Joy Tugume, guarda forestal a la selva ugandesa que té cura dels goril·les
Tinc 31 anys. Vaig néixer i visc a Uganda. Estic casada i tinc dos fills, de 4 i 2 anys, que viuen amb el seu pare a Wakiso i a temporades amb mi a la selva. Em dedico a protegir els goril·les de muntanya als parcs naturals. Per protegir la selva necessitem turisme i per tant carreteres amb bon estat Soc cristiana.
Expliqui’m la seva història.
Una oenagé nord-americana em va pagar els estudis i em van animar a aconseguir la titulació per a la conservació de la biodiversitat, i així em vaig convertir en ranger.
Viu a la selva?
Sí, al parc natural de Mgahinga. Tinc dues famílies, la humana i la dels goril·les, i no puc prescindir de cap de les dues.
Veu poc els seus fills?
Els vaig a visitar quan tinc una setmana lliure i ells passen les seves vacances al parc i així puc explicar-los coses essencials.
Quines coses?
El respecte per la vida. Els explico que els goril·les són éssers humans salvatges que van decidir no sortir del bosc.
Recorda la seva primera trobada?
La primera vegada que em vaig internar a Magahinga pensava que els goril·les eren a les copes dels arbres i de sobte al meu costat hi havia un exemplar de 230 quilos, em vaig espantar i vaig cridar.
I què va fer el goril·la?
Em va mirar tranquil i va seguir amb les seves coses. En aquell moment em vaig enamorar del Rukundo, que en la nostra llegua significa amor: l’ anomenem així perquè protegeix la resta de la família amb molt d’amor.
Es comunica vostè amb els goril·les?
Els veig pràcticament cada dia des de fa sis anys i faig un so quan m’hi apropo, com un gargamelleig, i si no em responen sé que no m’hi he d’acostar més perquè hi ha conflicte.
Què li han ensenyat els goril·les?
La importància de la generositat en la vida en societat. Es cuiden els uns als altres i quan un falta ho senten moltíssim. Em commou veure com les mares cuiden els seus petits, són molt afectuoses. Els carreguen a l’esquena, igual que he fet jo amb els meus fills.
Interactuen amb vostè?
Quan els goril·les ens veuen arribar es relaxen molt, saben que hi som per protegir-los. En una ocasió uns goril·les no habituats als humans es van trobar amb la família Nyakagesi, com els anomenem, i hi va haver una baralla; però així que ens van veure tots es van tranquil·litzar, no calia continuar lluitant, els seus protectors havien arribat.
Hi ha tingut proximitat física?
De vegades el Rukundo m’ha fet una demostració de força, ha trencat un tronc i s’ha aproximat a mi imitant el gest de colpejar-me, però no ho fa mai, només em mostra la seva força.
Quin ensurt.
He viscut moments en què m’he sentit molt connectada amb ells. Vaig veure com naixia un nadó, mentre dues femelles de la família van adoptar el rol de matrones, i aquell amor em va impressionar, són com nosaltres. Una persona que mata un goril·la està matant un semblant. I a més la seva reproducció és molt lenta, triguen entre dos o dos anys i mig a donar a llum.
Potser fins i tot són millors que nosaltres.
Hauríem d’aprendre d’ells perquè de vegades els humans no som capaços de tenir cura els uns dels altres. Aquesta família de goril·les de nou membres és l’única a tot el parc de Mgahinga, són un tresor. Els últims dos anys n’hem rescatat dos que havien caigut en trampes de furtius.
Per a què els volen, els furtius?
Posen trampes per a antílops i búfals per portar carn a casa i els goril·les hi queden atrapats. Nosaltres patrullem i desmuntem les trampes, però el parc és enorme.
I què fan quan cauen en trampes?
Truquem als doctors de goril·les i mentre ells anestesien l’exemplar per alliberar-lo i curar-lo, nosaltres establim una barrera de protecció entre la família i el goril·la perquè es posen molt nerviosos.
Hi comença a haver consciència que cal protegir els goril·les a Uganda?
Cada vegada més, una de les tasques més importants que duem a terme els rangers és la reeducació dels furtius, que acaben ajudant-nos a detectar les trampes i a monitorar els goril·les.
El progrés s’està menjant la selva?
La globalització i el desenvolupament d’infraestructures estan afectant el futur dels parcs, s’estan envaint zones de natura salvatge i desforestant, d’aquí el meu compromís, no vull que desaparegui.
Què sent quan s’endinsa a la selva?
És com un viatge a un passat meravellós, sorprenent. Jo ensenyo als meus fills que el nostre origen és al bosc i no a les ciutats. La sensació de pertànyer al bosc la sents immediatament quan t’hi endinses.
És la primera vegada que surt de la seva terra.
Si hi ha una cosa que m’agradaria traslladar de les seves ciutats a Uganda és la netedat. M’ha cridat molt l’atenció que la gent no tiri coses a terra.
