Category Archives: guerres

Edmundo Bal cree que en la Guerra Civil “no hubo buenos ni malos” y que la democracia llegó “respetando las normas de la dictadura”

El portavoz de Ciudadanos cree que el acuerdo entre el PSOE y Bildu para sacar adelante la Ley de Memoria busca “derribar una Transición modélica”

El portavoz de Ciudadanos, Edmundo Bal,
durante una rueda de prensa ofrecida en el Congreso EFE

El portavoz de Ciudadanos en el Congreso, Edmundo Bal, ha afirmado este martes que España consiguió avanzar hacia la democracia “respetando las normas de la dictadura”. En una rueda de prensa en el Congreso de los Diputados, comentando el desbloqueo de la Ley de Memoria Democrática tras un acuerdo entre el PSOE y Bildu, Bal ha acusado a los socialistas de querer “derribar” una Transición “modélica”. “Nos repugna el pacto Bildu-PSOE”, ha dicho.

Para Bal, en la Guerra Civil que sucedió al golpe de Estado del general Franco no hubo “ni buenos ni malos”. “Ni la memoria ni los muertos tienen adjetivos. No hay ni buenos ni malos. Hay memoria, que son hechos, y hay muertos que fueron injustamente asesinados por los dos bandos”, ha enfatizado.

En su opinión esta división quedó atrás “cuando murió Francisco Franco y cuando en España se dio lugar a un proceso de transición que no se ha dado en ningún lugar del mundo” y ha añadido: “Respetando las normas de la dictadura conseguimos avanzar hacia la democracia y construir una democracia avanzada y reconocer derechos y libertades con mucho sufrimiento, con mucho sacrificio de nuestros abuelos y de nuestros padres”.

La acusación contra el Gobierno de coalición de querer “destruir” la Transición está siendo estos días esgrimida también por Vox: “Ya advirtió Santiago Abascal en 2019 que el objetivo de Pedro Sánchez era reescribir la historia, destruir la reconciliación entre españoles y derrocar a Felipe VI”, ha publicado hoy la formación de extrema derecha en sus redes sociales.

La represión perpetrada por el bando sublevado a las órdenes del general Franco durante la Guerra Civil –y durante los 40 años de dictadura cuyas normas, según Edmundo Bal, se han “respetado”– fue planificada y utilizada como arma de guerra: se cifra según los últimos estudios en 150.000 asesinatos extrajudiciales y en la construcción de 300 campos de concentración donde se encerró a entre 700.000 y un millón de españoles.

La represión en el bando republicano, circunscrita sobre todo al año 1936, se cifra en 50.000 asesinatos atribuibles a grupos extremistas y a la ausencia de un mando único capaz de hacer cumplir la ley. El Gobierno democrático de la República llegó a juzgar a los responsables de algunas de las matanzas perpetradas en el territorio bajo su control, según recordó en 2016 el historiador Carlos Hernández.

https://www.eldiario.es/rastreador/edmundo-bal-dice-guerra-civil-no-hubo-buenos-malos-democracia-logro-respetando-normas-dictadura_132_9146423.html

“Perdón” y “Paz”: la carta de una nieta de un represor franquista a las víctimas

Una vecina de Santa Eulalia de Cabrera reconoce la violenta muerte de dos vecinos en una operación para acabar con el mítico líder de la guerrilla antifranquista Manuel Girón en 1951 en un gesto que los nietos de las víctimas agradecen

Una cascada de dolores y perdones. Muchísimas décadas después. Eso es lo que una sencillísima carta manuscrita que ha aparecido en el pueblo de Santa Eulalia de Cabrera (municipio de Encinedo en la provincia de León) ha conseguido arrancar a raíz de reconocerse de manera por primera vez pública y directa algunos salvajes asesinatos de represión ocurridos en la comarca leonesa de la Cabrera, que fuera santuario de la primera guerrilla antifranquista de España, con el mítico Manuel Girón como uno de sus líderes.

La carta del perdón final, asumiendo aquellos crímenes siempre conocidos pero jamás aireados, está firmada por Gema Rodríguez Ballester. Ella ha querido hacer el esfuerzo que varias generaciones obviaron y escribir el reconocimiento de algunas muertes de la represión en la dura posguerra de esta comarca, repleta de violencia silenciada durante décadas.

En la puerta del Cabildo del pueblo, el punto donde de manera habitual se sitúan escritos y avisos oficiales o populares, ella pegó hace unas semanas una carta de su puño y letra que seguro que fue difícil de escribir. Decorada con unas flores, el texto reza así:

“Santa Eulalia. 7 de julio de 2022

Estas flores blancas son para el hombre y la mujer, cuyos nombres desconozco, vecinos de Santa Eulalia de Cabrera, que en los años 50 fueron torturados y asesinados a manos de mi abuelo, Benjamín Rodríguez Cañueto, y de su hermano pequeño, José Rodríguez Cañueto. Ambos emigraron a Sevilla, como una forma de huida, imagino.

A las familias de este hombre y esta mujer, en nombre de mi familia quiero decir: “LO SIENTO”

Siento mucho todo lo que sucedió. Siento mucho vuestro dolor. Una pérdida así no se puede reparar pero con este gesto pretendo al menos reconocer la responsabilidad que mi linaje paterno tuvo en estos actos criminales. Y pedir PERDÓN.

La guerra terminó. Que la paz sea para todos, para los que ya murieron y para los que seguimos vivos.

Que Dios tenga en su Reino a aquellas víctimas que tanto sufrieron sin comprender y a sus perpetradores, haciéndoles reflexionar sobre sus actos y haciéndoles restablecer el equilibrio en el continuum de la vida.

La Guerra terminó. Paz para todos.

Si alguien encuentra esta carta y conoce a algún miembro de estas familias a las que me dirijo, le agradecería que les hiciera llegar estas palabras“

No parecía conocer mucho los detalles pero sí el dolor que sin duda la actuación de sus propios familiares causó. Así, salió a la luz la historia de los Rodríguez Cañueto. Ahora se reconoce por fin que fueron ellos los artífices de la muerte de los vecinos Antonio León Carrera y Carmen Ballesteros Rodríguez un fatídico 23 de abril de 1951.

La traición que acabó con el mítico Girón
Tal y como relata y demostró en su libro ‘El monte o la muerte’ Santiago Macías, “mientras José fue uno de los autores materiales, su hermano Benjamín lo fue de forma intelectual, tanto para contactar con algunos miembros del último grupo guerrillero -que estaban al tanto de la operación- como señalando a los objetivos entre la población”.

Además de este episodio, también sale a la luz indirectamente una especie de demostración definitiva de que José Rodríguez Cañueto fue el artífice de la histórica traición por la que cayó El Girón, quien fuera desde 1936 la pesadilla de resistencia antifranquista en el monte para el régimen fascista de Francisco Franco.

Infiltrado en la última cuadrilla maqui de Girón, se ganó la amistad del líder y aprovechando una ocasión única le mató disparándole a bocajarro mientras desayunaba cerca de Molinaseca el 2 de mayo de 1951, desfigurándole la cabeza para causar confusión y enterrándole evitando que su sepultura se convirtiera en un referente de la lucha contra el dictador y su régimen de 40 años. Dicen que cobró 80.000 pesetas, una fortuna de la época.

Reacciones a la historia
Ahora, las simples líneas de Gema Rodríguez Ballester han desatado el perdón que reclamaban, en cascada. En el grupo de Facebook ‘Cabreireses entusiastas’, donde se compartió su escrito, ya son dos los familiares directos de los vecinos asesinados los que han reaccionado a los detalles de la historia.

Tere Franco afirma: “Soy nieta de Antonio León y aunque nada va a cambiar el dolor de mi abuela y de sus hijos me parece un buen gesto que desde aquí quiero dar las gracias”. Parecido mensaje que desde Francia ha escrito Carmina Cortes: “Hola. La mujer que mataron en Santa Eulalia era mi abuela Carmen Ballesteros. Gracias por reconocer públicamente el horror que cometió tu familia”, le replica ella a Rodríguez Ballester.

Para Santiago Macías, que arrojó tanta luz sobre hechos como estos, las de la emotiva carta “son unas palabras que no van a cambiar el pasado, pero honran a quien las ha escrito porque pocas veces se pueden ver cosas así”. Porque “para perdonar, alguien tiene que pedir previamente perdón”, zanja. Es así como la verdad, la historia y los sentimientos pueden ayudar a cerrar heridas.

https://www.eldiario.es/castilla-y-leon/perdon-paz-carta-nieta-represor-franquista-victimas-abuelo-pueblo-leon_1_9221094.html

El BBVA ha de demanar perdó si va comerciar amb nazis

Polítics i acadèmics bascos, descendents de víctimes dels camps de concentració nazis i representants dels jueus creuen que el BBVA ha de demanar perdó “si es confirmen” els negocis amb el Tercer Reich d’antics directius dels bancs que es van fusionar per donar lloc a l’entitat. L’Amical de Mauthausen creu que la corporació ha d’investigar també el seu fosc passat i donar-lo a conèixer. Aquest és el quart lliurament d’una sèrie sobre el nazisme a Catalunya, després de la primera, la segona i la tercera.

