No sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos.
El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.
Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.
Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.
Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.
Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.
Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.
Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.
Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.
Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.
Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.
La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.
Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.
Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.
És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.
Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.
El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.
Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.
Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.
La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu
Comprenc i comparteixo la veu dels qui consideren que som en un fangar i que hem anat més enrere que no pas endavant. La cúspide de l’octubre del 2017 ens va deixar un moviment independentista en descomposició per raons diverses i complementàries. La fragilitat d’un independentisme institucional massa pendent del retrovisor, la força repressiva d’un estat espanyol gens democràtic, la quantitat gens negligible de dirigents independentistes pendents d’obrir una negociació amb el govern espanyol en lloc de culminar la independència, l’excés de confiança del carrer en una execució institucional, el parany del 155 amb unes eleccions com a esquer per a la batalla dels partits, l’error de no situar tot el govern a l’exili actuant de govern provisional de la República, el xantatge del procés judicial contra els dirigents empresonats… Podríem estar força estona enumerant les raons de la descomposició i el retrocés que van seguir el gran moment de l’octubre del 17. Però ara cal recompondre les bases per a una nova empenta que ja pugui ser definitiva.
D’entrada, crec que és honest de constatar que l’únic camí que mena a la independència és la ruptura democràtica unilateral. Ja el 2015 –quan es va configurar Junts pel Sí i el seu full de ruta de divuit mesos per a una declaració unilateral d’independència– havíem arribat a la conclusió –prou motivada després de segles de veure les dents de l’adversari– que no hi havia una via pactada cap a la independència. No hi ha cap negociació ni cap diàleg que pugui tenir com a resultat l’autodeterminació. I això ho saben a bastament aquells qui ara –no se sap per què– defensen la contrària. La independència serà el resultat d’un procés democràtic i pacífic, però de determinació i resistència unilateral, rupturista i popular. Espanya no negociarà mai res que pugui fer perillar la gallina dels ous d’or o, dit d’una altra manera, la seva viabilitat econòmica. Aquesta constatació no és pas nova, però sembla que hi ha una part de l’independentisme que ens obliga a recordar les coses més elementals.
Hom podria contradir aquesta idea amb aquesta lletania que alguns interessats s’han escarrassat a instal·lar en l’imaginari col·lectiu del fracàs de la via unilateral. Però, és clar, les evidències posen al descobert aquestes estratègies de renúncia. I una de les proves més evidents que hi ha és que la via unilateral no pot haver fracassat en la mesura que no s’ha arribat a posar en pràctica. Tots recordem –o hauríem de recordar– que l’octubre del 17 allò que no es va decidir de fer efectiu va ser precisament la via unilateral; és a dir, l’execució i la defensa del resultat del referèndum d’independència als carrers i a les institucions. La via unilateral encara s’ha de provar, i deveu estar d’acord amb mi que, vista l’estafada descomunal de la taula del diàleg, és una via que hem d’explorar aviat. Quan algú ens demani quin és el nostre pla alternatiu al diàleg (per posar-hi un nom) amb l’estat espanyol, digueu-li que és el que no vam acabar d’executar, però que és l’únic realista i possible. Un veritable pragmatisme independentista, el seny independentista, és prendre el camí de la ruptura unilateral. Qualsevol altra opció és rauxa i somni o, directament, engany.
Un altre obstacle que ara podríem posar damunt la taula és el de la famosa unitat de l’independentisme. Si bé és cert que una veu unificada de tot l’independentisme faria les coses més fàcils, el fet cert és que no va ser la unitat allò que ens va permetre d’arribar més lluny que mai el Primer d’Octubre. M’atreveixo a dir que potser va ser precisament la manca d’unitat allò que ho va afavorir. Es va produir una situació en què les tres marques institucionals de l’independentisme (els espais de Junts, Esquerra i CUP) es vigilaven mútuament en un marc de desconfiança constant. Era aquesta desconfiança, aquest anar-se mirant de reüll per veure qui seria el primer que es faria enrere atesos els riscs que calia assumir, que tots plegats anaven avançant gràcies a la potència motora de la ciutadania organitzada al carrer. Aquesta desunió va funcionar com una mena de competició en què ningú no volia ser el primer de baixar del tren o de mirar de frenar-lo.
Molt més important que la unitat dels partits és el lideratge de les propostes o la força d’unes idees centrals i la determinació de la gent organitzada al marge dels partits.
El procés d’independència, a més de la força mobilitzadora i de la concreció democràtica (els vots a les urnes), exigeix una culminació institucional. La voluntat democràtica s’ha de convertir en realitat legal (una nova legalitat) i institucional (una administració republicana). I és aquí on vam frenar l’octubre del 17 i on jo no vaig trobar la voluntat ni la disposició de la majoria independentista –resultant de les eleccions convocades pel 155– per acabar la feina. La creació del Debat Constituent amb Lluís Llach al capdavant (nova legalitat) i la constitució del Consell de la República amb una assemblea d’electes amb el president Carles Puigdemont al timó (nova administració republicana) eren les dues vies d’accés a aquesta institucionalització del mandat del referèndum. Però no vaig trobar la complicitat que esperava de la majoria dels meus companys de viatge per assumir tots els riscs necessaris per a fer-ho.
I és aquí on actua un altre dels vectors que expliquen que avancem, que ens quedem encallats o que, lamentablement, retrocedim. Qui fa més por als polítics que prenen la responsabilitat de liderar el procés? Qui temen més: el vot de la ciutadania o la junta electoral, la fiscalia i els tribunals? Abans de l’octubre del 17, l’onada popular de mobilització obligava els partits a moure fitxa i concretar. Tenim frases que han passat a la història: “President, posi les urnes”, per exemple. La creació de Junts pel Sí (amb Convergència i Esquerra en una mateixa llista!) no s’explica sense la pressió de les entitats sobiranistes i les mobilitzacions multitudinàries. Avui l’actuació dels aparells de poder de l’estat espanyol té un efecte molt gran en els polítics independentistes. En alguns casos, un efecte paralitzador. I tots sabem que la repressió hauria de ser utilitzada políticament per donar encara més força i més relleu internacional al combat per la llibertat. La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu. Com més repressió, més avenç independentista. I és per això que cal tornar a un cicle mobilitzador de la ciutadania que posi la política institucional en la dicotomia esmentada: qui em pot fer fora del lloc que ocupo, la força de la gent o la repressió de l’estat espanyol?
I em sembla que, entre els independentistes, devem estar d’acord que un dels principals problemes avui és la manca de credibilitat. Cal renovació de cares i nous lideratges. No perquè siguin nous, sinó perquè han de guanyar-se la credibilitat i, per tant, actuar amb coherència i en conseqüència a les propostes que facin.