I què ens portaria d’Uganda?
Més boscos, que els seus són petits, i més nens als carrers. Vostès no tenen nens però sí molts gossos amb abrics. És estrany.
El bosc a la mirada
La Joy és la protagonista del curt documental que porta el seu nom, una de les poques dones rangers ugandeses que tenen cura dels últims goril·les de muntanya al parc nacional de Mgahinga. El curt està dirigit i coproduït per Aner Etxebarria i Katz Studio, amb la col·laboració de Rift Valley Expeditions i Panasonic. JOY va de festival en festival, acaba de presentar-se al BBK Mendi Film de Bilbao i s’ha projectat a Cinesa Diagonal de Barcelona, després de passar pel BNFF2022 del Canadà i el Wildscreen de Bristol. Aquesta dona porta el bosc a la mirada i està desitjant tornar amb els seus goril·les salvatges. Assegura que té dues famílies, la dels goril·les, formada per nou goril·les de muntanya dels mil que es creu que queden al planeta i que encara viuen en llibertat, i el seu marit i els seus dos fills, Favour i Abie, de dos i quatre anys.
Lukaixenko imposa una llei per deixar sense nacionalitat els opositors bielorussos a la diàspora
Alena Turava, Ana Mikalitxik i Margarita Yarmats. PAU DE LA CALLE
Oposar-se a l’últim dictador d’Europa es paga car. El règim d’Aleksandr Lukaixenko, que va ofegar les protestes prodemocràtiques de l’agost del 2020 amb el suport decisiu de Vladímir Putin, ara ataca la diàspora. Les dones i homes bielorussos que l’han denunciat a fora de les fronteres del país s’arrisquen a perdre la nacionalitat i quedar com a apàtrides. És el cas de l’Alena, l’Anna i la Margarita, de l’Associació Razam de Bielorussos a Catalunya.
“Apàtrides… sona molt fort”, reflexiona Alena Turava, presidenta de l’associació: “Almenys tenir un país que et reconegui, no?” Aquesta guia turística de 48 anys i les seves companyes -la majoria dones- no van dubtar ni un minut quan van veure desenes de milers de persones als carrers de Minsk denunciant el frau electoral massiu de fa dos estius: Lukaixenko, després de 26 anys al poder, s’havia proclamat guanyador de les eleccions amb un resultat oficial de més del 80% dels vots que ningú es creia. Com que no té la nacionalitat espanyola i no la podrà obtenir fins d’aquí dos anys, si els tribunals bielorussos la condemnen es quedarà sense passaport, de manera que no podrà sortir fora de l’estat espanyol. I si la situació s’allarga tindrà problemes per renovar la targeta de residència a Espanya, un tràmit que requereix un passaport en vigor.
L’Alena, l’Anna i la Margarita, tres bielorusses opositores que viuen a Catalunya en un moment de l’entrevista PAU DE LA CALLE
El president rus Vladímir Putin i el president bielorús Aleksandr Lukaixenko amb el responsable de Roscosmos, Dmitri Rogozin DPA/ EUROPA PRESS
Els familiars de Turava a Bielorússia han estat interrogats pel totpoderós KGB -Bielorússia, que es va independitzar de l’antiga URSS el 1991, ni tan sols es va molestar a canviar el nom dels temuts serveis secrets del Kremlin-. Els van preguntar per les seves activitats a Barcelona. “Totes les nostres denúncies sempre han estat públiques, les hem difós a les xarxes socials”, recorda. Es van manifestar davant el consolat bielorús a la rambla de Catalunya fins que el cònsol honorari va plegar, van protestar en una fira a Lleida contra els plans per comprar autobusos elèctrics a una fàbrica estatal de Minsk i van posar el crit al cel quan van saber que un partit de matriu estalinista a Catalunya promovia l’agermanament d’Amposta amb una ciutat industrial bielorussa. La diàspora també s’ha mobilitzat contra la invasió d’Ucraïna i tem que Putin es cobri els favors prestats a Lukaixenko arrossegant el seu país a una guerra que “a Bielorússia ningú vol”, assegura l’activista.
Acusats d'”extremisme”
El règim de Lukaixenko reprimeix sistemàticament tota forma de dissidència i segons els organismes de drets humans hi ha uns 1.500 presoners polítics al país. Ara li toca el torn a l’oposició a fora. El 21 de desembre el Parlament bielorús va aprovar canvis a la llei de ciutadania perquè els dissidents que viuen fora del país i que hagin estat condemnats per “participació en una organització extremista” o per “danyar greument els interessos de Bielorússia”, entre molts altres delictes, els puguin retirar la nacionalitat. Contra el que preveu el dret internacional i la mateixa Constitució del país, aquesta condemna s’aplica també als que no tenen una segona nacionalitat, de manera que a la pràctica es converteixen en apàtrides. A l’estiu s’havia modificat una altra llei per permetre jutjar la gent a l’exili en absència, mitjançant un “procediment especial”, sense que ni tan sols els siguin notificats personalment els càrrecs de què se’ls acusa.
