Category Archives: economia

una dada que explica moltes coses …

Aquesta és una dada fonamental que explica moltes coses…

Del Twiter de Salvador Cardús: https://twitter.com/salvadorcardus/status/1322816601876533249

Diari Ara, 1 de novembre 2020

jepmaria @jepmaria
En resposta a @salvadorcardus
Com ara que els Països Catalans mantenim, amb els nostred PIB, els funcionaris de la resta.
Extremadura té un 30 % de funcionaris, un 30% d’aturats, un 30% de temporers i un 10 % de població activa productiva tot l’any (més o menys)

Ramon Burniol 🎗 @burniolpr
En resposta a @salvadorcardus
No em puc creure la xifra de Madrid. De cap manera.
Ministeris, institucions, policia, GC, exèrcit (de terra, mar i aire), embaixades, casa reial, ajuntaments, autonomia, …
No m’ho crec

Urquinaona: el divorci de les elits

Arran dels fets de resposta a la sentència del procés

Urquinaona: el divorcio de las élites (Albert Martín)

Els disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar l’esquena.

99 anys i sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria esclatant.

El resum podria ser aquest: protestes violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant tota la setmana.

Però al balanç de danys caldria incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a pams.

Els grans despatxos de Barcelona van començar a comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”. A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una portaveu.

El dispositiu l’integraven la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona supera els 13 quilòmetres de distància.

En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar. Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.

I, de fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols, mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal. Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que allò seria només un pròleg.

La casualitat va voler que l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia, la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.

No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó, les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900 convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte. La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó, president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que comentaven les imatges.

Entre els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències. El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven passant.

La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.

La desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler (lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat, ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor polític a qui transmetre la seva incomoditat.

Aquell matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més tard apareixien als telenotícies imatges del president de la Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.

La presència de Torra en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del 2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu català. El cert és que la contundència de la sentència als líders polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb Esquerra com amb els postconvergents.

Qui són els directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi, que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango), Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment), Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias) o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.

¿On van dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i pareu-ho d’una punyetera vegada»”.

Aquells dies van ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants. “Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Per afegir llenya al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això passava, la situació es descontrolaria del tot.

Aquesta preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris. “La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius. “Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i, quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense entrar en més detalls.

El dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el president… El president venia de l’activisme”.

El dia quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.

Divendres: vaga general. La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el 15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona, que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou, es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va lamentar cap víctima mortal.

El nerviosisme va ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora, esclar, era Madrid.

En aquella reunió privada hi va haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.

És probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels dos eren en terres catalanes.

Havien marxat a Amèrica. Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14 i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte, apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”, segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington, després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més de deu anys.

Però hi ha versions confrontades sobre l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”, asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.

Amb tot, l’impacte psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de Barcelona.

A Catalunya el diumenge 20 d’octubre començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb normalitat.

Amb les aigües ja calmades, aquell dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González, un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.

Un any després, la violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls. L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume] Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”, assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià [Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el [Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.

Un altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han sobrepassat”.

L’ARA ha traslladat a l’expresident Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.

No obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el 14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.

Un exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades, també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de les elits que va segellar-se a Urquinaona. –

https://emprenem.ara.cat/creixer/Urquinaona-divorci-elits_0_2547345265.html

La generació tap

ara. cat – economia – 13 d’octubre del 2020

Generació Tap: L'herència enverinada dels fills de la transició CATALAN:  Amazon.es: Sala i Cullell, Josep, Burdeus i Soler, Joan: Libros

Aquesta setmana el LLEGIM de l’ARA ha obert una animada polèmica en no poques famílies catalanes. El nostre company Jordi Nopca va fer un interessant reportatge sobre el llibre Generació tap, un assaig de Josep Sala i Cullell.

El títol de l’article era prou eloqüent: Josep Sala i Cullell: La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”. El llibre qüestiona de manera descarnada el paper dels nascuts entre 1943 i 1963 (tenen avui entre 57 i 77 anys) per haver pilotat -i seguir fent-ho- un sistema que ha encadenat crisis i ha deixat com a llegat una conclusió assumida per tots: que les noves generacions viuran pitjor que les que les van precedir. 

Si durant els propers dies teniu un dinar amb familiars o companys de feina de diferents edats i que us temeu que pugui ser ensopit, us recomanem molt treure el tema: veureu que aixeca opinions dures, que atia un curiós sentiment de pertinença generacional i que no fomenta, en cap cas, la concòdia ni l’entesa entre els pobles. Independentment del que cada qual pensi, resulta saníssin poder parlar de tot, i que sigui possible qüestionar, també, una generació que té a favor seu un factor decisiu: la superioritat numèrica, de la qual tan conscients en són els partits polítics. Que tingueu tots una setmana de concòrdia i salut. 

Podeu contactar amb mi per correu electrònic a albertmartin@ara.cat

El maltractament de l’Estat a Catalunya

Josep Sánchez Llibre Foment
Josep Sánchez Llibre defensa que “Foment del Treball no és un partit polític”

Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) és president de Foment del Treball. Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’Empreses per Esade, Sánchez Llibre també és vicepresident de Conservas Dani i responsable de la CEOE en les relacions amb les Corts espanyoles. “Jo sóc poc d’entrevistes”, admet poc abans de fer un cafè llarg amb VIA Empresa des del seu despatx presidencial de Foment. “Aquí no pares de fer feina i sense bones notícies”, afegeix l’home que sempre cau dret i que s’autodefineix com un empresari de paraula i optimista amb naturalesa de polític. Ja té data per celebrar el Dia de l’Empresari.

