All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

biologia, ecologisme, Educació, medi ambient, Política, Reflexions, Societat

ILLES DE PLÀSTIC

23 Apr, 2023 passerell Leave a comment

¿QUÉ SON LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Una isla de plástico consiste en una agrupación de residuos no biodegradables, en su mayoría plásticos que flotan y que se acumulan y forman extensas balsas flotantes de basura en la mayoría de océanos.

Está claro que esto es un problema global muy serio, puesto que nos incumbe a todos los países del planeta. Una botella de plástico que cae al mar, puede acabar en la otra parte del mundo a lo largo de los años.

¿CONSECUENCIAS DE LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Estas islas de plástico son el peor enemigo de la vida en el planeta. Estos plásticos y microplásticos son ingeridos por los animales más pequeños que se alimentan cerca de la superficie, los cuales después son engullidos por sus depredadores de mayor tamaño (ciclo de la cadena alimenticia, el grande se come al pequeño), que también acaban afectados.

Además, en muchos de los equipos de pesca o redes fantasma abandonados, quedan atrapadas ballenas, tortugas, focas y todo tipo de animales. Se calcula que cada año los plásticos perjudican a 100.000 animales marinos.

A esto se le añade que estos fragmentos plásticos desprenden substancias tóxicas que afectan al agua y a los seres vivos que la habitan, y en consecuencia se introducen en la cadena trófica y pueden acabar en la dieta.

Análisis recientes demuestran que hay zonas donde se encuentra más concentración de plásticos que de plancton, ya que la gran concentración de plásticos imposibilitan la vida del fitoplancton (plancton fotosintético).

Desgraciadamente las cantidades de desechos vertidos al océano aumentan excepcionalmente cada año y se expanden a una velocidad vertiginosa. Si no ponemos fin al uso del plástico monouso para 2050 existirá más plástico que peces en el mar. De hecho el 90% de aves y especies marinas ya ha consumido plástico.

Otro problema que se ha descubierto recientemente es que, estos plásticos ya se encuentran en nuestro organismo. Se ha descubierto que el agua embotellada, la sal, el pescado, etc. contienen partículas de microplásticos que ni las propias plantas depuradoras pueden filtrar.

¿SOLUCIÓN A LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Muchos países han empezado a tomar políticas más restrictivas en relación con la producción de plásticos de un solo uso, como es el caso de Canadá o Kenia. Además, se han llevado a cabo muchas iniciativas como es la «Enviromental Cleanup Coalition» (Coalición para la limpieza del medio ambiente) o el laboratorio Gyre Island, las cuales han sido creadas por la empresa IMB, y consiste en la búsqueda y recogida de basura mediante drones.

Nosotros en Gravity Wave nos dedicamos precisamente a la limpieza del fondo de mares y océanos mediante un sistema de pesca sostenible. Nosotros operamos en el mar Mediterráneo que es el mar más contaminado de todo el mundo. Si quieres ver como pescamos estos plásticos, descubre nuestros certificados de la web, ya que tú también puedes ayudar a limpiar los mares.

El año 2017, la ONU Medio Ambiente lanzó su campaña Mares Limpios para inspirar a los gobiernos, las empresas y las personas a tomar medidas contra la contaminación plástica. ¿Te unes a la ola?

https://www.eltiempo.es/noticias/las-corrientes-marinas-y-su-estrecha-relacion-con-las-islas-de-basura

Islas de plástico. Un problema global

Església Catòlica, guerres, migrants, Religió, tràfic d'armes

Cristianos asesinados este Viernes Santo en Nigeria

15 Apr, 2023 passerell Leave a comment

(ZENIT Noticias / Makurdi, 11.04.2023).- Más de 35 personas murieron el Viernes Santo en el Cinturón Medio de Nigeria cuando unos hombres armados abrieron fuego en un campamento de desplazados internos.

