Lukaixenko imposa una llei per deixar sense nacionalitat els opositors bielorussos a la diàspora
Alena Turava, Ana Mikalitxik i Margarita Yarmats. PAU DE LA CALLE
Oposar-se a l’últim dictador d’Europa es paga car. El règim d’Aleksandr Lukaixenko, que va ofegar les protestes prodemocràtiques de l’agost del 2020 amb el suport decisiu de Vladímir Putin, ara ataca la diàspora. Les dones i homes bielorussos que l’han denunciat a fora de les fronteres del país s’arrisquen a perdre la nacionalitat i quedar com a apàtrides. És el cas de l’Alena, l’Anna i la Margarita, de l’Associació Razam de Bielorussos a Catalunya.
“Apàtrides… sona molt fort”, reflexiona Alena Turava, presidenta de l’associació: “Almenys tenir un país que et reconegui, no?” Aquesta guia turística de 48 anys i les seves companyes -la majoria dones- no van dubtar ni un minut quan van veure desenes de milers de persones als carrers de Minsk denunciant el frau electoral massiu de fa dos estius: Lukaixenko, després de 26 anys al poder, s’havia proclamat guanyador de les eleccions amb un resultat oficial de més del 80% dels vots que ningú es creia. Com que no té la nacionalitat espanyola i no la podrà obtenir fins d’aquí dos anys, si els tribunals bielorussos la condemnen es quedarà sense passaport, de manera que no podrà sortir fora de l’estat espanyol. I si la situació s’allarga tindrà problemes per renovar la targeta de residència a Espanya, un tràmit que requereix un passaport en vigor.
L’Alena, l’Anna i la Margarita, tres bielorusses opositores que viuen a Catalunya en un moment de l’entrevista PAU DE LA CALLE
El president rus Vladímir Putin i el president bielorús Aleksandr Lukaixenko amb el responsable de Roscosmos, Dmitri Rogozin DPA/ EUROPA PRESS
Els familiars de Turava a Bielorússia han estat interrogats pel totpoderós KGB -Bielorússia, que es va independitzar de l’antiga URSS el 1991, ni tan sols es va molestar a canviar el nom dels temuts serveis secrets del Kremlin-. Els van preguntar per les seves activitats a Barcelona. “Totes les nostres denúncies sempre han estat públiques, les hem difós a les xarxes socials”, recorda. Es van manifestar davant el consolat bielorús a la rambla de Catalunya fins que el cònsol honorari va plegar, van protestar en una fira a Lleida contra els plans per comprar autobusos elèctrics a una fàbrica estatal de Minsk i van posar el crit al cel quan van saber que un partit de matriu estalinista a Catalunya promovia l’agermanament d’Amposta amb una ciutat industrial bielorussa. La diàspora també s’ha mobilitzat contra la invasió d’Ucraïna i tem que Putin es cobri els favors prestats a Lukaixenko arrossegant el seu país a una guerra que “a Bielorússia ningú vol”, assegura l’activista.
Acusats d'”extremisme”
El règim de Lukaixenko reprimeix sistemàticament tota forma de dissidència i segons els organismes de drets humans hi ha uns 1.500 presoners polítics al país. Ara li toca el torn a l’oposició a fora. El 21 de desembre el Parlament bielorús va aprovar canvis a la llei de ciutadania perquè els dissidents que viuen fora del país i que hagin estat condemnats per “participació en una organització extremista” o per “danyar greument els interessos de Bielorússia”, entre molts altres delictes, els puguin retirar la nacionalitat. Contra el que preveu el dret internacional i la mateixa Constitució del país, aquesta condemna s’aplica també als que no tenen una segona nacionalitat, de manera que a la pràctica es converteixen en apàtrides. A l’estiu s’havia modificat una altra llei per permetre jutjar la gent a l’exili en absència, mitjançant un “procediment especial”, sense que ni tan sols els siguin notificats personalment els càrrecs de què se’ls acusa.
La de Bielorússia no és la primera dictadura que castiga els opositors a l’exili deixant-los sense nacionalitat. El règim de Franco va fer el mateix amb els republicans que els nazis havien detingut i empresonat en camps de concentració. Un tribunal de Minsk va sentenciar en absència dilluns passat a 12 anys de presó l’exnedadora olímpica Aliaksandra Herasimenia i l’activista Aleksandr Opeikin, que van ser declarats culpables d’haver atacat la seguretat nacional i haver creat una organització extremista. El seu “crim”?: haver fundat el 2020 el Fons Bielorús de Solidaritat Esportiva, una organització que ajuda els atletes del país perseguits pel règim. Fins a 14 persones més tenen procediments especials oberts, entre les quals membres del grup opositor Consell de Coordinació, els defensors dels drets humans del grup Viasna (que va ser guardonat aquest any amb el Nobel de la pau) i els promotors del grup de Telegram El llibre negre de Bielorússia, que denunciava els agents i jutges implicats en la repressió de les protestes.
“A Bielorússia vas a la presó per un missatge a Telegram”
Com Turava, les seves companyes fa dues dècades que viuen i treballen a Catalunya i aquí han nascut els seus fills o nets, però elles mai s’havien plantejat sol·licitar la nacionalitat espanyola. “Tenia el permís de residència i mai l’havia necessitada, però quan vaig veure com actuava el règim la vaig sol·licitar al juny. Ja he fet l’examen, però ens diuen que els tràmits s’allarguen dos anys”, explica Margarita Yarmats. Ella també sap que consta a les llistes negres perquè a la seva galeria d’art va organitzar una exposició de fotografies amb el títol La revolució de Bielorússia té rostre de dona. “A Bielorússia vas a la presó només per haver rebut un missatge de Telegram que critiqui el govern”, recorda.
L’activista bielorús Ales Bialiatski, opositor al règim i que treballa al grup Viasna, l’organització que ha guanyat el Nobel de la pau 2022. REUTERS
Maria Kolesnikova, l’opositora bielorussa que es va enfrontar a Lukaixenko i que darrerament ha tingut problemes greus de salut a la presó. RAMIL NASIBULIN/ AFP
L’Anna Mikaltxik és una administrativa de 44 anys que en fa 19 que viu a Catalunya. “Dono per fet que estic fitxada pel KGB perquè he participat en les manifestacions d’aquí a cara descoberta. El meu passaport caducarà el desembre de l’any que ve i evidentment no puc tornar a Bielorússia a renovar-lo perquè no vull acabar a la presó com molts dels nostres activistes que ara estan intentant sortir clandestinament del país”, explica. Recorda que quan l’any passat un opositor bielorús va aparèixer penjat a Polònia, ella va dir al seu marit: “Si un dia desaparec, busca’m al bosc, perquè no tinc cap altre enemic que el règim de Lukaixenko”. Però l’Anna no perd l’esperança. Assegura que “quan” caigui el règim i tinguin democràcia recuperarà la nacionalitat.
Filòsof, escriptor i catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UPF)
El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.
En moments d’incertesa mirem als filòsofs a la recerca de respostes. ¿En aquest moment té més respostes o més preguntes?
— Més preguntes. Jo no em considero filòsof, em considero cercador de coneixement i de llibertat. Com diu l’etimologia de la paraula, som amants o entusiastes del coneixement, no tant posseïdors del coneixement. La nostra arma són les preguntes. Les respostes, quan hi ha respostes, són sempre provisionals, transitòries. Un ha de treballar el món de les preguntes i això ens acosta a l’art, que és un espai a través del qual l’home s’ha fet preguntes i ha donat respostes sensorials limitades a través de les obres. Però la cultura és sobretot un gran dipòsit de preguntes.
Ha estat treballant durant els últims quatre anys en un llibre que sortirà al maig.
— És un llibre molt extens, de mil pàgines, i està dividit en deu llibres. El primer es diu llibre de la veritat, el segon de la restitució, n’hi ha un de la jovialitat, de la llum, de l’afinitat, de la llibertat… Són una sèrie de preguntes que jo em faig respecte a mi i respecte a l’època que m’ha tocar viure. ¿M’he dit la veritat, he estat lliure, he restituït allò que se m’ha donat?
¿Té resposta a la pregunta de què és la veritat?
— És de les preguntes més antigues i més difícils de contestar, perquè mentim contínuament. Des que som petits ens ensenyen que l’estratègia vital per sobreviure és no afrontar les coses sempre com una veritat crua. Per tant, la vida és una indagació sobre la veritat. Als Evangelis, a la part de la passió, quan Jesucrist diu “vinc a donar testimoni de la veritat”, el prefecte romà Ponç Pilat li diu: “Què és la veritat?” I se’n va. Aquesta pregunta plana sobre els segles i sobre les diverses cultures. Crec que és important dir-li a l’ésser humà que la veritat ens permet viure la vida d’una manera més rica. Sobretot hem d’intentar no mentir-nos a nosaltres mateixos.
¿Vivim precisament en un moment en què excel·leix la mentida col·lectiva? Estic pensant en les xarxes socials.
— És un moment en què la mentida col·lectiva té un cert prestigi. La mentida col·lectiva sempre ha existit, a tots els segles, a totes les cultures, el que passa és que hi havia com una muralla davant d’aquesta mentida col·lectiva que pretenia desprestigiar-la i intentar lleis, comportaments, conductes que cerquessin la veritat. El que és peculiar i perillós és que a la nostra època hi ha una indistinció entre la veritat i la mentida, i aquesta indistinció no és penalitzada, fins i tot hi ha vegades que és elogiada i premiada.
Ara fa 30 anys que vostè va publicar El cansancio de Occidente, el diàleg amb Eugenio Trias. ¿S’ha redreçat aquest rumb?
— En alguns aspectes la situació ha variat molt, sobretot pel predomini de les noves tecnologies. L’any 92, que és l’època olímpica en què escrivim aquest llibre, hi havia l’existència d’ideologies i de tradicions culturals que llavors semblaven molt fermes i ara, en canvi, no ho semblen. Un dels fets distintius de la nostra època és com avances cap al futur sense capacitat per mirar al passat, analitzar-lo i reflexionar-hi. Es descarten molts dels exemples de la gran cultura que havien sigut fars per a l’home europeu, per a l’home occidental i per a l’home en general.
¿La incapacitat de reflexionar sobre el passat és, per tant, una incapacitat d’aprendre?
— Tenim una gran incapacitat de memòria. Cedim la memòria a la tecnologia. Moltes coses que abans sabíem de memòria ara confiem que internet ens les digui. Però no únicament cedim les dades a la tecnologia, sinó la capacitat de reflexió. Per exemple la cultura. La cultura no és una dada concreta. Si jo pregunto per Voltaire, no cal saber qui és Voltaire, es mira a internet. Si pregunto per la Il·lustració, igual. Si pregunto per la Revolució Francesa, igual. Tot això es trobarà a internet més o menys ben explicat, però el que internet no farà serà lligar Voltaire, Il·lustració i Revolució Francesa. La capacitat d’interrelació que en efecte és la cultura tenia o té un dels seus eixos principals en la memòria. Per això els grecs a la memòria, mnemòsine, la posaven com la matrona de les arts. La memòria és la capacitat d’interrelació, i això també en la nostra vida personal i col·lectiva. En el moment en què perdem la memòria de nosaltres mateixos, de la nostra vida, perdem d’alguna manera la nostra humanitat.
¿Sense memòria, capacitat de concentració ni capacitat d’interconnectar, ens aboquem a un temps de frivolitat?
— Diria de fragilitat. Una manca de defenses, una manca de capacitat de resistència, una manca de capacitat de concentració, això porta a una fragilitat. L’ésser humà està immers en una mena de tirania de l’actualitat contínua que fa que allò que avui és decisiu i molt important potser demà o demà passat ja no es considera o no existeix, i això el porta a una sensació que els seus referents són escassos, una sensació de nuesa. És una paradoxa perquè en teoria tenim l’ésser humà més armat tecnològicament de tota la història de la condició humana, però això, al mateix temps, va acompanyat d’una nuesa espiritual i fins i tot una nuesa mental considerable.
I com evitem aquesta fragilitat o nuesa? Amb l’humanisme?
— L’humanisme que hem d’intentar ha de tenir en compte la fi de l’egocentrisme, la fi de tants prejudicis de tot tipus que tenia la nostra cultura, fins i tot és un humanisme que ha de tenir en compte que l’home no es pot considerar el centre del món en el sentit absolut, sinó que s’han de considerar tots els éssers vius, el cosmos. És a dir, d’una manera egoista no podem proclamar que l’home és el centre del món, com el vell humanisme feia.
