Una minoria d’agents antifranquistes feia circular pamflets en què denunciaven la repressió del règim
Aquest any, el govern espanyol celebra els cinquanta anys d’Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge, sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Fins i tot, dins de la policia.
Comprar roba i complements de segona mà ha passat en molt pocs anys de tenir un cert biaix social i econòmic negatiu a convertir-se en una “compra intel·ligent” en termes mediambientals i cada vegada més popular, ja que és un mercat que mou més de 5.500 milions d’euros anuals a Espanya. Però no tot seran partidaris de la sostenibilitat i detractors de la moda ràpida que han imposat les grans marques, sinó que cada vegada són més els que recorren a plataformes de segona mà per fer peces exclusives de marques de luxe que no podrien adquirir al seu preu normal.
Segons l’edició 2024 de l’estudi Life Trends de la consultora Accenture, una de les tendències que van en augment entre els aficionats a la moda és la preferència per la diferenciació, en contraposició a la massificació que caracteritza a la moda ràpida, una cosa a què aquest mercat respon “perfectament”. En declaracions a Efe, el responsable de Comerç en la consultora de màrqueting Accenture Song, José Luis Antolín, considera que l’entrada en aquesta activitat d’alguns gegants de la moda com Inditex, Mango, Nike o H&M també ha contribuït a impulsar i naturalitzar la revenda, batejada amb noms com “pre owned” o “pre loved”.
La presència d’aquests grans grups al mercat de segona mà va augmentar un 31% en l’àmbit global el 2023, segons l’estudi de 2024 de la plataforma digital de segona mà ThredUp, un ritme que s’accelera cada vegada més, afegit a la conscienciació social més important sobre les bondats de la circularitat i la sostenibilitat, i al canvi d’usos i costums capdavanter per les noves generacions.
Les crisis econòmiques recents han tingut un impacte en l’arribada de la roba de segona mà, però el canvi és més profund, diu aquest expert, que considera que la compra responsable, tant mediambiental com social, ja és una realitat. Quant a la mida del mercat de segona mà a Espanya, encara no hi ha fonts oficials, però alguns informes com el de la plataforma Milanuncios asseguren que el 2023 es van moure uns 5.500 milions d’euros, una xifra que exclou automoció i immobiliari i situa a la moda com un dels segments més importants.
Segons aquesta mateixa enquesta, el 85% dels espanyols ja utilitza plataformes de segona mà de manera habitual i, segons dades de Wallapop, el 94% dels espanyols considera la segona mà com una opció en qualsevol compra. A més, això funciona en les dues direccions, ja que 8 de cada 10 usuaris revisen almenys una vegada a l’any productes que té a casa i podria vendre.
S’estima que el mercat de la moda de segona mà abastarà en l’àmbit mundial els 244.000 milions d’euros el 2025 (264.000 milions de dòlars) i representarà un 10% del total de les vendes de moda, segons dades de l’esmentat informe ThredUp 2024.
Pre Owned és un recent projecte de Zara amb què el Grupo Inditex ha decidit apuntar-se a aquesta tendència. Inditex explica a Efe que Pre Owned encara no està disponible en altres marques del Grup i que es va estrenar l’octubre de 2022 al Regne Unit, d’on va passar a la resta de grans mercats europeus entre 2023 i 2024 i ara també està disponible als Estats Units. De moment, i atesa la fase inicial en què hi ha la iniciativa, Inditex no ha facilitat dades sobre les transaccions realitzades a través de la plataforma ni sobre les seves previsions de creixement.
Es tracta d’un servei de venda de peces de Zara entre particulars a través de la plataforma que facilita aquesta marca, que es limita a actuar de canal, exposant les fotos de la peça que puja el particular que desitja vendre-la. Zara Pre Owned forma part d’un projecte més gran per estendre el cicle de vida de les peces, ja que també inclou serveis com la reparació de peces de Zara i la donació, explica Inditex.
El 57% de les principals companyies de moda ja tenen en marxa programes de segona mà, 30 punts percentuals més que fa un any, explica el soci responsable de Consum i Retail de la consultora KPMG a Espanya, Enrique Porta, que cita l’informe “Global Fashion Drivers 2025”, elaborat per Modaes en col·laboració amb KPMG. Aquesta tendència s’està desenvolupant també en la moda d’alta gamma, un segment en el qual la segona mà contribueix a “democratitzar” el mercat, facilitant a nous perfils de consumidors (especialment les generacions més joves) noves maneres d’accedir a les seves marques més desitjades.
En aquest sentit, la fundadora i propietària de la plataforma en línia Vintage & Go, especialitzada en moda i complements “prèmium”, Natalia Varela, explica a Efe que la conscienciació social sobre les bondats de la segona mà ha augmentat molt en l’última dècada i en totes les generacions, que trien apostar per la qualitat i l’atemporalitat “en comptes de tanta moda ràpida”. “Estem en un punt de no retorn i cal canviar la manera de consumir” i evitar la compra compulsiva, és “absolutament necessari per a la nostra supervivència”, diu aquesta experta en moda “vintage” de luxe. ç
La felicidad no depende solo de la suerte ni de tener una vida sin complicaciones. Es el resultado de las decisiones que tomamos en nuestro día a día. Aunque no podemos controlar lo que sucede a nuestro alrededor, sí podemos gestionar nuestras emociones y elegir con quién refugiarnos cuando atravesamos una mala etapa.
Arthur Brooks, académico, escritor y orador estadounidense, es mundialmente reconocido por su trabajo e investigación sobre la felicidad, el liderazgo y la política pública. Como profesor en la Harvard Business School, se dedica a estudiar qué realmente hace felices a las personas, combinando estudios de psicología, neurociencia y filosofía. Recientemente, ha visitado un pódcast para hablar sobre algunos de sus últimos hallazgos. Entre ellos, explicó los cuatro factores comunes que observa en todas las personas realmente felices y destacó que este grupo de personas presta atención a cuatro cosas todos los días.
En primer lugar, Brooks destaca que lo más importante para ellos es su fe o filosofía de vida, es decir, los aspectos más trascendentales que guían su existencia. Mientras él obtiene su fe a través de la religión, señala que otras personas se centran en la meditación, el estudio o caminar por la naturaleza. “Da igual lo que hagas, pero tienes que hacerlo”, insiste el catedrático. Según Brooks, hacer algo que te haga sentir pequeño, mientras el universo es inmenso, te proporciona paz y perspectiva.
