All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Espanya vs Catalunya, Política, Societat

Els catalans no tenen fills

Leave a comment

Any nou, polèmiques antigues. El primer català de l’any és la fita en què el debat sobre immigració a Catalunya arriba al seu clímax i, sovint, s’hi barreja el debat sobre natalitat —sobre la baixa natalitat, concretament— sense aclarir en quins moments l’alta immigració i la baixa natalitat convergeixen en un mateix resultat i en quins no. Com que el debat al voltant del primer català de l’any és un episodi en què, per motius evidents, les posicions més reaccionàries tenen molta veu, el focus acaba posat sobre el vessant migratori de la demografia. Tot el que orbita la natalitat queda sentenciat en una sola consigna: els catalans no tenen fills. Sota aquesta consigna, que se sol enfrontar com un problema consubstancial d’algun altre, rau el desllorigador que atorga als catalans més o menys possibilitats de planificar la nostra vida a llarg termini que a la gent d’altres racons del món.

En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills

Hi ha catalans que volen tenir fills i no poden. L’Alícia Adserà, economista per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat de Boston, explicava fa un parell d’anys que “tenim un capital humà molt preparat, una inversió feta, molts anys potencials de vida laboral al davant i, alhora, dones tenint menys fills que no voldrien”. Segons dades de l’Idescat, entre un 20% i un 30% de dones a Catalunya no tindran fills, malgrat que unes quantes en volen tenir. A Changing fertility rates in developed countries. The impact of labor market institutions, Adserà apunta que als llocs on la taxa d’atur és baixa i l’entrada i sortida del mercat laboral és més fàcil i menys costosa, la taxa de fecunditat ronda els 2,1 fills per dona en edat fèrtil —la taxa de substitució poblacional—. D’aquest paradigma en són exemple els EUA, on les dones poden sortir del mercat laboral per a tenir fills amb moltes possibilitats de reincorporar-s’hi, o els estats del nord d’Europa, en què els permisos i la seguretat laboral alleugereixen els costos de la maternitat. Als estats del sud d’Europa, on les taxes d’atur són més elevades i el mercat laboral més rígid, la taxa de fecunditat és molt baixa. Així passa a Catalunya. En són afectats especialment els joves entre els 20 i els 29 anys. El resultat és que les dones perden la feina i surten del mercat laboral, o han de fer malabars amb la seva vida per continuar cobrant.

Traspassar el debat demogràfic a la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors

Per a les dones catalanes en edat fèrtil, el panorama pinta malament. En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills. Tot no pot ser. Si vols ser mare, el mercat laboral t’ho posa difícil. Si vols ser mare jove, el mercat laboral t’ho dificulta encara més. En aquesta no-elecció o elecció del tot condicionada hi ha, a més a més, el cas de les mares que deixen la feina més mesos que els compresos al permís de maternitat per gaudir de més temps amb els fills en el període inicial de les seves vides. Moltes vegades això suposa viure d’un sol sou i també tenir estalvis, cosa que no és l’habitual en la franja d’edat més castigada per les condicions del mercat laboral a Catalunya.

Els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia

Sembla que això només preocupa quan el primer català de l’any és fill d’immigrants, però prendre en aquestes condicions la decisió que serà el pla a llarg termini més important de la teva vida afecta cada dia i afecta moltes vides. Sovint, traspassar el debat demogràfic a un debat sobre la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors que hi intervenen. O ho seria si el motiu pel qual els catalans tenen pocs fills fos la voluntat de les dones de no tenir-los. Però els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia. Per això “a Catalunya els pares estrangers no tenen gaires més fills que els autòctons”, com explica l’Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics. Això no vol dir que, des d’una perspectiva menys materialista, no hi hagi un context cultural que desincentiva tenir fills.

Abans era antisistema no tenir fills. Avui és antisistema tenir-ne o fer mans i mànigues per a tenir-los jove i tenir-ne més d’un o dos

En condicions econòmiques poc favorables, de vegades sembla que l’economia és l’únic factor decisiu en tenir fills. Però també hi ha catalans que, d’entrada, no en volen tenir, o que en tenen prou amb el context econòmic per justificar la decisió, malgrat que les classes més baixes encara són les que tenen més fills al país. Sovint tinc la sensació que a Catalunya anem curts de marc moral quan es tracta de parlar de què hi ha rere la decisió de no tenir-ne. Però no només això: sovint es tracta els que no han volgut tenir fills i tenen més de, posem-hi, quaranta anys, com qui fa una aposta antisistema. Pot ser-ho en termes generacionals —comparant actors d’una mateixa generació, vull dir— però les dades mostren que, mentre que la dificultat a batre per decidir no tenir-ne és un barem subjectiu com la pressió social, la dificultat a batre per a tenir-ne són factors objectius. Algú que avui té quaranta anys podia qüestionar ideològicament el model familiar de les generacions anteriors decidint no procrear. Però si abans era antisistema no tenir fills, avui és antisistema tenir-ne o, com a mínim, fer mans i mànigues —si les has de fer i no ets la María Pombo— per a tenir-los jove, tenir-ne més d’un o dos i tenir-los amb una planificació prèvia.

