L’estudi suggereix que els canvis preparen la mare per a la relació amb el nadó (iStock)
L’embaràs comporta canvis en el cervell de la futura mare que poden tenir un paper per afavorir la relació que tindrà amb el nadó. Així ho mostra una recerca feta als Països Baixos, amb resultats que concorden amb una altra que es va fer a Catalunya fa sis anys.
El nou estudi l’ha encapçalat Elseline Hoekzema, de les universitats d’Amsterdam i de Leiden, i que dirigeix el seu propi laboratori, Hoekzema lab, sobre embaràs i cervell. La recerca s’ha publicat a Nature Communications.
A l’estudi hi han participat 44 dones que volien quedar embarassades per primer cop i 40 dones que havien estat mares recentment o que no tenien fills però que no tenien intenció de quedar en estat a curt termini. Aquestes formaven el grup control.
La recerca s’ha fet amb imatges del cervell durant l’embaràs i després del part, però també amb anàlisis de diferents metabòlits. Amb les imatges s’ha observat que disminueix el volum de matèria grisa, sobretot a l’anomenada xarxa per defecte (Default Mode Network o DMN en anglès).
Aquesta xarxa s’activa en moments de passivitat o repòs i quan es fan tasques que requereixen recordar esdeveniments passats o preveure fets futurs. També té un paper clau en la diferenciació entre un mateix i els altres.
Com que està relacionada amb la percepció d’un mateix, les autores suggereixen que aquesta modificació en el cervell prepara la dona per a l’arribada del nadó i per als lligams entre mare i fill posteriors al part. D’aquesta manera, la disminució de matèria grisa no significaria una pèrdua, sinó una reestructuració del cervell per a la nova etapa.
Si bé aquests canvis es mantenen almenys durant dos anys després del part, també es detecta una certa recuperació del volum. Això es produeix sobretot a la zona del cervell anomenada hipocamp, que té un paper important en la consolidació de la memòria a curt i a llarg termini.
A més, l’equip ha vist que com més es prolonga l’alletament, més temps es mantenen aquests canvis abans de revertir-se.
Les modificacions en el cervell, tal com van comprovar els investigadors, es corresponien als nivells de certes hormones, sobretot amb els d’estradiol durant el tercer trimestre. En canvi, no hi influïen ni l’estrès ni la manca de son.
Precedent a Catalunya el 2016 Aquests resultats confirmen els obtinguts en un estudi anterior, encapçalat també per la doctora Hoekzema però fet a Catalunya. Hi van participar, entre altres, Òscar Vilarroya, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). Es va publicar a Nature Neuroscience al desembre del 2016.
En aquell estudi, pioner en l’anàlisi de la relació entre embaràs i cervell, hi van participar 25 dones que no havien tingut fills, a les quals es va fer el seguiment des d’abans de l’embaràs fins uns mesos després del part.
També es van fer estudis amb la mateixa periodicitat a 19 homes que havien estat pares per primer cop, a 17 homes sense fills i a 20 dones sense descendència i que no pretenien quedar embarassades a curt termini.
Els resultats indicaven disminució de la matèria grisa en les dones que quedaven embarassades per primer cop, però no en els altres grups.
Noves imatges del cervell preses dos anys després a 11 de les 25 mares –les que no havien tornat a quedar embarassades en aquest període- mostraven que es mantenia un volum inferior de matèria grisa, tret de l’hipocamp, que s’havia recuperat en la major part.
Els canvis eren tan evidents que un algoritme podia preveure, amb un 100% d’encerts, si l’escàner cerebral corresponia o no a una de les dones que havien quedat embarassades.
El doctor Vilarroya comenta al 324.cat que el punt més destaca del nou estudi és que confirma els resultats de l’anterior. A més, el fet que s’hagin obtingut en dos grups en països diferents també permet suposar que els canvis són universals. També explica els efectes sobre la memòria:
“Vam comprovar que en la memòria a curt termini no hi havia diferències degudes a l’embaràs o a ser mare. Però si la mare detecta més distraccions o oblits probablement es deu al fet que té moltes més coses a considerar i això facilita alguns oblits momentanis.”
Pel que fa als pares, un estudi publicat aquest setembre a Cerebral Cortex, liderat per Magdalena Martínez-García, de l’Institut d’Investigació Sanitària Gregorio Marañón de Madrid (IISGM) i en què ha participat també Òscar Vilarroya, sí que detectava canvis en el cervell de pares primerencs. Els pares eren els mateixos que l’estudi del 2016. Però el doctor Vilarroya comenta que els canvis són molt menors que els vistos en les dones:
“A més, són “intrasubjecte”, és a dir, comparant abans i després de l’embaràs en cada subjecte, i no apareixen quan es comparen entre el grup d’homes amb descendència i el d’homes sense fills.”
A Catalunya està en marxa l’estudi BeMother, que duen a terme investigadors de la UAB, l’IMIM i l’IISGM.
L’estudi es troba en la fase final de reclutament, que està previst que acabi a finals d’aquest any. Hi participen parelles, sobretot de sexes diferents però també algunes de formades per dues dones, i s’estudia la futura mare abans i durant l’embaràs i fins a 15 mesos després del part.
L’estudi vol ser aprofundit i no es basarà només en imatges del cervell sinó també en anàlisi de metabòlits i la relació amb processos fisiològics –el que s’anomena metabolòmica. Els resultats indicaran no només els canvis en el cervell sinó també en els nivells de diversos compostos i amb anàlisis psicològiques per comprovar com afecta tot plegat el vincle entre la mare i el nadó.
Since gaining popularity online, the diabetes medication Ozempic (semaglutide) has been increasingly requested to manage weight. Now, there’s a shortage that’s affecting people who use the medication.
Scientists caution that for weight loss, the diabetes medication’s long-term safety and efficacy aren’t settled. That hasn’t stopped influencers.
Billionaire Elon Musk credited it for his dramatic weight loss. Celebrity sites allege that many more A-listers are using it to stay trim. And TikTok is full of influencers showing off their startling before-and-after shots showing off their weight loss after using it.
What is it? A medication called semaglutide, which is sold under different brand names, including Ozempic, approved in 2017 for treating type 2 diabetes, and Wegovy, approved just last year for weight loss.
The buzz about these drugs has created a shortage of both, according to the U.S. Food and Drug Administration, which is expected to last for several months—causing alarm among patients with diabetes who rely on Ozempic to help control their blood sugar. Experts caution that it’s important to understand these are not miracle drugs—and that there are risks to taking them outside of their intended use.
Here’s what you need to know about semaglutide, including how it works and the risks.
What’s the science behind the drug? Semaglutide helps lower blood sugar by mimicking a hormone that’s naturally secreted when food is consumed, says Ariana Chao, assistant professor at the University of Pennsylvania School of Nursing and medical director at the school’s Center for Weight and Eating Disorders. This medication, administered through injection, helps people feel full for longer, helps regulate appetite, and reduces hunger and cravings.
(How psychedelic drugs can help with anxiety, depression, and addiction.)
There is significant demand for the drug. In 2019, more than 11 percent of the population was diagnosed with diabetes, while more than four in ten adults classified as obese in 2020.
Patients with type 2 diabetes often have impairments in insulin, a hormone that helps break down food and convert it into fuel the body can use, Chao says. Semaglutide signals the pancreas to create more insulin and also lowers glucagon, which helps control blood sugar levels. This can result in weight loss but experts point out that Ozempic has not been approved for that purpose, though semaglutide at a higher dose (Wegovy) has been.
Wegovy is the first drug since 2014 to be approved for chronic weight management. The difference between the two drugs is that Wegovy is administered at a higher dose of semaglutide than Ozempic. Wegovy’s clinical trials showed more weight loss but only slightly greater improvements in glycemic control compared to Ozempic, Chao says.
