Category Archives: Política

cultura, Educació, família, interculturalitat, Política, Societat

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats

Leave a comment

L’expert en educació critica la innovació pedagògica, i diu que s’està convertint l’escola en una “guarderia divertida”

Xavier Díez: "No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats"

Xavier Díez (Barcelona, 1965) no està content amb la direcció que està prenent l’educació a Catalunya. Si algú en tenia cap dubte, només ha de fixar-se en el nom del seu darrer llibre, L’escola, espai en destrucció. Diplomat en magisteri, docent, afiliat del sindicat Ustec, i membre del Consell Escolar de Catalunya, Díez té una llarga experiència al sector per poder ser una veu referencial. Molt crític amb la suposada innovació pedagògica que ha abraçat efusivament el Departament d’Educació, ElNacional.cat l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre l’actual situació a Catalunya. Els pèssims resultats de les proves PISA i les diverses declaracions d’emergència educativa per tot el territori assenyalen que quelcom no va bé.

Què li està passant a l’educació a Catalunya?
Li estan passant dos fenòmens que són paral·lels. El primer seria un de caràcter global, una crisi educativa que té a veure amb una crisi de civilització. Actualment, hi ha uns canvis molt substancials en les societats europees: hi ha un procés de desindustrialització, una irrupció de la intel·ligència artificial, una descomposició social després de cinc dècades de neoliberalisme que ha trinxat completament les societats i les economies d’arreu d’Europa... I en un moment en el qual s’estan enfonsant les classes mitjanes, l’escola, que és una d’aquestes institucions que tradicionalment han servit com a eina de promoció social i de meritocràcia, s’ha trobat amb un creixent descrèdit, perquè és incapaç de funcionar d’acord com s’esperava. I després, a Catalunya en particular, hi ha una crisi accentuada per un seguit de factors que fan que hàgim empitjorat encara més que a Espanya.

I quins són aquests factors?
Aquí ens trobem errors polítics que s’han comès, el primer dels quals i el més fonamental és haver apostat per transformar l’escola. A Catalunya s’ha pensat que amb la innovació educativa funcionem molt millor, la idea que fent les coses d’una altra manera ens en sortirem millor. Això passa també a Espanya, amb la diferència que a Catalunya s’ha començat a permetre que les direccions intervinguin en la selecció del professorat. A diferència d’Espanya, on això no passa i per tant hi ha resistències. Com que la teva feina depèn del que digui el director, i a més els directors ja seleccionen gent molt afí a la seva filosofia, doncs aquestes idees de bomber s’acaben aplicant en tota la seva esplendor, i això explica que hi hagi algunes escoles que hagin caigut de nivell d’una manera molt ràpida i abrupta, sobretot a través de determinades pedagogies com ara el treball per projectes, o la moda d’acabar amb les taules i les cadires. Això ha fet que Catalunya, dins d’Espanya, hagi passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Catalunya, dins d’Espanya, ha passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Parlaves sobre el treball per projectes, que ara s’ha posat de moda. Com valores aquesta proposta?
Hi ha una àmplia literatura científica que desaconsella profundament aplicar-lo de manera extensiva a tot el sistema educatiu perquè genera una abrupta caiguda a nivell educatiu. Quan funciona bé? En àmbits molt limitats, per exemple entre alumnes amb un elevat nivell de preparació que tenen suficients coneixements. És a dir, està indicat per a alumnes a partir dels 17 o 18 anys, i sobretot a la universitat i en els àmbits de l’enginyeria i la medicina. Clar, s’ha intentat fer d’una manera transversal a tot el sistema educatiu amb alumnes de tota mena i condició. I aleshores els pitjors resultats es donen entre l’alumnat d’entorns socioculturals molt limitats, de manera que el treball per projectes normalment té uns efectes classistes molt importants perquè fa empitjorar encara més les diferències educatives. I també perjudica l’alumnat més jove, els nens no aprenen a llegir i escriure perquè no han fet el procediment que toca.

En el marc de la innovació educativa, també s’ha començat a permetre passar de curs amb les matèries suspeses
Això té molt a veure amb les indicacions que venen de l’OCDE i la Unió Europea, que critiquen que Espanya tingui un nombre excessiu de repetidors i demanaven modelar el sistema educatiu perquè no fos tan exigent, anar abaixant el llistó perquè passés tothom de curs. El problema d’adaptar el sistema al nivell dels alumnes és que de vegades no s’adapta al veritable nivell dels alumnes, sinó que s’adapta a la voluntat d’esforç dels alumnes. El sistema educatiu havia de ser un camp d’entrenament cap al món real per als alumnes, però eliminar les repeticions o acabar amb les qualificacions acaba fent de l’escola una veritable bombolla en què no estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats. És veritat que hi havia un nombre excessiu de repetidors i que això tampoc acabava de funcionar de cara a l’assoliment de les competències necessàries, però és que passar els alumnes de curs amb suspensos tampoc permet assolir-les.

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats

I què en penses sobre l’entrada de les pantalles a l’aula?
Quan va començar la revolució digital, hi havia un tecnooptimisme, i la majoria de nosaltres creiem que milloraria el nivell dels nostres alumnes. I de fet, fins i tot amb la universalització dels dispositius electrònics individuals per als alumnes era així en àmbits de ciència, matemàtiques o llengües estrangeres, sempre i quan el control de la qüestió digital estigui en mans del professor, perquè millorava la quantitat i qualitat d’informació que un alumne podia obtenir. Però amb l’aparició de les xarxes socials de segona generació, que es basen a crear l’addicció, aleshores la cosa comença a descarrilar força. Primer de tot perquè el docent i l’escola perden el monopoli de l’atenció, i l’alumnat es va dispersant. Es va veure, per exemple, amb l’1 per 1, amb el qual els alumnes catalans van iniciar-se en els videojocs o la pornografia, i van perdre completament l’atenció respecte del currículum únic. I, posteriorment, les xarxes han generat distorsions de caràcter psicològic, per exemple amb el ghosting i l’assetjament, qüestions que ja existien en el món real, però que en el món digital poden arribar a molta més gent.