Com accedim a aquest nou humanisme?
— Hi ha dos corrents contraposats. Aquest predomini de la tecnologia que porta potser una pèrdua de la memòria, de referents, etcètera, sembla que podria anar en contra de l’humanisme. Però en els últims 20 anys el nou humanisme ha afrontat de cara molts prejudicis que tenia el que hem anomenat civilització i cultura. En aquest sentit, les desarticulacions més o menys revolucionàries que s’estan produint a la nostra època en el terreny de la raça, del sexe, en tots els terrenys que estaven oblidats, són molt interessants per a la construcció d’un nou humanisme.
¿Aquest nou humanisme té una revolució clau en el lloc de les dones al món?
— Indubtablement és un aspecte molt important, potser el més destacat, però també és molt important la nova relació que molts proclamen amb el planeta, amb la terra, amb el cosmos, amb els animals. Jo aquest estiu he estat llegint molt Simenon, i és un escriptor molt important i molt interessant, pràcticament un Balzac del segle XX, però els prejudicis que hi ha a la narrativa de Simenon, com en tots els escriptors del segle XIX, farien que molta gent s’escandalitzés actualment. Em penedeixo d’haver llegit un 80 per cent de llibres que tenien contingut antijueu, perquè això era habitual a la historia de la cultura europea, de la mateixa manera que era habitual el contingut racista i el contingut masclista.
¿Potser ara sí que haurem d’arribar a la conclusió que, malgrat el que sembla, evolucionem?
— Per això deia que es troben dos corrents contraposats, un que ens despulla i un altre que ens vesteix de manera diferent de com anàvem. I si això passa amb una certa saviesa, ens pot ajudar en aquest nou humanisme i pot facilitar un futur per a la condició humana.
¿Aquest nou humanisme com dialoga amb una Europa en guerra?
— L’humanisme vell va dialogar sempre amb situacions de guerra. L’humanisme reneix al Renaixement amb guerres contínues. El Renaixement es fa a Florència amb la pesta negra molt recent i amb guerres i lluites contínues. Montaigne escrivia assajos meravellosos a 20 quilòmetres del front de guerra al sud de França. Aquest nou humanisme ha d’apel·lar a la no-guerra, com feia l’antic, però amb les condicions actuals. Per posar un exemple, la invasió russa d’Ucraïna és totalment injusta i injustificada, però s’ha de tenir en compte que el manteniment de la geopolítica antiga també és injust. Intentar mantenir l’OTAN com el bloc hegemònic al món xoca amb la nova realitat del món, i per això la Xina, l’Índia, etcètera, no es conformaran que les coses siguin igual que al segle XX.
Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions ”
Quina és la seva idea d’Europa?
— De les idees polítiques, la que més il·lusió m’ha fet a la meva vida és la idea d’Europa, però la idea que jo tenia és la de Goethe, de Rilke, de Valéry; és a dir, d’una Europa creativa des del punt de vista espiritual i cultural. Això ha estat substituït per una Europa que està massa construïda en termes burocràtics i centralistes, i en termes, per què no dir-ho, de corrupció, com s’està veient aquests dies. L’Europa unida a la qual podem aspirar és la dels primers grans pensadors, però tenint en compte que Europa de cap manera es pot plantejar recuperar la posició colonial o neocolonial, això és obvi. Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions, fins i tot per necessitats demogràfiques.
¿La seva és una visió optimista de la realitat?
— Jo soc optimista o pessimista depenent de com em va el dia des del punt de vista emocional. El primer grau de coneixement de la veritat és saber com estàs tu. Els dolors i plaers de la humanitat no deixen de ser abstractes enfront del nostre plaer i el nostre dolor. Crec que es pot ser capaç de considerar la situació tràgica del món i, alhora, voler dir sí a la vida. No únicament sobreviure sinó viure. Per això torno al començament: un ha de viure per poder viure la vida dels altres, de la mateixa manera que un ha de tenir amor propi per poder estimar.
Però vivim un auge de la ultradreta. És un fruit humà més?
— M’indigna que quan es parla de Hitler o del nazisme es digui que és una cosa inhumana… Tant de bo fos diabòlica i inhumana! El problema és que va ser humana. Jo crec que els populismes d’ultradreta actuals són la conseqüència de l’enfonsament de les ideologies il·lustrades i romàntiques en la segona meitat del segle XX. El segle XXI és bastant orfe d’ideologia i, lligat amb l’amnèsia, és molt més fàcil que surtin a l’escenari bruixots que t’ofereixin curacions i salvacions immediates.
¿Per això nosaltres som més orfes en certeses?
— Som orfes en certeses perquè les velles ideologies humanístiques creaven complicitats entre aquells que hi participaven, i nosaltres tenim la sensació de campi qui pugui. Les noves tecnologies també juguen un gran paper d’emmascarament: la gent es creu que ja està connectada, però no està connectada amb profunditat. I com a conseqüència, un dels aspectes importants de la nostra època és el sentiment de soledat, del qual se n’ha parlat força últimament.
L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida per endur-se els béns del monestir
El fotògraf Jordi V. Pou va documentar, per encàrrec del museu, tots els passos del requisament. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA
El Museu de Lleida no ha tornat a ser el mateix des de l’11 de desembre del 2017. En una Catalunya minada per l’article 155, un centenar de guàrdies civils armats van entrar al centre i es van endur 44 obres originàries del monestir de Sixena per ordre d’un jutjat de primera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que exercia de conseller de Cultura. L’operació va començar a les 00.00 h, en una nit freda i plujosa, i va durar catorze hores; les últimes, marcades per les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra la gent vinguda d’arreu del país que va protestar als carrers. Les sensacions i els sentiments dels que van viure aquella acció, dins i fora del museu, romanen cinc anys després. Aquest reportatge és un exercici de memòria d’onze persones que mai oblidaran el traumàtic 11-D del 2017.
“Va ser un cúmul de perversitats”, exclama el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, que va haver de reaccionar amb molt poc marge de temps i prendre decisions que acabarien sent clau per trampejar els embats de l’ordre d’execució del trasllat. “El jutge, que era temporal, va ometre que hi fos present un secretari judicial, un fet inaudit. Se’n va oblidar o ho va fer expressament? A més, en declaracions a la premsa aragonesa, deia que no estàvem col·laborant i que, per por que la gent assaltés els furgons policials i cremés les obres, va adoptar un dispositiu policial exagerat, amb helicòpter inclòs. Això es pot consentir? El nostre neguit era: amb quina predisposició vindria la Guàrdia Civil? La meva gran preocupació era que no prenguessin mal la institució ni els treballadors del museu que vaig convocar aquella nit. I la millor decisió que vaig prendre, assessorat pels nostres advocats, va ser contractar un notari que fes seguiment de tot i donés fe de totes les accions. Així és com ens vam blindar. ¿No ho va ser també, de pervers, que la línia de protecció de la Guàrdia Civil fossin els Mossos per si s’havia de repartir llenya contra els manifestants, com així va ser? Encara em dol el silenci absolut que els professionals de museus espanyols van mantenir en aquesta operació, amb comptadíssimes excepcions (Compromís del País Valencià i el director del Museo de León, Luis Grau). Tant la societat civil lleidatana i catalana com els professionals dels museus del país ens van acompanyar en cos i ànima, i això no es pot oblidar mai. Cinc anys després, malgrat les sensacions agres que han quedat latents, n’hem de fer una bona lectura: el museu s’ha situat en l’imaginari de tot el país, mai no ha deixat de rebre mostres de suport dels ciutadans, ha guanyat públic, s’ha renovat i té un pla de futur potent que els patrons estan avalant.”
Galeria d’imatges del que es va viure dins del museu l’11-D. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA)
‘¿Por esto tanto follón?’
“Va ser el pitjor dia de la meva vida”, confessa el llavors conservador del Museu de Lleida Albert Velasco, un dels testimonis del que es va viure i es va patir dins del centre a partir de les dues de la matinada, quan ell, juntament amb els altres tècnics catalans, hi va entrar. La Guàrdia Civil i els tècnics aragonesos van arribar minuts abans de dos quarts de quatre: “El vigilant de seguretat del museu ens va avisar quan va escoltar pel walkie d’un mosso que ja eren al peatge de Soses. La sensació mentre els esperàvem era estranya, com la dels ostatges de l’atracament d’un banc a les pel·lícules, amb la diferència que la policia que estava a punt d’arribar sabies que no venia a salvar-te. Primer van retirar les peces del magatzem, de poc o cap interès. «¿Por esto tanto follón?», va dir un policia en veure-les. El més dur va ser quan van anar a buscar les obres de les sales i vaig veure dos agents fent-se una selfie amb les caixes sepulcrals de les monges. «On posa en el vostre pla de treball que us heu de fer fotos amb les peces?», els vaig etzibar cridant. Els van obligar a esborrar-les. La relació amb els tècnics aragonesos va ser correcta. Excepte amb el director general de Patrimoni, Nacho Escuín, que a estones ens va estar provocant. Al seu cap de premsa el van fer fora quan el van enxampar trucant a periodistes per passar-los informació confidencial. Un altre moment colpidor va ser quan, de dins estant, ens van enviar per WhatsApp els vídeos de les càrregues policials contra la gent que protestava al carrer. Vaig plorar molt. Hi ha res de positiu en uns fets tan bèsties? Doncs sí: que aquell dia i els següents el Museu de Lleida va arrelar al cor dels ciutadans.”
La conservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé va ser una lluitadora incansable del patrimoni de Sixena preservat a Catalunya des dels inicis del conflicte. “Encara ara m’angoixo quan recordo l’entrada de la Guàrdia Civil al museu, en formació i a pas militar. Van ocupar el museu. Tots els que érem a dins vam estar retinguts. Com si fóssim una banda armada. Nosaltres érem l’enemic. Vaig passar molta por. Sabíem que qualsevol situació de pèrdua de nervis podia tenir unes conseqüències brutals. I, de provocacions per fer-nos exaltar, n’hi va haver. Tot estava planificat per crear psicosi. Per què, si no, van venir de nit? Era absolutament innecessari. Va ser un acte d’escarni. Volien ensenyar-nos que ens havien vençut. Un estat totalitari ens va obligar a viure això. Va ser un escarment als catalans. L’únic moment en què em vaig sentir reconfortada va ser quan vam sortir a acomiadar les obres i vam veure la gent del carrer plorant i cridant de desesperació. Les seves cares no les oblidaré mai [plora]. Quanta dignitat. Se’l sentien seu, aquell patrimoni. Les peces van ser les altres víctimes: d’estar ben cuidades en un museu públic ara estan en un edifici en obres de propietat privada. L’únic que espero és que el que vam viure aquella nit no es repeteixi mai més. A mi m’ha quedat estrès posttraumàtic. Vaig estar temps sense poder dormir bé. Tinc sobresalts quan hi penso.”
Pocs dies abans, la cap de comunicació del Museu de Lleida, Marga del Campo, ja va veure les orelles al llop. “Estàvem a punt de tancar, al museu ja pràcticament no hi quedava ningú, i es van presentar un grup de guàrdies civils amb una ordre que jo vaig interpretar com una intimidació. Nerviosa, vaig trucar a l’advocat i em va dir que no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van marxar enfadats i em van dir: «El día 11 de diciembre empieza a las 00.00 h.» El dia 10, diumenge, al matí vaig anar a treballar per atendre la premsa. Vaig passar la tarda a casa i a les onze vaig tornar al museu, i ja no en vaig sortir. Els tècnics aragonesos van venir proveïts de menjar i cafè. Nosaltres no teníem res. Només por. No hi va haver cap estona de descans. No sabies quina hora era. Et senties sol i aïllat. No t’immutaves amb cap provocació, ni quan et feien brometes. Potser esperaven sentir-nos cridar o veure’ns plorar. No els vam donar aquest plaer. Vam voler cuidar al màxim la imatge del museu, un museu públic obert a tothom. Als treballadors ens havien posat al centre de la diana. Hi vam respondre amb professionalitat. I la nostra gran sort va ser contractar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aquella nit dins del museu. No se l’esperaven. No sé què hauria passat sense la seva presència vetlladora. Estàvem realment espantats. En aquell context de repressió, política, econòmica i també cultural, el Museu de Lleida va ser una víctima més.”
