All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
economia, Educació, medi ambient, Política, Reflexions

El capitalisme és una economia contra la vida

Leave a comment

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Una economia que mata. Això és el capitalisme segons Imanol Zubero, professor de sociologia a la Universitat del País Basc, que ha estat l’encarregat d’inaugurar el curs del centre d’estudis de Cristianisme i Justícia. En la seva conferència ha parlat del capitalisme com una “necronomia”: una economia contra la vida.

La conferència inaugural de Cristianisme i Justícia, que ha tingut lloc aquest divendres a l’església de Casp, ha reivindicat la conversa actual del món que es desenvolupa entre benefici i interessos. “Això és un món atroç”, ha dit Imanol Zubero.

Zubero ha centrat el seu discurs a definir el capitalisme com “un sistema de vida” i no pas una “economia”. Per a ell es tracta d’una “revolució antropològica” que, entre d’altres, arracona “els treballs més necessaris”. Ha parlat de feines que estan “a tocar de la vida” i “feines allunyades de la vida”. “Tenim una societat mal plantejada perquè valora coses que no tenen tant de valor i menysprea aquelles feines més importants com la dels escombriaires, els cuidadors, els treballadors socials”, ha dit. Zubero ha subratllat que el capitalisme “té coses estranyes” com el fet que els treballs més remunerats sovint no generen benestar, sinó malestar.

En aquest sentit, el capitalisme és una manera bàsica de cosificació. “Les realitats materials ja no tenen valor d’ús sinó de canvi”, ha dit el conferenciant. “Quan la lògica de mercat entra per la porta, la moral surt per la finestra”, ha sentenciat.

EL PAPA, EL 2013, JA REMARCAVA QUE ECONOMITZAR SIGNIFICA “CUIDAR LA CASA COMUNA”

Imanol Zubero també ha destacat l’error de representar el capitalisme com una escala. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis”, ha explicat Zubero. Però ell creu que es tracta d’una piràmide: “Els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota”. Per això, el sociòleg ha defensat que el capitalisme “només pot funcionar com una economia de la mort”. “El capitalisme és un sistema que extreu més vida, naturalesa i riquesa de la que dona”, ha refermat.

El sociòleg també ha parlat de la importància de les dones en l’economia. De fet, el professor assegura que el problema és “tenir una economia que ha tingut pare, Adam Smith, però no mare”. Actualment, però hi ha dones que treballen sobre aquests temes per lluitar contra el pensament del seu dia de Smith. L’ecofeminisme és un focus d’això, però tenim un problema per conversar amb aquests discursos: “Som molt patriarcals”.

En la mateixa línia del canvi de paradigma, el professor té clar que això exigeix estar preparats per molts “des”: Descolonitzar-nos, descapitalitzar-nos, desradicalitzar-nos, entre d’altres. Zubero també ha demanat “sortir de la rotonda infinita sobre els canvis individuals o col·lectius”. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ha recalcat. El socioleg ha subratllat que on realment la societat es pot autodeterminar és “amb les decisions personals”. “Com deixaran les empreses ‘de’ si tu no deixes ‘de’ amb les empreses?”, s’ha preguntat.

Imanol Zubero també ha donat algunes claus per intentar lluitar contra el capitalisme. Ha parlat de revisar els privilegis i qüestionar “la bona sort bruta” d’haver nascut on hem nascut. “Hem de desconnectar el pilot automàtic de les nostres decisions diàries per no reproduir les estructures de denominació”, ha dit. També s’ha referit a la importància d’actuar col·lectivament; reforçar les estructures públiques; i influir col·lectivament amb perspectiva de canvi estructural. “Crec sincerament que hem de ser obertament anticolonials i antipatriarcals perquè el capitalisme mata i no és acceptable”, ha dit. “Hem de posar la vida al centre”, ha conclòs.

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Després de Zubero, ha estat el torn de persones properes a l’equip de Cristianisme i Justícia. Inma Naranjo, economista i administradora provincial de l’orde de la Companyia de Maria, ha remarcat la importància de la doctrina social de l’Església per donar eines per ser crítics davant les situacions actuals. Naranjo ha recordat que el Papa ja va utilitzar el terme de “l’economia que mata” el 2013 amb Evangeliuii Gaudium. Una exhortació en la qual especificava que economitzar significa “cuidar la casa comuna”. Per fer-ho, “hem de tenir els ulls entrenats i aprendre a mirar amb els ulls d’aquells qui estan exclosos”.

Per la seva banda, Miriam Feu, responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, ha recordat que “l’economia que mata afecta amb més força les persones en situacions vulnerables”. Finalment, el professor de sociologia d’ESADE David Murillo ha parlat dels valors del capitalisme: l’individualisme, la quantificació o la maximització. “Cal comprometre’s amb el canvi i qüestionar-nos els àmbits de la vida”, ha recalcat.