Quan parlaves de la innovació a les aules, deies que no hi ha una evidència científica que això funcioni. Estaríem millor sense aquesta innovació? Caldria replantejar-nos un retorn als mètodes més tradicionals d’ensenyament?
L’escola mal anomenada tradicional es definia per tenir el temps clarament assignat a unes determinades matèries, mentre que els docents i els alumnes sabien exactament quin era el seu paper. Però ara hem passat a una mena d’innovació per la innovació. Estem en un moment en el qual cada escola és una illa en guerra amb l’illa del costat, que fa que el Departament d’Educació hagi perdut absolutament tot el control dels centres escolars i ha perdut tota autoritat. I de fet, com que Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota. Ara mateix, el sistema educatiu és un veritable caos propiciat per prejudicis com ara que els nens han de ser feliços, quan la felicitat dels infants depèn de factors sovint incontrolables, o que s’han de deixar enrere elements pedagògics i didàctics de primer ordre com són els llibres de text. Hi ha tota una mena de deliri col·lectiu que fa que ara mateix no se sàpiga exactament què s’ha de fer a l’escola, què i com han d’aprendre els nens, o quin és el paper dels docents. Vivim en un caos absolut.

Com que la Conselleria Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota

En tot això hi juga un paper important l’autonomia de centre, aquesta idea que cada escola o institut pot actuar com vol. Què en penses tu d’aquesta estratègia?
Hi ha hagut una tergiversació d’aquest principi d’autonomia. Tradicionalment, havia estat la capacitat d’un centre d’adaptar-se a un entorn concret, perquè no pot funcionar de la mateixa manera una escola rural i una escola urbana, o una escola amb molta diversitat de procedència i una de classe mitjana. El problema és que al final l’autonomia ha esdevingut una mena de carta blanca per poder experimentar amb criatures sense consentiment de les famílies ni de la societat i elaborar els seus propis plans narcisistes de com ha de funcionar l’escola per ser més xupi guai que ningú. I aquí s’ha descontrolat. L’escola homogènia tampoc funciona en absolut, perquè tothom és diferent, però sí que cal una escola coherent, amb un seguit de normes comunes.

Malgrat les crítiques, fins ara el Govern ha defensat l’autonomia de centres i la innovació. Per què no es planteja canviar de rumb?
Primer de tot, perquè el Govern de la Generalitat no existeix, són uns gestors, i per tant no tenen cap mena de capacitat de lideratge. Van a l’aire que els indica l’OCDE, i han comès l’error terrible de permetre que entitats com la Fundació Bofill, que és un think tank neoliberal, s’hagin fet amb el control a la pràctica de les polítiques educatives del Departament d’Educació. I les coses comencen a empitjorar el 2016, quan apareix la proposta de l’Escola Nova 21 i es comença a reconstruir l’escola. En segon lloc, el 80% del Govern ha anat a l’escola privada, on tradicionalment els directors manen molt i trien els docents, i ho han volgut aplicar a un sistema educatiu molt diferent. Hi ha hagut molta incompetència per no escoltar els veritables experts en educació, que són els docents. En realitat, la Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu.

La Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu

Vas comentar en una entrevista que estem anant cap a un model educatiu cada cop més neoliberal, més interessat per preparar l’alumnat per al mercat de treball. Per què ho creus?
Bé, és que el treball per projectes és treballar en equip, repartir-se la feina, teòricament ser autònoms… És una mena d’entrenament per treballar, encara que això impliqui el preu de no adquirir els coneixements necessaris per adquirir una certa ciutadania, com són les humanitats, la història, la lluita de classes, per tenir una capacitat d’abstracció. És intentar imitar l’estructura de l’empresa, aprendre a ser emprenedors. L’ensenyament per competències és l’ensenyament neoliberal per naturalesa perquè respon a les queixes de les grans patronals europees i fa que els alumnes tinguin capacitat d’adaptar-se a mil i unes situacions. I, en canvi, els sistemes educatius que més han entrat en el món de les competències són els que més han decaigut a les proves PISA i, per contra, els sistemes menys competencials són els que han obtingut millors resultats.

Precisament parlant de les PISA, són els països asiàtics els que van obtenir els millors resultats. Què estan fent bé i què en podem aprendre?
El que estan fent bé en aquests països asiàtics no té res a veure amb l’educació, perquè bàsicament estan replicant els sistemes educatius europeus dels anys seixanta i setanta, és a dir, meritocràtics, exigents, i amb molts alumnes que se suïciden per la pressió. Per tant, és un model que en principi no seria molt desitjable. Però hi ha una qüestió que és que les classes mitjanes a Europa són cada vegada més estretes, en bona part degut a les revolucions tecnològiques i a la desindustrialització. I, en canvi, els països asiàtics passa exactament el contrari perquè hi ha una mentalitat basada en la disciplina, el respecte i l’esforç, i a més són societats completament industrialitzades en les quals hi ha oportunitats per formar part de les classes mitjanes. I allà l’escola està funcionant com un trampolí cap a l’èxit i, per tant, l’esforç val la pena. En canvi, aquí els alumnes s’han esforçat, han tret bons resultats, han anat a la universitat, han fet un màster i, en el millor dels casos, poden optar a feines de merda de mil euros. Vulguis o no, això genera una desmoralització col·lectiva. Quin sentit té estudiar, esforçar-se i comportar-se com cal?

