A falta de educación para una conducta sexual responsable, el recurso a la técnica se convierte en la tabla de salvación para borrar las consecuencias de los propios actos. Esta es la razón de ser de dos instrumentos aparentemente contradictorios, pero que responden a la misma lógica: la píldora postcoital y la recuperación de la “virginidad” por la cirugía, práctica que según cuentan crece entre jóvenes musulmanas en Bélgica y Francia.
Dentro de la feria de ofertas electorales, el PSOE propone el acceso libre y gratuito a la píldora del día siguiente en hospitales y ambulatorios, píldora que ahora se vende en farmacias con receta. Y estudia incluso despacharla sin receta, como las aspirinas. Ya solo falta hacerla obligatoria los lunes por la mañana.
El argumento para justificar la medida lo hemos oído muchas veces: se trata de que esta “contracepción de emergencia” esté máximamente accesible ante cualquier “relación sexual de riesgo” y frenar así la escalada del aborto, especialmente entre las adolescentes.
Hace unos años esta justificación todavía podía parecer plausible. Pero ahora ya existe una experiencia. Desde que se introdujo la píldora del día siguiente en España el número de unidades distribuidas en hospitales y farmacias subió de 160.000 en 2001 a 506.000 en 2005. Mientras tanto, en los últimos seis años, el número de abortos creció un 45% y los practicados en menores de 19 años han seguido aumentando desde una tasa de 8,29 por mil mujeres de esa franja de edad en 2001 hasta 12,53 en 2006.
Y un dato curioso, aunque no permita establecer una relación de causa-efecto. En las dos comunidades con gobiernos socialistas -Andalucía y Cataluña- donde la píldora del día siguiente se distribuye gratis en la red sanitaria, la tasa de abortos por mil mujeres de 15 a 44 años ha seguido creciendo en ese periodo de tiempo, y en el caso de Cataluña (13,57) supera ampliamente la media nacional (10,62).
Si en cualquier otro sector de la política sanitaria sucediera algo similar, se habrían buscado ya otras soluciones de medicina preventiva. Solo en el caso de la salud sexual impera la respuesta del más de lo mismo, digan lo que digan las estadísticas.
Reparación de emergencia
En riesgo se sienten también las jóvenes musulmanas europeas que han tenido relaciones sexuales, y que, ante una próxima boda, necesitan aparecer como vírgenes, so pena de ser rechazadas y empañar el honor familiar. Para cubrir esta “reparación de emergencia”, hay ginecólogos que reconstruyen el himen satisfactoriamente.
Incluso en Bélgica es posible que corra a cargo de la Seguridad Social, si el médico disfraza la himenoplastia como una reconstrucción vaginal por complicaciones postparto. Según datos obtenidos por el diario Le Soir, este tipo de reconstrucciones fueron 2.760 en 2004, casi el doble que en 2000. Pero es difícil tener unos datos precisos por la naturaleza semiclandestina de esta práctica.
Los cirujanos que la practican la ven como una suerte de trabajo social, gracias al cual se salva del “deshonor” a jóvenes angustiadas. Algo parecido a lo que invocaban los primeros médicos militantes del aborto, que querían salvar a las mujeres de una maternidad indeseada.
Lo llamativo es que, en esta época de prótesis y generalizada cirugía reparadora, la himenoplastia despierte irritación. El Consejo Nacional de Ginecólogos de Francia recomendó a sus miembros en 2006 que rechazaran de plano las himenoplastias, que no tienen justificación médica alguna, y que animaran a esas mujeres a oponerse a “esas tradiciones machistas”. Como puede verse, hay objetores de conciencia en cualquier campo.
Pero, si de tradiciones machistas se trata, ¿no hay machismo también en muchos casos de abortos de adolescentes cuando el chico se desentiende o el padre o la madre no ofrecen a su hija más ayuda que llevarla a la clínica abortista?
En cualquier caso, las píldoras y cirugías postcoitales responden al mismo patrón de evitar las consecuencias de una conducta sexual. En un caso se trata de preservar la infecundidad; en otro, de reconstruir una virginidad fisiológica. En ambos, la técnica corre al reparo de lo que no ha sabido evitar la educación del carácter y la voluntad. Solo cabe esperar que algún día se invente la píldora de la responsabilidad.
La setmana passada, El Punt Avui va publicar l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya”. És un article tendenciós, imprecís i, com a finestra a la realitat eclesial de Catalunya, és un article injust. Es basa només en un parell de fonts anònimes i està farcit de mitges veritats —com ara que Hakuna està fundat per un capellà de l’Opus Dei: no és així i Rourera no ho explica perquè no vol— que l’únic que busquen és reforçar un marc trampós: que l’Església catalana està preocupada per l’èxit de Hakuna, que hi ha una “manera catalana” de la fe que no té res a veure amb moviments com aquest i que, en conseqüència, ser català ha d’anar lligat a altres espiritualitats. No m’entretindré en explicar cada moviment o comunitat que exemplifiquen un tarannà eclesial. L’article projecta un esquema rígid que fossilitza els actors catòlics en un d’aquests caràcters i la realitat eclesial, sobretot la catalana, queda molt lluny d’aquest desert. Jo duc la creu de Taizé tatuada al canell perquè m’hi he passat set estius; a la Garriga hi ha un mossèn progressista; vaig anar a una escola del bisbat de Terrassa; a Barcelona alterno misses als caputxins de Pompeia, als jesuïtes de Casp i a Montalegre, regida per l’Opus Dei. He anat a les adoracions al Santíssim amb pregàries cantades de Hakuna i m’he format espiritualment allà on he trobat una església, que és sempre la casa de Jesús. Dic tot això perquè, per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal.
Per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal
En Marc Arza, amb qui no sempre comparteixo opinions però a qui respecto, escrivia a Nació Digital que “hi ha joves que trien tornar a les formes de fe dels seus avis” per explicar moviments com Hakuna. Aquesta benintencionada afirmació també queda lluny de la realitat. Hakuna i els moviments de joves que s’hi assimilen no busquen tornar a la fe dels nostres avis. Precisament, la fe dels nostres avis és moltes vegades aquest progressisme d’autoconsum que va buscar allunyar-se de la llosa del franquisme per conservar el seu espai a Catalunya. Em sembla que no m’equivoco si dic que, avui, bona part d’aquest mateix progressisme té les esglésies buides perquè, per allunyar-se del franquisme, va diluir tant el missatge que ofereix més ombres i dubtes que llums i raons. Aquesta és la fe dels meus avis i per això no m’interpel·la. Jo no he conegut la dictadura, i un tarannà a qui li tremola la mà quan m’ha d’oferir un pilar és un tarannà que, en un món en què ja sembla que tot és relatiu, no em tempta. És un caràcter tan obsessionat amb “actualitzar el missatge” —un missatge que sempre és nou i no ho necessita— que no ha sabut actualitzar-se en les maneres. Em sento més lliure que els meus avis i els meus pares perquè tinc l’oportunitat de viure la fe sense tants condicionants, conscient —i agraïda— que si avui soc catòlica és perquè moltíssimes generacions se les han empescat per mantenir viu el foc que m’ha estat llegat. Com jo, hi ha altres joves a Catalunya que ens vam confirmar en grups de vint, trenta i quaranta i que avui som els únics menors de seixanta anys a les nostres parròquies progressistes.
Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua
Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”. L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica. Fa mig any, en aquest mateix digital, vaig escriure “Crist, Catalunya?” en què ja alertava d’aquesta situació, perdoneu-me l’autoreferència. Al cap de molta gent que no té vincle amb l’Església, un catòlic és un cayetano amb la bandereta espanyola al canell. Que avui hi hagi articles en què mossens anònims alerten dels perills de Hakuna i en diguin pestes és una mostra més d’aquesta autocrítica capada. És una drecera per assenyalar les tares de l’altre sense haver de guarir-se les pròpies. A El Punt Avui, un d’ells es queixa que els joves que preparen aquestes adoracions a la parròquia, després, els diumenges, “no venen a missa”. Que això sigui una crítica i no una clau per pensar com és que aquests joves només s’acosten a la parròquia quan s’hi fan coses autogestionades que no depenen del mossèn, és d’on plora la criatura. Primer de tot perquè dir-se progressista i assenyalar algú perquè no ha anat a missa o no ha vingut a missa a la teva parròquia no és l’argument progressista que es pensen. Després, perquè si la parròquia s’omple de joves a l’adoració i no a la missa potser el problema el tens tu i la manera com fas la missa. Per últim, si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen una hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que ara mateix no se’ls ofereix res millor en la seva llengua.
Aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies perquè el missatge arribi sense haver de passar per l’espanyolitat
Sovint es parla d’una “manera de fer catalana” dins l’Església com si l’adscripció nacional catalana fos sinònim de progressisme i l’espanyola de conservadorisme. A qui hi ha darrere l’article d’El Punt Avui potser l’interessa aquesta distinció perquè permet que tot sigui blanc o negre i simplifica les coses a l’hora de fer segons quines acusacions. Aquest és un marc que va molt bé per tenir raó quan fas un article per cagar-te en els “ultracatòlics” —que moltes vegades només són catòlics— però és un tret al peu si de veritat vols parlar de la realitat eclesial. Hi ha catalans conservadors i hi ha espanyols progressistes. També hi ha tot el que queda entremig perquè, gràcies a Déu, l’Església és universal i l’adscripció nacional no implica tenir un tarannà o un altre. Si això fos així, l’Església estaria atacant la seva pròpia universalitat amb nucli a Roma. Aquestes construccions i aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi tensionetes i guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies que podríem invertir en pensar nous camins perquè el nostre missatge, que és la millor història d’amor de la Història, arribi a tanta gent com sigui possible sense haver de passar per l’espanyolitat.
Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ‘¿se puede ser católica e independentista?’
Aquest missatge també ha d’arribar a lagent que avui no forma part de l’Església perquè es pensa que no hi té lloc, o potser no s’ha fet les preguntes adequades, o ens veu des de fora, o llegeix articles com els d’El Punt Avui i conclou que tot això no li surt a compte, o veu imatges de la Jornada Mundial de la Joventut i es pensa que són uns bojos. Hakuna segur que té defectes però ha trobat una manera nova de viure la fe. Qui hi vegi una amenaça és que no ha trobat la pròpia fórmula per cultivar el seu espai. Els hi passa als progressistes —i també als tradicionalistes, quan veuen imatges de joves gaudint als concerts de la JMJ—. Si els preocupa Hakuna, que li facin la competència. En català, si pot ser, i de tantes maneres com vulguin. Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ¿se puede ser católica e independentista?, no us penseu. L’altre dia érem amb un grup d’amics i parlàvem d’això mateix. Un d’ells, exseminarista, va dir: “Jo no sé per què s’ha de ser d’una cosa o d’una altra, de Hakuna o del que sigui. Jo soc de Jesús i vaig fent”. Vaig fer un glop al meu gintònic i vaig pensar: Amén.
L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.
Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.
La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.
Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.
Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.
Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]
Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.
Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]
En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.
La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.
Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]
Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.
No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.
La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.
Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa.
Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès.
El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.
Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.
Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.
Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià.
Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.
Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?
El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.
Catedral de Tortosa. | Patrimoni Cultural Generalitat de Catalunya
Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià.
La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.
Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”.
Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe?
El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles.
El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat.
El bisbe electe de Tortosa, Sergi Gordo. | Foto: Arquebisbat de Barcelona
Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.
L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.
Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.
De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món.
Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.
Una església cristiana a Teheran, en una imatge d’arxiu. | Foto: Borna Ghasemi
Més de seixanta cristians de l’Iran han estat detinguts en contra de la seva voluntat aquests últims mesos. És la situació que s’ha viscut des del passat mes de juny en aquest país, i que ha situat els conversos de l’islam (i, també, armenis iranians) en la tessitura d’haver de fer front a elevades fiances per poder sortir de les presons on es troben tancats —o bé assistir a sessions teòriques de reeducació islàmica.
Quan falten poques setmanes perquè es commemori el primer aniversari de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, una dona iraniana d’origen kurd que va ser arrestada i torturada per la policia religiosa islàmica per no fer servir el seu hijab correctament, aquestes detencions han tingut lloc en ciutats com ara Teheran, Rasht i Orumiyeh i, en alguns casos, s’ha obligat els detinguts a abandonar el país.
Es tracta d’unes dades que han estat publicades per Article Eighteen, una plataforma que es dedica a documentar les repressions a les minories cristianes per part dels aiatol·làs. En aquest sentit, el seu director, Mansour Borji, ha parlat, en unes declaracions recollides per Ajuda a l’Església Necessitada, d’una “nova repressió de les llibertats civils” i ha afegit que l’enfocament repressiu imposat per les autoritats, inclosa la tornada a escena de l’anomenada “policia de la moral”, podria ser un “missatge tant nacional com internacional”.
Albert Cortina, urbanista, autor d’‘Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica’
Barceloní. Casat. Tinc dos fills que viuran de ple la revolucio de la intelligencia artificial. Llicenciat en Dret i Arquitectura. Ens hem de capacitar socialment i èticament per a la societat biotecnològica. Aposto per l’humanisme avançat. Crec que la transcendència ens configura com a éssers humans.
El transhumanisme és ciència o ciència-ficció?
És el nou paradigma tecnològic que aspira a aplicar les biotecnologies per crear un nou ésser humà posthumà.
En què es tradueix?
A superar la condició humana biològica. Els transhumanistes profetitzen que el posthumà serà per a l’humà el que l’humà ha estat per a tots els altres éssers vius de la Terra.