En un mensaje enviado a la organización caritativa católica Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN), el Padre Remigius Ihyula, de la diócesis de Makurdi, dijo: «Los [pastores] fulani llegaron a un campo de desplazados internos para matar a estas almas inocentes».

Informes procedentes de la región, en el estado de Benue, afirmaban que los presuntos pastores «invadieron» el recinto de una escuela primaria, donde acampaban los desplazados internos, y empezaron a disparar indiscriminadamente, dejando a cerca de 40 personas gravemente heridas. Según los informes locales, la gran mayoría de los muertos eran mujeres.

El Padre Ihyula dijo: «El [lugar] es bien conocido y se utiliza como refugio para personas de asentamientos vecinos como Udei, que, de vez en cuando, acuden a la escuela para dormir [o] quedarse debido al miedo y la inseguridad en sus pueblos. Junto a la escuela está la casa de Zaki Bernard Shawa, que también perdió a dos hijos en el ataque, mientras que frente a la escuela está la autopista Makurdi-Lafia con un puesto de control policial».

El Sr. Shawa, jefe de distrito de Nyiev, la zona donde tuvo lugar el ataque, fue citado en informes locales diciendo: «A algunos [de los que murieron] les dispararon justo en sus habitaciones, mientras dormían, y a otros, entre ellos dos de mis hijos, los sorprendieron corriendo y los mataron».

Según el Padre Ihyula, los atacantes destruyeron propiedades, incluidos vehículos.

Sólo en la diócesis de Makurdi hay dos millones de desplazados internos, la mayoría cristianos, repartidos en siete campamentos.

El Padre Ihyula dijo a AIN que la mayoría de los desplazados internos solían ser autosuficientes, pero ahora dependen totalmente de las limosnas. Los campos carecen de equipamiento básico, como camas, y la gran mayoría de los desplazados tienen que dormir en el suelo.

La animosidad entre pastores nómadas y agricultores viene de lejos, pero el conflicto se ha agravado debido a las armas automáticas procedentes de Libia que inundan el mercado negro.

La situación se ha agravado por las diferencias religiosas, ya que la mayoría de los fulani son pastores y la mayoría de los agricultores de la región son cristianos.

Existe el temor de que la violencia fulani esté siendo avivada por quienes quieren eliminar a los cristianos de la región.

35 cristianos fueron asesinados este Viernes Santo en Nigeria

Educació, Espanya vs Catalunya, Feixisme, llengua catalana, migrants, pobresa, Política, Societat

Más del 60% de la población de Cataluña es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo

15 Apr, 2023 passerell Leave a comment

El 60,3% de la población actual de Cataluña es fruto directo e indirecto de la inmigración. En otras palabras, de los 6 millones de habitantes que hay actualmente en Cataluña, 3,6 millones son efecto directo o indirecto de los flujos inmigratorios de este siglo.

Esta es la principal conclusión del libro El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica, en el que la catedrática Anna Cabré ha materializado más de 33 años de estudio sobre la dinámica poblacional en Cataluña. Cabré también demuestra que incluso sin inmigración, la población catalana no habría decrecido….

https://elpais.com/diario/1999/10/02/catalunya/938826452_850215.html

¿Quién es excluyente?

Los políticos juegan a su antojo con los conceptos y las palabras, unas veces en contra del uso habitual que les damos el resto de los mortales y otras incluso en contra del mismo sentido común. Una de las palabras que se ha puesto de moda es excluyente , para acusarnos a los catalanes por nuestro deseo de dejar lo que algunos consideran el Jardín del Edén y nosotros un basurero indecente fruto de la tiranía de Franco y de la corrupción de sus cómplices.

Les recuerdo que hay 1,7 millones de andaluces emigrados a los que su tierra excluyó ; que Galicia deja fuera a millones de gallegos que tuvieron que marcharse; que el 40% de los extremeños son rechazados por la tierra donde nacieron.