Abans de ser president de Foment, ha sigut diputat durant molts anys del Parlament i el Congrés i també vicepresident de Conservas Dani. La política i l’empresa s’entenen bé?

S’haurien d’entendre millor. Hi ha una certa complicitat, però l’economia i l’empresa podrien anar molt millor del que van fins ara. En la situació de crisi i extrema gravetat que estem, els polítics i els empresaris hauríem d’anar més agafats de la mà. Per part de l’empresariat es tracta de generar i repartir riquesa, llocs de treball i que hi hagi cohesió social. 

I per què no van agafats de la mà?

Els polítics haurien de deixar les ideologies al marge i pensar en el bé comú i el futur de la societat. Però, prima més la ideologia que el bé comú i no és habitual que en una situació com l’actual els dos grans partits d’Espanya vagin en la mateixa direcció.

Quedi’s amb un moment de la seva trajectòria política i empresarial.

Recordo els Pactes del Majestic on vaig participar activament. Se sortia de la crisi dels 90, els nacionalistes catalans eren determinants per a la governabilitat de l’Estat espanyol i va haver-hi una complicitat de PP i CiU per dissenyar un full de ruta perquè l’economia productiva i la Generalitat i l’Estat anessin en la mateixa direcció. 

El 5 de novembre farà dos anys que és president de Foment. Parlava llavors de “rejovenir, renovar, modernitzar, feminitzar i il·lusionar”. Com valora el seu mandat?

Estic satisfet, hem complert més del 60% dels objectius plantejats a l’inici del mandat. Hem modernitzat Foment que ara mateix és una patronal de proximitat, al servei dels empresaris i un lobby molt important per a totes les administracions. Canalitzem les inquietuds dels empresaris, som determinats i tenim mitjans a l’hora d’influir. També hem feminitzat la patronal amb un 50% de comissions presidides per dones i encara tenim pendents alguns reptes com rejovenir Foment. Hem aconseguit fer unitat d’acció amb les patronals catalanes. 

Unitat d’acció amb Pimec i la Cecot després de la pau patronal? 

Hem resolt el conflicte amb Pimec i Foment ha sigut generós cedint més representació per evitar la judicialització. També vam incorporar Cecot que havia estat expulsada. Som un referent a Catalunya i Espanya d’allò que ha de ser una patronal moderna del segle XXI al servei dels interessos empresarials. Hem creat un Think Tank d’opinió i hem posat el nou contracte social sobre la taula després de la crisi del 2008 i la del covid-19. 

Hi haurà Dia de l’Empresari?

Un dels elements més rellevants del nostre programa de 30 punts és que es pugui celebrar el Dia de l’Empresari a Catalunya. Ja hem acordat dins el comitè executiu plantejar-ho al president de la Generalitat, el president del Parlament i als grups parlamentaris per tal que prenguin les iniciatives corresponents. D’acord amb l’ONU, el Dia de l’Empresari és el 27 de juny i no vol dir que sigui un dia festiu, sinó reivindicatiu per a tots els empresaris catalans. 

Com estan les relacions amb la Cambra presidida per Joan Canadell? 

Les relacions amb tots els agents econòmics són excel·lents. El més important per als empresaris és determinar un full de ruta comú. La Cambra ens tindrà al costat cada cop que plantegi qüestions orientades a l’economia productiva, incrementar la productivitat, afavorir la competitivitat o l’eficiència de les nostres companyies i el nostre teixit industrial. No compartim els seus posicionaments polítics en determinades qüestions i no hi volem entrar perquè som empresaris.  Només volem parlar d’economia. 

Compartiu el front comú de les infraestructures. 

No se’ns cauen els anells per convidar absolutament tothom en un acte d’acció comuna per reivindicar la necessitat de les infraestructures davant de l’Estat i la Generalitat. Sóc una persona de paraula, quan dono la mà això va a missa perquè determina la solvència i la serietat d’una persona. Vaig convidar a participar a l’acte d’infraestructures a la Cambra, al Cercle d’Economia, Pimec i els sindicats. Si parlem d’economia amb la Cambra, sempre ens entendrem. Foment del Treball no és un partit polític i nosaltres no fem política. 

La llei de Cambres està paralitzada… Però, s’ha obert una nova guerra de competències entre agents econòmics amb el nou decret llei per regular la representativitat de les Cambres?

La Cambra no pot ser una patronal o un agent social. Això és una il·legalitat i és inconstitucional. Per aquí no hi passarem. La Generalitat no ha tirat endavant la nova llei de Cambres que volia Joan Canadell. Les Cambres són una corporació de dret público-privat. Nosaltres no volem fer de Cambra de Comerç i per tant, tampoc volem que les Cambres facin de patronals. 

Quin és el principal problema de les infraestructures a Catalunya?

Al llarg dels últims anys, hi ha hagut un dèficit d’infraestructures de 28.000 milions d’euros d’inversió a Catalunya per part de les tres administracions. L’Estat és qui més hauria d’invertir i no ha sigut així. Esperem que aquest 8 d’octubre hagi sigut un punt d’inflexió per posar el comptador a 0 i que no es repeteixi el maltractament de l’Estat a Catalunya amb el dèficit d’inversions. La presència del conseller i el ministre vol dir que es pot començar a teixir una complicitat entre les dues administracions.  

Vostè s’ha dedicat molts anys a la política… Per què creu que l’Estat no compleix la pluja de milions que fa anys que promet?

No vull pensar que hi hagi una intenció deliberada per castigar Catalunya. Però, és una realitat que hi ha un maltractament i si aquest dèficit no és comparable a altres regions de l’Estat és per responsabilitats polítiques dels partits que han governat Espanya en els últims anys. 

