"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Aquest 2022 ha entrat en vigor la prohibició de milers de substàncies químiques inclosos en la tinta dels tatuatges, i el 2023 no es podran fer servir el verd i el blau més utilitzats.
Un tatuador treballant sobre l’avantbraç d’un client, a Madrid
Els tatuadors europeus s’han quedat amb molts menys recursos per fer la seva feina, i la situació encara es complicarà més l’any que ve.
El gener va entrar en vigor la prohibició europea de 4.000 substàncies químiques, considerats perillosos, que s’inclouen en les barreges dels pigments utilitzats en tatuatges i en maquillatge permanent.
La decisió va ser presa a finals del 2020, i es va fixar un període de transició de 12 mesos, que es va complir a principis del 2022. El gener del 2023 entrarà en vigor, també, la prohibició de dos pigments específics, dels colors verd i blau, àmpliament utilitzats en el sector i sense alternatives disponibles actualment.
Alguns estats membres ja aplicaven limitacions similars, però aquesta llei, que es va començar a discutir el 2016, pretenia harmonitzar criteris en l’àmbit europeu.
El gener, milers de químics van quedar prohibits per a la seva aplicació en la pell humana per protegir la salut dels ciutadans de la UE, segons explicava el comissari europeu de Medi Ambient, Virginijus Sinkevicius:
“A més de les al·lèrgies i els problemes de la pell, els productes químics tòxics que es troben a les tintes de tatuatges poden causar altres efectes adversos per a la salut, com el càncer.”
Els perills potencials dels químics utilitzats en tatuatges. La preocupació de l’Agència Europea de Substàncies Químiques (ECHA, en anglès) és que la barreja de productes químics que inclouen les tintes dels tatuatges i el maquillatge per micropigmentació pot contenir “substàncies perilloses que causen al·lèrgies a la pell i altres impactes sobre la salut més greus, com ara mutacions genètiques i càncer“.
L’aplicació de les tintes de tatuatges i maquillatge permanent tenen dues implicacions que augmenten la perillositat dels químics: en primer lloc, els pigments de la tinta, injectats a la dermis, poden migrar a diferents òrgans, “com els ganglis limfàtics i el fetge”.
Per altra banda, els productes químics utilitzats acostumen a estar en contacte amb el cos durant tota la vida, i per tant “també hi ha la possibilitat d’exposició a llarg termini als ingredients potencialment nocius”, una situació de la qual no existeixen estudis suficients per avaluar-ne els riscos exactes.
Fins i tot quan els tatuatges s’eliminen amb làser, les substàncies químiques es descomponen en altres derivats i partícules més petites que inclouen productes químics nocius, que acaben circulant per tot el cos.
El nou reglament obliga els productes químics implicats a incloure un etiquetatge més exhaustiu que faciliti la investigació sobre els seus possibles efectes secundaris, que doni informació addicional als consumidors i que permeti l’aplicació correcta de les noves restriccions.
Les etiquetes dels elements químics permesos han de comptar amb especificacions sobre els seus ingredients exactes. L’etiqueta també ha de mencionar específicament el seu ús en tatuatges i maquillatge permanent i ha d’incloure les declaracions de seguretat corresponents.
Tatuadors amb menys colors a la paleta. La restricció europea dels químics s’aplica en diferents graus. En alguns casos, només es permeten en determinades concentracions, que sovint han patit reduccions dràstiques. En d’altres, la prohibició és total.
En tot cas, el problema és important per als artistes tatuadors, que d’un any a l’altre han vist molt reduïda la gamma de colors que tenen permès fer servir i han hagut de començar a buscar alternatives més segures.
El cas és especialment complicat amb dos pigments específics: el pigment Blau 15:3 i el pigment Verd 7. El Comité d’Avaluació de Riscos de l’Agència Europea de Substàncies Químiques va considerar que no existien “alternatives més segures i tècnicament viables per cobrir aquest espectre de colors”.
Per als pigments verds i blaus que s’utilitzen en tatuatges es va recomanar ampliar el període de transició fins a l’any que ve. D’aquesta manera, la Unió Europea té en compte el temps necessari per als fabricants per reformular les mescles i trobar-hi alternatives segures, un procés que, diu el sector, no serà fàcil i encarirà el preu de les tintes.