“Si es demostra el vincle dels seus antics directius amb el Tercer Reich, el mínim que podrien fer els responsables del BBVA seria demanar perdó per col·laborar amb els nazis“, assegura la vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen, Concha Díaz Berzosa. Aquesta organització va ser creada el 1962 a Barcelona per víctimes del Tercer Reich per defensar els drets de les aproximadament 10.000 persones de l’Estat espanyol deportades als camps de concentració. Actualment, reuneix prop de mil socis.

Els vincles que cita Díaz Berzosa entre el nazisme i alguns dels principals accionistes dels bancs que van donar lloc al BBVA després de la fusió han quedat provats a través de documents i testimonis divulgats per El Nacional en reportatges precedents. En aquest lliurament, hi afegim noves evidències. La vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen entén que el que procediria no seria únicament sol·licitar perdó per les responsabilitats, “sinó seguir l’exemple del que van fer moltes empreses d’Alemanya com Berterlsmann i contractar una sèrie d’investigadors per conèixer en profunditat el costat fosc de la història de l’empresa que han heretat, fins i tot si això donés lloc a responsabilitats. Estem parlant de crims de lesa humanitat que no han prescrit. És obvi que els directius actuals no tenen una responsabilitat directa, però sí un compromís moral amb les víctimes i la història. Que obrin els arxius a investigadors externs és, sens dubte, important, però ells mateixos haurien d’indagar en el passat i pagar de la seva butxaca la investigació”.

“Es dona la circumstància que aquesta mateixa entitat ha organitzat exposicions divulgatives sobre el nazisme o sobre la Xoà a través de la fundació”, li comentem a Díaz Berzosa. “Sí, però això no em val”, replica. “Si de veritat vols fer alguna cosa no em vinguis amb donatius. A Espanya queden més comptes pendents per ajustar que fins i tot a Alemanya perquè la situació és terriblement complexa, donat que el feixisme no va ser derrotat com va passar al centre d’Europa, de manera que el problema va molt més enllà de la Segona Guerra Mundial i això, fins al punt que durant moltes dècades la Península va continuar sent un santuari nazi privilegiat. El més trist és que els Aliats ho sabien i van fer els ulls grossos. Jo els culpo a ells”.

Igual com l’associació barcelonina Amical de Mauthausen, els representants dels jueus creuen també que el banc ha de fer pública una disculpa pública i aclarir el passat. “Creiem que honraria al BBVA que demanés perdó si tal com indica la investigació duta a terme per El Nacional, accionistes de les entitats que es van fusionar per originar el banc actual van fer negocis amb els nazis”, ha indicat un portaveu de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya (FCJE) en relació amb les informacions divulgades per aquest digital.

“De fet, és que no seria la primera”, continua. “BMW, Hugo Boss i unes altres 6.000 empreses alemanyes ho han fet. El mateix govern d’Alemanya va demanar perdó el 2000 i va establir un fons d’ajuda per a les víctimes del nazisme. És clar que els actuals directius, i els anteriors, no en tenen pas responsabilitat, però si una empresa té un passat fosc, el millor és indagar-hi. No s’ha d’oblidar que les persones i empreses que van col·laborar amb el Tercer Reich van contribuir al fet que la seva maquinària de crim i guerra es perpetués”.

Iñaki Anasagasti / E.N.

Casalots a Neguri

“Demanar perdó? No ho faran pas”, diu el polític Iñaki Anasagasti. “Però per descomptat que els empresaris del clan de Neguri haurien de demanar disculpes pels crims. Jo tinc la impressió que la societat basca ni tan sols coneix els vincles de certa dreta d’aquí amb el nazisme. Deia Dulce Chacón que som fills del silenci dels nostres pares i responsables de la ignorància dels nostres fills”, segueix l’antic senador del PNB. “Cert és que aquesta societat mai no ha pogut fer una feina d’aclariment de la memòria. En primer lloc, perquè no s’ha permès obrir els arxius. I en segon lloc, perquè hi ha molt tabú. El tema es va tocar al llibre Los españoles que dejaron de serlo de Gregorio Morán i t’ho pots imaginar. Una de les principals responsabilitats que ha tingut ETA en aquest país és impedir que es puguin estudiar i investigar afers com aquest. Nosaltres volíem fer un llibre sobre José Félix de Lequerica i pensàvem titular-lo Heil, Lequerica. Però no vam poder seguir perquè ens van dir que els posàvem en el punt de mira”.

L’anomenat “clan de Neguri” que esmenta Anasagasti és una denominació col·loquial amb la qual s’acostuma a designar l’oligarquia d’industrials i financers que van crear amb el temps el BBV, resultat de la fusió del Bilbao i el Biscaia el 1988. Onze anys després, se li afegiria l'”A” d’Argentaria, una entitat creada per Felipe González que agrupava diversos bancs públics. Els de Neguri devien el sobrenom al fet que es concentraven al marge dret del barri homònim de la ciutat de Getxo, una àrea on encara avui dia salpebren les mansions i els ostentosos palauets (a l’esquerra s’hi va instal·lar la indústria). El barri va néixer al principi del segle passat, pocs anys després de la construcció del pont de Biscaia, com una zona residencial dissenyada d’acord amb la tradició anglòfila de l’alta burgesia de Biscaia, a imatge i semblança de les ciutats-jardí angleses.

És veritat que si els financers i els industrials bascos van buscar inspiració en el Regne Unit per construir-se un barri a mida, part dels diners amb què van consolidar o van fundar les fortunes eren procedents dels negocis amb l’Alemanya nazi i, de forma semblant, amb les oportunitats que els van brindar les amistats amb el règim franquista, que és la part més coneguda de l’esborronadora història de col·laboració amb dictadures sanguinàries de bona part de la burgesia de Neguri. “El Banc de Biscaia està vigilant el compte de crèdit dels alemanys perquè que els directius de l’entitat temen que s’embarguin actius alemanys”, es llegeix en un document secret dels aliats desclassificat el 1987 i originalment datat a finals de 1945 (Document1).

Document desclassificat EUA 1

“Tanmateix, els comptes deuen estar camuflats i els directors i responsables del banc sens dubte deuen ajudar en aquesta feina perquè tots són germanòfils i totalitaris”. En un altre dels papers desclassificats pels nord-americans aquell mateix any (Document3) pot llegir-s’hi: “Guillermo Ibáñez, director del Banc de Biscaia, està ajudant a camuflar el capital alemany a Espanya. Aquest capital se sol posar a nom de certa Mdme. Bergarche i enviat a la seva família a Buenos Aires”.

DOCUMENTO03
DOCUMENT3 desclassificat EUA

Els sinistres Lipperheide

Les potències vencedores mai no van tenir dubtes de les simpaties nazis dels principals accionistes dels bancs de Biscaia i de Bilbao que amb els anys van crear el BBV i, a falta de documents espanyols que acreditin aquest vincle (escassos, destruïts, perduts o encara ocults), fa anys que els nord-americans van desclassificar papers que parlen de la implicació de les dues entitats i dels directius en negocis que embolicaven empreses com Minersa (fundada, entre altres, per Friedrich Lipperheide Henke, un nazi alemany de sinistre passat, establert al País Basc i directament vinculat al Banc de Biscaia) o a organitzacions comercials i industrials del Tercer Reich com IG Farben i Sofindus, un conglomerat d’empreses alemanyes que va operar des del 1938 al 1945 i que va ser engegat per l’empresari nazi Johannes Bernhardt. Però la informació que hi ha sobre els vincles d’aquestes entitats bancàries amb els xiringuitos hitlerians és escassa, fragmentària o nul·la. “És una pàgina de la història que no ha estat escrita encara”, coincideix Anasagasti.

Hi ha diversos assajos acadèmics sobre les relacions comercials hispanoalemanyes que citen els vincles amb el nazisme dels Lipperheide o altres accionistes del Banc de Biscaia. Entre els catedràtics que millor han documentat aquestes relacions hi ha la professora Nuria Puig Raposo. No obstant això, els seus estudis no s’endinsen en els vincles amb el Tercer Reich dels bancs la fusió dels quals va donar lloc al BBV. “Vaig seguir la pista de Lipperheide fa gairebé vint anys, quan el seu fill encara vivia. No vaig aconseguir entrevistar-lo i la informació biogràfica que em va enviar era poc rellevant. Ara em dedico a altres temes, però les colònies alemanyes a Espanya segueixen pendents d’estudi. L’entramat social i empresarial va tenir bastanta continuïtat i m’hauria agradat explorar els arxius de les escoles i de les esglésies catòlica i evangèlica, entre altres coses”, ens va dir Puig Raposo en un breu missatge de correu electrònic, mentre es negava a respondre els nostres missatges i la nostra petició d’una entrevista. Almenys un dels treballs d’aquesta catedràtica de la Complutense sobre les xarxes comercials hispanoalemanyes va ser finançat parcialment per la Fundació BBVA.