De qui exactament?

Hi ha una part de responsabilitat política per part del PSOE en època de Zapatero on només es va complir allò que estava marcat a l’Estatut durant dos o tres anys pel que fa a la inversió del 18% corresponent a l’aportació del PIB català a la resta de l’Estat espanyol. Però, amb la majoria del PP i la crisi econòmica, les inversions van caure en picat.

No hi ha hagut intenció deliberada de castigar a Catalunya però sí que hi ha hagut maltractament. 

Què li semblen les mesures econòmiques dels governs de Catalunya i Espanya durant la pandèmia?

Mesures econòmiques com els ERTOs han sigut importants i han salvat moltes empreses que anaven directament a la insolvència o el tancament. Valoro molt positivament els ERTOs i els avals a través dels ICOs amb un 80% de garantia que han donat liquiditat a les empreses. Però, els ajuts que necessitava l’economia espanyola i catalana amb una situació tan delicada no són equiparables als que han rebut països de la UE com Alemanya, Itàlia o França.

Què necessita? 

L’Estat hauria de considerar que l’any 2020 està perdut, hi haurà un increment de dèficit i deute públic molt important. Si vol salvar el teixit empresarial de cara al 2021, s’haurà d’endeutar i injectar 50.000 milions d’euros via transferència o subvenció per poder afrontar plans de xoc en turisme, hostaleria, restauració, comerç i transport. L’economia productiva necessita ajuts directes de l’Estat i si no es fa allò que han fet la resta de països d’Europa, estarem en una situació encara més greu. 

L’Estat s’endeutarà encara més?

L’Estat té estigmatitzat el dèficit i per això no l’ha posat en marxa. De la mateixa manera que ho ha fet amb els automòbils, Espanya hauria de fer un plan Renove per estimular el consum, el comerç, l’habitatge o rebaixar determinats impostos perquè la gent pugui consumir segons els seus guanys salarials en una situació com l’actual. L’Estat no ha tingut la generositat i més endeutament públic pot salvar el teixit productiu. S’han de posar llums llargues, ser valents i copiar allò que ja han fet molts països de la UE amb deute i plans de xoc per evitar el tancament de les empreses. 

Els ERTOs haurien de ser indefinits?

Els ERTOs han sigut una gran solució per mantenir el teixit productiu, però tots sabem que la demanda que hi havia en alguns sectors d’Espanya no serà la mateixa fins d’aquí dos o tres anys. Els ERTOs haurien de ser indefinits o fer plans de xoc per evitar tancar les portes. El Govern espanyol s’ho ha de plantejar de pressa. 

La crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?

La crisi del coronavirus és la pitjor que hem tingut des de la Guerra Civil. És una situació extremadament greu. Alguns sectors s’hauran de reconvertir i no sabem quant trigarà la vacuna per intentar aturar els danys d’aquesta maleïda pandèmia. El més important és que el teixit industrial i comercial del nostre país no quedi mort definitivament, per això l’hem de mantenir en funcionament. No és fàcil, però podem estar encara pitjor. Hem de preveure mesures pal·liatives per a l’economia catalana i espanyola, així com implementar mesures sanitàries de responsabilitat per a les empreses i la societat. L’administració ha de buscar també la complicitat dels ciutadans i dels joves per a les mesures de seguretat per intentar evitar infeccions. 

Encara negocia el retorn de seus d’empreses a Catalunya?

Aquest és un dels aspectes que no he aconseguit dels famosos 30 punts del meu programa a Foment. Però sóc optimista, del contrari no seguiria com a president de Foment. He tingut poques notícies positives. Espero que a les pròximes eleccions al Parlament disposem de l’estabilitat política, econòmica i seguretat jurídica que no hem pogut gaudir durant aquesta legislatura curta i complicada. No només per la pandèmia, sinó per les discrepàncies entre els socis de govern pel full de ruta. Desitjo que el clima català s’estabilitzi en una nova legislatura. Llavors, serà el moment de plantejar a les empreses que tornin. Vaig dir que les empreses tornarien a partir del segon any, i encara no fa dos anys del meu mandat… 

Què li diuen les grans empreses?

Que no es donen les condicions perquè això sigui així. Jo tampoc plantejaré absolutament res fins que no ho vegi clar.

“Catalunya no té relacions correctes amb les principals empreses”, assegurava el president de Fiatc, Joan Castells, en una entrevista a VIA Empresa.

Tinc un gran respecte per Joan Castells. Si ho diu ell, té raó i no hauria de ser així. Fiatc és una empresa catalana solvent i de les primeres asseguradores de l’Estat espanyol, així que em sembla molt malament que les autoritats no anessin a la celebració dels seus 75 anys. 

Quin és el futur ideal per a la fàbrica de Nissan? 

Hem creat la mesa de l’automació i mobilitat de Catalunya on hi participen els agents econòmics més importants del nostre país. Mai han sortit noms des de Foment. Mai. Nosaltres disposem de diferents alternatives perquè quan es deslocalitzi la fàbrica de Nissan, pugui arribar una fàbrica de bateries elèctriques, automoció o autobusos. Aquesta informació l’hem passat a l’Estat i a la Generalitat. Era optimista en la resolució del conflicte en el qual vam aportar-hi el nostre granet de sorra i també ho sóc quan marxi Nissan perquè disposarem d’una fàbrica de bateries elèctriques i una d’automoció. 

Des de Foment s’ha dit que l’alcaldessa Ada Colau és “una pedra a la sabata”, “autoritària i sectària”, “postureig i populisme”, se l’ha acusat d’arruïnar el comerç, l’hostaleria o la restauració i posar en risc 50.000 llocs de feina. 

