Category Archives: família

Xifra rècord dels llegats solidaris a Catalunya

El Col·legi Notarial de Catalunya avança les herències concedides a ONG laiques i entitats religioses el primer semestre. Són 102 milions d’euros el 2025, el doble que en tot el 2024

Solidaritat en augment. L’any 2024 es van comptabilitzar un total de 201 herències a Catalunya, en les quals els testadors van incloure com a beneficiàries a una o més entitats socials, sumant un total 56.731.903 euros, segons ha informat aquest divendres el Col·legi Notarial de Catalunya,en motiu del Dia Internacional del Llegat Solidari, que se celebra el 13 de setembre. S’informa que l’import econòmic d’aquestes herències és la xifra més alta registrada en els últims cinc anys, alhora que va augmentar un 50% respecte a 2023.  A més, s’avança que durant el primer semestre de 2025 s’han registrat 104 llegats solidaris, el contingut dels quals suma un total de 102 milions d’euros, el doble que el valor total dels llegats de 2024.

En concret, les dades de l’Observatori Notarial de Catalunya mostren que l’any passat va haver-hi un total de 61.824 herències en el territori català, de les quals només un 0,3% contenien llegats solidaris, un percentatge que es manté estable en els últims anys. D’altra banda,  s’informa que Catalunya va concentrar l’any passat el 16% dels llegats solidaris autoritzats a l’Estat espanyol, on es van comptabilitzar un total de 1.194. Respecte al seu import, la comunitat catalana va representar el 17,4% del total recaptat en l’àmbit estatal, amb un total de 324.502.935 euros.

Principals destinataris

Quant als destinataris, els llegats solidaris poden disposar-se a favor d’entitats benèfiques, entitats religioses, ONG o fundacions. L’any passat, el 53% van ser per a ONG laiques: 117 amb un valor de 31.148.497 euros. El 47% restant, 103, es van destinar a institucions religioses, amb un valor de 25.583.405 euros. Es precisa que un mateix testament pot contenir tots dos tipus de llegats solidaris.

També s’exposa que els llegats solidaris corresponen tant a testaments recents com a altres formalitzats fa anys, i es fan efectius després de la defunció del testador, moment en què s’activa l’herència i poden ser comptabilitzats.

José Alberto Marín, degà del Col·legi Notarial de Catalunya, ha destacat que “a pesar que les xifres de llegats solidaris es mantenen estables, el seu impacte social és rellevant i cada vegada existeix una major sensibilització gràcies a la difusió de campanyes informatives”.

Quant al perfil dels qui trien aquesta opció, Marín ha afegit que “es tracta tant de persones sense descendència directa que desitgen donar un destí social als seus béns, com de ciutadans amb família que opten per reservar una part de la seva herència a entitats que reflecteixen els seus valors”.

A Catalunya, bona part de les persones que moren tenen testament fet (un 80%). Això no obstant, en un 16% dels casos, els hereus renuncien a acceptar l’herència perquè els deutes i els impostos a pagar superen el patrimoni.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xifra-record-llegats-solidaris-catalunya-102-milions-euros-2025-doble-tot-2024_1483481_102.html

Quan no tens la mare que t’agradaria

Marta Segrelles, autora d”Estimada mama, em fas mal’, explica la complicada relació entre mares i filles

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets… “Gràcies, mama, ets la millor” és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

¿Però què passa si no sents això per la teva mare? ¿Què passa si, per molt que ho desitgis, la relació amb ella mai ha estat com tu voldries? ¿Ets una mala filla, pel fet de sentir-te així? De tot això en parla la psicòloga Marta Segrelles, que acaba de publicar el llibre Estimada mama, em fas mal (Bruguera, 2024).

“Sovint partim de la base que una bona relació amb la mare es dona de forma automàtica, però al final, les relacions segures s’han de construir”, assegura Segrelles. És com el que explica la Bet [nom fictici]: “Sempre he sentit que la meva mare no m’ha donat mai afecte, com petons o abraçades. Més aviat ha estat una mare autoritària”. Això sí, també remarca com, en els moments difícils, sempre ha estat present i ha pogut comptar amb ella.

Hi ha mares que no truquen a les seves filles, que no proposen de quedar o no senten la necessitat de tenir un contacte constant. ¿És dolent, això? “Es tracta de conèixer la nostra mare i saber què és el que li podem demanar i què no”, matisa Segrelles. “Sovint, si mires les seves relacions, ja veus que potser és una persona que no té gaires amistats i no manté contacte amb els seus familiars d’origen. Potser ella ja és així”, continua.

Davant d’això, la psicòloga apunta que la nostra feina és acceptar: ¿Què tinc al davant? ¿Què és el que estic buscant? ¿Això m’ho podrà donar, la meva mare? De vegades sí que es pot fer una actualització de la relació i provar de fer juntes coses noves, però també pot passar que l’intent no arribi a bon port. “Aleshores ho haurem d’acceptar i fer aquest dol de saber que no tens la mare que t’agradaria, però això no vol dir que la teva mare sigui pitjor, sinó que hi ha algunes necessitats que no et pot cobrir”, reflexiona.