A diferència del que va passar a altres països com la mateixa Alemanya, cap empresa o banc de l’Estat espanyol ha aclarit públicament, investigat o, menys encara, ha demanat perdó per la contribució a mantenir al poder el Führer gràcies, entre altres coses, en el cas de la Península, al comerç amb el Tercer Reich i al subministrament de productes i minerals estratègics per a l’esforç bèl·lic, assumpte al qual El Nacional ha dedicat tres reportatges anteriors d’una sèrie d’investigació que arrenca amb la troballa fortuïta a Sant Feliu de Guíxols — per un llibreter de Badalona, Marçal Font— d’un diari escrit per un soldat de la Wehrmacht. I són precisament diversos cognoms associats al clan de Neguri els que més sovint reverberen a mesura que un es capbussa en els documents i els estudis acadèmics que miren d’explicar la història d’aquestes connexions.

Blanquejant la timba de Neguri

“Demanar perdó?”, afegeix Iñaki Anasagasti. “Aquesta gent no demana perdó. Aquesta gent considera que no s’ha de mirar al passat sinó al futur, i aquesta és la gran trampa. La llei de punt final i l’amnistia del 77 van crear un paraigua d’impunitat. I un cop més això va passar perquè existia ETA. Si no hi hagués hagut l’organització, els hauríem posat en el punt de mira. El primer que va fer ETA després de les eleccions del 77 va ser assassinar d’una forma immisericordiosa Javier Ybarra, que havia estat alcalde de Bilbao. També a José Lipperheide el va segrestar ETA i, d’aquesta manera, el va convertir en una víctima. I quan un és una víctima, és de molt mal gust burxar-ne el passat”.

“No només no han demanat perdó, sinó que tot aquest món i els seus personatges han estat blanquejats”, afirma l’antic senador del PNB. “Allò de Neguri s’ha anat desmuntant a poc a poc perquè la majoria dels grans negocis els van fer en connivència amb el règim. Entre que uns se n’han anat; entre que d’altres van pagar l’impost revolucionari; entre que són pocs… al final, han gaudit de molts presents i, en un moment donat, han arribat a creure que el PNB era el seu majordom. La majoria han mort i només en queden els fills i els nets. Molts han dilapidat les fortunes familiars. Per culpa dels seus paradisos fiscals, Emilio Ybarra, que va ser regidor de l’Ajuntament de Bilbao, ha perdut la joia de la corona, que era el Banc de Bilbao i de Biscaia. Abans, normalment, es dedicava el fill ruc a la política i el llest a l’economia, però amb Ybarra va ser a l’inrevés, cosa que explica que hagi enfonsat el vaixell. Nosaltres portem molt temps lluitant perquè s’obrin els arxius encara que imagino que el que deu quedar és molt poc perquè els interessats en què no es coneguin aquests fets hauran fet la seva feina”.

“Una excepció entre els de Neguri va ser la família del senyor Ramón de la Sota, propera al PNB, i que va ser forçada a exiliar-se mentre els Aznar li robaven la flota“, continua Anasagasti. En efecte, Ramón de la Sota y Llano va morir a Getxo el 17 d’agost del 1936, poc després del començament de la Guerra Civil espanyola. Tres anys després, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques condemnava els descendents a l’abonament d’una sanció de cent milions de pessetes “per conspiració per a la rebel·lió militar”, de tal forma que els llavors abundants béns van ser embargats i, entre ells, quaranta vaixells de les seves companyies que havien estat utilitzats per evacuar Bilbao.

Llicència per robar dels Aznar

 

Darrere d’aquesta operació política hi havia, entre d’altres, els hereus del cosí carnal i antic soci Eduardo Aznar y de la Sota, marquès de Bérriz, que van acabar apropiant-se de tots els actius amb l’ajuda dels amics franquistes. Va ser un atracament en tota regla.

La Compañía Naviera Sota y Aznar va passar a dir-se després de la Guerra Civil Naviera Aznar i va acabar per convertir-se en la flota mercant més gran d’Espanya, amb 44 vaixells i més de 175.000 tones de registre brut. Al capdavant d’ella hi havia José Luis de Aznar i Zavala, net del fundador i una de les personalitats més riques de l’època. Tal com explica Jesús María Valdaliso en un llibre sobre La familia Aznar, “va haver d’esperar-se al relleu generacional de les dues famílies perquè les relacions, almenys en el terreny personal, tornessin a normalitzar-se”.

La germanofília i inclinacions totalitàries dels Aznar està ben documentada, de la mateixa manera que hi ha proves irrefutables de la manera com es va utilitzar la naviliera com a part de la logística de les ratlines o rutes de fugida a l’Amèrica Llatina dels nazis perseguits després del final de la Segona Guerra Mundial. El periodista José María Irujo va documentar al llibre La lista negra com l’espia Reinhard Spitzy va aconseguir escapar des d’Espanya en el vaixell Monte Urbasa, propietat d’aquesta família. “Tota aquesta gent com els Aznar de la naviliera o els Ybarra són una vergonya”, afirma Iñaki Anasagasti. “Es dona la circumstància que fa un cert temps es va fer “il·lustre de Bilbao” un dels seus descendents, Alejandro Aznar, i jo em vaig indignar però, ésclar, la meva paraula era la veu que clama al desert”.

El Nacional ha proporcionat proves addicionals en una sèrie de reportatges d’investigació sobre el Tercer Reich a la Costa Brava de com José Luis de Aznar va ajudar a amargar-se a la seva finca manxega de Cabañeros al nazi Friedrich Lipperheide Henke, que, — segons la investigació duta a terme per aquest digital al costat del llibreter badaloní Marçal Font, Miriam Noheras i Francisco Muñoz-, va fundar part de la fortuna, igual com els seus germans, en la venda a Hitler de fluorita o wolframi mitjançant societats com Somimet o l’encara viva Minersa, i mitjançant la comercialització i explotació a Espanya a través d’Unicolor de les patents d’IG Farben. IG Farbenindustrie AG o IG Farben va ser un conglomerat nazi de companyies químiques creat el 25 de desembre de 1925 com a resultat de la fusió de BASF, Bayer, Hoechst i Agfa, entre d’altres. Inicialment, produïen colorants, però aviat van començar a investigar altres àrees de la química. Durant l’Alemanya nazi, van produir Zyklon B.

El banc “germanòfil i totalitari”

Els Lipperheide són també una altra de les famílies llegendàries de Neguri i fins i tot avui dia, els hereus continuen sent els accionistes majoritaris de Minersa (una empresa creada per un malànima nazi per comerciar amb nazis i que va operar també a Catalunya), al costat d’Alejandro Aznar, president de Marqués de Riscal i descendent de José Luis Aznar, l’autor material i el cervell de l’atracament a la naviliera dels de la Sota. Documents desclassificats dels aliats criden igualment l’atenció sobre la implicació del Banc de Biscaia en la creació d’aquesta societat d’explotacions mineres, nascuda senso stricto al caliu del Tercer Reich. Amb freqüència, allà on hi havia un membre de la burgesia industrial de Getxo apareixen, tard o d’hora, els noms del Banc de Biscaia o de Bilbao, i en ocasions, no gaire lluny, el d’un nazi, al costat dels cognoms clàssics de la cort franquista de l’època establerta a les províncies vascongadas. “El Sr. Heiler va opinar que el Sr. Lipperheide (Unquinesa) continuaria com en el passat treballant amb IG Farben si els camps d’interès fossin clarament definits”, s’assegura en un altre informe desclassificat dels serveis d’espionatge nord-americans escrit durant la Segona Guerra Mundial (Document4).

DOCUMENTO04
DOCUMENT4 desclassificat EUA

Unquinesa va ser la societat al voltant de la qual els Lipperheide van refundar el 1940 part del negoci. Concretament, el que aglutinava totes les seves indústries químiques del país (les activitats mineres giraven al voltant de l’esmentada Minersa). Doncs bé, aquell mateix any, va ser quan Unquinesa va firmar un acord comercial amb Unicolor, la franquícia espanyola d’IG Farben, que li garantia un 12% de les vendes d’Unicolor a Espanya”.

L’informe dels serveis secrets nord-americans segueix: “Entre els altres interessos de Lipperheide, hi ha les mines d’Osor [la Selva]. El 1943, el Sr. Lipperheide va informar al Dr. Hailer que les accions es repartien de la següent manera: 41% de la família Lipperheide; 19% d’amics de Lipperheide (Konsorten); 40% d’espanyols (Banc de Biscaia, etc)”. En aquesta mina s’explotava amb usos militars fluorita que després eren enviada a Alemanya de forma clandestina amb la col·laboració de diversos industrials catalans, certes empreses pantalla i navilieres com els de l’Aznar. Els detalls d’aquest tràfic també estan explicats en dos dels tres reportatges d’investigació publicats per El Nacional els diumenges precedents.