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xavier-diez-alumnes-mon-real-inadaptats_1187556_102.html

cultura, Educació, Església Catòlica, interculturalitat, Política, Religió, Societat

Creencias alrededor del mundo

Leave a comment

México, un país donde se cree en Dios, el cielo, el infierno, los espíritus sobrenaturales, y la mayoría se declaran cristianos/católicos

El más reciente estudio de Ipsos “Religión 2023: Creencias alrededor del mundo”, realizado en 27 países, demostró amplias variaciones entre países y generaciones en cuanto a la práctica religiosa, las creencias, el papel de la religión en la actualidad y la medida en que define la identidad personal y la moralidad.

México se sigue mostrando como un país mayormente religioso donde una mayoría cree que el cielo, el infierno y los espíritus existen. Un 85% de los encuestados cree en Dios o en una fuerza superior, 71% se consideran cristianos/católicos y solamente un 17% no religioso.

En los 27 países encuestados, la proporción de entrevistados que dicen tener una religión oscila entre casi el 100% en India y Tailandia y menos de la mitad en Japón, Corea del Sur, Suecia, los Países Bajos y Gran Bretaña.

Creencia en Dios o en un poder superior
En promedio, el 40% global dice que cree en Dios “como se describe en las sagradas escrituras”, el 20% cree en “un espíritu superior pero no como se describe en las sagradas escrituras”, otro 21% no cree ni en Dios ni en ningún espíritu superior, y el 19% no está seguro o no lo dirá. En nuestro país, una gran mayoría, 85%, se considera creyente (en Dios u otra fuerza superior).

Creencias relacionadas y de otro tipo
La creencia en el cielo promedia el 52% y la creencia en espíritus sobrenaturales (por ejemplo, ángeles, demonios, hadas y fantasmas) promedia el 49%. Los porcentajes en México son altos, 71% de los encuestados creen en el cielo, 65% en espíritus sobrenaturales y 56% creen en el infierno y en el diablo.

Los porcentajes de creyentes en cada uno: cielo, espíritus, infierno y diablo, son más bajos en Bélgica (menos del 20%) y son más altos en Turquía, Brasil y Sudáfrica (arriba del 70%).

Cuanto más jóvenes son las personas, más probable es que crean en el cielo, el infierno, el diablo y los espíritus sobrenaturales, particularmente en países donde la creencia entre todos los adultos es baja. En muchos de estos países, especialmente en los de Europa del Norte y Europa, la prevalencia de estas creencias es mayor entre los Gen Z que entre los Boomers.

Práctica religiosa
Como era de esperar, por ejemplo, un lugar de culto y oración en casa son más comunes en países donde la mayoría cree en Dios o en un espíritu superior.

En promedio, la proporción de aquellos que rezan fuera de un lugar de culto al menos una vez al mes es más alta que la proporción de aquellos que asisten a un lugar de culto al menos una vez al mes. En nuestro país, por lo menos una vez al mes el 38% van a la iglesia, templo o mezquitas.

En los países donde la práctica religiosa es alta, los adultos mayores tienden a participar en ella más que los adultos jóvenes, mientras que en los países donde la práctica religiosa es baja, los jóvenes tienden a tener una mayor participación.

Tolerancia religiosa
La proporción de adultos encuestados que dicen sentirse cómodos con personas de diferentes creencias religiosas promedia el 76% en 26 países. Las personas que se sienten cómodas con quienes tienen puntos de vista religiosos diferentes oscilan de aproximadamente nueve de cada 10 en Sudáfrica, Singapur, Australia, Canadá, Gran Bretaña y los Estados Unidos, a solo la mitad en Corea del Sur. Comparando los resultados de este año con los de una encuesta de Ipsos Global Advisor realizada en 2017 muestra que la tolerancia religiosa ha aumentado significativamente en Suecia, Brasil, Bélgica, México y Polonia, mientras que ha disminuido en Corea del Sur y Alemania.

El 73% de los mexicanos encuestados dijeron sentirse cómodos con el hecho de convivir con personas de religiones diferentes a la suya. Esto representa un 7% más respecto a la encuesta del año anterior. En promedio, casi la mitad (47%) dice que la religión hace más daño que bien en el mundo. Después de la India, este punto de vista es más común en Europa occidental y en Japón; es menos común en América Latina, Sudáfrica, Turquía y el sudeste asiático. El país que “cree que la religión hace más daño que bien” es Suecia con 70%, seguido de la Gran Bretaña. En México solo el 37% lo cree así.

Religión y moralidad
En promedio global, el 54% está de acuerdo en que las prácticas religiosas son un factor importante en la vida moral de los ciudadanos, el 37% está de acuerdo en que las personas con fe religiosa son mejores ciudadanos, y el 20% dice que pierden el respeto por las personas cuando descubren que no son religiosas.

Para los mexicanos encuestados, las personas con una fe religiosa son mejores ciudadanos según el 40%.

Papel de Dios o un poder superior
Alrededor de tres de cada cuatro personas que creen en Dios o en un poder o espíritu superior dicen que les ayuda a superar las crisis, da sentido a su vida y los hace más felices que el promedio. Cuanto mayor sea la proporción de creyentes en un país, más probable es que los creyentes sientan que se benefician de su fe.

El 77% de los mexicanos dicen que creer en Dios o en fuerzas superiores les permite superar las crisis, un 74% respondió que le da sentido a su vida y el 69%, que los llena de felicidad. Estos son los resultados de una encuesta en 26 países realizada por Ipsos en su plataforma en:

Click to access Ipsos%20Global%20Advisor%20-%20Religi%C3%B3n%202023_Espa%C3%B1ol.pdf

https://www.ipsos.com/es-mx/creencias-alrededor-del-mundo

economia, Educació, medi ambient, Política, Reflexions

El capitalisme és una economia contra la vida

Leave a comment

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Una economia que mata. Això és el capitalisme segons Imanol Zubero, professor de sociologia a la Universitat del País Basc, que ha estat l’encarregat d’inaugurar el curs del centre d’estudis de Cristianisme i Justícia. En la seva conferència ha parlat del capitalisme com una “necronomia”: una economia contra la vida.

