"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
El ex waterpolista famoso por los programas de televisión con adolescentes violentos y problemáticos recoge en un manual práctico las claves para superar el fracaso escolar y evitar tener hijos tiranos
¿Cómo detectar, evitar y superar el fracaso escolar? ¿Cuáles son los signos de alarma? Son preguntas nada novedosas que centenares de expertos, libros y ensayos han tratado de responder. ¿Y por qué éste iba a ser diferente? Quizás porque llega de la mano del televisivo Pedro García Aguado (Madrid, 1968) que nos desgrana las claves de “Aprender a Educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso”, un manual de supervivencia para padres confeccionado a cuatro manos junto a Francisco Castaño, profesor de secundaria con una larga experiencia en la educación de jóvenes con mala conducta. Pedro fue malo, pero volvió del infierno para enseñar cómo no caer en él. Lo hemos comprobado en su faceta más mediática, ahora su experiencia se vuelca en este libro. No les de pereza leer esta entrevista, todo requiere un esfuerzo y en toda dificultad hay una oportunidad para mejorar. ¿O no quieren que sus hijos también sepan que las cosas en la vida no vienen solas? Veamos…
¿La educación que proponen es para familias normales o con problemas? Defíneme familias normales.
Buena contra-pregunta. Pienso en familias con progenitores sin problemas de adicción, por ejemplo. Es para todo tipo de familias, incluso cuando han entrado en problemas. Con este libro nos situamos en la prevención. Para evitar que ocurran ciertos comportamientos, proponemos ese tipo de técnicas. Pero una vez han ocurrido, también damos la posibilidad de ahondar mucho más en profundidad en diferentes técnicas de abordaje.
Hablan mucho de prevención, pero los padres prácticamente educan sobre la marcha… ¿cómo procedemos? Sabiendo que cierta manera de educar va a provocar un comportamiento tiránico en tus hijos, aunque lo hagas con todo el cariño del mundo. Un ejemplo: consentirlos porque les quieres ya que son el centro de tu universo. ¿Cómo voy a decirle que no a algo si quiero su felicidad? Pues en este querer su felicidad, hay muchas veces que nos equivocamos, les sobreprotegemos demasiado y les hacemos que el día de mañana no sepan valerse por sí mismos. Esto les genera mucha inseguridad. La prevención es sentido común: ciertas veces, de los 0 a los 10 años, la palabra “no” tiene que aparecer en casa, y también mantenerla. Cuánto más te retan, más tienes que hacerles ver que la vida es lo que es. Dile: hijo mío, por mucho que yo te quiera, las cosas no van a ser como tú quieres.
La educación en valores y la inteligencia emocional son dos conceptos de los que habla mucha gente y está de moda. Pero, ¿sabemos realmente qué es? Los valores son las herramientas que te sirven para vivir en una sociedad con tus iguales, son universales: respeto, solidaridad, la auto eficacia positiva… para vivir en un entorno muy competitivo. La inteligencia emocional no sé lo que es, pero lo que sí hago con mis hijas es trabajar las emociones. Si les ha pasado algo, la pregunta no es qué te pasa, si no cómo te sientes. Así identificarán en el día de mañana si están tristes, alegres o deprimidas por qué lo están y qué les origina todo eso. A veces usan la violencia y la agresividad porque no saben expresar aquello que les pasa.
¿Qué valores transmite un jugador de fútbol joven y multimillonario? Habría que quitar la punta del iceberg, que es lo de joven y millonario y ver cómo ha llegado hasta ahí. Seguramente lo ha hecho con mucho esfuerzo, con mucho sacrificio, con mucha disciplina. Hay que decir a nuestros hijos que pueden llegar a ser lo que quieran, pero antes tendrán que haber pasado una serie de fases. Tenemos una sociedad de niños que han nacido en un ambiente donde se prima el deseo de satisfacción inmediata.
Entonces, ¿qué significa triunfar en la vida? Nosotros lo definimos como personas que se sienten capaces, con sentimiento de autoeficacia positiva, y que pueden vivir en una sociedad sabiendo manejar la frustración y tienen presente el principio de realidad. Hay que enseñar a nuestros hijos, lo primero, a manejar la frustración. Si se equivocan, decirles: a qué da rabia, a qué sí, a que pataleas… Si se han hecho daño no hay que decir, ¡no pasa nada! ¡No! Di: llora, patalea, grita, expresa los sentimientos. ¿Algo te ha salido mal? ¿Cómo te sientes? Como una mierda, frustrado, impotente… Lo hablas con él, le dices que es pasajero. No debes limitar sus errores, sino recogerlos en el equívoco.
¿Qué cree que prefieren los padres de hoy en día, que su hijo no caiga en las drogas y la mala vida o que fracase en la escuela y no estudie ninguna carrera de provecho? La mala vida no sólo son las drogas y el alcohol. Para mí es que fracase en la escuela. De los 18 a los 23 años tenemos un 30 por ciento de gente que abandonó los estudios. Y lo hizo además con el beneplácito de los padres, porque no podían hacerse con ellos. Los padres creen que la mala vida son las drogas y el alcohol, pero es la frustración que siente un chaval de no haber sido capaz de sacar los estudios mínimos, la ESO. Y que con 16 años se sienten en casa y digan: ya no hago nada. Y que lleguen a los 22 tocándose las narices. La sensación de inutilidad que genera un chico o una chica durante todos esos años es la mala vida.
Al empezar a leer el libro he tenido miedo. Piensas, ¿lo estaré haciendo bien? Sí que queremos sembrar el aviso: ojo que se están haciendo algunas cosas muy mal, hay un paro juvenil y no sólo es por la crisis. Hay mucho chaval mal formado y no sólo porque el sistema educativo no funcione. Es porque los padres, en ocasiones, somos demasiados permisivos. Es una voz de alarma hacia los padres, no culpemos a nuestros hijos de cómo se comportan, si no que vamos a anteponernos a ese comportamiento. Si tu hijo no se pelea contigo en la adolescencia, hay algo que no cuadra. Un adolescente no se vuelve un monstruo de repente, si no que viene desde pequeñito porque no has sabido pararle los pies, comunicarte con él, imponer las normas ni las ha cumplido y se siente “poderoso”. Los chavales que tratamos tienen un miedo atroz a la vida, por eso son agresivos. Les digo a los padres que no culpen a su hijo, tú lo has intentado pero la forma en que lo has hecho le ha convertido en un tirano. Nosotros intentamos situarnos fuera de las patologías porque hay chavales que son patológicamente cabrones, con diagnósticos difíciles, predispuestos a tener un carácter antisocial y desafiante y hay que distinguir entre el patológico y el aprendido, el malcriado. Éste último se puede educar.
¿Qué es un niño bien educado desde el punto de vista de un adulto? Un niño bien educado puede ser bien formado en la escuela y en la familia. Tiene valores, respeta las normas, acepta la realidad, se siente útil y sabe manejar la frustración. Es un niño capaz de valerse por sí mismo.
En el libro se quejan de que hoy en día los padres pasan en general bastante de la educación de sus hijos, que es muy laxa. ¿Tan preocupante es? Sí. Hay varios tipos de padres, lo explicamos. Esta frase es muy dura: de padres sobre protectores y muy permisivos, hijos tiranos. Es real en un 90 por ciento. El padre pasota no es mal padre, pero tiene mucho trabajo y está cansado y prefiere que su hijo juegue a la play o esté en facebook.
¿De quién es la culpa que la cultura del esfuerzo no tenga valor? De los padres, el colegio y el sistema educativo. Se hizo un sistema para incluir a todo el mundo, pero se bajó el nivel, no aprueba todo el mundo, hay más fracaso escolar, y los que salen están peor preparados. Somos el país con los jóvenes de menos capacidad de desarrollar algo. No hay más que mirar los libros de texto de hoy en día.
¿Son partidarios del homeschooling, de educar a los niños en casa? No, los niños tienen que aprender con unos horarios, etc. El autoconocimiento y el descubrimiento están muy bien, pero si le dejas a un niño que conozca y saque conclusiones por sí mismo, ¿qué va a sacar? ¿Aprender por si solo? Eso es vagancia de padres. Es como cuando estás en un restaurante y dejas que molesten a los de la mesa de al lado. Dicen: déjalos… Eso es que eres un vago como padre.
¿Cómo van a ser los niños que no lo van a conseguir todo en la vida? Violentos. Aunque te esfuerces, no lo consigues todo porque no vales para todo.
¿Ser un padre autoritario y empático a la vez es posible? Claro. Tienes que empatizar con tu hija en el momento que le dices que “no” y saber cómo se va a sentir. Y vives con ella la rabia y la pataleta, pero mantienes el “no” porque como padre lo has vivido antes y no estás traumatizado, por mucho que digan los psicólogos.
En padres separados, ¿cree que muchas veces los adultos queremos ver traumas en los niños que en realidad no existen? Si los padres no están estables, el trauma que tiene el hijo es que las personas que le daban seguridad no están estables. Y como son un radar, lo perciben, y eso genera inseguridad. Pero trauma, en la actualidad, por una separación, no debería haberlo. Lo malo es cuando usan al niño y empiezan a hablar mal del ídolo que es tu padre, o te empiezan a hablar mal de la mujer que más quieres que es tu madre.
