Barcelona reforça la seva aportació a la biomedicina europea amb un aparell pioner de ressonància magnètica nuclear
L’aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp és el primer d’Europa i el segon del món. MANOLO GARCIA
Simplificant molt, el cos humà és el resultat d’una combinació de molècules. Per entendre com funcionen els nostres òrgans, com emmalaltim i com podem curar-nos, cal conèixer aquestes partícules de la manera més íntima possible: àtom a àtom. Però és una tasca molt complexa, perquè de molècules n’hi ha de molts tipus, algunes més complexes que altres, i no són entitats rígides, sinó que es mouen i interaccionen amb les altres. I encara avui, després d’anys de recerca, hi ha moltes incògnites sense resoldre. Aquesta és l’aproximació que ha fet aquest dijous Miquel Pons, químic i director del Grup de Recerca de Ressonància Magnètica Nuclear de Biomolècules de la Universitat de Barcelona (UB), per inaugurar una infraestructura “pionera, única i d’avantguarda” que permetrà “parlar i comunicar-se amb els àtoms”: el primer aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp.
Esquema de l’interior d’un imant d’un equip de ressonància magnètica nuclear
Ubicada al Parc Científic de Barcelona, aquesta màquina única a Espanya i la segona al món és capaç de crear un camp magnètic 500.000 vegades més intens que el camp magnètic de la Terra i, per tant, estudiar profundament i obtenir informació fins ara desconeguda de biomolècules que podrien estar implicades en el càncer, l’Alzheimer o la diabetis. L’objectiu és poder descobrir noves dianes terapèutiques i dissenyar medicaments per combatre aquestes malalties. A més, i no menys important, permet reforçar la presència de Barcelona en el mapa científic europeu, ja que és la tercera ciutat que compta amb aquesta màquina i un accelerador de partícules de tipus sincrotró, juntament amb Hamburg i Zuric.
El nou equipament, que donarà servei a tota la comunitat científica mitjançant l’accés obert competitiu, s’ha finançat amb 8,9 milions d’euros atorgats pel ministeri de Ciència i Innovació i els fons europeus NextGeneration. La ressonància magnètica nuclear és una de les tècniques més potents per poder obtenir informació estructural i dinàmica a escala atòmica de biomolècules complexes i, per això, és una tecnologia que fa anys que s’aplica en àrees de recerca com la química, la biologia i la biomedicina, però també en l’àmbit industrial o alimentari. La màquina que ha adquirit el Parc Científic, però, és el primer equipament de tot Europa i el segon del món —després del Japó— que fa servir superconductors d’alta temperatura per generar camps magnètics. La càrrega positiva dels àtoms es troba al seu nucli i com més potent sigui el camp magnètic on s’introdueix la mostra d’una molècula, més informació se n’extreu, en quantitat però sobretot en qualitat.
I això és, precisament, el que fa aquest aparell: genera un camp magnètic tan intens que permet estudiar amb alta precisió els àtoms de les molècules. Anant al detall, fa que els àtoms d’hidrogen de les molècules que es volen analitzar emetin un senyal a una freqüència d’1 gigahertz (1.000 milions de voltes per segon). “L’aparell de RMN d’1 Ghz millora la sensibilitat per a l’estudi de proteïnes en un factor de 2,5 vegades, fet que implica un estalvi de temps de 6,26 cops. És a dir, un experiment que requeria una setmana ara es podrà resoldre en un sol dia”, ha afirmat Pons. A més, aquesta eina que servirà per fer ciència bàsica (que no té una aplicació clínica directa, però posa les bases científiques per fer-ho) afavorirà l’anàlisi d’aquelles proteïnes no definides o desestructurades que fins ara es pensava que no eren importants però que, en canvi, podrien estar darrere de moltes complicacions i patologies que ens afecten. De fet, gairebé la meitat de les proteïnes humanes tenen aquestes formes.
“Abast sistèmic” El nou aparell fa servir bobines dissenyades amb materials superconductors –que no ofereixen cap resistència al pas del corrent elèctric– per solucionar els problemes derivats de la resistència creada per la generació de camps magnètics ultraintensos a través del corrent elèctric d’alta intensitat. A més, Pons ha assegurat que és un dispositiu que s’utilitzarà de manera sostenible perquè la UB ha comprat un sistema de reliqüefacció (transforma el gas en líquid) de l’heli –el material que s’utilitza per refredar els superconductors– per reduir el consum d’aquest recurs i augmentar la viabilitat davant de possibles problemes de subministrament o augments del cost. “No només reduïm el consum d’un recurs tan preuat com escàs, sinó que ens farà pràcticament autosuficients”, afegeix el químic.
El rector de la UB, Joan Guàrdia, ha destacat que les grans infraestructures d’investigació biomolecular a Europa estan al nord i només Barcelona n’és l’excepció. “Volem ser una institució que faci de Barcelona una entitat especialment rellevant en termes de suport científic i futur i que permeti a tot el sistema científic anar més de pressa i més lluny”, ha afirmat. Guàrdia, que ha recordat que la ciència no pot anar tan de pressa com es voldria i que “cada porta que obren els investigadors condueix a un passadís més llarg del que es creia”, ha remarcat que amb aquest aparell “s’acceleraran” algunes passes. “El valor d’aquest aparell no és només el seu alt nivell tecnològic, sinó el fet que té un abast sistèmic”, ha afegit.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia de presidir la inauguració de l’aparell conjuntament amb la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, però la mort de tres geòlegs a la mina de potassa de Súria (Bages) l’ha obligat a delegar la representació en el conseller d’Universitats i Recerca, Joaquim Nadal. Morant ha assegurat que aquesta infraestructura proporciona “esperança” per a la societat perquè serà decisiva per a la medicina de precisió de malalties com el càncer, “que és un repte que a tots ens toca de prop”. Nadal també ha afirmat que a Catalunya s’està construint un arc molt potent de centres i equipaments científics, un “gran lego” d’infraestructures per fer avançar la recerca. “Hem de ser capaços de renovar-nos constantment abans que hi hagi obsolescència. Aquest seria el somni. I no sempre hi ha els diners, però sí que hi ha l’ambició. Només si no abaixem la guàrdia estarem sempre en primera línia”, ha conclòs el conseller.
Del 22 al 24 de septiembre tuvo lugar en la Universidad de Navarra un Simposio multidisciplinar sobre reconocimiento natural de la fertilidad. La variedad de enfoques y la profundidad de los temas –antropología, afectividad y salud en torno a la sexualidad centrada en la persona– despertaron una enorme esperanza en cuanto al presente y el futuro del amor y la vida humana. Entre los ponentes se encontraba la doctora Regina Cárdenas, médico y promotora de proyectos sociales, que responde a algunas de las preguntas que se suscitaron.
— Sorprende la eclosión de interrogantes que surgen al abordar interdisciplinarmente la reproducción humana. ¿Se acostumbra una ginecóloga a trabajar en las entrañas de la vida?
— La vida es un misterio insondable, más para una persona contemplativa, como yo. Cada vez que veo la secuencia de pares de bases de un genoma, el latido de un embrión de dos milímetros, el primer llanto de un niño… me conmuevo ante la grandeza de lo que es el ser humano.
— La generación del 68 reventó con preguntas y desafíos a los que, quizás, no se había dado una respuesta acorde con la mentalidad contemporánea. ¿Cómo nos impacta este tsunami antropológico y moral?
— Me fascina lo relacionado con aquella revolución porque yo nací en el año 1968. Además, en los últimos años se está produciendo una re-revisión de lo que sucedió. Pienso que no fue una revolución sexual, sino el debut del individualismo aplicado a la sexualidad. En el centro de todo se situó el yo, el placer personal, el propio deseo. Ese giro vino acompañado por la evolución de anticonceptivos hormonales que permitían desligar sexualidad y reproducción.
— El individualismo termina por sumergirnos en una soledad muy dolorosa, más cuando el placer se consuma. ¿Y qué de bueno nos aportó aquella eclosión?