La conferència inaugural de Cristianisme i Justícia, que ha tingut lloc aquest divendres a l’església de Casp, ha reivindicat la conversa actual del món que es desenvolupa entre benefici i interessos. “Això és un món atroç”, ha dit Imanol Zubero.

Zubero ha centrat el seu discurs a definir el capitalisme com “un sistema de vida” i no pas una “economia”. Per a ell es tracta d’una “revolució antropològica” que, entre d’altres, arracona “els treballs més necessaris”. Ha parlat de feines que estan “a tocar de la vida” i “feines allunyades de la vida”. “Tenim una societat mal plantejada perquè valora coses que no tenen tant de valor i menysprea aquelles feines més importants com la dels escombriaires, els cuidadors, els treballadors socials”, ha dit. Zubero ha subratllat que el capitalisme “té coses estranyes” com el fet que els treballs més remunerats sovint no generen benestar, sinó malestar.

En aquest sentit, el capitalisme és una manera bàsica de cosificació. “Les realitats materials ja no tenen valor d’ús sinó de canvi”, ha dit el conferenciant. “Quan la lògica de mercat entra per la porta, la moral surt per la finestra”, ha sentenciat.

EL PAPA, EL 2013, JA REMARCAVA QUE ECONOMITZAR SIGNIFICA “CUIDAR LA CASA COMUNA”

Imanol Zubero també ha destacat l’error de representar el capitalisme com una escala. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis”, ha explicat Zubero. Però ell creu que es tracta d’una piràmide: “Els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota”. Per això, el sociòleg ha defensat que el capitalisme “només pot funcionar com una economia de la mort”. “El capitalisme és un sistema que extreu més vida, naturalesa i riquesa de la que dona”, ha refermat.

El sociòleg també ha parlat de la importància de les dones en l’economia. De fet, el professor assegura que el problema és “tenir una economia que ha tingut pare, Adam Smith, però no mare”. Actualment, però hi ha dones que treballen sobre aquests temes per lluitar contra el pensament del seu dia de Smith. L’ecofeminisme és un focus d’això, però tenim un problema per conversar amb aquests discursos: “Som molt patriarcals”.

En la mateixa línia del canvi de paradigma, el professor té clar que això exigeix estar preparats per molts “des”: Descolonitzar-nos, descapitalitzar-nos, desradicalitzar-nos, entre d’altres. Zubero també ha demanat “sortir de la rotonda infinita sobre els canvis individuals o col·lectius”. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ha recalcat. El socioleg ha subratllat que on realment la societat es pot autodeterminar és “amb les decisions personals”. “Com deixaran les empreses ‘de’ si tu no deixes ‘de’ amb les empreses?”, s’ha preguntat.

Imanol Zubero també ha donat algunes claus per intentar lluitar contra el capitalisme. Ha parlat de revisar els privilegis i qüestionar “la bona sort bruta” d’haver nascut on hem nascut. “Hem de desconnectar el pilot automàtic de les nostres decisions diàries per no reproduir les estructures de denominació”, ha dit. També s’ha referit a la importància d’actuar col·lectivament; reforçar les estructures públiques; i influir col·lectivament amb perspectiva de canvi estructural. “Crec sincerament que hem de ser obertament anticolonials i antipatriarcals perquè el capitalisme mata i no és acceptable”, ha dit. “Hem de posar la vida al centre”, ha conclòs.

“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”

Després de Zubero, ha estat el torn de persones properes a l’equip de Cristianisme i Justícia. Inma Naranjo, economista i administradora provincial de l’orde de la Companyia de Maria, ha remarcat la importància de la doctrina social de l’Església per donar eines per ser crítics davant les situacions actuals. Naranjo ha recordat que el Papa ja va utilitzar el terme de “l’economia que mata” el 2013 amb Evangeliuii Gaudium. Una exhortació en la qual especificava que economitzar significa “cuidar la casa comuna”. Per fer-ho, “hem de tenir els ulls entrenats i aprendre a mirar amb els ulls d’aquells qui estan exclosos”.

Per la seva banda, Miriam Feu, responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, ha recordat que “l’economia que mata afecta amb més força les persones en situacions vulnerables”. Finalment, el professor de sociologia d’ESADE David Murillo ha parlat dels valors del capitalisme: l’individualisme, la quantificació o la maximització. “Cal comprometre’s amb el canvi i qüestionar-nos els àmbits de la vida”, ha recalcat.

Un 3 en 1 en l’acte del centre d’estudis
El director de Cristianisme i Justícia, José Ignacio García, ha iniciat l’acte recordant les tres celebracions que han tingut lloc al centre d’estudis: la lliçó inaugural del curs; l’inici de les quartes Jornades de Justícia; i la primera sessió del curs dels dijous: ‘Alternatives a una economia que mata’.

Sobre l’inici de curs, García ha explicat que enguany el centre d’estudis s’ha centrat a millorar i augmentar l’oferta de l’aula virtual. Ha destacat la resposta positiva de l’àrea d’espiritualitat i la continuació dels quaderns de Cristianisme i Justícia.

En el seu discurs inicial, García també ha agraït la tasca dels voluntaris del centre d’estudis i ha recordat la proposta d’oració i dejuni del papa Francesc per tenir presents les guerres del món.

La inauguració de Cristianisme i Justícia ha comptat amb la presència del provincial dels Jesuïtes a Espanya, Enric Puiggròs; el delegat del provincial a Catalunya, Pau Vidal; el director d’Afers Religiosos, Carles Armengol; i el vicepresident de la Taula del tercer Sector de Catalunya, Jesús Delgado.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/capitalisme-es-economia-contra-vida

Avortament, Educació, família, Política, Societat

La pandèmia invisible: la falta de fills no planificada

Leave a comment

En primer lloc, és aquesta època de l’any: les dades de població del 2023 s’estan abocant. Cada setmana apareix un excés d’estadístiques en algun lloc. Nirvana per als nerds de la demografia! Analitzar els números és avorrit, però algunes estadístiques sorprenents mereixen esment. Corea del Sud, amb la taxa de fecunditat més baixa del món (0,78), va batre el seu propi rècord amb 0,72. Al Japó els naixements van caure un 5,1 per cent, els matrimonis gairebé un 6 per cent. Sembla que Europa té més de cinquanta persones que nens en edat preescolar.