Es realmente importante no ser utilitario con las amistades
Arthur Brooks, catedrático de Harvard
Lo segundo imprescindible para las personas más felices, según el catedrático, es la familia. “La familia es un lazo y si no tienes eso, vas a tener problemas”, afirma. Las relaciones familiares sólidas proporcionan un sentido de pertenencia y seguridad, dos factores cruciales para mantener el bienestar emocional.
Por último, pero no menos importante, Arthur Brooks subraya la relevancia del trabajo. Según el profesor, el trabajo brinda a las personas la oportunidad de medir su éxito, tanto cualitativa como cuantitativamente, permite generar valor con su vida y ser evaluado de forma justa según el impacto que están creando. “Es precisamente esto lo que otorga sentido a la vida”, concluye Brooks.
En tercer lugar, Brooks señala que la amistad es un factor clave en la felicidad de las personas. No cualquier amistad, sino aquellas en las que no esperas nada a cambio. “Es realmente importante no ser utilitario con las amistades. Necesitas dedicar tiempo y esfuerzo para tener personas que simplemente te quieran, que no te sean ‘útiles’ ni tú a ellas”. El profesor remarca que nunca podrás obtener la felicidad que proviene de una amistad verdadera, íntima y basada en el amor si solo buscas utilidad en los demás.
En els últims anys, més de 1.700 centres educatius han adoptat Innovamat, un programa que promet modernitzar l’aprenentatge de les matemàtiques amb tecnologia, gamificació i metodologies competencials. Però rere aquest discurs innovador s’hi amaguen greus problemes legals, pedagògics i ètics que haurien d’encendre totes les alarmes en el sistema públic d’ensenyament.
Un dels punts més preocupants és la vulneració del principi de gratuïtat. El programa exigeix a les famílies el pagament d’una quota per accedir a una plataforma digital (EVA) per al seguiment de les activitats a l’aula. Això entra en clara contradicció amb l’article 88 de la Llei Orgànica d’Educació, que prohibeix els serveis obligatoris de pagament vinculats als ensenyaments ordinaris. De fet, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat aquesta pràctica, en una sentència recent que ordena garantir la gratuïtat efectiva de l’escolarització.
També hi ha preocupació pel tractament de dades personals dels alumnes. Innovamat, com a empresa privada, gestiona informació acadèmica sense que les famílies hagin estat degudament informades de com es gestionen les dades dels seus fills. Segons el Reglament General de Protecció de Dades, aquest fet pot suposar una infracció greu. A més, l’empresa va publicar un estudi basat en dades de les proves de competències bàsiques, afirmant que tenia permís de les escoles participants, mentre que els centres neguen haver cedit cap informació. Aquesta contradicció posa en qüestió la transparència i la credibilitat del programa.
Des del punt de vista pedagògic, tampoc hi ha garanties. No existeixen estudis independents ni publicacions científiques que avalin l’eficàcia d’Innovamat. Els resultats que l’empresa mostra al seu web són autoelaborats, sense control extern, amb metodologies de dubtosa validesa. A més, el programa introdueix l’ ús de pantalles —inclòs en infants d’I3— que contradiu les recomanacions de l’Associació Espanyola de Pediatria. La digitalització prematura pot afectar negativament la concentració, la memòria i el desenvolupament emocional.
Malgrat presentar-se com “manipulatiu”, Innovamat ofereix una fase molt breu de treball amb materials concrets, per passar ràpidament a exercicis abstractes o digitals. Això dificulta la comprensió profunda dels conceptes matemàtics, especialment en els alumnes amb dificultats d’aprenentatge. De fet, molts docents denuncien que el sistema no afavoreix l’equitat, sinó que amplia la bretxa educativa, deixant enrere l’alumnat amb menys recursos o necessitats especials.
Els mestres també veuen limitat el seu rol. Innovamat proposa una guia rígida, pas a pas, que redueix l’autonomia docent. Adaptar els continguts al ritme i context de cada aula esdevé gairebé impossible. A això s’hi suma una avaluació que penalitza l’alumne que no segueix el “mètode Innovamat”, encara que entengui i resolgui correctament els exercicis.
Innovamat s’ha expandit ràpidament gràcies a una estratègia de màrqueting agressiva, però sense garanties clares d’eficàcia, legalitat ni respecte pels principis de l’educació pública. El que es presenta com una innovació pedagògica és, en realitat, una privatització encoberta, amb riscos per a la igualtat d’oportunitats, la protecció de dades i la qualitat de l’ensenyament.
En un moment en què el sistema educatiu necessita solucions inclusives i fonamentades, és urgent exigir una revisió crítica del model Innovamat, garantir la transparència i apostar per metodologies que realment beneficiïn tot l’alumnat, no només uns quants.
(Dori Huertas és promotora de la Plataforma per l’Educació de Qualitat)
https://www.eltriangle.eu/2025/04/16/innovamat-privatitzacio-i-fallides-en-el-sistema-educatiu/
L’ARA visita una quarantena de blocs de pisos de l’Ajuntament de Barcelona i comprova la dificultat de mantenir-los
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha promès construir 50.000 habitatges públics a Catalunya abans del 2030. Però al darrere de les grans xifres sorgeixen algunes preguntes. Una d’elles és si l’administració té la capacitat de gestionar tot aquest parc públic. L’ARA ha visitat durant els últims quatre mesos una quarantena de promocions de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), que sumen més de 2.800 pisos. Una mostra que aflora alguns dels problemes d’aquesta oferta pública: pisos i aparcaments buits; maldecaps amb la construcció i el manteniment dels edificis, i dificultats per gestionar els conflictes habituals del dia a dia dels veïns.
https://interactius.ara.cat/mapes/habitatge-public-barcelona
L’ús d’antidepressius ha crescut de forma significativa en els darrers anys. Més d’1,2 milions de persones assegurades a Catalunya van tenir almenys una dispensació d’aquests medicaments durant el 2023, cosa que suposa un augment del 169% en comparació amb el 2020, segons les dades facilitades pel Departament de Salut. El que més destaca és que entre els menors de 15 anys, el consum ha crescut un 253%. Al llarg del 2023, els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) van atendre un 9,5% de la seva població per trastorns depressius, amb una clara predominança en noies (12,3% enfront del 5% en nois). La mitjana de visites l’any per pacient va ser de 12,2, i es van atendre un total de 2.203 casos, un 10% més que el 2020, dels quals el 74% eren noies. Així doncs, un 9,2% dels catalans de més de 15 anys pateix de manera assimilable formes moderades o greus de depressió, la qual cosa suposa un augment del 28% respecte a 2019, segons les últimes dades disponibles en l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de 2023.
