Category Archives: família

Agencia para la infancia de la O.N.U promueve autonomía sexual

Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.

UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.

Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.

El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.

Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.

Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».

Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.

Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.

La OMS y UNICEF son las agencias más respetadas en el mundo | Noticias ONU

UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.

El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.

La OMS estima el costo de alcanzar los objetivos sanitarios mundiales de  aquí a 2030 | Consenso Salud

El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.

El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.

Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.

Àngels de vida

Hogar

Es diuen Elvira i Maite. La primera va estudiar a l’ Institut Químic de Sarrià. La segona és arquitecta i dissenyadora d’èxit. Dues mares de família barcelonines que han fet de l’amor i la solidaritat el pilar de les seves vides. Elles són dues de les fundadores de la Llar de Maria de Badalona. Gràcies a elles seixanta noies soles i vulnerables han tirat endavant l’embaràs. I tot gràcies al temps, l’amor i els mitjans que els dediquen perquè visquin el do de la maternitat.

“Quan parlem de vida, hem de tenir en compte que salvem la de la mare i la del nadó, perquè a ella l’hem acostat a Déu”. Elvira Casas (Barcelona, 1964) és l’artífex d’aquest petit miracle que ha tornat a la vida mares soles, angoixades i sense recursos. Avui gaudeixen de la maternitat. I veuen les coses molt diferents. Enrere deixen un escenari negre de desesperació en el qual només cabia la idea de l’avortament.

Són seixanta mares de diverses nacionalitats amb menys de 30 anys. I seixanta criatures que avui tenen a la Llar de Maria els seus àngels de la guarda a la terra. Una tasca ingent en la qual participen psicòlegs, educadors socials, infermeres, metges, advocats, sacerdots i un grapat de 30 voluntaris que assisteixen a tota hora a les mares que aposten per la vida. “Quan diuen sí a la vida, nosaltres ens hi aboquem”, apunta l’ Elvira.

Des de la seva fundació el novembre del 2014, el propòsit de la Maite i l’ Elvira ha estat confiar aquesta casa a la Mare de Déu. “Res no seria possible sense la intercessió de la Verge”, diu l’Elvira. De fet, el lema de l’associació és “ Deixa’t estimar per Ella”, recorda la Maite.

La por, la baixa autoestima, les mancances afectives, la solitud, la falta de feina són característiques comunes d’aquestes noies. “Al principi estan molt tristes, però en poc temps experimenten un gran canvi”. Maite Oriol (Barcelona, 1953) ho explica molt bé: “ Busquem en el seu interior la veritat, però la clau és l’amor de Déu. Un amor que fa que elles s’enamorin ràpidament del nadó que porten dins”.

I l’amor de Déu fa brotar en elles la fortalesa per tirar endavant. Aquest és l’esperit de la Llar de Maria. El primer que reben les noies després de passar el llindar de la porta d’aquesta casa del carrer Roger de Flor és una abraçada afectuosa. “És amor incondicional. No se les jutja. Les ajudem en el moment més important i més dur de la seva vida. Perquè la forma suprema de la creativitat humana és la maternitat”, assenyala la Maite. “Els diem que qui els acull és la Mare de Déu. Nosaltres som els seus instruments”, intervé la Elvira.

Després vindrà tota una cascada d’ajuts que aportaran seguretat i formació a les joves mares. El treballador so­cial els busca feina i les ajuda amb l’elaboració del currículum. De fet, les seixanta noies ateses ja han trobat feina. La psicòloga organitza grups de suport on s’exposen els problemes i es busquen solucions. Una pràctica que les uneix molt. Els dissabtes es destinen a formació, que es divideix en tres blocs: l’afectiva sexual, la relativa a la salut del nadó i de la mare i l’ensenyament dels valors cristians.

Cadascuna de les noies té el seu àngel particular: una de les 30 voluntàries que està sempre pendent de la mare fora de la Llar de Maria i l’acompanya. Des de fer un cafè fins a l’assistència en el part. Arriba el moment esperat. Les noies donen a llum i reben tot el material per al nadó: el bressol, la canastreta, bolquers… Cada setmana es beneficien també de lots de menjar i productes per a la higiene personal.

