Category Archives: Església Catòlica

Abat emèrit Soler: “Treballem per una Església arrelada al País”

La missa de la Diada a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona ja s’ha convertit en una tradició més. Aquest 11 de setembre l’ha presidit l’abat emèrit de Montserrat, Josep M. Soler, que ha defensat l’amor a la pàtria com un dels components de la vida cristiana. El Concili Vaticà II va demanar “que els ciutadans cultivin, magnànimament i amb lleialtat, l’amor a la pàtria” i “sempre en consideració al bé de la família humana”.

Coincidint amb els 75 anys de l’entronització de la Moreneta, l’abat emèrit ha destacat el que es pot recuperar avui d’aquells actes de reconciliació després de la Guerra Civil que va liderar l’Església. Entre altres punts, que “treballem per una Església -pastors i fidels- arrelada al País i a la seva cultura, servidora dels petits i dels pobres”. Alhora “que des de la diversitat d’opcions sapiguem treballar units en allò que més convé al nostre poble” i que “l’amor a Catalunya ens faci superar les divisions i els conflictes per mitjà d’un diàleg franc i respectuós”.

La convocatòria de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat s’ha consolidat els darrers anys en assistència i seguiment. Hi ha participat el conseller Jaume Giró, habitual en aquesta celebració des de fa anys, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, i el director general de Prospectiva d’Exteriors, Joan Maria Piqué. L’exconseller Quim Forn i l’historiador Lluís Duran, membres de la junta d’Òmnium, són alguns dels representants de les entitats socials que també han assistit a la missa. En coincidir en diumenge, aquest any hi ha hagut menys capellans concelebrants del que és habitual.

L’abat emèrit ha centrat l’homilia en l’Evangeli d’aquest diumenge, la paràbola del fill pròdig. Ha fet una reflexió sobre el perdó i l’alegria de Déu quan retroba el qui s’ha perdut: “Déu no menysprea mai un cor penedit”.

“ESTIMAR LA PÀTRIA, NO ÉS SOLS UN SENTIMENT, ÉS UN COMPROMÍS PER BUSCAR EL MILLOR PELS SEUS CIUTADANS”


En la seva reflexió sobre l’amor al país, ha recordat que “la pàtria no la triem, ens és donada en néixer com una realitat espiritual”. Això porta als cristians ha haver de “ser corresponsables en la recerca del bé comú des del moment que el compromís cívic és part integrant de la vida dels deixebles de Jesucrist”. Entre altres, es concreta en el respecte a la pluralitat d’opcions o el treball per una societat justa i per una economia equilibrada i ecològica. També en la necessitat de conèixer “la història del nostre poble” i “conrear amorosament la llengua i parlar-la amb correcció; hem de conèixer la nostra rica literatura, que, juntament amb la història, ha forjat l’ànima del nostre poble”. “Estimar la pàtria, no és sols un sentiment, és un compromís per buscar el millor pels seus ciutadans, és afavorir que es puguin resoldre els conflictes per mitjà d’un diàleg sincer pensant en el bé comú i és, també, decidir el futur col·lectiu per mitjà de processos democràtics i pacífics”, ha conclòs.

Al final de la missa, el president de la Lliga Espiritual, Carles Armengol, ha agraït la participació de l’abat emèrit el suport que ha donat l’entitat durant tota seva etapa abacial que es va acabar ara fa un any. També ha convidat als assistents a donar suport i adherir-se a la Lliga Espiritual.

L’eucaristia s’ha tancat recitant amb tots els participants la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Torres i Bages, que demana “traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. L’acte s’ha acabat amb el cant del Virolai.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/abat-emerit-soler-treballem-esglesia-arrelada-pais

Papa Francisco: “Latinoamérica será víctima hasta que no se libere de imperialismos explotadores”

El papa Francisco hizo una firme defensa del perfil “popular” de la Iglesia latinoamericana y su papel emancipador en una región que, consideró, “será víctima hasta que no se termine de liberar de imperialismos explotadores”. En una entrevista de alto contenido político, concedida en Santa Marta la semana pasada a la agencia argentina de noticias Télam, el pontífice evitó mencionar a esos “explotadores” porque, dijo, “son tan obvios que todo el mundo los ve”. E invitó a América Latina a pensarse “desde la periferia” para cumplir el “sueño de unidad de San Martín y Bolívar”.