Amb tot, com a conclusió, penso que cal que els ciutadans tinguem l’oportunitat de confiar en una política institucional que faci seves aquestes idees:
Primer. La unilateralitat és l’únic camí realista.
Segon. La via de la ruptura democràtica no ha fracassat perquè no es va portar a la pràctica.
Tercer. És més important el lideratge de les idees i la mobilització que no la unitat, que n’és una conseqüència.
Quart. La repressió cal utilitzar-la en favor de la independència, no pas per frenar-la.
Cinquè. Cal una plasmació institucional, electoral i política que canalitzi aquestes idees.
Sisè. Per damunt de tot, cal que aquesta estratègia sigui encapçalada per persones creïbles.
Setè. La reunió d’aquest independentisme rupturista s’ha de fer entorn d’un programa i no d’uns noms concrets. Cal que aquest espai tingui la generositat d’abraçar tothom qui es comprometi en aquest programa.
Vuitè. L’objectiu ha de ser recuperar el lideratge de tot l’independentisme. Si hi ha un independentisme que s’acomoda en l’autonomia, cal denunciar-ho. Però la solució és recuperar la idea amb què es va arribar més lluny que mai i acabar la feina.
Els “unilateraristes” –que el 2015 van sumar uns dos milions de vots, refermats el Primer d’Octubre– han de ser capaços d’encapçalar el relat, l’esperança i la confrontació. I han de combatre el nou autonomisme camuflat d’independentisme (autoanomenat pragmàtic) que ens porta al no-res, és a dir, a la gestoria autonòmica de sempre. Cal retornar al camí que mai no havíem d’haver abandonat. I cal ser conseqüents, al carrer, a les urnes i a les institucions.
Quim Torra i Pla 131è president de la Generalitat de Catalunya
Cerca entre més de 1.000 entrades i denuncia els casos a la Unió Europea.
Al segle XXI l’ocupació nacional de Catalunya es manifesta des dels poders de l’Estat. “Espanya contra Catalunya: inventari d’una persecució nacional a la Unió Europea” recull més de mil entrades que mostren l’intent de l’estat espanyol de dominar els catalans mitjançant els poders de l’Estat. Aquest inventari fa palesa la discriminació d’un “grup objectivament identificable”, dins de la UE.
Denunciem tots els casos que la Comissió ha decidit passar per alt.
Cada any la Comissió Europea analitza el compliment de l’estat de dret a la Unió, però els casos flagrants no hi són mai en aquest resum, perquè no els serveixen pels seus interessos. De manera que volem posar-los-ho difícil d’ignorar en el proper informe.
Vulneracions de drets dels catalans recollides per Clara Ponsatí i el seu equip al Parlament Europeu:
Torna la Queta. El Departament de Cultura no només pensa que pot refregir una campanya del 2005. També pretén que sigui ben rebuda en el context actual.
Però si una cosa és clara després de la primavera del 2017 és que Catalunya no és la que era i que totes les consignes sobre el país que es repetien cegament el 2005 són ja obsoletes. El 2005 era més fàcil repetir quin era el país desitjat que mirar la veritat del país als ulls. El 2017, aquesta veritat va quedar al descobert i des de llavors és més fàcil dir allò que a principis de segle encara no es podia dir: Catalunya no és un sol poble perquè una part no vol ser catalana més enllà del veïnatge civil i els molesta tot allò que els hauria d’interpel·lar com a catalans. Del “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya” hi ha qui sempre n’ha volgut obviar la segona part: “i vol ser-ho”. Després de la rendició del disset, una part important del país no ho vol ser: ha interioritzat interessadament el missatge que amb l’independentisme hi ha perdut la catalanitat i tot el que hi té a veure. Ho explicava aquí en David González: com que els catalans indepes han volgut fer la independència, els no indepes tenen dret a no respectar-los, començant per la seva llengua. En aquest ambient conflictiu que es materialitza socialment a través de la llengua, la Generalitat de Catalunya ha rellançat la Queta.
Catalunya no és un sol poble perquè una part no vol ser catalana
La Queta del 2005 era producte d’un miratge que les xifres de catalanoparlants i el discurs polític podien aguantar. La Queta del 2023 és producte de l’assumpció de tots els complexos que l’espanyolisme treballa contra nosaltres per transformar la derrota en pau. Però la derrota mai no porta pau. Quan el Departament de Cultura necessita dir que la campanya vol “reforçar els valors de cohesió i tolerància associats al català”, ho fa perquè demana disculpes a qui se sent exclòs perquè tu parles la teva llengua al teu país. Tota llengua és excloent per a qui no la parla perquè es queda fora de la conversa però només a Catalunya tenim la necessitat de decorar-ho de tolerància perquè quedi clar, malgrat ser tan obvi, que parlem la nostra llengua sense voler fer mal a ningú. Fer-se perdonar és més fàcil i menys conflictiu que promoure per qualsevol via i sanció possible l’aplicació com cal de la immersió lingüística, perquè res fa la llengua catalana més accessible —i per tant diversa i igualitària— que garantir que qualsevol podrà aprendre-la en igualtat de condicions a qualsevol lloc del país. Però això suposaria mirar el conflicte als ulls. Avui, la Queta —una dentadura postissa— té cabells afro perquè quedi clar que només som catalans, no feixistes, i que el catalanoparlant no té un aspecte concret. Cal haver-se empassat molts clixés de l’esquerra espanyola —o conèixer molts pocs catalans negres— per pensar que aquest recurs és trencador o eficaç.
La Queta del 2023 també vol “motivar la ciutadania a fer petits gestos i utilitzar més la llengua”. D’entrada, no sembla una mala idea: assumir l’ús de la llengua des de la consciència política i la militància és un punt d’inflexió per a molts catalans que conviuen en entorns de socialització fortament castellanitzats. Però és cínic demanar-ho des de la Generalitat quan, per exemple, se salta la seva pròpia llei i contracta sanitaris sense demanar-los cap mena de nivell de català. Tu aniràs conscienciadíssim per la vida i el dia que arribis als serveis públics del teu país i demanis ajuda en la teva llengua, la infermera no t’entendrà.