Y podríamos añadir los más de 150.000 asturianos que viven fuera de Asturias, las comarcas de Aragón que han perdido hasta el 50% de su población, los millones de castellanos emigrados, los 130.000 canarios o los más de 500.000 exiliados por la Guerra Civil.

Sin embargo más del 60% de la población catalana es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo. Por tanto, juzguen ustedes mismos quienes son los excluyentes.

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20191206/472077936446/quien-es-excluyente.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Jo, terrorista

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

No sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos.

El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.

Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.

Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.

Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.

Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.

Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.

Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.

https://www.vilaweb.cat/noticies/jo-terrorista/

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Religió

Carrasco i Formiguera i el president Companys

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.

Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.

Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.

La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.

Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.

Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.

És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.

Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.

El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.

Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.

Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/carrasco-formiguera-president-companys-sergi-sol_1004598_102.html

Educació, família, medecina, psicologia, sexe & gènere, Transexualitat

QUAN ELS NENS DIUEN QUE SÓN TRANS

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Hormones? Cirurgia? Les opcions són complicades i no hi ha respostes fàcils.

La claire és una noia de 14 anys amb els cabells castanys curts i un ampli somriure. Viu fora de Filadèlfia amb la seva mare i el seu pare, tots dos científics professionals. Claire pot semblar una introvertida, però s’obre ràpidament, i el que semblava timidesa es revela com una tranquil·la seguretat. Com molts nens de la seva edat, està una mica exagerada. Durant la nit que vaig passar amb la Claire i la seva mare, Heather, aquests no són els seus noms reals, van sorgir proves de teatre, guitarra i cançons. També vam parlar del fet que, fins fa poc, no estava segura de ser una noia.

…

Com poden els pares aconseguir els fills el suport que poden necessitar tenint en compte que l’adolescència és, per definició, un moment d’exploració de la identitat?

…

Molts d’aquests anomenats detransicionistes argumenten que la seva disfòria no va ser causada per un desajust profund entre la seva identitat de gènere i el seu cos, sinó per problemes de salut mental, traumes, misogínia social o alguna combinació d’aquests i altres factors. Diuen que van ser impulsats cap a les intervencions físiques de les hormones o la cirurgia per la pressió dels companys o per metges que van passar per alt altres possibles explicacions per a la seva angoixa.

…

Afirmar la cura és molt més humà que les filosofies més antigues. Però entra en conflicte, almenys una mica, amb el que sabem sobre la fluïdesa de la identitat de gènere en els joves.

…

…

“Però també em preocupa que en obrir les portes tindrem més adolescents que no es dediquen al treball reflexiu necessari per prendre decisions encertades, i que quan siguin més grans hi pugui haver més persones que diguin: “Oh, hmm, ara no n’estic segur”.

…

“No era una adolescent molt estable emocionalment”, em va dir quan vam parlar. . La transició oferia un “nivell de control sobre com em percebien”.

…

Les persones en transició que s’han pronunciat fins ara són majoritàriament persones a les quals se’ls va assignar una dona al néixer. Tradicionalment, la majoria dels nouvinguts a les clíniques de gènere juvenil eren homes; avui en dia, moltes clíniques informen que els nous pacients s’assignen majoritàriament dones.

…

Però l’existència d’una alta taxa de suïcidi entre les persones trans, una població que s’enfronta a casos elevats de sensellarisme, agressions sexuals i discriminació, no implica que sigui habitual que els joves es suïcidissin si no se’ls concedeix accés immediat als bloquejadors de la pubertat. o hormones. Els pares i els metges han de prendre decisions amb força rapidesa en determinades situacions. Quan els nens molt disfòrics s’acosten a la pubertat, per exemple, els bloquejadors poden ser una eina crucial per guanyar temps i, de vegades, hi ha una genuïna pressa per accedir-hi, sobretot a la vista de les llistes d’espera de moltes clíniques de gènere. Però els metges que vaig entrevistar van dir que poques vegades es troben amb situacions en què l’accés immediat a les hormones és la diferència entre el suïcidi i la supervivència.

