Category Archives: Reflexions

L’alt preu del materialisme

L’alt preu del materialisme és el resultat d’anys d’investigació del psicòleg Tim Kasser sobre com els valors materialistes i la cultura consumista afecten la nostra felicitat quotidiana i la nostra salut psicològica.

Amb un llenguatge allunyat dels academicismes i utilitzant dades empíriques fruit de diferents investigacions, l’autor demostra que les persones amb valors centrats en l’acumulació de riqueses o de possessions materials tenen major risc d’insatisfacció, infelicitat, ansietat, depressió, baixa autoestima i problemes per relacionar-se, independentment de la seva edat, ingressos o cultura.

Kasser, però, no es limita només a identificar el problema: també proposa canvis sobre les nostres vides i sobre la societat en general per allunyar-nos dels objectius materialistes i aconseguir així una millor qualitat de vida.

Aquesta edició compta, a més, amb un nou anàlisi on l’autor relaciona els efectes de les tecnologies de la comunicació actuals amb el materialisme i els nous malestars que es deriven de l’ús de les xarxes socials i Internet en general.

Èxit rotund del Programa de Micro Donatius de Caprabo

Caprabo i els seus clients han donat suport a onze causes socials promogudes per 22 entitats catalanes 175.000 euros amb un total de 175.000 euros

Èxit rotund del Programa de Micro Donatius de Caprabo: 175.000 euros a entitats socials catalanes

El balanç del programa de Micro Donatius de Caprabo del passat 2023 és boníssim. N’és prova el fet que, amb les seves donacions, els clients de Caprabo han contribuït a donar una mitjana de 15.000 euros mensuals a les entitats socials catalanes que formen part del programa.

El programa de Micro Donatius de Caprabo a entitats socials ha estat tot un èxit

La iniciativa de la cadena de supermercats catalana ha permès donar suport, a través de petites aportacions monetàries recollides a caixa i de forma online, a onze causes socials promogudes per 22 entitats solidàries de Catalunya. En total, els clients han fet 1.184.808 donacions que han suposat, juntament amb les aportacions de Caprabo, un total de 174.727 euros.

Alimentació, higiene, animals i ecosistemes naturals, les causes amb més suport

L’ajuda a famílies en situació de vulnerabilitat, amb projectes que impulsen les entitats Càritas Catalunya i LA NAU, ha estat la tasca que més aportacions econòmiques ha rebut. Una altra que també ha estat molt finançada és la protecció d’animals i ecosistemes, promoguda per la Fundació MONA i el GEPEC-EdC (Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans – Ecologistes de Catalunya), que ha rebut més de 15.730 euros.

El 2023, Caprabo ha donat suport a 11 causes socials promogudes per 22 entitats catalanes

Cristina Madrilley, d’RSC de Caprabo, té molt clar que els clients de Caprabo són exemplars. “Vam posar en marxa la iniciativa de micro donatius fa ja quatre anys, i els nostres clients sempre s’han sumat per ajudar amb aquest petit gest voluntari que contribueix al fet que entre tots puguem millorar de manera modesta la nostra societat”, ha afirmat.

caprabo / Europa Press
Foto: Europa Press

Causes i entitats beneficiàries

Malalties rares: Suport a la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, que atén persones afectades d’ELA. I suport a Nexe Fundació que promou una alimentació saludable entre nens i nenes amb pluridiscapacitat que pateixen disfàgia.

Autisme: Suport a la Fundació Junts Autisme, que té com a objectiu millorar l’autonomia i la inclusió social de les persones amb autisme, i Fundació Ictus, que busca millorar la qualitat de vida de les persones que han patit un ictus i prevenir-ne la detecció.

Dona: Suport a Metges del Món i Creu Roja Catalunya en els seus programes d’atenció social per a dones i menors víctimes de violència de gènere.