Lo último del autor francés es la novela que ha escrito siempre, de nuevo literatura política y sentimental
El escritor francés Michel Houellebecq entrega al mundo una nueva novela: 600 páginas de ‘Aniquilación’ Andreu Dalmau / EFE
“La reflexión y la vida son simplemente incompatibles”
Ya se habrá escrito todo. Con Houellebecq siempre hay prisas. Menos mal que nadie lee nada. Pasado el jari de la novedad, y a día de hoy bastan un par de días para que algo deje de serlo, la última novela de Michel Houellebecq resulta ser la novela que el autor francés ha escrito siempre, de nuevo literatura política y sentimental. Política en el sentido en que las relaciones humanas son penosa actividad administrativa mientras la gestión administrativa, lo que entendemos por política en sí, no es más que propaganda y estrategia bélica, puro juego al servicio de la siniestra disciplina económica. Sentimental, decimos, porque Aniquilación es, una vez más, una novela sobre el amor y su falta, sobre la pérdida (y no poca, sino la pérdida de todo), y es tambien el lamento ya sabido en un escritor que no se permite ser sentimental precisamente porque lo es hasta la miga del hueso.
El futuro ya está aquí “Mucha gente hoy se había vuelto gilipollas: era un fenómeno contemporáneo evidente, indiscutible”, se lee en algún momento de Aniquilación. Antes, en la primera página, se ha deslizado un dato accesorio: el protagonista tiene un iPhone 11 aunque el mundo va por el modelo 23. Se trata, por tanto, de una novela futurista con un protagonista rendido, o al menos algo cansado de la estafa tecnológica.
Cualquier individuo de sensibilidad y sentido ha de aborrecer, al menos en días impares, el mundo que le ha tocado vivir y la generación que le corresponde, sin que su pertenencia a la misma sea óbice para la náusea. La vida en pareja, las cenas en la ciudad, la culpa, por suerte siempre delegable (en el mundo moderno no hay hijos de puta sino personas tóxicas), el respeto a la biodiversidad como ideología, la pamema de los huertos urbanos y, en fin, una bombonera de razones para la depresión profunda.
Aniquilación, que transcurre –igualmente disfrutable pero tal vez algo más rutinaria que obras anteriores del autor– en el año 2027, pone en escena un mundo desactualizado en todos los aspectos que lo conforman. En lo político, en lo moral, en lo religioso y por descontado en lo intelectual, tal vez porque sea cierto que “la reflexión y la vida son simplemente incompatibles”.
La trama se abre con modales delirantes de manga (pongamos uno de Hiroya Oku): Paul Raison es asesor del ministro de Economía y Finanzas Bruno Juge, que cavila su candidatura para las elecciones presidenciales francesas, cuando de pronto ve recreada de manera hiperrealista su ejecución (guillotina, of course) en un misterioso vídeo viral al que sucederán varios atentados de resonancia mundial: la explosión de un carguero en A Coruña, un ataque contra un banco de semen en Dinamarca o una masacre de migrantes en costas pitiusas.
Gobernada por ese terrorismo fantasmal con trazas de activismo esotérico, la novela, además de salpicada por algunas imágenes, diagramas y dibujos a doble página que operan extrañas respiraciones frente a la apnea general, está puntuada por los avatares de la vida personal del protagonista, afectada por el infarto cerebral que ha dejado pajarito a su padre, espía jubilado de la DGSI, y, cómo no, por una peripecia matrimonial insípida y en descomposición, circunstancias que lo llevan a lamentar su incapacidad para discrepar con los terroristas “si su objetivo era aniquilar el mundo moderno”.
Velocidades malignas “Devaluar el pasado y el presente en beneficio del futuro, devaluar lo real para preferir una virtualidad situada en un futuro incierto, son síntomas del nihilismo europeo mucho más decisivos que todo lo que Nietzsche pudo detectar”.
La idea del progreso como principio de decadencia y credo de idiotas, y esto sería paráfrasis de Baudelaire, le ha supuesto a un autor como Houellebecq, cuya obra se adscribe a esa cepa romántica tan malentendida pero todavía de provecho, ser instrumentalizado precipitadamente por sectores conservadores de su país al tiempo que sigue siendo auscultado y comprendido en su lucidez y en su poética de lo inmediato por una intelectualidad burguesa de presunta izquierda, boquiabierta ante uno de los pocos autores contemporáneos capaz de dar la hora exacta (el pulso de su tiempo, escribiría alguno) y con el talento necesario para expresar cosas que todavía no habían sido expresadas.
Como todos sus personajes, también estos se sienten “a disgusto (…) ante el sesgo general que habían tomado las cosas, aquel ambiente pseudolúdico, pero en realidad de una normativa cuasi fascista que poco a poco había infestado hasta los menores recovecos de la vida”. Y es que Aniquilación parece preludio o anunciación pero es crónica y presente vibrante.
De la pandemia no hay rastro en el texto porque sería una vulgaridad y, aunque en su corazón late un tecno-thriller con querencia por los géneros chicos y el siempre nutriente petardeo de la serie Z (para acceder a un supuesto plano simbólico, la novela incorpora un recurso maldito y amateur como es el relato de los sueños del protagonista todas y cada una de las veces que este se duerme o echa una cabezada, sea en misa, repicando o a la sombra de un almendro), el ritmo global de la novela viene dictado, a lo largo y tendido de sus seiscientas páginas, por la lentificación y la inmovilización de Occidente, los mismos síntomas que, en los últimos tiempos, autores más cosméticos habían confundido con velocidad y aceleración del sistema.
