La vida d’aquest noi que va venir del Marroc d’adolescent desmunta el discurs racista
MANOLO GARCIA
A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya
“Si estudio i parlo idiomes és impossible no trobar feina”, deia convençut el Brahim ara fa quatre anys. En tenia 17 i havia arribat a Catalunya després d’un periple perillós des del seu Oumjrane natal, al Marroc berber. L’ARA recollia la seva història –llavors sota el pseudònim de Rachid–, com havia deixat enrere família i amics per creuar l’estret de Gibraltar en una llanxa carregada de droga. Sent un nen va haver d’aguantar les pallisses dels policies marroquins que l’interrogaven per saber el seu nom quan el van enxampar intentant creuar des del port de Kssar Sghir: el Brahim va esborrar tots els contactes del mòbil i se’ls va aprendre de memòria per evitar que contactessin amb la família i el fessin tornar. A Espanya, després de pagar més de 2.000 euros a una màfia que el va traslladar fins a La Línea de la Concepción, va anar saltant de Còrdova fins a Granada, passant per Sevilla, abans d’aterrar a Barcelona. A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya.
El sinuós viatge que el Brahim va fer quan era adolescent queda lluny. Amb 21 anys és ara una persona autosuficient, que combina els estudis amb la feina i ja no rep prestacions. En dos anys va treure’s el grau mitjà d’automoció i electromecànica de vehicles en un institut de la Zona Franca. Va fer les pràctiques en un taller de cotxes (Midas) i quan tenia 18 anys el van contractar. “No en sabia res, però els meus companys em van ajudar i van ensenyar-m’ho tot”, recorda. Feia mitja jornada per compaginar-ho amb els estudis i en poc més d’un any va poder tornar els més de 2.000 euros que li havien deixat per fer el salt a Europa. Amb l’arribada de la pandèmia es va quedar sense feina, però amb el temor que pogués perdre els papers va aconseguir que l’empresa el tornés a contractar. “La feina tornava i vaig dir al meu cap: ‘No em paguis com abans, però necessito la feina’”. Va estar-s’hi uns mesos, fins que es va tornar a quedar sense ocupació.
Van ser setmanes complicades perquè havia de renovar el NIE i necessitava un contracte laboral vigent. A través de l’ONG Punt de Referència, que ajuda el jovent tutelat i extutelat a emancipar-se, va fer una crida per trobar feina. Tenia tres setmanes. I va funcionar. Va entrar a Damm, en aquest cas d’operari de maquinària de reciclatge d’ampolles. El setembre del 2021 va començar el grau superior i va haver de deixar la feina perquè no podien oferir-li la mitja jornada. Però, a finals d’any, el seu antic cap a Midas, l’Eduard, el va tornar a cridar, ara per treballar en un taller de Vilafranca del Penedès. Es va haver de comprar un Seat León i durant més de mig any sortia a quarts de set del matí cap a la nova feina, on treballava fins a les 13 h, i a la tarda, a les 15 h, ja obria els llibres a la Zona Franca.
Viatge obligat a casa
L’estabilitat es va acabar aquest l’estiu. La mare del Brahim s’havia d’operar per uns problemes als genolls i ell necessitava estar amb ella. Va signar una baixa voluntària i va anar-se’n a casa per cuidar la família, els seus quatre germans petits i la mare, que estava en un hospital a més de dues hores del poble. Ell mateix va assumir els costos de la intervenció: més de 3.000 euros.
A la tornada a Catalunya, a través d’Infojobs, va trobar feina a finals d’agost en un altre taller, Aurgi. “Des del principi els vaig deixar clar que volia estudiar, que em quedava un any i volia acabar. No volia que m’enganyessin, ni jo a ells”, explica. I torna a fer jornades maratonianes: estudia al matí i a la tarda, durant sis hores diàries, s’està al taller, un horari que complementa el dissabte per arribar fins a les 40 hores setmanals.