— Las personas sentían que sus vidas estaban regidas por normativas externas, controles al margen de su individualidad. Eso abrió una puerta maravillosa: desde entonces somos más conscientes de nuestra libertad interior. De una ética percibida como imposición extrínseca llegamos a la ley inscrita en el corazón. Es vital abordar estos temas con honestidad, con fundamentación, con el deseo de acompañar y de aprender sin imponer.
— Usted suele utilizar un término que seduce a la razón: “Ecoética”. ¿En qué medida la medicina nos sana para vivir en armonía con nuestra naturaleza?
— La “ecoética” viene usándose en entornos de pensamiento muy distintos. Tenemos sed de re-conectar con lo más profundo de nosotros mismos. Queremos cuidar mejor nuestro cuerpo y nuestro entorno. Y el “todo vale” ha tenido efectos no deseados en ese sentido. Hace falta un universo común que nos salvaguarde desde una ley natural acorde a lo que somos. La esencia de la medicina es sanar la carne sin olvidar el espíritu, respetando profundamente la dignidad de cada persona en su integridad.
— Conforme avanzan los descubrimientos científicos, lamedicina da más esperanza a quienes desean concebir y no pueden. ¿Qué hallazgo le parece más significativo?
— Ante situaciones de esterilidad se van dilucidando muchas causas. Resultan llamativos los últimos avances en microbiota endometrial, o en la genética de las células endometriales y su influencia en los procesos de implantación para que pueda prosperar un embarazo.
— Paradoja: mayor conciencia ecológica. Crecen los feminismos. Pero la anticoncepción aboga por métodos que alteran el cuerpo de la mujer a veces durante años. ¿Y los efectos secundarios?
— El eje hormonal es la esencia transversal de nuestro ser mujeres. Trastocarlo es romper la armonía interna. Las pacientes no reciben información completa sobre lo que están decidiendo tomar. Apenas se publican estudios médicos que alerten sobre los efectos neuropsicológicos de los anticonceptivos hormonales: desde anomalías en el sistema nervioso central, hasta la alteración en vínculos relacionales, pasando por tendencia a depresión, estrés o miedo. Somos una unidad.
“Apenas se publican estudios médicos que alerten sobre los efectos neuropsicológicos de los anticonceptivos hormonales”
— Entonces el deseo de liberar a la mujer acaba por dañarla.
— La mentalidad anticonceptiva se vuelve contra la mujer. Cada vez más me encuentro con un patrón estremecedor: primero se practica el sexo; después se plantea si hay atracción personal. Entristece escuchar a tantas mujeres que por miedo a la soledad o al rechazo viven esclavas: son capaces de arriesgar su salud, renunciar a su afectividad, asumir prácticas que imitan a las películas o a páginas pornográficas y que les generan un profundo rechazo…
Métodos naturales
— Existe una vieja broma que señala que “aquel es hijo de Ogino”, uno de los pioneros en reconocimiento de los ritmos fértiles de la mujer. ¿Qué evidencia científica hay de que son fiables los métodos más avanzados, como el sintotérmico o el propuesto por Creighton?
— Si el conocimiento es bueno y se practican perfectamente, la tasa de éxito es similar a la del preservativo. Pero el preservativo es decisión de un momento. Los métodos naturales conllevan un compromiso de pareja, respeto a un proceso, perseverancia… Este camino requiere una pedagogía de la afectividad y un acompañamiento de personas experimentadas.
— Como ginecóloga, ha asistido a mujeres en Camerún, en Bolivia, se especializó en oncología ginecológica… ¿Cómo se conjuga la explosión de vida de una fecundación con las sombras punzantes de una enfermedad letal?
— Ahora trabajo en uno de los proyectos más apasionantes de mi vida profesional. Se trata de un programa de cuidados paliativos perinatales (“CUN te acompaña”). Mis pacientes son padres que viven un embarazo con una cortísima esperanza de vida. La emoción de la gestión de la vida convive con la certeza de que en el nacimiento va a llegar la muerte. En muchos partos al cortar el cordón umbilical el bebé va a morir. Yo tengo que cortar ese cordón. Me produce una conmoción total. Me habla de que somos criaturas vulnerables pero creadas para ser amadas.
— Esas historias con nombre y apellido estremecen. La vida y la muerte en la misma cuna.
— Acompañando a estas parejas, se hace patente el valor más profundo a la vida, la dignidad absoluta de un hijo. Nos preparamos juntos para acoger y para despedir. Lloramos y festejamos. Vivimos momentos durísimos, pero en los que tanta intimidad compartida crea un vínculo indestructible. Me considero una privilegiada.
Hace años, Regina Cárdenas creó la fundación “Ellas lo bordan”. Su misión es formar en un oficio a mujeres antes explotadas y ahora abocadas a la exclusión social. Esa aventura pide otra entrevista. De momento, oyéndole, me asombra redescubrir las entrañas de la mujer como una ventana que nos asoma a un admirable eco-universo. Su ciencia médica y su experiencia dentro y fuera de la consulta nos hablan de una fecundidad que trasciende a la fertilidad biológica.
Marian Rojas Estapé (Madrid, 1983) es la best seller de la pluma antiinflamatoria, la bata blanca y la sonrisa realista y consciente. Psiquiatra. En el momento más doloroso de su vida escribió Cómo hacer que te pasen cosas buenas(2018), y el viento de la naturalidad y la franqueza de sus páginas, siempre entre la ciencia y la experiencia, cosechó 350.000 ejemplares vendidos y un alto número de hogares reencendidos sin miedo al precio de la luz. Sus páginas trajeron más brillo, también para los ojos de una sociedad con síndrome de burnout que miraba hacia los lados, titubeante, incluso antes de que debutara el coronavirus.
Este año ha vuelto al podio de los libros más vendidos con Encuentra tu persona vitamina: una rebotica para conocernos y sanar la convivencia, y una vacuna de emergencia ante este clima de urgencias de salud mental que se salen de madre en nuestros propios domicilios.
No ha vivido aún su crisis de los 40 y ya ha salvado de muchas asfixias emocionales, angustias existenciales, ahogamientos en piscinas y en vasos de agua, tiros por la culata, encierros al vacío, sorderas de orgullo, miopías individualistas, cobardías crónicas, hiperplasias de inmadurez, esguinces familiares, anorexias de afecto, bulimias de egocentrismo… y suicidios.
El timbre de su consulta está que arde. Las páginas de sus libros viajan en el metro. Mujer de rojo sobre fondo gris-oscuro-casi-negro-mate. Apasionada. Ilusionante. Es un ventilador de divulgación científica, guiños de empatía y motivos contundentes para vivir con la cabeza alta.
Con la mirada puesta en una pandemia que sube y baja por el retrovisor. Con El País y su “España, en terapia” sobre la mesa del café. Muy cerca de las grúas monstruosas que recomponen el nuevo Bernabéu, zumo de oxitocina con vitaminas, andamios, reset, la ola en las gradas y ¡gol!
— Dice The Lancet que los casos de depresión grave han aumentado un 28% en todo el mundo y los diagnósticos de ansiedad, un 26%. Son porcentajes de guerra mundial que nos están hablando a gritos: “Conócete a ti mismo, cuídate, y protege a los demás”.
— No estamos diseñados para vivir en modo alerta. Las cifras son “lógicas” después de este tiempo de pandemia, porque casi nadie sabe enfrentarse de manera sana a la muerte, a la enfermedad, al sufrimiento y a la incertidumbre. Durante el confinamiento repetí muchas veces: “Si no puedes salir fuera, métete dentro”. Estas circunstancias son ocasiones de oro para pararse a pensar y hacerse las grandes preguntas. La pandemia bien gestionada nos ayudará a crecer. De momento, lo que veo en consulta es que la pandemia mal gestionada nos está enfermando.
— Desde el inicio de la pandemia, en España se prescriben el doble de psicofármacos. Pero en Encuentra tu persona vitamina nos habla de que nadie sale del hoyo solo con pastillas.