La de Bielorússia no és la primera dictadura que castiga els opositors a l’exili deixant-los sense nacionalitat. El règim de Franco va fer el mateix amb els republicans que els nazis havien detingut i empresonat en camps de concentració. Un tribunal de Minsk va sentenciar en absència dilluns passat a 12 anys de presó l’exnedadora olímpica Aliaksandra Herasimenia i l’activista Aleksandr Opeikin, que van ser declarats culpables d’haver atacat la seguretat nacional i haver creat una organització extremista. El seu “crim”?: haver fundat el 2020 el Fons Bielorús de Solidaritat Esportiva, una organització que ajuda els atletes del país perseguits pel règim. Fins a 14 persones més tenen procediments especials oberts, entre les quals membres del grup opositor Consell de Coordinació, els defensors dels drets humans del grup Viasna (que va ser guardonat aquest any amb el Nobel de la pau) i els promotors del grup de Telegram El llibre negre de Bielorússia, que denunciava els agents i jutges implicats en la repressió de les protestes.
“A Bielorússia vas a la presó per un missatge a Telegram”
Com Turava, les seves companyes fa dues dècades que viuen i treballen a Catalunya i aquí han nascut els seus fills o nets, però elles mai s’havien plantejat sol·licitar la nacionalitat espanyola. “Tenia el permís de residència i mai l’havia necessitada, però quan vaig veure com actuava el règim la vaig sol·licitar al juny. Ja he fet l’examen, però ens diuen que els tràmits s’allarguen dos anys”, explica Margarita Yarmats. Ella també sap que consta a les llistes negres perquè a la seva galeria d’art va organitzar una exposició de fotografies amb el títol La revolució de Bielorússia té rostre de dona. “A Bielorússia vas a la presó només per haver rebut un missatge de Telegram que critiqui el govern”, recorda.
L’activista bielorús Ales Bialiatski, opositor al règim i que treballa al grup Viasna, l’organització que ha guanyat el Nobel de la pau 2022. REUTERS
Maria Kolesnikova, l’opositora bielorussa que es va enfrontar a Lukaixenko i que darrerament ha tingut problemes greus de salut a la presó. RAMIL NASIBULIN/ AFP
L’Anna Mikaltxik és una administrativa de 44 anys que en fa 19 que viu a Catalunya. “Dono per fet que estic fitxada pel KGB perquè he participat en les manifestacions d’aquí a cara descoberta. El meu passaport caducarà el desembre de l’any que ve i evidentment no puc tornar a Bielorússia a renovar-lo perquè no vull acabar a la presó com molts dels nostres activistes que ara estan intentant sortir clandestinament del país”, explica. Recorda que quan l’any passat un opositor bielorús va aparèixer penjat a Polònia, ella va dir al seu marit: “Si un dia desaparec, busca’m al bosc, perquè no tinc cap altre enemic que el règim de Lukaixenko”. Però l’Anna no perd l’esperança. Assegura que “quan” caigui el règim i tinguin democràcia recuperarà la nacionalitat.
Filòsof, escriptor i catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UPF)
El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.
En moments d’incertesa mirem als filòsofs a la recerca de respostes. ¿En aquest moment té més respostes o més preguntes?
— Més preguntes. Jo no em considero filòsof, em considero cercador de coneixement i de llibertat. Com diu l’etimologia de la paraula, som amants o entusiastes del coneixement, no tant posseïdors del coneixement. La nostra arma són les preguntes. Les respostes, quan hi ha respostes, són sempre provisionals, transitòries. Un ha de treballar el món de les preguntes i això ens acosta a l’art, que és un espai a través del qual l’home s’ha fet preguntes i ha donat respostes sensorials limitades a través de les obres. Però la cultura és sobretot un gran dipòsit de preguntes.
Ha estat treballant durant els últims quatre anys en un llibre que sortirà al maig.
— És un llibre molt extens, de mil pàgines, i està dividit en deu llibres. El primer es diu llibre de la veritat, el segon de la restitució, n’hi ha un de la jovialitat, de la llum, de l’afinitat, de la llibertat… Són una sèrie de preguntes que jo em faig respecte a mi i respecte a l’època que m’ha tocar viure. ¿M’he dit la veritat, he estat lliure, he restituït allò que se m’ha donat?
¿Té resposta a la pregunta de què és la veritat?