Ajuda a la infància: Suport a la Fundació Pere Tarrés, que treballa per garantir l’accés dels nens a una dieta equilibrada durant els mesos d’estiu a través dels casals i colònies, i a Pallapupas, que treballa per convertir els hospitals en espais més amables per als nens i nenes.

Defensa dels animals i protecció dels ecosistemes naturals: Suport a la Fundació MONA i el GEPEC-EdC (Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans – Ecologistes de Catalunya).

Malalties neurodegeneratives i neuromusculars: Suport a la FEM (Fundació Esclerosi Múltiple) i a l’ASEM Catalunya (Associació Catalana de Malalties Neuromusculars) en els seus projectes d’atenció i suport sanitari i psicosocial.

Salut Mental: Suport a Salut Mental Catalunya (SMC) i a la Fundació Via-Guasp per impulsar els seus projectes d’atenció per a persones amb problemes de salut mental i les seves famílies.

Gent gran: Suport a la Fundació Amics de la Gent Gran en els seus projectes d’atenció i acompanyament a la gent gran en risc d’exclusió social i que viu en situació de soledat no desitjada. 

Càncer: Suport a la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) i l’Associació Espanyola Contra el Càncer.

Alimentació i higiene: Suport a Càritas Catalunya i LA NAU en els seus projectes per cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació i higiene de les famílies més vulnerables.

Infància d’altres països: Suport a ACNUR i a la Fundació Resilis, que impulsen programes d’ajuda a la infància en situació de vulnerabilitat en altres països.

02 caprabo / Europa Press
Foto: Europa Press

Micro Donatius de Capbrabo, un programa consolidat, que suma més de 5,7 de donacions

El Programa de Micro Donatius de Caprabo, que es va iniciar el novembre del 2020, permet als clients, de forma voluntària i confidencial, fer una donació voluntària i anònima a la caixa del supermercat. Les aportacions també es poden realitzar de manera online a través del portal web caprabo.worldcoo.com.

El Programa de Micro Donatius de Caprabo permet als clients, de forma voluntària i confidencial, fer una donació voluntària i anònima a la caixa del supermercat

En aquests quatre anys, els supermercats de Caprabo han canalitzat més de 830.000 euros gràcies a més de 5,7 milions de donacions de clients i les aportacions addicionals de Caprabo. El pla de destinació dels micro donatius és participatiu, té en compte l’opinió dels mateixos clients de Caprabo i és validat per un comitè assessor compost per representants de diferents grups d’interès.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/exit-rotund-programa-micro-donatius-caprabo-175000-euros-entitats-socials-catalanes_1181991_102.html

El premi Nobel que va qüestionar la racionalitat de les decisions econòmiques

El psicòleg i investigador Daniel Kahneman mor a 90 anys

Daniel Kahneman, psicòleg i premi Nobel d’economia, ha mort a 90 anys. La seva recerca en la psicologia de la presa de decisions, com recorda el Financial Times, va demostrar que les persones tendim a decidir segons el nostre instint i no pas per racionalitat econòmica, com s’havia cregut fins aleshores. L’Acadèmia Sueca de les Ciències va concedir-li la distinció per “integrar raonaments de la recerca psicològica en les ciències econòmiques, especialment sobre el raonament i la presa de decisions davant la incertitud”.

El treball de Kahneman, desenvolupat sovint amb la col·laboració d’Amos Tversky, va quedar reflectit en el seu llibre Pensar ràpid, pensar a poc a poc, on classificava el pensament en dos sistemes, un de més instantani i emocional i un altre que tendeix a la lògica. Va justificar la classificació a través d’experiments que mesuraven des de la dilatació de les pupil·les fins a les reaccions emocionals.

Kahneman no creia, amb tot, que el seu treball demostrés la irracionalitat humana i preferia dir que els seus descobriments només refutaven que tenim una concepció “poc realista de la realitat”. Tampoc va descriure’s mai a si mateix com un economista, tot i que els seus descobriments van impactar sobretot en el camp de l’economia del comportament.