Aquest episodi explica sense embuts el moment polític que viu el país però també explica esplèndidament l’estratègia del Govern d’ERC i l’actitud de Junts. Han refregit la Queta perquè volen refregir el país i tornar al 2005 i aquell mateix pla de conflictivitat. Repescar avui els referents del 2005, però, és una barreja de mandra i covardia que condemna la llengua abans que ho hagi fet l’estat espanyol. A la Catalunya del 2023 tens un govern que indirectament o directa accepta totes les llufes que Ciutadans va treballar per encasquetar-nos durant el procés; una “Catalunya sencera” on les escoles es fan la política lingüística a mida, en què viure en català a la capital és un esport de risc, on una dentadura postissa ressuscitada amb perruca i maquillatge reaprofitat es presenta com el remei dels nostres mals.
Transparencia Internacional ha publicado su Índice de Percepción de la Corrupción 2022. El Índice clasifica a 180 países según sus niveles percibidos de corrupción en el sector público. Los resultados se dan en una escala de 0 (muy corrupto) a 100 (muy limpio).
Dado que la corrupción implica actividades ilegales y deliberadamente ocultas, es muy difícil medirla basándose en estadísticas sólidas. Por lo tanto, las percepciones son una medida más fiable de la corrupción.
El índice abarca las siguientes manifestaciones de corrupción en el sector público:
Soborno
Desvío de fondos públicos
Funcionarios que utilizan su cargo público en beneficio propio
Capacidad de los gobiernos para contener la corrupción en el sector público
Excesiva burocracia en el sector público, que puede aumentar las oportunidades de corrupción
Nombramientos nepotistas en la función pública
Leyes que garanticen que los funcionarios públicos deben revelar sus finanzas y posibles conflictos de intereses
Protección jurídica para quienes denuncien casos de soborno y corrupción.
Acceso a la información sobre asuntos públicos y actividades gubernamentales
Europa alberga algunos de los países menos corruptos del mundo. Ocho de cada 10 países del top 10 mundial son europeos. Dinamarca y Finlandia ocupan incluso el primer y segundo puesto mundial. Estos países cuentan con instituciones sólidas, prácticas de gobierno transparentes y medidas anticorrupción eficaces. Por el contrario, países como Rusia, Ucrania y Turquía ocupan los puestos más bajos del índice debido a sus altos niveles de corrupción.
Que no falte el contexto Vamos a ir por partes para que Ana Pastor no pueda alegar que falta contexto.
Gracias a Francisco de Goya y Lucientes cualquier visitante del Museo del Prado podrá apreciar en su “Familia de Carlos IV” algunos rasgos borbónicos característicos y repetitivos; entre otros, sus mutuas y entrecruzadas deslealtades e infidelidades. Además de un gran pintor, también fue un excelente Grabador y a él se debe, entre otras series, la dedicada a las salvajadas y los crímenes de unos y otros, los “desastres de la Guerra”. Murió en el exilio.
Por el contrario, el más popular Grabador del siglo XXI, José Manuel Villarejo Pérez, una excelente síntesis goyesca, un artista de los pies a la cabeza, sí que es un esforzado hijo del Reino de España; y no merece morir en el exilio. El genio esta vez ha resultado ser un policía español y patriótico. A pelo y con una Grabadora ha construido un cuadro irrebatible de la Corte de Juan Carlos I y Felipe VI, de la maquinaria de su Estado y el botín de sus miserias.
Él debe estar convencido que merece medallas y reconocimiento por los innumerables servicios prestados a la patria, pero se ha pasado cuatro años provisionales en el trullo y sigue metido en juicios. Pero igual le caen por las escaleras, porque en los Puestos de Mando andan, pero muy mucho, mosqueados ante el reparto por todas partes de copias de sus innumerables grabaciones. Ya advirtió que podía hacer mucho daño al Estado.
La “obra de arte” de Villarejo es de una obscenidad difícil de superar. Muestra y demuestra la articulación de la maquinaria del Estado encargada de la Guerra Sucia, y que ha resultado ser prácticamente todo el Estado. Policías, agentes secretos, políticos, jueces y fiscales, altos funcionarios del Estado, periodistas y medios de comunicación, poderosos empresarios… Cada uno en su rol, cada objetico sus procedimientos, cada etapa una misión. No se trata de las Cloacas del Estado, es el Estado-Cloaca. Y viene de muy lejos…
Un poco más de contexto. Medios de comunicación y periodistas. Los que se deben estar forrando son los de las mensajerías, con tanto reparto de cintas. Recuerdo aquella masiva distribución de videos con la Exuperancia Rapú y su intrépido galán y periodista en plena faena, aquel que montaba dossiers contra todo el mundo; y si no te dedicaba uno es que no eras nadie. Pedro J. Ramírez fue, entre otras cosas, una pieza clave en aquello conocido como Sindicato del Crimen; un colectivo, y no solo periodistas, haciendo todas las maldades posibles (según lo reconoció en 1998 Luís María Anson (que ya venía de conspirar contra Adolfo Suárez) para echar del gobierno a los socialistas. Según algunas fuentes, eran expertos en juguetear (para decirlo finamente) con los dineros de la publicidad, de los negocios y de las reputaciones O sea que lo de Inda, Ferreras y Etc. viene de muy antiguo.
Mucho más contexto Anson lo reconoció 9 años después del cese de Pedro J. Ramírez de la dirección de Diario 16. En aquella fecha andaba Ramírez buscando cómo echar al propietario y dando palos día sí, día también, al gobierno de Felipe González con todo lo que podía: Amedo, los Gal y la gota que quizá colmó el vaso de Juan Tomás de Sala, el editorial mofándose del ministro Semprún y llamándole “capullo”. Diario 16, tocado y hundido.
La operación de El Mundo a finales de 1989, el nuevo periódico de Ramírez, tiene su cosa. Hace ya algunos años se publicó un estudio que mostraba cómo sus lectores iniciales (captados de Diario 16) se posicionaban en la izquierda moderada. Tiempo después se ubicaban en la derecha. La persecución mediática al gobierno socialista no fomentó una audiencia más crítica, en busca de una nueva izquierda alejada de la “beatiful people”, de la guerra sucia, de las puertas giratorias y de sus contradicciones entre discurso y práctica. Provocó el descredito del PSOE y el final de un ensueño; y propició el desplazamiento de una parte de su electorado hacia un “marco mental” más conservador. Empezó en Diario 16 y culminó con El Mundo. Puro y exitoso “pastoreo” sociopolítico.
Contexto y texto No fue el único caso de “pastoreo”. Ni mucho menos. Hay que reivindicar una operación más sutil. Más fundacional. La que nace en las cloacas periodísticas del franquismo que apadrinarán y ayudarán a alumbrar la Operación Transición Política y el Régimen del 78. Cloacas exquisitamente blanqueadas. Como solo se puede hacerse desde los salones del Poder. Los salones donde los Aporreadores de una generación transmiten a sus vástagos el Cuarto Poder Aporreador. O sea, desde “la ley a la ley” y desde el puesto de mando al puesto de mando.
