Es muy interesante la historia de Bucéfalo, aquel caballo que solo Alejandro Magno era capaz de montar. Todos los que lo intentaban eran incapaces de mantenerse a su grupa más allá de unos pocos segundos. El animal caracoleaba, se encabritaba, y enseguida daba en el suelo con todos sus jinetes. Alejandro supo observarlo con atención y enseguida descubrió el secreto de aquel indómito corcel. Entonces se acercó, agarró las riendas y lo puso frente al sol. Lo acarició, soltó su manto, y de un salto montó sobre él y lo espoleó con energía. Controló los corcoveos, sin dejarle apartarse de la dirección del sol, hasta que el animal se calmó y siguió su marcha a paso lento y tranquilo. Sonaron los aplausos, y dicen los historiadores que al verlo Filipo, su padre, vaticinó que el reino de Macedonia que él poseía se quedaría pequeño para la gloria a la que estaba llamado su hijo.
¿Cuál era aquel secreto que sólo Alejandro supo descubrir? Se dio cuenta de que aquel animal se asustaba de su propia sombra. Bastaba con no dejarle verla, con enfilar sus ojos hacia el sol para que aquel atormentado caballo se olvidase de sus miedos.
El mundo está lleno de personas a las que pasa quizá algo parecido. Personas en apariencia normales y desenvueltas, pero que esconden en su interior toda una serie de miedos y complejos que les encadenan a fracasos y malas experiencias que han sufrido. Muchas de sus energías están paralizadas por esa valoración negativa que tienen de sí mismas. Son rehenes de su propio pasado, hombres o mujeres cuyos temores les impiden enfilar decididamente el futuro, les frenan para llegar a ser lo que están llamados a ser.
Nunca me ha gustado la ingenuidad y la vehemencia con que algunos hablan de la autoestima. Pero sí estoy de acuerdo en que se trata de un problema creciente en nuestros días. Educarse a uno mismo es algo parecido a educar a otro. Para educar a otro hay que exigirle (si no, saldrá un mimado insufrible), pero también hay que tratarle con afecto, hay que verle con buenos ojos. De la misma manera, para educarse a uno mismo también hay que exigirse, pero a la vez hay que tratarse a uno mismo con afecto, y verse con buenos ojos. Sin embargo, hay demasiada gente que se maltrata a sí misma, que se recrimina áspera y reiteradamente sus propios errores, que se juzga a sí misma con demasiada dureza y se considera incapaz de superar sus errores y defectos.
Es verdad que los que no recuerdan sus fracasos del pasado están abocados a repetirlos. Pero hay que saber hacerlo con equilibrio y sensatez. Porque el fracaso puede tener un valor fructífero, igual que puede haber éxitos estériles. Un fracaso fructífero es el que conduce a nuevas percepciones e ideas que aumentan la experiencia y el saber. Es muy famosa aquella anécdota de Thomas Watson, el legendario fundador de IBM, que llamó a su despacho a un ejecutivo de la empresa que acababa de perder diez millones de dólares en una arriesgada operación. El joven estaba muy asustado y pensaba que iba a ser despedido de modo fulminante. Sin embargo, Watson le dijo: “Acabamos de gastar diez millones de dólares en su formación, espero que sepa usted aprovecharlos”.
No se puede vivir obsesionado por las sombras y asustándose de ellas. Fracasos tenemos todos, todos los días. Lo malo es cuando uno considera que el potro de su vida es imposible de dominar, cuando arroja la toalla en vez de fijarse en cuáles son las verdaderas causas de sus cansancios e inhibiciones. Si examinamos las cosas con cuidado, quizá concluyamos que, como Alejandro, hemos de tomar las riendas con decisión y mantener la mirada de cara hacia el ideal que alumbra nuestra vida.
Según una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa, las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.
Eso es lo que ha hecho Robert Waldinger, psiquiatra y director del Estudio del Desarrollo Adulto de Harvard, una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa. Este estudio ha acompañado a más de 2.000 personas, primero a hombres jóvenes —algunos estudiantes de Harvard, otros provenientes de barrios vulnerables de Boston—, y ahora también a sus hijas e hijos. El objetivo no ha sido detectar enfermedades o desgracias, sino comprender qué ingredientes ayudan a tener una vida plena y saludable.
Y la conclusión es tan simple como poderosa: las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.
Este hallazgo, respaldado por décadas de datos y por otros muchos estudios similares, puede sorprendernos en un mundo obsesionado con el éxito, el rendimiento, los logros o la acumulación de bienes. Pero según Waldinger, lo que más valoran las personas cuando llegan a la vejez no son sus títulos ni sus posesiones, sino la calidad de los vínculos que han construido: haber sido un buen amigo, una madre presente, una pareja confiable, un mentor generoso.