Apenas esto que somos El héroe de Houellebecq es una sombra de sí mismo que nunca come caliente y que al final del día mira abotargado documentales de ratas, ocas y tapires para elucidarse pero que, pese a todo, “ha conseguido conservar algunas ilusiones sobre el mundo”. El escritor lo observa, le escucha y atiende sus necesidades, si bien sus personajes se explican siempre en base al obstáculo que son para sí mismos y a los presupuestos económicos en que se basan sus relaciones humanas, establecidas como una burocracia llena de dificultades técnicas.
Pero Houellebecq no engaña a nadie. Pese a las sempiternas acusaciones de nihilismo, en lectura atenta es indulgente y otorga confianza a todas las encarnaciones del afecto, desde la amistad hasta el amor filial pasando por el bendito infierno de la pareja, asociación que, sostiene, “suele constituirse en torno a un proyecto, a excepción del caso de las parejas fusionales, cuyo único proyecto es contemplarse eternamente, prodigarse hasta el fin de sus días atenciones acariciadoras, personas así existen, Paul había oído hablar de ellas”.
Esa melancolía romántica y cierta posibilidad idílica del amor como actividad abnegada y ajena a la producción, como noción de pérdida, limosna o bálsamo, es una resistencia característica en la obra del autor que aquí le lleva a nuevas meditaciones sobre la pareja como lugar “muy separado de la existencia humana, diferente tanto de la vida en general como de la vida social común a muchos mamíferos (…), es una experiencia de otro orden, ni siquiera una experiencia propiamente dicha, una tentativa”.
Pero Aniquilación no deja de ser una novela de Michel Houellebecq y es por tanto un relato –porque el fuego se combate con fuego– apesadumbrado y entrópico. Sobre la pareja, sobre el abstracto social, sobre la privatización de la identidad, sobre la absoluta falta de garantías emocionales y sobre números primos, que son aquellos, no lo olvidemos, únicamente divisibles por sí mismos y por la unidad.
Es una pieza de costumbrismo de confección clásica y tradicional en sus mimbres, que se posa sobre temas delicados como las competencias de hombres y mujeres, y que trae consideraciones sexuales (no tantas) que aquí quedarían descontextualizadas y sometidas a las inercias estúpidas y majaderas de internet, pero que tonterías no son y que en ocasiones deslumbran como reflejos súbitos en el retrovisor.
Es también una enumeración de hitos existenciales que se da morbosamente a los pormenores del infortunio como solo saben hacerlo, siempre por gusto, aquellos moralistas que son a la vez pornógrafos; y es, como de costumbre en su autor, un perseverante y tierno canto a la vida en toda su dolorosa e intratable magnitud. Un tranquilizador arrullo decadentista (y qué es el decadentismo sino vitalismo destilado en espirituoso) que nos recuerda, página a página y en cada una de sus líneas, que uno nunca llega a imaginar “hasta qué punto suele ser poca cosa la vida de la gente, y tampoco llega uno muy lejos cuando forma parte de esa ‘gente’, cosa que más o menos sucede siempre”.
Entre mis recuerdos infantiles siempre encuentro un hueco relacionado con esa zona de Ásia Central en la que la población indígena (uzbecos) tuvo que sufrir las invasiones mongoles al mando de Gengis Khan –otro de nuestros héroes mitológicos-, aquel forjador del mayor imperio conocido de la historia, que a su muerte en 1226 ocupaba un inmenso territorio que iba desde el mar Caspio hasta el Pacífico.
Y en ese hueco estaba Samarkanda, una ciudad de leyenda que despertaba nuestras fantasías y animaba nuestros sueños. Por gustarnos, hasta nos gustaba su fonética. Más tarde supimos que había sido un centro importante de la Ruta de la Seda, por la que las caravanas movían el comercio entre China y el Mediterráneo. Y como siempre, el comercio iba acompañado de ideas e innovaciones, pues junto a las porcelanas y a las sedas los jinetes que se desplazaban a lomos de camellos llevaban consigo fórmulas para fabricar pólvora o papel, inventos chinos que revolucionaron los modos de la incipiente y retrasada Europa. Hasta que un cambio de dinastía en el imperio chino (mediados del siglo XV) produjo a su vez un cambio de signo, que supuso un retraimiento, un cerrarse al exterior, una marcha atrás con graves consecuencias. La Ruta de la Seda perdió su protagonismo y languideció.
