Un estudi publicat a ‘The Lancet’ assenyala els “factors econòmics” i els aliments processats
El que es coneix com a doble càrrega de la malnutrició, és a dir, la presència simultània d’obesitat i desnutrició, s’ha convertit en un problema de salut pública capital arreu del món. Amb mil milions d’afectats, l’obesitat associada a uns hàbits alimentaris deficients ja s’ha convertit en la forma de malnutrició més comuna a la majoria de països del món, segons un estudi publicat aquest dijous a la prestigiosa revista científica The Lancet. El fenomen de la malnutrició per obesitat, segons indica l’estudi, ha augmentat en 162 països en el cas de les dones i en 140 en el cas dels homes. En el cas dels nens i adolescents en edat escolar, l’obesitat per malnutrició és més prevalent que la primesa per desnutrició en 133 països del món en el cas de les nenes, i en 125 en el cas dels nens. Per contra, el cas contrari només es dona en una trentena de països, principalment del sud-est asiàtic i l’Àfrica subsahariana. “Aquesta transició cap al predomini de l’obesitat ja era evident en adults en 1990 en gran part del món, i ha continuat en nenes i adolescents”, assenyala la recerca, que alhora fa una crida als governs del món a executar polítiques socials i agrícoles i programes alimentaris que posin fre a l’augment de l’obesitat millorant l’accés a aliments saludables i nutritius.
Amb una mostra de 3663 estudis poblacionals amb 222 milions de participants d’arreu del món, d’uns 197 països, la recerca mostra com des de 1990 a 2020 tant l’obesitat com el baix pes per malnutrició han estat fenòmens creixent en la majoria de països del món, amb l’excepció dels països del sud-est asiàtic i de l’Àfrica subsahariana. Una malnutrició que, segons l’estudi, s’ha donat una “transició del predomini del baix pes al predomini de l’obesitat en molts països”. I s’assenyala específicament a països “d’ingressos baixos i mitjans” com la Polinèsia, el Carib, Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica o Xile, amb dades d’obesitat per sobre de “països industrialitzats amb alts ingressos”.
Els factors econòmics i la industrialització són claus
L’altura i el pes es veuen afectats per la quantitat i qualitat de la nutrició, la despesa energètica de l’individu i algunes possibles malalties, assenyala la recerca. En aquest sentit, els investigadors subratllen que a mesura que ha canviat la producció, distribució i emmagatzematge d’aliments s’ha passat d’aliments locals a aliments comercials transportats, alhora que també s’ha reduït el temps dedicat a obtenir i preparar aliments. Alhora també assenyalen que els ingressos més alts permeten gastar més en aliments nutritius. Unes particularitats econòmiques i tecnològiques, assenyalen, que “afecten tant la quantitat com els tipus d’aliments que es consumeixen” i que fan que el consum d’aliments d’origen animal, sucre i olis siguin més comuns en països amb ingressos baixos, mentre que, per exemple, el consum de sucre o d’origen animal ha disminuït en països més rics.
Els ultraprocessats en el punt de mira
A més, també s’assenyala a l’estudi el creixent consum d’aliments processats amb la “creixent industrialització dels aliments“, cosa que, tal com apunten els científics que han elaborat la investigació, “porta a una major ingesta calòrica i un augment de pes“. Aquesta vinculació relativa que es fa entre obesitat i la desnutrició amb la industrialització dels aliments no és casual: un altre estudi publicat aquesta setmana a la revista BMJ alerta que el creixent consum d’aliments ultraprocessats té nombroses conseqüències negatives per a la salut física i mental, augmentant el risc de patir càncer, afeccions cardíaques i pulmonars i trastorns de salut mental com la depressió. Els ultraprocessats —refrescs, pizzes de súper, certes carns i plats preparats, fideus instantanis, brioixeria industrial— són aquests aliments manipulats industrialment i amb químics com aromes, colorants, emulsionants que solen tenir un alt contingut calòric i poc aliment nutritiu.
Me cansé de pelear contra los celulares, contra WhatsApp y Facebook. Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla. Me cansé de estar hablando de asuntos que a mí me apasionan ante muchachos que no pueden despegar la vista de un teléfono que no cesa de recibir selfies
“Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla”, así son las palabras del periodista y académico uruguayo Leonardo Haberkorn, quien renunció a seguir dando clases en la universidad ORT de Montevideo en Diciembre de 2015. ¿El motivo? Estaba cansado de tener que discutir con ellos acerca del uso de teléfonos móviles en clase, de los selfies y de las actualizaciones de las redes sociales.
Haberkorn era profesor y coordinador del título de Ciencias de la Comunicación, pero en diciembre de 2015 decidió que no iba a volver a dar clases. La emotiva y sincera carta, publicada en su blog, ‘El Informante’, se convirtió en viral. Sin embargo, no solo se convirtió en un fenómeno de Internet, sino que además destapó uno de los mayores problemas a los que los profesores se deben enfrentar día a día en sus clases: los teléfonos móviles.
“Hasta hace tres o cuatro años la exhortación a dejar el teléfono de lado durante 90 minutos -aunque más no fuera para no ser maleducados- todavía tenía algún efecto. Ya no. Puede ser que sea yo, que me haya desgastado demasiado en el combate. O que esté haciendo algo mal. Pero hay algo cierto: muchos de estos chicos no tienen conciencia de lo ofensivo e hiriente que es lo que hacen.”
En su post, Haberkorn explica que se dio cuenta de que sus alumnos estaban más interesados en mirar su WhatsApp, Facebook o en hacerse selfies, que prestar atención a lo que él les decía.
Clases que sus alumnos no recuerdan, preguntas que él lanzaba en clase, apasionado, y que sus alumnos ignoraban. Haberkon recuerda cómo se sentía: “conectar a gente tan desinformada con el periodismo es complicado. Es como enseñar botánica a alguien que viene de un planeta donde no existen los vegetales”
Sin embargo, Haberkon puntualiza que no toda la culpa de esto es de los jóvenes, sino que ellos también son víctimas de toda la información que les bombardea por Internet: En La Naranja Mecánica, al protagonista le mantenían los ojos abiertos con unas pinzas, para que viera una sucesión interminable de imágenes, veloces, rápidas, violentas.”, dice, comparándolo con el inquietante éxito de Anthony Burgess. “Con la nueva generación no se necesitan las pinzas. Una sucesión interminable de imágenes de amigos sonrientes les bombardea el cerebro. El tiempo se les va en eso. Una clase se dispersaba por un video que uno le iba mostrando a otro. Pregunté de qué se trataba, con la esperanza de que sirviera como aporte o disparador de algo. Era un video en Facebook de un cachorrito de león que jugaba.”