La vida familiar segueix a la Llar de Maria. Batejos, aniversaris, xerrades. “Ens reunim setmanalment per menjar juntes i fer una tertúlia”, assenyala la Maite. Aquesta casa ara és casa seva, la seva família. Ja no estan soles.

La història d’èxit de la Llar de Maria es vol ampliar a la parròquia de la Sagrada Família (“ Lloc d’acollida de pobres per excel·lència”, recorda la Maite) i l’Hospitalet, on escoles com Xaloc i Pi­neda oferiran beques per als infants. Perquè com deia la ma re Teresa de Calcuta: “La imatge de Déu està en aquell infant que encara no ha nascut”. El seu web és http://www.hogardemaria.org.

https://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20170903/431010470273/angels-de-vida.html

NO ERES VAGO, SOLO UN PROCRASTINADOR CRÓNICO

Cómo dejar de procrastinar? Te damos 5 tips para lograrlo - Terapify

La psicóloga Fuschia Sirois sugiere varios trucos para evitar la procrastinación, un problema que sufren más del 50% de los estudiantes al realizar sus tareas

¿Sueles dejar para mañana lo que podrías haber hecho hoy? ¿Retrasas tus quehaceres hasta que no puedes más? Si has respondido afirmativamente a ambas preguntas tenemos noticias para ti: procrastinas de manera regular. Pero no te preocupes, no estas solo. El 20% de los adultos y más del 50% de los estudiantes también lo hacen. De hecho los científicos han descubierto que hasta las palomas también procrastinan.

La procrastinación se define como el retraso consciente, voluntario e innecesario de una tarea. Al contrario de lo que se cree, la procrastinación no es el resultado de una mala gestión del tiempo, sino que esta relacionado con la forma en la que se gestionan las emociones.

La doctora Fuschia Sirois es una investigadora de la Universidad de Sheffield que ha estudiando este tema durante 20 años. Sirois afirma que cuando una persona se enfrenta a una tarea estresante y exigente, se activa en su cerebro una región conocida como la amígdala, la parte que procesa las emociones y señala las amenazas. La amígdala desencadena la respuesta de «lucha o huida». La procrastinación está relacionada con la activación de la respuesta de «huída», en este caso, del trabajo.

Otro de los factores que afecta a la procrastinación es el pensamiento temporal. En muchas ocasiones nos cuesta imaginar a la versión futura de nosotros mismos y la concebimos como una persona completamente diferente. Es por ese motivo que contemplamos a nuestro «yo futuro» como otra persona a la que no nos importa tanto perjudicar dejándole el trabajo sin hacer.  Otra opción es que lo veamos como un «superhéroe» que podrá con todas las tareas que no hemos hecho nosotros en el presente.

La estrategia perfecta para dejar de procrastinar hoy mismo (y otras 10 que  se adaptan a ti) - Habitualmente

¿CÓMO DEJAR DE PROCRASTINAR?

Sirois propone algunas estrategias emocionales para escapar de la trampa de la procrastinación.

  • Un truco es reducir la unidad de medida con la que estás midiendo el tiempo. De esta forma pensaremos que nos quedan 48 horas para entregar el trabajo en lugar de dos días. A medida que pasan las horas, la presión es más visible.
  • Sioris también propone reducir la autoexigencia y aumentar la autocompasión. Para ello sostiene que realizar ejercicios de mindfulness y ejercicios que reduzcan la tendencia de juzgase a uno mismo con dureza.
  • En su estudio Sioris hizo reflexionar a sus voluntarios sobre diferentes cuestiones antes de comenzar una tarea, por ejemplo cuáles eran sus objetivos, y de qué forma era importante cumplirlos para ellos. De esta forma comprobó que tras un breve periodo de reflexión sus voluntarios procrastinaban menos, ya que mejoraban la relación con ellos mismos y  manejaban mejor las emociones negativas.

