"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Rezero ha estat pressionant fins al darrer moment per aconseguir que l’Estat espanyol inclogués la prohibició d’aquests tòxics en la nova llei de residus.
Un dels punts que ha generat més controvèrsia durant les negociacions per la Llei de residus aprovada el 30 de març passat ha estat la prohibició del bisfenol A i els ftalats als envasos alimentaris. El primer articulat, aprovat pel Congrés del Diputats, la recollia, però un pacte PP-PSOE al Senat, la va fer caure. Metges, científics, Rezero i altres entitats (Amigos de la Tierra, Hogar sin Tóxicos i Surfrider España) no van desistir. Des de Rezero, a més d’impulsar diverses accions de forma coordinada, es va llançar a xarxes la campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!», que va recordar als senadors la necessitat de protegir la salut de la ciutadania per davant dels interessos empresarials. Finalment, quan la llei va tornar al Congrés, un pacte d’Unidas Podemos i PSOE va permetre recuperar la prohibició.
Per què era urgent la prohibició del bisfenol A i els ftalats?
Hi ha diversos estudis que han detectat en organismes humans substàncies vinculades als plàstics. L’any 2019, per exemple, Rezero va impulsar, en col·laboració amb l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, coordinat pel doctor Miquel Porta, l’estudi de l’orina de 20 persones. S’hi van analitzar les concentracions de 15 metabòlits de ftlalats i 12 fenols presents en envasos alimentaris. A totes les mostres analitzades hi havia un mínim de 20 compostos dels 27 analitzats. En tots i cadascun dels 20 participants de l’estudi es van detectar tots els 15 ftalats i 5 dels 12 fenols analitzats.
Aquest anàlisi, que es va fer a Catalunya i Balears, es va emmarcar dins la campanya Salut de Plàstic. Posteriorment, gràcies al suport de Zero Waste Europe, la campanya s’ha ampliat a set països europeus.
Però, què són els fenols i els ftalats?
Els ftalats
Els ftalats són substàncies químiques artificials que s’utilitzen per incrementar la flexibilitat i elasticitat dels plàstics i per fixar fragàncies en alguns productes. Els trobem a molts objectes o productes d’ús quotidià, com ara joguines, cables, coles, tintes, teixits, productes de neteja, laques, cosmètics, colònies, ambientadors i vernissos. I també en envasos de plàstic per aliments.
Els fenols
Els fenols s’utilitzen per donar forma i resistència als plàstics. Es troben en multitud d’envasos alimentaris (ampolles de plàstic, envasos de precuinats, carmanyoles, etc.). També s’usen en l’elaboració de resines epoxi que recobreixen l’interior de llaunes de conserves (la capa blanca o transparent que trobem en llaunes de tonyina, panís o fabades, per exemple). Altres productes on es detecten fenols són: cosmètics, productes capil·lars, protectors solars, detergents, tèxtils, productes de neteja, material escolar, etc. Dins del grup dels fenols hi trobem compostos químics com els parabens, els bisfenols, l’oxibenzè o el triclosan.
Com ens afecten?
Són múltiples els estudis que han analitzat com els ftalats afecten la salut. Aquestes substàncies s’han relacionat amb alteracions en el sistema endocrí, problemes d’infertilitat, al·lèrgies, obesitat, afectacions en el pes dels nadons en néixer i el creixement de cèl·lules canceroses.
Pel que fa als fenols, hi ha estudis epidemiològics que demostren que augmenten el risc de patir diabetis i malalties cardiovasculars, reducció de fertilitat i càncer de pròstata, entre d’altres. En concret, pel que fa al bisfenol A (BPA), ja són dècades d’acumular recerques que alerten dels riscos que els nostres organismes hi interactuïn. Un estudi recent vincula el grau de concentració de bisfenol A en l’orina de gestants amb un risc més alt que les seves filles presentessin asma i sibilacions en edat escolar.
Bisfenol A: historial de prohibicions
De fet, en base a alguns d’aquests estudis, el 2011 ja es va prohibir el bisfenol A en la fabricació de biberons. El 2018 es va legislar per deixar-lo fora de qualsevol envàs alimentari per a menors de tres anys. I el 2020, Europa el va prohibir en els tiquets de les caixes.
Ara l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha proposat una rebaixa dràstica del valor màxim d’ingesta diària tolerable d’aquesta substància. En concret, si el valor actual és de 4 micrograms per quilo de pes corporal, es passa a 0,04 nanograms. Una indicació que empeny cap a la prohibició del seu ús en envasos alimentaris de qualsevol tipus. Si més no, segons els experts, posa les bases per a que els estats prenguin mesures per fer-ho, independentment del que digui la norma europea.
Així ho ha interpretat també el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, que finalment s’ha decantat per aprofitar l’ocasió que oferia la redacció de la nova llei de residus per establir ja la prohibició del bisfenol A i els ftalats.
El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.
El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.
La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.
L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.
Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.
Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.
La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.
La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.
Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.
Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.
Substàncies i rutines Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.
Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa? Tòxics químics, biològics i radioactius.
Radioactius a casa? El gas radó és cancerigen.
No m’espanti. Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.
Com es pot detectar i eliminar? Ventilibétota la casa diàriament.
Amb això n’hi ha prou? L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.
Esperem que les vagin instal·lant. També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.
I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me? Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.
Denunciï un tòxic poc advertit. No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.
Per què? Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.
El vidre és més sa? Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.
Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles? No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.
Quina és la llista negra? Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.
I si hi ha molta porqueria? El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.
Altres substàncies que cal evitar? Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.
No és millor advertir l’autoritat? El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.
Al dormitori, ataca algun tòxic? El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…
Mira molt prim, vostè. Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.
Mòbil idescans són incompatibles? Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.
Dono fe que ajuda a relaxar-se. I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.
Tota mena de roba? D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.
Busquem moda non tox. Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.
Transparencia Internacional ha publicado su Índice de Percepción de la Corrupción 2022. El Índice clasifica a 180 países según sus niveles percibidos de corrupción en el sector público. Los resultados se dan en una escala de 0 (muy corrupto) a 100 (muy limpio).
Dado que la corrupción implica actividades ilegales y deliberadamente ocultas, es muy difícil medirla basándose en estadísticas sólidas. Por lo tanto, las percepciones son una medida más fiable de la corrupción.
El índice abarca las siguientes manifestaciones de corrupción en el sector público:
Soborno
Desvío de fondos públicos
Funcionarios que utilizan su cargo público en beneficio propio
Capacidad de los gobiernos para contener la corrupción en el sector público
Excesiva burocracia en el sector público, que puede aumentar las oportunidades de corrupción
Nombramientos nepotistas en la función pública
Leyes que garanticen que los funcionarios públicos deben revelar sus finanzas y posibles conflictos de intereses
Protección jurídica para quienes denuncien casos de soborno y corrupción.