El uso de la tecnología móvil en el aula es un tema actual de debate entre todo tipo de docentes y equipos directivos de centros educativos. A pesar de que muchos están en contra de dejar que sus alumnos utilicen estos dispositivos en clase, son muchos los centros educativos que prohíben el uso de teléfonos móviles en las clases, poco a poco se convierte en una lucha contra la realidad: la aparición de nuevos modelos en el mercado y la atracción de las generaciones jóvenes por todo aquello que es nuevo hace prácticamente imposible controlarlos todos.
Sin embargo, los hay que apuestan por permitir los teléfonos en el aula, pero para poder utilizarlos como herramientas para el aprendizaje. “Se educa en el uso no en la prohibición. Podemos decirles que no traigan el móvil, pero en la calle lo van a seguir utilizando. Prefiero enseñarles en clase antes que dar la espalda a la realidad”, aclaró Evaristo González, director del instituto Torre del Palau, en una entrevista a La Vanguardia. Desde hace cuatro años este centro cuenta con una norma para teléfonos móviles, aprobada por el claustro y el consejo escolar. Los alumnos pueden llevarlo consigo y usarlo entre clase y clase o el patio, pero en el aula debe estar en silencio y guardado en la mochila.
Habekorn, sin embargo, lo deja claro y lanza un rotundo ‘NO’ al uso de las nuevas tecnologías en clase, que hacen que se pierda la magia de la enseñanza por parte de los docentes. Él insiste en que lo intentó con las historias más fascinantes, pero no consiguió llegar a sus alumnos:
“Este año no. Caras absortas. Desinterés. Un pibe despatarrado mirando su Facebook. Todo el año estuvo igual. Llegamos a la entrevista. Leímos los fragmentos más duros e inolvidables. Silencio. Silencio. Silencio. Ellos querían que terminara la clase. Yo también.”
ENTREVISTA a Marc Coloma, CEO i cofundador d’Heura, l’empresa líder del mercat en la creació i venda de proteïna alternativa arreu de l’estat
Abans de fundar Heura, Marc Coloma era, i encara és, un activista mediambiental. L’emprenedor va veure com, a través d’un projecte empresarial, podia generar un impacte positiu per a la societat i la salut de les persones. Així, Coloma s’endis en el món de la proteïna alternativa; per acabar desenvolupant un producte que ja és conegut a tota Europa. El món de les startups, però, no sempre és fàcil; i en l’últim any i mig, l’enduriment de les polítiques financeres a Europa, unit a una significativa desacceleració del sector de tecnologia alimentària, ha obligat a replantejar-se el projecte i avançar els objectiu de rendibilitat. A més, en les últimes setmanes s’han donat les majors protestes d’agricultors al país de les últimes dècades, un fet que Coloma identifica amb l’inici d’un model de producció alimentària on tothom surti guanyant. L’empresari seu amb Món Economia per parlar d’innovació en el menjar, sostenibilitat i el futur d’una indústria que creix, però encara no és majoritària.
Com està el sector de l’alimentació alternativa a Catalunya? I Europa? Fa tres anys s’intuïa un molt bon creixement molt elevat, continuen igual les previsions o s’han estacat?
Venim de creixements exponencials i anòmals en qualsevol categoria alimentària. De fet, l’alimentació alternativa era la categoria amb més creixement a tota Europa. Ara s’ha desaccelerat una mica aquest creixement. La Covid va accelerar molt la venda als supermercats, per la preocupació de la gent en trobar productes més saludables. Aleshores, totes les alternatives van tenir molta cobertura mediàtica com a solució, sobretot, de la crisi climàtica, un fet al que apunten tots els estudis científics com una de les palanques de més impacte. Posteriorment, hem viscut una gran pujada de costos de matèries primeres -que han impactat molt a uns preus que ja eren molt elevats-, i que hi havia moltes start-ups que estaven finançades pel mercat de capital, com nosaltres, que també ha baixat molt els nivells d’inversió… Tot això ha sigut un mix que, unit a que molts productes no complien les expectatives de sabor del consumindor, ha provocat que moltes companyies no han tingut una segona repetició. Això ha desaccelerat molt el creixement de la categoria i el nombre de jugadors que hi havia. En qualsevol cas, les expectatives de molts estudis sectorials són seguir creixent a doble dígit a escala europea.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Un dels grans problemes de la categoria és que el vostre producte és realment car, fet que, de vegades, impedeix que esdevingui massiu. Com es pot fer aquest pas per ser un producte de gran consum i reduir preus perquè tothom hi pugui tenir accés de manera regular?
Aquest és un dels grans reptes a resoldre. Al final té a veure amb la maduració de qualsevol indústria. És molt interessant que, per exemple, quan mirem com moltes indústries han anat cap a un consum més sostenible, com les renovables o l’electrificació del cotxe, hi ha tot un període de maduració de tecnologies, d’escala i de desenvolupament de companyies. Això és clau per poder aconseguir aquest objectiu de reduir preus. Quan Tesla va començar, el 2003, feia cotxes molt prèmium.
De moment, és impossible abaixar preus, tenint en compte tots els avantatges que té l’statu quo actual, pel que fa a subvencions públiques i fins i tot d’incentivar el consum -perquè hi ha productes animals que tenen un IVA més baix que nosaltres-, així com l’escala que tenim i la maduresa de les tecnologies que utilitzem. Al final, estem jugant amb marges molt més baixos que les empreses de gran consum. Aquest punt és clau, però dependrà de la maduració del sector. Això vol dir escalar, que hi hagi diversos canvis en l’àmbit d’incentius i augmentar la maduresa de les tecnologies i l’ús de tecnologies que permetin reduir els costos als beneficis que estem aportant.
Cada cop està més a prop aquesta reducció de costos?
Sí. I també depenem molt del producte. Ara ja tenim alguns productes substitutius de la vedella que ja són més barats, en l’escala euros-quilo, que el producte animal. Això permet que, per defecte, diversos establiments puguin tenir aquestes opcions per fer una salsa bolonyesa, per exemple, i que la carn picada sigui vegetal.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Com afecta la situació del camp català a Heura? Us han afectat les protestes de les últimes setmanes?
En les matèries primeres que usem no ens està afectant tant, però en la cadena de subministrament patim problemes similars. Un dels ingredients que més usem és l’oli d’oliva verge extra, i la sequera està incrementant molt els preus, ens redueix uns marges que ja de per si són estrets i ens complica l’operativa. Aleshores, i tenint en compte com és la nostra cadena de subministraments respecte dels ingredients que usem, les protestes no estan impactant, però el que s’està posant sobre la taula és la necessitat de canviar el model alimentari; com poder generar aliments on tothom surti guanyant. Tant pels productors així com pel planeta i la nostra salut. Totes aquestes proteïnes alternatives seran una gran oportunitat, quan aquest sector creixi, perquè el sector agrícola també pugui formar-ne part amb ingredients i productes d’alt valor afegit.