“Me llamó la atención una conferencia que escuché de Amelia Podetti, una filósofa que ya falleció, en la que dijo: ‘Europa vio el Universo cuando Magallanes llegó al Sur’. O sea, desde la periferia más grande, se entendió a sí misma. La periferia nos hace entender el centro. Podrán estar de acuerdo o no, pero si vos querés saber lo que siente un pueblo, andá a la periferia. Las periferias existenciales, no sólo las sociales. Y ahí se muestra el pueblo”, dijo el Papa.

En esa periferia está América Latina, ese sitio donde “se ve la verdadera realidad”, según Francisco. La región tiene entonces el desafío de construir desde allí la unidad y “liberarse de los imperialismos”. “Latinoamérica todavía está en ese camino lento, de lucha, del sueño de San Martín y Bolívar por la unidad de la región. El sueño de San Martín y Bolívar es una profecía, ese encuentro de todo el pueblo latinoamericano más allá de la ideología. Esto es lo que hay que trabajar para lograr la unidad latinoamericana”, dijo Francisco a Télam.

Nacido en Argentina hace 85 años, Francisco se convirtió el 13 de marzo de 2013 en el primer Papa latinoamericano. Desde entonces no ha vuelto a su país, pero ha visitado Brasil -su primer viaje al exterior, en julio de aquel mismo año-, Ecuador, Bolivia, Paraguay, Cuba, México y Colombia. En todos esos países la Iglesia Católica está fuerte porque, dijo Francisco, “tiene una historia de cercanía al pueblo muy grande”: “Es una Iglesia popular, en el sentido real de la palabra. Es una Iglesia que se desnaturalizó cuando el pueblo no podía expresarse y terminó siendo una Iglesia de capataces de estancia, con los agentes pastorales que mandaban”. “La Iglesia latinoamericana tiene aspectos de sujeción ideológica en algunos casos. Los ha habido y los seguirá habiendo porque eso es una limitación humana”, agregó el Papa, “pero es una Iglesia que pudo y puede expresar cada vez mejor su organización popular”.

Francisco habló durante más de una hora y media y se mostró francamente recuperado de su artrosis en la rodilla derecha, el mal que lo obligó a suspender una gira prevista para principios de julio por República Democrática del Congo y Sudán del Sur. La suspensión disparó los rumores de una posible renuncia. Consultado por Télam si aún había “Papa para rato”, optó por una respuesta casi de protocolo: “Que lo diga el de arriba”. Se mostró, sin embargo, muy animado durante la charla. Habló de la guerra en Ucrania, la necesidad de acercar la política a los jóvenes y del fin de la pandemia. “No podemos volver a la falsa seguridad de las estructuras políticas y económicas que teníamos antes [de la covid-19]. Así como digo que de la crisis no se sale igual, sino que se sale mejor o peor, también digo que de la crisis no se sale solo. O salimos todos o no sale ninguno”, dijo Francisco.

El Papa es consciente del poder de su voz “disonante”, como la definió, pero también criticó lo que consideró la manipulación mediática de sus palabras. “Si hablo yo todos dicen “habló el Papa y dijo esto”. Pero también es cierto que te agarran una frase fuera de contexto y te hacen asegurar lo que no quisiste decir. Por ejemplo, con la guerra hubo toda una disputa por una declaración que hice en una revista jesuita: dije “aquí no hay buenos ni malos” y expliqué por qué. Pero se tomó esa frase sola y dijeron ‘¡el Papa no condena a Putin!’. La realidad es que el estado de guerra es algo mucho más universal, más serio, y aquí no hay buenos ni malos. Todos estamos involucrados y eso es lo que tenemos que aprender”, dijo. Llamó entonces a reconsiderar el concepto de “guerra justa”, aquella que justifica la reacción la víctima: “Puede haber una guerra justa, hay derecho a defenderse, pero como se usa hoy día ese concepto hay que repensarlo. Yo he declarado que el uso y la posesión de armas nucleares es inmoral. Resolver las cosas con una guerra es decirle no a la capacidad de diálogo”.