— Las pastillas pueden ser una grúa necesaria que nos sacan del hoyo y nos colocan de nuevo con los pies sobre la tierra. A partir de ahí, debemos contar con herramientas que nos permitan aprender a vivir sin fármacos. Las pastillas son impermeables que ayudan a no sentir. En los casos de depresión grave o de angustia sirven para paliar esos síntomas ansiosos depresivos, pero debemos prepararnos para seguir adelante sin impermeables. Recomiendo ir contando con recursos propios, poco a poco, para ser capaz de gestionar los problemas de cada día: un bache económico, la incertidumbre de la vida misma, la relación con personas que no nos convienen…
“Si contamos con herramientas para gestionar lo bueno y lo malo, vibra en nosotros un equilibrio interior y somos más felices”
— El CIS dice que el 35,1% de los españoles ha llorado en el último año y medio. Me parecen pocos. Lo que está claro es que ante una sociedad que cambia bruscamente cada día, la incertidumbre y las crisis cada vez necesitamos más estar rodeados de personas que curan: aspersores de oxitocina, en la jerga de tus libros.
— Yo he llorado varias veces durante la pandemia y no me importa admitirlo. En pleno confinamiento tuve a mi cuarto hijo y el mayor tenía cinco años… De pronto, me vi en unas circunstancias muy complejas de gestionar, porque mi marido era trabajador esencial. No conozco a nadie que no haya sufrido mucho en algún momento de esta pandemia. La incertidumbre, el miedo y el estrés nos intoxican de cortisol y las personas vitamina nos riegan de oxitocina, que inhibe el cortisol. Es importante aprender a ser persona vitamina y rodearse de personas vitamina, que son esas que en un solo instante te alivian de la tensión y saben sacar lo mejor que llevas dentro.
— Bienaventurados quienes te bajen el cortisol y te mejoran la vida, porque ellos son la mejor vitamina en este contexto de anemia existencial.
— Tener una persona con quien hablar o estar cuando lo necesitamos provoca ratos oxitocínicos que son el mejor regalo. Por primera vez en nuestra historia, hoy, cuando vemos a alguien, medimos antes el riesgo que el cariño. Prevalece el miedo a contagiarse sobre las ganas de verse. ¿Estará vacunado? ¿Lleva mascarilla? ¿Me ha dado la mano? ¿Le respondo con un abrazo? Todo este proceso mental es terrible en las relaciones humanas, que son de entrega, de servicio y de cariño.
— En tus libros abres muchas pestañas y hay una que me parece la más esperanzadora de todas: los seres humanos podemos cambiar. Tenemos capacidad para mejorar nuestra forma de ser y para hacer que nos pasen cosas buenas después de evitar las inercias malas.
— No conozco a nadie que no esté librando una batalla importante en algún aspecto de su vida, porque la vida es un drama y eso es una realidad. Al que no le preocupa la salud, le angustia el dinero, o el amor, o el trabajo, o los padres, o los hijos… Como psiquiatra y como persona que se dedica a investigar el comportamiento humano, cada vez tengo más claro lo importante que es ser capaces de disfrutar lo bueno y gestionar adecuadamente lo malo. Conozco a personas que protagonizan muchas vivencias positivas, pero no son capaces de disfrutarlas y deambulan en tensión. Suelen ser personas que, después, ante lo malo, se bloquean, se enfadan, pierden el control o enferman. Mi mensaje es esperanzador, porque yo he visto que, cuando contamos con herramientas para gestionar lo bueno y lo malo, vibra en nosotros un equilibrio interior y somos más felices.
— Es posible pensar en una sociedad en la que amanezcamos pensando: ¿cómo puedo hacer que todas las personas que se cruzan hoy por mi vida estén a gusto, aunque el mundo real no sea Pixar?
— En esto soy más pesimista, porque hay un fondo egoísta en la sociedad. Hoy estamos más conectados que nunca, tenemos más amigos en las redes sociales que nunca, y somos más individualistas que nunca. Y la pandemia ha exacerbado ese perfil. Nos levantamos por la mañana preguntándonos qué hago con mi vida, qué me satisface, y nos hemos olvidado completamente de qué hago con la vida de los demás o qué les satisface a quienes me rodean. Con mis libros, trato de impulsar que esto cambie, porque una sociedad individualista, se destruye. No estamos diseñados para vivir así. No tocarse, mata. Aislarse, enferma.
— Pongamos por hecho que yo quiero ser vitamina en medio del mundo. ¿Cómo puedo curar a una persona egoísta?
— Las personas que no son vitamina están sufriendo por algún motivo. La mejor manera de ser vitamina es dejar de juzgar a los demás. Debo comprender que detrás de la toxicidad de ese egoísmo, de ese mal humor, de esa frialdad, hay un daño patente o latente. Si levanto la barrera del juicio crítico y me impongo la del entendimiento, todo cambia. Yo escucho cosas increíbles en mi consulta, y evito juzgar, sobre todo desde que me tocó afrontar un caso muy grave que me dejó impactada. En este episodio concreto, pensaba que mi paciente era una mala persona, y cuando percibí ese planteamiento, me di cuenta de que así nunca sería capaz de ayudarle. Me despojé del prejuicio del juicio, intenté entender el camino por el que había llegado hasta ese comportamiento, y en ese momento el paciente empezó su fase de sanación, porque cuando comprendemos a alguien aflora la oxitocina, y si hay oxitocina, baja el cortisol, y cuando baja el cortisol, nos empezamos a curar.
“La mejor manera de ser vitamina es dejar de juzgar a los demás. Comprenderse y comprender es aliviar”
— Dices que la escucha activa “provoca un subidón de oxitocina instantáneo en el prójimo”. Que empatizar de verdad es una receta magistral para todos. Parece fácil, pero…
— La empatía es una cualidad maravillosa, pero ojo con la empatía exagerada. Hay personas que empatizan tanto que se pasan la vida sufriendo por todos los problemas del mundo. Debemos aprender a protegernos. De todas formas, para el 80% de la población, la empatía es dejar de ser el centro del universo para que los demás nos empiecen a importar. Todos nos damos cuenta perfectamente cuando interesamos de verdad a otra persona y sentimos esa conexión mágica ante quien nos entiende perfectamente.
— ¿Cómo se ayuda a curar la amargura, la tristeza y ese resentimiento que muchas veces reverbera en el diálogo social?
— La tristeza se contagia y los amargados se juntan. Son cosas de las neuronas espejo… Al triste hay sacarle de su zona de disconfort con mucha delicadeza. La amargura es un veneno. En ambos casos conviene ayudar a cada cual a saber cómo han entrado en su vida. Cuando el ser humano se entiende, entiende por qué ha llegado a una determinada situación. Si desconocemos el cómo, el cuándo y el por qué, la capacidad de salir se complica y se acaba huyendo hacia adelante buscando vías de escape rápidas como las redes sociales, la pornografía, los videojuegos, las compras compulsivas o la comida, que son extras que alivian momentáneamente la amargura, pero que, a la larga, nos destruyen.
— ¿Cómo podemos revertir el colapso de quien sufre incertidumbre crónica, miedo al presente y al futuro o vértigo por soledad?
— Lo primero es saber si uno es así, o si las circunstancias han hecho que se convierta en una persona así. ¿Soy miedoso, sufridor, hipocondríaco, habitualmente irascible…, o lo soy ahora después de una pandemia, después de una ruptura afectiva, después de un problema de salud? Saber dónde y cómo se activó mi estado de alerta es importante para salir del túnel. Si son problemas de mi forma de ser, tengo que trabajar mi forma de ser. ¿Por qué soy así? ¿Algún trauma en el armario? Identificar las heridas y las causas es el primer paso para mejorar. Yo suelo exponerlos por escrito, con flechas, con colorines, porque ver tu vida simplificada plasmada en un papel nos descomplica y alivia las fuentes de tensión. Si no analizamos las cosas con calma, en frío, entramos en estado de incertidumbre, de miedo, de ansiedad, colapsamos en medio del desconocimiento y naufragamos en el desconcierto. Comprenderse y comprender es aliviar.
“El amor requiere mucha tolerancia a la frustración y una alta capacidad de posponer la recompensa y, sin embargo, todos ansiamos sentirnos queridos de esa manera”
— ¿A qué cosas buenas podemos agarrarnos cuando nos tiemblan los cimientos personales y sociales?
