Entrevista al magistrat que presenta un llibre en què analitza les arrels franquistes de la corrupció a l’estat espanyol

El magistrat Joaquim Bosch ha escrit un llibre en què explica la història de l’estat espanyol a través de tres-centes sentències de casos de corrupció. Hi apareixen centenars de noms que han controlat les institucions, han governat, han signat decrets… i que, anys més tard, eren condemnats per corrupció, per enriquiment il·legal, per tràfic d’interessos.

La patria en la cartera. Pasado y presente de la corupción en España (Ariel) és un retrat acolorit i en relleu de la corrupció sistèmica que ha infiltrat totes les institucions de l’estat. I és, també, la constatació que els pactes de la transició, negatius en tants aspectes, tampoc no van ser exemplars a l’hora de tallar la corrupció que havia estat estructural i consubstancial a la dictadura de Franco.

Al llibre s’afirma i es demostra que Franco era un corrupte i que emprava la corrupció per a controlar les diverses famílies que tenia dins el règim, i per a enriquir la seua, de família. Hi ha tot un capítol a relatar la goluderia rapinyaire del dictador.

La tesi de l’autor és que la inexpertesa dels partits polítics no franquistes, la por i la comoditat es van aliar i durant la transició van continuar les pràctiques de corrupció i d’espoliació de fons públics de l’estat. Amb el pas dels anys, malgrat les evidències, l’status quo s’ha mantingut i no s’ha fet mai res per trencar un esquema que fa que s’haja assumit amb naturalitat que les conductes indecents formen part del paisatge institucional a l’estat espanyol.

—Què us ha empès a escriure aquest llibre?
—Fa anys que reflexione sobre els problemes de la corrupció. Intuesc que això afecta no tan sols la qualitat de les institucions, sinó també la qualitat de vida. Les enormes quantitats de diners que s’arrabassen a la ciutadania, l’alentiment de l’economia… Però en un moment determinat em vaig posar a indagar en la història i vaig veure la perspectiva completa. Això em va empènyer a escriure el llibre perquè sense la perspectiva històrica, hi ha coses que no s’entenen. Si no coneixem d’on vénen els problemes de la corrupció, podem pensar que tenim un problema d’imprevisions tècniques, d’errors en el disseny de l’estat, o de lleis mal fetes, i no entendrem tantes resistències a fer les reformes institucionals necessàries. Crec que la clau històrica ens demostra que la corrupció no és una qüestió de delinqüència, de quatre pomes podrides, sinó de configuració de l’estat, de distribució de les rendes i d’actuació de les elits dirigents aquests dos darrers segles.

—Al títol ajunteu els conceptes pàtria i cartera. Una declaració d’intencions?
—Fa referència a una constant de la història d’Espanya. Ja al segle XIX era habitual que grans pròcers de la pàtria feren al·lusió als seus serveis al país quan ja desviaven diners públics a la cartera. Això va tenir la màxima extensió en el règim de Franco. Les al·lusions patriòtiques eren constants i sabem que darrere les referències a la pàtria hi havia enriquiment personal.

—Una frase del llibre: “La corrupció política és la mare de totes les corrupcions.”
—La corrupció a l’estat espanyol té uns trets singulars. Hi ha països amb una corrupció sistèmica que afecta els polítics, però també els funcionaris, les forces de seguretat, els militars i tota mena d’espais del seu entorn. El cas espanyol crida l’atenció d’alguns experts perquè la corrupció se centra molt en l’àmbit polític. No és normal fora d’ací que hi haja territoris on són condemnats o han estat en presó provisional, o han estat investigats, diversos presidents, consellers, presidents de les diputacions, batlles de les principals ciutats… No hi ha cap concentració equivalent a l’àmbit de la Unió Europea.

—Retrateu Franco com un corrupte que es va enriquir extraordinàriament i que emprava la corrupció per a mantenir-se al poder.
—Franco va demostrar ser un mestre en els equilibris entre les diferents famílies del règim per a mantenir-se al poder. Va entendre que els interessos econòmics uneixen més que les ideologies. Franco deia sovint que era habitual que els vencedors d’una guerra es repartiren el botí, i això és el que va passar després del colp d’estat, els guanyadors es van repartir les rendes de l’estat. Així les va repartir entre els diferents sectors del règim i els tenia tots satisfets.