Jorge Bergoglio cumplirá el año próximo diez años como Papa. “Bergoglio nunca se imaginó que iba a terminar aquí. Nunca”, dijo. Y recordó cómo fue aquel día de la elección. “Yo vine al Vaticano con una valijita, con lo puesto y un poquito más. Más aún: dejé preparados en Buenos Aires los sermones para el Domingo de Ramos. Pensé: ningún Papa va a asumir el Domingo de Ramos, así que yo el sábado viajo de vuelta a casa. O sea, nunca me imaginé que iba a estar acá”. “¿Y cómo miraría Bergoglio al Papa?”, le preguntó Télam. “Yo creo que en el fondo diría ‘¡Pobre tipo! ¡La que te tocó!’. Pero no es tan trágico ser Papa”.

https://elpais.com/argentina/2022-07-01/el-papa-francisco-latinoamerica-sera-victima-hasta-que-no-se-libere-de-imperialismos-explotadores.html

El papa i el perdó

Montserrat Dameson. Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2022

Predicar amb l’exemple és l’eina més eficaç que tenim els catòlics. És eficaç perquè la coherència ens converteix en mereixedors de respecte a ulls de qui, d’entrada, no ens en tindria, i perquè a algú a qui tot allò sobrenatural li sembla una bola impressionant, els fets li permeten retenir el debat en el terreny material. Aquesta setmana, el papa Francesc ha demanat perdó als indígenes del Canadà pels mals i abusos que l’Església Catòlica va cometre contra la comunitat. Ho ha fet bo i sabent que hi ha vegades en què donar context s’assembla molt a donar excuses i que, sovint, la millor reparació és verbalitzar l’error, perquè tot el que necessita la víctima és aquest reconeixement. Quan el mal és irreparable, és tot el que pot aconseguir. Dels fets als fets, aquest acte de contrició és bo perquè parla des de l’exemple. És just perquè, malgrat no canviar res a la pràctica, ofereix el consol de la raó a qui durant segles ha patit els efectes del silenci.

Vençut l’ego, ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau

El papa Francesc demana perdó perquè entén els efectes que té el paper de l’Església en l’últim segle i mig malgrat que la línia entre allò que històricament és justificable pel pes de les circumstàncies i allò que no ho és sempre fa de mal dibuixar. De la mateixa manera que el Sant Pare tenia poder llavors per escriure el relat que justifiqués els abusos a la comunitat indígena canadenca, el Sant Pare té poder avui per reubicar l’Església dins d’aquest relat i esmenar les seves misèries morals, intentant un encaix de tetris entre allò que la institució considera bo i allò que la societat d’avui considera bo. És absurd emmarcar les disculpes en l’oportunisme perquè l’alliberament de consciència de qui busca redimir-se sempre és conseqüència directa de l’obtenció del perdó. Això no el fa ni menys just ni menys necessari d’implorar. Les disculpes sempre són oportunistes perquè per arribar al cap de carrer que et cal disculpar-te has de passar per la incomoditat de reconèixer-te desencertat i voler deslliurar-te’n. És una lluita contra el propi ego, en el fons. Un cop vençut l’ego, arribes a l’estadi en què ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau.

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps

Església i societat són indestriables. La primera la configurem els homes, i la segona també. Els catòlics tenim un paper dins la societat —o l’hauríem de voler tenir— i una part de reconèixer-nos-hi com a membres de l’Església passa per enfrontar-nos al cost de convertir-nos en cares visibles d’un macroprojecte que no sempre té els perfils que ens agradarien i no sempre se’ns fan fàcils de defensar. I no cal fer-ho. O podem no fer-ho. Potser és més adequat plantejar-ho en termes de possibilitat que de necessitat perquè així queda oberta la porteta de la llibertat, que és la base d’una bona relació amb l’Església i d’una bona relació amb Déu.

Demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps. És la institució més gran i antiga de la terra i això té dos efectes: que els seus engranatges funcionen a pas de mamut i que sempre funcionen amb el fi de sobreviure, perquè en la seva existència es preserva el missatge de Crist. En són —som— conscients. Això també té dues virtuts: la seva magnitud li fa impossible d’eludir la diversitat dels qui la configurem i, per tant, sempre hi haurà un lloc adequat per a qui, en sospesar si li pesa més la voluntat de viure en Jesús de Natzaret o de pertànyer a una institució que li satisfaci tots els peròs, esculli la primera i busqui l’espai que més s’adeqüi al seu tarannà. El papa demana perdó perquè és conscient que la càrrega que ens suposa als catòlics el mal que la institució que configurem pugui inferir a la societat —en cas d’uns abusos com els del Canadà, per exemple— va més enllà de tarannàs. Ataca la moral i els principis compartits per qualsevol catòlic, allò que tenim en comú. No sé si és just o no jutjar el passat des del present, però demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius. I de fer notori que allò que no està bé, no està bé. Perquè no es repeteixi.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/papa-perdo-montserrat-dameson_795051_102.html

68 cristianos asesinados en un solo par de meses en un estado de Nigeria

El obispo católico de Makurdi destaca la magnitud del problema y denuncia la inacción del gobierno ante los ataques de islamistas.