The FDA sees Ozempic and Wegovy as two different medications for different uses. Chao says many insurance companies cover Ozempic for diabetes but don’t cover Wegovy for obesity—a prime example of weight bias in health care. That’s why some medical providers use the two doses somewhat interchangeably, as obesity and type 2 diabetes are inextricably linked–obesity is the leading risk factor for developing type 2 diabetes.
What are the risks? Like every medication, there can be downsides.
The most common side effects are gastrointestinal issues, such as nausea, constipation, and diarrhea, Chao says—and more rarely, pancreatitis, gallbladder disease, and diabetic retinopathy.
These drugs have been extensively studied, but their relatively recent approval means researchers still don’t know what the effects of taking them long term might be.
(This is how you should disposed of unused or expired medications.)
Continuing research is helping us understand more about what happens when people stop taking these medications—which many may be forced to do amid current shortages. Research does suggest that stopping use of this medication could cause patients to regain weight, especially if they didn’t make any lifestyle changes.
“In almost all weight-loss studies, it really depends on your foundation,” says Stanford endocrinologist Sun Kim. “Your efforts at lifestyle will determine how much weight you lose. If you have your foundations like food, exercise, and sleep, you’re gonna do well.” If not, you might regain as much as 20 percent of the weight lost per year.
These medications can also be incredibly expensive, especially without insurance. Kim says an injection pen can run more than $1,000.
What does it mean to use this drug off-label? Using a drug off-label means using it in a way other than its intended and its FDA-approved purpose, which may not be safe or effective. Ozempic has been approved only for type 2 diabetics, and Wegovy has been approved only for patients with a BMI above 30, or 27 if they have a weight-related comorbidity like high blood pressure.
“There is no scientific evidence to show whether this medication will be effective or of benefit to those who do not fit the criteria from the FDA-approved label indications, such as people with a BMI lower than 27,” Chao says. “We also do not know the side effects or risks in these populations—there could be unknown drug reactions. These medications are not meant to be a quick fix.”
(How are medicines named?)
Even if you meet the criteria, experts warn against trying to obtain the medication without a prescription by traveling to countries that don’t require them.
“When the medication’s not used under supervision of a health-care provider, then they can come into misuse,” Chao says. “There could be more serious adverse events that can happen.”
Other experts also argue that, with Ozempic becoming hard to find, diabetes patients should be the first in line.
“What I do worry about, and I hope it’s only temporary, is the supply chain issue,” Kim says. “If I had to triage and prioritize, I would maybe favor someone that is controlling their diabetes to get it.”
Robert Gabbay, the American Diabetes Association’s chief scientific and medical officer, says the organization is “very much concerned” about the Ozempic shortage.
“The medication has been an important tool for people with diabetes,” he says. “Not only does it lower blood glucose and weight but it has been shown to decrease cardiovascular events—heart attacks—one of the leading causes of death for those living with diabetes.”
A last resort? Still, Kim says that prescribing drugs like Ozempic and Wegovy to patients who are desperate for a new approach to weight loss can make her feel “like a superhero.” By the time patients come to her, they’ve often tried methods like Weight Watchers and following the advice of dieticians. In that case, she says, medications like Ozempic and Wegovy can be a great option.
“What I find is sometimes as they’re becoming successful at losing weight, it really does feed into their lifestyle too, and then they’re able to be more active,” Kim says. “It’s hard to lose weight. Seventy-five percent of the U.S. population is overweight or obese. I feel that we shouldn’t be holding this back if this can help.”
Chao agrees that these medications are a good alternative for those who are unable to lose 5 percent of their body weight within about three months of making lifestyle changes. Still, she recommends trying those approaches before turning to medication.
Patients should “make sure that they’re focusing on a healthy dietary pattern, reducing calories, as well as increasing physical activity,” she says. “It’s important they know that even if they are taking the medication, it’s not an easy way out: They’re still going to have to make lifestyle changes.”
Tras sufrir daños irreversibles, Sandra Mercado denuncia la “degradación de la transexualidad” que pretende Irene Montero y el “nuevo fascismo queer”.
Sandra Mercado, transexual | LD
Desde que la ministra de Igualdad, Irene Montero, anunció la llamada ley Trans, las feministas han venido denunciando que dicha normativa es literalmente “una aberración“. Sin embargo, no son las únicas. Aunque muchos no se atreven a alzar la voz, lo cierto es que cada vez son más los propios transexuales que la consideran “una locura”. Sandra Mercado es una de ellos. “La transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales“, denuncia abiertamente.
Sandrita -como le gusta que la llamen- nació siendo un hombre. Y hoy, insiste, lo sigue siendo, a pesar de su apariencia de mujer. Hace unos años completó su transición con una vaginoplastia y, en contra de lo que esperaba y de lo que muchos le prometieron, su disforia no ha desparecido. Darse cuenta de la “estafa” de la transexualidad le hizo caer en un pozo muy hondo: “Es como si te hubieras hecho de una secta y, de repente, fueras consciente de ello. Para mí fue un shock el darme cuenta de la verdad de la transexualidad”.
Hoy, gracias a la ayuda de psicólogos y psiquiatras -abolicionistas del género, matiza- resurge de sus cenizas para mostrar al mundo esa verdad a través de su propia historia. Lo hace en su canal de Youtube y en esta charla con Libertad Digital, en la que denuncia “ese nuevo fascismo llamado queer, lleno de purpurina” por el que se ha dejado llevar la ministra de Igualdad y que, según dice, ha desembocado en una “degradación de la transexualidad“.
Nazismo, maltrato y acoso escolar
“Yo siempre tuve claro que era homosexual. En el colegio, yo me enamoraba de chicos, como mis amigas. Nunca he sentido atracción por las mujeres”, arranca su relato. No era lo único que tenía claro: “Ya en la guardería, siempre me fijaba en las profesoras con el pelo largo, en el maquillaje, en los tacones… Todo eso me fascinaba, pero no me hacía plantearme que fuera una niña, simplemente yo tenía esos gustos”.Me perseguían por la calle para intentar matarme, me hacían bullying en el colegio y hasta mi padre me llamaba ‘maricón’
Sandra Mercado, cuando todavía era un niño
Sin embargo, todo aquello pronto empezó a ocasionarle graves problemas en el pueblo en el que vivía, un pequeño municipio situado a unos 40 kilómetros de Barcelona, donde se convirtió en el objetivo de uno de los tantos grupos neonazis de principios de los 90. “Me perseguían por la calle para intentar matarme, me hacían bullying en el colegio y hasta mi padre me llamaba ‘maricón’ -explica tratando de no dejarse llevar por el dolor de los recuerdos-. Me obligaba a jugar al fútbol, me decía que tenía que ser del Real Madrid, y yo todo eso lo odiaba. Yo solo quería barbies, me gustaba el color rosa… Pero esperaban que yo me comportara como un machote. No me dejaban expresarme como yo quería, porque a la mínima ya me decían que todo eso era de niñas”.
Su madre fue la única que trató de comprenderle: “Fue a hablar con las profesoras para preguntarles qué me pasaba y ellas le dijeron que no tenía ningún problema, que los juguetes no eran nada más que eso, juguetes, así que me compraba todas las muñecas que yo quería, pero me las escondía debajo de la cama para que mi padre no las viera”.
