Category Archives: Església Catòlica

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Religió, Societat

Qui són els joves ultracatòlics

5 Sep, 2023 passerell Leave a comment

Montserrat Dameson
Barcelona. Dissabte, 5 d’agost de 2023

La setmana passada, El Punt Avui va publicar l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya”. És un article tendenciós, imprecís i, com a finestra a la realitat eclesial de Catalunya, és un article injust. Es basa només en un parell de fonts anònimes i està farcit de mitges veritats —com ara que Hakuna està fundat per un capellà de l’Opus Dei: no és així i Rourera no ho explica perquè no vol— que l’únic que busquen és reforçar un marc trampós: que l’Església catalana està preocupada per l’èxit de Hakuna, que hi ha una “manera catalana” de la fe que no té res a veure amb moviments com aquest i que, en conseqüència, ser català ha d’anar lligat a altres espiritualitats. No m’entretindré en explicar cada moviment o comunitat que exemplifiquen un tarannà eclesial. L’article projecta un esquema rígid que fossilitza els actors catòlics en un d’aquests caràcters i la realitat eclesial, sobretot la catalana, queda molt lluny d’aquest desert. Jo duc la creu de Taizé tatuada al canell perquè m’hi he passat set estius; a la Garriga hi ha un mossèn progressista; vaig anar a una escola del bisbat de Terrassa; a Barcelona alterno misses als caputxins de Pompeia, als jesuïtes de Casp i a Montalegre, regida per l’Opus Dei. He anat a les adoracions al Santíssim amb pregàries cantades de Hakuna i m’he format espiritualment allà on he trobat una església, que és sempre la casa de Jesús. Dic tot això perquè, per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal.

Per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal

En Marc Arza, amb qui no sempre comparteixo opinions però a qui respecto, escrivia a Nació Digital que “hi ha joves que trien tornar a les formes de fe dels seus avis” per explicar moviments com Hakuna. Aquesta benintencionada afirmació també queda lluny de la realitat. Hakuna i els moviments de joves que s’hi assimilen no busquen tornar a la fe dels nostres avis. Precisament, la fe dels nostres avis és moltes vegades aquest progressisme d’autoconsum que va buscar allunyar-se de la llosa del franquisme per conservar el seu espai a Catalunya. Em sembla que no m’equivoco si dic que, avui, bona part d’aquest mateix progressisme té les esglésies buides perquè, per allunyar-se del franquisme, va diluir tant el missatge que ofereix més ombres i dubtes que llums i raons. Aquesta és la fe dels meus avis i per això no m’interpel·la. Jo no he conegut la dictadura, i un tarannà a qui li tremola la mà quan m’ha d’oferir un pilar és un tarannà que, en un món en què ja sembla que tot és relatiu, no em tempta. És un caràcter tan obsessionat amb “actualitzar el missatge” —un missatge que sempre és nou i no ho necessita— que no ha sabut actualitzar-se en les maneres. Em sento més lliure que els meus avis i els meus pares perquè tinc l’oportunitat de viure la fe sense tants condicionants, conscient —i agraïda— que si avui soc catòlica és perquè moltíssimes generacions se les han empescat per mantenir viu el foc que m’ha estat llegat. Com jo, hi ha altres joves a Catalunya que ens vam confirmar en grups de vint, trenta i quaranta i que avui som els únics menors de seixanta anys a les nostres parròquies progressistes.

Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua

Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”. L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica. Fa mig any, en aquest mateix digital, vaig escriure “Crist, Catalunya?” en què ja alertava d’aquesta situació, perdoneu-me l’autoreferència. Al cap de molta gent que no té vincle amb l’Església, un catòlic és un cayetano amb la bandereta espanyola al canell. Que avui hi hagi articles en què mossens anònims alerten dels perills de Hakuna i en diguin pestes és una mostra més d’aquesta autocrítica capada. És una drecera per assenyalar les tares de l’altre sense haver de guarir-se les pròpies. A El Punt Avui, un d’ells es queixa que els joves que preparen aquestes adoracions a la parròquia, després, els diumenges, “no venen a missa”. Que això sigui una crítica i no una clau per pensar com és que aquests joves només s’acosten a la parròquia quan s’hi fan coses autogestionades que no depenen del mossèn, és d’on plora la criatura. Primer de tot perquè dir-se progressista i assenyalar algú perquè no ha anat a missa o no ha vingut a missa a la teva parròquia no és l’argument progressista que es pensen. Després, perquè si la parròquia s’omple de joves a l’adoració i no a la missa potser el problema el tens tu i la manera com fas la missa. Per últim, si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen una hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que ara mateix no se’ls ofereix res millor en la seva llengua.

Aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies perquè el missatge arribi sense haver de passar per l’espanyolitat

Sovint es parla d’una “manera de fer catalana” dins l’Església com si l’adscripció nacional catalana fos sinònim de progressisme i l’espanyola de conservadorisme. A qui hi ha darrere l’article d’El Punt Avui potser l’interessa aquesta distinció perquè permet que tot sigui blanc o negre i simplifica les coses a l’hora de fer segons quines acusacions. Aquest és un marc que va molt bé per tenir raó quan fas un article per cagar-te en els “ultracatòlics” —que moltes vegades només són catòlics— però és un tret al peu si de veritat vols parlar de la realitat eclesial. Hi ha catalans conservadors i hi ha espanyols progressistes. També hi ha tot el que queda entremig perquè, gràcies a Déu, l’Església és universal i l’adscripció nacional no implica tenir un tarannà o un altre. Si això fos així, l’Església estaria atacant la seva pròpia universalitat amb nucli a Roma. Aquestes construccions i aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi tensionetes i guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies que podríem invertir en pensar nous camins perquè el nostre missatge, que és la millor història d’amor de la Història, arribi a tanta gent com sigui possible sense haver de passar per l’espanyolitat.

Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ‘¿se puede ser católica e independentista?’

Aquest missatge també ha d’arribar a la gent que avui no forma part de l’Església perquè es pensa que no hi té lloc, o potser no s’ha fet les preguntes adequades, o ens veu des de fora, o llegeix articles com els d’El Punt Avui i conclou que tot això no li surt a compte, o veu imatges de la Jornada Mundial de la Joventut i es pensa que són uns bojos. Hakuna segur que té defectes però ha trobat una manera nova de viure la fe. Qui hi vegi una amenaça és que no ha trobat la pròpia fórmula per cultivar el seu espai. Els hi passa als progressistes —i també als tradicionalistes, quan veuen imatges de joves gaudint als concerts de la JMJ—. Si els preocupa Hakuna, que li facin la competència. En català, si pot ser, i de tantes maneres com vulguin. Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ¿se puede ser católica e independentista?, no us penseu. L’altre dia érem amb un grup d’amics i parlàvem d’això mateix. Un d’ells, exseminarista, va dir: “Jo no sé per què s’ha de ser d’una cosa o d’una altra, de Hakuna o del que sigui. Jo soc de Jesús i vaig fent”. Vaig fer un glop al meu gintònic i vaig pensar: Amén.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joves-ultracatolics-montserrat-dameson_1073187_102.html

creació evolució, Educació, Església Catòlica, Reflexions, Religió

Dios no mola

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Cuando, el año pasado, se publicaba en Estados Unidos “God is not nice”, de Ulrich L. Lehner, Enrique García-Máiquez lo glosaba para Nueva Revista. Escribía entonces el conocido escritor y periodista que esperaba que el libro se tradujera muy pronto.

Pues bien, ya tenemos aquí la traducción: Dios no mola, y para celebrarlo, recogemos lo que García-Máiquez, con buen tino, nos explica sobre él:

“Este libro es de teología, como recalca desde el prólogo Scott Hahn, pero es también un manual de primeros auxilios intelectuales para el mundo moderno. Arremete contra el sentimentalismo, el subjetivismo, el relativismo, la irresponsabilidad moral, el adanismo, el psicologismo, el emotivismo, el eclecticismo y el etcetericismo que nos rodea en todos los ámbitos de nuestra sociedad. Y lo hace desde su puro epicentro, que es una concepción de Dios mediatizada por todas estas veladuras de moda y que revierte (efecto y causa) sobre ellas, exacerbándolas.

Lehner no arremete por gusto ni por aguarnos la fiesta. De hecho, se le nota incómodo a veces al recordarnos que Dios es un Dios que ha de producir, ante todo, temor y temblor y que el comienzo de la sabiduría es (Prov 9, 10) el temor de Dios. Un repaso somero no sólo al Antiguo Testamento, sino al Nuevo, disipa como una niebla todos los intentos de presentarnos a un dios siempre agradable, moderado, razonable y modosito. El escritor escribe “dios” en minúsculas cuando habla del dios rebajado que producen esos intentos y que terminan dando lugar, en el mejor de los casos, a un Santa Claus vitaminado, jocoso, inofensivo, ingenuo, placentero, utilitarista, garante quizá de cierta paz social y conseguidor tal vez de ventajas materiales, siempre acomodándose al gusto de “los cristianos desiderativos” (en expresión de Dorothy L. Sayers). No sería el Padre Nuestro que está en los cielos, sino un abuelete vaporoso que despliega una “benevolencia senil”, como lo describe C. S. Lewis. En Las crónicas de Narnia, el autor inglés ya había advertido de lo mismo mediante la grandiosa figura alegórica de Aslan, del que precisa: “No es inofensivo, sino bueno”.

Lehner escribe su libro ante todo por fidelidad al Dios revelado, un Dios celoso (Ex 20, 4), que nos sorprende como un ladrón en la noche (Mt 24, 43), Señor de los Ejércitos, capaz de meter a los discípulos de cabeza en una tormenta nocturna en un lago (Mc 4, 35), que premia a los buenos y castiga a los malos, que escapa a nuestro entendimiento y a nuestra sentimentalidad y que nos ama con la pasión de un novio que espera a su novia en la noche de bodas.

Pero en segunda instancia se esfuerza en explicarnos cómo es el Dios verdadero porque sólo Él es capaz de responder a nuestras ansias más íntimas. Es el Dios de la aventura, subraya el autor con tonos chestertonianos, el que produce reverencia, admiración y piedad, como una zarza ardiendo ante la que hay que descalzarse. De hecho, estamos ante un libro profundamente empático con los ateos y con los indiferentes, pues el autor repite una y otra vez que el dios que tan a menudo nos presentan no merece la pena.