(ZENIT Noticias – Ayuda a la Iglesia Necesitada / Ciudad del Vaticano, 19.07.2022).- Al menos 68 cristianos han sido asesinados -y muchos más secuestrados o desplazados- en los últimos dos meses en el estado de Benue, en el centro de Nigeria.

El obispo Wilfred Chikpa Anagbe, de la diócesis de Makurdi, en el estado de Benue, envió un informe a la organización benéfica católica Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN), en el que destacaba la magnitud del problema y denunciaba la inacción del gobierno ante los ataques de los pastores islamistas fulani.

“La magnitud de los asesinatos, los desplazamientos y la destrucción gratuita de propiedades por parte de estas milicias yihadistas fulani no hace más que reforzar el plan, ya revelado, de despoblar las comunidades cristianas de Nigeria y apoderarse de sus tierras», dice el obispo. «Resulta revelador que el gobierno que está en el poder en Nigeria en este momento siga sin hacer nada respecto a estos persistentes ataques, salvo dar razones irrisorias como el «cambio climático» o que algunos musulmanes también son asesinados a veces en ataques de los llamados bandidos», agrega.

Mons. Chikpa Anagbe puntualiza que «Naturalmente, tener que vivir una situación así ha sido muy terrible para mí y para mi pueblo, por no decir otra cosa».

Según el obispo, los combatientes fulani se disfrazan de pastores nómadas y las incursiones regulares en el estado de Benue han provocado una «grave e insoportable escasez de alimentos»: “El estado de Benue es conocido por ser la cesta de alimentos de la nación, pero el terrorismo ha afectado a la situación del suministro de alimentos». También refiere que “La situación de carencia ha reducido a muchos a una condición indigna para la dignidad humana, dependiendo a menudo de las raciones de alimentos aportadas por otros cuya condición económica no es mejor, en absoluto.»

Alrededor del 80% de los desplazados de Benue se encuentran en la capital, Makurdi, y la Iglesia está prestando apoyo espiritual y de emergencia. «No hemos olvidado la atención pastoral que merecen estas personas. Hay una parroquia en algunas de las zonas de asentamiento que atiende las necesidades espirituales de los desplazados internos», dice el obispo Anagbe.

Sin embargo, la inestabilidad de la región hace que el propio obispo tenga dificultades para atender a algunos fieles: “Desde hace algunos años no he podido llevar a cabo actividades pastorales en algunas partes de mi diócesis».

Nigeria ha sido durante mucho tiempo un país prioritario para AIN. En 2021 AIN financió 105 proyectos, incluyendo ayuda de emergencia, asesoramiento sobre traumas y una valla en un seminario donde el personal y los estudiantes corren el riesgo de ser secuestrados. «AIN es una fuente de luz en un valle de oscuridad», finaliza el obispo.

Progressisme i cristianofòbia

Pilar Rahola. Barcelona. Diumenge, 17 d’abril de 2022

Avui, Diumenge de Resurrecció, culmina la Setmana santa, la festa més solemne de la fe cristiana, on es commemora el Tríduum Pasqual, és a dir, la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Alhora, estem en plena Pesaj, la Pasqua jueva, mare de la cristiana, i recordatori emotiu de l’èxode del poble jueu d’Egipte. En ambdós casos, la idea central és el sacrifici, com a pas previ a l’alliberament —tant des de la perspectiva física, com l’espiritual—, i la fe en Déu és el motor d’impuls. Per això mateix, totes dues religions tenen cura de la neteja interior —el dejuni—, i exterior, amb el judaisme especialment dedicat a netejar a fons les cases. És un ritual d’higiene que allunya el creient de les coses fútils i l’apropa a la transcendència espiritual.