Además puedes encontrar aquí otros trucos clásicos para vencer la procrastinación.

Cómo dejar de procrastinar | UNITEC

LA PROCRASTINACIÓN PROVOCA PROBLEMAS DE SALUD

La procrastinación también puede causar otros problemas. Las personas que tienen este hábito tienen mayores niveles de estrés y es más probable que tengan dolores de cabeza, problemas digestivos e insomnio.

La investigadora Sioris también ha descubierto que la procrastinación esta relacionada con enfermedades cardiovasculares. Las personas que son procrastinadores crónicos son más propensas a posponer comportamientos saludables como hacer ejercicio.

https://www.quo.es/psicologia/q2107103251/procrastinar-psicologia-solucion-tareas/

El maltractament infantil modifica el cervell i afavoreix la depressió en l’edat adulta

Els canvis en una zona del cervell també fan probables les recaigudes en la depressió

El maltractament infantil modifica el cervell i afavoreix la depressió en l'edat adulta
Els maltractaments durant la infantesa pot marcar la vida adulta

Els maltractaments a la infantesa provoquen canvis en algunes zones del cervell que afavoreixen episodis recurrents de depressió en l’edat adulta. És el que han demostrat per primer cop investigadors alemanys. L’estudi s’ha publicat a la revista “The Lancet Psychiatry”.    

Alguns estudis anteriors havien mostrat que els maltractaments provoquen canvis en certes estructures cerebrals. I d’altres havien associat els maltractaments amb depressió en l’edat adulta. Però aquest és el primer que relaciona les tres coses. L’estudi ha estat dirigit per Nils Opel, de la Universitat de Münster.

Els investigadors van fer l’estudi amb homes i dones d’entre 18 i 60 anys que havien estat ingressats després d’un episodi de depressió important i que rebien tractament. En el moment de ser admesos se’ls va fer un escàner per ressonància magnètica, per avaluar si hi havia característiques estructurals especials en el seu cervell.

També es va esbrinar si havien viscut maltractaments mitjançant un qüestionari. A tots se’ls va fer un seguiment durant dos anys.

Depressions recurrents

Els pacients es van dividir en dos grups. Un, de 35 persones, el formaven els que no havien tingut cap recaiguda. L’altre, les 75 persones que sí que havien recaigut. Tots dos tenien un nombre semblant d’homes i de dones, si bé en aquest segon hi havia més dones.

D’aquests 75, 48 van tenir només un nou episodi, però 7 en van tenir dos i 6 en van experimentar tres. Finalment, 14 tenien recaigudes en períodes de menys de dos mesos i se’ls podia diagnosticar amb depressió crònica. Aquesta darrera estava relacionada, de forma significativa, amb els maltractaments durant la infantesa.

Els resultats indiquen que tant el maltractament patit en la infantesa com la depressió recurrent estaven relacionats amb la reducció del volum d’una mateixa àrea del cervell, l’escorça insular, que regula les emocions i l’autoconsciència. També es va veure aquesta reducció feia més probable una recaiguda en la depressió.

Implicacions en el tractament

Segons Nils Opel, les observacions donen força a la idea que els pacients amb depressió que van rebre maltractaments de petits tenen diferències clíniques amb els que, amb el mateix diagnòstic, no en van rebre. I això, afegeix, pot tenir implicacions en el tractament:

“Donat l’impacte de l’escorça insular en algunes funcions cerebrals, és possible que els canvis que hem observat redueixin la resposta d’aquests pacients als tractaments convencionals. Futures investigacions haurien d’intentar esbrinar si aquestes troballes es podrien traduir en una atenció, cura o tractament especials que millori els resultats en aquests individus.”

La novetat de l’estudi és que es va fer un seguiment de dos anys i no només en moments puntuals. Però una limitació, segons els autors, és que les experiències traumàtiques de maltractament a la infantesa s’avaluaven de forma retrospectiva i això podia generar biaixos en els records.

