Dues especialistes en política lingüística analitzen encerts, errors i reptes de l’escola catalana en un llibre
¿El català a l’escola està tocat de mort? ¿La immersió lingüística ha deixat de funcionar? Què passarà si una sentència estén el 25% de castellà a totes les aules? La immersió lingüística ha estat des de fa quaranta anys un pilar de l’escola catalana. És un model que ha tingut un èxit inqüestionable en l’expansió del coneixement de català, però avui dona senyals de desgast. Dues expertes en sociolingüística, la filòloga Montserrat Sendra i la doctora en ciències polítiques i socials Elvira Riera, signen un llibre aclaridor per entendre passat, present i futur del cas català: Immersió lingüística. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions). La judicialització, la diversitat de les aules i les noves pedagogies són tres reptes que, segons elles, exigeixen una reformulació urgent de les tècniques aplicades des dels anys 80. El llibre ens convida a plantejar les 10 preguntes essencials sobre la immersió lingüística.
- ¿El model bilingüe amb línia única és el millor?
Des de la recuperació de l’autogovern, Catalunya va descartar el model educatiu de línies separades i va adoptar tècniques d’immersió en català, seguint l’èxit de la immersió lingüística quebequesa. Es va acordar el model després d’una llarga negociació política, bàsicament entre CiU, el PSC i el PSUC, en què aquests dos últims partits defensaven el model de conjunció com un element d’igualtat social. “El sistema de línia única és al que han tendit anys després les comunitats amb llengües oficials diferents del castellà com el País Valencià, el País Basc i les Illes Balears”, explica Riera. El cas del País Basc és paradigmàtic, perquè s’oferien tres línies en funció de la llengua i els pares són els que han triat l’opció de l’euskera com a llengua vehicular: el 2019 més del 75% trien euskera i només el 20% l’escola bilingüe, així que la nova llei que s’està elaborant busca consensuar un sistema de conjunció similar al català. “Hi ha consens en no separar els alumnes per línies –assenyala Sendra–. Fins i tot els partits contraris a la immersió, fa 10 anys demanaven línies separades i, veient que no tenien el suport de la població, l’estratègia que tenen ara és demanar quotes dins la línia única”.
2. ¿La immersió lingüística provoca enfrontament?
Tot i que a la manifestació en contra de la immersió hi havia crits d'”immersió és imposició”, i malgrat que hi ha una guerra judicial oberta –famílies concretes que demanen aplicar el 25% de castellà per llei i ara també una delegació d’eurodiputats que investigarà la situació del castellà –, el cert és que el consens al voltant del model de l’escola catalana és ampli i s’ha mantingut al llarg dels anys. Segons el CEO , el 76% dels catalans estan molt o més aviat d’acord en el model d’immersió a les aules. Cal recordar que la immersió lingüística és una tècnica pedagògica que s’aplica quan la majoria d’una aula no té el català com a llengua inicial amb l’objectiu que els alumnes surtin de l’escolarització dominant les dues llengües oficials, a més d’una tercera.
3. Quan apareix el concepte del català com a “llengua vehicular”?
En la primera dècada des de l’aplicació de la immersió el 1982 es produeix una entrada gradual del català a les escoles i es deixa un cert marge perquè les escoles vagin utilitzant el castellà i el català en funció de què decideixi el consell escolar. En aquell moment calia formar el professorat per poder fer les classes en català, crear materials didàctics i canviar la metodologia d’ensenyament. Es pot dir que es van establir, en funció de més o menys assignatures en català, tres ritmes de catalanització. El 1992 el 88,8% d’escoles trien el català com a llengua vehicular. La immersió lingüística s’estén primer a l’àrea metropolitana, en escoles on el 70% d’alumnes no tenen el català com a llengua habitual. Va ser llavors quan es va legislar el principi que s’ha mantingut fins avui, que redueix la discrecionalitat dels centres: “El català s’ha de fer servir normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, assenyala Riera.
4. La nova llei que estableix el català com a vehicular i el castellà com a curricular, és una reculada?
“La llei del 2022 fa equilibris i troba una solució adequada per al moment. Però és una llei continuista. El principi bàsic és el mateix que el del 1992. La sentència del Tribunal Constitucional del 1994 que defensa el model d’immersió ja va dir que el català ha de ser el centre de gravetat. Dir centre de gravetat ja implica que no és l’única llengua de l’escola. Però posar-hi explícitament el castellà va generar un conflicte polític al voltant d’una idea que no era real, la idea que el català és l’única llengua de l’escola, cosa que no ha estat així. Semblava que es renunciés a una cosa que no era. Potser és que no érem prou conscients dels usos i de la presència del castellà a l’escola”, explica Riera. Aquesta setmana el Parlament ha posat per escrit que el castellà és “llengua d’aprenentatge” al sistema escolar, cosa que és “equivalent” a dir vehicular.
5. Per què importa que el català sigui la llengua vehicular?
És un mecanisme de compensació. Des de la implementació de la immersió, de seguida es va veure que només amb les hores de català no es garantia la competència en aquest idioma. “Als anys 80, la immersió s’aplica en uns contextos en què l’escola feia de contrapès perquè els alumnes no trobaven el català als seus barris”, explica Sendra. La situació no ha canviat perquè l’ús social del català és molt baix ; en alguns entorns, inexistent.
6. ¿La immersió lingüística ha estès el català?
