En la mayoría de organismos el sexo está determinado por el código genético, aunque se conocen casos en los que depende de factores ambientales externos, como es la temperatura en el caso de algunos reptiles. Hoy vamos a ir más allá, vamos a conocer dos casos en los que el sexo está determinado por la presencia o ausencia de una sustancia química. Ambos casos ocurren en gusanos marinos en los que además, los machos actúan como parásitos de las hembras.
Bonellia viridis
Bonellia viridis es un poliqueto marino perteneciente a la clase Echiura conocido por su peculiar aspecto y su inmenso dimorfismo sexual.
La hembra es de color verde y vive en fondos rocosos poco profundos en dónde puede esconderse en grietas, agujeros y madrigueras de otros animales. El cuerpo se divide en dos partes: El tronco, muy contráctil y con forma de pera, que puede alcanzar los 15 cm; y la trompa o probóscide, que utiliza para alimentarse y es hasta diez veces la longitud del propio cuerpo. Es un animal generalmente nocturno.
Hembra de Bonellia viridis. Foto: Sylvain Le Bris
La probóscide extensible es, en muchas ocasiones, la parte del animal que nos permite localizarlo. Foto: Bernat Espigulé
El macho es 200.000 veces más pequeño, con un tamaño de apenas 1-3mm. Tiene un cuerpo plano y sin color, y ha perdido todas las estructuras a excepción de los órganos reproductores. Se observan con muy poca frecuencia porque viven en el interior del cuerpo de las hembras y se alimentan de ellas a modo de parásitos.
Dimorfismo sexual de Bonellia viridis. Autor: Vanessa González Ortiz
Las larvas de Bonellia viridis nacen asexuadas y viven libremente durante unas tres semanas. Según el lugar en el que la larva se asienta, se define su sexo.
Si no encuentran otro miembro de su especie, la larva se posa en el suelo para convertirse en una hembra. Una vez adulta, produce una hormona en la probóscide llamada bonelina, un químico altamente tóxico para muchos organismos, pero que también actúa en la reproducción de la especie ya que sirve para atraer a otras larvas.
Cuando una larva detecta esta sustancia, sufre diversos procesos fisiológicos por los que desarrolla gónadas masculinas funcionales, por lo que pasa a ser considerado un individuo macho. Tras esto, es absorbido por la probóscide y se asienta en el saco genital de la hembra, dónde pasará el resto de su vida con la única función de producir esperma para ella cuando así lo necesite. Dentro de una hembra puede haber hasta 85 machos.
No se conoce muy bien cómo tiene lugar este proceso y qué genes activa la bonelina para permitir que una larva sexuada pase a diferenciarse como macho.
Osedax sp.
Un caso muy similar ocurre en los gusanos del género Osedax, llamados comúnmente gusanos devoradores de huesos. Este género comprende 26 especies que viven a profundidades de hasta 4000 metros y se alimentan de los restos óseos de una amplia gama de animales. Una de las principales curiosidades de estos animales es que carecen de aparato digestivo y dependen de unas bacterias simbiontes para digerir los lípidos del interior de los huesos para poder absorberlos.
Al igual que en B. viridis, las larvas de Osedax son asexuadas y en lugar de nadar libremente, flotan en la columna de agua conservando su energía hasta encontrar un cadáver de ballena. Si encuentran un hueso sobre el que anclarse, las larvas se convierten en hembras y, si por el contrario, las larvas aterrizan sobre una hembra, se diferenciarán como machos y se desarrollan en el interior de los tubos gelatinosos que rodean el tronco de la hembra.
En el interior de una hembra se pueden albergar cientos de machos.
Osedax roseus hembras. Foto: Yoshihiro Fujiwara
Dimorfismo sexual de Osedax roseus. Fuente: reed.edu
Se desconoce por el momento cómo los machos encuentran a las hembras, no se sabe si interviene una sustancia con el mismo papel que la bonelina, y los desencadenantes moleculares para el desarrollo de los caracteres sexuales masculinos.
Cuando, el año pasado, se publicaba en Estados Unidos “God is not nice”, de Ulrich L. Lehner, Enrique García-Máiquez lo glosaba para Nueva Revista. Escribía entonces el conocido escritor y periodista que esperaba que el libro se tradujera muy pronto.
Pues bien, ya tenemos aquí la traducción: Dios no mola, y para celebrarlo, recogemos lo que García-Máiquez, con buen tino, nos explica sobre él:
“Este libro es de teología, como recalca desde el prólogo Scott Hahn, pero es también un manual de primeros auxilios intelectuales para el mundo moderno. Arremete contra el sentimentalismo, el subjetivismo, el relativismo, la irresponsabilidad moral, el adanismo, el psicologismo, el emotivismo, el eclecticismo y el etcetericismo que nos rodea en todos los ámbitos de nuestra sociedad. Y lo hace desde su puro epicentro, que es una concepción de Dios mediatizada por todas estas veladuras de moda y que revierte (efecto y causa) sobre ellas, exacerbándolas.