És pretendre molt.
Aquesta ideologia neix en l’àmbit anglosaxó, optimista i neoliberal, l’epicentre del qual és la Universitat de la Singularitat a Silicon Valley. Els seus objectius són la superlongevitat, la superintel·ligència i el superbenestar.
Jugar a ser déus?
Sí, una part de l’elit global somia amb convertir-se en Homo Deus, per això cal processar quantitats immenses de dades molt més enllà de la capacitat del cervell humà hibridant-nos amb la intel·ligència artificial.
Però què hi ha de realitat?
És un objectiu. La superlongevitat, per exemple, una de les apostes de Life Company fundada per Google (2013), planteja reptes socials immensos. Haurem de controlar que no tot acabi al servei de l’economia. Hem de prendre moltes decisions ètiques.
Quines creu que són les més essencials?
El disseny biotecnològic dels nens que han de néixer. Podrem decidir si eliminem la depressió, el dolor, potenciem la creativitat, la bellesa i fins i tot les experiències místiques.
La resposta sembla òbvia.
Soc partidari de l’humanisme avançat i m’estimo més parlar de la millora de tota la humanitat que de castes tecnològiques.
Deixarem de parir?
Ja s’han fet créixer embrions humans dins d’una placa de Petri durant dues setmanes. L’experiment es va interrompre per una determinació ètica de la comunitat científica. Un desenvolupament fetal totalment artificial canviaria la nostra condició de mamífers.
La tecnologia és imparable.
I ambivalent. A la Xina estan estudiant quins són els factors que defineixen els superdotats per, com amb les llavors transgèniques, crear ments superdotades. Es tracta d’un rendiment productivista molt lluny d’una visió integral de l’ésser humà.
Biologia sintètica?
Sí, i alguns van a la recerca de la consciència artificial. Ja hi ha robots que prenen decisions com el cotxe no tripulat, i en algun moment els robots humanoides prendran decisions ètiques de pes i el tema anirà evolucionant.
Em sona a ciència-ficció.
S’està desenvolupant la comunicació entre robots, i no podem garantir que en cert moment aquells robots autònoms i intel·ligents no canviïn el codi. Ho faran per simple eficiència? Prendran consciència que ho poden fer, perquè se sabran diferents, superiors…?
La por als robots és un clàssic.
Ho deia Stephen Hawking, i Nick Bostrom, filòsof d’ Oxford que als seus inicis va defensar el transhumanisme, però que als seus últims treballs sobre l’emergència de la superintel·ligència va repensar el tema. Tots dos han valorat els riscos existencials; i el tema també és a l’ONU.
La capacitat de crear i de transformar-nos a nosaltres mateixos és humana.
Però ens pot portar a la deshumanització. En el projecte Avatar 2045, impulsat pel magnat rus Dmitri Itsko, plantegen la consciència com a algoritmes que poden encarnar-se en suports hologràfics o de silici.
Que el cos mori però que la ment continuï vivint en un altre suport?
Sí, és com una nova visió de la reencarnació, de fet el Dalai-lama ha donat el seu suport a aquest projecte.
On s’ha de posar el límit?
No hi ha una resposta clara. La cosmovisió de les diferents societats humanes (agnòstica, cristiana, islàmica, budista…) ha d’arribar a un consens sobre els límits morals i ètics respecte a aspectes que ens interpel·laran.
Quin és el seu angle?
Cal tenir en compte la dimensió espiritual de la persona, perquè fins ara la visió científica ha estat molt racional i emotiva.
Emotiva?
Creen robots que imiten els afectes, però està clar que l’ànsia de transcendència no podran imitar-la. Haurem de posar damunt la taula quina és la nostra visió espiritual i no només material de l’ésser humà. Quan hibridem éssers humans i màquines haurem d’establir què és un ésser humà i què no ho és.
No sé si ho sabrem; Sòcrates continua sent més savi que nosaltres.
Ben cert, les humanitats no estan a l’altura de les preguntes, però ens les haurem de plantejar, perquè si no ho resoldran el poder econòmic, militar i polítiques no democràtiques.
Té raó.
Els transhumanistes consideren que l’eficiència ha de ser el nostre nord, però els humans no som més humans per ser més eficients. Cal connectar el cervell amb el cor, és a dir, amb la interioritat.
Ens enamorarem d’un robot?
Abyss Creations, de l’empresari Matt McMullen, ven ninots tremendament realistes de dones i homes amb total disposició a satisfer sexualment qualsevol humà. La robotització de la intimitat ja ha començat.
Optimisme Pioner en la llei del paisatge a Catalunya, la seva visió optimista és que l’ésser humà canviant-se a si mateix podrà fer un gir a la degradació ambiental. Cortina, que defensa el desenvolupament integral de la persona, va encunyar el terme humanisme avançat quan en un seminari va ensopegar amb la visió transhumanista, que considera que l’ésser humà transcendirà tots els problemes creant una raça biotecnològica posthumana; dues cosmovisions oposades. Conjuntament amb el científic Miquel-Àngel Serra, ha obert un debat social i acadèmic per pensar sobre aquesta qüestió. Ha publicat quatre llibres sobre el tema; l’últim és Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica (Teconté, 2017).
Amb quina facilitat l’aritmètica parlamentària canvia conceptes legislatius aparentment inamovibles. L’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol va obrir-ne la porta i, des d’aleshores, altres catedràtics s’han pronunciat en la mateixa direcció. Madrid és així, pot arribar a fer meravelles amb la mateixa rapidesa que et pot enredar amb un copet a l’esquena si et despistes.
M’expliquen, sorpresos a Madrid, que a la primera presa de contacte del ministre Félix Bolaños per parlar amb Míriam Nogueras, la representant de Junts al Congrés dels Diputats, de la confecció de la Mesa del Congrés, el representant socialista va quedar desconcertat perquè aquesta no li va assegurar el vot per a un diputat/a socialista per a la presidència. I que l’oferta del grup parlamentari propi no va ser suficient. Sense res més a dir, la conversa no va donar gaire més de si i queda el dubte de quina sensació van tenir tots dos. Sobretot Bolaños, que té l’encàrrec de Pedro Sánchez de construir-li una majoria que li permeti tenir el control de la Mesa de la cambra, la qual cosa avui està molt lluny de poder-li garantir.
Que aquest exemple serveixi per rebatre aquest cert estat d’ànim que tot serà molt fàcil per a Sánchez perquè ningú no té cap altra alternativa que facilitar-li els vots. Entre Sánchez o Vox, no hi ha dilema que valgui. I, certament, no hi ha dilema, llevat que el PP aconsegueixi emmordassar Vox en una negociació que té moltes cares. També per a Junts: arribar en les millors condicions a la batalla de la investidura que avui sembla molt llunyana.