El curs 1981-1982 el 40% d’estudiants d’EGB no sabien parlar català. Avui, més del 90% de la població diu que l’entén, i el 80% el sap parlar i llegir. S’ha de reconèixer l’èxit del model de l’escola catalana a l’hora d’estendre el coneixement del català. “Si ho mirem amb perspectiva, amb les dades demogràfiques –amb uns índexs d’immigració continuats propers al 20% els últims anys i amb un terç, només, de la població actual que té avis i pares nascuts a Catalunya–, el que ha fet el sistema escolar és una proesa”, afirma Riera. Una constatació dolorosa ha estat que “l’augment de la competència lingüística en català no ha aconseguit traspassar-se a l’ús actiu”, diu Sendra. Al contrari: els últims anys l’ús del català dins l’escola ha baixat, en paral·lel a l’ús social al carrer (el parlen habitualment només el 36% dels catalans), sobretot entre els joves de l’àrea metropolitana (20%) .
7. Per què hi ha menys català a les aules?
“A partir del 2000 l’escola té encara més reptes”, assenyala Riera. En primer lloc, l’arribada d’immigrants de tots els orígens i edats fa que l’atenció i els esforços es posin a solucionar “temes bàsics”. Les aules d’acollida del 2004 van ser una bona solució per atendre els nouvinguts, però haurien calgut més estratègies i recursos. En segon lloc, hi ha una pèrdua de consciència lingüística dels mestres. “Havíem assumit que la normalització del català en la vida quotidiana havia progressat i que també havia passat a l’escola, i això ha fet que la consciència lingüística del professorat hagi anat baixant. Idees que als 80 tenien clares, com el paper del mestre com a referent lingüístic, s’han anat esborrant al llarg dels anys”, explica Sendra. El 70% dels mestres fan servir el català sovint o sempre. Fora de l’aula, baixa al 52%. El mestre sovint s’adapta a la llengua del nouvingut amb bona fe, però obvia que matenir el català és l’única manera d’aconseguir que l’aprengui. En tercer lloc, s’accentua la judicialització contra l’escola i es comença a parlar de percentatges de català i castellà.
8. ¿La immersió ha estat un èxit inqüestionable?
“Tenim una imatge idíl·lica que la vehicularitat del català es va estendre a tot arreu, i no va ser així”, diu Riera. Per exemple, no va arribar a tots els instituts. Deu anys després de la llei de normalització, el 1992-1993 no hi ha ni la meitat d’instituts que utilitzin el català, el 30% utilitzen el castellà i una quarta part són bilingües. Per tant, hi ha instituts on el català mai ha fet forat. Les autores assenyalen que durant anys no s’ha posat el focus en els problemes de la llengua a l’escola perquè el sistema educatiu tenia altres fronts oberts. “Hi ha hagut certa por a parlar d’un possible fracàs o d’aspectes a millorar, perquè enmig dels múltiples processos judicials els esforços se centraven en la defensa del model. Potser per això, socialment estàvem convençuts que el model estava funcionant segurament per sobre del que era raonable”, diu Riera. “I com que és un tema que pot dur a conflicte, una estratègia per evitar-lo ha estat deixar-ho en segon terme –apunta Sendra–. La immersió no ha fracassat, si mires l’evolució, però s’ha d’adaptar als canvis per no quedar desfasada”.
9. ¿Les noves pedagogies són una amenaça pel català?
Les metodologies pedagògiques horitzontals provoquen canvis: el mestre ja no monopolitza el discurs i guanya pes la llengua que els alumnes fan servir entre ells, l’oralitat. Avui un 10% d’alumnat és nascut a l’estranger i el 95% són nascuts en un territori on es parla castellà. Per tant, aquesta és la llengua amb més ascendent . Només el 32% dels alumnes fan servir el català sovint o sempre entre ells a l’escola. “El professor ha de crear les dinàmiques perquè a l’aula es parli català. Col·loquialitzar la llengua és molt important perquè quan els joves surtin la facin servir amb normalitat. En els graus d’educació s’ha de posar èmfasi en la formació lingüística dels mestres, perquè tinguin present el seu paper lingüístic dins l’aula. I en els programes d’innovació –que no tenen una metodologia comuna consolidada i cada escola crea la seva– s’han d’establir ajudes lingüístiques als alumnes”, detalla Sendra. “Li demanem molt a l’escola, i no sé si podem demanar-li tant, està sobrepassada, calen recursos i el convenciment de la comunitat educativa”, admet Riera. “Però l’escola pot fer més? Sí”, afegeix Sendra.
10. ¿Encara surt a compte aprendre català a l’escola?
“Tenim estudis que indiquen que continua fent una funció de cohesió social i sobretot d’igualtat d’oportunitats”, explica Sendra. El català és una llengua de prestigi, de negoci, que és a les institucions i que els clients valoren. Facilita l’ascensió social. “Ens basem en el principi que les llengües sumen: com que segur que saps el castellà, si a més saps el català això t’obre més portes”, afegeix Elvira Riera. El que s’ha diluït és la idea –prioritària als anys 80– que “recuperar les llibertats era també recuperar la llengua catalana”. En un món globalitzat, els nous alumnes arriben sense aquest context i, en canvi, amb l’obsessió d’aprendre anglès. “Hi ha una idea molt estesa: creiem que les llengües més útils són les que parla més gent i és evident que l’anglès és útil per les expectatives de comunicació que tenim, però en el fons vivim en un lloc determinat i ens relacionem amb la gent del nostre entorn físic i, per tant, les llengües que parlen les persones que tenim a prop són les llengües que ens seran més útils”.
https://www.ara.cat/llengua/escola-catala-10-mites-immersio-linguistica_130_4522754.html
gutta cavat lapidem 