La ‘plumofobia’ y el origen de su disforia
Hoy, a sus 35 años, es consciente de que todo aquello fue el origen de su disforia. Y no sólo la homofobia, sino también la “plumofobia” que existe en la sociedad y a la que, según dice, contribuyen muchos homosexuales: “Yo siempre he sido muy amanerado, con muchísima pluma, era un niño con una voz muy femenina, gesticulaba mucho… Y cuando empiezas a sufrir discriminación y maltrato, todo eso poco a poco te empuja a querer pensar que eres una mujer porque piensas que, si encajas como mujer heterosexual, te van a dejar en paz”.Piensas que si encajas como mujer heterosexual, te van a dejar en paz
El punto de inflexión llegó en la adolescencia. “Empecé a tener disforia, pero yo creo que la disforia o dismorfia la sufrimos todos. La sociedad en la que vivimos nos hace crearnos complejos. Yo era un chico que tenía mucho vello en la cara y en el pecho, y que se metieran conmigo por eso también me hacía rechazar mi cuerpo, pero no creo que tenga que ver con la transexualidad -reflexiona dos décadas después-. Es como cuando las chicas gorditas o un niño que lleva gafas y tiene granos en la cara no le gusta verse así, pero porque nos han metido en la cabeza que eso es algo horrible”.
Siempre ha sentido predilección por la ropa de mujer
Por aquel entonces, ya usaba ropa considerada de chica. “Iba al Bershka y me compraba mis pantalones de campana, mis plataformas…”, recuerda orgullosa. Sin embargo, cuando empezó a desarrollar su disforia pensó que aquello no era suficiente. “Seguía siendo un hombre, así que necesitaba un tratamiento hormonal”.
El inicio de la hormonación
Empezó a trabajar en bares y discotecas y conoció a muchos transexuales que le hicieron replantearse todo e iniciar la transición para tratar de convertirse así en una mujer: “De alguna manera, piensas que te vas a volver invisible, ya no eres ese maricón al que van a insultar o al que van a pegar. Hay muchas variables que pueden influir, pero en mi caso fue por culpa de la discriminación, el maltrato y los estereotipos sexistas”.Hay muchas variables que pueden influir, pero en mi caso fue por culpa de la discriminación, el maltrato y los estereotipos sexistas
Y así fue como inició el tratamiento hormonal de la mano de psicólogos que, según denuncia, nunca le dieron alternativa: “La disforia tiene un origen, una raíz, y nadie indagó en mi raíz. Simplemente me señalaron ese camino“. Aunque Sandra está convencida de que, si muchos profesionales no lo hacen, es por miedo. “No es que no quieran, es que la ley no les deja, porque si cuestionan el origen de tu disforia, pueden tener problemas”.
Al igual que a otros tantos jóvenes de la época, le dijeron que tenía “la mente de una mujer atrapada en el cuerpo de un hombre”. Y ella se lo creyó a pies juntillas: “Llegué a pensar que, en el embarazo de mi madre, había habido algún problema y me había quedado a medias, porque todo me hacía ver que parecía una mujer y que, con unas cuantas hormonas y una cirugía, ya sería una mujer completa”.
El “infierno” de la vaginoplastia
En aquella época no existían las unidades de género en los hospitales, así que inició el tratamiento hormonal con un endocrino privado. Llegó a visitar al famoso cirujano Iván Mañero para hacerse la vaginoplastia, pero la operación que le ofrecía costaba entre 30.000 y 40.000 euros, así que decidió esperar. “La transexualidad es un negocio que mueve millones, no te imaginas hasta qué punto”, lamenta.La transexualidad es un negocio que mueve millones, no te imaginas hasta qué punto
En 2010, la Seguridad Social empezó a incluir la cirugía en su cartera de servicios y se apuntó en la lista de espera. Tardó cinco años en recibir una llamada, pero, en 2015, por fin le dieron cita con un psiquiatra para que valorase si era candidata a una vaginoplastia. “Lo único que hizo fue hacerme preguntas sexistas: si de pequeña jugaba con muñecas o con coches, si en el sexo era la pasiva o la activa… Y, claro, concluyó que era la candidata ideal, y como yo en aquella época tenía el sexismo muy interiorizado, pues también”.
Unos meses después, llegaría la primera consulta con el cirujano. “Lo único que me dijo fue que me quedaría poca profundidad. Solamente te dicen eso. No te explican nada, esconden las consecuencias a corto y a largo plazo”, denuncia Sandra, a la que aquella operación le ha ocasionado “daños irreversibles”.Tengo momentos mejores, momentos peores, pero es un daño que ya es irreversible
Sin entrar en muchos detalles, nos cuenta que la vaginoplastia es “una cirugía muy invasiva”, que “el postoperatorio es un infierno” y que, en muchos casos, como el suyo, el sufrimiento no termina ahí. Pasado un año y medio o dos años, le diagnosticaron una estenosis en la uretra. “Me daban antinflamatorios, pero llegó un momento en que casi no podía orinar. Imagínate los dolores que pasé”. Finalmente, la volvieron a operar. “Experimentaron conmigo”, denuncia. Y, aunque finalmente todo salió bien, los nervios del suelo pélvico le han quedado dañados para siempre. “Tengo momentos mejores, momentos peores, pero es un daño que ya es irreversible. Es como si tuviera una cistitis permanente”.
Hoy, Sandra cuenta su experiencia en un canal de Youtube
Así, lo primero que Sandra reclama es transparencia: “Siempre he dicho que ojalá por lo menos hubieran sido honestos conmigo y me hubieran explicado los riesgos, porque si me los cuentan, te prometo que yo me lo hubiera pensado mejor”. Por eso, hoy se siente orgullosa de poder ayudar a otras personas a través de sus redes sociales: “Si una vez que escuchan mi historia quieren seguir adelante, que lo hagan, pero muchos se han puesto en contacto conmigo y me han dicho ‘gracias, porque gracias a tu testimonio, me lo he replanteado y no me hago la vaginoplastia. Me quedo con mi pene y me expreso, me visto y luzco como quiero’ “. De hecho, advierte de que incluso las hormonas pueden provocar daños irreversibles. En su caso, dispepsia estomacal o, lo que es lo mismo, una inflamación severa del estómago.
La “estafa” de la transexualidad
Sandra empezó a movilizarse en las redes sociales hace dos años, cuando descubrió que las cirugías no habían acabado con su disforia. Sin embargo, ha tenido que pasar unos meses alejada de todas las plataformas por el shock que le produjo entender cuál había sido la verdadera raíz de su problema: el sexismo. “Después de leer mucho, me di cuenta de que la transexualidad era una estafa, de que realmente somos homosexuales atormentados por estereotipos sexistas y que el único camino para poder superar la disforia o llevarla lo mejor posible es aceptarme tal y como soy”.Transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales. Es querer heterosexualizar la homosexualidad
Hoy, trata de hacer ver a sus seguidores que muchos de los problemas que padecen se acabarían con la supresión de los estereotipos sexistas: olvidarse de que hay cosas de chicas y cosas de chicos, cosas que están bien vistas si tu apariencia física es la de una mujer y cosas que no. “Transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales. Cuando escucho a transexuales decir ‘yo soy una mujer heterosexual’, es mentira. Primero, porque el sexo no se puede cambiar, porque es inmutable y segundo, porque sigue siendo el mismo varón homosexual. Es querer heterosexualizar la homosexualidad”.
La “degradación” de la ley trans
Reconoce que el asunto “es muy complejo”, pero, precisamente por eso, Sandra cree que no se puede despachar con una ley como la que promueve la ministra Montero: “La ley de 2007, que es cuando yo me hice el cambio de nombre, ya era maravillosa. Esto es una degradación de la transexualidad”. De hecho, incluso se queja del nombre de la propia ley. “Ahora todo es un paragua trans dentro del que cabe todo: hombres autoginefílicos, el fetichismo travesti, el tema de las drac… Es un borrado de las propias personas transexuales que sufrimos de disforia”, lamenta Sandra, mientras insiste en lo absurdo de promover cientos de géneros distintos. “¿Dónde quedan luego las estadísticas de la violencia de género?”, se pregunta indignada.