Cariño es una de las palabras que más repiten también a lo largo del libro. ¿Ha tenido suficiente cariño de pequeño? Buena pregunta (se queda pensando). Tengo una relación con mi madre un poco tensa. Pienso que todo el mundo tiene cariño, pero quizás no sabes sentirlo porque eres un capullo y no te das cuenta de lo que tienes. En mi caso… me hubiera gustado tener más, pero entiendo a mi madre porque era el pequeño, no tenía ni que haber nacido y no me esperaban. Los niños no deseados, lo notan desde que son fetos.
Un niño frustrado será un adulto frustrado… ¿se podrá reeducar en el futuro si no lo hace ahora? Un niño frustrado y que aprende a manejar la frustración, será un adulto genial. Si no hay patologías, la conducta se puede recuperar.
Si te excedes en el castigo, ¿es bueno pedir disculpas al niño o lo entenderá como una debilidad? Es bueno pedir disculpas, pero ¿quién valora si te excedes? El niño sufrirá la pataleta, no hablamos de castigo físico, si no de dejar a un niño sin tele tres días. Si es mucho, el sentimiento de culpa será tuyo. Si la has cagado, apechuga. Los castigos deben ser medidos, acordes al incumplimiento de la norma y siempre que hayan sido previamente avisados. Hay padres que no ponen normas pero un día se cabrean y montan un pollo.
¿Qué hacemos más los padres: gritar o no escuchar? Las dos cosas.
¿Cree que los políticos que tenemos han sido bien educados? Vaya jardín… (ríe). La verdad es que algunos no dan muy buen ejemplo. Si tienen que ser un referente, algunos no lo están siendo.
¿De dónde surge la corrupción? Surge del deseo de satisfacción inmediata, de no aceptar las limitaciones que hay en la vida y seguramente los políticos corruptos hayan olvidado el principio de realidad. Es un comportamiento sociópata: para conseguir esto, me salto todas las normas que hay aquí, me da igual y no me siento mal, pero consigo esto. El corrupto está haciendo daño a la gente y está robando por sus propios intereses.
¿Qué podemos hacer los medios de comunicación para mejorar la educación de nuestros hijos? Los medios no tienen ninguna culpa, te dan una oferta de entretenimiento, cultura y noticias. Como padre has de sentarte con tus hijos y explicarles qué estás viendo. La vida real no es “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Ese programa son tipos y tipas que hacen quizás lo que se van a encontrar en una discoteca tus hijos, pero les tienes que explicar que está exagerado. “Sálvame” es un programa donde toda una gente está orquestada, como monigotes, a los que les dicen di esto y nos vamos a meter con este… Pero no es la vida real. No le debes inculcar como objetivo a tu hijo ser como Belén Esteban. No deben ver ese tipo de programas solos porque el éxito no es eso. También tenemos un problema con la violencia de género, con los modelos a imitar en las películas: los macarras se ligan a chicas de bien y las denigran y deben dejar que les digan de todo para estar con el líder. Ya hay casos de chicas que en la escuela llevan la mochila del chico a la clase. Ha vuelto el machismo en la adolescencia.
¿Cuál es la mejor manera de controlar a un hijo adolescente sin que se sienta controlado? Hay muchas estrategias de control parental. Hay software que las lleva pero tienes que darle acceso y decirle que le compras el teléfono pero hay normas.
En relación a otros países de Europa, ¿qué nota le ponen a España en cómo educamos a nuestros hijos? Aquí se ha vendido la moto del crecimiento rápido, y nuestros hijos han creído que con poco esfuerzo se puede conseguir mucho en España. En otros países eso no es así, pero no sabría decirte si estamos mejor o no. Mi padre no llegó a pelearse delante de los grises, pero mi abuelo sí. Ellos lucharon por libertades y conseguir cambios. Pero ahora viene una juventud… Ahora han salido los indignados y están recogiendo a los más indocumentados, una masa social del titular, que no es crítica.
Para acabar. Una ecuación para tener un niño feliz. Sí + No + Cariño al cuadrado.
El passat 5 de juny, el Ministeri d’Hisenda de l’Estat espanyol va publicar les dades sobre les inversions executades en sectors públics i fundacionals corresponents a l’any 2021. Una vegada més verifiquem que no hi hagut cap canvi en la política d’infrafinançament que practica l’Estat espanyol envers els territoris catalanoparlants.
Després d’analitzar les dades, l’Assemblea Nacional Catalana, Decidim País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca constatem que:
Mentre que Madrid va executar el 184% de les inversions pressupostades (2.086 M€), el País Valencià en va rebre el 42% (469 M€), Catalunya el 35,8% (739,8 M€) i les Illes Balears el 77,8% (153 M€). Els territoris catalanoparlants representem el 29,6% de la població de l’Estat espanyol, però sols rebem el 16,6% de les inversions estatals. Aquesta inversió implica uns 90 euros per cada habitant dels Països Catalans sota territori espanyol enfront dels 309 que rep cada madrileny. A aquesta manca d’inversions cal sumar-hi l’espoli fiscal que pateixen els nostres territoris i el dèficit històric que suporten algunes zones com el País Valencià, que durant tot el segle XX ha rebut el 19% menys en inversions que la mitjana estatal.
Les entitats sotasignades no demanem una millora en les inversions ni ens plantegem una reforma del Règim del 78, perquè sabem que aquesta política d’espoli és endèmica de qualsevol règim que governi a l’Estat espanyol. Som conscients que aquesta política d’empobriment sistèmic que promou l’Estat empitjora la qualitat de vida de tots els nostres conciutadans, sense fer diferència per allò que pensen o voten.
És per això que el nostre objectiu, per tal de millorar la qualitat de vida de les classes populars, és seguir avançant en l’assoliment de la plena sobirania i la independència. Per aquest motiu, aquest dimecres, dia 22 de juny, a les 22 h, les tres entitats farem un debat a Twitter Spaces sota el títol “L’opressió econòmica de l’Estat espanyol”. A més, ens coordinarem entre les entitats sobiranistes dels territoris catalanoparlants per plantejar mobilitzacions i accions de desobediència en les properes setmanes.
Vídeo de presentació per a l’App StopEspoli. Amb CLARA PONSATÍ OBIOLS, MONTSERRAT GUIBERNAU, JOAN B. CASAS, HERIBERT PADROL, NÚRIA BOSCH, ELISENDA PALUZIE, JORDI GALÍ, CARLES BOIX, GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS i ANDREU MAS-COLELL. Comparteix aquest vídeo i aturem l’espoli! http://www.stopespoli.cat
La meditació ajuda a la concentració i es pot començar a practicar amb pocs minuts
Si ets principiant, els experts recomanen començar amb meditacions de 3 a 5 minuts i anar incrementant el temps a poc a poc. GETTY
Ulls suaument tancats, respiracions lentes i constants: la meditació, almenys quan ho fan altres persones, sempre sembla tan tranquil·la. Tot i això, en aquest món de distraccions constants i d’addicció al telèfon, parar quiet durant 10 o 20 minuts és difícil i sovint fa que el teu cervell es trobi entre pensaments errants. Els professors de meditació diuen que hauries de reconèixer aquests impulsos i després tornar a la teva respiració o en el que estiguis centrat. Però què passa si no trobes el camí de tornada? “Aquest sentiment és molt comú”, assegura Dan Harris, coautor de Meditation for fidgety skeptics i fundador de l’aplicació de mindfulness Ten Percent Happier, si bé puntualitza que “la distracció en la meditació no és una prova de fracàs”.
Distreure’s pot resultar frustrant, com si haguessis fallat o d’alguna manera haguessis perdut el punt durant la pràctica. Així i tot, els beneficis del mindfulness –que s’acostuma a associar a l’atenció plena– poden superar les frustracions. Fins i tot breus moments de meditació poden ajudar les persones a estar més concentrades, menys ansioses i menys deprimides, fins i tot les que tenen més problemes per centrar-se en la vida diària. “L’atenció plena ajuda les persones per diverses raons i fins i tot a aprendre a regular l’atenció”, assegura John Mitchell, professor associat de la Universitat de Duke, als Estats Units, i expert en mindfulness i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat.
Gran part de la investigació sobre la distracció i la meditació prové d’experts en TDAH com Mitchell que, durant els últims15 anys, han demostrat que meditar pot ser especialment beneficiós per a persones amb trastorns d’atenció, malgrat el repte específic que encara representa restar assegut mentre es medita. I els descobriments que han fet aquests experts poden beneficiar tothom que busqui ajuda per convertir-se en un meditador més experimentat. Abans, però, has de començar a practicar i aquesta pot ser la part més difícil, així que hem demanat als professors de meditació i als metges consells sobre com començar a practicar i perseverar.
Recomanacions per començar a practicar El primer que cal saber és que et distrauràs una i una altra vegada, fet que pot donar lloc a algunes visions negatives sobre el teu cervell. Tothom ha de bregar amb això al principi, constata David Austern, professor assistent al departament de psiquiatria de la NYU Grossman School of Medicine. Tanmateix, aquests sentiments de ser “dolents” en la meditació sovint són més acusats en les persones amb problemes d’atenció. No existeix això de ser bo o dolent en la meditació. Aquesta no és la qüestió. Cada vegada que et distreguis, tornes a començar, així que notar la distracció és en realitat una prova d’èxit, afirma Jeff Warren, un professor de meditació que té TDAH i és coautor de Meditation for fidgety skeptics. “El millor que pots fer per a tu és notar on ets i acceptar qui ets”, encara que et distreguis cada deu segons, ressalta. Ets humà i se’t permet ser humà. Aquesta és la bellesa de la meditació.
