Qui va guanyant la guerra de les idees a Ucraïna?
Ja podem dir quins filòsofs guanyen la batalla i amb quines idees en cadascun dels dos bàndols; perquè tant Putin –que no tots els russos– com l’OTAN –que no tot Occident– té pensadors que els justifiquen.
Quines idees armen el bàndol atlantista?
La majoria d’intel·lectuals d’ Occident crec que coincidim que un dia caldrà portar Putin davant el Tribunal Penal Internacional i jutjar-lo pels seus crims.
I si s’hi resisteix? Té arsenal nuclear.
També es mereix un cop d’Estat; però recordi que ni Rússia ni els EUA no reconeixen aquest tribunal…, em temo.
Llavors el TPI només jutja els criminals de guerra de països sense arsenal nuclear?
I la falta d’universalitat de la justícia en reflecteix una altra: són els nostres valors –democràcia, llibertat, sobirania– universals? És la llibertat o la democràcia el mateix per a un rus que per a un xinès, català o danès?
I si “llibertat” no significa el mateix per a altres països… podem “alliberar-los”?
Si aquests valors no són universals, tampoc serveixen en geopolítica. Avui tots condemnen Rússia, pel fet de violar fronteres, perquè tots tenen les seves fronteres; però, per això mateix, l’ Índia, la Xina i altres (si comptem, són la majoria de la humanitat) desconfien d’una expansió sense límit de l’OTAN.
Es pot imposar la democràcia?
Michael Walzer creu que ho hem de fer i que la democràcia nord-americana és la democràcia. Així, la guerra d’ Ucraïna, com la de l’ Iraq, és justa. També les d’Israel, per ser democràtic, contra els palestins, que no ho són.
No té un recorregut teòric limitat?
I sense suport militar, encara menys. El sacrifici de vides a Iraq, Israel i Ucraïna està per ell justificat perquè serveix a la democràcia: els morts de l’ Iraq van valer la pena.
Hi haurà atlantistes més interessants…
Habermas és una institució. Va encunyar el concepte de patriotisme constitucional, el pacte fundacional dels ciutadans d’un país entorn de la seva Constitució tinguin la identitat que tinguin. Així supera el tribalisme nacionalista, que duu Alemanya al desastre.
I són interpretables les constitucions?
Aquest és el punt feble de Habermas: la Constitució depèn de la seva interpretació. Fukuyama va més lluny: no caldrà imposar la democràcia amb armes, perquè acabarà imposant-se al món pel seu propi valor.
I aquest seria el seu “ final de la història”?
Però també és universalista: pretén saber què volen tots els altres humans així que o l’OTAN s’expandeix amb els seus valors o els autoritaris com Putin o la Xina ens imposaran els seus. En canvi, Gianni Vattimo…
El seu mestre i pare del postmodernisme.
O Derrida o Chomsky, que demana que a Ucraïna es negociï ja abans d’arribar al conflicte atòmic, dubten que tots els humans creguin el mateix i molt més del seu dret a imposar-lo per la força. No estan alineats.
La gran pregunta no és si es pot imposar per les armes el que creus vàlid?
Bernard-Henri Lévy també creu que no només podem, sinó que hem d’imposar la nostra llibertat i democràcia a tot el planeta i si és necessari, també per les armes.
No ho va intentar Napoleó? No és ara la russificació imposada de Putin a Ucraïna?
Anem als partidaris de Putin: si Habermas vol transcendir l’emoció tribal identitària, els pensadors de Putin s’han quedat en el més elemental dels tribalismes.
Qui és el més influent al Kremlin?
Ivan Ilín, el cadàver del qual va manar repatriar Putin, és un neofeixista neocristià supremacista per qui la llibertat per als russos de tots els països no és més que formar part de Rússia, que té una missió especial…
Un altre poble elegit amb líder preclar?
La gran pàtria russa està cridada per Déu a seguir un líder providencial cap a la plenitud sobirana per a la redempció del món.
Simplista, però te suport nuclear darrere.
Vladislav Surkov combrega amb Ilín i a més parla amb Putin, a qui ha convençut que Ucraïna no és sinó aquella Rússia per redimir dels altres territoris que van ser l’antiga URSS. I endevini qui ha de ser el seu líder.
No fan massa la gara-gara al Kremlin?
Per Surkov, l’enemic ideològic de tanta virtut russa és el cosmopolitisme corrupte occidental. Però el pensador de Putin més perillós i interessant és Aleksandr Duguin.
Per què?
És modern en la seva defensa de l’individualisme, però afirma que Rússia té el deure històric d’unir l’imperi euroasiàtic.
Qui domina Euràsia domina el món.
I Euràsia i el món necessiten un líder autoritari postdemocràtic que superi el xoc de civilitzacions i sigui la tercera via entre l’ Occident liberal i l’ Orient il·liberal.
Entre l’OTAN i la Xina: visca Putin?
Per això, Duguin és avui el pont ideològic entre el Kremlin i Vox, Le Pen, Meloni i els altres que li donen suport a la UE.
Idees amb armes
La història va rimant en els fets; i la de la filosofia, en els conceptes. En la defensa de Bernard-Henri Lévy de la guerra per imposar la democràcia occidental al món ressona la de Napoleó per imposar la Revolució Francesa a Europa. Al final, la pregunta és, ja des de fa 2.000 anys, si hi ha valors universals; i si, per tant, el que els països de l’OTAN entenem per llibertat i democràcia és el mateix que entenen a la Xina, l’ Índia, Rússia… I, avui, Ucraïna. I, més important encara: si podem imposar-les per la força o només evitar que ens imposin dictadures. A un costat i l’altre del debat s’alineen els nostres pensadors atlantistes i els que donen suport a Putin. Zabala els resumeix aquí. I, escoltant-lo, un conclou que sempre preferirà decidir per si mateix en què creu abans que d’altres ho decideixin per ell i l’hi imposin per les armes.
https://www.lavanguardia.com/encatala/20220603/8313611/l-extrema-dreta-vol-putin-guanyi-i-domini-eurasia.html
gutta cavat lapidem 