En un comentari que acompanya l’article, Lianne Schmaal, de la Universitat de Melbourne, opina que l’estudi és una contribució important per conèixer millor els mecanismes que augmenten el risc de recaigudes en la depressió. Però també considera que queda pendent esbrinar si la reducció en l’escorça insular és permanent o si es normalitza a mesura que la depressió remet.

https://www.ccma.cat/324/el-maltractament-infantil-modifica-el-cervell-i-afavoreix-la-depressio-dadult/noticia/2911759/

«Me siento afortunado de estar con Lola, estabilizar nuestra nave nos costó años»

Iñaki Gabilondo
Iñaki Gabilondo

¿Le cuesta hablar del amor?

No me cuesta nada. Me gusta.

¿Cuánta importancia le da en su vida a estar enamorado “ese estado de imbecilidad transitoria” como decía Ortega? ¿Lo comparte?

Le doy mucha importancia. El estado de imbecilidad transitoria es sólo el acné juvenil del amor.

¿Un romántico nace o se hace?

Un romántico se hace cuando encuentra según a quién.

Siempre se habla del primer amor. ¿Cree que está sobrevalorado?

El primer amor no suele ser casi nunca amor.

¿Lo recuerda?

Claro que lo recuerdo. En mi caso, sí lo fue.

Los más realistas hablan del amor como un cóctel de sustancias (dopamina y norepinefrina principalmente) que segrega el cerebro haciendo que nos obsesionemos con una persona. ¿Cree que somos más química que física?

Iñaki Gabilondo: «Me siento afortunado de estar con Lola, estabilizar nuestra nave nos costó años» (abc.es)

Un noi dislèctic no sap llegir ni escriure fins que la seva mare es fa càrrec de la situació

Basat en una història real de tenacitat, un nen de set anys lluita per donar sentit a les paraules de la pàgina. Però quan a Mike se li diagnostica dislèxia i els professors continuen fallant-lo, la seva mare pren les coses a les seves mans per ajudar el seu fill a complir el seu veritable potencial.

Aquesta pel·lícula guardonada, seleccionada al Festival Internacional de Cinema de Curtmetratges de Los Angeles 2020, va obtenir la consciència dels nens amb dislèxia, ja que no només s’estan fallant, sinó que també es fan malbé. La gent suposa que s’està tractant la dislèxia, però en realitat no ho és.

SOM DE PICNIC

Bloc amb la intenció d’aportar la informació que nosaltres no trobàvem a internet. S’ha convertit en un gran hobby que gràcies a l’aportació de seguidors del bloc i l’experiència a l’hora de cercar-les, han fet que ja tinguem més de 600 àrees de pícnic referenciades

Moltes gràcies als que ens seguiu; les vostres visites i missatges ens motiven a continuar. Totes les àrees de pícnic que descric són gratuïtes, a no ser que s’especifiqui el contrari.

http://somdepicnic.blogspot.com/p/mapa-zones-de-picnic.html

Una ruptura es sempre un cataclisme interior

Claire Marin, doctora en Filosofia, professora i escriptora, reflexiona sobre las ruptures

Tinc 46 anys. Visc a París. Sóc membre de el Centre Internacional de Filosofia Francesa Contemporània. No crec que la filosofia pugui ser realment un consol, però ajuda a ordenar el caos interior quan la vida és dolorosa o estressant. Quan no creus en cap déu, la filosofia és molt útil

La esperanza de encontrarse

Por mucho que intentemos planificarla, la vida dispone de nosotros, las cosas se tuercen, se rompen y nos dejan hechos añicos. Claire Marin ha escrito un libro ­difícil y duro, Rupturas (Alienta), en el que se resiste a dejarse llevar por la visión simplista de los nuevos inicios. Si está en ese momento de ruptura sentimental, laboral, familiar, le ayudará a dimensionar el dolor, entender que el borrón y cuenta nueva no forma parte de la naturaleza de la ruptura y que por más que lo deseemos no es un corte limpio, es un desgarro del tejido de una vida en común, y eso nos cambia. No todos tenemos la misma capacidad para sobreponernos y transformar el pasado, pero verter luz y afrontarlo nos ayuda. “Toda ruptura conlleva la esperanza de encontrarse y el riesgo de perderse”.