Em sap greu haver fet aquestes declaracions. No sóc una persona frontal o radical, m’agrada arribar a acords amb tothom. A la casa de Foment sempre hem intentat respectar les discrepàncies i trobar la manera de resoldre-les. Des del diàleg i el consens per arribar a bon port. El plantejament de mobilitat d’Ada Colau a l’espai urbà s’ha fet unilateralment, sense escoltar els empresaris d’aquesta casa.

També és optimista? 

Tinc el convenciment que serà possible un acord amb l’alcaldessa després de tota aquesta crítica constructiva. Hem arribat fa poc a un acord sobre mobilitat laboral amb Jaume Collboni. Per què no podem arribar-hi també amb Ada Colau? De moment, l’alcaldessa ha passat de nosaltres, però tinc la intuïció que canviarà d’opinió. No vull afegir més llenya al foc, les coses han de madurar. 

Foment va ser un dels fundadors de La Caixa. La fusió amb Bankia ja és oficial. 

Valoro molt positivament la fusió entre CaixaBank i Bankia pel fet de ser el primer banc espanyol. És importantíssim. Aquesta fusió garanteix els dipòsits dels estalviadors i el crèdit a les pimes i els autònoms. D’un banc més potent i solvent es pot atendre més creditíciament a tota l’economia productiva. El més important de l’esperit dels fundadors de La Caixa és que tots els beneficis es destinin a l’obra social: famílies vulnerables, ciència, investigació, talent… Amb la fusió això queda reforçat. És un motiu de satisfacció i només li veig avantatges. 

Quedi’s amb un últim consell o aprenentatge personal.

Catalunya sempre ha sigut un país molt emprenedor i amb una cultura empresarial i industrial molt important. El millor consell que se li pot donar a un jove és que ser emprenedor i empresari és important. Arrisques i potser fracasses, però si fracasses hem d’aplaudir-ho com a societat. Així ho fan els nord-americans o els anglosaxons. Si arrisques i fracasses, et donarem forces i ànims per tornar-ho a intentar. Per això, reivindiquem el Dia de l’Empresari perquè ser-ho és molt difícil.

https://www.viaempresa.cat/economia/sanchez-llibre-foment-entrevista_2138341_102.html

“Para emprender has de ser un pirata, desoír el orden establecido”

Bill Aulet, director gerente del Martin Trust Center del MIT Entrepreneurship

Soy un tipo juvenil de 63 años. Licenciado en Ingeniería en Harvard y en Dirección de Empresas en el MIT, soy responsable del espíritu empresarial en las 5 escuelas del MIT. No puede haber justicia social sin justicia económica y es el emprendimiento quien puede brindarla. Soy cristiano.

“Para emprender has de ser un pirata, desoír el orden establecido”

Profesores líderes

Reconocido líder en emprendimiento (con un historial de éxito de 25 años) y uno de los gurús de la innovación, es entusiasta y optimista, por eso sus alumnos del MIT lo adoran. Como director del Martin Trust Center del MIT Entrepreneurship, de la prestigiosa escuela de negocios del MIT (Massachusetts) su empeño es hacer de los jóvenes la solución a este mundo en crisis. Saber caer y levantarse, colaborar, tener un propósito más allá de ganar dinero y buenas herramientas. Pero para Aulet las soluciones pasan también porque las grandes multinacionales adopten las maneras del emprendimiento. Acaba de firmar un acuerdo de colaboración con TheCUBE, ecosistema de emprendimiento, tecnología e innovación para impulsar la radical innovación en España.

En el mundo empresarial hay modas?

Absolutamente, y no son necesariamente buenas. Hay quien se enamora de la última idea y se olvida de las lecciones de la historia.

Ahora todo es emprendimiento.

Estoy de acuerdo y me preocupa porque, además, muchos se han quedado con una idea anticuada que considera que emprender es crear start-ups y pymes.

¿No es así?

Yo tengo una idea mucho más amplia de lo que es el emprendimiento. De entrada emprender requiere corazón y coraje. El emprendedor es ese pez que nada en el sentido contrario al resto, que busca su propio camino y soluciones.

Eso no es garantía de éxito.

Efectivamente, también hay que tener cabeza: conocimiento, conocimiento y conocimiento. El emprendimiento es una artesanía, mucha práctica. Y es básico tener un propósito, tener espíritu de comunidad.

Suena todo muy bonito, pero no sé si encaja con la realidad.

El mundo está cambiando a un ritmo muy acelerado: tenemos inestabilidad política con Trump, el Brexit, la Covid, el cambio climático, el paro…, y creo que es solo el principio. Únicamente una visión emprendedora puede ofrecer una solución a través de la adaptación.

¿Visión emprendedora a gran escala?

Así es. Urge que las grandes multinacionales adopten una visión emprendedora e innovadora. Toda la sociedad debe ser más emprendedora si queremos que este mundo sobreviva.

No dejo de oír esa palabra y de ver crecer el desempleo.

La búsqueda de nuevas soluciones y caminos es la solución al desempleo. Pero necesitamos emprendedores de más calidad.

El 90% de las nuevas empresas fracasan.

Pero el 70% de las personas con buena formación tienen éxito. Y hay algo muy interesante que hemos investigado: resulta que el 90% de las start-ups creadas por mujeres tienen éxito.

¿Por qué?

¡Porque sois más listas!

No se lo discutiré.

El emprendimiento no es un deporte individual sino un deporte de equipo, y las mujeres son mejores gestionando y garantizando la cohesión de equipos.

Imparte una clase de introducción al espíritu empresarial avanzado, ¿qué es eso?

