L’expert en educació critica la innovació pedagògica, i diu que s’està convertint l’escola en una “guarderia divertida”

Xavier Díez (Barcelona, 1965) no està content amb la direcció que està prenent l’educació a Catalunya. Si algú en tenia cap dubte, només ha de fixar-se en el nom del seu darrer llibre, L’escola, espai en destrucció. Diplomat en magisteri, docent, afiliat del sindicat Ustec, i membre del Consell Escolar de Catalunya, Díez té una llarga experiència al sector per poder ser una veu referencial. Molt crític amb la suposada innovació pedagògica que ha abraçat efusivament el Departament d’Educació, ElNacional.cat l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre l’actual situació a Catalunya. Els pèssims resultats de les proves PISA i les diverses declaracions d’emergència educativa per tot el territori assenyalen que quelcom no va bé.

Què li està passant a l’educació a Catalunya?
Li estan passant dos fenòmens que són paral·lels. El primer seria un de caràcter global, una crisi educativa que té a veure amb una crisi de civilització. Actualment, hi ha uns canvis molt substancials en les societats europees: hi ha un procés de desindustrialització, una irrupció de la intel·ligència artificial, una descomposició social després de cinc dècades de neoliberalisme que ha trinxat completament les societats i les economies d’arreu d’Europa... I en un moment en el qual s’estan enfonsant les classes mitjanes, l’escola, que és una d’aquestes institucions que tradicionalment han servit com a eina de promoció social i de meritocràcia, s’ha trobat amb un creixent descrèdit, perquè és incapaç de funcionar d’acord com s’esperava. I després, a Catalunya en particular, hi ha una crisi accentuada per un seguit de factors que fan que hàgim empitjorat encara més que a Espanya.

I quins són aquests factors?
Aquí ens trobem errors polítics que s’han comès, el primer dels quals i el més fonamental és haver apostat per transformar l’escola. A Catalunya s’ha pensat que amb la innovació educativa funcionem molt millor, la idea que fent les coses d’una altra manera ens en sortirem millor. Això passa també a Espanya, amb la diferència que a Catalunya s’ha començat a permetre que les direccions intervinguin en la selecció del professorat. A diferència d’Espanya, on això no passa i per tant hi ha resistències. Com que la teva feina depèn del que digui el director, i a més els directors ja seleccionen gent molt afí a la seva filosofia, doncs aquestes idees de bomber s’acaben aplicant en tota la seva esplendor, i això explica que hi hagi algunes escoles que hagin caigut de nivell d’una manera molt ràpida i abrupta, sobretot a través de determinades pedagogies com ara el treball per projectes, o la moda d’acabar amb les taules i les cadires. Això ha fet que Catalunya, dins d’Espanya, hagi passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Catalunya, dins d’Espanya, ha passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Parlaves sobre el treball per projectes, que ara s’ha posat de moda. Com valores aquesta proposta?
Hi ha una àmplia literatura científica que desaconsella profundament aplicar-lo de manera extensiva a tot el sistema educatiu perquè genera una abrupta caiguda a nivell educatiu. Quan funciona bé? En àmbits molt limitats, per exemple entre alumnes amb un elevat nivell de preparació que tenen suficients coneixements. És a dir, està indicat per a alumnes a partir dels 17 o 18 anys, i sobretot a la universitat i en els àmbits de l’enginyeria i la medicina. Clar, s’ha intentat fer d’una manera transversal a tot el sistema educatiu amb alumnes de tota mena i condició. I aleshores els pitjors resultats es donen entre l’alumnat d’entorns socioculturals molt limitats, de manera que el treball per projectes normalment té uns efectes classistes molt importants perquè fa empitjorar encara més les diferències educatives. I també perjudica l’alumnat més jove, els nens no aprenen a llegir i escriure perquè no han fet el procediment que toca.

En el marc de la innovació educativa, també s’ha començat a permetre passar de curs amb les matèries suspeses
Això té molt a veure amb les indicacions que venen de l’OCDE i la Unió Europea, que critiquen que Espanya tingui un nombre excessiu de repetidors i demanaven modelar el sistema educatiu perquè no fos tan exigent, anar abaixant el llistó perquè passés tothom de curs. El problema d’adaptar el sistema al nivell dels alumnes és que de vegades no s’adapta al veritable nivell dels alumnes, sinó que s’adapta a la voluntat d’esforç dels alumnes. El sistema educatiu havia de ser un camp d’entrenament cap al món real per als alumnes, però eliminar les repeticions o acabar amb les qualificacions acaba fent de l’escola una veritable bombolla en què no estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats. És veritat que hi havia un nombre excessiu de repetidors i que això tampoc acabava de funcionar de cara a l’assoliment de les competències necessàries, però és que passar els alumnes de curs amb suspensos tampoc permet assolir-les.

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats

I què en penses sobre l’entrada de les pantalles a l’aula?
Quan va començar la revolució digital, hi havia un tecnooptimisme, i la majoria de nosaltres creiem que milloraria el nivell dels nostres alumnes. I de fet, fins i tot amb la universalització dels dispositius electrònics individuals per als alumnes era així en àmbits de ciència, matemàtiques o llengües estrangeres, sempre i quan el control de la qüestió digital estigui en mans del professor, perquè millorava la quantitat i qualitat d’informació que un alumne podia obtenir. Però amb l’aparició de les xarxes socials de segona generació, que es basen a crear l’addicció, aleshores la cosa comença a descarrilar força. Primer de tot perquè el docent i l’escola perden el monopoli de l’atenció, i l’alumnat es va dispersant. Es va veure, per exemple, amb l’1 per 1, amb el qual els alumnes catalans van iniciar-se en els videojocs o la pornografia, i van perdre completament l’atenció respecte del currículum únic. I, posteriorment, les xarxes han generat distorsions de caràcter psicològic, per exemple amb el ghosting i l’assetjament, qüestions que ja existien en el món real, però que en el món digital poden arribar a molta més gent.