— És de les preguntes més antigues i més difícils de contestar, perquè mentim contínuament. Des que som petits ens ensenyen que l’estratègia vital per sobreviure és no afrontar les coses sempre com una veritat crua. Per tant, la vida és una indagació sobre la veritat. Als Evangelis, a la part de la passió, quan Jesucrist diu “vinc a donar testimoni de la veritat”, el prefecte romà Ponç Pilat li diu: “Què és la veritat?” I se’n va. Aquesta pregunta plana sobre els segles i sobre les diverses cultures. Crec que és important dir-li a l’ésser humà que la veritat ens permet viure la vida d’una manera més rica. Sobretot hem d’intentar no mentir-nos a nosaltres mateixos.
¿Vivim precisament en un moment en què excel·leix la mentida col·lectiva? Estic pensant en les xarxes socials.
— És un moment en què la mentida col·lectiva té un cert prestigi. La mentida col·lectiva sempre ha existit, a tots els segles, a totes les cultures, el que passa és que hi havia com una muralla davant d’aquesta mentida col·lectiva que pretenia desprestigiar-la i intentar lleis, comportaments, conductes que cerquessin la veritat. El que és peculiar i perillós és que a la nostra època hi ha una indistinció entre la veritat i la mentida, i aquesta indistinció no és penalitzada, fins i tot hi ha vegades que és elogiada i premiada.
Ara fa 30 anys que vostè va publicar El cansancio de Occidente, el diàleg amb Eugenio Trias. ¿S’ha redreçat aquest rumb?
— En alguns aspectes la situació ha variat molt, sobretot pel predomini de les noves tecnologies. L’any 92, que és l’època olímpica en què escrivim aquest llibre, hi havia l’existència d’ideologies i de tradicions culturals que llavors semblaven molt fermes i ara, en canvi, no ho semblen. Un dels fets distintius de la nostra època és com avances cap al futur sense capacitat per mirar al passat, analitzar-lo i reflexionar-hi. Es descarten molts dels exemples de la gran cultura que havien sigut fars per a l’home europeu, per a l’home occidental i per a l’home en general.
¿La incapacitat de reflexionar sobre el passat és, per tant, una incapacitat d’aprendre?
— Tenim una gran incapacitat de memòria. Cedim la memòria a la tecnologia. Moltes coses que abans sabíem de memòria ara confiem que internet ens les digui. Però no únicament cedim les dades a la tecnologia, sinó la capacitat de reflexió. Per exemple la cultura. La cultura no és una dada concreta. Si jo pregunto per Voltaire, no cal saber qui és Voltaire, es mira a internet. Si pregunto per la Il·lustració, igual. Si pregunto per la Revolució Francesa, igual. Tot això es trobarà a internet més o menys ben explicat, però el que internet no farà serà lligar Voltaire, Il·lustració i Revolució Francesa. La capacitat d’interrelació que en efecte és la cultura tenia o té un dels seus eixos principals en la memòria. Per això els grecs a la memòria, mnemòsine, la posaven com la matrona de les arts. La memòria és la capacitat d’interrelació, i això també en la nostra vida personal i col·lectiva. En el moment en què perdem la memòria de nosaltres mateixos, de la nostra vida, perdem d’alguna manera la nostra humanitat.
¿Sense memòria, capacitat de concentració ni capacitat d’interconnectar, ens aboquem a un temps de frivolitat?
— Diria de fragilitat. Una manca de defenses, una manca de capacitat de resistència, una manca de capacitat de concentració, això porta a una fragilitat. L’ésser humà està immers en una mena de tirania de l’actualitat contínua que fa que allò que avui és decisiu i molt important potser demà o demà passat ja no es considera o no existeix, i això el porta a una sensació que els seus referents són escassos, una sensació de nuesa. És una paradoxa perquè en teoria tenim l’ésser humà més armat tecnològicament de tota la història de la condició humana, però això, al mateix temps, va acompanyat d’una nuesa espiritual i fins i tot una nuesa mental considerable.
I com evitem aquesta fragilitat o nuesa? Amb l’humanisme?
— L’humanisme que hem d’intentar ha de tenir en compte la fi de l’egocentrisme, la fi de tants prejudicis de tot tipus que tenia la nostra cultura, fins i tot és un humanisme que ha de tenir en compte que l’home no es pot considerar el centre del món en el sentit absolut, sinó que s’han de considerar tots els éssers vius, el cosmos. És a dir, d’una manera egoista no podem proclamar que l’home és el centre del món, com el vell humanisme feia.
Com accedim a aquest nou humanisme?
— Hi ha dos corrents contraposats. Aquest predomini de la tecnologia que porta potser una pèrdua de la memòria, de referents, etcètera, sembla que podria anar en contra de l’humanisme. Però en els últims 20 anys el nou humanisme ha afrontat de cara molts prejudicis que tenia el que hem anomenat civilització i cultura. En aquest sentit, les desarticulacions més o menys revolucionàries que s’estan produint a la nostra època en el terreny de la raça, del sexe, en tots els terrenys que estaven oblidats, són molt interessants per a la construcció d’un nou humanisme.