Lo va dejando claro con frases como éstas:

Jesús ha venido a ser nuestro alimento, no nuestro antidepresivo o nuestro tranquilizante.
La imaginación no consiste en mistificar la realidad, sino en la habilidad de ver sus innumerables posibilidades.
Si los sentimientos controlan nuestras vidas, fácilmente adquirimos la noción de que son el verdadero centro de nuestra conciencia.
¡La mejor defensa de la fe es vivirla con alegría!
Demasiados catequistas y teólogos han hecho que millones de católicos crean que la razón, la tradición y las Escrituras no importan tanto como “la experiencia de los fieles”.
Para el emotivista, lo verdadero y lo falso han perdido su significado y su dios puede hacerte sentir súper acogido, pero no te salvará, porque no es real.
El amor del Dios verdadero perdona el pecado, no lo subestima.
La dimensión más importante del paraíso es la amistad íntima con el Dios infinito. [Esto es, por cierto, algo que podemos disfrutar ya aquí.]
Sólo cuando asumimos en serio el mundo con todo su sufrimiento, nos damos cuenta de que nada más que Dios puede salvarlo.
Los mismos cristianos que se duermen durante un sermón no tienen problema en leer trescientas páginas sobre cómo la fibra y las vitaminas pueden evitarles una muerte temprana.
El filósofo Odo Marquard llamaba a la ideología de una vida terrenal perfecta el “oso de peluche mental” de los adultos infantilizados.
Si todas mis oraciones tuviesen respuesta, me convertiría —me temo— en un súper narcisista.
[Contra los relativistas] Observemos la afirmación: “Una violación es siempre inmoral”. Confío en que todos los lectores estarán de acuerdo con esa afirmación y con que su validez es independiente de cualquier cultura o contexto. Si es así, entonces usted ha aceptado la existencia de normas morales objetivas, y podría querer buscar alguna otra, además de ésta.

https://balmeslibreria.com/dios-no-mola/

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, família, Feixisme, llengua catalana, Política, Religió, Societat

Pastoral del bisbe Morgades sobre la llengua catalana a l’Església

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.

Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.

La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.

Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.

Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.

Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]

Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.

Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]

En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.

La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.

Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]

Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.

No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.

La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.

https://www.mhcat.cat/recursos_i_recerca/recursos_projectes/recursos_en_linia/memoria_documental_de_catalunya/1900_pastoral_del_bisbe_morgades_sobre_la_llengua_catalana_a_l_esglesia

Educació, Església Catòlica, interculturalitat, Política, Religió, Societat

Desenes de cristians empresonats a l’Iran: “Poden sortir de la presó si paguen les fiances o fan cursos de reeducació islàmica”

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Una església cristiana a Teheran, en una imatge d’arxiu. | Foto: Borna Ghasemi

Més de seixanta cristians de l’Iran han estat detinguts en contra de la seva voluntat aquests últims mesos. És la situació que s’ha viscut des del passat mes de juny en aquest país, i que ha situat els conversos de l’islam (i, també, armenis iranians) en la tessitura d’haver de fer front a elevades fiances per poder sortir de les presons on es troben tancats —o bé assistir a sessions teòriques de reeducació islàmica.

Quan falten poques setmanes perquè es commemori el primer aniversari de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, una dona iraniana d’origen kurd que va ser arrestada i torturada per la policia religiosa islàmica per no fer servir el seu hijab correctament, aquestes detencions han tingut lloc en ciutats com ara Teheran, Rasht i Orumiyeh i, en alguns casos, s’ha obligat els detinguts a abandonar el país.

Es tracta d’unes dades que han estat publicades per Article Eighteen, una plataforma que es dedica a documentar les repressions a les minories cristianes per part dels aiatol·làs. En aquest sentit, el seu director, Mansour Borji, ha parlat, en unes declaracions recollides per Ajuda a l’Església Necessitada, d’una “nova repressió de les llibertats civils” i ha afegit que l’enfocament repressiu imposat per les autoritats, inclosa la tornada a escena de l’anomenada “policia de la moral”, podria ser un “missatge tant nacional com internacional”.

Desenes de cristians empresonats a l’Iran: “Poden sortir de la presó si paguen les fiances o fan cursos de reeducació islàmica”

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Qui va assassinar Carrasco i Formiguera?

14 May, 2023 passerell Leave a comment

El general Franco va ordenar personalment la seva execució; però la sentència de mort la va escriure molta altra gent.

Burgos; 9 d’abril de 1938. Fa 85 anys. El general Franco, cap de la Junta de Defensa Nacional (el govern del bàndol rebel durant la Guerra Civil Espanyola), ordenava el compliment de la sentència de mort dictada el 28 d’agost de 1937 contra Manuel Carrasco i Formiguera; exconseller de Sanitat de la Generalitat (del primer govern Macià, 1931); i exdiputat a les Corts republicanes pel partit Unió Democràtica de Catalunya. Durant mesos, el govern rebel va rebre una multitud de peticions internacionals d’indult. I alguns destacats investigadors de la Guerra Civil Espanyola afirmen que l’execució de la sentència es va precipitar quan les mateixes cancelleries que sol·licitaven l’indult van condemnar els atacs aeris alemanys i italians contra la població civil basca i catalana. Va ser així? O hi havia més motius i de més pes?