Un 3 en 1 en l’acte del centre d’estudis
El director de Cristianisme i Justícia, José Ignacio García, ha iniciat l’acte recordant les tres celebracions que han tingut lloc al centre d’estudis: la lliçó inaugural del curs; l’inici de les quartes Jornades de Justícia; i la primera sessió del curs dels dijous: ‘Alternatives a una economia que mata’.

Sobre l’inici de curs, García ha explicat que enguany el centre d’estudis s’ha centrat a millorar i augmentar l’oferta de l’aula virtual. Ha destacat la resposta positiva de l’àrea d’espiritualitat i la continuació dels quaderns de Cristianisme i Justícia.

En el seu discurs inicial, García també ha agraït la tasca dels voluntaris del centre d’estudis i ha recordat la proposta d’oració i dejuni del papa Francesc per tenir presents les guerres del món.

La inauguració de Cristianisme i Justícia ha comptat amb la presència del provincial dels Jesuïtes a Espanya, Enric Puiggròs; el delegat del provincial a Catalunya, Pau Vidal; el director d’Afers Religiosos, Carles Armengol; i el vicepresident de la Taula del tercer Sector de Catalunya, Jesús Delgado.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/capitalisme-es-economia-contra-vida

biologia, Biotecnologia, ecologisme, gastronomia, medecina, medi ambient, Nutrició, Societat

Els disruptors endocrins, associats amb més risc de càncer d’endometri: què són i com evitar-los

Leave a comment

Un estudi científic relaciona l’exposició a aquests compostos químics que es troben en productes d’ús diari amb un dels càncers ginecològics més freqüents.

A Espanya, cada any es diagnostiquen 5.000 nous casos de càncer d’endometri, el més freqüent entre els càncers ginecològics en països desenvolupats.

És un tipus de tumor que es desenvolupa a la cara interna de l’úter, i generalment apareix després de la menopausa. Ara, un nou estudi científic d’investigadors de l’IDIBELL, l’Institut Català d’Oncologia, i la Universitat de Granada demostra que els disruptors endocrins poden augmentar-ne el risc.  

Els autors de l’estudi han analitzat mostres de sang de 300 dones, la meitat d’elles amb càncer d’endometri, i han mirat la càrrega estrogènica i el nivell de diferents disruptors endocrins que tenen a la sang.

Què són els disruptors endocrins?

Es tracta de compostos químics que es troben en productes que fem servir diàriament i que afecten la regulació hormonal. Es troben en molts productes químics industrials, cosmètics i productes de neteja.

També n’hi ha en envasos de plàstic alimentaris, revestiments de llaunes de conserva, roba sintètica, estris de cuina d’alumini i antiadherents. Són tan perjudicials per al medi ambient com per a la salut de les persones. 

“Aquests compostos es barallen amb les hormones naturals per ocupar els receptors hormonals i això fa que hi hagi més efecte estrogènic”, explica Laura Costas Caudet, epidemiòloga de l’Institut Català d’Oncologia i de l’IDIBELL i una de les investigadores principals de l’estudi.

Per la seva banda, Marieta Fernández, catedràtica de la Universitat de Granada i investigadora de l’Institut de Recerca Biosanitària de Granada, afirma que han pogut comprovar com aquests compostos químics afecten l’endometri:

“Són capaços de fer que les cèl·lules de l’endometri proliferin inadequadament desenvolupant un tumor”.  

Quines substàncies químiques són perjudicials?

L’Agència de Protecció Mediambiental europea estima que actualment convivim amb més de 120.000 substàncies químiques artificials, però no totes són nocives.

Els més preocupants són els plaguicides que porten organoclorats i organofosforats, que són els que han trobat en la sang de les participants en aquest estudi. Els organoclorats es van fer servir durant dècades com a pesticides i, malgrat que ja fa trenta anys que es van prohibir, a Espanya continuen presents en el medi ambient. 

Els organoclorats es van fer servir durant dècades com a pesticides, però ja fa 30 anys que estan prohibits

Fernández explica que són compostos que s’han dissenyat per ser persistents i que s’acumulen en el greix dels éssers vius. La catedràtica assegura que els més preocupants són els perfluorats, i se’n troben a tot arreu.

Per exemple, a la roba, per la seva capacitat de fer-la impermeable, o en els estris de cuina amb un recobriment antiadherent. També parla amb preocupació dels organobromats, que són retardants de flama. 

“Hem vist que les dones amb càncer tenen més compostos químics, una barreja més proliferativa que les que no han desenvolupat cap tumor.”  