Pero como el pensamiento confuciano opera a largo plazo, el gobierno de la República Popular China, bajo el mando de su carismático líder Deng Xiaoping, inició un cambio de paradigma teñido de pragmatismo anglosajón. Y uno de los instrumentos de ese cambio fue la Shanghai Cooperation Organisation (SCO), una organización económica, política y de seguridad que cubre en la actualidad a ocho países de Eurasia y cuya sede central se halla en Pekín. Fundada en 2001, agrupa a los líderes de China, Rusia, India, Pakistán, Uzbekistán, Tayikistán, Kazajstán y Kirguistán. En su conjunto esto supone el 40% de la población mundial y el 35% de su PIB. Hay países con el estatus de “observadores”, como Irán, Bielorrusia y Mongolia, y otros con el de “socios dialogantes” que es el caso de Turquía, país este último que también pertenece a la OTAN, lo que resulta llamativo y explica la ambivalencia de su presidente Erdogán.
Estados Unidos hizo en el 2005 una petición para asistir como observador, petición que fue rechazada. Y es que en el fondo el SCO es un contrapoder respecto a la OTAN y una posición de control sobre Asia central, ese lugar que Zbigniew Brzezinski, el último gran estratega político norteamericano, consideró siempre territorio clave para el dominio del mundo.
Y uno de los proyectos específicos del SCO es recuperar la “ruta de la seda”, pero con tecnología de hoy (líneas férreas, puertos, carreteras, etc.). Y Samarkanda está en el camino.
El SCO se reúne cada año y en esta ocasión lo ha hecho en Samarkanda. Actuando como anfitrión el presidente uzbeko Mirziyoyev, nadie ha faltado a la fiesta, ni el nacionalista primer ministro del gobierno indio Narendra Modi, ni su fraternal enemigo Shehbaz Sharif, primer ministro de Pakistán. Tampoco lo han hecho Vladimir Putin y Xi Jinping.
Y mientras la presidenta de la Comisión Europea señora Ursula von der Leyen, en su papel de vicetiple de segunda fila, seguía con su “road movie” en el tema del conflicto de Ucraína, visitando continuamente al señor Zelinski, animando a sus colegas para que envíen más armas y sofistiquen la guerra, imponiendo nuevas sanciones contra Rusia e incluso teniendo tiempo para felicitar al líder del PP señor Feijóo por su “experiencia y capacidad de previsión” (sic), en Samarkanda ocurrían cosas.
Citemos las que a nuestro juicio son más relevantes:
Los líderes de China y Rusia confirmaron que las relaciones entre sus dos países serán “sin límites”.
Vladimir Putin atacó a aquellos que pretenden “crear un mundo unipolar” y expresó su afecto a su colega Jinping “por su posición equilibrada en el conflicto de Ucraína”.
Jinping, tras calificar a Putin de “viejo amigo”, respondió que “China desea trabajar con Rusia para compartir un rol protagonista en la responsabilidad de los grandes poderes para obtener estabilidad y energía positiva en un mundo agitado y confuso”.
China se ha opuesto a las sanciones unilaterales de Occidente contra Rusia y comprende la posición de Rusia ante la expansión de la OTAN próxima a sus fronteras.
China tiene liquidez y Rusia recursos naturales. El comercio está servido.
Comparten 4.000 kilómetros de fronteras.
Rusia es en la actualidad el principal proveedor de petróleo de China.
El segundo gran cliente del petróleo ruso es la India.
En los primeros siete meses del año las exportaciones rusas a China han crecido un 48,8%.
Por su parte China ha ido reemplazando en el mercado ruso a los productos europeos, tanto en bienes de consumo fungibles como en bienes duraderos.
Vladimir Putin ha condenado las provocaciones de Estados Unidos y sus países satélites en el estrecho de Taiwán y se adhirió al principio de “una sola China”.
El periódico oficioso del Estado chino “Global Times” ha apuntado que “un acuerdo en el mercado energético al margen del dólar acabaría con la hegemonía norteamericana”.
En la actualidad China compra y paga a Rusia petróleo y gas con una combinación de yuans chinos y rublos rusos.
India paga a Rusia sus compras de petróleo en dirhams, que es la divisa de los Emiratos Árabes Unidos.
Irán, hasta ahora “país observador” del SCO, ha pedido oficialmente su incorporación plena el próximo año, petición que ha sido aceptada.
Ya el pasado año el gobierno de Irán firmó una alianza militar con China para los próximos veinticinco años, lo que quedó expresado en unos ejercicios navales en el océano Índico junto a las armadas de Rusia y China.
Como potencia nuclear Rusia es superior a China y el gobierno chino es muy consciente de ello.
Es voluntad de ambos gobiernos trabajar para que el renminbi / yuan (que es la divisa china) acabe siendo la divisa dominante en el comercio de Eurasia.
En la práctica la divisa china es moneda de reserva en Rusia, aunque no plenamente convertible.
