Category Archives: Societat

Rafael Argullol: “Crec que es pot considerar la tragèdia del món i, alhora, dir sí a la vida”

Filòsof, escriptor i catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UPF)

El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.

En moments d’incertesa mirem als filòsofs a la recerca de respostes. ¿En aquest moment té més respostes o més preguntes?

— Més preguntes. Jo no em considero filòsof, em considero cercador de coneixement i de llibertat. Com diu l’etimologia de la paraula, som amants o entusiastes del coneixement, no tant posseïdors del coneixement. La nostra arma són les preguntes. Les respostes, quan hi ha respostes, són sempre provisionals, transitòries. Un ha de treballar el món de les preguntes i això ens acosta a l’art, que és un espai a través del qual l’home s’ha fet preguntes i ha donat respostes sensorials limitades a través de les obres. Però la cultura és sobretot un gran dipòsit de preguntes.

Ha estat treballant durant els últims quatre anys en un llibre que sortirà al maig.

— És un llibre molt extens, de mil pàgines, i està dividit en deu llibres. El primer es diu llibre de la veritat, el segon de la restitució, n’hi ha un de la jovialitat, de la llum, de l’afinitat, de la llibertat… Són una sèrie de preguntes que jo em faig respecte a mi i respecte a l’època que m’ha tocar viure. ¿M’he dit la veritat, he estat lliure, he restituït allò que se m’ha donat?

¿Té resposta a la pregunta de què és la veritat?

— És de les preguntes més antigues i més difícils de contestar, perquè mentim contínuament. Des que som petits ens ensenyen que l’estratègia vital per sobreviure és no afrontar les coses sempre com una veritat crua. Per tant, la vida és una indagació sobre la veritat. Als Evangelis, a la part de la passió, quan Jesucrist diu “vinc a donar testimoni de la veritat”, el prefecte romà Ponç Pilat li diu: “Què és la veritat?” I se’n va. Aquesta pregunta plana sobre els segles i sobre les diverses cultures. Crec que és important dir-li a l’ésser humà que la veritat ens permet viure la vida d’una manera més rica. Sobretot hem d’intentar no mentir-nos a nosaltres mateixos.

¿Vivim precisament en un moment en què excel·leix la mentida col·lectiva? Estic pensant en les xarxes socials.

— És un moment en què la mentida col·lectiva té un cert prestigi. La mentida col·lectiva sempre ha existit, a tots els segles, a totes les cultures, el que passa és que hi havia com una muralla davant d’aquesta mentida col·lectiva que pretenia desprestigiar-la i intentar lleis, comportaments, conductes que cerquessin la veritat. El que és peculiar i perillós és que a la nostra època hi ha una indistinció entre la veritat i la mentida, i aquesta indistinció no és penalitzada, fins i tot hi ha vegades que és elogiada i premiada.

Ara fa 30 anys que vostè va publicar El cansancio de Occidente, el diàleg amb Eugenio Trias. ¿S’ha redreçat aquest rumb?

— En alguns aspectes la situació ha variat molt, sobretot pel predomini de les noves tecnologies. L’any 92, que és l’època olímpica en què escrivim aquest llibre, hi havia l’existència d’ideologies i de tradicions culturals que llavors semblaven molt fermes i ara, en canvi, no ho semblen. Un dels fets distintius de la nostra època és com avances cap al futur sense capacitat per mirar al passat, analitzar-lo i reflexionar-hi. Es descarten molts dels exemples de la gran cultura que havien sigut fars per a l’home europeu, per a l’home occidental i per a l’home en general.

¿La incapacitat de reflexionar sobre el passat és, per tant, una incapacitat d’aprendre?

— Tenim una gran incapacitat de memòria. Cedim la memòria a la tecnologia. Moltes coses que abans sabíem de memòria ara confiem que internet ens les digui. Però no únicament cedim les dades a la tecnologia, sinó la capacitat de reflexió. Per exemple la cultura. La cultura no és una dada concreta. Si jo pregunto per Voltaire, no cal saber qui és Voltaire, es mira a internet. Si pregunto per la Il·lustració, igual. Si pregunto per la Revolució Francesa, igual. Tot això es trobarà a internet més o menys ben explicat, però el que internet no farà serà lligar Voltaire, Il·lustració i Revolució Francesa. La capacitat d’interrelació que en efecte és la cultura tenia o té un dels seus eixos principals en la memòria. Per això els grecs a la memòria, mnemòsine, la posaven com la matrona de les arts. La memòria és la capacitat d’interrelació, i això també en la nostra vida personal i col·lectiva. En el moment en què perdem la memòria de nosaltres mateixos, de la nostra vida, perdem d’alguna manera la nostra humanitat.

¿Sense memòria, capacitat de concentració ni capacitat d’interconnectar, ens aboquem a un temps de frivolitat?

— Diria de fragilitat. Una manca de defenses, una manca de capacitat de resistència, una manca de capacitat de concentració, això porta a una fragilitat. L’ésser humà està immers en una mena de tirania de l’actualitat contínua que fa que allò que avui és decisiu i molt important potser demà o demà passat ja no es considera o no existeix, i això el porta a una sensació que els seus referents són escassos, una sensació de nuesa.
És una paradoxa perquè en teoria tenim l’ésser humà més armat tecnològicament de tota la història de la condició humana, però això, al mateix temps, va acompanyat d’una nuesa espiritual i fins i tot una nuesa mental considerable.

I com evitem aquesta fragilitat o nuesa? Amb l’humanisme?

— L’humanisme que hem d’intentar ha de tenir en compte la fi de l’egocentrisme, la fi de tants prejudicis de tot tipus que tenia la nostra cultura, fins i tot és un humanisme que ha de tenir en compte que l’home no es pot considerar el centre del món en el sentit absolut, sinó que s’han de considerar tots els éssers vius, el cosmos. És a dir, d’una manera egoista no podem proclamar que l’home és el centre del món, com el vell humanisme feia.

Com accedim a aquest nou humanisme?