En l’atenció primària, el 2023 es van registrar 44.447 nous casos de trastorns depressius. D’altra banda, d’acord amb les dades de la Central de Resultats, el 2023 als Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA), un 23,8% de la població atesa va ser diagnosticada amb trastorns depressius. La mitjana de visites per pacient va ser de 7,2, amb 3.904 casos atesos, un 15% més que el 2020, dels quals el 71% eren dones. Segons l’Enquesta de Salut, un 9,2% de la població més gran de 15 anys respon de manera assimilable a formes moderades o greus de depressió, un increment del 28% respecte al 2019. Aquesta condició afecta un 12% de les dones i un 6% dels homes, amb una incidència especialment alta entre les persones majors de 74 anys (13%) i les classes socials més desfavorides (11%).
En un comunicat compartit coincidint amb el Dia Mundial de Lluita Contra la Depressió, el Departament de Salut assenyala l’augment rellevant de la prevalença de trastorns depressius a Catalunya, especialment en dones, persones grans i grups socioeconòmics desafavorits. “Això posa en relleu la necessitat de continuar invertint en prevenció, detecció precoç, millora dels recursos d’atenció i sensibilització social”, apunta el comunicat.
Un dels principals objectius del Pla de Salut 2021-2025 és reduir el nombre de persones que consumeixen antidepressius durant més de 6 mesos. Amb tot, el 2023, un 10,5% dels assegurats van mantenir aquests tractaments —un 0,8% més respecte al 2021—. D’altra banda, Salut també recomana hàbits per reduir el risc de patir depressió, com seguir una alimentació saludable, fer activitat física, no fumar ni beure alcohol i cuidar la qualitat del son.
A l’Estat espanyol s’està registrant un augment del consum de fentanil o morfina. L’informe del 2023 de l’Observatori Espanyol de les Drogues i Addiccions, pertanyent al Ministeri de Sanitat mostra l’increment del consum d’aquests fàrmacs. Les dades mostren com va créixer el percentatge de persones entre 15 i 64 anys que van consumir en algun moment de la seva vida, el fentanil, un dels opioides més potents, que inicialment es prescrivia a pacients oncològics. El 2028 només havia provat aquest fàrmac algun cop un 1,9% de la població, mentre que el 2022, ja s’elevava fins al 14%. Tanmateix, segons l’informe del Ministeri de Sanitat els opioides més consumits a Espanya són el tramadol i la codeïna.
María Martínez, psicóloga y Mental Trainer, reflexiona a través del kaizen sobre el poder del ahora e invita a sus pacientes a explorar la filosofía que cambió su vida
Imagina encontrar por casualidad una palabra, escondida entre centenares de libros de una estantería, que tuviera el poder de cambiar tu vida para siempre. Algo similar le pasó a María Martínez, psicóloga clínica y mental trainer cuando, después de impartir un taller en una librería, leyó el término kaizen en una portada. Movida por la curiosidad, empezó un camino que cambió por completo su forma de pensar y funcionar. “Todo empezó a tener sentido por la simplicidad de lo que representa”, cuenta a La Vanguardia. El kaizen no solo ha mejorado su manera de mirar la vida, sino que también se ha convertido en una de las herramientas principales que utiliza en sus terapias. Tras años investigando sobre esta filosofía, decidió escribir Vivir en modo kaizen, un libro que reflexiona sobre el poder del ahora y te invita a comprender qué es aquello que realmente depende de ti.
¿Qué es el kaizen y dónde se origina?
El kaizen es la filosofía de las pequeñas acciones que puedes poner en práctica ahora en relación con lo que depende de ti. “Kai” viene de cambio y “zen” de amable, fluido y sencillo. Es la idea de que todo cambio se puede lograr si se hace con los pasos suficientemente pequeños y tomando medidas respecto a lo que depende de ti. El kaizen se inició en Estados Unidos, la Gran Depresión, y ahí es donde empezaron a decir: “No tenemos nada y con lo que tenemos ahora, tenemos que empezar a funcionar”. Y empezaron a pensar de esa forma: ¿qué es lo que tengo disponible ahora?, ¿qué puedo hacer con esto?, ¿a dónde puedo llegar? Sin más aspiraciones. Y así es como todo empezó a resurgir, empezó a cambiar y salieron adelante. Eso se fue olvidando, pero en Japón caló, como la idea de mejora continua, de siempre poder hacerlo un poquito mejor, pero con aquello que tienes ahora, es decir, sin estrés y sin agobios.
¿Cómo lo descubriste y qué impacto ha tenido en tu vida?
A mí siempre me ha gustado todo lo asiático. Mirando una librería en la que yo impartía talleres, topé por casualidad con la palabra y me llamó la atención. Empecé a investigar qué es lo que significaba, a leer libros y vi que cuadraba bastante con lo que yo ya pensaba, porque, de alguna manera, ya tendía hacia eso, buscaba hacer talleres, herramientas que a la gente le sirvieran desde el primer momento y que no generaran un esfuerzo. Para mí ha dado sentido a la vida y a la terapia. Ese es el punto clave del kaizen, simplificar la vida, porque las cosas realmente son sencillas, pero las complicamos queriendo controlar lo que no depende de nosotros.
¿Por qué los pequeños cambios son más efectivos que las grandes transformaciones repentinas?
Los grandes hitos son para momentos puntuales, pero el resto del tiempo no podemos vivir a base de esfuerzo. Tenemos rebotes en todo lo que hacemos de salto en salto, porque no hemos permitido que se asienta en los pasos anteriores. Entonces, es un estrés para la mente todo el rato sostener esa nueva acción o esa nueva cosa en nuestra vida. Lo tenemos que convertir en algo nuestro, en algo que resulte fácil de hacer. El objetivo siempre es fácil y sin esfuerzo. Sin esfuerzo, porque el esfuerzo es estrés. Es bueno para momentos puntuales, pero no puedes vivir la vida con esfuerzo. Tiene que resultar de sencillo funcionar.