La conservadora restauradora del Museu de Lleida Núria Gilart té poques ganes de tornar a recordar. La seva feina va consistir a fer les fitxes de totes les obres que van marxar, amb les anotacions del seu estat de conservació: “El que els passés pel camí i al seu nou destí ja no era responsabilitat nostra.” Però res va ser senzill. “Vam treballar sota molta pressió i estrès. D’entrada ens van dir que tampoc calia que fóssim allà, que ells ja tenien les fotos del que s’havien d’endur. Com si no fóssim necessaris. Ens hi vam quadrar: les peces les trauríem nosaltres una per una i ho documentaríem tot, amb fotografies i vídeos. No s’esperaven que estiguéssim tan preparats. Vaig anar per feina, concentrada, en bucle, obviant tota la resta. La relació amb els tècnics aragonesos va ser distant. No parlàvem. Només vaig interactuar amb les restauradores. No crec que els fes gràcia el paper que els va tocar fer. A mi no me n’hauria fet. La situació era surrealista, incomprensible. No tenia cap sentit des del punt de vista tècnic. Tot estava al servei de la política. Vaig acabar molt cansada i, sobretot, trista. Sense ganes de parlar amb ningú, vaig marxar corrents cap a casa. Em va emocionar veure els missatges al mòbil de tants col·legues que eren a fora i que patien per nosaltres perquè no sabien què estava passant a dins. El que vaig viure aquella jornada em va fer replantejar moltes coses. No calia fer-ho així. Procuro no pensar-hi.”
“Tu saps què és estar envoltat de 100 agents de la Guàrdia Civil armats amb metralladores, fins i tot per anar al lavabo?” Jusèp Boya, llavors director general de Patrimoni de la Generalitat, va decidir motu proprio, juntament amb Magda Gassó, cap del servei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia deixat el govern escapçat i nosaltres dos érem les dues úniques autoritats que quedàvem al Departament de Cultura. No vam volem deixar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va ordenar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els aragonesos em volien fer fora. M’hi vaig quadrar: «Soc aquí perquè això és casa meva.» Va ser una de les nits més dures de la meva vida professional. Vaig sentir una barreja de sentiments, d’impotència, ràbia i desolació. Tot el que va succeir aquella llarga nit em va afectar moltíssim. Vam sentir el suport de la gent que hi havia a fora cridant (les càrregues dels Mossos em van fer plorar) i em va emocionar veure-hi tants companys dels museus catalans. Quan va marxar l’última caixa, vaig dir al personal del museu: «Hem de tancar el dol. El Museu de Lleida ha de tirar endavant.» I ho ha fet. Aragó va buscar premeditadament aquesta punyalada final. Mai va estar disposat a dialogar. Els vam oferir un dipòsit de llarga durada d’una part important del fons, sempre que reconeguessin la propietat de la Generalitat. Però no, ells el que volien era la rendició. La lluita no s’ha acabat: els tribunals europeus encara hi han de dir la seva. Perquè no oblidem que es van lliurar les obres, però no els diners.”
L’historiador de l’art i museòleg Damià Amorós va sortir de casa seva, a Sarral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa foscor. “Les llums blaves de les sirenes dels cotxes policials que tenyien la façana del museu van ser el primer senyal que el que estava succeint no era normal. Hi havia un ambient d’enterrament. De ràbia i de decepció. Era una derrota. El que més em va colpir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els treballadors del museu van sortir tots junts a fora. Va ser un moment de molta connexió amb els professionals dels museus catalans que érem allà. Vaig trobar fora de lloc que en la concentració també hi hagués polítics. A ells els pertocava fer una altra feina: les gestions per impedir el que estava passant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li desapareixia una part de la història del seu territori. Em dol que tot hagi quedat confós en un fumeral nacional ben estrany. Les grans damnificades de la instrumentalització política d’aquest patrimoni han estat les peces. Privatitzar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”
El futur president de la Generalitat, Quim Torra, que concorria com a número onze en la llista de Junts per Catalunya a Barcelona en les eleccions al Parlament, va arribar a Lleida de matinada. “Feia un fred terrible, però la sensació de fred era, sobretot, interior. Semblava mentida que s’hagués arribat a aquella situació, que no s’hagués pogut aturar. Era increïble que allò estigués passant davant dels nostres nassos. Tots els que hi érem compartíem un sentiment d’indefensió absoluta davant d’aquella aberració patrimonial. Ens sentíem ultratjats. Quan les obres van marxar, al carrer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un policia, un mosso… La contundent reacció de la gent va ser d’alta civilitat. Em va commoure sobretot el coratge del personal del museu, i aquella escena final, quan van sortir tots junts i els vam aplaudir. Estaven desfets.”
Estàvem en guerra?
La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, va agafar l’últim tren que sortia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reservat una habitació d’hotel, però… “No em vaig moure del carrer en tota la nit. Al principi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impactar més? Veure tants policies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en portem, d’armes. I les maneres amenaçadores d’aquests policies. Ens filmaven. Dues dones grans a primera fila cridaven: «Ens roben!» És el que va ser: un robatori. Com pot ser que se’ns estigués maltractant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patrimoni era cuidar-lo, restaurar-lo, difondre’l i explicar-lo. No estava amagat en cap catacumba. La imatge dels treballadors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans professionals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Catalunya no interessa crear conflicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enormes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tornaria a fer, tornaria a passar una nit al ras per defensar el nostre patrimoni, a Lleida i allà on fes falta.”
El periodista d’El País José Ángel Montañés, amb una llarga trajectòria en diversos conflictes patrimonials, el de Sixena concretament des del seu inici, va ser un dels professionals de la informació que van cobrir els fets de l’11 de desembre des de les dotze en punt de la nit, quan els Mossos van blindar l’accés al museu. “Intuïem que passaria alguna cosa, però no sabíem ni quan ni com. A títol personal, va ser l’experiència més extrema que he viscut mai. Les sensacions de sorpresa i incredulitat van ser intenses, perquè aquella brusquedat només l’associaves a museus de països en situacions de guerra. En el meu cas, vaig veure les dues cares de la notícia. A Lleida, la de la desgràcia, amb una violència en tots els sentits, no només física, i a menys de 60 quilòmetres, a Vilanova de Sixena, la de l’alegria quan hi van arribar les obres. Les reaccions tan oposades de la gent, una gent que potser fins llavors no s’havia interessat pas per aquelles obres, ni aquí ni allà, em van sacsejar. La lliçó de tot plegat és que no és bo per al patrimoni que se’l col·loqui en l’àmbit de la política.”
El director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, Jesús Navarro, ja era a mitjanit al carrer per donar suport als seus companys, i no se’n va moure. “Va ser una nit excepcional, amb molts moments durs, però també emotius, de solidaritat i empatia. La gent, sobretot la de Lleida, se sentia identificada amb aquell patrimoni i ho va rebre com una agressió. Es va consumar una operació sense precedents en l’àmbit dels museus i que difícilment es repetirà en un futur. El que menys importava en aquest conflicte era el patrimoni, perquè, si hagués estat l’interès primordial, s’hauria acordat una gestió compartida, una via que va ser bandejada tot d’una. En portar-ho al pla polític, farcit d’anticatalanisme, ja no hi havia diàleg possible, perquè tot es plantejava com la victòria dels uns i la derrota dels altres. I el gran contrasentit és haver tret les obres de l’exposició pública. Ni tan sols podem parlar de restitució: a qui si les propietàries originals ja ni existeixen?”
La marxa de les obres, catorze hores després. AGÈNCIES.
TRETZE DATES CLAU
1188
El reial monestir de Santa Maria de Sixena (Vilanova de Sixena, Osca), exponent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fundat per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Monegres. Des de l’origen l’habitaven monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que n’eren les propietàries (tant de l’edifici com dels seus béns).
1923
El conjunt monàstic és declarat patrimoni nacional. Però la seva decadència, que ve de segles, continuarà imparable i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inversions per reformar-lo.
1936
A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incendiat pels revolucionaris de la zona. Les pintures murals, molt afectades pel foc, van ser arrencades per una expedició de ‘monuments men’ catalans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser traslladades al MNAC per salvaguardar-les.
1960
Les monges firmen un comodat (un préstec indefinit) de les pintures murals amb el museu català, que les ha restaurat i les tracta amb cura màxima per protegir-les.
1970
Les religioses, poques i ja grans, deixen el ruïnós monestir, abandonat per les autoritats d’Aragó, i s’instal·len a Catalunya, primer a la Bonanova de Barcelona i després en un convent de nova planta a Valldoreix.
1983-94
La Generalitat i el MNAC els compren 97 obres per 50 milions de pessetes (300.000 euros). També activen conjuntament les gestions per convertir en donació la cessió de les pintures murals, però la mort de les últimes religioses frena que es formalitzin.
1995
La Santa Seu, pressionada per l’Església espanyola, parteix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena formava part, i trenca així vuit segles d’història comuna.
2012
El Tribunal Constitucional denega el dret de retracte per adquirir les obres que havia reclamat Aragó catorze anys abans. Aragó activa immediatament un altre litigi, ara per la via civil, perquè es declarin il·legals els contractes de compravenda de les peces. En paral·lel, també judicialitza el cas de les pintures murals. Totes les sentències que es dicten a partir del 2015 seran a favor seu. Les autoritats aragoneses en demanen les execucions provisionals, i els tribunals aragonesos ho consenten.
2016
El jutjat núm. 1 d’Osca obliga a entregar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al monestir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arriben les 53 que conserva el MNAC als seus magatzems.
2017
L’11 de desembre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns.
2018
El jutjat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pintures murals, paralitza el retorn provisional del conjunt, alertat pels experts, que l’avisen del seu delicat estat de conservació. Deixa la decisió final al Tribunal Suprem.
2020
La comunitat eclesiàstica que resideix de lloguer a Sixena, de l’orde de Betlem i que no té res a veure amb les monges santjoanistes (a l’Estat, ja només resideixen en un convent, a Àlaba), deixa el monestir farta de l’enrenou mediàtic i els menyspreus del govern d’Aragó.
2022
A finals de novembre, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit els recursos de cassació que va presentar fa dos anys la part catalana contra la sentència de les pintures murals. A la comunitat veïna han anat sortint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diverses entitats religioses i civils han fet una recollida de firmes per demanar al papa que es reinstauri la vida espiritual al monestir.
El exministro de Exteriores Miguel Ángel Moratinos justifica sus palabras de defensa de Teodoro Obiang, el jefe de Estado que más tiempo lleva gobernando en todo el mundo, y subraya que el país tiene “una situación de paz” en comparación con otros
El presidente de Guinea Ecuatorial, Teodoro Obiang Nguema. Juan Carlos Torrejón / EFE
Sacó la pistola y golpeó con ella la mesa. “Cuando estas cosas empiecen a hablar, tú serás el próximo muerto en Guinea Ecuatorial y no te vamos a dejar refugiarte en la embajada de España porque la vamos a rodear”. Así relata el periodista Donato Ndongo a elDiario.es su reunión en septiembre de 1994 en el despacho del entonces secretario de Estado para la Seguridad, Manuel Nguema Mba, tío del dictador Teodoro Obiang. Ndongo era delegado de la agencia EFE en el país y al Gobierno no le gustaban sus informaciones. “Yo no dije nada. Solo pensaba ‘Dios mío, como la pistola se dispare, voy a morir aquí como un idiota’. Sabía que él no iba a disparar”.
Donato Ndongo acudió ese mismo día al ministro de Exteriores, Miguel Oyono –hoy embajador de Guinea Ecuatorial en Francia– y este le dio a leer un documento. “Era una nota verbal que habían enviado a la embajada de España y en la que pedían al Gobierno español que mandase a un periodista español y blanco”, recuerda. En la embajada española le confirmaron la recepción de la nota y desde allí mismo llamó a sus superiores de la agencia. “No queremos verte muerto”, cuenta que le dijo el entonces director, Alfonso Palomares. En una decisión consensuada con sus jefes, Ndongo salió del país. Desde entonces no ha vuelto a vivir en Guinea Ecuatorial y reside como exiliado en España.
El escritor y periodista es hoy uno de los intelectuales más conocidos de Guinea Ecuatorial y uno de los grandes críticos del régimen de Obiang, que la semana pasada fue reelegido presidente por sexta vez consecutiva con el 97% de los votos. Las elecciones más difíciles a las que se ha enfrentado Obiang en toda su vida fueron las de 2016, cuando obtuvo un 93,5% de los votos. Las demás oscilan entre el 95% y el 99%.