Las relaciones como medicina invisible
Una de las ideas más potentes que transmite la charla es que las relaciones no solo alimentan nuestra alma, sino también nuestro cuerpo. Las personas que viven conectadas emocionalmente con otras —aunque sea con una o dos personas significativas— presentan menor riesgo de enfermedades como diabetes, depresión o problemas cardíacos, y se recuperan más rápido cuando enferman. Su salud mental y física se ve protegida por una red invisible: la de los lazos humanos.
¿Y cómo ocurre esto? Waldinger explica que las buenas relaciones actúan como reguladores del estrés. Cuando atravesamos un mal día, una situación difícil o un miedo, contar con alguien que escuche y nos comprenda calma literalmente nuestro sistema nervioso. Baja la respuesta de lucha o huida, se reducen los niveles de cortisol y adrenalina, y el cuerpo recupera su equilibrio. En cambio, las personas que viven aisladas mantienen un estado crónico de alerta que desgasta su bienestar y debilita el organismo.
No importa cuántas personas, sino cómo son los vínculos
Muchas veces pensamos que para ser felices necesitamos una gran red social, pero no es así. No se trata de tener decenas de amigos, sino de contar con al menos una persona en quien confiar plenamente, alguien a quien llamar si estuviéramos enfermos o asustados a medianoche. Lo esencial no es la cantidad, sino la calidad del lazo.
Además, Waldinger recuerda que las relaciones no se cuidan solas. Igual que cuidamos nuestro cuerpo con ejercicio y alimentación, también debemos ejercitar nuestra “condición social”. Esto implica poner atención, dedicar tiempo, renovar vínculos y no dar por sentadas nuestras amistades o relaciones familiares.
Pequeños gestos, como invitar a alguien a caminar, retomar una amistad antigua o hablar con el vecino del ascensor, pueden tener un efecto multiplicador. Incluso las interacciones casuales, como conversar con el barista que te sirve el café o con un desconocido en el metro, mejoran el ánimo y fortalecen el sentido de pertenencia.
Una elección cotidiana que transforma la vida
Lo más esperanzador es que nunca es demasiado tarde para construir relaciones significativas. Waldinger cuenta casos de personas que vivieron solas o insatisfechas durante años, y que en la vejez encontraron nuevas comunidades, vínculos y motivos para sonreír. La felicidad, dice, no es un destino reservado a unos pocos afortunados: es el resultado de elecciones pequeñas, conscientes y constantes.
Cada día podemos elegir enviar un mensaje, hacer una llamada, mirar con atención a alguien, iniciar una conversación sincera. Cada día podemos volver a empezar. Porque al final, lo que da sentido a nuestra existencia no es lo que logramos, sino a quién amamos y quién nos ama.
La felicidad no depende solo de la suerte ni de tener una vida sin complicaciones. Es el resultado de las decisiones que tomamos en nuestro día a día. Aunque no podemos controlar lo que sucede a nuestro alrededor, sí podemos gestionar nuestras emociones y elegir con quién refugiarnos cuando atravesamos una mala etapa.
Arthur Brooks, académico, escritor y orador estadounidense, es mundialmente reconocido por su trabajo e investigación sobre la felicidad, el liderazgo y la política pública. Como profesor en la Harvard Business School, se dedica a estudiar qué realmente hace felices a las personas, combinando estudios de psicología, neurociencia y filosofía. Recientemente, ha visitado un pódcast para hablar sobre algunos de sus últimos hallazgos. Entre ellos, explicó los cuatro factores comunes que observa en todas las personas realmente felices y destacó que este grupo de personas presta atención a cuatro cosas todos los días.
Arthur Brooks, académico, escritor y orador estadounidense, es mundialmente reconocido por su trabajo e investigación sobre la felicidad
En primer lugar, Brooks destaca que lo más importante para ellos es su fe o filosofía de vida, es decir, los aspectos más trascendentales que guían su existencia. Mientras él obtiene su fe a través de la religión, señala que otras personas se centran en la meditación, el estudio o caminar por la naturaleza. “Da igual lo que hagas, pero tienes que hacerlo”, insiste el catedrático. Según Brooks, hacer algo que te haga sentir pequeño, mientras el universo es inmenso, te proporciona paz y perspectiva.
Es realmente importante no ser utilitario con las amistades
Arthur Brooks, catedrático de Harvard
Lo segundo imprescindible para las personas más felices, según el catedrático, es la familia. “La familia es un lazo y si no tienes eso, vas a tener problemas”, afirma. Las relaciones familiares sólidas proporcionan un sentido de pertenencia y seguridad, dos factores cruciales para mantener el bienestar emocional.
Por último, pero no menos importante, Arthur Brooks subraya la relevancia del trabajo. Según el profesor, el trabajo brinda a las personas la oportunidad de medir su éxito, tanto cualitativa como cuantitativamente, permite generar valor con su vida y ser evaluado de forma justa según el impacto que están creando. “Es precisamente esto lo que otorga sentido a la vida”, concluye Brooks.