Algunes peces s’han anat movent ja a Madrid. Per exemple, la de l’amnistia. Ja no es considera impossible ni es branda la Constitució per assegurar que és inviable, cosa que sí que se sostenia en la legislatura anterior. Amb quina facilitat l’aritmètica parlamentària canvia conceptes legislatius aparentment inamovibles. L’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol va obrir-ne la porta i, des d’aleshores, altres catedràtics s’han pronunciat en la mateixa direcció. Madrid és així, pot arribar a fer meravelles amb la mateixa rapidesa que et pot enredar amb un copet a l’esquena si et despistes.
Els socialistes hauran de refer la seva estratègia a la Mesa del Congrés i escollir entre pilotar una situació intermèdia amb joc per a algun partit perifèric o arriscar-se que sigui el PP qui s’ho fiqui a la butxaca. Avui, per a aquesta votació, Feijóo té 172 diputats i Sánchez, 171. Els diputats de Puigdemont no són encara de ningú i algú pot endur-se una sorpresa si no fa bé els deures. I fins al dijous dia 17 hi ha temps de sobres, però compte amb deixar les coses per a l’últim minut, perquè les amenaces o els xantatges no crec que funcionin. I és jugar amb foc.
España es el coladero de Europa de las falsificaciones
Las copias ilegales se expanden en el país, uno de los lugares de Europa donde más productos falsos se compran y hasta se fabrican y distribuyen
Uno de cada cinco españoles reconoce haber comprado deliberadamente productos falsificados. Hace dos años este porcentaje era de tan solo el 5%, con lo que el número de ciudadanos que adquieren falsificaciones se ha multiplicado por cuatro en poco más de tres años. En Europa esta práctica tan solo afecta al 13% de los consumidores, según los datos presentados por la agencia europea EUIPO esta misma semana. Spain is different.
No solo España es el segundo país europeo (detrás de Bulgaria) en consumo intencionado de copias ilegales, sino que en la franja de edad de entre 15 y 24 años el porcentaje se dispara, porque hasta la mitad del colectivo de jóvenes reconoce haber comprado a propósito falsificaciones.
Dos de cada cinco españoles admiten que tienen la intención de comprar bienes falsificados de forma deliberada
Esta lacra en España no es solo un problema de la demanda que hay para de este tipo de productos, sino de oferta. De acuerdo con los datos recogidos hace pocos días en la operación policial Fake Star, llevada a cabo en los últimos meses en toda Europa y coordenada en el territorio español por la Policía Nacional y la Guardia Civil, España es el segundo país europeo por valor de bienes incautados, con casi 23 millones de euros, especialmente ropa deportiva, artículos de lujo y calzado, en su mayoría procedentes de China, Hong Kong, Turquía y Vietnam.
Compradores intencionales de bienes falsificados en la UE
En porcentaje sobre el total
Junto a Hungría, España es el país europeo donde no solo se importan más bienes falsos, sino que es también lugar de ensamblaje y confección de los mismos, al contar con estructuras ocultas “en polígonos industriales, tiendas, almacenes y la complicidad de compañías de logística”, tal como reconocen fuentes policiales. Es decir, que el país cuenta con un sector de producción ilegal (con relevancia penal) in situ dentro del territorio.
Unos tristes récords que deberían encender la alarma social. ¿Faltan normas adecuadas? Mario Sol, abogado con décadas de experiencia en este sector, considera que “falta voluntad política de hacer uso de los medios policiales. Hay buenos controles en la frontera y de los centros de producción. Donde se falla es en el punto de venta, donde hay demasiada permisividad. Hay mucha demanda de productos falsos en determinadas zonas turísticas y, por el modelo económico español, esto hace que se encuentren fácilmente oferta y demanda. La consecuencia de todo ello es que, visto desde el resto de Europa, España transmite una imagen de cierta laxitud comparado con otros países”.
Valor económico de las copias ilegales incautadas en la UE 2021-2022
En millones de euros
“Nosotros creemos que no es un problema normativo, sino de educación”, opina Gerard Guiu, director de Andema, la asociación que defiende los derechos de marca de las empresas en España. Para convencer a los compradores de falsificaciones hay que hacer pedagogía. Y presentar argumentos concretos que a menudo a la hora de hacerse con una copia falsa las personas no tienen en cuenta. “No se trata solo de proteger la propiedad industrial de las empresas, sino de tutelar al consumidor. En ciertos productos, como cosmética o farmacia, se puede poner en riesgo la salud si no se compran productos originales y certificados, con trazabilidad. Lo mismo pasa con los juguetes de los niños. Los falsos están fabricados con piezas sin ningún tipo de garantía y podrían incluso llegar a ser peligrosos para los pequeños”, alerta Guiu. En este sentido, se puede poner el ejemplo (caso real) de unas alfombrillas para el coche que no eran reglamentarias y que se adquirieron en otros canales no oficiales: al engancharse con el pedal del acelerador, causaron un accidente.
Varios factores han agravado el fenómeno de las falsificaciones en los últimos años. Uno es el comercio electrónico. “Uno de los mayores problemas lo tenemos con la paquetería, especialmente con las compras que tienen lugar en internet con paquetes que llegan sin identificación del remitente”, explican desde Andema.
Otras circunstancias que han agravado esta lacra son la difusión de las redes sociales, que se han convertido en un canal de distribución (y también de promoción ) de copias ilegales (productos destinados sobre todo a los jóvenes más hedonistas y adictos al postureo). Un estudio de la EUIPO ha identificado que un 11% de las conversaciones sobre productos físicos podrían estar relacionadas con falsificaciones, y que un 35% de las conversaciones sobre contenidos digitales podrían estar vinculadas con la piratería.
El 71% de los que declaran comprar bienes falsificados lo hacen porque consideran que el precio del original es demasiado elevado
A ello se suma la creciente sofisticación tecnológica de las copias, que han alcanzado niveles cada vez más avanzados y que se asemejan al original, y la astucia de las bandas criminales, que consigue burlar la ley con mucha habilidad. Según varias fuentes del sector, una de las estrategias más comunes consiste en importar la mercancía falsa por un lado y el embalaje, con el correspondiente catálogo de etiquetas falsas, por el otro, para disimular el origen fraudulento del material y asegurarse así la posibilidad de ensamblar en un segundo momento sin despertar sospechas.
También el desarrollo de la economía globalizada ha impulsado el mercado de las copias. “A menudo los problemas se encuentran en las fábricas subcontratadas por las empresas titulares de los derechos, que están ubicadas en países en vías de desarrollo, o en Asia. Por ejemplo, descubrimos una planta en China que fabricaba para la marca original y al mismo tiempo producía copias falsas para mafias locales. Es también en estas plantas industriales, sujetas a controles blandos de calidad, donde se forman los criminales. Como el caso de aquellos trabajadores en Marruecos que aprendieron el negocio, se fueron a Turquía y montaron su propia actividad ilegal”, cuenta el letrado Mario Sol.