Una altra eina per lluitar contra els sentiments de fracàs durant la meditació és el que els experts anomenen “meditació amable” amb un mateix, que et pot ajudar a perdonar-te quan la teva ment divaga. Implica tenir unes paraules d’ànim i amabilitat per a tu mateix i cap als altres mentre medites. “Que sigui feliç, que estigui sa, que estigui lliure de patiment: aquestes són una mena de frases clàssiques de meditació”, exemplifica la doctora Lidia Zylowska, professora associada al departament de psiquiatria de la Universitat de Minnesota i una de les primeres a estudiar com la meditació pot beneficiar les persones amb TDAH.
També podeu practicar aquest tipus de meditació simplement oferint-vos compassió i amabilitat quan sentiu que la vostra atenció comença a trontollar. Quan us trobeu intentant recordar els noms de les cinc Spice Girls en lloc de meditar, procureu sentir orgull i amor per un cervell que només vol pensar en els grups pop dels anys noranta. Això pot desenvolupar una actitud més solidària i amable cap a la vostra ment distreta en la vida diària.
Quina relació tenen el ‘mindfulness’ i la meditació Mitchell precisa que el mindfulness i la meditació estan relacionades, però no és el mateix. El mindfulness és la pràctica d’estar atent i conscient en qualsevol moment. És notar quan el teu cervell comença a reproduir aquella beneiteria que vas dir en una reunió de treball mentre se suposa que hauries de prestar atenció a la teva parella que t’està explicant el seu dia i ser capaç de tornar la teva atenció a escoltar el que t’està dient la teva parella. La meditació conscient és prendre un període de temps determinat per centrar-se activament en estar present, sovint centrant-se en la respiració.
Zylowska acostuma a proposar als seus pacients que comencin amb exercicis de mindfulness que poden fer sense afegir cap temps addicional al seu dia. Per exemple, pots raspallar-te les dents amb compte dedicant aquests dos minuts observant el gust de la pasta de dents, la sensació del raspall a les genives o la brillantor de la llum del bany. Com que ja tens (esperem) el costum de rentar-te les dents, és més probable que facis l’exercici. Els exercicis de mindfulness poden ser molt curts, cosa especialment útil per als que estan sempre distrets. Un exercici per a principiants recomanat per Zylowska dura només dos segons. Cada vegada que sona el telèfon durant el dia (o reps un missatge de text o una notificació de la feina), respira abans de respondre. Aquesta respiració et donarà un moment per comprovar la teva respiració i trobar una sensació de calma abans d’iniciar una conversa.
Pensa en l’opció de fer micromeditacions Moltes aplicacions de meditació tenen per defecte sessions de 10, 15 o fins i tot 30 minuts. Probablement sigui massa llarg per als principiants, especialment els que tenen problemes per concentrar-se, pensa Mitchell. Harris i Warren tenen un lema al qual recorren sovint amb nous meditadors: “Un minut compta”. Comença amb tres o cinc minuts i treballa a partir d’aquí, diu Mitchell. És una habilitat que has de desenvolupar, i com més ho facis, millor seràs. A més, “no cal seure al coixí per obtenir els beneficis de la meditació”, afegeix Warren. Caminar també pot millorar la capacitat de concentració i pot ser tan sols caminar per la natura –fins i tot natura urbana– i comptar els passos o centrar-se en adaptar la respiració al ritme de les passes.
Molins eòlics en una imatge d’arxiu CRISTINA CALDERER
El preu de l’energia, amb pujades descontrolades, preocupa als consumidors, als empresaris i també als polítics, que al final han decidit prendre mesures per fer canvis que ajudin a racionalitzar un mercat, l’elèctric, el funcionament del qual és obtús, complicat i, com s’ha vist, en bona part injust. L’origen del problema és el sistema marginalista que estableix que, a tot Europa, primer entren al mercat aquelles tecnologies que no es poden aturar, com la nuclear, després les més econòmiques -com la hidràulica, l’eòlica i la fotovoltaica- i, finalment, les més cares, que són les que necessiten gas o, també, carbó. El problema és que el preu final el marca l’última tecnologia que entra al mercat, que és el gas, i això fa que tota l’energia barata que s’ha generat amb la resta acabi costant igual que la més cara. És el que es coneix com a beneficis caiguts del cel, que han enriquit durant molts mesos, i anys, algunes grans companyies i que ara estan al punt de mira dels governs de tot Europa, inclòs l’executiu europeu. De fet, divendres que ve hi haurà una cimera europea en què es vol posar en marxa una mena de revolució del mercat elèctric.
És una fita important perquè fins ara Europa s’havia negat de totes totes a canviar les normes d’aquest mercat. Tant és així que quan la factura elèctrica es disparava a Espanya i Portugal va costar molt que s’acceptés el que ara es coneix com excepció ibèrica, que almenys permetia regular el preu del gas que es fa servir per generar electricitat perquè no s’encarís tant el preu conjunt.
El que ara vol regular Europa, però, no va per aquí, ja que considera que aquesta opció, tal com ja s’ha demostrat, el que fa és incentivar encara més el consum del gas i no és una bona solució de cara a la transició climàtica, que, com s’ha vist amb les calorades d’aquest estiu, també és urgent. I, a més, la rebaixa es fa també a costa dels consumidors, ja que l’estat ha de compensar a les elèctriques la diferència entre el topall i el preu real que han pagat.
La Unió Europea proposa posar un topall al preu de les energies més barates perquè no s’hagin de pagar a preu de gas Què vol fer Europa, doncs? Segons el que ha transcendit de moment, el que es pretén és posar un topall al cost de les tecnologies més barates. És a dir, separar el preu del gas del de les altres tecnologies. Seria un topall que hauria de ser prou alt perquè a les empreses de renovables els surti a compte i s’afavoreixi la inversió del sector. Els beneficis caiguts del cel, doncs, que ja han estat regulats via impostos en diversos països, com ara Espanya, deixarien d’existir.
Per posar aquesta mesura sobre la taula, ha calgut una forta crisi, motivada per la invasió russa a Ucraïna i el posterior xantatge que està fent el Kremlin amb un tall del subministrament del gas que intenta dividir i sotmetre els socis de la UE. Tot i les reserves de gas que ja hi ha i la diversificació de proveïdors, s’espera un hivern dur a Europa en termes energètics. Per això també a nivell europeu hi haurà propostes de reducció d’energia i ajudes directes als consumidors i les empreses -Alemanya ja té previst destinar-hi uns 95.000 milions d’euros- per evitar el col·lapse energètic i una crisi social. En aquest context, voler mantenir els beneficis caiguts del cel resultava insultant.
COMENTARIS
@desfeta 05/09/2022 M’agradaria saber els motius objectius del sistema de preus de l’electricitat fixat per l’U.E. Em podeu explicar la base del sistema de preus marginals que ens obliga a pagar el Kw. barat a preu de Kw car ?Hi ha coses que si no s’expliquen costen molt d’entendre.
@josepmaria1 05/09/2022 POLÍTICA DE LOBBYS… Les escorrialles del franquisme han passat de la política de partit únic, a la política de Lobbys, sense passar per la política de partits……Vagi per endavant que ve de lluny això del pressupost descomunal per un exèrcit que no ha guanyat mai cap guerra, només contra els propis ciutadans. El PSOE va inventar el “NO A LA OTAN” i ens va enganyar miserablement perquè el fet de sortir de la OTAN que defensaven en la campanya, ho van transformar, cinc anys després quan ja van governar, en una ferma argumentació per mantenir-s’hi. És ben curiós, per no dir una altra cosa, que el pressupost de l’exèrcit equipat militarment el justifiquen ara per lluitar contra la pandèmia i fan sortir militars a la foto al costat dels científics, i es dediquen a descontaminar aeroports en comptes de fer-ho els professionals de les empreses especialitzades que en saben. Per cert, no van fer servir l’exèrcit per fer front als estralls del tifó Glòria, on sí hauria pogut ser útil. Només per la dèria militar, ja detesto aquesta nacionalitat que m’han imposat Mort el dictador i superada la dictadura amb un partit únic, el regne d’Espanya va dissenyar una Llei de Partits Polítics de 1978 que permetia legalitzar, per exemple, els partits comunistes i republicans, perquè la Constitució d’aquell mateix any ja es va cuidar de mantenir el control. Sense que la majoria de la població s’adonés del truc, en la pràctica es van deixar les regnes del poder en mans d’uns Lobbys molt potents, com per exemple el PSOE Lobby per “apuntalar la monarquia”, o el CiU Lobby del “peix al cove”.En el regne d’Espanya, des de fa quaranta anys, tot el que es vol decidir fora dels Lobbys és insubstancial, i sense cap poder.
@REFLEXIU 05/09/2022 Sabeu que Naturgy actualment compra el gas d’Argèlia a 33€ MWh ? Però als clients els hi cobra a preu de mercat actual… Son contractes de llarga durada (uns deu anys) i ara està renegocian el que té fins el 2027 per establir les condicions del seguent fins el 2037 Anem bé…
A@August2 05/09/2022 O es dóna una solució urgent o moltes PIME de tot tipus a plegar i darrera el País ! Ja ni ha prou de incompetència als governs .