Acceso a la información sobre asuntos públicos y actividades gubernamentales
Europa alberga algunos de los países menos corruptos del mundo. Ocho de cada 10 países del top 10 mundial son europeos. Dinamarca y Finlandia ocupan incluso el primer y segundo puesto mundial. Estos países cuentan con instituciones sólidas, prácticas de gobierno transparentes y medidas anticorrupción eficaces. Por el contrario, países como Rusia, Ucrania y Turquía ocupan los puestos más bajos del índice debido a sus altos niveles de corrupción.
Llicenciada en belles arts, creadora del moviment educatiu Aprendemos Todos i mare del Diego, la Paula i la Belén, de 28, 25 i 21 anys. Publica un manual ple d’idees estimulants, ‘Mamá, me he parado por dentro. Cómo cuidar el motor interior de tu hijo’ (editorial Desclée De Brouwer), http://www.aprendemostodos.com i http://www.marinaescalona.
Els meus tres fills són dislèxics i tenien aquestes etiquetes que espanten tant, com és hiperactivitat i dèficit d’atenció. Em vaig passar la seva infància trucant a la porta de tota mena de terapeutes buscant una solució per als seus problemes, fins que em vaig adonar que ells no tenien cap problema, sinó que era el sistema educatiu el que no estava pensat per atendre la seva manera d’aprendre.
Els habitants de la selva amazònica tenen una variant genètica que els protegeix de la malaltia de Chagas, que afecta entre 6 i 7 milions de persones
Uns nens indígenes de l’estat de Mato Groso, al Brasil, en una imatge d’arxiu RUTH MARIGOT
La idea, com totes les idees poderoses i transformadores, és molt senzilla. La van formular en paral·lel els naturalistes Alfred Russell Wallace i Charles Darwin pels volts del 1858, tot i que Darwin és qui més hi va aprofundir i qui més la va difondre, sobretot a partir de la publicació del famós L’origen de les espècies (1859), un autèntic bestseller, per cert: els 1.250 exemplars de la primera edició d’aquest llibre en què s’explicaven per primera vegada els resultats d’una recerca científica de frontera es van esgotar en un sol dia.
La idea, dèiem, és senzilla: en totes les poblacions hi ha variacions genètiques entre individus; si algunes d’aquestes variacions donen lloc a una característica que afavoreix l’adaptació al medi, els individus que les porten tindran més possibilitats de reproduir-se i, per tant, de transmetre-les als seus descendents, de manera que al cap d’un temps la característica serà majoritària en la població. Aquesta és la senzilla idea d’evolució per selecció natural que a algú tan minuciós i despert com Darwin li va exigir vint anys de cavil·lacions.
Compondre una idea així de senzilla i d’influent costa molt. Comprendre-la i formular-la avui no té gaire dificultat, però el que sí que és difícil és trobar-ne proves, exemples de selecció natural en poblacions humanes. “Calen dades genòmiques de molts individus i mètodes específics de detecció, i tot això és molt recent, de tot just fa deu anys”, explica l’experta en genètica i biologia molecular Tábita Hünemeier, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre de recerca mixt del CSIC i la UPF.
Precisament, Hünemeier i els seus col·laboradors, de la Universitat de Sao Paulo i la Harvard Medical School, acaben de trobar una d’aquestes proves: les poblacions indígenes de l’Amazònia tenen una variant genètica que les protegeix de la malaltia de Chagas. Els resultats, que constitueixen la primera prova de selecció natural davant de patògens en poblacions natives d’Amèrica, s’han publicat a la revista Science Advances.
Darwin i la malaltia de Chagas
La malaltia de Chagas, també coneguda com a tripanosomiasi americana, està provocada per un paràsit unicel·lular, el Trypanosoma cruzi, que habitualment entra al torrent sanguini mitjançant l’acció d’uns insectes que s’alimenten de sang i que a Amèrica es coneixen amb el nom de vinchucas. L’Organització Mundial de la Salut calcula que afecta entre sis i set milions de persones a tot el món, la majoria a Amèrica Llatina (només a Brasil hi ha dos milions d’infectats), i que provoca prop de 10.000 morts cada any. A més, ocasiona problemes crònics de salut que poden afectar el cor, el sistema digestiu i el cervell.
Tot i que aquesta patologia es caracteritzés el 1909, alguns historiadors de la ciència han especulat que el mateix Darwin va patir-ne els efectes: quan el 1836 va tornar del viatge de cinc anys a bord del Beagle, va patir, entre d’altres, mals de panxa, palpitacions, ansietat i desmais tota la seva vida, uns símptomes perfectament compatibles amb la malaltia de Chagas.
Estudis genètics i experiments
Per investigar la relació de les poblacions indígenes de l’Amazònia amb aquesta malaltia, l’equip de científics liderat per Hünemeier va analitzar dades genètiques de 118 individus de 19 poblacions diferents de la regió i les va comparar amb les d’altres poblacions natives americanes. La comparació va revelar que en els genomes dels habitants de l’Amazònia hi havia molta més presència d’una variant del gen conegut com a PPP3CA, que s’expressa al cor i a les cèl·lules del sistema immunitari i que conté les instruccions per fabricar una proteïna clau en l’activació de les cèl·lules immunitàries.
A continuació, els investigadors van fer experiments de laboratori amb cèl·lules de cor que tenien aquesta variant i altres que no, obtingudes a partir de cèl·lules mare. Les van posar en contacte amb el paràsit i van veure que les cèl·lules amb la variant experimentaven menys infeccions que les altres. “La presència de la variant del gen PPP3CA podria ser la causa que la malaltia sigui més lleu o hi hagi menys infecció en aquestes poblacions”, valora en un comunicat David Comas, catedràtic de biologia de la UPF, investigador de l’IBE i coautor de l’estudi.
A partir d’un estudi anterior, en el qual s’havien analitzat 283 mostres de teixit antic d’entre fa 9.000 i 450 anys del sud del Perú i el nord de Xile, entre les quals no hi havia mostres de la població amazònica, s’havia arribat a la conclusió que la malaltia de Chagas va ser cada vegada més freqüent en aquesta regió. A més, altres estudis han trobat proves de la presència del paràsit Trypanosoma cruzi en mòmies de fa 9.000 anys a la mateixa zona i en restes de fa 7.000 anys al Brasil. A partir d’aquesta informació, els autors del treball han deduït que el procés de selecció devia començar fa uns 7.500 anys, just després que se separessin les poblacions americanes de l’Amazònia, la de la costa pacífica i la dels Andes.
Aquesta nova prova se suma a la curta llista d’exemples de selecció natural en poblacions humanes, que inclou adaptacions a l’altitud en poblacions dels Andes i l’Himàlaia, a la digestió de la llet en poblacions indoeuropees o a l’anèmia falciforme a l’Àfrica, entre d’altres. Però no només per això és important: també contribueix a augmentar el coneixement genètic de les poblacions natives d’Amèrica. “Són els menys estudiats —assegura Hünemeier—, hi ha un forat a les bases de dades genètiques”. I aquestes poblacions “són rellevants perquè són part de les poblacions mestisses”, afegeix. A més, “amb les migracions actuals, la malaltia de Chagas podria escampar-se per tot el món”, rebla la investigadora.