El esfuerzo es estrés, es bueno para momentos puntuales, pero no puedes vivir la vida con esfuerzo
Entonces, ¿todas las acciones pequeñas son kaizen?
No, un paso kaizen es algo más pequeño, es algo insignificante para la mente consciente, que es lo que te permite instalarlo sin darte cuenta y generar ese movimiento constante y ese hábito. Y cuando no le da importancia el cerebro, no te bloquea la amígdala, que es la alarma del cambio, la alarma del peligro, del cuidado que vas a hacer algo que te va a modificar la vida. Para el modo kaizen, algo pequeño es algo que puedas hacer justo en este instante, que no represente ningún tipo de esfuerzo, que lo puedas hacer aunque estés cansada, aunque no te apetezca, que lo puedas hacer hoy y que también cuando te planteas hacerlo mañana, pasado y dentro de un año, pienses en ello y te dé lo mismo. Es muy personal y eso es lo bonito, porque claro, si yo, por ejemplo, quiero meditar más, pero ya he ido meditando media hora, no es lo mismo que una persona que quiere meditar y parte de cero. Un paso kaizen para una persona que quiere meditar y parte de cero, sería primero preguntarle su tolerancia a estar tranquila en un sitio, porque si es una persona muy nerviosa, no le vas a decir: Mira, ponte cinco minutos, y eso puede parecer un paso pequeño, pero para esa persona no lo es.
¿En qué ámbitos se puede aplicar? ¿Podrías poner algún ejemplo?
Realmente es aplicable a todo. La raíz de todos los problemas, de todo el malestar emocional que tenemos, siempre es porque queremos controlar algo que no depende de nosotras. Por ejemplo, la ansiedad se elimina en el momento en que tú te pones a funcionar en modo kaizen, en que es a diferenciar lo que depende de ti y lo que no en cada momento, y tomar acción en ese instante sobre aquello que sí depende de ti. Cuando tú este proceso lo tienes como forma de funcionamiento en tu vida, la ansiedad desaparece y el estrés desaparece, tienes una memoria de logro, empiezas a subir tu autoestima, empiezas a sentir seguridad interna y empiezas a sentirte más tranquila en cualquier situación.
El kaizen te da libertad, porque la impotencia es lo que sentimos cuando queremos cosas que no ocurren
¿Qué otros beneficios nos puede aportar en nuestra vida?
Para mí, te da libertad, porque la impotencia es lo que sentimos constantemente cuando queremos cosas que no ocurren. La libertad es saber que siempre puedes actuar sobre aquello que depende de ti.
¿Hay algún tipo de perfil en concreto que le cueste más conectar con el kaizen?
Intelectualmente, en general, conecta a todo el mundo. ¿Qué es lo que pasa? Que cuando somos muy mentales, somos muy controladoras, nos cuadra y nos gusta. Lo que pasa es que hay un miedo a perder ese falso control que se tiene. Por eso hay que hacerlo de una forma en la que vaya directa al subconsciente, que no haya que pasar por la parte intelectual.
¿Por qué nos cuesta tanto tomar decisiones?
Precisamente por querer tener ese control. Nos cuesta decidir porque estamos queriendo controlar el futuro, queremos asegurarlo antes de tomar una decisión en el presente. Entonces, cuando tienes claro que la bola de cristal no existe, que no vas a poder jamás saber eso que quieres saber para tomar la decisión, claro, dejas de poner como condición el saber el futuro para tomar una decisión en el presente, decides rápido. Cuando te acostumbras a eso, ganas muchísimo tiempo mental y real, una barbaridad, porque dejas de estar dándole vueltas a las cosas.
Nos cuesta decidir porque queremos asegurar el futuro antes de tomar una decisión en el presente
¿En qué se diferencia el kaizen de otras filosofías?
En muchos libros de autoayuda te dan un consejo con toda la buena intención de: “No te preocupes tanto” o “No le des tantas vueltas a las cosas”. Y lo que tienes que hacer es aceptar y piensas: “Vale, gracias, pero ¿cómo lo hago?”. Encima nos sentimos más culpables de no poder hacerlo, porque claro, yo sé que es malo, pero pese a ser malo, yo lo sigo haciéndolo, entonces soy peor todavía. Y entramos en unos bucles tan absurdos, porque nos han hecho ver que tenemos que hacerlo sin saber cómo hacerlo. Yo por eso creo que es tan importante el kaizen, porque da el cómo de esas bases. Se da por hecho que no te tienes que enfadar cuando alguien te insulta, pero nadie te explica cómo hacerlo.
¿Cuáles son las partes negativas del kaizen? ¿Puede llevarnos al fatalismo?
Hay que aprender a usarlo adecuadamente. Tú tienes que saber lo que depende de ti y lo que no. Eso no significa que nos vayamos a ningún futuro ni a ningún destino. Es muy divertido, porque el consciente lo tiene todo muy claro. Pero luego a la hora de la verdad me sigo enfadando porque llueve cuando yo quiero que haga sol, me sigo enfadando cuando esta persona no me contesta cuando yo quiero que me conteste. Entonces, cuando yo me sigo enfadando por estas cosas, es que no lo tengo integrado. Si yo realmente tengo integrado que no puedo modificar de ninguna forma lo que no depende de mí, si yo esto lo tengo claro, dejo de frustrarme.
Més de 4.730 estudiants opten per deixar el sistema educatiu tot i tenir plaça assignada en un grau mitjà de formació professional
El 64,7% d’alumnat que no va obtenir plaça per cursar un grau mitjà aquest curs no continuen estudis al sistema educatiu reglat. Aquesta és la xifra que ha facilitat el Departament d’Educació i Formació Professional, en mans de la consellera Esther Niubó, del nombre d’alumnes que no consten al RALC -l’indicador que identifica tots els estudiants. És a dir, no estan matriculats a cap centre educatiu reglat sota aquest indicador, cosa que no implica que no estiguin inclosos en el mercat laboral o inscrits en algun centre no presencial privat, entre d’altres. Concretament, 4.373 alumnes de grau mitjà que no van obtenir cap plaça d’FP tot i complir amb els requisits per rebre una assignació -un total de 6.757 joves- han optat per no continuar estudiant i han abandonat el seu camí educatiu. En canvi, 2.384 estudiants (35,3%) que no van obtenir cap assignació a l’FP sí que ha seguit el seu procés estudiantil, bona part dels quals cursant batxillerat.