— Hi ha dos corrents contraposats. Aquest predomini de la tecnologia que porta potser una pèrdua de la memòria, de referents, etcètera, sembla que podria anar en contra de l’humanisme. Però en els últims 20 anys el nou humanisme ha afrontat de cara molts prejudicis que tenia el que hem anomenat civilització i cultura. En aquest sentit, les desarticulacions més o menys revolucionàries que s’estan produint a la nostra època en el terreny de la raça, del sexe, en tots els terrenys que estaven oblidats, són molt interessants per a la construcció d’un nou humanisme.

¿Aquest nou humanisme té una revolució clau en el lloc de les dones al món?

— Indubtablement és un aspecte molt important, potser el més destacat, però també és molt important la nova relació que molts proclamen amb el planeta, amb la terra, amb el cosmos, amb els animals. Jo aquest estiu he estat llegint molt Simenon, i és un escriptor molt important i molt interessant, pràcticament un Balzac del segle XX, però els prejudicis que hi ha a la narrativa de Simenon, com en tots els escriptors del segle XIX, farien que molta gent s’escandalitzés actualment. Em penedeixo d’haver llegit un 80 per cent de llibres que tenien contingut antijueu, perquè això era habitual a la historia de la cultura europea, de la mateixa manera que era habitual el contingut racista i el contingut masclista.

¿Potser ara sí que haurem d’arribar a la conclusió que, malgrat el que sembla, evolucionem?

— Per això deia que es troben dos corrents contraposats, un que ens despulla i un altre que ens vesteix de manera diferent de com anàvem. I si això passa amb una certa saviesa, ens pot ajudar en aquest nou humanisme i pot facilitar un futur per a la condició humana.

¿Aquest nou humanisme com dialoga amb una Europa en guerra?

— L’humanisme vell va dialogar sempre amb situacions de guerra. L’humanisme reneix al Renaixement amb guerres contínues. El Renaixement es fa a Florència amb la pesta negra molt recent i amb guerres i lluites contínues. Montaigne escrivia assajos meravellosos a 20 quilòmetres del front de guerra al sud de França. Aquest nou humanisme ha d’apel·lar a la no-guerra, com feia l’antic, però amb les condicions actuals. Per posar un exemple, la invasió russa d’Ucraïna és totalment injusta i injustificada, però s’ha de tenir en compte que el manteniment de la geopolítica antiga també és injust. Intentar mantenir l’OTAN com el bloc hegemònic al món xoca amb la nova realitat del món, i per això la Xina, l’Índia, etcètera, no es conformaran que les coses siguin igual que al segle XX.

Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions ”

Quina és la seva idea d’Europa?

— De les idees polítiques, la que més il·lusió m’ha fet a la meva vida és la idea d’Europa, però la idea que jo tenia és la de Goethe, de Rilke, de Valéry; és a dir, d’una Europa creativa des del punt de vista espiritual i cultural. Això ha estat substituït per una Europa que està massa construïda en termes burocràtics i centralistes, i en termes, per què no dir-ho, de corrupció, com s’està veient aquests dies. L’Europa unida a la qual podem aspirar és la dels primers grans pensadors, però tenint en compte que Europa de cap manera es pot plantejar recuperar la posició colonial o neocolonial, això és obvi. Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions, fins i tot per necessitats demogràfiques.

¿La seva és una visió optimista de la realitat?

— Jo soc optimista o pessimista depenent de com em va el dia des del punt de vista emocional. El primer grau de coneixement de la veritat és saber com estàs tu. Els dolors i plaers de la humanitat no deixen de ser abstractes enfront del nostre plaer i el nostre dolor. Crec que es pot ser capaç de considerar la situació tràgica del món i, alhora, voler dir sí a la vida. No únicament sobreviure sinó viure. Per això torno al començament: un ha de viure per poder viure la vida dels altres, de la mateixa manera que un ha de tenir amor propi per poder estimar.

Però vivim un auge de la ultradreta. És un fruit humà més?

— M’indigna que quan es parla de Hitler o del nazisme es digui que és una cosa inhumana… Tant de bo fos diabòlica i inhumana! El problema és que va ser humana. Jo crec que els populismes d’ultradreta actuals són la conseqüència de l’enfonsament de les ideologies il·lustrades i romàntiques en la segona meitat del segle XX. El segle XXI és bastant orfe d’ideologia i, lligat amb l’amnèsia, és molt més fàcil que surtin a l’escenari bruixots que t’ofereixin curacions i salvacions immediates.

¿Per això nosaltres som més orfes en certeses?

— Som orfes en certeses perquè les velles ideologies humanístiques creaven complicitats entre aquells que hi participaven, i nosaltres tenim la sensació de campi qui pugui. Les noves tecnologies també juguen un gran paper d’emmascarament: la gent es creu que ja està connectada, però no està connectada amb profunditat. I com a conseqüència, un dels aspectes importants de la nostra època és el sentiment de soledat, del qual se n’ha parlat força últimament.

Estem més a la intempèrie.

— Estem més a la intempèrie, sí.

https://www.ara.cat/cultura/rafael-argullol-tragedia-vida-humanisme-ultradreta-cultura_128_4583137.html

Rafael Argullol: “El hombre con miedo es proclive a creer en fanatismos”
https://www.elmundo.es/papel/cultura/2019/02/08/5c5c059afc6c83526a8b466b.html

Amnistia denuncia encobriment dels morts de Melilla

Un informe de l’organització denuncia l’opacitat i la falta de responsabilitat tant d’Espanya com del Marroc sis mesos després de la tragèdia

La policia encercla un grup de persones esteses a terra a Melilla

Amnistia Internacional carrega amb contundència contra Espanya i el Marroc per la falta de transparència i d’assumpció de responsabilitats per les morts del juny a Melilla, quan unes 2.000 persones van intentar entrar a l’enclavament espanyol pel pas fronterer conegut com Barrio Chino. Hi va haver 37 morts i 77 persones continuen desaparegudes.

“Cada dia és més gran la muntanya de proves greus i múltiples violacions dels drets humans, entre les quals la mort il·legítima i els maltractaments infligits a persones refugiades i migrants”, ha denunciat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia.