Un fill no hauria d’entendre’s com un balanç entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, saps que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho

Si fem servir l’economia com a valor absolut a la balança de la procreació, avui a Catalunya és més fàcil no procrear. Si entenem que l’economia no és l’únic valor de la balança i que també hi pesa un context cultural, sobretot entre les generacions més joves, el coixí argumental per a explicar les bondats de tenir un fill —o tants com es vulguin— essent jove i amb un paisatge econòmic en contra és cada vegada més prim. Un fill són moltes renúncies, i sovint no tenim artefactes lògics per a explicar per què algú hauria d’acceptar-les, o per què tenir fills no hauria d’entendre’s com un compte de resultats entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, t’adones que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho. Si del percentatge de catalans que no tindran fills i haurien preferit tenir-ne, n’hi ha algun que pren la decisió sobre un esquema de guanys vitals —un argument parcial— serà just poder aportar a la jugada alguna cosa que no siguin altres arguments parcials per a poder decidir lliurement.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/catalans-no-tenen-fills-montserrat-dameson_1141541_102.html

Espanya vs Catalunya, Política

Injustícia i indefensió en les instruccions eternes del Procés 10/02/2024 

Leave a comment
El jutge de l’Audiència Nacional que investiga la causa de Tsunami Democràtic i dels CDR, Manuel García-Castellón, en una imatge d’arxiu. MARISCAL / EFE

Totes les causes judicials obertes arran dels fets de l’octubre del 2017 són plenes d’irregularitats i vulneració de drets, segons denuncien els advocats defensors, però n’hi ha una que aquesta setmana ha estat objecte de debat públic i que resulta especialment preocupant, i és l’eternització de les instruccions judicials, un fet que crea una indefensió absoluta en els investigats. La palma sens dubte se l’emporta la causa que s’investiga al jutjat número 13 de Barcelona, que es va iniciar el 2017, ja fa set anys. N’hi ha d’altres que porten quatre o cinc anys, i s’aparquen o es reactiven a voluntat del jutge, com passa en els casos de Tsunami Democràtic o el cas Volhov, coincidint amb la investidura de Pedro Sánchez i el debat sobre la llei d’amnistia.

Es fa difícil posar-se en la pell de persones que han viscut tots aquests anys amb l’espasa de Dàmocles de la justícia damunt del cap, sovint sense tenir informació exacta de les acusacions i veient com se’ls punxaven els telèfons i se’ls intervenien les comunicacions perquè se’ls considerava “una amenaça per a l’ordre constitucional”, tal com es reflecteix en el sumari del cas Tsunami. Darrere d’aquesta manera d’actuar hi ha molt de patiment personal i una voluntat inequívoca de castigar un moviment polític que sempre ha estat escrupolosament democràtic. A més a més, hi ha causes obertes de les quals encara no se sap res, com ara la coneguda com a diligències 104/17, de manera que encara podríem tenir sorpreses en el futur.

Davant d’aquest panorama, l’amnistia no només es presenta com una oportunitat de posar el comptador a zero i portar el conflicte polític a la taula de negociació, sinó com una oportunitat per restaurar la justícia allà on ara només hi ha injustícia i vulneració de drets fonamentals. Totes aquestes causes que ara intenten relacionar l’independentisme amb el terrorisme, a més, xoquen amb el mateix contingut de la sentència del Suprem, en què s’afirmava que tot plegat va ser una operació política per forçar el govern a negociar i que, per tant, la integritat de l’Estat mai va estar en perill.

El PSOE sembla haver entès, i això és una novetat històrica, que Espanya té un problema greu amb els jutges, i que tots els excessos que s’han produït amb l’independentisme o amb Podem es poden ampliar a molts més sectors socials i polítics d’esquerres. Des d’aquest punt de vista, i al marge de la proposta concreta de limitar les instruccions, en algun moment caldrà abordar de forma seriosa aquesta qüestió, començant per la governança dels jutges, continuant per l’accés a la carrera judicial i acabant amb una descentralització de la justícia com la que proposaven els articles de l’Estatut que el TC va anul·lar i que, entra altres coses, preveien la creació d’un CGPJ català. Si es vol posar el fill a l’agulla, cal començar a treballar ara mateix.

https://www.ara.cat/editorial/injusticia-indefensio-instruccions-eternes-proces_129_4934647.html

família, Reflexions, Societat

Per què la despesa de Nadal sempre és superior a la prevista

Leave a comment

Em pregunten que per què, sistemàticament, les llars espanyoles acabem gastant més del que preveiem gastar durant el Nadal. No tenim ja ben desenvolupada i entrenada la capacitat de realitzar pressupostos personals i familiars? Si per alguna cosa s’ha caracteritzat aquest 2023 ha estat per la urgent i ineludible obligació d’afinar el llapis amb el control pressupostari de la casa. La inflació, d’una banda, i l’augment de l’euríbor, per l’altra, ha deixat moltes llars espanyoles amb unes limitacions de despesa mensual que únicament han pogut ser complertes a base d’una planificació sense precedents.