Rusia ya ha ofrecido a China el acceso preferencial al Ártico ruso.
China y Rusia son miembros permanentes del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas y como tales tienen capacidad de veto.
El gobierno norteamericano corre el riesgo de que el conflicto de Ucraína le lleve indirectamente a una guerra comercial con China y esa guerra no le interesa a ninguna de las partes.
Ya sé que mucha gente está entretenida con las exequias de la fallecida Reina de Inglaterra, pero no estaría de más que echaran un vistazo a lo que ocurre al otro lado del mundo y piensen, aunque sea un momento, en lo que puede ocurrir si el ejército de mediocres que nos gobiernan siguen con sus fracasados experimentos de política-ficción.
El president d’Andalusia, Juanma Moreno, anuncia una rebaixa d’impostos durant un fòrum a Madrid. MARTA FERNÁNDEZ JARA / EUROPA PRESS
El president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha decidit emular la Comunitat de Madrid de Díaz Ayuso i bonificar al 100% l’impost de patrimoni en el marc de les seves competències. És una decisió discutible si en un moment de crisi com l’actual és oportú renunciar a ingressos tributaris que provenen dels segments més rics de la societat, en aquest cas 17.000 contribuents que tenen un patrimoni superior a 700.000 euros. Però és que Moreno Bonilla ha fet un pas més i ha explicat també com pensa compensar aquesta caiguda d’ingressos: atraient contribuents d’altres comunitats autònomes, i en concret de catalans. O sigui, fent dúmping fiscal a cara descoberta per perjudicar un territori concret, en aquest cas Catalunya. Aquesta barreja de dúmpingfiscal explícit i catalanofòbia resulta lamentable, i com sempre cal fer l’exercici invers: algú s’imagina el president Aragonès fent una crida pública als empresaris andalusos a empadronar-se a Catalunya perquè aquí trobarien més facilitats? Quina seria la resposta de les autoritats andaluses? Quin seria l’escàndol a Espanya?
Suposo que ja estan al cas que el president d’Andalusia ha suprimit l’impost de patrimoni i ha aprovat una nova rebaixa de l’IRPF, la sisena.
Seria més útil que el president andalús cridés els empresaris andalusos a crear riquesa al seu propi país, més que no pas anar a parasitar les rendes altes d’altres comunitats. Però això voldria dir arremangar-se, i per què hauria de treballar, si és molt més fàcil subministrar una bona dosi de populisme?
El club dels 27 vol reduir el malbaratament a la meitat el 2030
La UE malgasta més aliments dels que importa i podria frenar la inflació dels preus dels aliments simplement frenant el malbaratament a les granges, segons destaca un informe de Feedback EU. Cada any es llencen al voltant de 153 milions de tones d’aliments a la UE, el doble que les estimacions anteriors i 15 milions de tones més del que s’envia, segons subratlla aquesta mateixa investigació. La quantitat de blat que es fa malbé, només a la UE, equival aproximadament a la meitat de les exportacions de blat d’Ucraïna i una quarta part de les exportacions d’altres cereals de la UE.
“En un moment de preus alts dels aliments i una crisi del cost de vida, és un escàndol que la UE estigui potencialment llençant més aliments dels que importa. La UE ara té una gran oportunitat d’establir objectius legalment vinculants per reduir a la meitat el malbaratament d’aliments de la granja a taula per al 2030 per abordar el canvi climàtic i millorar la seguretat alimentària”, destaca Frank Mechielsen, director de Feedback EU, i se’n fa ressò el The Guardian.
Una pujada de preus mundial Els preus mundials dels aliments el mes passat van ser un 8% més alts que fa un any, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), en part, a causa de la guerra amb Ucraïna.
Els preus del blat, el blat de moro i la soja han superat aquest any, fins i tot els rècords establerts al punt àlgid de la crisi financera mundial del 2008.
S’espera que Brussel·les presenti una proposta a finals d’aquest any per als primers objectius legalment exigibles del món per frenar el malbaratament d’aliments: 43 organitzacions verdes sense ànim de lucre han donat suport a l’anomenat Feedback EU per a una reducció del 50% en el malbaratament per al 2030.
Tal com destaca el The Guardian, encara no s’han publicat dades de referència oficials de la UE per al malbaratament d’aliments a les granges el 2020. Tot i això, el nou estudi va utilitzar càlculs de l’índex de malbaratament d’aliments del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i un metaestudi de World Wide Fund for Nature, tots dos de 2021.
Es calcula que el 20% de la producció d’aliments de la UE es desaprofita cada any, amb un cost per a les empreses i les llars de la UE de 143.000 milions d’euros (125.000 milions de lliures esterlines) a l’any. El malbaratament d’aliments és responsable d’almenys el 6% de les emissions totals de gasos amb efecte d’hivernacle del bloc.