No em para de trucar”

És clar que també es pot donar la situació inversa. Hi ha mares molt absorbents que truquen més d’un cop al dia i que necessiten un contacte constant amb les seves filles. “Fins i tot la mare que vol ser responsable i respectuosa amb tu no ho fa bé el cent per cent del temps”, admet la psicòloga. “Ara bé, si resulta que en totes les interaccions la mare es comporta d’una manera molt absorbent i et sents molt envaïda per aquesta dinàmica, aleshores cal tenir una conversa”, continua. Pot ser incòmode haver de dir-li que no vols dinar amb ella cada diumenge o que no sempre vols parlar-hi per telèfon. “Has de saber fer-li entendre que, tot i que t’agrada estar amb ella, també necessites els teus espais, i no passa res”, diu Segrelles.

Canvi de rols

La Núria [nom fictici] està molt unida a la seva mare i el seu contacte és constant. Tot i això, lamenta com, tot i ser una dona adulta amb el seu propi nadó, la mare la continua tractant com si encara fos petita. “Sembla que em vulgui fer notar que ella és la mare i jo, tot i ja ser mare, continuo sent jove i inexperta. És aquesta sensació que no acabes parlant mai d’igual a igual, de mare a mare”, lamenta.

No sempre és fàcil que una mare s’adoni que la seva filla ja és adulta. “De vegades costa veure que la filla té els seus propis desitjos, els seus interessos i la seva manera de fer. Són coses que costen de validar i respectar en relacions en què aquesta diferència i individualitat no s’acullen bé”, explica la psicòloga.

“Sempre és ella qui té raó i invalida una mica la meva opinió –continua la Núria–. És frustrant perquè, tot i que intento fer-ho bé i posar-hi de la meva part per intentar raonar les coses, veig que ella ho invalida i es posa molt taxativa. La meva opinió hauria de ser vàlida, encara que ella opini una altra cosa, però sembla que mai faig les coses prou bé”.

¿Què passa quan la mare no entén els nostres límits? “De vegades, quan l’altra persona no els sap entendre o escoltar, els límits han de ser interns. Si l’altre no t’escolta, potser la feina no és teva, en què t’has d’esforçar millor i posar uns límits més ferms, sinó que t’has d’adonar que l’altra persona no ho està acollint”, diu Segrelles. És aleshores que hauràs d’assumir que les teves decisions podran afectar la teva mare, com ara no anar a dinar amb ella el diumenge, “però que no seran per fer-li mal a ella, sinó per tenir una autocura per a tu”, continua.

Espai segur

Per aconseguir crear un vincle segur és important poder parlar del que et passa i poder expressar-te de manera autèntica, sense por de les represàlies. “Quan no hi ha aquest vincle, quan tens la sensació que no pots explicar les teves inquietuds, en el fons estàs rebutjant una part de tu perquè l’altre estigui còmode”, apunta la psicòloga. És com quan, de petita, t’adones que si li expliques a la teva mare que tens por, ella s’espanta més que tu. Llavors, ja no l’hi expliques. “Es tracta de poder acollir i ajudar quan ets petita, i no jutjar quan ja ets adulta”, reflexiona Segrelles.

En el fons, no deixa de ser una construcció conjunta on, quan mare i filla ja són dues adultes, han de fer un ball compartit perquè la relació vagi bé. “Sempre hi haurà coses que a l’altre no li agradarà sentir, però que, si s’està disposat a escoltar i entendre, mirarà de fer-ho millor la pròxima vegada”, aconsella.

Tot un aprenentatge que és important fer i treballar, abans no es repeteixin patrons a la mateixa família. “Quan una filla es converteix en mare, si no ho ha treballat, pot traspassar als seus fills els mateixos patrons que tenia amb la seva mare”, assegura la psicòloga. Per això, considera molt important que sigui conscient de quines coses es repeteixen, encara que siguin de forma inconscient, o d’estar alerta en determinats aspectes que creu que podran tenir més probabilitat de passar. “És com quan saps que en els vincles tens tendència a estar molt preocupada pels altres. Cal, doncs, tenir-ho present per quan et toqui cuidar els teus fills”, posa d’exemple.

Menys exigències

“Des que soc mare, l’hi he perdonat tot, a la meva mare”, assegura la Mireia [nom fictici]. “M’he adonat del poc que havia valorat tot el que va fer per mi, i que era molt egoista per part meva exigir-li que ho fes tot perfecte”, continua. La realitat és que a les mares se les exigeix molt. “Jo no li puc demanar a algú que sigui com a mi m’agradaria”, diu Segrelles.

A partir d’aquí, la psicòloga considera que de vegades sí que és necessari fer un procés de dol, de donar un espai a les nostres necessitats, de fer teràpia per curar les ferides i poder-se enfadar, desesperar i plorar per tot allò que no s’ha tingut. “Però un cop fet això, hi ha l’opció de poder fer una petició, més que una exigència, i des d’una posició adulta, saber quines coses es poden demanar i veure com es pot fer perquè les dues estigueu còmodes juntes”, conclou.

https://criatures.ara.cat/familia/no-tens-mare-t-agradaria_130_5011266.html

La verdadera clave de una vida feliz: vínculos que nutren

Según una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa, las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.

Eso es lo que ha hecho Robert Waldinger, psiquiatra y director del Estudio del Desarrollo Adulto de Harvard, una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa. Este estudio ha acompañado a más de 2.000 personas, primero a hombres jóvenes —algunos estudiantes de Harvard, otros provenientes de barrios vulnerables de Boston—, y ahora también a sus hijas e hijos. El objetivo no ha sido detectar enfermedades o desgracias, sino comprender qué ingredientes ayudan a tener una vida plena y saludable.