En tercer lugar, Brooks señala que la amistad es un factor clave en la felicidad de las personas. No cualquier amistad, sino aquellas en las que no esperas nada a cambio. “Es realmente importante no ser utilitario con las amistades. Necesitas dedicar tiempo y esfuerzo para tener personas que simplemente te quieran, que no te sean ‘útiles’ ni tú a ellas”. El profesor remarca que nunca podrás obtener la felicidad que proviene de una amistad verdadera, íntima y basada en el amor si solo buscas utilidad en los demás.
L’ús d’antidepressius ha crescut de forma significativa en els darrers anys. Més d’1,2 milions de persones assegurades a Catalunya van tenir almenys una dispensació d’aquests medicaments durant el 2023, cosa que suposa un augment del 169% en comparació amb el 2020, segons les dades facilitades pel Departament de Salut. El que més destaca és que entre els menors de 15 anys, el consum ha crescut un 253%. Al llarg del 2023, els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) van atendre un 9,5% de la seva població per trastorns depressius, amb una clara predominança en noies (12,3% enfront del 5% en nois). La mitjana de visites l’any per pacient va ser de 12,2, i es van atendre un total de 2.203 casos, un 10% més que el 2020, dels quals el 74% eren noies. Així doncs, un 9,2% dels catalans de més de 15 anys pateix de manera assimilable formes moderades o greus de depressió, la qual cosa suposa un augment del 28% respecte a 2019, segons les últimes dades disponibles en l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de 2023.
Augment dels casos de depressió
En l’atenció primària, el 2023 es van registrar 44.447 nous casos de trastorns depressius. D’altra banda, d’acord amb les dades de la Central de Resultats, el 2023 als Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA), un 23,8% de la població atesa va ser diagnosticada amb trastorns depressius. La mitjana de visites per pacient va ser de 7,2, amb 3.904 casos atesos, un 15% més que el 2020, dels quals el 71% eren dones. Segons l’Enquesta de Salut, un 9,2% de la població més gran de 15 anys respon de manera assimilable a formes moderades o greus de depressió, un increment del 28% respecte al 2019. Aquesta condició afecta un 12% de les dones i un 6% dels homes, amb una incidència especialment alta entre les persones majors de 74 anys (13%) i les classes socials més desfavorides (11%).
En un comunicat compartit coincidint amb el Dia Mundial de Lluita Contra la Depressió, el Departament de Salut assenyala l’augment rellevant de la prevalença de trastorns depressius a Catalunya, especialment en dones, persones grans i grups socioeconòmics desafavorits. “Això posa en relleu la necessitat de continuar invertint en prevenció, detecció precoç, millora dels recursos d’atenció i sensibilització social”, apunta el comunicat.
Un dels principals objectius del Pla de Salut 2021-2025 és reduir el nombre de persones que consumeixen antidepressius durant més de 6 mesos. Amb tot, el 2023, un 10,5% dels assegurats van mantenir aquests tractaments —un 0,8% més respecte al 2021—. D’altra banda, Salut també recomana hàbits per reduir el risc de patir depressió, com seguir una alimentació saludable, fer activitat física, no fumar ni beure alcohol i cuidar la qualitat del son.
Consum de fentanil
A l’Estat espanyol s’està registrant un augment del consum de fentanil o morfina. L’informe del 2023 de l’Observatori Espanyol de les Drogues i Addiccions, pertanyent al Ministeri de Sanitat mostra l’increment del consum d’aquests fàrmacs. Les dades mostren com va créixer el percentatge de persones entre 15 i 64 anys que van consumir en algun moment de la seva vida, el fentanil, un dels opioides més potents, que inicialment es prescrivia a pacients oncològics. El 2028 només havia provat aquest fàrmac algun cop un 1,9% de la població, mentre que el 2022, ja s’elevava fins al 14%. Tanmateix, segons l’informe del Ministeri de Sanitat els opioides més consumits a Espanya són el tramadol i la codeïna.
María Martínez, psicóloga y Mental Trainer, reflexiona a través del kaizen sobre el poder del ahora e invita a sus pacientes a explorar la filosofía que cambió su vida
Imagina encontrar por casualidad una palabra, escondida entre centenares de libros de una estantería, que tuviera el poder de cambiar tu vida para siempre. Algo similar le pasó a María Martínez, psicóloga clínica y mental trainer cuando, después de impartir un taller en una librería, leyó el término kaizen en una portada. Movida por la curiosidad, empezó un camino que cambió por completo su forma de pensar y funcionar. “Todo empezó a tener sentido por la simplicidad de lo que representa”, cuenta a La Vanguardia. El kaizen no solo ha mejorado su manera de mirar la vida, sino que también se ha convertido en una de las herramientas principales que utiliza en sus terapias. Tras años investigando sobre esta filosofía, decidió escribir Vivir en modo kaizen, un libro que reflexiona sobre el poder del ahora y te invita a comprender qué es aquello que realmente depende de ti.