—Franco era un corrupte i va instaurar un règim corrupte, però la transició, que encara hi ha gent que defensa, va mantenir la inèrcia i no va establir les eines per a evitar la corrupció.
—Era certament difícil que la transició poguera suprimir la corrupció del franquisme. No oblidem que era una dictadura de prop de quaranta anys, que va generar hàbits sociològics molt profunds i estesos a tota mena d’organismes públics, i fins i tot era molt acceptada per la societat. La situació de partida dificultava de poder canviar-ho, i encara, la manera com es va fer el període transicional també ho va dificultar perquè no hi va haver una ruptura contra la dictadura. Els dirigents del postfranquisme van pilotar el procés de transició. Tinguem en compte que la meitat dels últims cinquanta ministres de Franco van continuar en política en democràcia, i l’altra meitat va passar als consells d’administració de les principals empreses. I això mateix passà amb els batlles, regidors, governadors civils… Era impossible que tota aquesta herència, i aquestes inèrcies, no tingueren conseqüències en el sistema.

—Quin paper hi va fer l’oposició antifranquista?
—L’oposició antifranquista va arribar amb una certa feblesa a eixe moment històric i també els resultava molt difícil de qüestionar els dirigents del postfranquisme, qüestionar els crims de la dictadura o qüestionar la corrupció del règim, perquè feien grans pactes amb ells. Era complex dir que pactaves amb gent que venia d’un règim dictatorial, criminal i corrupte. Per tant, la transició va resoldre el problema de la corrupció ignorant-la. Simplement, no se’n parlava. Els primers anys de democràcia, que és quan s’hauria pogut resoldre, els partits polítics democràtics no van impulsar les reformes necessàries.

Era molt difícil que la transició suprimira la corrupció del franquisme perquè la van encapçalar els postfranquistes
—Parleu de pacte i de transició. En un llenguatge més planer es podria dir que tot plegat fou una mena de compra? Que els elements postfranquistes van comprar les forces democràtiques amb un caramel?
—Jo no parlaria de compra, sinó d’una oposició antifranquista minoritària perquè havia estat víctima d’una enorme repressió. En quaranta anys de dictadura va haver-hi persecucions, assassinats, tortures contra la dissidència. Quan va morir Franco, el règim encara era molt fort i la repressió va continuar funcionant. El tribunal d’ordre públic va treballar a estall fins que no es dissolgué. Hi hagué molts intents de colps d’estat. Hi hagué moltíssims assassinats de l’extrema dreta i de les forces policíaques. Al País Valencià un cas molt emblemàtic són les bombes contra Joan Fuster, que van originar el silenci de l’intel·lectual més important d’aquells anys. L’extrema dreta i l’aparell de l’estat dificultava la intervenció pública de gent d’una gran rellevància. En aquest context, crec que més que parlar de compra es va intentar buscar un sistema de convivència que poguera traure el país d’un règim dictatorial. Crec que no es pot qüestionar globalment la transició.

—Amb el pas dels anys, tampoc no es va fer aquest trencament.
—Partíem d’un dèficit important, amb uns dirigents polítics sense formació democràtica que havien d’improvisar un sistema democràtic. Els partits polítics eren molt jerarquitzats, amb molt de poder concentrat a les cúpules, amb molta opacitat quant al funcionament econòmic i sense transparència. Tot això són elements que afavoreixen la corrupció. En eixe context les lleis del franquisme que facilitaven la corrupció en l’àmbit de la contractació pública i en l’àmbit del nomenament d’alts càrrecs es van reformar per a donar encara més poder a les cúpules. Les xarxes clientelars del franquisme van passar a ser les xarxes clientelars dels partits polítics. Si abans havies d’anar amb el carnet del movimiento nacional, després havies d’anar amb el carnet dels partits per a tenir obertes moltíssimes portes. En lloc de trencar completament amb les estructures de la dictadura hi ha hagut una readaptació.