Y la conclusión es tan simple como poderosa: las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.

Este hallazgo, respaldado por décadas de datos y por otros muchos estudios similares, puede sorprendernos en un mundo obsesionado con el éxito, el rendimiento, los logros o la acumulación de bienes. Pero según Waldinger, lo que más valoran las personas cuando llegan a la vejez no son sus títulos ni sus posesiones, sino la calidad de los vínculos que han construido: haber sido un buen amigo, una madre presente, una pareja confiable, un mentor generoso.

Las relaciones como medicina invisible

Una de las ideas más potentes que transmite la charla es que las relaciones no solo alimentan nuestra alma, sino también nuestro cuerpo. Las personas que viven conectadas emocionalmente con otras —aunque sea con una o dos personas significativas— presentan menor riesgo de enfermedades como diabetes, depresión o problemas cardíacos, y se recuperan más rápido cuando enferman. Su salud mental y física se ve protegida por una red invisible: la de los lazos humanos.

¿Y cómo ocurre esto? Waldinger explica que las buenas relaciones actúan como reguladores del estrés. Cuando atravesamos un mal día, una situación difícil o un miedo, contar con alguien que escuche y nos comprenda calma literalmente nuestro sistema nervioso. Baja la respuesta de lucha o huida, se reducen los niveles de cortisol y adrenalina, y el cuerpo recupera su equilibrio. En cambio, las personas que viven aisladas mantienen un estado crónico de alerta que desgasta su bienestar y debilita el organismo.

No importa cuántas personas, sino cómo son los vínculos

Muchas veces pensamos que para ser felices necesitamos una gran red social, pero no es así. No se trata de tener decenas de amigos, sino de contar con al menos una persona en quien confiar plenamente, alguien a quien llamar si estuviéramos enfermos o asustados a medianoche. Lo esencial no es la cantidad, sino la calidad del lazo.

Además, Waldinger recuerda que las relaciones no se cuidan solas. Igual que cuidamos nuestro cuerpo con ejercicio y alimentación, también debemos ejercitar nuestra “condición social”. Esto implica poner atención, dedicar tiempo, renovar vínculos y no dar por sentadas nuestras amistades o relaciones familiares.

Pequeños gestos, como invitar a alguien a caminar, retomar una amistad antigua o hablar con el vecino del ascensor, pueden tener un efecto multiplicador. Incluso las interacciones casuales, como conversar con el barista que te sirve el café o con un desconocido en el metro, mejoran el ánimo y fortalecen el sentido de pertenencia.

Una elección cotidiana que transforma la vida

Lo más esperanzador es que nunca es demasiado tarde para construir relaciones significativas. Waldinger cuenta casos de personas que vivieron solas o insatisfechas durante años, y que en la vejez encontraron nuevas comunidades, vínculos y motivos para sonreír. La felicidad, dice, no es un destino reservado a unos pocos afortunados: es el resultado de elecciones pequeñas, conscientes y constantes.

Cada día podemos elegir enviar un mensaje, hacer una llamada, mirar con atención a alguien, iniciar una conversación sincera. Cada día podemos volver a empezar. Porque al final, lo que da sentido a nuestra existencia no es lo que logramos, sino a quién amamos y quién nos ama.

https://www.diariosigloxxi.com/texto-diario/mostrar/5283766/verdadera-clave-vida-feliz-vinculos-nutren

Augmenta un 253% l’ús d’antidepressius entre els menors de 15 anys a Catalunya

Augmenta un 253% l’ús d’antidepressius entre els menors de 15 anys a Catalunya

L’ús d’antidepressius ha crescut de forma significativa en els darrers anys. Més d’1,2 milions de persones assegurades a Catalunya van tenir almenys una dispensació d’aquests medicaments durant el 2023, cosa que suposa un augment del 169% en comparació amb el 2020, segons les dades facilitades pel Departament de Salut. El que més destaca és que entre els menors de 15 anys, el consum ha crescut un 253%. Al llarg del 2023, els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) van atendre un 9,5% de la seva població per trastorns depressius, amb una clara predominança en noies (12,3% enfront del 5% en nois). La mitjana de visites l’any per pacient va ser de 12,2, i es van atendre un total de 2.203 casos, un 10% més que el 2020, dels quals el 74% eren noies. Així doncs, un 9,2% dels catalans de més de 15 anys pateix de manera assimilable formes moderades o greus de depressió, la qual cosa suposa un augment del 28% respecte a 2019, segons les últimes dades disponibles en l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de 2023.

Augment dels casos de depressió

En l’atenció primària, el 2023 es van registrar 44.447 nous casos de trastorns depressius. D’altra banda, d’acord amb les dades de la Central de Resultats, el 2023 als Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA), un 23,8% de la població atesa va ser diagnosticada amb trastorns depressius. La mitjana de visites per pacient va ser de 7,2, amb 3.904 casos atesos, un 15% més que el 2020, dels quals el 71% eren dones. Segons l’Enquesta de Salut, un 9,2% de la població més gran de 15 anys respon de manera assimilable a formes moderades o greus de depressió, un increment del 28% respecte al 2019. Aquesta condició afecta un 12% de les dones i un 6% dels homes, amb una incidència especialment alta entre les persones majors de 74 anys (13%) i les classes socials més desfavorides (11%).