Entre els actes que “poden constituir violacions del dret a no patir tortura i altres maltractaments”, l’informe que Amnistia ha publicat sis mesos després dels fets esmenta els cops a persones que ja estaven immobilitzades o que no podien respondre a causa de les lesions, la privació de l’assistència mèdica d’emergència a ferits o l’ús reiterat de gas lacrimogen contra persones que eren en un espai tancat i d’on no podien fugir.

Algunes de les persones que van saltar la tanca de Melilla el 24 de juny (Europa Press/Antonio Ruiz)

També han denunciat les anomenades devolucions “en calent” a territori marroquí.

Les autoritats marroquines i espanyoles “van mostrar un menyspreu absolut” del principi de no devolució, perquè, remarca Amnistia, van fer expulsions col·lectives i van forçar que almenys 470 persones –segons les dades del defensor del poble–, algunes amb ferides obertes i sagnants, tornessin a mans de les forces de seguretat marroquines.

El dret internacional prohibeix als estats traslladar o tornar una persona a un lloc on pugui córrer perill real de violacions greus de drets humans, com persecució, tortura, penes cruels, inhumanes o degradants.

Per tot plegat, Amnistia considera que hi ha un “encobriment i racisme” per part d’Espanya i el Marroc, i exigeix als governs que “garanteixin la veritat i la justícia” per impedir que es repeteixin fets com aquells.

Atacs de les dues policies a la frontera

El document considera que els fets eren “previsibles” i les morts, “evitables”.

En els mesos i dies previs –afirma– els refugiats i migrants que hi havia al voltant de Melilla van ser objectiu “d’un increment dels atacs de les forces de seguretat marroquines”. A molts “els van cremar i destruir totes les pertinences” i això els va empènyer a caminar fins a la frontera.

En acostar-s’hi, la policia els va llançar pedres i va disparar gas lacrimogen. Molts van rebre cops mentre eren a terra, semiinconscients o respirant amb dificultat. Familiars de víctimes van presenciar com van morir per les pallisses.

“Les forces de seguretat marroquines i espanyoles ens tiraven de tot, bombes de gas, pedres, bales i pilotes de goma… No podíem veure res i era difícil respirar”, ha afirmat Zacharias, de 22 anys.

Amnistia diu que els serveis sanitaris del Marroc van trigar a intervenir (Europa Pres/AMDH Nador)

Acorralats i sense atenció mèdica per les ferides

Unes 400 persones van quedar acorralades en una petita zona entre tanques.

“Semblava que la policia marroquina ens deixava espai per arribar-hi, llavors ens arraconava… Ens van començar a disparar amb gas”, ha afegit Omer, un sudanès de 21 anys. La policia espanyola ens ruixava els ulls mentre la marroquina ens tirava pedres al cap”, afegeix Salih, del mateix país i de 27 anys.

Altres vulneracions que recull Amnistia és que els serveis sanitaris del Marroc no van començar a actuar fins dues hores i mitja després que acabés l’actuació de la policia. Les primeres ambulàncies es van dedicar a agafar els cossos dels morts i no a ajudar els ferits.

També s’indica que la policia espanyola no va permetre a la Creu Roja accedir a l’àrea.

La gent ferida va estar estesa, entre tanques, i a la part marroquina, fins a 8 hores a ple sol. Cap oficial espanyol va proveir assistència o va fer cap acció per arribar al lloc dels fets. Amnistia denuncia que això vulnera els articles 195 i 196 del Codi Penal espanyol.

Manifestació a Madrid el 26 de juny contra la violència policial a la tanca de Melilla (Europa Press/Fernando Sánchez)

A més, unes 500 persones van ser desplaçades –ferides i sense assistència mèdica– en bus, alguns durant 12 hores, centenars de quilòmetres a l’interior del Marroc o a la frontera amb Algèria. A molts dels retornats al Marroc els van empresonar i sotmetre a més abusos i violència.

Per elaborar l’informe, Amnistia ha recollit testimonis presencials, material gràfic i imatges de satèl·lit. Amb la informació obtinguda ha creat un model en 3D que recull els fets.

La “deplorable omissió” de responsabilitats dels dos governs

L’organització per als drets humans retreu a Espanya i al Marroc que no hagin fet públics “els resultats preliminars de cap investigació sobre el nombre de persones que van perdre la vida i les causes de la seva mort”, i que tampoc hagin investigat “l’ús de la força per part del personal de fronteres”:

“Cap dels dos governs ha fet públic tot el material gravat per cap de les moltes càmeres de vigilància al llarg de la frontera, i les autoritats espanyoles s’han negat a obrir una indagació independent”.

El Marroc ha obstaculitzat la cerca de morts i desapareguts per part de famílies i ONG. No s’ha donat cap informació a les famílies de les víctimes i s’han violat tots els estàndards internacionals.

I el Ministeri de l’Interior espanyol ha difós imatges dels fets, però amb buits clau.

El ministre Fernando Grande-Marlaska manté que no hi va haver morts en territori espanyol, malgrat que diverses investigacions periodístiques ho contradiuen.

És el cas del documental distribuït per l’ONG Lighthouse Reports i els mitjans El País, Le Monde i Der Spiegel, que han situat almenys un mort en aquesta banda de la frontera, i un altre, difós per la BBC, que coincideix amb el que algunes fonts ja havien explicat a TV3, en el sentit que les morts van ser a Espanya perquè la tanca està construïda en territori espanyol.

https://www.ccma.cat/324/desatencio-medica-i-maltractaments-amnistia-denuncia-encobriment-dels-morts-de-melilla/noticia/3201373/

Abandonament escolar prematur a Catalunya

Què ens diuen les noves dades d’abandonament escolar prematur a Catalunya?

L’Enquesta de Població Activa, publicada a finals de gener de 2022, mostra que l’abandonament escolar prematur ha baixat 2,5 punts en un any a Catalunya i se situa en un 14,8%. Tot i tractar-se d’una baixada estructural de l’abandonament, i per tant no ser fruit de polítiques destinades específicament a aquest objectiu, cal celebrar la millora de les dades i impulsar mesures eficients per prevenir l’abandonament entre l’alumnat més vulnerable.