— No podemos tener miedo a profundizar. La historia nos ayuda a entendernos, la cultura nos hace más sabios, conocer vidas ejemplares nos enseña y nos inspira, desde un Nelson Mandela a un santo Tomás Moro, pasando por muchos grandes personajes que, en momentos de grandes sufrimientos, dolor y lucha, supieron encontrar un camino. En un mundo cada vez más materialista no podemos temer dar respuesta a nuestra sed de trascendencia. ¿Hay vida después de la muerte? ¿Todo lo que existe es tangible? ¿Admiro la grandeza del más allá? ¿Creo en Dios? Yo creo que hay un ser superior que nos quiere y nos protege, y me parece que creerlo te cambia la vida. Cada uno debe buscar sus respuestas preguntando, leyendo, escuchando… Encerrarse en el hoy y el ahora sin aclarar los interrogantes últimos que dan sentido a nuestra vida genera un vacío existencial, que es la primera causa de angustia. El amor es otro pilar fundamental. El motor principal que nos mueve a hacer cosas buenas es sentirnos queridos.
— En tu libro queda claro que amar bien es fundamental y, también, que amar bien es dificilísimo. Y nadie nos enseña…
— Aprendemos a querer durante nuestra infancia según nos quieran en casa. Si unos padres se gritan, se normaliza el grito como componente de las relaciones; si unos padres expresan su afecto, se busca esa manera de expresarse en la propia vida. Si unos padres se comunican, conversan y se entienden, se aprende a comunicarse adecuadamente en las relaciones personales, y si los padres se hablan en casa en el idioma de la tensión constante, a los hijos les faltarán habilidades para manifestar cómo se sienten. Nadie nos enseña a querer, pero cuando aprendes a querer bien, la sensación de plenitud es inmensa.
— Alertas de que reluce un “tabú sentimental” en la sociedad open-mind, open-heart, open-couple...
— En muchos círculos es más fácil hablar de sexo que de amor. Las mismas personas que cuentan que ven porno, tienen reparos en comentar el regalo que le han hecho a su mujer o la carta romántica que le han escrito a su pareja, porque eso sí les da vergüenza. Hay quien entra en crisis porque su novia le quiere presentar a sus padres, pero alardea con familiaridad de todas las posturas sexuales que practican en la intimidad. Estamos en un contexto social donde la consistencia del amor es líquida, incluso gaseosa. Vivimos en una sociedad basada en gratificaciones instantáneas –¡lo quiero todo y lo quiero ya!– en la que podemos comprar sushi, sexo, ropa y libros en menos de 24 horas, pero el amor es esfuerzo, trabajo, paciencia, perseverancia, atención… El amor requiere mucha tolerancia a la frustración y una alta capacidad de posponer la recompensa y, sin embargo, todos ansiamos sentirnos queridos de esa manera.
— Drogodependencia emocional: hemos apostado por las sensaciones fuertes posponiendo las razones para vivir. Y tampoco le acabamos de encontrar sentido a estas arenas movedizas…
— Querer sentir a todas horas tiene sus consecuencias, y una de ellas es que la inteligencia y la voluntad se vuelven irrelevantes. A más experiencias vibrantes, más dopamina y menos corteza prefrontal, que es la zona del cerebro de la atención, de la construcción, del control de impulsos, de la profundización, del discernimiento, del juicio moral… Sentir a todas horas hace que el criterio para opinar dependa de los sentimientos y no del pensamiento, y eso es un problema. Cada uno siente según su biografía, sus heridas y su estado de ánimo de esa mañana, y eso se observa perfectamente en las redes sociales, porque la razón está perdiendo la guerra.
— La felicidad no es Mr. Wonderful. La felicidad está en las ilusiones sencillas, defiendes tú.
— Lo que llamamos felicidad es la capacidad de disfrutar de las cosas buenas de cada día. El problema es cuando nuestro corazón está incapacitado para amar, para disfrutar, para compartir… La pandemia nos ha ayudado a valorar la felicidad en las pequeñas cosas.
“La gente buena tiene algo muy atractivo, que se llama corazón. La gente mala es gente herida, no lo olvidemos”
— Has vendido más de 350.000 ejemplares de Cómo hacer que te pasen cosas buenas. Y estás en el podio de los más vendidos de no ficción con esta segunda obra. Los libros curan, al menos a muchos lectores. Pero la autora supongo que irá de ala…
— El primer libro lo escribí para ayudar a mis pacientes y tener un apoyo para mis conferencias. Me alegra saber que un mensaje esperanzador que toca las fibras sensibles del ser humano está calando en la sociedad, pero estoy abrumada por la respuesta. He tenido que aprender a gestionarme ante esta avalancha, que, de haberla intuido, la habría rechazado desde el principio, porque yo soy muy casera y disfruto en la consulta, y de pronto me he visto en medio de un tsunami a lo grande. Como me conozco muy bien, he intentado poner frenos y barreras para que esto no me afecte más de lo normal, aunque ha habido momentos de agobio.
— Reconocer la vulnerabilidad es un componente importante de la empatía. Parece que ese prototipo de perfección que nos proponían las redes sociales y la televisión ha perdido hegemonía. El maquillaje y el postureo ya no nos dan confianza. Escuchamos mejor a quienes tienen heridas, porque son como nosotros.
— La perfección no existe, pero nos la venden. No conozco ninguna vida sin heridas, pero nos atrae tanto la belleza y la armonía, aunque sean artificial, porque alivian el sufrimiento. Cuando estamos sumergidos en el drama, mirar mundos supuestamente ideales nos evade, aunque, en general, ayuda más constatar que todos somos humanos y que tenemos nuestras luces y nuestras sombras. Es bueno que sepamos que las redes sociales son el paraíso del filtro, y que el perfeccionista es el eterno insatisfecho. Quien ansía la perfección constantemente es un gran sufridor que acaba somatizando en algún frente, porque vive con la tensión de quien no sabe disfrutar.
— Sus investigaciones científicas acaban aconsejando abrazos, equilibrio, normalidad, escucha, silencio, paz… Parece un villancico…
— ¡Me encanta!
— Hay tanta dopamina en los villancicos como en la bondad de la gente, que también existe.
— Todos conocemos a gente buena y a todos nos gusta estar con esa gente, porque tienen algo muy atractivo, que se llama corazón. Son personas que siempre buscan comprenderte y entenderte sin juzgarte. La gente mala es gente herida, no lo olvidemos.
— Navidad y asombro. Infancia y misterio. Sorpresa y horizontes. Dar gracias y pedir perdón. Pasar página y hacer propósitos de año nuevo.
— Después de la pandemia, es muy sano hacer un reset, rebobinar, ver en qué hemos mejorado este año, de qué me siento orgullosa, de qué me arrepiento, a quién le debería pedir perdón, a quién iría a darle un abrazo consciente de que lo necesita… No viene mal hacerse estas preguntas y ser valientemente consecuentes con las respuestas. También nos sirve pensar propósitos realistas para el año que viene, y no me refiero a ir al gimnasio o a dejar de fumar, sino a temas vitales más consistentes. Solo la conquista de haber traído a la mente ese deseo de mejorar nos guía ya por el camino correcto.
— ¿Pedimos a los Reyes Magos algo especial para que nos conserve con salud la corteza prefrontal?
— Pedimos a los Reyes que no perdamos la ilusión de la infancia o que la recuperemos, porque las cosas buenas pueden suceder.
— ¿Venderá Amazon barriles inyectables de oxitocina?
— Si Amazon supiera donde los venden, no me cabe la menor duda…
Rezero ha estat pressionant fins al darrer moment per aconseguir que l’Estat espanyol inclogués la prohibició d’aquests tòxics en la nova llei de residus.
Un dels punts que ha generat més controvèrsia durant les negociacions per la Llei de residus aprovada el 30 de març passat ha estat la prohibició del bisfenol A i els ftalats als envasos alimentaris. El primer articulat, aprovat pel Congrés del Diputats, la recollia, però un pacte PP-PSOE al Senat, la va fer caure. Metges, científics, Rezero i altres entitats (Amigos de la Tierra, Hogar sin Tóxicos i Surfrider España) no van desistir. Des de Rezero, a més d’impulsar diverses accions de forma coordinada, es va llançar a xarxes la campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!», que va recordar als senadors la necessitat de protegir la salut de la ciutadania per davant dels interessos empresarials. Finalment, quan la llei va tornar al Congrés, un pacte d’Unidas Podemos i PSOE va permetre recuperar la prohibició.