En un comunicat compartit coincidint amb el Dia Mundial de Lluita Contra la Depressió, el Departament de Salut assenyala l’augment rellevant de la prevalença de trastorns depressius a Catalunya, especialment en dones, persones grans i grups socioeconòmics desafavorits. “Això posa en relleu la necessitat de continuar invertint en prevenció, detecció precoç, millora dels recursos d’atenció i sensibilització social”, apunta el comunicat.

Un dels principals objectius del Pla de Salut 2021-2025 és reduir el nombre de persones que consumeixen antidepressius durant més de 6 mesos. Amb tot, el 2023, un 10,5% dels assegurats van mantenir aquests tractaments —un 0,8% més respecte al 2021—. D’altra banda, Salut també recomana hàbits per reduir el risc de patir depressió, com seguir una alimentació saludable, fer activitat física, no fumar ni beure alcohol i cuidar la qualitat del son.

Consum de fentanil 

A l’Estat espanyol s’està registrant un augment del consum de fentanil o morfina. L’informe del 2023 de l’Observatori Espanyol de les Drogues i Addiccions, pertanyent al Ministeri de Sanitat mostra l’increment del consum d’aquests fàrmacs. Les dades mostren com va créixer el percentatge de persones entre 15 i 64 anys que van consumir en algun moment de la seva vida, el fentanil, un dels opioides més potents, que inicialment es prescrivia a pacients oncològics. El 2028 només havia provat aquest fàrmac algun cop un 1,9% de la població, mentre que el 2022, ja s’elevava fins al 14%. Tanmateix, segons l’informe del Ministeri de Sanitat els opioides més consumits a Espanya són el tramadol i la codeïna. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/augmenta-253-per-cent-us-antidepressius-entre-menors-15-anys-catalunya_1344787_102.html

La gestació subrogada, un negoci a l’alça

Tinc 43 anys. Soc de Torelló. Visc en parella i tinc dos fills. Llicenciada en Psicologia. Soc docent universitària i de màster i exerceixo com a psicòloga en una consulta privada. Soc d’esquerres i feminista. Vinc d’una educació catòlica però actualment no crec en res. (Foto: MartÍ Gelabert)

Elena Crespi, psicòloga perinatal, ha investigat sobre la gestació subrogada

Granges de mares?
Sí, tenen totes les gestants juntes en un espai.

Per què?
És una manera que les empreses de gestació subrogada economitzin despeses, s’assegurin que les dones compleixin el contracte i les normes, que s’alimentin adequadament i que no tinguin relacions se­xuals.

Estan en bones condicions?
Hi ha empreses que sí i d’altres que no. Als llocs en què costa trobar informació estan en condicions infrahumanes.

On són aquestes granges?
Ucraïna és un dels països més utilitzats ac­tualment i que econòmicament no és dels més cars.

Quant pot costar fabricar així un nadó?
A Ucraïna, entre 50.000 i 80.000 euros. Als Estats Units per les vies legals pagues entre 150.000 i 180.000 euros i generalment les dones poden estar a casa seva.

Quin percentatge s’emporta la gestant?
Entre 40.000 i 50.000 euros.

Part natural?
Normalment per cesària programada.

Quins altres països es dediquen a aquest negoci?
Aquells dels quals costa trobar informació: Xipre i les Filipines, i allà els drets humans no estan controlats.

És un negoci que creix?
Sí, és un negoci a l’alça que el 2022 va generar uns 12 milions d’euros, el 2023, 15,76 milions, i per al 2031 s’espera un volum de negoci de 76.000 milions.

Quines són les conseqüències per als nens?
És curiós, perquè es parla molt de l’explotació del cos femení, de fins a quin límit els diners poden comprar alguna cosa, però no es pensa en els nadons.

Doncs endavant.
Està clar que un procés físic com una gestació, un part i una criança recent té un impacte molt potent en el nadó.

Quina mena d’impacte?
És a través de l’olor de la mare que el porta al ventre, del seu batec, la seva veu, la seva temperatura, que el nadó quan neix aconsegueix la calma, sentir seguretat.

Estirat sobre la mare.
En la majoria de processos de subrogada hi ha una separació immediata del nadó i de la seva mare gestant, d’un món càlid al desconegut, i això de cop i volta.

S’ha estudiat?
Segons Michel Odent, un gran obstetre, causa el que es denomina ferida primal, la vul­neració de l’aferrament. Són nadons gestats en un cos que no hi connecta, perquè no els desitja, parits conforme al calendari més convenient per ser recollits pels pares.

Aquest és el contracte.
Els nadons són separats del cos que els ha gestat i entregats a uns braços estranys. I per a la majoria res de pit, res de cos matern.

Com capten les gestants?
No crec que els expliquin tot el procés, i no sé si una persona que està en una situació vulnerable és conscient de fins a quin punt ven els seus drets firmant un document. També ens hauríem de plantejar fins a quin punt és ètic o no. Per mi la clau és quan ajuntem els tres elements.

Vostè dirà.
Un: fins on es pot arribar amb diners?

Dos.
Sempre acaben sent les dones en situació de pobresa les explotades en aquest sentit, perquè si tens diners per viure la teva vida no t’ho planteges.

