Category Archives: Educació

Educació, família, psicologia

Quan no tens la mare que t’agradaria

Leave a comment

Marta Segrelles, autora d”Estimada mama, em fas mal’, explica la complicada relació entre mares i filles

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets… “Gràcies, mama, ets la millor” és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

¿Però què passa si no sents això per la teva mare? ¿Què passa si, per molt que ho desitgis, la relació amb ella mai ha estat com tu voldries? ¿Ets una mala filla, pel fet de sentir-te així? De tot això en parla la psicòloga Marta Segrelles, que acaba de publicar el llibre Estimada mama, em fas mal (Bruguera, 2024).

“Sovint partim de la base que una bona relació amb la mare es dona de forma automàtica, però al final, les relacions segures s’han de construir”, assegura Segrelles. És com el que explica la Bet [nom fictici]: “Sempre he sentit que la meva mare no m’ha donat mai afecte, com petons o abraçades. Més aviat ha estat una mare autoritària”. Això sí, també remarca com, en els moments difícils, sempre ha estat present i ha pogut comptar amb ella.

Hi ha mares que no truquen a les seves filles, que no proposen de quedar o no senten la necessitat de tenir un contacte constant. ¿És dolent, això? “Es tracta de conèixer la nostra mare i saber què és el que li podem demanar i què no”, matisa Segrelles. “Sovint, si mires les seves relacions, ja veus que potser és una persona que no té gaires amistats i no manté contacte amb els seus familiars d’origen. Potser ella ja és així”, continua.

Davant d’això, la psicòloga apunta que la nostra feina és acceptar: ¿Què tinc al davant? ¿Què és el que estic buscant? ¿Això m’ho podrà donar, la meva mare? De vegades sí que es pot fer una actualització de la relació i provar de fer juntes coses noves, però també pot passar que l’intent no arribi a bon port. “Aleshores ho haurem d’acceptar i fer aquest dol de saber que no tens la mare que t’agradaria, però això no vol dir que la teva mare sigui pitjor, sinó que hi ha algunes necessitats que no et pot cobrir”, reflexiona.

“No em para de trucar”

És clar que també es pot donar la situació inversa. Hi ha mares molt absorbents que truquen més d’un cop al dia i que necessiten un contacte constant amb les seves filles. “Fins i tot la mare que vol ser responsable i respectuosa amb tu no ho fa bé el cent per cent del temps”, admet la psicòloga. “Ara bé, si resulta que en totes les interaccions la mare es comporta d’una manera molt absorbent i et sents molt envaïda per aquesta dinàmica, aleshores cal tenir una conversa”, continua. Pot ser incòmode haver de dir-li que no vols dinar amb ella cada diumenge o que no sempre vols parlar-hi per telèfon. “Has de saber fer-li entendre que, tot i que t’agrada estar amb ella, també necessites els teus espais, i no passa res”, diu Segrelles.

Canvi de rols

La Núria [nom fictici] està molt unida a la seva mare i el seu contacte és constant. Tot i això, lamenta com, tot i ser una dona adulta amb el seu propi nadó, la mare la continua tractant com si encara fos petita. “Sembla que em vulgui fer notar que ella és la mare i jo, tot i ja ser mare, continuo sent jove i inexperta. És aquesta sensació que no acabes parlant mai d’igual a igual, de mare a mare”, lamenta.

No sempre és fàcil que una mare s’adoni que la seva filla ja és adulta. “De vegades costa veure que la filla té els seus propis desitjos, els seus interessos i la seva manera de fer. Són coses que costen de validar i respectar en relacions en què aquesta diferència i individualitat no s’acullen bé”, explica la psicòloga.

“Sempre és ella qui té raó i invalida una mica la meva opinió –continua la Núria–. És frustrant perquè, tot i que intento fer-ho bé i posar-hi de la meva part per intentar raonar les coses, veig que ella ho invalida i es posa molt taxativa. La meva opinió hauria de ser vàlida, encara que ella opini una altra cosa, però sembla que mai faig les coses prou bé”.

¿Què passa quan la mare no entén els nostres límits? “De vegades, quan l’altra persona no els sap entendre o escoltar, els límits han de ser interns. Si l’altre no t’escolta, potser la feina no és teva, en què t’has d’esforçar millor i posar uns límits més ferms, sinó que t’has d’adonar que l’altra persona no ho està acollint”, diu Segrelles. És aleshores que hauràs d’assumir que les teves decisions podran afectar la teva mare, com ara no anar a dinar amb ella el diumenge, “però que no seran per fer-li mal a ella, sinó per tenir una autocura per a tu”, continua.

Espai segur

Per aconseguir crear un vincle segur és important poder parlar del que et passa i poder expressar-te de manera autèntica, sense por de les represàlies. “Quan no hi ha aquest vincle, quan tens la sensació que no pots explicar les teves inquietuds, en el fons estàs rebutjant una part de tu perquè l’altre estigui còmode”, apunta la psicòloga. És com quan, de petita, t’adones que si li expliques a la teva mare que tens por, ella s’espanta més que tu. Llavors, ja no l’hi expliques. “Es tracta de poder acollir i ajudar quan ets petita, i no jutjar quan ja ets adulta”, reflexiona Segrelles.

En el fons, no deixa de ser una construcció conjunta on, quan mare i filla ja són dues adultes, han de fer un ball compartit perquè la relació vagi bé. “Sempre hi haurà coses que a l’altre no li agradarà sentir, però que, si s’està disposat a escoltar i entendre, mirarà de fer-ho millor la pròxima vegada”, aconsella.

Tot un aprenentatge que és important fer i treballar, abans no es repeteixin patrons a la mateixa família. “Quan una filla es converteix en mare, si no ho ha treballat, pot traspassar als seus fills els mateixos patrons que tenia amb la seva mare”, assegura la psicòloga. Per això, considera molt important que sigui conscient de quines coses es repeteixen, encara que siguin de forma inconscient, o d’estar alerta en determinats aspectes que creu que podran tenir més probabilitat de passar. “És com quan saps que en els vincles tens tendència a estar molt preocupada pels altres. Cal, doncs, tenir-ho present per quan et toqui cuidar els teus fills”, posa d’exemple.

Menys exigències

“Des que soc mare, l’hi he perdonat tot, a la meva mare”, assegura la Mireia [nom fictici]. “M’he adonat del poc que havia valorat tot el que va fer per mi, i que era molt egoista per part meva exigir-li que ho fes tot perfecte”, continua. La realitat és que a les mares se les exigeix molt. “Jo no li puc demanar a algú que sigui com a mi m’agradaria”, diu Segrelles.

A partir d’aquí, la psicòloga considera que de vegades sí que és necessari fer un procés de dol, de donar un espai a les nostres necessitats, de fer teràpia per curar les ferides i poder-se enfadar, desesperar i plorar per tot allò que no s’ha tingut. “Però un cop fet això, hi ha l’opció de poder fer una petició, més que una exigència, i des d’una posició adulta, saber quines coses es poden demanar i veure com es pot fer perquè les dues estigueu còmodes juntes”, conclou.

https://criatures.ara.cat/familia/no-tens-mare-t-agradaria_130_5011266.html

coaching, Educació, psicologia, Reflexions, Societat

Las sombras y los miedos

Leave a comment

Es muy interesante la historia de Bucéfalo, aquel caballo que solo Alejandro Magno era capaz de montar. Todos los que lo intentaban eran incapaces de mantenerse a su grupa más allá de unos pocos segundos. El animal caracoleaba, se encabritaba, y enseguida daba en el suelo con todos sus jinetes. Alejandro supo observarlo con atención y enseguida descubrió el secreto de aquel indómito corcel. Entonces se acercó, agarró las riendas y lo puso frente al sol. Lo acarició, soltó su manto, y de un salto montó sobre él y lo espoleó con energía. Controló los corcoveos, sin dejarle apartarse de la dirección del sol, hasta que el animal se calmó y siguió su marcha a paso lento y tranquilo. Sonaron los aplausos, y dicen los historiadores que al verlo Filipo, su padre, vaticinó que el reino de Macedonia que él poseía se quedaría pequeño para la gloria a la que estaba llamado su hijo.

