All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
coaching, Educació, psicologia, Reflexions

50 frases motivadores perquè la tornada a la feina sigui positiva i inspiradora

Leave a comment

L’estiu arriba a la seva fi i això significa que, irremeiablement, et toca tornar a la rutina. Tens molt poques ganes de tornar a la feina? Normal! Precisament per donar-te un cop de mà sobre això, i aconseguir que tornis de les vacances més optimista que mai, en aquest article de la Gandula, la secció estiuenca d‘ElNacional.cat, trobaràs 50 frases motivadores per a la tornada a la feina. Les hem dividit en dos apartats: un amb frases més generals, i un altre apartat amb frases per motivar el treball en equip. Esperem que aconsegueixin animar-te!

25 frases motivadores per a la tornada a la feina

Estàs trist en general per la tornada a la feina? Llegeix aquestes 25 frases motivadores atentament. Fixa’t en aquelles que aconsegueixin motivar-te, encara que sigui sol un 0,05 %. Anota-les: en una llibreta, en un post-it, al mòbil… i assegura’t de rellegir-les diverses vegades al llarg del dia, sobretot quan et notis moix. A la llarga, t’ajudaran a trobar les ganes per tornar a la rutina laboral.

  1. La felicitat no és una cosa que vingui de la feina fàcil, sinó que prové de la satisfacció que es genera després de sortir victoriós d’una tasca difícil que ha exigit el millor de tu – Theodore Isaac Rubin
  2. L’home ben preparat per a la lluita ja ha aconseguit mig triomf – Miguel de Cervantes
  3. L’important és el camí, pensar en el dia a dia, pensar que les coses arribaran – Rafa Nadal
  4. Tots tenim una elecció: intentar-ho o rendir-nos i deprimir-nos. Jo vaig triar intentar-ho – Pablo Cimadevila
  5. No deixis apagar l’entusiasme, virtut tant valuosa com necessària; treballa, aspira, tendeix sempre cap amunt- Rubén Darío
  6. No faran grans coses els vacil·lants que dubten de la seguretat – Thomas Eliot
  7. Un moment pot canviar un dia, un dia pot canviar una vida i una vida pot canviar el món – Buda
  8. Un heroi no és més valent que un home corrent, però és valent cinc minuts més – Ralph Waldo Emerson
  9. Fins i tot si caus de cara, hauràs avançat – Victor Kiam
  10. La força no només ve del que pots fer; també sorgeix de superar aquelles coses que vas creure ser incapaç d’aconseguir – Rikki Rogers
  11. Intenta no tornar-te una persona d’èxit, sinó una persona de valor – Albert Einstein
  12. Els aficionats s’asseuen i esperen a la inspiració, la resta de nosaltres simplement ens aixequem i treballarem – Stephen King
  13. Res no succeeix fins que alguna cosa es mou – Albert Einstein
  14. No et desanimis. Sovint l’última clau que et queda per provar obre la porta – Anònim
  15. Sempre sembla impossible… fins que es fa – Nelson Mandela
  16. Res en la vida no ha de ser temut, només comprès. És hora de comprendre més i témer menys – Marie Curie
  17. Només aquells que s’atreveixen a patir grans fracassos són capaços d’aconseguir grans èxits – Will Smith
  18. La clau de l’èxit: voler guanyar, saber perdre – Nicolás de Maquiavelo
  19. Elegeix una feina que t’agradi, i mai no hauràs de tornar a treballar en la teva vida – Confuci
  20. Si no existís l’hivern, la primavera no seria agradable, i si no passem per l’adversitat, la prosperitat no seria benvinguda – Anne Bradstreet
  21. Molts dels nostres somnis semblen impossibles al principi, després poden semblar improbables i, en acabat, quan ens comprometem fermament, es tornen inevitables – Christopher Reeve
  22. Agraeix el que tens i acabaràs tenint més. Si sempre et concentres en els que et falta, mai no tindràs prou – Oprah Winfrey
  23. El talent depèn de la inspiració, però l’esforç depèn de cada un – Pep Guardiola
  24. La sort afavoreix els valents – Virgili
  25. Fes-ho o no ho facis, però no ho intentis – Yoda

25 frases per motivar el treball en equip


Notes que a la teva feina costa incentivar el treball en equip? Potser és necessari fer un discurset èpic en alguna reunió, d’aquests que arriben a l’ànima de tots els presents. Per ajudar-te a convèncer els teus companys dels avantatges del treball en equip, aquí tens 25 frases motivadores que parlen sobre això. Utilitza un parell o tres d’elles en la teva xerrada i notaràs que són molt efectives.

  1. No preguntis què poden fer per tu els teus companys. Pregunta què pots fer tu per ells – Magic Johnson
  2. Ningú, jo inclosa, és capaç de fer grans coses. Tanmateix, tots podem fer petites coses, amb un gran amor darrere i, junts, podem fer una cosa meravellosa – Mare Teresa
  3. Ningú és capaç de xiular una simfonia. Necessites tota una orquestra per a això – H.E. Luccock
  4. Troba un grup de persones que et desafiïn i que t’inspirin, passa molt temps amb elles i veuràs com et canvia la vida – Amy Poehler
  5. En l’àmbit individual, només som una gota. Junts, som un oceà – Ryunosuke Satoro
  6. Si vols caminar de pressa, camina sol. Si vols arribar lluny, camina en companyia – Proverbi africà
  7. Cap individu pot guanyar un partit per si mateix – Pelé
  8. Si vols motivar-te, motiva una altra persona – Booker T. Washington
  9. Si li treus ‘equip’ al ‘treball en equip’, només queda ‘treball’, i qui vol això? – Matthew Woodring Stover
  10. Una sola fletxa és fàcil de trencar. No passa el mateix amb deu fletxes de cop – Proverbi
  11. Un grup és un munt de persones en un ascensor. Un equip és un munt de persones en un ascensor, però l’ascensor està avariat – Bonnie Edelstein
  12. És impressionant tot el que pots arribar a aconseguir si no t’importa qui es porta el mèrit – Harry Truman
  13. No aspiris a ser el millor de l’equip: aspira a ser el millor per a l’equip – Brian Tracy
  14. Dir que el meu destí no està vinculat al teu és el mateix que dir ‘El costat del teu vaixell està naufragant’ – Hugh Downs
  15. Quan es treballa en equip, el silenci no és un do: és una amenaça – Mark Sanborn
  16. Treballar en equip divideix les tasques i multiplica els èxits – Desconegut
  17. És millor tenir un gran equip que un equip de grans – Simon Sinek
  18. La ràtio de ‘nosaltres’ respecte als ‘jo’ és el millor indicador sobre el desenvolupament d’un equip – Lewis B. Ergen
  19. Els temps durs mai no duren, però els equips durs sí – Robert Schuller
  20. Per crear un equip fort, has de veure la fortalesa d’algú com el complement a les teves debilitats i no com una amenaça a la teva posició o autoritat – Christine Caine
  21. Mai no hi ha hagut alguna cosa al món dels negocis creat per una persona; sempre hi ha un equip de gent darrere – Steve Jobs
  22. Mai no he posat un gol en la meva vida sense abans rebre un pas d’algú del meu equip – Abby Wambach
  23. Treballar en equip no només consisteix a col·laborar a la feina; consisteix a confiar l’un de l’altre – Amit Kalantri
  24. Si he pogut veure més lluny és perquè he pogut alçar-me sobre les espatlles de gegants – Isaac Newton
  25. Una simple fulla serà incapaç de fer ombra – Chuck Page