Érase una vez, un periódico órgano del partido fascista español. Se llamaba Arriba. También, había un órgano de los Sindicatos fascistas españoles. Diario Pueblo, se llamaba; sutil ironía. Había mucho más, pero con estas dos cloacas bastará. Al frente de Arriba, Vicente Cebrián. En el de Pueblo, Emilio Romero. Además de compartir afinidades ideológicas, ambos eran muy buenos e íntimos amigos. El vástago llamado a recoger uno de los testigos sería Juan Luis Cebrián. Con 19 años ya era redactor jefe en Pueblo y muy poco después ocupaba su subdirección. En 1974 y con 30 años, es jefe de los servicios informativos de Radio Televisión Española.
Una carrera tan meteórica presagiaba un destino fulgurante y exclusivo: ser cofundador y primer director de El Pais. Así nace un nuevo periódico (4 de mayo de 1976) que, seis meses después de la muerte de Franco y autorizado por el fascista Arias Navarro (Carnicerito de Málaga por sus fechorías durante la guerra civil), se presentaba en sociedad con el propósito de posicionarse como el medio escrito de referencia para el antifranquismo y el izquierdismo. Y con un objetivo estratégico inmediato, contribuir al éxito de la operación de los franquistas reformistas en prejuicio de la ruptura democrática. Justificar la rendición. Misión: hacer creíble y deseable entre los antifranquistas el proyecto de Adolfo Suárez y colaborar, sobre todo en una segunda fase, en la creación del liderazgo de Felipe González, un “reformista” ejemplar. El resto de los periódicos, con muy escasas excepciones, ya estaban bajo el control de los Medios de Comunicación del Estado o de los propietarios privados fieles colaboradores de la dictadura. RTVE cumplió también su papel.
Las elecciones de 15 de junio de 1977 (las primeras en 40 años) eran importantísimas por razones obvias. En una Tribuna de El Pais de tres días antes, Juan Luis Cebrián reconocía:
“EL PAIS, a decir verdad, ni siquiera ha sido un diario de oposición. Ha colaborado con el poder hasta donde dignamente ha sido posible, no en la ocultación de informaciones – cosa que el poder hubiera deseado -, pero sí en la moderación de pareceres y actitudes”.
Y en el mismo texto lanzaba dardos, siempre sutiles, acusando a algunas izquierdas de modales “fascistas”: “La reacción de algunos partidos de izquierda a los editoriales recientes de nuestro periódico, nada tiene que envidiar en modales a la de ilustres colaboradores de la dictadura” ¿Se estaba refiriendo a los modales de su propio padre, que conocía a la perfección?
Por situar el contexto. Cebrián se estaba defendiendo de las críticas por un reportaje que su diario había dedicado a Adolfo Suárez: “Yo no digo que un reportaje a color de Suárez en un diario de gran circulación no le pueda favorecer…”
Todo parece indicar que Suárez había tocado a rebato. Según el semanario Cambio 16 que apareció el 1 de junio, “El presidente Suárez, relegado a un segundo término en la campaña electoral, ha decidido iniciar contactos privados con la prensa, por medio de reuniones semanales con destacados periodistas en el Palacio de la Moncloa. A Suárez le preocupa la pérdida de imagen que pudiera estar sufriendo mientras periódicos y revistas dedican grandes titulares a políticos de partidos adversarios de la Unión del Centro Democrático”. Diríase que el reportaje a color publicado tendría algo ver. Tal vez también tendría que ver que el mismo día que se publicaba esa información de Cambio 16, el editorial de El Pais (diario independiente de la mañana) decía: “El PSOE se verá ante la grave responsabilidad de administrar un resultado electoral que no es seguro sea capaz de digerir”. Y añade: El PSOE seguirá siendo un carrusel de verbalismo revolucionario y de hechos moderados”. Además, les acusa de “una verdadera crisis de identidad”. Todo eso en puertas de unas elecciones decisivas para consolidar la Monarquía y el proyecto reformista; y frustrar definitivamente la “ruptura democrática”. Y el día después, en su Tribuna, Cebrián reclama un pacto nacional: “Habrá que comenzar por arriba: estableciendo las bases constitucionales de una Monarquía…” Blanco y en vidrio.
El gran pacto de los Cebrianes. La prensa del franquismo (el padre) y la nueva prensa de la democracia (el hijo). La metáfora explícita del Pacto de las Familias. Controlando el Castillo de Naipes. Una clave sobre la que deberemos volver más adelante.
La “misión” del diario del grupo PRISA ha ido adoptándose al compás de los acontecimientos. El modelo bipartidista del Régimen del 78 corrió algún peligro cuando irrumpió un nuevo diario impreso en papel, Público (muy bien recibido por la audiencia), porque amenazaba la “moderación” del partido socialista y del electorado de izquierdas. El Pais se alzó frente al “fuego cruzado”.
Más tarde, la cristalización de un nuevo proyecto político, Podemos, y su posible sorpasso al PSOE pronosticado por las encuestas, movilizó a El País del director Antonio Caño, tanto como cualquiera de los otros Medios de las Cloacas. Tas solo lo hizo con mayor sutileza.
Y es que El País siempre ha estado donde se le necesitaba; en primera línea contra la izquierda no domesticada y contra el independentismo catalán. Exactamente los objetivos estratégicos del Reino de España que nació para matar el 18 de julio de 1936. (En este artículo que publiqué hace ya algunos años pueden seguirse muchas de las piezas del puzle fundacional franquista); y siempre a favor de la Monarquía y del Régimen del 78, demostrando su lealtad con los silencios (cómplices) durante décadas sobre la corrupción en la cúspide del Estado, la guerra sucia, la práctica de torturas y los muchos chanchullos…
Durante la llamada Transición, una etapa que debería denominarse la “Adaptación”, la mayor parte del resto de los medios de comunicación, eran propiedad del Estado o estaban a su servicio. Cumplieron con las instrucciones del Gobierno. Estaban acostumbrados. Durante 40 años habían formado parte del aparato ideológico del franquismo, en amigable camaradería con el partido único (FET y de las JONS-Movimiento Nacional), la Iglesia Católica y el sistema educativo. Por cierto y no en balde, la Iglesia ha continuado controlando a cientos de miles de alumnos a través de sus 2.400 colegios concertados en los que continúan adoctrinando con los más de 4.000 millones de euros anuales que reciben del actual Estado “laico”; una Iglesia que se proyecta también en los medios a través de la COPE y 13TV, donde no dan respiro a la izquierda ni al independentismo. Podríamos añadir sus homilías, hojas parroquiales y declaraciones de la jerarquía. Todo por la Patria. Salvo honrosas excepciones, la mayoría de los medios han seguido en la tarea durante los últimos 45 años.