Friedrich Lipperheide va ser inclòs en la llista de 104 nazis reclamats a Espanya pels aliats que fa alguns anys va donar a conèixer el periodista d’El País José María Irujo. Quan el reporter va preguntar al seu fill —que va ser també vicepresident del Banc de Biscaia— sobre les martingales de Friedrich, el seu pare, Federico Lipperheide Wicke va al·legar una ignorància i una amnèsia inversemblant sobre les suposades relacions de la família amb l’Alemanya nazi.

Oxigen per al Führer

Aquest mateix document dels Aliats prova de forma inequívoca com els Lipperheide i els seus amics de Neguri (la resta d’accionistes de Minersa, l’empresa que explotava, entre altres jaciments, les mines catalanes d’Osor) van contribuir a rezolzar l’esforç bèl·lic del Führer d’una manera determinant: “Els lliuraments de fluorita a Alemanya es van pagar a través de l’oficina de compensació hispanoalemanya. L’empresa, és a dir, el president del Banc de Biscaia, ha rebut una proposta molt avantatjosa dels nord-americans que van oferir efectiu. Atès que alguns dels membres de la junta directiva es van sentir inclinats a acceptar l’oferta, el Sr. Lipperheide va témer perdre el control de la societat. Per tant, va suggerir que IG Farben adquirís una participació d’1/4. Lipperheide i IG Farben tindrien llavors el 55% de les accions. Considerant que els estrangers no estan autoritzats a posseir més del 40 per cent del capital d’una mina, IG Farben hauria de comprar les accions a través d’Unicolor”.

En altres paraules, a Lipperheide l’inquietava que la fluorita es vengués als nord-americans i apostava de manera entusiasta per incloure a la seva societat els fabricants del gas Zyclon, l’esmentat IG Farben, que sovint ha estat descrit pels historiadors com el “conglomerat industrial més notori del Tercer Reich”. Va ser una de les seves subsidiàries, Degesch, la que va fabricar el pesticida amb el qual es va gasar un milió d’hebreus en camps de concentració com Auschwitz II i Majdanek. Una altra de les empreses del grup, la famosa Bayer, va fer experiments mèdics amb presoners a Mauthausen. Friedrich, tanmateix, se sentia molt més còmode amb ells en l’accionariat que no pas venent fluorita als Aliats. I segons es diu en aquest informe, per no incomplir la llei franquista que obligava a mantenir la majoria de les accions de les societats en mans espanyoles, va suggerir fer la compra de les accions a través d’Unicolor, que venia a ser la forma espanyola maquillada d’IG Farben. Això finalment mai no va passar, però dona una idea molt precisa de la manera com s’articulaven les inclinacions polítiques d’aquest tètric individu que solia honrar les visites a Bilbao del caudillo saludant amb el braç alçat, a l’estil falangista.

És interessant precisar que tant el wolframi o tungstè —denominacions sinònimes— com la fluorita eren indispensables per als plans militars de Hitler. El wolframi era utilitzat per endurir l’acer i reforçar el blindatge dels tancs i augmentar la capacitat de penetració dels projectils. Els principals exportadors de tungstè eren la Xina i Birmània, però en previsió que es tallessin les vies de subministrament, el Führer va decidir cobrar-se part del deute que havia contret Franco amb el mineral essencialment procedent de Galícia. I el mateix passava amb la fluorita, utilitzada, entre altres coses, per a la fabricació de l’alumini i en certs processos necessaris per blindar els vehicles militars.

A última hora, l’espat de fluor es va revelar també fonamental a la indústria nuclear per a l’enriquiment de l’urani i el plutoni. La part del lleó procedia de la cornisa cantàbrica i va ser comercialitzada a través de Sofindus, entre d’altres, per un cobdiciós i immoral oportunista anomenat Ángel Pérez de Leza. Tanmateix, es van extreure i van exportar de forma clandestina diversos milers més de tones d’altres mines catalanes com el Papiol (Baix Llobregat) o Osor (la Selva). Allò del Papiol pertanyia a Sofindus però els fluorurs d’Osor — en part extrets pels “rojos” durant l’època de la Guerra Civil quan la mina estava col·lectivitzada— van ser venuts per Lipperheide i els seus amics banquers. Hi ha informes dels Aliats que suggereixen fins i tot que Pérez de Leza va arribar a treballar també per a Somimet, societat predecessora de Minersa fundada, entre altres, pel mateix Friedrich i per un altre directiu del Banc de Biscaia, Guillermo Ibáñez.

El conglomerat nazi Sofindus va arribar a acaparar prop del 80% dels intercanvis comercials hispanoalemanys. En el 20% restant va ser on els Lipperheide van consolidar la fortuna. També Friedrich, com a accionista, va ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat al Banc de Biscaia. Va morir, igual com tots els seus amics de Getxo, com un empresari respectable. La seva família d’origen alemany s’havia acabat convertint en una de les dinasties de referència del clan de Neguri i també en un notori exemple de la manera com certa burgesia biscaïna es va lucrar fent negocis amb el Führer i traficant a l’ombra del caudillo. Això sí, el cognom havia quedat perfectament blanquejat, i no pas exclusivament pel franquisme. La Història els havia absolt fins a avui per desídia, desconeixement, obscurantisme en la gestió dels arxius, mancada de recursos dels especialistes en Humanitats o, en altres casos més notoris, per pura mala fe i per la deliberada ocultació d’informació per part dels hereus dels criminals.

En el punt de mira d’ETA

Va tenir a veure també la indulgència i el silenci fins i tot d’una part de la mateixa premsa basca amb alguns d’aquests cognoms, amb l’activitat d’ETA? Això és justament el que sosté Anasagasti, per a qui “la presència indesitjable” d’aquesta organització en la vida política d’Euskadi va contribuir de forma especialment rellevant a enrarir l’atmosfera social i a impedir la restauració de la memòria i alguna forma pòstuma de justícia.

Neguri i els seus membres filonazis van ser sempre objectius preferents d’ETA. El 2008, l’organització va atemptar directament contra el cor de la vida social del clan, al club marítim de l’Abra, a Getxo. I amb aquest eren sis els cotxes bomba que havien esclatat en tan sols vuit anys al barri de Neguri i Las Arenas. El primer d’aquests atemptats va tenir lloc el 25 de juny del 2000 al carrer Manuel Smith amb un cotxe bomba estacionat davant del xalet d’un membre de la família Delclaux, un altre cognom clàssic vinculat als de Neguri. Divuit anys abans, el 1982, va ser segrestat per ETA i posteriorment alliberat després del pagament d’un rescat, el germà de Friedrich, José Lipperheide.

“En certa manera comparteixo la percepció que el fet que algunes persones fossin objectiu o fins i tot víctimes d’ETA ha ajudat a no aprofundir o a no investigar-ne el passat, però crec que això va molt més enllà”, assegura el diputat d’EH-Bildu, Jon Iñarritu. “Que tinguessin una vinculació amb el nazisme deriva també del fet que estiguessin a prop del poder franquista i a causa del mite de la transició exemplar i pacífica, molts d’ells es van aixecar de la nit al dia després de la mort del dictador convertits en demòcrates amb pedigrí. Continuaven sent influents, especialment, en l’economia. I això va contribuir al fet que no es volgués burxar en els orígens de totes aquestes grans dinasties de renom relacionades amb la dictadura [i el Tercer Reich] o que es fes d’una forma molt parcial. Va passar a Euskadi però també a Espanya”.

Jon Iñarritu / E.N.

Iñarritu és de l’opinió que les empreses i els descendents dels personatges relacionats amb l’Alemanya nazi haurien, de forma prioritària, d’aclarir aquests vincles. “Certament, els responsables directes d’aquestes activitats, que van grimpar amb els nazis, ja no són vius. Però sí que ho estan els hereus, tant en la política com en l’economia. No sé fins a quin punt són directament responsables d’alguna cosa, més enllà d’haver heretat, però tot i així, crec que les societats i les companyies que van comerciar i van col·laborar amb els nazis haurien d’entonar un mea culpa, tal com s’ha fet a Alemanya. I de la mateixa manera haurien de procedir les que es van fer d’or amb els béns expropiats pel franquisme, les que van utilitzar mà d’obra esclava republicana —a casa meva tinc el cas proper del meu avi— i, en general, totes les vinculades amb la dictadura”.

“Pel que fa als bancs de Biscaia i de Bilbao, tots dos van evolucionar fins a fusionar-se i convertir-se en el que avui dia és el BBVA. En nom de la transparència i per una qüestió de reparació històrica i de justícia, tanmateix haurien d’obrir els arxius i aclarir les relacions amb el Tercer Reich”, afegeix el diputat. “Durant el procés d’industrialització basca del segle XIX, grans famílies van fer abundants fortunes i es van establir en el marge dret de la ria, a Getxo, i més especialment a Neguri. Cal tenir en compte que les grans zones d’industrialització van ser Catalunya i Euskal Herria, així que no resulta sorprenent que aquells membres de la burgesia que tenien relació amb Alemanya o Àustria utilitzessin aquests vincles per fer negocis amb Berlín o per promoure les idees abjectes del nazisme en el clima propici del franquisme. Després de la Guerra Civil, els qui no simpatitzaven amb el règim se’n van anar a l’exili, però la resta va grimpar i molts encara conserven poder. És cert que ja no viuen a Bizkaia, sinó que se’ls troba, sobretot, en llocs com Madrid, Marsella o Londres”. El diputat de Bildu creu que ni tan sols la societat basca coneix bé el passat nazi d’aquestes famílies, fora dels restringits cercles polítics i acadèmics.