Ara també ho comentaves, en ser una empresa alimentària, us heu vist afectats per l’augment de preus. Com ho heu gestionat aquesta crisi? Us han augmentat els costos? A causa d’això es va produir l’ERO de l’any passat?
Ens va impactar molt la inflació. A més, es va ajuntar en un moment en el qual va desaparèixer gran part de l’interès d’inversió que hi havia al sector. En aquell moment estàvem invertint molt de cara al futur i l’impacte en els mercats financers ens va portar al fet que haguéssim de replantejar el projecte, sobretot a l’hora de decidir quant capital necessitàvem per arribar a la sostenibilitat financera i haver de redimensionar l’estructura per adaptar-la al capital que crèiem que podíem aconseguir la rendibilitat, que tenim marcada pel 2025. Abans de la crisi la teniem marcada pel 2028.
Ara que em comentes que voleu ser rendibles l’any que ve, com veus l’estat actual de l’ecosistema català. S’està optant més cap a les start-ups que es volen consolidar per sobre de les opcions de vendre-la a un tercer. S’està donant aquest canvi de tendència per a buscar generar empreses consolidades?
En aquest sentit, la pregunta va més cap a les motivacions de l’emprenedor i de la visió a llarg termini amb els projectes i aquí et pots trobar de tot. Però el que sí que sento que el fet rellevant és que abans hi havia molta més possibilitat de tirar quasi qualsevol cosa endavant, ara, en canvi, hi ha molta més exigència respecte de la robustesa del que estàs fent. Crec que el principal canvi és la major demanda d’aquesta robustesa i molta més aversió al risc. Abans, potser, amb idees o poca atracció podies aconseguir molts més recursos que ara. Això requereix que la gent hagi d’aconseguir fer molt més amb menys. Nosaltres hem viscut tots els moments. Vam començar amb pocs, vam tenir recursos i ara hem vist com augmentaven les exigències.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Acabeu de tancar una ronda de 40 milions, com ho heu gestionat tenint en compte que el moment no és del tot propici per aconseguir finançament? A què destinareu el finançament que ha de servir per ser rendibles en un any?
Tenint en compte que hem aconseguit capital, l’exigència de l’inversor és molt més alta i el compromís per la visió de l’inversor també és més alt. Aleshores, al final hi havia molta menys gent interessada en el risc d’accelerar un futur que ha d’arribar. Tenir uns fonaments molt sòlids en l’àmbit de tecnologia, producte, equip, mètriques, etc, ens ha permès poder tancar amb bones condicions aquesta Series B que principalment es destinarà per poder seguir impulsant l’expansió internacional on estem centrats molt en el sud d’Europa, en països com França i Itàlia, encara que també tenim presència a Alemanya, Àustria, Suïssa i Regne Unit.
Tenim la visió de ser un dels acceleradors d’aquesta categoria a Europa i, aleshores, aquesta inversió ens permet seguir fent el que ja hem fet a l’estat a tot el sud d’Europa. Per altra banda, també ens permetrà seguir apostant molt en ciència i tecnologia per seguir resolent els següents reptes de la categoria com democratitzar encara més el consum.
Si el negoci només fos Espanya, seríeu rendibles?
Sí. A finals de l’any passat vam aconseguir que la unitat de negoci espanyola ja pugui ser rendible. Ara bé, cal tenir en compte que descomptem l’estructura de costos de la seu que és on tenim tot l’R+D.
Una part important del vostre negoci es basa en l’R+D, quin tant per cent de la facturació o del finançament dediqueu a la innovació? Esteu centrats a crear nous productes o en millorar els que ja teniu al mercat?
No comuniquem la dada d’inversió exacte, però és molt rellevant, estem per sobre del doble dígit. A més, un 25% del talent humà d’Heura es dedica a l’R+D, aleshores, som molt intensius en aquesta inversió. Dins de la innovació tenim dues parts, una destinada a millorar tot el que ja tenim per anar treien diferents versions. Per exemple, la nostra hamburguesa és la més venuda de tot el mercat, però ja anem per la tercera versió. Cada 18 mesos seguit millorant tenint en compte el feedback del consumidor. A més és un factor molt interessant perquè és molt difícil millorar un animal, però poder millorar un producte que parteix de components naturals és molt més senzill. Aleshores, seguir millorant els productes amb sensorialitat i amb cost és un dels punts clau i seguir generant moments nous de consum amb tecnologia totalment diferenciada, com per exemple al que tenim amb el pernil 100% vegetal en rodanxes fines. L’altre part va dedicada a productes nous i aquest any tornarem a fer algun nou llançament.
Sempre que llegeixo notes de premsa vostres sempre se’t qualifica d’activista, és Heura la teva manera d’exercir aquest activisme o és només el mitjà pel qual canalitzar-lo? En cas de ser el mitjà, com vas arribar a parir la idea?
Al final, el meu activisme em porta a Heura i, la final, comuniquem molt que som un propòsit convertit en empresa. El que volem és generar un impacte i, a través del mercat i la tecnologia, creiem que podem aconseguir una escala molt i molt gran i poder ser un referent per a la indústria alimentària i que pugui formar un sistema alimentari millor.
En la nostra missió parlem molt de “contribuir a” perquè aquest canvi ha de venir per part de molts actors i nosaltres som un actor més, molt petit encara, però que intenta entendre que hem d’integrar en la cadena de valor el planeta, la societat amb la nostra salut i els animals en tot el que fem. El que veiem en Heura és un vehicle d’impacte a través de la tecnologia i les dinàmiques de mercat.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Com vau tenir la idea de fundar Heura?
Per complementar el que deia, el que pensem sovint és que per complementar els negocis del segle XXI han d’aconseguir que la democratització del consum sigui positiva o sigui menys negativa de forma deliberada. Això és el que vam pensar com a base del negoci i sobre això vam actuar. A més, encara que la companyia creixi, les nostres emissions mitjanes de CO₂ per producte van decreixent tot i que partim de diferències amb la indústria animal de més del 80%, depenent del producte la diferència arriba a més del 90%. Tot el que fem és com reduir tot l’impacte negatiu que generem les companyies visualitzant un impacte net positiu. Això és el que intentem promoure, que les companyies formin part de la solució als problemes, integrant no només l’empoderament del consumidor sinó fer-ho resolent problemes. Aquest és el gran punt, i per això també som una empresa BCorp.