¿Qué es el kaizen y dónde se origina?
El kaizen es la filosofía de las pequeñas acciones que puedes poner en práctica ahora en relación con lo que depende de ti. “Kai” viene de cambio y “zen” de amable, fluido y sencillo. Es la idea de que todo cambio se puede lograr si se hace con los pasos suficientemente pequeños y tomando medidas respecto a lo que depende de ti. El kaizen se inició en Estados Unidos, la Gran Depresión, y ahí es donde empezaron a decir: “No tenemos nada y con lo que tenemos ahora, tenemos que empezar a funcionar”. Y empezaron a pensar de esa forma: ¿qué es lo que tengo disponible ahora?, ¿qué puedo hacer con esto?, ¿a dónde puedo llegar? Sin más aspiraciones. Y así es como todo empezó a resurgir, empezó a cambiar y salieron adelante. Eso se fue olvidando, pero en Japón caló, como la idea de mejora continua, de siempre poder hacerlo un poquito mejor, pero con aquello que tienes ahora, es decir, sin estrés y sin agobios.
“Kai” viene de cambio y “zen” de amable, fluido y sencillo
¿Cómo lo descubriste y qué impacto ha tenido en tu vida?
A mí siempre me ha gustado todo lo asiático. Mirando una librería en la que yo impartía talleres, topé por casualidad con la palabra y me llamó la atención. Empecé a investigar qué es lo que significaba, a leer libros y vi que cuadraba bastante con lo que yo ya pensaba, porque, de alguna manera, ya tendía hacia eso, buscaba hacer talleres, herramientas que a la gente le sirvieran desde el primer momento y que no generaran un esfuerzo. Para mí ha dado sentido a la vida y a la terapia. Ese es el punto clave del kaizen, simplificar la vida, porque las cosas realmente son sencillas, pero las complicamos queriendo controlar lo que no depende de nosotros.
¿Por qué los pequeños cambios son más efectivos que las grandes transformaciones repentinas?
Los grandes hitos son para momentos puntuales, pero el resto del tiempo no podemos vivir a base de esfuerzo. Tenemos rebotes en todo lo que hacemos de salto en salto, porque no hemos permitido que se asienta en los pasos anteriores. Entonces, es un estrés para la mente todo el rato sostener esa nueva acción o esa nueva cosa en nuestra vida. Lo tenemos que convertir en algo nuestro, en algo que resulte fácil de hacer. El objetivo siempre es fácil y sin esfuerzo. Sin esfuerzo, porque el esfuerzo es estrés. Es bueno para momentos puntuales, pero no puedes vivir la vida con esfuerzo. Tiene que resultar de sencillo funcionar.
El esfuerzo es estrés, es bueno para momentos puntuales, pero no puedes vivir la vida con esfuerzo
Entonces, ¿todas las acciones pequeñas son kaizen?
No, un paso kaizen es algo más pequeño, es algo insignificante para la mente consciente, que es lo que te permite instalarlo sin darte cuenta y generar ese movimiento constante y ese hábito. Y cuando no le da importancia el cerebro, no te bloquea la amígdala, que es la alarma del cambio, la alarma del peligro, del cuidado que vas a hacer algo que te va a modificar la vida. Para el modo kaizen, algo pequeño es algo que puedas hacer justo en este instante, que no represente ningún tipo de esfuerzo, que lo puedas hacer aunque estés cansada, aunque no te apetezca, que lo puedas hacer hoy y que también cuando te planteas hacerlo mañana, pasado y dentro de un año, pienses en ello y te dé lo mismo. Es muy personal y eso es lo bonito, porque claro, si yo, por ejemplo, quiero meditar más, pero ya he ido meditando media hora, no es lo mismo que una persona que quiere meditar y parte de cero. Un paso kaizen para una persona que quiere meditar y parte de cero, sería primero preguntarle su tolerancia a estar tranquila en un sitio, porque si es una persona muy nerviosa, no le vas a decir: Mira, ponte cinco minutos, y eso puede parecer un paso pequeño, pero para esa persona no lo es.
El kaizen es la filosofía de las pequeñas acciones que puedes poner en práctica ahora en relación con lo que depende de ti Getty Images
¿En qué ámbitos se puede aplicar? ¿Podrías poner algún ejemplo?
Realmente es aplicable a todo. La raíz de todos los problemas, de todo el malestar emocional que tenemos, siempre es porque queremos controlar algo que no depende de nosotras. Por ejemplo, la ansiedad se elimina en el momento en que tú te pones a funcionar en modo kaizen, en que es a diferenciar lo que depende de ti y lo que no en cada momento, y tomar acción en ese instante sobre aquello que sí depende de ti. Cuando tú este proceso lo tienes como forma de funcionamiento en tu vida, la ansiedad desaparece y el estrés desaparece, tienes una memoria de logro, empiezas a subir tu autoestima, empiezas a sentir seguridad interna y empiezas a sentirte más tranquila en cualquier situación.