La xifra d’abandonament escolar prematur (AEP) que teníem fins ara (segons dades de 2020) era, a Catalunya, del 17,4% de joves entre 18 i 24 anys que no tenen cap titulació més enllà de l’ESO i que declaren que no estan estudiant. Espanya, amb un 16% de mitjana, es trobava en una vergonyosa primera posició a Europa, i Catalunya per sobre de la mitjana espanyola i molt per davant d’altres comunitats autònomes amb indicadors de nivell de vida similars als nostres.

Amb la publicació de les noves dades ens trobem amb una davallada molt significativa que ens indica que Catalunya té un AEP del 14,8% i el conjunt d’Espanya del 13,3%.

La xifra, però, és una mitjana que no expressa la diferència claríssima que hi ha entre les noies que abandonen el sistema educatiu (o el sistema les abandona a elles), que són el 9,9%, i els nois, que representen un escandalós 19,4%. Hi ha altres elements a banda del gènere que també fan variar enormement aquesta taxa, com són l’origen geogràfic, el nivell d’estudis de la família i la renda.

La UE va fixar un objectiu de reducció de l’abandonament escolar especialment adaptat per a Espanya del 15% per al 2020 (que, per tant, hauríem assolit, si bé amb un any de retard), i un 9% per al 2030, que és d’aquí a vuit anys i del que ara com ara ens trobem massa lluny. Però no hem de perdre de vista que, després d’uns anys de baixada i d’un cert estancament, arribar a una xifra d’AEP per sota del 15% ha de ser un motiu de satisfacció.

Relacionat: Llegeix la publicació L’escola no és per a tu: el rol dels centres educatius en l’abandonament escolar

Cada punt percentual que reduïm són persones, nois i noies que decideixen tirar endavant, continuar estudiant, fer un grau mitjà o bé un batxillerat i graduar-se, com a mínim, en educació secundària postobligatòria. Aquest fet és un petit pas (la diferència teòrica són només dos anys d’institut) però significa tot un univers en les possibilitats d’accés a altres estudis, accés al món laboral i desenvolupament econòmic personal i col·lectiu.

Fets, per tant, gens menyspreables, sobretot si tenim en compte com han estat els darrers dos anys per als estudiants en general i per als adolescents en particular. En aquest context, continuar amb motivació, seguir anant a classe, seguir estudiant, passant exàmens i aprovant malgrat la pandèmia, les baixes de professorat, els confinaments i les classes a distància ha estat una heroïcitat. Es mereixen una ovació.

Tot i això, és important que no ens adormim amb la satisfacció i l’eufòria davant d’aquest descens de més de dos punts i mig percentuals.

Catalunya, per sobre de la mitjana espanyola i de l’objectiu europeu

Catalunya encara és la cinquena comunitat autònoma amb més AEP de l’estat espanyol. Venia de ser la setena per la cua, cosa que vol dir que estem en una pitjor posició relativa perquè altres regions ho han fet millor que nosaltres. A més, a l’espera de veure les dades actualitzades a nivell europeu, és molt probable que encara ens trobem a la cua d’Europa (o capdavanters, en una lamentable competició).

En aquest sentit, podríem parlar d’una baixada estructural de l’abandonament i la nostra regió ha seguit aquesta tendència, gairebé natural, dels joves a mantenir-se cada cop més dins els estudis secundaris. Probablement, el mercat laboral al qual es podia accedir amb poca qualificació ha perdut parcialment el seu efecte crida, a causa de la major especialització de gran part de les opcions professionals, fins i tot en les feines del sector serveis.

Relacionat: Llegeix l’article 100 dies per situar l’abandonament com el principal repte educatiu de país

No sabem què passarà quan deixem enrere la crisi provocada per la pandèmia i es reactivi l’economia de sectors menys especialitzats com el turisme o la construcció, ni quins efectes directes tindrà en l’abandonament l’augment de la pobresa. Sembla haver-hi consens, però, entre les veus expertes en AEP que la tendència serà a l’estabilització i a la baixada d’aquesta taxa.

A banda, també s’han pres mesures estratègiques valuoses, com l’enfortiment i la diversificació de la formació professional, la limitació de la repetició de curs a l’ESO o altres mesures d’emergència vinculades a pal·liar les conseqüències educatives de la COVID, com ara els fons europeus Next Generation per a l’Educació o el Pla de Millora d’Oportunitats Educatives del Departament d’Educació.

Però no podem oblidar aquest 14,8%. Són joves amb nom i cognoms. Sobretot nois, adolescents nascuts a l’estranger, joves de la comunitat gitana, alumnes provinents de famílies amb baix nivell educatiu i amb baix nivell d’ingressos. Alguns tenen dificultats d’aprenentatge, d’altres una manca d’orientació educativa, moltes segurament conviuen amb la desmotivació, la soledat i la incertesa.

També hi ha el fet que potser s’han escolaritzat en centres amb massa pocs recursos i no suficient especialització per gestionar la complexitat, amb ràtios massa elevades, matrícula viva o d’altres mancances.

Relacionat: Llegeix la proposta La fórmula de l’equitat

Per a assolir l’objectiu europeu de reducció de l’AEP pel 2030 hauríem de fer decréixer, per tant, la taxa del quasi 15% actual a un 9% de l’alumnat. Això suposaria facilitar que, com a mínim, 5 de cada 100 adolescents que abandonarien continuïn estudiant, prenguin decisions encertades, es graduïn i puguin accedir si ho volen als estudis superiors o a un mercat de treball qualificat.

Això requereix estratègies precises i intencionals: si els deixem com un mal estructural del nostre sistema, els naturalitzem i els invisibilitzem. Per si mateixos no canviaran de tendència i a més, com diuen els experts, com més baixa és la taxa, més costa reduir-la.