El Estado-Cloaca Las cloacas no solo utilizan periodistas y medios. Una inestimable aportación de las cintas de Villarejo (rindamos homenaje también a los Papeles de Bárcenas) es que está dibujando el funcionamiento de los elementos de la maquinaria y su ensamblaje. Cloacas, a fin de cuentas, aunque no siempre ni todos se ensucien directamente las manos. Su larga continuidad y la diversidad funcional de sus partícipes demuestra el carácter sistémico de las Cloacas, de su lógica constitutiva, de la naturaleza del Estado-Cloaca. En su origen, el Régimen del 18 de julio, un Estado-Cloaca, que también fue un Estado-Mafia.
El Reino de España es una estructura estatal, con sus cloacas “sucias” y sus cloacas “limpias” bien coordinadas, creada al servicio de unas élites que llevan ejerciendo el poder desde hace mucho tiempo.
Continuará, porque nos queda mucho texto y mucho contexto. Los que puedan, disfruten de un buen verano.
La portavoz de Adelante Andalucía alude a pasajes bíblicos para reprochar a la formación de ultraderecha una moción sobre vivienda que excluye a extranjeros
Teresa Rodríguez habla desde la tribuna del Parlamento andaluz. Joaquín Corchero (EP)
La portavoz de Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, ha esgrimido versículos de la Biblia en el Parlamento andaluz para reprocharle a Vox sus políticas xenófobas al hilo de una moción que la formación de ultraderecha ha presentado sobre política general en materia de vivienda en la que pone el requisito de “prioridad nacional” para los aspirantes. Rodríguez, además de incidir en que medidas de este tipo coinciden con las que defienden partidos como Fuerza Nueva, le ha reprochado a Vox que hay que verlo poniéndose en el papel de los miles de andaluces que han emigrado al extranjero y que pueden verse muy perjudicados si, en sus países de adopción, una formación de ultraderecha plantea iniciativas similares.
Al hilo de que el parlamentario de Vox Alejandro Hernández ha señalado que “la caridad empieza por uno mismo”, Teresa Rodríguez ha aprovechado para hablar de cristianismo, “una cultura que yo he compartido y una formación que he compartido seguramente con muchos de ustedes”. En este sentido, le ha recordado a la formación de ultraderecha que su candidata en las pasadas elecciones autonómicas, Macarena Olona, “estuvo toda la campaña diciendo que había que regar Andalucía de cruces y recuperar la cultura cristiana como base de nuestra civilización”, además de señalar que “trajeron a la señora Meloni [primera ministra italiana], que habló de la universalidad de la cruz”.
“No les voy a citar aquí ni el Manifiesto Comunista ni la Declaración Universal de Derechos Humanos, ni siquiera la Constitución ni el Estatuto de Autonomía de Andalucía, les voy a citar la Biblia, y miren ustedes, señores de Vox, la Biblia maldice a los xenófobos”. A continuación, ha citado versículos como “maldito el que viole el derecho del extranjero, del huérfano y de la viuda” (Deuteronomio 17:19) o “al forastero que reside junto a nosotros lo miraréis como a uno de vuestro pueblo y le amarás como a ti mismo” (Levítico 19:34). También ha recordado que “conoceréis la suerte del emigrante porque emigrantes fuisteis vosotros en Egipto” (Éxodo 23:9).
También ha recordado palabras de Jesucristo en el Nuevo Testamento, como “tuve hambre y me disteis de comer, tuve sed y me disteis de beber, fui forastero y me acogisteis”, o cuando resalta que al ayudar a personas, entre ellas migrantes, “lo hicisteis también a mí mismo, eso dice Jesucristo”. También ha mencionado Hebreos 13:1 (“no se olviden de practicar la hospitalidad porque gracias a ello algunos sin saberlo hospedaron a ángeles”), “así que señores de Vox, no les pido que sean humanitarios, les pido que sean ustedes cristianos”, afirmación que ha remachado con un “feliz Navidad”.
L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida per endur-se els béns del monestir
El fotògraf Jordi V. Pou va documentar, per encàrrec del museu, tots els passos del requisament. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA
El Museu de Lleida no ha tornat a ser el mateix des de l’11 de desembre del 2017. En una Catalunya minada per l’article 155, un centenar de guàrdies civils armats van entrar al centre i es van endur 44 obres originàries del monestir de Sixena per ordre d’un jutjat de primera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que exercia de conseller de Cultura. L’operació va començar a les 00.00 h, en una nit freda i plujosa, i va durar catorze hores; les últimes, marcades per les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra la gent vinguda d’arreu del país que va protestar als carrers. Les sensacions i els sentiments dels que van viure aquella acció, dins i fora del museu, romanen cinc anys després. Aquest reportatge és un exercici de memòria d’onze persones que mai oblidaran el traumàtic 11-D del 2017.
“Va ser un cúmul de perversitats”, exclama el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, que va haver de reaccionar amb molt poc marge de temps i prendre decisions que acabarien sent clau per trampejar els embats de l’ordre d’execució del trasllat. “El jutge, que era temporal, va ometre que hi fos present un secretari judicial, un fet inaudit. Se’n va oblidar o ho va fer expressament? A més, en declaracions a la premsa aragonesa, deia que no estàvem col·laborant i que, per por que la gent assaltés els furgons policials i cremés les obres, va adoptar un dispositiu policial exagerat, amb helicòpter inclòs. Això es pot consentir? El nostre neguit era: amb quina predisposició vindria la Guàrdia Civil? La meva gran preocupació era que no prenguessin mal la institució ni els treballadors del museu que vaig convocar aquella nit. I la millor decisió que vaig prendre, assessorat pels nostres advocats, va ser contractar un notari que fes seguiment de tot i donés fe de totes les accions. Així és com ens vam blindar. ¿No ho va ser també, de pervers, que la línia de protecció de la Guàrdia Civil fossin els Mossos per si s’havia de repartir llenya contra els manifestants, com així va ser? Encara em dol el silenci absolut que els professionals de museus espanyols van mantenir en aquesta operació, amb comptadíssimes excepcions (Compromís del País Valencià i el director del Museo de León, Luis Grau). Tant la societat civil lleidatana i catalana com els professionals dels museus del país ens van acompanyar en cos i ànima, i això no es pot oblidar mai. Cinc anys després, malgrat les sensacions agres que han quedat latents, n’hem de fer una bona lectura: el museu s’ha situat en l’imaginari de tot el país, mai no ha deixat de rebre mostres de suport dels ciutadans, ha guanyat públic, s’ha renovat i té un pla de futur potent que els patrons estan avalant.”