Qui era Carrasco i Formiguera?

Carrasco havia nascut a Barcelona el 1890. Va estudiar dret i va exercir com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat. El 1920, amb trenta anys, era elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga Regionalista. I el 1922, desencantat amb el conformisme de Cambó, se n’anava per crear la formació nacionalista Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31) va dirigir L’Estevet, un setmanari proper a la seva formació política, i va ser empresonat per la publicació d’unes caricatures que representaven els militars espanyols. Passat un temps, tindria un paper destacadíssim en el Pacte de Sant Sebastià (1930), el congrés clandestí dels republicans espanyols on es va convenir que no era possible instaurar un règim republicà sense restaurar l’autogovern català liquidat el 1714.

Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font manuelcarrascoiformiguera — Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font: manuelcarrascoiformiguera

Què més era Carrasco i Formiguera?

Amb la caiguda de la dictadura —i de la monarquia que li havia donat un entusiàstic suport—; i amb la proclamació de la República (1931), salta a l’escena una generació extraordinària de polítics, com Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Lluhí, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas o Joan Comorera; per citar només alguns noms. En aquell moment, Carrasco ja era una figura molt prometedora. I així ho va veure el president Macià, que en formar un primer govern provisional i de concentració (abril, 1931) va comptar amb ell. Entre el 28 d’abril de 1931, data de formació del primer govern de Catalunya des de 1714, fins a la remodelació del 29 de desembre de 1931, Manuel Carrasco i Formiguera seria conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera en l’esclat de la Guerra Civil

Carrasco i Formiguera és un dels moltíssims exemples, probablement el més evident, que desmenteix l’eix “catòlics catalans-rebel·lió militar”. Carrasco i Formiguera era una persona de profundes conviccions catòliques. I era, també, una persona d’una ideologia profundament republicana i catalanista. Els historiadors que han investigat la figura i l’ideari de Carrasco, com Lluís Duran, posen molt èmfasi en la seva cita “Per una Catalunya políticament lliure i socialment justa” que revela un pensament “cristià, catalanista, i antimonàrquic radical”. A l’esclat de la Guerra Civil (1936); Carrasco ja no és una promesa, sinó que és un dels actius polítics més valuosos del país. Absolutament lleial a les institucions de Catalunya i al règim republicà; malgrat el curs dels esdeveniments, que el podia haver empès cap al bàndol contrari.

Carrasco i Formiguera, al centre; amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs en un congrés a Barcelona. Font Arxiu ElNacional — Carrasco i Formiguera, al centre, amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs
en un congrés a Barcelona. Font: Arxiu ElNacional

La persecució a Carrasco i Formiguera

Carrasco i la seva família van patir la persecució dels elements més radicals dels dos bàndols. A Catalunya, després de la derrota del cop d’estat militar (19 de juliol de 1936) es va produir un segon cop, protagonitzat pels anarquistes de la CNT-FAI, que es va imposar plenament (20 de juliol de 1936). El Comitè de Milícies Antifeixistes, controlat pels anarquistes, es va convertir en el govern de facto. I les sinistres Patrulles de Control, una refinada extracció dels pitjors convictes excarcerats, en les noves forces d’ordre públic. Les persones i les famílies de confessió catòlica o d’ideologia catalanista, sobretot independentista (o tot a la vegada, com Carrasco i Formiguera) van ser sotmesos a una persecució brutal. Una constant amenaça a la seva vida que els va obligar a escapar. La família Carrasco-Azemar es va exiliar a Euskadi.

L’exili dels perseguits

L’exili català a Euskadi tenia dues destinacions molt diferenciades, que revelaven la veritable ideologia de cada una d’aquelles famílies. Una part molt majoritària d’aquell col·lectiu es va dirigir a Donosti, una plaça “nacional” ocupada pels rebels el 13 de setembre de 1936. I una minoritària part es va dirigir a Bilbao, seu del govern basc, que resistiria l’ocupació franquista fins al 19 de juny de 1937. Aquesta darrera va ser la destinació de Carrasco; que inicialment va marxar sol (agost, 1936) i es va situar com a assessor del lehendakari Aguirre, a la seu del govern basc, a Bilbao. Carrasco i Formiguera treballaria per la lehendakaritza fins que, el febrer de 1937, va tornar a Catalunya (immersa en un clima de guerra civil entre comunistes i anarquistes que acabaria esclatant el maig de 1937); per a rescatar i reunir la seva família.

A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques. A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font Pinteres — A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques.
A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font: Pinterest

La captura de Carrasco i Formiguera

El març de 1937, la família Carrasco-Azemar va sortir de Catalunya pels Pirineus orientals i es van endinsar en territori de la República francesa fins als Pirineus atlàntics. Allà es van embarcar en un vaixell que els havia de conduir fins a Bilbao. Però no hi van arribar mai. Perquè quan aquell vaixell navegava davant de les costes de Guipúscoa, com tantíssimes altres petites embarcacions; sorprenentment, va ser abordat per una llanxa militar de l’exèrcit rebel que tenia clar què i a qui buscava. Carrasco i Formiguera va ser identificat, detingut i conduït a Burgos, seu de la Junta de Defensa Nacional (el govern rebel) i sotmès a un consell de guerra —una pantomima jurídica— sense cap garantia processal. Acusat, paradoxalment, de “auxilio a la rebelión” va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937.