Vinculat a la idea, jo venia de l’activisme social de conscienciació, vaig començar en l’estudiantil i després mediambiental i de drets animals. Aleshores, veia que molta gent estava d’acord amb la idea que la ramaderia és un dels reptes globals que tenim com a humanitat, però a la gent li agraden molt els hàbits que tenim i la cultura i la forma de comportar-nos marca molt en l’impacte que generem. M’adonava que, en aquest cas, i m’interessava molt l’altruisme eficaç i veure en les estadístiques que molta gent estava d’acord, però que no es comportava de la mateixa manera. Aquí veiem que faltaven productes que ajudessin a alinear millor les idees que tenim com a societat amb els comportaments. Aquest va ser el detonant de buscar generar més impacte sobre el que m’importava i, per tant, com entendre que, per aconseguir-ho, era important generar tecnologia.
Si no recordo malament produïu a través de tercers, el pròxim pas és construir una planta pròpia o encara queda molt lluny?
A Heura tot és possible. El que sí que veiem és que la indústria alimentària -i tornant quasi al repte de la pagesia- ja hi ha molta capacitat instal·lada, ja hi ha moltíssimes fàbriques. Hi ha una capacitat productiva, sobretot a l’estat espanyol, impressionant. Hi ha un gran nombre d’empreses alimentària i moltes d’elles, fins i tot, no tenen equips d’innovació i no estan formant part de l’impuls dels aliments del futur. Al final, com volem produir molts productes i poder-los fer a escala el que veiem és que el model és generar aliances amb aquells productors que ja existeixen i que ja tenen línies productes. Actualment, tenim més de cinc fabricants produint tots els nostres productes, la majoria a l’estat i Catalunya i això ens permet una escalabilitat més alta i una velocitat també més elevada. Aleshores, de moment, el que imaginem és reproduir aquest model a altres parts d’Europa, però no tenim plans d’integrar producció. Sí que volem obrir plantes pilot per poder accelerar la innovació i fer testatge.
Any nou, polèmiques antigues. El primer català de l’any és la fita en què el debat sobre immigració a Catalunya arriba al seu clímax i, sovint, s’hi barreja el debat sobre natalitat —sobre la baixa natalitat, concretament— sense aclarir en quins moments l’alta immigració i la baixa natalitat convergeixen en un mateix resultat i en quins no. Com que el debat al voltant del primer català de l’any és un episodi en què, per motius evidents, les posicions més reaccionàries tenen molta veu, el focus acaba posat sobre el vessant migratori de la demografia. Tot el que orbita la natalitat queda sentenciat en una sola consigna: els catalans no tenen fills. Sota aquesta consigna, que se sol enfrontar com un problema consubstancial d’algun altre, rau el desllorigador que atorga als catalans més o menys possibilitats de planificar la nostra vida a llarg termini que a la gent d’altres racons del món.
En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills
Hi ha catalans que volen tenir fills i no poden. L’Alícia Adserà, economista per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat de Boston, explicava fa un parell d’anys que “tenim un capital humà molt preparat, una inversió feta, molts anys potencials de vida laboral al davant i, alhora, dones tenint menys fills que no voldrien”. Segons dades de l’Idescat, entre un 20% i un 30% de dones a Catalunya no tindran fills, malgrat que unes quantes en volen tenir. A Changing fertility rates in developed countries. The impact of labor market institutions, Adserà apunta que als llocs on la taxa d’atur és baixa i l’entrada i sortida del mercat laboral és més fàcil i menys costosa, la taxa de fecunditat ronda els 2,1 fills per dona en edat fèrtil —la taxa de substitució poblacional—. D’aquest paradigma en són exemple els EUA, on les dones poden sortir del mercat laboral per a tenir fills amb moltes possibilitats de reincorporar-s’hi, o els estats del nord d’Europa, en què els permisos i la seguretat laboral alleugereixen els costos de la maternitat. Als estats del sud d’Europa, on les taxes d’atur són més elevades i el mercat laboral més rígid, la taxa de fecunditat és molt baixa. Així passa a Catalunya. En són afectats especialment els joves entre els 20 i els 29 anys. El resultat és que les dones perden la feina i surten del mercat laboral, o han de fer malabars amb la seva vida per continuar cobrant.
Traspassar el debat demogràfic a la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors
Per a les dones catalanes en edat fèrtil, el panorama pinta malament. En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills. Tot no pot ser. Si vols ser mare, el mercat laboral t’ho posa difícil. Si vols ser mare jove, el mercat laboral t’ho dificulta encara més. En aquesta no-elecció o elecció del tot condicionada hi ha, a més a més, el cas de les mares que deixen la feina més mesos que els compresos al permís de maternitat per gaudir de més temps amb els fills en el període inicial de les seves vides. Moltes vegades això suposa viure d’un sol sou i també tenir estalvis, cosa que no és l’habitual en la franja d’edat més castigada per les condicions del mercat laboral a Catalunya.
Els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia
Sembla que això només preocupa quan el primer català de l’any és fill d’immigrants, però prendre en aquestes condicions la decisió que serà el pla a llarg termini més important de la teva vida afecta cada dia i afecta moltes vides. Sovint, traspassar el debat demogràfic a un debat sobre la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors que hi intervenen. O ho seria si el motiu pel qual els catalans tenen pocs fills fos la voluntat de les dones de no tenir-los. Però els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia. Per això “a Catalunya els pares estrangers no tenen gaires més fills que els autòctons”, com explica l’Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics. Això no vol dir que, des d’una perspectiva menys materialista, no hi hagi un context cultural que desincentiva tenir fills.
Abans era antisistema no tenir fills. Avui és antisistema tenir-ne o fer mans i mànigues per a tenir-los jove i tenir-ne més d’un o dos
En condicions econòmiques poc favorables, de vegades sembla que l’economia és l’únic factor decisiu en tenir fills. Però també hi ha catalans que, d’entrada, no en volen tenir, o que en tenen prou amb el context econòmic per justificar la decisió, malgrat que les classes més baixes encara són les que tenen més fills al país. Sovint tinc la sensació que a Catalunya anem curts de marc moral quan es tracta de parlar de què hi ha rere la decisió de no tenir-ne. Però no només això: sovint es tracta els que no han volgut tenir fills i tenen més de, posem-hi, quaranta anys, com qui fa una aposta antisistema. Pot ser-ho en termes generacionals —comparant actors d’una mateixa generació, vull dir— però les dades mostren que, mentre que la dificultat a batre per decidir no tenir-ne és un barem subjectiu com la pressió social, la dificultat a batre per a tenir-ne són factors objectius. Algú que avui té quaranta anys podia qüestionar ideològicament el model familiar de les generacions anteriors decidint no procrear. Però si abans era antisistema no tenir fills, avui és antisistema tenir-ne o, com a mínim, fer mans i mànigues —si les has de fer i no ets la María Pombo— per a tenir-los jove, tenir-ne més d’un o dos i tenir-los amb una planificació prèvia.