Además, Sandra advierte del peligro de la despatologización que promueve el Gobierno. “Ahora cualquier menor que quiera hormonas o bloqueadores, los tendrá y, por eso, a mi esta ley me da terror, me da muchísimo miedo”, confiesa tras entender que esa no ha sido la solución a sus problemas y que, sin embargo, ya no tiene marcha atrás. La misma indignación muestra por el limitado papel de los progenitores: “Si un padre o una madre se opone o le da a entender a su hijo que hay otras alternativas, le pueden quitar hasta la custodia“.Si una persona transexual no ni tiene ningún problema, ¿por qué la Seguridad Social le va a cubrir con hormonas y cirugía?
Y eso por no hablar de la contradicción que supone despatologizar la disforia, pero incluir los tratamientos dentro del sistema público de salud: “Si una persona transexual no ni tiene ningún problema, ¿por qué la Seguridad Social le va a cubrir con hormonas y cirugía? Es que esta ley no hay por donde cogerla, es absurda la mires por donde la mires”. De ahí que recomiende a lrene Montero que se preocupe “por las hembras biológicas de la especie humana, cosa que no hace, y luego, si quiere, que se preocupe por los verdaderos homosexuales que hemos sufrido homofobia, pero no por identidades ficticias”.
El “fascismo queer” y los menores
Es consciente de que su discurso es y será criticado por muchas personas que pensarán que ella no es una auténtica transexual. “¿Y por qué ahora ya no soy transexual? ¿Porque mi discurso ya no va con el suyo?”, se responde a sí misma. “Es que esto ya es una especie de nazismo. Lo queer es muy fascista”, sentencia sin renunciar a su verdad: “Las personas que piensan que estoy loca son personas transexuales que tienen el género muy interiorizado, y yo te estoy hablando de la raíz del problema y eso duele, porque la verdad duele”.
Aunque aparentemente ya es una mujer, sigue sufriendo disforia
Sin embargo, a Sandra no le importa esta sobreexposición si con ella consigue evitar un arrepentimiento tardío, sobre todo cuando aquellos que emprenden el camino de la transición son menores de edad: “Estamos hablando de estereotipos sexistas que son reversibles, pero cuando los menores empiezan con los bloqueadores, hay cosas que son irreversibles“.
Por eso, el último mensaje de esta larga charla es para ellos: “A los menores que quieran iniciar la transición o se lo estén planteado, yo les diría que su biología es perfecta, que deberían aprender lo que es el sexismo y el género. Y si son muy muy pequeñitos, que los propios padres lo aprendan y eduquen a sus hijos a través de la aceptación de sus cuerpos. Si quieren lucir, vestirse y expresarse como quieran, que lo hagan, pero no por ello significa que son del sexo opuesto“.
“Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa.” Montesquieu
En democràcia, les lleis es debaten al Parlament i, a més, se sotmeten a un debat social ampli i plural, lliure i sense coaccions, en el qual puguin expressar-se obertament tots els dubtes, imprecisions legislatives o perills que puguin, a criteri dels ciutadans, trobar-s’hi. Així ho hem fet sempre. Debatem a l’espai públic des de les lleis més especialitzades —el Codi Penal, els pressupostos o la llei orgànica del Poder Judicial— fins a les més innocents, com les que intenten millorar la nostra alimentació.
No els descobreixo res si els dic que hi ha una llei tramitant-se al Congrés que alguns pretenen aprovar per la via de l’emergència, gairebé d’amagatotis, sense un veritable procés d’esmenes i, per descomptat, sense debat públic. Però, no s’ha de debatre si la mera expressió del desig de “tota persona” pot forçar la “rectificació” de la menció registral del sexe al Registre Civil? Mirin que fins i tot els ingressos s’han de justificar per evitar el blanqueig o que cal presentar un empadronament per canviar el domicili. Que no s’ha de debatre que es reformi el Codi Civil per substituir les paraules pare i mare per “progenitor gestant” i el terme vídua pel de “cònjuge supervivent gestant”? Sense entrar en altres qüestions, que n’hi ha, no podem debatre com se’ns redefineix per llei? No podem dissentir de l’hormonació de menors sense estar segurs que tenen disfòria de gènere? Em xoca quan fins i tot per a l’ibuprofèn de 600 mg cal indicació mèdica. I si només estan confosos per la seva pròpia transformació adolescent? No és digne de controvèrsia poder alienar la pàtria potestat si es qüestionen els autodiagnòstics dels fills? No podem considerar greument atemptatori contra les llibertats democràtiques que se sancioni a tot aquell que en el futur dissenteixi d’aquesta normativa?
És una barbàrie democràtica que es pretengui fer un canvi d’enginyeria social sense escoltar la societat a la qual també afecta, i de manera molt important, el contingut de la llei
El projecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI no s’està debatent en totes les tertúlies no perquè no sigui rellevant o no contingui disposicions molt polèmiques, sinó perquè s’ha instaurat una espècie de policia del terror per la qual qui pretengui plantejar oposició o si més no dubtes és objecte de lapidació contemporània. Aquesta llei, amb un títol tan estrany, que esmenta dues vegades les persones transsexuals —la T de LGTBI ja les identifica, o és que trans és una cosa diferent de transgènere?— ha provocat linxaments digitals, insults, intents de cancel·lació de professionals de la psicologia i de la psiquiatria, d’activistes i de feministes amb dècades de lluita a l’esquena i, per descomptat, també de periodistes. Alguna cosa ha de passar. Les lleis no es fan amb fatxenderia ni amb amenaces velades ni amb envestides, les lleis es fan en democràcia amb debat i escoltant els experts i la sobirania popular.
Fins ara, moltes persones s’havien posat de perfil o havien expressat la seva opinió crítica amb el projecte de manera limitada. És ara, quan el Ministeri d’Igualtat i Podemos han posat la directa per forçar que la llei sigui promulgada abans que acabi l’any, “perquè així ens hem compromès amb el col·lectiu”, quan estan començant a sortir a la llum les àmplies oposicions de sectors del PSOE, de gran part del feminisme, de científics i de juristes unides a les d’altres partits de les cambres. Ahir Carla Antonelli es va donar de baixa de militància del PSOE, “pels retards en la llei trans”, i Podemos ha acusat el seu soci de retardar amb filibusterisme aquest projecte de llei i no descarta “que reobri el debat de l’autodeterminació de gènere”. Jo des d’aquí vull agrair-li que ho faci, que l’obri. I el projecte de llei el que consagra és de l’autodeterminació del sexe. No emboliquin amb les paraules.
Algunes de les esmenes que s’han presentat són molt pertinents. Per exemple, que a tota la llei es canviï “trans” per “transsexual”, i és que un prefix no és un concepte i el que sembla una simpàtica apòcope només és una forma d’intentar ocultar que la llei no parla només de transsexuals —que, insisteixo, ja van en la T de LGTBI— sinó de transgènere. Aquest salt no es pot intentar donar a l’esquena de la societat.
Jo tinc el meu parer. No comparteixo l’anomenada filosofia queer, que, segons la meva opinió, no resisteix una anàlisi filosòfica seriosa. Probablement, la meitat de la por d’expressar els dubtes sobre aquesta legislació per part de la població té a veure amb l’embolic conceptual i el neollenguatge amb què s’exposen tals teories. Sens dubte, com la gran majoria de la societat espanyola, estic a favor dels drets dels transsexuals i de tota una legislació, per cert ja existent però millorable, per a la seva plena integració en total igualtat en la societat actual i per a l’establiment de polítiques de discriminació positiva que ho assegurin. Però és que aquesta llei no va d’això o, almenys, tenim tot el dret a debatre si va de transsexuals, com volen fer veure els incauts, o de transgeneristes queer.
No es pot aprovar aquesta llei sense un debat profund i sense enganys. I com que un periodista no és sinó un transcodificador semàntic —trans- precedeix tantes coses!—, estava obligada a traduir alguns dels opacs misteris que oculta el text legislatiu.