Les vacances acaben i passa el mateix amb la Gandula d’ElNacional.cat, almenys per aquest estiu. Abans d’acomiadar-te d’aquesta secció, fes una ullada a alguns dels seus articles més curiosos, com aquelles coses que fas i que molesten els cambrers de bars, o llocs on no sabies que es parlava català.

https://www.elnacional.cat/ca/estil-vida/frases-motivadores-tornada-feina_875694_102.html

Feixisme, Història, Política, Societat

Aprobada definitivamente la nueva Ley de Memoria Democrática que declara ilegal la dictadura franquista

Leave a comment

El Senado ha rechazado los vetos de las derechas y las más de 500 enmiendas presentadas, por lo que la norma ya no tendrá que volver al Congreso y enfila su entrada en vigor

España tiene ya una nueva Ley de Memoria Democrática. El Senado acaba de aprobar definitivamente por 128 votos a favor, 113 en contra y 18 abstenciones la norma impulsada por el Gobierno y enfila así su entrada en vigor. Ninguna de las más de 500 enmiendas presentadas por los grupos han sido respaldadas ni tampoco los vetos de PP, Vox y Ciudadanos han salido adelante tras el largo pleno celebrado este miércoles, por lo que el texto se mantiene, y así se publicará en el Boletín Oficial del Estado, tal cual salió del Congreso a principios de verano.

A punto estuvo entonces la ley de darse por perdida por falta de apoyos, pero un acuerdo con varios de los socios habituales del Gobierno salvó uno de los proyectos más simbólicos de la legislatura. La norma pretende ser una nueva hoja de ruta en materia de memoria histórica y, entre otras cosas, resignifica el Valle de los Caídos, retira los títulos nobiliarios concedidos por Franco, asume las exhumaciones como responsabilidad de Estado o declara ilegal la dictadura y las sentencias dictadas por los tribunales franquistas.

Más de cinco horas han estado los senadores debatiendo este miércoles sobre esta legislación que viene a sustituir y ampliar la vigente, aprobada en 2007 por José Luis Rodríguez Zapatero. “Hoy es un día inolvidable para la democracia española porque la hacemos mejor, pasamos definitivamente página de la etapa más negra de nuestra historia y abrazamos lo mejor”, ha dicho al terminar la sesión el Ministro de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Félix Bolaños, que la calificado de una “ley humanitaria que está con las víctimas” y, por eso, “hubiera merecido un consenso amplísimo, de unanimidad de las cámaras”.

Y es que el Gobierno ha sufrido para sacar adelante la ley, a la que se ha opuesto PP, Vox y Ciudadanos y sobre la que una parte de la izquierda cree que es “mejorable” y ha reclamado más ambición. Es el caso de ERC, que como ya hiciera en el trámite en el Congreso, se ha abstenido. Esta visión crítica es un parecer que comparten también algunas asociaciones memorialistas, que creen que la norma es “insuficiente” y que seguirá dejando impunes en nuestro país los crímenes franquistas, que, de momento, únicamente están siendo investigados en Argentina.

El proyecto entrará en vigor al día siguiente de su publicación en el BOE, pero el texto se da un plazo de hasta un año para que algunos de sus preceptos sean llevados a la práctica: es el caso de la reforma de la ley de asociaciones para incluir como causa de extinción la apología del franquismo o el mandato al Gobierno para que realice una auditoría de bienes expoliados durante la guerra y la dictadura. También habrá un año de plazo para realizar el estudio que evalúe qué reparaciones económicas a las víctimas se han llevado a cabo hasta ahora, ya que la ley no reconoce explícitamente el derecho a la indemnización.

La oposición de las derechas
Las críticas más duras han venido de la bancada de las derechas, que tildan la ley de “sectaria”. “¿Por qué se empeñan en rechazar una ley que es un acto de justicia elemental?”, les ha preguntado la socialista Eva Granados al PP, Ciudadanos y Vox. “Memoria es lo contrario al olvido y en democracia el olvido no es una opción, memoria es el reconocimiento, la reparación y la dignificación de todas las víctimas del golpe de Estado, la Guerra Civil y la dictadura”, ha zanjado la senadora, que ha cerrado la sesión con una ovación de la cámara a los expertos, víctimas y representantes de asociaciones que veían el debate desde la tribuna de invitados.

Que la ley es “un arma arrojadiza” y una “traición a los españoles” que “pretende convertirnos en una democracia militante de izquierdas” son algunas de las opiniones manifestadas por la popular Amelia Salanueva, a la que posteriormente ha complementado su compañera Salomé Pradas para acusar al Gobierno de “reescribir la historia” y “reabrir heridas del pasado”. “Hasta que no se abran las fosas, no se cerrarán las heridas”, le ha respondido en su turno Granados.

Una argumentación similar ha desplegado Vox, que incluso habla de “vulneración de derechos fundamentales” y ha prometido “no parar hasta conseguir su total derogación”, en palabras de José Manuel Marín. Las tres derechas ponen en el foco un precepto de la ley incluido para estudiar posibles vulneraciones de derechos humanos más allá de la muerte del dictador, hasta 1983. Algo con lo que el senador de Ciudadanos, Miguel Sánchez, ha acusado al Ejecutivo de “cuestionar pilares básicos de nuestro sistema democrático” como la Transición a pesar de que la medida no extiende el ámbito de aplicación de la ley, que llega hasta la promulgación de la Constitución.

Para justificar su ‘no’ a la norma, estos tres partidos también han traído a colación a la banda terrorista ETA, como ya hicieran en el Congreso. La ley “crea una desigualdad inaceptable” entre “víctimas de primera y de segunda”, ha asegurado Sánchez englobando a las personas asesinadas por los etarras en el segundo grupo y a las del franquismo en el primero. Víctimas estas últimas que aún aguardan en muchos casos incluso a recuperar a sus familiares desaparecidos y que tuvieron que esperar más de 30 años para ser mínimamente reconocidas y nombradas por la ley.

Todas las demás formaciones han plantado cara al negacionismo de la memoria histórica de PP, Vox y Ciudadanos. Y de hecho, una de las primeras en responder ha sido el PNV, que en palabras de Estefanía Beltrán de Heredia ha lamentado que “no quieran ninguna ley que reconozca la verdad de lo ocurrido” y que “prefieran un manto de silencio sobre esta etapa de totalitarismo fascista”. “Hoy decimos alto y claro a la derecha y extrema derecha que la memoria democrática es ley porque así lo quiere la ciudadanía”, ha añadido la socialista Granados. “La memoria nos ayuda cada día a saber quiénes fuimos, quiénes somos y qué país queremos ser”, ha resumido la Secretaría de Estado de Memoria Democrática en un vídeo que ha lanzado en redes sociales para celebrar la aprobación.

Cuestiones pendientes
La sensación generalizada es que la norma supone un avance con respecto a la ley actual, pero aún así, algunos grupos no disimulan el sabor agridulce con el que se quedan. Entre ellos, ERC, EH Bildu, Junts, Geroa Bai o Compromís, que reclaman más ambición. Los republicanos, que han sido claros –“Esta no es la ley de ERC”, ha dicho el senador Josep María Reniu–, se han abstenido en la votación, pero han advertido al Gobierno de que estarán “atentos y vigilantes al cumplimiento” de las disposiciones del proyecto.

Por su parte, EH Bildu ha votado a favor porque considera que “es un paso en la dirección correcta”, en palabras del senador Gorka Elejabarrieta, aunque cree que aún deja algunas lagunas pendientes. “Aquella mal llamada Transición ni fue modélica, ni acabó con la herencia franquista, ni terminó con la vulneración de derechos humanos y políticos, de aquellos barros estos lodos”, ha manifestado.