Un fill no hauria d’entendre’s com un balanç entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, saps que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho
Si fem servir l’economia com a valor absolut a la balança de la procreació, avui a Catalunya és més fàcil no procrear. Si entenem que l’economia no és l’únic valor de la balança i que també hi pesa un context cultural, sobretot entre les generacions més joves, el coixí argumental per a explicar les bondats de tenir un fill —o tants com es vulguin— essent jove i amb un paisatge econòmic en contra és cada vegada més prim. Un fill són moltes renúncies, i sovint no tenim artefactes lògics per a explicar per què algú hauria d’acceptar-les, o per què tenir fills no hauria d’entendre’s com un compte de resultats entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, t’adones que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho. Si del percentatge de catalans que no tindran fills i haurien preferit tenir-ne, n’hi ha algun que pren la decisió sobre un esquema de guanys vitals —un argument parcial— serà just poder aportar a la jugada alguna cosa que no siguin altres arguments parcials per a poder decidir lliurement.
Em pregunten que per què, sistemàticament, les llars espanyoles acabem gastant més del que preveiem gastar durant el Nadal. No tenim ja ben desenvolupada i entrenada la capacitat de realitzar pressupostos personals i familiars? Si per alguna cosa s’ha caracteritzat aquest 2023 ha estat per la urgent i ineludible obligació d’afinar el llapis amb el control pressupostari de la casa. La inflació, d’una banda, i l’augment de l’euríbor, per l’altra, ha deixat moltes llars espanyoles amb unes limitacions de despesa mensual que únicament han pogut ser complertes a base d’una planificació sense precedents.
Aquest Nadal moltes llars, seguint el patró de l’any, han provat de planificar acuradament la despesa i establir un pressupost màxim a les manduques familiars, tiberis diversos, amics invisibles, Pares Noels i Reis d’Orient que, al final del recorregut a salvar, s’imposen com la principal amenaça pressupostària de la llar. Tanmateix, la majoria d’estudis sociològics sobre comportament, nivell de despesa i repartiment de partides mostren que n’estem gastant més que l’any passat.
La gran pregunta és: per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el Nadal es descontrola? Per què perdem la capacitat adquirida aquests dies de Déu?
La resposta és molt bèstia.
Perquè conflueixen, simultàniament i amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor, a aquest Homo Nativitatis que perd la seva condició d’Homo Economicus al desembre. A saber.
Per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el nadal es descontrola?
En primer lloc, la pressió ambiental. Els llums nadalencs en els centres comercials, les tonades musicals que estoven el cor del més dur, la decoració… Tot això ens transporta a records familiars i infantils, ens evoca l’afecte dels nostres pares i avis, l’amor que ens van demostrar, els moments més feliços de les nostres infanteses. I això no té preu. La pressió ambiental és tremenda, pròpia de parc d’atraccions judeocristià.
En segon lloc, la pressió social. Fem el que veiem, som gregaris, imitem els patrons que presenciem. Quan un veu tanta gent amb bosses de regals, quan observa que els altres consumeixen i regalen, quan observem una altra persona que, encertadament o erròniament, jutgem amb menor capacitat adquisitiva que la nostra adquirir el marisc que aquest any hem decidit obviar, ens diem, com Milei motoserra en rest, què collons!, i traiem la cartera i ordenem el peixater: guardi’m un llagostins!, i claudiquem, i el tiberi supera a l’anterior i excedeix amb escreix el pressupost que li atorguem en l’assossec de la nostra casa, full de càlcul de pressupost nadalenc, mitjançant.
En tercer lloc, la pressió familiar. Si el meu pare es gasta ics en mi, com no gastaré jo el mateix en ell? Quan un sospita el regal que el familiar o la parella ha adquirit per a nosaltres i sabem que s’ha saltat l’acord explícit d’euros màxims al qual es va arribar a inicis de mes (“amor, acordem un màxim de cent cinquanta euros en l’altre, d’acord?”), ens sentim garrepes i desitgem evitar una situació vergonyosa on el nostre regal, davant l’aliè, ha quedat endarrerit de forma escandalosa. Durant el Nadal es posa a prova el nostre amor.
Conflueixen, amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor i l’Homo Nativitatis substitueix l’Homo Economicus
En quart lloc, la pressió per l’equitat. Els qui tenen fills sabran del que els parlo. Un pare o una mare estableix una regla inviolable. El pressupost és el mateix per a cada fill. A veure, que si un d’ells té menys de dos anys, no s’assabenta i aquesta regla te la pots saltar. Però a partir dels sis anys, els nens obren regals amb un ull posat al qual està obrint el seu germà. Què succeeix? Doncs que és un sudoku quadrar aquesta equitat. Quan se sumen els tiquets i es comprova, dos dies abans de l’arribada de ses Majestats d’Orient, que un germà rep cinquanta euros més que un altre i que el benjamí està fins i tot a setanta euros dels seus altres dos, el sentit d’equitat pot més que el límit pressupostari, s’agafa la VISA i se’n va un al centre comercial a buscar dos productes que resolguin la desigualtat filial. La redistribució de la riquesa i la igualtat social imperen a cada casa.
Finalment, la pressió temporal. Avui és Nadal. Demà no ho és. Avui són els Reis Mags. Demà, és tard. O ara o mai. Perquè el Nadal de 2024 queden massa lluny per corregir qualsevol error. I davant del dubte, es compra. No sigui que un ha deixat passar les festes, donant-li més importància al seu compte corrent que a l’amor.
Novo Nordisk és l’empresa més valorada del 2023. La raó del seu meteòric èxit es diu Ozempic, un medicament indicat per a pacients de diabetis que té un efecte secundari: redueix la gana
Sento a la ràdio que Novo Nordisk és l’empresa més valorada del 2023. La raó del seu meteòric èxit es diu Ozempic, un medicament indicat per a pacients de diabetis que té un efecte secundari: redueix la gana i, per tant, és un medicament eficient per perdre pes. Segons la informació radiofònica ja hi ha estudis que diuen que l’augment de consumidors d’Ozempic disminueix els compradors de segons quins productes alimentaris. Les accions de Coca-Cola, Pepsi i de xocolata Hershey han baixat a la borsa amb l’argument que es vendran menys productes amb molts greixos o molt sucre. Magnífic. Per altra banda, United Airlines ha publicat un informe que diu que, si cada passatger perd una mitjana de 4 kg, s’estalviarien 80 milions de dòlars l’any en combustible. Així doncs, el consum d’Ozempic té uns efectes directes en l’economia de les empreses. La notícia de la ràdio no esmenta quins efectes econòmics tindrà en el pressupost dels governs.