¿Aquest nou humanisme té una revolució clau en el lloc de les dones al món?
— Indubtablement és un aspecte molt important, potser el més destacat, però també és molt important la nova relació que molts proclamen amb el planeta, amb la terra, amb el cosmos, amb els animals. Jo aquest estiu he estat llegint molt Simenon, i és un escriptor molt important i molt interessant, pràcticament un Balzac del segle XX, però els prejudicis que hi ha a la narrativa de Simenon, com en tots els escriptors del segle XIX, farien que molta gent s’escandalitzés actualment. Em penedeixo d’haver llegit un 80 per cent de llibres que tenien contingut antijueu, perquè això era habitual a la historia de la cultura europea, de la mateixa manera que era habitual el contingut racista i el contingut masclista.
¿Potser ara sí que haurem d’arribar a la conclusió que, malgrat el que sembla, evolucionem?
— Per això deia que es troben dos corrents contraposats, un que ens despulla i un altre que ens vesteix de manera diferent de com anàvem. I si això passa amb una certa saviesa, ens pot ajudar en aquest nou humanisme i pot facilitar un futur per a la condició humana.
¿Aquest nou humanisme com dialoga amb una Europa en guerra?
— L’humanisme vell va dialogar sempre amb situacions de guerra. L’humanisme reneix al Renaixement amb guerres contínues. El Renaixement es fa a Florència amb la pesta negra molt recent i amb guerres i lluites contínues. Montaigne escrivia assajos meravellosos a 20 quilòmetres del front de guerra al sud de França. Aquest nou humanisme ha d’apel·lar a la no-guerra, com feia l’antic, però amb les condicions actuals. Per posar un exemple, la invasió russa d’Ucraïna és totalment injusta i injustificada, però s’ha de tenir en compte que el manteniment de la geopolítica antiga també és injust. Intentar mantenir l’OTAN com el bloc hegemònic al món xoca amb la nova realitat del món, i per això la Xina, l’Índia, etcètera, no es conformaran que les coses siguin igual que al segle XX.
Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions ”
Quina és la seva idea d’Europa?
— De les idees polítiques, la que més il·lusió m’ha fet a la meva vida és la idea d’Europa, però la idea que jo tenia és la de Goethe, de Rilke, de Valéry; és a dir, d’una Europa creativa des del punt de vista espiritual i cultural. Això ha estat substituït per una Europa que està massa construïda en termes burocràtics i centralistes, i en termes, per què no dir-ho, de corrupció, com s’està veient aquests dies. L’Europa unida a la qual podem aspirar és la dels primers grans pensadors, però tenint en compte que Europa de cap manera es pot plantejar recuperar la posició colonial o neocolonial, això és obvi. Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions, fins i tot per necessitats demogràfiques.
¿La seva és una visió optimista de la realitat?
— Jo soc optimista o pessimista depenent de com em va el dia des del punt de vista emocional. El primer grau de coneixement de la veritat és saber com estàs tu. Els dolors i plaers de la humanitat no deixen de ser abstractes enfront del nostre plaer i el nostre dolor. Crec que es pot ser capaç de considerar la situació tràgica del món i, alhora, voler dir sí a la vida. No únicament sobreviure sinó viure. Per això torno al començament: un ha de viure per poder viure la vida dels altres, de la mateixa manera que un ha de tenir amor propi per poder estimar.
Però vivim un auge de la ultradreta. És un fruit humà més?
— M’indigna que quan es parla de Hitler o del nazisme es digui que és una cosa inhumana… Tant de bo fos diabòlica i inhumana! El problema és que va ser humana. Jo crec que els populismes d’ultradreta actuals són la conseqüència de l’enfonsament de les ideologies il·lustrades i romàntiques en la segona meitat del segle XX. El segle XXI és bastant orfe d’ideologia i, lligat amb l’amnèsia, és molt més fàcil que surtin a l’escenari bruixots que t’ofereixin curacions i salvacions immediates.
¿Per això nosaltres som més orfes en certeses?
— Som orfes en certeses perquè les velles ideologies humanístiques creaven complicitats entre aquells que hi participaven, i nosaltres tenim la sensació de campi qui pugui. Les noves tecnologies també juguen un gran paper d’emmascarament: la gent es creu que ja està connectada, però no està connectada amb profunditat. I com a conseqüència, un dels aspectes importants de la nostra època és el sentiment de soledat, del qual se n’ha parlat força últimament.