Imagen de archivo de Teodoro Obiang tras el golpe de Estado a Macías en 1979 EFE
En un país con una de las cifras de esperanza de vida más bajas del mundo (59 años, según cifras de 2020 del Banco Mundial), a sus 80 años Obiang lleva 43 en el poder –es el jefe de Estado que más tiempo lleva gobernando en todo el mundo (sin contar monarquías)– y tras estas elecciones podría llegar a los 50. Teodoro Obiang se hizo con el control del país en 1979 tras dar un golpe de Estado contra su tío, Francisco Macías, que fue capturado en la selva y ejecutado. Desde entonces, por orden del presidente, el 3 de agosto es festivo nacional para celebrar el “día del golpe de la libertad”.
Además de las presidenciales, el pasado 20 de noviembre se celebraron elecciones legislativas y municipales y el partido del presidente ha ganado absolutamente todos los diputados, senadores y concejales del país. Según el recuento oficial, Andrés Esono, secretario general de Convergencia para la Democracia Social (CPDS), el único partido realmente opositor que se presentó a las elecciones del mes pasado, obtuvo en la carrera presidencial 9.684 votos frente a los 405.910 de Obiang. De los 7.381 votos depositados en embajadas en el extranjero, Esono solo habría recibido 16. “Es ridículo. He mantenido charlas por internet con guineanos en el extranjero en las que llegábamos a congregar a cerca de 2.000 jóvenes y todos con las mismas inquietudes”, dice el opositor socialista a elDiario.es.
Sabía que iba a perder, “pero no se trata de tener opciones”, dice Esono. “Gracias a nuestra participación dejamos al régimen en evidencia, que tiene que mostrar su verdadera cara de dictador. En segundo lugar, las elecciones nos permiten dirigirnos a la población porque los medios están al servicio exclusivo del partido en el Gobierno”.
La polémica con Moratinos
El alto representante para la Alianza de Civilizaciones de la ONU, Miguel Ángel Moratinos, diplomático y exministro de Exteriores español, celebró los resultados. “El pueblo de Guinea Ecuatorial está satisfecho y contento. El continente africano y toda la comunidad internacional están satisfechos de que estas elecciones se hayan podido celebrar de manera libre, democrática y favorable para los deseos de toda la ciudadanía ecuatoguineana”. Sin embargo, en un comunicado crítico, la UE ha lamentado “que el ambiente en el que se desarrollaron no fuera propicio para unas elecciones democráticas, plurales y participativas”.
“Hace muchos años que sabemos y decimos que en España hay gente muy poderosa que está sosteniendo la tiranía de Guinea Ecuatorial. No nos creían, pero ellos mismos dejan las evidencias”, dice Donato Ndongo. “Esa contradicción nos afecta porque si yo estoy exiliado en España, no es por mi voluntad”. Por su parte, el líder opositor Andrés Esono asegura que las declaraciones del exministro no le han sorprendido: “Es amigo personal del dictador Obiang. Más que una persona imparcial y neutral, es parte del régimen y me duele mucho al ser un socialista como yo. Incluso sus declaraciones van más allá de las declaraciones que haría un miembro del Gobierno”.
Explicando sus declaraciones a elDiario.es, Moratinos dice que “con criterios europeos, algunos pueden estar en desacuerdo [con los estándares democráticos]”. “Pero no quiero entrar en polémica. Mi voluntad con Guinea es que avancen en el camino del diálogo, paz y convivencia. Los organismos que estaban ahí observando les dieron una aprobación y hay que atender también a lo que dicen los africanos”. La misión de observación de la Unión Africana ha señalado que los comicios se celebraron “de acuerdo con los estándares internacionales”.
“Podemos entrar en una discusión y todos podemos tener algo de razón, pero Guinea, en comparación con otros países de la zona, tiene una situación de paz. Hay una evolución positiva”, dice el exministro. “Me preocupa que en España la gente no se preocupe por Guinea, sino solo por criticar unas elecciones o un personaje. ¿Acaso alguien sabe que Guinea Ecuatorial va a presidir la OPEP y va a jugar un papel clave en el contexto energético? Yo he dado la cara y hemos logrado mejoras en algunos campos. No podemos caer en paternalismos”.
Teodoro Obiang condecora al entonces ministro de Exteriores español, Miguel Ángel Moratinos, en 2009 Kote Rodrigo / EFE
Ante las acusaciones de Andrés Esono sugiriendo que Moratinos tiene negocios en Guinea, el alto representante de la ONU responde: “Cuando dejé la función pública ayudé a una empresa española, pero esa etapa ya está cerrada y la honestidad me ha acompañado en toda mi carrera”.
El periodista Donato Ndongo cuenta que tras su salida de Guinea Ecuatorial en los 90 pasó unos meses en Libreville (Gabón), desde donde siguió informando del régimen de Obiang y la represión política. “Ese trabajo molestaba a Moratinos, que me llamó varias veces para presionarme y me decía literalmente que bajase el diapasón, es decir, no quería que pusiera al régimen en apuros. Eso me llevó a pensar y a saber que Moratinos ya trabajaba a favor de Obiang cuando era director general de Asuntos de África”, dice. “Nunca lo había dicho, pero ya estoy cansado”, añade irritado. Moratinos recuerda ese episodio y dice: “Estábamos haciendo todos los esfuerzos por conciliar y este hombre hacía su trabajo. Mi política ha sido siempre la misma: diálogo y acompañamiento hacia una democratización”.
En 2014, Moratinos publicó un artículo en El Mundo en el que afirmaba que existía cierta “esquizofrenia” en la visión hacia Guinea Ecuatorial. “Mi sugerencia es que muchos españoles y analistas políticos visiten este país libremente, conozcan los avances sociales y los cambios económicos”, escribía
“El doble rasero” de España Esa democratización con Obiang o cualquier miembro de su familia “es imposible”, dice Ndongo. “Desde 1980 escribí muchos artículos diciendo que Obiang no es la persona adecuada para llevar un régimen de libertades a Guinea Ecuatorial en contra de toda la opinión de políticos y gobernantes españoles que le apoyaban, le arroparon y le pusieron ahí. Han pasado 40 años y sigo diciendo lo mismo. La evidencia me avala”, añade Ndongo, que es autor del libro Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial.
“Nosotros sabíamos perfectamente quién era Obiang. Era la mano derecha de Macías, el jefe de todas las cárceles. Las atrocidades en la dictadura de Macías las cometía gente concreta y uno de los dirigentes de todo aquello era Obiang. Lo sabíamos, lo dijimos y nadie nos hizo caso”, dice.
Sobre el papel de España, Andrés Esono señala: “La experiencia me ha hecho ver que las potencias no juegan un papel decisivo para cambiar regímenes y gobiernos dictatoriales, pero sí pueden influir para mantenerlos, que es lo que pasa en Guinea”. “Ya sabemos que España no va a jugar el papel que se creía que iba a jugar y nos hemos olvidado de eso. Solo nosotros podemos cambiar las cosas con nuestro esfuerzo y movilización”.
“España ha borrado a Guinea Ecuatorial de la conciencia de los españoles. Doy conferencias por toda España y mucha gente todavía se sorprende de que hablo bien español. Eso no lo hemos provocado los guineanos, sino España. A estas alturas yo no tengo por qué estar explicando la historia colonial de España”, dice Ndongo.
“Siempre ha habido un doble rasero con Guinea”, denuncia el periodista citando la solidaridad mostrada cuando ocurrieron los golpes de Estado en Chile, Argentina o Nicaragua. “Esa solidaridad y ese amor nunca lo hemos sentido nosotros y por eso nos quejamos de racismo”. “Todo lo que ha rodeado a Guinea Ecuatorial desde la colonización hasta ahora han sido mentiras. Os han mentido a vosotros los españoles y nos han mentido a nosotros los guineanos”.
En materia de libertad de prensa, Guinea Ecuatorial está en el puesto 141 de 180 países en la lista de Reporteros Sin Fronteras. En la práctica solo hay dos medios, la cadena pública de radiotelevisión, RTVGE, y la cadena privada Asonga, propiedad de ‘Teodorín’, vicepresidente e hijo del presidente. “Ambas desempeñan el mismo papel de propaganda a favor del régimen”, dice la ONG. “No existe ningún medio independiente y las autoridades pueden destituir a los periodistas que no respeten la censura impuesta. En Guinea Ecuatorial, los periodistas son amenazados e intimidados a diario y son objeto de detenciones arbitrarias”, añade.
Sin embargo, Ndongo sostiene que “la gente conoce perfectamente la situación e incluso está perdiendo el miedo”. “Por eso Obiang está recrudeciendo la represión, porque ya no puede controlar las cosas. Lo que pasa es que tiene todas las armas y le apoya España, al menos pasivamente”. En 2008, el relator especial de la ONU sobre la tortura, Manfred Nowak, concluyó una visita al país y denunció que “la tortura es practicada sistemáticamente en las comisarías”. Nowak confirmó algunas de esas tácticas de tortura: golpes en las plantas de los pies y los glúteos con porras, barras de madera y cables forrados de goma; descargas eléctricas con cargadores o baterías de vehículos; suspensión con las manos y pies atados
Poco antes de las elecciones, las autoridades rodearon y asediaron durante varios días la sede del Partido Ciudadanos por la Innovación (CI), que consiguió un escaño en los comicios de 2016, pero que poco después fue ilegalizado. Finalmente, las fuerzas de seguridad asaltaron el edificio y detuvieron al líder del partido, Gabriel Nsé Obiang –antiguo alto cargo del gobierno de Obiang y formado con Felipe VI en la Academia Militar de Zaragoza– y a decenas de militantes. En la operación murieron cinco personas, cuatro civiles y un policía, según TVGE. Un comunicado del partido denunció que las autoridades desnudaron públicamente a su líder ante su militancia y el mundo entero. Vídeos que han circulado por redes sociales parecen mostrar a Gabriel Nsé detenido semidesnudo.
Corrupción descarada Guinea Ecuatorial es también el país con mayor renta per cápita de todo el continente, solo por detrás de Seychelles y Mauricio. Sin embargo, la tasa de pobreza en 2020 era del 67% de la población. “El país ha sufrido un saqueo brutal por parte de ministros y fundamentalmente de la familia del presidente”, denuncia Andrés Esono. “Es un saqueo sin precedentes en la historia contemporánea porque nadie controla al señor Obiang. El Estado es él”.
Mientras buena parte de su población vive sumida en la pobreza, el vicepresidente del país e hijo del presidente, Teodorin Obiang, hace ostentación en redes sociales de su vida de lujo. En uno de sus vídeos de TikTok aparece conduciendo un exclusivo Ferrari modelo LaFerrari amarillo. Solo se fabricaron 499 ejemplares, tiene 936 caballos y es el primer modelo híbrido de la marca. Tiene un precio estimado de entre 2,3 y 2,5 millones de euros.
En otro vídeo aparece conduciendo un deportivo Koenigsegg One:1, uno de los seis que existen en todo el mundo y que está valorado entre 1,6 y 2 millones de euros. El nombre del modelo deriva de su relación entre peso y potencia, ya que tiene un caballo por cada kilo de peso, con un total de 1.360 caballos. Aparentemente los dos coches fueron incautados por las autoridades suizas junto a otros 23 vehículos en una investigación por blanqueo de capitales contra Teodorín. Sin embargo, ambos reaparecieron en sus redes sociales. Suiza hizo una subasta con los coches (en total recaudaron 27 millones de dólares) para destinar el dinero a la población ecuatoguineana. Según una investigación del periódico suizo Le Temps, Teodorín recuperó alguno de los vehículos enviando a un emisario que aquel día compró más de la mitad de los coches.
Imagen de la casa de subastas Bonhams, la cual gestionó la venta de los vehículos incautados a ‘Teodorín’ Obiang. Bonhams
“Teodorín es el más conocido porque es el más bruto y menos escrupuloso en ese sentido, pero en su familia todos hacen lo mismo. Están dilapidando los recursos del país. Una sola familia acapara toda la riqueza y eso explica la pobreza extrema”, dice Ndongo.
En otra investigación, el vicepresidente del país fue condenado en Francia por blanquear decenas de millones de euros producto del cobro de comisiones ilegales. Como resultado, las autoridades embargaron propiedades del presidente en el país por valor de 150 millones de euros, según la organización Transparencia Internacional, que formó parte del proceso. En otro caso abierto contra el vicepresidente guineano en EEUU, Teodorín aceptó entregar “más de 30 millones de dólares de activos adquiridos con fondos procedentes de la corrupción”.
