Els nascuts per donació de gàmetes reclamen informació sobre els seus pares. França i Portugal, van eliminar l’anonimat el 2018.

És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant.

Compensació econòmica dels donants: 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls

“No som un somni de ningú”. A Maria Sellés, de 32 anys, la violenta la retòrica de les clíniques de reproducció assistida, que solen fer servir aquestes paraules: somni complert, il·lusió, la teva criatura a casa o et tornem els diners. “Tot està pensat perquè uns pares que no poden tenir fills els puguin tenir, tot es fa des d’un presumpte dret a maternar que no existeix. M’és igual que siguis lesbiana, gai o heterosexual”. La seva mare va decidir tenir una filla sense parella a començaments dels noranta i va recórrer al banc d’esperma de Cefer, una de les clíniques pioneres del sector. “Ella no m’ho va ocultar mai ni vaig tenir la sensació que m’havia enganyat, però m’ho explicava d’una manera molt tècnica i jo no entenia per què no podíem parlar-ne amb la meva àvia i els meus oncles”, diu Sellés.

Als 29 anys es va adonar que aquell buit entorn del seu pare biològic li pesava massa i va canalitzar la seva “ràbia” en l’ac­tivisme. Va fundar l’ Associació de Fills i Filles de Donants (AFID) i va començar a portar un compte d’ Instagram (@nda.drets) que agrupa altres adults nascuts per donacions de gàmetes que exigeixen que s’aixequi l’anonimat per poder accedir a la informació dels seus progenitors biològics, com ja passa en països com França i Portugal, que van eliminar l’anonimat el 2018.

Les seves motivacions són de tipus pràctic –tenir accés a l’historial clínic que els podria afectar– però també, i sobretot, emocional. Volen aconseguir la peça que els falta per acabar d’entendre’s.

Tot i que inicialment eren només una desena d’integrants a l’associació, les últimes setmanes han rebut un degoteig incessant de trucades i missatges, gent que va veure el reportatge “Gens anònims” que es va emetre a TV3 a finals de febrer, dins l’espai 30 minuts . Josep Marquès (no és el seu nom real) el va veure i va patir una convulsió. “Me’l vaig posar i al cap de deu minuts de reportatge vaig esclafir a plorar, un plor desconsolat que no sabia d’on sortia. Va ser catàrtic. La meva parella no entenia res”.

Les donants d’òvuls i els de semen no solen tenir interès a conèixer els seus fills biològics

Quan va acabar el reportatge, va explicar al seu xicot una cosa que no li havia dit mai, que ell va néixer, a la primera meitat dels vuitanta, d’un donant anònim d’esperma perquè el seu pare s’havia quedat estèril per una medicació. Als 21 anys es va asseure amb la seva mare per comunicar-li que era gai. Ella també va aprofitar la conversa per revelar-li un secret, el del seu origen. Però li va demanar que no ho expliqués al pare, que continua sense saber que el seu fill ho sap.

Històries com la seva són habituals entre els nascuts durant els primers anys de la reproducció assistida. “Es comparteix que s’ha recorregut a tractaments de fertilitat, però no pas que el procés ha requerit una tercera persona, alguns aspectes continuen a l’ombra”, diu Anna Molas, investigadora de la Universitat Autònoma (UAB) que va dedicar la seva tesi doctoral a les donants d’òvuls i fa anys que treballa en aquest camp. “Tenim la percepció que això està canviant lentament, que es comencen a plantejar coses que abans no es plantejaven, però, tot i això, moltes persones continuen sense voler dir-ho. Es té la sensació que el fill serà menys acceptat a la família, que la relació amb el fill se’n pot ressentir. I des de les clíniques tot està pensat perquè els que fan servir donacions puguin no dir-ho. El tema del matching [buscar donants que comparteixin característiques físiques amb els pares] és molt important i tot el discurs que es fa va en aquest sentit. Se’ls diu: ‘És una cèl·lula’, ‘Tu gestaràs aquest nadó’. És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant”.

Per Molas, la qüestió de l’anonimat és, juntament amb la compensació econòmica dels donants (d’uns 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls), el pilar que sosté un sector molt desenvolupat a Espanya i particularment a Catalunya, el de les clíniques privades de reproducció assistida.