El consum d’Ozempic té uns efectes directes en l’economia de les empreses. La notícia de la ràdio no esmenta quins efectes econòmics tindrà en el pressupost dels governs
Fa dècades que les administracions públiques alerten de la perillositat de l’obesitat que afecta amb més virulència a les classes socialment desfavorides. Tot i això, l’obesitat no té fronteres geogràfiques ni culturals i, avui, ja és considerada una pandèmia mundial. Els responsables de Salut Pública de cada govern destinen gran part dels recursos en aplicar polítiques que promouen un estil de vida saludable per prevenir i atenuar aquesta malaltia malgrat que no totes les obesitats són conductuals sinó que n’hi ha de genètiques, endocrines, medicamentoses o cromosòmiques que només tenen tractament quirúrgic.
Pocs dels que llegeixen aquest article hauran caigut al parany de creure que l’Ozempic és comprat per persones que realment ho necessiten. Com deia, per causes diverses, l’obesitat és més freqüent en persones de rendes baixes i el preu de la píndola el fa inaccessible a totes les butxaques, de manera que el client d’aquest medicament és qui el pot pagar, i més que una necessitat és una excentricitat de persones amb sobrepès que malden per un cos ideal per lluir, potser, a les xarxes socials. Amb la seva forta influència – tots volem viure i ser com els rics – promouen, no tant un estil de vida saludable, sinó que incideixen en la grassofòbia i, en conseqüència, en els trastorns de la conducta alimentària – anorèxia, bulímia i vigorèxia – fet que acaba generant un mal major i una despesa mèdica més alta.
Per tant, conclourem que l’Ozempic és un medicament amb més d’un efecte secundari: ajuda a aprimar, és una amenaça als comptes corrents d’empreses privades i és un consolidador de la grassofòbia i dels TCA. Ai, com trobarem a faltar a la Itziar Castro, l’actriu que, contra tot pronòstic, va triomfar en un sector on impera l’estètica i els cossos deu. La Itziar va lluir el seu físic no normatiu amb orgull i determinació, defensant que el que importa és el talent artístic, i ella n’anava sobrada.
La Itziar va lluir el seu físic no normatiu amb orgull i determinació, defensant que el que importa és el talent artístic, i ella n’anava sobrada
El seu llegat és immens, com ho era ella, i nosaltres hem d’anar-lo recordant abans no es dilueixi com una pastilla d’Ozempic. La Itziar va ser un far per a moltes persones – grasses, obeses, però també d’altres musculades, primes o esculturals – un model a qui voler-se assemblar i un gran remei, molt més democràtic i efectiu que no pas un tub de píndoles. Reivindico i proposo, des d’aquestes línies, que algun dels seus amics cineastes li dediqui una pel·lícula per tal que la seva tasca ingent es perpetuï i es transmeti a les generacions venidores. Estimem-nos a nosaltres i entre nosaltres.
El papa Francesc ha reprès aquest dimecres el cicle de catequesis dedicades al zel apostòlic. Ho ha fet, a l’Aula Pau VI, on ha reflexionat sobre l’evangelització al continent americà a partir del testimoni del sant mexicà Joan Dídac (1474-1548) a qui se li va aparèixer la Mare de Déu de Guadalupe per fer arribar el missatge a tot el poble fidel de Déu.
L’Evangeli —tal com ha advertit Francesc a l’inici de la catequesi— havia arribat al nou continent abans de l’aparició mariana a Guadalupe, però “havia estat acompanyat per interessos mundans”. “En lloc de la inculturació, s’havia pres amb massa freqüència el camí apressat d’implantar i imposar models preestablerts, faltant el respecte als pobles indígenes. La Verge de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb les peces dels indígenes, parla la seva llengua, acull i mestressa la cultura local”, ha destacat el Papa, reconeixent així la importància de la llengua materna, com a via per a transmetre l’Evangeli. En aquest punt, Francesc ha aprofitat per a agrair a les mares i a les àvies que són les primeres anunciadores de la fe als fills i els nets.
Després, el pontífex ha fet referència a la figura de sant Joan Dídac per destacar que “era una persona humil, un indi del poble” en el qual “es va posar la mirada de Déu, que estima fer meravelles a través dels petits”. Bergoglio ha posat el sant mexicà com a model de com s’han d’afrontar “incomprensions, dificultats i imprevistos” en el camí de l’evangelització.
“Heus aquí la fatiga, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriba l’inesperat, a vegades de la mateixa Església. Per a anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoniatge del bé, sinó que cal saber suportar el mal”, ha assegurat Francesc. “El cristià fa el bé, però suporta el mal. Totes dues coses van juntes; la vida és així. Fins i tot avui, en tants llocs inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures requereix perseverança i paciència, no témer el conflicte, no defallir. Estic pensant en un país on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden fer la seva religió bé i en pau”, ha remarcat Bergoglio de manera improvisada en referència a la situació que es viu actualment al Pakistan.
Oasis de consol i esperança
La història de sant Joan Dídac, tal com ha recordat el Papa, va començar el desembre de 1531, quan el sant mexicà tenia 55 anys. Un dia, a dalt d’un turó, se li va aparèixer la Mare de Déu i el va convidar a presentar-se davant el bisbe per a demanar-li que construís un temple en aquell lloc. A partir d’aquí, Juan Diego va haver d’anar a parlar diverses vegades amb el prelat, que inicialment no se’l creia.
“La Mare de Déu sempre és a prop per a consolar-nos i donar-nos forces per a continuar endavant”, ha afirmat el papa, fent referència al fet que va ser la mateixa Mare de Déu qui va al sant a recollir flors a la part alta del pujol i a donar-les-hi, portant-les en el seu mantell, al bisbe, com a prova de la seva aparició.
“I heus aquí: en la tela del mantell apareix la imatge de la nostra Senyora, aquella extraordinària i viva que coneixem, en els ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquell temps. Heus aquí la sorpresa de Déu: quan hi ha voluntat i obediència, Ell pot realitzar una cosa inesperada, en temps i maneres que no podem preveure”, ha subratllat el Papa.