Aquest Nadal moltes llars, seguint el patró de l’any, han provat de planificar acuradament la despesa i establir un pressupost màxim a les manduques familiars, tiberis diversos, amics invisibles, Pares Noels i Reis d’Orient que, al final del recorregut a salvar, s’imposen com la principal amenaça pressupostària de la llar. Tanmateix, la majoria d’estudis sociològics sobre comportament, nivell de despesa i repartiment de partides mostren que n’estem gastant més que l’any passat.

La gran pregunta és: per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el Nadal es descontrola? Per què perdem la capacitat adquirida aquests dies de Déu?

La resposta és molt bèstia.

Perquè conflueixen, simultàniament i amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor, a aquest Homo Nativitatis que perd la seva condició d’Homo Economicus al desembre. A saber.

Per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el nadal es descontrola?

En primer lloc, la pressió ambiental. Els llums nadalencs en els centres comercials, les tonades musicals que estoven el cor del més dur, la decoració… Tot això ens transporta a records familiars i infantils, ens evoca l’afecte dels nostres pares i avis, l’amor que ens van demostrar, els moments més feliços de les nostres infanteses. I això no té preu. La pressió ambiental és tremenda, pròpia de parc d’atraccions judeocristià.

En segon lloc, la pressió social. Fem el que veiem, som gregaris, imitem els patrons que presenciem. Quan un veu tanta gent amb bosses de regals, quan observa que els altres consumeixen i regalen, quan observem una altra persona que, encertadament o erròniament, jutgem amb menor capacitat adquisitiva que la nostra adquirir el marisc que aquest any hem decidit obviar, ens diem, com Milei motoserra en rest, què collons!, i traiem la cartera i ordenem el peixater: guardi’m un llagostins!, i claudiquem, i el tiberi supera a l’anterior i excedeix amb escreix el pressupost que li atorguem en l’assossec de la nostra casa, full de càlcul de pressupost nadalenc, mitjançant.

En tercer lloc, la pressió familiar. Si el meu pare es gasta ics en mi, com no gastaré jo el mateix en ell? Quan un sospita el regal que el familiar o la parella ha adquirit per a nosaltres i sabem que s’ha saltat l’acord explícit d’euros màxims al qual es va arribar a inicis de mes (“amor, acordem un màxim de cent cinquanta euros en l’altre, d’acord?”), ens sentim garrepes i desitgem evitar una situació vergonyosa on el nostre regal, davant l’aliè, ha quedat endarrerit de forma escandalosa. Durant el Nadal es posa a prova el nostre amor.

Conflueixen, amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor i l’Homo Nativitatis substitueix l’Homo Economicus

En quart lloc, la pressió per l’equitat. Els qui tenen fills sabran del que els parlo. Un pare o una mare estableix una regla inviolable. El pressupost és el mateix per a cada fill. A veure, que si un d’ells té menys de dos anys, no s’assabenta i aquesta regla te la pots saltar. Però a partir dels sis anys, els nens obren regals amb un ull posat al qual està obrint el seu germà. Què succeeix? Doncs que és un sudoku quadrar aquesta equitat. Quan se sumen els tiquets i es comprova, dos dies abans de l’arribada de ses Majestats d’Orient, que un germà rep cinquanta euros més que un altre i que el benjamí està fins i tot a setanta euros dels seus altres dos, el sentit d’equitat pot més que el límit pressupostari, s’agafa la VISA i se’n va un al centre comercial a buscar dos productes que resolguin la desigualtat filial. La redistribució de la riquesa i la igualtat social imperen a cada casa.

Finalment, la pressió temporal. Avui és Nadal. Demà no ho és. Avui són els Reis Mags. Demà, és tard. O ara o mai. Perquè el Nadal de 2024 queden massa lluny per corregir qualsevol error. I davant del dubte, es compra. No sigui que un ha deixat passar les festes, donant-li més importància al seu compte corrent que a l’amor.

Bon Nadal a tots

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/trias-de-bes-homo-nativitatis_1140129_102.html

Biotecnologia, medecina, Nutrició, psicologia, Societat

Els efectes secundaris de la píndola d’or

Leave a comment

Novo Nordisk és l’empresa més valorada del 2023. La raó del seu meteòric èxit es diu Ozempic, un medicament indicat per a pacients de diabetis que té un efecte secundari: redueix la gana

Els efectes secundaris de la píndola d'or

Sento a la ràdio que Novo Nordisk és l’empresa més valorada del 2023. La raó del seu meteòric èxit es diu Ozempic, un medicament indicat per a pacients de diabetis que té un efecte secundari: redueix la gana i, per tant, és un medicament eficient per perdre pes. Segons la informació radiofònica ja hi ha estudis que diuen que l’augment de consumidors d’Ozempic disminueix els compradors de segons quins productes alimentaris. Les accions de Coca-Cola, Pepsi i de xocolata Hershey han baixat a la borsa amb l’argument que es vendran menys productes amb molts greixos o molt sucre. Magnífic. Per altra banda, United Airlines ha publicat un informe que diu que, si cada passatger perd una mitjana de 4 kg, s’estalviarien 80 milions de dòlars l’any en combustible. Així doncs, el consum d’Ozempic té uns efectes directes en l’economia de les empreses. La notícia de la ràdio no esmenta quins efectes econòmics tindrà en el pressupost dels governs.