L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida per endur-se els béns del monestir
El fotògraf Jordi V. Pou va documentar, per encàrrec del museu, tots els passos del requisament. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA
El Museu de Lleida no ha tornat a ser el mateix des de l’11 de desembre del 2017. En una Catalunya minada per l’article 155, un centenar de guàrdies civils armats van entrar al centre i es van endur 44 obres originàries del monestir de Sixena per ordre d’un jutjat de primera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que exercia de conseller de Cultura. L’operació va començar a les 00.00 h, en una nit freda i plujosa, i va durar catorze hores; les últimes, marcades per les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra la gent vinguda d’arreu del país que va protestar als carrers. Les sensacions i els sentiments dels que van viure aquella acció, dins i fora del museu, romanen cinc anys després. Aquest reportatge és un exercici de memòria d’onze persones que mai oblidaran el traumàtic 11-D del 2017.
“Va ser un cúmul de perversitats”, exclama el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, que va haver de reaccionar amb molt poc marge de temps i prendre decisions que acabarien sent clau per trampejar els embats de l’ordre d’execució del trasllat. “El jutge, que era temporal, va ometre que hi fos present un secretari judicial, un fet inaudit. Se’n va oblidar o ho va fer expressament? A més, en declaracions a la premsa aragonesa, deia que no estàvem col·laborant i que, per por que la gent assaltés els furgons policials i cremés les obres, va adoptar un dispositiu policial exagerat, amb helicòpter inclòs. Això es pot consentir? El nostre neguit era: amb quina predisposició vindria la Guàrdia Civil? La meva gran preocupació era que no prenguessin mal la institució ni els treballadors del museu que vaig convocar aquella nit. I la millor decisió que vaig prendre, assessorat pels nostres advocats, va ser contractar un notari que fes seguiment de tot i donés fe de totes les accions. Així és com ens vam blindar. ¿No ho va ser també, de pervers, que la línia de protecció de la Guàrdia Civil fossin els Mossos per si s’havia de repartir llenya contra els manifestants, com així va ser? Encara em dol el silenci absolut que els professionals de museus espanyols van mantenir en aquesta operació, amb comptadíssimes excepcions (Compromís del País Valencià i el director del Museo de León, Luis Grau). Tant la societat civil lleidatana i catalana com els professionals dels museus del país ens van acompanyar en cos i ànima, i això no es pot oblidar mai. Cinc anys després, malgrat les sensacions agres que han quedat latents, n’hem de fer una bona lectura: el museu s’ha situat en l’imaginari de tot el país, mai no ha deixat de rebre mostres de suport dels ciutadans, ha guanyat públic, s’ha renovat i té un pla de futur potent que els patrons estan avalant.”
Galeria d’imatges del que es va viure dins del museu l’11-D. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA)
‘¿Por esto tanto follón?’
“Va ser el pitjor dia de la meva vida”, confessa el llavors conservador del Museu de Lleida Albert Velasco, un dels testimonis del que es va viure i es va patir dins del centre a partir de les dues de la matinada, quan ell, juntament amb els altres tècnics catalans, hi va entrar. La Guàrdia Civil i els tècnics aragonesos van arribar minuts abans de dos quarts de quatre: “El vigilant de seguretat del museu ens va avisar quan va escoltar pel walkie d’un mosso que ja eren al peatge de Soses. La sensació mentre els esperàvem era estranya, com la dels ostatges de l’atracament d’un banc a les pel·lícules, amb la diferència que la policia que estava a punt d’arribar sabies que no venia a salvar-te. Primer van retirar les peces del magatzem, de poc o cap interès. «¿Por esto tanto follón?», va dir un policia en veure-les. El més dur va ser quan van anar a buscar les obres de les sales i vaig veure dos agents fent-se una selfie amb les caixes sepulcrals de les monges. «On posa en el vostre pla de treball que us heu de fer fotos amb les peces?», els vaig etzibar cridant. Els van obligar a esborrar-les. La relació amb els tècnics aragonesos va ser correcta. Excepte amb el director general de Patrimoni, Nacho Escuín, que a estones ens va estar provocant. Al seu cap de premsa el van fer fora quan el van enxampar trucant a periodistes per passar-los informació confidencial. Un altre moment colpidor va ser quan, de dins estant, ens van enviar per WhatsApp els vídeos de les càrregues policials contra la gent que protestava al carrer. Vaig plorar molt. Hi ha res de positiu en uns fets tan bèsties? Doncs sí: que aquell dia i els següents el Museu de Lleida va arrelar al cor dels ciutadans.”
La conservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé va ser una lluitadora incansable del patrimoni de Sixena preservat a Catalunya des dels inicis del conflicte. “Encara ara m’angoixo quan recordo l’entrada de la Guàrdia Civil al museu, en formació i a pas militar. Van ocupar el museu. Tots els que érem a dins vam estar retinguts. Com si fóssim una banda armada. Nosaltres érem l’enemic. Vaig passar molta por. Sabíem que qualsevol situació de pèrdua de nervis podia tenir unes conseqüències brutals. I, de provocacions per fer-nos exaltar, n’hi va haver. Tot estava planificat per crear psicosi. Per què, si no, van venir de nit? Era absolutament innecessari. Va ser un acte d’escarni. Volien ensenyar-nos que ens havien vençut. Un estat totalitari ens va obligar a viure això. Va ser un escarment als catalans. L’únic moment en què em vaig sentir reconfortada va ser quan vam sortir a acomiadar les obres i vam veure la gent del carrer plorant i cridant de desesperació. Les seves cares no les oblidaré mai [plora]. Quanta dignitat. Se’l sentien seu, aquell patrimoni. Les peces van ser les altres víctimes: d’estar ben cuidades en un museu públic ara estan en un edifici en obres de propietat privada. L’únic que espero és que el que vam viure aquella nit no es repeteixi mai més. A mi m’ha quedat estrès posttraumàtic. Vaig estar temps sense poder dormir bé. Tinc sobresalts quan hi penso.”
Pocs dies abans, la cap de comunicació del Museu de Lleida, Marga del Campo, ja va veure les orelles al llop. “Estàvem a punt de tancar, al museu ja pràcticament no hi quedava ningú, i es van presentar un grup de guàrdies civils amb una ordre que jo vaig interpretar com una intimidació. Nerviosa, vaig trucar a l’advocat i em va dir que no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van marxar enfadats i em van dir: «El día 11 de diciembre empieza a las 00.00 h.» El dia 10, diumenge, al matí vaig anar a treballar per atendre la premsa. Vaig passar la tarda a casa i a les onze vaig tornar al museu, i ja no en vaig sortir. Els tècnics aragonesos van venir proveïts de menjar i cafè. Nosaltres no teníem res. Només por. No hi va haver cap estona de descans. No sabies quina hora era. Et senties sol i aïllat. No t’immutaves amb cap provocació, ni quan et feien brometes. Potser esperaven sentir-nos cridar o veure’ns plorar. No els vam donar aquest plaer. Vam voler cuidar al màxim la imatge del museu, un museu públic obert a tothom. Als treballadors ens havien posat al centre de la diana. Hi vam respondre amb professionalitat. I la nostra gran sort va ser contractar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aquella nit dins del museu. No se l’esperaven. No sé què hauria passat sense la seva presència vetlladora. Estàvem realment espantats. En aquell context de repressió, política, econòmica i també cultural, el Museu de Lleida va ser una víctima més.”
La conservadora restauradora del Museu de Lleida Núria Gilart té poques ganes de tornar a recordar. La seva feina va consistir a fer les fitxes de totes les obres que van marxar, amb les anotacions del seu estat de conservació: “El que els passés pel camí i al seu nou destí ja no era responsabilitat nostra.” Però res va ser senzill. “Vam treballar sota molta pressió i estrès. D’entrada ens van dir que tampoc calia que fóssim allà, que ells ja tenien les fotos del que s’havien d’endur. Com si no fóssim necessaris. Ens hi vam quadrar: les peces les trauríem nosaltres una per una i ho documentaríem tot, amb fotografies i vídeos. No s’esperaven que estiguéssim tan preparats. Vaig anar per feina, concentrada, en bucle, obviant tota la resta. La relació amb els tècnics aragonesos va ser distant. No parlàvem. Només vaig interactuar amb les restauradores. No crec que els fes gràcia el paper que els va tocar fer. A mi no me n’hauria fet. La situació era surrealista, incomprensible. No tenia cap sentit des del punt de vista tècnic. Tot estava al servei de la política. Vaig acabar molt cansada i, sobretot, trista. Sense ganes de parlar amb ningú, vaig marxar corrents cap a casa. Em va emocionar veure els missatges al mòbil de tants col·legues que eren a fora i que patien per nosaltres perquè no sabien què estava passant a dins. El que vaig viure aquella jornada em va fer replantejar moltes coses. No calia fer-ho així. Procuro no pensar-hi.”
“Tu saps què és estar envoltat de 100 agents de la Guàrdia Civil armats amb metralladores, fins i tot per anar al lavabo?” Jusèp Boya, llavors director general de Patrimoni de la Generalitat, va decidir motu proprio, juntament amb Magda Gassó, cap del servei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia deixat el govern escapçat i nosaltres dos érem les dues úniques autoritats que quedàvem al Departament de Cultura. No vam volem deixar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va ordenar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els aragonesos em volien fer fora. M’hi vaig quadrar: «Soc aquí perquè això és casa meva.» Va ser una de les nits més dures de la meva vida professional. Vaig sentir una barreja de sentiments, d’impotència, ràbia i desolació. Tot el que va succeir aquella llarga nit em va afectar moltíssim. Vam sentir el suport de la gent que hi havia a fora cridant (les càrregues dels Mossos em van fer plorar) i em va emocionar veure-hi tants companys dels museus catalans. Quan va marxar l’última caixa, vaig dir al personal del museu: «Hem de tancar el dol. El Museu de Lleida ha de tirar endavant.» I ho ha fet. Aragó va buscar premeditadament aquesta punyalada final. Mai va estar disposat a dialogar. Els vam oferir un dipòsit de llarga durada d’una part important del fons, sempre que reconeguessin la propietat de la Generalitat. Però no, ells el que volien era la rendició. La lluita no s’ha acabat: els tribunals europeus encara hi han de dir la seva. Perquè no oblidem que es van lliurar les obres, però no els diners.”