El kaizen te da libertad, porque la impotencia es lo que sentimos cuando queremos cosas que no ocurren
¿Qué otros beneficios nos puede aportar en nuestra vida?
Para mí, te da libertad, porque la impotencia es lo que sentimos constantemente cuando queremos cosas que no ocurren. La libertad es saber que siempre puedes actuar sobre aquello que depende de ti.
¿Hay algún tipo de perfil en concreto que le cueste más conectar con el kaizen?
Intelectualmente, en general, conecta a todo el mundo. ¿Qué es lo que pasa? Que cuando somos muy mentales, somos muy controladoras, nos cuadra y nos gusta. Lo que pasa es que hay un miedo a perder ese falso control que se tiene. Por eso hay que hacerlo de una forma en la que vaya directa al subconsciente, que no haya que pasar por la parte intelectual.
La libertad es saber que siempre puedes actuar sobre aquello que depende de ti. Jelena Pavicevic
¿Por qué nos cuesta tanto tomar decisiones?
Precisamente por querer tener ese control. Nos cuesta decidir porque estamos queriendo controlar el futuro, queremos asegurarlo antes de tomar una decisión en el presente. Entonces, cuando tienes claro que la bola de cristal no existe, que no vas a poder jamás saber eso que quieres saber para tomar la decisión, claro, dejas de poner como condición el saber el futuro para tomar una decisión en el presente, decides rápido. Cuando te acostumbras a eso, ganas muchísimo tiempo mental y real, una barbaridad, porque dejas de estar dándole vueltas a las cosas.
Nos cuesta decidir porque queremos asegurar el futuro antes de tomar una decisión en el presente
¿En qué se diferencia el kaizen de otras filosofías?
En muchos libros de autoayuda te dan un consejo con toda la buena intención de: “No te preocupes tanto” o “No le des tantas vueltas a las cosas”. Y lo que tienes que hacer es aceptar y piensas: “Vale, gracias, pero ¿cómo lo hago?”. Encima nos sentimos más culpables de no poder hacerlo, porque claro, yo sé que es malo, pero pese a ser malo, yo lo sigo haciéndolo, entonces soy peor todavía. Y entramos en unos bucles tan absurdos, porque nos han hecho ver que tenemos que hacerlo sin saber cómo hacerlo. Yo por eso creo que es tan importante el kaizen, porque da el cómo de esas bases. Se da por hecho que no te tienes que enfadar cuando alguien te insulta, pero nadie te explica cómo hacerlo.
En muchos libros de autoayuda te dan un consejo con toda la buena intención, pero no te enseñan cómo hacerlo Getty Images
¿Cuáles son las partes negativas del kaizen? ¿Puede llevarnos al fatalismo?
Hay que aprender a usarlo adecuadamente. Tú tienes que saber lo que depende de ti y lo que no. Eso no significa que nos vayamos a ningún futuro ni a ningún destino. Es muy divertido, porque el consciente lo tiene todo muy claro. Pero luego a la hora de la verdad me sigo enfadando porque llueve cuando yo quiero que haga sol, me sigo enfadando cuando esta persona no me contesta cuando yo quiero que me conteste. Entonces, cuando yo me sigo enfadando por estas cosas, es que no lo tengo integrado. Si yo realmente tengo integrado que no puedo modificar de ninguna forma lo que no depende de mí, si yo esto lo tengo claro, dejo de frustrarme.
David Fernàndez, periodista de base, activista de barri i autor de ‘No robaràs’
David Fernàndez (Vila de Gràcia, 1974) treballa a Coop57, una cooperativa autogestionària que aplega 1.300 entitats de Catalunya i altres parts de l’Estat. Escriu en un mitjà cooperatiu, participa políticament en espais assemblearis i toca en un grup de música —Ovidi4— en què tots els integrants cobren el mateix. La major part de la seva despesa domèstica respon als paràmetres d’economia cooperativa, social i solidària, consumeix productes de proximitat i estalvia a les finances ètiques i solidàries de Coop57. Així, “assecant les fonts del capitalisme dominador” —en paraules de Micaela Chalmeta—, és com el periodista i exdiputat de la CUP intenta plantar cara al robatori estructural que descriu a l’assaig No robaràs, setè volum de la sèrie Déu Manaments, de l’editorial Fragmenta.
En les primeres pàgines del llibre, recorda una frase de Maria Mas per remarcar una idea central del llibre: “El problema no és robar milions sinó robar melons”.