Kahneman va néixer a Tel-Aviv el 1934, però es va criar a França. Va tornar al mandat britànic de Palestina quan el seu pare, el cap de recerca d’una empresa química, va morir el 1944. Més tard, va estudiar a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, i va acabar obrint un laboratori a Jerusalem als anys 60. Allà va conèixer Tversky, amb qui va col·laborar fins a la seva mort el 1996. Kahneman va dir que la mort de Tversky va deixar “un forat que mai no es podrà omplir”.

Inspiració d’un altre Nobel
Kahneman va tornar als Estats Units el 1978 i des de llavors va treballar com a professor en unes quantes universitats. El seu últim càrrec va ser el de professor de psicologia i afers públics a l’Escola d’Afers Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton.

Un dels economistes més influït per l’obra de Kahneman és Richard Thaler, que també va guanyar el Nobel d’economia el 2017. Kahneman el va descriure com “la segona amistat professional més important” de la seva vida. Thaler, que va començar a treballar amb Kahneman des dels anys 70, ha lamentat aquest dijous la seva mort a X: “Vaig tenir la sort de tenir el Danny com a millor amic i col·laborador durant dècades… Ara he de simular la seva part de les [nostres] converses, cosa que és impossible”.

https://www.ara.cat/economia/premi-nobel-questionar-racionalitat-decisions-economiques_1_4982270.html

Més de 1.050 milions de tones de menjar desaprofitat durant l’any 2022

L'ONU alerta: més de 1.050 milions de tones de menjar desaprofitat durant l'any 2022
Més de 1.050 milions de tones d’aliments es van desaprofitar el 2022 al món, el 60% procedent de les llars

Més de 1.050 milions de tones d’aliments es van desaprofitar el 2022 al món, el 60% procedent de les llars, segons un informe del Programa de l’ONU per al Medi Ambient (PNUMA), que assenyala que va passar en un any en què un terç de la humanitat s’enfrontava a la inseguretat alimentària.

“El malbaratament d’aliments és una tragèdia mundial. Milions de persones passaran fam a causa del malbaratament d’aliments a tot el món”, ha assenyalat aquest dimecres a la presentació de l’informe la directora executiva del PNUMA, Inger Andersen, i recull Efe. L’informe sobre l’Índex de Malbaratament d’Aliments 2024, realitzat conjuntament amb l’organització associada WRAP, es titula “Pensa, menja, estalvia. Seguiment dels avenços per reduir a la meitat el malbaratament mundial d’aliments”.

Objectiu: reduir el malbaratament a la meitat
L’estudi presenta una estimació mundial sobre el malbaratament d’aliments i també suggereix unes millors pràctiques per reduir a la meitat el malbaratament per al 2030 d’acord amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per les Nacions Unides.

Segons el PNUMA, el 2022 es van generar 1.050 milions de tones de residus alimentaris (incloses les parts no comestibles), fet que suposa 132 kg per càpita i gairebé una cinquena part de tots els aliments disponibles per als consumidors. Del total d’aliments desaprofitats, el 60% (631 milions de tones) prové de les llars de tot el món, un 28% dels serveis d’alimentació i un 12% del comerç minorista.

79 kg desaprofitats per persona
Cada persona va desaprofitar 79 quilograms de menjar a l’any, i a les llars es va desaprofitar cada dia l’equivalent a mil milions de menjars, o dit d’una altra manera, 1,3 menjars diaris per a les persones afectades per la fam al món. Alhora, la deixalla d’aliments, assenyala l’informe, genera entre un 8% i un 10% de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle (GEI, en anglès), cosa que suposa gairebé cinc vegades més que les emissions totals del sector de l’aviació.

