El món es mou empès per avenços espectaculars i mancat d’una governança global capaç de domesticar les forces desfermades del nostre temps

El món passa tota mena de calamitats i, tanmateix, en molts llibres i ponències s’insisteix que ara és el millor moment de la història per néixer. ¿D’on ve aquesta afirmació tan emfàtica, i que de manera igualment emfàtica molts qualifiquen de falsa?

El planeta té el nivell de morts per guerres més baix dels últims 200 anys i probablement de la història. El 1815 hauríem tingut un 90% de probabilitats de viure en la misèria, mentre que avui aquesta possibilitat és del 15%, i al ritme actual la pobresa extrema quedarà erradicada el 2035. Un 60% de les persones viuen en democràcia. Un 85% de la població mundial està alfabetitzada. El segle XIX encara va veure morir la persona més rica del món, Rotschild, per una infecció en un queixal, mentre que la medicina avui permet intervencions i avenços llavors impensables. Comprar un rentaplats costava 463 hores de treball el 1923, quan es va inventar; avui en costa 20.

Són dades que va plantejar l’economista Ignacio de la Torre en el cicle de conferències Com seran la societat i l’economia del segle XXI?, que va organitzar l’Escola Europea d’Humanitats el maig passat al Palau Macaya. “Estem en el millor dels mons on es pot néixer”, va reblar. Les rèpliques que va rebre de la majoria de savis convocats al voltant d’aquella taula van ser contundents. Emfàtiques. Sociòlegs, científics i filòsofs van donar veu a la contrarietat que sol despertar aquesta òptica triomfalista, que resulta profundament contraintuïtiva i que pot semblar fins i tot un esnobisme academicista, un rebuig de qualsevol mena d’empatia amb els múltiples patiments del nostre món.

Però qui té raó? Si les xifres que citava l’economista estan acreditades, com és el cas, ¿qui és el que hi veu bé i qui el que s’ha posat les ulleres equivocades?

Una de les claus, esclar, és la perspectiva temporal. Obrir el prisma a l’evolució dels últims dos o tres segles converteix els passos de la humanitat en grans salts. L’adopció d’una mirada llarga és també un dels recursos que convida a posar en pràctica Factfulness, el llibre de Hans Rosling que ha causat furor amb la seva invitació a interpretar les dades de manera més acurada, rebutjant el tremendisme i l’immediatisme dels mitjans, de les xarxes socials i d’altres actors que ens submergeixen en el calidoscopi del curt termini, i que posen la lupa sobre les desgràcies.

Ara bé, els experts també ens conviden a observar els fenòmens en una dimensió temporal limitada i, sobretot, a veure què passa quan els posem en relació els uns amb els altres. Perquè llavors l’optimisme s’evapora. Com veurem, fent aquest exercici, posant cada dada i cada disciplina davant del mirall d’altres dades i d’altres disciplines, s’obtenen imatges deformes, retrats grotescos del nostre temps que ens tornen a fer bascular com el pèndol i ens obliguen a projectar una mirada pessimista sobre un món que sembla que va a cavall de forces incontrolables.

Antón Costas, en el marc del cicle de conferències esmentat, va definir aquestes forces com els “cavalls desbocats” de la nostra època, unes marees incontenibles que són empeses per l’acció humana i que, paradoxalment, l’acció humana sembla incapaç d’embridar per donar forma a un futur estable. Es tracta de les migracions, el capitalisme financer, el canvi climàtic, la tecnologia, els populismes, la demografia… De l’encreuament de totes aquestes marees en sorgeix la impressió d’un món que avança desballestat, i que planteja l’interrogant urgent sobre qui governarà el futur, qui serà capaç d’articular maneres d’assegurar-se un cert control sobre el sentit de la nostra marxa.

Una societat neofeudal?