“A través de una implacable malversación y extorsión, el vicepresidente Nguema Obiang saqueó descaradamente a su Gobierno y estafó a las empresas de su país para mantener su fastuoso estilo de vida, mientras muchos de sus conciudadanos vivían en la extrema pobreza”, dijo entonces la fiscal general adjunta Leslie R. Caldwell. Entre los bienes estaban una mansión en Malibú (California), un Ferrari y varios objetos de una colección de Michael Jackson.
Els cinquanta principals noms de l’esclavisme català
Sàpiens publica un dossier dedicat al comerç d’esclaus, una activitat en què els catalans també hi van participar. Catalunya no va ser cap potència negrera, però la implicació dels catalans en l’inhumà comerç transoceànic no va ser menor. És més, parlant en termes històrics, Catalunya ha estat un territori molt vinculat amb l’esclavitud.
A la revista trobareu els reportatges del dossier i, al web, els cinquanta principals noms de l’esclavisme català. Els hem classificat en tres categories:
capitans de vaixells negrers,
propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus-
i propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes.
Borja de Riquer, Historiador. Autor de la biografia ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’
Francesc Cambó al seu despatx de ministre de Foment el 1918. CAMPÚA / CEDIDA
Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.
Per què ha trigat tant a fer el llibre? — Al llarg dels anys no he parat de localitzar documentació, per exemple un text inèdit de Cambó dels anys 1930-31 que desmenteix totalment el que ell explicava a les seves memòries: és de quan volia tornar i presentar-se com un home no hostil a la República. Carrega les tintes amb el dictador i explica que si el 1923 no el van nomenar cap del govern no va ser per la malaltia, el famós càncer, sinó per l’oposició a la seva persona dels primoriveristes, que van amenaçar Alfons XIII amb un cop d’estat. Per tant, d’una banda, he completat molta informació que Cambó no havia donat i, de l’altra, incorporo opinions d’ell que el fan més contradictori i alhora més humà, algú que dubta, que té problemes. Un altre exemple: davant del 18 de juliol del 36, ¿és cert el que diu a les memòries? “Jo ja havia previst…” Doncs no. No solament no havia previst una guerra civil, sinó que estava en contra de la militarada, creia que seria perjudicial i en tot cas temporal. La seva opció era que continués el govern del Front Popular fins que es desprestigiés, no pas enderrocar-lo.
Però amb la guerra se’l volen carregar. — Si l’haguessin trobat a Barcelona, l’haurien matat. I a partir d’aquí fa un altre discurs, pren partit per l’ordre, encara que l’ordre sigui Franco i els militars, i això ho ha de justificar a les memòries, on desapareixien els dubtes i els matisos.
Cambó es va veure mai amb Franco? — No. Durant la guerra, la seva mà dreta, Joan Ventosa, s’entrevista amb Franco moltes vegades. Ell no. Ni tampoc l’havia tractat abans. A Primo de Rivera sí, però poc. Creu que és impossible que Franco es consolidi al poder, i que al final caldrà recórrer als polítics i per tant la seva gent ha d’estar ben posicionada.
“Cambó va voler fer una cosa molt complexa: aconseguir dins el règim monàrquic més autonomia per a Catalunya en el marc d’una Espanya més moderna i europea. No l’hi van comprar ”
¿Cambó va ser el polític més influent i preparat de Catalunya i Espanya del primer terç del segle XX? — El més preparat, sense dubte. I entre els que jugaven dins el món de la política legal, el que tenia més projectes de canvi. Estava ben considerat pels seus competidors, tant els dinàstics com fins i tot els republicans. Però Cambó volia fer una cosa extremadament complexa: aconseguir una certa autonomia catalana dins una Espanya nova, renovada, més moderna, més europea, en la qual els catalans influïssin més. I això tenia un gran consens a Catalunya, però gens a Espanya.
Es va preparar tota la vida per manar i només va acabar sent ministre dos cops, i per vuit mesos cada vegada. — Sí, i al final el seu moment va passar. Després de la dictadura, quan el novembre de 1930 torna, molta gent ja s’ha republicanitzat, entre ells els intel·lectuals. És una de les grans errades de Cambó: no copsar el moment republicà. Acaba sent l’últim gran defensor de la monarquia.
A Catalunya, la imatge que n’ha quedat és la de “Visca Macià! Mori Cambó!”, la de l’home que dona suport a Franco, i una mica la del mecenes. — Sí, perquè el seu projecte polític fracassa, tant a Catalunya com a Espanya. La Lliga aconsegueix la Mancomunitat. Però l’autonomia a Catalunya la porta la gent d’esquerra, als quals ells menyspreava.
A Espanya ningú el recorda, tot i que va tenir, per exemple, una interlocució molt directa amb la monarquia. — Només se l’esmenta com un catalanista que va tenir una certa influència. Res més. S’ha oblidat la seva dimensió política i intel·lectual, molt superior als seus contemporanis: ni Maura ni Canalejas ni ningú té uns assajos com ell, ni la seva visió i el seu projecte.
Ja l’any 1912 protagonitza un episodi amb Alfons XIII quasi esperpèntic. — Cambó visita el rei. Hi ha sobre la taula la proposta de fer la Mancomunitat unint les quatre diputacions provincials. Però davant les reticències dels sectors espanyolistes, Alfons XIII, reflectint la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu que d’acord, però que en lloc de Tarragona hi posi Osca. Cambó reacciona d’una forma bastant comprensible: majestat, això és una “tonteria”. I el rei s’ofèn.
Però al cap d’uns anys, el 1922, Alfons XIII el torna a cridar per fer-lo primer ministre i que li arregli el país. — De nou amb una condició impossible: que no actuï com a catalanista, que faci només de reformador d’Espanya. És una trampa. I Cambó no accepta, esclar.
D’això fa exactament 100 anys. I el plet català segueix irresolt. — Han fracassat tots els projectes catalans que volien vincular una millor situació de Catalunya a la construcció d’una Espanya diferent, més moderna, avançada, tolerant i plurinacional, en la qual els catalans es puguin sentir reconeguts i còmodes. Van fracassar Prat i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Maragall. Aquests quatre projectes buscaven el que Cambó va batejar com la “concòrdia”, un pacte cap al futur, superar diferències anant cap a realitats noves. En canvi, els polítics espanyols, almenys els de centre i esquerra, són hereus de la conllevancia d’Ortega y Gasset, que vol dir suportar-nos, però no canviar la situació, simplement tolero que existeixis però no accepto el teu projecte de concòrdia. Aquesta és la realitat de la política espanyola i de la situació actual.
¿Es pot dir que en Cambó acaba pesant més el conservador i l’home ric que el polític catalanista i reformista? — És un home superbiós, molt pagat de si mateix. I, per tant, creu que ha de ser el protagonista dels grans canvis. I si el 1931 hagués optat per la República, ell no n’hauria sigut el líder. Per tant, la clau personal també pesa. Veu Macià i els seus com una colla d’arreplegats…
…tot i que venien de les experiències conjuntes de la Solidaritat Catalana del 1906 i de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. — Sí. Però això ja queda lluny. I és veritat que el 1930 Cambó ja és un milionari i, per tant, té una visió dels interessos globals molt amb una pauta conservadora. I això explica les seves tries del 1931 i del 1936. Fins a quin punt això posa en qüestió la seva catalanitat? Aquesta és una de les grans contradiccions del personatge i també de la política catalana.
Vostè remarca que Prat de la Riba i Cambó anaven molt més d’acord del que s’ha dit. — Prat fins i tot li aconsella que vagi a viure a Madrid perquè només des d’allà es governa Espanya. Li diu que ha de tenir un diari espanyol. I li diu: “T’atacaran a Catalunya, però quan triomfis a Madrid ja vindran tots; en canvi, si et quedes a Barcelona els catalans et devoraran”. Prat té claríssim que per obtenir l’autonomia catalana s’ha de ser fort a Madrid i fer-hi política, governar.
Les friccions, per no dir odis viscerals, d’avui entre les diferents faccions de l’independentisme, ja hi són des del minut u del catalanisme polític. — Sí, el 1898 ja hi havia els intransigents de La Renaixença i de les Bases de Manresa, els del tot o res, i a l’altre costat els possibilistes, que eren precisament els joves Cambó i Prat de la Riba.
El que els passa a Prat i Cambó anys després també els passarà a Macià i Companys. — Hi ha persones per a qui tothom és traïdor menys ells.
El milionari
Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut durant el viatge a Noruega l’estiu de 1910. La majoria de viatges de lleure, però, Cambó els va fer amb el seu iot Catalònia per la Mediterrània. AESA / CEDIDA
¿Cambó ha estat el polític més ric de l’Espanya contemporània? — Entre els que s’han dedicat a la política, dels més rics, sí.
Quin era el seu patrimoni? — No és fàcil de dir. Si comptem la seva col·lecció de quadres, en la qual devia invertir l’equivalent a uns 300 milions d’euros en només 10 anys, possiblement la seva fortuna superaria els 800 milions d’euros d’avui i s’acostaria als 1.000. Però això, amb la capacitat adquisitiva d’aquella època, i amb la fiscalitat d’aquella època, suposa molt més.
O sigui: era immensament ric. — Només un exemple. Quan mor Cambó el 1947, la seva casa de la Via Laietana és valorada en 12 milions de pessetes. L’any passat els seus nets se la van vendre per 96 milions d’euros.
“A l’acabar la Primera Guerra Mundial, Cambó es va convertir en milionari de la nit al dia gràcies a una operació internacional d’enginyeria financera”
Com va ser l’operació político-financera fruit de la Primera Guerra Mundial que el va fer milionari? — Cambó estava molt ben situat. Ja havia demostrat ser un ministre de Foment competent. També era un gran especialista en bancs, molt ben relacionat. Coneixia molt bé i tenia molt d’interès per la indústria elèctrica: havia estat el promotor de la famosa exposició d’indústries elèctriques de Montjuïc que no es faria i que anys després va acabar sent l’Exposició Internacional del 29. I era un gran americanista, havia creat la Casa d’Amèrica per fomentar les relacions comercials entre Llatinoamèrica i Espanya.
Llavors els alemanys de la CADE, que volen salvar l’empresa després de la derrota i el previsible càstig del Tractat de Versalles, el van a buscar. — És l’home ideal per a ells. La CADE, companyia alemanya transatlàntica d’electricitat, és l’elèctrica més important de Llatinoamèrica, la que dona electricitat al gran Buenos Aires, amb capital alemany de l’AEG i de la belga SOFINA. Necessiten una cobertura per deixar de ser una empresa alemanya. Llavors apareixen uns espanyols dirigits per Cambó que fan veure que la compren, tot i que de fet només n’adquireixen el 15%. A més, com que el marc s’ha enfonsat, compren marcs per pessetes a la quarta o cinquena part del que tocaria cinc anys abans. Fan un negoci impressionant.
L’empresa passa a ser la CHADE i Cambó de cop és milionari. — Ho és tant que el 1920 decideix tancar el seu despatx d’advocat: ja pot viure només del que li dona la CHADE. A part de les accions, té un tant per cent dels beneficis molt alt d’una companyia que, per exemple, l’any 1928 dona un 20% de dividends als accionistes.
I guanya molta influència. — Es vincula a homes de negocis de nivell internacional com cap altre polític i ciutadà espanyol. Té cadira en 20 consells d’administració d’empreses franceses, belgues, alemanyes, nord-americanes, argentines, uruguaianes… Es fa amb el president del Banc d’Anglaterra, l’home que ha negociat gran part de les compensacions econòmiques alemanyes de guerra. O amb el comte Volpi, ministre d’Hisenda de Mussolini i dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Itàlia. Volpi li deixa un avió privat per anar de Venècia a Barcelona quan la mare de Cambó és al llit de mort. Es relaciona amb excancellers alemanys i ex primers ministres belgues. Quan va a París, despatxa amb el president del Banc de França. Aquest és el seu nivell de contactes.