Los costes económicos anuales de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector
Los daños económicos son ingentes. Según el último informe disponible de la EUIPO (2020) sobre la situación de las violaciones de los derechos de propiedad intelectual, los costes económicos anuales estimados de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector. El mismo estudio estimaba que las industrias legítimas (legales) pierden anualmente 23.300 millones de euros en ventas directas (y 37.000 millones de euros en su conjunto) solo por tener que luchar contra la presencia en el mercado de productos pirateados. Hay datos que indican que una pyme cuyos derechos de propiedad industrial se hayan vulnerado tiene un 34% menos de probabilidades de supervivencia que las pymes que no hayan padecido una violación de sus derechos.
Estos menores ingresos se traducen, además, en una pérdida de empleo directo de 263. 196 trabajadores (que pasan a ser 373.476 para el conjunto de la UE), ya que los fabricantes y minoristas titulares de los derechos de propiedad industriales fabrican y venden menos de lo que habrían hecho de no existir la falsificación (y, por tanto, emplean a menos personas). Además, dado que los productores y vendedores de falsificaciones no pagan impuestos, cotizaciones sociales e IVA, se calcula que en la UE se dejan de recaudar cada año más de 7.000 millones de euros.
Tal vez cuesta percibir el daño que puede suponer adquirir un bien falsificado en un mercadillo, pero la percepción cambia cuando hablamos de productos más complejos. Hay ejemplos para todos los gustos; desde el Viagra comprado por internet (que no está sujeto a ningún control sanitario) a los rincones del deep web (los lugares recónditos de internet), que proporcionan enlaces a páginas donde se pueden comprar bienes falsos, lo que constituye un auténtico mercadillo virtual de lo ilegal, con el inconveniente de que estas plataformas se pueden quedar con los datos bancarios de la tarjeta. Se ha llegado a extremos, como maquinarias médicas y productos tecnológicos que han sido comprados en licitaciones públicas, poniendo en riesgo la seguridad informática de instituciones y hospitales.
Pese a todo ello, el último barómetro de percepción que elabora la EUIPO muestra que hay una minoría (pero que entre los jóvenes sube a la mitad) que considera aceptable comprar productos fake . ¿Sus motivos? El 71% lo hace porque lo considera aceptable “cuando el precio es demasiado alto” o “cuando no es disponible por vías legales (61%)” y “cuando la calidad no importa (61%)”. Peor todavía, la mitad (54%) de estos consumidores piratas defiende esta costumbre simplemente porque “todos los demás lo hacen”.
Paradójicamente, el 80% de los encuestados asegura que es consciente de que esta compra corre el riesgo de alimentar a bandas criminales y de que no hay ninguna garantía sobre la calidad del producto falso. La realidad es que hay una legión de ciudadanos que no puede resistirse al encanto de la copia ilegal. Y en España, tal como reflejan los datos, estos comportamientos se ven con total despreocupación. Y es un error.
Para no ceder ante la mercancía falsa, los consejos son sencillos. Si encuentras algo muy bonito, pero barato, lo más seguro es que sea falso; compra en webs que sean fiables, para proteger tus datos personales. En cuanto a las empresas, en la agencia europea EUIPO recomiendan que la protección mediante el registro de las marcas (y diseño industrial) pase a ser una de las prioridades, “cuando muchas pymes están más pendientes de temas fiscales u organizativos”.
Y, sobre este último punto, proporcionan una serie de datos positivos: protegerse conviene. Los sectores intensivos en derechos de propiedad industrial pagan salarios un 41% más elevados que el resto de sectores y hasta un 39% de todos los puestos de trabajo de la UE (81 millones) pueden atribuirse a estas actividades económicas.
“Tenemos un problema educativo”, sostiene Gerard Guiu, de Andema. “Hace años se creía impensable que se dejara fumar en los lugares públicos, pero se logró. Hoy se hace hincapié en la sostenibilidad y en el reciclaje. ¿Por qué no empezar a inculcar, sobre todo a los más jóvenes, la importancia de comprar productos originales?”, se pregunta.
“Dentro de unos años pasará lo mismo que pasaba con la música. Al principio, quien conseguía descargar ilegalmente canciones presumía de ello. Ahora no lo dice y en el fondo le da casi vergüenza. El objetivo es conseguir que con el producto falsificado pase lo mismo”. Del orgullo a la vergüenza.
Cuando el consumidor se siente perdonado
En 2020 se publicó un estudio pionero, Aportaciones de la psicología a la compra de productos falsificados, apoyado por el Ministerio de Industria, la Oficina Española de Patentes y Marcas, Andema y el Colegio de Psicología de Madrid. Elisabet Marina Sanz, profesora de la Universidad Europea de Madrid, fue la investigadora principal del trabajo. “Detrás de un acto de compra suele haber una presión grupal, una cierta deseabilidad social”, explica esta académica tras comentar los resultados del estudio EUIPO. “Hay que tener en cuenta los aspectos emocionales del ciudadano”, subraya. Cuando se habla de falsificaciones, no solo interviene el deseo aspiracional (mediante la compra) de pertenecer a un grupo (es el caso, por ejemplo, de un bolso de lujo), sino que el consumidor se beneficia de una cierta sensación de “inimputabilidad”.
“Si el acto de la compra no se penaliza –ni legalmente, con una multa, ni socialmente– el ciudadano que adquiere la copia falsa piensa que no está mal hacerlo. Su razonamiento es: ‘si es legal, entonces es que se permite. Y si se permite, quiere decir que es ético’”. Desde esta visión psicológica, sostiene esta investigadora, tratar de convencer al consumidor de que la defensa de la propiedad industrial representa para la sociedad un beneficio económico, incluso en términos de crecimiento del PIB, no supone un argumento convincente para quien, al hacerse con una falsificación, ya recibe un beneficio individual con el perdón (o más bien la complicidad) del conjunto de la sociedad.
El desarrollo de las redes sociales ha complicado todavía más la ecuación, porque los influencers pueden sugerir que para conseguir un buen outfit, ocultado bajo el filtro de la pantalla, tampoco hace falta conseguir ropa cara (y original) de marcas prestigiosas. Basta con conseguir copias bien hechas para aparentar y así nutrir el narcisismo creciente que triunfa en las redes.
De hecho, los estudios demuestran que tampoco hay un vínculo directo entre poder adquisitivo y compra de falsificaciones. A veces se gasta en una copia ilegal para ahorrar, pero muchas veces se hace… simplemente porque se puede hacer. “Si hasta en un mercadillo en la calle de una zona turística es posible encontrar mercancía falsa, cualquiera puede sentirse de alguna manera legitimado a llevar a cabo el acto de compra, sin culpabilidad alguna”, pone como ejemplo Elisabet Marina Sanz.