El consum d’Ozempic té uns efectes directes en l’economia de les empreses. La notícia de la ràdio no esmenta quins efectes econòmics tindrà en el pressupost dels governs

Fa dècades que les administracions públiques alerten de la perillositat de l’obesitat que afecta amb més virulència a les classes socialment desfavorides. Tot i això, l’obesitat no té fronteres geogràfiques ni culturals i, avui, ja és considerada una pandèmia mundial. Els responsables de Salut Pública de cada govern destinen gran part dels recursos en aplicar polítiques que promouen un estil de vida saludable per prevenir i atenuar aquesta malaltia malgrat que no totes les obesitats són conductuals sinó que n’hi ha de genètiques, endocrines, medicamentoses o cromosòmiques que només tenen tractament quirúrgic.

Pocs dels que llegeixen aquest article hauran caigut al parany de creure que l’Ozempic és comprat per persones que realment ho necessiten. Com deia, per causes diverses, l’obesitat és més freqüent en persones de rendes baixes i el preu de la píndola el fa inaccessible a totes les butxaques, de manera que el client d’aquest medicament és qui el pot pagar, i més que una necessitat és una excentricitat de persones amb sobrepès que malden per un cos ideal per lluir, potser, a les xarxes socials. Amb la seva forta influència – tots volem viure i ser com els rics – promouen, no tant un estil de vida saludable, sinó que incideixen en la grassofòbia i, en conseqüència, en els trastorns de la conducta alimentària – anorèxia, bulímia i vigorèxia – fet que acaba generant un mal major i una despesa mèdica més alta.

Per tant, conclourem que l’Ozempic és un medicament amb més d’un efecte secundari: ajuda a aprimar, és una amenaça als comptes corrents d’empreses privades i és un consolidador de la grassofòbia i dels TCA. Ai, com trobarem a faltar a la Itziar Castro, l’actriu que, contra tot pronòstic, va triomfar en un sector on impera l’estètica i els cossos deu. La Itziar va lluir el seu físic no normatiu amb orgull i determinació, defensant que el que importa és el talent artístic, i ella n’anava sobrada.

La Itziar va lluir el seu físic no normatiu amb orgull i determinació, defensant que el que importa és el talent artístic, i ella n’anava sobrada

El seu llegat és immens, com ho era ella, i nosaltres hem d’anar-lo recordant abans no es dilueixi com una pastilla d’Ozempic. La Itziar va ser un far per a moltes persones – grasses, obeses, però també d’altres musculades, primes o esculturals – un model a qui voler-se assemblar i un gran remei, molt més democràtic i efectiu que no pas un tub de píndoles. Reivindico i proposo, des d’aquestes línies, que algun dels seus amics cineastes li dediqui una pel·lícula per tal que la seva tasca ingent es perpetuï i es transmeti a les generacions venidores. Estimem-nos a nosaltres i entre nosaltres.

Bon any 2024, que tingueu molta salut!

https://www.elnacional.cat/ca/gourmeteria/opinio-critiques/efectes-secundaris-pindola-or-itziar-castro_1140321_102.html

cultura, Educació, Espanya vs Catalunya, llengua catalana

Com ens afecta el model lingüístic jeràrquic espanyol?

Leave a comment

Organitzem un seminari per comparar les democràcies lingüístiques amb el model lingüístic jeràrquic de l’Estat espanyol

Plataforma per la Llengua organitza una jornada, el dissabte 28 d’octubre, per contraposar els models de reconeixement de llengües igualitaris, com ara el de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model espanyol, desigual i jeràrquic

El seminari vol evidenciar que la jerarquia en el reconeixement de llengües de l’Estat espanyol no és un model natural ni l’únic possible, i comptarà amb la participació dels professors Joan Vergés (UdG), Vicenta Tasa (UV), Eva Pons (UB) i Elin Haf Gruffydd Jones (Universitat de Gal·les Trinity Saint David)

Les inscripcions al seminari ja es poden fer a través del portal Semicercles, el nou paraigua impulsat per l’entitat per incloure els seminaris sobre qüestions lingüístiques que organitza, després de l’èxit del d’ara fa un any, que tractava sobre el supremacisme lingüístic castellà

Plataforma per la Llengua organitza, el dissabte 28 d’octubre, un seminari per abordar els diferents models de reconeixement de les llengües i per contraposar els que són igualitaris, com els de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model de l’Estat espanyol, que és desigual i jeràrquic. La jornada es farà a la Casa Convalescència de Barcelona a partir de les 9 h i fins a les 14 h, i s’organitza en el marc d’un nou paraigua, Semicercles, amb el qual l’entitat vol impulsar seminaris periòdics que contribueixin a dotar els catalanoparlants de nous discursos lingüístics a partir de la col·laboració entre l’àmbit acadèmic i la societat civil.  La jornada comptarà amb les ponències dels professors Joan Vergés (UdG), Vicenta Tasa (UV), Eva Pons (UB) i Elin Haf Gruffydd Jones (Universitat de Gal·les Trinity Saint David), que també presideix l’European Language Equality Network (ELEN). Tothom que ho vulgui ja s’hi pot inscriure, a través del portal www.semicercles.cat.