És una sentència bastant popular, reflecteix la lucidesa d’una persona que treballa a peu de carrer, al Gòtic, i que va ser una de les primeres persones que com a membre del moviment veïnal del barri es van adonar del saqueig del Palau de la Música. Recordo que va dir aquella frase en un acte a Via Laietana, i Millet encara va trigar molt de temps a ingressar a Brians. La presó és un lloc en què és més fàcil entrar per robar tres mòbils a la Rambla que per cometre un frau de 30 milions d’euros.
Va ser un xoc per a la societat constatar la corrupció d’un personatge que havia estat considerat durant tant de temps un prohom de la cultura.
En efecte, i de fet no va ser l’únic membre de l’star system del país dels anys noranta que va acabar malament: també hi va haver altres personatges com Javier de la Rosa, a qui teníem per un empresari modèlic, Josep Lluís Núñez, “l’home del Barça i de l’esport”; i, per descomptat, la confessió del president Pujol que tenia la deixa oculta a Hisenda en l’estranger. Tot això va posar de manifest que els grans robatoris es planegen des de dalt: estem acostumats a vigilar que no ens robin la cartera al metro quan en realitat el perill ve per altres vies.
“ÉS MÉS FÀCIL ENTRAR A LA PRESÓ PER ROBAR TRES MÒBILS A LA RAMBLA QUE PER COMETRE UN FRAU DE 30 MILIONS D’EUROS”
D’aquest perill ningú no avisa per megafonia, com al metro.
Estaria bé una veu que ens recordés els 6.000 milions d’euros de beneficis nets que es van embutxacar les grans companyies energètiques amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna; o els més de 50.000 milions d’euros que ens va costar el rescat de la banca privada i que mai no tornaran. També ens podrien recordar que qualsevol de nosaltres paga cinc vegades més impostos que Telefònica. En aquest sentit, els inspectors d’Hisenda, que tot i que estan molt mal vistos jo els aprecio perquè crec en la democràcia fiscal, es queixen que el 85 % de l’esforç de recerca del frau fiscal es dedica contra la classe mitjana i petits autònoms, quan el 72 % del frau es concentra en grans fortunes. És una inversió dels termes bastant insuportable.
A ‘No robaràs’ també parla del robatori de temps. Creu que la societat no és encara conscient de la gravetat d’aquest problema?
El llibre condensa molt de coneixement col·lectiu, per això està plagat de referències. En aquest sentit, també incorpora autors han abordat molt bé el tema del robatori de la capacitat de pensar que s’ha produït durant els últims anys i que fins i tot està provocant l’oblit de les facultats humanes més conegudes, que són memòria, raó i imaginació. I aquests dispositius mòbils que tots portem a la butxaca ens roben temps, capacitat d’atenció i, a més, ens fan accelerar el ritme. Ara que tot va tan de pressa, la lentitud, com diu el filòsof Santiago Alba Rico, s’ha convertit en revolucionària. Per això la capacitat d’aturar-se i de donar temps al temps té més valor que mai.
Al llibre també cita reflexions del papa Francesc, en particular a la seva denúncia d’un “sistema econòmic que mata”. Creu que calen més veus profètiques per denunciar i fer obrir els ulls davant d’un sistema que genera tanta injustícia social?
Jo crec que sí, de fet, estic molt agraït al papa Francesc, perquè durant la darrera dècada he fet servir molt Laudato Si’ i Fratelli Tutti. Em semblen dos dels textos cabdals, suggerents i amb molta projecció. El Papa adverteix d’una economia que mata no només quan no funciona sinó quan funciona, quan va a tota màquina i provoca que tanta gent quedi relegada als marges. El principal problema daquesta economia és que es tracta d’un sistema especulatiu que no està vinculat a la producció i l’intercanvi de béns i serveis, sinó que es limita a fer diners per diners. Per tant, les reflexions del Papa són imprescindibles i, a més a més, arriben en una època en què les veus crítiques estan amagades.
“SI CASALDÀLIGA ESTIGUÉS ENTRE NOSALTRES A CATALUNYA, PROBABLEMENT LI HAURIEN APLICAT LA LLEI MORDASSA I ESTARIA CADA DIA INTENTANT ATURAR DESNONAMENTS”
Vostè s’identifica amb els cristians de base, una cosa que potser no és gaire freqüent en l’àmbit de l’esquerra liberal. Per què?
Perquè en la pràctica hi ha molts punts de connexió. Salvant les distàncies, els qui militem en certa esquerra social també ho fem moguts per una fe i una esperança radical en la necessitat de canviar les coses. Jo acostumo a dir que els companys més lúcids, més sòlids i més perseverants que he conegut han sigut els cristians de base. Si mirem la història recent d’aquest país, és fàcil observar que molts dels grans referents de les causes socials provenen del cristianisme: Pere Casaldàliga, Jon Sobrino, Jaume Botey, Arcadi Oliveres, Joan Botam… la llista és enorme. Per tant, crec que cal més diàleg entre l’esquerra i el cristianisme, ja que d’aquesta manera afirmes les posicions, les poleixes i veus on has de millorar.