@Ripa 05/09/2022 Em fa por que com ja és costum acabarem rebent els productors de renovables.Si ens posen un topall per la banda alta, que ens posin també un topall per la banda baixa.Si només ens limiten els preus alts, i no ens protegeixen amb un preu mínim raonable, a la primera caiguda de preus elèctrics ens acabarem d’arruïnar tots.
@PMC 05/09/2022 Quan els ministres retirats formen part d’aquestes empreses. No es pot esperar cap justícia econòmica.
@Oh prou… 04/09/2022 Algú recorda aquella expressió “l’Europa dels mercaders”? L’explotació manufacturera dels països en via de desenvolupament (globalització) la va disfressar però d’això es tracta. Tant de bo rectifiquin…si hi són a temps.
@Josep 2 04/09/2022 A Europa el lobby elèctric també funciona, i ha aconseguit frenar durant mesos l’escàndol tarifari, fins que la crisi d’Ukraina ha fet reventar el problema: veurem com maniobren ara que tothom ha entès i sofert el problema.
@de nit 04/09/2022 El lliure mercat, si fos lliure , que no ho és perquè és esclau dels polítics, esclafa els pobres en benefici dels propietaris de les grans empreses. És així. Els “liberales” , normalment del PP, o son pijos curts de gambals, o son accionistes de les companyies que se’n beneficien.
Els pagesos celebren l’increment del preu de les garrofes però denuncien robatoris als camps
Ignasi Batlle, investigador de l’IRTA, revisa unes garrofes de la varietat fonoll TJERK VAN DER MEULEN
Els pagesos catalans no estan gaire acostumats a les bones notícies. Han de suportar les escomeses de la crisi climàtica, en forma de sequeres greus i tempestes violentes, així com l’increment del preu del carburant, necessari per moure tanta maquinària agrícola. A més, han d’entomar la forta competència d’altres països productors que poden aconseguir la fruita a un cost menor. Però de tant en tant també els acompanya la sort. El quilo de garrofes es pagava fa només tres anys a 0,30 euros, un preu tan baix que molts pagesos ni tan sols es molestaven a collir-les. Però en només tres anys el seu valor s’ha enfilat i ara el quilo es paga a 1,60 euros. L’any passat, fins i tot, va arribar a costar 2,20 euros.
Gates y el Dr. Fauci son sólo los últimos de una larga lista de cruzados, estafadores y conquistadores que aparecen periódicamente en el continente armados con la convicción de que saben lo que es mejor para los africanos.»
Gates posee acciones en empresas farmacéuticas como Merck, GSK, Eli Lilly, Pfizer, Novartis y Sanofi, junto con fuertes posiciones en Gilead, Biogen, Astra-Zeneca, Moderna, Novavax e Inovio. Muchas de ellas son empresas autorizadas por Anthony Fauci para la producción de fármacos utilizados experimentalmente en los africanos y que han reportado enormes beneficios a Gates.
(ZENIT Noticias – Center for Family and Human Rights / Nueva York, 30.08.2022).- Con la recientemente anunciada jubilación del jefe de enfermedades infecciosas de Estados Unidos, Anthony Fauci, conviene hacer un breve repaso de su trabajo en África.
Fauci ha pasado 40 años experimentando con africanos para desarrollar vacunas destinadas a curar todo tipo de enfermedades, desde el ébola, el zika, la gripe, el cáncer, muy especialmente el VIH, y recientemente el COVID-19.
Tras más de cuatro décadas de investigación, miles de millones de dólares gastados, miles de ensayos clínicos y cientos –quizá miles– de víctimas africanas de prueba, el Dr. Fauci y su socio Bill Gates no tienen mucho que mostrar de su trabajo.
Se les acusa desde hace años de utilizar a los africanos como conejillos de indias para medicamentos dudosos que no funcionan y que a menudo causan un gran daño, mientras se benefician masivamente de la experimentación con víctimas involuntarias. Hay que señalar que, después de muchos anuncios dramáticos de ensayos clínicos, hasta la fecha todavía no hay ninguna vacuna para el VIH.
Como dice Robert F. Kennedy en su nuevo libro, The Real Anthony Fauci, «Gates y el Dr. Fauci son sólo los últimos de una larga lista de cruzados, estafadores y conquistadores que aparecen periódicamente en el continente armados con la convicción de que saben lo que es mejor para los africanos.»
Los investigadores Jeremy Loffredo y Michelle Greenstein sostienen que la Fundación Gates «parece ver al Sur Global tanto como un vertedero de medicamentos considerados demasiado inseguros para el mundo desarrollado como un campo de pruebas para medicamentos que aún no se ha determinado que sean lo suficientemente seguros para el mundo desarrollado.»
Como dice Kennedy, «las vacunas médicas son la solución preeminente de Gates para los males de la pobreza, el hambre, la sequía y la enfermedad. Lo absurdo de las costosas vacunas como remedio para la indigencia, un bálsamo para la desnutrición o la escasez de agua potable es obvio cuando uno considera que tres mil millones de personas viven con menos de dos dólares al día. Ochocientos cuarenta millones de personas no tienen suficiente para comer. Mil millones carecen de agua potable o de acceso al saneamiento. Mil millones son analfabetos. Cerca de un cuarto de los niños de los países pobres no terminan la escuela primaria».
Bill Gates describe sus esfuerzos como «filantro-capitalismo», algo en lo que fue pionero la fundación de John D. Rockefeller cuando intentaba limpiar su imagen después de que la Standard Oil fuera sometida a un escrutinio federal y fuera disuelta por violar la Ley Antimonopolio de Sherman.
Kennedy describe así el funcionamiento del «filantro-capitalismo»: entre 1994 y 2020, Bill y Melinda Gates donaron 36.000 millones de dólares en acciones de Microsoft a su propia fundación. Al mismo tiempo, Gates creó algo llamado Bill and Melinda Gates Investments que «invierte predominantemente en empresas multinacionales de alimentación, agricultura, farmacia, energía, telecomunicaciones y tecnología con operaciones globales». De 2000 a 2022, la fortuna de Gates ha pasado de 63.000 millones de dólares a 133.000 millones. Se expandió en 23.000 millones de dólares sólo durante el cierre de COVID 2020. Gates posee acciones en empresas farmacéuticas como Merck, GSK, Eli Lilly, Pfizer, Novartis y Sanofi, junto con fuertes posiciones en Gilead, Biogen, Astra-Zeneca, Moderna, Novavax e Inovio. Muchas de ellas son empresas autorizadas por Anthony Fauci para la producción de fármacos utilizados experimentalmente en los africanos y que han reportado enormes beneficios a Gates.
En este momento, gracias a sus donaciones filantrópicas, Bill Gates es el segundo mayor financiador de la Organización Mundial de la Salud, sólo superado por Alemania.
Per un costat creure que carregar l’avortament de connotacions positives és una frivolització infantil i creure per l’altre costat que l’avortament ha de ser accessible, limitat i segur, no hauria de ser una contradicció. Que la interrupció voluntària de l’embaràs no és cap festa és tan cert com és certa la incompatibilitat argumental de pensar que avortar és un procediment mèdic qualsevol i, alhora, omplir els mitjans de reportatges sobre el dol perinatal. Intentant fer passar allò que és oportú socialment per allò que és essencialment bo amb la intenció de ser majoritaris, els qui pensem que una regulació molt restrictiva és perjudicial hem perdut la capacitat d’admetre i d’acceptar que l’avortament pot ser dolorós, que qui s’hi sotmet pot creure que acaba amb una vida, que en cap cas és comparable a treure’s els queixals del seny i que, tot i així, cal que sigui segur.
Reduir la vida a la voluntat de qui la gesta és l’escletxa per on se’ns escolen les contradiccions, la banalització i la capacitat de comprendre
Amb la intenció de construir arguments ideològics sòlids per fer una defensa coherent d’allò que, més o menys limitat en el temps, creiem que ha d’existir, hem desprès la defensa pública de l’avortament de contradiccions per fer-lo socialment comprable. És una trampa mandrosa perquè simplificant no s’arriba mai a cap resposta vàlida, i és la cortina per no donar arguments a qui vol prohibir l’avortament. Però això també és deshonest i en certa mesura contraproduent. Assumir que un fetus de dotze setmanes és avortable perquè no és una vida i assumir que un altre fetus de dotze setmanes, en cas d’avortament espontani, és digne d’un dol que al primer se li nega, almenys públicament, és estímul per als antiavortistes. Reduir la vida a la voluntat de qui la gesta és l’escletxa simplista per on se’ns escolen les contradiccions, les frivolitzacions, les banalitzacions, i la capacitat de comprendre a qui, sabent que carrega una vida potencial, decideix, igualment, avortar. És l’escletxa que ningú que creu que l’avortament ha d’existir com a mínim una mica més enllà de la restricció absoluta s’atreveix a explorar del tot per por de tornar enrere i és exactament l’escletxa que ataquen els qui l’únic que volen és tornar enrere.
A estats com Oklahoma, Alabama, Missouri o Louisiana han cregut convenient regular l’avortament prohibint-lo o limitant-lo gairebé del tot, excepte per als casos d’incest, violació o perill per a la mare. No és provida abocar les dones a avortar d’amagat igual que no és feminista despullar la interrupció voluntària de l’embaràs de tot allò que la fa un dilema moral i un viatge emocional, com a mínim, complicat.