Per què era urgent la prohibició del bisfenol A i els ftalats?
Hi ha diversos estudis que han detectat en organismes humans substàncies vinculades als plàstics. L’any 2019, per exemple, Rezero va impulsar, en col·laboració amb l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, coordinat pel doctor Miquel Porta, l’estudi de l’orina de 20 persones. S’hi van analitzar les concentracions de 15 metabòlits de ftlalats i 12 fenols presents en envasos alimentaris. A totes les mostres analitzades hi havia un mínim de 20 compostos dels 27 analitzats. En tots i cadascun dels 20 participants de l’estudi es van detectar tots els 15 ftalats i 5 dels 12 fenols analitzats.
Aquest anàlisi, que es va fer a Catalunya i Balears, es va emmarcar dins la campanya Salut de Plàstic. Posteriorment, gràcies al suport de Zero Waste Europe, la campanya s’ha ampliat a set països europeus.
Però, què són els fenols i els ftalats?
Els ftalats
Els ftalats són substàncies químiques artificials que s’utilitzen per incrementar la flexibilitat i elasticitat dels plàstics i per fixar fragàncies en alguns productes. Els trobem a molts objectes o productes d’ús quotidià, com ara joguines, cables, coles, tintes, teixits, productes de neteja, laques, cosmètics, colònies, ambientadors i vernissos. I també en envasos de plàstic per aliments.
Els fenols
Els fenols s’utilitzen per donar forma i resistència als plàstics. Es troben en multitud d’envasos alimentaris (ampolles de plàstic, envasos de precuinats, carmanyoles, etc.). També s’usen en l’elaboració de resines epoxi que recobreixen l’interior de llaunes de conserves (la capa blanca o transparent que trobem en llaunes de tonyina, panís o fabades, per exemple). Altres productes on es detecten fenols són: cosmètics, productes capil·lars, protectors solars, detergents, tèxtils, productes de neteja, material escolar, etc. Dins del grup dels fenols hi trobem compostos químics com els parabens, els bisfenols, l’oxibenzè o el triclosan.
Com ens afecten?
Són múltiples els estudis que han analitzat com els ftalats afecten la salut. Aquestes substàncies s’han relacionat amb alteracions en el sistema endocrí, problemes d’infertilitat, al·lèrgies, obesitat, afectacions en el pes dels nadons en néixer i el creixement de cèl·lules canceroses.
Pel que fa als fenols, hi ha estudis epidemiològics que demostren que augmenten el risc de patir diabetis i malalties cardiovasculars, reducció de fertilitat i càncer de pròstata, entre d’altres. En concret, pel que fa al bisfenol A (BPA), ja són dècades d’acumular recerques que alerten dels riscos que els nostres organismes hi interactuïn. Un estudi recent vincula el grau de concentració de bisfenol A en l’orina de gestants amb un risc més alt que les seves filles presentessin asma i sibilacions en edat escolar.
Bisfenol A: historial de prohibicions
De fet, en base a alguns d’aquests estudis, el 2011 ja es va prohibir el bisfenol A en la fabricació de biberons. El 2018 es va legislar per deixar-lo fora de qualsevol envàs alimentari per a menors de tres anys. I el 2020, Europa el va prohibir en els tiquets de les caixes.
Ara l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha proposat una rebaixa dràstica del valor màxim d’ingesta diària tolerable d’aquesta substància. En concret, si el valor actual és de 4 micrograms per quilo de pes corporal, es passa a 0,04 nanograms. Una indicació que empeny cap a la prohibició del seu ús en envasos alimentaris de qualsevol tipus. Si més no, segons els experts, posa les bases per a que els estats prenguin mesures per fer-ho, independentment del que digui la norma europea.
Així ho ha interpretat també el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, que finalment s’ha decantat per aprofitar l’ocasió que oferia la redacció de la nova llei de residus per establir ja la prohibició del bisfenol A i els ftalats.
El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.
El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.
La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.
L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.
Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.
Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.
La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.
La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.
Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.
Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.
Substàncies i rutines Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.
Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa? Tòxics químics, biològics i radioactius.
Radioactius a casa? El gas radó és cancerigen.
No m’espanti. Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.
Com es pot detectar i eliminar? Ventilibétota la casa diàriament.
Amb això n’hi ha prou? L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.
Esperem que les vagin instal·lant. També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.
I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me? Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.
Denunciï un tòxic poc advertit. No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.
Per què? Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.
El vidre és més sa? Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.
Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles? No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.
Quina és la llista negra? Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.
I si hi ha molta porqueria? El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.
Altres substàncies que cal evitar? Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.
No és millor advertir l’autoritat? El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.
Al dormitori, ataca algun tòxic? El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…
Mira molt prim, vostè. Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.
Mòbil idescans són incompatibles? Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.
Dono fe que ajuda a relaxar-se. I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.
Tota mena de roba? D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.
Busquem moda non tox. Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.
Els habitants de la selva amazònica tenen una variant genètica que els protegeix de la malaltia de Chagas, que afecta entre 6 i 7 milions de persones
Uns nens indígenes de l’estat de Mato Groso, al Brasil, en una imatge d’arxiu RUTH MARIGOT
La idea, com totes les idees poderoses i transformadores, és molt senzilla. La van formular en paral·lel els naturalistes Alfred Russell Wallace i Charles Darwin pels volts del 1858, tot i que Darwin és qui més hi va aprofundir i qui més la va difondre, sobretot a partir de la publicació del famós L’origen de les espècies (1859), un autèntic bestseller, per cert: els 1.250 exemplars de la primera edició d’aquest llibre en què s’explicaven per primera vegada els resultats d’una recerca científica de frontera es van esgotar en un sol dia.
La idea, dèiem, és senzilla: en totes les poblacions hi ha variacions genètiques entre individus; si algunes d’aquestes variacions donen lloc a una característica que afavoreix l’adaptació al medi, els individus que les porten tindran més possibilitats de reproduir-se i, per tant, de transmetre-les als seus descendents, de manera que al cap d’un temps la característica serà majoritària en la població. Aquesta és la senzilla idea d’evolució per selecció natural que a algú tan minuciós i despert com Darwin li va exigir vint anys de cavil·lacions.
Compondre una idea així de senzilla i d’influent costa molt. Comprendre-la i formular-la avui no té gaire dificultat, però el que sí que és difícil és trobar-ne proves, exemples de selecció natural en poblacions humanes. “Calen dades genòmiques de molts individus i mètodes específics de detecció, i tot això és molt recent, de tot just fa deu anys”, explica l’experta en genètica i biologia molecular Tábita Hünemeier, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre de recerca mixt del CSIC i la UPF.
Precisament, Hünemeier i els seus col·laboradors, de la Universitat de Sao Paulo i la Harvard Medical School, acaben de trobar una d’aquestes proves: les poblacions indígenes de l’Amazònia tenen una variant genètica que les protegeix de la malaltia de Chagas. Els resultats, que constitueixen la primera prova de selecció natural davant de patògens en poblacions natives d’Amèrica, s’han publicat a la revista Science Advances.
Darwin i la malaltia de Chagas
La malaltia de Chagas, també coneguda com a tripanosomiasi americana, està provocada per un paràsit unicel·lular, el Trypanosoma cruzi, que habitualment entra al torrent sanguini mitjançant l’acció d’uns insectes que s’alimenten de sang i que a Amèrica es coneixen amb el nom de vinchucas. L’Organització Mundial de la Salut calcula que afecta entre sis i set milions de persones a tot el món, la majoria a Amèrica Llatina (només a Brasil hi ha dos milions d’infectats), i que provoca prop de 10.000 morts cada any. A més, ocasiona problemes crònics de salut que poden afectar el cor, el sistema digestiu i el cervell.
Tot i que aquesta patologia es caracteritzés el 1909, alguns historiadors de la ciència han especulat que el mateix Darwin va patir-ne els efectes: quan el 1836 va tornar del viatge de cinc anys a bord del Beagle, va patir, entre d’altres, mals de panxa, palpitacions, ansietat i desmais tota la seva vida, uns símptomes perfectament compatibles amb la malaltia de Chagas.