¿Cuál era aquel secreto que sólo Alejandro supo descubrir? Se dio cuenta de que aquel animal se asustaba de su propia sombra. Bastaba con no dejarle verla, con enfilar sus ojos hacia el sol para que aquel atormentado caballo se olvidase de sus miedos.

El mundo está lleno de personas a las que pasa quizá algo parecido. Personas en apariencia normales y desenvueltas, pero que esconden en su interior toda una serie de miedos y complejos que les encadenan a fracasos y malas experiencias que han sufrido. Muchas de sus energías están paralizadas por esa valoración negativa que tienen de sí mismas. Son rehenes de su propio pasado, hombres o mujeres cuyos temores les impiden enfilar decididamente el futuro, les frenan para llegar a ser lo que están llamados a ser.

Nunca me ha gustado la ingenuidad y la vehemencia con que algunos hablan de la autoestima. Pero sí estoy de acuerdo en que se trata de un problema creciente en nuestros días. Educarse a uno mismo es algo parecido a educar a otro. Para educar a otro hay que exigirle (si no, saldrá un mimado insufrible), pero también hay que tratarle con afecto, hay que verle con buenos ojos. De la misma manera, para educarse a uno mismo también hay que exigirse, pero a la vez hay que tratarse a uno mismo con afecto, y verse con buenos ojos. Sin embargo, hay demasiada gente que se maltrata a sí misma, que se recrimina áspera y reiteradamente sus propios errores, que se juzga a sí misma con demasiada dureza y se considera incapaz de superar sus errores y defectos.

Es verdad que los que no recuerdan sus fracasos del pasado están abocados a repetirlos. Pero hay que saber hacerlo con equilibrio y sensatez. Porque el fracaso puede tener un valor fructífero, igual que puede haber éxitos estériles. Un fracaso fructífero es el que conduce a nuevas percepciones e ideas que aumentan la experiencia y el saber. Es muy famosa aquella anécdota de Thomas Watson, el legendario fundador de IBM, que llamó a su despacho a un ejecutivo de la empresa que acababa de perder diez millones de dólares en una arriesgada operación. El joven estaba muy asustado y pensaba que iba a ser despedido de modo fulminante. Sin embargo, Watson le dijo: “Acabamos de gastar diez millones de dólares en su formación, espero que sepa usted aprovecharlos”.

No se puede vivir obsesionado por las sombras y asustándose de ellas. Fracasos tenemos todos, todos los días. Lo malo es cuando uno considera que el potro de su vida es imposible de dominar, cuando arroja la toalla en vez de fijarse en cuáles son las verdaderas causas de sus cansancios e inhibiciones. Si examinamos las cosas con cuidado, quizá concluyamos que, como Alejandro, hemos de tomar las riendas con decisión y mantener la mirada de cara hacia el ideal que alumbra nuestra vida.

https://www.interrogantes.net/alfonso-aguilo-las-sombras-y-los-miedos-hacer-familia-no-128-xi-04/

cultura, Educació, Església Catòlica, Política, Religió, Societat

Déu i la batalla cultural

Leave a comment

Encara hi ha dubtes sobre si la representació a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París feia referència al Sant Sopar o a Le Festin des dieux. El fet és que, d’entrada, per a molts cristians va ser interpretat des de la referència de l’Evangeli, i l’organització dels JJOO s’ha vist obligada a demanar disculpes. Sempre que l’opinió pública —catalana o internacional— s’embardissa a la discussió entre llibertat d’expressió i ofensa religiosa —i ara penso en el cas de la Mare de Déu del Rocío, també—, em fa la sensació que n’hi ha uns quants que quedem al mig del sandvitx.

Som catòlics, però el crit al cel caricaturesc de determinats sectors ens fa sospitar que els escarafalls no ens fan cap favor. Pensem que sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat possible, però estem una mica cansats que allò que ens fa de centre i estructura les nostres vides sempre sigui la broma fàcil. Hi diríem alguna cosa, potser, perquè pensem que tot plegat fa una mica de llàstima i no inspira cap idea de grandesa, però no acabem d’entendre ben bé a qui afavoriria la nostra crítica, ni si, com a cristians, això és el que ens toca fer. És a dir, fins a quin punt pujar al carro de les mans al cap ens fa servei en tots els sentits. Personalment, no vull córrer el risc de criticar que es fa comèdia de la meva fe de manera reiterada i acabar convertint-me en un còmic amb vocabulari bel·licista. Amb tot, tampoc vull pensar que em faig un escut de covardia. O que, alçant la veu per això i no per tota la resta —essent “resta” qualsevol camp en què els cristians hi tinguem alguna cosa a dir—, encarno la pitjor de les hipocresies.

Contradiccions lògiques i tensions morals a banda, arran de la paròdia de la cerimònia d’obertura de París, els cristians —els catòlics, en el cas de qui us escriu— vam poder comprovar com, des de dins de les nostres files —unes files extenses i plurals, val a dir—, tot plegat es rebia de seguida amb la paraula satanisme a la boca. Semblava que rere tota la pompa —més o menys justament— indignada, no hi havia ni una engruna d’esperança, ni una engruna de fe, ni una engruna d’afany transformador des d’una situació que, una vegada més, ens pintava com els passerells del món. Em va semblar que tots aquells atacs de dignitat no eren més que l’expressió d’una incapacitat per capgirar el menyspreu terrenal, quan, en realitat, aquest hauria de ser el nostre mòbil de cor, bo i sabent de cap que mai no ho aconseguirem del tot.

Que una part del món rebutgi els seguidors de Crist és com ha de ser, perquè és una expressió de la llibertat que Déu ens dona, i està escrit: “i tothom us avorrirà per causa del meu nom”. L’episodi de la paròdia a la cerimònia d’obertura dels JJOO, però, i la resposta que va rebre des de diversos sectors, era un escenari perfecte per entendre com es fa servir el cristianisme —sobretot el catòlic— de punta de llança d’una batalla cultural que no acaba de ser ben bé la nostra. O que no acaba de ser ben bé l’única. Costa pensar que tot plegat no és producte de la polarització de la societat nord-americana i de l’exportació de lluites —sobretot, contra tot el que és considerat “woke”— que ha comportat. En aquesta batalla cultural que sembla que fa de sotabosc de tot, hi ha a qui es mira el catolicisme amb ulls amables en la mesura en què pot associar-lo a un puntal ideològic i polític concret. De tot això aquí n’assaborim les escorrialles, però dins de l’Església catòlica nord-americana està esdevenint un conflicte que posa en perill el caràcter universal i la convivència dels diferents caràcters catòlics. De fet, l’advocat catòlic Tim R. Busch explicava a la revista jesuïta America que es dedica a fer sopars amb gent amb qui, per caràcter religiós, potser no hi tindria res en comú, però ho fa amb la intenció de recosir desavinences i revalorar la idea que l’Església és una casa amb moltes estances. 

La “batalla cultural” és una lluita política a la qual em sembla que gran part dels catòlics s’està deixant arrossegar, perquè els fa sentir que poden formar part de les discussions del món sense ser rebutjats. Prendre aquestes discussions tal com venen, però, tensa la institució de què formem part i, per tant, perjudica el conjunt del catolicisme. Esdevenint interessadament una eina més de la polarització política, no serem més que un think tank al servei del que és mundà. De fet, fins i tot les posicions que en aquesta onada polaritzadora serien contràries al catolicisme caricaturitzat, això és, al que fa servei a l’onada reaccionària, se n’aprofitaran. A tall d’exemple, fa uns dies, l’exdiputat de la CUP Pau Juvillà citava un tuit sobre l’informe d’abusos dels jesuïtes amb un: “mengen pernil?”. Ingènuament, sembla que una cosa no tingui a veure amb l’altra, però assumint que els catòlics som tots al costat reaccionari del tros d’història que ens ha tocat viure i que, en conseqüència —fent un triple—, tenim una posició concretíssima sobre la immigració musulmana, fa sentit.