És ingenu, és imprudent i, sobretot, és deshumanitzador. Igual que no és feminista pensar que una regulació de l’avortament que el legalitzi fins a les trenta o quaranta setmanes —com és el cas dels estats de Nou Mèxic i Colorado— és la resposta a una educació sexual profundament deficient i a la inexistència d’una legislació i d’unes condicions socials i laborals per criar els fills. No hi ha veritable llibertat en l’elecció si una de les opcions alternatives neix viciada d’arrel, i al centre de la polarització d’aquest debat hi queden les qui, sense les conviccions de qui ho redueix tot a ideologia, han de bregar amb els seus motius personals, la majoria de vegades travessats per la pobresa i la manca de suport institucional.
Això, que avui és un debat importat dels Estats Units, no és un debat a l’estat espanyol. Simplificant les variables de la cosa per blindar-la, hem assumit que cada any a Espanya es practiquin gairebé 90.000 avortaments, al voltant de 20.000 a Catalunya. Aquestes dades només s’atreveixen a tocar-les els qui creuen que Oklahoma és el camí. Els equilibris del poder són fràgils i les condicions per imposar el relat costen de recuperar un cop les has perdudes, però avui, aquí, les tenim. Un marc conscienciós i sobri sobre la interrupció voluntària de l’embaràs i una resposta a les seves contradiccions seran les millors bases per a l’escut que necessitarem quan tot aquell que pensi que abocant una dona a la mort fa alguna cosa per la vida, vinguin a nodrir-se de les nostres simplificacions per imposar les seves.
La bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, qui és inclinat a fer bé. La pendent de la vida no sempre ens du a fer bondat, i més aviat la inclinació precipita a actuacions que s’allunyen d’aquesta virtut. És molt reconfortant quan et trobes la bondat personificada. Hi ha gent bona no només amb els seus (això hauria de ser lògic), sinó que té una estimació enorme pels seus enemics. El cristianisme va d’això, de fet. Jesucrist no demana als seus seguidors que estimin a la família i als amics. No va de discursets fàcils, el seu missatge. El seu reclam se centra a estimar els enemics. Instintivament, aquest no sembla un bon pla. No només et fan mal, sinó que t’hi poses bé. Una mala interpretació de la bondat ha dut a tolerar situacions inadmissibles. La línia és fina, com totes les que es mouen en el terreny del discerniment. El mal existeix, seria innocent negar-ho. A la Bíblia el concepte de bondat està lligat a la clemència i a la misericòrdia. Malgrat el mal i els malvats, hi ha espai, i molt, pel bé.
Avui vull celebrar la bondat que ens envolta. Enmig de tanta malvolença i mala maror, és un oasi trobar-te amb gestos de bondat. Hi ha persones que són felices donant. Ofereixen el seu temps, detalls, es preocupen pels altres. Són els qui s’avancen a preguntar, deixen de mirar-se a ells una estona i posen el radar al seu voltant, mirant que tothom estigui bé.
No sempre són els qui ho expliciten. No parlo de la gent que contínuament et pregunta com estàs, perquè un fet són les relacions públiques i quedar bé, i l’altra la bondat intrínseca. De fet, molta gent que es preocupa per tu no t’ho pregunta. Ho sap i de vegades treballa sense que ho sàpigues perquè estiguis millor. Maquinen amb bona fe perquè algú et digui una paraula que esperes. Perquè rebis una trucada que a tu et semblarà inesperada.
De la mateixa manera que hi ha mans pèrfides que ordeixen plans tremends i perversos, també hi ha mans plàcides, teixidores, que no ordeixen trames sinó que trenen solucions. Escric i em venen tants noms al cap, des de l’àmbit estrictament privat al professional. Persones bones, que no vol dir ximples.
Gent amb un cor gran, que com la Rigoberta Bandini entona, ja veuran què fan amb el seu ego, però certament no l’alimenten en detriment dels altres. Ens titllen sovint als periodistes de parlar i amplificar només el mal en els titulars i les notícies. Vagin aquestes lletres a contracorrent i agraïm la bondat quotidiana que ens envolta. I ens salva.
Polítics i acadèmics bascos, descendents de víctimes dels camps de concentració nazis i representants dels jueus creuen que el BBVA ha de demanar perdó “si es confirmen” els negocis amb el Tercer Reich d’antics directius dels bancs que es van fusionar per donar lloc a l’entitat. L’Amical de Mauthausen creu que la corporació ha d’investigar també el seu fosc passat i donar-lo a conèixer. Aquest és el quart lliurament d’una sèrie sobre el nazisme a Catalunya, després de la primera, la segona i la tercera.
“Si es demostra el vincle dels seus antics directius amb el Tercer Reich, el mínim que podrien fer els responsables del BBVA seria demanar perdó per col·laborar amb els nazis“, assegura la vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen, Concha Díaz Berzosa. Aquesta organització va ser creada el 1962 a Barcelona per víctimes del Tercer Reich per defensar els drets de les aproximadament 10.000 persones de l’Estat espanyol deportades als camps de concentració. Actualment, reuneix prop de mil socis.
Els vincles que cita Díaz Berzosa entre el nazisme i alguns dels principals accionistes dels bancs que van donar lloc al BBVA després de la fusió han quedat provats a través de documents i testimonis divulgats per El Nacional en reportatges precedents. En aquest lliurament, hi afegim noves evidències. La vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen entén que el que procediria no seria únicament sol·licitar perdó per les responsabilitats, “sinó seguir l’exemple del que van fer moltes empreses d’Alemanya com Berterlsmann i contractar una sèrie d’investigadors per conèixer en profunditat el costat fosc de la història de l’empresa que han heretat, fins i tot si això donés lloc a responsabilitats. Estem parlant de crims de lesa humanitat que no han prescrit. És obvi que els directius actuals no tenen una responsabilitat directa, però sí un compromís moral amb les víctimes i la història. Que obrin els arxius a investigadors externs és, sens dubte, important, però ells mateixos haurien d’indagar en el passat i pagar de la seva butxaca la investigació”.
“Es dona la circumstància que aquesta mateixa entitat ha organitzat exposicions divulgatives sobre el nazisme o sobre la Xoà a través de la fundació”, li comentem a Díaz Berzosa. “Sí, però això no em val”, replica. “Si de veritat vols fer alguna cosa no em vinguis amb donatius. A Espanya queden més comptes pendents per ajustar que fins i tot a Alemanya perquè la situació és terriblement complexa, donat que el feixisme no va ser derrotat com va passar al centre d’Europa, de manera que el problema va molt més enllà de la Segona Guerra Mundial i això, fins al punt que durant moltes dècades la Península va continuar sent un santuari nazi privilegiat. El més trist és que els Aliats ho sabien i van fer els ulls grossos. Jo els culpo a ells”.
Igual com l’associació barcelonina Amical de Mauthausen, els representants dels jueus creuen també que el banc ha de fer pública una disculpa pública i aclarir el passat. “Creiem que honraria al BBVA que demanés perdó si tal com indica la investigació duta a terme per El Nacional, accionistes de les entitats que es van fusionar per originar el banc actual van fer negocis amb els nazis”, ha indicat un portaveu de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya (FCJE) en relació amb les informacions divulgades per aquest digital.
“De fet, és que no seria la primera”, continua. “BMW, Hugo Boss i unes altres 6.000 empreses alemanyes ho han fet. El mateix govern d’Alemanya va demanar perdó el 2000 i va establir un fons d’ajuda per a les víctimes del nazisme. És clar que els actuals directius, i els anteriors, no en tenen pas responsabilitat, però si una empresa té un passat fosc, el millor és indagar-hi. No s’ha d’oblidar que les persones i empreses que van col·laborar amb el Tercer Reich van contribuir al fet que la seva maquinària de crim i guerra es perpetués”.
Iñaki Anasagasti / E.N.
Casalots a Neguri
“Demanar perdó? No ho faran pas”, diu el polític Iñaki Anasagasti. “Però per descomptat que els empresaris del clan de Neguri haurien de demanar disculpes pels crims. Jo tinc la impressió que la societat basca ni tan sols coneix els vincles de certa dreta d’aquí amb el nazisme. Deia Dulce Chacón que som fills del silenci dels nostres pares i responsables de la ignorància dels nostres fills”, segueix l’antic senador del PNB. “Cert és que aquesta societat mai no ha pogut fer una feina d’aclariment de la memòria. En primer lloc, perquè no s’ha permès obrir els arxius. I en segon lloc, perquè hi ha molt tabú. El tema es va tocar al llibre Los españoles que dejaron de serlo de Gregorio Morán i t’ho pots imaginar. Una de les principals responsabilitats que ha tingut ETA en aquest país és impedir que es puguin estudiar i investigar afers com aquest. Nosaltres volíem fer un llibre sobre José Félix de Lequerica i pensàvem titular-lo Heil, Lequerica. Però no vam poder seguir perquè ens van dir que els posàvem en el punt de mira”.