Creu que Casaldàliga seria igual d’estimat a Catalunya si avui visqués entre nosaltres denunciant les injustícies, com feia al Brasil?
Probablement li haurien aplicat la llei mordassa i estaria intentant aturar cada dia els desnonaments. Si al Mato Grosso va ser el bisbe dels desposseïts de la terra, aquí hauria sigut el bisbe dels desnonats. I segur que seria una veu incòmoda pel fet de denunciar el fet que som una de les societats més desiguals d’Europa. Deia que no només calia ser creient sinó ser creïble, i ell era una font de credibilitat absoluta.
Dos professors de secundària presenten 50 propostes per a l’educació a Catalunya: el manifest amassa ja mil firmes
Mil firmes, i en constant augment. El clam de dos docents catalans publicat a la plataforma change.org està en ple procés de viralització aquests dies, i no deixa de créixer en suports. Sota el nom ‘Manifest per a la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya‘, la proclama pretén precisament això: donar una resposta urgent per revertir la preocupant situació que travessa l’educació al país. “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps”, diu el clam, redactat pels professors d’institut Lídia Ribas i Florenci Vallès, en la seva introducció. I ho fan presentant 50 propostes concretes destinades a millorar-la.
Les evidències del declivi El text arrenca amb crítiques a la situació educativa actual. Així, alerta que “bona part dels adolescents que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix”. “La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç”, afegeix el manifest. I al deteriorament també hi contribueixen altres elements, com “l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat, que cada vegada són més freqüents”.
Les crítiques se centren especialment en aquesta innovació pedagògica, que recentment s’ha impulsat a les aules. Uns canvis que han implicat, entre altres coses, pressuposar que si els alumnes no aprenen “és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé”, “considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge”, “menystenir la importància de la memorització” i argumentar que el fracàs escolar es pot solucionar “fent que aconseguir títols estigui a l’abast de tothom” (cosa que anomenen vulgarment “regalar aprovats”). Per contra, els docents subratllen el mal que ha fet “menystenir els mètodes pedagògics tradicionals”.
Les 50 propostes: millorar el nivell i frenar faltes de disciplina Acompanyen aquestes queixes un total de 50 propostes per a la Conselleria d’Educació. Entre elles, hi ha la necessitat de potenciar l’esforç dels alumnes, evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti “donar aprovats i títols a qui no els mereix”, restablir els exàmens de recuperació al juny i al setembre, fixar més avaluacions externes per conèixer el nivell dels alumnes, “no rebaixar els continguts o el grau d’exigència que corresponen a cada matèria per tal de no devaluar els títols”, no “demonitzar” la repetició de curs, posar en marxa unes proves específiques per a obtenir el nivell C1 de català i no lliurar aquest títol amb el nivell de 4t d’ESO, “potenciar i no escatimar les aules d’acollida”, i establir un marc disciplinari general per tal de dignificar la professió docent i frenar les faltes de disciplina.
Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwife, traditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política.
Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre.
Ser una ‘tradwife’ és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York
Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.
Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.
El 54% de les persones enquestades van creure que GPT-4 era un ésser humà mitjançant el test de Turing
Les IA superen el test de Turing. Recentment, la versió GPT-4 de ChatGPT, ja ha superat el conegut com a test de Turing. És a dir, podia interpretar-se que era un humà en relacionar-s’hi. Per aconseguir aquesta fita, hi van participar 500 persones de les quals el 54% va creure que GPT-4 era humà en interactuar durant 5 minuts amb quatre agents: un humà i tres IA. Les informacions afirmaven que no es creia que ChatGPT pogués superar-ho afegint els riscos que comportava que les IA poguessin suplantar els humans no només en activitats laborals sinó també en interaccions humanes tant en aspectes positius i negatius com estafes o suplantació de personalitat, alguns fins i tot es preguntaven quant faltava perquè les IA adquirissin consciència pròpia.
En què consisteix el test de Turing?
D’aquesta manera, el fet significa que estem interactuant amb la intel·ligència artificial (IA) en línia no només més que mai, sinó més del que ens adonem, de manera que els investigadors van demanar a la gent que converses amb quatre agents, inclòs un humà i tres tipus diferents de models d’IA, per veure si podien dir-ho. La “prova de Turing”, proposada per primera vegada com “el joc d’imitació” pel científic informàtic Alan Turing l’any 1950, jutja si la capacitat d’una màquina per mostrar intel·ligència no es pot distingir d’una persona. Perquè una màquina superi la prova de Turing, ha de ser capaç de parlar amb algú i enganyar-lo perquè pensi que és humà. Els científics van decidir replicar aquesta prova demanant a 500 persones que parlessin amb quatre enquestats, inclòs un humà i el programa d’IA dels anys 60 ELIZA, així com GPT-3.5 i GPT-4, l’IA que impulsa ChatGPT. Les converses van durar cinc minuts, després dels quals els participants havien de dir si creien que parlaven amb un humà o amb una IA. En l’estudi, els científics van trobar que els participants consideraven que GPT-4 era humà el 54% del temps.