Advocats del torn d’ofici han realitzat 8.232 assistències a víctimes de violència de gènere
Els advocats del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (Icab) i les seves onze delegacions (que abracen des d’Arenys de Mar a Vilanova i la Geltrú) van realitzar un total de 8.232 assistències en el torn d’ofici a víctimes de violència de gènere (VIGE, amb relació sentimental amb el seu presumpte agressor) i de violència masclista(sense relació sentimental) el 2022. Aquesta xifra significa el doble d’assistències de les que es van realitzar anys anteriors a la pandèmia, com el 2018 i 2019, amb unes 4.000 designes a l’any en el torn d’ofici d’aquests dos tipus de violència, que la nova llei estatal obliga a diferenciar. De les 8.232 assistències, 6.317 van ser de violència de gènere i 1.915 de violència masclista; és a dir, han realitzat unes 22 assistències de dones al dia, segons les dades facilitades aquest dimecres per l’Icab, amb motiu del Dia Internacional de les Dones. La sensibilització més gran és un dels motius principals per interpretar l’augment d’assistències, segons l’Icab.
Concentració de dones advocades, aquest 8 de març a Barcelona. / Foto: M.P.
La diputada responsable del Torn d’Ofici i Assistència a la Persona Detinguda de l’Icab, Carmen Valenzuela, ha insistit a recordar que les víctimes de violència de gènere tenen dret a l’assistència gratuïta i amb un advocat que les acompanya en tot el procés durant dos anys, mentre que les de violència masclista, només tenen la primera assistència. Per això, Valenzuela ha reclamat que “cal crear un torn d’ofici específic de violència masclista” per atendre correctament a les víctimes i “per fer front a aquesta xacra social”.
Assistència a comissaries
La primera assistència de víctimes en comissaries -com recull la llei catalana des de l’any passat- va en augment i ja s’atenen el 71,6% de les denunciants, segons dades de l’Icab. L’advocada ha anat més enllà: “Caldria una atenció integral a les dones i ja en la mateixa comissaria. La primera atenció amb un psicòleg per tranquil·litzar-les, i després el jurista i la policia. Rescataríem moltes dones”, ha declarat Valenzuela, que alhora ha lloat la tasca dels advocats i advocades del torn d’ofici “ja que moltes vegades fan de psicòlegs i acompanyants, no només de juristes”. En aquest sentit, Valenzuela ha exposat que cal passar de 3 a 6 els advocats que estan de guàrdia cada dia de l’any en el torn d’ofici de violència de gènere a Barcelona (a tot el territori Icab són 17 advocats per VIGE al dia del total de 1.097 inscrits).
El primer premi amb nom de dona
Abans, la junta de l’Icab, amb el seu degà Jesús M. Sánchez,ha participat en la lectura d’un manifest, elaborat per la Comissió de Dones Advocades de l’ICAB, als jardinets del Palauet Casades, en el qual s’ha afirmat que “davant la feminització de la pobresa, la resposta és la feminització de la lluita”, i s’ha denunciat que “continua la bretxa salarial de gènere”, i s’ha recordat a les “dones encara més invisibilitzades”, com les que es dediquen a les “cures, que és un treball no remunerat i el continuen realitzant les dones”.
A l’acte, la vicepresidenta de la Comissió de Dones Advocades, Marina Roig, ha presentat un premi jurídic que portarà el nom de Maria Soteras i Mauri (Barcelona, 1905-Ciutat de Mèxic, 1976), que va ser la primera dona que es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona el 1927 i va exercir com a advocada a Barcelona fins que es va haver d’exiliar a Mèxic en finalitzar la Guerra Civil. “Dels set premis que té el Col·legi de l’Advocacia, tots són amb noms de degans, magistrats o advocats. Calia, doncs, un nom de dona i per visibilitzar la feina de les advocades”, ha declarat Roig. El premi guardonarà un treball o article jurídic sobre la igualtat de gènere, des de la perspectiva de qualsevol branca del dret, està dotat de 3.000 euros i el primer s’entregarà el 8 de març de 2024.
Maria Soteras, la primera llicenciada en Dret i advocada a Barcelona, el 1927. / Foto: Icab
El 44% de ponents, dones
A més, la diputada responsable de la Comissió de Dones Advocades, Núria Flaquer, ha detallat que el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona ja compleix la Llei de Paritat, que ara impulsa el govern espanyol. Si l’any 2002 la junta de l’Icab era formada per 13 homes i 7 dones; l’any 2012 van ser 10 homes i 10 dones, i des del 2023: 8 dones i 6 homes.
Ha precisat que l’any 2018 la institució ja va començar un pla d’Igualtat, fet que ha augmentat la presència de dones ponents en les formacions de l’Icab fins al 44% l’any passat, i s’assegura que el 100% dels programes inclou- formació en perspectiva de gènere.
Un canal de denúncies
Per la seva part, amb motiu del 8 de març, el Consell de l’Advocacia Catalana, que presideix Encarna Orduna, ha anunciat que a partir d’aquest dimecres posa en marxa un canal per denunciar possibles casos de discriminació per raó de sexe o de gènere entre la professió. L’accés a aquesta eina es podrà fer a través de la pàgina web del Consell (www.cicat.cat) o mitjançant el correu electrònic denunciadiscriminacio@cicac.cat. Aquesta iniciativa ha estat impulsada per la Comissió de Violència Masclista i Igualtat del Consell.
En los últimos años, los artistas del ligue, los influencers “incels” y las políticas de extrema derecha han encontrado en el insulto a las mujeres una fuente de ingresos, bien sea a través de talleres y venta de libros, suscriptores a su canal o haciendo carrera política en partidos masculinizados.
El pasado mes de noviembre asistimos, estupefactas, a un nuevo episodio bochornoso dentro de la política de nuestro país: el insulto por el insulto de una concejala de Ciudadanos en el Ayuntamiento de Zaragoza y de una diputada de Vox en el Congreso a la ministra de Igualdad Irene Montero. La política de Ciudadanos, Carmen Herrarte, durante una comisión de Hacienda celebrada en su ayuntamiento, escupía sin venir a cuento que Irene Montero “está donde está porque la ha fecundado el macho alfa”. Por su parte, la diputada de Vox, Carla Toscano, en el pleno del debate presupuestario, vomitaba que “el único mérito que tiene usted es haber estudiado en profundidad a Pablo Iglesias”, refiriéndose también a la ministra.
Podríamos reflexionar sobre la fijación que tiene la extrema derecha (en estos momentos, Ciudadanos es un partido que ha virado sus posiciones hacia este punto del tablero, apoyando una y otra vez gobiernos del PP junto a Vox y, sus integrantes parecen abrazar ya estas posiciones) con insultar en Irene Montero en cualquier situación o debate, y atacarla siempre por su vida privada, pero la cortina de humo del griterío y la ofensa oculta unas cuantas verdades incómodas.