Crims impunes

Segons el parer de l’historiador Xabier Irujo, president del Centre d’Estudis Bascos a Reno (Nevada, Estats Units), la vinculació amb el Tercer Reich de certs bancs i certa burgesia basca són episodis de la història encara inexplorats. “No es va fer justícia al seu dia ni tan sols a Alemanya i dubto que se’n faci mai, però l’única forma de reparació on podem aferrar-nos és la recuperació de la memòria històrica. Per suposadíssim que el BBVA hauria de demanar perdó per les activitats comercials del passat. A Alemanya hi ha encara un munt d’empreses que van col·laborar amb l’Eix, ésclar que algunes van haver de respondre a Nuremberg i altres moments històrics. És veritat que allò va ser simbòlic i es va jutjar una insignificant minoria d’implicats. Fora d’això, la majoria de les conegudes van col·laborar amb Hitler. Parlo de Mercedes Benz, Bayer, Hugo Boss, Opel, Audi o tantes d’altres. La societat que va fabricar els forns d’Auschwitz estava oberta fins fa cinc o sis anys, però va abonar reparacions. Aquí, les empreses no només es van lucrar comerciant durant la guerra, sinó gràcies als espolis. I entre ells, els mateixos bancs. Conec bons exemples d’això en la meva família”.

El besavi de Xabier va ser el navarrès Manuel de Irujo Ollo, diputat del PNB i ministre amb els governs de Largo Caballero i de Negrín durant la Segona República. Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar al Regne Unit. “A tots els germans els van posar a la presó i a algun d’ells fins i tot el van condemnar a mort“, precisa l’historiador. “El que feien era embargar-los i treure a subhasta els béns robats. Fins i tot no fa gaire, els documents judicials d’aquests processos eren sota cadenat, però recentment, almenys, a Navarra, han sortit a la llum i, amb ells, han aparegut llibres. A l’inventari que van fer de la farmàcia que van robar al meu avi van incloure-hi fins i tot un tub de pasta de dents obert. Qui o quins aconseguien aquestes propietats? Les classes mitjanes no podien permetre-s’ho així que, en la majoria dels casos, eren grans empreses. I a mi no em sorprendria que entre elles hi hagués els bancs que van donar lloc al BBV i que, com en el cas del Biscaia, formaven part d’aquest ordit de negocis de franquistes i nazis”.

“Una de les fórmules dels nazis per a l’evasió de capital pot ser denominada ‘exportació d’experts tècnics’. Els alemanys ja tenien les connexions necessàries amb el Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya i durant 1942 van convertir totes les possessions en accions i títols estrangers enviant-los a Espanya i invertint-los en préstecs als següents bancs: Banc de Biscaia, Banc Hispanoamericà, Banc Exterior de Crèdit i Banc Urquijo Català”, pot llegir-se en un altre document dels serveis secrets dels Aliats datat a Tànger el 25 d’abril de 1946 (Document2).

DOCUMENTO02
DOCUMENT2 desclassificat EUA

El text porta per títol Capital enemic ocult a Espanya i prossegueix d’aquesta manera: “El Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya era el canal de totes les transferències de patents i capitals de la indústria automotriu alemanya: Daimler, Opel, Mercedes Benz, etc. Hi havia un grup que s’ocupava especialment de les patents de màquines per a la indústria tèxtil. És a dir, es va formar una societat de cartera i tenia l’oficina principal a Düsseldorf. Els patrons d’aquest grup són industrials catalans i bilbaïns que es fan passar per refugiats o tenen passaport espanyol”.

El Nacional ha identificat almenys uns altres dotze documents desclassificats més que proporcionen proves i indicis consistents de la col·laboració amb el Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial dels responsables del Banc de Biscaia i de Bilbao. Els mateixos Aliats tenien problemes sovint per desentranyar les veritables relacions d’aquests i altres bancs amb l’embolic d’empreses i societats ordit a Espanya pels nazis per ocultar les activitats. “En l’intent d’aclarir l’informe, s’utilitza un diagrama a la pàgina onze, que es creu que simplifica massa les relacions molt complexes entre Farben, Unicolor, Sefanitro i Unquinesa i, per tant, distorsiona la situació real”, s’afirma en un altre document desclassificat fa deu anys (Document5).

DOCUMENTO05
Document5 desclassificat EUA

“Dit això, parlar del “control” d’IG Farben sobre Sefanitro i Unquinesa és excessiu perquè l’evidència acumulada fins ara mostra col·laboració entre Farben i les corporacions espanyoles, però poc més que això. Unicolor és accionista d’Unquinesa però no s’ha demostrat que hi tingui una participació financera majoritària. També s’informa que són accionistes el Banc de Biscaia, el Banc Espanyol de Crèdit i Lipperheide i Guzmán. Sefanitro té un extens contracte amb IG Farben però dir que Farben controla la Corporació Espanyola és ambigu i possiblement no sigui cert. Els accionistes, segons l’Ambaixada, són Alts Forns de Biscaia, el Banc de Bilbao, el Banc de Biscaia i el Banc Urquijo”.

Consultats sobre aquests suposats vincles amb el nazisme, fonts del BBVA han assenyalat a El Nacional: “No tenim d’informació, donat el temps que ha transcorregut. Que si no tenim arxius? No tenim més informació”.

A la fotografia principal, Adolf Hitler i Francisco Franco a l’estació de tren d’Hendaia, a Euskadi Nord / Arxiu

Ferran Barber és un periodista independent d’investigació especialitzat en conflictes internacionals i assumptes socials.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/bbva-demanar-perdo-nazis-jueus-victimes-mauthausen_872772_102.html

“Trauré del Valle el meu avi per enterrar-lo amb la meva àvia”

Joan Pinyol,
catedràtic d’institut i escriptor, autor del llibre “Avi, et trauré d’aquí!

La vall dels profanats

Hi ha inhumats al mausoleu franquista del Valle de los Caídos uns 60.000 cossos, la meitat identificats: 6.000 van ser exhumats de fosses comunes en terres catalanes als anys 60, sense dir res a les seves famílies. Franco va robar les restes d’aquelles víctimes de la guerra: dic “va robar” perquè no va informar-ne les famílies dels difunts. A un d’aquests difunts, Joan Colom, li ha sortit un net batallador i tenaç: Joan Pinyol no desistirà fins que el seu avi reposi amb la seva vídua, l’àvia Teresa. I vol que la seva mare (la Laura, 92 anys) ho vegi. I els seus fills, besnéts de Joan Colom. Espanya es deu a si mateixa honrar com cal els ossos de les víctimes de la Guerra Civil: comencem pels reclamats pels seus descendents i familiars. Llegiu mentrestant el seu Avi, et trauré d’aquí! ( Saldonar).

Com es deia el seu avi?

Joan Colom Solé. Era el pare de la meva mare.

La seva mare viu?

Laura Colom: viu a Capellades i ara té 92 anys.

Recorda ella el seu pare?

Sí, tenia vuit anys quan ell va ser reclutat per l’ exèrcit republicà l’octubre del 1938.

Poc temps li quedava a la guerra…

No hauria estat reclutat si els franquistes haguessin avançat de pressa. Però Franco avançava a poc a poc per anar esclafant.

Quina edat tenia aleshores el seu avi?

Tenia 40 anys. La seva dona, Teresa, es va quedar a casa amb tres fills: la Laura era la petita.

Van enviar el seu avi al front?

A rereguarda, i el front el va atrapar a ell.

Van arribar les tropes franquistes.

Exacte, i va ser fet presoner i amuntegat al claustre de la Seu Vella.

Lleida.

Sí, un camp de concentració. Es cartejava amb la seva estimada Teresa.

Conserva vostè les cartes?

Sí, tranquil·litza la seva dona i espera avals que l’alliberin: no estava ficat en política.

A què es dedicava Joan Colom?

Construcció: amb el seu pare van fer la gran piscina de Capellades, encara en ús. Va ser inaugurada el 1934 però va arribar la guerra i no van cobrar mai l’obra.

Va aconseguir el seu avi els avals?

Va contreure un tifus i el març del 1939 moria a la infermeria de la Seu.

Pobra Teresa.

Va anar a recuperar el cos del marit: ja estava enterrat, li van ordenar tocar el dos.

Inhumà… On el van enterrar?

Fossa comuna, al cementiri de Lleida.

A quants quilòmetres de casa seva?

Cent quilòmetres. L’àvia els va recórrer tota la seva vida per deixar flors a terra.