Pel que fa als estudiants que opten per continuar estudiant, 816 es decanten per embarcar-se en un batxillerat (12,1%). D’aquests, 726 ho fan en centres educatius públics, mentre que 90 ho fan en un centre privat. En canvi, els alumnes que s’embarquen en un grau mitjà de formació professional -1.330 estudiants, en total, segons les xifres del darrer curs-, 718 joves ho fan en centres públics, mentre que 585 ho fan en centres privats. Per tal de pal·liar aquesta problemàtica, la titular de la cartera aposta per incrementar l’orientació que reben els alumnes, especialment durant la seva darrera etapa en els estudis obligatoris. Algunes mesures són generalitzar el sistema d’informació universal sobre el consell orientador a 4t d’ESO, insistir en la necessitat de fer més d’una petició -el 20% dels de grau mitjà i el 27% dels de superior només en fan una- i crear equips d’educadors socials formats en orientació als municipis.
D’entre els 8.476 de grau mitjà que no complien els requisits per accedir a la formació professional -és a dir, no tenien la titulació de la secundària obligatòria, entre d’altres-, 4.555 estan actualment matriculats en algun tipus d’ensenyament (53,7%). D’aquests, n’hi ha 1.735 que repeteixen 4t d’ESO (20,5%) i 928 que han optat per un Programa de Formació i Inserció (un 10,9%). Hi ha, però un 46,3% que no tenen RALC i, per tant, no estan matriculats en estudis reglats al sistema. Pel que fa al grau superior, hi ha un 35% d’alumnat de segon de grau mitjà que no continua al sistema i un 46% de l’alumnat de grau superior que no es va matricular tot i tenir una assignació, acaba cursant altres estudis. La resta, un 53%, no apareix als indicadors, i, per tant, han anat a la universitat, al mercat laboral o, simplement, no continuen amb els estudis.
Pel que fa als alumnes que s’han matriculat en un cicle de grau mitjà -i, per tant, que tenien plaça assignada-, la major part han escollit cicles relacionats amb les famílies de la salut (16.481 matrícules), la transformació digital (15.442) i la indústria del metall i la mobilitat (13.676). En canvi, la família amb menys estudiants matriculats és el grau en energia i sostenibilitat, amb 251 matriculacions. La indústria del metall, tot i ser una de les modalitats més sol·licitades, també és la que disposa de més places vacants -és a dir, places que no han quedat cobertes per cap alumne. Concretament, el curs d’enguany ha tancat amb 2.919 vacants.
Segons les mateixes dades facilitades per la conselleria, més de la meitat dels alumnes que van acabar la secundària obligatòria el curs passat han optat per continuar el seu camí educatiu en un batxillerat. Concretament, 50.450 (un 57%) han escollit aquesta modalitat d’educació postobligatòria. En aquesta línia, 21.198 estan fent un grau mitjà (23,9%), 5.636 repeteixen ESO (6,4%) i 2.524 fan un PFI (2,8%). En canvi, però, un 9% dels alumnes que han finalitzat 4t d’ESO, 7.983 estudiants, han abandonat el sistema educatiu, ja que no apareixen al RALC.
https://elmon.cat/societat/educacio/milers-alumnes-sense-placa-fp-abandonen-estudis-919255/
El mestre i filòsof Gregorio Luri publica ‘Prohibido repetir’, un assaig crític amb l’educació a Catalunya
Mestre d’escola, doctor en Filosofia i pedagog, Gregorio Luri (Navarra, 1955) és un dels savis de l’educació als quals acudeixen polítics i periodistes a la cerca d’una brúixola quan hi ha turbulències a les aules. Autor d’una desena d’assajos sobre la que va ser la seva professió, el seu darrer llibre és ‘Prohibido repetir‘ (Rosamerón, 2024), una obra en la qual critica que per a les tendències pedagògiques actuals “allò que és nou i innovador ha substituït allò que és bo” i defensa que una exigència adient amb l’alumnat és la millor manera d’ajudar-los, especialment als que provenen d’entorns desfavorits. En una conversa amb El Nacional, Luri aborda els problemes que veu en l’educació a Catalunya, defensa la utilitat dels exàmens i els deures i denuncia el “maltractament” que suposa sobreprotegir els menors.
Amb quina definició se sent més còmode?
Mestre d’escola. Em sento molt feliç sent-ho. Crec que és el que vaig fer relativament bé.
Més autors i docents han sortit ara, com vostè, a proposar un retorn a una educació més clàssica. Èmfasi en continguts, autoritat del professor i exigència, i, per contra, menys projectes innovadors amb autonomia de l’alumne i avaluar competències. Per què ara aquest gir?
No em reconec del tot en aquesta descripció. Parlar de ‘conservador’ en educació és un oxímoron, no m’imagino una escola que no vulgui millorar contínuament. El que critico és aquest fetitxisme de la novetat per la novetat. Si una cosa és nova o innovadora, sembla que hem d’implantar-la i no fa falta justificar que sigui bona. En el discurs pedagògic actual, allò que és nou i innovador ha substituït el que és bo. En el món actual les tecnologies modifiquen radicalment la vida i no pots educar com a l’Atenes del s.V amb Sòcrates, hi ha moltes coses a canviar. Ara bé, el nostre material és molt sensible, treballem amb nanos. Abans d’introduir millores, convé experimentar-les per no acabar en cul-de-sac.
Es té habitualment PISA com la referència per mesurar la qualitat educativa d’un país. És una eina infal·lible, de referència incontestable, o té també els seus biaixos i es cau en una fal·làcia d’autoritat?
Tota avaluació té biaixos, però la pitjor de les avaluacions és la que no es fa, perquè llavors et trobes en un forat negre. PISA és una radiografia, que es fa a final de l’ESO. Una dada o estudi concret de PISA diu relativament poc. Ara, les trajectòries sí que diuen molt.
Els mals resultats de Catalunya en PISA mostren un problema important de nivell, sobretot en matemàtiques i comprensió lectora.