La extrema derecha predica volver a la sociedad tradicional basada en los valores familiares que implica un recorte de los derechos alcanzados para las mujeres como los derechos reproductivos o, incluso, el condicionamiento del divorcio bajo una serie de supuestos y para la que el ideal social sería el devolver a la mujer al seno del hogar y encerrarla en los cuidados gratuitos. Entonces, ¿cómo es posible que veamos rostros femeninos en sus formaciones? ¿Por qué está creciendo su base de votantes entre las mujeres jóvenes con estudios?
En primer lugar, las políticas de derecha han encontrado un filón en estos partidos masculinizados: ellos necesitan integrarlas en sus filas para dar una imagen moderna y de apertura. Ellas hacen carrera política aprovechándose de esta situación. Son un porcentaje pequeño dentro del partido y tienen posiciones poco relevantes en la toma de decisiones pero, siendo la excepción, tanto ellos como ellas salen ganando.
Que el discurso de extrema derecha haya calado más o menos en mujeres jóvenes y universitarias supone que prefieren defender unos valores tradicionales en la sociedad. Esto quiere decir que prefieren anteponer sus posiciones racistas, islamófobas y patrioteras frente a sus propios intereses de género. Los enemigos son (somos) las feministas que buscamos destruir el país (el que sea porque este discurso es transnacional) con la “ideología de género”, que implica la destrucción de la familia tradicional y la caída de occidente. Creemos en el matrimonio igualitario, buscamos la igualdad de género y defendemos los derechos de las minorías. Según la extrema derecha, las feministas y el movimiento LGTBIQ destruimos la patria y propiciamos que otras culturas invadan la nuestra y nos arrebaten derechos (puestos de trabajo o derechos sociales) e impongan sus costumbres .
Este discurso encuentra suelo fértil en la sociedad actual, donde el empleo precario está estructuralmente instalado y las jóvenes que apoyan estas posiciones lo hacen desde la tranquilidad de disfrutar de una serie de derechos que hemos conseguido para todas las feministas: derechos políticos y civiles como el divorcio, derechos reproductivos, igualdad salarial y en el empleo y sobre los que seguimos trabajando. Las influencers tradwifes (esposas tradicionales) rentabilizan sus seguidoras y seguidores desde el privilegio blanco, occidental y de clase media, sus redes sociales que cuentan con una cuidada y estilizada imagen soporte perfecto para marcas publicitarias de productos cosméticos, gastronómicos o accesorios de lujo.
Dejando todo esto a un lado, ¿por qué esa fijación en mentir sobre el currículo académico de la ministra y afirmar que no tiene ninguna cualificación cuando está licenciada en Psicología y tiene un máster en esta materia, todo ello con altas calificaciones?
Ahí es donde la extrema derecha se coge de la mano con los artistas del ligue (supuestos gurús del ligue que imparten talleres sobre técnicas de conquista y seducción), los incel (celibato involuntario, del inglés, involuntarily celibate) y los caballeros supremos (aquellos incels que pasan a la acción violenta y llevan a cabo su ideario machista).
Steve Bannon, ex estratega jefe en la Casa Blanca durante la administración de Donald Trump, diseñó una campaña de ascenso de la ultraderecha a nivel global que implicaba tanto a EEUU como a Europa. Esta, aparte de incluir fake news, anuncios personalizados en las redes sociales que apuntaban directamente a los votantes potenciales y a la manipulación de la opinión pública próxima a las elecciones, pasa por el ataque personal y sistemático contra los miembros de la oposición. El ataque a las feministas se escribe solo.
Para escribir este artículo pensé en zambullirme en la deep web (todo el contenido online que no está indexado en buscadores, por lo que no está disponible a simple vista) pero, ¿para qué? El discurso de odio a las mujeres está frente a nuestras pantallas, explícitamente expresado en foros como Reddit o 4chan, hilos de Twitter (con el beneplácito de su nuevo dueño Elon Musk) o en vídeos de Youtube. Preferí consultar Odio a las mujeres. Inceles, malfollaos y machistas modernos, de Susanne Kaiser, publicado este mismo año por la editorial Katakrak y traducido por Gema Facal Lozano. En él, la autora hace una exhaustiva investigación sobre este movimiento, apoyándose en las tesis de Michael Kimmel expuestas en Hombres (blancos) cabreados, publicado por la editorial Barlin en 2020 y con traducción de Daniel Esteban Sanzol.
El marco teórico principal que defiende el discurso de los autodenominados incel es que la sociedad está adormecida por el discurso y las políticas progresistas que la han ido feminizando y que han ido “afeminando” a los hombres. Haciendo referencia a la película Matrix hay quienes han aceptado la píldora azul y viven anestesiados, pero otros han tomado la píldora roja y han despertado para ver la realidad, una en la que las mujeres odian a los hombres y buscan someterlos a sus deseos y aprovecharse económica y socialmente de ellos. Aplican la ley de Pareto para afirmar que el 20 por ciento de los hombres bien parecidos, los machos alfa, tienen acceso al 80 por ciento de las mujeres sexualmente atractivas. Abogan por volver a una sociedad patriarcal (primera noticia de que no vivamos en una de ellas) en la que las mujeres ocupen el lugar que les corresponde, sometidas a los hombres. Los hombres tienen que recuperar su masculinidad violenta y agresiva, perdida por la educación actual, y alcanzar el puesto que les corresponde como caballeros supremos, ostentando el poder sobre los considerados normies (personas físicamente normativas) y acaparando las relaciones sexuales con las mujeres que consideren más apetecibles Los artistas del ligue utilizan esta frustración de los considerados a sí mismos como machos beta para venderles cursos y libros supuestamente infalibles para ligar con mujeres. Las tácticas se basan en la violencia verbal, la humillación y el acoso hacia ellas. Los autoconsiderados “machos beta” también tienen sus propias estrellas de internet, con miles de seguidores que rentablizan cada suscripción a su canal o cada reproducción de uno de sus vídeos.
Llevado a posiciones extremas, este discurso plagado de machismo, misoginia, racismo y homofobia ha sido el que ha impregnado los últimos atentados y tiroteos masivos de hombres (blancos y cabreados) contra multitudes y colegios en Estados Unidos y Europa. Sí, en los han ocurrido durante los últimos 20 años, casi siempre había un vídeo, una carta o un manifiesto en internet de odio contra las mujeres. Y pocas veces los medios de comunicación en España hablan de ello.
El pasado 20 de agosto, Juan Soto Ivars escribió una columna de opinión en El Confidencial donde defendía a los incel del supuesto menosprecio e insulto progre porque, al fin y al cabo, son hombres que no han tenido suerte en el amor o son unos fracasado en sus relaciones afectivosexuales. Y no se puede afirmar que sean unos terroristas y que vayan a hacer un ataque masivo. No Juan, en eso te equivocas, la propia definición de incel implica un discurso político de extrema derecha. No son corazones rotos, son la ultra derecha y están organizados. A todo el mundo nos han roto el corazón y no por eso odiamos a la mitad de la población y fantaseamos con una masacre o con esclavizar a nadie.