Si en algo coinciden varios de los partidos críticos es en que creen que la ley debería ser más contundente con la persecución y enjuiciamiento de los crímenes franquistas, algo que incluso ha manifestado Amnistía Internacional. Consideran que falta en el texto la supresión explícita de los obstáculos que hoy impiden que se juzguen estas vulneraciones de derechos humanos en España y opinan que no valdrá con la creación de una Fiscalía especializada ni con la enmienda pactada por el PSOE y Unidas Podemos que declara imprescriptibles y no amnistiables los crímenes de guerra y de lesa humanidad.

ERC ha lamentado, además, que la mesa haya inadmitido a trámite una de las enmiendas presentadas por el grupo y que reclamaba la “supresión” del título de Rey de España, una propuesta que no se ha debatido porque “requeriría una reforma del artículo 56.2 de la Constitución”, según les comunicó el Senado. “Es incomprensible la disparidad de criterios en el Congreso y Senado, toda vez que allí se tramitó y se votó”, ha denunciado Reniu.

https://www.eldiario.es/sociedad/aprobada-definitivamente-nueva-ley-memoria-democratica-declara-ilegal-dictadura-franquista_1_9597256.html

biologia, ecologisme, medi ambient, Natura

El ‘Arca de Noé’ de las plantas

Leave a comment

En el Banco de Semillas de Svalbard se guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo. Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España

Una delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha entregado en la remota isla de Svalbard, en el Ártico, una selección de mil variedades vegetales de la colección nacional española que serán depositadas en el Banco Mundial de Semillas de Svalbard (Noruega), la avanzada infraestructura científica que atesora la mayor colección de seguridad de la biodiversidad agrícola global, y que salvaguarda la base de la alimentación mundial, informa la institución española en una nota de prensa.

Al acto de entrega han asistido la vicepresidenta de Relaciones Internacionales del CSIC, Ángeles Gómez Borrego, y el investigador Luis Guasch, del Centro de Recursos Fitogenéticos del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA-CSIC), quien ha depositado las variedades vegetales.

Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España, país de gran riqueza en biodiversidad al ser puente entre Europa, Iberoamérica y África.

Una infraestructura pionera
El Banco de Semillas de Svalbard, una especie de ‘Arca de Noé’ vegetal, es una infraestructura científica mundial que se encuentra en una isla del archipiélago ártico de Svalbard. Guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo; la mayor colección de biodiversidad agrícola.

“Este material, también conocido como recursos fitogenéticos, constituye la base de casi toda nuestra alimentación”, ha explicado Luis Guasch, investigador del INIA-CSIC y director del Centro de Recursos Fitogenéticos (CRF) del instituto.

“Se trata de 1.080 variedades españolas. De ellas: 300 son cereales de invierno, 114 de las cuales corresponden a trigos; 510 son leguminosas, de las que 189 son judías; 200 son hortícolas, 81 de ellas tomates, y 108 variedades de maíces”, ha añadido. El período de duración del depósito suele ser de 10 años renovables.

El plan de depósito de las muestras de la colección base del CRF se inició hace más de 6 años, siguiendo unos protocolos de trabajo minuciosos. Esto se debe a que, para que las muestras sean recientes y se conserven viables durante el mayor tiempo posible, quizá cientos de años, se requiere su multiplicación en el campo en las condiciones adecuadas, sin cruces ni mezclas con otras variedades, manteniendo la identidad de las variedades.

Un proyecto de ambición internacional
El proyecto está auspiciado por la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), la organización internacional Global Crop Diversity Trust (CROP Trust), la Fundación Bill y Melinda Gates y el gobierno de Noruega, que ha hecho de la instalación un compromiso con la conservación de los recursos fitogenéticos con vistas a poder hacer frente, en caso de necesidad, a los desafíos planteados por el cambio climático y otras posibles amenazas globales.

El sistema español de conservación de recursos fitogenéticos establecido por la Ley 30/2006, de 26 de julio, de semillas y plantas de vivero, se basa en un sistema de duplicados o copias de seguridad de las colecciones activas o de intercambio. El Centro de Recursos Fitogenéticos del INIA-CSIC está encargado de la conservación a largo plazo de las entradas o variedades en forma de semilla.

“Su objetivo es mantener las semillas vivas, por lo que se establecen ensayos periódicos que monitorizan su viabilidad, tanto en la colección de seguridad del CRF como en el resto de bancos españoles y, llegado el caso, se procede a su multiplicación o regeneración en el campo”, ha indicado Guasch.

El envío de parte de la colección de semillas a la Cúpula de Svalbard no supone una sustitución de este sistema de seguridad, sino que constituye un mecanismo de protección adicional. “Solo una vez ha hecho falta recurrir al banco de Svalbard para solicitar semillas, con ocasión de regenerar las muestras del banco que existía en Siria, el Icarda, que fue destruido por la guerra”, ha recordado.

Más de 89 depositarios ya han enviado sus muestras a Svalbard. Entre ellos se encuentran los centros internacionales de conservación vinculados a la FAO, los grandes países y la gran mayoría de Estados europeos.

En el momento del establecimiento de la Cúpula de Svalbard, España realizó una aportación económica extraordinaria a la FAO a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional y para Iberoamérica, y esta es la primera vez que envía semillas. Este acuerdo liderado por el INIA-CSIC muestra el compromiso de España en la conservación de la biodiversidad y subraya las acciones que se realizan en el CRF para mejorar la resiliencia de los sistemas agrícolas y su capacidad de adaptación al cambio climático.

https://www.eldiario.es/sociedad/semillas-mundo-mil-vegetales-espanoles-llegan-silo-artico-svalbard-arca-noe-plantas_1_9069596.html

biologia, Biotecnologia, canvi climàtic, ecologisme, medi ambient

España incumple sus propios límites de emisión de amoniaco desde hace 10 años por el ‘boom’ de las macrogranjas

Leave a comment

A pesar de que en 2020 entró en vigor un máximo de emisiones más permisivo, tampoco se cumplió, principalmente por “el incremento de la cabaña ganadera”, según reconoce un informe del Ministerio de Transición Ecológica

El auge de las macrogranjas que ha multiplicado la producción de cerdo en España ha hecho que el país incumpla desde hace más de diez años el límite de emisiones a la atmósfera de amoniaco. El año pasado, a pesar de entrar en vigor un nuevo techo, más permisivo, las emisiones de este contaminante crecieron respecto a 2019 y rebasaron, otra vez, el umbral máximo comprometido.

En 2020 España lanzó al aire 483 kilotoneladas de amoniaco, según el último Inventario Nacional de Emisiones a la Atmósfera culminado al cierre de 2021. Fueron 12 kilotoneladas más que el año anterior y una cifra que está por encima del tope marcado por la directiva europea de reducción de emisiones nacionales situado en 467kt.

Estos datos sobre el incumplimiento sostenido de España llegan mientras el PP hace de la producción cárnica el ariete de su precampaña electoral en Castilla y León, al aprovechar la tergiversación de unas declaraciones del ministro de Consumo, Alberto Garzón, sobre las diferencias entre la ganadería intensiva de macrogranjas y la extensiva.

Los presidentes autonómicos del PSOE, Javier Lambán (Aragón) y Emiliano García-Page (Castilla-La Mancha) han cargado también duramente contra Garzón. La portavoz del Ejecutivo, Isabel Rodríguez, señaló que el ministro Garzón había hablado a “título personal”. Ni siquiera el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha auxiliado al responsable de Consumo de su gabinete: se limitó a “lamentar la polémica” –y las declaraciones de Garzón– durante una entrevista este lunes en la Cadena SER.