El president de la SEF, Juanjo Espinós, que duu a terme tractaments de reproducció assistida a la clínica Fertty de Barcelona, també creu que, si s’aixequés l’anonimat, “l’efecte seria el mateix que ha tingut en altres països d’Europa, com França, Portugal i el Regne Unit: es reduiria dràsticament el nombre de donants”. I això seria, a parer seu, tràgic per a les esperances de centenars de milers de parelles que volen concebre amb ajuda mèdica. “Els donants no tenen gens d’interès a formar una família i volen preservar el seu dret a la intimitat”, defensa.

A Dinamarca, els donants poden triar si són anònims i els receptors decideixen si volen que no ho siguin

Segons Espinós, les reivindicacions de grups com l’AFID encara són molt minoritàries i, creu, no del tot justificades. “Entenc que qui és adoptat i procedeix d’un lloc tingui tot el dret del món a tornar a les seves arrels, però les donacions es fan per ajudar una persona o una parella. No puc igualar aquests drets”, afirma. “Hem de buscar el bé superior i creiem que el bé superior és el sistema que ja tenim”. Una possibilitat interessant, admet, seria optar pel sistema mixt, com a Dinamarca, segons el qual els donants poden escollir si són anònims o no, i els receptors també decideixen si volen un donant anònim o públic.

Espinós assenyala que als donants ja se’ls fa un cribratge, s’obté el seu cariotip i una eliminació genètica de malalties autosòmiques recessives (hereditàries). “Estan més ben estudiats que els mateixos pacients que busquen un embaràs”.

Però no només s’hereten malalties, també traumes, creu Anna Martín (no és el seu nom veritable), una psicòloga que també va ser concebuda amb esperma de donant i que en la seva consulta sol abordar qüestions relatives a l’arrelament, el dol genètic (el que passen les persones que assumeixen que no seran progenitors biològics dels seus fills) i el trauma generacional (el que es transmet de pares a fills i d’avis a nets). “Quan et falta una peça del puzle, et costa de guarir. Si tens aquesta part, és més fàcil”.

En el seu cas, es va assabentar que els seus pares havien recorregut a un donant d’esperma quan tenia 11 anys i la família estava immersa en el procés d’adopció internacional de qui ara és la seva germana. “Els psicòlegs van recomanar als meus pares que m’ho expliquessin. Em va xocar molt i el primer que vaig pensar és: ‘Déu meu, aquest senyor que no és el meu pare m’ha vist moltes vegades nua. Com diu el meu psicòleg, em va espantar que la sang no em protegís davant el meu pare’”.

Prefereixen saber de qui són fills tant per motius mèdics com psicològics

Com a dona soltera de 35 anys, de vegades es planteja si ella mateixa recorreria a un donant per quedar-se embarassada, i conclou que no ho faria. “Per mi, tenir un fill és fruit de l’amor amb una altra persona i no voldria privar el meu fill de saber qui és el seu pare biològic. Entenc que els meus pares ho fessin i no els jutjo, també tinc amigues lesbianes i en cap moment no veig malament que elles escullin aquesta opció, però jo no em sentiria còmoda”.

Tant ella com els altres membres de l’associació s’han fet tests genètics que han introduït a My Heritage, una mena de mapa o banc de dades mundial d’informació genètica que connecta les persones que podrien compartir avantpassats. “Cada vegada que m’arriba el correu amb els matches [connexions] de My Heritage, tinc una fiblada al cor”, explica Bàrbara Vidal, una tècnica de so de 28 anys que va néixer a l’intent número 16 de la seva mare per quedar-se embarassada, i que ara també busca el seu pare biològic. “ El que més que he trobat al web són cosins tercers, gent que comparteix un 1% d’informació genètica amb mi”. Ni ella ni els seus companys de l’ AFID no somien de trobar un pare i iniciar-hi una relació estreta. En canvi, sí que els agradaria trobar els seus mig germans biològics, que és altament probable que tinguin.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20230327/8854733/els-fills-de-donants-de-gametes-busquen-els-seus-origens-no-som-un-somni-de-ningu.html