En l’escarafall al voltant de l’ofensa hi ha una posició còmoda amb aquest utilitarisme ideològic groller, i aquí és on rauen les sospites i les contradiccions que experimentem els qui ens trobem al mig del sandvitx. Deia fra Reginald Garrigou-Lagrange, dominic: “L’Església és intolerant en els principis perquè creu, però és tolerant a la pràctica perquè estima. Els enemics de l’Església són tolerants en els principis perquè no creuen, però són intolerants a la pràctica perquè no estimen”. Em va fer pensar que, sense fe,  no hi ha amor que ens faci tolerants a la pràctica ni intolerància en els principis que faci sentit. Essent una eina ideològica al servei de les batalles del món, esdevenint una posició política més i atenent només una part de la moral que se’ns assumeix, ens buidem a nosaltres mateixos de la missió sobrenatural a què estem cridats com a part de l’Església, això és, com a fills de Déu conscients. Si el nostre vincle amb l’opinió pública és només el de reaccionar desmesuradament davant de l’ofensa, ens tenen exactament on ens volen. Segles de pensament cristià, de conversions, de miracles i de vides entregades a l’única cosa que és gran de veritat, reduïts a una victòria moral a Twitter. Una catalana manera de fer.

Mentre divendres al vespre volaven acusacions d’un costat i de l’altre, declaracions de polítics d’arreu del món i comentaris abrandats, una influenciadora catòlica espanyola a qui segueixo, la Carlota Valenzuela (@finisterreajerusalen a Instagram), va llençar una pregunta pública des de les seves instastories que em va ajudar a prendre distància de la situació i a reendreçar pensaments, a tornar al centre. La noia de Granada mirava a càmera i preguntava als seus seguidors: “Què creieu que hauria pensat Jesús, veient la paròdia del Sant Sopar?”, “com s’hauria sentit?”. Em va semblar que aquest era el tall, la diferència entre pujar a cavall de l’escaramussa política i reconduir una situació incòmoda cap a l’espiritualitat de nou per fer-la una cosa pregable, per fer-nos un bé. Per posar-nos a les mans de Déu i no a les mans del món, en definitiva: aquesta és una aposta valenta i incorruptible per sortir d’una espiral d’ira pública que és immobilitzant, improductiva i que als catòlics se’ns pot acabar girant en contra.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/deu-batalla-cultural-montserrat-dameson_1260950_102.html

cultura, Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Història, llengua catalana, Religió

Una fe, dues llengües

Leave a comment

Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps.

Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps. Partim de la informació que proporciona el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, realitzat l’any 2023 pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

Sobre la llengua de celebració dels actes religiosos, l’enquesta mostra que els catòlics assisteixen, preferentment, als actes de culte en català i castellà (41%), seguit dels que es fan només en català (36%) i dels que es fan només en castellà (19%). Els evangèlics o protestants majoritàriament celebren en castellà (54%), seguit dels que ho fan en les dues llengües (25%) i dels que es fan només en català (14%).

L’enquesta inclou també la pregunta sobre la llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos. A les esglésies la majoria dels catòlics es comuniquen entre ells en castellà (41%), seguit dels que ho fan en català (28%) i dels que utilitzen les dues llengües (27%). En el cas dels evangèlics, la diferència es encara més marcada: en castellà (59%), en les dues llengües (28%), i dels que es fan només en català (7%).

Només un apunt sobre la llengua que utilitzen els musulmans a Catalunya. Com a llengua de celebració del culte islàmic: només en català (0%), només castellà (2%) i castellà i català (2%). I com a llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos musulmans: només en català (0%), només castellà (17%) i castellà i català (2%).

El Baròmetre ofereix també dades sobre les creences religioses dels catalans pel lloc de naixement. En resposta a la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses?”, les persones nascudes fora de l’Estat espanyol són les que afirmen tenir més creences religioses (71%), segueixen les persones oriündes d’altres comunitats autònomes (59%) i, finalment, molt per sota, les nascudes a Catalunya (35%).

Per sexes, trobem també dades molt interessants. Les dones de més de 64 anys és el grup que declara que Déu és més important a les seves vides. A l’altre extrem, se situen les dones menors de 24 anys. En el cas dels homes, els majors de 64 anys, però també els menors de 25 anys, són els perfils en què Déu és més important a les seves vides. Els homes de la franja d’edat de 16 a 24 anys són els que en una major proporció acudeixen als centres de culte (27%) amb una freqüència setmanal o superior. Mentre que només ho fan un 17% de les dones en aquesta mateixa franja d’edat més jove.

Completem el mapa de situació amb les dades de naixements de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2023, que mostra que la fecunditat de les dones estrangeres va ser més alta que la de les dones amb nacionalitat espanyola residents a Catalunya, essent el nombre de fills per dona d’1,32 i d’1,06, respectivament.

D’aquestes dades es pot concloure el següent:

Actualment la pràctica catòlica a Catalunya presenta un bilingüisme relativament equilibrat pel que fa a la llengua de les celebracions, però predomina el castellà com a llengua de relació entre els fidels. En el cas dels protestants, el predomini del castellà és aclaparador.  

Els catalans nascuts a Catalunya (categoria que inclou la immensa majoria de catalanoparlants) són menys practicants de la seva fe que els nascuts a la resta d’Espanya i molt menys que els nascuts a l’estranger. I tenen una natalitat a la baixa, que avui està a la meitat de la taxa de reposició i sense que de moment hi hagi raons objectives per a un canvi de tendència.

Tot sembla indicar que l’actual bilingüisme imperfecte, amb les actuals tendències demogràfiques i de natalitat, es seguirà desequilibrant encara més a favor del castellà. Aquesta situació, lògicament, té moltes causes compartides amb el fenomen general del bilingüisme a Catalunya i d’altres més específicament espirituals o religioses. En tractem algunes d’aquestes tot seguit.

D’entrada, és difícil que una llengua minoritària es conservi si la natalitat dels qui la tenen com a pròpia és d’un fill per dona, per sota de la dels castellanoparlants, que és també baixa. Crec que tampoc hi ha ajudat el posicionament ideològic dels poders públics catalans i el capgirament dels valors que ha experimentat en general la societat catalana, sobretot en el que portem de l’actual segle, període en el que ha tingut lloc la gran onada immigratòria de persones procedents d’altres cultures.

A la Catalunya del tercer quart del segle XX que va rebre la gran onada immigratòria procedent sobretot del sud d’Espanya, molts dels nouvinguts volien progressar com els catalans d’origen; i en aquell temps de gran creixement econòmic, podien fer-ho. Això clarament facilitava la seva integració, també en l’aprenentatge i ús de la llengua catalana, malgrat que aquesta no s’ensenyava a les escoles ni era llengua oficial. A la Catalunya el segle XXI els nouvinguts que volen aspirar a progressar social i econòmicament ho tenen més difícil, i sovint s’han de conformar amb treballs de baixa retribució o a dependre dels subsidis.

Els immigrants que han arribat aquest segle s’han trobat també una Catalunya que dona l’esquena, o directament renega de la seva tradició. Un país amb uns nous costums socials, una escola, una cultura i uns mitjans de comunicació que transmeten uns valors, una visió de la família, de la sexualitat i de la vida oposades radicalment a la pròpia dels nouvinguts, tant si són cristians com musulmans. Per això, crec que es pot dir que els nous “valors” que avui predominen a la societat catalana fan menys atractiu el “ser català” a molts dels nouvinguts. El català ara és oficial i s’ensenya a les escoles. I potser una majoria dels nouvinguts els saben o el sabran parlar més o menys bé. Però una cosa és saber parlar una llengua i l’altra cosa és identificar-se amb els que la parlen fins el punt d’adoptar-la com a pròpia per voler ser com ells.

Pel que fa als factors pròpiament religiosos, és obvi que el catolicisme en llengua castellana avui té més vitalitat i és més creatiu que el que s’expressa en català. Part de la jerarquia eclesiàstica a Catalunya, clarament la de Girona, ha tardat dècades a adonar-se’n que una part important de la renovació de l’església passa pels moviments laicals, i durant molt de temps no ha recolzat aquests moviments. Hi va haver excepcions, com la de Mossèn Gabriel Solà, que a la dècada dels 80 ja va intuir que calia promoure aquestes noves realitats eclesials, i es va esforçar perquè el Moviment de Schoenstatt arrelés a Girona. Quatre dècades després aquest Moviment és ben viu a Girona, i avui té la seu a la parròquia de Sant Salvador d’Horta.