Estudis genètics i experiments
Per investigar la relació de les poblacions indígenes de l’Amazònia amb aquesta malaltia, l’equip de científics liderat per Hünemeier va analitzar dades genètiques de 118 individus de 19 poblacions diferents de la regió i les va comparar amb les d’altres poblacions natives americanes. La comparació va revelar que en els genomes dels habitants de l’Amazònia hi havia molta més presència d’una variant del gen conegut com a PPP3CA, que s’expressa al cor i a les cèl·lules del sistema immunitari i que conté les instruccions per fabricar una proteïna clau en l’activació de les cèl·lules immunitàries.
A continuació, els investigadors van fer experiments de laboratori amb cèl·lules de cor que tenien aquesta variant i altres que no, obtingudes a partir de cèl·lules mare. Les van posar en contacte amb el paràsit i van veure que les cèl·lules amb la variant experimentaven menys infeccions que les altres. “La presència de la variant del gen PPP3CA podria ser la causa que la malaltia sigui més lleu o hi hagi menys infecció en aquestes poblacions”, valora en un comunicat David Comas, catedràtic de biologia de la UPF, investigador de l’IBE i coautor de l’estudi.
A partir d’un estudi anterior, en el qual s’havien analitzat 283 mostres de teixit antic d’entre fa 9.000 i 450 anys del sud del Perú i el nord de Xile, entre les quals no hi havia mostres de la població amazònica, s’havia arribat a la conclusió que la malaltia de Chagas va ser cada vegada més freqüent en aquesta regió. A més, altres estudis han trobat proves de la presència del paràsit Trypanosoma cruzi en mòmies de fa 9.000 anys a la mateixa zona i en restes de fa 7.000 anys al Brasil. A partir d’aquesta informació, els autors del treball han deduït que el procés de selecció devia començar fa uns 7.500 anys, just després que se separessin les poblacions americanes de l’Amazònia, la de la costa pacífica i la dels Andes.
Aquesta nova prova se suma a la curta llista d’exemples de selecció natural en poblacions humanes, que inclou adaptacions a l’altitud en poblacions dels Andes i l’Himàlaia, a la digestió de la llet en poblacions indoeuropees o a l’anèmia falciforme a l’Àfrica, entre d’altres. Però no només per això és important: també contribueix a augmentar el coneixement genètic de les poblacions natives d’Amèrica. “Són els menys estudiats —assegura Hünemeier—, hi ha un forat a les bases de dades genètiques”. I aquestes poblacions “són rellevants perquè són part de les poblacions mestisses”, afegeix. A més, “amb les migracions actuals, la malaltia de Chagas podria escampar-se per tot el món”, rebla la investigadora.
En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, aunque los expertos alertan de que ellas lo intentan más; son muchos los factores que entran en juego, pero los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras
Cuando el psicólogo Iñaki Lajud lanzó la pregunta en el grupo de hombres que dinamizaba, prácticamente todos levantaron la mano: “¿Quién ha pensado alguna vez en quitarse de en medio?”. El resultado sorprendió a los hombres, pero no al psicólogo. “Suele repetirse en los grupos en los que reflexionamos sobre cómo ha influido el machismo en nuestra forma de vida”, explica el profesional de la asociación Masculinidades Beta.
Los datos avalan esa mayoría de manos levantadas. En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, una tendencia generalizada en los países ricos, y que confirman los últimos datos del Instituto Nacional de Estadística (INE). Varios estudios muestran, no obstante, que las mujeres registran más intentos de suicido. Aunque en un fenómeno como este son muchos los factores que entran en juego, los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras.
Los suicidios son tres veces más frecuentes entre los hombres
Evolución de la tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España por géneros
En 2021, 4.003 personas murieron por suicidio: 2.982 hombres y 1.021 mujeres. Los datos indican que hay 12,8 suicidios por cada 100.000 hombres y 4,2 por cada 100.000 mujeres. Desde 2019, los suicidios han aumentado, tanto en hombres como en mujeres, aunque la proporción y la diferencia entre sexos sigue siendo parecida. Aunque la extrema derecha ha utilizado estos datos como arma arrojadiza contra el feminismo, lo cierto es que el análisis de expertos concluye justo lo contrario: son precisamente los mandatos patriarcales los que influyen negativamente en la salud de los hombres (y también de las mujeres) y los que se suman como factor de riesgo del suicidio masculino.
La psicóloga experta en trastorno mental grave y especialista en suicidio Paula G. Valverde Fonseca subraya que el del suicidio es un fenómeno multifactorial en el que influyen muchas variables, desde factores genéticos a sociales y económicos: la existencia de traumas, discriminaciones, antecedentes familiares, trastornos mentales, dolor crónico, consumo de sustancias, situación financiera, abusos, existencia o no de red de apoyo…
Los datos e investigaciones, agrega la experta, apuntan en una doble dirección: “Los hombres fallecen más por suicidio, pero las mujeres lo intentan mucho más. Así que los hombres cometen intentos letales con más frecuencia que las mujeres”. Ese hecho, que las mujeres registran más intentos de suicidio, lo constatan diferentes estudios internacionales.
¿Cómo es posible, entonces, que los hombres mueran más por suicidio? Una explicación tiene que ver con los métodos: los hombres eligen formas más letales. “Son más eficaces a la hora de tomar la decisión. Existe una cuestión de género tanto en la eficacia como en los métodos elegidos: son métodos más letales, además, el haber meditado el plan hace más difícil el rescate. A veces, o el método falla o la persona es rescatada a tiempo y digamos que los hombres tienen eso más en cuenta, que no falle el método y que no les rescaten a tiempo”, apunta Valverde Fonseca. La autora del libro Prevenir el suicidio: una guía para ayudarte a ayudar (Almuzara) prefiere no especificar las diferentes metodologías utilizadas pero asegura que las formas elegidas por los hombres suelen implicar niveles más elevados de violencia.
El antropólogo mexicano Benno de Keijzer, especialista en salud y género, insiste en que las mujeres utilizan medios “no necesariamente letales”. Si bien cualquier suicidio puede ser considerado como una llamada de socorro, De Keijzer cree que esta diferencia puede indicar que en muchas mujeres el intento es más “una petición desesperada de ayuda”, mientras que los hombres “ni siquiera piden ayuda” y ejecutan con más violencia una decisión aun más meditada.
Las tasas de suicidio son más elevadas en los países bálticos
Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes, entre hombres y mujeres, en cada país. Datos de 2017. No hay datos para los países en gris
La tormenta perfecta El psicólogo de Masculinidades Beta Iñaki Lajud considera que, en el caso de los hombres, hay una mezcla de factores, algunos muy relacionados con la masculinidad tradicional, que terminan formando una “tormenta perfecta”. “Muchos hombres tienen intenciones suicidas en algún momento de sus vidas, durante periodos malos, pero luego no siempre llevan a cabo ese pensamiento, ni siquiera hay un intento. Pero ahí subyace una muy mala gestión emocional. Los hombres identificamos muy mal las emociones, no las detectamos, no las sabemos manejar… eso hace que haya estados que no identifiquemos como un problema”, asegura.
“Además –prosigue Lajud– tenemos la idea de que podemos solos. Para los hombres, pedir ayuda es un símbolo de debilidad, mostrar cómo nos sentimos es ponernos en un lugar de vulnerabilidad. Y para la masculinidad tradicional, la vulnerabilidad es debilidad”, apunta.
Según el estudio del Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud de la FAD ‘La caja de la masculinidad’, “el tipo de posicionamiento frente a la masculinidad tiene un claro impacto sobre la salud mental”. El informe recoge que el 51,2% de las mujeres de entre 15 y 29 años afirma haber experimentado ideas suicidas alguna vez o con frecuencia, frente al 34,3% de los hombres de la misma edad.
También son más mujeres que hombres las que afirman haber sufrido algún tipo de problema psicológico o psiquiátrico en el último año. Sin embargo, el estudio muestra cómo, entre los hombres, el malestar psicológico y las ideas suicidas se incrementan en aquellos que se sitúan dentro de “la caja de la masculinidad”, esto es, dentro de los valores tradicionales que se le asocian. El porcentaje es mucho menor en aquellos que se sitúan más lejos de ese estereotipo.