Semicercles i el seminari d’enguany donaran continuïtat al seminari del 2022, que l’entitat va dedicar al supremacisme lingüístic castellà, un ideari propi del nacionalisme espanyol hegemònic, que és darrere del reconeixement antiigualitari de les llengües en la Constitució i les lleis de l’Estat espanyol. En l’edició d’enguany, titulada Les democràcies lingüístiques i el cas espanyol, es parteix de la base que l’Estat espanyol s’ha caracteritzat pel reconeixement exclusiu o privilegiat del castellà i el no reconeixement, o un reconeixement inferior, dels altres idiomes propis del territori estatal. Tot i que aquesta jerarquia, legitimada per la ideologia del poder, ha estat normalitzada per molts catalanoparlants, Plataforma per la Llengua vol evidenciar que no és pas natural ni espontània. En altres estats, anomenats «democràcies lingüístiques» per l’entitat, el reconeixement de les llengües patrimonials és igualitari i tots els grups lingüístics tenen els mateixos drets davant la llei. El contrast entre totes dues realitats ha de servir per impulsar una nova comprensió dels drets lingüístics i per fer visibles les possibilitats existents que els legisladors tenen a l’abast en la gestió de la diversitat.

Amb una durada aproximada de mitja hora, com totes les ponències, la primera intervenció anirà a càrrec del professor titular de Filosofia Moral i Política de la Universitat de Girona Joan Vergés. Vergés analitzarà l’estat del debat sobre el reconeixement de les llengües en un pla filosòfic i abordarà conceptes com els de personalitat i territorialitat, la noció de lingua franca, la dignitat dels parlants, el multiculturalisme, la construcció de la identitat i el nacionalisme.

A continuació, serà el torn de la professora de Dret Constitucional i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, Vicenta Tasa, que parlarà dels models d’estat igualitaris partint de l’anàlisi de la realitat suïssa i confrontant els models d’igualtat i seguretat lingüística amb els models, com l’espanyol, que s’estructuren sobre la jerarquia i la supremacia lingüística. Mentre que als països amb seguretat lingüística es reconeix el plurilingüisme en les institucions federals i l’oficialitat exclusiva de cada llengua al seu territori, en els sistemes amb jerarquia lingüística es privilegia una llengua determinada i només es té per important la supervivència i el prestigi internacional d’aquesta llengua.

Després d’un torn de preguntes, es farà un recés d’uns quaranta minuts, en què Plataforma per la Llengua convidarà ponents i assistents a un refrigeri, amb la voluntat de facilitar un espai de debat distès per poder compartir coneixements i punts de vista, gràcies al qual els acadèmics i activistes puguin conèixer-se. La segona meitat del matí arrencarà amb la ponència d’Eva Pons, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. Pons abordarà el model de reconeixement de les llengües a la Constitució espanyola del 1978 i en destacarà el caràcter jeràrquic i desigual. La professora, també exdirectora de la Revista de Llengua i Dret, es fixarà igualment en l’evolució de la jurisprudència constitucional en matèria de drets lingüístics i el tomb restrictiu que va prendre després de la sentència del 2010 sobre l’Estatut de Catalunya.

Finalment, la jornada es tancarà amb una ponència d’Elin Haf Gruffydd Jones, professora de Diversitat Lingüística i Indústries Culturals a la Universitat de Gal·les Trinity Saint David, que donarà una visió de la situació de les minories lingüístiques a Europa i del seu estatus i reconeixement legal. En aquesta ponència es parlarà de la coexistència de les llengües minoritàries o minoritzades amb les llengües estatals, i dels reptes que tenen per perviure.

Imatge del seminari celebrat el 2022

Un nou seminari per repetir l’èxit de la primera edició

El seminari sobre el supremacisme lingüístic castellà, organitzat el primer d’octubre del 2022, va ser un èxit d’assistència i va ser molt valorat pels assistents i els socis de l’entitat. La jornada d’ara fa un any, titulada La substitució lingüística: l’obsessió del supremacisme castellà, va omplir la Casa Convalescència amb dos-cents assistents que van poder sentir les ponències dels acadèmics Christiane Stallaert, Juan Carlos Moreno Cabrera, Francesc Bernat i Ferran Suay. L’edició de l’any passat va servir per analitzar les idees que basteixen el discurs lingüístic del nacionalisme espanyol, que presenta el castellà com una llengua comuna de tota la població i que, des de les institucions estatals, mira de fer-ho realitat a través de lleis que imposen el castellà i limiten els drets dels parlants d’altres llengües pròpies de l’Estat. Les conferències de les ponències del seminari del 2022 es poden trobar en vídeo al canal de YouTube de l’entitat.