Tendencia contraria
Sánchez destacó la labor de su Ejecutivo para regular la actividad de las macrogranjas. Sin embargo, lejos de reducir las emisiones como exige la normativa, España incrementó en el último año del que existen datos el amoniaco que liberó con sus sectores ganadero y agrícola. En un curso se comió toda la pequeña reducción de cuatro kilotoneladas que había conseguido acumular desde 2017. Entre 2010 y 2019, la normativa europea marcaba un tope de emisión de 373 kilotoneladas. Jamás se cumplió. El Gobierno español reiteraba durante varios ejercicios que consideraba injusto este valor: “Desde el año 2017 se solicitó un ajuste de las emisiones de amoniaco para evaluar el cumplimiento adecuadamente, pero fue rechazado por la Comisión Europea”, repetían los documentos gubernamentales.

El amoníaco, el único de los principales contaminantes con más emisiones que en 1990

Para 2020 entraron en vigor unos nuevos cálculos que, a la postre, marcan un techo mucho más alto. Desde ese año hasta 2029 bastará con que las emisiones anuales de amoniaco sean un 3% menores que las de 2005 (elegido como año de referencia). Ese ejercicio se lanzaron 482 kt, por lo que el umbral quedaba fijado en 467 kt. Pero tampoco ha valido para que el sector contenga la contaminación por debajo del compromiso nacional. En lugar de recortar ese 3% preceptivo ha superado en un 0,2% la marca de 2005, y en un 11% los valores de 2010.

Un informe del Ministerio de Transición Ecológica explica que de estas emisiones “el 96,7% fueron generadas por las actividades agrícolas y ganaderas”. También que “desde 2013 se observa un paulatino aumento de las emisiones, vinculado al incremento de la cabaña ganadera y un repunte en el uso de fertilizantes”. En 2020 también aumentó el uso de agroquímicos inorgánicos, añade.

Solo las macrogranjas de porcino son responsables del 8,16% del total de las emisiones de amoniacos de todo el país, con 39.477 toneladas. Son unos 3.000 establecimientos de las más de 88.000 explotaciones de porcino del país.

Este nivel de emisión de tóxico es uno de los peajes ambientales que ha conllevado la escalada de producción porcina en España a base de granjas de sistema intensivo cada vez más grandes. En los años de incumplimiento de los techos de amoniaco, el censo de la cabaña de cerdos ha saltado de 25 a 32 millones de animales, un 28% más. Los ejemplares sacrificados pasaron de 40,8 millones en 2010 a 56,4 millones el año pasado (un 38% más). Todo eso ha permitido alcanzar una producción de más de 5 millones de toneladas de carne de cerdo en 2020 en comparación con los 3,3 millones de toneladas de hace diez años (un 52% más).

En España, solo en 2020, había registradas más de 2.100 explotaciones de tipo III de porcino, las más grandes, según los datos del Ministerio de Agricultura. Un 50% más que en 2007. Cada una puede tener hasta 5.500 ejemplares de cebo y 750 hembras reproductoras. E incluso pueden aumentar en un 20% su capacidad con un permiso autonómico.

En febrero de 2020 el Gobierno aprobó un decreto para regular las explotaciones intensivas de porcino. La regulación redactada por el Ministerio de Agricultura incluía medidas para la reducción de emisiones tanto en las instalaciones donde se albergan los animales como los depósitos de estiércol. El decreto explica que los requisitos en esta materia entrarán en vigor en enero de 2023.  

https://www.eldiario.es/sociedad/espana-incumple-propios-limites-emision-amoniaco-10-anos-boom-macrogranjas_1_8644065.html

economia, medi ambient, pobresa, Societat

On va a parar la roba que llencem? Només un 10% es reaprofita

Leave a comment

Una cinta transportadora atapeïda de samarretes, pantalons o vestits que algú ha descartat de l’armari. Milers de peces de roba passen cada dia per davant dels ulls de la Sete, una de les treballadores de la planta de tractament de residus tèxtils que té la Fundació Formació i Treball (depenent de Càritas) a Sant Esteve Sesrovires. A les instal·lacions hi arriben les tones de roba i calçat que surten dels contenidors taronges de l’entitat Roba Amiga on, amb sort, van a parar els residus tèxtils quan els seus propietaris en donen per acabada la vida útil. Cada dia passen per les cintes transportadores unes 130.000 peces de roba, l’equivalent a 35.000 quilos. Ella en fa una ràpida inspecció ocular i una primera tria: el cotó, a la pila del cotó; els sintètics a una altra caixa; les peces infantils separades de les d’adults, i els complements, en un altre compartiment.

El destí del 50% d’aquestes peces és la reutilització, tot i que només el 5% acabarà en alguna prestatgeria de les botigues de segona mà de Roba Amiga, entitat sota el paraigua de Càritas que ha substituït el punt d’entrega social que abans hi havia a la parròquia i que ara és obert al públic general. La majoria d’aquesta roba reaprofitable, però, s’exportarà, principalment als països de l’Àfrica, “perquè aquí falta múscul per poder trobar-li una sortida”, admet Albert Alberich, director de Moda Re-, la cooperativa que han constituït 42 Càritas d’Espanya i que aglutina empreses d’inserció social que treballen en la recollida i gestió dels residus tèxtils. A banda de la de Sant Esteve, Moda Re- nodreix dues plantes de triatge més a València i a Bilbao. Alberich lamenta que la taxa de reutilització de roba i calçat avui a Espanya és “a anys llum” de la d’altres països europeus amb molta més tradició de mercat de segona mà. A més, alerta, cada cop més països africans, com ara Kènia i Ruanda, en tenen prou amb els seus mercats interiors i rebutgen la roba usada d’Europa.

El consum i el reciclatge de la roba

Els residus tèxtils a Catalunya. Dades del 2020

Alberich celebra que s’han fet passos endavant –fa 15 anys el 70% del que arribava a la planta de Sant Esteve acabava a l’abocador–, però el reciclatge real de bona part de les peces és el repte pendent. Avui, un 30% del que arriba s’orienta a alguna mena de reciclatge. Tradicionalment, s’envia a països d’Àsia per acabar convertit en draps o materials aïllants per a sectors com l’automoció, o de farciment de tota mena de tapisseries. Però, a poc a poc, la mateixa indústria de la moda es veu empesa a canviar i a apostar perquè els residus tèxtils tornin a convertir-se en roba. El director de Moda Re- explica que està emergint un sector industrial dedicat a fer que les peces tornin a ser primera matèria, convertides en fil reciclat que servirà per a futures produccions. Aquesta activitat, per bé que encara incipient, vaticina el director de Moda Re-, és el futur, i a Catalunya ja treballen tant amb alguns fabricants de fil reciclat com amb laboratoris tècnics, com el de la Universitat Politècnica de Catalunya, que fan recerca en teixits i demanen primera matèria a la planta de triatge.

La nova llei, una oportunitat

La realitat, però, és que les 40.000 tones de roba que tracten a les instal·lacions cada any són una petitíssima part del que acaba a les escombraries. A Catalunya, només el 10,6% de tot el tèxtil que es llença es recull en contenidors separats d’altres residus com els de Roba Amiga o altres operadors i, per tant, té l’oportunitat de ser reutilitzat o reciclat. D’aquí, però, també hi ha una part que acabarà al rebuig (en el cas de la planta de Sant Esteve, un 6% arriba sense possibilitat de ser aprofitat). En total, els ajuntaments recullen vora 166.000 tones de residus tèxtils que acaben, majoritàriament, al contenidor gris del rebuig i amb destinació final a l’abocador o a la incineradora, segons les dades de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC). A Espanya, la xifra oficial és incerta, tot i que les estimacions calculen unes 800.000 tones de residus tèxtils a l’any només en postconsum, és a dir, sense comptar els excedents de producció que acaben, en molts casos, directament descartats.