Paula G. Valverde Fonseca constata que “la cuestión cultural” marca importantes diferencias: “Las mujeres estamos más acostumbradas a apoyarnos y comunicarnos para buscar soluciones mientras que parece que los hombres tienen que ser autosuficientes, desatendiendo incluso el sufrimiento psicológico. Para nosotras es más habitual buscar una solución en comunidad, en nuestra red de apoyo, o buscarla fuera, en psicología, psiquiatría, terapia ocupacional… Esta búsqueda de apoyo no se da tanto en los hombres, en buena parte por miedo a lo que van a pensar los demás”. Curiosamente, apunta la experta, las mujeres llegan en menor medida a los recursos de salud mental, como centros de día o de rehabilitación. Es decir, las mujeres buscan más ayuda, formal o informal, pero son derivadas en menor medida a determinados dispositivos.
“Por un lado, en los hombres influye la presión de que tienes que volver a ser productivo, recuperarte, seguir. Y, sin embargo, parece que las mujeres, socializadas para ser cuidadoras, no necesitan esa ayuda mientras sigan ‘sirviendo’ para cuidar a sus familias y mantener el hogar. Todo eso es un factor para la cronificación del sufrimiento de las mujeres, porque no están viendo sus necesidades atendidas, y un factor de riesgo para los hombres porque la urgencia para que vuelvan a ser productivos puede llegar a desatender la situación de vulnerabilidad en la que están”, explica la psicóloga. Esos estereotipos, apunta, influyen en quienes experimentan una situación de sufrimiento pero también en los profesionales que deciden a quién derivar a un recurso.
Los hombres se suicidan más en todo el mundo
Tasas de mortalidad por suicidio, por cada 100.000 habitantes, ajustados por grupos de edad. Se agrupan los países según su renta. Datos de 2017 o el último año anterior disponible
Más allá de quién llega a esos centros, la psicóloga pone en cuarentena el enfoque que muchas veces tienen los tratamientos y las intervenciones con personas que sufren. “A menudo se trabaja desde la funcionalidad, desde la recuperación de las funciones que te van a hacer útil para la sociedad, desde la vuelta al trabajo, pero no tanto desde la atención a las necesidades emocionales. La urgencia puede evitar que se trabajen herramientas de comprensión y comunicación, de acercamiento y proceso de las emociones, algo que seguramente muchos hombres necesiten. Es atender a la punta del iceberg”. Y atender solo la punta del iceberg puede empeorar o cronificar determinados estados mentales.
Amigos, pero no para hablar de sí mismos La brecha de género en el suicidio se agranda con la edad. A partir de los 70 años, el impacto crece muy significativamente entre los hombres, y no así entre las mujeres. Entre los 80 y los 89 años, la tasa de suicidios es del 34,3 por cada 100.000 en los hombres y del 7,1 en las mujeres. Este aumento tan significativo de la diferencia podría estar relacionado con la red social con la que cada persona cuenta.
Las diferencias por género en los suicidios se acentúan con la edad
Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España, por géneros y grupos de edad, en 2020:
El antropólogo Benno de Keijzer habla de “la caída del sistema” que tiene lugar para muchos hombres en la tercera edad. “El hombre jubilado se queda sin su lugar-identidad, muy centrada en lo laboral, y se queda sin proyecto porque no lo ha construido o preparado. Muchos regresan a casa a tiempo completo sin involucrarse en lo doméstico o en la crianza, como sí lo hacen las mujeres, jubiladas o no. También las mujeres logran construir más vínculos emocionales significativos y diversos que los hombres”, explica a elDiario.es. Los datos de suicidio , dice, muestran el impacto que llegan a tener “los mandatos de la masculinidad tradicional” para muchos hombres: “Ese tener que ser los fuertes, no poder pedir ayuda, no reconocer la vulnerabilidad, tener un concepto equivocado de autosuficiencia”.
El factor social es también una de las claves que menciona el psicólogo Iñaki Lajud: “Un gran mandato de la masculinidad es no hablar de nuestras emociones, es ser frío, la independencia. Eso nos da estatus”. Un hombre puede tener muchas amistades, pero ¿qué tipo de amistades? Contar con una red robusta tiene más que ver con la calidad que con la cantidad de relaciones.
“Puedes quedar para ver el fútbol o jugar al pádel y te vas luego a casa y no has hablado de ti o no sabes bien cómo está tu colega. Nosotros nos vinculamos más a través de las acciones y las mujeres a través de las palabras y de crear intimidad. Una mujer queda con sus amigas y hablan o incluso quedan para hablar, nosotros siempre tenemos una actividad por medio y en los silencios los temas que se suelen tratar son la política, los deportes, la tecnología, la música… pero no hablamos de nosotros mismos, de nuestros miedos, preocupación sentimientos”, afirma el psicólogo. Las conversaciones masculinas giran en torno al afuera y el interior se vuelve así un terreno menos explorado y, desde luego, mucho más difícil de compartir con los otros.
Cuando existe un sufrimiento o alguna patología, “el mandato de no pedir ayuda hace que vayamos cayendo en una espiral cada vez más compleja y sin salida, que incluye no buscar atención psicológica”, añade Benno de Keijzer. Iñaki Lajud subraya la importancia de la red social, “de tener a diferentes personas de diferentes ámbitos y momentos de la vida que nos puedan proporcionar cariño, escucha, alternativas.”. “Con compartir el dolor y pedir ayuda y dejar que nos ayuden se solucionarían muchas cosas”, agrega el psicólogo, que habla de la importancia de contar con una red que permita contrastar los malos pensamientos que pueden llegar a tenerse.
Paula G. Valverde Fonseca habla de otra de las diferencias de género que existen y que tiene que ver con las metodologías del suicidio: “Las mujeres pueden ser hasta cuidadosas, piensan en quién las va a descubrir, que no quieren molestar a nadie.. hasta en ese momento están cuidando. Los hombres sienten que tienen que hacerlo y lo hacen sin importar tanto esas circunstancias y eso tiene mucho que ver con la socialización de género”.
En cualquier caso, la experta recuerda que apenas se registran como suicidios una pequeña parte de los que en realidad lo son. Algunos accidentes o abandono de tratamientos también podrían responder a esa lógica, pero no se reconocen como tales en la estadística. Y eso, aventura, podría cambiar algunas de las cifras que conocemos.
Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.
La pluja transporta contaminants persistents a tot arreu
Unes substàncies químiques àmpliament utilitzades en molts productes es troben en concentracions superiors a les considerades segures en pràcticament tot el planeta. La seva mobilitat per l’atmosfera fa que es trobin en nivells elevats en la pluja i la neu, i que es dipositin fins i tot en els llocs més remots de la Terra.
Aquesta és una de les conclusions d’un estudi fet per investigadors de la Universitat d’Estocolm i de l’Escola Federal Politècnica de Zuric (ETH Zurich), que s’ha publicat a Environmental Science & Technology.
Els autors es refereixen als perfluoroalquils i polifluoroalquils, abreujadament en anglès PFAS, unes substàncies orgàniques que contenen fluor i que es fan servir en molts àmbits, com ara envasos per a aliments, teixits, aparells electrònics, productes domèstics, escumes per apagar focs i articles mèdics, entre d’altres.
De PFAS n’hi ha més de quatre mil de diferents, però els investigadors s’han centrat en quatre grups, coneguts pels acrònims PFOS, PFOA, PFHxS i PFNA. N’han comparat els nivells trobats en diferents llocs del món amb els que la legislació estableix com a segurs, i han vist que se superen pràcticament a tot arreu.
El gran problema dels PFAS no és només el seu gran ús, sinó que per la fortalesa dels enllaços de fluor no es degraden o es degraden molt lentament. I això fa que tot i que algunes d’aquestes substàncies s’hagin substituït per d’altres des de fa dues dècades, les seves concentracions pràcticament no hagin disminuït.
Per això se’ls anomena substàncies químiques persistents, i en anglès han rebut el renom de “forever chemicals”, substàncies químiques per sempre més. També s’acumulen en l’organisme.