Continuen una trajectòria descendent. Catalunya passa d’una situació molt diferent el 2009 a l’actual moment en el qual el 30% dels alumnes no assoleix competències bàsiques. En els PIRLS, la prova internacional de comprensió lectora, els nostres alumnes estan entre Ceuta i Melilla. Coi, aquí passa alguna cosa. Els nens amb resultats molt deficients incrementen i els nens amb resultats superiors es redueixen. És una dinàmica que cap país que es prengui seriosament se la pot permetre. Ara bé, no hem de quedar-nos en la temptació d’esquinçar-nos les vestimentes i dir que és un desastre, hem de buscar l’optimisme. Si Catalunya ho va fer bé, és que no està condemnada a fer-ho malament. S’ha de reaccionar.
Quin problema hi ha en l’educació catalana?
El problema fonamental és que molts docents que no es reconeixen en el que fan. Mai no poso dubte la bona intenció dels legisladors, no m’imagino un ministre o un conseller d’Educació aixecant-se al matí pensant “a veure com faig malbé l’educació del país”. Ara bé, deia Aristòtil que sobre la virtut d’una casa no ha de decidir l’arquitecte, sinó l’usuari qui l’habita. Pot tenir un disseny genial i innovador, però si no et trobes còmode, no és una llar. Els docents no saben per què estan fent tanta burocràcia, amb un llenguatge escolastitzat que no acaben d’entendre, ni ells ni els pares, i que no compleix la seva funció. Qualsevol llei educativa, si no compta amb l’adhesió entusiasta dels docents, no tindrà èxit. Alguna cosa està passant quan als joves no els interessa la professió docent, que quan jo era jove era una de les més dignes. Avui a Catalunya és molt difícil trobar ja professors de matemàtiques. Has de convèncer un llicenciat que treballar amb nens de 15 anys és més gratificant que treballar en una empresa privada.
Els nens amb resultats molt deficients s’estan incrementant i el percentatge de nens amb resultats superiors s’està reduint. Cap país que es prengui seriosament a ell mateix s’ho pot permetre
Quin creu que ha de ser el paper del Departament?
L’administració entra massa en els detalls de la instrucció, i això està malament. Hauria de deixar clar què es vol aconseguir al final d’una etapa educativa i, per a la resta, confiar en els docents. Donar llibertat i recursos perquè els centres busquin els mètodes adients a les seves circumstàncies. [L’administració] sí que ha de garantir uns mínims de resultats, portin les famílies el fill a l’escola que sigui. I no tractar d’igual manera totes les situacions, un centre de la Mina i un de Pedralbes. Pel primer necessites portar els millors mestres, pagant-los el que calgui d’extra, i més temps de qualitat.
Algun consell per a la nova consellera d’Educació, Esther Niubó?
Fora de la política tot ho veus molt clar. Quan gestiones, les urgències són sempre més grans que el temps disponible per pensar solucions adients. Li diria que presti atenció al docent 50.001. Si a Catalunya tenim 100.200 docents, potser hi ha 10.000 molt creatius, que segueixen els debats pedagògics, tenen plans d’innovació i fan moltes coses. Genial, però l’escola catalana depèn que el mestre 50.001, el més ignorat, faci un pas endavant.
Diu que el model educatiu de les socialdemocràcies nòrdiques ja no és la referència. Com és això? Sempre s’ha mitificat Finlàndia…
Era on ens emmirallaven tots. Els polítics viatjaven a Finlàndia, es parlava de les seves escoles, mestres i resultats… Com si, fos el que fos el nostre problema, la solució estigués allà. Vaig escriure un article el 2009 que començava dient “Fart de Finlàndia”. És un altre món, fa molt de fred, una altra cultura, impregnada dels valors de l’església luterana. No tenim res a veure, hem de buscar el nostre sistema amb les experiències pròpies. I s’ha de tenir present l’enfonsament de les seves dades. Des del 2012, els adolescents finesos han perdut dos cursos en comprensió lectora i tres en matemàtiques. Si el ministeri d’Educació finès està fent un replantejament radical de metodologies, potser nosaltres hauríem de fer el mateix.
En què emmirallar-se, doncs?
L’OCDE sempre ha dit als països mediterranis que havien de mirar els nòrdics i se’ns amagava els resultats del centre d’Europa: Holanda, Suïssa, la República Txeca, Àustria o Baviera. Aquests estan aconseguint sortir-se’n. A Escòcia, el primer ministre va establir el batejat com a ‘Currículum per l’èxit’, amb la intenció de reduir les diferències de resultats entre els nens de famílies riques i pobres. Sobre el paper, magnífic, i va aconseguir un consens molt ampli del món educatiu. Però els resultats no han acompanyat, en lloc de reduir-se, s’han ampliat. I l’autor de la llei va sortir a dir “M’he equivocat, s’ha de replantejar”. Ens podem equivocar i les millors intencions poden tenir resultats inesperats. El que és incomprensible és que aquí no hi hagi una crida forta que assenyali el camí pel que anem.
L’administració entra massa en els detalls de la instrucció, i això està malament. Hauria de deixar clar què es vol aconseguir al final d’una etapa educativa i, per a la resta, confiar en els docents
Al llibre parla molt bé de Castella i Lleó. Què fan bé que Catalunya no?
Sòria ha tingut resultats superiors, però per a un president de la Generalitat té molt més glamur viatjar a Finlàndia. També trobes instituts a Valladolid que tenen resultats superiors a Singapur. És difícil trobar un poble a Castella i Lleó que no tingui un carrer o plaça dedicada a un mestre. Sovint també un monument o una escultura. Va ser la primera comunitat a Espanya que va aconseguir l’alfabetització general. Allà no hi ha una problematització constant de la feina de l’educador, mentre que nosaltres estem contínuament posant la lupa. Amb els darrers resultats de PISA, vaig rebre un correu del president de Castella i Lleó [Alfonso Fernández Mañueco] que em deia que estaven contents amb el seu sistema i que funciona, però em va convidar per veure què podien millorar. Pensava que seria una reunió amb el president i la consellera d’Educació, però em vaig trobar en una reunió amb 200 persones, entre inspectors i directors de centres. Això m’agrada. A Catalunya ens agraden molt els lemes, una pedagogia de pancarta amb frases molt maques, però és essencial una escola que aprengui, disposada a analitzar què va bé i què va malament. No fa falta imitar Sòria, aquí hi ha centres que funcionen.