…

https://www.theatlantic.com/magazine/archive/2018/07/when-a-child-says-shes-trans/561749/

Educació, família, medecina, psicologia, Reflexions, sexe & gènere, Transexualitat

What kind of doctor amputates the breasts of a 12-year-old girl?

10 Apr, 2023 passerell Leave a comment

The deeper you dig in the dark warrens of adolescent transgender medicine, the more convinced you become that the doctors who operate on young girls are criminal or insane or both.

I know that sounds extreme. But how can a decent person read the bare statistics in a recent article in one of the world’s leading paediatrics journals without feeling rage?

A brief report from four doctors at Vanderbilt University, “Gender-Affirming Chest Reconstruction Among Transgender and Gender-Diverse Adolescents in the US From 2016 to 2019” appeared in JAMA Pediatrics earlier this week. It is “the largest investigation to date of gender-affirming chest reconstruction in a pediatric population” to date.

The researchers found that the incidence of “gender-affirming chest reconstruction” surgery for children under 18 – better known as double mastectomies or “top jobs” — increased by 389 percent between 2016 and 2019. (These “chest reconstructions” included some boys who presumably wanted breast implants – but these were only 1.4 percent.)

An estimated 1,130 “top jobs” were performed during those four years on girls as young as 12. What kind of doctor amputates the healthy breasts of a 12-year-old girl?

According to the data, based on the Nationwide Ambulatory Surgery Sample, the Vanderbilt doctors calculated that 5.5 percent of the children were under 14, 21.5 percent under 15, and 56 percent under 16.

It gets worse.

Through the distorted lens of the billion-dollar sex-reassignment surgery industry, “top jobs” might make sense as the last step in the gender-affirmation template. After a gender-dysphoric girl has experimented with living in a male body for months or years, she wants her chest to look masculine. She proceeds through the following steps:

I know I’m a boy in a girl’s body.
I need social affirmation.
I need puberty blockers.
I need cross-sex hormones.
I need a double mastectomy.

But according to the figures compiled by the Vanderbilt doctors, only 19.9 percent of these girls had hormone therapy before surgery. That means that the overwhelming majority of these young girls – 80.1 percent – had their breasts amputated without attempting to masculinise their bodies.

One of the leading American hospitals for transgender surgery, Boston Children’s Hospital, recommends that patients have hormone therapy first:

Surgery is never the first step in a gender transition. It is something that happens after you have already explored social and medical transition options. People who choose to undergo surgery usually do so after taking other steps in the gender affirmation process, such as taking supplemental hormones.

And the recently-released standards for transgender medicine specify that an adolescent should have had “at least 12 months of gender-affirming hormone therapy or longer, if required, to achieve the desired surgical result for gender-affirming procedures” (WPATH, section 6.12).

Amputation without hormone therapy makes no sense even in the Alice in Wonderland universe of transgender medicine. It is sheer mutilation. It is worse than prescribing liposuction for a 12-year-old suffering from anorexia nervosa. Or amputating limbs or severing spinal cords for people suffering from Body Integrity Identity Disorder. Where are the studies which show that “top jobs” alone will solve girls’ gender dysphoria?

Furthermore, more than a third of the girls had been diagnosed with anxiety or depression. (The study fails to mention autism, which is often implicated in gender dysphoria.) What kind of surgeon amputates the breasts of a mentally-ill teenager?

Every reassuring account of the “gender-affirmation journey” in the media or from the trans industry describes the multi-stage template. Now it turns out that this is a charade. The real story seems to be that girls as young as 12 who demand to be mutilated will find willing doctors.