Si l’actitud de Mn. Gabriel hagués estat la norma i no l’excepció, i els nous moviments laicals s’haguessin fet grans a les nostres pròpies diòcesis, potser avui els joves no s’haurien d’adherir a moviments que provenen de fora i que s’expressen majoritàriament en castellà, com és el cas de Hakuna. Montserrat Dameson resumia molt bé la situació referint-se a aquest moviment a l’article “Qui són els joves ultracatòlics”: “Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua” (…) “Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”.(…) L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica”.

Avui l’actitud de bisbes i mossens respecte als moviments és més favorable. Però si l’església a Catalunya vol que els joves preguin i celebrin en català, haurà de completar el seu aggiornamento en aquests aspectes i posar-se les piles.

Examinades algunes de les causes, queda només fer algunes consideracions sobre com es pot afrontar aquesta qüestió en el futur.

Certament és un bé de primer ordre per a la nostra cultura que “l’església que peregrina a Catalunya” continuï celebrant i expressant-se en català. Aquesta és també una riquesa de tota l’església, i en particular de “la que peregrina a la resta d’Espanya”, la qual hauria de ser sensible a aquest patrimoni i mirar de protegir-lo i promoure’l en tots els territoris de parla catalana.

La fe i la seva expressió és un aspecte molt íntim de la persona. A mi personalment em costa més resar en castellà. Entenc que als castellanoparlants els passi el mateix, i que el que resulta espontani a tothom és pregar i celebrar en la seva llengua materna. Però també és veritat que la societat que acull pot veure com un gest de agraïment, una virtut cristiana, que qui vingui a viure a Catalunya faci l’esforç de aprendre el català i celebrar la seva fe també en aquesta llengua.

Crec que estaria abocat al fracàs l’intent, que no s’ha produït, d’imposar un monolingüisme eclesial català. No només no serviria per fomentar l’ús del català entre els fidels, sinó que fàcilment provocaria que una part dels fidels llatinoamericans abandonessin l’església catòlica i passessin a les esglésies protestants, majoritàriament castellanoparlants.

A l’Església hi ha un bé de naturalesa superior que és la comunió dels fidels, el qual no pot quedar supeditat al bé de la defensa i conservació de la llengua catalana a la vida de la nostra església. En aquest sentit, i donades les circumstàncies exposades anteriorment, avui el bilingüisme a Catalunya pot ser el mitjà adequat per mantenir i créixer en la comunió a les comunitats parroquials, de vida consagrada i dels moviments.

No veig que en les actuals circumstàncies els catalanoparlants puguem aspirar a una situació millor que la d’un bilingüisme equilibrat. Cal saber diferenciar entre els nostres desitjos i la realitat desfavorable per a la llengua catalana a l’Església que nosaltres mateixos hem contribuït a crear. Si la gran majoria de catalanoparlants porten dècades no practicant la fe cristiana, i no s’han preocupat de transmetre-la al seus fills, que ni són batejats, ni fan la primera comunió, ni es confirmen, ni es casen per l’església, ni celebren l’eucaristia…, amb quina raó poden després lamentar-se que el poble de Déu a Catalunya s’expressi cada vegada més en castellà?

https://conversesacatalunya.cat/una-fe-dues-llengues/

COMENTARI: Després de la lectura de l’article i veient com l’autor cedeix al bilinguisme, que tots sabem que acabarà essent monolinguisme, hauria sigut millor titular l’article “Una fe, una llengua”. És evident que l’esglesia a Catalunya cada cop s’està castellanitzant més. Però deixar que ens vagin trepitjant i arraconant la nostra llengua en els actes litúrgics, és més culpa dels mossèns, rectors, bisbes, … que cedeixen davant la pressió dels castellans.
Aquesta postura va en conra de la Doctrina Social de l’Església.
Sempre és la persona que ve de fora la que s’ha d’integrar a la llengua i cultura del lloc on arriba. Per què no a Catalunya?
Cedir davant dels castellans, amb els arguments que sigui, és alinear-se amb els nacionalcatolicisme, amb el franquisme, amb tots els menystenen la llengua i cultura catalanes i que tant de mal han fet a l’Església, tant l’espanyola com la catalana.

coaching, Educació, família, psicologia, Reflexions, Sanitat, Societat

La verdadera clave de una vida feliz: vínculos que nutren

Leave a comment

Según una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa, las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.

Eso es lo que ha hecho Robert Waldinger, psiquiatra y director del Estudio del Desarrollo Adulto de Harvard, una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa. Este estudio ha acompañado a más de 2.000 personas, primero a hombres jóvenes —algunos estudiantes de Harvard, otros provenientes de barrios vulnerables de Boston—, y ahora también a sus hijas e hijos. El objetivo no ha sido detectar enfermedades o desgracias, sino comprender qué ingredientes ayudan a tener una vida plena y saludable.

Y la conclusión es tan simple como poderosa: las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.

Este hallazgo, respaldado por décadas de datos y por otros muchos estudios similares, puede sorprendernos en un mundo obsesionado con el éxito, el rendimiento, los logros o la acumulación de bienes. Pero según Waldinger, lo que más valoran las personas cuando llegan a la vejez no son sus títulos ni sus posesiones, sino la calidad de los vínculos que han construido: haber sido un buen amigo, una madre presente, una pareja confiable, un mentor generoso.

Las relaciones como medicina invisible

Una de las ideas más potentes que transmite la charla es que las relaciones no solo alimentan nuestra alma, sino también nuestro cuerpo. Las personas que viven conectadas emocionalmente con otras —aunque sea con una o dos personas significativas— presentan menor riesgo de enfermedades como diabetes, depresión o problemas cardíacos, y se recuperan más rápido cuando enferman. Su salud mental y física se ve protegida por una red invisible: la de los lazos humanos.

¿Y cómo ocurre esto? Waldinger explica que las buenas relaciones actúan como reguladores del estrés. Cuando atravesamos un mal día, una situación difícil o un miedo, contar con alguien que escuche y nos comprenda calma literalmente nuestro sistema nervioso. Baja la respuesta de lucha o huida, se reducen los niveles de cortisol y adrenalina, y el cuerpo recupera su equilibrio. En cambio, las personas que viven aisladas mantienen un estado crónico de alerta que desgasta su bienestar y debilita el organismo.

No importa cuántas personas, sino cómo son los vínculos

Muchas veces pensamos que para ser felices necesitamos una gran red social, pero no es así. No se trata de tener decenas de amigos, sino de contar con al menos una persona en quien confiar plenamente, alguien a quien llamar si estuviéramos enfermos o asustados a medianoche. Lo esencial no es la cantidad, sino la calidad del lazo.

Además, Waldinger recuerda que las relaciones no se cuidan solas. Igual que cuidamos nuestro cuerpo con ejercicio y alimentación, también debemos ejercitar nuestra “condición social”. Esto implica poner atención, dedicar tiempo, renovar vínculos y no dar por sentadas nuestras amistades o relaciones familiares.

Pequeños gestos, como invitar a alguien a caminar, retomar una amistad antigua o hablar con el vecino del ascensor, pueden tener un efecto multiplicador. Incluso las interacciones casuales, como conversar con el barista que te sirve el café o con un desconocido en el metro, mejoran el ánimo y fortalecen el sentido de pertenencia.

Una elección cotidiana que transforma la vida

Lo más esperanzador es que nunca es demasiado tarde para construir relaciones significativas. Waldinger cuenta casos de personas que vivieron solas o insatisfechas durante años, y que en la vejez encontraron nuevas comunidades, vínculos y motivos para sonreír. La felicidad, dice, no es un destino reservado a unos pocos afortunados: es el resultado de elecciones pequeñas, conscientes y constantes.

Cada día podemos elegir enviar un mensaje, hacer una llamada, mirar con atención a alguien, iniciar una conversación sincera. Cada día podemos volver a empezar. Porque al final, lo que da sentido a nuestra existencia no es lo que logramos, sino a quién amamos y quién nos ama.

https://www.diariosigloxxi.com/texto-diario/mostrar/5283766/verdadera-clave-vida-feliz-vinculos-nutren

coaching, Educació, psicologia, Reflexions

“Las personas más felices prestan atención a las cosas trascendentales que les recuerdan lo pequeños que son”

Leave a comment

La felicidad no depende solo de la suerte ni de tener una vida sin complicaciones. Es el resultado de las decisiones que tomamos en nuestro día a día. Aunque no podemos controlar lo que sucede a nuestro alrededor, sí podemos gestionar nuestras emociones y elegir con quién refugiarnos cuando atravesamos una mala etapa.