El malbaratament de menjar continua perjudicant l’economia mundial i alimentant el canvi climàtic, la pèrdua de naturalesa i la contaminació, malgrat que el PNUMA ha recordat que no és només un problema dels països rics. Així, de mitjana, els països de diferents nivells d’ingressos desaprofiten una quantitat similar d’aliments per persona.

D’altra banda, només quatre països del Grup dels Vint (G20, bloc d’economies riques i en desenvolupament), Austràlia, el Japó, el Regne Unit i els EUA, a més de la Unió Europea (UE), compten amb estimacions adequades sobre el malbaratament d’aliments per fer un seguiment dels progressos fins al 2030. Per això, la directora general de WRAP, Harriet Lamb, ha demanat “una major acció coordinada a tots els continents i cadenes de subministrament”. “Això és fonamental per garantir que els aliments alimentin les persones, no els abocadors”, ha afegit Lamb.

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/onu-alerta-mes-1050-milions-tones-menjar-desaprofitat-durant-any-2022_1186206_102.html

El capitalisme és una economia contra la vida

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Una economia que mata. Això és el capitalisme segons Imanol Zubero, professor de sociologia a la Universitat del País Basc, que ha estat l’encarregat d’inaugurar el curs del centre d’estudis de Cristianisme i Justícia. En la seva conferència ha parlat del capitalisme com una “necronomia”: una economia contra la vida.

La conferència inaugural de Cristianisme i Justícia, que ha tingut lloc aquest divendres a l’església de Casp, ha reivindicat la conversa actual del món que es desenvolupa entre benefici i interessos. “Això és un món atroç”, ha dit Imanol Zubero.

Zubero ha centrat el seu discurs a definir el capitalisme com “un sistema de vida” i no pas una “economia”. Per a ell es tracta d’una “revolució antropològica” que, entre d’altres, arracona “els treballs més necessaris”. Ha parlat de feines que estan “a tocar de la vida” i “feines allunyades de la vida”. “Tenim una societat mal plantejada perquè valora coses que no tenen tant de valor i menysprea aquelles feines més importants com la dels escombriaires, els cuidadors, els treballadors socials”, ha dit. Zubero ha subratllat que el capitalisme “té coses estranyes” com el fet que els treballs més remunerats sovint no generen benestar, sinó malestar.

En aquest sentit, el capitalisme és una manera bàsica de cosificació. “Les realitats materials ja no tenen valor d’ús sinó de canvi”, ha dit el conferenciant. “Quan la lògica de mercat entra per la porta, la moral surt per la finestra”, ha sentenciat.

EL PAPA, EL 2013, JA REMARCAVA QUE ECONOMITZAR SIGNIFICA “CUIDAR LA CASA COMUNA”

Imanol Zubero també ha destacat l’error de representar el capitalisme com una escala. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis”, ha explicat Zubero. Però ell creu que es tracta d’una piràmide: “Els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota”. Per això, el sociòleg ha defensat que el capitalisme “només pot funcionar com una economia de la mort”. “El capitalisme és un sistema que extreu més vida, naturalesa i riquesa de la que dona”, ha refermat.

El sociòleg també ha parlat de la importància de les dones en l’economia. De fet, el professor assegura que el problema és “tenir una economia que ha tingut pare, Adam Smith, però no mare”. Actualment, però hi ha dones que treballen sobre aquests temes per lluitar contra el pensament del seu dia de Smith. L’ecofeminisme és un focus d’això, però tenim un problema per conversar amb aquests discursos: “Som molt patriarcals”.

En la mateixa línia del canvi de paradigma, el professor té clar que això exigeix estar preparats per molts “des”: Descolonitzar-nos, descapitalitzar-nos, desradicalitzar-nos, entre d’altres. Zubero també ha demanat “sortir de la rotonda infinita sobre els canvis individuals o col·lectius”. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ha recalcat. El socioleg ha subratllat que on realment la societat es pot autodeterminar és “amb les decisions personals”. “Com deixaran les empreses ‘de’ si tu no deixes ‘de’ amb les empreses?”, s’ha preguntat.