The data in this study are already nearly three years old. How many more girls will be maimed for life by sociopathic surgeons before Americans wake up to this grotesque violation of human rights?

https://mercatornet.com/what-kind-of-doctor-amputates-the-breasts-of-a-12-year-old-girl/81323/

Església Catòlica, pederàstia, psicologia, Reflexions, Religió, Societat

Amén: com el papa Francesc

9 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Em molesta que els catòlics tinguem fama d’estar enfadats i em molesta que segons quins catòlics estiguin sempre disposats a posar d’excusa l’ambient hostil per estar-ho. Fa pocs dies que s’ha estrenat a Disney+ Amén. Francisco responde, una conversa del papa Francesc amb una desena de joves molt diversos. N’he llegit diverses crítiques provinents de catòlics i totes tenien una cosa en comú: els ha semblat que el càsting dels joves pregunten al Sant Pare no estava prou ben triat, com volent dir “nosaltres no hi som” o “no hi sortim prou”. Només hi ha una noia catòlica practicant com ho entenem aquí i sembla que, injustament, se li hagi encarregat la missió de representar tots els joves que combreguen amb el missatge de l’Església del món. O del món hispanoparlant, és clar, perquè d’una cosa dirigida per Jordi Évole sempre se n’ha de sospitar alguna voluntat política inconscient.

El Papa se la juga perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal. Vol ser al món i això hauria de generar tota la confiança possible

La cosa, però, és que als catòlics acostumats al ball de bastons dialèctic, qualsevol esdeveniment que ens situï al centre d’atenció ens posa en alerta. Veure el Sant Pare al bell mig d’un públic com aquest em sembla que ens fa sentir dues coses ben naturals. La primera, desitjar un documental diferent, un de més feelgood en què joves que cada dia viuen la seva fe amb naturalitat en entorns en què són una anomalia poden tenir contacte amb el més alt representant de la institució que els fa de paraigua. La segona, si la conversa no ha de ser aquesta, desitjar com a mínim un equilibri de forces entre el públic pregunta perquè el repartiment sigui més just o que s’assembli a la nostra idea del que és just. És un error pensar que el Sant Pare es prestaria públicament a fer res que ens deixés malament. Agafar-s’ho per aquest costat, pel costat que punxa i des del què podem justificar el nostre nyínyínyí, parteix d’una desconfiança amb Francesc. Una desconfiança injustificada, penso. És el Sant Pare i se la juga en un documental poc convencional per a Disney+ perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal, un públic a qui el missatge de l’Església o bé no arriba perquè no en formen part o bé arriba embrutit per prejudicis i filtres tendenciosos. És un Papa que vol ser al món, i això hauria de generar tota la confiança possible.

La noia expressa que no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor, a la tristesa i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim

A la conversa hi surten tots els grans temes que orbiten l’Església i la societat: colonialisme, avortament, sexe, abusos a l’Església, violència psicològica, distanciament entre la institució i la societat, feminisme, el col·lectiu LGTBI+, pornografia, migracions i racisme. El Sant Pare té un discurs sòlid que sap transmetre sense renunciar a l’empatia. “Sent-te lliure per expressar-te”, “plora si ho necessites” o “pren-te el teu temps” són falques que repeteix per poder dialogar amb un grup de joves que no amaguen les seves ferides, algunes provocades per homes i dones de la mateixa Església. La xerrada avança amb un Francesc que no renuncia al to de diàleg, més que de monòleg i de discurs oficial mastegat, fins que finalment comparteix la seva experiència la noia de Madrid, catòlica practicant provinent d’un entorn molt religiós. A mi, com a catòlica, sentir-la parlar em va corregir la visió de la conversa. És el punt d’inflexió que capgira el tauler perquè expressa que veu el mal i el patiment del món i no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor que palpa, a la tristesa que molts carreguen i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim.