L’anomenat “clan de Neguri” que esmenta Anasagasti és una denominació col·loquial amb la qual s’acostuma a designar l’oligarquia d’industrials i financers que van crear amb el temps el BBV, resultat de la fusió del Bilbao i el Biscaia el 1988. Onze anys després, se li afegiria l'”A” d’Argentaria, una entitat creada per Felipe González que agrupava diversos bancs públics. Els de Neguri devien el sobrenom al fet que es concentraven al marge dret del barri homònim de la ciutat de Getxo, una àrea on encara avui dia salpebren les mansions i els ostentosos palauets (a l’esquerra s’hi va instal·lar la indústria). El barri va néixer al principi del segle passat, pocs anys després de la construcció del pont de Biscaia, com una zona residencial dissenyada d’acord amb la tradició anglòfila de l’alta burgesia de Biscaia, a imatge i semblança de les ciutats-jardí angleses.
És veritat que si els financers i els industrials bascos van buscar inspiració en el Regne Unit per construir-se un barri a mida, part dels diners amb què van consolidar o van fundar les fortunes eren procedents dels negocis amb l’Alemanya nazi i, de forma semblant, amb les oportunitats que els van brindar les amistats amb el règim franquista, que és la part més coneguda de l’esborronadora història de col·laboració amb dictadures sanguinàries de bona part de la burgesia de Neguri. “El Banc de Biscaia està vigilant el compte de crèdit dels alemanys perquè que els directius de l’entitat temen que s’embarguin actius alemanys”, es llegeix en un document secret dels aliats desclassificat el 1987 i originalment datat a finals de 1945 (Document1).
Document desclassificat EUA 1
“Tanmateix, els comptes deuen estar camuflats i els directors i responsables del banc sens dubte deuen ajudar en aquesta feina perquè tots són germanòfils i totalitaris”. En un altre dels papers desclassificats pels nord-americans aquell mateix any (Document3) pot llegir-s’hi: “Guillermo Ibáñez, director del Banc de Biscaia, està ajudant a camuflar el capital alemany a Espanya. Aquest capital se sol posar a nom de certa Mdme. Bergarche i enviat a la seva família a Buenos Aires”.
DOCUMENT3 desclassificat EUA
Els sinistres Lipperheide
Les potències vencedores mai no van tenir dubtes de les simpaties nazis dels principals accionistes dels bancs de Biscaia i de Bilbao que amb els anys van crear el BBV i, a falta de documents espanyols que acreditin aquest vincle (escassos, destruïts, perduts o encara ocults), fa anys que els nord-americans van desclassificar papers que parlen de la implicació de les dues entitats i dels directius en negocis que embolicaven empreses com Minersa (fundada, entre altres, per Friedrich Lipperheide Henke, un nazi alemany de sinistre passat, establert al País Basc i directament vinculat al Banc de Biscaia) o a organitzacions comercials i industrials del Tercer Reich com IG Farben i Sofindus, un conglomerat d’empreses alemanyes que va operar des del 1938 al 1945 i que va ser engegat per l’empresari nazi Johannes Bernhardt. Però la informació que hi ha sobre els vincles d’aquestes entitats bancàries amb els xiringuitos hitlerians és escassa, fragmentària o nul·la. “És una pàgina de la història que no ha estat escrita encara”, coincideix Anasagasti.
Hi ha diversos assajos acadèmics sobre les relacions comercials hispanoalemanyes que citen els vincles amb el nazisme dels Lipperheide o altres accionistes del Banc de Biscaia. Entre els catedràtics que millor han documentat aquestes relacions hi ha la professora Nuria Puig Raposo. No obstant això, els seus estudis no s’endinsen en els vincles amb el Tercer Reich dels bancs la fusió dels quals va donar lloc al BBV. “Vaig seguir la pista de Lipperheide fa gairebé vint anys, quan el seu fill encara vivia. No vaig aconseguir entrevistar-lo i la informació biogràfica que em va enviar era poc rellevant. Ara em dedico a altres temes, però les colònies alemanyes a Espanya segueixen pendents d’estudi. L’entramat social i empresarial va tenir bastanta continuïtat i m’hauria agradat explorar els arxius de les escoles i de les esglésies catòlica i evangèlica, entre altres coses”, ens va dir Puig Raposo en un breu missatge de correu electrònic, mentre es negava a respondre els nostres missatges i la nostra petició d’una entrevista. Almenys un dels treballs d’aquesta catedràtica de la Complutense sobre les xarxes comercials hispanoalemanyes va ser finançat parcialment per la Fundació BBVA.
A diferència del que va passar a altres països com la mateixa Alemanya, cap empresa o banc de l’Estat espanyol ha aclarit públicament, investigat o, menys encara, ha demanat perdó per la contribució a mantenir al poder el Führer gràcies, entre altres coses, en el cas de la Península, al comerç amb el Tercer Reich i al subministrament de productes i minerals estratègics per a l’esforç bèl·lic, assumpte al qual El Nacional ha dedicat tres reportatges anteriors d’una sèrie d’investigació que arrenca amb la troballa fortuïta a Sant Feliu de Guíxols — per un llibreter de Badalona, Marçal Font— d’un diari escrit per un soldat de la Wehrmacht. I són precisament diversos cognoms associats al clan de Neguri els que més sovint reverberen a mesura que un es capbussa en els documents i els estudis acadèmics que miren d’explicar la història d’aquestes connexions.
Blanquejant la timba de Neguri
“Demanar perdó?”, afegeix Iñaki Anasagasti. “Aquesta gent no demana perdó. Aquesta gent considera que no s’ha de mirar al passat sinó al futur, i aquesta és la gran trampa. La llei de punt final i l’amnistia del 77 van crear un paraigua d’impunitat. I un cop més això va passar perquè existia ETA. Si no hi hagués hagut l’organització, els hauríem posat en el punt de mira. El primer que va fer ETA després de les eleccions del 77 va ser assassinar d’una forma immisericordiosa Javier Ybarra, que havia estat alcalde de Bilbao. També a José Lipperheide el va segrestar ETA i, d’aquesta manera, el va convertir en una víctima. I quan un és una víctima, és de molt mal gust burxar-ne el passat”.
“No només no han demanat perdó, sinó que tot aquest món i els seus personatges han estat blanquejats”, afirma l’antic senador del PNB. “Allò de Neguri s’ha anat desmuntant a poc a poc perquè la majoria dels grans negocis els van fer en connivència amb el règim. Entre que uns se n’han anat; entre que d’altres van pagar l’impost revolucionari; entre que són pocs… al final, han gaudit de molts presents i, en un moment donat, han arribat a creure que el PNB era el seu majordom. La majoria han mort i només en queden els fills i els nets. Molts han dilapidat les fortunes familiars. Per culpa dels seus paradisos fiscals, Emilio Ybarra, que va ser regidor de l’Ajuntament de Bilbao, ha perdut la joia de la corona, que era el Banc de Bilbao i de Biscaia. Abans, normalment, es dedicava el fill ruc a la política i el llest a l’economia, però amb Ybarra va ser a l’inrevés, cosa que explica que hagi enfonsat el vaixell. Nosaltres portem molt temps lluitant perquè s’obrin els arxius encara que imagino que el que deu quedar és molt poc perquè els interessats en què no es coneguin aquests fets hauran fet la seva feina”.
“Una excepció entre els de Neguri va ser la família del senyor Ramón de la Sota, propera al PNB, i que va ser forçada a exiliar-se mentre els Aznar li robaven la flota“, continua Anasagasti. En efecte, Ramón de la Sota y Llano va morir a Getxo el 17 d’agost del 1936, poc després del començament de la Guerra Civil espanyola. Tres anys després, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques condemnava els descendents a l’abonament d’una sanció de cent milions de pessetes “per conspiració per a la rebel·lió militar”, de tal forma que els llavors abundants béns van ser embargats i, entre ells, quaranta vaixells de les seves companyies que havien estat utilitzats per evacuar Bilbao.
Llicència per robar dels Aznar
Darrere d’aquesta operació política hi havia, entre d’altres, els hereus del cosí carnal i antic soci Eduardo Aznar y de la Sota, marquès de Bérriz, que van acabar apropiant-se de tots els actius amb l’ajuda dels amics franquistes. Va ser un atracament en tota regla.
La Compañía Naviera Sota y Aznar va passar a dir-se després de la Guerra Civil Naviera Aznar i va acabar per convertir-se en la flota mercant més gran d’Espanya, amb 44 vaixells i més de 175.000 tones de registre brut. Al capdavant d’ella hi havia José Luis de Aznar i Zavala, net del fundador i una de les personalitats més riques de l’època. Tal com explica Jesús María Valdaliso en un llibre sobre La familia Aznar, “va haver d’esperar-se al relleu generacional de les dues famílies perquè les relacions, almenys en el terreny personal, tornessin a normalitzar-se”.
La germanofília i inclinacions totalitàries dels Aznar està ben documentada, de la mateixa manera que hi ha proves irrefutables de la manera com es va utilitzar la naviliera com a part de la logística de les ratlines o rutes de fugida a l’Amèrica Llatina dels nazis perseguits després del final de la Segona Guerra Mundial. El periodista José María Irujo va documentar al llibre La lista negra com l’espia Reinhard Spitzy va aconseguir escapar des d’Espanya en el vaixell Monte Urbasa, propietat d’aquesta família. “Tota aquesta gent com els Aznar de la naviliera o els Ybarra són una vergonya”, afirma Iñaki Anasagasti. “Es dona la circumstància que fa un cert temps es va fer “il·lustre de Bilbao” un dels seus descendents, Alejandro Aznar, i jo em vaig indignar però, ésclar, la meva paraula era la veu que clama al desert”.