    Òbviament, el significat de la Pasqua és molt complex, i doctors té l’església —o la sinagoga— per esbrinar-los, no endebades, es tracta d’un moment culminant de la fe. Però més enllà de la mirada espiritual, té sentit una festa religiosa en una societat aconfessional —per dir-ho en els acomplexats termes constitucionals—, o laica? És un fet que la Setmana Santa s’ha vulgaritzat i que moltes de les expressions religioses estan més vinculades a l’economia i al turisme, que no a la reverència a Déu, a banda de ser un respir festiu. Però la qüestió no és com ha mutat i quin benefici en treiem tots aquells que, emparats en el calendari, la celebrem sense ser-ne creients, sinó, si hi té cabuda en una societat multicultural sorgida de l’esperit de la Il·lustració: la separació entre les lleis i els déus. I la pregunta no és innocent, perquè en general es formula des de posicions d’esquerres i en termes de consigna política, amb una barreja d’anticlericalisme ranci, i un considerable empatx de correcció política.

Quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

   Un anticlericalisme, cal afegir, que no s’escandalitza amb totes les religions, sinó especialment amb la cristiana, derivant sovint en una patètica cristianofòbia. Els exemples són múltiples i arriben al ridícul, com les polèmiques Colaueres sobre el Pessebre de Sant Jaume, o la beneita servitud que tenen alguns líders davant de l’islamisme. Fa anys ho vaig resumir en una frase que és plenament vigent: “n´hi ha que tenen urticària quan veuen un capellà, i un orgasme quan veuen un imam”. Són els mateixos que mostren la seva profunda indignació amb les maldats històriques de l’Església, i s’apressen a recordar la Santa Inquisició, Pius XII i el bajo palio, mentre degluteixen sense problemes el jihadisme, l’opressió de la xària, l’adoctrinament misogin i homòfob, etcètera. És a dir, si es fa una maldat en nom del Déu cristià, és opressió secular, però si es fa en nom d’Alà, aleshores es projecta una mirada paternalista i comprensiva, que resulta esfereïdora. Amb una proporció inversa igualment esperpèntica: quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

   Aquesta hiperideologització malaltissa de determinat progressisme respecte a la fe catòlica, acaba derivant en una posició enormement reaccionària. D’entrada, perquè és reaccionari menystenir el nostre llegat catòlic, que ens ha definit com a identitat durant més de mil anys. Més enllà de la creença o la no creença, pertanyem a la tradició judeocristiana, i aquesta cultura ancestral ens ha atorgat coneixement, valors, tradicions i ens ha marcat col.lectivament. Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

   A banda d’aquest fet identitari, també em sembla reaccionari el menyspreu cap a la fe, des de la “superioritat” de la raó, i ho afirmo des de posicions racionalistes. Però fins i tot els que som incapaços d’entendre les subtileses de la creença en Déu, hem de reconèixer un fet incontrastable: la raó no ha resolt els abismes de l’ésser humà, ni les seves misèries, només ha intentat explicar-los, cal dir, sense massa èxit. Des d’aquesta cura d’humilitat, seria molt més progressista un diàleg fluid entre creients i no creients, és a dir, entre raó i fe, que no pas una confrontació estèril. Al capdavall, aquells que han fet un viatge interior, i honest, de transcendència espiritual, són gent d’una gran riquesa valòrica i intel.lectual. Per dir-ho amb precisió, podem no creure en Déu i reconèixer, alhora, que els que creuen en Déu ens enriqueixen com a societat. En el fons és el concepte de la reflexió col·lectiva, incorporant els elements que la fe, com a gran creador de consciència, atorga al pensament.

Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

  Finalment, l’empatx políticament correcte també ha comportat un rebuig a la intensa xarxa de valors socials que ha representat la fe cristiana durant segles, fins al punt de segellar el concepte “solidaritat” com a progressista i el de “caritat” cristiana com a reaccionari. Però hi pot haver solidaritat més extraordinària, per exemple, que la dels membres de l’Ordre de la Mercè, els mercedaris, que s’oferien al segle XIII per intercanviar-se pels presoners cristians capturats pels musulmans, i que, al llarg de la seva existència, varen alliberar més de 60.000 persones? O, hi ha més entrega i empatia que la dels missioners que dediquen la seva vida a les persones més vulnerables, en els pitjors llocs del planeta? És evident que en nom de Déu es poden fer barbaritats, però no es pot menysprear l’extraordinària llum que també pot atorgar la seva creença. La solidaritat amb el proïsme pot venir de les conviccions i les idees, o de la intensitat de la fe, però al final rau en el mateix lloc: millorar la societat. No és més ètica una que l’altra, ni menys valuosa.