Lehner no arremete por gusto ni por aguarnos la fiesta. De hecho, se le nota incómodo a veces al recordarnos que Dios es un Dios que ha de producir, ante todo, temor y temblor y que el comienzo de la sabiduría es (Prov 9, 10) el temor de Dios. Un repaso somero no sólo al Antiguo Testamento, sino al Nuevo, disipa como una niebla todos los intentos de presentarnos a un dios siempre agradable, moderado, razonable y modosito. El escritor escribe “dios” en minúsculas cuando habla del dios rebajado que producen esos intentos y que terminan dando lugar, en el mejor de los casos, a un Santa Claus vitaminado, jocoso, inofensivo, ingenuo, placentero, utilitarista, garante quizá de cierta paz social y conseguidor tal vez de ventajas materiales, siempre acomodándose al gusto de “los cristianos desiderativos” (en expresión de Dorothy L. Sayers). No sería el Padre Nuestro que está en los cielos, sino un abuelete vaporoso que despliega una “benevolencia senil”, como lo describe C. S. Lewis. En Las crónicas de Narnia, el autor inglés ya había advertido de lo mismo mediante la grandiosa figura alegórica de Aslan, del que precisa: “No es inofensivo, sino bueno”.
Lehner escribe su libro ante todo por fidelidad al Dios revelado, un Dios celoso (Ex 20, 4), que nos sorprende como un ladrón en la noche (Mt 24, 43), Señor de los Ejércitos, capaz de meter a los discípulos de cabeza en una tormenta nocturna en un lago (Mc 4, 35), que premia a los buenos y castiga a los malos, que escapa a nuestro entendimiento y a nuestra sentimentalidad y que nos ama con la pasión de un novio que espera a su novia en la noche de bodas.
Pero en segunda instancia se esfuerza en explicarnos cómo es el Dios verdadero porque sólo Él es capaz de responder a nuestras ansias más íntimas. Es el Dios de la aventura, subraya el autor con tonos chestertonianos, el que produce reverencia, admiración y piedad, como una zarza ardiendo ante la que hay que descalzarse. De hecho, estamos ante un libro profundamente empático con los ateos y con los indiferentes, pues el autor repite una y otra vez que el dios que tan a menudo nos presentan no merece la pena.
Lo va dejando claro con frases como éstas:
Jesús ha venido a ser nuestro alimento, no nuestro antidepresivo o nuestro tranquilizante.
La imaginación no consiste en mistificar la realidad, sino en la habilidad de ver sus innumerables posibilidades.
Si los sentimientos controlan nuestras vidas, fácilmente adquirimos la noción de que son el verdadero centro de nuestra conciencia.
¡La mejor defensa de la fe es vivirla con alegría!
Demasiados catequistas y teólogos han hecho que millones de católicos crean que la razón, la tradición y las Escrituras no importan tanto como “la experiencia de los fieles”.
Para el emotivista, lo verdadero y lo falso han perdido su significado y su dios puede hacerte sentir súper acogido, pero no te salvará, porque no es real.
El amor del Dios verdadero perdona el pecado, no lo subestima.
La dimensión más importante del paraíso es la amistad íntima con el Dios infinito. [Esto es, por cierto, algo que podemos disfrutar ya aquí.]
Sólo cuando asumimos en serio el mundo con todo su sufrimiento, nos damos cuenta de que nada más que Dios puede salvarlo.
Los mismos cristianos que se duermen durante un sermón no tienen problema en leer trescientas páginas sobre cómo la fibra y las vitaminas pueden evitarles una muerte temprana.
El filósofo Odo Marquard llamaba a la ideología de una vida terrenal perfecta el “oso de peluche mental” de los adultos infantilizados.
Si todas mis oraciones tuviesen respuesta, me convertiría —me temo— en un súper narcisista.
[Contra los relativistas] Observemos la afirmación: “Una violación es siempre inmoral”. Confío en que todos los lectores estarán de acuerdo con esa afirmación y con que su validez es independiente de cualquier cultura o contexto. Si es así, entonces usted ha aceptado la existencia de normas morales objetivas, y podría querer buscar alguna otra, además de ésta.
La secuencia genética de una adolescente que vivió hace más de 50.000 años en Siberia muestra que nació de una neandertal y un denisovano
Hace más de 50.000 años, una mujer neandertal y un hombre denisovano practicaron sexo y unos meses después ella dio a luz a una niña. Muchos siglos más tarde, en una cueva siberiana junto a las montañas de Altái, se encontraron los huesos que dejó aquella mujer híbrida, que tendría unos 13 años cuando murió. Desde hace casi una década se sabe que neandertales, denisovanos y humanos modernos tuvieron descendencia en algunas circunstancias, pero nunca se había encontrado a un hijo de una pareja mixta.
Hoy, la revista Nature publica el genoma del primero de estos humanos. Un equipo liderado por Viviane Slon y Svante Pääbo, del Instituto Max Planck de Antropología Evolutiva de Leipzig (Alemania), analizó el ADN extraído de un fragmento de hueso de la joven y concluyó que la madre era neandertal y el padre denisovano. La primera vincula a la adolescente con el linaje de una especie muy conocida, a la que se atribuyen las primeras expresiones artísticas conocidas y que dejaron sus huesos y herramientas por toda Europa. Su padre la convierte en la descendiente de un grupo mucho más misterioso, conocido sólo a partir de los análisis genéticos de pequeños fragmentos de hueso encontrados únicamente en la cueva rusa de Denisova.