La del Papa és una posició d’acció i de disponibilitat per als altres sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor

Capgira el marcador —en el meu cas—, perquè com a catòlica em vaig deixar de buscar entre el públic i vaig entendre que el Papa no s’havia prestat a la conversa perquè la representació dels joves i les seves inquietuds li fossin més o menys favorables. En aquella escena, el representant dels catòlics és ell. Els catòlics no som al públic —o no hi som del tot— i aquesta és la gràcia, que no hi hem de ser perquè la fe ens convida a participar en la societat i no a ser simples espectadors. Hem de seure a la butaca del papa Francesc de les nostres vides i explicar-nos al món com ho fa ell. És una posició d’acció i de disponibilitat pels altres, sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor. És el que fem quan detectem que un amic ens necessita, quan algú ha estat ferit i necessita un lloc segur per explicar-ho o que algú busca Déu, però no sap per on tirar. Pensar que el documental no fa servei als catòlics perquè no som prous entre el públic o perquè els joves que hi són no pregunten que com a catòlics preguntaríem és, un altre cop, estar disponible per a poca cosa més que per a estar irritat. Mirar-se’l així d’entrada i anar-se deixant guanyar pel paper que fa el Sant Pare, que sempre ens representa, obre pas a un servei personal més gran que el de sentir que es remuga amb motiu. Les necessitats del món, igual que les preguntes que els joves fan al Papa, no les triarem nosaltres. El mal del món no s’escull a la carta i, malgrat això, ser catòlics ens demana passar a l’acció per ser exemple viu d’una vida millor, una vida amb Déu. Com el papa Francesc.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/amen-papa-francesc-montserrat-dameson_1004343_102.html

biologia, Biotecnologia, medecina, Tecnologia

Una ‘xeringa molecular’ pot revolucionar com s’administren alguns fàrmacs

7 Apr, 2023 passerell Leave a comment

La tècnica està inspirada en alguns virus i bacteris i s’ha millorat gràcies a la intel·ligència artificial

Aquest bacteri té la capacitat de punxar els seus hostes i injectar-los proteïnes, habilitat que els científics han aconseguir reproduir | F. Zhang et al./Nature

Un equip d’investigadors ha aconseguir reproduir la ‘xeringa molecular’ que alguns virus i bacteris fan servir per infectar els seus hostes. Aquesta tècnica, a més, presentada en un article publicat a ‘Nature’, ha estat millorada gràcies a la intel·ligència artificial i podria revolucionar la manera com s’administren alguns fàrmacs o com es duen a terme algunes teràpies.

De moment el procediment ha estat provat només en cèl·lules humanes cultivades al laboratori, però no obstant això els científics responsables d’aquest avenç afirmen que pot ser un avenç importantíssim per a la medicina, oferint una nova manera d’administrar els medicaments basats en proteïnes. De fet, fins i tot hi ha la possibilitat de fer servir aquesta mateixa ‘xeringa’ per fer arribar els components necessaris per a l’edició genètica mitjançant la tecnologia CRISPR-Cas9.

L’edició genètica, limitada per la impossibilitat d’arribar a les cèl·lules
A dia d’avui, les aplicacions mèdiques de CRISPR estan limitades per la dificultat de fer arribar els enzims que tallen l’ADN i el fragment de l’ARN que es van servir per a l’edició genètica a l’interior de les cèl·lules. Canviar l’ADN és relativament senzill, el problema és arribar-hi. És per això que les proves fetes fins ara amb la tecnologia CRISPR-Cas9 s’han limitat a l’edició del genoma del fetge, de l’ull o de les cèl·lules sanguínies, que són aquelles on podíem arribar fins ara.

La tecnologia CRISPR-Cas9 és coneguda com les “tisores moleculars” i permet modificar l’ADN d’una manera mai vista fins ara | NIH

Uns bacteris que foraden les seves víctimes
Això va començar a canviar quan els investigadors van estudiar en profunditat un grup de bacteris que fa servir ‘punxes’ moleculars per foradar les membranes de les cèl·lules hostes. Després, transporten proteïnes al seu interior, explotant el seu funcionament en favor seu. L’any passat, els científics van aconseguir manipular aquest sistema en el bacterio bioluminiscent Photorhabdus asymbiotica, carregant la xeringa de proteïnes de mamífers, plantes o fongs.