Arthur Brooks, académico, escritor y orador estadounidense, es mundialmente reconocido por su trabajo e investigación sobre la felicidad, el liderazgo y la política pública. Como profesor en la Harvard Business School, se dedica a estudiar qué realmente hace felices a las personas, combinando estudios de psicología, neurociencia y filosofía. Recientemente, ha visitado un pódcast para hablar sobre algunos de sus últimos hallazgos. Entre ellos, explicó los cuatro factores comunes que observa en todas las personas realmente felices y destacó que este grupo de personas presta atención a cuatro cosas todos los días.

Arthur Brooks es un reputado conferenciante y catedrático de la prestigiosa Harvard
Arthur Brooks, académico, escritor y orador estadounidense, es mundialmente reconocido por su trabajo e investigación sobre la felicidad

En primer lugar, Brooks destaca que lo más importante para ellos es su fe o filosofía de vida, es decir, los aspectos más trascendentales que guían su existencia. Mientras él obtiene su fe a través de la religión, señala que otras personas se centran en la meditación, el estudio o caminar por la naturaleza. “Da igual lo que hagas, pero tienes que hacerlo”, insiste el catedrático. Según Brooks, hacer algo que te haga sentir pequeño, mientras el universo es inmenso, te proporciona paz y perspectiva.

Es realmente importante no ser utilitario con las amistades

Arthur Brooks, catedrático de Harvard

Lo segundo imprescindible para las personas más felices, según el catedrático, es la familia. “La familia es un lazo y si no tienes eso, vas a tener problemas”, afirma. Las relaciones familiares sólidas proporcionan un sentido de pertenencia y seguridad, dos factores cruciales para mantener el bienestar emocional.

Por último, pero no menos importante, Arthur Brooks subraya la relevancia del trabajo. Según el profesor, el trabajo brinda a las personas la oportunidad de medir su éxito, tanto cualitativa como cuantitativamente, permite generar valor con su vida y ser evaluado de forma justa según el impacto que están creando. “Es precisamente esto lo que otorga sentido a la vida”, concluye Brooks.

En tercer lugar, Brooks señala que la amistad es un factor clave en la felicidad de las personas. No cualquier amistad, sino aquellas en las que no esperas nada a cambio. “Es realmente importante no ser utilitario con las amistades. Necesitas dedicar tiempo y esfuerzo para tener personas que simplemente te quieran, que no te sean ‘útiles’ ni tú a ellas”. El profesor remarca que nunca podrás obtener la felicidad que proviene de una amistad verdadera, íntima y basada en el amor si solo buscas utilidad en los demás.

https://www.lavanguardia.com/magazine/bienestar/20250402/10543422/arthur-brooks-catedratico-harvard-personas-mas-felices-prestan-atencion-cosas-trascendentales-les-recuerdan-pequenos-son-gvm.html

cultura, Educació

Innovamat: privatització i fallides en el sistema educatiu

Leave a comment

En els últims anys, més de 1.700 centres educatius han adoptat Innovamat, un programa que promet modernitzar l’aprenentatge de les matemàtiques amb tecnologia, gamificació i metodologies competencials. Però rere aquest discurs innovador s’hi amaguen greus problemes legals, pedagògics i ètics que haurien d’encendre totes les alarmes en el sistema públic d’ensenyament.

Un dels punts més preocupants és la vulneració del principi de gratuïtat. El programa exigeix a les famílies el pagament d’una quota per accedir a una plataforma digital (EVA) per al seguiment de les activitats a l’aula. Això entra en clara contradicció amb l’article 88 de la Llei Orgànica d’Educació, que prohibeix els serveis obligatoris de pagament vinculats als ensenyaments ordinaris. De fet, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat aquesta pràctica, en una sentència recent que ordena garantir la gratuïtat efectiva de l’escolarització.

També hi ha preocupació pel tractament de dades personals dels alumnes. Innovamat, com a empresa privada, gestiona informació acadèmica sense que les famílies hagin estat degudament informades de com es gestionen les dades dels seus fills. Segons el Reglament General de Protecció de Dades, aquest fet pot suposar una infracció greu. A més, l’empresa va publicar un estudi basat en dades de les proves de competències bàsiques, afirmant que tenia permís de les escoles participants, mentre que els centres neguen haver cedit cap informació. Aquesta contradicció posa en qüestió la transparència i la credibilitat del programa.

Des del punt de vista pedagògic, tampoc hi ha garanties. No existeixen estudis independents ni publicacions científiques que avalin l’eficàcia d’Innovamat. Els resultats que l’empresa mostra al seu web són autoelaborats, sense control extern, amb metodologies de dubtosa validesa. A més, el programa introdueix l’ ús de pantalles —inclòs en infants d’I3— que contradiu les recomanacions de l’Associació Espanyola de Pediatria. La digitalització prematura pot afectar negativament la concentració, la memòria i el desenvolupament emocional.

Malgrat presentar-se com “manipulatiu”, Innovamat ofereix una fase molt breu de treball amb materials concrets, per passar ràpidament a exercicis abstractes o digitals. Això dificulta la comprensió profunda dels conceptes matemàtics, especialment en els alumnes amb dificultats d’aprenentatge. De fet, molts docents denuncien que el sistema no afavoreix l’equitat, sinó que amplia la bretxa educativa, deixant enrere l’alumnat amb menys recursos o necessitats especials.

Els mestres també veuen limitat el seu rol. Innovamat proposa una guia rígida, pas a pas, que redueix l’autonomia docent. Adaptar els continguts al ritme i context de cada aula esdevé gairebé impossible. A això s’hi suma una avaluació que penalitza l’alumne que no segueix el “mètode Innovamat”, encara que entengui i resolgui correctament els exercicis.

Innovamat s’ha expandit ràpidament gràcies a una estratègia de màrqueting agressiva, però sense garanties clares d’eficàcia, legalitat ni respecte pels principis de l’educació pública. El que es presenta com una innovació pedagògica és, en realitat, una privatització encoberta, amb riscos per a la igualtat d’oportunitats, la protecció de dades i la qualitat de l’ensenyament.

En un moment en què el sistema educatiu necessita solucions inclusives i fonamentades, és urgent exigir una revisió crítica del model Innovamat, garantir la transparència i apostar per metodologies que realment beneficiïn tot l’alumnat, no només uns quants.

(Dori Huertas és promotora de la Plataforma per l’Educació de Qualitat)

https://www.eltriangle.eu/2025/04/16/innovamat-privatitzacio-i-fallides-en-el-sistema-educatiu/

Educació, família, medecina, psicologia, Reflexions, Societat, Suïcidi

Augmenta un 253% l’ús d’antidepressius entre els menors de 15 anys a Catalunya

Leave a comment
Augmenta un 253% l’ús d’antidepressius entre els menors de 15 anys a Catalunya

L’ús d’antidepressius ha crescut de forma significativa en els darrers anys. Més d’1,2 milions de persones assegurades a Catalunya van tenir almenys una dispensació d’aquests medicaments durant el 2023, cosa que suposa un augment del 169% en comparació amb el 2020, segons les dades facilitades pel Departament de Salut. El que més destaca és que entre els menors de 15 anys, el consum ha crescut un 253%. Al llarg del 2023, els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) van atendre un 9,5% de la seva població per trastorns depressius, amb una clara predominança en noies (12,3% enfront del 5% en nois). La mitjana de visites l’any per pacient va ser de 12,2, i es van atendre un total de 2.203 casos, un 10% més que el 2020, dels quals el 74% eren noies. Així doncs, un 9,2% dels catalans de més de 15 anys pateix de manera assimilable formes moderades o greus de depressió, la qual cosa suposa un augment del 28% respecte a 2019, segons les últimes dades disponibles en l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de 2023.