Ser un pirata, llevar tu rumbo y no aceptar el orden establecido. Y ser un buen marino.

Ha concebido un programa que se llama “Paseo de la fama de emprendedores”.

Celebramos a los emprendedores de éxito y estudiamos su historia empresarial, que no suele ser un camino de rosas; eso apela al corazón de los alumnos y les genera confianza. Tener modelos a seguir es fundamental.

Usted mismo es un modelo de éxito.

Pero antes de triunfar fracasé muchas veces y aprendí de mis fracasos. Nunca me rendí. Hay que abrazar el viaje.

Olvidamos que la suerte es un factor.

Cierto, y además la suerte no se puede controlar, pero cuando se presenta debes estar preparado, tener conocimiento, para aprovecharla.

Como emprendedor en serie, dígame cuál es la clave del éxito.

Ser una persona humilde, trabajadora y ávida. Yo quiero hacer cosas que cambien el mundo.

¿Para ser un buen emprendedor hace falta ser buena persona?

Las probabilidades de éxito si eres buena persona son mayores. La investigación dice que hay que reclutar talento y, sobre todo, mantenerlo. Va a ser difícil hacerlo si no eres buena persona.

¿No se compra la fidelidad con el dinero?

Sabemos que las empresas con un propósito compartido con todos los trabajadores perviven más y mejor porque no pierden el talento cuando las cosas van mal. Es muy importante emprender con una razón para existir.

El presidente de Netflix, Reed Hastings, nos dijo que su éxito se debía a un equipo que competía (La Contra 21/09).

En Netflix han instaurado una cultura de competición, la que rige en Silicon Valley. Lo que les motiva son los datos y los números.

El multimillonario Bob Chapman nos dijo que por grande que sea una empresa tiene que ser como una familia (La Contra, 21/04).

Bob está en el entorno de San Diego y Reed está en el de Silicon Valley. Son dos posturas complementarias.

No estoy muy de acuerdo.

Yo siempre les digo a mis alumnos que para hacer el bien, primero te tiene que ir bien. Pero estoy violentamente de acuerdo con la noción de capitalismo consciente de Bobo Chapman.

¿Menos tiburones y más suricatas?

Al final todo es cuestión de actitud. Hoy en día, el emprendimiento se distribuye por todo el mundo, no está concentrado en un lugar, ni en Silicon Valley ni en San Diego, y solo vamos a poder solucionar las crisis simultáneas a las que nos enfrentamos si conectamos y colaboramos.

¿Tiene idea de cómo salir de ellas?

Debemos trabajar la fortaleza para ser capaces de no rendirnos y estar dispuestos a abrazar los cambios, eso nos hace menos frágiles.

CaixaBank i Bankia: totes les claus d’una fusió que en realitat és una absorció

La mala salut del sector bancari ha afavorit l’operació: CaixaBank ha perdut el 57% del valor que tenia quan va moure la seu

CaixaBank Bankia

Les operacions per a aconseguir més concentració bancària a l’estat espanyol, que demanava amb urgència el Banc Central Europeu, ja han fet el primer pas.

Aquest matí, quan feia deu minuts que havia començat la sessió de borsa, les accions de Bankia pujaven d’un 30% i, en aquests pocs minuts, el volum d’operacions registrat igualava la mitjana diària d’aquests tres últims mesos. A la mateixa hora, les accions de CaixaBank ja havien pujat d’un 12% i havien contractat un nombre d’accions equivalent a la meitat de la mitjana diària d’aquests tres darrers mesos.

Aquesta era la manera com el mercat celebrava la notícia que ambdues entitats havien fet arribar a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV). CaixaBank deia en un comunicat que analitzava una fusió mitjançant un canvi d’accions amb Bankia, i aquesta també confirmava que havien començat les converses entre les dues empreses.

Poca broma! El grup resultant tindria uns actius de 650.000 milions d’euros i seria el banc més gran de l’estat espanyol.

La mala salut dels bancs és la clau de l’operació

Per arribar a aquest punt –que ja veurem com acaba– han hagut de passar moltes coses; la principal és la mala salut que les entitats financeres tenen d’ençà que els tipus d’interès del BCE van baixar a zero, ja fa uns quants anys, per animar l’economia a sortir de la crisi anterior. La covid-19 ha estat el catalitzador –o, si voleu, l’excusa– per disparar ara el tret de sortida cap al pas addicional en la concentració del sistema bancari estatal. El BCE i, concretament, el vice-president, Luis de Guindos, ja havien dit fa poques setmanes que calia prendre urgentment la determinació de fusionar entitats, tant sí com no.

Els resultats del primer semestre van ser determinants en aquest gest de De Guindo: Bankia presentava una baixada de beneficis del 64% i el conseller delegat de l’entitat, José Sevilla, deixava anar: ‘Som favorables a les fusions si tenen sentit’; i, per matisar-ho, deia de seguida: ‘Ara no hi ha res damunt la taula.’

Mentrestant, els beneficis de CaixaBank baixaven d’un 67% en aquest semestre, compassadament amb totes les entitats financeres, que reduïen els marges i dedicaven molts diners a aprovisionar-se per a possibles problemes derivats de la pandèmia, per prudència. Un moment clau va ser el 28 de juliol, quan el BCE va comunicar al sector que les entitats havien decidit de suspendre el repartiment de dividends tres mesos més, és a dir, fins al desembre… i amb el 2021 pendent d’un fil. Era l’avís definitiu per a navegants.