Tres.
Les conseqüències en els nadons.

N’hi ha més?
Un oxímoron, una gran contradicció: jo et protegiré, et cuidaré i et donaré una llar, però jo he estat qui t’he causat la ferida primal. Ara està començant un moviment de fills de la subrogada –els que ho saben– que s’estan aixecant en contra d’aquesta pràctica. No en contra dels seus pares.

Com es creen aquests nadons?
S’intenta que l’òvul o l’espermatozoide sigui d’un dels progenitors. A Espanya no és legal, però els nadons entren al país a través de la filiació: si l’esperma és del pare, és el seu fill i després la dona l’adopta.

La gestant és només el recipient.
Sí, és un negoci i a qui més es protegeix en els contractes és a l’empresa, i la seva publicitat és increïble, quan entres als webs de gestació subrogada t’ofereixen: el paquet prèmium o el paquet low cost .

Hi ha gestació subrogada altruista?
Per llei existeix al Brasil, el Canadà i An­glaterra, i, evidentment, les dones que es postulen per ser mares gestants són molt poques.

Normal.
Els processos d’acollida i d’adopció haurien de ser més transparents i fàcils perquè hi ha un munt de nens i nenes que ja són al món i necessiten una llar.

Nadó a la carta

Psicòloga especialitzada en teràpia de parella i en altres models de relació no convencional, Crespi ha decidit investigar la gestació subrogada o ventre de lloguer, una pràctica en expansió, i ha plasmat les seves conclusions en un assaig: El negoci dels nadons. La gestació subrogada ( Raig Verd), deixant la seva posició clarament en contra d’aquest negoci: “Quan parlem de gestació subrogada, no estem parlant d’un producte o d’un servei, sinó d’explotació de dones amb capacitat gestant que habitualment no tenen alternatives i necessiten els diners per sobreviure o per viure”. Explica al llibre que ja existeix l’opció de crear un nadó a la carta: “La pràctica de la gestació subrogada permet escollir a la carta donants d’òvuls, esperma, embrions i gestants, des d’una visió altament eugenèsica”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20240815/9871824/gestacio-subrogada-es-negoci-l-alca.html

El Banc d’Espanya assegura que l’estat té un dèficit de 600.000 habitatges

Els particulars són propietaris del 92% de l’habitatge de tot l’estat, mentre que les empreses només del 8%

El Banc d’Espanya assegura que cal construir 600.000 habitatges fins a 2025 per a suplir el dèficit d’immobles. A aquest més de mig milió d’habitatges nous cal sumar-li els quasi 4 milions d’habitatges buits o desocupats que hi ha a l’estat segons les dades recollides en el seu ‘Informe anual de 2023’. Aquest dèficit d’habitatge s’explicaria, entre un altre motius, per la falta de sòl per a construir i es concentraria en cinc províncies del país: Madrid, Barcelona, València, Màlaga i Alacant. Altres motius que expliquen aquesta falta d’habitatges segons el Supervisor espanyol són l’increment dels costos, l’escassetat de mà d’obra qualificada, el progressiu envelliment dels treballadors i el dèficit de formació professional a més d’una manca d’inversions destinades a l’adquisició i la promoció de nou sòl urbà.

D’igual manera, el Banc d’Espanya assenyala que la caiguda de l’habitatge disponible es deu a l’auge del lloguer vacacional dels últims anys, que suposa ja prop del 10% del mercat i té una ràtio estimada en l’1,8% del total d’habitatges principals del mercat residencial, amb uns 340.000 habitatges. Pel que fa als habitatges buits o desocupades, una gran part es troben en zones amb un menor dinamisme geogràfic, mentre que una proporció important es troben en mal estat i unes 450.000 formen part de l’estoc d’habitatge nou sense vendre.

Segons dades de l’informe, els particulars suposen un 92% dels propietaris d’habitatges en el mercat del lloguer, enfront del 8% de les persones jurídiques. A més, els habitatges arrendats per particulars propietaris de més de 10 immobles suposen un màxim estimat del 7% en el conjunt del parc de lloguer. En el costat contrari, el pes del lloguer social és molt reduït a Espanya, amb una xifra estimada d’aquesta mena d’habitatge de 300.000 unitats, un 1,5% dels habitatges principals.

Cal augmentar el parc públic d’habitatge
Per a intentar solucionar aquesta baixa ràtio d’habitatge públic, el Banc d’Espanya fa una sèrie de recomanacions per a augmentar-lo. Per exemple, el supervisor reclama incrementar en més d’un 150% la producció anual mitjana d’habitatges durant els pròxims 10 anys per a aconseguir entorn d’1,5 milions de nous habitatges per a lloguer social. D’igual manera també proposa fomentar la col·laboració publicoprivada per a la promoció del lloguer, a través d’aprofundir en les mesures ja aprovades de suport al sector privat, com la cessió de sòl públic, la concessió d’avals per a la promoció d’habitatge o ajudes financeres per al desenvolupament d’habitatges de lloguer assequible.