Augment dels casos de depressió

En l’atenció primària, el 2023 es van registrar 44.447 nous casos de trastorns depressius. D’altra banda, d’acord amb les dades de la Central de Resultats, el 2023 als Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA), un 23,8% de la població atesa va ser diagnosticada amb trastorns depressius. La mitjana de visites per pacient va ser de 7,2, amb 3.904 casos atesos, un 15% més que el 2020, dels quals el 71% eren dones. Segons l’Enquesta de Salut, un 9,2% de la població més gran de 15 anys respon de manera assimilable a formes moderades o greus de depressió, un increment del 28% respecte al 2019. Aquesta condició afecta un 12% de les dones i un 6% dels homes, amb una incidència especialment alta entre les persones majors de 74 anys (13%) i les classes socials més desfavorides (11%).

En un comunicat compartit coincidint amb el Dia Mundial de Lluita Contra la Depressió, el Departament de Salut assenyala l’augment rellevant de la prevalença de trastorns depressius a Catalunya, especialment en dones, persones grans i grups socioeconòmics desafavorits. “Això posa en relleu la necessitat de continuar invertint en prevenció, detecció precoç, millora dels recursos d’atenció i sensibilització social”, apunta el comunicat.

Un dels principals objectius del Pla de Salut 2021-2025 és reduir el nombre de persones que consumeixen antidepressius durant més de 6 mesos. Amb tot, el 2023, un 10,5% dels assegurats van mantenir aquests tractaments —un 0,8% més respecte al 2021—. D’altra banda, Salut també recomana hàbits per reduir el risc de patir depressió, com seguir una alimentació saludable, fer activitat física, no fumar ni beure alcohol i cuidar la qualitat del son.

Consum de fentanil 

A l’Estat espanyol s’està registrant un augment del consum de fentanil o morfina. L’informe del 2023 de l’Observatori Espanyol de les Drogues i Addiccions, pertanyent al Ministeri de Sanitat mostra l’increment del consum d’aquests fàrmacs. Les dades mostren com va créixer el percentatge de persones entre 15 i 64 anys que van consumir en algun moment de la seva vida, el fentanil, un dels opioides més potents, que inicialment es prescrivia a pacients oncològics. El 2028 només havia provat aquest fàrmac algun cop un 1,9% de la població, mentre que el 2022, ja s’elevava fins al 14%. Tanmateix, segons l’informe del Ministeri de Sanitat els opioides més consumits a Espanya són el tramadol i la codeïna. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/augmenta-253-per-cent-us-antidepressius-entre-menors-15-anys-catalunya_1344787_102.html

Educació, Política, Societat

El 65% dels alumnes sense plaça a l’FP abandonen els estudis

Leave a comment

Més de 4.730 estudiants opten per deixar el sistema educatiu tot i tenir plaça assignada en un grau mitjà de formació professional

Imatge d’estudiants d’un centre d’FP en una classe de fusteria / Europa Press

El 64,7% d’alumnat que no va obtenir plaça per cursar un grau mitjà aquest curs no continuen estudis al sistema educatiu reglat. Aquesta és la xifra que ha facilitat el Departament d’Educació i Formació Professional, en mans de la consellera Esther Niubó, del nombre d’alumnes que no consten al RALC -l’indicador que identifica tots els estudiants. És a dir, no estan matriculats a cap centre educatiu reglat sota aquest indicador, cosa que no implica que no estiguin inclosos en el mercat laboral o inscrits en algun centre no presencial privat, entre d’altres. Concretament, 4.373 alumnes de grau mitjà que no van obtenir cap plaça d’FP tot i complir amb els requisits per rebre una assignació -un total de 6.757 joves- han optat per no continuar estudiant i han abandonat el seu camí educatiu. En canvi, 2.384 estudiants (35,3%) que no van obtenir cap assignació a l’FP sí que ha seguit el seu procés estudiantil, bona part dels quals cursant batxillerat.

Pel que fa als estudiants que opten per continuar estudiant, 816 es decanten per embarcar-se en un batxillerat (12,1%). D’aquests, 726 ho fan en centres educatius públics, mentre que 90 ho fan en un centre privat. En canvi, els alumnes que s’embarquen en un grau mitjà de formació professional -1.330 estudiants, en total, segons les xifres del darrer curs-, 718 joves ho fan en centres públics, mentre que 585 ho fan en centres privats. Per tal de pal·liar aquesta problemàtica, la titular de la cartera aposta per incrementar l’orientació que reben els alumnes, especialment durant la seva darrera etapa en els estudis obligatoris. Algunes mesures són generalitzar el sistema d’informació universal sobre el consell orientador a 4t d’ESO, insistir en la necessitat de fer més d’una petició -el 20% dels de grau mitjà i el 27% dels de superior només en fan una- i crear equips d’educadors socials formats en orientació als municipis.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, intervé durant una sessió plenària / Europa Press

Els estudiants que no compleixen els requisits

D’entre els 8.476 de grau mitjà que no complien els requisits per accedir a la formació professional -és a dir, no tenien la titulació de la secundària obligatòria, entre d’altres-, 4.555 estan actualment matriculats en algun tipus d’ensenyament (53,7%). D’aquests, n’hi ha 1.735 que repeteixen 4t d’ESO (20,5%) i 928 que han optat per un Programa de Formació i Inserció (un 10,9%). Hi ha, però un 46,3% que no tenen RALC i, per tant, no estan matriculats en estudis reglats al sistema. Pel que fa al grau superior, hi ha un 35% d’alumnat de segon de grau mitjà que no continua al sistema i un 46% de l’alumnat de grau superior que no es va matricular tot i tenir una assignació, acaba cursant altres estudis. La resta, un 53%, no apareix als indicadors, i, per tant, han anat a la universitat, al mercat laboral o, simplement, no continuen amb els estudis.

Pel que fa als alumnes que s’han matriculat en un cicle de grau mitjà -i, per tant, que tenien plaça assignada-, la major part han escollit cicles relacionats amb les famílies de la salut (16.481 matrícules), la transformació digital (15.442) i la indústria del metall i la mobilitat (13.676). En canvi, la família amb menys estudiants matriculats és el grau en energia i sostenibilitat, amb 251 matriculacions. La indústria del metall, tot i ser una de les modalitats més sol·licitades, també és la que disposa de més places vacants -és a dir, places que no han quedat cobertes per cap alumne. Concretament, el curs d’enguany ha tancat amb 2.919 vacants.

Imatge d’un grup d’estudiants accedint a l’interior d’un centre educatiu / Europa Press

El batxillerat encapçala els estudis postobligatoris

Segons les mateixes dades facilitades per la conselleria, més de la meitat dels alumnes que van acabar la secundària obligatòria el curs passat han optat per continuar el seu camí educatiu en un batxillerat. Concretament, 50.450 (un 57%) han escollit aquesta modalitat d’educació postobligatòria. En aquesta línia, 21.198 estan fent un grau mitjà (23,9%), 5.636 repeteixen ESO (6,4%) i 2.524 fan un PFI (2,8%). En canvi, però, un 9% dels alumnes que han finalitzat 4t d’ESO, 7.983 estudiants, han abandonat el sistema educatiu, ja que no apareixen al RALC.

https://elmon.cat/societat/educacio/milers-alumnes-sense-placa-fp-abandonen-estudis-919255/

Educació, Política, Societat

Eduquem els nens per no frustrar-los i els allunyem de la realitat

Leave a comment

El mestre i filòsof Gregorio Luri publica ‘Prohibido repetir’, un assaig crític amb l’educació a Catalunya

Gregorio Luri, pedagog: "Eduquem els nens per no frustrar-los i els allunyem de la realitat"

Mestre d’escola, doctor en Filosofia i pedagog, Gregorio Luri (Navarra, 1955) és un dels savis de l’educació als quals acudeixen polítics i periodistes a la cerca d’una brúixola quan hi ha turbulències a les aules. Autor d’una desena d’assajos sobre la que va ser la seva professió, el seu darrer llibre és ‘Prohibido repetir‘ (Rosamerón, 2024), una obra en la qual critica que per a les tendències pedagògiques actuals “allò que és nou i innovador ha substituït allò que és bo” i defensa que una exigència adient amb l’alumnat és la millor manera d’ajudar-los, especialment als que provenen d’entorns desfavorits. En una conversa amb El Nacional, Luri aborda els problemes que veu en l’educació a Catalunya, defensa la utilitat dels exàmens i els deures i denuncia el “maltractament” que suposa sobreprotegir els menors.