En aquest sentit, Costas explica que en l’estudi han vist que tenir un nivell molt baix d’aquests disruptors endocrins ja pot ser problemàtic per desenvolupar malalties dependents de les hormones, com ara el càncer d’endometri. Anteriorment, ja els havien relacionat amb el càncer de mama.

Com podem estar-hi menys exposats?
Els disruptors endocrins entren al cos a través de l’alimentació. Els científics recomanen reduir-hi l’exposició tant com es pugui, perquè un cop els bioacumulem ja és impossible eliminar-los. Recomanen prioritzar els envasos de vidre, acer inoxidable o ceràmica per conservar i escalfar, tant aliments com begudes.

Aconsellen evitar els envasos de plàstic o enllaunats perquè poden contenir bisfenols i ftalats. S’ha demostrat que aquestes substàncies poden passar als aliments, sobretot quan són àcids, tenen greix o s’escalfen.

Els experts recomanen fer servir recipients de vidre per escalfar els aliments (iStock)

També recomanen beure aigua de l’aixeta sempre que sigui de bona qualitat, i si no és possible, recórrer a l’aigua filtrada o embotellada en vidre.

Una altra recomanació important és incrementar, en la mesura del possible, el consum d’aliments ecològics per tal d’evitar compostos químics de risc, com ara plaguicides, antibiòtics i additius artificials.  

A més, és preferible, segons els experts, fer servir teixits poc tractats com, per exemple, el cotó o el lli. Una altra recomanació important és utilitzar cosmètics i productes d’higiene personal lliures de substàncies com ara parabens, metalls tòxics, benzofenones, nitrosamines i ftalats, ja que s’absorbeixen fàcilment a través de la pell i de les mucoses, i es fan servir diàriament. 

Evitar totalment els disruptors endocrins és missió impossible perquè la llista és inacabable. Però intentar no estar-hi tan exposats és més factible.

A més, hi ha evidència científica sobre el fet que aquests contaminants poden potenciar-se entre si. La catedràtica Marieta Fernández emfatitza que és especialment important intentar reduir els nivells d’exposició als disruptors endocrins durant l’embaràs, la lactància i la infantesa.  

https://www.ccma.cat/324/els-disruptors-endocrins-associats-amb-mes-risc-de-cancer-dendometri-que-son-i-com-evitar-los/noticia/3278967

Avortament, Educació, família, Política, Societat

La pandèmia invisible: la falta de fills no planificada

Leave a comment

En primer lloc, és aquesta època de l’any: les dades de població del 2023 s’estan abocant. Cada setmana apareix un excés d’estadístiques en algun lloc. Nirvana per als nerds de la demografia! Analitzar els números és avorrit, però algunes estadístiques sorprenents mereixen esment. Corea del Sud, amb la taxa de fecunditat més baixa del món (0,78), va batre el seu propi rècord amb 0,72. Al Japó els naixements van caure un 5,1 per cent, els matrimonis gairebé un 6 per cent. Sembla que Europa té més de cinquanta persones que nens en edat preescolar.

Defensor de la família

Saps què m’ha cridat realment l’atenció aquesta setmana? Les aventures de Stephen J. Shaw, un britànic resident al Japó. És un documentalista, científic de dades i ho heu endevinat, demògraf. Va produir un documental fantàstic, Birthgap – Childless World . La part 1 és accessible aquí . Les parts 2 i 3 són accessibles mitjançant subscripció. La promoció:

Sorpresa per les dades sobre la disminució de les taxes de natalitat a Europa i el Japó, Stephen es va embarcar en un viatge de 24 països per entendre les causes d’aquest fenomen. Al llarg del camí, es va trobar cara a cara amb les conseqüències econòmiques, socials i individuals de la manca de fills i la disminució de les taxes de natalitat… [A]quest documental que provoca reflexions combina històries profundament personals amb dades demogràfiques inèdites per revelar el sorprenent realitat del que ha passat arreu del món.

El senyor Shaw, pare de tres fills, s’autodenomina “aprenent de la vida” que de tant en tant s’inscriu a cursos universitaris. És president i cofundador d’Autometrics Analytics, LLC, un grup d’anàlisi/previsió de dades que assessora clients corporatius. Coneix les seves dades i posseeix un atribut inestimable per a l’esperit d’investigació: l’obertura de ment.

Home en missió

Com tants fanàtics de les dades, Shaw va creure una vegada la tesi The Population Bomb de Paul Ehrlich , la idea que ens estem reproduint massa ràpid per al subministrament d’aliments i la fam massiva està a la volta de la cantonada. Però després es va trobar cara a cara amb els fets: cap dada creïble donava suport a Ehrlich.