Galeria d’imatges del que es va viure dins del museu l’11-D. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA)
‘¿Por esto tanto follón?’
“Va ser el pitjor dia de la meva vida”, confessa el llavors conservador del Museu de Lleida Albert Velasco, un dels testimonis del que es va viure i es va patir dins del centre a partir de les dues de la matinada, quan ell, juntament amb els altres tècnics catalans, hi va entrar. La Guàrdia Civil i els tècnics aragonesos van arribar minuts abans de dos quarts de quatre: “El vigilant de seguretat del museu ens va avisar quan va escoltar pel walkie d’un mosso que ja eren al peatge de Soses. La sensació mentre els esperàvem era estranya, com la dels ostatges de l’atracament d’un banc a les pel·lícules, amb la diferència que la policia que estava a punt d’arribar sabies que no venia a salvar-te. Primer van retirar les peces del magatzem, de poc o cap interès. «¿Por esto tanto follón?», va dir un policia en veure-les. El més dur va ser quan van anar a buscar les obres de les sales i vaig veure dos agents fent-se una selfie amb les caixes sepulcrals de les monges. «On posa en el vostre pla de treball que us heu de fer fotos amb les peces?», els vaig etzibar cridant. Els van obligar a esborrar-les. La relació amb els tècnics aragonesos va ser correcta. Excepte amb el director general de Patrimoni, Nacho Escuín, que a estones ens va estar provocant. Al seu cap de premsa el van fer fora quan el van enxampar trucant a periodistes per passar-los informació confidencial. Un altre moment colpidor va ser quan, de dins estant, ens van enviar per WhatsApp els vídeos de les càrregues policials contra la gent que protestava al carrer. Vaig plorar molt. Hi ha res de positiu en uns fets tan bèsties? Doncs sí: que aquell dia i els següents el Museu de Lleida va arrelar al cor dels ciutadans.”
La conservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé va ser una lluitadora incansable del patrimoni de Sixena preservat a Catalunya des dels inicis del conflicte. “Encara ara m’angoixo quan recordo l’entrada de la Guàrdia Civil al museu, en formació i a pas militar. Van ocupar el museu. Tots els que érem a dins vam estar retinguts. Com si fóssim una banda armada. Nosaltres érem l’enemic. Vaig passar molta por. Sabíem que qualsevol situació de pèrdua de nervis podia tenir unes conseqüències brutals. I, de provocacions per fer-nos exaltar, n’hi va haver. Tot estava planificat per crear psicosi. Per què, si no, van venir de nit? Era absolutament innecessari. Va ser un acte d’escarni. Volien ensenyar-nos que ens havien vençut. Un estat totalitari ens va obligar a viure això. Va ser un escarment als catalans. L’únic moment en què em vaig sentir reconfortada va ser quan vam sortir a acomiadar les obres i vam veure la gent del carrer plorant i cridant de desesperació. Les seves cares no les oblidaré mai [plora]. Quanta dignitat. Se’l sentien seu, aquell patrimoni. Les peces van ser les altres víctimes: d’estar ben cuidades en un museu públic ara estan en un edifici en obres de propietat privada. L’únic que espero és que el que vam viure aquella nit no es repeteixi mai més. A mi m’ha quedat estrès posttraumàtic. Vaig estar temps sense poder dormir bé. Tinc sobresalts quan hi penso.”
Pocs dies abans, la cap de comunicació del Museu de Lleida, Marga del Campo, ja va veure les orelles al llop. “Estàvem a punt de tancar, al museu ja pràcticament no hi quedava ningú, i es van presentar un grup de guàrdies civils amb una ordre que jo vaig interpretar com una intimidació. Nerviosa, vaig trucar a l’advocat i em va dir que no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van marxar enfadats i em van dir: «El día 11 de diciembre empieza a las 00.00 h.» El dia 10, diumenge, al matí vaig anar a treballar per atendre la premsa. Vaig passar la tarda a casa i a les onze vaig tornar al museu, i ja no en vaig sortir. Els tècnics aragonesos van venir proveïts de menjar i cafè. Nosaltres no teníem res. Només por. No hi va haver cap estona de descans. No sabies quina hora era. Et senties sol i aïllat. No t’immutaves amb cap provocació, ni quan et feien brometes. Potser esperaven sentir-nos cridar o veure’ns plorar. No els vam donar aquest plaer. Vam voler cuidar al màxim la imatge del museu, un museu públic obert a tothom. Als treballadors ens havien posat al centre de la diana. Hi vam respondre amb professionalitat. I la nostra gran sort va ser contractar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aquella nit dins del museu. No se l’esperaven. No sé què hauria passat sense la seva presència vetlladora. Estàvem realment espantats. En aquell context de repressió, política, econòmica i també cultural, el Museu de Lleida va ser una víctima més.”
La conservadora restauradora del Museu de Lleida Núria Gilart té poques ganes de tornar a recordar. La seva feina va consistir a fer les fitxes de totes les obres que van marxar, amb les anotacions del seu estat de conservació: “El que els passés pel camí i al seu nou destí ja no era responsabilitat nostra.” Però res va ser senzill. “Vam treballar sota molta pressió i estrès. D’entrada ens van dir que tampoc calia que fóssim allà, que ells ja tenien les fotos del que s’havien d’endur. Com si no fóssim necessaris. Ens hi vam quadrar: les peces les trauríem nosaltres una per una i ho documentaríem tot, amb fotografies i vídeos. No s’esperaven que estiguéssim tan preparats. Vaig anar per feina, concentrada, en bucle, obviant tota la resta. La relació amb els tècnics aragonesos va ser distant. No parlàvem. Només vaig interactuar amb les restauradores. No crec que els fes gràcia el paper que els va tocar fer. A mi no me n’hauria fet. La situació era surrealista, incomprensible. No tenia cap sentit des del punt de vista tècnic. Tot estava al servei de la política. Vaig acabar molt cansada i, sobretot, trista. Sense ganes de parlar amb ningú, vaig marxar corrents cap a casa. Em va emocionar veure els missatges al mòbil de tants col·legues que eren a fora i que patien per nosaltres perquè no sabien què estava passant a dins. El que vaig viure aquella jornada em va fer replantejar moltes coses. No calia fer-ho així. Procuro no pensar-hi.”