Girona és el servei territorial que ha fet més matrícules (1.068), seguit de Tarragona (864) i Barcelona (788)
Alumnes en una escola de les comarques gironines que ha rebut nens ucraïnesos arran de la invasió de Rússia Data de publicació: dissabte 11 de febrer del 2023, 06:00 Localització: Barcelona / Girona Autor: Maria Belmez / Xavier Pi
Els centres escolars catalans han acollit 4.930 alumnes provinents d’Ucraïna en un any. A pocs dies del primer aniversari de l’esclat de la guerra, s’han matriculat 2.240 alumnes a primària, 1.449 a secundària, 1.080 a infantil, 77 a FP, 56 a batxillerat, 19 a educació especial, vuit a arts plàstiques i disseny i un en un Itinerari Formatiu Específic (IFE) (amb xifres del gener). Per serveis territorials, els de Girona han acollit 1.068 alumnes, els de Tarragona 864 i el Consorci d’Educació de Barcelona 788. La secretària de Transformació Educativa del Departament, Núria Mora, ha destacat a l’ACN l’esforç de la comunitat per aconseguir una bona acollida dels escolars però també de les seves famílies.
Per darrera de Girona, Tarragona i el Consorci de Barcelona, hi ha el Maresme-Vallès Oriental, amb 627 alumnes; Lleida (370), Vallès Occidental (350), Barcelona Comarques (295), Comarques Centrals (224), Baix Llobregat (221) i Terres de l’Ebre (123).
Una aula d’una escola rural / EP
Mora ha destacat el “gran esforç d’integració” que ha fet la comunitat educativa en poc temps i ha insistit que aquesta integració ha anat més enllà del caràcter que es podria considerar estrictament escolar. Ha apuntat que hi ha hagut centres on potser hi han arribat un o dos alumnes però que n’hi ha d’altres on la xifra ha estat molt més important.
Més de 380 docents i més ajuts per menjador i transport escolar Per tal de poder atendre aquests nous alumnes, Educació ha atorgat 382,33 dotacions de docents més, que equival a un pressupost de 1.702.815,46 euros. A més, s’han habilitat set integradors socials (17.846,98 euros).
D’altra banda, s’han donat ajuts de menjador i de transport escolar per aquest alumnat. Segons xifres de la conselleria, s’han atorgat 3.917 beques menjador, que equivalen a 708.988 euros; i 751 places de transport escolar (148.528 euros).
Per últim, també s’ha proporcionat a aquests infants i adolescents els sistemes de connectivitat i ordinadors portàtils que tenien els seus companys d’aula. Són uns 416 (11.502 euros).
A més, Mora ha afegit que s’han posat aules d’acollida en aquells centres que no en tenien o s’han reforçat en aquells on ha estat necessari.
El cas de les comarques de Tarragona i Girona Si s’analitzen les xifres s’observa que les comarques de Girona i les de Tarragona destaquen pel nombre d’alumnes acollits. Mora ho atribueix al fet que en aquests territoris és on Creu Roja va habilitar hotels d’acollida. En el cas de Girona però s’han donat les dues circumstàncies d’arribada: la dels hotels i el fet que ja hi havia una comunitat ucraïnesa important que ha fet una crida i una acollida a familiars i compatriotes. Un dels exemples d’aquesta situació és Lloret de Mar.
Mobilitat pel territori Un any després de l’esclat de la guerra, la secretària de Transformació Educativa explica que el degoteig d’arribada de nous alumnes és molt baix, potser quatre alumnes a la setmana. En canvi sí s’observa molta mobilitat, ja que les famílies van trobant oportunitats de feina i vida i es van instal·lant i “situant” arreu del país. Això genera canvis en la matrícula.
D’altra banda, Educació ha detectat també que famílies que potser no van matricular els seus fills en un primer moment i van intentar seguir l’itinerari formatiu a distància, finalment han optat per matricular-los, a mesura que la situació al seu país d’origen es va anar complicant.
Quan està a punt de complir-se un any de l’esclat de la guerra, Mora destaca la bona acollida aconseguida per part de tota la comunitat educativa i afirma que aquests alumnes formen ja part del sistema educatiu català.
Cada setmana un pare, un padrastre, un oncle, un avi, un amic de la família o un entrenador és jutjat per haver abusat sexualment de la seva filla, neboda, neta o alumna menor d’edat.
Cinc professionals expliquen el trauma de les víctimes, el tractament que segueixen els agressors a les presons i l’obligació de tota la societat per aturar-la.
Glaça el cor veure els judicis que hi ha cada setmana a l’Audiència de Barcelona, on els infants són víctimes d’aquesta perversitat infligida per una persona que els hauria de cuidar i estimar. En alguns casos són agressions sexuals, denunciades anys després. “És un fracàs de tota la societat. L’obligació dels adults és protegir els infants”, afirma Pilar Polo, psicòloga i responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que des del 1997 treballa en l’atenció integral, la prevenció, la formació i la sensibilització dels abusos sexuals infantils a Catalunya. ElNacional.cat ha entrevistat cinc professionals que treballen en l’àmbit judicial, sanitari i penitenciari, que expliquen la realitat de la violència sexual a menors, per què augmenten les xifres, el tractament a les víctimes per recuperar-se i enfortir-se físicament i psicològicament. I també els programes que realitzen les presons catalanes als victimaris o agressors perquè tinguin eines per evitar cometre un nou delicte.
La fiscal portaveu de la Fiscalia provincial de Barcelona, Pilar López, afirma que en els darrers anys “hi ha més denúncies contra la llibertat sexual, tant en adults com en menors”, que pot respondre a un augment de casos i també perquè afloren més denúncies, ja que hi ha una major consciència de la societat. En el cas de menors de 16 anys, l’augment és clar a la Fiscalia de Barcelona: el 2014 es van denunciar 109 abusos sexuals i 19 agressions, que el 2019 van enfilar-se fins als 312 abusos i 64 agressions sexuals, xifra similar a la del 2021 amb 220 abusos sexuals i 63 agressions, només a la demarcació de Barcelona. En aquestes denúncies no es compten els delictes per pornografia infantil, prostitució o engany d’un menor per part d’un desconegut.
Les dades de la policia catalana confirmen aquesta explosió de casos. L’any 2019, abans de l’aparició de la pandèmia de Covid-19, els Mossos d’Esquadra va atendre 894 víctimes menors de 18 anys. Més de dos casos al dia. Aquestes xifres esgarrifoses, però, no han parat de créixer fins avui dia. Només entre gener i setembre de l’any passat (les dades del darrer trimestre del 2022 no estan disponibles en el moment de redacció d’aquest reportatge) es van produir un 4% més de casos que el total de registrats el 2019: 931 casos en nou mesos; gairebé 3,5 casos de violència sexual contra menors al dia.