LA PLANTA DE ROBA AMIGA DE SANT ESTEVE SESROVIRES TRIA 130.000 PECES DE ROBA AL DIA

El problema dels residus tèxtils ha crescut molt i molt de pressa a tot el món. Entre el 2000 i el 2015, les vendes d’indumentària s’han duplicat, avançant molt per sobre de l’augment del PIB mundial. En paral·lel, l’ús d’aquestes peces decau i els manaments del fast fashion s’imposen amb efectes insostenibles: quan llencem una peça de roba avui ens l’hem posada un 36% menys de cops que quan la descartàvem l’any 2000, segons un informe de la Fundació Ellen McArthur. La UE calcula que les compres de roba i calçat per persona han crescut un 40% entre el 1996 i el 2012 i l’Agència de Residus de Catalunya estima que avui cada ciutadà té a l’armari gairebé un 40% de roba que no s’ha posat ni un sol cop en l’últim any.

La legislació comunitària, i ara l’espanyola, comencen a reconèixer el problema. La llei estatal de residus que s’acaba d’aprovar estableix que a finals del 2024 serà obligatòria la recollida separada del tèxtil a tot Espanya, igual que es fa amb la del vidre o els envasos. També es prohibeix la destrucció dels excedents de producció, seguint els passos que ja han fet països com França.

A Sant Esteve, explica el director de Moda Re-, ja reben col·leccions i produccions descartades, ja sigui per tares o per algun altre problema. En bona part, són peces candidates a acabar a les botigues de segona mà pel seu bon estat i aparença: estan per estrenar. Alberich explica que fa poc han obert també un taller de sabates. El grup Inditex, per exemple, els va traslladar que tenien un problema amb les sabates amb tares o desaparellades i els va enviar un tràiler de material. Alberich recorda que a la planta van comprovar que amb paciència les parelles apareixien i que algunes tares (sivelles que havien caigut o petites esgarrapades a la pell) es podien resoldre o no impedien la venda de segona mà.

Un objectiu ambiental i social

El Luciano és un dels 110 treballadors de la planta de Sant Esteve Sesrovires, on la meitat de la plantilla són persones en risc d’exclusió social. S’encarrega de la recepció del material per al triatge, la seva “primera feina”, diu des de damunt del toro mecànic. Va arribar a la Fundació Formació i Treball de Càritas després d’un període molt fosc “de 24 anys de toxicomanies”. Va tocar fons, va dormir al carrer i durant cinc anys a l’aeroport del Prat, però se n’ha sortit, reivindica.

La Sete, des de la cinta de triatge, explica que fa sis mesos que treballa a la planta i que li acaben d’allargar el contracte. Compleix condemna a la presó i ve només unes hores, les millors del dia, assegura. Amb les seves companyes de feina riuen quan recorden les sorpreses que a vegades s’han trobat dins de les bosses de roba: “Un dia van sortir tot de joguines sexuals!” Al seu costat, una companya explica que la feina a la planta l’ha ajudat a regularitzar la seva situació a Espanya. Com ella, diu Alberich, unes 80 persones han pogut obtenir els papers.

Alberich celebra que, enmig dels canvis legals a Espanya, s’hagi aprovat l’esmena que va presentar Moda Re- a la llei per garantir que la futura recollida separada del tèxtil obligatòria prioritzi el paper que iniciatives socials com la de Càritas han estat tenint fins ara. Així, cada licitació que faci un ajuntament, diu la llei, haurà de reservar el 50% del mercat per a empreses d’inserció social o centres especials de treball. “A banda de l’objectiu mediambiental, a Moda Re- tenim una funció social i donem feina a persones en risc d’exclusió”, subratlla Alberich.

Comptant tota la cadena de recollida i gestió del tèxtil i també els punts de venda, el projecte de Moda Re- ja ocupa un miler de persones a tot Espanya. Compta amb una xarxa de 125 botigues que està creixent (aquest any se n’obriran vora una vintena). A la que acaben d’estrenar a Santa Coloma de Gramenet hi treballa la Maribel Gimeno, que explica com a poc a poc la clientela es va diversificant. “Quan entren per primer cop molts se sorprenen que el que tenim sigui de segona mà”, diu. A la botiga hi van també les famílies derivades dels serveis socials: “El que abans era l’entrega a la parròquia, ara es fa a la botiga, normalitzant així l’entrega social i erradicant l’estigma”, reivindica Alberich, que explica que aquestes persones només han d’ensenyar el QR de serveis socials al mòbil per endur-se la roba que han triat.

Entre les compradores habituals de la botiga de Santa Coloma hi ha l’Eva. “Hi trobo coses més barates i algunes de totalment noves; per què hi ha d’haver prejudicis amb comprar de segona mà?”, es pregunta mentre s’emprova un jersei que li costarà “només vuit euros”. A banda dels punts de venda propis, Moda Re- ha iniciat una experiència pilot en centres comercials Alcampo a Catalunya, que els cedeixen petits espais per vendre-hi les peces de segona mà. Una via més, confia Alberich, per anar ampliant un mercat que té “molt de potencial”.

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/llencem-reciclatge-residus-segona-ma-roba-amiga-caritas_130_4338138.html

https://www.ara.cat/editorial/comprar-vestir-roba-consciencia_129_4340344.html

economia, Educació, medi ambient, pobresa, Societat

Comprar i vestir roba amb consciència

Leave a comment
Roba acumulada en un abocador al desert d’Atacama. CCMA

Cada any es recullen a Catalunya 166.000 tones de roba. La majoria es llencen als contenidors de rebuig i els residus tèxtils acaben incinerats o a l’abocador. Només el 10,6% dels teixits es recullen en contenidors separats i, per tant, hi ha alguna oportunitat que acabin reciclats o reutilitzats. Però el negoci de la roba no para de créixer. Entre l’any 2000 i el 2015 la venda d’indumentària s’ha duplicat a escala planetària, en un creixement molt per sobre del PIB global. I alhora la roba que adquirim cada vegada ens la posem menys: un informe de la Fundació Ellen McArthur indica que ara, quan llencem una peça, l’hem dut un 36% menys que l’any 2000. És més, gairebé un 40% de la roba que tenim els catalans a l’armari no ens l’hem posat ni una vegada durant l’últim any, segons l’Agència de Residus de Catalunya.

Les xifres són clares: comprem molta més roba que la que ens posem i, quan ens en desfem, no ho fem de manera que es pugui reciclar o tornar a aprofitar. Així, no és estrany veure les imatges d’abocadors immensos amb muntanyes de roba inservible com les del desert d’Atacama, a Xile, que fan evidents les conseqüències ambientals de tot aquest cercle viciós. Algunes iniciatives, com la cooperativa Moda Re-, vinculada a Càritas, intenten gestionar el problema ambiental trobant sortida a tantes tones de roba com poden mentre despleguen un projecte social que atén i dona feina a persones en risc d’exclusió. Alhora, la llei estatal de residus ja preveu que a finals del 2024 sigui obligatòria la recollida separada dels residus tèxtils. Però de moment el problema continua damunt la taula de tots, encara que fem veure que no el veiem.