En l’àmbit fiscal, el Banc d’Espanya suggereix revisar la tributació de l’habitatge per a incrementar la tributació sobre la propietat recurrent d’immobles, com, per exemple, l’Impost sobre Béns immobles (IBI), alhora que es redueixi la resta d’impostos sobre l’adquisició o la producció d’habitatges per a evitar un excés de tributació sobre aquest actiu. No obstant això, assenyala que les propostes que suposin una reducció dels impostos vinculats a la producció i adquisició d’habitatges haurien de plantejar-se quan es redueixin els desajustaments entre oferta i demanda en el mercat residencial perquè, en cas contrari, una part significativa de la reducció d’impostos es traslladaria en forma d’un augment del preu final de l’habitatge, transferint els recursos públics als promotors i als propietaris d’habitatge en venda.

https://elmon.cat/moneconomia/macroeconomia/banc-espanya-assegura-estat-deficit-600000-habitatges-62678/

La “segregació” per nivells, el forat negre del pas de l’ESO al batxillerat

Diversos experts apunten les mancances de l’orientació durant la secundària per escollir els estudis postobligatoris

El pas de l’educació secundària obligatòria (ESO) cap als estudis postobligatoris, tant sigui a batxillerat com a qualsevol grau mitjà de Formació Professional (FP), és un dels moments crucials de l’itinerari educatiu dels alumnes de Catalunya, ja que és la primera vegada en la seva vida estudiantil en què cal fer front al repte d’escollir com volen encaminar el seu futur. És un moment, doncs, on l’abandonament escolar prematur es dispara. De fet, segons dades del Departament d’Educació, en mans de la consellera en funcions Anna Simó, l’any 2020 el 12,5% dels estudiants matriculats a 4t d’ESO que els pertocava fer el salt educatiu no va transitar cap a la postobligatòria. Traduït en xifres, 9.905 joves ni tan sols van arribar a matricular-se a batxillerat o a cicles formatius. Diversos experts consultats per El Món asseguren que la tria dels estudis posterior a la secundària obligatòria dels estudiants està directament condicionada per “molts factors” i, sovint, relacionada amb l’experiència viscuda durant l’ESO. Un dels punts que més influeix en aquesta elecció, segons apunten, són els “estereotips” que es creen en les agrupacions per nivell, és a dir, els petits grups que es formen en alguns centres de secundària on es diversifica el currículum educatiu per adaptar-lo als ritmes i necessitats dels alumnes i, teòricament, facilitar l’aprenentatge.

Els experts consideren que el principal problema és que els grups s’adapten “a la baixa” en termes de contingut, ja que, en lloc d’”individualitzar” l’atenció de l’alumnat, es tendeix a la “simplificació i empobriment” del currículum: “Els agrupaments per nivells acaben perjudicant els alumnes que tenen més dificultats”, assevera Judith Jacovkis, professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona (UB) i membre dels grups de recerca Esbrina i GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials). Per a l’experta, aquesta segregació per nivells –fonamentats en els resultats de l’alumnat–, tot i que està feta amb bones intencions, condiciona directament les “expectatives” de futur dels estudiants: “Si sempre t’han dit que et van malament les matemàtiques, ja no voldràs seguir-ho intentant”, apunta. Una idea molt similar a la que expressa la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aina Tarabini, que considera que la tria dels estudis postobligatoris manté una relació “circular” entre “l’experiència personal” de l’alumne, tant amb els resultats com amb els mètodes d’aprenentatge, i les seves “condicions socioeconòmiques”.

Tarabini assegura que en els grups de baix nivell s’aposta molt per un treball més pràctic i amb un temari simplificat, cosa que s’acaba convertint en una etiqueta per als alumnes perquè “el coneixement teòric té més prestigi”: “Malgrat estar pensada per adaptar els aprenentatges a la diversitat, els alumnes perceben l’agrupació per nivells com un poderós mecanisme per diferenciar entre formes de coneixement teòric i pràctic, que després obrirà diferents oportunitats de transició a l’educació postobligatòria”, apunta l’experta. Creu que aquesta mena d’agrupació acaba “segregant” indirectament els alumnes: “Els grups de nivells funcionen de la mateixa manera que la segregació escolar [concepte que fa referència a la desigual distribució de l’alumnat vulnerable i el no vulnerable en els diferents centres d’una xarxa educativa], però en una escala més petita. És una forma de segregació”, etziba.

La consellera d’Educació, Anna Simó, i el conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, durant la inauguració del Saló de l’Ensenyament / EP

Encasellar els alumnes en itineraris

En aquest sentit, el professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Perales, coincidint amb les altres dues expertes, creu que aquesta mena de segregació per nivells encasella els estudiants en un perfil de batxillerat. És a dir, que els que no els agraden les matemàtiques opten directament per escollir l’itinerari humanístic: “És un peix que es mossega la cua”, adverteix. Per a Tarabini, a banda de dirigir els alumnes cap a uns itineraris en concret en funció de les seves notes, aquest model també condiciona quins alumnes aspiren a arribar al batxillerat: “He sentit moltes vegades estudiants que, com que sempre han estat classificats en grups baixos [de nivell], no es plantegen poder fer un batxillerat o cicle formatiu i acaben renunciant“, argumenta la professora de la UAB, que creu que “l’estereotip” que es genera sobre els alumnes marca la seva “identitat” estudiantil.