Los genomas de las dos especies, secuenciados también por Pääbo y sus colaboradores, indican que se separaron hace más de 390.000 años. Sin embargo, siguieron procreando de forma puntual en los territorios donde ambas especies compartían frontera. “Aunque todavía no conocemos la anatomía de los denisovanos [solo se han encontrado fragmentos de huesos y dientes], yo creo que, aunque no serían iguales, anatómicamente no serían muy diferentes”, explica Juan Luis Arsuaga, codirector de Atapuerca. “Los denisovanos serían algo así como la versión asiática de los neandertales”, añade.
Desde que los análisis genéticos permitieron reconstruir la vida sexual de los humanos ancestrales, se ha comprobado que existieron relaciones ocasionales entre las especies que compartieron el mundo hace decenas de miles de años. El genoma de Denisova 11 o Denny, como se ha bautizado a la joven, muestra que la relación de sus progenitores no era el primer cruce entre especies de su familia. El padre también tenía neandertales entre sus antepasados.
Las relaciones no solo sucedieron entre estas dos especies tan cercanas. Los humanos modernos copularon con neandertales en repetidas ocasiones desde hace al menos 100.000 años y hoy, todos los habitantes del planeta, salvo los subsaharianos, tenemos en nuestro genoma ADN de aquella especie extinguida. Lo mismo sucede con los denisovanos. Aunque hace tiempo que se extinguieron, dejaron parte de sus genes entre asiáticos y oceánicos, y tienen también en su genoma rastros de fornicación con una especie arcaica de humanos que se separó de la línea evolutiva humana hace más de un millón de años.
Arsuaga trata de imaginar las circunstancias en las que se podían producir aquellas relaciones entre especies y recuerda lo que hacen otros mamíferos. “Que lobos y chacales o dos especies de osos intercambien genes es relativamente frecuente en las fronteras de los territorios que ocupan”, apunta. Pero estos animales no suelen fusionar sus grupos. “Yo no creo que un grupo de neandertales y uno de denisovanos se uniese para formar un solo grupo y ahí se diesen estos cruces”, explica el paleoantropólogo. Más bien se trataría de individuos aislados, excluidos del grupo y que no tienen acceso a hembras de su especie. “Un lobo marginal en California o uno joven pueden reproducirse con una hembra de coyote que encuentren disponible”, afirma.
La posible relación entre aquel denisovano marginado y una neandertal que venía del oeste quedó reflejada en la niña de Denisova, algo que, pese a que se supiese que ambas especies habían tenido crías, resulta sorprendente. “Nunca pensé que tendríamos tanta suerte como para encontrar a un descendiente directo de los dos grupos”, asegura Slon. Pääbo también considera improbable el hallazgo y piensa que, aunque “quizá no tuvieron muchas oportunidades para encontrarse, cuando lo hicieron, debieron haber copulado frecuentemente, mucho más de lo que se pensaba”.
Carles Lalueza, investigador del Instituto de Biología Evolutiva de Barcelona, también ve “realmente sorprendente” que se haya encontrado un híbrido de primera generación. “Esto podría sugerir que los cruzamientos eran frecuentes, pero no lo sabemos, en parte porque todos los denisovanos proceden de la misma cueva”, plantea. Aunque puntualiza que “lo que sería realmente revolucionario es encontrar otro denisovano en otro sitio, porque quizá estemos estudiando una población marginal”.
Las incógnitas en torno a aquella etapa de la humanidad, cuando los humanos aún no habían impuesto su ley y al menos tres especies tremendamente inteligentes compartían planeta y flujos, son abundantes. No obstante, trabajos como el que se publica hoy son una muestra de que la ciencia puede abrir ventanas inesperadas al pasado. En 2006, el investigador de la Universidad de Chicago Bruce Lahn propuso que neandertales y humanos habían intercambiado genes hace unos 40.000 años. Según contó entonces a EL PAÍS, las revistas Science y Nature rechazaron publicar el trabajo porque consideraban que ese cruce era imposible. En solo una década, aquella visión sobre el sexo en el Pleistoceno y sus consecuencias ha quedado patas arriba.
Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta
Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.
Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.
Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.
A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.
Algunes de les conseqüències seran “irreversibles” Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.
El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.
Maria Martinón-Torres, directora del Centre Nacional d’ Investigació sobre l’ Evolució
Per què l’evolució no ens protegeix de la malaltia?
Moltes de les nostres malalties actuals són el resultat d’un desajust entre el món nou que hem creat i una biologia que va evolucionar en un entorn completament diferent.
Hem desenvolupat un sistema immunitari que ens ataca, això és estrany.
Tenim malalties autoimmunes perquè defensar-nos de les infeccions ha estat la prioritat en l’evolució de la nostra espècie. El nostre cos funciona com un detector de fums que salta a la mínima amenaça.
L’ Homo sapiens és una criatura fràgil?
Ho és quan està sol. L’ Homo sapiens és una espècie social i la seva veritable fortalesa l’hi dona la interacció i col·laboració amb els altres. És més fràgil un individu que està sol que un individu que està malalt.
En el passat emmalaltíem menys?