A terra?

No hi va haver mai cap monòlit que honrés els morts allà enterrats. Em xocava de nen, fins que vaig entendre la guerra.

Anava vostè també allà a deixar flors?

Amb l’àvia, després amb la mare. L’àvia va morir el 1977… sense saber la veritat.

La veritat?

Que portava flors a una tomba buida.

Buida?

El meu avi va estar enterrat allà del 1939 al 1965: aquell any es van emportar en secret les seves restes, profanant aquells morts.

Qui els va treure? On els van portar?

Ho vaig saber el 2008: fins aleshores la mare i jo portàvem flors a aquella fossa…

I com ho va saber?

Va caure a les meves mans un exemplar de la revista Sapiens , parlava d’una investigació de la historiadora Queralt Solé.

Investigació sobre…

El secret del Valle de los Caídos. Els noms dels milers de morts traslladats per Franco des de les fosses catalanes . D’això parlava.

Ui…

Vaig revisar la llista de noms, pel morbo de veure si figurava algú de Capellades…

Sense pensar en el seu avi.

No, el meu avi el creia a Lleida. I veig que hi figura un de Capellades…

I el seu nom era…

Joan Colom Solé. El meu avi! Veure el seu nom va ser un xoc per a mi.

Per què Franco va exhumar el cos del seu avi, entre d’altres, i se’ls va emportar?

Per omplir el seu mausoleu: li faltaven morts, ja que les famílies del seu bàndol es negaven a cedir-los al Valle de los Caídos.

I es va posar a robar morts enemics?

Ni més ni menys, sense informar els familiars d’aquells difunts.

Com l’hi va dir vostè a la seva mare?

Vaig esperar un dia tranquil, ella asseguda, atenta… I jo li vaig dir: “El teu pare està enterrat al costat de Franco”.

Com va reaccionar ella?

“Justament allà?”, va dir amb pena infinita. I va anar a la seva habitació i em va portar les cartes del seu pare a la seva mare, que jo desconeixia que existien.

Què va sentir vostè aleshores?

Que la meva obligació familiar era treure el meu avi del Valle de los Caídos.

Ja han passat 14 anys des que ho va saber el 2008…

I continuo lluitant per treure’l d’allà.

Tan difícil és fer-ho?

Hi ha avenços i retrocessos. Almenys ja he pogut veure i gairebé tocar la caixa que conté els ossos del meu avi Joan.

Oh! Com va ser, això?

El 2010, el govern socialista va permetre a un grup de familiars veure l’estat de les criptes: per una obertura vaig veure columbaris de fusta, refets el 1990, un el del meu avi. Vaig cridar amb dolor: “Avi, et trauré d’aquí!”. I vaig plorar.

Què farà el dia que pugui treure el seu avi? I tant de bo sigui aviat.

Vull que reposi eternament amb la seva dona Teresa al cementiri de Capellades. I que la meva mare visqui per veure-ho.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220815/8466661/traure-valle-meu-avi-per-enterrar-amb-meva-avia.html

Se dispara la venta de órganos en Afganistán debido a la extrema pobreza de su población

https://videos.elmundo.es/v/0_5vmj8fcp-se-dispara-la-venta-de-organos-en-afganistan-debido-a-la-extrema-pobreza-de-su-poblacion?count=0

Tres mil cinc-cents ronyons a l’any al mercat negre

Uns 3.500 homes de 50 anys, amb un bon compte bancari i procedents de l’Orient Mitjà, Amèrica del Nord o Europa central i occidental van viatjar l’any passat a algun país en desenvolupament a la recerca d’un ronyó (el cost s’estima en uns 150.000 euros) que els permetés millorar la seva qualitat de vida o, en casos més extrems, mantenir-la.

Segurament també hi ha dones i els qui tenen 20, 30, 40 o 60 anys, però el perfil descrit abans és el del comprador d’ òrgans habitual a tercers països que, fa uns dies, ha presentat a l’ONU Beatriz Domínguez-Gil, responsable de l’ Organització Nacional de Trasplantaments ( ONT).

Domínguez-Gil va viatjar a Nova York amb la intenció d’arrencar a aquest organisme una resolució que tipifiqui clarament com a delicte la compravenda d’ òrgans. El resultat de les negociacions amb l’ONU encara trigarà a conèixer-se, tal és el temps que triguen les entitats internacionals a actuar.

L’ONT, juntament amb els ministeris d’Afers Exteriors i Justícia, està entossudida a fer veure a les organitzacions internacionals i als països que les integren la necessitat de lluitar conjuntament contra el comerç d’ òrgans .

“Si no n’hi ha un acord general, és impossible”, assenyala Beatriz Domínguez, que pensa que han de ser els països del primer món els que liderin l’ofensiva contra aquesta compravenda perquè en tenen prou recursos.

En concret, Espanya treballa perquè s’ampliï el protocol de Palerm , que tipifica com a delicte el tràfic de persones, incloent-hi el comerç amb finalitats sexuals, laborals i l’extracció d’ òrgans . Però l’ ONT creu que ha de ser més ferma pel que fa a la compravenda d’ òrgans , una pràctica més habitual del que els països desenvolupats volen fer veure.

“Volem que es persegueixi clarament tant la persona que compra com els intermediaris i, especialment, els professionals sanitaris que hi intervenen”, assenyala Domínguez, entossudida a involucrar-hi els metges, una part clau en aquest procés (sense ells no n’hi ha ni operació ni tampoc recuperació) en la lluita contra aquest tràfic .

La responsable de l’ ONT descriu amb duresa les atrocitats que s’amaguen rere aquest comerç: gent rica que, sense importar-li el que li passi a l’altre, compra un òrgan a una persona que no té res, només el seu cos per vendre, i a la qual els intermediaris (entre ells, hi insisteix, metges) gairebé mai li paguen. “Hem vist veritables salvatjades: homes i dones que han mort per falta d’assistència, persones operades sense anestèsia, en condicions infrahumanes, que després de l’extracció han quedat al carrer amb una cicatriu enorme i ni tan sols amb un analgèsic”, relata.

La venda d’ òrgans és més freqüent en països de Llatinoamèrica , a l’ Índia , el Pakistan , les Filipines i Egipte , llocs de pas de molts refugiats. Domínguez-Gil insisteix que els professionals sanitaris són els responsables d’avisar les autoritats en cas que un pacient arribi a la seva consulta amb un òrgan nou.

És l’única manera d’ aturar aquest comerç que vulnera tots els drets humans passats i futurs. “Sabem que no és fàcil, perquè hi ha professionals que defensen que el seu deure comença i acaba en el seu pacient i que el seu pacient és per sobre de la responsabilitat cap als altres”, apunta. Tipificar com a delicte aquest comerç, involucrar-hi els metges i, per descomptat, convèncer els països que cal invertir en un sistema nacional de trasplantaments, com el d’Espanya , que faci desistir els seus ciutadans de buscar fórmules il·legals perquè el seu sistema els dona més garanties.

En els últims anys, països com Corea del Sud i Israel, antics compradors d’ òrgans , han invertit en el sistema sanitari i han aconseguint una disminució sorprenent del comerç. “És possible fer-ho. Nosaltres ho hem fet”, assenyala la representant de l’ ONT . Domínguez-Gil propugna treballar per aconseguir l’autosuficiència i estendre el model espanyol de trasplantaments a altres països, com més millor, com un exemple que cal seguir per evitar tant el tràfic d’òrgans com el turisme de trasplantaments.

“L’any passat, Espanya va ampliar encara més la diferència respecte d’altres països: vam arribar als 43,4 donants per milió de població ( p.m.p ) i vam efectuar més de cent trasplantaments per p.m.p . Tenim una taxa de donació que duplica àmpliament la de la Unió Europea (20,8 donants) i superem més de 15 punts la taxa mitjana dels Estats Units (28 donants)”, explica la directora de l’ ONT .