—Els governs que hi ha hagut no han canviat res. Ni el sistema de partits, ni el sistema electoral…
—Hi ha hagut moments importants, que haurien estat idonis per a fer reformes que no es van fer. A principi dels anys noranta van esclatar els casos Filesa i Naseiro, i molts altres. Allò provocà una gran commoció. L’any 1995 es va aprovar el codi penal de la democràcia, que era un lloc idoni per a regular el finançament dels partits polítics. Però el finançament il·legal no va ser delicte fins al 2015, enmig del moviment d’indignació, de cataclisme econòmic i del cas Gürtel, que va ser molt decisiu. La reforma de la contractació pública per a dificultar la corrupció s’ha aprovat per exigència d’una directiva europea, tard i malament. Una altra directiva europea obliga a tenir una llei de protecció als denunciants de corrupció. S’hauria d’haver aprovat el desembre del 2021, i continua sense data per a aprovar-se. Tinc la impressió que hi ha un conflicte d’interessos dels dirigents polítics perquè veuen que les reformes institucionals i democràtiques necessàries poden limitar el poder de les cúpules dirigents.

—Al llibre poseu l’exemple dels milers de càrrecs de confiança que els partits col·loquen a l’administració.
—A l’estat espanyol hi ha prop de 100.000 càrrecs de confiança de designació discrecional i nomenats a dit. N’hi ha al govern central, als governs autonòmics, als ajuntaments, a les empreses públiques… Això no té equivalència amb cap país europeu. Posar fi a això representaria una gran millora per a la qualitat institucional. Però no hi ha el dubte que disminuiria el poder de les cúpules dirigents, perquè col·loquen molts càrrecs intermedis, militants, fan equilibris dins els mateixos partits… Hi ha un conflicte d’interessos. Voldrien fer eixes reformes, però qui les ha de fer pensa que açò el pot perjudicar dins el sistema partidista.

Hi va haver moments molt importants per a fer reformes i no es van aprofitar
—Una altra qüestió que s’arrossega d’aquell pacte és la de la inviolabilitat del cap de l’estat. No es pot investigar Juan Carlos.
—Ens demostra que el cap d’estat té un blindatge desproporcionat i això s’hauria de rectificar. No és admissible que en un estat democràtic, siga una monarquia parlamentària o una república, hi haja una diferència de tracte davant la llei sense una justificació raonable. Em sembla desproporcionat que un cap d’estat puga cometre tota mena de delictes fora de les seues funcions i que això no tinga conseqüències jurídiques. Això és una desigualtat davant la llei que no té cap fonament. Si es manté com està ara és una invitació a delinquir i a la impunitat. El cap de l’estat no és una figura divina i ha de tenir el mateix règim quant a exemplaritat que les altres institucions. Hauríem de saber els ingressos i el patrimoni del cap de l’estat. Si sabem les declaracions de béns d’un regidor de qualsevol poble o el president de la Generalitat, o el president del govern, també hauríem de saber la situació econòmica del cap de l’estat. Si tot això s’haguera regulat d’una altra manera, totes les acusacions contra el rei emèrit probablement no s’haurien arribat a produir. Sabríem quins són els ingressos i retria comptes. Si haguera comès qualsevol delicte, hauria estat investigat penalment, no com fins ara, que la fiscalia i el Tribunal Suprem ens diuen que tot allò que va fer com a cap d’estat, encara que fos fora de les seues funcions, no es pot judicialitzar.

—Hi ha casos que van embolcallats de legalitat, però que també són corrupció? La pregunta ve a tomb del cas dels permisos per edat dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Els ho permetia el reglament, però això és corrupció o és una altra cosa?
—No conec el cas concret, però puc respondre en termes generals. I, en general, pot haver-hi casos regulats a les lleis i permesos, però són corrupció, perquè la corrupció comporta una utilització d’instruments públics en benefici privat. Corrupció no pot ser només el que hi ha a les lleis, perquè els que fan les lleis poden tenir interès que no es regulen determinades conductes. Pot haver-hi casos de favoritismes regulats en les lleis que si no són corrupció poden ser a la vora.

—Alguns governs del país com el valencià, el català o el de les Illes tenen les oficines antifrau o anticorrupció, però l’estat espanyol no ha adoptat aquesta figura. Per què?
—Quan es va veure la necessitat d’adaptar-se a la directiva europea de protecció dels denunciants de corrupció, al parlament espanyol es proposaren diverses iniciatives per a crear una agència estatal anticorrupció. No es va aprovar i no hi ha cap projecte per a fer-ho. I crec que és lamentable. És lamentable que no s’haja assumit la directiva europea. No hi ha cap raó que justifique que continuem fora de termini fent les coses tard i malament quant a la protecció dels denunciants, i que encara no hi haja una agència anticorrupció a Espanya.