CaixaBank ha perdut el 57% del valor d’ençà de l’octubre del 2017

Mentrestant, el mercat havia anat fent la seva feina durant mesos i mesos, rebaixant les cotitzacions de totes les entitats. Si prenem per punt de referència el 1r d’octubre de 2017 –dia important per a CaixaBank– i molt a la vora dels màxims de valoració dels bancs a borsa, ens adonem que fins ahir CaixaBank havia baixat d’un 57% i Bankia, d’un 74%.

Si voleu veure què significa això en xifres absolutes, diguem que l’octubre del 2017 si algú volia comprar CaixaBank havia de pagar, a preus de mercat, 23.200 milions d’euros, mentre que el 3 de setembre del 2020 amb 10.800 milions n’hauria tingut prou. En el cas de Bankia les xifres de capitalització borsària són respectivament d’11.500 milions el 2017 i 3.170 milions ahir. Només parlo dels dos bancs concernits avui, però l’evolució de la resta és molt semblant. Aquest càstig del mercat els havia deixats a un preu de saldo, certament.

Hi ha un indicador molt clar: el valor a la borsa d’una empresa sobre el valor comptable. Si el resultat és 1, vol dir que hi ha equilibri entre el preu de mercat i la realitat comptable. Si és superior parlem de sobrevaloració i si és inferior vol dir que estaríem disposats a pagar-ne menys del preu que costa si es liquidés, pels motius que fos.

Bé, a Bankia, aquest índex ahir era de 0,22. És a dir, que el mercat estava disposat a pagar només 22 cèntims per cada euro de valor comptable de l’entitat. És una manera de dir-li, amb xifres, que no el veu gens bé. A CaixaBank, la valoració del mercat no era tan dolenta, un 0,44. La de Bankinter –el més ben valorat– és a 0,7; i la resta entre 0,4 i o 0,5, amb el Sabadell més a la vora del 0,2.

Els inversors ja no consideren els bancs una opció sensata

I això com s’ha d’interpretar? Doncs, ras i curt: els inversors no es fien dels bancs, no els consideren a empreses rendibles on col·locar els diners.

Observeu-ho. Si algú volgués fer una OPA a Bankia i oferís una prima del 100% (el doble de la cotització de mercat) per atreure els accionistes a vendre i tots venguessin, el comprador encara tindria un amplíssim marge de diferència a favor sobre el valor comptable. És clar que no interessa ningú…

I per què Bankia? Les raons, no les sabem. Els tests que va fer el BCE a tota la banca no s’han fet públics, ni els de l’Autoritat Bancaria Europea (EBA) tampoc, si bé es va saber que els bancs de l’estat espanyol anaven coixos per dues bandes: menys capital que la mitjana europea i més pes del deute sobirà a la cartera. Però no se’n saben ni noms ni xifres.

Sigui com sigui, Bankia és un cas especial, perquè hauria pogut ser el banc públic de l’estat, com algú demanava. Recordeu que en el seu rescat es van pagar (vam pagar entre tots) uns 24.000 milions d’euros, dels quals n’ha tornat uns 3.000. En realitat, és un banc nacionalitzat perquè l’estat espanyol, mitjançant el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) és propietari del 62% de les seves accions. És evident que això el fa peculiar i hom pot pensar que si s’ha començat per aquest és per alguna raó que no sabem, però que deu ser molt important…. per al banc o per al govern espanyol. Perquè el govern espanyol n’és el màxim accionista i és qui en última instància en decideix tots els moviments.

I per què CaixaBank? Més enllà de les interpretacions extraeconòmiques que es puguin fer sobre aquesta operació, cal dir en primer lloc que CaixaBank és una entitat dominada per la Fundació La Caixa, que és la propietària del 40% de les accions. I aquest fet és cabdal.

Si Bankia es fusionés amb qualsevol altre banc, l’estat espanyol en seria accionista majoritari, i això no és acceptable

Veurem per què. Si l’escollit fos el Banc Santander, per exemple, l’entrada de Bankia implicaria que l’estat es podria convertir en el primer accionista de l’entitat, i això no és acceptable. Pensem que la família Botín en té el 0,56% del capital. Això mateix passaria amb el BBVA. I si el banc triat fos el Sabadell, a més de primer accionista, l’estat espanyol podria ser majoritari fins i tot.

Per tant, al marge de la situació financera en què es troba cada entitat per assumir una operació d’aquesta envergadura, hi ha aquest primer aspecte que ja és decisiu.

Val a dir que si l’operació s’acaba fent amb CaixaBank, hauríem de parlar d’absorció, més que de fusió, car CaixaBank triplica Bankia en volum de capitalització borsària a en duplica el capital. Però el fet important és com quedaria el capital de la nova entitat.

En principi, CaixaBank aportaria una capitalització borsària del 77% i Bankia del 23%. Dit això, els accionistes principals serien la Fundació La Caixa, amb un 30%, i l’estat espanyol (FROB), amb un 14%.

Ve’t aquí per què és l’únic cas entre els bancs espanyols en què l’estat no esdevindria primer accionista. I em sembla que això és clau. Després, què pot passar al consell d’aquesta entitat híbrida ja és una altra cosa.

Arran de l’operació es pot arribar a tancar una sucursal de cada quatre i acomiadar deu mil treballadors

I què s’hi guanya, amb l’operació? És molt simple. Els beneficis són la diferència entre ingressos i despeses. Si veig que els ingressos no pugen com haurien de pujar, perquè els tipus baixos sembla que tenen corda per temps, he de rebaixar despeses.

Però passa que la retallada té un límit. He de menester un mínim de maquinistes per a fer anar la maquinària. I probablement cada entitat pel seu compte ja ha arribat a la vora d’aquest límit. Ara, si hi ha una fusió o absorció, aleshores una bona part de xarxa és repetida –i se’n poden desfer, com també d’una part dels serveis centrals.