Aquestes dades ens perme-
ten afirmar sense cap dubte que els ciutadans espanyols són els que més possibilitats tenen al món d’accedir a un trasplantament quan ho necessiten. “És evident que com més gran és la possibilitat de rebre un trasplantament, més es redueix la necessitat de recórrer al turisme de trasplantament o al tràfic d’òrgans”, assenyala la responsable de l’ONT.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20170731/43240373314/ronyons-venuts-a-l-any-mercat-negre.html

Vendo mi riñón por 8.000 euros

La desesperación empuja a residentes en España a ofrecer sus órganos en la Red para trasplantes en el exterior – Ese ‘negocio’ está tipificado en el Código Penal

“Vendo mi riñón, lo hago por el bienestar de mi hija”. Esta es la oferta que ha colgado Luis (nombre ficticio) en la web Campusanuncios. El colombiano, de 23 años, cuenta por teléfono que llegó al País Vasco hace cinco en busca de una oportunidad en la construcción, pero la burbuja inmobiliaria estalló y, al perder su empleo, se quedó también sin permiso de residencia. “Estoy pagando mis deudas, pero con retraso”, se lamenta. “No tengo para el pasaje de vuelta ni puedo mantenerme en España. Necesito dinero”, explica como una retahíla que ha repetido mil veces. Su riñón lleva a la venta tres meses durante los cuáles ha recibido ofertas de varios interesados; ninguno le ha enviado los 8.000 euros que pide para rematar esta venta completamente ilegal en España. Él prefiere llamarlo “una donación que requiere gratificación”.

https://elpais.com/diario/2011/07/31/sociedad/1312063203_850215.html

Assange, el sabor amarg de la injustícia

No hi ha la seguretat que un periodista, en qualsevol lloc del planeta, no sigui processat si té la temeritat de publicar quelcom que, tot i ser cert, no agradi als Estats Units

Tal com apunta el reportatge “Assange, el preu de la veritat”, “el malson per als Estats Units en plena guerra d’Iraq va ser el dia en què un grapat de hackers i periodistes van revelar al món un vídeo classificat“. D’aquí endavant van venir atacs a civils i a periodistes, les sentències de mort decidides pels soldats d’Estats Units de manera arbitrària, de persones de tota edat i condició, de nens, la conversió dels fets en crims de guerra… No continuo. El que va emprendre Julian Assange va ser la seva responsabilitat com a professional de la informació, la responsabilitat de, després de comprovar la veracitat del material de què disposava, donar-lo a conèixer, difondre’l perquè el món pogués assistir amb estupor als assassinats que s’estaven cometent en nom de la seguretat internacional. Tots sabem la gran mentida que va ser la guerra de l’Iraq, però no vam arribar a conèixer amb profunditat l’espant del que hi va passar fins que Wikileaks ho va fer públic. Aquell vídeo era un testimoni del pitjor que pot perpetrar un país contra els drets humans.

https://www.ccma.cat/tv3/30-minuts/assange-el-sabor-amarg-de-la-injusticia/noticia/3176168/

https://www.ccma.cat/tv3/30-minuts/assange-el-preu-de-la-veritat-a-30-minuts/noticia/3174789/

Amnistia Internacional, Ucraïna, biolaboratoris i el possible origen del SARS-CoV-2

Amnistia Internacional ha denunciat que Ucraïna ha incomplert les normes de dret internacional en àmbit humanitari

Aquesta setmana Amnistia Internacional ha publicat l’informe relatiu a la investigació realitzada des del mes de maig fins al juliol a Ucraïna. Ha denunciat que les tropes ucraïneses han incomplert les normes de dret internacional en àmbit humanitari respecte a la població civil ucraïnesa. Ha denunciat que les tropes ucraïneses s’hagin assentat en edificis com hospitals, escoles i en zones residencials, molt lluny de les línies de foc, sense haver evacuat la població i posant-la en perill en tractar-la com a objectius militars.

També hem conegut les denúncies realitzades pel ministeri de Defensa de Rússia sobre els experiments realitzats per les empreses farmacèutiques nord-americanes i europees en territori ucraïnès, utilitzant per a això militars, persones pobres i malalts psiquiàtrics. De la mateixa manera, el ministeri de Defensa rus ha denunciat el fet que l’Administració nord-americana pogués estar implicada en l’aparició del nou coronavirus, així com de la nova pandèmia de la verola del mico.

http://www.elfronterizo.com.mx/noticia/213734/hunter-biden-ayudo-a-obtener-millones-de-dolares-para-contratista-de-eu-en-ucran

METABIOTA, una empresa farmacèutica, hauria estat realitzant experiments amb població ucraïnesa

https://www.elnacional.cat/ca/videos/bea-talegon-amnistia-internacional-ucraina-biolaboratoris-possible-origen-sars-cov-2_797625_102.html

El suïcidi d’Europa

… en els últims dies Dier Spiegel ha publicat informació que revela la desconfiança de l’executiu alemany, especialment del canceller Schultz respecte Zelenski pel que fa a l’enviament d’armes. Sospiten els alemanys que el govern ucraïnès podria desencadenar un problema a nivell internacional llançant míssils al territori rus.

Lavrov, ministre d’exteriors rus, està convençut que això és, precisament el que Zelenski vol aconseguir: que el conflicte entre el seu país i Rússia transcendeixi i comprometi la UE. Aquí caldria plantejar-se seriosament si és veritablement Zelenski qui té això al cap o si, al contrari, és qui és darrere de tot el que succeeix: l’administració nord-americana.

Hongria ha demostrat també la seva postura davant de les sancions contra Rússia. Igualment ho ha fet Bèlgica anunciant que de moment, cal donar un respir i veure quines conseqüències tindrà tot això per a Europa. Una decisió prudent, que ve a dir de manera tèbia que per a la UE està sent un suïcidi “sancionar Rússia” seguint el ritme que ens marquen els nord-americans.

Tot això succeeix amb molt de cinisme, ja que pocs coneixen que els Estats Units van augmentar la seva compra de barrils de petroli a Rússia el mes de març passat.

Els Estats Units s’han convertit també en el principal subministrador de gas a Espanya des de finals de l’any passat, desbancant la nostra examiga Algèria. Això sí, ens ven un gas liquat de moltíssima pitjor qualitat a un 40% més alt de preu.

Analitzant els fets, no les versions ni “la propaganda”, el panorama no sembla gaire positiu per a les aspiracions de Zelenski. Almenys per a les que deia tenir.

Què oferirà ara per aconseguir reduir la seva corrupció? La situació a Ucraïna és pitjor que fins i tot als països més corruptes de la UE. Segons l’Índex de Percepció de la Corrupció de Amnistia Internacional, la puntuació d’Ucraïna el 2021 va disminuir 1 punt en comparació amb 2020 i ara és de 32 en una escala de 100 punts. Bulgària, el país més corrupte de la UE segons l’índex, té una puntuació de 42.

I amb la democràcia? L’Índex de Democràcia compilat per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist classifica Ucraïna com un “règim híbrid”. Aquesta definició s’aplica a nacions amb frau electoral regular, pressió sobre l’oposició política, poders judicials no independents i altres factors que els impedeixen de ser considerades democràcies plenes.

Una cosa que per a Forsyuk és un al·licient per a Europa, en realitat revela una cosa preocupant: “El salari mitjà és menys de la meitat del que reben al país més pobre de la UE, Bulgària” segons l’analista noruec Holm-Hansen fent referencia a les dades de Worlddata.

Justificaria la situació actual d’Ucraïna, que ve macerant-se des dels últims vuit anys pels Estats Units, l’entrada per la via ràpida d’un país que no ha presentat els estàndards necessaris? Quin missatge estaríem donant als altres països que, com Montenegro o Macedònia del Nord estan complint els passos fins ara establerts? Pot passar per alt la UE el filonazisme existent a Ucraïna? Pot passar per alt les atrocitats comeses al Donbass?

Crec que Zelenski en això té raó: la decisió que prengui la UE posa en joc el futur d’Europa. Tanmateix jo ho veig en el sentit diametralment oposat al qual Volodímir planteja. Segons la meva opinió, el paper que està jugant la Unió Europea en aquest trist capítol de la Història, preferint actuar de manera seguidista amb els nord-americans en lloc de posicionar-se amb contundència per la resolució pacífica del conflicte, i pels interessos de la ciutadania europea, han fet que el projecte europeu s’erosioni.

Ja ha passat i la intenció d’adherir aquesta Ucraïna d’aquesta manera i en aquestes circumstàncies, seria, segons la meva opinió, una banderilla que podria empènyer Europa cap al seu suïcidi polític i existència com a realitat sociocultural.

L’extrema dreta vol que Putin guanyi i domini Euràsia

Qui va guanyant la guerra de les idees a Ucraïna?

Ja podem dir quins filòsofs guanyen la batalla i amb quines idees en cadascun dels dos bàndols; perquè tant Putin –que no tots els russos– com l’OTAN –que no tot Occident– té pensadors que els justifiquen.

Quines idees armen el bàndol atlantista?

La majoria d’intel·lectuals d’ Occident crec que coincidim que un dia caldrà portar Putin davant el Tribunal Penal Internacional i jutjar-lo pels seus crims.

I si s’hi resisteix? Té arsenal nuclear.

També es mereix un cop d’Estat; però recordi que ni Rússia ni els EUA no reconeixen aquest tribunal…, em temo.

Llavors el TPI només jutja els criminals de guerra de països sense arsenal nuclear?

I la falta d’universalitat de la justícia en reflecteix una altra: són els nostres valors –democràcia, llibertat, sobirania– universals? És la llibertat o la democràcia el mateix per a un rus que per a un xinès, català o danès?

I si “llibertat” no significa el mateix per a altres països… podem “alliberar-los”?

Si aquests valors no són universals, tampoc serveixen en geopolítica. Avui tots condemnen Rússia, pel fet de violar fronteres, perquè tots tenen les seves fronteres; però, per això mateix, l’ Índia, la Xina i altres (si comptem, són la majoria de la humanitat) desconfien d’una expansió sense límit de l’OTAN.

Es pot imposar la democràcia?