—Citeu el professor Rafael Jiménez Asensio: “Som un país subdesenvolupat institucionalment en matèria de direcció política.” En quin sentit, subdesenvolupat?
—Açò que dèiem adés, dels milers de càrrecs designats a dit. Els càrrecs de l’administració han d’arribar mitjançant criteris com el mèrit i la capacitat. És negatiu per a les institucions que els alts càrrecs entren i isquen segons resultat de les eleccions. I passa molt en les empreses públiques. No s’hi accedeix per criteris de professionalitat i de capacitat, sinó per pura afinitat política. Sovint sense cap experiència en el sector, i amb la clara impossibilitat d’actuar de manera imparcial. Si hi ha irregularitats en la gestió d’una administració pública, un tècnic professional, independent i imparcial, pot gestionar-les, pot fer-hi objeccions i, fins i tot, pot denunciar-les. Però si és un assessor o un càrrec de confiança posat a dit pel partit polític, és impossible que hi haja una supervisió adequada de la corrupció. Aquest és un dels principals problemes per a perseguir la corrupció. Aquest és el significat de ser subdesenvolupats. Aquest, i la colonització dels partits polítics dels organismes de control del poder polític.

—A què us referiu?
—Per exemple, el Tribunal de Comptes és un organisme repartit en quotes entre els principals partits polítics. Té per finalitat la supervisió dels comptes públics de l’estat, però també el funcionament intern dels partits polítics. És normal que un membre situat en eixe tribunal per un partit polític siga la persona que ha de supervisar els comptes del partit polític que l’ha col·locat? És evident que hi ha una esquerda de l’aparença d’imparcialitat. La colonització partidista dels principals organismes de supervisió, els deixa en lletra morta. No hi ha espais neutrals de vigilància institucional, de contrapès, de control de la gestió pública.

—Això que dieu també es podria aplicar al sector de la justícia?
—Aplicable a la cúpula, i tant. El Consell General del Poder Judicial. És evident que en el franquisme els jutges no eren independents i no hi havia separació de poders. La justícia era instrumental per al règim, per a mantenir el control. Quan ve la democràcia es mira d’equiparar Espanya als països europeus que tenien un sistema mixt de configuració de la cúpula judicial, en el qual, la meitat del consell de la judicatura és nomenada pel parlament, i l’altra meitat és elegida pels jutges. Es va aprovar el 1980 per unanimitat dels quatre principals partits estatals més Convergència i Unió i el PNB. És el que hi ha a tots els països democràtics, excepte a Espanya i Polònia, que no és la millor companyia en eixa matèria. L’any 1985 els socialistes van canviar la llei per tendir a un sistema de repartiment de quotes. I ho van fer perquè la judicatura encara restava molt vinculada a la dictadura, i la cúpula judicial havia intentat obstaculitzar les reformes del PSOE i de la UCD. El remei va ser pitjor que la malaltia i al final es va optar per una configuració partidista absolutament desprestigiada, que no té equivalents en la Unió Europea. El grup GRECO anticorrupció del Consell d’Europa i altres organismes europeus ens estiren les orelles i ja veus totes les batalles que hi ha entre els partits per la cúpula judicial. És un altre element de colonització partidista dels espais de control del poder polític.

—Parleu de la corrupció del franquisme, dels errors en la transició, però actualment el sistema de partits no sembla tenir gens d’interès a reformar res.
—En línies generals, amb les excepcions que vulguem, no veig tendències a fer grans reformes estructurals. La mirada és molt a curt termini, però crec que sí que hi ha algun canvi. Per exemple, la corrupció que en uns altres temps era acceptada amb certa resignació, avui és refusada per la població. A més, en determinats sectors acadèmics i socials es veuen les mancances del sistema institucional i demanen reformes. Igual que la indignació ciutadana va trencar el mapa dels partits polítics, crec que és possible que la pressió ciutadana faça que els partits modifiquen algunes posicions.