“La CHADE, l’empresa que el va enriquir i que va dirigir, va ser una gran corruptora ”
Però hi ha també l’altra cara de la moneda: la corrupció com a pràctica habitual de la CHADE a l’Argentina. — Sí, chadista passa a ser sinònim de trampós, com estraperlista aquí. Cambó està al cas d’aquelles pràctiques corruptes. Entre el 1943 i el 1945 es fa un informe oficial explicant la corrupció de la companyia, demanant que es nacionalitzi i que siguin processats els seus dirigents, entre ells Cambó. Però Perón ho atura.
Rep diners de la CHADE. — Li financen la campanya electoral. Un català, Josep Casabó, és qui porta la maleta amb els diners. És molt possible que la CHADE també donés diners a candidatures antifeixistes, jugant a dues bandes. Amb Perón, però, ja estan salvats. El seu home fort, Pepe Figuerola, era un català que de jove havia treballat a la CHADE.
El mateix Cambó que accepta aquesta corrupció a l’Argentina és qui com a ministre d’Hisenda d’Espanya havia intentat acabar amb el tràfic de tabac i s’havia enfrontat a Joan March. — La gran fortuna de March s’havia fet amb el contraban. Tenia fàbriques de tabac a Algèria i l’entrava de contraban amb barques ràpides i amb la complicitat dels carrabiners. Cambó i Bertran i Musitu li enfonsen el negoci. Amb Franco, March es venja i fa que s’ensorri la CHADE a Espanya.
El mecenes
La plana major de la CHADE, amb Joan Ventosa (esquerra), Pilar Arnús, Dannie Heineman, Isabel Llorach, Francesc Cambó i, al darrere, Eusebi Bertrand i Serra el 2 de desembre de 1930. AESA / CEDIDA
¿La tasca com a mecenes l’ha redimit? — És el seu llegat més important. És un cas excepcional de polític ric que fa de mecenes, un mecenatge molt pensat amb pautes polítiques: per prestigiar la cultura catalana, que es vegi com a homologable internacionalment, i per incrementar l’autoestima dels catalans. Paga la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, encarrega la història de Catalunya a Ferran Soldevila, finança Sagarra perquè tradueixi la Divina Comèdia, compra una col·lecció de quadres excepcional que acaba donant a Barcelona (és la donació més important de l’actual MNAC), menys 8 quadres per al Prado, inclosos tres Boticelli. Paga traduccions de la Bíblia, les pintures de Sert per a la catedral de Vic, a Bosch i Gimpera per l’estudi del món ibèric, fa possible la publicació del diccionari de Pompeu Fabra…
I després té intel·lectuals a sou com Joan Estelrich, Pla i Gaziel. — Sí, són tres tipus diferents de relació, però tots ells tindran el complex d’haver estat els homes de Cambó.
Se’l pot considerar un intel·lectual. — Tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, era un home molt culte. Era un gran aficionat a visitar museus i jaciments arqueològics. No hi ha gaires polítics als quals els agradi anar a dormir llegint Plutarc o saber qui era el Tiepolo, o interessar-se per les cròniques venecianes del segle XVIII. I tenia un servei d’estudis propi, amb joves molt preparats que li feien informes, gent com Vidal i Guardiola, Sardà Dexeus, Vandellós, Romà Perpinyà, Xavier Ribó (pare de Rafael Ribó)…
L’amant
Narcís de Carreras, Mercè Mallol i la seva filla Helena Cambó esperant l’arribada de les restes de Francesc Cambó a Barcelona el 2 de juliol de 1977. Mare i filla feia anys que s’havien enemistat arran de l’herència. ARXIU FAMILIAR
La vida privada de Cambó va ser un tabú en vida i s’ha mantingut oculta un cop mort. — Tant ell, com després la seva família, la van amagar. M’ha costat molt reconstruir-la, sobretot les relacions sentimentals amb bastantes senyores.
Va tenir una vida amorosa intensa. — Sí. Un dels seus grans amors va ser la cantant Maria Gay –el seu nom real era Maria Lourdes Pichot–, amb qui intueixo que es va voler casar el 1905. El 1908 també va estar a punt de casar-se amb Josefa Güell, filla d’Eusebi Güell, però va morir de tuberculosi. A partir d’aquí ja decideix consagrar-se a la política i renunciar a una vida familiar convencional. Una altra seva gran amant és la també cantant Maria Barrientos, que sovint l’acompanyava en els viatges pel Mediterrani amb el seu luxós iot Catalònia, on va passar els moments més feliços de la seva vida. Públicament, però, sempre va mantenir la imatge de polític conservador, creient. Va tenir molts amics capellans.
Amb cap d’elles va tenir fills, però sí amb dues secretàries. — Sí, primer amb Montserrat Ribera, amb qui va intimar el 1920 i amb qui va tenir una filla, la Montserrat. Ell sempre la va presentar com a fillola. Es va fer càrrec de mantenir-les a totes dues, tot i que la mare es va casar després amb un tal Girona. El segon cas, el de Mercè Mallol i la filla Helena, és més conegut. La Mercè, filla d’un metge rendista de Roses, va entrar al servei de Cambó el 1927 com a secretària i traductora. El 1929 va néixer l’Helena. Cambó la va reconèixer legalment quan tenia 11 anys, el 1940. I el 1946, a Buenos Aires, es va casar amb la Mercè per poder fer hereva universal l’Helena, que llavors tenia 16 anys. L’any següent mor Cambó i comença un plet per l’herència que dura 7 anys i que acaba separant mare i filla, la qual es casa als 21 anys amb l’advocat que la Mercè havia contractat, Ramon Guardans. Hi havia molt a repartir: accions, propietats en diferents països, els quadres, comptes corrents…
N’ha quedat la imatge d’un home sever. — Sí, i ho era. Però en petit comitè era un seductor. I era extremadament intel·ligent.
Però la salut no el va acompanyar. L’atemptat que va patir el 1907, amb una bala al pulmó, el va condicionar tota la vida. No està demostrat, però sembla que van ser pistolers lerrouxistes els que van disparar contra el cotxe on anava ell i altres solidaris, com Salmerón i Odón de Buen, per fer un míting a l’Orfeó de Sants. Només el van ferir a ell… I després va tenir el càncer, que va superar. Però va morir per culpa d’una septicèmia a causa d’una infecció després de ser vacunat: anava a tornar a Barcelona en avió, fent escala al Brasil i el Senegal. Era obligatori vacunar-se. Però ja no es va poder enlairar. En 15 dies va morir.
El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’
El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.
L’Espanya esquerdada
En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.
L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”
“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”.
Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista i escriptor. Fa més de quaranta anys que estudia el franquisme i l’extrema dreta a Espanya. Ho proven la rastellera de reportatges i articles signats en diaris i revistes i una pila de llibres sobre la cosa, com Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (1993), Descenso a los fascismos (1998) o La familia Franco, S.A. (2003, reeditat el 2019). Roca Editorial publica ara La larga marcha ultra, on explica per què l’extrema dreta que encarna Vox ha trigat més de vuit lustres a entrar a les institucions i com és que s’ha regenerat més tard que en països com França, Itàlia o Alemanya. La ultradreta —explica en un valencià estripat i directe— creix emparada en cinc factors: la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, la xenofòbia, la denúncia de la corrupció, la inseguretat ciutadana i el restabliment de l’antiga i suposada grandesa d’Espanya. Sembla que en aquest ventall de causes en falta alguna i és per aquí que arrenca la conversa.
L’independentisme català ha “despertat la bèstia” de la ultradreta? Això no és veritat. És absurd. La bèstia ja estava desperta, ja existia. La ultradreta va fer servir el procés independentista per a guanyar vots a Espanya plantejant el que ja plantejaven: España, España, España; España una; la Reconquista… L’independentisme va ajudar a mobilitzar aquesta gent, però sense procés hauria estat el mateix. Vox arrenca des de Roncesvalles parlant de Reconquista. Sembla una broma, oi? No ho és, no. A Castella i Lleó parlen de Castilla la Vieja… Ells han sabut a quina gent dirigien la seva política i els han anat a buscar. És una exageració oportunista dir que l’independentisme ha despertat la bèstia.
L’independentisme no és un factor de pes en la irrupció de Vox, doncs? No. Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol. Aquesta gent criden tota l’estona España, España, España, i quan apareixen els independentistes, doncs… ja els hi va bé. També cal comptar amb la xenofòbia interna…
“Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol”
…contra els catalans, un clàssic. Jo no ho veig tan així. Conec molts espanyols que no toleren que es parli malament dels catalans perquè Catalunya els va donar la possibilitat de tenir una vida.
Un altre clàssic. Vox és la utilització de la xenofòbia per promoure el benestar de l’època de Franco, el capitalisme salvatge d’aquella època, el milagro español. És un discurs de consignes molt senzilles però molt contundents. S’aprofiten també de la desaparició dels polítics tradicionals. Per què Josep Anglada [fundador de Plataforma per Catalunya] fa el salt? Per la polèmica de la mesquita al centre de Premià de Dalt, un problema que els polítics locals no van saber enfrontar. Llavors arriba Anglada, un gran oportunista, i promet que ho resoldrà en un tres i no res. Ell creix perquè els responsables polítics no van abordar aquell problema, no van parlar amb els veïns mirant-los als ulls. Els veïns, que se sentien sols, recorren al primer que arriba dient “açò ho pague jo”, com diem a Alcoi. Si el polític menysprea els problemes de la gent, algú altre se n’aprofitarà. Una cosa bona de la democràcia és que permet negociar i donar sortida als embolics. Però si els deixes anar… t’esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants.
Quin és el factor clau en la revifada de la ultradreta, doncs? La crisi del PP i del PSOE. L’un per la corrupció brutal i la manca de lideratge; l’altre perquè està encarcarat després de governar molt de temps i és incapaç de fer política i il·lusionar la gent. Aquesta crisi permet l’aparició de Vox a Andalusia el 2018, un partit sense militants que omple les llistes com pot. Fins i tot els van votar a barris on no hi havien enviat ningú a fer campanya. Amb una campanya demencial, copiant Trump, a base de memes, fent servir les xarxes socials a gran escala, aconsegueixen dialogar amb els joves i els allunyats de la política, gent desanimada a qui agrada la idea de resoldre els problemes d’un cop.
Foto: Carlos Baglietto
I la crisi econòmica? No és fonamental. La clau és que la gent més despolititzada també té problemes i no va a buscar solucions en els partits tradicionals sinó en alternatives com Vox.
Els votants de Vox són nous votants, doncs? En bona mesura, sí. Perquè el PP xucla votants de Ciudadanos i els votants de l’esquerra es queden a casa. Com s’explica, doncs, que tenint en contra tots els mitjans de comunicació, Vox avanci? Doncs perquè han creat canals nous a internet, a les xarxes socials, als serveis de missatgeria… on capturen públic nou. Un dels fets que m’han fet reflexionar és que la majoria dels seus votants ignora la dictadura [franquista] perquè han nascut després. N’ignoren tot el dolor i la perversió derivades. Ningú els ho ha explicat. A l’escola i a l’institut mai s’arriba a explicar aquesta època, és l’última lliçó.
Qui proporciona a Vox aquesta, diguem-ne, intel·ligència electoral? Ho copien del trumpisme. Al llibre jo explico el pes de Steve Bannon [el primer estrateg en cap de Donald Trump] i, especialment, el de Rafael Bardají [un antic assessor de José María Aznar], que saben com operen els moviments neoconservadors als Estats Units i a altres països. Vox ho imita. Manipulen la realitat, fan campanyes de broma, promouen una realitat alternativa… Un cop dins les institucions ja tenen altaveu. A Vox havien treballat molt com fer campanya des dels escons per aparèixer als mitjans de comunicació. Totes les seves ocurrències salvatges i insultants sempre han acabat marcant l’agenda informativa quotidiana. Conceptes com “dictadura progre”, “casta LGTBI”, “feministas supremacistas”… tot això els ha funcionat de meravella i han aconseguit que molts dels seus deixin de tenir vergonya de ser fatxes. A poc a poc es normalitzen aquestes expressions perquè molts mitjans de comunicació les reprodueixen i escampen.