Michael Walzer creu que ho hem de fer i que la democràcia nord-americana és la democràcia. Així, la guerra d’ Ucraïna, com la de l’ Iraq, és justa. També les d’Israel, per ser democràtic, contra els palestins, que no ho són.

No té un recorregut teòric limitat?

I sense suport militar, encara menys. El sacrifici de vides a Iraq, Israel i Ucraïna està per ell justificat perquè serveix a la democràcia: els morts de l’ Iraq van valer la pena.

Hi haurà atlantistes més interessants…

Habermas és una institució. Va encunyar el concepte de patriotisme constitucional, el pacte fundacional dels ciutadans d’un país entorn de la seva Constitució tinguin la identitat que tinguin. Així supera el tribalisme nacionalista, que duu Alemanya al desastre.

I són interpretables les constitucions?

Aquest és el punt feble de Habermas: la Constitució depèn de la seva interpretació. Fukuyama va més lluny: no caldrà imposar la democràcia amb armes, perquè acabarà imposant-se al món pel seu propi valor.

I aquest seria el seu “ final de la història”?

Però també és universalista: pretén saber què volen tots els altres humans així que o l’OTAN s’expandeix amb els seus valors o els autoritaris com Putin o la Xina ens imposaran els seus. En canvi, Gianni Vattimo…

El seu mestre i pare del postmodernisme.

O Derrida o Chomsky, que demana que a Ucraïna es negociï ja abans d’arribar al conflicte atòmic, dubten que tots els humans creguin el mateix i molt més del seu dret a imposar-lo per la força. No estan alineats.

La gran pregunta no és si es pot imposar per les armes el que creus vàlid?

Bernard-Henri Lévy també creu que no només podem, sinó que hem d’imposar la nostra llibertat i democràcia a tot el planeta i si és necessari, també per les armes.

No ho va intentar Napoleó? No és ara la russificació imposada de Putin a Ucraïna?

Anem als partidaris de Putin: si Habermas vol transcendir l’emoció tribal identitària, els pensadors de Putin s’han quedat en el més elemental dels tribalismes.

Qui és el més influent al Kremlin?

Ivan Ilín, el cadàver del qual va manar repatriar Putin, és un neofeixista neocristià supremacista per qui la llibertat per als russos de tots els països no és més que formar part de Rússia, que té una missió especial…

Un altre poble elegit amb líder preclar?

La gran pàtria russa està cridada per Déu a seguir un líder providencial cap a la plenitud sobirana per a la redempció del món.

Simplista, però te suport nuclear darrere.

Vladislav Surkov combrega amb Ilín i a més parla amb Putin, a qui ha convençut que Ucraïna no és sinó aquella Rússia per redimir dels altres territoris que van ser l’antiga URSS. I endevini qui ha de ser el seu líder.

No fan massa la gara-gara al Kremlin?

Per Surkov, l’enemic ideològic de tanta virtut russa és el cosmopolitisme corrupte occidental. Però el pensador de Putin més perillós i interessant és Aleksandr Duguin.

Per què?

És modern en la seva defensa de l’individualisme, però afirma que Rússia té el deure històric d’unir l’imperi euroasiàtic.

Qui domina Euràsia domina el món.

I Euràsia i el món necessiten un líder autoritari postdemocràtic que superi el xoc de civilitzacions i sigui la tercera via entre l’ Occident liberal i l’ Orient il·liberal.

Entre l’OTAN i la Xina: visca Putin?

Per això, Duguin és avui el pont ideològic entre el Kremlin i Vox, Le Pen, Meloni i els altres que li donen suport a la UE.

Idees amb armes

La història va rimant en els fets; i la de la filosofia, en els conceptes. En la defensa de Bernard-Henri Lévy de la guerra per imposar la democràcia occidental al món ressona la de Napoleó per imposar la Revolució Francesa a Europa. Al final, la pregunta és, ja des de fa 2.000 anys, si hi ha valors universals; i si, per tant, el que els països de l’OTAN entenem per llibertat i democràcia és el mateix que entenen a la Xina, l’ Índia, Rússia… I, avui, Ucraïna. I, més important encara: si podem imposar-les per la força o només evitar que ens imposin dictadures. A un costat i l’altre del debat s’alineen els nostres pensadors atlantistes i els que donen suport a Putin. Zabala els resumeix aquí. I, escoltant-lo, un conclou que sempre preferirà decidir per si mateix en què creu abans que d’altres ho decideixin per ell i l’hi imposin per les armes.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220603/8313611/l-extrema-dreta-vol-putin-guanyi-i-domini-eurasia.html

Els EUA apunten i Ucraïna dispara

Washington informa oficiosament i nega oficialment que localitza i assenyala objectius russos

El creuer de míssils guiats Moskvà navegant pel Bòsfor dirigint-se
cap al mar Negre el 5 de juliol del 2021. YORUK ISIK / Reuters / ARXIU

Tot el que té a veure amb l’espionatge i la informació d’ intel·ligència és delicat i, per definició, enganyós. Alts funcionaris nord-americans van revelar que els EUA van proporcionar a les forces armades ucraïneses dades clau que els van ajudar a localitzar, atacar i enfonsar el vaixell insígnia de la flota russa del mar Negre, el Moskvà , a mitjan abril. Les pistes dels serveis nord-americans també van ajudar Ucraïna a matar uns deu generals de Vladímir Putin, també segons portaveus de l’ Administració que parlaven sota condició d’anonimat.

Una vegada publicades aquestes informacions en alguns mitjans, el secretari de premsa del Pentàgon, John Kirby, va negar dijous que els Estats Units haguessin donat a l’exèrcit ucraïnès “informació específica sobre objectius” que els permetés enfonsar el Moskvà .

El Pentàgon necessita negar el suport directe a Kíiv a fi de no donar a Rússia un pretext perquè respongui

Però va ser un desmentiment a mitges i, com és obvi, gairebé obligat per evitar que Moscou pugui adduir que els EUA s’han implicat directament en la guerra contra Rússia per, d’aquesta manera, justificar possibles represàlies contra el país nord-americà i els seus aliats.

“No vam proporcionar a Ucraïna informació específica sobre objectius per al Moskvà . No vam estar involucrats en la decisió dels ucraïnesos d’atacar el vaixell ni en l’operació que van dur a terme”, va dir Kirby, primer en un comunicat i després en una intervenció pública i televisada. Després va insistir que el Pentàgon ni tan sols “estava al cas” de la intenció de les forces d’ Ucraïna d’apuntar al vaixell. Va afegir que “els ucraïnesos tenen les seves pròpies capacitats d’intel·ligència per rastrejar i apuntar als vaixells de guerra russos, com van fer en aquest cas”.

Però els informes de l’aportació dels Estats Units no havien caigut del cel, i no en va es van publicar als principals mitjans amb menció a aquells “alts funcionaris” que els hi van transmetre.

La mateixa història val respecte a les cròniques igualment provinents de fonts oficioses en relació amb el paper dels EUA en l’eliminació d’alts caps de l’exèrcit del país envaït. També el portaveu de Defensa va negar que el Pentàgon o alguna de les agències d’ intel·ligència del país haguessin indicat la posició dels generals russos al camp de batalla perquè els soldats ucraïnesos els poguessin eliminar. Kirby sí que va admetre que els Estats Units ofereixen intel·ligència militar a Kíiv “per ajudar els ucraïnesos a defensar el seu país”. Però, gairebé d’esma, va matisar: “No proporcionem intel·ligència sobre la ubicació dels líders militars d’alt rang al front ni participem en les decisions de selecció d’objectius de l’exèrcit ucraïnès”.

El portaveu va destacar que no s’ha de perdre de vista el més important, que és que aquí “l’enemic és Rússia”. En aquest innecessari però eloqüent aclariment calia entendre que no és útil ni convenient embolicar la troca més del compte pel que fa a l’abast i els detalls de l’assistència que Washington presta a Kíiv a través dels seus sistemes de vigilància dels moviments russos: una informació sens dubte essencial però que els russos no han de veure com a part integrant i substancial de la contraofensiva d’ Ucraïna.

L’enfonsament del Moskvà va ser un duríssim cop a l’orgull de Putin i les seves forces armades, com també un problema de primer ordre en termes d’opinió pública. Era el vaixell insígnia de la seva flota i el primer vaixell seu d’aquestes dimensions enfonsat per un enemic des de la Segona Guerra Mundial. Per no parlar de la desena de generals que l’exèrcit resistent hauria abatut en tot just dos mesos i mig de guerra: una altra fita especialment desagradable per al Kremlin.

En els prolegòmens i la primera fase de la contesa, l’ Administració Biden va optar per revelar gran part del que sabia sobre el que estaven preparant els russos. Va ser una política arriscada però que va contribuir a reforçar i en molts casos recuperar la confiança dels aliats en Washington. Però una cosa és dir el que se sap que trama l’adversari, i una altra de molt diferent revelar tot el que fa un mateix.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220507/8249324/els-eua-apunten-i-ucraina-dispara.html