Per què augmenten les denúncies?
“Un abús sexual no és una violació. És un abús de poder per convertir un infant en un objecte sexual i es pot fer sense contacte físic. Hem de veure aquesta perversitat i trencar barreres, com ara el fet que ens costa parlar de sexualitat”, aclareix Pilar Polo. L’abús sexual a menor de 16 anys era castigat amb penes de dos a sis anys de presó. La llei 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, ha inclòs els abusos en el terme d’agressió sexual, que sanciona amb penes de 2 fins als 12 anys de presó per a qui realitzi actes de caràcter sexual amb menors. Polo recorda dades esfereïdores: “Segons el Consell d’Europa 1 de cada 5 nens a Europa patirà abusos abans dels 17 anys. És una xifra acceptada a la comunitat científica. D’aquest total, 1 de cada 4 és una nena i 1 de cada 7, un nen. No hi ha tanta diferència; són infants i dependents.” Aquesta diferència, però, es desequilibra, i força, quan les nenes es fan més grans, ja que les dones són les principals víctimes de la violència sexual i masclista.
Thuy Nguyen, psicòloga forense, investigadora, i especialista en matèria de violència sexual a persones privades de llibertat en el Departament de Justícia, declara que “hi ha diverses explicacions” per interpretar l’augment de casos de violència sexual a menors. El primer és “una major consciència de les víctimes” per denunciar-ho. D’altra banda, explica que “el delinqüent motivat troba altres vies”, i la pandèmia de la Covid-19 va provocar “més vulnerabilitat dels menors”, ja que estaven més temps connectats a les xarxes socials o “van haver de passar més temps amb el seu victimari a casa”. Nguyen cita un estudi de la Interpol, on s’assegura que va haver-hi un increment del 500%, de delictes sexuals relacionats amb menors. A més, afegeix que aquestes delinqüents acostumen a tenir condemnes llargues i, per això, també s’explica l’acumulació de casos i persones empresonades.
Precisament, el nombre de persones detingudes pels Mossos per cometre delictes sexuals contra menors també ha crescut molt en comparació amb les dades d’abans de la pandèmia. Entre gener i setembre del 2019 se’n van registrar un total de 155, mentre que en el mateix període del 2022 les xifres es van disparar un 45% fins a arribar a les 225 persones detingudes pels Mossos arreu de Catalunya.
Cal denunciar els casos al jutjat?
La fiscal Pilar López, amb força anys d’experiència als jutjats d’instrucció i també a la jurisdicció de Menors, assegura que “evidentment que s’ha de denunciar” quan alguna persona és coneixedora que un menor d’edat pateix abusos sexuals, perquè en aquests casos no es pot perseguir si no hi ha una denúncia, tot i que si hi ha menors, “la Fiscalia actua”. “És important denunciar-ho perquè s’engega el mecanisme policial i judicial, i sobretot s’aparta el menor de la font de perill, i es poden aprovar mesures cautelars, i en casos més greus, la presó preventiva”, manifesta López.
La fiscal afegeix que “la prova fonamental és la declaració i exploració del menor” per veure la seva afectació, seqüeles i també si pot estar influenciat per un adult. La llei 8/2021, de Protecció integral a la infància i a l’adolescència enfront de la violència, obliga que la declaració dels menors de fins a 14 anys es faci a través del que s’anomena la prova preconstituïda, que significa que la seva declaració queda enregistrada i es visualitza en el judici “per evitar la seva victimització secundària”. Per fer-ho s’utilitzen les càmeres Gesel. La menor està en una sala amb jocs i psicòlegs que li fan preguntes, mentre que darrere un vidre, sense que els vegi, l’escolten el jutge, la fiscal, els advocats i també la persona denunciada per garantir el seu dret de defensa. López explica que de 14 a 16 anys la prova preconstituïda no és obligada, però que es pot demanar de forma motivada.
La fiscal també defensa que en l’exploració del menor s’utilitzi el model de les cases Barnahus (o Casa dels Nens en islandès), una unitat integrada d’atenció als infants i adolescents víctimes d’abusos sexuals, que és un sistema pioner a l’Estat espanyol i a Catalunya es va obrir de forma pilot una Barnahus al Camp Tarragona. “Els infants que han viscut una situació molt traumàtica són allà, i som els professionals que hem d’anar-hi per a la seva seguretat mental i física”, explica López. La Barnahus de Tarragona ha atès 451 casos (374 nenes i adolescents i 77 nens o joves) d’abusos sexuals a nens i adolescents en dos anys i el seu model es vol ampliar amb tretze cases arreu del país, com ara a Lleida i Manresa, segons s’anunciava l’estiu passat.
Una altra novetat destacada per la fiscal és la reforma de l’article 132 del Codi Penal que amplia el termini de la prescripció dels delictes de violència sexual a menors. Amb la reforma del Codi Penal del 2015, la prescripció començava a comptar des que la persona complia 18 anys, i ara, amb la reforma de la llei 8/21 es compta des que la persona compleix 35 anys. Pilar López sosté que aquesta mesura evita que la majoria de casos arribin prescrits a la Fiscalia i que la persona pugui denunciar quan està preparada i compren que “aquells actes són inadmissibles i atempten contra la seva indemnitat sexual”. No amaga, però, que quan han passat molts anys, “costa trobar proves i testimonis”, però que “ho investiguen tot”. López confessa que ha vist casos dolorosos, on la persona ha fet teràpia i tractament, però el seu dolor continua i el verbalitza. I, per això, a voltes fa el pas de denunciar-ho anys després.
Del sistema judicial, Pilar Polo no es mossega la llengua. “El sistema judicial està pensant per garantir els drets del reu, molt garantista i poc amigable per als infants”, declara Polo. La responsable de la Fundació Vicki Bernadet també aposta perquè es desplegui a Catalunya el model de les cases Barnahus. “És important que hi hagi espais on els menors puguin parlar i ser escoltats”, i assegura que malgrat que la justícia és molt lenta, “si es fes una bona feina, pot arribar a ser terapèutic”, la intervenció de la víctima en el sistema judicial.
Tal com funciona ara, però, el procés judicial afecta en la recuperació de les víctimes, assenyala la psicòloga clínica Mireia Forner, de la Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l’Adolescència (Equip EMMA) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. “Moltes vegades han de repetir el que han viscut a l’àmbit sanitari, als Mossos, als serveis socials… Hi ha una victimització secundària pel fet de repetir uns fets que són traumàtics”, assegura Forner, i aposta des del seu equip per estendre el model de les cases Barnahus més enllà del que ja existeix a Tarragona.
Quin és el perfil de les víctimes?