Qui va delatar la família Carrasco-Azemar?

La captura de Carrasco no hauria estat possible sense la revelació de la informació que la família havia sortit de Catalunya i es dirigia a Euskadi per França. En aquest punt és quan, amb tota probabilitat, entra en joc el SINFE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España); un “xiringuito” d’espies al servei dels rebels creat per Josep Bertran i Musitu, antic company de files de Carrasco a la Lliga i líder del violentíssim Sindicat Lliure de la patronal durant els anys de plom del pistolerisme (1919-1923). El SINFE, que reportava directament a Serrano-Súñer (responsable d’Afers Exteriors de la rebel·lió); estava dirigit des de París per Francesc Cambó, també antic company de files de Carrasco a la Lliga, i tenia unes reveladores terminacions (Barcelona, Biarritz, Donosti), que dibuixaven amb precisió la ruta de l’exili català a Euskadi.

Per què Franco va confirmar la sentència de mort a Carrasco i Formiguera?

Els professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, especialistes d’aquest període històric, expliquen que l’execució de la sentència es va precipitar quan Franco va ser durament reprovat per les cancelleries europees (les mateixes que sol·licitaven l’indult a Carrasco i Formiguera) pels bombardeigs sobre la població civil basca i catalana (Gernika, Lleida, Barcelona). Però no podem oblidar l’evolució del mapa de la guerra en aquells dies. Quan Carrasco va ser assassinat, les tropes rebels havien trencat el front d’Aragó, i eren a un pas de la Mediterrània, és a dir de fracturar la zona republicana en dos i aïllar Catalunya. Sis dies més tard, el 15 d’abril de 1938, ocupaven Vinaròs; i posaven en marxa la Ofensiva de Cataluña: Batalla de l’Ebre, ocupació del país i tancament de la frontera hispanofrancesa. La fi de la República.

Quin missatge llançava Franco amb l’assassinat de Carrasco i Formiguera?

La Ofensiva de Cataluña seria el gran cavall de batalla dels rebels. Catalunya era el territori més hostil a la rebel·lió militar; i Barcelona havia estat l’única ciutat de la República que havia derrotat per les armes els militars colpistes. Tots els historiadors d’aquesta etapa coincideixen que el bàndol rebel va fiar el destí d’aquella guerra a la Ofensiva de Cataluña. I amb l’assassinat de Carrasco, la Junta de Burgos i certs elements del poder econòmic català, llençaven un amenaçador missatge que advertia que el republicanisme independentista, per molt fonament catòlic que tingués, seria perseguit amb el mateix rigor que l’anarquisme i el comunisme. Un any abans, durant l’ocupació franquista d’Euskadi, el general Mola, amb aquest mateix propòsit, havia ordenat l’assassinat de dotzenes de capellans bascos.

Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu. Font Arxiu de l'estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d'Espanya — Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu.
Font: Arxiu de l’estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d’Espanya

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/qui-assassinar-carrasco-formiguera_1008159_102.html

Educació, Església Catòlica, medecina, pobresa, Política, Societat

Camerún: sacar adelante a las chicas

14 May, 2023 passerell Leave a comment

La Dra. Ester Tallah, de Camerún, es testigo de la grave discriminación que sufre la mujer en su país. De hecho, nos puede dejar boquiabiertos al contar historias como la de un padre que pactó con otro hombre entregarle su hija nada más nacer… a cambio de una cerveza.

La reconocida pediatra, que dirige en su país la Coalición contra la Malaria, tiene, además de una preocupación por los temas de salud, un particular desvelo por otro déficit: el de la educación de las niñas, una prioridad en un contexto en que la mujer tiene muy difícil poder dejar huella en el desarrollo de la sociedad. Por ello, por su intensa labor en este aspecto, la ONG Harambee le ha concedido su Premio a la Promoción e Igualdad de la Mujer Africana.

“El mayor obstáculo de las mujeres en África es la pobreza –explica a Aceprensa, tras un encuentro con los medios en el Centro Internacional de Prensa, en Madrid–. En un ambiente de enfermedad, de muerte, de enorme sufrimiento, la mujer es la que lleva la carga de la familia, la que tiene que alimentarla, la que tiene que hacerlo todo. Y otro problema es la tradición, pues en cuanto se casa, pasa a pertenecer al marido; se convierte en patrimonio de la familia del marido”.

Todo conspira contra ellas: desde las propias estructuras sociales hasta los modos en que se gestiona la economía del país. Pone como ejemplo los programas de ajuste estructural del FMI y el Banco Mundial, que han implicado recortes en educación. Si hay que apretarse el cinturón y dejar a alguien sin estudios, pues primero a las chicas.

“Los programas de ajuste dejaron en la calle a muchos empleados públicos; por tanto, muchas personas que pudieron haber accedido a la educación no pudieron hacerlo. Aunque la educación es gratis, hay muchos costes (en tiza, en manuales, papeles, etc.) que el gobierno no sufraga. Eso tendría que pagarlo el colegio, y cuando se pide más dinero a los padres, pues no pueden asumirlo. Pregunté [a las autoridades] por esa contradicción entre el desarrollo del país y la falta de educación para los niños, y no me dieron una respuesta satisfactoria”.