És una qüestió de justícia social treballar per evitar aquesta exclusió educativa, i ja coneixem solucions i estratègies d’èxit que s’estan duent a terme no gaire lluny de casa nostra. Només cal anar al País Basc o a Portugal. Per exemple, el govern basc ofereix un servei personalitzat i continuat d’orientació per a l’alumnat que finalitza la secundària postobligatòria i ha enfortit i diversificat les opcions d’FP. Per la seva banda, Portugal llançà l’any 2012 un pla integral per combatre l’abandonament i el fracàs escolar, que permeté baixar d’unes xifres d’AEP d’un 41% el 2002 a un 13,6% el 2016, centrant-se en l’atenció precoç i l’atenció individualitzada de l’alumnat amb major risc d’abandonament.

Cada jove que abandona els estudis (o que els estudis l’abandonen a ell) serà en el futur una persona adulta amb major risc de pobresa.

Si ens limitem a acceptar la nova taxa com un èxit, estem deixant de banda nois i noies, famílies que necessiten que el sistema educatiu els integri, els faci sentir com a casa i els acompanyi cap a l’educació i, per tant, cap a la ciutadania plena. Cada jove més que abandona els estudis (o que els estudis l’abandonen a ell) serà en el futur una persona adulta amb major risc de pobresa i amb dificultats per accedir als seus drets amb la plenitud exigible en una societat democràtica. Hem de posar en marxa amb caràcter d’urgència, des dels diferents estaments responsables, mesures eficients dirigides a la prevenció de l’abandonament entre l’alumnat més precaritzat per aconseguir que tinguin itineraris educatius amb sentit, amb qualitat i amb futur.

Si vols saber-ne més:

https://fundaciobofill.cat/blog/que-ens-diuen-les-noves-dades-d-abandonament-escolar-prematur-a-catalunya?utm

Els negrers catalans

Els cinquanta principals noms de l’esclavisme català

Sàpiens publica un dossier dedicat al comerç d’esclaus, una activitat en què els catalans també hi van participar. Catalunya no va ser cap potència negrera, però la implicació dels catalans en l’inhumà comerç transoceànic no va ser menor. És més, parlant en termes històrics, Catalunya ha estat un territori molt vinculat amb l’esclavitud.

A la revista trobareu els reportatges del dossier i, al web, els cinquanta principals noms de l’esclavisme català. Els hem classificat en tres categories:

  • capitans de vaixells negrers,
  • propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus-
  • i propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes.

https://www.sapiens.cat/interactius/esclaus_203564_102.html

https://www.sapiens.cat/revista/quan-erem-negrers_205959_102.html

https://www.sapiens.cat/temes/catalunya/personatges-nefastos-que-encara-donen-nom-a-carrers_17702_102.html

Un de cada quatre adolescents catalans s’ha autolesionat almenys un cop a la vida

Salut i Educació formaran mestres per detectar i acompanyar els estudiants amb ideació suïcida

Joves jugant al Complex Assistencial en Salut Mental Benito Menni,
a Sant Boi de Llobregat. PERE VIRGILI

L’onada de malestar i problemes de salut mental entre els infants i els joves no és només una qüestió de quantitat, sinó de gravetat. Un 26,8% dels joves catalans d’entre 12 i 18 anys verbalitzen que s’han autolesionat o s’han fet mal voluntàriament almenys un cop a la vida i un 43% han arribat a pensar en algun moment que es volen morir o adormir-se i no despertar-se més. Són dades que emanen de la primera gran enquesta que han fet els departaments de Salut i Educació conjuntament per mesurar el benestar emocional dels estudiants, a partir de les opinions i experiències de 270.000 alumnes d’entre 10 i 18 anys (de cinquè de primària a batxillerat i FP) de 1.965 centres. Segurament algunes de les conductes podien tenir una intencionalitat suïcida i altres eren una manera perjudicial de gestionar el dolor emocional, la ira o la frustració, sense voluntat de posar fi a la pròpia vida. Però per prevenir-les, independentment de l’objectiu, el Govern formarà els mestres en l’abordatge de conductes suïcides i autolesives perquè tinguin eines per detectar els estudiants que es trobin en aquesta situació, reaccionar-hi i acompanyar-los.

Els consellers de Salut, Manel Balcells, i Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, han presentat aquest dimecres el protocol d’abordatge del suïcidi i les autolesions a les aules. Unes instruccions que es basen en la credibilitat del mestre davant de la ideació suïcida que l’alumne verbalitza i la comunicació fluida entre la direcció del centre, la xarxa sanitària i les famílies. A partir de gener, els dos departaments enviaran als docents les directrius i recomanacions per poder actuar diligentment davant d’un alumne que verbalitzi que es vol suïcidar o que ha comès autolesions, tant si és amb intenció suïcida com si no i independentment de si passen al centre educatiu o no. Per exemple, un alumne que explica a un professor que té intenció de llevar-se la vida. En aquest cas, primordialment es demana al docent que no el deixi sol en cap moment i que informi de la situació a la direcció del centre. Serà aquesta qui, en funció de si la ideació és imminent o no, es posarà en contacte amb el 061, la família de l’alumne, l’orientador, la infermera referent i l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògic (EAP) per activar els circuits establerts.

Entre el març del 2020 i el març del 2021, les temptatives de suïcidi entre els joves es van disparar: en noies van incrementar-se un 195% i, en nois, un 10%. Aquesta escalada, juntament amb el malestar creixent vinculat als canvis vitals de l’edat i els generats per les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia, es va traduir en un augment del 23% de les visites i un 8,5% dels joves atesos als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), així com en un augment del 28,5% d’urgències hospitalàries i del 40% d’ingressos en unitats psiquiàtriques. Davant d’aquest context, l’enquesta conjunta entre Educació i Salut, que és inèdita, permet posar el termòmetre del benestar emocional dins les aules. Segons les respostes dels joves de 12 a 18 anys, un 5,8% dels adolescents catalans han pensat “sovint” en fer-se mal a ells mateixos; un 8,3% ho han pensat “diverses vegades”, i un 19,1%, “poques vegades”. En total, un terç dels estudiants han tingut pensaments autolesius com a mínim un cop a la seva vida.