Un cop en el medi, els processos naturals fan que es moguin per tot arreu, es dipositin i tornin a l’atmosfera, com passa amb el transport des de l’aigua del mar a l’aire i la seva expansió en forma d’aerosols. Això n’assegura la presència, explica un dels autors, Martin Scheringer, de l’ETH Zurich:
“La persistència extrema i el continu reciclatge global d’alguns PFAS farà que es mantinguin per sobre de les directrius establertes.”
Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.
Nivells límit rebaixats
Això ha portat a rebaixar progressivament les dosis considerades segures. Una de les últimes revisions la va fer al juny l’EPA dels Estats Units, que va situar els nivells de PFOA i PFOS vora zero en comptes de les 70 parts per bilió que es va establir el 2016. La concentració límit en aigua potable per al PFOA (àcid perfluorooctanoic) als Estats Units ha disminuït 37,5 milions de vegades.
Per això, segons els autors, cada cop és més difícil que els nivells segurs no se superin, com explica l’autor principal de l’estudi, Ian Cousins, de la Universitat d’Estocolm:
“Basats en les últimes directrius als Estats Units per al PFOA en l’aigua potable, l’aigua de pluja de qualsevol lloc pot ser considerada no apta per beure. Si bé als països industrialitzats no se sol beure aigua de pluja, molta gent d’arreu del món espera que sigui segura per beure i també alimenta moltes de les nostres fonts d’aigua potable”.
Per als autors, tot això significa que s’ha sobrepassat el límit planetari o, en altres paraules, que no hi ha lloc prou segur on no se superin els nivells establerts de PFAS.
Si bé alguns investigadors apunten que els estudis sobre els efectes d’aquests compostos en la salut no són del tot concloents, uns altres demanen mesures de precaució per l’acumulació que es produeix tant en el medi com en l’organisme.
Això té costos, naturalment, i per a Jane Muncke, director de la Fundació Food Packaging Forum de Zuric, ho ha de pagar la indústria:
“No pot ser que uns pocs es beneficiïn econòmicament mentre contaminen l’aigua potable de milions i causin problemes seriosos de salut”.
Per això considera que els costos els ha d’assumir la indústria que produeix o utilitza aquestes substàncies, i afegeix que “el moment d’actuar és ara”.
Opina el mateix Crispin Halsall, de la Universitat de Lancaster, que explica els efectes futurs que els nivells d’aquests compostos en l’aigua de pluja siguin superiors als establerts:
“Això significa que amb el temps tindrem un impacte estadísticament significatiu en la salut humana”.
Halsall va liderar un estudi, publicat al juliol a Environmental Science & Technology, que mostrava la presència d’aquestes substàncies a l’Antàrtida. Amb testimonis de gel obtinguts a gran altitud a l’est del continent glaçat, van observar que entre el 1958 i el 2017 les concentracions d’alguns productes van continuar augmentant, tot i que es deixessin d’usar, amb un pic entre el 2009 i el 2013. Hi ha poques proves que després hagin disminuït gaire.
Els investigadors suecs i suïssos acaben amb un avís:
“La societat no hauria de repetir contínuament els mateixos errors comesos amb altres substàncies químiques persistents”.
Les cèl·lules canceroses més agressives surten dels tumors sobretot quan dormim
El tractament del càncer ha millorat molt en els darrers cent anys. Era una malaltia pràcticament incurable a principis del segle XX i actualment la supervivència mitjana és superior al 50%, i continua augmentant. Però malgrat que li donem un sol nom, el càncer és en realitat un conjunt de més de dues-centes malalties amb característiques molt diferents. Així, mentre la mortalitat d’alguns càncers tan freqüents com el de mama o el de pròstata s’ha reduït fins a ser només d’un 20%, altres, com els de pulmó, fetge, estómac i còlon, causen quatre de cada deu morts per càncer. En aquests casos, la principal causa del mal pronòstic és que aquests tumors produeixen metàstasi abans que es puguin tractar efectivament. Per això és tan important entendre què fa que una cèl·lula maligna deixi el seu òrgan de naixement i vagi a establir-se a una altra part del cos. Un article publicat recentment a la revista Nature revela que aquests viatges tenen lloc sobretot quan dormim.
Les metàstasis són un procés lent que tot i fer-se evident només a les fases finals d’un càncer es creu que s’inicia molt abans. En algun moment de l’evolució d’un tumor, i per causes que encara no comprenem del tot, les seves cèl·lules adquireixen l’habilitat de sortir del lloc d’on són originàries. Això no passa en teixits sans, on cada cèl·lula ocuparà el mateix lloc durant tota la seva existència i només són capaces de moure’s les que tenen alguna funció especial (per exemple, les del sistema immunitari). Quan la cèl·lula cancerosa abandona la seva posició inicial, primer envaeix els teixits veïns, però segurament no tardarà gaire a trobar un vas sanguini, ja que sempre se’n formen de nous quan creix un tumor.
Si la cèl·lula aconsegueix entrar-hi, és molt possible que després no pugui resistir les inclemències de la circulació. Però, ocasionalment, alguna d’aquestes cèl·lules mòbils sobreviurà prou temps per agafar una via de sortida. De cop, es trobarà en un teixit que no és el seu i, una vegada més, això li posarà les coses difícils. Malgrat tot, de tant en tant algunes cèl·lules malignes acaben trobant un entorn on tindran el tipus de nutrients i estímuls que necessiten per continuar multiplicant-se. Així és com es forma un tumor secundari, que és el que es coneix com a metàstasi. Quan apareixen, les possibilitats de tractament disminueixen molt, i acaben sent les responsables del 90% de les morts per càncer. La recerca sobre les metàstasis, doncs, és essencial per millorar el pronòstic de la malaltia.
Proliferació nocturna Per entendre millor aquest procés, el grup del doctor Nicola Aceto, del Swiss Federal Institute of Technology, a Zuric, va pensar en estudiar com les cèl·lules metastàtiques deixen el tumor, que sempre s’havia cregut que passava en qualsevol moment de manera aleatòria. Però quan van analitzar la sang de pacients amb càncer de mama es van adonar que l’entrada de les cèl·lules a la sang seguia un patró relacionat amb els cicles de la son, els anomenats ritmes circadiaris: sorprenentment, les mostres extretes a les quatre de la matinada, enmig de la fase del son, contenien moltes més cèl·lules malignes que les que s’havien recollit a les deu del matí.
Davant d’aquest fet inesperat, els investigadors van decidir analitzar el fenomen en ratolins i van veure que passava el mateix. Llavors van tractar els animals amb melatonina, una hormona que s’encarrega de regular el son, o van usar altres estratègies per canviar artificialment els seus ritmes circadiaris. En tots els casos passava el mateix: hi havia més cèl·lules canceroses a la sang quan els animals estaven reposant. Això no vol dir necessàriament que les metàstasis es formin quan dormim, perquè se sap que la gran majoria de cèl·lules canceroses que arriben a la sang acaben morint. Per això el següent pas va ser injectar les cèl·lules a animals sans. Aleshores van veure que les que havien extret dels ratolins en repòs tenien més capacitat de generar metàstasi que no pas les que havien obtingut dels ratolins desperts. Això es relacionava amb un augment de l’activació de gens necessaris per al procés de proliferació durant les hores de son, tant en les cèl·lules metastàtiques com en els tumors originals.
Aquests experiments demostrarien que és principalment quan dormim que les cèl·lules canceroses surten dels tumors i que, a més, les que ho fan són més agressives que les poques que viatgen de dia. Si més no això és el que passa en el càncer de mama. Ara caldria veure si el patró es repeteix en altres tipus de tumors. En el cas que sigui així, aquest descobriment permetria definir millors tractaments, com per exemple administrar quimioteràpia o altres fàrmacs durant la nit, que és quan serien efectius per eliminar les cèl·lules més agressives i perilloses. Això també té implicacions per al diagnòstic, perquè detectar cèl·lules circulants és una de les noves tècniques per trobar el càncer abans que generi símptomes i així tenir més possibilitats de curar-lo. L’estudi suggereix que aquestes mesures serien més precises durant la nit.
gutta cavat lapidem 