“Tu saps què és estar envoltat de 100 agents de la Guàrdia Civil armats amb metralladores, fins i tot per anar al lavabo?” Jusèp Boya, llavors director general de Patrimoni de la Generalitat, va decidir motu proprio, juntament amb Magda Gassó, cap del servei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia deixat el govern escapçat i nosaltres dos érem les dues úniques autoritats que quedàvem al Departament de Cultura. No vam volem deixar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va ordenar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els aragonesos em volien fer fora. M’hi vaig quadrar: «Soc aquí perquè això és casa meva.» Va ser una de les nits més dures de la meva vida professional. Vaig sentir una barreja de sentiments, d’impotència, ràbia i desolació. Tot el que va succeir aquella llarga nit em va afectar moltíssim. Vam sentir el suport de la gent que hi havia a fora cridant (les càrregues dels Mossos em van fer plorar) i em va emocionar veure-hi tants companys dels museus catalans. Quan va marxar l’última caixa, vaig dir al personal del museu: «Hem de tancar el dol. El Museu de Lleida ha de tirar endavant.» I ho ha fet. Aragó va buscar premeditadament aquesta punyalada final. Mai va estar disposat a dialogar. Els vam oferir un dipòsit de llarga durada d’una part important del fons, sempre que reconeguessin la propietat de la Generalitat. Però no, ells el que volien era la rendició. La lluita no s’ha acabat: els tribunals europeus encara hi han de dir la seva. Perquè no oblidem que es van lliurar les obres, però no els diners.”
L’historiador de l’art i museòleg Damià Amorós va sortir de casa seva, a Sarral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa foscor. “Les llums blaves de les sirenes dels cotxes policials que tenyien la façana del museu van ser el primer senyal que el que estava succeint no era normal. Hi havia un ambient d’enterrament. De ràbia i de decepció. Era una derrota. El que més em va colpir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els treballadors del museu van sortir tots junts a fora. Va ser un moment de molta connexió amb els professionals dels museus catalans que érem allà. Vaig trobar fora de lloc que en la concentració també hi hagués polítics. A ells els pertocava fer una altra feina: les gestions per impedir el que estava passant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li desapareixia una part de la història del seu territori. Em dol que tot hagi quedat confós en un fumeral nacional ben estrany. Les grans damnificades de la instrumentalització política d’aquest patrimoni han estat les peces. Privatitzar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”
El futur president de la Generalitat, Quim Torra, que concorria com a número onze en la llista de Junts per Catalunya a Barcelona en les eleccions al Parlament, va arribar a Lleida de matinada. “Feia un fred terrible, però la sensació de fred era, sobretot, interior. Semblava mentida que s’hagués arribat a aquella situació, que no s’hagués pogut aturar. Era increïble que allò estigués passant davant dels nostres nassos. Tots els que hi érem compartíem un sentiment d’indefensió absoluta davant d’aquella aberració patrimonial. Ens sentíem ultratjats. Quan les obres van marxar, al carrer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un policia, un mosso… La contundent reacció de la gent va ser d’alta civilitat. Em va commoure sobretot el coratge del personal del museu, i aquella escena final, quan van sortir tots junts i els vam aplaudir. Estaven desfets.”
Estàvem en guerra?
La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, va agafar l’últim tren que sortia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reservat una habitació d’hotel, però… “No em vaig moure del carrer en tota la nit. Al principi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impactar més? Veure tants policies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en portem, d’armes. I les maneres amenaçadores d’aquests policies. Ens filmaven. Dues dones grans a primera fila cridaven: «Ens roben!» És el que va ser: un robatori. Com pot ser que se’ns estigués maltractant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patrimoni era cuidar-lo, restaurar-lo, difondre’l i explicar-lo. No estava amagat en cap catacumba. La imatge dels treballadors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans professionals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Catalunya no interessa crear conflicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enormes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tornaria a fer, tornaria a passar una nit al ras per defensar el nostre patrimoni, a Lleida i allà on fes falta.”
El periodista d’El País José Ángel Montañés, amb una llarga trajectòria en diversos conflictes patrimonials, el de Sixena concretament des del seu inici, va ser un dels professionals de la informació que van cobrir els fets de l’11 de desembre des de les dotze en punt de la nit, quan els Mossos van blindar l’accés al museu. “Intuïem que passaria alguna cosa, però no sabíem ni quan ni com. A títol personal, va ser l’experiència més extrema que he viscut mai. Les sensacions de sorpresa i incredulitat van ser intenses, perquè aquella brusquedat només l’associaves a museus de països en situacions de guerra. En el meu cas, vaig veure les dues cares de la notícia. A Lleida, la de la desgràcia, amb una violència en tots els sentits, no només física, i a menys de 60 quilòmetres, a Vilanova de Sixena, la de l’alegria quan hi van arribar les obres. Les reaccions tan oposades de la gent, una gent que potser fins llavors no s’havia interessat pas per aquelles obres, ni aquí ni allà, em van sacsejar. La lliçó de tot plegat és que no és bo per al patrimoni que se’l col·loqui en l’àmbit de la política.”
El director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, Jesús Navarro, ja era a mitjanit al carrer per donar suport als seus companys, i no se’n va moure. “Va ser una nit excepcional, amb molts moments durs, però també emotius, de solidaritat i empatia. La gent, sobretot la de Lleida, se sentia identificada amb aquell patrimoni i ho va rebre com una agressió. Es va consumar una operació sense precedents en l’àmbit dels museus i que difícilment es repetirà en un futur. El que menys importava en aquest conflicte era el patrimoni, perquè, si hagués estat l’interès primordial, s’hauria acordat una gestió compartida, una via que va ser bandejada tot d’una. En portar-ho al pla polític, farcit d’anticatalanisme, ja no hi havia diàleg possible, perquè tot es plantejava com la victòria dels uns i la derrota dels altres. I el gran contrasentit és haver tret les obres de l’exposició pública. Ni tan sols podem parlar de restitució: a qui si les propietàries originals ja ni existeixen?”
La marxa de les obres, catorze hores després. AGÈNCIES.
TRETZE DATES CLAU
1188
El reial monestir de Santa Maria de Sixena (Vilanova de Sixena, Osca), exponent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fundat per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Monegres. Des de l’origen l’habitaven monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que n’eren les propietàries (tant de l’edifici com dels seus béns).
1923
El conjunt monàstic és declarat patrimoni nacional. Però la seva decadència, que ve de segles, continuarà imparable i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inversions per reformar-lo.
1936
A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incendiat pels revolucionaris de la zona. Les pintures murals, molt afectades pel foc, van ser arrencades per una expedició de ‘monuments men’ catalans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser traslladades al MNAC per salvaguardar-les.