El portavoz de Ciudadanos cree que el acuerdo entre el PSOE y Bildu para sacar adelante la Ley de Memoria busca “derribar una Transición modélica”
El portavoz de Ciudadanos, Edmundo Bal, durante una rueda de prensa ofrecida en el Congreso EFE
El portavoz de Ciudadanos en el Congreso, Edmundo Bal, ha afirmado este martes que España consiguió avanzar hacia la democracia “respetando las normas de la dictadura”. En una rueda de prensa en el Congreso de los Diputados, comentando el desbloqueo de la Ley de Memoria Democrática tras un acuerdo entre el PSOE y Bildu, Bal ha acusado a los socialistas de querer “derribar” una Transición “modélica”. “Nos repugna el pacto Bildu-PSOE”, ha dicho.
Para Bal, en la Guerra Civil que sucedió al golpe de Estado del general Franco no hubo “ni buenos ni malos”. “Ni la memoria ni los muertos tienen adjetivos. No hay ni buenos ni malos. Hay memoria, que son hechos, y hay muertos que fueron injustamente asesinados por los dos bandos”, ha enfatizado.
En su opinión esta división quedó atrás “cuando murió Francisco Franco y cuando en España se dio lugar a un proceso de transición que no se ha dado en ningún lugar del mundo” y ha añadido: “Respetando las normas de la dictadura conseguimos avanzar hacia la democracia y construir una democracia avanzada y reconocer derechos y libertades con mucho sufrimiento, con mucho sacrificio de nuestros abuelos y de nuestros padres”.
La acusación contra el Gobierno de coalición de querer “destruir” la Transición está siendo estos días esgrimida también por Vox: “Ya advirtió Santiago Abascal en 2019 que el objetivo de Pedro Sánchez era reescribir la historia, destruir la reconciliación entre españoles y derrocar a Felipe VI”, ha publicado hoy la formación de extrema derecha en sus redes sociales.
La represión perpetrada por el bando sublevado a las órdenes del general Franco durante la Guerra Civil –y durante los 40 años de dictadura cuyas normas, según Edmundo Bal, se han “respetado”– fue planificada y utilizada como arma de guerra: se cifra según los últimos estudios en 150.000 asesinatos extrajudiciales y en la construcción de 300 campos de concentración donde se encerró a entre 700.000 y un millón de españoles.
La represión en el bando republicano, circunscrita sobre todo al año 1936, se cifra en 50.000 asesinatos atribuibles a grupos extremistas y a la ausencia de un mando único capaz de hacer cumplir la ley. El Gobierno democrático de la República llegó a juzgar a los responsables de algunas de las matanzas perpetradas en el territorio bajo su control, según recordó en 2016 el historiador Carlos Hernández.
La missa de la Diada a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona ja s’ha convertit en una tradició més. Aquest 11 de setembre l’ha presidit l’abat emèrit de Montserrat, Josep M. Soler, que ha defensat l’amor a la pàtria com un dels components de la vida cristiana. El Concili Vaticà II va demanar “que els ciutadans cultivin, magnànimament i amb lleialtat, l’amor a la pàtria” i “sempre en consideració al bé de la família humana”.
Coincidint amb els 75 anys de l’entronització de la Moreneta, l’abat emèrit ha destacat el que es pot recuperar avui d’aquells actes de reconciliació després de la Guerra Civil que va liderar l’Església. Entre altres punts, que “treballem per una Església -pastors i fidels- arrelada al País i a la seva cultura, servidora dels petits i dels pobres”. Alhora “que des de la diversitat d’opcions sapiguem treballar units en allò que més convé al nostre poble” i que “l’amor a Catalunya ens faci superar les divisions i els conflictes per mitjà d’un diàleg franc i respectuós”.
La convocatòria de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat s’ha consolidat els darrers anys en assistència i seguiment. Hi ha participat el conseller Jaume Giró, habitual en aquesta celebració des de fa anys, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, i el director general de Prospectiva d’Exteriors, Joan Maria Piqué. L’exconseller Quim Forn i l’historiador Lluís Duran, membres de la junta d’Òmnium, són alguns dels representants de les entitats socials que també han assistit a la missa. En coincidir en diumenge, aquest any hi ha hagut menys capellans concelebrants del que és habitual.
L’abat emèrit ha centrat l’homilia en l’Evangeli d’aquest diumenge, la paràbola del fill pròdig. Ha fet una reflexió sobre el perdó i l’alegria de Déu quan retroba el qui s’ha perdut: “Déu no menysprea mai un cor penedit”.