Sobre el pensament de voler morir, fins a un 43% d’aquests menors han verbalitzat tenir-los: un 8,7% els han tingut de forma recurrent; un 10,9%, diverses vegades, i un 23,8% en alguna ocasió. El 49,1% afirmen no haver-hi pensat mai i un 4,5% s’estimen més no respondre. A la pregunta “En algun moment t’has fet mal de manera voluntària o conscient?”, un 64,1% diuen que no ho han fet “mai” i un 9,9% no volen respondre. La resta sí que ho han fet en algun moment: el 17,4% unes “poques vegades”, el 6,2% “ocasionalment” i el 3,2%, “sovint”. “La lectura sobre els pensaments suïcides s’ha d’analitzar amb precaució”, ha volgut matisar la directora general d’Alumnat, Anna Chillida, que en general n’ha fet una primera lectura positiva, adduint que la gran majoria dels alumnes (79,4%) perceben que el seu estat de salut és bo.

Generació marcada pel covid
Tot i que la tendència de defuncions per suïcidi es manté estable –en els últims cinc anys 53 menors s’han llevat la vida i la taxa d’incidència és de 2 per cada 100.000 habitants–, la fotografia que ofereix l’enquesta confirma la gravetat de la salut mental infantojuvenil. “Els joves han patit molt directament el confinament, les mesures de distanciament físic i l’ús de les mascaretes. Primer no van poder anar a l’escola i després no podien relacionar-se lliurement amb els seus iguals o els seus avis”, ha explicat la directora general de Planificació i Recerca en Salut, Aina Plaza. Tots aquests canvis en una etapa convulsa, plena de canvis físics, emocionals i relacionals, poden empènyer els joves a tenir conductes perjudicials per a la seva salut i integritat física. “Hem fet aquesta guia perquè és una preocupació compartida pels dos departaments. Ens preocupa la generació de joves que estan marcats per la pandèmia”, ha dit Cambray.

La guia l’ha elaborat la cap de psiquiatria infantil de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Montse Pàmias, que ha destacat que el covid ha provocat situacions d’estrès que “han desencadenat trastorns mentals de manera especial entre els nens, que són més vulnerables quan canvia el seu entorn”. Les autolesions no sempre s’associen amb la intenció de suïcidar-se ni a una malaltia mental. Són força freqüents entre els adolescents –entre un 20% i un 30% han experimentat algun episodi autolesiu– quan acaben la primària i comencen la secundària. De fet, la distinció entre els dos tipus de lesions (les suïcides i les que no ho són) és una de les prioritats de la guia, juntament amb la possibilitat d’ensenyar alternatives als alumnes propensos a fer-se mal per canalitzar el malestar o les emocions. “La prevenció des dels centres educatius és ideal: perquè és un espai democratitzador, perquè hi podem treballar de manera igualitària independentment de l’estrat social”, ha afirmat el conseller Balcells. En aquest sentit, també ha defensat que la coordinació entre Educació i Salut permetrà que la relació entre el sistema educatiu i sanitari sigui més àgil per garantir una atenció prioritzada en els casos que calgui.

L’enquesta a partir de la qual s’ha pogut radiografiar la situació emocional dels alumnes s’articula entorn de cinc blocs: l’autopercepció de salut, la manera com se senten en el seu entorn escolar, quina relació mantenen amb la família i si han patit situacions de violència (en què s’inclouen les temptatives de suïcidi) i abús i addiccions. En aquests últims dos blocs només han participat 180.000 alumnes, ja que se n’han exclòs els nens de 5è i 6è de primària. El risc de patir un trastorn mental entre els 4 i els 14 anys ha anat incrementant a Catalunya des del 2015, quan un 4,5% dels infants tenien possibilitats de desenvolupar-ne. El 2019 la xifra va créixer fins al 7,5% i el 2020 es va assolir la xifra rècord del 10,6%. El 2021, el risc va baixar lleugerament al 9,4%, però continua molt per sobre de la registrada a l’època prepandèmica.

https://www.ara.cat/societat/salut/quatre-adolescents-catalans-s-han-autolesionat-almenys-cop-vida_1_4573321.html?utm_source=newsletter

El director del Clínic esclata per les agressions sexuals: “La societat és masclista, està malalta”

Josep Maria Campistol qualfica les dades d'”esfereïdores” i ha instat les administracions a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”

L’augment de les dones ateses per violacions i agressions sexuals a l’Hospital Clínic han posat en alerta els responsables del centre. Durant la presentació de l’informe anual que s’ha fet aquest dijous, el director general de l’hospital, Josep Maria Campistol, les ha qualificades d’”esfereïdores” i ha afirmat que els números confirmen que “tenim una societat masclista i violenta, que està malalta”.

Campistol ha afegit que “és absolutament dramàtic que al segle XXI tinguem aquestes xifres” i ha instat les administracions i els responsables sanitaris a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”. El director general del Clínic ha assegurat que “avui no estem contents, no és un bon dia“.

La xifra més alta d’atencions a l’hospital

El nombre de víctimes ateses ha estat la més alta que s’ha registrat mai a l’Hospital Clínic i suposen un augment del 51 % respecte a l’any anterior. La doctora Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere, i Teresa Echevarría, infermera i fundadora de la comissió, creuen que l’augment es deu a diversos factors i que un dels principals és que “les dones joves són més conscients i no tenen tanta vergonya de denunciar” com podia passar anys enrere.

72 dones ateses per punxades

Una de les dades destacades de l’informe és que durant el 2022 s’han atès 72 dones que havien patit punxades a discoteques i zones d’oci. En dos dels casos, hi va haver una agressió sexual posterior i les noies no es van adonar de les punxades fins que se’ls va fer l’exploració física. En la resta —70— no es va produir cap agressió. Ara bé, tot i que no es poden considerar agressions sexuals, els responsables del Clínic afirmen que “és igualment violència masclista”, perquè es tracta “d’una manera d’atemorir les dones”. Des de l’hospital confirmen que en cap del casos es van detectar substàncies.

https://beteve.cat/societat/director-hospital-clinic-esclata-agressions-sexuals-societat-masclista-malalta/?s=03

Cada hora moren 5 dones o nenes assassinades per violència masclista arreu del món

L’informe de l’ONU amb motiu del 25N denuncia que “la llar és un lloc mortal per a moltes dones i nenes” del món

La majoria de les dones i nenes assassinades arreu del món són assassinades pel simple fet de ser dones i nenes.