1960
Les monges firmen un comodat (un préstec indefinit) de les pintures murals amb el museu català, que les ha restaurat i les tracta amb cura màxima per protegir-les.
1970
Les religioses, poques i ja grans, deixen el ruïnós monestir, abandonat per les autoritats d’Aragó, i s’instal·len a Catalunya, primer a la Bonanova de Barcelona i després en un convent de nova planta a Valldoreix.
1983-94
La Generalitat i el MNAC els compren 97 obres per 50 milions de pessetes (300.000 euros). També activen conjuntament les gestions per convertir en donació la cessió de les pintures murals, però la mort de les últimes religioses frena que es formalitzin.
1995
La Santa Seu, pressionada per l’Església espanyola, parteix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena formava part, i trenca així vuit segles d’història comuna.
2012
El Tribunal Constitucional denega el dret de retracte per adquirir les obres que havia reclamat Aragó catorze anys abans. Aragó activa immediatament un altre litigi, ara per la via civil, perquè es declarin il·legals els contractes de compravenda de les peces. En paral·lel, també judicialitza el cas de les pintures murals. Totes les sentències que es dicten a partir del 2015 seran a favor seu. Les autoritats aragoneses en demanen les execucions provisionals, i els tribunals aragonesos ho consenten.
2016
El jutjat núm. 1 d’Osca obliga a entregar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al monestir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arriben les 53 que conserva el MNAC als seus magatzems.
2017
L’11 de desembre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns.
2018
El jutjat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pintures murals, paralitza el retorn provisional del conjunt, alertat pels experts, que l’avisen del seu delicat estat de conservació. Deixa la decisió final al Tribunal Suprem.
2020
La comunitat eclesiàstica que resideix de lloguer a Sixena, de l’orde de Betlem i que no té res a veure amb les monges santjoanistes (a l’Estat, ja només resideixen en un convent, a Àlaba), deixa el monestir farta de l’enrenou mediàtic i els menyspreus del govern d’Aragó.
2022
A finals de novembre, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit els recursos de cassació que va presentar fa dos anys la part catalana contra la sentència de les pintures murals. A la comunitat veïna han anat sortint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diverses entitats religioses i civils han fet una recollida de firmes per demanar al papa que es reinstauri la vida espiritual al monestir.
Entre el 2018 i el 2021 el nombre de pel·lícules en català ha disminuït amb força
Si has notat que les opcions de veure pel·lícules en català s’han reduït els últims anys, no vas errat. Entre el 2018 i el 2021, el nombre de pel·lícules estrenades en català es va reduir gairebé un 20%, passant de 869 a 700 en només quatre anys segons l’anàlisi feta per ElNacional.cat de la base de dades de cinema en català del Departament de Cultura. L’impacte de la pandèmia, les inversions insuficients i la irrupció de noves plataformes han deixat al català en una situació més feble del que s’havia aconseguit després d’anys d’esforços per augmentar la presència de la llengua en el panorama audiovisual. Des del 2012, les produccions en català, els doblatges i les subtitulacions en aquesta llengua havien crescut d’una manera excepcional fins a arribar als màxims del 2018 —136 pel·lícules doblades, 668 subtitulades i 65 originals en català. A partir d’aleshores, però, l’oferta audiovisual en català no ha fet més que disminuir fins a arribar a les baixes xifres de l’any passat, que no es veien des del 2015.
El president Pere Aragonès admetia aquesta setmana que en els darrers anys “no s’ha prestat prou atenció a la llengua” i presentava un paquet d’un centenar de mesures per fomentar el català en diversos àmbits, entre els quals l’audiovisual. El govern de la Generalitat pretén actualitzar la llei de la comunicació audiovisual de Catalunya de l’any 2005 per tal de legislar sobre els nous reptes de la llengua, l’audiovisual i les amenaces que suposen els nous consums. “Assegurem trobar contingut en català a la televisió, els cinemes i les plataformes, una mesura imprescindible”, va remarcar Aragonès.
Fomentar la presència del català en tots els àmbits de les nostres vides, sobretot entre els més joves, és una prioritat de les polítiques lingüístiques de l’actual govern. Per ara, però, tot i els èxits aclaparadors i la visibilitat internacional que han aconseguit algunes pel·lícules com Alcarràs, les produccions originalment en català representen una petita part de la cartellera. L’any passat es van estrenar 35 pel·lícules produïdes en català—el 5% del total disponible en aquesta llengua—, gairebé la meitat de produccions estrenades quatre anys enrere, el 2018, l’any en què es van estrenar més pel·lícules de versió original catalana —65.
La nova llei establirà unes quotes mínimes de llengua catalana i aranès i des del departament de Cultura impulsaran ajuts a sèries i pel·lícules en català. La previsió de la conselleria que encapçala Natàlia Garriga és que es produeixin pròximament cinc pel·lícules i cinc sèries de gran format en català amb ajudes del departament.
Amb les noves mesures, el departament de Cultura pretén destinar part dels esforços a conquerir els nous espais de consum audiovisual, com xarxes socials i plataformes d’streaming, on la presència del català queda encara més difuminada entre les grans llengües majoritàries del món. Tal com remarca l’informe Joves i ús del català: una radiografia del sector audiovisual de Mèdia.cat, “els continguts que consumeixen les noves generacions residents a regions amb llengües minoritàries no són necessàriament creats per emissors del mateix àmbit geogràfic o lingüístic, la qual cosa facilita que milers de llengües minoritàries d’arreu del món s’esvaeixin en l’entorn digital, on uns quants idiomes majoritaris s’han erigit en llengües vehiculars aparentment naturals”.
Els joves d’entre 13 i 24 anys han substituït el consum de televisió —73 minuts diaris contra 221 minuts de la població general— per les petites pantalles, on hi ha més llibertat d’elecció, però les opcions en català són més difícils de trobar. Ara bé, val a dir que en els últims anys trobar sèries subtitulades en català ja no és tan estrany. A partir del 2014, la subtitulació en la nostra llengua s’ha convertit cada cop més freqüent i ha fet disparar el nombre de sèries amb opcions disponibles en català.
El boom de les sèries
Els subtítols en català es disparen a partir del 2014, però les produccions originals i doblades encara són minoria
El doblatge de sèries, per la contra, continua sent una opció més minoritària, i les produccions pròpiament en català tampoc no s’han fet encara un lloc com sí que ha aconseguit amb més bona nota el cinema. Mentre que l’any passats van estrenar 35 pel·lícules i documentals amb versió original en català, només hi va haver quatre estrenes de sèries segons la base de dades del Departament de Cultura.
gutta cavat lapidem 