Des que es va crear el 2020, l’Equip EMMA s’ha convertit en el dispositiu de referència per a infants i adolescents víctimes de violència sexual a Barcelona ciutat. Entre novembre de 2021 i novembre de 2022, van atendre un total de 341 pacients (34 més que en el mateix període de l’any anterior). El 79% dels casos eren de violència sexual, i en gran part eren nenes. “El cas més característic que atenem és el d’una noiaadolescent d’uns 13 anys que pot haver patit la violència sexual fa uns anys o que és recent”, explica la Dra. Anna Fàbregas, del Servei de Pediatria i coordinadora de l’Equip EMMA. “El cas més freqüent amb què ens trobem és aquest nen, nena o adolescent que pren consciència d’allò que de més petit no havia entès, i pot identificar-ho i explicar-ho a algú de confiança”, afegeix.
En un principi, l’equip només estava format per la doctora pediàtrica Anna Fàbregas, la psicòloga Mireia Forner i la treballadora social Giuliana Roos, però a causa de l’alt volum de pacients que reben ara ja són nou professionals de diferents disciplines. I malgrat la gran quantitat de casos que atenen, que es tradueix a gairebé un pacient nou al dia de mitjana, asseguren que encara hi ha molts més els casos de violència contra els infants que no els arriben. “Són unes dades importants, que ens preocupen molt, però encara estem molt per sota de les dades reals”, remarca Forner, que a més de treballar per arribar a totes les víctimes també aposta per la sensibilització i la prevenció.
Els infants i adolescents que arriben a l’Hospital de la Vall d’Hebron reben una primera atenció mèdica, psicològica i social. “Hem vist que és el més efectiu i eficient pels nostres pacients i sobretot també per les famílies cuidadores”, explica la Dra. Fàbregas. En l’àmbit mèdic, primer descarten que hi pugui haver alguna lesió, infecció de transmissió sexual, o un possible embaràs. Paral·lelament, es fa una valoració psicològica per veure com està el pacient i després ofereixen un tractament psicològic adaptat a les seves necessitats. “Sempre són intervencions basades en el que recomanen les guies clíniques internacionals: la teràpia cognitiva-conductual centrada en el trauma, la teràpia EMDR, teràpia sistèmica, teràpia de joc…”, explica Forner. L’objectiu és la recuperació de les seqüeles que poden patir per haver viscut violència sexual, com simptomatologia depressiva, ansiosa, estrès posttraumàtic, flaixbacs o malsons. I alhora que treballen amb els infants i adolescents, des de treball social i des de psicologia també acompanyen les famílies perquè puguin recuperar-se d’aquesta situació.
La maternitat, un desencadenant
Per la seva part, la Fundació Vicki Bernadet treballa casos d’abús sexual infantil “en l’entorn de confiança”, com és la família, l’escola o el lleure. La majoria són persones adultes. “La maternitat o quan torna a haver-hi infants a la família i l’abusador pot tenir accés a les criatures és un motiu per revelar-ho a la família o de necessitat d’explicar-ho”, declara Pilar Polo. Recorda que en una exposició de l’entitat, va acudir una dona que fins als 71 anys no va explicar el seu cas i va fer-ho quan les seves netes van tenir l’edat que ella tenia quan van abusar d’ella. Altres casos per revelar-ho? “Quan et conviden a un casament i veus l’abusador, o quan el teu pare abusador s’ha fet gran i l’has de cuidar”, detalla Polo.
L’any passat la Fundació Vicki Bernadet va rebre unes 1.350 demandes noves d’assessorament a Barcelona, i d’aquestes unes 500 persones acaben fent teràpia. “Són moltíssimes”, afirma Pilar Polo, que alhora recorda que l’entitat no ofereix un servei totalment gratuït, i quan no hi ha recursos ho anuncia a la seva pàgina web per rebre suport, es fan llistes d’espera, i també es deriva la persona a la xarxa pública de Salut, si és millor per a ella o necessita altres tipus de tractaments.
I en què consisteix el tractament? “Posar la culpa a qui li pertoca, entendre les dinàmiques que van causar l’abús. Hi ha una part molt important que és intentar entendre el nen o nena que va ser. Hi ha qui necessita dir-li a la persona abusadora, o posar límits als fills, o separar-se de la parella. El gruix del treball del trauma és identificar-lo i saber quina responsabilitat té cadascú en aquesta situació”, declara Polo.
Hi ha un perfil d’agressor sexual?
Les professionals consultades coincideixen a afirmar que és “un mite” que l’abusador o l’agressor sexual del menor sigui una persona desconeguda. “En més de la meitat dels casos, els menors conviuen amb el seu victimari”, afirma la investigadora Thuy Nguyen, la qual comparteix que s’ha de parlar “d’entorns coneguts”, ja que abraça des de familiars, professors o entrenadors.
Nguyen també sosté que “no hi ha un perfil d’abusador de menors”, perquè “és un grup molt divers”, tot i que tenen unes característiques. El 90% són homes i en la seva primera detenció tenen d’entre 30 a 35 anys, tot i “la seva carrera delictiva s’ha iniciat a l’adolescència”. La psicòloga forense també afirma que “hi ha una xifra negra de dones abusadores”; surten a la llum molt pocs casos, però n’hi ha.
Hi afegeix que hi ha experts que diferencien dos tipus d’agressors: “Un 50% compliria criteris de pedofília, entesa com l’atracció sexual cap a púbers, i l’altra part no té cap patologia: tenen atracció per a persones adultes, però en situacions disfuncionals o d’estrès realitzen aquesta conducta”. A més, la majoria de les persones que cometen aquests delictes “no complirien criteris per cap mena de malaltia mental, ni disfunció sexual; sí pedofília”. L’experta de Justícia també destaca que si es comparen amb delinqüents sexuals que agredeixen a víctimes adultes, els primers, els que abusen de menors, “són persones que funcionen bé a la societat; s’adapten, i -raona- és lògic perquè primer s’han de guanyar la confiança dels adults i després la dels menors”. Thuy també desmunta un mite, que l’assetjador ha patit abusos: “El 70% de violents sexuals no han patit cap mena de victimització sexual. No hi ha una causa-efecte.”
A banda, la psicòloga forense fa èmfasi que hi ha persones quecompleixin criteris de pedòfila que estan completament en contra: “Hi ha un grup internacional, que es diuen els pedòfils abstinents o virtuosos, que defensen els infants i rebutgen qualsevol contacte sexual amb ells i les persones que els cometen.”
El nombre de persones empresonades i en llibertat condicional per delictes sexuals contra menors ha crescut enguany un 45% respecte a les xifres d’abans de la pandèmia. El gener del 2019 hi havia 202 persones internades als centres penitenciaris de Catalunya complint condemna per delictes sexuals contra menors. Aquest 2023, les xifres s’enfilen fins als 280 interns. Pel que fa a les persones en llibertat vigilada per haver comès aquest mateix tipus de delictes, han passat de 7 el 2019 a 24 enguany. Amb tot, són una minoria: actualment, a les presons catalanes hi ha 7.723 persones, el 40,6% per delictes contra el patrimoni.