Així ho mostren les dades recollides per l’ONU, que calculen que cada any són assassinades unes 81.100 dones i nenes.

D’aquestes, gairebé 6 de cada 10 (un 56%), està demostrat que moren per violència masclista, a mans de la parella o exparella, o per membres de la seva família.


La llar, un lloc mortal

I és que per a moltes dones i nenes, casa seva, que hauria de ser el lloc més segur, es converteix en un lloc mortal.

Són 45.000 dones i nenes que moren cada any per violència masclista, cosa que vol dir que, de mitjana, cada hora més de cinc dones i nenes són assassinades per la parella o per familiars.

Manifestació contra la violència masclista a Mèxic durant la celebració del Dia dels Morts(Reuters/Raquel Cunha)

I és probable que siguin molts més, perquè l’informe de l’ONU presentat amb motiu del 25N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, denuncia que “la veritable escala del feminicidi pot ser molt més gran”.

El motiu? Sobre la resta de morts intencionades de dones que s’han pogut comptabilitzar -més de 4 de cada 10- no hi ha dades que permetin saber si estaven motivades o no pel gènere de la víctima.


“Una dona o nena a la qual hem fallat”

“Cap dona o nena hauria de témer per la seva vida per ser qui és”, diu Ghada Waly, directora executiva de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, que signa l’informe juntament amb Sima Bahous, directora executiva d’ONU Dones

“Per aturar totes les formes d’assassinats de dones i nenes relacionats amb el gènere hem de comptar totes les víctimes, a tot arreu i millorar la comprensió dels riscos i els factors del feminicidi”, explica, “per poder dissenyar respostes de prevenció i justícia penal millors i més efectives”.

Una moto de la policia crema a Teheran durant les protestes per la mort de Mahsa Amini després de ser detinguda (Reuters)

Bahous, per la seva banda, remarca que “darrere de cada estadística de feminicidi hi ha la història d’una dona o nena a la qual hem fallat”, perquè “aquestes morts es poden prevenir; els coneixements i les eines per fer-ho ja existeixen”.

Violència masclista arreu del món, amb formes diverses

L’informe “Assassinats per raó de gènere de dones i nenes” denuncia també que “la violència contra les dones i les nenes és una de les violacions de drets humans més generalitzades arreu del món”.

Assenyala, però, l’existència de diferències en funció de la regió del món on s’habita. 

Així, el 2021, la taxa d’assassinats relacionats amb el gènere en l’àmbit de la llar es va estimar en 2,5 per cada 100.000 dones a l’Àfrica, 1,4 a Amèrica, 1,2 a Oceania, 0,8 a Àsia i 0,6 a Europa. La mitjana mundial és d’1,1 assassinat per cada 100.000 dones.

Manifestació contra la discriminació i la violència masclista a París, aquest novembre (Reuters/Benoit Tessier)

Els casos recollits en l’informe de l’ONU inclouen els assassinats fruit de la violència en l’àmbit de la parella, les violacions amb assassinat, els anomenats “assassinats d’honor”, els assassinats relacionats amb el dot, els assassinats de dones acusades de bruixeria i els assassinats per raons de gènere relacionats amb conflictes armats, amb el tràfic de persones i altres formes de crim organitzat.

Més enllà de mesures per prevenir la violència masclista, com identificar les víctimes de seguida i oferir-los suport i protecció, i recollir totes les dades sobre feminicidis, l’informe també remarca la necessitat d’abordar-ne les causes profundes, transformant les masculinitats i les normes socials perjudicials, i eliminant les desigualtats estructurals de gènere.


Guterres: “Que el món declari: ‘Tots som feministes'”

En un missatge amb motiu de la commemoració del 25N, el secretari general de l’ONU, António Guterres, ha volgut remarcar que la discriminació de les dones “limita la participació de les dones i les nenes en tots els àmbits de la vida, nega els seus drets i llibertats bàsiques i bloqueja la recuperació econòmica equitativa i el creixement sostenible que el nostre món necessita”.

Guterres ha fet una crida als governs i a la societat civil a actuar per combatre aquesta xacra, dissenyant, finançant, aplicant i participant en lleis i plans d’acció específics, i ha tancat la seva intervenció demanant que el món “alci la veu en suport als drets de les dones i declari amb orgull: ‘Tots som feministes'”.

https://www.ccma.cat/324/5-dones-o-nenes-assassinades-cada-hora-per-violencia-masclista-arreu-del-mon/noticia/3198169/

Cobrar per estudiar i més places de FP: reclamen un pla de xoc contra l’abandonament

La Fundació Bofill calcula que les mesures costen uns 350 milions d’euros anuals

El sistema educatiu català és com un colador, amb forats gegants per on cauen milers de nois i noies que deixen els seus estudis abans d’hora: només l’any passat 74.000 joves van abandonar els estudis abans de graduar-se. Les xifres són escandaloses: el 14,8% dels nois entre 18 i 24 anys no tenen cap titulació més enllà de l’ESO, cosa que situa Catalunya al capdavant dels països europeus amb més joves poc qualificats i sense estudis obligatoris, només per darrere de Romania.

Un de cada deu no té l’ESO, un de cada quatre deixa batxillerat abans d’acabar i –atenció– 4 de cada 10 matriculats a cicles de grau mitjà no arriben a finalitzar-los. Per situar l’abandonament escolar prematur per sota del 10%, tal com demana la Unió Europea, la Fundació Bofill ha preparat un pla de xoc amb mesures concretes, que costarien uns 350 milions d’euros anuals, entre les quals destaquen les 11.000 beques salari anuals a joves de 16 a 18 anys perquè estudiïn i les 15.000 noves places públiques de grau mitjà a la FP.

