Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere.

Diran que és anècdota, però, jurídicament, esdevé categoria el fet que un home autodeterminat dona i reclòs, per aquesta decisió, en una presó femenina deixi embarassada una altra reclusa. Potser si, més enllà de dir que se sent això o allò, el subjecte inseminador (aquesta és l’única qüestió sobre la qual no podem tenir cap dubte) hagués hagut de transitar morfològicament cap al que deia ser, l’embaràs hauria resultat materialment impossible, però ara ja no cal ni tan sols el dictamen d’un metge especialista en la matèria perquè se’ns aparegui una realitat paradoxal: que una dona, que ho és en exclusiva pel fet de dir-ho, pugui deixar embarassada una altra dona. Per descomptat, res d’això no és identificable directament amb les relacions sexuals que es produeixen entre les preses, encara que, evidentment, no és el mateix que aquestes relacions derivin d’una mútua tendència lèsbica o d’una simple necessitat, o que siguin obligades les que no ho són per les que exerceixen un poder sobre elles. El quadre general dona llum sobre una sèrie de qüestions de les quals ara parlar-ne sembla anatema i l’enunciat o debat de les quals condueixen a la condemna social de qui les planteja. Així doncs, som-hi.

En primer lloc, la dissolució del que és femení i el seu efecte sobre la lluita feminista. Probablement, aquest és el més obvi i compartit, a esquerra i dreta, dels efectes letals de la nova i dogmàtica perspectiva sobre la identitat sexual: si un és el que se sent, per començar, entra en la contradicció d’afirmar alhora que no existeixen (o no han d’existir) patrons definits per a homes i dones (el rosa no és de noies) per després dir que, entre altres coses, un@ es pot sentir el que vulgui (i que és noia qui té tendència al rosa). El concepte dona, les seves característiques físiques més estandarditzades (menys força, més resistència, menys talla i envergadura i un atavisme de subordinació a l’home) són les raons per a l’existència de la discriminació positiva a favor seu. Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere. En fi, que és una mica absurd l’acudit que les vaques blanques són meves… i les negres, també. S’ha de decidir si existeixen dues categories diferenciades i, a partir d’allà, actuar en coherència amb la decisió. Si s’adopta la filosofia queer, que parla del sexe com un constructe cultural, quin sentit té parlar de feminismes? Qui o què és ontològicament dona com per demanar la seva defensa, promoció, o reivindicació?

En segon lloc, el cas suposadament anecdòtic planteja una aproximació a la violència entre persones des d’una perspectiva diferent de la que planteja el feminisme i que ha acabat arrelant en la legislació: si una dona s’autodetermina home i lesiona la seva dona, amb qui manté una relació que per a ell és heterosexual i per a ella potser lèsbica, li han de ser aplicats els protocols de violència de gènere? I si la resposta és no, per què es discrimina entre l’home que pega a la seva dona i la dona que se sent home i pega a la seva dona? No hem dit que la persona és el que se sent? I si és que sí, per què entendre només masclista la dona que se sent home i pega a la seva dona i no a la dona lesbiana que pega a la seva parella, també dona? La confusió evident deriva, segons el meu parer, en una veritat: més enllà de l’educació en els valors d’igualtat i respecte entre les persones, i la lluita per erradicar els atavismes masclistes que continuen reproduint-se en les relacions socials i afectives, en l’àmbit penal, i com s’ha fet sempre, ha de castigar-se l’abús de superioritat, sigui físic o mental, d’una persona sobre una altra i en el seu cas, amb els agreujants de les relacions familiars en el sentit més ampli de la paraula, sigui per abusar o agredir, sobre infantesa, vellesa o en general vulnerabilitat. Però no entendre que la dona, com a categoria, és més vulnerable a l’agressió que l’home, també entès com a categoria, i sobretot en aquest nou context en què les esmentades categories es neguen. La filosofia queer es contradiu essencialment amb la construcció penal de la violència de gènere.

És evident la incapacitat de la legislació per baixar al cas particular, sobretot quan parlem de relacions humanes, però més encara quan el legislador manifesta desconeixement d’aquesta limitació estructural de la norma. L’exemple que fa saltar pels aires tota la verborrea política i el seu reflex jurídic en aquesta matèria seria el de la nostra presa inseminadora que hagués comès per la força l’acció. Com seria considerada aquesta violació? M’avergonyeix pensar que la resposta l’hauria de donar una dona, sigui Irene o Yolanda, se senti així o no, perquè jo sí que soc una dona, jo sí que formo part del col·lectiu femení i m’ofèn fins que digui prou haver d’admetre que elles (amb tots els seus invents) també formen part d’aquest club. Un club, per cert, en el qual es posi com es posi cadascú, milita la meitat de la humanitat. Ja saben, XX, XY.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/historia-presa-inseminadora-montserrat-nebrera_1075737_102.html