Si els 65 anys d’edat del 1900 són, en termes de salut, els 80 d’ara, ¿es pot defensar, com va fer amb ànim provocador l’economista José Antonio Herce, que jubilar-se als 65 és “una gamberrada”? “No us pregunteu què pot fer la Seguretat Social per vosaltres”, va dir parafrasejant Kennedy, “sinó què podeu fer vosaltres per la Seguretat Social”. ¿Cal acceptar, doncs, la imatge aberrant d’un miner ancià en actiu? Potser no és un disbarat: hi ha veus que pronostiquen que, a mesura que l’economia vagi fent-se més i més tecnològica, grans bosses de treballadors, els menys qualificats, quedaran en situació d’indefensió i vulnerabilitat màximes. En una societat neofeudal com aquesta, ¿qui decidiria qui pot i qui no pot jubilar-se? Com va indicar la catedràtica Sara de la Rica, la penetració dels robots en el teixit productiu encara és una incògnita (mentre uns autors afirmen que la robotització assumirà el 49% de les feines dels Estats Units en 20 anys, d’altres limiten aquest impacte al 9% de les feines dels països de l’OCDE), però alguns dels països més poblats de la Terra, com Rússia, la Xina, el Brasil o l’Índia, són en aquest sentit els més vulnerables.

Les dades són dispars, però de psicosi n’hi ha. A banda de treure el nas en aplicacions lúdiques com willrobotstakemyjob.com, que ens diu quina probabilitat hi ha que la nostra feina esdevingui codificable, comença a deixar-se sentir en terratrèmols electorals com l’elecció de Donald Trump. Quina mena de lideratges polítics resultarien d’un mercat laboral tan fracturat? Quina cohesió social es podria esperar que hi hagués?

Superacceleració

Fins aquí hem encreuat la demografia, l’economia i la tecnologia, i el mirall ja ens ha tornat el reflex possible d’una societat esguerrada. Si hi afegim el capitalisme financer, en resulta una altra de les estampes estrafetes del nostre temps: la d’una economia cada cop menys tangible, que fuig de nosaltres en una espiral de deshumanització. Com indicava el catedràtic Xosé Carlos Arias, les transaccions financeres han passat de mesurar-se en dies a mesurar-se en microsegons. I el vertigen té sentit perquè el fenomen ha esdevingut una amenaça amb l’aparició dels flash crash, els enfonsaments sobtats -en qüestió de minuts- de les cotitzacions, a vegades fins i tot d’un 10% de la capitalització borsària. El fenomen respon a mecanismes explicats només parcialment, de tal manera que entre la molta literatura que ha suscitat hi ha articles publicats a Nature. Com si parléssim d’un misteri de la naturalesa. Però no, es tracta de la superacceleració de la hipermodernitat i, per tant, d’una obra humana.

Un món que se saboteja a ell mateix

La cadena d’ironies desborda l’espai d’aquestes pàgines. Afegim-hi les migracions: la tecnologia ajuda les persones a fugir de llocs deprimits o en conflicte, però alhora saboteja l’emigració de maneres sarcàstiques. Com ara prenent-los la feina. Segons diversos experts, la lloable iniciativa de donar als immigrants llocs de treball que explotin el seu coneixement de l’idioma d’origen quedarà desactivada en molt pocs anys per la irrupció d’uns aparells, unes interfícies, que, col·locats a l’orella, ens traduiran a la nostra llengua tot el que sentim.

Al mateix temps, les societats d’acollida que encaren el repte d’integrar els immigrants estan cada vegada més atomitzades: fragmentades en l’espai comunicatiu per efecte dels algoritmes de les xarxes socials, que ens tanquen en “bombolles d’afinitat”; i fragmentades en l’espai quotidià per individus cada vegada més inclinats a encarregar a un dron que els porti el sopar a casa. Però el còctel de la marginació incorpora un altre ingredient de context: la cultura del tardocapitalisme, que, fagocitant les proclames del Maig del 68, ha implantat un model d’èxit gairebé inassolible per al migrant. Ja no es tracta d’anar al país ric a treballar en una fàbrica, sinó de ser emprenedor. I és grotesca l’estampa d’una persona nouvinguda a qui se li planteja el dilema d’emprendre o emperdre mentre els seus veïns s’impregnen de prejudicis contra ell a les xarxes socials, tancats, gràcies a la tecnologia dels mòbils i els drons, còmodament dins de casa.

Quina dimensió pot agafar aquesta combinació de factors? Per fer-nos-en una idea podem recordar algunes de les dades que Anna Terrón, experta en afers internacionals, va plantejar al Palau Macaya: si l’1% dels africans que s’incorporaran al mercat de treball els propers 20 anys decideixen emigrar, la xifra resultant superarà els 10 milions de persones. Tinguem present que la tragèdia humanitària del 2015 va passar quan uns dos milions de persones miraven de travessar la Mediterrània.