   Aquest és el greu error que comet una part significativa del progressisme: menysprear la religió com a font de progrés. I, sumat a aquest menyspreu, la barreja perniciosa entre prejudicis anticlericals i dogmes ideològics, en un totum revolutum que resulta delirant. Déu no és un concepte contrari a la raó, sino un element més en el complex univers del pensament. I en nom de Déu, es poden concebre idees i valors lluminosos. És possible que els racionalistes, els ateus, els agnòstics ens sentim incòmodes amb aquesta seguretat que la fe atorga als creients, però negar la importància de viatjar junts en el camí del coneixement, és errar el tret. En tot cas, el que no és acceptable és la persistent ximpleria d’alguns dirigents polítics i civils que, sotmesos a una autèntica borratxera de consignes prefabricades, gosen negar els valors religiosos, menysprear els creients i esborrar, d’una plomada, segles de cultura compartida. No sé si Déu existeix. Però existeix la idea de Déu, i és una idea valuosa. I negar-la, menysprear-la i embrutir-la no és l’èxit de la raó sobre la fe, sinó el patètic resultat de confondre el pensament amb la consigna.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/pilar-rahola-progressisme-cristianofobia_742920_102.html

Cuatro horas de catarsis: el día que las víctimas ‘okuparon’ la Conferencia Episcopal

El cardenal Omella escuchó las historias de una quincena de víctimas, entre ellas la de Diego por boca de su madre, porque Diego fue acosado con 11 años y se suicidó

“El cardenal salió tocado. Aunque no era la primera vez que se veía con víctimas, algunos de los testimonios le han dejado sin habla. Esto puede marcar un antes y un después”. Fueron cuatro horas, pero sirvieron para acercar décadas de incomprensión, silencio y encubrimiento y para que, por fin, las víctimas de la pederastia clerical fueran escuchadas, con luz y taquígrafos, en la Casa de la Iglesia, como se conoce a la sede de la Conferencia Episcopal Española (CEE), según cuentan a elDiario.es fuentes del entorno del presidente de los obispos.

Juan José Omella se reunió este miércoles con una quincena de víctimas de la pederastia clerical, integrados en la Asociación Infancia Robada. Fue a petición propia, pese a las desinformaciones lanzadas desde algunas terminales mediáticas cercanas a un sector eclesiástico que se resiste a cualquier cambio, según ha podido confirmar este diario. “Esta es vuestra casa”, les dijo a los supervivientes antes y después de una emocionante cita, en la que según algunas personas presentes hubo muchas lágrimas, algún grito, silencios incómodos y la sensación de que, por fin, algo puede empezar a cambiar en el seno de la Iglesia. Si es que Omella (y, por extensión, el Papa Francisco) logran doblar el pulso a una institución que, pese a todo, sigue tratando de salvar los muebles antes de recoger a las víctimas.

Algunas ya no tendrán oportunidad de ser recogidas, pero sí reparadas. Es el caso de Diego, el hijo de Carmen, quien sufrió acoso continuado cuando tenía 11 años y que acabó suicidándose. El testimonio de la madre, en ocasiones con un grito ahogado, arrojó toneladas de culpabilidad en el rostro de Omella, según ha podido reconstruir elDiario.es a partir de testimonios de testigos directos. “Tengo a mi hijo enterrado. Mi hijo es sagrado. No quiero dinero, quiero cárcel. Estoy ofreciendo el dinero que tengo porque quiero justicia, y que mi hijo, allí donde esté, tenga la cabeza bien alta por sus padres”, desveló Carmen ante la mirada atónita del cardenal de Barcelona, quien durante toda la tarde estuvo tomando notas, y se comprometió a hacer llegar las exigencias de las víctimas al Papa y a la Asamblea Plenaria de la CEE, que se reúne a finales de abril.

Porque Omella vino dispuesto, más que a hablar, a escuchar. Y también a admitir reproches. Es su papel. “Nos vio llorar, nos vio enfadadas, frustradas… y no supo qué responder”, afirma Teresa, víctima de abusos en los trinitarios de Salamanca cuando tenía 14 años. No obstante, asegura, “tenemos esperanza, necesitamos tenerla, porque la mayoría de los abusados éramos católicos. Algunos todavía lo son. Y quieren, queremos, que la Iglesia sea un lugar seguro”.