D’altra banda, a l’Equip EMMA de la Vall d’Hebron han detectat un nombre significatiu de casos de violència sexuals entre iguals, és a dir, entre menors i especialment adolescents. Des de la Fiscalia General de l’Estat també han rebut un alt nombre de casos i els ha fet saltar les alarmes. En la Memòria fiscal del 2022 alertaven d’un increment accentuat d’aquests casos i, de fet, entre el 2017 i el 2021 el nombre de menors investigats per abusos sexuals es va duplicar, passant de 935 a 1.957. La fiscal Pilar López confirma aquest augment, i precisa que sovint es produeix quan els adolescents queden a través de les xarxes socials.
Quin tractament fan a les presons catalanes?
Thuy Nguyen, que està a l’equip d’especialistes de Serveis Penitenciaris, informa que a les presons catalanes s’utilitzen programes pioners i sobretot “amb evidència empírica, que demostren que funcionen per reduir la reincidència”. En el cas dels agressors sexuals hi ha dos models: el programa RNR, basat en tres principis: Risc, Necessitat, i Responsabilitat, i també està el model de vides satisfactòries, que potència les fortaleses de la persona. Pel que fa als tres principis, el primer s’avalua el risc i s’ajusta el programa al nivell del risc; en el principi de necessitat, s’aborda el tractament i els factors dinàmics de la persona que es poden canviar, enfront dels estàtics que no (com pot ser l’ètnia), i finalment en el principi de responsabilitat s’analitza el perfil de la persona i les seves limitacions. “El programa s’adapta a les limitacions; no a l’inrevés”, destaca la professional de programes de rehabilitació de Justícia.
A partir d’aquesta diagnosi, Nguyen precisa que es treballen els mecanismes de defensa, les distorsions cognitives, una sexualitat positiva, les habilitats socials. “L’objectiu és que aquesta persona, per una banda, pugui portar un estil de vida prosocial i, per l’altra, fomentar la reinserció dins la comunitat”, sosté Nguyen, i per això “es treballa que la persona a partir del delicte que ha comès identifiqui les emocions o la conducta que pot ser un factor de risc perquè pugui fugir d’aquesta situació i demanar ajuda”.
La reincidència, entre el 7 i el 30%
Pel que fa a la reincidència d’una nova condemna o ingrés a presó, la investigadora afirma que com a grup la reincidència dels violents sexuals se situa entorn d’un 15 a 20%, que a Catalunya es redueix fins al voltant 7%, mentre que en el conjunt de delinqüents la reincidència penitenciària se situa en el 24,8 %, si la persona ha complert la condemna íntegrament tancada, segons dades actualitzades pel Departament de Justícia. “Els primers cinc anys en llibertat són els de major risc”, segons la investigadora, que precisa que els violents sexuals que més reincideixen “són aquells que escullen menors i gènere masculí i en l’àmbit extrafamiliar”. La reincidència d’aquest subgrup se situa al voltant del 30%.
Quines eines tenim de prevenció?
El rebuig social que provoca la pedofília és general i elevat, però aquest rebuig no frena noves violències. Com a prevenció, Thuy Nguyen planteja que cal donar eines i sortides a les persones que demanen ajuda i no la tenen, que tenen por de caure en una violència sexual. Cita l’experiència de l’entitat PrevenSI, on es pot trucar per demanar ajuda. “Quan derivem aquests casos, no hi ha tants professionals especialitzats, i en altres casos, hi ha rebuig de professionals; no volen treballar amb persones que tenen atracció a menors”, manifesta Nguyen i aposta perquè des de l’administració catalana hi hagi un servei públic per atendre aquests casos.
A Catalunya, fa uns anys es va iniciar el programa Cercles, seguint l’experiència del Canadà, en què voluntaris acompanyen la persona que ha complert una condemna per violència sexual en la seva tornada a la societat. Els resultats no són concloents, tot i que la investigadora de Justícia afirma que el programa demostra que es millora l’autoestima, les relacions i en tasques com trobar habitatge, fet que es podria adaptar Cercles a altres col·lectius.
I quan surt en llibertat una persona no rehabilitada? Nguyen explica que des dels Serveis Penitencies es fa un treball previ mig any abans que la persona quedi en llibertat definitiva, i se l’intenta vincular a recursos de l’exterior des de serveis socials a salut, i si un cas és molt perillós s’avisa a la Fiscalia, que amb Mossos acorda una vigilància no invasiva. “Però l’estigmatització i el rebuig social són factors de risc de reincidència”, alerta Nguyen.
Des de l’equip EMMA aposten també per conscienciar i educar tots els infants. “Hem de treballar amb tots els nens i nenes el que és el bon tracte versus el mal tracte perquè ells ho identifiquin en el seu dia a dia. També quins són els seus drets personals, aspectes relacionats amb els rols i estereotips de gènere, i especialment en l’educació afectivosexual”, explica la psicòloga Mireia Forner. Coses tan bàsiques com conèixer quines són les parts íntimes que no poden tocar dels altres, ni els altres poden tocar, i saber a qui poden acudir si els passa alguna situació que els preocupa. “Quan una nena o un nen expliqui alguna cosa no dubtem mai del que està dient, de la credibilitat”, remarca la Dra. Fàbregas. La verbalització és el principal indicador que ens permet identificar quan els infants estan patint violència, però quan això no passa també hi ha altres indicadors més subtils com podrien ser un canvi de conducta brusc, conductes de risc en els adolescents, consum de tòxics, ansietat, irritabilitat, depressió, conductes sexualitzades que no corresponen a l’edat de l’infant, o símptomes més inespecífics com dolors abdominals o mals de cap que darrere amaguen aquestes violències.
“Moltes vegades es prefereix mirar a un altre costat, però és una realitat i està passant a casa nostra, a la nostra societat”, assenyala la Dra. Anna Fàbregas, conscient que “encara hi ha molta feina per fer”. “El que volem al final, encara que sigui una utopia, és una societat lliure de violències. I per això hem d’estar totes molt implicades”, reclama.
En l’àmbit comunitari, Pilar Polo afirma que “a Catalunya el cas Maristes va remoure moltes coses i va fer que tothom es posés les piles”. Recorda que es van fer tres protocols nous, especialment a Educació i Salut, i “moltes escoles van formar-se i van fer protocols abans que la nova llei”, referint-se a la de protecció de la infància i l’adolescència contra la violència. Aposta perquè en tots els àmbits es faci formació d’abús sexual a menors perquè “inclou tots els mals tractes més el sexual”.“Erradicar-ho ens costarà. No podem evitar que un infant pateixi un abús. Però hem d’evitar que en pateixi dos. Hem d’aconseguir de tenir eines i quan l’infant avisi, actuar i apartar-lo de la figura abusadora. I que s’actuï”, declara la responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que insisteix: “És obligació dels adults protegir els infants.”
Text per Mayte Piulachs i Laura Cercós Edició i dades per Laura Cercós Vídeos per Marc Ortín Fotografies per Montse Giralt
gutta cavat lapidem 