Està a favor de dividir l’alumnat per nivell o creu que és una segregació negativa? Es va arribar a proposar com una solució al problema de l’escola catalana…
Tot és qüestió de grau, deia Ortega. En principi no hauríem de dividir per nivell. Però llavors hem de donar un complement, un reforç, a aquest nen que, per les raons que siguin, s’endarrereix. Aquest nen necessita més temps de qualitat i qualsevol altra cosa és un brindis al sol. En un dels meus viatges, parlant amb la ministra d’Educació d’un país de Centreamèrica, li vaig preguntar si era conscient que tenen un dels sistemes educatius més equitatius del món, segons l’OCDE, perquè tots els alumnes estan en la franja baixa. Jo no vull aquesta equitat a Catalunya, en absolut. En tot cas, el que no podem fer de cap de les maneres és dir que tots fem el Tour de França, però hi haurà un Tour en muntanya i un altre Tour sense muntanya per als altres, tot descens, perquè llavors no estàs respectant el més important de tot: la dignitat de l’alumne.
Al llibre precisament assenyala que hi ha un creixement enorme de les classes particulars i el reforç fora de l’escola. Que no és suficient el que fan a l’aula?
El primer article que vaig veure sobre això era en una Newsweek del 1974 i es plantejava com una cosa estentòria i absurda. 50 anys després, les famílies dediquen cada vegada més recursos al que alguns li diuen educació en l’ombra. Les famílies pobres per aprofundir els coneixements escolars dels fills i les riques per estendre’ls. La pregunta que ens hem de fer és si l’escola està perdent autoritat davant de les famílies. És com si pensessin que les regnes de l’educació les han de dirigir elles i l’escola no és suficient. A més, si per completar l’educació has de recórrer al mercat, s’introdueix un factor molt clar de desigualtat. No tothom pot anar als mateixos llocs ni contractar els millors professors.
És un defensor dels exàmens, si bé hi ha països que tendeixen a eliminar-los.
Si em trenco una cama i vaig al metge, no puc permetre que em digui “té un zero en salut, adeu”, vull que em curi. Els alumnes venen als centres a superar la seva manca de coneixement i l’error de l’alumne és una oportunitat d’aprenentatge. L’alumne sempre dona la resposta correcta, però a la pregunta que es fa ell mateix, per això és tan important la seva resposta com a element diagnòstic. Si fa una operació matemàtica malament i et limites a posar ‘malament’, no compleixes la feina terapèutica. El que s’ha de fer és ajudar l’alumne a fer explícita la lògica del seu error. Els exàmens permeten observació. Per exemple, un de llarg, avui dia condemnats, va molt bé per veure la capacitat d’atenció d’un nen. Si en una prova de 40 preguntes poses el mateix tipus de pregunta al principi i al final i en els primers casos resol bé i després va responent pitjor, aquest nen no té una manca de coneixements, té un dèficit d’atenció.
L’escola està perdent autoritat davant de les famílies
També està a favor dels deures.
Els nens rics sempre estan fent deures a casa. Com que tenen un nivell lingüístic familiar alt, quan arriben a escola troben el mateix llenguatge. A més, avui ve a dinar l’amiga metgessa de la mama, dissabte anem a casa de l’amic arquitecte del papa, tenim programat un viatge a Londres, anem al teatre, llegim… Un dels índexs més fiables per preveure el progrés d’un alumne és el nombre de llibres que hi ha a casa. Hi ha nanos que només sentint el llenguatge de casa, fan deures i reforcen el contingut escolar. I hi ha nanos que tenen un llenguatge molt elemental, que quan arriben a escola es troben un llenguatge diferent i han de fer una traducció del llenguatge acadèmic escolar al seu llenguatge familiar. I, com la pel·lícula, ‘Lost in Translation‘, sempre hi ha una pèrdua. Aquests nanos necessiten un reforç que de casa no vindrà.
De fet, al llibre diu que si el nivell d’exigència és baix, perjudica especialment els alumnes que venen d’entorns desfavorables.
Sé molt bé d’on vinc, la situació de pobresa de la meva família. I mai no estaré prou agraït a aquests mestres que no es van limitar a donar-me una palmada a l’esquena dient “pobret”, sinó que van veure en mi coses que la meva família no podia veure. O al metge del meu poble, que un dia va venir a casa i li va dir a la meva mare “Glòria, el teu fill serveix per als estudis”. Aquest home em va donar llibres i va dir “mira, tu ves llegint i vens a la consulta, truca a la porta i m’ho expliques”. Em va ajudar a posar-me de puntetes i veure una mica més enllà de la meva casa. Em van canviar la vida i he d’estar sempre agraït.
Sobre l’exigència, al llibre posa l’exemple d’una escola a Colòmbia que va visitar.
Una escola d’una ciutat que no sabia ni que existia, Cúcuta. És una zona on hi ha guerrilles, càrters de la droga… Una situació complicada. Em van demanar anar a parlar amb els seus alumnes, sobre Sòcrates. Vaig dir que sí i al moment vaig rebre un altre correu dels mestres: “Se’ns ha oblidat el més important. Si us plau, respecta els nostres alumnes, no els hi ho posis massa fàcil“. Això em va emocionar. És la clau de la seva dignitat moral. Tractar els alumnes com lliures i responsables i posar-los les coses de manera que les hagin de mastegar una mica i, per tant, que l’esforç d’aprenentatge compti la seva complicitat. Avui dia, l’esforç està tan ben vist al gimnàs i, per contra, a l’escola sembla que sigui una condemna.
I amb molta exigència i disciplina, no es pot pecar de manca d’empatia amb l’alumne?
És qüestió de graus. Parlant de disciplina, la gent pensa en un sergent chusquero, com el de La jaqueta metàl·lica. Però és una altra cosa, és crear un clima de convivència. Un clima d’indisciplina perjudica especialment els nens que necessiten més temps de qualitat. S’ha de buscar el terme mitjà, com a la faula dels porcs epins de Schopenhauer: la distància justa per ajudar sense fer-lo mal. És realment difícil trobar-la en cada alumne quan tens una classe de 25 o 40 alumnes. No pots demanar que hi hagi un clima d’empatia i afectiu molt gran.