El encuentro del miércoles fue un pequeño primer paso, muy relevante para las víctimas, pero también para el presidente de la Conferencia Episcopal, que hizo todo lo posible, pese a las dificultades, para que la sede de la CEE se abriera a los supervivientes. Aunque ello supusiera aceptar algunas demandas previas, como que no asistieran al encuentro representante alguno de la firma Cremades & Calvo Sotelo, a quienes la práctica totalidad de las asociaciones de víctimas no ven como interlocutor válido para una investigación independiente; tampoco lo hizo el portavoz Luis Argüello, acusado por algunas víctimas de falta de empatía en sus ruedas de prensa. Omella también se comprometió a que hubiera una rueda de prensa posterior, y que se produjera en la casa de los obispos, lo que le provocó serios quebraderos de cabeza en la reunión de la Comisión Ejecutiva de la CEE, que tuvo lugar esa misma mañana.

División en el Ejecutivo episcopal

Y es que el Ejecutivo episcopal muestra bien a las claras la profunda división sobre cómo afrontar el drama de los abusos en la Iglesia española entre los que sí están dispuestos a actuar, con todas las consecuencias (incluyendo la reparación, también económica, a las víctimas), como el propio Omella y, especialmente, Carlos Osoro y los que abogan por ir con pies de plomo, y se niegan, incluso, a participar en la comisión del Defensor del Pueblo, como los arzobispos de Oviedo y Sevilla, también presentes en la comisión. De ahí se entiende el secreto de Omella a la hora de planificar la reunión con las víctimas, que era conocida (y avalada) por Roma, según ha podido saber elDiario.es. Y de ahí las confusiones entre parte del personal de la calle de Añastro (sede de la CEE), que horas antes, incluso, afirmaban que no habría rueda de prensa y que los periodistas no podrían entrar al edificio. Finalmente, una treintena de profesionales aguantó estoicamente durante cuatro horas y, como estaba pactado, hubo rueda de prensa.

Algunas víctimas, al principio, se negaron incluso a estrechar la mano de Omella, quien bajó a recibirlas y las acompañó cuando terminó el encuentro. Durante la preparación del mismo, el presidente de la CEE se comprometió a estar “el tiempo que hiciera falta” con los supervivientes, para que “nadie se quedara sin decir lo que quisiera”. Y lo cumplió. Lo que no pudo hacer fue comprometerse a satisfacer las exigencias de Infancia Robada, pues realmente el presidente del Episcopado (salvo en tiempos de Rouco Varela) sólo es un obispo más. Y cada obispo, en su diócesis, solo responde ante el Papa. Pese a ello, Omella sí se comprometió a llevar a Roma, y a hacer suyas, las peticiones de los supervivientes. Al tiempo, también asumió la tarea de generar otros canales de interlocución con las víctimas que no quisieran pasar por el filtro del bufete Cremades. Queda por ver cómo lo harán.

Javier y Ángel, también presentes en la reunión, coinciden en ver “una cercanía” en el presidente de la CEE. “Escuchó relatos muy duros, muchas lágrimas, mucho sufrimiento e indignación por parte de esa parte de Iglesia negacionista, y su trato fue exquisito, otra cosa es lo que pueda hacer. Nos sentimos bastante reconfortados: Omella escuchó, tomó notas y vio el dolor de las víctimas”. Y es que “después de los abusos, no nos han escuchado, nos han ignorado, y ver que un obispo lo hace es un paso alentador. Puede ser un antes y un después”. Omella “ha tenido el valor para encontrarse con las víctimas sin filtros”, añade Ángel. “Me lo creo, necesito creerlo. Ser escuchado, atendido… salimos contentos”.

Algo similar subraya Juan Cuatrecasas, para quien la reunión “supuso un espacio de encuentro con sus piedras en el camino”. “Ahora esperamos que Omella no falte a su palabra, que no nos decepcione, que demuestre que el depósito de confianza que, pese a todo, hemos depositado en él, sirva para algo”. Para que la Iglesia española se comprometa, al fin, con la verdad, la justicia y la reparación. Para que nunca más haya madres como Carmen que tengan que llorar a sus Diegos en silencio.

https://www.eldiario.es/sociedad/cuatro-horas-catarsis-dia-victimas-okuparon-conferencia-episcopal_1_8862844.html