Imanol Zubero també ha donat algunes claus per intentar lluitar contra el capitalisme. Ha parlat de revisar els privilegis i qüestionar “la bona sort bruta” d’haver nascut on hem nascut. “Hem de desconnectar el pilot automàtic de les nostres decisions diàries per no reproduir les estructures de denominació”, ha dit. També s’ha referit a la importància d’actuar col·lectivament; reforçar les estructures públiques; i influir col·lectivament amb perspectiva de canvi estructural. “Crec sincerament que hem de ser obertament anticolonials i antipatriarcals perquè el capitalisme mata i no és acceptable”, ha dit. “Hem de posar la vida al centre”, ha conclòs.

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Després de Zubero, ha estat el torn de persones properes a l’equip de Cristianisme i Justícia. Inma Naranjo, economista i administradora provincial de l’orde de la Companyia de Maria, ha remarcat la importància de la doctrina social de l’Església per donar eines per ser crítics davant les situacions actuals. Naranjo ha recordat que el Papa ja va utilitzar el terme de “l’economia que mata” el 2013 amb Evangeliuii Gaudium. Una exhortació en la qual especificava que economitzar significa “cuidar la casa comuna”. Per fer-ho, “hem de tenir els ulls entrenats i aprendre a mirar amb els ulls d’aquells qui estan exclosos”.

Per la seva banda, Miriam Feu, responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, ha recordat que “l’economia que mata afecta amb més força les persones en situacions vulnerables”. Finalment, el professor de sociologia d’ESADE David Murillo ha parlat dels valors del capitalisme: l’individualisme, la quantificació o la maximització. “Cal comprometre’s amb el canvi i qüestionar-nos els àmbits de la vida”, ha recalcat.

Un 3 en 1 en l’acte del centre d’estudis
El director de Cristianisme i Justícia, José Ignacio García, ha iniciat l’acte recordant les tres celebracions que han tingut lloc al centre d’estudis: la lliçó inaugural del curs; l’inici de les quartes Jornades de Justícia; i la primera sessió del curs dels dijous: ‘Alternatives a una economia que mata’.

Sobre l’inici de curs, García ha explicat que enguany el centre d’estudis s’ha centrat a millorar i augmentar l’oferta de l’aula virtual. Ha destacat la resposta positiva de l’àrea d’espiritualitat i la continuació dels quaderns de Cristianisme i Justícia.

En el seu discurs inicial, García també ha agraït la tasca dels voluntaris del centre d’estudis i ha recordat la proposta d’oració i dejuni del papa Francesc per tenir presents les guerres del món.

La inauguració de Cristianisme i Justícia ha comptat amb la presència del provincial dels Jesuïtes a Espanya, Enric Puiggròs; el delegat del provincial a Catalunya, Pau Vidal; el director d’Afers Religiosos, Carles Armengol; i el vicepresident de la Taula del tercer Sector de Catalunya, Jesús Delgado.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/capitalisme-es-economia-contra-vida

La carta del profesor que renunció a ejercer porque sus alumnos eran adictos al móvil

Me cansé de pelear contra los celulares, contra WhatsApp y Facebook. Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla. Me cansé de estar hablando de asuntos que a mí me apasionan ante muchachos que no pueden despegar la vista de un teléfono que no cesa de recibir selfies

“Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla”, así son las palabras del periodista y académico uruguayo Leonardo Haberkorn, quien renunció a seguir dando clases en la universidad ORT de Montevideo en Diciembre de 2015. ¿El motivo? Estaba cansado de tener que discutir con ellos acerca del uso de teléfonos móviles en clase, de los selfies y de las actualizaciones de las redes sociales.