Amb quina definició se sent més còmode?
Mestre d’escola. Em sento molt feliç sent-ho. Crec que és el que vaig fer relativament bé.

Més autors i docents han sortit ara, com vostè, a proposar un retorn a una educació més clàssica. Èmfasi en continguts, autoritat del professor i exigència, i, per contra, menys projectes innovadors amb autonomia de l’alumne i avaluar competències. Per què ara aquest gir?
No em reconec del tot en aquesta descripció. Parlar de ‘conservador’ en educació és un oxímoron, no m’imagino una escola que no vulgui millorar contínuament. El que critico és aquest fetitxisme de la novetat per la novetat. Si una cosa és nova o innovadora, sembla que hem d’implantar-la i no fa falta justificar que sigui bona. En el discurs pedagògic actual, allò que és nou i innovador ha substituït el que és bo. En el món actual les tecnologies modifiquen radicalment la vida i no pots educar com a l’Atenes del s.V amb Sòcrates, hi ha moltes coses a canviar. Ara bé, el nostre material és molt sensible, treballem amb nanos. Abans d’introduir millores, convé experimentar-les per no acabar en cul-de-sac.

Es té habitualment PISA com la referència per mesurar la qualitat educativa d’un país. És una eina infal·lible, de referència incontestable, o té també els seus biaixos i es cau en una fal·làcia d’autoritat?
Tota avaluació té biaixos, però la pitjor de les avaluacions és la que no es fa, perquè llavors et trobes en un forat negre. PISA és una radiografia, que es fa a final de l’ESO. Una dada o estudi concret de PISA diu relativament poc. Ara, les trajectòries sí que diuen molt.

Els mals resultats de Catalunya en PISA mostren un problema important de nivell, sobretot en matemàtiques i comprensió lectora.
Continuen una trajectòria descendent. Catalunya passa d’una situació molt diferent el 2009 a l’actual moment en el qual el 30% dels alumnes no assoleix competències bàsiques. En els PIRLS, la prova internacional de comprensió lectora, els nostres alumnes estan entre Ceuta i Melilla. Coi, aquí passa alguna cosa. Els nens amb resultats molt deficients incrementen i els nens amb resultats superiors es redueixen. És una dinàmica que cap país que es prengui seriosament se la pot permetre. Ara bé, no hem de quedar-nos en la temptació d’esquinçar-nos les vestimentes i dir que és un desastre, hem de buscar l’optimisme. Si Catalunya ho va fer bé, és que no està condemnada a fer-ho malament. S’ha de reaccionar.

Quin problema hi ha en l’educació catalana?
El problema fonamental és que molts docents que no es reconeixen en el que fan. Mai no poso dubte la bona intenció dels legisladors, no m’imagino un ministre o un conseller d’Educació aixecant-se al matí pensant “a veure com faig malbé l’educació del país”. Ara bé, deia Aristòtil que sobre la virtut d’una casa no ha de decidir l’arquitecte, sinó l’usuari qui l’habita. Pot tenir un disseny genial i innovador, però si no et trobes còmode, no és una llar. Els docents no saben per què estan fent tanta burocràcia, amb un llenguatge escolastitzat que no acaben d’entendre, ni ells ni els pares, i que no compleix la seva funció. Qualsevol llei educativa, si no compta amb l’adhesió entusiasta dels docents, no tindrà èxit. Alguna cosa està passant quan als joves no els interessa la professió docent, que quan jo era jove era una de les més dignes. Avui a Catalunya és molt difícil trobar ja professors de matemàtiques. Has de convèncer un llicenciat que treballar amb nens de 15 anys és més gratificant que treballar en una empresa privada.

Els nens amb resultats molt deficients s’estan incrementant i el percentatge de nens amb resultats superiors s’està reduint. Cap país que es prengui seriosament a ell mateix s’ho pot permetre

Quin creu que ha de ser el paper del Departament?
L’administració entra massa en els detalls de la instrucció, i això està malament. Hauria de deixar clar què es vol aconseguir al final d’una etapa educativa i, per a la resta, confiar en els docents. Donar llibertat i recursos perquè els centres busquin els mètodes adients a les seves circumstàncies. [L’administració] sí que ha de garantir uns mínims de resultats, portin les famílies el fill a l’escola que sigui. I no tractar d’igual manera totes les situacions, un centre de la Mina i un de Pedralbes. Pel primer necessites portar els millors mestres, pagant-los el que calgui d’extra, i més temps de qualitat.

Algun consell per a la nova consellera d’Educació, Esther Niubó?
Fora de la política tot ho veus molt clar. Quan gestiones, les urgències són sempre més grans que el temps disponible per pensar solucions adients. Li diria que presti atenció al docent 50.001. Si a Catalunya tenim 100.200 docents, potser hi ha 10.000 molt creatius, que segueixen els debats pedagògics, tenen plans d’innovació i fan moltes coses. Genial, però l’escola catalana depèn que el mestre 50.001, el més ignorat, faci un pas endavant.

Diu que el model educatiu de les socialdemocràcies nòrdiques ja no és la referència. Com és això? Sempre s’ha mitificat Finlàndia…
Era on ens emmirallaven tots. Els polítics viatjaven a Finlàndia, es parlava de les seves escoles, mestres i resultats… Com si, fos el que fos el nostre problema, la solució estigués allà. Vaig escriure un article el 2009 que començava dient “Fart de Finlàndia”. És un altre món, fa molt de fred, una altra cultura, impregnada dels valors de l’església luterana. No tenim res a veure, hem de buscar el nostre sistema amb les experiències pròpies. I s’ha de tenir present l’enfonsament de les seves dades. Des del 2012, els adolescents finesos han perdut dos cursos en comprensió lectora i tres en matemàtiques. Si el ministeri d’Educació finès està fent un replantejament radical de metodologies, potser nosaltres hauríem de fer el mateix.

En què emmirallar-se, doncs?
L’OCDE sempre ha dit als països mediterranis que havien de mirar els nòrdics i se’ns amagava els resultats del centre d’Europa: Holanda, Suïssa, la República Txeca, Àustria o Baviera. Aquests estan aconseguint sortir-se’n. A Escòcia, el primer ministre va establir el batejat com a ‘Currículum per l’èxit’, amb la intenció de reduir les diferències de resultats entre els nens de famílies riques i pobres. Sobre el paper, magnífic, i va aconseguir un consens molt ampli del món educatiu. Però els resultats no han acompanyat, en lloc de reduir-se, s’han ampliat. I l’autor de la llei va sortir a dir “M’he equivocat, s’ha de replantejar”. Ens podem equivocar i les millors intencions poden tenir resultats inesperats. El que és incomprensible és que aquí no hi hagi una crida forta que assenyali el camí pel que anem.

L’administració entra massa en els detalls de la instrucció, i això està malament. Hauria de deixar clar què es vol aconseguir al final d’una etapa educativa i, per a la resta, confiar en els docents

Al llibre parla molt bé de Castella i Lleó. Què fan bé que Catalunya no?
Sòria ha tingut resultats superiors, però per a un president de la Generalitat té molt més glamur viatjar a Finlàndia. També trobes instituts a Valladolid que tenen resultats superiors a Singapur. És difícil trobar un poble a Castella i Lleó que no tingui un carrer o plaça dedicada a un mestre. Sovint també un monument o una escultura. Va ser la primera comunitat a Espanya que va aconseguir l’alfabetització general. Allà no hi ha una problematització constant de la feina de l’educador, mentre que nosaltres estem contínuament posant la lupa. Amb els darrers resultats de PISA, vaig rebre un correu del president de Castella i Lleó [Alfonso Fernández Mañueco] que em deia que estaven contents amb el seu sistema i que funciona, però em va convidar per veure què podien millorar. Pensava que seria una reunió amb el president i la consellera d’Educació, però em vaig trobar en una reunió amb 200 persones, entre inspectors i directors de centres. Això m’agrada. A Catalunya ens agraden molt els lemes, una pedagogia de pancarta amb frases molt maques, però és essencial una escola que aprengui, disposada a analitzar què va bé i què va malament. No fa falta imitar Sòria, aquí hi ha centres que funcionen.