Acabada la fusió organitzativa, no caldran departaments repetits. I aquí entrem en el punt més conflictiu i dolorós: quan les xifres es tornen persones.

CaixaBank té més de 3.797 oficines a tot l’estat espanyol i més de 35.000 treballadors; Bankia té 2.260 sucursals i menys de 16.000 treballadors, però tots dos bancs ja havien emprès plans de reducció d’oficines i personal de resultes dels pobres resultats d’enguany.

Segons una anàlisi elaborada per Barclays, més de 1.400 oficines de CaixaBank i Bankia operen en el mateix codi postal i són susceptibles de poder tancar, si se segueix una estratègia per a optimitzar recursos. Això vol dir prop d’una sucursal de cada quatre de les més de 6.000 que sumen.

A més, cada oficina bancària és atesa, aproximadament, per set treballadors, de manera que es calcula que el nombre de treballadors afectats per la potencial fusió s’enfilaria a prop de 10.000.

Pensem, tanmateix, que l’operació és en un estat embrionari –malgrat les urgències manifestades reiteradament pel BCE–; si més no, això s’ha sabut. Per tant, anar gaire més enllà, ara com ara, és fer volar coloms.

Evidentment, s’han dit coses que són versemblants. Per exemple, que la seu de la nova entitat seria a Valencià, cosa ben lògica tenint en compte que ara hi ha les seus actuals de totes dues entitats són. Més arriscat és entrar en possibles organigrames, però en medis financers hi ha qui diu que la presidència del nou banc seria per a José Ignacio Goirigolzarri i que el conseller delegat seria Gonzalo Gortázar, actual número dos de CaixaBank.

Tanmateix, a hores d’ara hi ha moltes preguntes en l’aire. La primera, si s’acabarà fent l’operació, és clar. I aleshores, per exemple, què se’n farà, de la Fundació La Caixa? Mantindran les dues seus operatives a Madrid i Barcelona? Quanta gent perdrà la feina? Quines conseqüències pot tenir una concentració més gran de bancs per als clients i per a la competència? Què farà el FROB amb el 14% del capital?… Aquests interrogants i molts més són els que ens formulem avui, i ja tindrem temps de respondre’ls.

https://www.vilaweb.cat/noticies/caixabank-i-bankia-totes-les-claus-duna-fusio-que-en-realitat-es-una-absorcio/

La lògica suïcida del capitalisme

Imatge relacionada
Capitalisme, religió de la desmesura

Nosaltres som els veritables actors polítics que hem d’estar disposats a exigir responsabilitats i a exercir-les, atès que els que han de vetllar pel “bé comú” i protegir-nos de la depredació econòmica fa temps que han abdicat d’aquella qualitat que, segons Max Weber, havia de configurar un bon polític: l’ètica de la responsabilitat

… cal que la societat civil catalana, europea i mundial exigim amb contundència que aquesta “treva ecològica” (que malauradament estem pagant amb morts cada dia) serveixi per repensar i canviar de rumb. Nosaltres som els veritables actors polítics que hem d’estar disposats a exigir responsabilitats i a exercir-les, atès que els que han de vetllar pel “bé comú” i protegir-nos de la depredació econòmica fa temps que han abdicat d’aquella qualitat que, segons Max Weber, havia de configurar un bon polític: l’ètica de la responsabilitat, la que mira de fer possible el futur. Exigim-nos-ho també a nosaltres mateixos si volem que els nostres fills i filles “heretin la terra”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/emilia-olive-logica-suicida-capitalisme_490149_102.html

Els quatre reptes ètics de la intel·ligència artificial

En sectors com l’industrial, el de transports, de la salut o les finances, la presència de la intel·ligència artificial creixerà a un ritme molt àgil els anys vinents. Ho conclou l’empresa de robòtica col·laborativa i estructures intel·ligents Airtificial, que calcula que el 2025 el mercat de la intel·ligència artificial (IA) arribarà a 52.700 milions d’euros, 9 vegades més del que avui s’inverteix en aquest sector, en què es mouen gairebé 6.000 milions d’euros. Aquest augment progressiu de l’ús de la intel·ligència artificial ha portat la Comissió Europea a reunir 52 experts independents per a debatre unes directrius ètiques que caldrà seguir en el desenvolupament i l’ús de la intel·ligència artificial.

I és que aquesta nova forma de coneixement pot presentar conflictes als quals els experts pensen que la societat s’ha d’anticipar. «Tot descobriment, nova creació o nova capacitat que desenvolupem per a generar un nou poder o una nova possibilitat de fer les coses comporten la pregunta de qui en farà ús i quina direcció els volem donar, perquè tot es pot emprar per a generar benestar o per a destruir», explica Miquel Seguró Mendlewicz, professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

Per això es considera necessària una reflexió ètica sobre la intel·ligència que es plantegi preguntes com «què és la intel·ligència, què és artificial, qui fa aquest artifici, per què, per a què, si l’objectiu és generar més justícia social i més benestar o generar una competència neocapitalista per a veure qui es desenvolupa més bé per mitjà de les capacitats que aquesta intel·ligència pot oferir, si és per al bé públic i, per tant, quedarà en mans de l’estat o no… L’ètica de la intel·ligència artificial es queda, més que en la resposta, en la pregunta. Des de la filosofia hem d’eixamplar l’espai de la pregunta», assenyala el professor expert en filosofia política i ètica, que considera que els principals reptes per a l’ètica de la intel·ligència artificial es poden resumir en quatre:

  1. La intel·ligència artificial no és neutral, respon a uns interessos i a uns usos, i són aquests els que cal definir per a concretar en quina direcció van.
  2. Darrere de qualsevol tipus d’artifici que es generi hi ha la responsabilitat humana, i, per tant, també darrere de la idea d’intel·ligència artificial, aquesta responsabilitat no és ineludible.
  3. La idea d’intel·ligència, per un pòsit positivista i neopositivista, s’ha reduït col·loquialment a la capacitat de càlcul, de racionalitzar, de dur a terme operacions de precisió, i s’ha deixat fora d’aquesta noció altres possibilitats que tenen més a veure amb les humanitats, l’art, etc. Però d’intel·ligències n’hi ha moltes: caldria definir quin tipus d’intel·ligències volem generar.
  4. Cal concretar l’ús polític que es farà d’aquesta intel·ligència i qui vigilarà que es faci de manera equitativa.