“ESTIMAR LA PÀTRIA, NO ÉS SOLS UN SENTIMENT, ÉS UN COMPROMÍS PER BUSCAR EL MILLOR PELS SEUS CIUTADANS”
En la seva reflexió sobre l’amor al país, ha recordat que “la pàtria no la triem, ens és donada en néixer com una realitat espiritual”. Això porta als cristians ha haver de “ser corresponsables en la recerca del bé comú des del moment que el compromís cívic és part integrant de la vida dels deixebles de Jesucrist”. Entre altres, es concreta en el respecte a la pluralitat d’opcions o el treball per una societat justa i per una economia equilibrada i ecològica. També en la necessitat de conèixer “la història del nostre poble” i “conrear amorosament la llengua i parlar-la amb correcció; hem de conèixer la nostra rica literatura, que, juntament amb la història, ha forjat l’ànima del nostre poble”. “Estimar la pàtria, no és sols un sentiment, és un compromís per buscar el millor pels seus ciutadans, és afavorir que es puguin resoldre els conflictes per mitjà d’un diàleg sincer pensant en el bé comú i és, també, decidir el futur col·lectiu per mitjà de processos democràtics i pacífics”, ha conclòs.
Al final de la missa, el president de la Lliga Espiritual, Carles Armengol, ha agraït la participació de l’abat emèrit el suport que ha donat l’entitat durant tota seva etapa abacial que es va acabar ara fa un any. També ha convidat als assistents a donar suport i adherir-se a la Lliga Espiritual.
L’eucaristia s’ha tancat recitant amb tots els participants la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Torres i Bages, que demana “traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. L’acte s’ha acabat amb el cant del Virolai.
La universitat ha pagat 490 milions de dòlars als estudiants que van partir abusos per part del metge esportiu del centre
Indemnització milionària per a les més de mil víctimes de la Universitat de Michigan que van patir abusos sexuals per part del metge esportiu del centre.
Robert Anderson era el metge de l’equip de futbol i d’altres programes esportius del centre, on va treballar des del 1966 fins a la seva jubilació, el 2003. Anderson va morir el 2008.
El cas va esclatar el 2018 quan un exestudiant va denunciar que el doctor Anderson havia abusat d’ell durant els exàmens mèdics rutinaris. La universitat va iniciar una investigació interna, i el 2020 va fer una crida pública perquè altres possibles víctimes denunciessin si havien patit fets similars. Van reunir 1.050 testimonis.
Ara, la universitat ha arribat a un pacte amb aquests 1.050 demandants, que rebran una indemnització de 490 milions de dòlars.
“La Universitat de Michigan ofereix les seves sinceres disculpes per l’abús perpetrat pel difunt Robert Anderson. Esperem que aquest acord ajudi al procés de curació dels supervivents”, ha dit Paul Brown, president de la junta directiva de la universitat, en un comunicat.
Els demandants han acordat amb els seus advocats el repartiment de 460 milions de la indemnització, mentre que els altres 30 milions es quedaran en un fons de reserva per a les possibles víctimes que es puguin presentar en un futur.
Amb aquest acord, que arriba després d’anys de negociacions, la universitat espera que quedin resoltes totes les denúncies d’abús contra Anderson.
No és el primer cop que la Universitat de Michigan es veu involucrada en un escàndol d’assetjament sexual.
El cas de Larry Nassar, exmetge de l’equip de gimnàstica dels Estats Units, i que va ser condemnat per haver abusat de 1.520 gimnastes, també va esquitxar la Universitat de Michigan, on Nassar va treballar durant diverses dècades.
En aquell cas, la universitat va arribar a un acord per indemnitzar amb més de 400 milions de dòlars les 332 víctimes de Nassar.
La xarxa social afecta la salut mental dels joves perquè propicia la “comparació social negativa”
“Al voltant del 32% de les dones que fan servir Instagram se senten pitjor amb els seus cossos”. Aquesta és una de les conclusions de l’informe intern que el mateix Facebook va fer sobre la seva aplicació estrella, Instagram, i que ara s’han filtrat a la premsa. Aquesta recerca analitza l’impacte negatiu d’aquesta xarxa entre el públic i especialment entre les persones adolescents. “Cada vegada hi ha més estudis que alerten que Instagram pot afectar negativament la salut mental dels usuaris, particularment de les adolescents”, afirma Ferran Lalueza, professor i investigador dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “El fet que la mateixa empresa ho hagi constatat i documentat fa esvair qualsevol dubte que pogués haver-hi sobre aquest risc”, afegeix.
Aquesta xarxa actualment té 1.221 milions d’usuaris a tot el món i encara que Instagram no és la xarxa social amb més usuaris, sí que és la que creix més, en 5 anys ha triplicat el seu número d’usuaris a Espanya, i és la preferida dels millenials segons The Social Media Family. “Cal tenir en compte la incidència que pot tenir en una població jove”, explica Lalueza. Segons l’informe intern, -filtrat per Frances Haugen, una ex empleada-, un dels principals efectes d’aquesta xarxa és la “comparació social negativa”, que fa que els usuaris es valorin segons el seu atractiu, riquesa i èxit respecte als altres. “Al món irreal d’Instagram, un físic atractiu es presenta sovint com l’única porta d’entrada cap a l’èxit i l’acceptació social. Aquest missatge pot resultar dolorós, excloent i distorsionador per als qui no se senten a gust amb el seu cos”, detalla el professor.