Està a favor de dividir l’alumnat per nivell o creu que és una segregació negativa? Es va arribar a proposar com una solució al problema de l’escola catalana…
Tot és qüestió de grau, deia Ortega. En principi no hauríem de dividir per nivell. Però llavors hem de donar un complement, un reforç, a aquest nen que, per les raons que siguin, s’endarrereix. Aquest nen necessita més temps de qualitat i qualsevol altra cosa és un brindis al sol. En un dels meus viatges, parlant amb la ministra d’Educació d’un país de Centreamèrica, li vaig preguntar si era conscient que tenen un dels sistemes educatius més equitatius del món, segons l’OCDE, perquè tots els alumnes estan en la franja baixa. Jo no vull aquesta equitat a Catalunya, en absolut. En tot cas, el que no podem fer de cap de les maneres és dir que tots fem el Tour de França, però hi haurà un Tour en muntanya i un altre Tour sense muntanya per als altres, tot descens, perquè llavors no estàs respectant el més important de tot: la dignitat de l’alumne.

Al llibre precisament assenyala que hi ha un creixement enorme de les classes particulars i el reforç fora de l’escola. Que no és suficient el que fan a l’aula?
El primer article que vaig veure sobre això era en una Newsweek del 1974 i es plantejava com una cosa estentòria i absurda. 50 anys després, les famílies dediquen cada vegada més recursos al que alguns li diuen educació en l’ombra. Les famílies pobres per aprofundir els coneixements escolars dels fills i les riques per estendre’ls. La pregunta que ens hem de fer és si l’escola està perdent autoritat davant de les famílies. És com si pensessin que les regnes de l’educació les han de dirigir elles i l’escola no és suficient. A més, si per completar l’educació has de recórrer al mercat, s’introdueix un factor molt clar de desigualtat. No tothom pot anar als mateixos llocs ni contractar els millors professors.

És un defensor dels exàmens, si bé hi ha països que tendeixen a eliminar-los.
Si em trenco una cama i vaig al metge, no puc permetre que em digui “té un zero en salut, adeu”, vull que em curi. Els alumnes venen als centres a superar la seva manca de coneixement i l’error de l’alumne és una oportunitat d’aprenentatge. L’alumne sempre dona la resposta correcta, però a la pregunta que es fa ell mateix, per això és tan important la seva resposta com a element diagnòstic. Si fa una operació matemàtica malament i et limites a posar ‘malament’, no compleixes la feina terapèutica. El que s’ha de fer és ajudar l’alumne a fer explícita la lògica del seu error. Els exàmens permeten observació. Per exemple, un de llarg, avui dia condemnats, va molt bé per veure la capacitat d’atenció d’un nen. Si en una prova de 40 preguntes poses el mateix tipus de pregunta al principi i al final i en els primers casos resol bé i després va responent pitjor, aquest nen no té una manca de coneixements, té un dèficit d’atenció.

L’escola està perdent autoritat davant de les famílies

També està a favor dels deures.
Els nens rics sempre estan fent deures a casa. Com que tenen un nivell lingüístic familiar alt, quan arriben a escola troben el mateix llenguatge. A més, avui ve a dinar l’amiga metgessa de la mama, dissabte anem a casa de l’amic arquitecte del papa, tenim programat un viatge a Londres, anem al teatre, llegim… Un dels índexs més fiables per preveure el progrés d’un alumne és el nombre de llibres que hi ha a casa. Hi ha nanos que només sentint el llenguatge de casa, fan deures i reforcen el contingut escolar. I hi ha nanos que tenen un llenguatge molt elemental, que quan arriben a escola es troben un llenguatge diferent i han de fer una traducció del llenguatge acadèmic escolar al seu llenguatge familiar. I, com la pel·lícula, ‘Lost in Translation‘, sempre hi ha una pèrdua. Aquests nanos necessiten un reforç que de casa no vindrà.

De fet, al llibre diu que si el nivell d’exigència és baix, perjudica especialment els alumnes que venen d’entorns desfavorables.
Sé molt bé d’on vinc, la situació de pobresa de la meva família. I mai no estaré prou agraït a aquests mestres que no es van limitar a donar-me una palmada a l’esquena dient “pobret”, sinó que van veure en mi coses que la meva família no podia veure. O al metge del meu poble, que un dia va venir a casa i li va dir a la meva mare “Glòria, el teu fill serveix per als estudis”. Aquest home em va donar llibres i va dir “mira, tu ves llegint i vens a la consulta, truca a la porta i m’ho expliques”. Em va ajudar a posar-me de puntetes i veure una mica més enllà de la meva casa. Em van canviar la vida i he d’estar sempre agraït.

Sobre l’exigència, al llibre posa l’exemple d’una escola a Colòmbia que va visitar.
Una escola d’una ciutat que no sabia ni que existia, Cúcuta. És una zona on hi ha guerrilles, càrters de la droga… Una situació complicada. Em van demanar anar a parlar amb els seus alumnes, sobre Sòcrates. Vaig dir que sí i al moment vaig rebre un altre correu dels mestres: “Se’ns ha oblidat el més important. Si us plau, respecta els nostres alumnes, no els hi ho posis massa fàcil“. Això em va emocionar. És la clau de la seva dignitat moral. Tractar els alumnes com lliures i responsables i posar-los les coses de manera que les hagin de mastegar una mica i, per tant, que l’esforç d’aprenentatge compti la seva complicitat. Avui dia, l’esforç està tan ben vist al gimnàs i, per contra, a l’escola sembla que sigui una condemna.

I amb molta exigència i disciplina, no es pot pecar de manca d’empatia amb l’alumne?
És qüestió de graus. Parlant de disciplina, la gent pensa en un sergent chusquero, com el de La jaqueta metàl·lica. Però és una altra cosa, és crear un clima de convivència. Un clima d’indisciplina perjudica especialment els nens que necessiten més temps de qualitat. S’ha de buscar el terme mitjà, com a la faula dels porcs epins de Schopenhauer: la distància justa per ajudar sense fer-lo mal. És realment difícil trobar-la en cada alumne quan tens una classe de 25 o 40 alumnes. No pots demanar que hi hagi un clima d’empatia i afectiu molt gran.

Es mostra contrari al que defineix com un “excés d’educació emocional a les aules”. No és bo que hi hagi ara protagonisme d’uns malestars que han estat habitualment amagats?
Crec que aquí hi ha un menyspreu terrible a l’escola tradicional, de qui no la coneix. Jo vaig estar en un internat a Altsasu, amb unes beques. Era una escola austera, però cada 15 dies ens posaven una pel·lícula. Vaig veure el millor cine. Des de El tercer home fins a El cuirassat Potemkin, que estava prohibida. Soc fordià des dels 12 anys. Hi havia una certa duresa en el tracte, però també aquestes coses. L’escola sàdica, freda, que no es preocupava de l’alumne, és un mite, un home de palla que a vegades necessites construir per justificar l’escola nova.

Avui dia, l’esforç està tan ben vist al gimnàs i, per contra, a l’escola sembla que sigui una condemna

Però sí que critica aquest aspecte de l’educació actual quan parla al llibre de la “societat terapèutica” i de “bonisme pedagògic” a les aules…
Perquè s’està substituint una ètica de la gana per una ètica de la nàusea, en les famílies i els alumnes. Veiem una sobreprotecció del nen i això és una forma de maltractament. Li impedeixes tenir experiències pròpies amb la realitat. Tot està mediatitzat per la cura dels pares, pel psicòleg… L’índex que més em preocupa és el genoll impol·lut dels nanos. Una generació que creix amb els genolls sense cap ferida, no té infantesa. A casa meva hi havia peres i pomes, però les peres robades a aquell vell del poble amb mal geni eren tan bones! Encara que fossin verdes i després tinguessis mal de ventre. I després t’has de trobar les conseqüències d’això, tenir experiències. Estem educant els nens per no frustrar-los i els allunyem massa de la realitat. Quan critico el “bonisme pedagògic” penso en aquest mestre que s’estima tant a l’alumne que intenta evitar-li qualsevol patiment i esforç. Els pares estimen els seus fills per ser qui són. Els mestres hem d’estimar el que poden arribar a ser. Pensa en el metge de la meva infantesa.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/gregorio-luri-entrevista-pedagog-eduquem-nens-no-frustrarlos-allunyem-realitat_1305940_102.html