Si en el estudio de la EUIPO la gran mayoría (80%) reconoce los perjuicios que causa a la economía hacerse con falsificaciones, la realidad es que muchos caen en la tentación de la piratería. Lo que se dice y lo que se hace no siempre coincide. Somos seres humanos.
Lloret, Jaén, Benidorm, Murcia…
Operacion Fake Stars
En la Operación Fake Stars, llevada a cabo en el 2021 con fuerzas del orden de varios países europeos, se realizaron más de 3.900 inspecciones y se confiscaron prendas de vestir, calzado y accesorios falsificados relacionados con 258 marcas por un valor estimado de 87 millones de euros. Este amplio dispositivo llevado a cabo en toda Europa condujo a la detención de 378 personas y contó con la cooperación de 17 países. En lo que se refiere a España, los resultados se hicieron públicos este mes de junio. En este marco, hubo varias operaciones locales con distintos nombres –Bambos, Mare, Vega, Rosemary y Rebastion– que afectaron a varias ciudades de la Península. Vamos por orden. En Bambos se desmanteló una organización criminal, formada por personas de Bélgica, España y Paraguay. Se custodiaban prendas en un almacén en Archena, en la provincia de Murcia. Encontraron 10.000 zapatos y vestidos falsos y unos 16.000 logos de marcas empresariales listos para ser aplicados en el packaging o en los productos. Desde este lugar vendían directamente a distribuidores. También comercializaban copias falsas mediante redes sociales como Instagram y Facebook. Se detectaron hasta 34 violaciones de derechos de marca. En el caso de Mare, tras la denuncia de varias empresas la operación afectó a una veintena de puntos comerciales en la zona turística de Lloret de Mar, que comercializaban ropa deportiva y bolsos parecidos por fuera a los originales y que también almacenaban en los mismos locales, para llevar a cabo unas ventas just in time. Se detuvo a 16 personas. La mayoría de los clientes eran turistas que ignoraban el origen y la naturaleza de las prendas. En Vega se descubrió que dos compañías ubicadas en la localidad de Albatera (Alicante) proveían de falsificaciones a la región alrededor de Benidorm. En este caso también se incautó una impresora digital de tinta, que servía para la aplicación de copias de marcas. En total se confiscaron casi 18.000 prendas. En Rosemary todo empezó cuando una empresa denunció que un perfil en Instagram con 200.000 seguidores vendía (con una licencia ilegal) copias falsas de sus bienes. La organización criminal escondía los productos en Murcia y Barcelona, donde también producían material Se encontró dinero y material informático y serigráfico. En la operación Rebastion, la investigación fue llevada a cabo por la policía de Jaén. Descubrieron una infraestructura que funcionaba desde hacía años. Los criminales se desplazaban en coches de lujo y así fue como llamaron la atención de los investigadores.
Recordem aquest home clau del barcelonisme, de la premsa catalanista i del nacionalisme progressista durant els anys vint i trenta del segle passat i reconstruïm la seva tràgica mort a la serra de Guadarrama
Nascut el 21 de juliol del 1898, Josep Sunyol era l’hereu d’una de les fortunes més importants de Barcelona. El seu pare, Josep, i el seu oncle, Ildefons, eren els propietaris de la Compañía de Indústrias Agrícolas, una empresa que va tenir la visió d’extreure el sucre de la remolatxa quan, tancat el mercat de Cuba, d’altres tractaven debades de plantar canya de sucre a la Península. Així, si a l’anarcosindicalista Salvador Seguí se l’anomenava ‘el Noi del Sucre’ pel costum de menjar-se els terrossos dels cafès, a Sunyol se l’anomenava ‘l’Altre Noi del Sucre’a causa del negoci familiar.
Sunyol va estudiar a les Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni, un dels primers edificis que havia estat cremat durant la Setmana Tràgica. El batxillerat el va fer a l’Institut Barcelona i els estudis de Dret, a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar com a advocat el novembre del 1920. Va entrar tot seguit a treballar en el negoci familiar i es va casar amb Glòria Soler, filla d’una altra família barcelonina acomodada, amb qui només tindria un fill que es diria Josep, com el seu pare i com ell.
Es va fer soci del Barça l’any 1925, arran de la clausura del Camp de les Corts per la xiulada a l’himne espanyol
La Guàrdia Civil davant del Camp de les Corts el 14 de juny del 1925, el dia de la xiulada
Sunyol es va fer soci del FC Barcelona l’any 1925 arran de la clausura del Camp de les Corts durant sis mesos decretada pel capità general de Catalunya, Milans del Bosch. D’aquest episodi -clau per entendre per què el Barça és “més que un club”-, la censura va impedir que en parlessin els diaris de l’època. Si en coneixem els detalls és, en bona part, pel relat que anys més tard en va fer ‘La Rambla’. Era el 14 de juny del 1925. Al Camp de les Corts jugaven el Barcelona i el Júpiter. Hi havia 14.000 espectadors. A la llotja presidia Joan Gamper, que tenia com a convidats els exministres Francesc Cambó i Joan Ventosa. També hi era convidada la banda de música d’una esquadra anglesa que havia recalat a Barcelona i que, abans de començar el partit, en homenatge als locals, va interpretar el que suposava que era l’himne del país: la Marcha Real. En escoltar l’himne espanyol, el públic va fer una gran xiulada —una reacció que comportaria el tancament del camp i l’exili del mateix Gamper. Arran d’aquest episodi, Sunyol i molts altres s’alinearen amb el barcelonisme. Sunyol es va fer soci del club i, el juny del 1928, es va incorporar a la junta directiva liderada per Arcadi Balaguer.
Va abandonar Acció Catalana per intergrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià
Sunyol a la llotja del FC Barcelona amb Lluís Companys SÀPIENS
En els mesos previs a l’arribada de la República, Sunyol va tenir una activitat frenètica: escrivia articles i pronunciava conferències a favor del règim que esperaven. En un acte a Manresa va dir: “Si com a homes hem de ser republicans, com a catalans ho hem de ser deu vegades”. En un article de l’1 de setembre del 1930 va escriure una de les seves frases més celebrades: “Cambó ha dit: ‘República? Monarquia? Catalunya!’ Si l’important és Catalunya, doncs Catalunya! I per tant, República!”. La revista satírica ‘El Be Negre’ ho replicaria dient: “Catalunya? República? Sucre! I per tant Josep Sunyol!”. Va ser aleshores quan ‘l’Altre Noi del Sucre’ va deixar el seu partit fins aleshores, Acció Catalana, i va integrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià.
Dies frenètics a la Barcelona republicana En certs ambients, s’especulava que Sunyol podia ser candidat a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Sunyol ho va desmentir a ‘La Rambla’. Era del parer, però, que els esportistes havien de formar part de les llistes per defensar els “ideals de l’esport”. Segons Sunyol, Barcelona necessitava “instal·lacions esportives a Montjuïc, creació de gimnasos i piscines municipals, perquè els ciutadans mancats de recursos també poguessin gaudir de la cultura física igual que els que tenen accés a clubs aristocràtics”.