L’èxit d’assistència i l’impacte que el seminari va tenir sobre el discurs públic en matèria de llengua ha motivat la decisió de Plataforma per la Llengua de crear Semicercles i organitzar seminaris de manera regular. Els primers passos per canviar les realitats injustes són entendre que ho són, qüestionar-ne les bases ideològiques i proposar-hi alternatives. Semicercles vol ajuntar acadèmics i activistes en aquesta missió de sensibilització social i transformació del debat públic.

https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/5930/organitzem-un-seminari-per-comparar-les-democracies-linguistiques-amb-el-model-linguistic-jerarquic-de-lestat-espanyol

biologia, droga, Educació, medecina

El Clínic proposa prohibir la marihuana als menors de 25 anys

Leave a comment

Un estudi internacional d’Idibaps alerta que el consum de cànnabis pot fer augmentar en joves el risc de psicosi

BARCELONAFa més d’una dècada que la medicina proposa l’ús de fàrmacs i substàncies fetes a partir de cànnabis –l’anomenat cànnabis terapèutic o medicinal– per a alguns pacients d’epilèpsia, dolor crònic i malaltia inflamatòria intestinal. Ara bé, la marihuana no és beneficiosa per a tothom ni es pot indicar de forma homogènia. Investigadors de l’Hospital Clínic i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps) han demostrat que els cannabinoides tetrahidrocannabidiol (THC) i el cannabidiol (CDB), els principis actius d’aquesta planta més utilitzats en medicina, poden causar efectes perjudicials en la salut d’adolescents, persones amb trastorns de la salut mental, embarassades i conductors.

L’estudi, fet en diferents centres de recerca del món i publicat al British Medical Journal, constata que l’ús d’aquestes substàncies com a teràpia pot augmentar el risc de psicosi en joves, adolescents i persones amb antecedents de patologia mental fins i tot en un únic consum; durant la gestació pot influir a la baixa en el pes dels nadons i provoca un risc més alt de patir accidents de trànsit. “Totes aquestes persones no haurien de consumir cànnabis de cap manera o s’hauria d’intentar no consumir-lo tret dels casos concrets en què s’hagi demostrat un benefici clínic”, explica el cap del servei de psiquiatria del Clínic i del grup dedicat als trastorns bipolars i depressius de l’Idibaps, Eduard Vieta.

En aquest sentit, Vieta ha suggerit que no n’hi ha prou amb les campanyes per advertir dels riscos del consum i que les autoritats haurien de prohibir-lo als menors de 25 anys, als quals també caldria vetar-los l’entrada als clubs cannàbics, perquè és al voltant dels 25 i els 30 anys quan el cervell acaba de desenvolupar-se i madurar.

Els investigadors han revisat sistemàticament la literatura científica entorn de la marihuana medicinal, incloent-hi un centenar d’estudis observacionals i assajos clínics. Les conclusions assenyalen que el cànnabis pot millorar l’evolució clínica d’algunes patologies, com l’epilèpsia infantil resistent als tractaments convencionals, el dolor crònic, l’epasticitat (músculs tensos i rígids) i la malaltia inflamatòria intestinal, malgrat que tingui efectes secundaris en el sistema nerviós central. “Hi ha evidència moderada de la millora d’afeccions com l’esclerosi múltiple, però també d’altres efectes secundaris com els gastrointestinals”, afirma Joaquim Raduà, cap del grup Imatge dels trastorns relacionats amb l’estat d’ànim i l’ansietat (IMARD) de l’Idibaps i investigador del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (Cibersam).

L’ús del cànnabis medicinal és controvertit perquè hi ha prop de 24 milions de persones al món amb un trastorn associat al seu consum. Tot i que hi ha més de 100 cannabinoides, el THC –el component psicoactiu de la planta de cànnabis més important– i el CBD —el cànnabis o cànem—, són els que tenen més rellevància clínica. A Espanya, un 3,7% de la població consumeix cànnabis diàriament o gairebé diàriament, de manera que aquestes persones tenen un patró de consum d’elevat risc per a la salut, segons les dades facilitades avui per l’Hospital Clínic. Un 15 % de la població espanyola d’entre 15 i 64 anys i un 11% dels adolescents (14-18 anys) pensa que consumir cànnabis no té conseqüències sobre la salut, segons les enquestes sobre ús de drogues en ensenyaments secundaris de l’any 2022 del ministeri de Sanitat.

https://www.ara.cat/societat/salut/estudi-veta-us-cannabis-medicinal-adolescents-embarassades-conductors_1_4838246.html

biologia, Educació, medecina, pederàstia, sexe & gènere

Augment imparable de les infeccions de transmissió sexual a Europa

Leave a comment

L’ús excessiu dels antibiòtics ja provoca soques resistents i obliga a repensar els tractaments

Màxim històric d’infeccions de transmissió sexual (ITS) a Europa, amb una expansió més ràpida i més clara de la gonorrea i la sífilis. Fa una dècada que les notificacions creixen “significativament” arreu de la regió, segons una sèrie de quatre estudis liderats pels centres de recerca sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i ITS del campus Can Ruti i publicats a The Lancet. Un augment que es dona de manera heterogènia. Els territoris del nord (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i el Regne Unit) i l’oest (Bèlgica, Suïssa i Holanda) tenen unes taxes de diagnòstic més elevades; per sobre dels 300 casos per cada 100.000 habitants en el cas de la clamídia, per sobre dels 40 en el de la gonorrea i dels 15 en el de la sífilis. Espanya forma part del grup de països del sud i és el segon de la zona, per darrere de Malta, que registraria els valors més elevats: 38 casos per cada 100.000 habitants de clamídia; 22 de gonorrea i 10 de sífilis.

https://www.ara.cat/societat/salut/augment-imparable-infeccions-transmissio-sexual-europa_1_4839259.html

assetjament, Educació, família, pederàstia, psicologia, Reflexions

“Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los”

Leave a comment

Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)

Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?