Abans d’aquest projecte havia assumit que la població mundial creixia de manera exponencial sense control, gairebé que no importava el que féssim pel medi ambient i perquè hi haurà molta gent.

Vaig veure que la població mundial està destinada a augmentar-se al màxim amb força rapidesa i després baixar ràpidament.

Així va començar l’odissea acadèmica que va culminar amb Birthgap – Childless World , una exposició cinematogràfica sobre la manca de naixements. Conclusió? Hi ha una pandèmia global (una real) de manca de fills no planificada.

Ensenyem molt a la gent sobre biologia a les escoles… Ensenyem als joves com no quedar-se embarassada. Realment no ensenyem res significatiu sobre la finestra de fertilitat.

Els Tècnics d’Ensenyament volen l’educació sexual, el control de la natalitat i el dret a l’avortament. Això comporta poca atenció al fi de la fertilitat humana. Birthgap proporciona una plataforma amable i molt necessària per a les víctimes de la falta de fills no planificada i no desitjada. El seu patiment ha estat fins ara amagat a la vista del públic. Això està canviant gràcies al senyor Shaw. La gent ara “està en sortida” sobre un tema personal sensible i crític per a la nostra supervivència.

https://www.mercatornet.com/the_invisible_pandemic_unplanned_childlessness

Educació, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

Ho tornaran a fer

Leave a comment

“Al País Valencià si es tracta d’extrema dreta no hi ha casualitats, només complicitats”

La majoria abrasiva de Partit Popular i Vox ha abolit a les Corts valencianes el premi que portava el nom de Guillem Agulló i que es lliurava cada 25 d’Abril a persones i entitats que destaquen en la lluita contra els delictes d’odi. La decisió els defineix i és lògica. Per què han combatre aquesta mena de delictes els que viuen de l’odi i en l’odi? Cap escurçó es torna contra el seu verí.

A part el sentit del guardó derogat, el nom i la data també els esmussa, al PP i a Vox. Guillem Agulló va ser assassinat per un neonazi, Pedro Cuevas, amb el qual s’identifiquen molts dirigents d’aquests dos partits. Cuevas els va fer la faena, el fiscal va afinar la pena i el jutge va imposar una broma macabra com a sentència i condemna. Al cap de pocs anys, l’assassí es va tornar a presentar a unes eleccions municipals en una llista carregada d’odi. Va canviar el punyal per l’acta de regidor. Si els abolidors del premi s’identifiquen amb l’agressor, l’agredit els deu fer ois. No té cap sentit premiar-lo.

Pel que fa a la data, tots ells haurien de commemorar el 25 d’Abril -batalla d’Almansa-, perquè va ser llavors quan van prendre peu els seus odis, però, a més de bèsties, són burros -valga la redundància-, i no ho fan perquè es deuen creure que això del 25 és una xifra satànica i no el seu punt de partida més efectiu.

El nom de Guillem Agulló ha quedat marcat en la consciència col·lectiva de molts valencians com un dels punts àlgids del fracàs d’allò que els més innocents -o els més canalles- van voler definit com a “Transició.” Transició, de què? Cap a on? Al País Valencià, de les pistoles als punys, perquè després de la mort allargada del dictador l’extrema dreta va continuar marcant persones i col·lectius contra els quals ha actuat amb una impunitat total. Amb la complicitat de policies i jutges.

Algun periodista arriscat hauria de fer un documental sobre l’actuació i les amistats de l’empresari José Luis Roberto, àlies el Coixo, que mai ha amagat ni ideologia, ni heroïcitats, ni negocis. Però això li costaria un disgust processal, perquè Roberto no en perdona ni una, i ni reporters ni mitjans se la volen jugar per acabar com Mónica Oltra. El problema no és el Coixo, sinó la piràmide o artefacte policial i judicial que li riu gràcies i querelles.

Coincidint amb la data de l’anunci de l’anul·lació del premi, els hereus de Pedro Cuevas han tornat a actuar. En l’inici de les festes de la Magdalena de Castelló un batalló de la mort va irrompre al casal de l’associació antifeixista La Cosa Nostra com el caval de Queipo de Llano. Armats amb barres de ferro i bats de beisbol, van arrasar tot allò que trobaven de pas fins que la reacció dels agredits els va fer retirar-se’n. Al darrere es van deixar diversos ferits, un dels quals va acabar a la UCI.

L’atac a La Cosa Nostra és de manual. De manual valencià, on no hi ha casualitats i tot són complicitats. No és casualitat que l’actual regidor de Seguretat i Urgències -quina seguretat?, quines urgències?- i candidat de la llista municipal de Vox per Castelló siga Antonio Ortolá, home de conviccions segures i membre de l’Opus.