Canvi climàtic

Els armilles grogues, amb la seva protesta incendiària i sostinguda contra un impost mediambiental sobre els carburants, han donat la mesura del potencial desestabilitzador d’una de les obligacions més urgents i ineludibles, com és reequilibrar el sistema productiu d’acord amb les prioritats climàtiques. Encara més quan, com adverteix el científic Mateo Valero, el núvol, la memòria remota on guardem correus, fotografies i documents de treball, consumeix més CO ₂ que tot Anglaterra. Les supercomputadores que ens faran la vida salvatgement millor eleven el consum d’electricitat d’una manera salvatge.

Deixem per ara al calaix altres fenòmens de primer ordre com la intel·ligència artificial, la modificació genètica i el biohacking, la creixent recollida de dades biomètriques a les fronteres, la medicina personalitzada… Factors que poden ser motiu de confiança en el progrés de la humanitat, però que alhora tenen un potencial d’actuar de maneres nocives o simplement desviar-se.

Quina és la veritat? Quin és el criteri del progrés? Els debats enraonats i informats al voltant de si el món va molt bé o molt malament tenen sobre l’ànim l’efecte d’una gimnàstica sueca de l’esperit. Tan aviat elevem amunt els cors com caiem genuflexos en la desesperança. ¿Pot ser que el progrés humà no sigui sinó una religió, una pregària, un sistema de lletanies que ens infon seguretat perquè sosté la necessària creença que pertanyem a un projecte que va pel bon camí? Pot semblar-ho, i tanmateix els deu articles següents suggereixen el contrari. Els principals reptes del 2019 plantegen obstacles ingents, però en alguns ja s’han fet avenços que fa pocs anys semblaven inabastables. I tots, per definició, estan a l’abast de la humanitat i de la seva capacitat d’embridar les forces desbocades que ella mateixa ha posat en marxa.

1. L’EXPLORACIÓ DE L’ESPAI

La cursa per arribar al planeta Mart

Oriol Lizandra, professor de mecànica de vol i propulsió especial a l’ESEIAAT de la UPC

Quan parlem d’espai ens referim a entorns allunyats de la superfície terrestre, on la presència de l’aire atmosfèric és residual, quan no inexistent. L’ús i explotació de l’espai té l’origen a mitjans dels anys 50 del segle passat, en paral·lel a la Guerra Freda, i obeïa essencialment a raons militars (i possiblement també ideològiques, de preeminència dels respectius models socioeconòmics). Tanmateix, l’espai va despertar un interès diguem-ne més social, que ha anat creixent de manera sostinguda, fins al punt que la seva explotació actualment forma part del nostre dia a dia, tot i que de ben segur que no tothom n’és conscient. Els satèl·lits són elements clau en xarxes de radiodifusió i comunicacions, sistemes de navegació, meteorologia, estudi de la Terra. I tot això no implica que el vessant militar hagi disminuït, ans el contrari.

Tenint en compte que l’arribada a la Lluna va ser el 1969, només 66 anys després del primer vol atmosfèric tripulat dels germans Wright, i només 22 anys després que se superés per primer cop la velocitat del so en un vol tripulat, ens podem fer una idea de com va arribar a ser de vertiginós el progrés aeroespacial en un període de temps molt curt. Evidentment, aquesta fita històrica, de la qual l’any vinent se celebren 50 anys, va ser possible gràcies a una determinació molt forta dels governants dels Estats Units, acompanyada d’una ingent inversió (de diner públic) del tot impensable avui dia, i que és molt poc probable que es repeteixi mai més, si més no vinguda d’un únic país (encara que es tracti d’una superpotència econòmica).

Amb els anys, la col·laboració entre països esdevindria una necessitat inevitable. De fet, el 1975, coincidint amb la fi del projecte Apollo, i encara en plena Guerra Freda, va tenir lloc un acostament en l’àmbit espacial entre els Estats Units i l’antiga Unió Soviètica, amb l’acoblament a l’espai entre les càpsules Apollo i Soyuz. Aquest acostament (en sentit figurat i literal) tindria continuïtat dues dècades més tard amb el desenvolupament de l’Estació Espacial Internacional (ISS), destinada a la recerca científica i en què, a part de les agències estatunidenca (NASA) i russa (Roscosmos), hi participarien les agències espacials europea (ESA), japonesa (JAXA) i canadenca (CSA).