Ha patit vostè mai cap trauma?

Ara mateix no sé dir-li…

A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?

No era inevitable veure’ls morir?

Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…

No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?

Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.

La nostra psique és així de simple?

Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.

Per exemple?

Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?

Massa, sí.

Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.

Com tracta vostè aquests pacients?

Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.

I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?

En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.

Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?

Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…

Dolor amable? No és contradictori?

Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.

Estimar el dolor?

Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.

Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?

Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.

Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?

I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.

Què esperen aconseguir difonent-la?

Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.

Fan participar la familia en la teràpia?

Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.

Curen amb paraules o amb pastilles?

Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.

Reviure el trauma ajuda a superar-lo?

Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neuro­ciència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231012/9295091/tots-patim-traumes-i-tots-tenim-capacitat-superar.html

assetjament, droga, Educació, família, pederàstia, psicologia, violència domèstica

“El joc tenia un enllaç a un web porno; tenia 13 anys … i ja no vaig parar”

Leave a comment

En Sergio , de 27 anys, narra la seva addicció al porno, que va començar en l’adolescència

“Em dic Sergio, tinc 27 anys i soc exusuari de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com a addicte al plaer del porno”.

“Quan vaig fer 11 anys, un company a classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys. No gaire més tard, es va desencadenar una polèmica mundial amb aquell videojoc, que va ser sancionat per la falta de control als menors. En aquell joc es connectaven milions de persones a tot el món, i la polèmica va consistir en el fet que es van començar a compartir webs de pornografia. I jo vaig ser una de les víctimes. Accidentalment, vaig clicar en aquell enllaç de pornografia i se’m va obrir una pestanya al navegador web. Tenia 13 anys”.

“A través d’aquell web vaig poder veure per primera vegada a la meva vida relacions sexuals explícites. De seguida vaig advertir la meva addicció al plaer. Dia rere dia veia a la nit aquells vídeos pornogràfics, i un dia vaig voler veure porno gai, fetitxisme i més… Van augmentar les meves masturbacions diàries. Els meus estudis se’n van començar a veure ressentits. No tenia energia, estava sempre endormiscat, cansat. No sé com és possible que avui dia tingui dos graus mitjans amb tot això a sobre”.

“Amb 20 anys vaig començar a viure sol en una altra ciutat, allunyat de la meva família. Com que continuava sent addicte a la pornografia, la meva dosi diària va començar a augmentar i vaig començar a experimentar amb el sexe real. Amb el temps vaig començar a deixar de veure pornografia, perquè hi vaig perdre l’interès i, al seu lloc, em vaig convertir en un usuari del sexe induït per la pornografia”.

La plataforma Dale una Vuelta ha tractat uns 5.000 addictes i familiars en vuit anys

“Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat a fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com deixar l’addicció a la pornografia. I per què vaig començar a buscar com òdia deixar l’addicció a la pornografia i no al sexe? Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia”.

Aquest testimoni d’en Sergio, facilitat a aquest diari per Dale una Vuelta, una entitat nascuda fa vuit anys quan van detectar els problemes d’addicció a la pornografia i que ofereix ajuda “per deixar el consum perjudicial d’imatges sexuals”. En aquest temps han atès unes 5.000 persones, la majoria addictes, però també pares d’adolescents, que no saben com han d’actuar davant el consum de webs porno per part dels seus fills. O dones que descobreixen les hores que passen els seus marits o xicots veient aquests webs i que després volen dur a la pràctica algunes de les accions que veuen en aquelles pel·lícules. I les xifres no deixen d’augmentar. Segons els pocs estudis que hi ha sobre aquesta addicció, s’estima que gairebé quatre de cada deu adolescents que consumeixen porno tenen un risc “real” de convertir-se en addictes. En el cas de les noies, dues de cada deu.

Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de Dale una Vuelta, parla d’una autèntica epidèmia, amb conseqüències nefastes. Tant per a l’addicte, com per a la seva família, i també per a la societat. Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. I, sobretot, les agressions sexuals grupals, que cada vegada n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília…

Hi ha un perfil de l’addicte al porno? És molt variable, però hi ha alguns punts en comú. Els nois són més addictes i, a més, s’ha comprovat que “en necessiten cada vegada més”. Que comencen amb porno dur (ja tot és dur, explica Villena) i alhora busquen vídeos encara més durs, més violents, que ultrapassin els límits. Quins límits? “Fa uns dies he estat tractant un noi que va recórrer a nosaltres quan es va adonar que ja només volia veure porno amb nens”.