Defensor de la família

Saps què m’ha cridat realment l’atenció aquesta setmana? Les aventures de Stephen J. Shaw, un britànic resident al Japó. És un documentalista, científic de dades i ho heu endevinat, demògraf. Va produir un documental fantàstic, Birthgap – Childless World . La part 1 és accessible aquí . Les parts 2 i 3 són accessibles mitjançant subscripció. La promoció:

Sorpresa per les dades sobre la disminució de les taxes de natalitat a Europa i el Japó, Stephen es va embarcar en un viatge de 24 països per entendre les causes d’aquest fenomen. Al llarg del camí, es va trobar cara a cara amb les conseqüències econòmiques, socials i individuals de la manca de fills i la disminució de les taxes de natalitat… [A]quest documental que provoca reflexions combina històries profundament personals amb dades demogràfiques inèdites per revelar el sorprenent realitat del que ha passat arreu del món.

El senyor Shaw, pare de tres fills, s’autodenomina “aprenent de la vida” que de tant en tant s’inscriu a cursos universitaris. És president i cofundador d’Autometrics Analytics, LLC, un grup d’anàlisi/previsió de dades que assessora clients corporatius. Coneix les seves dades i posseeix un atribut inestimable per a l’esperit d’investigació: l’obertura de ment.

Home en missió

Com tants fanàtics de les dades, Shaw va creure una vegada la tesi The Population Bomb de Paul Ehrlich , la idea que ens estem reproduint massa ràpid per al subministrament d’aliments i la fam massiva està a la volta de la cantonada. Però després es va trobar cara a cara amb els fets: cap dada creïble donava suport a Ehrlich.

Abans d’aquest projecte havia assumit que la població mundial creixia de manera exponencial sense control, gairebé que no importava el que féssim pel medi ambient i perquè hi haurà molta gent.

Vaig veure que la població mundial està destinada a augmentar-se al màxim amb força rapidesa i després baixar ràpidament.

Així va començar l’odissea acadèmica que va culminar amb Birthgap – Childless World , una exposició cinematogràfica sobre la manca de naixements. Conclusió? Hi ha una pandèmia global (una real) de manca de fills no planificada.

Ensenyem molt a la gent sobre biologia a les escoles… Ensenyem als joves com no quedar-se embarassada. Realment no ensenyem res significatiu sobre la finestra de fertilitat.

Els Tècnics d’Ensenyament volen l’educació sexual, el control de la natalitat i el dret a l’avortament. Això comporta poca atenció al fi de la fertilitat humana. Birthgap proporciona una plataforma amable i molt necessària per a les víctimes de la falta de fills no planificada i no desitjada. El seu patiment ha estat fins ara amagat a la vista del públic. Això està canviant gràcies al senyor Shaw. La gent ara “està en sortida” sobre un tema personal sensible i crític per a la nostra supervivència.

https://www.mercatornet.com/the_invisible_pandemic_unplanned_childlessness

Educació, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

Ho tornaran a fer

Leave a comment

“Al País Valencià si es tracta d’extrema dreta no hi ha casualitats, només complicitats”

La majoria abrasiva de Partit Popular i Vox ha abolit a les Corts valencianes el premi que portava el nom de Guillem Agulló i que es lliurava cada 25 d’Abril a persones i entitats que destaquen en la lluita contra els delictes d’odi. La decisió els defineix i és lògica. Per què han combatre aquesta mena de delictes els que viuen de l’odi i en l’odi? Cap escurçó es torna contra el seu verí.

A part el sentit del guardó derogat, el nom i la data també els esmussa, al PP i a Vox. Guillem Agulló va ser assassinat per un neonazi, Pedro Cuevas, amb el qual s’identifiquen molts dirigents d’aquests dos partits. Cuevas els va fer la faena, el fiscal va afinar la pena i el jutge va imposar una broma macabra com a sentència i condemna. Al cap de pocs anys, l’assassí es va tornar a presentar a unes eleccions municipals en una llista carregada d’odi. Va canviar el punyal per l’acta de regidor. Si els abolidors del premi s’identifiquen amb l’agressor, l’agredit els deu fer ois. No té cap sentit premiar-lo.

Pel que fa a la data, tots ells haurien de commemorar el 25 d’Abril -batalla d’Almansa-, perquè va ser llavors quan van prendre peu els seus odis, però, a més de bèsties, són burros -valga la redundància-, i no ho fan perquè es deuen creure que això del 25 és una xifra satànica i no el seu punt de partida més efectiu.

El nom de Guillem Agulló ha quedat marcat en la consciència col·lectiva de molts valencians com un dels punts àlgids del fracàs d’allò que els més innocents -o els més canalles- van voler definit com a “Transició.” Transició, de què? Cap a on? Al País Valencià, de les pistoles als punys, perquè després de la mort allargada del dictador l’extrema dreta va continuar marcant persones i col·lectius contra els quals ha actuat amb una impunitat total. Amb la complicitat de policies i jutges.

Algun periodista arriscat hauria de fer un documental sobre l’actuació i les amistats de l’empresari José Luis Roberto, àlies el Coixo, que mai ha amagat ni ideologia, ni heroïcitats, ni negocis. Però això li costaria un disgust processal, perquè Roberto no en perdona ni una, i ni reporters ni mitjans se la volen jugar per acabar com Mónica Oltra. El problema no és el Coixo, sinó la piràmide o artefacte policial i judicial que li riu gràcies i querelles.