En el fatigant “autodeterminació de gènere” s’amaga un sofisma. No és comprensible que autodeterminar-se com a català sigui impossible i per autodeterminar el sexe no calgui ni un justificant científic. És una barbàrie democràtica que es pretengui fer un canvi d’enginyeria social sense escoltar la societat, a la qual també afecta, i de manera molt important, el contingut de la llei.
I abans dels insults: l’únic que odio és que ens prenguin per ximples o per covards.
La tecnología biométrica ha dejado de ser un fenómeno propio de las historias de ciencia ficción. Los gobiernos de algunos países llevan tiempo utilizándola para reconocer a sus ciudadanos, algo que plantea nuevos retos éticos y que ya ha llegado a casos extremos, por ejemplo, en China.
Aunque la palabra “biometría” puede resultar desconocida para el público general, su aplicación está, desde hace tiempo, más que presente en nuestras vidas. Consiste en identificar a las personas a través de una característica física exclusiva: primero fueron las huellas dactilares y, más recientemente, el iris, o el rostro.
China ha instalado 170 millones de cámaras con capacidad de reconocimiento facial que registran los movimientos de las personas
Si cada vez es más fácil acceder a la información personal de casi todo el mundo y gran parte de las transacciones se realizan de manera virtual, entonces la necesidad de identificar bien a las personas resulta acuciante. Aunque las empresas tecnológicas también utilizan este sistema para, por ejemplo, etiquetar personas en una red social o desbloquear un dispositivo móvil, el mayor reto se presenta para dos agentes diferentes: gobiernos e instituciones financieras.
Me he quedado con tu cara
Hasta hace poco, para hacer una transferencia o aceptar el borrador de la Declaración de la Renta, bastaba con introducir un número de identificación personal y, como mucho, confirmar nuestra identidad a través de un correo electrónico o un SMS. Sin embargo, en muchos países, este tipo de gestiones se hacen ya simplemente apoyando el dedo en un lector de huellas o dejando que una máquina escanee el rostro del interesado.
Según los expertos, la identificación biométrica reduce al mínimo la posibilidad de fraude, porque los datos que se usan son prácticamente imposibles de suplantar en caso de que la persona no esté presente.
Y, entre todas las modalidades disponibles, el reconocimiento facial se presenta como la más efectiva, ya que las huellas dactilares son más inexactas y pueden variar ligeramente, por ejemplo, en el caso de una persona que tenga un trabajo artesanal. En cambio, los programas que realizan escáner facial ofrecen una precisión cada vez mayor incluso si el usuario cambia su aspecto, por ejemplo, con una barba o unas gafas.
Además, desde un punto de vista práctico, para los usuarios resulta mucho más fácil dejarse fotografiar por un escáner o pulsar un botón para todas sus gestiones que recordar una gran cantidad de nombres de usuario y contraseñas.
Australia, India y China son algunos de los gobiernos a la vanguardia de este tema.
Mil millones de indios fichados
El gobierno de India posee el mayor programa de identificación biométrica del mundo, Aadhaar. Su sistema sirve tanto para trámites públicos, como para abrir una cuenta en el banco o dar de alta una línea telefónica. Una llave similar al “iniciar sesión con Facebook”, pero con datos más comprometidos y capaz de abrir puertas oficiales.
En Aadhaar, cada ciudadano tiene un número de identificación que contiene sus datos personales y biométricos (huella dactilar, iris…). Aunque es voluntario inscribirse, la realidad es que resulta prácticamente necesario para acceder a los servicios esenciales.
Como puede usarse para realizar gestiones de todo tipo, su base de datos es muy completa y son muchos los que consideran que amenaza la privacidad de los ciudadanos, ya que el gobierno puede saber de manera casi instantánea lo que hacen en su vida pública y privada.
Ahora mismo, el sistema almacena los datos del 90% de los ciudadanos indios, unos 1.110 millones de personas, lo que lo convierte en uno de los grandes objetivos para los piratas informáticos. En volumen compite con las grandes tecnológicas, cuyas bases de datos tampoco resultan nada desdeñables: 2.000 millones de usuarios en el caso de Android y 1.000 millones en el de Apple.
El Estado indio tiene almacenados los datos biométricos de 1.100 millones de personas
También estas últimas están adoptando la biometría: hace tiempo que los dispositivos se desbloquean con la huella dactilar o con la lectura del iris; y el último iPhone X permite ya hacer pagos con su sistema de reconocimiento facial, Face ID.
Pero las exigencias de seguridad que plantean las bases de datos biométricos son demasiado grandes y, por eso, nadie se arriesga a dar pasos sin tener todo bajo control. De hecho, ni Google ni Apple han instalado todavía el escáner compatible con Aadhaar en sus teléfonos indios.
Proyecto australiano
A día de hoy, Australia es el país occidental más convencido de la necesidad de incorporar tecnología biométrica a los sistemas de identificación pública. El Gobierno Federal ya cuenta con una base de datos faciales del 85% de los australianos y, en 2018, tiene previsto aprobar una ley para que también las empresas privadas incluyan en sus bases de datos el reconocimiento facial. Si sale adelante, Australia pondría en marcha el sistema FVS (Face Verification Service) por el que las compañías que obtengan los datos faciales de un cliente podrán enviarlos al gobierno para que éste los verifique. Algo similar se utiliza ya para verificar documentos oficiales (Documents Verification Service), como carnets de conducir, pasaportes, tarjetas de inmigración…
Las razones para ponerlo en marcha son reducir el fraude y respaldar al sector financiero ayudando, además, a frenar el blanqueo de capitales, el terrorismo, etc. Al igual que en India, en principio no será obligatorio acogerse al FVS.
En Australia el gobierno tiene una base de datos faciales del 85% de los ciudadanos y planea aprobar una ley para que también las empresas privadas empleen el reconocimiento de rostros
En la futura ley se especifica que las empresas sólo podrán guardar esta información si cuentan con la autorización expresa del interesado. Sin embargo, es bastante probable que los australianos cedan sus datos con el mismo poco conocimiento con que la mayoría de los ciudadanos leemos las políticas de privacidad de todo lo que aceptamos en Internet.
Además, la normativa especifica que las empresas que quieran utilizar ese sistema deberán garantizar la privacidad de su base de datos, pero el reciente caso de pirateo masivo de Equifax, uno de los proveedores de este servicio aprobados por el gobierno australiano para el sistema de verificación de documentos, hace que la seguridad del proyecto esté, de momento, bastante cuestionada.
Los expertos alertan ya contra la falta de supervisión del FVS y se preguntan quién será el responsable de almacenar esos datos y con quién será legal compartirlos. Además, sus detractores se quejan de la poca transparencia que existe en las negociaciones del gobierno con estas compañías.
Gran Hermano en China
El sector financiero del gigante asiático es pionero en el uso de tecnología biométrica y millones de chinos utilizan ya diferentes sistemas de identificación facial para autorizar pagos. Pero no sólo eso. El caso de China plantea el mayor problema de las bases de datos masivos, que va más allá del riesgo de pirateo: el uso de esa información para controlar a los ciudadanos.
Desde hace años, el gobierno de Xi Jinping espía a sus ciudadanos con un proyecto que ha sido calificado en múltiples ocasiones de “orwelliano”, haciendo referencia al escenario descrito en la novela 1984. El sistema se apoya, sobre todo, en el reconocimiento facial y la inteligencia artificial para vigilar y predecir el comportamiento de las personas.
Para controlar a sus 1.300 millones de habitantes, el Estado chino cuenta con 170 millones de cámaras inteligentes que pueden reconocer un rostro, o descifrar la edad o la etnia de una persona y registrar todos sus movimientos: qué coche tiene, dónde va, con quién se ve habitualmente… En los próximos tres años se instalarán 400 millones de cámaras más.