Haberkorn era profesor y coordinador del título de Ciencias de la Comunicación, pero en diciembre de 2015 decidió que no iba a volver a dar clases. La emotiva y sincera carta, publicada en su blog, ‘El Informante’, se convirtió en viral. Sin embargo, no solo se convirtió en un fenómeno de Internet, sino que además destapó uno de los mayores problemas a los que los profesores se deben enfrentar día a día en sus clases: los teléfonos móviles.

“Hasta hace tres o cuatro años la exhortación a dejar el teléfono de lado durante 90 minutos -aunque más no fuera para no ser maleducados- todavía tenía algún efecto. Ya no. Puede ser que sea yo, que me haya desgastado demasiado en el combate. O que esté haciendo algo mal. Pero hay algo cierto: muchos de estos chicos no tienen conciencia de lo ofensivo e hiriente que es lo que hacen.”

En su post, Haberkorn explica que se dio cuenta de que sus alumnos estaban más interesados en mirar su WhatsApp, Facebook o en hacerse selfies, que prestar atención a lo que él les decía.

Clases que sus alumnos no recuerdan, preguntas que él lanzaba en clase, apasionado, y que sus alumnos ignoraban. Haberkon recuerda cómo se sentía: “conectar a gente tan desinformada con el periodismo es complicado. Es como enseñar botánica a alguien que viene de un planeta donde no existen los vegetales”

Sin embargo, Haberkon puntualiza que no toda la culpa de esto es de los jóvenes, sino que ellos también son víctimas de toda la información que les bombardea por Internet: En La Naranja Mecánica, al protagonista le mantenían los ojos abiertos con unas pinzas, para que viera una sucesión interminable de imágenes, veloces, rápidas, violentas.”, dice, comparándolo con el inquietante éxito de Anthony Burgess. “Con la nueva generación no se necesitan las pinzas. Una sucesión interminable de imágenes de amigos sonrientes les bombardea el cerebro. El tiempo se les va en eso. Una clase se dispersaba por un video que uno le iba mostrando a otro. Pregunté de qué se trataba, con la esperanza de que sirviera como aporte o disparador de algo. Era un video en Facebook de un cachorrito de león que jugaba.”

El uso de la tecnología móvil en el aula es un tema actual de debate entre todo tipo de docentes y equipos directivos de centros educativos. A pesar de que muchos están en contra de dejar que sus alumnos utilicen estos dispositivos en clase, son muchos los centros educativos que prohíben el uso de teléfonos móviles en las clases, poco a poco se convierte en una lucha contra la realidad: la aparición de nuevos modelos en el mercado y la atracción de las generaciones jóvenes por todo aquello que es nuevo hace prácticamente imposible controlarlos todos.

Sin embargo, los hay que apuestan por permitir los teléfonos en el aula, pero para poder utilizarlos como herramientas para el aprendizaje. “Se educa en el uso no en la prohibición. Podemos decirles que no traigan el móvil, pero en la calle lo van a seguir utilizando. Prefiero enseñarles en clase antes que dar la espalda a la realidad”, aclaró Evaristo González, director del instituto Torre del Palau, en una entrevista a La Vanguardia. Desde hace cuatro años este centro cuenta con una norma para teléfonos móviles, aprobada por el claustro y el consejo escolar. Los alumnos pueden llevarlo consigo y usarlo entre clase y clase o el patio, pero en el aula debe estar en silencio y guardado en la mochila.

Habekorn, sin embargo, lo deja claro y lanza un rotundo ‘NO’ al uso de las nuevas tecnologías en clase, que hacen que se pierda la magia de la enseñanza por parte de los docentes. Él insiste en que lo intentó con las historias más fascinantes, pero no consiguió llegar a sus alumnos:

“Este año no. Caras absortas. Desinterés. Un pibe despatarrado mirando su Facebook. Todo el año estuvo igual. Llegamos a la entrevista. Leímos los fragmentos más duros e inolvidables. Silencio. Silencio. Silencio. Ellos querían que terminara la clase. Yo también.”