Possiblement, perquè la malaltia no era compatible amb la vida. Però el fet de viure amb malalties no significa que siguem més dèbils, ja que hem pogut domar-ne algunes i morir-nos amb elles i no d’elles.
Si les altres espècies en estat salvatge no tenen malalties, significa que els humans estem mal dissenyats?
Tenim malalties perquè som una espècie amb una capacitat de transformació de l’ambient en què vivim tan gran que aquell canvi cultural i d’estil de vida ha estat més ràpid que el ritma a què la nostra biologia és capaç d’adaptar-se.
Estem dissenyats per a una altra vida?
Tota la nostra anatomia, metabolisme, fisiologia estaven adaptats a un estil de vida a l’aire lliure amb molta activitat física i, en molt poc temps, hem passat a una vida que ens exigeix absolutament el contrari.
Per què la selecció natural no elimina malalties com el càncer?
La llei de la naturalesa no es preocupa de la nostra felicitat ni de la nostra salut, sinó de maximitzar l’èxit reproductiu, i els càncers solen desenvolupar-se en edats avançades.
Per a quines malalties estem més preparats?
Per a les infeccions que sí que atempten contra la supervivència de l’espècie perquè poden afectar edats reproductives.
Ara els virus són una amenaça global.
Som molts i vivim molt a prop, i les pràctiques ramaderes i de domesticació que arriben amb el neolític afavoreixen les zoonosis, és a dir, les mutacions de patògens que abans només afectaven els animals.
Anem més de pressa que la natura?
Sí, per això hi ha avui un nombre tan gran de càncers, perquè ens estem enfrontant a un ambient nou amb amenaces que abans no existien. Estem veient que cada vegada hi ha més càncers de mama i de coll uterí.
Per quin motiu?
Ara les dones tenen els fills molt més tard, i això fa que els nostres cicles hormonals canviïn completament.
Hem desenvolupat un sistema de vida que ens fa emmalaltir?
Som una espècie amb capacitat de decidir el nostre destí i fa falta una reflexió serena i crítica de cap a on volem anar. Avui dia l’humà és la força de més impacte ecològic que hi ha al planeta.
Relaciona vostè la malaltia amb la solidaritat.
Qui porta la cicatriu?… El que sobreviu a la batalla. Hi ha una doble fortalesa: la de l’individu que lluita contra aquell problema i la del grup, perquè ha necessitat la cura dels altres per sobreviure.
Per què creix la malaltia mental?
El nostre cervell és un òrgan especialitzat en la resolució de problemes. L’ansietat ens ajuda a anticipar problemes. Evolutivament, preocupar-nos pel que pot passar és adaptatiu. De vegades s’excedeix, però això a l’espècie no li va malament, només a l’individu.
L’adolescència s’ha convertit en un període de molta vulnerabilitat, per què?
Abans ens convertíem en adults i els joves arriscàvem en l’ambient segur de la tribu, ara es veuen abocats a ser acceptats en un món virtual que és molt estret i insegur. Hem desnaturalitzat la nostra relació amb els altres.
Anem en contra de l’evolució?
No, perquè l’evolució té dues dimensions, una biològica i una altra cultural. La nostra capacitat d’aplicar el coneixement per combatre les amenaces és també part de la nostra evolució.
A quina conclusió ha arribat estudiant l’ Homo sapiens fins als nostres dies?
Per mi l’as a la màniga són la flexibilitat i la diversitat, que és com tenir una caixa d’eines moltíssim més àmplia per afrontar noves amenaces.
Cap on creu que ens dirigim?
Som molts i hauríem de posar-nos d’acord, però podríem arribar on volguéssim. Som una espècie molt bona creant problemes però també solucionant-los.
La primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys!
Arqueòlegs australians i indonesis han descobert que la primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys! Restes òssies trobades a la cova Liang Tebo de Borneo (sud-est d’Àsia) apunten al fet que pot ser la primera evidència coneguda d’un acte mèdic complex a l’Edat de Pedra i que va ser realitzat per algú expert a la seva època, segons recull l’article publicat a la revista Nature aquest dimecres. Era tan sols un nen quan van haver-li d’amputar la cama esquerra, una operació quirúrgica que va superar. Així, va arribar a la joventut. Si bé la troballa té a veure amb la història de la medicina, és bonic recordar allò que va dir l’antropòloga nord-americana del segle XX Margaret Mead sobre que l’inici de la civilització el troben en “un fèmur trencat i sanat”: les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú es va prendre el temps necessari per cuidar d’una altra persona ferida i apreciada. Es va quedar amb aquesta persona fins que estava sanada, ja que per ella mateixa no podria haver sobreviscut.
És l’evidència més antiga d’una cirurgia d’amputació. Fins ara, la prova més antiga d’un procediment d’aquesta mena es remuntava a 7.000 anys: eren les restes d’un agricultor de l’Edat de Pedra a l’actual França, al qual li mancava l’avantbraç esquerre. Amb tot, la teoria predominant és que l’evolució de la medicina va sorgir amb l’inici de les societats agricultores sedentàries. D’això fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica. Però els habitants de Liang Tebo eren caçadors-recol·lectors molt anteriors. Un dels directors de la recerca, Timoty Maloney (Universitat de Griffith, Austràlia), explica que “el descobriment d’una amputació de fa 31.000 anys a Borneo té importants implicacions per a la nostra comprensió de la història de la medicina“.