Toda ruptura es un desgarro?

La mayoría lo son si te involucraste sinceramente en la relación. Estás perdiendo una parte de ti mismo cuando terminas una historia.

¿Las rupturas son nuestras tanto si las producimos como si las sufrimos?

Sí, muchos de nosotros seremos ambos durante nuestra vida, pero también se puede vivir como una liberación, un movimiento de sinceridad y autenticidad, el momento en que dejas de mentir a los demás o a ti mismo.

¿Cualquier tipo de ruptura?

No importa si es amorosa, familiar, profesional o una ruptura con la vida interior, todo depende de la razón de la ruptura y de la forma en que puede dañar a alguien más.

Romper no es una página en blanco.

A todos nos gustaría ver la ruptura como la ocasión de una nueva vida y convertir lo ocurrido en conocimiento. Pero a veces no es más que el efecto de la falta de valor, de la dejadez.

¿Las rupturas no nos cambian?

Pueden transformarnos, depende de la forma en que respondamos a ellas. Puede ser la oportunidad de redefinir nuestra vida, pero también puede ser una experiencia muy destructiva. Estar acompañado por la familia o los amigos es esencial para encontrar la energía para superar la tristeza y la soledad.

¿Nuestra vida está hecha de rupturas?

Sí, y nos gustaría que fueran limpias, pero son un desgarro constante. Desgarramos el tejido de una vida en común en la que las identidades están tan mezcladas que ya nadie sabe dónde empieza uno o acaba el otro.

Queremos que la ruptura acabe rápido, iniciar una nueva vida, ¿es posible?

No si la relación es importante en nuestra vida. Las cosas, los libros, las canciones, los lugares están llenos de recuerdos compartidos. No es tan fácil borrar nuestro pasado, incluso si decidimos terminar una historia sigue viviendo en nosotros, a pesar de nosotros. Una ruptura es siempre un cataclismo interior.

Una enfermedad, un duelo, una depresión, ¿es una ruptura con nosotros mismos?

Al contrario: nos sentimos atrapados en nuestra vida, pegados a nosotros mismos, cuando preferiríamos olvidarnos de nosotros mismos, para salir de nuestra vida.

¿Podría crear nuevas posibilidades o es sólo la experiencia de la pérdida?

Puede tomar algún tiempo, pero podemos descubrir una nueva forma de vida mucho más satisfactoria que la anterior, aunque no hayamos elegido la ruptura. Por el contrario: puede que hayas fantaseado con una ruptura como el comienzo de una gran nueva vida y estar muy decepcionado por ello.

Dice que la mayoría de los fracasos no nos aportan nada. ¿El dolor es inútil?

Por supuesto que sí. Puede ser simplemente destructivo. Algunos fracasos fragilizan a la gente, a veces durante mucho tiempo. Cuando has sido traicionado o humillado, puede pasar mucho tiempo antes de que vuelvas a tener confianza, antes de que vuelvas a confiar en alguien.

Después de una ruptura el otro se convierte en un desconocido, ¿sucumbimos a la ilusión del amor?

A menudo la posibilidad de ser otro pone de manifiesto, de manera dolorosa, las ilusiones del amor y del afecto: ¿cómo ha podido engañarme de esta manera?

Duele.

O tal vez no sea una ilusión, tal vez la otra persona ha cambiado realmente y esa es la razón por la que tuvo que irse: para ser libre de expresar otra parte de su personalidad que no podía existir en la relación anterior.

¿Qué podemos hacer con la rabia?

Convertirla en energía. Energía para hacer algo que no nos habríamos atrevido antes, energía para ser más independientes, para crear. Pero también puede ser muy obsesiva. El tiempo ayuda a manejarla progresivamente.

Cuando nos rompemos, ¿qué es lo que se rompe en nuestro interior?

Puede ser una personalidad en la que ya no encajamos o un compromiso al que no podemos ser leales ahora, porque nuestros sentimientos o nuestra forma de pensar (ideología política, espiritualidad) han cambiado.