El Nacional ha proporcionat proves addicionals en una sèrie de reportatges d’investigació sobre el Tercer Reich a la Costa Brava de com José Luis de Aznar va ajudar a amargar-se a la seva finca manxega de Cabañeros al nazi Friedrich Lipperheide Henke, que, — segons la investigació duta a terme per aquest digital al costat del llibreter badaloní Marçal Font, Miriam Noheras i Francisco Muñoz-, va fundar part de la fortuna, igual com els seus germans, en la venda a Hitler de fluorita o wolframi mitjançant societats com Somimet o l’encara viva Minersa, i mitjançant la comercialització i explotació a Espanya a través d’Unicolor de les patents d’IG Farben. IG Farbenindustrie AG o IG Farben va ser un conglomerat nazi de companyies químiques creat el 25 de desembre de 1925 com a resultat de la fusió de BASF, Bayer, Hoechst i Agfa, entre d’altres. Inicialment, produïen colorants, però aviat van començar a investigar altres àrees de la química. Durant l’Alemanya nazi, van produir Zyklon B.
El banc “germanòfil i totalitari”
Els Lipperheide són també una altra de les famílies llegendàries de Neguri i fins i tot avui dia, els hereus continuen sent els accionistes majoritaris de Minersa (una empresa creada per un malànima nazi per comerciar amb nazis i que va operar també a Catalunya), al costat d’Alejandro Aznar, president de Marqués de Riscal i descendent de José Luis Aznar, l’autor material i el cervell de l’atracament a la naviliera dels de la Sota. Documents desclassificats dels aliats criden igualment l’atenció sobre la implicació del Banc de Biscaia en la creació d’aquesta societat d’explotacions mineres, nascuda senso stricto al caliu del Tercer Reich. Amb freqüència, allà on hi havia un membre de la burgesia industrial de Getxo apareixen, tard o d’hora, els noms del Banc de Biscaia o de Bilbao, i en ocasions, no gaire lluny, el d’un nazi, al costat dels cognoms clàssics de la cort franquista de l’època establerta a les províncies vascongadas. “El Sr. Heiler va opinar que el Sr. Lipperheide (Unquinesa) continuaria com en el passat treballant amb IG Farben si els camps d’interès fossin clarament definits”, s’assegura en un altre informe desclassificat dels serveis d’espionatge nord-americans escrit durant la Segona Guerra Mundial (Document4).
DOCUMENT4 desclassificat EUA
Unquinesa va ser la societat al voltant de la qual els Lipperheide van refundar el 1940 part del negoci. Concretament, el que aglutinava totes les seves indústries químiques del país (les activitats mineres giraven al voltant de l’esmentada Minersa). Doncs bé, aquell mateix any, va ser quan Unquinesa va firmar un acord comercial amb Unicolor, la franquícia espanyola d’IG Farben, que li garantia un 12% de les vendes d’Unicolor a Espanya”.
L’informe dels serveis secrets nord-americans segueix: “Entre els altres interessos de Lipperheide, hi ha les mines d’Osor [la Selva]. El 1943, el Sr. Lipperheide va informar al Dr. Hailer que les accions es repartien de la següent manera: 41% de la família Lipperheide; 19% d’amics de Lipperheide (Konsorten); 40% d’espanyols (Banc de Biscaia, etc)”. En aquesta mina s’explotava amb usos militars fluorita que després eren enviada a Alemanya de forma clandestina amb la col·laboració de diversos industrials catalans, certes empreses pantalla i navilieres com els de l’Aznar. Els detalls d’aquest tràfic també estan explicats en dos dels tres reportatges d’investigació publicats per El Nacional els diumenges precedents.
Friedrich Lipperheide va ser inclòs en la llista de 104 nazis reclamats a Espanya pels aliats que fa alguns anys va donar a conèixer el periodista d’El País José María Irujo. Quan el reporter va preguntar al seu fill —que va ser també vicepresident del Banc de Biscaia— sobre les martingales de Friedrich, el seu pare, Federico Lipperheide Wicke va al·legar una ignorància i una amnèsia inversemblant sobre les suposades relacions de la família amb l’Alemanya nazi.
Oxigen per al Führer
Aquest mateix document dels Aliats prova de forma inequívoca com els Lipperheide i els seus amics de Neguri (la resta d’accionistes de Minersa, l’empresa que explotava, entre altres jaciments, les mines catalanes d’Osor) van contribuir a rezolzar l’esforç bèl·lic del Führer d’una manera determinant: “Els lliuraments de fluorita a Alemanya es van pagar a través de l’oficina de compensació hispanoalemanya. L’empresa, és a dir, el president del Banc de Biscaia, ha rebut una proposta molt avantatjosa dels nord-americans que van oferir efectiu. Atès que alguns dels membres de la junta directiva es van sentir inclinats a acceptar l’oferta, el Sr. Lipperheide va témer perdre el control de la societat. Per tant, va suggerir que IG Farben adquirís una participació d’1/4. Lipperheide i IG Farben tindrien llavors el 55% de les accions. Considerant que els estrangers no estan autoritzats a posseir més del 40 per cent del capital d’una mina, IG Farben hauria de comprar les accions a través d’Unicolor”.
En altres paraules, a Lipperheide l’inquietava que la fluorita es vengués als nord-americans i apostava de manera entusiasta per incloure a la seva societat els fabricants del gas Zyclon, l’esmentat IG Farben, que sovint ha estat descrit pels historiadors com el “conglomerat industrial més notori del Tercer Reich”. Va ser una de les seves subsidiàries, Degesch, la que va fabricar el pesticida amb el qual es va gasar un milió d’hebreus en camps de concentració com Auschwitz II i Majdanek. Una altra de les empreses del grup, la famosa Bayer, va fer experiments mèdics amb presoners a Mauthausen. Friedrich, tanmateix, se sentia molt més còmode amb ells en l’accionariat que no pas venent fluorita als Aliats. I segons es diu en aquest informe, per no incomplir la llei franquista que obligava a mantenir la majoria de les accions de les societats en mans espanyoles, va suggerir fer la compra de les accions a través d’Unicolor, que venia a ser la forma espanyola maquillada d’IG Farben. Això finalment mai no va passar, però dona una idea molt precisa de la manera com s’articulaven les inclinacions polítiques d’aquest tètric individu que solia honrar les visites a Bilbao del caudillo saludant amb el braç alçat, a l’estil falangista.
És interessant precisar que tant el wolframi o tungstè —denominacions sinònimes— com la fluorita eren indispensables per als plans militars de Hitler. El wolframi era utilitzat per endurir l’acer i reforçar el blindatge dels tancs i augmentar la capacitat de penetració dels projectils. Els principals exportadors de tungstè eren la Xina i Birmània, però en previsió que es tallessin les vies de subministrament, el Führer va decidir cobrar-se part del deute que havia contret Franco amb el mineral essencialment procedent de Galícia. I el mateix passava amb la fluorita, utilitzada, entre altres coses, per a la fabricació de l’alumini i en certs processos necessaris per blindar els vehicles militars.
A última hora, l’espat de fluor es va revelar també fonamental a la indústria nuclear per a l’enriquiment de l’urani i el plutoni. La part del lleó procedia de la cornisa cantàbrica i va ser comercialitzada a través de Sofindus, entre d’altres, per un cobdiciós i immoral oportunista anomenat Ángel Pérez de Leza. Tanmateix, es van extreure i van exportar de forma clandestina diversos milers més de tones d’altres mines catalanes com el Papiol (Baix Llobregat) o Osor (la Selva). Allò del Papiol pertanyia a Sofindus però els fluorurs d’Osor — en part extrets pels “rojos” durant l’època de la Guerra Civil quan la mina estava col·lectivitzada— van ser venuts per Lipperheide i els seus amics banquers. Hi ha informes dels Aliats que suggereixen fins i tot que Pérez de Leza va arribar a treballar també per a Somimet, societat predecessora de Minersa fundada, entre altres, pel mateix Friedrich i per un altre directiu del Banc de Biscaia, Guillermo Ibáñez.
El conglomerat nazi Sofindus va arribar a acaparar prop del 80% dels intercanvis comercials hispanoalemanys. En el 20% restant va ser on els Lipperheide van consolidar la fortuna. També Friedrich, com a accionista, va ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat al Banc de Biscaia. Va morir, igual com tots els seus amics de Getxo, com un empresari respectable. La seva família d’origen alemany s’havia acabat convertint en una de les dinasties de referència del clan de Neguri i també en un notori exemple de la manera com certa burgesia biscaïna es va lucrar fent negocis amb el Führer i traficant a l’ombra del caudillo. Això sí, el cognom havia quedat perfectament blanquejat, i no pas exclusivament pel franquisme. La Història els havia absolt fins a avui per desídia, desconeixement, obscurantisme en la gestió dels arxius, mancada de recursos dels especialistes en Humanitats o, en altres casos més notoris, per pura mala fe i per la deliberada ocultació d’informació per part dels hereus dels criminals.
En el punt de mira d’ETA
Va tenir a veure també la indulgència i el silenci fins i tot d’una part de la mateixa premsa basca amb alguns d’aquests cognoms, amb l’activitat d’ETA? Això és justament el que sosté Anasagasti, per a qui “la presència indesitjable” d’aquesta organització en la vida política d’Euskadi va contribuir de forma especialment rellevant a enrarir l’atmosfera social i a impedir la restauració de la memòria i alguna forma pòstuma de justícia.