“Todo esto ha tenido un impacto muy negativo”, refiere, pues “el poco dinero que tiene la familia, no se invierte en las mujeres, sino en los hijos varones”.

Un colegio para niñas pobres

Precisamente el monto del premio y lo acopiado por la campaña de fundraising organizada por Harambee serán destinados a promover un colegio dedicado exclusivamente a niñas pobres, que contará con el apoyo de la Asociación EFEDI (École, Famille, Éducation Integrale), una iniciativa creada por ella. Para seguir adelante se necesitan manos amigas, pues se precisa formar a 6 profesores en España, crear becas de estudio para chicas, becas de comedor, de transporte, y la propia edificación del centro.

“Ya hemos empezado con un preescolar, en unas instalaciones provisionales –explica a los periodistas–. Estamos buscando fondos para construir un colegio. No queremos una choza. Queremos un colegio digno y bien construido, del que las alumnas se sientan orgullosas. Aunque sean pobres, también ellas tienen derecho a estudiar en un colegio con buenas instalaciones”.

¿Alguna ayuda del gobierno en este sentido?, inquiero. “Tenemos el apoyo del Ministerio de Educación, pero no financieramente. Normalmente, el gobierno colabora con las iniciativas educacionales privadas, pero en los años recientes no lo ha hecho, por las dificultades económicas”.

Según cifras del Instituto Nacional de Estadística de Camerún, citadas por la Dra. Tallah, solo el 58% de las niñas de ese país se inscriben en la escuela primaria, y apenas el 37% termina la formación básica. En 2015, de los 1,7 millones de menores de edad que no estaban integrados en el sistema escolar, 1,3 millones eran niñas.

Muertes por malaria: una gota cada dos minutos

“De diez niños que mueren en Camerún, cuatro son casos de malaria –apuntó la Dra. Tallah en conversación con los periodistas en Madrid–. El informe mundial sobre malaria, de 2015, señala que las muertes se han reducido a la mitad. Antes se decía que un niño moría por esa causa cada 30 segundos, luego, que 45, 60, y ahora, cada dos minutos. Ha mejorado, pero sigue siendo mucho”.

“Creo –añade– que el del ébola fue un asunto muy sensacionalista. Se le dio mucho espacio en los medios, y por ello tuvo más atención, con la consecuencia de que se recabaran más fondos para combatir la enfermedad. No entro a juzgarlo, porque no es mi campo de actuación, pero insisto que la malaria es mucho más mortal que el ébola, el zika, la tuberculosis y el VIH juntos”. Lo que pasa es que como la mayoría de las muertes son de niños, pueden llamar menos la atención. Pero los niños son el futuro del país”.

Sobre la posibilidad de una vacuna contra la enfermedad, la Dra. Tallah informaba en días pasados a El Mundo que la conocida farmacéutica Glaxo ya ha desarrollado una: “Tiene una que protege al 50% de la población y que aún no ha salido; creo que lo hará este año. Que proteja solo al 50% de la población no es óptimo , pero es mejor que nada. La vacuna será especialmente necesaria cuando logremos erradicar la malaria, porque la gente ya no estará protegida naturalmente contra ella. También es muy importante que todos los países en los que la malaria es endémica se muevan al mismo paso. Si no es así, los que se queden atrás reinfectarán a los otros. Recuerde que en los años 50 la malaria era bastante común en Europa, y ahora está erradicada. Se puede acabar con ella”.

https://www.aceprensa.com/sociedad/africa/camerun-sacar-adelante-las-chicas/

https://opusdei.org/es-es/article/la-escuela-tiama-un-futuro-para-las-ninas-de-camerun/

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, pederàstia, Política

NO VA D’HUMOR: VA DE CATALANOFÒBIA

1 May, 2023 passerell Leave a comment

SALVADOR CARDÚS I ROS
El 23 de febrer del 1988, al programa de Televisió Espanyola Viaje con nosotros que conduïa Javier Gurrutxaga, els Joglars d’Albert Boadella hi van fer un gag –amb molta fel– en què es parodiava el Barça, Jordi Pujol i la Moreneta. Es pot veure a YouTube. El programa de Gurrutxaga era fet amb una llibertat d’expressió profundament irreverent que ara seria difícil de repetir. Això sí: el programa només es va emetre entre gener i maig d’aquell any…

Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixecar molta polseguera a Catalunya. A més de les protestes esperables dels sectors més conservadors, del PP de Fernández Díaz a l’arquebisbat de Barcelona –llavors encara regit pel cardenal Narcís Jubany–, les queixes també van arribar de part d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan n’era secretari general Joan Hortalà. I aquest clima d’indignació va propiciar que hom es demanés si els catalans no teníem sentit de l’humor.

De llavors ençà, el context social i polític, la reputació pública de l’Església catòlica, el panorama dels canals i els estils televisius i, particularment, les expressions de l’humor, han canviat molt. Però allò que no ha canviat és la utilització de l’humor per posar-lo al servei dels combats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està passant de fa un parell de setmanes, ho ha tornat a posar en evidència. I entre el del Viaje con nosotros i aquest darrer, en tota la resta d’ocasions, s’ha repetit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.