¿La ruptura entre progenitores e hijos es inevitable?

Todos tenemos que tomar cierta distancia con nuestros padres para convertirnos en adultos.

Cuando alguien querido muere nos preguntamos por qué. ¿No somos realistas?

Sentimos una terrible injusticia. Y tenemos razón, nada lo justifica. Pero la vida no puede vivirse con garantías, las cosas no pasan como uno se las imagina, no basta planificarlas para que salgan bien, pensar eso es irracional.

¿Cómo vivir sin ninguna certeza?

No podemos, es insoportable. Necesitamos tener alguna relación garantizada (familia, amistad), aunque sepamos que nada es para siempre, confiar e imaginar algunos horizontes de estabilidad para continuar en nuestra vida.

¿Cómo?

Correr el riesgo de vivir es apostar por las alegrías posibles. Y tener la fuerza de recordar, incluso en la noche más trágica, el destello de la felicidad que esconde.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201008/483926157067/una-ruptura-es-siempre-un-cataclismo-interior.html

Què ens fa feliços? Claus per educar en la felicitat

Què ens fa feliços? Claus per educar en la felicitat

Un dels majors reptes de l’actualitat és educar en la felicitat. Un dels que millor ha pensat la felicitat va ser Sèneca fa gairebé 2000 anys. Ell deia que davant de falses felicitats “la veritable felicitat resideix en la virtut” i al seu torn, que no hi ha virtut sense esforç.    

Però en els temps de la gratificació instantània vivim molt lluny dels ideals de Sèneca. Sí, hi ha molta desorientació però existeix a la vegada preocupació per ella, i especialment per la felicitat dels nens i nenes, que creixen en una societat cada vegada més competitiva i sense referents ètics.  

Normalment tenim moltes idees sobre com cuidar la higiene i l’alimentació dels més petits. Ara bé, si ens pregunten per la seva felicitat, probablement la nostra expressió és d’estupor o desconcert.

Si com a adults amb prou feines coneixem, si és que existeixen, les claus de la felicitat, com sabrem inculcar-la en els nens? En un sistema on es ven i compra tot, com saps ens venen constantment un model de felicitat i d’èxit per a tots igual.

No creus que tant soroll ens confon? En un context així, hi ha dos aspectes que són fonamentals per a educar en la felicitat: les emocions i l’ètica. Anem a pams.   

Una eina fonamental per a fer front a aquesta confusió és l’educació emocional. En què consisteix? Després de segles d’ignorar-les, les emocions es van començar a estudiar i des de fa més de dues dècades es va començar a difondre el concepte de “Intel·ligència emocional” associat a l’habilitat per a gestionar emocions, saber distingir-les i expressar-les.

No obstant això no només es tracta de saber gestionar les emocions amb intel·ligència, sinó també que necessites les emocions per a ser intel·ligent, perquè les primeres influeixen en la teva capacitat cognitiva.

El segon aspecte és l’ètica. Quantes vegades sentim parlar d’ella en una època de crisi de valors! Recorda la frase de Sèneca en la qual deia que la veritable felicitat resideix en la virtut. Una manera de dir que l’ètica és el cor de la felicitat.

Per això educar en la felicitat vol dir també transmetre valors i models de conducta ètica. Això significa alhora ensenyar a distingir entre l’important i el secundari. I potser, sent adult, aprendre-ho tu primer: els resultats acadèmics ens preocupen, però no són el més important del procés de creixement.

Claus per educar en la felicitat

Per tot això, encara que la felicitat sigui un llarg camí personal i intransferible hem de donar armes als més petits perquè el puguin recórrer amb garanties durant tota la seva vida.

La felicitat, com la intel·ligència, s’entrena i requereix uns certs hàbits que has de fomentar. Aquí et deixem algunes claus per a treballar-la. Segur que la majories les coneixes i només has de recordar-les.