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature
L’estudi l’ha realitzat també la Universitat de Sidney i el Centre Indonesi d’Arqueologia, Llengua i Història. Parteix del descobriment l’any 2000 d’un esquelet al qual li mancava el peu esquerre, part de la tíbia i el peroné. Tenia uns 19 o 20 anys en el moment de la mort. Les anàlisis van confirmar creixements ossis relacionats amb la cicatrització. A més, la petita mida de la tíbia i el peroné en comparació amb la cama sana suggereix que es tracta d’una ferida de la infància. “Va sobreviure amb la mobilitat alterada i va viure entre sis i nou anys més, en una de les comunitats d’artistes més antigues conegudes en els muntanyosos boscos tropicals de Borneo”, on s’han trobat pintures rupestres de 40.000 anys d’antiguitat.
Les marques que presenten els ossos “no són compatibles” amb una amputació no quirúrgica. Altres marques, com les d’un trauma, “no causen un tall oblic net”. Alhora, les d’un accident o d’un atac animal solen presentar “fractures triturades i esclafades”. És per això que Maloney veu que “una de les grans implicacions” és que la comunitat tenia “coneixements mèdics avançats per amputar una cama a un nen i que sobrevisqués” en un lloc i un temps molt difícil, però on la indústria lítica amb instruments afilats ja existia.
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature
En aquesta línia, l’expert destaca que el nen era un “component valuós de la seva comunitat” i no hauria pogut tirar endavant sense la seva ajuda després de l’amputació. Va necessitar cures com la neteja i desinfecció de la ferida perquè sanés fins a formar un monyó i viure posteriorment amb la mobilitat reduïda. És sorprenent com els ossos no presentaven evidències de signes d’una infecció prou severa per haver deixat marques permanents en ells, cosa prou comuna en una ferida sense un tractament antimicrobià.
Així doncs, els investigadors consideren que en la cura del nen probablement es van fer servir recursos botànics disponibles amb propietats medicinals per prevenir la infecció, anestèsics i calmants. Tot plegat fa pensar que els coneixements sobre anatomia, fisiologia i procediments quirúrgics demostrats per la comunitat es desenvolupessin durant un llarg període de temps mitjançant el mètode d’assaig i error. Uns coneixements que es van passar de generació a generació per transmissió oral, a més.
Cultura mèdica a la prehistòria
Les restes del jove amputat van ser trobats en bon estat de conservació, amb un 75% dels ossos presents a l’enterrament (entre ells, totes les dents). I és que les dents van servir per datar la seva mort fa 31.000 anys en un procediment que “va resultar ser tot un desafiament”, ha relatat Renaud Joannes-Boyau (Universitat Southern Cross, Austràlia), que s’ha encarregat de la tasca mitjançant el mesurament de la radiació rebuda per l’esmalt dental des de l’enterrament.
Finalment, Maloney indica que encara cal saber si la troballa de Liang Tebo és només la primera prova que la complexitat de les cultures mèdiques de caçadors-recol·lectors estava molt més estesa en aquest període de la prehistòria humana. L’altra possibilitat és que les comunitats que habitaven Borneo fa 31.000 anys havien adquirit un grau inusualment avançat en aquesta àrea.
Se trata de la pierna izquierda de un individuo joven de hace 31.000 años. La intervención es 24.000 años anterior a la más antigua hasta la fecha: la extirpación del brazo de un agricultor, hace 7.000 años
Impresión artística del individuo al que se le amputó la parte inferior de la pierna izquierda cuando era niño y sobrevivió hasta la edad adulta en una comunidad de hace 31.000 años en Borneo Crédito: José García (Garciartist) y Universidad de Griffith
Un esqueleto humano hallado en Borneo, fechado hace unos 31.000 años, muestra que el pie izquierdo había sido amputado quirúrgicamente y que el paciente se recuperó, informa un artículo de Nature publicado este miércoles. Los hallazgos, anunciados en una prepublicación científica el pasado mes de abril, sugieren que los procedimientos quirúrgicos avanzados se producían en el Asia tropical miles de años antes de lo registrado anteriormente.
Las amputaciones requieren un amplio conocimiento de la anatomía humana y la higiene quirúrgica, así como una considerable habilidad técnica. Antes de los avances clínicos modernos, como los antisépticos, la mayoría de las personas sometidas a una operación de amputación morían por la pérdida de sangre y el shock o la infección posterior.
Hasta ahora, la operación compleja más antigua que se conoce se le practicó a un agricultor neolítico de Francia hace unos 7.000 años, al que se le extirpó quirúrgicamente el antebrazo izquierdo y se le curó parcialmente.
En una nota de prensa, Tim Maloney y sus colegas informan del descubrimiento de los restos óseos de un individuo joven de Borneo al que se le amputó quirúrgicamente el tercio inferior de la pierna izquierda, probablemente de niño, hace al menos 31.000 años.
Descubrieron que el individuo sobrevivió a la intervención y vivió entre seis y nueve años más, antes de ser enterrado en la cueva de piedra caliza de Liang Tebo, situada en Kalimantan Oriental.