La recerca va continuar per mirar de trobar una manera d’aconseguir que la xeringa del P. asymbiotica reconegués les cèl·lules humanes. Fent servir el programa d’intel·ligència artificial AlphaFold, que prediu l’estructura de les proteïnes, es van trobar maneres de modificar una part de la xeringa perquè anés cap a cèl·lules primer de ratolins i després humanes.

Resultats prometedors
Els experiments en cultius de cèl·lules humanes i al cervell de ratolins van mirar d’injectat toxines que poden matar cèl·lules cancerígenes i també els reagents de la tecnologia CRISPR-Cas9. En el primer cas el procediment va funcionar mentre que, en el segon, no va poder completar-se correctament. No obstant això, els investigadors treballen per resoldre aquest problema. Si s’aconseguís, les possibilitats serien tantes que resulta difícil d’imaginar.

https://monplaneta.cat/medicina/xeringa-molecular-revolucionar-administren-farmacs-75846/

biologia, Biotecnologia, medecina, Sanitat, Tecnologia

Catalunya estrena una màquina única per “parlar” amb els àtoms

6 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Barcelona reforça la seva aportació a la biomedicina europea amb un aparell pioner de ressonància magnètica nuclear

L’aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp és el primer d’Europa i el segon del món. MANOLO GARCIA

Simplificant molt, el cos humà és el resultat d’una combinació de molècules. Per entendre com funcionen els nostres òrgans, com emmalaltim i com podem curar-nos, cal conèixer aquestes partícules de la manera més íntima possible: àtom a àtom. Però és una tasca molt complexa, perquè de molècules n’hi ha de molts tipus, algunes més complexes que altres, i no són entitats rígides, sinó que es mouen i interaccionen amb les altres. I encara avui, després d’anys de recerca, hi ha moltes incògnites sense resoldre. Aquesta és l’aproximació que ha fet aquest dijous Miquel Pons, químic i director del Grup de Recerca de Ressonància Magnètica Nuclear de Biomolècules de la Universitat de Barcelona (UB), per inaugurar una infraestructura “pionera, única i d’avantguarda” que permetrà “parlar i comunicar-se amb els àtoms”: el primer aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp.

Esquema de l’interior d’un imant d’un equip de ressonància magnètica nuclear

Ubicada al Parc Científic de Barcelona, aquesta màquina única a Espanya i la segona al món és capaç de crear un camp magnètic 500.000 vegades més intens que el camp magnètic de la Terra i, per tant, estudiar profundament i obtenir informació fins ara desconeguda de biomolècules que podrien estar implicades en el càncer, l’Alzheimer o la diabetis. L’objectiu és poder descobrir noves dianes terapèutiques i dissenyar medicaments per combatre aquestes malalties. A més, i no menys important, permet reforçar la presència de Barcelona en el mapa científic europeu, ja que és la tercera ciutat que compta amb aquesta màquina i un accelerador de partícules de tipus sincrotró, juntament amb Hamburg i Zuric.

El nou equipament, que donarà servei a tota la comunitat científica mitjançant l’accés obert competitiu, s’ha finançat amb 8,9 milions d’euros atorgats pel ministeri de Ciència i Innovació i els fons europeus NextGeneration. La ressonància magnètica nuclear és una de les tècniques més potents per poder obtenir informació estructural i dinàmica a escala atòmica de biomolècules complexes i, per això, és una tecnologia que fa anys que s’aplica en àrees de recerca com la química, la biologia i la biomedicina, però també en l’àmbit industrial o alimentari. La màquina que ha adquirit el Parc Científic, però, és el primer equipament de tot Europa i el segon del món —després del Japó— que fa servir superconductors d’alta temperatura per generar camps magnètics. La càrrega positiva dels àtoms es troba al seu nucli i com més potent sigui el camp magnètic on s’introdueix la mostra d’una molècula, més informació se n’extreu, en quantitat però sobretot en qualitat.