No és casualitat que el mateix Hortolà es fera fotografiar durant la campanya electoral davant el local de La Cosa Nostra, que va assenyalar com una ruda a desbrossar.

No és casualitat que alguns dels agredits reconegueren entre els agressors membres dels Frente Orellut -els seguidors ultres del club de futbol local-, amb els quals, enmig de bufandes, pancartes i crits tribals, també es va deixar fotografiar fa poc Hortalà. Pel que es veu, tot comença i tot acaba en un mateix.

No és causalitat que la policia municipal només apareguera al final de l’agressió i per assegurar-se que els jóvens bàrbars se’n podien retirar en esquadres ordenades.

No és casualitat el to de les apreciacions de la guàrdia urbana, que ha titllat l’agressió d’“enfrontament”.

No és casualitat com ha donat la notícia la premsa habitual. En concret i perquè els encara motivats davant segons quins miratges desperten d’una vegada, la SER ho va interpretar així, traduït de l’original castellà: “Segons apunten testimonis del succés a aquesta emissora, tot s’hauria originat en una trifulga entre ultres radicals del CD Castelló”.

No és casualitat, finalment, que aquesta nova “investigació”, a càrrec de la Policia Nacional, siga lenta d’ofici i que per ara no hi haja cap detingut.

Al País Valencià no hi ha casualitats, només complicitats.

Només una ment extremadament malvada s’atreviria a fer comparacions entre l’actuació policial i judicial espanyola contra l’independentisme català o davant el feixisme espanyol. Mentre Manuel García-Castellón acusa de terrorisme els hipotètics impulsors de Tsunami Democràtic, España 2000 gaudeix d’una salut judicial que tira de tos. Mai cap magistrat ni cap magistratura ha iniciat una investigació per esbrinar a què es dediquen aquests ciutadans exemplars després de l’any iniciàtic 2000.

L’única vegada que els ressorts presumptament democràtics i aparentment caçaterroristes espanyols s’han activat contra les bandes neofranquistes va ser arran de la descarada agressió que van patir a València els convocats a la manifestació del 9 d’Octubre de 2017. Allà van ser atacades autoritats electes i ses senyories togades degueren pensar que potser havien de fer algun gest i obrir algun expedient. Ara diuen que hi haurà sentència, pactada amb la fiscalia no cal dir-ho, no siga que algú prenga més mal del necessari.

L’independentisme abatut per la força de l’estat proclama: “Ho tornarem a fer”. Per ara, però, ningú no fa res perquè ja sabem com les gasta una corona o un estat que han perpetrat l’escarment de la discrepància des que es van constituir com a tals. Els que ho tornen a fer, una vegada i una altra, són els seus patriotes. Els d’aquella corona i aquest estat. Perquè saben que els tenien i els tenen sempre al darrere.

https://elmon.cat/opinio/ho-tornaran-a-fer-812148

biologia, Biotecnologia, ecologisme, Educació, medecina, medi ambient, Natura, Sanitat, Societat

Els microplàstics s’amunteguen a les venes augmentant el risc d’ictus i atac de cor

Leave a comment
Els microplàstics s'amunteguen a les venes augmentant el risc d'ictus i atac de cor

Els microplàstics estan a tot arreu, des del gel de l’Antàrtida fins als aliments, Els cossos humans no són una excepció d’aquesta crisi ecològica promoguda per les mateixes mans humanes. La presència de microplàstics al cos representa molts riscos, per exemple, l’acumulació a les venes i artèries dispara el risc de patir un ictus o un atac de cor. Així ho exposa un estudi liderat per la Universitat de Campania Luigi Vanvitelli (Italia).

Els investigadors van analitzar les plaques de greix extretes dels vasos sanguinis de pacients amb malalties arterials i van trobar que més de la meitat tenien dipòsits contaminats amb partícules diminutes de polietilè o clorur de polivinil (PVC). Els pacients que tenien plaques amb microplàstics o nanoplastics tenien gairebé cinc vegades més probabilitats de patir un ictus, un atac cardíac o la mort per qualsevol causa durant els següents 34 mesos, en comparació als que no.

Tanmateix, els investigadors apunten que la seva recerca no demostra que els microplàstics causin els accidents cerebrovasculars o els atacs cardíacs, sinó que la seva presència dispara el risc. “Les nostres dades afectaran dramàticament la salut cardiovascular si es confirmen perquè estem indefensos contra la contaminació per plàstic”, ha afirmat el doctor Raffaele Marfella, primer autor de l’estudi, en declaracions a The Guardian.