Coincidint amb la data de l’anunci de l’anul·lació del premi, els hereus de Pedro Cuevas han tornat a actuar. En l’inici de les festes de la Magdalena de Castelló un batalló de la mort va irrompre al casal de l’associació antifeixista La Cosa Nostra com el caval de Queipo de Llano. Armats amb barres de ferro i bats de beisbol, van arrasar tot allò que trobaven de pas fins que la reacció dels agredits els va fer retirar-se’n. Al darrere es van deixar diversos ferits, un dels quals va acabar a la UCI.

L’atac a La Cosa Nostra és de manual. De manual valencià, on no hi ha casualitats i tot són complicitats. No és casualitat que l’actual regidor de Seguretat i Urgències -quina seguretat?, quines urgències?- i candidat de la llista municipal de Vox per Castelló siga Antonio Ortolá, home de conviccions segures i membre de l’Opus.

No és casualitat que el mateix Hortolà es fera fotografiar durant la campanya electoral davant el local de La Cosa Nostra, que va assenyalar com una ruda a desbrossar.

No és casualitat que alguns dels agredits reconegueren entre els agressors membres dels Frente Orellut -els seguidors ultres del club de futbol local-, amb els quals, enmig de bufandes, pancartes i crits tribals, també es va deixar fotografiar fa poc Hortalà. Pel que es veu, tot comença i tot acaba en un mateix.

No és causalitat que la policia municipal només apareguera al final de l’agressió i per assegurar-se que els jóvens bàrbars se’n podien retirar en esquadres ordenades.

No és casualitat el to de les apreciacions de la guàrdia urbana, que ha titllat l’agressió d’“enfrontament”.

No és casualitat com ha donat la notícia la premsa habitual. En concret i perquè els encara motivats davant segons quins miratges desperten d’una vegada, la SER ho va interpretar així, traduït de l’original castellà: “Segons apunten testimonis del succés a aquesta emissora, tot s’hauria originat en una trifulga entre ultres radicals del CD Castelló”.

No és casualitat, finalment, que aquesta nova “investigació”, a càrrec de la Policia Nacional, siga lenta d’ofici i que per ara no hi haja cap detingut.

Al País Valencià no hi ha casualitats, només complicitats.

Només una ment extremadament malvada s’atreviria a fer comparacions entre l’actuació policial i judicial espanyola contra l’independentisme català o davant el feixisme espanyol. Mentre Manuel García-Castellón acusa de terrorisme els hipotètics impulsors de Tsunami Democràtic, España 2000 gaudeix d’una salut judicial que tira de tos. Mai cap magistrat ni cap magistratura ha iniciat una investigació per esbrinar a què es dediquen aquests ciutadans exemplars després de l’any iniciàtic 2000.

L’única vegada que els ressorts presumptament democràtics i aparentment caçaterroristes espanyols s’han activat contra les bandes neofranquistes va ser arran de la descarada agressió que van patir a València els convocats a la manifestació del 9 d’Octubre de 2017. Allà van ser atacades autoritats electes i ses senyories togades degueren pensar que potser havien de fer algun gest i obrir algun expedient. Ara diuen que hi haurà sentència, pactada amb la fiscalia no cal dir-ho, no siga que algú prenga més mal del necessari.

L’independentisme abatut per la força de l’estat proclama: “Ho tornarem a fer”. Per ara, però, ningú no fa res perquè ja sabem com les gasta una corona o un estat que han perpetrat l’escarment de la discrepància des que es van constituir com a tals. Els que ho tornen a fer, una vegada i una altra, són els seus patriotes. Els d’aquella corona i aquest estat. Perquè saben que els tenien i els tenen sempre al darrere.

https://elmon.cat/opinio/ho-tornaran-a-fer-812148

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política

La confesión de Anson sobre el 23-F: “Felipe González, el Rey y yo estuvimos en la operación Armada”

Leave a comment

En su 90 cumpleaños, el que fuera director del diario ABC, presidente de Agencia EFE y fundador de La Razón concede una entrevista ante las cámaras de EL ESPAÑOL con revelaciones exclusivas acerca del 23-F y la familia real.
Redacción: Daniel Ramírez
Fotografía: Javier Carbajal Video
Edición: Rodrigo Mínguez

Espanya vs Catalunya, Política, Societat

Els catalans no tenen fills

Leave a comment

Any nou, polèmiques antigues. El primer català de l’any és la fita en què el debat sobre immigració a Catalunya arriba al seu clímax i, sovint, s’hi barreja el debat sobre natalitat —sobre la baixa natalitat, concretament— sense aclarir en quins moments l’alta immigració i la baixa natalitat convergeixen en un mateix resultat i en quins no. Com que el debat al voltant del primer català de l’any és un episodi en què, per motius evidents, les posicions més reaccionàries tenen molta veu, el focus acaba posat sobre el vessant migratori de la demografia. Tot el que orbita la natalitat queda sentenciat en una sola consigna: els catalans no tenen fills. Sota aquesta consigna, que se sol enfrontar com un problema consubstancial d’algun altre, rau el desllorigador que atorga als catalans més o menys possibilitats de planificar la nostra vida a llarg termini que a la gent d’altres racons del món.