Per a Judith Jacovkis, aquests estereotips no només condicionen l’abandonament escolar prematur, sinó que també influeixen en com encaren l’ensenyament els joves que decideixen continuar estudiant. Segons aquesta experta, els alumnes que sempre han estat encasellats en els grups de nivell més baixos tendeixen a desestimar arribar a batxillerat i opten per fer un cicle mitjà perquè tenen la sensació que “és més senzill”. Una creença que, tal com assegura, és totalment errònia: “Aquesta manera de pensar condicionada per l’entorn dels alumnes repercuteix en les formacions professionals, ja que els mateixos professors han de fer més esforços per canviar-los la perspectiva”, assevera.

Aina Tarabini anomena aquest condicionament “efecte company”. És a dir, que les relacions socials que creen els alumnes a l’escola modelen la identitat dels joves i interfereixen directament en la concepció que es creen dels diferents tipus d’estudis. De fet, l’experta considera que les tries d’estudis postobligatoris reflecteixen “la posició social” dels alumnes: “Normalment, les persones que escullen un itinerari artístic és perquè tenen una família connectada amb el món de l’art. Altres ho descarten perquè el desconeixen, però potser sí que els interessa. Fins que no ho proves, mai saps si és realment el que t’agrada”, argumenta. Aquesta situació, doncs, ajuda a encasellar els alumnes en certs itineraris i perpetuar l’estereotipació dels estudis.

Una aula de l’ESO en una imatge d’arxiu durant la pandèmia de la Covid (ACN)

La manca d’informació i orientació dificulta la tria dels estudiants
Tots tres experts també apunten que moltes vegades “el batxillerat és la tria per defecte” dels alumnes perquè desconeixen altres alternatives d’educació postobligatòria. “Un dels grans problemes que té el sistema educatiu és que s’orienta els alumnes al final de la seva etapa a secundària”, apunta Jordi Perales, que considera “fonamental” començar a informar els estudiants sobre les opcions que poden escollir des de mitja ESO: “Moltes vegades els alumnes se’n van directament al batxillerat perquè no saben què més fer. No hauria de ser un estudi refugi”, argumenta.

En aquest sentit, tant Tarabini com Jacovkis alerten que la informació que es dona als alumnes sobre les opcions de futur estudiantil que tenen són “esbiaixades” i “tardanes” per tal d’encaminar-los cap al batxillerat. El principal motiu pel qual molts estudiants es decanten pel batxillerat sense posar sobre la taula l’opció de fer una formació professional és, segons asseguren, que “el coneixement teòric està més prestigiat que el pràctic”, cosa que empeny alguns alumnes cap a descartar estudis d’aquesta mena. Per tal de resoldre aquesta situació i “equilibrar” l’educació postobligatòria, consideren que cal “incrementar el nombre d’alumnes en places públiques de grau mitjà”, que tots els centres de secundària obligatòria, batxillerats i formacions professionals disposin d’un “pla d’orientació” que ofereixi tota la informació necessària sobre “les competències i eines” perquè els alumnes puguin prendre les decisions “més encertades”, i que els serveis municipals d’orientació es coordinin amb els centres educatius. “Cal desplegar més recursos per garantir que els joves prenguin les decisions que més els convinguin”, assegura la professora de la UAB.

Jordi Perales també creu que cal “millorar” el seguiment que fan els tutors dels estudiants, ja que d’aquesta manera es pot aconsellar adequadament a l’alumnat: “Els tutors canvien cada any [en bona part dels centres, però no en tots] d’alumnes, cosa que dificulta que s’estableixi una relació profunda amb els estudiants”, argumenta. Per tal de revertir aquesta problemàtica, l’expert considera que seria més positiu canviar les tutories “cada dos anys”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que cal pal·liar les mancances en l’orientació educativa per garantir que els alumnes disposin de totes les eines al seu abast per fer la tria més convenient pel seu futur en funció dels seus interessos, i que cal actuar sobre les “expectatives” que els docents dipositen en els estudiants per trencar amb els estereotips que condicionen les tries d’estudis postobligatoris de l’alumnat.

https://elmon.cat/societat/educacio/segregacio-nivells-forat-negre-eso-batxillerat-857512/

El manifest viral de dos professors de secundària: 50 propostes per salvar l’educació a Catalunya

El manifest viral de dos professors de secundària: 50 propostes per salvar l'educació a Catalunya

Dos professors de secundària presenten 50 propostes per a l’educació a Catalunya: el manifest amassa ja mil firmes

Mil firmes, i en constant augment. El clam de dos docents catalans publicat a la plataforma change.org està en ple procés de viralització aquests dies, i no deixa de créixer en suports. Sota el nom ‘Manifest per a la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya‘, la proclama pretén precisament això: donar una resposta urgent per revertir la preocupant situació que travessa l’educació al país. “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps”, diu el clam, redactat pels professors d’institut Lídia Ribas i Florenci Vallès, en la seva introducció. I ho fan presentant 50 propostes concretes destinades a millorar-la.

Les evidències del declivi
El text arrenca amb crítiques a la situació educativa actual. Així, alerta que “bona part dels adolescents que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix”. “La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç”, afegeix el manifest. I al deteriorament també hi contribueixen altres elements, com “l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat, que cada vegada són més freqüents”.

Les crítiques se centren especialment en aquesta innovació pedagògica, que recentment s’ha impulsat a les aules. Uns canvis que han implicat, entre altres coses, pressuposar que si els alumnes no aprenen “és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé”, “considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge”, “menystenir la importància de la memorització” i argumentar que el fracàs escolar es pot solucionar “fent que aconseguir títols estigui a l’abast de tothom” (cosa que anomenen vulgarment “regalar aprovats”). Per contra, els docents subratllen el mal que ha fet “menystenir els mètodes pedagògics tradicionals”.