Tant Lalueza com el psicòleg de la UOC José Ramón Ubieto desgranen altres raons que fan que Instagram sigui una xarxa social potencialment tòxica:
El físic com a presentació. “La imatge és el tret gairebé únic de presentació a la xarxa. Això fa que tot el valor recaigui sobre l’estat d’aquesta instantània i redueix la presentació formal”, adverteix Ubieto, i afegeix que “l’efecte d’aquesta comparació pot augmentar les vacil·lacions de tot adolescent. Comparar-se amb milers de fotos fa més complicat habitar el seu cos”.
Una realitat falsa però sempre perfecta. “El món que s’exhibeix a Instagram és un món irreal fruit d’una selecció esbiaixada (mostrem el millor i obviem el pitjor) i amb filtres embellidors. Si ens comparem amb aquest món sense ser conscients que és fictici, la nostra realitat acaba resultant bastant depriment”, afirma Lalueza.
Un públic objectiu molt sensible. “En edats en què encara estem formant la nostra personalitat i aprenent a acceptar-nos tal com som, el contrast esmentat pot resultar particularment demolidor.” Segons aquest estudi, les persones adolescents tenen una alta sensibilitat emocional, i el desenvolupament perllongat del procés reflexiu i el control cognitiu poden fer-les específicament reactives a aquest tipus de mitjans.
És molt difícil tancar la sessió. “Té una alta capacitat d’absorció d’interès, temps i dedicació que els priva d’altres activitats”, afirma el psicòleg. En aquesta línia, Lalueza explica que “les xarxes socials estan acuradament dissenyades perquè ens hi enganxem i hi dediquem el nostre temps. Com més temps invertim a Instagram, més alt és el cost d’oportunitat en termes de coses positives que podríem estar fent i que no farem”.
Eco tòxic. Per a Ubieto, aquesta xarxa funciona com una cambra d’eco: “Si tu comuniques un desig o una idea, per exemple sobre autolesions o suïcidi, aquesta xarxa et multiplica les opcions. Aquest eco és un reforç de la teva pròpia idea.
Amagar els m’agrada, una possible solució?
“L’eliminació dels m’agrada pot pal·liar una mica aquest efecte de comparació social, però restarà valor a aquesta xarxa i farà que neixin noves xarxes a les quals sorgeixi això mateix però d’una altra manera”, afirma Ubieto. “Darrere d’aquesta estratègia hi ha la intenció de les companyies de no “desanimar” els usuaris que no tenen milers de seguidors ni acumulen centenars de m’agrada, que són la majoria”, afirma Lalueza. Un consumidor desanimat que no aconsegueix tants m’agrada i comentaris com altres usuaris pot convertir-se fàcilment en un element passiu, i això podria ser un perill per al bon funcionament de la plataforma.
Instagram Kids, poc futur
La preocupació per la pròpia imatge, la sensació de FOMO (por de quedar-se fora del món en línia), l’assetjament en línia, l’ansietat i els problemes per dormir derivats de la inquietud són alguns dels efectes negatius més comentats a altres informes per la joventut sobre Instagram. Per això, Instagram es plantejava una versió per als més joves (de deu a dotze anys) que ara ha aturat, anomenada Instagram Kids, que permetés controlar els continguts, els accessos i la publicitat. Per als experts, ni és suficient ni pot resoldre res. “Les solucions tecnològiques difícilment seran solucions vàlides per a un problema que la mateixa tecnologia ha creat. La millor aplicació mòbil de control parental són els pares, en el sentit que acompanyen algú en la construcció i en el seu desenvolupament”, adverteix Ubieto. Per a l’expert en comunicació, té poques opcions de prosperar perquè els adolescents se senten atretes pels seus ídols, que en molts casos són adults, i volen interacturar amb ells i amb les marques enlloc de veure’s relegats a un güeto infantil.
Aquesta polèmica ha posat de manifest que l’empresa era conscient el dany del seu propi funcionament però que ha estat ignorant-ho. Davant la controvèrsia causada, Instagram proposava dues idees als seus usuaris: encoratjar al fet que la gent “no es concentri en contingut que podria contribuir a la comparació social negativa” i que “fessin una pausa” de la plataforma. “Mereix poca credibilitat, és un exemple més de l’estratègia reactiva de Facebook. Si no s’hagués produït la filtració, l’empresa mai no s’hauria plantejat aquest tipus de recomanacions”, conclou Lalueza.
gutta cavat lapidem 