L’any que ve, mentre faci les pràctiques, la seva intenció és estudiar català, informàtica i anglès. Sap que aquesta serà la seva casa durant molt de temps i vol integrar-s’hi: “Hi ha gent que ve al taller i em parla en català, jo els responc quatre paraules, però quan ja parlem del cotxe, he de passar al castellà perquè no en sé prou, no m’expresso del tot bé”. El Brahim té el somni de muntar el seu propi negoci i saber l’idioma del país és un mínim. També espera dur els seus quatre germans a Barcelona, tot i que li agradaria que hi aterressin quan ja fossin majors d’edat. Abans, si pot, intentarà entrar a la universitat per estudiar online enginyeria mecànica.
Mentre dibuixa el seu futur, pendent que li atorguin els papers de “llarga durada” que ha sol·licitat, intenta estalviar –deu diners a un amic que n’hi va deixar per pagar les despeses mèdiques de la mare– i fer arrels al país que l’ha acollit. Persones com l’Eduard, el seu excap, o la Vicky, una referent que li va oferir el seu cotxe quan ell el necessitava i que per al Brahim és com la seva “germana espanyola”, l’han ajudat quan més ho necessitava. No són els únics catalans amb qui ha fet amistat. Amb companys més grans del grau ha anat d’excursió al Pirineu o va a jugar a futbol cada diumenge prop de l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat.
El racisme
De moment, viu amb tres companys més del seu país. Ell administra el pis de lloguer en què estan instal·lats a l’Hospitalet. Un dels nois treballa a les obres, un altre estudia i el tercer fa pràctiques a Siemens. “No soc l’excepció, tots els meus companys del centre treballen o estudien. El 85% dels nois que arribem som així, però el grup que no ho és podreix el 85% que treballem o estudiem”, argumenta el Brahim sobre la imatge pública al voltant dels menors no acompanyats. Durant els primers mesos a Barcelona, de fet, va haver d’empescar-se-les perquè el grup dominant al centre no el rebutgés. “Vaig tenir sort de saber dir que no, em deien d’anar a robar o a fumar i vaig dir que no, però un nen de 15 anys moltes vegades no sap negar-s’hi”, reflexiona. Quan era al centre sortien de marxa i li donaven alcohol. Ell se n’anava al lavabo, tirava la beguda i es treia una ampolla de Red Bull de la butxaca per substituir-la. “Feia veure que anava ebri per no quedar malament amb ells, perquè no tenia ningú més. Després van venir amics que eren com jo”.
“Et trobes gent meravellosa i altres situacions de racisme. No puc jutjar, perquè no vull perjudicar tota la gent que m’ajuda i s’ha portat bé amb mi”, reflexiona. Assumeix que la imatge d’alguns dels seus companys –una minoria, aclareix– perjudica la resta. Però, molts cops, s’ha trobat respostes injustificades de persones nascudes a Catalunya. Al taller mateix, quan els clients el veuen, li pregunten amb cert recel: “M’ho faràs tu?” Es queden a prop controlant com treballa perquè “no hi confien”, però quan veuen el resultat final s’acaba emportant les “propines més importants”. N’està tip que la policia l’aturi pel carrer sense justificació. Fins i tot, quan va perdre el NIE i va anar a fer la denúncia a la comissaria dels Mossos de la Florida, el van fer fora: “Em van dir que havia de demanar cita. Quan vaig insistir per obtenir un justificant, per si algú feia alguna cosa amb el meu NIE, el policia em va dir: ‘Ets el fatxenda del barri, tira d’aquí o et trec fora a la força’”.
“Soc feliç, angoixat per estudiar i treballar alhora, perquè de vegades estic cansat i em pregunto per què ho he de fer, perquè no tinc temps per a mi ni per als amics, però paga la pena”, resumeix abans de confessar que si pogués tirar enrere repetiria el camí que el va dur fins a Catalunya. Això sí, no se n’aniria de casa tan jove. “No em quedaria al Marroc, he vist situacions molt dures, i aquí veig que ho estic fent bé”, afirma convençut.
gutta cavat lapidem 