“Si el polític menysprea els problemes de la gent, si els deixa anar… li esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants”
És a dir, que Vox no només és la ultradreta primitiva i còmica dels anys 80 i 90 del segle passat però sense la parafernàlia falangista o neonazi. Esclar que no. Jean Marie Le Pen [el fundador del Front Nacional francès] va començar a funcionar en deixar tots els estereotips, inclosos els personals: es va treure el pegat a l’ull i se’n va posar un de vidre i ulleres, va deixar de banda tota la parafernàlia paramilitar, va afinar el seu discurs… Els va funcionar. A tota la zona metropolitana de París van passar de votar el Partit Comunista a votar el Reagrupament Nacional. Aquí passa semblant. A les últimes generals, a l’Hospitalet de Llobregat, on més vots treu Vox és a les zones amb més immigració. Al barri amb més migrants de Sevilla també van ser els més votats i ni havien anat a fer-hi campanya. No van penjar ni un cartell. Són zones de gent abandonada que viuen uns canvis brutals, amb atur, amb migrants que viuen d’una altra manera… Pensen que Vox els resoldrà els problemes —mentida, perquè no els resoldran res—. És un fenomen que s’ha repetit a tot Europa.
Com és Vox de diferent de la ultradreta de l’immediat postfranquisme? Aquella extrema dreta surt de la dictadura, de l’aparell de l’Estat franquista. Blas Piñar [fundador de Fuerza Nueva, el partit franquista més notable de la Transició], Falange, els tradicionalistes, els excombatientes [els veterans de l’exèrcit franquista]… Gent del règim que, quan arriba la Transició, proven de mantenir l’aparell i la ideologia del difunt l’estat autoritari. Eren gent gran nostàlgica del franquisme i gent molt jove més partidària d’un règim neofeixista. Entre els nostàlgics i els cadells no hi havia res. Les persones de mitjana edat, les que garanteixen la continuïtat, volien pilotar la nau i estaven a Unión de Centro Democrático (UCD) o a Alianza Popular (AP) i no en el neofeixisme, l’estat autoritari o un partit d’extrema dreta a imitació del Movimento Sociale Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Quan guanya el PSOE, al 1982, l’extrema dreta nostàlgica del franquisme fracassa. Fuerza Nueva es dissol com a partit. Munten el Frente Nacional a imitació de Jean Marie Le Pen i d’Almirante. I tornen a fracassar. El discurs d’extrema dreta que funcionava en aquell moment era el de Ruiz Mateos [empresari espanyol que funda un partit amb el seu nom arran de l’expropiació de Rumasa, el seu grup d’empreses], que a les eleccions europees del 1989 aconsegueix dos diputats.
Ruiz Mateos aplegava els vots de l’extrema dreta? Totalment. Gent ressentida, antisistema, autoritària, contra el PSOE… fatxes, en fi. Fatxes ideològics i militants. En aquell moment, els joves que havien estat en grups com el Frente de Juventudes, el Movimiento Social Revolucionario, Cedade… encara són massa joves. Són gent intel·lectual que elabora discurs. Però a l’extrema dreta típica no li funcionava aquest discurs malgrat que havia renovat la militància.
Foto: Carlos Baglietto
Quin discurs? El franquisme. España, España, España. Els espanyols som els primers. L’Imperi. La història antiga…
Això no té color contra un Adolfo Suárez o un Felipe González que llavors oferien Constitució, Estatut dels Treballadors, Seguretat Social universal… Esclar. La ultradreta no tenia un bon discurs i totes les iniciatives que arrencava acabaven malament. Per exemple el Partido Demócrata Español, una escissió a la dreta del PP del 1996 que no va passar dels deu mil vots. En aquest interval, però, les forces d’extrema dreta van generant doctrina i s’apleguen. No tenien cap possibilitat electoral, però. Fan política sense resultats. Fins al 2013, que es produeix una altra escissió per la dreta del PP anomenada Vox. Gent del sector dur que sabien per on havien d’anar. A les eleccions europees del 2014 no guanyen l’escó per poc. Aquí és on s’adonen que l’invent els pot funcionar. Vox, que comença del no-res, que fins i tot li marxen els fundadors, es construeix a partir d’un nou discurs, la xenofòbia, que a Europa és un discurs vell: los españoles primero.
Nativistes. Sí. Identitaris. Comencen a fer créixer aquesta moguda amb revistes intel·lectuals, amb gent que venia de Falange, que ja s’havia presentat a eleccions, gent sobretot de Plataforma per Catalunya, altres que venien del Movimiento Social Revolucionario… Gent de passat neofeixista, neonazi…
“Vox i una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, de les forces de seguretat… sintonitzen ideològicament, són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies…”
Vox està protegit per una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat? Sintonitzen ideològicament, sí. La dreta sempre fa les coses d’una manera sibil·lina. Té un pla a llarg termini. Van col·locant la seva gent i el que ara veiem al Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional és el resultat de 20, 30 anys de feina, de situar persones ideològicament afins. Els dirigents [de Vox i d’aquests cossos de l’Estat] són de la mateixa classe social. Jo no hi veig diferència. Són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies, són parents… gent d’elit. És el mateix univers vital. I les forces de seguretat… el que faci falta. Després de la “policia patriòtica” organitzada pel ministre de l’Interior… de què parlem? Després d’això…
Després d’això, què? Aviam, a mi em sembla que si quan s’havia de fer un canvi de veres no es va fer i es va deixar tothom al mateix lloc amb noms diferents… La Brigada Político Social [BPS, la policia política del franquisme] es va rebatejar com a Brigada d’Informació i es van adaptar les forces i cossos de seguretat de l’Estat [franquista] a les noves lleis. Els hi van dir: ser comunista ja no és delicte, no ho perseguiu. Etcètera. En aquest entorn, els [agents] que venen al darrere arriben amb la mateixa actitud d’abans, sense cultura democràtica… Vox, aquí, està ben segur.
I el Rei? A Felip VI el fan rei per aturar la possibilitat republicana arran dels escàndols de son pare. Tot el que ara sabem de Joan Carles era conegut d’abans. Les comissions d’empreses o de les monarquies del Golf Pèrsic, els regals dels empresaris… tot això era conegut i es veia bé. No hi havia manera de publicar-ho, però. El Rei s’escudava en el discurs que havia parat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, que ell s’havia guanyat la feina, que era necessari. És com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, [José Luis Cuerda, 1989], quan diuen allò de Tu eres necesario, nosotros somos contingentes. Joan Carles va guanyar-se la impunitat. Felipe VI, en canvi, no s’ho ha guanyat. Ho ha heretat.
“Al capital no li preocupa gens Vox, perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se”
No és estrany que els descendents dels falangistes ara siguin tan monàrquics? És que no són monàrquics ni republicans. Són feixistes. A ells els és igual. Poden governar com Mussolini a Itàlia, amb un rei [Víctor Manuel III] fet una figureta. A Vox diuen que defensen la monarquia perquè creuen que és una manera de blasmar el PP i el PSOE. És pur oportunisme.
Que gairebé mig segle després de la mort de Franco el feixisme segueixi tan viu… Quina cosa, no? El 1975, quan mor Franco, tothom era franquista. Podríem explicar tot un seguit de raons de per què. El cas és que, de cop, la gent es va fer de centre. En el fons, però, no es va curar el substrat autoritari del país. España va esdevenir una altra cosa però no hi havia altra cultura política que la de la dictadura, que s’ha mantingut aquestes dècades. Si no es cura, tard o d’hora torna a aparèixer. Umberto Eco en deia “el feixisme etern”.
S’hi pot fer alguna cosa? Cada cop que un símptoma d’aquest feixisme apareix, l’hem de combatre. A l’escola, als mitjans de comunicació, els mateixos polítics… La societat no canvia perquè et diguis demòcrata. En què consisteix la teva democràcia? Democràcia és entendre la llibertat. Les persones som com el capità Renault de Casablanca, que cobra suborns de l’amo del bar per fer els ulls grossos a les apostes. Quan els nazis li ordenen que tanqui el local, es fa l’escandalitzat i diu allò de “Estic xocat! Xocat! Aquí es juga!” mentre un cambrer li posa un sobre de diners a la butxaca. Vox és un fenomen semblant. La seva ideologia sempre hi és però fins ara no havia tingut una expressió política diferent del PP. I al capital no li preocupa gens Vox perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans, debilitar els sindicats, les ONG… i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se, encara que no siguin els millors.
LA JOYA DE LA CORONA Alfons Duran Pich, 23/10/2022
En el lenguaje económico-empresarial, la “joya de la corona” es aquel servicio, aquel producto, aquel activo, aquella unidad productiva, aquel concepto cuyo valor de mercado es muy superior al teórico valor intrínseco, por lo que la propiedad la protege para utilizarla como mecanismo de defensa frente a una OPA (oferta pública de adquisición) pretendidamente hostil.
Podríamos hacer extensivo este concepto a cualquier unidad de análisis, sea ésta una colectividad, una institución, una nación e incluso una persona en particular. Hoy en día en que la sociedad del conocimiento ha tomado protagonismo, la búsqueda de talento (siempre escaso) justifica todo tipo de operaciones. No estás comprando una empresa; estás comprando la “joya de la corona” de una empresa que sin ella tendría poco valor.
En un protocolo de compra, por el que han pasado ya los financieros y los analistas de gestión con su modelo SWOT bajo el brazo (fuerzas y debilidades frente a oportunidades y amenazas), aparece hacia el final el socio senior, con su mirada escéptica, que hace una lectura subjetiva del diagnóstico frío y realista que ha hecho su equipo. Y a veces, por experiencia, por azar o por simple intuición descubre algo oculto que no ha aflorado en el trabajo y que es la mejor baza para decidir en consecuencia.
Cuando se estudia un mercado, un territorio, una nación se procede de igual manera, a la búsqueda de talento. No es un trabajo fácil, sobre todo si ese talento tiene raíces históricas de largo recorrido y se mueve en la intangibilidad. Nadie le ha prestado atención. Está allí en la oscuridad del relato, aunque tiene peso más que sobrado para potenciar la imagen de ese mercado, de ese territorio, de esa nación.
Esto es lo que ha ocurrido en Catalunya con el “Consolat de Mar”, un auténtica “joya de la corona”, que la incompetencia de unos y la mala fe de otros ha tenido en abandono durante largos años. Y ahora, gracias a la audacia de un pequeño grupo de pioneros rupturistas, se ha empezado a recuperar un proyecto que bien trabajado tiene tanta fuerza entre la clase política internacional como la marca “Barça” la tiene entre la población mundial. Como bien dice Jordi Domingo, Cònsol Major en ejercicio, resulta penoso que el “Consolat de Mar” se conozca y se aprecie en los foros internacionales de primer nivel, mientras se ignora en nuestro propio país o se refugia en el microcosmos académico como pieza de museo.
Porque si en un gesto de inteligencia que lo dignificó históricamente el rey Jaume I, a mediados del siglo XIII, no hubiera concedido a los Prohoms de Ribera (los comerciantes del barrio), la capacidad de crear unas reglas de juego y una pequeña estructura organizativa para dirimir los conflictos inevitables en el tránsito por el Mediterráneo, el Derecho Marítimo Internacional hubiera tardado en aflorar y nunca se sabe en qué sentido. Este reglamento (Ordinacions de la Ribera de Barcelona), publicado en 1258, es el primer texto redactado en catalán de derecho marítimo. Unos años más tarde (1279) Pere el Gran, hijo de Jaume I, ratificaba la voluntad de su padre, transformando aquella corporación oficiosa en el Consolat de Mar. Todo operaba en torno a las costumbres marítimas nacidas en la ciudad de Barcelona, siendo el catalán el lenguaje marinero dominante en toda la cuenca mediterránea.
En aquella época la actividad marinera de Catalunya era muy potente. Las grandes rutas comerciales partían de Barcelona, pero también de Tortosa, de Blanes, de Sant Feliu de Guixols, de Cadaqués y de Cotlliure. La industria naval era notable, con importantes astilleros a lo largo de la costa. La conquista de Mallorca y luego de Sicilia y Cerdeña no se explica si no se tiene en cuenta el peso de la flota mercante. En las distintas plazas se creaban unidades de representación que resolvían las discrepancias entre los agentes. Es por ello que encontramos presencia documentada de cónsules, mercaderes y marineros catalanes en Marruecos, Túnez, Rumanía, Palestina, Alejandría, Constantinopla y otras plazas de la cuenca mediterránea.
¿Y qué hacía el Consolat de Mar? Muy simple: mediar y arbitrar todo tipo de conflictos, construyendo en un proceso acumulativo unas reglas de juego de uso común. El comercio se desprendía del corsé judicial y daba vida al incremento de las relaciones mercantiles. Los tribunales estaban formados por dos cónsules, asesorados por prohombres elegidos entre el sector marinero. Todo se basaba en la experiencia. Y este modelo nos lleva a cuestionar la situación actual, en la que la vía judicial en el Estado español se halla muy deteriorada. No es justa, no es eficiente, no es rápida. Se inmiscuye en ámbitos que no le corresponden. No garantiza al ciudadano la protección de sus derechos. La actualización del Consolat de Mar ofrecería una vía alternativa que la sociedad catalana agradecería.