Diferències amb els humans
Però això ens porta a preguntar: superar el test de Turing significa que també ChatGPT supera o arriba a la intel·ligència humana? Segons l’enginyer i científic, Antoni Garrell, conclou que aquests dos aspectes no són el mateix: “Quan vaig llegir la notícia, vaig recordar que fa 10 anys, sense que se li prestés gaire atenció, un bot conversacional anomenat Eugene Goostman que simulava ser un nen de 13 anys, havia superat el Test de Turing en convèncer el 33% dels participants que era humà. Des de llavors, molts han estat els avenços de les IA per l’augment de la capacitat de procés dels ordinadors i els milers de milions invertits en desenvolupar les IA. Per això, la notícia no em va causar sorpresa ni em preocupo en excés, atenent que el test no avalua allò que entenem per intel·ligència humana, se centra en procés i memòria i en això les màquines ens guanyen, però la intel·ligència humana és molt més ja que incorpora també la capacitat empàtica, creativa o emocional”.
Per tot plegat, Garrell conclou que “les IA superen els humans en tasques que requereixen processament lògic, anàlisi de dades i presa de decisions objectives en base a informacions, en realitzar, gran velocitat, càlculs complexos i emmagatzemar i recuperar informacions. Però la intel·ligència humana és més que un procés racional i lògic. La nostra ment ens fa possible ser creatius sense basar-nos en patrons preexistents, per això podem generar idees originals, innovar i crear. Som intuïtius gràcies a experiències prèvies i emocions, comprenem i responem a les emocions i necessitats dels altres creant connexions socials significatives, a més ens adaptem a situacions noves i desconegudes ràpidament i tenim consciència i ètica que ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos i els nostres actes actuant èticament . Tot això molt lluny de les capacitats actuals de les IA”.
Varón, adolescente y adulto joven, perfil del paciente afectado por el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social | Hospital Quirón Salud Torrevieja
El síndrome de Hikikomori o aislamiento social es un trastorno psicológico en el que las personas afectadas tienden a recluirse en su habitación y evitar el contacto social de todo tipo sustituyendo en muchos casos, las relaciones sociales en persona por relaciones virtualesy aunque afecta tanto a hombres como a mujeres,puede manifestarse a cualquier edad, existe una tasa de incidencia mucho más marcada en el caso de los varones y en personas jóvenes, especialmente en adolescentes y jóvenes adultos, tal y como ha declarado la psicóloga Victoria Melénguez, experta en psicología juvenil del Hospital Quirón Salud Torrevieja.
Como casi todos los procesos que afectan a los seres humanos el origen suele ser multifactorial. Como explica la psicóloga de Quirónsalud Torrevieja “diversos factores de riesgo se unen para acabar provocando este complejo y moderno síndrome. Pueden influir factores del entorno social o familiar, a veces puede ser demasiada presión/exigencia y enfoque en los estudios, conflictos familiares; propios de la persona timidez; emocionales como ansiedad, depresión; haber sufrido bullying, rechazo social, o un acontecimiento traumático, etc.”.
Síntomas que presenta una persona que sufre el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social
La doctora Meléndez destaca los siguientes comportamientos característicos en las personas que sufren el síndrome de aislamiento social:
Aislamiento social que les lleva habitualmente a permanecer la mayor parte del tiempo en casa y en su habitación o incluso a encerrarse con llave dentro de ella.
Rechazo de acudir a cualquier actividad laboral, académica o social.
Baja autoestima y personalidad depresiva.
Insomnio y horarios alterados, que les hacen ser más activos durante la noche.
Abandono del cuidado personal y de hábitos saludables como hacer ejercicio o comer de forma saludable.
Utilizar medios digitales como sustituto de la vida social.
Tener dificultad para expresarse verbalmente.
Experimentar conductas violentas o desproporcionadas cuando se les cuestiona.
Terapias más adecuadas para el aislamiento social
El abordaje de tratamiento deberá ser multidisciplinar, en estos casos el tratamiento psicológico, las terapias de grupo y talleres de habilidades sociales son muy adecuados. “La base”, explica la especialista, “consistirá en volver a integrar a la persona en la vida social, laboral o académica y al mismo tiempo romper el aislamiento, para ello se requerirá en ocasiones tanto de terapia psicológica, como de apoyo familiar e incluso tratamiento farmacológico parar educir los síntomas asociados sobre todo a la ansiedad social”.
A nivel familiar y de parte del entorno más cercano es dosificar las pantallas y realizar actividades reales como ir al parque, repartir las tareas del hogar, hacer excursiones al campo, actividades extraescolares, etc.
gutta cavat lapidem 