Finalment, el pontífex s’ha referit als santuaris com a oasis de consol i misericòrdia “on tots se senten com a casa” i on “s’acull la fe de manera senzilla, autèntica i popular” amb una Mare de Déu que “escolta els nostres plors i cura les nostres penes”. “Quan hi ha dificultats en la vida, acudim a la Mare; i quan la vida és feliç, acudim a la Mare -també- per a compartir-ho”, ha conclòs el Papa.
A falta de educación para una conducta sexual responsable, el recurso a la técnica se convierte en la tabla de salvación para borrar las consecuencias de los propios actos. Esta es la razón de ser de dos instrumentos aparentemente contradictorios, pero que responden a la misma lógica: la píldora postcoital y la recuperación de la “virginidad” por la cirugía, práctica que según cuentan crece entre jóvenes musulmanas en Bélgica y Francia.
Dentro de la feria de ofertas electorales, el PSOE propone el acceso libre y gratuito a la píldora del día siguiente en hospitales y ambulatorios, píldora que ahora se vende en farmacias con receta. Y estudia incluso despacharla sin receta, como las aspirinas. Ya solo falta hacerla obligatoria los lunes por la mañana.
El argumento para justificar la medida lo hemos oído muchas veces: se trata de que esta “contracepción de emergencia” esté máximamente accesible ante cualquier “relación sexual de riesgo” y frenar así la escalada del aborto, especialmente entre las adolescentes.
Hace unos años esta justificación todavía podía parecer plausible. Pero ahora ya existe una experiencia. Desde que se introdujo la píldora del día siguiente en España el número de unidades distribuidas en hospitales y farmacias subió de 160.000 en 2001 a 506.000 en 2005. Mientras tanto, en los últimos seis años, el número de abortos creció un 45% y los practicados en menores de 19 años han seguido aumentando desde una tasa de 8,29 por mil mujeres de esa franja de edad en 2001 hasta 12,53 en 2006.
Y un dato curioso, aunque no permita establecer una relación de causa-efecto. En las dos comunidades con gobiernos socialistas -Andalucía y Cataluña- donde la píldora del día siguiente se distribuye gratis en la red sanitaria, la tasa de abortos por mil mujeres de 15 a 44 años ha seguido creciendo en ese periodo de tiempo, y en el caso de Cataluña (13,57) supera ampliamente la media nacional (10,62).
Si en cualquier otro sector de la política sanitaria sucediera algo similar, se habrían buscado ya otras soluciones de medicina preventiva. Solo en el caso de la salud sexual impera la respuesta del más de lo mismo, digan lo que digan las estadísticas.
Reparación de emergencia
En riesgo se sienten también las jóvenes musulmanas europeas que han tenido relaciones sexuales, y que, ante una próxima boda, necesitan aparecer como vírgenes, so pena de ser rechazadas y empañar el honor familiar. Para cubrir esta “reparación de emergencia”, hay ginecólogos que reconstruyen el himen satisfactoriamente.
Incluso en Bélgica es posible que corra a cargo de la Seguridad Social, si el médico disfraza la himenoplastia como una reconstrucción vaginal por complicaciones postparto. Según datos obtenidos por el diario Le Soir, este tipo de reconstrucciones fueron 2.760 en 2004, casi el doble que en 2000. Pero es difícil tener unos datos precisos por la naturaleza semiclandestina de esta práctica.
Los cirujanos que la practican la ven como una suerte de trabajo social, gracias al cual se salva del “deshonor” a jóvenes angustiadas. Algo parecido a lo que invocaban los primeros médicos militantes del aborto, que querían salvar a las mujeres de una maternidad indeseada.
Lo llamativo es que, en esta época de prótesis y generalizada cirugía reparadora, la himenoplastia despierte irritación. El Consejo Nacional de Ginecólogos de Francia recomendó a sus miembros en 2006 que rechazaran de plano las himenoplastias, que no tienen justificación médica alguna, y que animaran a esas mujeres a oponerse a “esas tradiciones machistas”. Como puede verse, hay objetores de conciencia en cualquier campo.
Pero, si de tradiciones machistas se trata, ¿no hay machismo también en muchos casos de abortos de adolescentes cuando el chico se desentiende o el padre o la madre no ofrecen a su hija más ayuda que llevarla a la clínica abortista?
En cualquier caso, las píldoras y cirugías postcoitales responden al mismo patrón de evitar las consecuencias de una conducta sexual. En un caso se trata de preservar la infecundidad; en otro, de reconstruir una virginidad fisiológica. En ambos, la técnica corre al reparo de lo que no ha sabido evitar la educación del carácter y la voluntad. Solo cabe esperar que algún día se invente la píldora de la responsabilidad.
La setmana passada, El Punt Avui va publicar l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya”. És un article tendenciós, imprecís i, com a finestra a la realitat eclesial de Catalunya, és un article injust. Es basa només en un parell de fonts anònimes i està farcit de mitges veritats —com ara que Hakuna està fundat per un capellà de l’Opus Dei: no és així i Rourera no ho explica perquè no vol— que l’únic que busquen és reforçar un marc trampós: que l’Església catalana està preocupada per l’èxit de Hakuna, que hi ha una “manera catalana” de la fe que no té res a veure amb moviments com aquest i que, en conseqüència, ser català ha d’anar lligat a altres espiritualitats. No m’entretindré en explicar cada moviment o comunitat que exemplifiquen un tarannà eclesial. L’article projecta un esquema rígid que fossilitza els actors catòlics en un d’aquests caràcters i la realitat eclesial, sobretot la catalana, queda molt lluny d’aquest desert. Jo duc la creu de Taizé tatuada al canell perquè m’hi he passat set estius; a la Garriga hi ha un mossèn progressista; vaig anar a una escola del bisbat de Terrassa; a Barcelona alterno misses als caputxins de Pompeia, als jesuïtes de Casp i a Montalegre, regida per l’Opus Dei. He anat a les adoracions al Santíssim amb pregàries cantades de Hakuna i m’he format espiritualment allà on he trobat una església, que és sempre la casa de Jesús. Dic tot això perquè, per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal.