Hi ha defensa davant els microplàstics?
Pràcticament invisibles, distribuïts per tot el planeta i lligats a l’actual estil de consum, així són els microplàstics. Una trampa per tot el planeta parada pel consum de plàstics humà i l’impacte dels quals encara no és clar. Davant d’això, que s’hi pot fer? “L’única defensa que tenim disponible avui és la prevenció reduint la producció de plàstic”, ha subratllat Marfella, qui remarca la necessitat de prendre consciència de la gravetat d’aquesta amenaça per a la salut i la vida al planeta.

“Espero que el missatge d’alarma del nostre estudi aixequi la consciència dels ciutadans, especialment dels governs, per prendre consciència finalment de la importància de la salut del nostre planeta. Per posar-ho en un eslògan que pugui unir la necessitat de salut dels humans i del planeta; un món sense plàstic és saludable per al cor i la Terra”, ha exposat Marfella, qui també alerta que si ara mateix la societat pogués reduir massivament la contaminació per microplàstics, els beneficis sobre la salut trigarien anys a fer-se patents. És a dir, per ara, no es pot esquivar aquest verí, però si es pot prevenir per generacions futures si hi ha un canvi radical.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/microplastics-amunteguen-venes-augmentant-risc-ictus-atac-cor_1173462_102.html

Educació, Església Catòlica, pobresa, Religió, Societat

L’Església catòlica proporciona la major part de l’assistència sanitària d’Àfrica

Leave a comment

L’Església catòlica és el major proveïdor no governamental d’assistència sanitària a l’Àfrica. En diversos països, és el major proveïdor d’assistència sanitària, punt. I això sense dir res dels sistemes sanitaris que van ser establerts pels missioners catòlics però posteriorment cooptats, o nacionalitzats, pels governs.

A gran part d’Àfrica, com a la major part d’Europa, l’assistència sanitària es considera àmpliament un bé públic. Se suposa que és gratuït o de baix cost, i se suposa que el govern és el principal proveïdor de serveis. Per aquest motiu, els governs solen ser el principal focus d’atenció internacional pel que fa a l’assistència sanitària a l’Àfrica.

En realitat, però, la majoria dels governs africans són patètics proveïdors d’atenció mèdica. Les instal·lacions que gestionen estan, per regla general, tan deteriorades, amb poc personal, disfuncionals, amb pocs recursos i distribuïdes de manera desigual, que la majoria dels africans només consideren rebre tractament com a últim recurs.

El que és més habitual és que les instal·lacions no governamentals proporcionin una part important dels serveis d’atenció primària de salut del continent. D’aquestes instal·lacions, hi ha dos grans tipus. Com que són empreses, les estrictament privades tendeixen a servir només els membres més acomodats de la societat i, per tant, exclouen la gran majoria.

És de l’altre tipus, les instal·lacions principalment sense ànim de lucre, la majoria de les quals es basen en la fe, que la massa de pacients africans reben atenció . En cert sentit, són aquests sistemes de salut basats en la fe els que s’ajusten amb més precisió al model de bé públic de l’atenció sanitària a l’Àfrica. No només omplen els grans buits deixats pel sector privat, sinó que també són decididament més fiables que els sistemes aparentment públics administrats pel govern.

Camp de missió

Com la majoria de les estructures modernes a l’Àfrica, l’assistència sanitària basada en la fe té els seus orígens a l’època colonial, quan els missioners van establir centres de salut , normalment al costat de les escoles, per atendre els nadius. En alguns casos, va ser una eina per consolidar el domini colonial. Molt sovint, va omplir un buit deixat pels governs colonials, que estaven bastant letàrgics per vetllar per la salut i l’educació dels habitants.

Amb la independència, la major part de l’assistència sanitària del continent va ser proporcionada per instal·lacions establertes per missioners cristians. Molts governs africans independents, amb ganes de consolidar el seu control dels sistemes sanitaris dels seus països, van nacionalitzar moltes d’aquestes instal·lacions (de nou, sovint al costat de les escoles); així és com van començar la majoria dels sistemes de salut administrats pel govern a l’Àfrica.

Naturalment, el grau en què es va fer això va ser diferent a tot el continent . En alguns països, com Sud-àfrica, la majoria de les instal·lacions religioses es van nacionalitzar i es van integrar en sistemes administrats pel govern. En altres, com la República Democràtica del Congo i Kenya, els proveïdors basats en la confessió es van quedar majoritàriament sols o es van nacionalitzar sense èxit, i ara representen més de la meitat del sistema sanitari.

https://www.mercatornet.com/catholic_healthcare_africa

Educació, medecina, Nutrició, Sanitat, Societat

Amb mil milions d’afectats, l’obesitat és ja la forma de malnutrició més comuna al món

Leave a comment

Un estudi publicat a ‘The Lancet’ assenyala els “factors econòmics” i els aliments processats

Amb mil milions d'afectats, l'obesitat és ja la forma de malnutrició més comuna al món