En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills

Hi ha catalans que volen tenir fills i no poden. L’Alícia Adserà, economista per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat de Boston, explicava fa un parell d’anys que “tenim un capital humà molt preparat, una inversió feta, molts anys potencials de vida laboral al davant i, alhora, dones tenint menys fills que no voldrien”. Segons dades de l’Idescat, entre un 20% i un 30% de dones a Catalunya no tindran fills, malgrat que unes quantes en volen tenir. A Changing fertility rates in developed countries. The impact of labor market institutions, Adserà apunta que als llocs on la taxa d’atur és baixa i l’entrada i sortida del mercat laboral és més fàcil i menys costosa, la taxa de fecunditat ronda els 2,1 fills per dona en edat fèrtil —la taxa de substitució poblacional—. D’aquest paradigma en són exemple els EUA, on les dones poden sortir del mercat laboral per a tenir fills amb moltes possibilitats de reincorporar-s’hi, o els estats del nord d’Europa, en què els permisos i la seguretat laboral alleugereixen els costos de la maternitat. Als estats del sud d’Europa, on les taxes d’atur són més elevades i el mercat laboral més rígid, la taxa de fecunditat és molt baixa. Així passa a Catalunya. En són afectats especialment els joves entre els 20 i els 29 anys. El resultat és que les dones perden la feina i surten del mercat laboral, o han de fer malabars amb la seva vida per continuar cobrant.

Traspassar el debat demogràfic a la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors

Per a les dones catalanes en edat fèrtil, el panorama pinta malament. En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills. Tot no pot ser. Si vols ser mare, el mercat laboral t’ho posa difícil. Si vols ser mare jove, el mercat laboral t’ho dificulta encara més. En aquesta no-elecció o elecció del tot condicionada hi ha, a més a més, el cas de les mares que deixen la feina més mesos que els compresos al permís de maternitat per gaudir de més temps amb els fills en el període inicial de les seves vides. Moltes vegades això suposa viure d’un sol sou i també tenir estalvis, cosa que no és l’habitual en la franja d’edat més castigada per les condicions del mercat laboral a Catalunya.

Els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia

Sembla que això només preocupa quan el primer català de l’any és fill d’immigrants, però prendre en aquestes condicions la decisió que serà el pla a llarg termini més important de la teva vida afecta cada dia i afecta moltes vides. Sovint, traspassar el debat demogràfic a un debat sobre la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors que hi intervenen. O ho seria si el motiu pel qual els catalans tenen pocs fills fos la voluntat de les dones de no tenir-los. Però els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia. Per això “a Catalunya els pares estrangers no tenen gaires més fills que els autòctons”, com explica l’Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics. Això no vol dir que, des d’una perspectiva menys materialista, no hi hagi un context cultural que desincentiva tenir fills.

Abans era antisistema no tenir fills. Avui és antisistema tenir-ne o fer mans i mànigues per a tenir-los jove i tenir-ne més d’un o dos

En condicions econòmiques poc favorables, de vegades sembla que l’economia és l’únic factor decisiu en tenir fills. Però també hi ha catalans que, d’entrada, no en volen tenir, o que en tenen prou amb el context econòmic per justificar la decisió, malgrat que les classes més baixes encara són les que tenen més fills al país. Sovint tinc la sensació que a Catalunya anem curts de marc moral quan es tracta de parlar de què hi ha rere la decisió de no tenir-ne. Però no només això: sovint es tracta els que no han volgut tenir fills i tenen més de, posem-hi, quaranta anys, com qui fa una aposta antisistema. Pot ser-ho en termes generacionals —comparant actors d’una mateixa generació, vull dir— però les dades mostren que, mentre que la dificultat a batre per decidir no tenir-ne és un barem subjectiu com la pressió social, la dificultat a batre per a tenir-ne són factors objectius. Algú que avui té quaranta anys podia qüestionar ideològicament el model familiar de les generacions anteriors decidint no procrear. Però si abans era antisistema no tenir fills, avui és antisistema tenir-ne o, com a mínim, fer mans i mànigues —si les has de fer i no ets la María Pombo— per a tenir-los jove, tenir-ne més d’un o dos i tenir-los amb una planificació prèvia.

Un fill no hauria d’entendre’s com un balanç entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, saps que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho

Si fem servir l’economia com a valor absolut a la balança de la procreació, avui a Catalunya és més fàcil no procrear. Si entenem que l’economia no és l’únic valor de la balança i que també hi pesa un context cultural, sobretot entre les generacions més joves, el coixí argumental per a explicar les bondats de tenir un fill —o tants com es vulguin— essent jove i amb un paisatge econòmic en contra és cada vegada més prim. Un fill són moltes renúncies, i sovint no tenim artefactes lògics per a explicar per què algú hauria d’acceptar-les, o per què tenir fills no hauria d’entendre’s com un compte de resultats entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, t’adones que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho. Si del percentatge de catalans que no tindran fills i haurien preferit tenir-ne, n’hi ha algun que pren la decisió sobre un esquema de guanys vitals —un argument parcial— serà just poder aportar a la jugada alguna cosa que no siguin altres arguments parcials per a poder decidir lliurement.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/catalans-no-tenen-fills-montserrat-dameson_1141541_102.html

Espanya vs Catalunya, Política

Injustícia i indefensió en les instruccions eternes del Procés 10/02/2024 

Leave a comment
El jutge de l’Audiència Nacional que investiga la causa de Tsunami Democràtic i dels CDR, Manuel García-Castellón, en una imatge d’arxiu. MARISCAL / EFE

Totes les causes judicials obertes arran dels fets de l’octubre del 2017 són plenes d’irregularitats i vulneració de drets, segons denuncien els advocats defensors, però n’hi ha una que aquesta setmana ha estat objecte de debat públic i que resulta especialment preocupant, i és l’eternització de les instruccions judicials, un fet que crea una indefensió absoluta en els investigats. La palma sens dubte se l’emporta la causa que s’investiga al jutjat número 13 de Barcelona, que es va iniciar el 2017, ja fa set anys. N’hi ha d’altres que porten quatre o cinc anys, i s’aparquen o es reactiven a voluntat del jutge, com passa en els casos de Tsunami Democràtic o el cas Volhov, coincidint amb la investidura de Pedro Sánchez i el debat sobre la llei d’amnistia.