Fins ara l’explotació comercial de l’espai s’ha limitat a òrbites circulars (o el·líptiques de molt baixa excentricitat) al voltant de la Terra, des de poca altitud (LEO – low Earth orbit –, a uns centenars de quilòmetres de la superfície terrestre) fins a gairebé 36.000 km en el pla equatorial (GEO, òrbites equatorials geoestacionàries), on el període orbital coincideix amb el de rotació de la Terra i fa que el satèl·lit es mantingui sobre la vertical d’un mateix punt de l’equador i pugui cobrir sempre la mateixa àrea (ideal per a l’observació meteorològica i les comunicacions).

Les activitats espacials habitualment han sigut gestionades i coordinades per agències que depenien dels estats, però comptant amb la participació d’empreses privades pel que fa a enginyeria, disseny i desenvolupament de sistemes diversos, com ara coets llançadors, mòduls de vehicles espacials, satèl·lits, etc. D’un temps ençà, però, el sector privat ha explorat noves oportunitats de negoci, entre les quals destaca l’anomenat turisme espacial. Fins avui aquesta activitat només l’ha portat a la pràctica l’agència espacial russa, amb llançadors Soyuz, amb tres ocupants a bord, només un dels quals era el turista de debò (que afluixava desenes de milions de dòlars per gaudir d’uns dies de gravetat zero). Encara en fase de desenvolupament, algunes de les noves iniciatives ad hoc en turisme espacial consistiran en vols suborbitals (sense arribar a una volta sencera a la Terra) en què els passatgers gaudiran de gravetat zero durant uns minuts i arribaran a altituds per sobre dels 100 km.

Viure fora de la Terra

Pel que fa als viatges a través del Sistema Solar, l’assignatura encara pendent és òbviament l’arribada de l’ésser humà a Mart, planeta que, pel fet de tenir atmosfera (tot i que molt tènue i composta majoritàriament per diòxid de carboni, no respirable), suposaria certs avantatges per establir-hi bases habitades. Malgrat que diverses sondes espacials no tripulades ja s’hi van acostar per capturar-ne imatges als anys 60 (Mariner) i aterrar-hi als anys 70 (Vicking), i més recentment els vehicles robotitzats Mars Pathfinder (1997) i InSight (2018), fer-hi arribar humans encara planteja reptes tecnològics no resolts del tot.

Vèncer la gravetat terrestre i arribar a Mart suposaria un temps de viatge d’uns quants mesos perquè la quantitat de propulsant no fos massa alta i la càrrega útil no es veiés excessivament penalitzada. En aquest sentit, el desenvolupament de propulsors de plasma, possiblement magnetoplasmadinàmics (encara no en servei) i variants dels (ja existents i en servei) iònics, seran determinants en els viatges a Mart.

Cal no oblidar, tampoc, els efectes fisiològics i psicològics que tindria sobre els tripulants la llarga durada de viatge: radiacions còsmiques, exposició prolongada a gravetat zero, entorn físic limitat i la pressió psicològica que algun sistema crític pugui fallar i impossibilitar l’arribada a Mart o la tornada a la Terra. Algunes propostes fins i tot han arribat a plantejar que els primers candidats a arribar-hi estiguin disposats a quedar-s’hi a viure, sense possibilitat de tornar a la Terra, si més no mentre la viabilitat d’un vol de tornada no estigui garantida.

A part de les agències espacials tradicionals, noves potències econòmiques, com la Xina i l’Índia, també treballen per arribar a Mart. No està clar quins beneficis econòmics tangibles suposaria a curt o mitjà termini. De tota manera, tenint en compte el creixement exponencial de la població mundial, i la relativa preocupació dels governants per assegurar la sostenibilitat ambiental de la Terra, sembla inevitable que tard o d’hora a Mart no només s’hi haurà d’arribar, sinó que caldrà també instal·lar-s’hi, i, considerant l’interès de la companyia privada SpaceX per establir-hi una base abans del 2030, possiblement l’arribada al planeta vermell és més a prop que no ens pensem.

…

https://www.ara.cat/dossier/reptes-humanitat_0_2152584746.html