El que es coneix com a doble càrrega de la malnutrició, és a dir, la presència simultània d’obesitat i desnutrició, s’ha convertit en un problema de salut pública capital arreu del món. Amb mil milions d’afectats, l’obesitat associada a uns hàbits alimentaris deficients ja s’ha convertit en la forma de malnutrició més comuna a la majoria de països del món, segons un estudi publicat aquest dijous a la prestigiosa revista científica The Lancet. El fenomen de la malnutrició per obesitat, segons indica l’estudi, ha augmentat en 162 països en el cas de les dones i en 140 en el cas dels homes. En el cas dels nens i adolescents en edat escolar, l’obesitat per malnutrició és més prevalent que la primesa per desnutrició en 133 països del món en el cas de les nenes, i en 125 en el cas dels nens. Per contra, el cas contrari només es dona en una trentena de països, principalment del sud-est asiàtic i l’Àfrica subsahariana. “Aquesta transició cap al predomini de l’obesitat ja era evident en adults en 1990 en gran part del món, i ha continuat en nenes i adolescents”, assenyala la recerca, que alhora fa una crida als governs del món a executar polítiques socials i agrícoles i programes alimentaris que posin fre a l’augment de l’obesitat millorant l’accés a aliments saludables i nutritius.

Amb una mostra de 3663 estudis poblacionals amb 222 milions de participants d’arreu del món, d’uns 197 països, la recerca mostra com des de 1990 a 2020 tant l’obesitat com el baix pes per malnutrició han estat fenòmens creixent en la majoria de països del món, amb l’excepció dels països del sud-est asiàtic i de l’Àfrica subsahariana. Una malnutrició que, segons l’estudi, s’ha donat una “transició del predomini del baix pes al predomini de l’obesitat en molts països”. I s’assenyala específicament a països “d’ingressos baixos i mitjans” com la Polinèsia, el Carib, Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica o Xile, amb dades d’obesitat per sobre de “països industrialitzats amb alts ingressos”. 

Els factors econòmics i la industrialització són claus

L’altura i el pes es veuen afectats per la quantitat i qualitat de la nutrició, la despesa energètica de l’individu i algunes possibles malalties, assenyala la recerca. En aquest sentit, els investigadors subratllen que a mesura que ha canviat la producció, distribució i emmagatzematge d’aliments s’ha passat d’aliments locals a aliments comercials transportats, alhora que també s’ha reduït el temps dedicat a obtenir i preparar aliments. Alhora també assenyalen que els ingressos més alts permeten gastar més en aliments nutritius. Unes particularitats econòmiques i tecnològiques, assenyalen, que “afecten tant la quantitat com els tipus d’aliments que es consumeixen” i que fan que el consum d’aliments d’origen animal, sucre i olis siguin més comuns en països amb ingressos baixos, mentre que, per exemple, el consum de sucre o d’origen animal ha disminuït en països més rics.

Els ultraprocessats en el punt de mira

A més, també s’assenyala a l’estudi el creixent consum d’aliments processats amb la “creixent industrialització dels aliments“, cosa que, tal com apunten els científics que han elaborat la investigació, “porta a una major ingesta calòrica i un augment de pes“. Aquesta vinculació relativa que es fa entre obesitat i la desnutrició amb la industrialització dels aliments no és casual: un altre estudi publicat aquesta setmana a la revista BMJ alerta que el creixent consum d’aliments ultraprocessats té nombroses conseqüències negatives per a la salut física i mental, augmentant el risc de patir càncer, afeccions cardíaques i pulmonars i trastorns de salut mental com la depressió. Els ultraprocessats —refrescs, pizzes de súper, certes carns i plats preparats, fideus instantanis, brioixeria industrial— són aquests aliments manipulats industrialment i amb químics com aromes, colorants, emulsionants que solen tenir un alt contingut calòric i poc aliment nutritiu.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/mil-milions-afectats-obesitat-es-ja-forma-malnutricio-mes-comuna-mon_1169692_102.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política

La confesión de Anson sobre el 23-F: “Felipe González, el Rey y yo estuvimos en la operación Armada”

Leave a comment

En su 90 cumpleaños, el que fuera director del diario ABC, presidente de Agencia EFE y fundador de La Razón concede una entrevista ante las cámaras de EL ESPAÑOL con revelaciones exclusivas acerca del 23-F y la familia real.
Redacción: Daniel Ramírez
Fotografía: Javier Carbajal Video
Edición: Rodrigo Mínguez

Educació, psicologia, Reflexions, Societat

La carta del profesor que renunció a ejercer porque sus alumnos eran adictos al móvil

Leave a comment

Me cansé de pelear contra los celulares, contra WhatsApp y Facebook. Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla. Me cansé de estar hablando de asuntos que a mí me apasionan ante muchachos que no pueden despegar la vista de un teléfono que no cesa de recibir selfies

“Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla”, así son las palabras del periodista y académico uruguayo Leonardo Haberkorn, quien renunció a seguir dando clases en la universidad ORT de Montevideo en Diciembre de 2015. ¿El motivo? Estaba cansado de tener que discutir con ellos acerca del uso de teléfonos móviles en clase, de los selfies y de las actualizaciones de las redes sociales.