Ensenyar el valor, no el preu

Si alguna cosa caracteritza la nostra època és la quantificació de tot: tot ho reduïm a quantitats i després a un valor de canvi en el mercat. Això pot portar als petits a creure que tot es pot comprar i vendre.

Però com saps, no és així. Per això és important que ensenyis a demorar-se i apreciar els moments i experiències que no tenen preu però sí gran valor.

Ensenyar a expressar les emocions

Qualsevol problema o conflicte ens pot semblar “menor” perquè és infantil, però té gran importància per a ells i són grans oportunitats d’aprenentatge que no has de desaprofitar.

En edats en les quals ja escriuen, un exercici magnífic és demanar-los que facin un balanç per escrit de les emocions que han tingut durant el dia. Aprendran a fer això que ens costa tota la vida, també adulta: posar paraules a les nostres emocions.

Elogiar l’esforç, no el talent

Moltes vegades tendim a elogiar el talent “natural” per a fer alguna cosa. No obstant això per al seu creixement i formació el millor és que elogiïs l’esforç, fins i tot quan no serveix per a aconseguir un objectiu, per petit que sigui.

Ensenyar a ser autònoms

L’experiència no la pots inculcar, l’ha de viure cada nen de forma autònoma. El temor al fet que no sigui feliç a vegades et pot conduir a voler evitar-li el fracàs. Un error! L’experiència del fracàs és la millor escola per a educar en la felicitat. Ella ensenya que tota meta requereix un esforç i que aquest esforç a vegades és premiat i d’altres no.

Ensenyar a somiar

Et pot semblar simple retòrica però no és així; quan parlem de “somiar” ens referim a anar més enllà de la realitat tal com ens ve donada. Educar en la felicitat és també ensenyar a no conformar-se, a no renunciar als projectes de vida que et fan feliç.

Proposa sempre activitats artístiques ja sigui a través de textos, dibuixos, fotografies… en les quals puguin expressar els seus somnis i anhels personals.

Jugar!

El joc és l’espai de llibertat perquè és una cosa gratuïta la fi de la qual no és res extern a si mateix: no busca produir res ni ser rentable. No hauràs de “ensenyar a jugar” als nens però amb les llargues jornades amb què se’ls carrega, corren el risc d’oblidar-ho.

Per això, una de les claus per educar en la felicitat és treballar per a conservar i fomentar el valor del joc infantil.  

Educar en la felicitat amb un llibre que pregunta Què ens fa feliços?

En tan sols 15 pàgines, els textos de Marie-Agnès Gaudrat i les il·lustracions de Carme Solé Vendrell per al llibre Què ens fa feliços? de la col·lecció “Moments i emocions” aborden valors com la cooperació, l’empatia, el coratge o la solidaritat.  

Portada del llibre Què ens fa feliços per educar en la felicitat

I el més important: ho fan incitant al diàleg entre adults i nens, perquè els dos puguin reflexionar sobre ells. D’aquesta manera t’ajuda a treballar una altra de les claus de la felicitat com és el diàleg entre pares i fills.

Els dibuixos d’una il·lustradora de referència i amb llarga experiència en la il·lustració per a nens com Carme Solé teixeixen complicitats amb l’imaginari infantil.

De la mateixa forma, les pàgines desplegables conviden a interactuar amb dilemes interessants. “Disfressar-nos del que no som?”, ens diu una pàgina. Però si obrim el desplegable ens trobem amb la pregunta alternativa: “O ser simplement com som?”.        

Educar en la felicitat és tan ambiciós com educar en la recerca del sentit de la vida, però el missatge, senzill i poètic de Què ens fa feliços? és que l’origen de la felicitat és compartir la vida amb els altres i construir relacions positives basades en la generositat.  

Per a respondre la pregunta el llibre torna de nou a Sèneca i ho fa en un llenguatge optimista, entranyable i accessible per a nens i nenes a partir de 5 anys. Sense oblidar-se de dilemes que poden compartir adults i petits: “No fer més que treballar? O prendre’s algun temps per a somiar?”

T’has plantejat el repte d’educar en la felicitat? Explica’ns la teva experiència!