Conocimiento de músculos y vasos sanguíneos Los autores sugieren que el individuo o los individuos que amputaron la parte inferior de la pierna izquierda debían poseer un conocimiento detallado de la estructura de la extremidad, los músculos y los vasos sanguíneos para evitar una pérdida de sangre e infección fatales.
Sugieren que es improbable que la amputación se debiera al ataque de un animal o a otro accidente, ya que éstos suelen causar fracturas por aplastamiento. Tampoco es probable que la amputación se llevara a cabo como castigo, ya que el individuo parece haber recibido un tratamiento cuidadoso después de la cirugía y durante el entierro.
Los hallazgos apuntan a que algunos de los primeros grupos humanos modernos que buscaban comida en Asia desarrollaron conocimientos y habilidades médicas avanzadas en un entorno de selva tropical del Pleistoceno tardío.
Los autores sugieren que las rápidas tasas de infección de heridas en los trópicos podrían haber estimulado el desarrollo de nuevos productos farmacéuticos, como los antisépticos, que aprovechaban las propiedades medicinales de la rica biodiversidad vegetal de Borneo.
A) Piernas izquierda y derecha con cintura pélvica que muestran la ausencia completa de la parte inferior de la pierna izquierda. B) Tibia y peroné izquierdos que muestran la superficie de atrofia y necrosis. C) Radiografía de la tibia y el peroné izquierdos Tim Maloney / Adhi Agus Oktaviana / Pindi Setiawan (CC BY 4.0)
Parlem amb el conegut arqueòleg, Eudald Carbonell, director de les excavacions al jaciment arqueològic de l’Abric Romaní
Segon estiu amb la covid com a protagonista, què ha suposat per les excavacions de l’Abric Romaní?
La mateixa resposta que vaig donar a Atapuerca la dono aquí, el Romaní no para. Hi ha un criteri de continuïtat de prendre tot tipus de protocols perquè la gent no es contagii i fer bombolles, però jo tinc la opinió que si es para una cosa costa molt d’engegar-la, per tant, la covid ha sigut un problema greu, però la covid no frenarà la vida. Aquesta és l’actitud.
Una cosa que em crida l’atenció és que tothom està treballant en mitjons, perquè ho fan això?
Per no trepitjar el material arqueològic i paleontològic que hi ha, si vas amb unes botes com les meves, jo estic treballant en un altre lloc, i les fots sobre una mandíbula de cérvol o un fòssil i el “matxaques”.
Cada dia trobeu restes arqueològiques?
Sempre hi ha centenars o milers d’objectes. Hi ha la part d’excavació, la part de laboratori per fer el seguiment i el rastreig de tot el que es troba. L’espai està organitzat per metres quadrats alfanumèricament i es va recollint tot el material que es troba i seguim una estratègia, quan s’acaba un nivell i hi ha una capa estèril es continua buscant-ne un altre. Ara estem al nivell R.
Com es decideix que el terreny és estèril?
Quan no es troba res és estèril. Fas una cata i si no trobes res vas baixant fins que trobes el següent nivell.
Atapuerca o Capellades?
Tot, però primer Atapuerca.
Quanta gent sou treballant aquí?
Pocs, 15 o 20. Abans de la pandèmia havíem arribat a ser 40.
Els que treballeu aquí, conviviu junts?
Sí, menys alguns tots estem vacunats i som una bombolla. Estem sempre junts.
Què és el més interessant que trobeu?
Sempre el foc. Els fogars és allà on la gent es socialitza. N’hem trobat més de 300 o 400 i és l’excavació en la que s’han trobat més fogars de la història dels neandertals.
Els humans seguim socialitzant al voltant d’algun “foc”?
Ara socialitzem diferent, ho fem amb altres coses, amb els mitjans tecnològics i no ens fa falta estar junts. Ara la interacció és tecnològica. La tecnologia és el que ens fa humans. La presència presencial és el passat. El contacte humà serà menys important que el digital.
Amb les troballes arqueològiques podem saber alguna cosa sobre el futur de la espècie?
Els humans tenim present perquè hem tingut passat, i el que és important és saber què volem fer en un futur. Quan tinguem clar què volem fer en un futur, quants volem ser al món, com volem distribuir la riquesa, etcètera podrem mirar com ens ha anat el passat i veure què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. Amb el clima igual, podem saber que la tendència del clima, en la que hi estem influint nosaltres, és dolenta per l’espècie i també podem trobar què passava abans quan canviava el clima i ens ajuda a conèixer i a pensar sobre nosaltres.
I, els humans, sabem què volem en un futur?
No.
I això és un problema?
Naturalment.
Quina relació tenien els neandertals amb la natura que els envoltava?
Com que no tenien la tecnologia molt perfeccionada era una relació molt més biològica que social i ecològica. Aquí hi hem trobat, fins i tot, espècies àrtiques, és a dir, hi ha hagut moments que ha fet molt fred i hi ha hagut moments que han estat molt semblants al que tenim ara. Però, abans, el clima evolucionava per ell mateix, ara nosaltres amb el diòxid de carboni, amb el metà estem intervenint en el clima. I, clar, abans érem molt pocs, però ara som milers de milions i aquest és el problema que té l’espècie. O pensem què volem fer i seriosament ens posem a fer-ho, és a dir, o hi ha consciència d’espècie o el futur de la humanitat no el veig gaire clar.