Controlar el que és incontrolable

L’atracció que el desenvolupament de la intel·ligència artificial exerceix en la societat ha portat els experts a preguntar-se què és el que ens la fa tan fascinant. I la resposta sembla apuntar a l’anhel de control. Com explica Miquel Seguró, hi ha la il·lusió que per mitjà de la intel·ligència artificial «tindrem més control de les nostres vides i dels problemes que les nostres vides contenen. Però això és només una cara de l’experiència, perquè hi ha abraçades, somriures, silencis… que no hi ha manera de programar ni de predir, ja que depenen del context i d’unes habilitats que no són simplement quantitatives, sinó que exigeixen un desenvolupament personal, una audàcia personal i assumir la capacitat d’errar», assenyala.

Evitar les discriminacions

De fet, el control total no sembla possible. La intel·ligència artificial fa servir algoritmes per a extreure conclusions i prendre decisions. I tot aquest procés utilitza dades que, de vegades, poden ser discriminatòries. Va ser el que va passar amb l’algoritme Compas, creat per ajudar els jutges dels Estats Units a decidir sobre la llibertat provisional. Després de les primeres proves es va concloure que es tractava d’un algoritme racista perquè feia servir dades de departaments policials en què la majoria dels detinguts eren negres, de manera que l’algoritme va establir que el risc de ser criminal era més elevat entre aquestes persones.

Un col·lectiu amb moltes probabilitats de ser discriminat en els programes d’intel·ligència artificial és el de la gent gran, que corre el risc de ser invisibilitzada. Com expliquen les investigadores de la UOC Andrea Rosales i Mireia Fernández Ardèvol, expertes en persones grans i TIC, els sistemes d’intel·ligència artificial utilitzats per a recollir i analitzar dades sovint s’obliden d’aquest col·lectiu. «Quan s’investiguen els usos dels espais públics d’una ciutat, s’analitzen les dades dels mòbils que tenen el wifi activat: des del temps que les persones destinen a travessar un carrer per un semàfor fins al temps que necessiten per a pujar les escales de metro. Però en l’anàlisi d’aquests estudis no es tenen en compte minories que o bé no tenen wifi al mòbil o bé, si en tenen, el porten sempre desactivat», assenyalen com a exemple de les possibles discriminacions que es poden cometre en l’ús de la intel·ligència artificial.

https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2019/296-reptes-etics-intelligencia-artificial.html

Urgències

Per Antoni Puigvert. La Vanguardia, 22 d’abril del 2020

Economia: "Sempre es diu que el turisme genera molts llocs de ...
El turisme destrueix el teixit social i empobreix el territori

Figueres era una ciutat moderna. Dalí o Pallach no són fruits ocasionals. Tenia institut quan només en tenien les capitals de província i, a més, la burgesia del XIX enviava els fills a estudiar a França. Aquesta burgesia va modernitzar la ciutat (per higienitzar-la va enderrocar el nucli medieval). Exemples representatius del clima innovador són el federalisme d’Abdó Terrades i les genialitats de Narcís Monturiol, inventor del primer submarí tripulat. La rambla de Figueres, senyorívola, no es pot comparar amb la de Girona, ciutat aleshores molt tancada i trista. Però d’aquella força modernitzadora sembla que no en quedi res. Fa un any o dos, molt abans de la pandèmia, la premsa local titulava: “El 50% dels figuerencs en risc de pobresa”. La meitat de la població!

L’Alt Empordà té totes les infraestructures que, suposadament, dinamitzen l’economia: AVE, tren, autopista, aeroport (Empuriabrava), port (Roses), zona logística de la Jonquera, parcs d’empreses. Però hi predomina la indústria turística i la construcció. L’Alt Empordà ha estat comparat amb la Garrotxa, comarca amb plena ocupació i en creixement constant gràcies a una dinàmica indústria exportadora. Paradoxalment, la Garrotxa no té infraestructures: no té ni tren. Les connexions per carretera amb Vic, Bar­celona, Girona i la frontera no són ideals. Com s’expliquen l’èxit de la Garrotxa i el fracàs de l’Empordà, comarques veïnes?

L’industrial Joan Vila, estudiós de l’economia, ha suggerit la resposta: allò que ha distingit la Garrotxa és l’alt nivell educatiu i la poca rellevància del turisme. A Olot des de fa 40 anys hi ha una excel·lent Escola Professional, que ha generat bons tècnics i ha inspirat moltes empreses. Pel que fa al turisme, si bé cal lamentar-ne la paràlisi, genera llocs de treball poc qualificats, no fomenta la innovació i contribueix a la passivitat social i econòmica. La meva amiga descriu com estan els pobles turístics de l’Alt Empordà (tota la costa espanyola deu ser igual): un altíssim nombre de famílies amb treball de temporada, ara sobtadament a l’atur, sense formació, sense alternativa. …

https://www.lavanguardia.com/politica/20200422/48674926191/urgencies.html