Haberkorn era profesor y coordinador del título de Ciencias de la Comunicación, pero en diciembre de 2015 decidió que no iba a volver a dar clases. La emotiva y sincera carta, publicada en su blog, ‘El Informante’, se convirtió en viral. Sin embargo, no solo se convirtió en un fenómeno de Internet, sino que además destapó uno de los mayores problemas a los que los profesores se deben enfrentar día a día en sus clases: los teléfonos móviles.

“Hasta hace tres o cuatro años la exhortación a dejar el teléfono de lado durante 90 minutos -aunque más no fuera para no ser maleducados- todavía tenía algún efecto. Ya no. Puede ser que sea yo, que me haya desgastado demasiado en el combate. O que esté haciendo algo mal. Pero hay algo cierto: muchos de estos chicos no tienen conciencia de lo ofensivo e hiriente que es lo que hacen.”

En su post, Haberkorn explica que se dio cuenta de que sus alumnos estaban más interesados en mirar su WhatsApp, Facebook o en hacerse selfies, que prestar atención a lo que él les decía.

Clases que sus alumnos no recuerdan, preguntas que él lanzaba en clase, apasionado, y que sus alumnos ignoraban. Haberkon recuerda cómo se sentía: “conectar a gente tan desinformada con el periodismo es complicado. Es como enseñar botánica a alguien que viene de un planeta donde no existen los vegetales”

Sin embargo, Haberkon puntualiza que no toda la culpa de esto es de los jóvenes, sino que ellos también son víctimas de toda la información que les bombardea por Internet: En La Naranja Mecánica, al protagonista le mantenían los ojos abiertos con unas pinzas, para que viera una sucesión interminable de imágenes, veloces, rápidas, violentas.”, dice, comparándolo con el inquietante éxito de Anthony Burgess. “Con la nueva generación no se necesitan las pinzas. Una sucesión interminable de imágenes de amigos sonrientes les bombardea el cerebro. El tiempo se les va en eso. Una clase se dispersaba por un video que uno le iba mostrando a otro. Pregunté de qué se trataba, con la esperanza de que sirviera como aporte o disparador de algo. Era un video en Facebook de un cachorrito de león que jugaba.”

El uso de la tecnología móvil en el aula es un tema actual de debate entre todo tipo de docentes y equipos directivos de centros educativos. A pesar de que muchos están en contra de dejar que sus alumnos utilicen estos dispositivos en clase, son muchos los centros educativos que prohíben el uso de teléfonos móviles en las clases, poco a poco se convierte en una lucha contra la realidad: la aparición de nuevos modelos en el mercado y la atracción de las generaciones jóvenes por todo aquello que es nuevo hace prácticamente imposible controlarlos todos.

Sin embargo, los hay que apuestan por permitir los teléfonos en el aula, pero para poder utilizarlos como herramientas para el aprendizaje. “Se educa en el uso no en la prohibición. Podemos decirles que no traigan el móvil, pero en la calle lo van a seguir utilizando. Prefiero enseñarles en clase antes que dar la espalda a la realidad”, aclaró Evaristo González, director del instituto Torre del Palau, en una entrevista a La Vanguardia. Desde hace cuatro años este centro cuenta con una norma para teléfonos móviles, aprobada por el claustro y el consejo escolar. Los alumnos pueden llevarlo consigo y usarlo entre clase y clase o el patio, pero en el aula debe estar en silencio y guardado en la mochila.

Habekorn, sin embargo, lo deja claro y lanza un rotundo ‘NO’ al uso de las nuevas tecnologías en clase, que hacen que se pierda la magia de la enseñanza por parte de los docentes. Él insiste en que lo intentó con las historias más fascinantes, pero no consiguió llegar a sus alumnos:

“Este año no. Caras absortas. Desinterés. Un pibe despatarrado mirando su Facebook. Todo el año estuvo igual. Llegamos a la entrevista. Leímos los fragmentos más duros e inolvidables. Silencio. Silencio. Silencio. Ellos querían que terminara la clase. Yo también.”

https://www.lavanguardia.com/cribeo/cultura/20160920/47409140820/la-carta-del-profesor-que-renuncio-a-ejercer-porque-sus-alumnos-eran-adictos-al-movil.html