El gobierno tiene una base de datos con 700 millones de rostros y la utiliza para cosas tan surrealistas como evitar que en los baños públicos las personas tomen más de 60 centímetros de papel higiénico en un período de nueve minutos, como explicaba recientemente The Economist.
“Crédito social”
Con todos esos datos el Estado creó, en 2012, el llamado “Sistema de Crédito Social”: una lista negra del tribunal superior de China con nombres de personas que considera “poco confiables”. El objetivo es que éstas tengan dificultades, más o menos serias, a la hora de acceder a los servicios públicos y privados –desde comprar online hasta conseguir un empleo o colegio para sus hijos–, para que una persona que comete fraude en un lugar no pueda volver a hacerlo en otro.
Algunos gobiernos locales colocan las fotos, nombres completos y direcciones de los incluidos en el sistema en vallas publicitarias, pero lo normal es que las autoridades no avisen a nadie si es incluido ni por qué; las personas se enteran, por ejemplo, cuando no pueden comprar un billete de avión. Los “no confiables” dejan de serlo cuando se retractan en aquello por lo que fueron inscritos en la lista; ahora bien, para eso, primero tienen que conseguir averiguarlo.
Contaba The Wall Street Journal que, sólo en 2017, siete millones de chinos han pasado por el Sistema de Crédito Social. Uno de ellos, por ejemplo, fue incluido por declarar en un juicio como testigo y que su testimonio fuera considerado por el tribunal como “insincero”. Hasta que no hizo pública una retractación pidiendo perdón no han retirado su nombre. En otro caso, un periodista acabó en la “lista negra” tras publicar una información sobre un supuesto extorsionador y no poder demostrar la veracidad de su artículo.
La tecnología que se usa para combatir un crimen cada vez más sofisticado
Lógicamente, se trata de un sistema que da lugar a múltiples abusos, para empezar, porque los afectados no tienen derecho a defenderse ni a un juicio justo. Pero, además, con este proyecto, el gobierno pretende no sólo evitar el crimen, también predecirlo.
Colaboración privada
La comunidad internacional ha criticado muchas veces a las empresas privadas que se pliegan a servir de cómplices al régimen de Pekín. Recientemente, han sido especialmente sonadas las protestas contra Apple, que tiene en China su tercer mercado más importante. La compañía retiró 674 aplicaciones de su appstore en ese país, a petición del gobierno, porque permiten a los usuarios saltarse el llamado “gran cortafuegos chino”. Tim Cook, CEO de Apple, declaró en su defensa que, aunque él como americano no está de acuerdo, “cada país tiene derecho a crear sus propias leyes”.
También las empresas nacionales colaboran de manera activa en el gran sistema de vigilancia, en muchos casos, cediendo sus datos al servicio del gobierno. Es el caso de Sesame Credit, un programa piloto del ala financiera de Alibaba (el Amazon chino, que ya es la plataforma de compra online más grande del mundo), seguido muy de cerca por el Estado.
Con este sistema, Alibaba califica el riesgo de las operaciones financieras en función de las compras de cada persona: “Alguien que juega videojuegos durante diez horas al día, por ejemplo, sería considerado una persona ociosa, y alguien que frecuentemente compra pañales probablemente será padre y, por lo tanto, considerado como alguien con sentido de la responsabilidad”, explicaba Li Yingyun, director de tecnología de Sesame, a la revista china Caixin, en 2015.
Los usuarios pueden conocer la puntuación que Alibaba les otorga. De momento no penaliza, pero sí que premia las puntuaciones altas con descuentos o acceso a ciertos servicios financieros.
En China no existe ningún tribunal que proteja la privacidad y, por lo tanto, los ciudadanos no tienen posibilidad de denunciar a nadie. Sin embargo, su situación actual es mirada con lupa por Occidente, como un modelo al que nunca deberíamos llegar.
Maria Martinón-Torres, directora del Centre Nacional d’ Investigació sobre l’ Evolució
Per què l’evolució no ens protegeix de la malaltia?
Moltes de les nostres malalties actuals són el resultat d’un desajust entre el món nou que hem creat i una biologia que va evolucionar en un entorn completament diferent.
Hem desenvolupat un sistema immunitari que ens ataca, això és estrany.
Tenim malalties autoimmunes perquè defensar-nos de les infeccions ha estat la prioritat en l’evolució de la nostra espècie. El nostre cos funciona com un detector de fums que salta a la mínima amenaça.
L’ Homo sapiens és una criatura fràgil?
Ho és quan està sol. L’ Homo sapiens és una espècie social i la seva veritable fortalesa l’hi dona la interacció i col·laboració amb els altres. És més fràgil un individu que està sol que un individu que està malalt.
En el passat emmalaltíem menys?
Possiblement, perquè la malaltia no era compatible amb la vida. Però el fet de viure amb malalties no significa que siguem més dèbils, ja que hem pogut domar-ne algunes i morir-nos amb elles i no d’elles.
Si les altres espècies en estat salvatge no tenen malalties, significa que els humans estem mal dissenyats?
Tenim malalties perquè som una espècie amb una capacitat de transformació de l’ambient en què vivim tan gran que aquell canvi cultural i d’estil de vida ha estat més ràpid que el ritma a què la nostra biologia és capaç d’adaptar-se.
Estem dissenyats per a una altra vida?
Tota la nostra anatomia, metabolisme, fisiologia estaven adaptats a un estil de vida a l’aire lliure amb molta activitat física i, en molt poc temps, hem passat a una vida que ens exigeix absolutament el contrari.
Per què la selecció natural no elimina malalties com el càncer?
La llei de la naturalesa no es preocupa de la nostra felicitat ni de la nostra salut, sinó de maximitzar l’èxit reproductiu, i els càncers solen desenvolupar-se en edats avançades.
Per a quines malalties estem més preparats?
Per a les infeccions que sí que atempten contra la supervivència de l’espècie perquè poden afectar edats reproductives.
Ara els virus són una amenaça global.
Som molts i vivim molt a prop, i les pràctiques ramaderes i de domesticació que arriben amb el neolític afavoreixen les zoonosis, és a dir, les mutacions de patògens que abans només afectaven els animals.
Anem més de pressa que la natura?
Sí, per això hi ha avui un nombre tan gran de càncers, perquè ens estem enfrontant a un ambient nou amb amenaces que abans no existien. Estem veient que cada vegada hi ha més càncers de mama i de coll uterí.
Per quin motiu?
Ara les dones tenen els fills molt més tard, i això fa que els nostres cicles hormonals canviïn completament.
Hem desenvolupat un sistema de vida que ens fa emmalaltir?
Som una espècie amb capacitat de decidir el nostre destí i fa falta una reflexió serena i crítica de cap a on volem anar. Avui dia l’humà és la força de més impacte ecològic que hi ha al planeta.
Relaciona vostè la malaltia amb la solidaritat.
Qui porta la cicatriu?… El que sobreviu a la batalla. Hi ha una doble fortalesa: la de l’individu que lluita contra aquell problema i la del grup, perquè ha necessitat la cura dels altres per sobreviure.
Per què creix la malaltia mental?
El nostre cervell és un òrgan especialitzat en la resolució de problemes. L’ansietat ens ajuda a anticipar problemes. Evolutivament, preocupar-nos pel que pot passar és adaptatiu. De vegades s’excedeix, però això a l’espècie no li va malament, només a l’individu.
L’adolescència s’ha convertit en un període de molta vulnerabilitat, per què?
Abans ens convertíem en adults i els joves arriscàvem en l’ambient segur de la tribu, ara es veuen abocats a ser acceptats en un món virtual que és molt estret i insegur. Hem desnaturalitzat la nostra relació amb els altres.