Per tant, una cosa són els termes en què es presenta la polèmica pública i una altra cosa allò que realment pretén aconseguir. Vull dir que malgrat que el debat sol anar sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sensibilitat de determinats col·lectius, que són qüestions certament rellevants, la fabricació de la polèmica té uns altres objectius. Així, mentre es torna a parlar de si els catalans o els andalusos tenen sentit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sensibilitat religiosa –hi cauen de quatre potes des dels bisbes catalans fins al CAC–, la voluntat dels qui inflamen la indignació és estrictament d’ordre polític.

I és que cal entendre la dimensió política de l’humor. Un paper especialment rellevant quan la política està en hores baixes i té poca credibilitat. I és que ha arribat un punt en què l’humor polític és gairebé tota la informació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el principal constructor de les imatges i els perfils polítics que coneixen la majoria de catalans, i que obviant la seva dimensió còmica, es prenen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa parodiar.

A més, les crítiques que reben els programes d’humor –persecucions judicials incloses– també són polítiques. Ho prova el seu oportunisme en períodes electorals, ho prova que les indignacions només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indignació és terriblement insolidària– i ho prova l’ocultació que –de bona o mala fe– es fa del context general. Per exemple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afirmar que “només” els andalusos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols propis, quan els catalans devem ser dels pobles més autoparodiats, incloent-hi, naturalment, la Moreneta i la nostra televisió pública.

En aquest sentit, entrar a discutir quins són els límits de la llibertat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmascara el propòsit real de la indignació. Si es volgués parlar dels límits de la llibertat d’expressió, el més interessant seria observar de què no es pot fer broma en l’actualitat, quins són avui dia els col·lectius intocables i fins i tot quines són les fronteres entre l’humor i allò que es qualifica de delicte d’odi.

Tot i que en el cas del gag de Gurrutxaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia semblar que el debat era sobre l’ofensa de sentiments religiosos, en realitat es tractava de seguir inflant la catalanofòbia que tan útil és en períodes electorals. Així de simple.

https://www.lrp.cat/opinio/article/2280846-no-va-d-humor-va-de-catalanofobia.html

Església Catòlica, guerres, migrants, Religió, tràfic d'armes

Cristianos asesinados este Viernes Santo en Nigeria

15 Apr, 2023 passerell Leave a comment

(ZENIT Noticias / Makurdi, 11.04.2023).- Más de 35 personas murieron el Viernes Santo en el Cinturón Medio de Nigeria cuando unos hombres armados abrieron fuego en un campamento de desplazados internos.

En un mensaje enviado a la organización caritativa católica Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN), el Padre Remigius Ihyula, de la diócesis de Makurdi, dijo: «Los [pastores] fulani llegaron a un campo de desplazados internos para matar a estas almas inocentes».

Informes procedentes de la región, en el estado de Benue, afirmaban que los presuntos pastores «invadieron» el recinto de una escuela primaria, donde acampaban los desplazados internos, y empezaron a disparar indiscriminadamente, dejando a cerca de 40 personas gravemente heridas. Según los informes locales, la gran mayoría de los muertos eran mujeres.

El Padre Ihyula dijo: «El [lugar] es bien conocido y se utiliza como refugio para personas de asentamientos vecinos como Udei, que, de vez en cuando, acuden a la escuela para dormir [o] quedarse debido al miedo y la inseguridad en sus pueblos. Junto a la escuela está la casa de Zaki Bernard Shawa, que también perdió a dos hijos en el ataque, mientras que frente a la escuela está la autopista Makurdi-Lafia con un puesto de control policial».

El Sr. Shawa, jefe de distrito de Nyiev, la zona donde tuvo lugar el ataque, fue citado en informes locales diciendo: «A algunos [de los que murieron] les dispararon justo en sus habitaciones, mientras dormían, y a otros, entre ellos dos de mis hijos, los sorprendieron corriendo y los mataron».

Según el Padre Ihyula, los atacantes destruyeron propiedades, incluidos vehículos.

Sólo en la diócesis de Makurdi hay dos millones de desplazados internos, la mayoría cristianos, repartidos en siete campamentos.

El Padre Ihyula dijo a AIN que la mayoría de los desplazados internos solían ser autosuficientes, pero ahora dependen totalmente de las limosnas. Los campos carecen de equipamiento básico, como camas, y la gran mayoría de los desplazados tienen que dormir en el suelo.

La animosidad entre pastores nómadas y agricultores viene de lejos, pero el conflicto se ha agravado debido a las armas automáticas procedentes de Libia que inundan el mercado negro.

La situación se ha agravado por las diferencias religiosas, ya que la mayoría de los fulani son pastores y la mayoría de los agricultores de la región son cristianos.

Existe el temor de que la violencia fulani esté siendo avivada por quienes quieren eliminar a los cristianos de la región.

35 cristianos fueron asesinados este Viernes Santo en Nigeria

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Religió

Carrasco i Formiguera i el president Companys

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.

Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.

Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.

La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.

Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.

Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.

És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.

Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.

El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.

Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.

Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/carrasco-formiguera-president-companys-sergi-sol_1004598_102.html

Església Catòlica, pederàstia, psicologia, Reflexions, Religió, Societat

Amén: com el papa Francesc

9 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Em molesta que els catòlics tinguem fama d’estar enfadats i em molesta que segons quins catòlics estiguin sempre disposats a posar d’excusa l’ambient hostil per estar-ho. Fa pocs dies que s’ha estrenat a Disney+ Amén. Francisco responde, una conversa del papa Francesc amb una desena de joves molt diversos. N’he llegit diverses crítiques provinents de catòlics i totes tenien una cosa en comú: els ha semblat que el càsting dels joves pregunten al Sant Pare no estava prou ben triat, com volent dir “nosaltres no hi som” o “no hi sortim prou”. Només hi ha una noia catòlica practicant com ho entenem aquí i sembla que, injustament, se li hagi encarregat la missió de representar tots els joves que combreguen amb el missatge de l’Església del món. O del món hispanoparlant, és clar, perquè d’una cosa dirigida per Jordi Évole sempre se n’ha de sospitar alguna voluntat política inconscient.

El Papa se la juga perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal. Vol ser al món i això hauria de generar tota la confiança possible

La cosa, però, és que als catòlics acostumats al ball de bastons dialèctic, qualsevol esdeveniment que ens situï al centre d’atenció ens posa en alerta. Veure el Sant Pare al bell mig d’un públic com aquest em sembla que ens fa sentir dues coses ben naturals. La primera, desitjar un documental diferent, un de més feelgood en què joves que cada dia viuen la seva fe amb naturalitat en entorns en què són una anomalia poden tenir contacte amb el més alt representant de la institució que els fa de paraigua. La segona, si la conversa no ha de ser aquesta, desitjar com a mínim un equilibri de forces entre el públic pregunta perquè el repartiment sigui més just o que s’assembli a la nostra idea del que és just. És un error pensar que el Sant Pare es prestaria públicament a fer res que ens deixés malament. Agafar-s’ho per aquest costat, pel costat que punxa i des del què podem justificar el nostre nyínyínyí, parteix d’una desconfiança amb Francesc. Una desconfiança injustificada, penso. És el Sant Pare i se la juga en un documental poc convencional per a Disney+ perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal, un públic a qui el missatge de l’Església o bé no arriba perquè no en formen part o bé arriba embrutit per prejudicis i filtres tendenciosos. És un Papa que vol ser al món, i això hauria de generar tota la confiança possible.

La noia expressa que no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor, a la tristesa i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim

A la conversa hi surten tots els grans temes que orbiten l’Església i la societat: colonialisme, avortament, sexe, abusos a l’Església, violència psicològica, distanciament entre la institució i la societat, feminisme, el col·lectiu LGTBI+, pornografia, migracions i racisme. El Sant Pare té un discurs sòlid que sap transmetre sense renunciar a l’empatia. “Sent-te lliure per expressar-te”, “plora si ho necessites” o “pren-te el teu temps” són falques que repeteix per poder dialogar amb un grup de joves que no amaguen les seves ferides, algunes provocades per homes i dones de la mateixa Església. La xerrada avança amb un Francesc que no renuncia al to de diàleg, més que de monòleg i de discurs oficial mastegat, fins que finalment comparteix la seva experiència la noia de Madrid, catòlica practicant provinent d’un entorn molt religiós. A mi, com a catòlica, sentir-la parlar em va corregir la visió de la conversa. És el punt d’inflexió que capgira el tauler perquè expressa que veu el mal i el patiment del món i no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor que palpa, a la tristesa que molts carreguen i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim.

La del Papa és una posició d’acció i de disponibilitat per als altres sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor

Capgira el marcador —en el meu cas—, perquè com a catòlica em vaig deixar de buscar entre el públic i vaig entendre que el Papa no s’havia prestat a la conversa perquè la representació dels joves i les seves inquietuds li fossin més o menys favorables. En aquella escena, el representant dels catòlics és ell. Els catòlics no som al públic —o no hi som del tot— i aquesta és la gràcia, que no hi hem de ser perquè la fe ens convida a participar en la societat i no a ser simples espectadors. Hem de seure a la butaca del papa Francesc de les nostres vides i explicar-nos al món com ho fa ell. És una posició d’acció i de disponibilitat pels altres, sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor. És el que fem quan detectem que un amic ens necessita, quan algú ha estat ferit i necessita un lloc segur per explicar-ho o que algú busca Déu, però no sap per on tirar. Pensar que el documental no fa servei als catòlics perquè no som prous entre el públic o perquè els joves que hi són no pregunten que com a catòlics preguntaríem és, un altre cop, estar disponible per a poca cosa més que per a estar irritat. Mirar-se’l així d’entrada i anar-se deixant guanyar pel paper que fa el Sant Pare, que sempre ens representa, obre pas a un servei personal més gran que el de sentir que es remuga amb motiu. Les necessitats del món, igual que les preguntes que els joves fan al Papa, no les triarem nosaltres. El mal del món no s’escull a la carta i, malgrat això, ser catòlics ens demana passar a l’acció per ser exemple viu d’una vida millor, una vida amb Déu. Com el papa Francesc.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/amen-papa-francesc-montserrat-dameson_1004343_102.html