“Podem triar on i què comprem, escollir teixits i peces que duraran amb la intenció de fer-les servir de veritat”


La roba no és només per tapar-se quan fa fred; va molt més enllà, té implicacions culturals i socials, permet expressar la pròpia personalitat i transmetre missatges de rebel·lia, de poder, de gregarisme, d’originalitat… i varia en funció de les modes i els gustos de cadascú. La gran varietat de tipus de roba i de qualitats a què tenim accés a bona part del món al segle XXI és un avenç, sí, però potser n’hem fet un gra massa. Comprar roba que no durem i acabar-la llençant nova o gairebé nova al contenidor de rebuig només ajuda a perpetuar un sistema basat en devorar recursos.

Les administracions tenen un paper per frenar-ho –i sembla que han començat a assumir-ho–, i les grans marques de fast fashion en tenen la responsabilitat principal, però els ciutadans també hi podem influir. Podem triar on i què comprem, escollir teixits i peces que duraran amb la intenció de fer-les servir de veritat, i llençar-les on es puguin reaprofitar quan arribi el moment de desfer-nos-en. També tenim l’opció de comprar roba usada, que sovint pot ser nova o gairebé nova, o estar en molt bones condicions i a un preu assequible.

A tothom li agrada estrenar, i per a alguns la compra de sabates i peces de vestir és un entreteniment per si mateix, però com tot també es pot practicar amb consciència de les conseqüències dels propis actes.

https://www.ara.cat/editorial/comprar-vestir-roba-consciencia_129_4340344.html

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/llencem-reciclatge-residus-segona-ma-roba-amiga-caritas_130_4338138.html

Societat, Violència amb armes

Un fabricant d’armes indemnitzarà per primer cop les víctimes d’un tiroteig als EUA

Leave a comment
altar victimas masacre sandy hooks / europa press

En el que portem de 2022 als Estats Units (EUA) ja s’han produït 49 tirotejos massius, segons l’associació Gun Violence Archive. La violència amb armes als EUA és un plaga que s’expandeix per tot el país sense fre. Centres comercials, discoteques o centres educatius són els focus d’aquests atacs. Però a qui es culpa? Doncs normalment a molts factors, però gairebé mai cau cap responsabilitat sobre qui fabrica aquestes armes, fins ara. En un acord històric, l’empresa d’armes Remington ha arribat a un pacte amb les famílies de les víctimes del tiroteig a l’escola de primària Sandy Hook. La massacre es va produir l’any 2012 i va acabar amb la vida de 20 infants i sis adults. La companyia ha acordat indemnitzar les famílies de cinc infants i quatre adults assassinats en aquest atac per un valor de 73 milions de dòlars (64 milions d’euros). 

Després de tants anys de massacres dutes a termes gràcies al fàcil accés a les armes de foc és possible preguntar-se: com que aquest és el primer acord d’aquesta mena? La principal raó és que la majoria dels fabricants d’armes es poden acollir a una llei federal de 2005 que protegeix les companyies de les acusacions d’homicidi negligent de les víctimes, segons recull la CNN. 

En aquest cas, però, Remington veia que aquesta llei no els protegiria, ja que els advocats de les famílies de les víctimes van adoptar una altra via: responsabilitzar la marca per la seva estratègia publicitaria. Molts fabricants d’armes s’emparen en l’argument que ells no promouen la violència amb els seus productes, simplement els fabriquen, tanmateix, el màrqueting que fan d’aquests sí que és responsabilitat seva. Remington va comercialitzar un tipus de rifle de l’estil AR-15. Aquesta mena de fusells d’assalt van ser disseny a la guerra de Vietnam, no són, precisament per un ús domèstic. Tot i això, l’empresa va dissenyar una campanya publicitaria que apel·lava a la gent normal, especialment als homes, com Adam Lanza, l’assassí de Sandy Hooks.

rifle de asalto tipi AR 15 / viquipedia
Els fusells tipus AR-15 estan disponibles en diferents mides
i tenen diversos accessoris, segons el fabricant / Viquipèdia

El màrqueting d’aquest rifle d’assalt animava als compradors a imitar les accions de comandos militars i policials, els quals eren realment el públic objectiu d’aquesta arma. Animar a gent normal i sense formació especialitzada a imitar a cossos militars no era l’única estratègia de màrqueting que Remington va explotar per introduir el seu producte al públic general. Segons informa el digital Voz de Amèrica, una de les imatges publicitaries de la companyia mostrava el rifle amb la llegenda: “Ara sí tens renovat el teu carnet d’home”. 

Una advertència per tot el sector

A través de perseguir la publicitat de la marca, les víctimes de la massacre de Sandy Hooks han aconseguit un fet històric, que un fabricant d’armes reconegui la seva responsabilitat en un tiroteig massiu. Actualment, Remington es troba en fallida i seran les asseguradores de la companyia qui tindran la responsabilitat de materialitzar la indemnització milionària. 

Malgrat que Remington no pagarà de forma directa, els advocats de les famílies celebren que hagin volgut arribar un acord. L’empresa ha volgut pactar quan va veure que cal de les seves demandes de desestimar el cas tiraven endavant. Ara no només les famílies rebran els diners, sinó el reconeixement públic. 

“Aquestes nou famílies van compartir un únic objectiu des del principi: fer tot el possible per ajudar a prevenir el proper Sandy Hook. És difícil imaginar un resultat que compleixi millor aquest objectiu”, ha declarat Josh Koskoff, advocat dels demandants, i ha afegit. “Aquesta victòria ha de servir com una crida d’atenció no només la indústria de les armes, sinó també les companyies d’assegurances i bancàries que la sostenen”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/fabricant-armes-indemnitzara-cop-victimes-tiroteig-eua_712107_102.html

Església Catòlica, Política, Religió, Societat

Acusen l’ultradreta d’aprofitar-se del cristianisme

Leave a comment

La sociòloga de la religió Mar Griera i el teòleg i jesuïta Víctor Codina han alertat de l’aprofitament que fa l’extrema dreta del cristianisme per difondre el seu missatge i han alertat del fonamentalisme cristià que fomenten dirigents com Donald Trump (EUA), Jair Bolsonaro (Brasil) o Jeanine Áñez (Bolívia).

Griera, que va participar dilluns passat amb Codina a la conferència “Fonamentalismes cristians i autoritarismes” organitzada per Justícia i Pau i Cristianisme i Justícia, ha advertit, en declaracions a Efe, de la instrumentalització del cristianisme que duen a terme aquests dirigents polítics.

Griera defensa que “les persones que formen part de comunitats cristianes voten menys a la dreta radical”, però que entre els votants de l’extrema dreta es troba “una identitat cristiana no practicant que oposa la cultura cristiana als migrants musulmans que rebutgen”.

La sociòloga posa com a exemple d’aquest simbolisme cristià que utilitza el líder de l’extrema dreta Santiago Abascal, “que primer es va casar pel civil, però després del divorci, es va casar per l’Església”.

“Racisme cultural”

“El racisme de l’extrema dreta actual no és biològic, sinó cultural”, adverteix Griera, que ha assenyalat que la ultradreta “utilitza el discurs que la civilització judeocristiana ha de separar-se de la civilització islàmica per justificar el racisme”.

El fonamentalisme cristià va sorgir en la dècada del 1910 als Estats Units, i segons Griera, en aquell moment “eren comunitats tancades que rebutjaven entrar en política i que se centraven a interpretar la Bíblia de manera literal”.

Aquesta reclusió canvia al llarg de segle XX, fins que apareix “un fonamentalisme amb característiques de moviment social”, que es vincula amb una dreta radical que “formalment respecta el mètode democràtic però que ataca les bases de la democràcia”.