Les 50 propostes: millorar el nivell i frenar faltes de disciplina
Acompanyen aquestes queixes un total de 50 propostes per a la Conselleria d’Educació. Entre elles, hi ha la necessitat de potenciar l’esforç dels alumnes, evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti “donar aprovats i títols a qui no els mereix”, restablir els exàmens de recuperació al juny i al setembre, fixar més avaluacions externes per conèixer el nivell dels alumnes, “no rebaixar els continguts o el grau d’exigència que corresponen a cada matèria per tal de no devaluar els títols”, no “demonitzar” la repetició de curs, posar en marxa unes proves específiques per a obtenir el nivell C1 de català i no lliurar aquest títol amb el nivell de 4t d’ESO, “potenciar i no escatimar les aules d’acollida”, i establir un marc disciplinari general per tal de dignificar la professió docent i frenar les faltes de disciplina.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/manifest-professors-secundaria-propostes-educacio-catalunya_1242954_102.html

Tradwife

Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwifetraditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política. 

Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre. 

Ser una ‘tradwife’ és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York

Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.

Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/tradwife-montserrat-dameson_1243902_102.html

ChatGPT ja supera el test de Turing, però també la intel·ligència humana?

El 54% de les persones enquestades van creure que GPT-4 era un ésser humà mitjançant el test de Turing

Les IA superen el test de Turing. Recentment, la versió GPT-4 de ChatGPT, ja ha superat el conegut com a test de Turing. És a dir, podia interpretar-se que era un humà en relacionar-s’hi. Per aconseguir aquesta fita, hi van participar 500 persones de les quals el 54% va creure que GPT-4 era humà en interactuar durant 5 minuts amb quatre agents: un humà i tres IA. Les informacions afirmaven que no es creia que ChatGPT pogués superar-ho afegint els riscos que comportava que les IA poguessin suplantar els humans no només en activitats laborals sinó també en interaccions humanes tant en aspectes positius i negatius com estafes o suplantació de personalitat, alguns fins i tot es preguntaven quant faltava perquè les IA adquirissin consciència pròpia.

En què consisteix el test de Turing?

D’aquesta manera, el fet significa que estem interactuant amb la intel·ligència artificial (IA) en línia no només més que mai, sinó més del que ens adonem, de manera que els investigadors van demanar a la gent que converses amb quatre agents, inclòs un humà i tres tipus diferents de models d’IA, per veure si podien dir-ho. La “prova de Turing”, proposada per primera vegada com “el joc d’imitació” pel científic informàtic Alan Turing l’any 1950, jutja si la capacitat d’una màquina per mostrar intel·ligència no es pot distingir d’una persona. Perquè una màquina superi la prova de Turing, ha de ser capaç de parlar amb algú i enganyar-lo perquè pensi que és humà. Els científics van decidir replicar aquesta prova demanant a 500 persones que parlessin amb quatre enquestats, inclòs un humà i el programa d’IA dels anys 60 ELIZA, així com GPT-3.5 i GPT-4, l’IA que impulsa ChatGPT. Les converses van durar cinc minuts, després dels quals els participants havien de dir si creien que parlaven amb un humà o amb una IA. En l’estudi, els científics van trobar que els participants consideraven que GPT-4 era humà el 54% del temps.

Diferències amb els humans

Però això ens porta a preguntar: superar el test de Turing significa que també ChatGPT supera o arriba a la intel·ligència humana? Segons l’enginyer i científic, Antoni Garrell, conclou que aquests dos aspectes no són el mateix: “Quan vaig llegir la notícia, vaig recordar que fa 10 anys, sense que se li prestés gaire atenció, un bot conversacional anomenat Eugene Goostman que simulava ser un nen de 13 anys, havia superat el Test de Turing en convèncer el 33% dels participants que era humà. Des de llavors, molts han estat els avenços de les IA per l’augment de la capacitat de procés dels ordinadors i els milers de milions invertits en desenvolupar les IA. Per això, la notícia no em va causar sorpresa ni em preocupo en excés, atenent que el test no avalua allò que entenem per intel·ligència humana, se centra en procés i memòria i en això les màquines ens guanyen, però la intel·ligència humana és molt més ja que incorpora també la capacitat empàtica, creativa o emocional”.

Per tot plegat, Garrell conclou que “les IA superen els humans en tasques que requereixen processament lògic, anàlisi de dades i presa de decisions objectives en base a informacions, en realitzar, gran velocitat, càlculs complexos i emmagatzemar i recuperar informacions. Però la intel·ligència humana és més que un procés racional i lògic. La nostra ment ens fa possible ser creatius sense basar-nos en patrons preexistents, per això podem generar idees originals, innovar i crear. Som intuïtius gràcies a experiències prèvies i emocions, comprenem i responem a les emocions i necessitats dels altres creant connexions socials significatives, a més ens adaptem a situacions noves i desconegudes ràpidament i tenim consciència i ètica que ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos i els nostres actes actuant èticament . Tot això molt lluny de les capacitats actuals de les IA”.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/on-ia/chatgpt-ja-supera-test-turing-pero-tambe-intelligencia-humana_1242321_102.html