Anem en contra de l’evolució?
No, perquè l’evolució té dues dimensions, una biològica i una altra cultural. La nostra capacitat d’aplicar el coneixement per combatre les amenaces és també part de la nostra evolució.
A quina conclusió ha arribat estudiant l’ Homo sapiens fins als nostres dies?
Per mi l’as a la màniga són la flexibilitat i la diversitat, que és com tenir una caixa d’eines moltíssim més àmplia per afrontar noves amenaces.
Cap on creu que ens dirigim?
Som molts i hauríem de posar-nos d’acord, però podríem arribar on volguéssim. Som una espècie molt bona creant problemes però també solucionant-los.
Documental que destapa els draps bruts de la pandèmia, analitzant els deferents actors implicats, denunciant la censura d’altres veus, amb altres visions o altres missatges diferents als corrents oficials.
El documental planteja diferents qüestions:
En qui podem confiar? En els polítics? En el que diu la TV? El que proposa el teu cantant favorit? El que diu internet? Hi ha hagut un debat científic obert? S’ha abusat de la tàctica de la por? Els mitjans de comunicació han creat psicoescenaris per manipular la gent? Les PCR creen malalts que en realitat no ho són?
Si els mateixos que financen la OMS són els mateixos laboratoris que fan les vacunes, no hi haurà interessos comuns i negocis compartits?
…
Intenta respondre a les diferents questions amb entrevistes a científics censurats, metges d’arreu del món, experts en pandèmies, oficials d’agències d’intel·ligència militar, biòlegs, investigadors, sociòlegs, experts en ciberseguretat, analistes polítics, experts en salut pública, advocats, experts en geopolítica, experts en màfies financeres, doctors en economia i estadística, … i altres persones amb diferents perfils i que aporten informació sensible que ajuda a reflexionar.
Una vacuna desenvolupada a la Universitat d’Oxford assoleix fins al 80% de protecció en estudis preliminars en humans
Ha calgut més d’un segle de recerca, solucions parcials, desenes de fracassos i anuncis a so de bombo i platerets, però per fi s’ha arribat al que sembla el principi del final en la lluita contra la malària. La Universitat d’Oxford ha anunciat a través de la revista The Lancet els resultats d’un assaig clínic en què reporta fins al 80% de protecció contra aquesta malaltia després de l’administració d’una dosi de record al cap d’un any d’haver inoculat fins a tres dosis de la vacuna R21/Matrix-M a nens d’entre 5 i 17 mesos. Si estudis posteriors confirmessin aquests resultats, seria la primera vegada a la història que una vacuna contra la malària assoleix nivells de cobertura tan elevats i, a més, amb un cost econòmic assequible per a la major part dels sistemes de salut dels països més castigats per la malaltia, majoritàriament de l’Àfrica subsahariana.
La vacuna d’Oxford segueix el camí marcat per la companyia farmacèutica GlaxoSmithKline (GSK), un dels gegants mundials del sector, que ja tenia un producte cridat a ser protagonista en la lluita contra la malària . La vacuna de GSK compleix tots els requisits sanitaris estàndard per iniciar la producció a gran escala, inclosa la que correspon a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), però el seu aterratge al “món real” n’ha rebaixat molt les expectatives. El món real és l’administració de la vacuna en condicions reals en entorns sanitaris precaris. Pel que s’està veient, la seva cobertura cau fins al 40% i tot i ser també un gran pas endavant, queda lluny encara de l’objectiu no tant d’erradicar la malaltia com de minimitzar el seu impacte.
Segons l’OMS, cada any es declaren 229 milions de casos de malària, el 94% a l’Àfrica, i la malaltia provoca almenys 409.000 morts registrades anuals. La major part, en nens de fins a cinc anys. L’R21/Matrix d’Oxford, assenyalen investigadors escèptics amb els resultats, encara ha de fer unes quantes passes. La investigació publicada es basa en l’anàlisi de 409 casos, tots per sota dels cinc anys, i encara ha d’entrar al “món real”. Adrian Hill, director de l’Institut Jener de la universitat britànica, on s’ha desenvolupat el vaccí, respon que la fase següent de la recerca ja està en marxa i que esperen haver testat el nou producte en 4.800 infants abans d’acabar el 2022. Així mateix, assegura que hi ha capacitat tecnològica per produir fins a 100 milions de dosis a l’any, tant a la Gran Bretanya com a l’Índia, principal país productor de vacunes del món. També ho és de fàrmacs genèrics.
La confiança de Jenner es basa en la tecnologia utilitzada per al disseny de l’R21/Matrix, similar en part al producte de GSK aprovat. Tots dos productes combinen proteïnes de Plasmodium falcipari, el paràsit transportat per les femelles del mosquit Anopheles, i de l’hepatitis B. El plasmodi afecta el fetge i sovint causa la mort dels nens infectats, amb un sistema immunitari encara feble. La vacuna de GSK mira d’interferir en el cicle vital dels plasmodi per via hepàtica, mentre que l’Institut Jenner ha proposat una fórmula que busca el mateix objectiu amb una proporció més alta de proteïnes del plasmodi, és a dir, de proteïnes característiques de la malària. La fórmula, segons els investigadors, és “estable, segura i eficaç”.
A més, indica Hill, la relació cost-eficàcia garanteix que la vacuna es pugui administrar a àmplies capes de població “per un preu reduït”. Totes aquestes característiques, sumades al fet que els resultats de les tres dosis inicials més la de recordatori s’han fet a Burkina-Faso durant l’època de màxima exposició als mosquits que transporten la malària (a començaments d’estiu), fa que els experts siguin optimistes. “Veurem com la incidència de la malària es redueix dràsticament al llarg de la nostra vida”, ha assegurat Hill a la BBC.
Salt qualitatiu
Tant la vacuna de GSK com la d’Oxford són un salt qualitatiu sense precedents en la lluita contra la malària, malaltia contra la qual s’han assajat fórmules de tota mena amb resultats fins ara molt limitats. Fins avui, el tractament més efectiu el constitueixen diversos preparats d’hidroxicloroquina, que es recomanen tant a qui viatgi a zones de risc com a militars que s’hi desplacin. La quinina, de fet, és el seu antecessor més popular. Tot i això, els seus efectes són limitats en el temps i l’eficàcia es perd segons la forma de plasmodi que infecta el malalt. Aquests, juntament amb l’alta mortalitat i comorbiditat associades, han sigut motius més que suficients per empènyer la recerca. Des dels Estats Units sobretot per interessos militars, mentre que a Europa l’impuls està associat a preceptes de salut pública a causa de l’enorme influència colonial en el continent africà. L’Institut Jenner ha arribat a provar més d’una vintena de vacunes potencials en mig segle abans d’arribar a l’R21/Matrix.
Pel camí han quedat els intents del colombià Manuel Elkin Patarroyo, amb una vacuna que mai no va arribar a superar la barrera del 30% d’eficàcia, els de la Fundació Bill i Melinda Gates, que van fixar la lluita contra la malària com a principal objectiu, o els de Pedro Alonso i l’Hospital Clínic de Barcelona, des d’on es va impulsar el centre de recerca de Manhiça, a Moçambic. Des d’allà, i amb el suport de l’OMS, es va posar en marxa l’exitós programa de mosquiteres impregnades d’insecticida com a eina preventiva provadament eficaç.
La primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys!