Per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal
En Marc Arza, amb qui no sempre comparteixo opinions però a qui respecto, escrivia a Nació Digital que “hi ha joves que trien tornar a les formes de fe dels seus avis” per explicar moviments com Hakuna. Aquesta benintencionada afirmació també queda lluny de la realitat. Hakuna i els moviments de joves que s’hi assimilen no busquen tornar a la fe dels nostres avis. Precisament, la fe dels nostres avis és moltes vegades aquest progressisme d’autoconsum que va buscar allunyar-se de la llosa del franquisme per conservar el seu espai a Catalunya. Em sembla que no m’equivoco si dic que, avui, bona part d’aquest mateix progressisme té les esglésies buides perquè, per allunyar-se del franquisme, va diluir tant el missatge que ofereix més ombres i dubtes que llums i raons. Aquesta és la fe dels meus avis i per això no m’interpel·la. Jo no he conegut la dictadura, i un tarannà a qui li tremola la mà quan m’ha d’oferir un pilar és un tarannà que, en un món en què ja sembla que tot és relatiu, no em tempta. És un caràcter tan obsessionat amb “actualitzar el missatge” —un missatge que sempre és nou i no ho necessita— que no ha sabut actualitzar-se en les maneres. Em sento més lliure que els meus avis i els meus pares perquè tinc l’oportunitat de viure la fe sense tants condicionants, conscient —i agraïda— que si avui soc catòlica és perquè moltíssimes generacions se les han empescat per mantenir viu el foc que m’ha estat llegat. Com jo, hi ha altres joves a Catalunya que ens vam confirmar en grups de vint, trenta i quaranta i que avui som els únics menors de seixanta anys a les nostres parròquies progressistes.
Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua
Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”. L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica. Fa mig any, en aquest mateix digital, vaig escriure “Crist, Catalunya?” en què ja alertava d’aquesta situació, perdoneu-me l’autoreferència. Al cap de molta gent que no té vincle amb l’Església, un catòlic és un cayetano amb la bandereta espanyola al canell. Que avui hi hagi articles en què mossens anònims alerten dels perills de Hakuna i en diguin pestes és una mostra més d’aquesta autocrítica capada. És una drecera per assenyalar les tares de l’altre sense haver de guarir-se les pròpies. A El Punt Avui, un d’ells es queixa que els joves que preparen aquestes adoracions a la parròquia, després, els diumenges, “no venen a missa”. Que això sigui una crítica i no una clau per pensar com és que aquests joves només s’acosten a la parròquia quan s’hi fan coses autogestionades que no depenen del mossèn, és d’on plora la criatura. Primer de tot perquè dir-se progressista i assenyalar algú perquè no ha anat a missa o no ha vingut a missa a la teva parròquia no és l’argument progressista que es pensen. Després, perquè si la parròquia s’omple de joves a l’adoració i no a la missa potser el problema el tens tu i la manera com fas la missa. Per últim, si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen una hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que ara mateix no se’ls ofereix res millor en la seva llengua.
Aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies perquè el missatge arribi sense haver de passar per l’espanyolitat
Sovint es parla d’una “manera de fer catalana” dins l’Església com si l’adscripció nacional catalana fos sinònim de progressisme i l’espanyola de conservadorisme. A qui hi ha darrere l’article d’El Punt Avui potser l’interessa aquesta distinció perquè permet que tot sigui blanc o negre i simplifica les coses a l’hora de fer segons quines acusacions. Aquest és un marc que va molt bé per tenir raó quan fas un article per cagar-te en els “ultracatòlics” —que moltes vegades només són catòlics— però és un tret al peu si de veritat vols parlar de la realitat eclesial. Hi ha catalans conservadors i hi ha espanyols progressistes. També hi ha tot el que queda entremig perquè, gràcies a Déu, l’Església és universal i l’adscripció nacional no implica tenir un tarannà o un altre. Si això fos així, l’Església estaria atacant la seva pròpia universalitat amb nucli a Roma. Aquestes construccions i aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi tensionetes i guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies que podríem invertir en pensar nous camins perquè el nostre missatge, que és la millor història d’amor de la Història, arribi a tanta gent com sigui possible sense haver de passar per l’espanyolitat.
Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ‘¿se puede ser católica e independentista?’
Aquest missatge també ha d’arribar a lagent que avui no forma part de l’Església perquè es pensa que no hi té lloc, o potser no s’ha fet les preguntes adequades, o ens veu des de fora, o llegeix articles com els d’El Punt Avui i conclou que tot això no li surt a compte, o veu imatges de la Jornada Mundial de la Joventut i es pensa que són uns bojos. Hakuna segur que té defectes però ha trobat una manera nova de viure la fe. Qui hi vegi una amenaça és que no ha trobat la pròpia fórmula per cultivar el seu espai. Els hi passa als progressistes —i també als tradicionalistes, quan veuen imatges de joves gaudint als concerts de la JMJ—. Si els preocupa Hakuna, que li facin la competència. En català, si pot ser, i de tantes maneres com vulguin. Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ¿se puede ser católica e independentista?, no us penseu. L’altre dia érem amb un grup d’amics i parlàvem d’això mateix. Un d’ells, exseminarista, va dir: “Jo no sé per què s’ha de ser d’una cosa o d’una altra, de Hakuna o del que sigui. Jo soc de Jesús i vaig fent”. Vaig fer un glop al meu gintònic i vaig pensar: Amén.
¿Us heu fixat que als joves, per sobre de la cintura del banyador, els sobresurt la goma dels calçotets? Quines ganes de complicar-te la vida i comprometre encara més la comoditat del banyador bòxer! I dic “encara més” perquè aquesta mena de banyadors, que quan surts de l’aigua s’enganxen al cos com la ventosa d’un calamar i que tenen uns eslips de reixeta que poden irritar l’entrecuix, no són la millor de les solucions. Però ¿s’arregla alguna cosa, deixant els calçotets a sota? Definitivament no, ja que no estan pensats per a l’aigua ni per a assecar-se amb rapidesa. Això fa que, per un cantó, incrementin la pressió als genitals i, per l’altre, la humitat constant augmenti el risc d’infeccions. Malgrat tot, la comoditat no és el motor principal que justifica aquesta tendència.
Un dels motius es troba en la cultura del surf i en el banyador que usen, fet d’un teixit d’assecatge molt ràpid i antiirritacions, però que no disposa d’eslip interior. I per aquest motiu molts surfistes opten per deixar-se els calçotets, fent que aquesta pràctica s’hagi escampat més enllà de l’esport. Una altra influència ve de la moda del hip-hop i els seus característics pantalons amples i baixos, que deixen al descobert la part superior dels bòxers. L’origen d’aquesta tendència prové de la indumentària d’alguns centres penitenciaris dels Estats Units. Als presos se’ls donaven pantalons de talles més grans però sense cinturó pel risc de suïcidi, la qual cosa feia que la cintura sempre caigués fins a mig cul.
Calvin Klein va fer una jugada marquetiniana mestra quan, a la dècada dels 90, va aprofitar aquest petit espai visible de la goma dels calçotets per col·locar-hi el logotip. A partir de llavors, ostentar socialment a través de la marca de la roba interior s’ha convertit en una pràctica tan normalitzada que s’ha estès fins a la roba de bany.
gutta cavat lapidem 