I això és, precisament, el que fa aquest aparell: genera un camp magnètic tan intens que permet estudiar amb alta precisió els àtoms de les molècules. Anant al detall, fa que els àtoms d’hidrogen de les molècules que es volen analitzar emetin un senyal a una freqüència d’1 gigahertz (1.000 milions de voltes per segon). “L’aparell de RMN d’1 Ghz millora la sensibilitat per a l’estudi de proteïnes en un factor de 2,5 vegades, fet que implica un estalvi de temps de 6,26 cops. És a dir, un experiment que requeria una setmana ara es podrà resoldre en un sol dia”, ha afirmat Pons. A més, aquesta eina que servirà per fer ciència bàsica (que no té una aplicació clínica directa, però posa les bases científiques per fer-ho) afavorirà l’anàlisi d’aquelles proteïnes no definides o desestructurades que fins ara es pensava que no eren importants però que, en canvi, podrien estar darrere de moltes complicacions i patologies que ens afecten. De fet, gairebé la meitat de les proteïnes humanes tenen aquestes formes.

“Abast sistèmic”
El nou aparell fa servir bobines dissenyades amb materials superconductors –que no ofereixen cap resistència al pas del corrent elèctric– per solucionar els problemes derivats de la resistència creada per la generació de camps magnètics ultraintensos a través del corrent elèctric d’alta intensitat. A més, Pons ha assegurat que és un dispositiu que s’utilitzarà de manera sostenible perquè la UB ha comprat un sistema de reliqüefacció (transforma el gas en líquid) de l’heli –el material que s’utilitza per refredar els superconductors– per reduir el consum d’aquest recurs i augmentar la viabilitat davant de possibles problemes de subministrament o augments del cost. “No només reduïm el consum d’un recurs tan preuat com escàs, sinó que ens farà pràcticament autosuficients”, afegeix el químic.

El rector de la UB, Joan Guàrdia, ha destacat que les grans infraestructures d’investigació biomolecular a Europa estan al nord i només Barcelona n’és l’excepció. “Volem ser una institució que faci de Barcelona una entitat especialment rellevant en termes de suport científic i futur i que permeti a tot el sistema científic anar més de pressa i més lluny”, ha afirmat. Guàrdia, que ha recordat que la ciència no pot anar tan de pressa com es voldria i que “cada porta que obren els investigadors condueix a un passadís més llarg del que es creia”, ha remarcat que amb aquest aparell “s’acceleraran” algunes passes. “El valor d’aquest aparell no és només el seu alt nivell tecnològic, sinó el fet que té un abast sistèmic”, ha afegit.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia de presidir la inauguració de l’aparell conjuntament amb la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, però la mort de tres geòlegs a la mina de potassa de Súria (Bages) l’ha obligat a delegar la representació en el conseller d’Universitats i Recerca, Joaquim Nadal. Morant ha assegurat que aquesta infraestructura proporciona “esperança” per a la societat perquè serà decisiva per a la medicina de precisió de malalties com el càncer, “que és un repte que a tots ens toca de prop”. Nadal també ha afirmat que a Catalunya s’està construint un arc molt potent de centres i equipaments científics, un “gran lego” d’infraestructures per fer avançar la recerca. “Hem de ser capaços de renovar-nos constantment abans que hi hagi obsolescència. Aquest seria el somni. I no sempre hi ha els diners, però sí que hi ha l’ambició. Només si no abaixem la guàrdia estarem sempre en primera línia”, ha conclòs el conseller.

https://www.ara.cat/societat/salut/catalunya-estrena-maquina-unica-parlar-atoms_1_4645942.html