Arqueòlegs australians i indonesis han descobert que la primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys! Restes òssies trobades a la cova Liang Tebo de Borneo (sud-est d’Àsia) apunten al fet que pot ser la primera evidència coneguda d’un acte mèdic complex a l’Edat de Pedra i que va ser realitzat per algú expert a la seva època, segons recull l’article publicat a la revista Nature aquest dimecres. Era tan sols un nen quan van haver-li d’amputar la cama esquerra, una operació quirúrgica que va superar. Així, va arribar a la joventut. Si bé la troballa té a veure amb la història de la medicina, és bonic recordar allò que va dir l’antropòloga nord-americana del segle XX Margaret Mead sobre que l’inici de la civilització el troben en “un fèmur trencat i sanat”: les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú es va prendre el temps necessari per cuidar d’una altra persona ferida i apreciada. Es va quedar amb aquesta persona fins que estava sanada, ja que per ella mateixa no podria haver sobreviscut.
És l’evidència més antiga d’una cirurgia d’amputació. Fins ara, la prova més antiga d’un procediment d’aquesta mena es remuntava a 7.000 anys: eren les restes d’un agricultor de l’Edat de Pedra a l’actual França, al qual li mancava l’avantbraç esquerre. Amb tot, la teoria predominant és que l’evolució de la medicina va sorgir amb l’inici de les societats agricultores sedentàries. D’això fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica. Però els habitants de Liang Tebo eren caçadors-recol·lectors molt anteriors. Un dels directors de la recerca, Timoty Maloney (Universitat de Griffith, Austràlia), explica que “el descobriment d’una amputació de fa 31.000 anys a Borneo té importants implicacions per a la nostra comprensió de la història de la medicina“.
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature
L’estudi l’ha realitzat també la Universitat de Sidney i el Centre Indonesi d’Arqueologia, Llengua i Història. Parteix del descobriment l’any 2000 d’un esquelet al qual li mancava el peu esquerre, part de la tíbia i el peroné. Tenia uns 19 o 20 anys en el moment de la mort. Les anàlisis van confirmar creixements ossis relacionats amb la cicatrització. A més, la petita mida de la tíbia i el peroné en comparació amb la cama sana suggereix que es tracta d’una ferida de la infància. “Va sobreviure amb la mobilitat alterada i va viure entre sis i nou anys més, en una de les comunitats d’artistes més antigues conegudes en els muntanyosos boscos tropicals de Borneo”, on s’han trobat pintures rupestres de 40.000 anys d’antiguitat.
Les marques que presenten els ossos “no són compatibles” amb una amputació no quirúrgica. Altres marques, com les d’un trauma, “no causen un tall oblic net”. Alhora, les d’un accident o d’un atac animal solen presentar “fractures triturades i esclafades”. És per això que Maloney veu que “una de les grans implicacions” és que la comunitat tenia “coneixements mèdics avançats per amputar una cama a un nen i que sobrevisqués” en un lloc i un temps molt difícil, però on la indústria lítica amb instruments afilats ja existia.
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature
En aquesta línia, l’expert destaca que el nen era un “component valuós de la seva comunitat” i no hauria pogut tirar endavant sense la seva ajuda després de l’amputació. Va necessitar cures com la neteja i desinfecció de la ferida perquè sanés fins a formar un monyó i viure posteriorment amb la mobilitat reduïda. És sorprenent com els ossos no presentaven evidències de signes d’una infecció prou severa per haver deixat marques permanents en ells, cosa prou comuna en una ferida sense un tractament antimicrobià.
Així doncs, els investigadors consideren que en la cura del nen probablement es van fer servir recursos botànics disponibles amb propietats medicinals per prevenir la infecció, anestèsics i calmants. Tot plegat fa pensar que els coneixements sobre anatomia, fisiologia i procediments quirúrgics demostrats per la comunitat es desenvolupessin durant un llarg període de temps mitjançant el mètode d’assaig i error. Uns coneixements que es van passar de generació a generació per transmissió oral, a més.
Cultura mèdica a la prehistòria
Les restes del jove amputat van ser trobats en bon estat de conservació, amb un 75% dels ossos presents a l’enterrament (entre ells, totes les dents). I és que les dents van servir per datar la seva mort fa 31.000 anys en un procediment que “va resultar ser tot un desafiament”, ha relatat Renaud Joannes-Boyau (Universitat Southern Cross, Austràlia), que s’ha encarregat de la tasca mitjançant el mesurament de la radiació rebuda per l’esmalt dental des de l’enterrament.
Finalment, Maloney indica que encara cal saber si la troballa de Liang Tebo és només la primera prova que la complexitat de les cultures mèdiques de caçadors-recol·lectors estava molt més estesa en aquest període de la prehistòria humana. L’altra possibilitat és que les comunitats que habitaven Borneo fa 31.000 anys havien adquirit un grau inusualment avançat en aquesta àrea.
Se trata de la pierna izquierda de un individuo joven de hace 31.000 años. La intervención es 24.000 años anterior a la más antigua hasta la fecha: la extirpación del brazo de un agricultor, hace 7.000 años
Impresión artística del individuo al que se le amputó la parte inferior de la pierna izquierda cuando era niño y sobrevivió hasta la edad adulta en una comunidad de hace 31.000 años en Borneo Crédito: José García (Garciartist) y Universidad de Griffith
Un esqueleto humano hallado en Borneo, fechado hace unos 31.000 años, muestra que el pie izquierdo había sido amputado quirúrgicamente y que el paciente se recuperó, informa un artículo de Nature publicado este miércoles. Los hallazgos, anunciados en una prepublicación científica el pasado mes de abril, sugieren que los procedimientos quirúrgicos avanzados se producían en el Asia tropical miles de años antes de lo registrado anteriormente.
Las amputaciones requieren un amplio conocimiento de la anatomía humana y la higiene quirúrgica, así como una considerable habilidad técnica. Antes de los avances clínicos modernos, como los antisépticos, la mayoría de las personas sometidas a una operación de amputación morían por la pérdida de sangre y el shock o la infección posterior.
Hasta ahora, la operación compleja más antigua que se conoce se le practicó a un agricultor neolítico de Francia hace unos 7.000 años, al que se le extirpó quirúrgicamente el antebrazo izquierdo y se le curó parcialmente.
En una nota de prensa, Tim Maloney y sus colegas informan del descubrimiento de los restos óseos de un individuo joven de Borneo al que se le amputó quirúrgicamente el tercio inferior de la pierna izquierda, probablemente de niño, hace al menos 31.000 años.
Descubrieron que el individuo sobrevivió a la intervención y vivió entre seis y nueve años más, antes de ser enterrado en la cueva de piedra caliza de Liang Tebo, situada en Kalimantan Oriental.
Conocimiento de músculos y vasos sanguíneos Los autores sugieren que el individuo o los individuos que amputaron la parte inferior de la pierna izquierda debían poseer un conocimiento detallado de la estructura de la extremidad, los músculos y los vasos sanguíneos para evitar una pérdida de sangre e infección fatales.
Sugieren que es improbable que la amputación se debiera al ataque de un animal o a otro accidente, ya que éstos suelen causar fracturas por aplastamiento. Tampoco es probable que la amputación se llevara a cabo como castigo, ya que el individuo parece haber recibido un tratamiento cuidadoso después de la cirugía y durante el entierro.
Los hallazgos apuntan a que algunos de los primeros grupos humanos modernos que buscaban comida en Asia desarrollaron conocimientos y habilidades médicas avanzadas en un entorno de selva tropical del Pleistoceno tardío.
Los autores sugieren que las rápidas tasas de infección de heridas en los trópicos podrían haber estimulado el desarrollo de nuevos productos farmacéuticos, como los antisépticos, que aprovechaban las propiedades medicinales de la rica biodiversidad vegetal de Borneo.
A) Piernas izquierda y derecha con cintura pélvica que muestran la ausencia completa de la parte inferior de la pierna izquierda. B) Tibia y peroné izquierdos que muestran la superficie de atrofia y necrosis. C) Radiografía de la tibia y el peroné izquierdos Tim Maloney / Adhi Agus Oktaviana / Pindi Setiawan (CC BY 4.0)
gutta cavat lapidem 