Precisament sobre això, l’any 2017 en una entrevista vas afirmar que estava apunt d’arribar un caos, el caos era la covid i tot el que estem vivint ara?
En el caos ara ja hi som, l’any 2017 hi estàvem entrant i ara ja hi som. I el caos porta a la destrucció. I la destrucció, o hi ha un fort col·lectiu intel·lectual humà de pensament o serà inevitable.
La destrucció és l’extinció?
No, l’extinció és diferent. Un col·lapse no és extinció, jo penso que aquesta situació portarà l’espècie a un coll d’ampolla.
Per tant, ens en sortirem com a espècie?
Sí.
Què hem de fer davant d’aquesta situació?
S’hauria d’augmentar la diversitat del planeta, parar la globalització, que és el pitjor que ha fet l’ésser humà perquè uniformitza i trenca la diversitat i hauríem de tenir una consciència crítica d’espècie diferent de la que tenim.
Arribarà un moment que estiguem convivint amb altres espècies d’humans?
Sí, molt probablement a finals del segle XXI serem tres o quatre espècies humanes. I, llavors quan anem a altres llocs com Mart serem més.
Tu creus que hi arribarem, a Mart?
Sí, jo crec que jo ho veuré. Anirà tot molt de pressa. La gent ara diu que anar a Mart són molts mesos i tal, d’aquí 50 anys tardarem un parell de setmanes en arribar-hi. Els motors de propulsió iònica, els ordinadors quàntics i tot això permetrà que puguem passar un cap de setmana a Mart. És com dir que els trens abans anaven a 60 per hora i ara van a 800. El futur ja el tenim aquí, ara s’ha descobert dins d’un ordinador quàntic un cristall del temps que ha trencat les lleis de la termodinàmica i això és un canvi de paradigma humà brutal.
Canvia la concepció de l’univers?
De tot. De tot l’ésser humà, perquè l’ésser humà és qui pensa com és l’univers perquè en realitat no ho sap.
L’extinció dels neandertals com va ser?
Ara sabem que no es van extingir, som nosaltres. L’espècie es va barrejar, es va creuar i ara som nosaltres. Si que va ser una desaparició del món però no es van extingir.
Com és que hi ha un jaciment d’aquesta magnitud aquí a Capellades?
No ho sé. Està aquí, s’ha conservat, està en una zona de pas i s’està treballant i per això és important. És com una mina d’or.
Fins on podeu arribar aquí?
Portem 12 metres i ens en queden 40. D’aquí 100 o 150 anys s’acabarà l’excavació.
Com era la vida dels neandertals?
Podem saber que aquests grups que venien eren de més de 6 i menys de 12, que el foc era l’element fonamental de transformació de la seva vida i de les relacions socials i que eren bàsicament caçadors purs.
Què fem similar als neandertals?
Pràcticament tot. Ells pintaven, feien art, tenien tecnologia, enterraven els morts. Fem bàsicament el mateix. Excepte que ara tenim la capacitat d’intervenir sobre el canvi termodinàmic del propi planeta.
Ells tenien més consciència d’espècie?
No en tenien.
Creus que nosaltres en tindrem?
Jo penso que això que hi ha ara no es pot arreglar però, quan arribi el daltabaix de la crisi ho arreglarem per pebrots perquè no tindrem més alternativa que arreglar-ho.
I el daltabaix quan serà?
Falta poc. Ja hi som. El col·lapse jo el veuré. Tu segurament el viuràs i molt temps.
Què implicarà?
Centenars de milions de morts, gana, destrucció i desorganització fins a tornar aconseguir un equilibri amb el planeta.
No fa bona pinta doncs…
En una alta probabilitat pinten bastos i bastos de veritat. Ara, això no serà el final de la espècie. És com si en una família de 12 en moren 5. Encara en quedaran 7.
Hi ha hagut un col·lapse similar anteriorment?
Com el que viurem penso que no. La socialització del capitalisme va costar 200 o 300 milions de morts en molt poc temps, la primer i la segona guerra mundial. Aquest cop seran molts més milions.
Déu n’hi do…
S’ha de parlar clar. Quan fas les coses com el cul, les coses van com el cul. Això és el que passarà.
Quant de temps fa que fem les coses com el cul?
Molt. Bàsicament des que el capitalisme ha estat el sistema que ha organitzat la vida humana.
El comunisme n’és la solució?
El comunisme és una solució teòrica però, a la pràctica els humans no tenim capacitat intel·lectual per aplicar-lo.
Som més estúpids que el que la teoria exigeix?
Exacte (riu). Més que estúpids som imbècils. Perquè un estúpid no n’és conscient, un imbècil fa coses que no hauria de fer i que sap que no hauria de fer. Però, hi ha esperança.
Qui sobreviurà?
Els més ben adaptats. No els més forts, de fet, probablement els més forts són els que palmaran.
És una adaptació a nivell físic o mental, la que fa falta?