Com a diputat al Parlament espanyol, va ser un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República No es va presentar a les municipals, però sí a les eleccions a diputat al Parlament espanyol amb un excel·lent resultat. Ja elegit, va convertir-se en un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República. Va tenir un paper crucial després dels fets del Sis d’Octubre del 1934. Mentre que el Govern de la Generalitat i molts líders d’ERC van ser empresonats després que Lluís Companys declarés l’Estat Català, ell es va salvar d’anar a la presó perquè no es trobava al país. Tan bon punt va arribar, però, es va posar a organitzar una campanya per alliberar les autoritats empresonades pel govern de Madrid.
El 1935 es va convertir en president del Barça
Josep Sunyol presidint un acte esportiu ANC / FONS CASAS I GALOBARDES
El 1935 va ser elegit president del FC Barcelona. Aquest club vivia, a mitjan anys trenta, una greu crisi econòmica i social que, per a molts socis, només ell podia superar. La seva elecció no va estar absenta de polèmica. ‘La Veu de Catalunya’, el diari de la Lliga, l’acusava de voler polititzar el club. El cert és, però, que amb Sunyol el Barcelona va fer uns quants fitxatges importants i es va redreçar la gestió econòmica i esportiva. Amb només un any a la presidència, no va tenir temps de deixar massa empremta. Però sí que va propiciar la celebració dels triomfs culés a Canaletes. I és que la redacció de ‘La Rambla’ tenia la seu en el número 13 del passeig barceloní (avui hi ha el bar Núria). I com que l’any 1936 no hi havia la immediatesa dels mitjans de comunicació actuals, al balcó del diari penjaven una pissarra amb els resultats dels partits quan el Barça jugava fora de casa. Per això les concentracions blaugranes tenen lloc en aquest racó de la ciutat.
L’agost del 1936 va voler veure el front de guerra amb els seus propis ulls a la serra de Guadarrama, on va ser afusellat
Pàgina de l’acta de la Junta Directiva del Barça del novembre del 1937, on es nomena Francesc Casals president accidental del Club davant l’‘absència’ de Sunyol F.C. BARCELONA
Només va poder presidir l’entitat blaugrana durant un any perquè el 6 d’agost del 1936 -menys de tres setmanes després de l’esclat de la Guerra Civil- Sunyol va voler anar a veure el front de guerra amb els seus propis ulls. El dia abans havia llegit en els diaris unes cròniques massa optimistes sobre la posició de les tropes republicanes a Guadarrama. Les cròniques informaven, entre d’altres, que la Casilla de la Muerte estava en poder dels republicans. A la primeria d’agost del 1936, la serra de Guadarrama, un lloc d’importants enfrontaments armats ben a prop de Madrid, s’havia convertit en una visita obligada per a molts dirigents republicans. Hi viatjava en un Ford negre amb una bandereta catalana en companyia del periodista Pere Ventura, un tinent de milicians i el xofer. Al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid-la Corunya (per on van enfilar la serra), on hi havia una “Casilla de Peón Caminero”, anomenada ja abans de la guerra “Casilla de la Muerte” per ser un punt negre de la carretera, la presència d’una trentena d’uniformats va fer que s’aturessin.
La detenció “Viva la República!” va cridar Sunyol. L’alferes el va respondre amb una salutació similar i els va invitar a entrar a la Casilla. Sunyol els va fer una descripció de la manera com lluitaven les forces catalanes al front d’Aragó i la confiança que tenien d’aconseguir els objectius immediats d’Osca i Saragossa. També els va manifestar que els portava l’adhesió més sincera de Catalunya i volgué encoratjar-los a prosseguir amb fermesa la lluita. Els va notificar el fracàs del cop a Catalunya i els féu saber que estava convençut que la victòria republicana era qüestió de dies… Moments després, i segons les informacions que va publicar el diari ‘El Adelantado de Segovia’, els fets es van precipitar i “los cuatro visitantes fueron encañonados. Se les hizo levantar las manos, siendo cacheados. Les fueron recogidas tres pistolas, dinero en billetes y monedas de plata y documentación abundante”.
L’execució Els quatre visitants es van adonar massa tard que, malgrat portar els mateixos uniformes que els soldats republicans, els homes que els havien aturat a la Casilla de la Muerte no eren precisament partidaris fidels a la República. Segons el diari ‘ABC’, una vegada dins la Casilla, i després que aquells uniformats els escorcollessin i els sostraguessin els diners i la documentació, es va formar un piquet de 15 soldats per executar-los. Fou aleshores quan Sunyol va etzibar el seu carnet de diputat i va voler fer valdre l’autoritat que això comportava, mentre Pere Ventura intentava defensar-se dient que ell només era periodista. L’oficial feixista va replicar a Ventura que allà el que els calia eren homes amb un fusell i no pas amb una ploma. Abans que sonés la descàrrega, els quatre es van abraçar i Sunyol i Ventura encara van tenir temps de cridar: “Visca la República! Visca Catalunya lliure!”.
Després d’hores d’incertesa i de dos dies de recerca, el 9 d’agost el diari ‘La Rambla’ va publicar la notícia de la seva mort.
L’expedient del tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona Que Sunyol fos assassinat en els primers dies de la guerra no va evitar que el 26 de setembre del 1939 el tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona li obrís un expedient, alimentat per múltiples informes policials. L’expedient no es tancaria fins a l’11 de juliol del 1944 davant l’òbvia incompareixença de Sunyol. Per als instructors de l’expedient estava demostrat que Josep Sunyol era “un comunista, separatista, responsable del marcado rumbo antiespañol del F. C. Barcelona”.
Un nadó de pocs dies de vida en una imatge d’arxiu DIEGO CERRO JIMENEZ / GETTY IMAGES
La baixada dels naixements a Espanya continua sense fre també després de la pandèmia i Catalunya no n’és cap excepció. Entre els mesos de gener i març d’aquest any van néixer a Catalunya 13.530 infants, un 1,58% menys que el 2022. La dada, però, empitjora si es compara amb la del 2019, l’any abans de l’emergència sanitària pel coronavirus: aleshores la davallada frega l’11%, concretament amb un descens del 10,7% dels naixements.
Per demarcacions, Barcelona és la que més ha contribuït a la baixada catalana, amb un 2,5% menys de naixements. Per contra, a Girona han nascut un 4% més de nadons, mentre que Tarragona i Lleida s’han mantingut estables. Així ho indiquen les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que s’han fet públiques aquest dimecres.