Tenemos la marca; solo hace falta volverla a colocar en su sitio y potenciarla. Esto pasa, en primer lugar, por dotarla de una partida presupuestaria sobrada, crear una organización adecuada, vincularla a la Academia para formar mediadores, conectarla a las redes internacionales. Y para eso es preciso tener voluntad política y capacidad para comprender el alcance de todo ello. No sé si lo lograremos, vista la mediocridad imperante en la Administración Pública catalana. Y si lo intentamos, hay que anticiparse a la reacción del Estado español (el profundo y el superficial) que pondrá todas las trabas – como hace habitualmente de forma rutinaria – para que ese proyecto no despegue.
Como siempre ocurre, aparece en este tema un choque cultural profundo entre la lectura absolutista de raíz castellana (las leyes se imponen de arriba abajo y no se cuestionan) y la visión catalana de mediar, negociar, pacificar, comprender a la otra parte, que se puso en evidencia ya en el siglo XI en las asambleas de “Pau i Treva de Déu”, bajo el amparo de la Iglesia y la dirección del Abad Oliva. Era la sociedad civil, las instituciones de gobierno local, las asociaciones horizontales (gremiales, culturales, etc.), en definitiva las entidades representativas las que podían producir unas normas de comportamiento compartidas. Cuando no se quiere compartir nada, se impone por la violencia del más fuerte, y éste no fue el caso de Catalunya.
El Consolat de Mar (1279) fue el resultado de toda la cultura mencionada, como lo fue el “Consell de Cent” (1249), la “Generalitat” (1359) y, ya en un plano instrumental, la “Taula de Canvi” (1402). Como fundamenta Pierre Vilar, uno de los padres del análisis histórico comparado, “entre 1250 y 1350, el Principado catalán era el país de Europa a propósito del cual sería menos inexacto, menos peligroso, pronunciar unos términos aparentemente anacrónicos: imperialismo político-económico o Estado-Nación”. Para añadir más adelante: Es difícil encontrar en la Europa de aquellos siglos “unos fenómenos económico-políticos tan próximos a los hechos nacionales modernos. Lengua, territorio, vida económica, formación psíquica, comunidad cultural: las condiciones fundamentales de una nación ya aparecen reunidas perfectamente en el siglo XIII”.
Y en esos tres siglos (XI, XII y XIII), en el que ocurrieron tantas cosas en torno a la ciudad de Barcelona, Madrid era un pequeño pueblo de apenas quince mil habitantes. Tardaría algunos siglos más (mediados del XVI) para que iniciara su despegue, después de que Felipe II (1561) decidiera trasladar la Corte de una manera estable a aquel lugar. Así fue como el rey castellano empezó a tejer las bases de un Estado burocratizado, que es un aparato administrativo muy distinto conceptualmente de lo que es una nación. Y aquí se manifiesta el problema de fondo que nos afecta en la actualidad, en el que un Estado sin nación (España) se enfrenta a una nación sin Estado (Catalunya). El contraste histórico ayuda a comprender muchas cosas.
Ahora de lo que se trata es de conseguir que la ciudad de Barcelona, a través de esta institución, recupere el lugar que le corresponde en el mundo de la mediación y del arbitraje, mundo que en la actualidad encabezan Londres y Singapur (la huella inglesa), aunque ninguna de ellas goza del pedigrí histórico de Barcelona en este campo. Hay que tener en cuenta que justamente este año se va a celebrar la conmemoración de su nacimiento, hace setecientos cincuenta años.
No perdamos más el tiempo en mesas de diálogo para resolver conflictos políticos en los que la otra parte jamás renunciará a su construct ideológico, cuyo argumento supremo y único es “la unidad indisoluble” de España. Y no olvidemos que ese construct se cimenta en una cultura absolutista donde la negociación y el arbitraje no tienen cabida.
Volquémonos en nuestros mejores activos y en concreto en la revitalización del Consolat de Mar, una joya de la corona de nuestra historia que el adocenamiento dominante en la clase política ha tenido en el olvido.
Voy a ir un poco más allá de la queja dolida de Joan Sales cuando dijo: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.
El Senado ha rechazado los vetos de las derechas y las más de 500 enmiendas presentadas, por lo que la norma ya no tendrá que volver al Congreso y enfila su entrada en vigor
España tiene ya una nueva Ley de Memoria Democrática. El Senado acaba de aprobar definitivamente por 128 votos a favor, 113 en contra y 18 abstenciones la norma impulsada por el Gobierno y enfila así su entrada en vigor. Ninguna de las más de 500 enmiendas presentadas por los grupos han sido respaldadas ni tampoco los vetos de PP, Vox y Ciudadanos han salido adelante tras el largo pleno celebrado este miércoles, por lo que el texto se mantiene, y así se publicará en el Boletín Oficial del Estado, tal cual salió del Congreso a principios de verano.
A punto estuvo entonces la ley de darse por perdida por falta de apoyos, pero un acuerdo con varios de los socios habituales del Gobierno salvó uno de los proyectos más simbólicos de la legislatura. La norma pretende ser una nueva hoja de ruta en materia de memoria histórica y, entre otras cosas, resignifica el Valle de los Caídos, retira los títulos nobiliarios concedidos por Franco, asume las exhumaciones como responsabilidad de Estado o declara ilegal la dictadura y las sentencias dictadas por los tribunales franquistas.
Más de cinco horas han estado los senadores debatiendo este miércoles sobre esta legislación que viene a sustituir y ampliar la vigente, aprobada en 2007 por José Luis Rodríguez Zapatero. “Hoy es un día inolvidable para la democracia española porque la hacemos mejor, pasamos definitivamente página de la etapa más negra de nuestra historia y abrazamos lo mejor”, ha dicho al terminar la sesión el Ministro de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Félix Bolaños, que la calificado de una “ley humanitaria que está con las víctimas” y, por eso, “hubiera merecido un consenso amplísimo, de unanimidad de las cámaras”.
Y es que el Gobierno ha sufrido para sacar adelante la ley, a la que se ha opuesto PP, Vox y Ciudadanos y sobre la que una parte de la izquierda cree que es “mejorable” y ha reclamado más ambición. Es el caso de ERC, que como ya hiciera en el trámite en el Congreso, se ha abstenido. Esta visión crítica es un parecer que comparten también algunas asociaciones memorialistas, que creen que la norma es “insuficiente” y que seguirá dejando impunes en nuestro país los crímenes franquistas, que, de momento, únicamente están siendo investigados en Argentina.
El proyecto entrará en vigor al día siguiente de su publicación en el BOE, pero el texto se da un plazo de hasta un año para que algunos de sus preceptos sean llevados a la práctica: es el caso de la reforma de la ley de asociaciones para incluir como causa de extinción la apología del franquismo o el mandato al Gobierno para que realice una auditoría de bienes expoliados durante la guerra y la dictadura. También habrá un año de plazo para realizar el estudio que evalúe qué reparaciones económicas a las víctimas se han llevado a cabo hasta ahora, ya que la ley no reconoce explícitamente el derecho a la indemnización.
La oposición de las derechas Las críticas más duras han venido de la bancada de las derechas, que tildan la ley de “sectaria”. “¿Por qué se empeñan en rechazar una ley que es un acto de justicia elemental?”, les ha preguntado la socialista Eva Granados al PP, Ciudadanos y Vox. “Memoria es lo contrario al olvido y en democracia el olvido no es una opción, memoria es el reconocimiento, la reparación y la dignificación de todas las víctimas del golpe de Estado, la Guerra Civil y la dictadura”, ha zanjado la senadora, que ha cerrado la sesión con una ovación de la cámara a los expertos, víctimas y representantes de asociaciones que veían el debate desde la tribuna de invitados.
Que la ley es “un arma arrojadiza” y una “traición a los españoles” que “pretende convertirnos en una democracia militante de izquierdas” son algunas de las opiniones manifestadas por la popular Amelia Salanueva, a la que posteriormente ha complementado su compañera Salomé Pradas para acusar al Gobierno de “reescribir la historia” y “reabrir heridas del pasado”. “Hasta que no se abran las fosas, no se cerrarán las heridas”, le ha respondido en su turno Granados.
Una argumentación similar ha desplegado Vox, que incluso habla de “vulneración de derechos fundamentales” y ha prometido “no parar hasta conseguir su total derogación”, en palabras de José Manuel Marín. Las tres derechas ponen en el foco un precepto de la ley incluido para estudiar posibles vulneraciones de derechos humanos más allá de la muerte del dictador, hasta 1983. Algo con lo que el senador de Ciudadanos, Miguel Sánchez, ha acusado al Ejecutivo de “cuestionar pilares básicos de nuestro sistema democrático” como la Transición a pesar de que la medida no extiende el ámbito de aplicación de la ley, que llega hasta la promulgación de la Constitución.
Para justificar su ‘no’ a la norma, estos tres partidos también han traído a colación a la banda terrorista ETA, como ya hicieran en el Congreso. La ley “crea una desigualdad inaceptable” entre “víctimas de primera y de segunda”, ha asegurado Sánchez englobando a las personas asesinadas por los etarras en el segundo grupo y a las del franquismo en el primero. Víctimas estas últimas que aún aguardan en muchos casos incluso a recuperar a sus familiares desaparecidos y que tuvieron que esperar más de 30 años para ser mínimamente reconocidas y nombradas por la ley.
Todas las demás formaciones han plantado cara al negacionismo de la memoria histórica de PP, Vox y Ciudadanos. Y de hecho, una de las primeras en responder ha sido el PNV, que en palabras de Estefanía Beltrán de Heredia ha lamentado que “no quieran ninguna ley que reconozca la verdad de lo ocurrido” y que “prefieran un manto de silencio sobre esta etapa de totalitarismo fascista”. “Hoy decimos alto y claro a la derecha y extrema derecha que la memoria democrática es ley porque así lo quiere la ciudadanía”, ha añadido la socialista Granados. “La memoria nos ayuda cada día a saber quiénes fuimos, quiénes somos y qué país queremos ser”, ha resumido la Secretaría de Estado de Memoria Democrática en un vídeo que ha lanzado en redes sociales para celebrar la aprobación.
Cuestiones pendientes La sensación generalizada es que la norma supone un avance con respecto a la ley actual, pero aún así, algunos grupos no disimulan el sabor agridulce con el que se quedan. Entre ellos, ERC, EH Bildu, Junts, Geroa Bai o Compromís, que reclaman más ambición. Los republicanos, que han sido claros –“Esta no es la ley de ERC”, ha dicho el senador Josep María Reniu–, se han abstenido en la votación, pero han advertido al Gobierno de que estarán “atentos y vigilantes al cumplimiento” de las disposiciones del proyecto.
Por su parte, EH Bildu ha votado a favor porque considera que “es un paso en la dirección correcta”, en palabras del senador Gorka Elejabarrieta, aunque cree que aún deja algunas lagunas pendientes. “Aquella mal llamada Transición ni fue modélica, ni acabó con la herencia franquista, ni terminó con la vulneración de derechos humanos y políticos, de aquellos barros estos lodos”, ha manifestado.
Si en algo coinciden varios de los partidos críticos es en que creen que la ley debería ser más contundente con la persecución y enjuiciamiento de los crímenes franquistas, algo que incluso ha manifestado Amnistía Internacional. Consideran que falta en el texto la supresión explícita de los obstáculos que hoy impiden que se juzguen estas vulneraciones de derechos humanos en España y opinan que no valdrá con la creación de una Fiscalía especializada ni con la enmienda pactada por el PSOE y Unidas Podemos que declara imprescriptibles y no amnistiables los crímenes de guerra y de lesa humanidad.
ERC ha lamentado, además, que la mesa haya inadmitido a trámite una de las enmiendas presentadas por el grupo y que reclamaba la “supresión” del título de Rey de España, una propuesta que no se ha debatido porque “requeriría una reforma del artículo 56.2 de la Constitución”, según les comunicó el Senado. “Es incomprensible la disparidad de criterios en el Congreso y Senado, toda vez que allí se tramitó y se votó”, ha denunciado Reniu.
gutta cavat lapidem 