https://www.lavanguardia.com/cribeo/cultura/20160920/47409140820/la-carta-del-profesor-que-renuncio-a-ejercer-porque-sus-alumnos-eran-adictos-al-movil.html

Per què la despesa de Nadal sempre és superior a la prevista

Em pregunten que per què, sistemàticament, les llars espanyoles acabem gastant més del que preveiem gastar durant el Nadal. No tenim ja ben desenvolupada i entrenada la capacitat de realitzar pressupostos personals i familiars? Si per alguna cosa s’ha caracteritzat aquest 2023 ha estat per la urgent i ineludible obligació d’afinar el llapis amb el control pressupostari de la casa. La inflació, d’una banda, i l’augment de l’euríbor, per l’altra, ha deixat moltes llars espanyoles amb unes limitacions de despesa mensual que únicament han pogut ser complertes a base d’una planificació sense precedents.

Aquest Nadal moltes llars, seguint el patró de l’any, han provat de planificar acuradament la despesa i establir un pressupost màxim a les manduques familiars, tiberis diversos, amics invisibles, Pares Noels i Reis d’Orient que, al final del recorregut a salvar, s’imposen com la principal amenaça pressupostària de la llar. Tanmateix, la majoria d’estudis sociològics sobre comportament, nivell de despesa i repartiment de partides mostren que n’estem gastant més que l’any passat.

La gran pregunta és: per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el Nadal es descontrola? Per què perdem la capacitat adquirida aquests dies de Déu?

La resposta és molt bèstia.

Perquè conflueixen, simultàniament i amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor, a aquest Homo Nativitatis que perd la seva condició d’Homo Economicus al desembre. A saber.

Per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el nadal es descontrola?

En primer lloc, la pressió ambiental. Els llums nadalencs en els centres comercials, les tonades musicals que estoven el cor del més dur, la decoració… Tot això ens transporta a records familiars i infantils, ens evoca l’afecte dels nostres pares i avis, l’amor que ens van demostrar, els moments més feliços de les nostres infanteses. I això no té preu. La pressió ambiental és tremenda, pròpia de parc d’atraccions judeocristià.

En segon lloc, la pressió social. Fem el que veiem, som gregaris, imitem els patrons que presenciem. Quan un veu tanta gent amb bosses de regals, quan observa que els altres consumeixen i regalen, quan observem una altra persona que, encertadament o erròniament, jutgem amb menor capacitat adquisitiva que la nostra adquirir el marisc que aquest any hem decidit obviar, ens diem, com Milei motoserra en rest, què collons!, i traiem la cartera i ordenem el peixater: guardi’m un llagostins!, i claudiquem, i el tiberi supera a l’anterior i excedeix amb escreix el pressupost que li atorguem en l’assossec de la nostra casa, full de càlcul de pressupost nadalenc, mitjançant.

En tercer lloc, la pressió familiar. Si el meu pare es gasta ics en mi, com no gastaré jo el mateix en ell? Quan un sospita el regal que el familiar o la parella ha adquirit per a nosaltres i sabem que s’ha saltat l’acord explícit d’euros màxims al qual es va arribar a inicis de mes (“amor, acordem un màxim de cent cinquanta euros en l’altre, d’acord?”), ens sentim garrepes i desitgem evitar una situació vergonyosa on el nostre regal, davant l’aliè, ha quedat endarrerit de forma escandalosa. Durant el Nadal es posa a prova el nostre amor.