Neguri i els seus membres filonazis van ser sempre objectius preferents d’ETA. El 2008, l’organització va atemptar directament contra el cor de la vida social del clan, al club marítim de l’Abra, a Getxo. I amb aquest eren sis els cotxes bomba que havien esclatat en tan sols vuit anys al barri de Neguri i Las Arenas. El primer d’aquests atemptats va tenir lloc el 25 de juny del 2000 al carrer Manuel Smith amb un cotxe bomba estacionat davant del xalet d’un membre de la família Delclaux, un altre cognom clàssic vinculat als de Neguri. Divuit anys abans, el 1982, va ser segrestat per ETA i posteriorment alliberat després del pagament d’un rescat, el germà de Friedrich, José Lipperheide.
“En certa manera comparteixo la percepció que el fet que algunes persones fossin objectiu o fins i tot víctimes d’ETA ha ajudat a no aprofundir o a no investigar-ne el passat, però crec que això va molt més enllà”, assegura el diputat d’EH-Bildu, Jon Iñarritu. “Que tinguessin una vinculació amb el nazisme deriva també del fet que estiguessin a prop del poder franquista i a causa del mite de la transició exemplar i pacífica, molts d’ells es van aixecar de la nit al dia després de la mort del dictador convertits en demòcrates amb pedigrí. Continuaven sent influents, especialment, en l’economia. I això va contribuir al fet que no es volgués burxar en els orígens de totes aquestes grans dinasties de renom relacionades amb la dictadura [i el Tercer Reich] o que es fes d’una forma molt parcial. Va passar a Euskadi però també a Espanya”.
Jon Iñarritu / E.N.
Iñarritu és de l’opinió que les empreses i els descendents dels personatges relacionats amb l’Alemanya nazi haurien, de forma prioritària, d’aclarir aquests vincles. “Certament, els responsables directes d’aquestes activitats, que van grimpar amb els nazis, ja no són vius. Però sí que ho estan els hereus, tant en la política com en l’economia. No sé fins a quin punt són directament responsables d’alguna cosa, més enllà d’haver heretat, però tot i així, crec que les societats i les companyies que van comerciar i van col·laborar amb els nazis haurien d’entonar un mea culpa, tal com s’ha fet a Alemanya. I de la mateixa manera haurien de procedir les que es van fer d’or amb els béns expropiats pel franquisme, les que van utilitzar mà d’obra esclava republicana —a casa meva tinc el cas proper del meu avi— i, en general, totes les vinculades amb la dictadura”.
“Pel que fa als bancs de Biscaia i de Bilbao, tots dos van evolucionar fins a fusionar-se i convertir-se en el que avui dia és el BBVA. En nom de la transparència i per una qüestió de reparació històrica i de justícia, tanmateix haurien d’obrir els arxius i aclarir les relacions amb el Tercer Reich”, afegeix el diputat. “Durant el procés d’industrialització basca del segle XIX, grans famílies van fer abundants fortunes i es van establir en el marge dret de la ria, a Getxo, i més especialment a Neguri. Cal tenir en compte que les grans zones d’industrialització van ser Catalunya i Euskal Herria, així que no resulta sorprenent que aquells membres de la burgesia que tenien relació amb Alemanya o Àustria utilitzessin aquests vincles per fer negocis amb Berlín o per promoure les idees abjectes del nazisme en el clima propici del franquisme. Després de la Guerra Civil, els qui no simpatitzaven amb el règim se’n van anar a l’exili, però la resta va grimpar i molts encara conserven poder. És cert que ja no viuen a Bizkaia, sinó que se’ls troba, sobretot, en llocs com Madrid, Marsella o Londres”. El diputat de Bildu creu que ni tan sols la societat basca coneix bé el passat nazi d’aquestes famílies, fora dels restringits cercles polítics i acadèmics.
Crims impunes
Segons el parer de l’historiador Xabier Irujo, president del Centre d’Estudis Bascos a Reno (Nevada, Estats Units), la vinculació amb el Tercer Reich de certs bancs i certa burgesia basca són episodis de la història encara inexplorats. “No es va fer justícia al seu dia ni tan sols a Alemanya i dubto que se’n faci mai, però l’única forma de reparació on podem aferrar-nos és la recuperació de la memòria històrica. Per suposadíssim que el BBVA hauria de demanar perdó per les activitats comercials del passat. A Alemanya hi ha encara un munt d’empreses que van col·laborar amb l’Eix, ésclar que algunes van haver de respondre a Nuremberg i altres moments històrics. És veritat que allò va ser simbòlic i es va jutjar una insignificant minoria d’implicats. Fora d’això, la majoria de les conegudes van col·laborar amb Hitler. Parlo de Mercedes Benz, Bayer, Hugo Boss, Opel, Audi o tantes d’altres. La societat que va fabricar els forns d’Auschwitz estava oberta fins fa cinc o sis anys, però va abonar reparacions. Aquí, les empreses no només es van lucrar comerciant durant la guerra, sinó gràcies als espolis. I entre ells, els mateixos bancs. Conec bons exemples d’això en la meva família”.
El besavi de Xabier va ser el navarrès Manuel de Irujo Ollo, diputat del PNB i ministre amb els governs de Largo Caballero i de Negrín durant la Segona República. Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar al Regne Unit. “A tots els germans els van posar a la presó i a algun d’ells fins i tot el van condemnar a mort“, precisa l’historiador. “El que feien era embargar-los i treure a subhasta els béns robats. Fins i tot no fa gaire, els documents judicials d’aquests processos eren sota cadenat, però recentment, almenys, a Navarra, han sortit a la llum i, amb ells, han aparegut llibres. A l’inventari que van fer de la farmàcia que van robar al meu avi van incloure-hi fins i tot un tub de pasta de dents obert. Qui o quins aconseguien aquestes propietats? Les classes mitjanes no podien permetre-s’ho així que, en la majoria dels casos, eren grans empreses. I a mi no em sorprendria que entre elles hi hagués els bancs que van donar lloc al BBV i que, com en el cas del Biscaia, formaven part d’aquest ordit de negocis de franquistes i nazis”.
“Una de les fórmules dels nazis per a l’evasió de capital pot ser denominada ‘exportació d’experts tècnics’. Els alemanys ja tenien les connexions necessàries amb el Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya i durant 1942 van convertir totes les possessions en accions i títols estrangers enviant-los a Espanya i invertint-los en préstecs als següents bancs: Banc de Biscaia, Banc Hispanoamericà, Banc Exterior de Crèdit i Banc Urquijo Català”, pot llegir-se en un altre document dels serveis secrets dels Aliats datat a Tànger el 25 d’abril de 1946 (Document2).
DOCUMENT2 desclassificat EUA
El text porta per títol Capital enemic ocult a Espanya i prossegueix d’aquesta manera: “El Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya era el canal de totes les transferències de patents i capitals de la indústria automotriu alemanya: Daimler, Opel, Mercedes Benz, etc. Hi havia un grup que s’ocupava especialment de les patents de màquines per a la indústria tèxtil. És a dir, es va formar una societat de cartera i tenia l’oficina principal a Düsseldorf. Els patrons d’aquest grup són industrials catalans i bilbaïns que es fan passar per refugiats o tenen passaport espanyol”.
El Nacional ha identificat almenys uns altres dotze documents desclassificats més que proporcionen proves i indicis consistents de la col·laboració amb el Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial dels responsables del Banc de Biscaia i de Bilbao. Els mateixos Aliats tenien problemes sovint per desentranyar les veritables relacions d’aquests i altres bancs amb l’embolic d’empreses i societats ordit a Espanya pels nazis per ocultar les activitats. “En l’intent d’aclarir l’informe, s’utilitza un diagrama a la pàgina onze, que es creu que simplifica massa les relacions molt complexes entre Farben, Unicolor, Sefanitro i Unquinesa i, per tant, distorsiona la situació real”, s’afirma en un altre document desclassificat fa deu anys (Document5).
Document5 desclassificat EUA
“Dit això, parlar del “control” d’IG Farben sobre Sefanitro i Unquinesa és excessiu perquè l’evidència acumulada fins ara mostra col·laboració entre Farben i les corporacions espanyoles, però poc més que això. Unicolor és accionista d’Unquinesa però no s’ha demostrat que hi tingui una participació financera majoritària. També s’informa que són accionistes el Banc de Biscaia, el Banc Espanyol de Crèdit i Lipperheide i Guzmán. Sefanitro té un extens contracte amb IG Farben però dir que Farben controla la Corporació Espanyola és ambigu i possiblement no sigui cert. Els accionistes, segons l’Ambaixada, són Alts Forns de Biscaia, el Banc de Bilbao, el Banc de Biscaia i el Banc Urquijo”.
Consultats sobre aquests suposats vincles amb el nazisme, fonts del BBVA han assenyalat a El Nacional: “No tenim d’informació, donat el temps que ha transcorregut. Que si no tenim arxius? No tenim més informació”.
A la fotografia principal, Adolf Hitler i Francisco Franco a l’estació de tren d’Hendaia, a Euskadi Nord / Arxiu
Ferran Barber és un periodista independent d’investigació especialitzat en conflictes internacionals i assumptes socials.
gutta cavat lapidem 