Tot i que en els últims anys s’han reduït notablement les xifres d’abandonament –el 2008 un 32,9% d’alumnes deixaven els estudis– perquè les crisis econòmiques retenen els alumnes al sistema, el director de la Fundació, Ismael Palacín, diu que “tenim un abandonament escolar que no ens mereixem” i que hi ha un “risc de cronificar i normalitzar” els nivells d’abandonament actuals. I ha explicat que en l’última dècada han demanat insistentment als polítics que ataquin el problema i que “tothom diu que és gravíssim però mai acaba passant res”.

L’abandonament escolar afecta especialment els joves d’origen immigrant i de famílies amb nivells baixos de renda i estudis, i té conseqüències nefastes per als afectats: pateixen pràcticament el doble d’atur i tenen sous més baixos, més problemes d’habitatge i més mala salut.

Davant d’aquesta situació, la Fundació Bofill ha presentat la proposta Zero abandonament: una agenda de xoc contra l’abandonament escolar prematur a Catalunya, elaborada per Elena Sintes, Miquel Àngel Alegre i Alejandro Montes. Les propostes es mouen en quatre àmbits.

1. Identificar els alumnes en risc
Des del 2016, el departament d’Educació té en marxa el RALC, un registre d’alumnes que es limita a recollir dades molt bàsiques de cada estudiant. El que proposa la Bofill és que aquest registre s’utilitzi per identificar i fer seguiment de cada alumne, introduint-hi dades més enllà de les acadèmiques i, sobretot, compartint-les amb els ajuntaments i centres educatius per facilitar l’acompanyament dels joves.

2. Més beques i ajuts
Un cop s’hagin identificat els joves vulnerables i en risc de deixar els estudis, es planteja donar uns 570 euros mensuals a 11.000 joves de 16 a 18 anys de llars desfavorides per desincentivar-los de buscar feina i garantir que segueixin al sistema educatiu, en el que es coneix com a beques salari, una iniciativa que ja fan algunes universitats. Segons la Bofill, la mesura tindria un cost de quasi 63 milions d’euros. També es plantegen 13.000 ajuts al transport per als joves que han de desplaçar-se per accedir als estudis postobligatoris i reservar places de FP per als alumnes vulnerables, tal com ja es fa a infantil i ESO.

3. Recursos d’orientació i suport
La fundació assegura que trencar les barreres econòmiques és una condició “necessària però no suficient”. El que cal, afirmen, també és reforçar l’acompanyament als que estan a punt de deixar d’estudiar: proposen plans individualitzats d’orientació educativa, suport socioemocional i acompanyament des de 1r d’ESO fins al final de la postobligatòria, així com programes locals de mentoria a les grans ciutats perquè els joves absentistes tinguin referents estables.

4. Ampliació de l’oferta pública
Les alternatives actuals al batxillerat són “insuficients”, segons la Bofill, que reclama 27.000 places més a la pública: 15.000 de FP de grau mitjà (costaria 81,5 milions d’euros), 5.000 de PFI (18 milions) i 5.000 més en centres de noves oportunitats.

https://www.ara.cat/societat/educacio/cobrar-estudiar-mes-places-fp-reclamen-pla-xoc-l-abandonament_1_4542446.html

Avui vivim un individualisme de masses

José R. Ubieto, 14-11-2022

Vivim al nostre món, alhora global –i sembla que il·limitat– i alhora local i reduït. Un món on l’individualisme està de moda, però no el que és tradicional, que es caracteritzava per encarnar els valors del deure, la fermesa o l’autenticitat, sempre a distància del seguidisme de la massa. Avui vivim en un individualisme de masses, cosa que no deixa de ser una paradoxa: cadascú se sent especial, diferent, excepcional –tot ell o tot ella–, i, tot i això, tots consumim el mateix, als mateixos llocs i alhora.

Si abans ens definíem a partir del que fèiem (forner, cirurgiana, periodista) o dels ideals que ens servien de brúixola (catòlic, d’esquerres, ecologista), avui som el que sentim (de gènere fluid, víctimes, depressius, indignats…). El nostre jo ha pres les regnes de les nostres vides i es prolonga, ara, en el metavers i els seus avatars, on podrem tunejar-lo fins a fer-lo irreconeixible. Aspirem a redecorar el nostre món per escapar-nos –encara que sigui unes quantes hores– d’aquella altra escena virtual, però també somiem augmentar la nostra realitat i les nostres capacitats amb nous gadgets, xips corporals, assistents d’intel·ligència artificial, robots… Qui no té ja un rellotge que l’informa cada minut de les constants vitals i les performances diàries (passos, velocitat), cosa que alimenta la fantasia de l’autocontrol i el domini del cos?

Fins aquí les bones notícies. Descobrim ara el vel del costat salvatge del nostre món: més adolescents tancats a casa després de la pandèmia i refugiats en les pantalles, autolesions i temptatives de suïcidi en augment, consum de psicofàrmacs (a Espanya, més de 2,5 milions de persones en consumeixen cada dia, som líders a Europa), patologies de la feina (burn-out), precarietat social (desnonaments, pobresa), bretxa de gènere… I, cada vegada més, bombolles d’odi digitals que serveixen de refugi a molts subjectes que se senten commocionats pels canvis accelerats i orfes de referències estables.

No ens hem d’espantar, però sí pensar alternatives que conjuguin el nostre món particular amb els altres que habiten el seu. Les promeses miraculoses de la felicitat enllaunada i el coaching emocional –com a pedaços d’aquest jo en conflictes, angoixat i confús– serveixen per al que serveixen. Són efímeres i instantànies, i els seus efectes es dilueixen amb la mateixa velocitat amb què arriben.

Hi ha una altra fórmula més realista i interessant sobre la qual han debatut aquests dies a Barcelona 500 psicoanalistes (ELP): les invencions singulars que cadascú troba –amb ajuda d’altres– i que li permeten fer el seu món més suportable.

https://www.lavanguardia.com/vida/20221114/8604029/hoy-vivimos-individualismo-masas.html