Es mostra contrari al que defineix com un “excés d’educació emocional a les aules”. No és bo que hi hagi ara protagonisme d’uns malestars que han estat habitualment amagats?
Crec que aquí hi ha un menyspreu terrible a l’escola tradicional, de qui no la coneix. Jo vaig estar en un internat a Altsasu, amb unes beques. Era una escola austera, però cada 15 dies ens posaven una pel·lícula. Vaig veure el millor cine. Des de El tercer home fins a El cuirassat Potemkin, que estava prohibida. Soc fordià des dels 12 anys. Hi havia una certa duresa en el tracte, però també aquestes coses. L’escola sàdica, freda, que no es preocupava de l’alumne, és un mite, un home de palla que a vegades necessites construir per justificar l’escola nova.
Avui dia, l’esforç està tan ben vist al gimnàs i, per contra, a l’escola sembla que sigui una condemna
Però sí que critica aquest aspecte de l’educació actual quan parla al llibre de la “societat terapèutica” i de “bonisme pedagògic” a les aules…
Perquè s’està substituint una ètica de la gana per una ètica de la nàusea, en les famílies i els alumnes. Veiem una sobreprotecció del nen i això és una forma de maltractament. Li impedeixes tenir experiències pròpies amb la realitat. Tot està mediatitzat per la cura dels pares, pel psicòleg… L’índex que més em preocupa és el genoll impol·lut dels nanos. Una generació que creix amb els genolls sense cap ferida, no té infantesa. A casa meva hi havia peres i pomes, però les peres robades a aquell vell del poble amb mal geni eren tan bones! Encara que fossin verdes i després tinguessis mal de ventre. I després t’has de trobar les conseqüències d’això, tenir experiències. Estem educant els nens per no frustrar-los i els allunyem massa de la realitat. Quan critico el “bonisme pedagògic” penso en aquest mestre que s’estima tant a l’alumne que intenta evitar-li qualsevol patiment i esforç. Els pares estimen els seus fills per ser qui són. Els mestres hem d’estimar el que poden arribar a ser. Pensa en el metge de la meva infantesa.
Gairebé 78.000 nens i adolescents són víctimes d’agressions sexuals cada any. Concretament, 77.407, cosa que suposa 212 menors d’edat cada dia, vuit cada hora… Però només 9.100 denuncien l’agressió.
Aquesta és una de les estimacions que han fet investigadors de la Universitat de Comillas i de l’oenagé Educo per poder xifrar quin és el cost de les agressions sexuals per als nens i per a la societat durant la infantesa. I és altíssim, perquè el nombre d’afectats també és altíssim: gairebé 4.455 milions d’euros, el 0,3% del producte interior brut (PIB).
Ho indica l’informe Quant costa mirar cap a una altra banda? Els costos de la violència sexual contra la infantesa i l’adolescència . El pitjor? Que segurament és molt més alt, perquè hi ha un dany que causa la violència sexual durant la infantesa difícilment quantificable, el dany emocional, que perdura tota la vida.
Per fer l’estudi, els investigadors han quantificat, no només els casos denunciats, que se sap que són mínims, sinó també els que no es denuncien. Hi han aplicat el percentatge de la població general que ha patit violència sexual durant la infantesa, que els autors estimen en un 17,29%. I d’aquí surten els càlculs de 77.407 víctimes anuals, malgrat que només 9.185 ho han denunciat.
A més, han posat valor econòmic a danys de difícil monetització, com ara la pèrdua de productivitat, la destrucció de riquesa, els danys emocionals de la víctima i la seva família, i han estimat determinats costos en què no s’incorre quan no es detecten els casos, però que són quantificables i podrien haver reduït el dany si la detecció hagués estat primerenca.
La investigació posa el focus en les possibles conseqüències de la violència sexual durant la infantesa, que van des dels efectes sobre la salut física (lesions, embarassos, problemes d’addiccions o desordres alimentaris) i psicològica (ansietat, depressió, estrès o conducta suïcida) fins a altres conseqüències socials (abandonament escolar, criminalitat, més possibilitat de patir violència sexual a la vida adulta o prostitució).
Per a Laura Barroso, de la Universitat de Comillas, “la xifra és especialment impactant si es té en compte que el càlcul que s’ha pogut aconseguir és de mínims i que es continua sense saber la magnitud real del fenomen i els seus impactes”.
Més de la meitat dels costos (59%) correspon a despeses de serveis socials associades amb la protecció de l’infant, com ara acolliment temporal en una família o centres d’acolliment. El 22% són despeses sanitàries (atenció psicològica i psiquiàtrica, malalties cròniques derivades, addiccions, urgències), el 17,48% corresponen a despeses judicials (serveis penitenciaris, despeses de responsabilitat civil) i l’1,42% van a educació (per exemple, repetició de curs).
“La violència sexual sobre la infantesa és una greu vulneració dels drets dels nens que en pateixen, i té seqüeles importants, tant físiques com emocionals a curt i a llarg termini. Repercuteix en el benestar emocional, relacional i social, però també té un impacte en la societat. L’estudi posa damunt la taula xifres que serveixen per veure la magnitud d’aquesta problemàtica des d’una altra perspectiva, la de la despesa directa que es fa per atendre-la i el cost social i d’oportunitat que suposa”, explica Macarena Céspedes, directora d’investigació i incidència d’ Educo.
Davant la magnitud del problema, les dues entitats insisteixen en la importància de la prevenció i la detecció precoç. “La implementació efectiva de les mesures previstes en la legislació vigent com la llei de Protecció a la Infantesa ( Lopivi), que va marcar un abans i un després en la protecció de la infància, podria minimitzar-ne els casos. Però cal un esforç pressupostari gran que segur que serà rendible, tant en termes monetaris (ara que sabem més bé quins són els costos) com en una millora del benestar i el desenvolupament de tota la societat”, assenyala Céspedes. “Els diners –afegeix– que es destinin a erradicar la violència contra la infantesa i l’adolescència, més que una despesa, són una inversió amb un retorn clar que beneficia tota la ciutadania”.
Més inversió i més formació perquè les persones que treballen amb nens i adolescents puguin ser capaces de detectar les víctimes.
gutta cavat lapidem 