“Les grans manifestacions de plataformes com Hazte Oír a principis dels anys 2000 contra el matrimoni entre persones de mateix sexe o l’avortament són mostres d’aquesta agenda conservadora de l’església que surt al carrer”, exposa Griera.

“Més incògnites que certeses”

Tot i així, la sociòloga alerta que hi ha “més incògnites que certeses” pel que fa al fenomen de l’extrema dreta, ja que és un fenomen recent: “estudis de fa dos anys explicaven que a Espanya no era previsible el sorgiment d’una força d’extrema dreta com a la resta d’Europa”, recorda.

El teòleg Víctor Codina explica que la instrumentalització del cristianisme “aporta seguretat a l’extrema dreta” per justificar un discurs de “pensament únic, vertical, sense diàleg i masclista” i posa l’exemple del polític italià Matteo Salvini, que va parlar en contra dels migrants “amb el rosari a la mà”.

Espanya vs Catalunya, Política

La ‘tercera via’ independentista

Leave a comment
  1. Els millors

Se’n recorden quan el 2010 Artur Mas es vantava d’intentar constituir el “govern dels millors”? El primer govern del líder de CiU tenia cinc consellers convergents, dos democratacristians i quatre independents, un d’ells, l’exconseller socialista Ferran Mascarell, el més polític, i un altre Boi Ruiz, que seria el responsable de les retallades més bèsties que s’han fet mai a la sanitat catalana. Aquell govern no va ser el dels “millors”, sobretot pel fiasco en la gestió de consellers poc experimentats políticament, com ara Francesc Xavier Mena (Empresa i Ocupació) i Pilar Fernández Bozal (Justícia). En el cas del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, la seva provada competència tècnica i acadèmica era —i és— inversament proporcional a la seva visió política. La seva incapacitat per entendre que la política és, a més de gestió, l’administració del temps, va fer que Mas, que havia aconseguit arribar a la presidència a empentes i rodolons, quedés marcat de seguida amb l’etiqueta de “neoliberal”. Tot i això, l’executiu comptava amb consellers amb un clar pes polític.

Al costat de Mascarell, relegat a Cultura, opció que sempre he cregut que va ser una equivocació, altres consellers també tenien un pes polític evident: Felip Puig (Interior), un faixador dels convergents; Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat), la gran esperança de CDC que es va florir a la cua dels relleus, i Joana Ortega (Vicepresidència), la primera dona a arribar a una posició tan alta, però que no va assolir dirigir el govern amb la mà forta i la confiança del president, privilegi que només tenia Mas-Colell. Tot i que aquell govern no fos realment el dels “millors”, almenys oferia una imatge consistent.

Es poden criticar els ajustos, les “retallades” que va promoure, però el govern va demostrar una determinació que ha anat desapareixent amb els governs posteriors, cada vegada més dèbils políticament. Durant la dècada sobiranista, l’autonomia ha tingut els pitjors governs en molts anys possiblement perquè al capdavant dels partits hi ha hagut uns dirigents incapaços i molt sectaris.

2. Dirigents inhabilitats

La repressió ha escapçat la política catalana. També hi ha influït el desgast d’una dècada que ha estat dramàtica. En conseqüència, actors secundaris s’han convertit en protagonistes perquè els líders del procés van anar caient en l’abisme. La política catalana viu ara una anomalia que seria impensable en altres indrets. Els dos partits de govern estan dirigits per persones que estan inhabilitades i són, per tant, inelegibles. Oriol Junqueras va ser condemnat a tretze anys d’inhabilitació i Marta Rovira viu a l’exili (ja es veurà si torna aviat i quin preu haurà de pagar per poder fer-ho). Fins i tot el corrent crític d’Esquerra, el Col·lectiu Primer d’Octubre, reclama “donar un descans” a Junqueras i Rovira.

Pel que fa a Junts, Jordi Turull va ser condemnat a dotze anys d’inhabilitació i Laura Borràs ha estat inhabilitada, sense cap condemna judicial, pel Parlament de Catalunya, convertit en tribunal de la Inquisició. Amb uns partits amb líders com aquests on es vol anar? Pere Aragonès és el president de la Generalitat, però és tan “vicari” com ho va ser Quim Torra, malgrat la seva resistència a complir el paper que havia estipulat la direcció de Junts. Són èpiques les batusses entre Jordi Sànchez i Torra en les trobades que mantenien a Lledoners, com també són conegudes les trampes que es paren Aragonès i Junqueras. L’animadversió entre ells dos és còsmica. Així doncs, la combinació de polítics inhabilitats i polítics mediocres és el principal perill que corre la política catalana.

Carles Puigdemont és un cas a part. A poc a poc s’ha anat allunyant del dia a dia de la política a l’interior, fins al punt d’enretirar-se’n del tot i abandonar la direcció de Junts per centrar-se en el Consell per la República, un organisme a mig coure. A l’exili, Puigdemont desplega una frenètica activitat política sobretot com a eurodiputat. La seva denúncia de la repressió, juntament amb Toni Comín i Clara Ponsatí, ha estat essencial per afavorir la causa catalana al món. L’exili, per bé que amarg, ha estat una oportunitat per als eurodiputats de Junts que Meritxell Serret, Marta Rovira o Anna Gabriel no han volgut aprofitar.

Una candidatura com aquesta ha de tenir un plantejament plenament rupturista, sense oblidar que també cal administrar l’autonomia. Ha de ser una política de ruptura que faci mal de veritat a l’Estat i als seus governs, siguin del color que siguin, en comptes de delmar les files independentistes

3. El quart espai o l’abstenció

Ho ha escrit Xavier Roig en un dels articles que publica al seu blog: “Un projecte tan ambiciós com la independència d’un país no s’assoleix sense tenir els millors dirigents al capdavant”. Posa l’exemple de la qualitat dels dirigents de la independència nord-americana —Adams, Jefferson, Hamilton, Washington…—, que ell considera que eren els millors, els més preparats. Que la Catalunya actual estigui liderada pels “pitjors” porta Roig a propugnar, com també fan altres articulistes del morro fort i més joves, l’abstenció. No ho veig gens clar.

És cert que molts dels integrants del grup que es reunia per determinar què s’havia de fer i quines accions calia emprendre durant el procés, que era conegut amb el sobrenom, força pompós i ridícul, d’Estat Major, eren uns inútils. La composició d’aquest grup era tan esotèrica com dominada pels partits polítics, a pesar que hi tinguessin veu els presidents de les organitzacions de la societat civil. També integraven aquest nucli reduït vividors professionals que, en un altre context i en una altra època, haurien estat afusellats no precisament per l’enemic. La reunió de la setmana passada a Palau, amb presència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, la consellera Laura Vilagrà, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, el president d’Òmnium, Xavier Antich, i el president de l’AMI, Jordi Gaseni, no va servir de res. De fet, en aquesta reunió només tenia una posició clarament discrepant de les tesis d’ERC, celebrades pel règim del 78, Dolors Feliu.

Els republicans estaven representats pels seus tres militants (Gaseni, alcalde de l’Ametlla de Mar, ho és) i mitjançant la posició del president d’Òmnium, cada vegada més distanciat de l’ANC, suposo perquè el gruix de la Junta de l’entitat es decanta per aquesta opció. Combatre l’abstenció independentista, que el 2021 va arribar als 700 mil votants, i la nova que propugnen diverses veus, no serà fàcil si la correlació de forces continua sent aquesta i tot aquell que discrepa és acusat d’infantilisme.