Quan parlaves de la innovació a les aules, deies que no hi ha una evidència científica que això funcioni. Estaríem millor sense aquesta innovació? Caldria replantejar-nos un retorn als mètodes més tradicionals d’ensenyament?
L’escola mal anomenada tradicional es definia per tenir el temps clarament assignat a unes determinades matèries, mentre que els docents i els alumnes sabien exactament quin era el seu paper. Però ara hem passat a una mena d’innovació per la innovació. Estem en un moment en el qual cada escola és una illa en guerra amb l’illa del costat, que fa que el Departament d’Educació hagi perdut absolutament tot el control dels centres escolars i ha perdut tota autoritat. I de fet, com que Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota. Ara mateix, el sistema educatiu és un veritable caos propiciat per prejudicis com ara que els nens han de ser feliços, quan la felicitat dels infants depèn de factors sovint incontrolables, o que s’han de deixar enrere elements pedagògics i didàctics de primer ordre com són els llibres de text. Hi ha tota una mena de deliri col·lectiu que fa que ara mateix no se sàpiga exactament què s’ha de fer a l’escola, què i com han d’aprendre els nens, o quin és el paper dels docents. Vivim en un caos absolut.

Com que la Conselleria Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota

En tot això hi juga un paper important l’autonomia de centre, aquesta idea que cada escola o institut pot actuar com vol. Què en penses tu d’aquesta estratègia?
Hi ha hagut una tergiversació d’aquest principi d’autonomia. Tradicionalment, havia estat la capacitat d’un centre d’adaptar-se a un entorn concret, perquè no pot funcionar de la mateixa manera una escola rural i una escola urbana, o una escola amb molta diversitat de procedència i una de classe mitjana. El problema és que al final l’autonomia ha esdevingut una mena de carta blanca per poder experimentar amb criatures sense consentiment de les famílies ni de la societat i elaborar els seus propis plans narcisistes de com ha de funcionar l’escola per ser més xupi guai que ningú. I aquí s’ha descontrolat. L’escola homogènia tampoc funciona en absolut, perquè tothom és diferent, però sí que cal una escola coherent, amb un seguit de normes comunes.

Malgrat les crítiques, fins ara el Govern ha defensat l’autonomia de centres i la innovació. Per què no es planteja canviar de rumb?
Primer de tot, perquè el Govern de la Generalitat no existeix, són uns gestors, i per tant no tenen cap mena de capacitat de lideratge. Van a l’aire que els indica l’OCDE, i han comès l’error terrible de permetre que entitats com la Fundació Bofill, que és un think tank neoliberal, s’hagin fet amb el control a la pràctica de les polítiques educatives del Departament d’Educació. I les coses comencen a empitjorar el 2016, quan apareix la proposta de l’Escola Nova 21 i es comença a reconstruir l’escola. En segon lloc, el 80% del Govern ha anat a l’escola privada, on tradicionalment els directors manen molt i trien els docents, i ho han volgut aplicar a un sistema educatiu molt diferent. Hi ha hagut molta incompetència per no escoltar els veritables experts en educació, que són els docents. En realitat, la Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu.

La Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu

Vas comentar en una entrevista que estem anant cap a un model educatiu cada cop més neoliberal, més interessat per preparar l’alumnat per al mercat de treball. Per què ho creus?
Bé, és que el treball per projectes és treballar en equip, repartir-se la feina, teòricament ser autònoms… És una mena d’entrenament per treballar, encara que això impliqui el preu de no adquirir els coneixements necessaris per adquirir una certa ciutadania, com són les humanitats, la història, la lluita de classes, per tenir una capacitat d’abstracció. És intentar imitar l’estructura de l’empresa, aprendre a ser emprenedors. L’ensenyament per competències és l’ensenyament neoliberal per naturalesa perquè respon a les queixes de les grans patronals europees i fa que els alumnes tinguin capacitat d’adaptar-se a mil i unes situacions. I, en canvi, els sistemes educatius que més han entrat en el món de les competències són els que més han decaigut a les proves PISA i, per contra, els sistemes menys competencials són els que han obtingut millors resultats.

Precisament parlant de les PISA, són els països asiàtics els que van obtenir els millors resultats. Què estan fent bé i què en podem aprendre?
El que estan fent bé en aquests països asiàtics no té res a veure amb l’educació, perquè bàsicament estan replicant els sistemes educatius europeus dels anys seixanta i setanta, és a dir, meritocràtics, exigents, i amb molts alumnes que se suïciden per la pressió. Per tant, és un model que en principi no seria molt desitjable. Però hi ha una qüestió que és que les classes mitjanes a Europa són cada vegada més estretes, en bona part degut a les revolucions tecnològiques i a la desindustrialització. I, en canvi, els països asiàtics passa exactament el contrari perquè hi ha una mentalitat basada en la disciplina, el respecte i l’esforç, i a més són societats completament industrialitzades en les quals hi ha oportunitats per formar part de les classes mitjanes. I allà l’escola està funcionant com un trampolí cap a l’èxit i, per tant, l’esforç val la pena. En canvi, aquí els alumnes s’han esforçat, han tret bons resultats, han anat a la universitat, han fet un màster i, en el millor dels casos, poden optar a feines de merda de mil euros. Vulguis o no, això genera una desmoralització col·lectiva. Quin sentit té estudiar, esforçar-se i comportar-se com cal?

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xavier-diez-alumnes-mon-real-inadaptats_1187556_102.html