A tots els nivells. Si tu tens aigua a casa teva perquè hi ha una font i no n’hi ha més és pitjor, perquè vindrà tothom que vulgui aigua a casa i et mataran. Encara que siguis molt fort et pelaran. La gent buscarà la forma de sobreviure. El millor per adaptar-se és no tenir res. Si no tens res, a no ser que arribem al canibalisme, ningú et tocarà els pebrots.
A títol individual què podem fer per intentar evitar això?
Hi ha un concepte que estic treballant en el meu llibre, que l’has de comprar quan surti, que es dirà Humanització o extinció, que parlo que l’individu com a col·lectiu és molt important, però no col·lectivitzar l’individu. Això serà el futur de l’espècie si ho fem bé. Tots els individus pensem, tots tenim maneres d’adaptar-nos i com més formes diferents tinguem, tindrem més capacitat diversa de fer funcionar el món.
Comprar el teu llibre pot ajudar a sobreviure?
N’estic convençut. Si més no ens pot ajudar a saber perquè palmem. Humanització o extinció, sortirà a l’octubre o novembre. Si més no, llegir-lo et farà a pensar i reflexionar.
Ens falten espais per pensar? Estem massa distrets?
Molts. Estem distrets en les coses que ens portaran al desastre. Els romans ja ho feien i van palmar. Si estàs distret és el que passa. Quan els dents de sabre vivien a Atapuerca, si estaves fent la migdiada venia un animal d’aquests que pesava 400 quilos, et fotia una mossegada i ja eres mort. No podien estar distrets, aquella gent vivien sempre estressats, no com ara.
Estar estressat és bo?
És fonamental per adaptar-se. Un individu relaxat té les de palmar.
El descobriment d’una esponja fossilitzada de fa 890 milions d’anys la converteix en l’animal més antic que es coneix
Les restes fòssils que han estat identificades com d’una esponja de fa 890 milions d’anys | University of Ontario
Les formes més simples de vida animal podrien haver aparegut als oceans de la Terra fa 890 milions d’anys, 350 milions més aviat que no ens pensàvem. Això indiquen, si més no, uns fòssils d’esponges que sembla que tenen aquesta antiguitat, cosa que els convertiria en les restes més antigues d’un animal que s’han trobat mai. Descoberts al nord-oest del Canadà, els responsables de la troballa n’han explicat tot el que n’han esbrinat en un article a la revista ‘Nature’.
L’escassedat de registres fòssils sobre els primers temps d’existència de la vida animal a la Terra fan que en sapiguem ben poc. Tot i que les anàlisis genètiques permeten pensar que les esponges van aparèixer fa entre 540 i 1.000 milions d’anys, el fet que no n’hi hagi restes crea molta incertesa. Aquí és, precisament, on entra aquest darrer descobriment, un exemple raríssim dels primers animals que van viure al nostre planeta, descobert per casualitat durant una investigació sobre microbis antics. Aquests microorganismes, precisament, podrien haver facilitat les condicions per a l’aparició i la supervivència de les esponges: a més de poder alimentar-se’n, el fet que fessin la fotosíntesi feia que alliberessin oxigen i, per tant, les esponges poguessin respirar.
Així doncs, en aquest entorn tan particular, la vida animal va aparèixer i va sobreviure durant centenars de milions d’anys. El dubte ara, però, és que si aquests éssers ja existien fa 890 milions d’anys, quan van aparèixer? Caldrà continuar investigant en entorns semblants per mirar de trobar animals semblants més antics i qui sap si altres animals primigenis més complexos.
Fins i tot va tornar a reproduir-se, tot i que fins ara es pensava que no resistien més de deu anys congelats
L’organisme que ha ressuscitat després de 24.000 anys sota el permagel siberià. Current Biology.
Un éssers multicel·lular microscòpic ha estat ressuscitat després de passar 24.000 anys congelat a Sibèria, segons detalla un article publicat a la revista ‘Current Biology’. L’animal, que pertany a la família dels bdel·loïdeus rotífers, va ser trobat al permagel prop del riu Alayeza, a la zona àrtica de Rússia. Tot i que fins ara es pensava que podien sobreviure congelats fins a un màxim de 10 anys, el nou estudi demostra clarament que la seva capacitat de resistència és molt més gran ja que, després de 240 segles sota el gel, l’animal no només va poder ser descongelat i que recuperés la seva activitat sinó que, fins i tot, es va tornar a reproduir asexualment.
Els bdel·loïdeus, que es troben en ecosistemes d’aigua dolça de tot el món, són coneguts per la seva resistència a circumstàncies extremes. Així, per exemple poden sobreviure durant moltíssim temps, fins i tot anys, en condicions de manca d’oxigen, gana, acidesa alta o deshidratació. De fet, fins i tot són un dels animals de la Terra que resisteix millor la radioactivitat. Aquest exemplar en concret, segons la datació per carboni, té entre 23.960 i 24.485 anys d’antiguitat. Tot i que no és l’animal que ha resistit més temps congelat per acabar tornant a la vida, aquests casos sempre són molt sorprenents i caldrà continuar investigant per saber, exactament, com s’ho ha fet per sobreviure, ja que la supervivència d’organismes multicel·lulars, i ja no diguem d’animals, després de milers d’anys, intriga enormement tota la comunitat científica
gutta cavat lapidem 