4. Una llista cívica per fer què?

Perquè una llista electoral cívica arribi a tenir èxit cal alguna cosa més que voluntarisme o reclamar la proclamació de la independència el primer trimestre del 2023. La candidatura de Junts per Catalunya del 21-D va arrencar com una llista cívica, a conseqüència de la suma de dues iniciatives separades, http://www.llistaunitaria.cat i http://www.republica.cat, que van presentar a l’Ateneu Barcelonès Pere Pugès, Francesc de Dalmases, Toni Morral i Aurora Madaula. Si el president Carles Puigdemont no hagués acceptat l’envit per encapçalar aquesta llista, que a través d’ell va arribar a un acord amb el PDeCAT per utilitzar els seus drets electorals, no sé quin resultat hauria obtingut la candidatura cívica.

El que tinc clar és que una llista cívica necessita disposar d’un lideratge fort i popular, que aquesta persona sigui un símbol entre l’independentisme de base. Un perfil així no és fàcil de trobar. Tanmateix, em venen al cap alguns noms, que ara no els escriuré perquè fer-ho portaria malastrugança, que podrien complir el paper de pal de paller. Més enllà dels noms, el més important és aclarir abans què farà una candidatura com aquesta si aconsegueix entrar al parlament. Ha de tenir un plantejament plenament rupturista, sense oblidar que també cal administrar l’autonomia. Però l’ordre dels factors en aquest aspecte sí que altera el producte. Ha de ser una política de ruptura que faci mal de veritat a l’Estat i als seus governs, siguin del color que siguin, en comptes de delmar les files independentistes. ERC, segons les seves declaracions públiques, ja ha renunciat a la independència pel que queda de centúria. I a Junts, els que ara es deixen sentir més són els que reclamen tornar a la vella Convergència, cosa que consistiria a dir una cosa i actuar-hi en contra, com feien els nacionalistes en els bons temps.

El partit de la ruptura no pot imitar ni els uns ni els altres, ni els republicans ni els convergents, si és que vol superar el desànim de les bases independentistes i convèncer els abstencionistes —i els que tenen la intenció de convertir-s’hi— perquè tornin a votar. Per evitar generar expectatives falses, cal que els impulsors d’aquesta nova llista cívica assumeixin, d’entrada, que la independència no es proclamarà el 2023 si no és la força més votada, i que cap partit que tingui avui representació parlamentària s’hi sumarà. Hauran de volar sols i picar pedra.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/tercera-via-independentista-colomines_886029_102.html

Educació, família, psicologia

El que no has de fer si vols que els teus fills siguin autònoms

Leave a comment

Protegir els infants del fracàs els impedeix convertir-se en adults competents

Si el teu fill demana ajuda constantment, ensenya-li com buscar suport de manera productiva. GETTY IMAGES

Molts pares benintencionats eliminen els obstacles per garantir que els seus fills no hagin de bregar amb la frustració i el fracàs, a l’estil del que es coneix com un pare o una mare llevaneus. El problema és que aprendre a gestionar el fracàs és saludable per als infants i els ajuda a convertir-se en joves competents. Si els protegeixes en cas de qualsevol problema, no estaran preparats per enfrontar reptes més grans més endavant. Algunes maneres de criar un infant autosuficient són aquestes:

Empatitza, no aconsellis
Si el teu fill té un problema (per exemple, un amic que no és amable), no li donis consells. En lloc d’això, pren-te un moment per anomenar els sentiments del teu fill i respecta’ls. Respostes com ara “Sembla que estàs molt molest i em puc adonar per què”, poden donar confiança al teu fill en la seva versió dels fets. Quan els infants confien en la importància dels seus sentiments tenen la primera matèria imprescindible per pensar per ells mateixos i resoldre els seus propis problemes.

Pregunta-li què vol fer
Quan t’has mostrat empàtic, pregunta-li al teu fill “Què vols fer al respecte?” És normal que et respongui: “No ho sé!” No et rendeixis. Quan el teu fill tingui una idea com ara “Podria dir-l’hi a un professor” imagineu junts què podria passar si prengués aquesta decisió. D’aquesta manera el pots encoratjar a suggerir múltiples estratègies i resultats per a un mateix problema. Això genera confiança en les seves idees. Aquest és el nucli de la resiliència: la capacitat de generar alternatives davant d’un desafiament estressant, anticipar-ne les conseqüències abans d’encarar-les i prendre la decisió més pràctica i eficient. Sabràs que domines aquesta eina si el teu fill cada cop que et vingui amb un problema et digui “Ja ho sé, ja ho sé: què vull fer sobre això”. En cas que el teu fill no vulgui fer res, no passa res: de vegades “no fer res” també és una estratègia.

Desfes-te de la teva addicció a ajudar
Si el teu fill demana ajuda constantment, ensenya-li com buscar suport de manera productiva: no accedeixis a totes les peticions. Quan demani la teva ajuda, fes-te algunes preguntes: “¿És capaç de resoldre el problema tot sol?”, “¿La meva ajuda contribuirà al seu aprenentatge i creixement?”, “Quines lliçons podrien ensenyar-li les dificultats?” Si el teu fill sol patir en silenci, pensa si tu mateix has mostrat una conducta similar en què vols superar totes les dificultats pel teu compte. Tracta de ser com més transparent millor respecte a la teva vulnerabilitat o les vegades en què has demanat ajuda a un amic o col·lega. Deixa que el teu fill sàpiga que demanar ajuda quan en necessita és un acte de respecte propi.

Treballa el seu criteri
Quan el teu fill et pregunti si ha fet bé alguna tasca domèstica, per exemple, respon amb una altra pregunta: “Tu què creus? ¿Et sembla que el bol de l’aigua del gos és net? El terra està prou net?” Aquestes preguntes treballen el criteri, l’autoritat en la presa de decisions. Quan el teu fill creixi, s’enfrontarà cada dia amb situacions en què s’haurà de pronunciar respecte a alguna cosa i decidir tot sol. Entreneu junts el múscul del criteri a una edat primerenca per preparar-lo per prendre decisions de més rellevància més endavant.

Controla’t abans d’excedir-te
Des que neixen, els nostres fills ens estudien la cara a la recerca de senyals que els diguin si el món és segur o no. Quan aprenen a caminar, el primer que fan si trontollen i cauen a terra és mirar-nos. Si ens espantem o entrem en pànic, ells també ho fan. Si reaccionem amb una barreja d’empatia i d’ànim, faran el mateix. Els nostres fills no deixen de mirar mai les nostres reaccions, per exemple quan porten males notes o s’enfronten a un rebuig a la universitat. Per això assessoro els pares perquè es formulin una sola pregunta en el cas que s’enfrontin un nen alterat i sentin que l’ansietat comença a dominar-los: com criaria el meu fill si no tingués por? És a dir, si sabessis que sense importar el que estigui passant en aquell moment amb els teus fills se’n sortiran, què diries i què faries diferent en aquest moment? La pregunta ens permet abandonar aquest pensament catastròfic que sovint ens fa dir i fer coses de les quals ens penedim després i deixa espai per a l’obertura i l’optimisme. Quan estem tranquils, podem viure el present amb els nostres fills en lloc de ser ostatges de la nostra pròpia por. En comptes de preocupar-nos tant per aplanar el camí de l’èxit als nostres fills, què et sembla si passem aquest mateix temps preparant-los per al fracàs?

Rachel Simmons és cofundadora de Girls Leadership i autora d’Enough as she is: how to help girls move past impossible standards of success to live healthy, happy, and fulfilling lives.

https://criatures.ara.cat/infancia/no-has-vols-teus-fills-siguin-autosuficients_130_4501453.html