—La veieu, la reacció ciutadana contra la corrupció?
—Hi ha dades objectives com ara estudis d’opinió. També es deia que la corrupció no passava mai factura política i ara, en alguns casos, sí que en passa. Hi ha elements positius, però són insuficients perquè han de ser articulats institucionalment, i això només es pot fer amb les forces polítiques. Si he escrit el llibre, en bona part és per a remoure consciències tant en la ciutadania com en les forces polítiques, per a obrir un debat sobre aquestes qüestions. Pensem que hi ha hagut pactes d’estat sobre qüestions que eren necessàries, però que jo sàpiga no hi ha hagut mai cap pacte d’estat contra la corrupció en el país que té més polítics corruptes d’Europa.

—Malgrat el mapa de passat i de present que dibuixeu al vostre llibre, proposeu de fer reformes i no una ruptura i fer foc nou.
—Jo crec que hi ha solució, però a una hemorràgia no pots posar-hi una tireta. La solució és fer reformes estructurals. L’estat espanyol és el país europeu que menys reformes constitucionals ha fet. I les que ha fet, han estat sense gaire entitat i obligades per la Unió Europea. No hem estat capaços d’analitzar les deficiències més importants del sistema institucional i corregir-les. En el sistema electoral, en el funcionament dels partits, en la separació de poders, en els organismes de control… Això implica reformes constitucionals i canvis institucionals seriosos. Jo crec que es pot canviar, però no amb esmenes esporàdiques, sinó amb reformes àmplies. Una idealització exagerada de la transició ha dificultat molt els canvis. Crec que tingué elements positius, però també elements qüestionables.

—La corrupció és passat o és present?
—La corrupció és present, i el que arriba al jutjat és la punta de l’iceberg de tots els delictes vinculats a la corrupció. Ara arriben als jutjats casos de fa quatre anys o cinc, temes dels quals ningú no parlava perquè estaven amagats. Mai no es detecten de manera immediata. D’ací a cinc anys coneixerem actes de corrupció que es perpetren avui.

—No hi ha esperança?
—Hi ha esperança si s’aporten les reformes estructurals necessàries. No podem pensar que mantenint l’arquitectura institucional que ha provocat la corrupció s’acabe la corrupció. Si n’hem tinguda tanta és perquè el nostre sistema ho ha permès i no hi ha hagut voluntat política de lluitar-hi en contra.

No hi ha espais neutrals de vigilància institucional o de contrapès de la gestió pública
—Té color, la corrupció?
—Al llibre parle del cas conegut de les targetes black. Hi ha gent de tots els partits, de l’empresariat, dels sindicats. En alguns casos, dirigents d’una trajectòria aparentment honesta, implicada en compromisos socials, però el sistema d’organització de Bankia va facilitar eixes pràctiques. I no vull dir que tots siguen iguals davant la corrupció. Hi ha forces polítiques que tenen com a distintiu una consciència moral més forta. Cal discriminar entre forces polítiques, però un sistema institucional que deixa tants forats, que permet de corrompre’s a gent de tots els partits, s’ha de canviar. En un sistema institucional avançat, la corrupció no ha de dependre solament de la virtut moral d’un polític, és el mateix sistema que ha de dificultar que qualsevol es puga enriquir d’una manera indecent.

—Al llibre doneu dades sobre l’empobriment que la corrupció representa per a l’estat espanyol i per als ciutadans.
—Els economistes experts en corrupció ens diuen que, si s’hagueren tallat les pràctiques corruptes quan es va morir Franco, avui tindríem una renda superior a la mitjana europea. Un estudi impulsat pel BBVA i fet per experts en matèria institucional diu que la corrupció alenteix l’economia i deixa uns diners improductius que van a paradisos fiscals. No té gens de trellat que les autopistes espanyoles hagen costat el doble que les alemanyes. Amb una inversió en reformes institucionals tindríem més bona qualitat de vida i aquesta és una raó més per a posar fi a les situacions que afavoreixen la corrupció.

—Amb tot això que aneu dient, crec que he d’insistir en la possibilitat d’una ruptura, ja que no es preveuen reformes.
—Ruptura… Si em dieu cap a on, us diré si hi estic d’acord o no. Potser és perquè sóc jurista, però en un estat de dret les coses es canvien amb reformes. Fora de l’estat de dret, l’únic que hi ha és inseguretat jurídica i camins que poden acabar en conflictes que duen a la violència o una desestabilització que es podrà evitar fent les reformes pertinents.

https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-bosch-hi-ha-100-000-carrecs-de-confianca-a-lestat-espanyol-res-semblant-en-cap-pais-europeu/