Conflueixen, amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor i l’Homo Nativitatis substitueix l’Homo Economicus

En quart lloc, la pressió per l’equitat. Els qui tenen fills sabran del que els parlo. Un pare o una mare estableix una regla inviolable. El pressupost és el mateix per a cada fill. A veure, que si un d’ells té menys de dos anys, no s’assabenta i aquesta regla te la pots saltar. Però a partir dels sis anys, els nens obren regals amb un ull posat al qual està obrint el seu germà. Què succeeix? Doncs que és un sudoku quadrar aquesta equitat. Quan se sumen els tiquets i es comprova, dos dies abans de l’arribada de ses Majestats d’Orient, que un germà rep cinquanta euros més que un altre i que el benjamí està fins i tot a setanta euros dels seus altres dos, el sentit d’equitat pot més que el límit pressupostari, s’agafa la VISA i se’n va un al centre comercial a buscar dos productes que resolguin la desigualtat filial. La redistribució de la riquesa i la igualtat social imperen a cada casa.

Finalment, la pressió temporal. Avui és Nadal. Demà no ho és. Avui són els Reis Mags. Demà, és tard. O ara o mai. Perquè el Nadal de 2024 queden massa lluny per corregir qualsevol error. I davant del dubte, es compra. No sigui que un ha deixat passar les festes, donant-li més importància al seu compte corrent que a l’amor.

Bon Nadal a tots

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/trias-de-bes-homo-nativitatis_1140129_102.html

“Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los”

Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)

Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?

Ha patit vostè mai cap trauma?

Ara mateix no sé dir-li…

A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?

No era inevitable veure’ls morir?

Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…

No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?

Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.

La nostra psique és així de simple?

Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.

Per exemple?

Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?

Massa, sí.

Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.

Com tracta vostè aquests pacients?

Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.

I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?

En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.

Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?

Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…

Dolor amable? No és contradictori?

Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.

Estimar el dolor?

Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.

Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?

Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.

Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?

I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.

Què esperen aconseguir difonent-la?

Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.

Fan participar la familia en la teràpia?

Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.

Curen amb paraules o amb pastilles?

Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.

Reviure el trauma ajuda a superar-lo?

Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neuro­ciència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231012/9295091/tots-patim-traumes-i-tots-tenim-capacitat-superar.html

Per quins set sous els joves duen calçotets a sota del banyador?

¿Us heu fixat que als joves, per sobre de la cintura del banyador, els sobresurt la goma dels calçotets? Quines ganes de complicar-te la vida i comprometre encara més la comoditat del banyador bòxer! I dic “encara més” perquè aquesta mena de banyadors, que quan surts de l’aigua s’enganxen al cos com la ventosa d’un calamar i que tenen uns eslips de reixeta que poden irritar l’entrecuix, no són la millor de les solucions. Però ¿s’arregla alguna cosa, deixant els calçotets a sota? Definitivament no, ja que no estan pensats per a l’aigua ni per a assecar-se amb rapidesa. Això fa que, per un cantó, incrementin la pressió als genitals i, per l’altre, la humitat constant augmenti el risc d’infeccions. Malgrat tot, la comoditat no és el motor principal que justifica aquesta tendència.

Un dels motius es troba en la cultura del surf i en el banyador que usen, fet d’un teixit d’assecatge molt ràpid i antiirritacions, però que no disposa d’eslip interior. I per aquest motiu molts surfistes opten per deixar-se els calçotets, fent que aquesta pràctica s’hagi escampat més enllà de l’esport. Una altra influència ve de la moda del hip-hop i els seus característics pantalons amples i baixos, que deixen al descobert la part superior dels bòxers. L’origen d’aquesta tendència prové de la indumentària d’alguns centres penitenciaris dels Estats Units. Als presos se’ls donaven pantalons de talles més grans però sense cinturó pel risc de suïcidi, la qual cosa feia que la cintura sempre caigués fins a mig cul.

Calvin Klein va fer una jugada marquetiniana mestra quan, a la dècada dels 90, va aprofitar aquest petit espai visible de la goma dels calçotets per col·locar-hi el logotip. A partir de llavors, ostentar socialment a través de la marca de la roba interior s’ha convertit en una pràctica tan normalitzada que s’ha estès fins a la roba de bany.

https://diumenge.ara.cat/diumenge/quins-set-sous-joves-duen-calcotets-banyador_129_4783464.html