Al conjunt de l’Estat, la mitjana és similar. Els tres primers mesos de l’any van néixer 78.534 nadons, un 1,7% menys que ara fa un any i un 10% menys que el 2019; és a dir, abans de la pandèmia. Hi ha, però, tres comunitats autònomes que se surten d’aquest registre i trenquen l’estadística. Són l’Aragó, la Rioja i Madrid, on sí que s’han registrat més naixements aquest any que l’any passat.
De fet, l’Aragó és l’única comunitat on, ara mateix, neixen més nens que fa un any i també més que en fa tres, abans de la crisi sanitària. Segons les dades de l’INE, els nadons registrats han augmentat un 8% aquest any en aquesta comunitat (amb 2.337 entre el gener i març d’aquest any) i un 2,64% en comparació amb el mateix període del 2019. A la Rioja també han nascut un 3,4% més d’infants i Madrid ha registrat un lleuger augment de l’1,3% (amb 496 i 12.653 naixements, respectivament). Tot i això, en el cas d’aquestes dues comunitats l’augment no supera la xifra del 2019, com sí que passa a l’Aragó. A l’altre costat de la balança hi ha Navarra, amb una davallada de l’11%, Astúries (-7,6%) i Extremadura (-5,2%).
Variació interanual dels naixements a Espanya. En percentatge de variació respecte a l’any passat per comunitats autònomes
Font: INE / Gràfic: Eduard Forroll Isanda
La maternitat es retarda a les grans ciutats
Una de les tendències clares que reflecteixen les dades de l’INE és que l’edat en què les dones tenen fills es retarda clarament a les grans ciutats com Barcelona i Madrid. A la capital catalana, per exemple, el nombre de mares de més de 50 anys ha augmentat un 31% respecte a fa un any. Tot i això, la maternitat a aquestes edats, amb 13 casos entre gener i març a Barcelona i 12 casos més a Madrid, és encara molt minoritària i només representa el 0,1% del total de naixements.
Si ens fixem estrictament en les franges d’edat, al conjunt d’Espanya les dones que han tingut més fills en aquest període se situen a la trentena (entre els 30 i els 39 anys). A Barcelona, per exemple el 63% de les dones que han tingut fills estaven en aquesta franja d’edat. Així i tot, les dades de l’INE d’aquest primer trimestre de l’any evidencien que, proporcionalment, l’augment més gran de naixements es dona entre les mares més joves, menors de 15 anys. Les dones que tenen fills entre els 20 i els 24 anys també augmenten, mentre que la xifra de les que són mares entre els 25 i els 29 es manté estable.
Les corbes de defuncions es normalitzen
Superades les onades i l’emergència sanitària per la pandèmia de covid-19, les corbes de defuncions tornen als nivells previs a la crisi sanitària. Després d’un 2020 del tot inusual, les morts registrades al conjunt de l’Estat també han baixat entre gener i març un 1,41% respecte al mateix període del 2022, i han crescut una mica més del 3% respecte al 2019, abans de la incidència del covid.
L’Aragó torna a ser, en el cas de les defuncions, la comunitat protagonista perquè és on més decessos s’han registrat, amb un 5,14% més que fa un any. La segueixen Castella-la Manxa, amb un 5,13%, i a una mica més de distància Madrid, amb un augment de l’1,8% de les defuncions respecte a l’any passat. A l’altre costat de la taula, a la part baixa, se situen Cantàbria (amb una davallada de les defuncions del 10%), Múrcia (-4,7%) i el País Basc (-4,5%). A Catalunya, entre gener i març es van registrar 24.230 morts, un 0,67% menys de defuncions que fa un any.
COMENTARIS
@Montserrat ArtalSEGUEIX 25/05/2023 Cap sorpresa, som mamífers i el més natural per un mamífer és no procrear si no te cau, fins el ocells no ponen ous si no tenen fet el niu, i al preu que van els nius o el seu lloguer! Dons encara que només fos per això, que també per altres coses, lo més natural és no tenir fillets! És extrany però quasi ningú s’hi oposa amb prou forca, bé tampoc en el canvi climàtic…. O així m’ho sembla.
@pollastre3SEGUEIX 18/05/2023 Cada vegada mes gent s’apunta al “childfree”, que té moltes raons (medioambientals, econòmiques, socials…) comparat amb el fet de tenir fills que no s’aguanta per enlloc
@Albert CapillaSEGUEIX 18/05/2023 Una notícia excel·lent per a totes aquelles persones corpetites que reclamen com a drets o directament menyspreuen la seguretat i la previsibilitat que ofereix la civilització i la cultura, i alhora no dubten a titllant-la de ‘càncer’ a erradicar de la Terra, en un relat simplista on la Natura és purament bondadosa i la cultura queda reduïda a tirania.1
E@Es el que sembla que hi ha ! 18/05/2023 Les dades no sorprenen. No hi ha ajudes per tenir fills, les baixes maternals de les mares són ridícules tenint en compte que es recomana que un nen s’alimenti de la mare mínim fins als 6 mesos (la mare hauria de poder assumir una part de la baixa del pare), la conciliació no existeix, els pares anem com bojos d’un costat a l’altre, recollint/deixant nens corrents per arribar a la feina puntuals. Però tot i així, alguns encara apostem per la família, que és la base fonamental de la societat.LLEGEIX-NE MENYS3
@nurialmeda 18/05/2023 yuppy…jo ho veig perfecta…hi ha 8000 millions de persones al mon i aumentant…la terra no aguantarà aquest superpoblació…deixem d’obsesionar-nos..
@Espartac 17/05/2023 “per comunitats” ? Ah, comunitats autònomes…si es mira per comunitats ètnico-religioses, n’hi ha una que arrasa…i somia en sotmetre’ns als altres.3
L@Laia 17/05/2023 i quin problema hi ha? Aviat serem refugiats climàtics.3
@PrimmiratSEGUEIX
17/05/2023 un altre rànquing espanyol..a mi m’interessaria saber com estem respecte a Occitània, el Piamont o Escòcia. 21MOSTRA TOTA LA CONVERSA
A@A new axis 17/05/2023 Doncs hi ha hgut una demanda exceptional a P3. Ja em direu quina merda de planificació fan al departament d’ensenyament
T@tangen67 17/05/2023 Fiscalitat alta i 0 ajuts. Quan fa anys un cert jordi pujol i soley parlava de la importancia de la politica demografica, la esquerreta local, cronicament estulta, s en fotia11
@Xavier Sellés 17/05/2023 Benvinguts a l’hivern demogràfic… o a la confirmació de les teories conspiranoiques.3
@Montcada2 17/05/2023 No m’estranya… si el jovent no es pot emancipar, i quan ho fa és pagant els pisos a preus de guiri, com ha de tenir fills? 151MOSTRA TOTA LA CONVERSA
@Virgínia Fernandez Gelada 17/05/2023 No m’estranya amb la “gran conciliació familiar, les grans ajudes que reben les famílies que no arriben ni per comprar pipes, la visió tan esperançadora del futur”…
gutta cavat lapidem 