Els nois que veuen aquests webs necessiten cada vegada porno més dur i violent, fins i tot amb nens

Molts d’aquests adolescents comparteixen les inseguretats, la por, la dificultat per gestionar els sentiments i poques habilitats socials. Molts viuen en famílies desestructurades, amb poques normes, hostilitat i fins i tot violència. L’habitació i la tecnologia es converteixen en els espais on refugiar-se, explica Villena.

Les relacions personals es redueixen al màxim i el sentiment de solitud s’instal·la dins seu. L’addicció al porno afavoreix aquest sentiment. I mentre creix el consum (hores i hores, masturbació rere masturbació) es va apagant l’empatia, el fet d’entendre els altres, posar-se al seu lloc. Això explica la cosificació de les dones i créixer pensant que a elles els agrada que les humiliïn i les peguin. “La dona deixa de ser un subjecte per convertir-se en un objecte. I aquesta narrativa és molt perjudicial i nociva”, explica Villena.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231017/9305006/joc-tenia-enllac-web-porno-tenia-13-anys-i-ja-vaig-parar.html

cultura, Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Política, Religió, Societat

L’Evangeli es transmet per mitjà de la llengua i la cultura autòctones

Leave a comment

El papa Francesc ha reprès aquest dimecres el cicle de catequesis dedicades al zel apostòlic. Ho ha fet, a l’Aula Pau VI, on ha reflexionat sobre l’evangelització al continent americà a partir del testimoni del sant mexicà Joan Dídac (1474-1548) a qui se li va aparèixer la Mare de Déu de Guadalupe per fer arribar el missatge a tot el poble fidel de Déu.

L’Evangeli —tal com ha advertit Francesc a l’inici de la catequesi— havia arribat al nou continent abans de l’aparició mariana a Guadalupe, però “havia estat acompanyat per interessos mundans”. “En lloc de la inculturació, s’havia pres amb massa freqüència el camí apressat d’implantar i imposar models preestablerts, faltant el respecte als pobles indígenes. La Verge de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb les peces dels indígenes, parla la seva llengua, acull i mestressa la cultura local”, ha destacat el Papa, reconeixent així la importància de la llengua materna, com a via per a transmetre l’Evangeli. En aquest punt, Francesc ha aprofitat per a agrair a les mares i a les àvies que són les primeres anunciadores de la fe als fills i els nets.

Després, el pontífex ha fet referència a la figura de sant Joan Dídac per destacar que “era una persona humil, un indi del poble” en el qual “es va posar la mirada de Déu, que estima fer meravelles a través dels petits”. Bergoglio ha posat el sant mexicà com a model de com s’han d’afrontar “incomprensions, dificultats i imprevistos” en el camí de l’evangelització.

“Heus aquí la fatiga, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriba l’inesperat, a vegades de la mateixa Església. Per a anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoniatge del bé, sinó que cal saber suportar el mal”, ha assegurat Francesc. “El cristià fa el bé, però suporta el mal. Totes dues coses van juntes; la vida és així. Fins i tot avui, en tants llocs inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures requereix perseverança i paciència, no témer el conflicte, no defallir. Estic pensant en un país on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden fer la seva religió bé i en pau”, ha remarcat Bergoglio de manera improvisada en referència a la situació que es viu actualment al Pakistan.

Oasis de consol i esperança

La història de sant Joan Dídac, tal com ha recordat el Papa, va començar el desembre de 1531, quan el sant mexicà tenia 55 anys. Un dia, a dalt d’un turó, se li va aparèixer la Mare de Déu i el va convidar a presentar-se davant el bisbe per a demanar-li que construís un temple en aquell lloc. A partir d’aquí, Juan Diego va haver d’anar a parlar diverses vegades amb el prelat, que inicialment no se’l creia.

“La Mare de Déu sempre és a prop per a consolar-nos i donar-nos forces per a continuar endavant”, ha afirmat el papa, fent referència al fet que va ser la mateixa Mare de Déu qui va al sant a recollir flors a la part alta del pujol i a donar-les-hi, portant-les en el seu mantell, al bisbe, com a prova de la seva aparició.

“I heus aquí: en la tela del mantell apareix la imatge de la nostra Senyora, aquella extraordinària i viva que coneixem, en els ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquell temps. Heus aquí la sorpresa de Déu: quan hi ha voluntat i obediència, Ell pot realitzar una cosa inesperada, en temps i maneres que no podem preveure”, ha subratllat el Papa.

Finalment, el pontífex s’ha referit als santuaris com a oasis de consol i misericòrdia “on tots se senten com a casa” i on “s’acull la fe de manera senzilla, autèntica i popular” amb una Mare de Déu que “escolta els nostres plors i cura les nostres penes”. “Quan hi ha dificultats en la vida, acudim a la Mare; i quan la vida és feliç, acudim a la Mare -també- per a compartir-ho”, ha conclòs el Papa.

Papa Francesc: “L’Evangeli es transmet per mitjà de la llengua i la cultura autòctones”