Es fa difícil posar-se en la pell de persones que han viscut tots aquests anys amb l’espasa de Dàmocles de la justícia damunt del cap, sovint sense tenir informació exacta de les acusacions i veient com se’ls punxaven els telèfons i se’ls intervenien les comunicacions perquè se’ls considerava “una amenaça per a l’ordre constitucional”, tal com es reflecteix en el sumari del cas Tsunami. Darrere d’aquesta manera d’actuar hi ha molt de patiment personal i una voluntat inequívoca de castigar un moviment polític que sempre ha estat escrupolosament democràtic. A més a més, hi ha causes obertes de les quals encara no se sap res, com ara la coneguda com a diligències 104/17, de manera que encara podríem tenir sorpreses en el futur.

Davant d’aquest panorama, l’amnistia no només es presenta com una oportunitat de posar el comptador a zero i portar el conflicte polític a la taula de negociació, sinó com una oportunitat per restaurar la justícia allà on ara només hi ha injustícia i vulneració de drets fonamentals. Totes aquestes causes que ara intenten relacionar l’independentisme amb el terrorisme, a més, xoquen amb el mateix contingut de la sentència del Suprem, en què s’afirmava que tot plegat va ser una operació política per forçar el govern a negociar i que, per tant, la integritat de l’Estat mai va estar en perill.

El PSOE sembla haver entès, i això és una novetat històrica, que Espanya té un problema greu amb els jutges, i que tots els excessos que s’han produït amb l’independentisme o amb Podem es poden ampliar a molts més sectors socials i polítics d’esquerres. Des d’aquest punt de vista, i al marge de la proposta concreta de limitar les instruccions, en algun moment caldrà abordar de forma seriosa aquesta qüestió, començant per la governança dels jutges, continuant per l’accés a la carrera judicial i acabant amb una descentralització de la justícia com la que proposaven els articles de l’Estatut que el TC va anul·lar i que, entra altres coses, preveien la creació d’un CGPJ català. Si es vol posar el fill a l’agulla, cal començar a treballar ara mateix.

https://www.ara.cat/editorial/injusticia-indefensio-instruccions-eternes-proces_129_4934647.html

cultura, Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Política, Religió, Societat

L’Evangeli es transmet per mitjà de la llengua i la cultura autòctones

Leave a comment

El papa Francesc ha reprès aquest dimecres el cicle de catequesis dedicades al zel apostòlic. Ho ha fet, a l’Aula Pau VI, on ha reflexionat sobre l’evangelització al continent americà a partir del testimoni del sant mexicà Joan Dídac (1474-1548) a qui se li va aparèixer la Mare de Déu de Guadalupe per fer arribar el missatge a tot el poble fidel de Déu.

L’Evangeli —tal com ha advertit Francesc a l’inici de la catequesi— havia arribat al nou continent abans de l’aparició mariana a Guadalupe, però “havia estat acompanyat per interessos mundans”. “En lloc de la inculturació, s’havia pres amb massa freqüència el camí apressat d’implantar i imposar models preestablerts, faltant el respecte als pobles indígenes. La Verge de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb les peces dels indígenes, parla la seva llengua, acull i mestressa la cultura local”, ha destacat el Papa, reconeixent així la importància de la llengua materna, com a via per a transmetre l’Evangeli. En aquest punt, Francesc ha aprofitat per a agrair a les mares i a les àvies que són les primeres anunciadores de la fe als fills i els nets.

Després, el pontífex ha fet referència a la figura de sant Joan Dídac per destacar que “era una persona humil, un indi del poble” en el qual “es va posar la mirada de Déu, que estima fer meravelles a través dels petits”. Bergoglio ha posat el sant mexicà com a model de com s’han d’afrontar “incomprensions, dificultats i imprevistos” en el camí de l’evangelització.

“Heus aquí la fatiga, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriba l’inesperat, a vegades de la mateixa Església. Per a anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoniatge del bé, sinó que cal saber suportar el mal”, ha assegurat Francesc. “El cristià fa el bé, però suporta el mal. Totes dues coses van juntes; la vida és així. Fins i tot avui, en tants llocs inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures requereix perseverança i paciència, no témer el conflicte, no defallir. Estic pensant en un país on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden fer la seva religió bé i en pau”, ha remarcat Bergoglio de manera improvisada en referència a la situació que es viu actualment al Pakistan.

Oasis de consol i esperança

La història de sant Joan Dídac, tal com ha recordat el Papa, va començar el desembre de 1531, quan el sant mexicà tenia 55 anys. Un dia, a dalt d’un turó, se li va aparèixer la Mare de Déu i el va convidar a presentar-se davant el bisbe per a demanar-li que construís un temple en aquell lloc. A partir d’aquí, Juan Diego va haver d’anar a parlar diverses vegades amb el prelat, que inicialment no se’l creia.

“La Mare de Déu sempre és a prop per a consolar-nos i donar-nos forces per a continuar endavant”, ha afirmat el papa, fent referència al fet que va ser la mateixa Mare de Déu qui va al sant a recollir flors a la part alta del pujol i a donar-les-hi, portant-les en el seu mantell, al bisbe, com a prova de la seva aparició.

“I heus aquí: en la tela del mantell apareix la imatge de la nostra Senyora, aquella extraordinària i viva que coneixem, en els ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquell temps. Heus aquí la sorpresa de Déu: quan hi ha voluntat i obediència, Ell pot realitzar una cosa inesperada, en temps i maneres que no podem preveure”, ha subratllat el Papa.

Finalment, el pontífex s’ha referit als santuaris com a oasis de consol i misericòrdia “on tots se senten com a casa” i on “s’acull la fe de manera senzilla, autèntica i popular” amb una Mare de Déu que “escolta els nostres plors i cura les nostres penes”. “Quan hi ha dificultats en la vida, acudim a la Mare; i quan la vida és feliç, acudim a la Mare -també- per a compartir-ho”, ha conclòs el Papa.

Papa Francesc: “L’Evangeli es transmet per mitjà de la llengua i la cultura autòctones”