L’historiador de l’art i museòleg Damià Amorós va sortir de casa seva, a Sarral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa foscor. “Les llums blaves de les sirenes dels cotxes policials que tenyien la façana del museu van ser el primer senyal que el que estava succeint no era normal. Hi havia un ambient d’enterrament. De ràbia i de decepció. Era una derrota. El que més em va colpir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els treballadors del museu van sortir tots junts a fora. Va ser un moment de molta connexió amb els professionals dels museus catalans que érem allà. Vaig trobar fora de lloc que en la concentració també hi hagués polítics. A ells els pertocava fer una altra feina: les gestions per impedir el que estava passant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li desapareixia una part de la història del seu territori. Em dol que tot hagi quedat confós en un fumeral nacional ben estrany. Les grans damnificades de la instrumentalització política d’aquest patrimoni han estat les peces. Privatitzar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”
El futur president de la Generalitat, Quim Torra, que concorria com a número onze en la llista de Junts per Catalunya a Barcelona en les eleccions al Parlament, va arribar a Lleida de matinada. “Feia un fred terrible, però la sensació de fred era, sobretot, interior. Semblava mentida que s’hagués arribat a aquella situació, que no s’hagués pogut aturar. Era increïble que allò estigués passant davant dels nostres nassos. Tots els que hi érem compartíem un sentiment d’indefensió absoluta davant d’aquella aberració patrimonial. Ens sentíem ultratjats. Quan les obres van marxar, al carrer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un policia, un mosso… La contundent reacció de la gent va ser d’alta civilitat. Em va commoure sobretot el coratge del personal del museu, i aquella escena final, quan van sortir tots junts i els vam aplaudir. Estaven desfets.”
Estàvem en guerra?
La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, va agafar l’últim tren que sortia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reservat una habitació d’hotel, però… “No em vaig moure del carrer en tota la nit. Al principi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impactar més? Veure tants policies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en portem, d’armes. I les maneres amenaçadores d’aquests policies. Ens filmaven. Dues dones grans a primera fila cridaven: «Ens roben!» És el que va ser: un robatori. Com pot ser que se’ns estigués maltractant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patrimoni era cuidar-lo, restaurar-lo, difondre’l i explicar-lo. No estava amagat en cap catacumba. La imatge dels treballadors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans professionals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Catalunya no interessa crear conflicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enormes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tornaria a fer, tornaria a passar una nit al ras per defensar el nostre patrimoni, a Lleida i allà on fes falta.”
El periodista d’El País José Ángel Montañés, amb una llarga trajectòria en diversos conflictes patrimonials, el de Sixena concretament des del seu inici, va ser un dels professionals de la informació que van cobrir els fets de l’11 de desembre des de les dotze en punt de la nit, quan els Mossos van blindar l’accés al museu. “Intuïem que passaria alguna cosa, però no sabíem ni quan ni com. A títol personal, va ser l’experiència més extrema que he viscut mai. Les sensacions de sorpresa i incredulitat van ser intenses, perquè aquella brusquedat només l’associaves a museus de països en situacions de guerra. En el meu cas, vaig veure les dues cares de la notícia. A Lleida, la de la desgràcia, amb una violència en tots els sentits, no només física, i a menys de 60 quilòmetres, a Vilanova de Sixena, la de l’alegria quan hi van arribar les obres. Les reaccions tan oposades de la gent, una gent que potser fins llavors no s’havia interessat pas per aquelles obres, ni aquí ni allà, em van sacsejar. La lliçó de tot plegat és que no és bo per al patrimoni que se’l col·loqui en l’àmbit de la política.”
El director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, Jesús Navarro, ja era a mitjanit al carrer per donar suport als seus companys, i no se’n va moure. “Va ser una nit excepcional, amb molts moments durs, però també emotius, de solidaritat i empatia. La gent, sobretot la de Lleida, se sentia identificada amb aquell patrimoni i ho va rebre com una agressió. Es va consumar una operació sense precedents en l’àmbit dels museus i que difícilment es repetirà en un futur. El que menys importava en aquest conflicte era el patrimoni, perquè, si hagués estat l’interès primordial, s’hauria acordat una gestió compartida, una via que va ser bandejada tot d’una. En portar-ho al pla polític, farcit d’anticatalanisme, ja no hi havia diàleg possible, perquè tot es plantejava com la victòria dels uns i la derrota dels altres. I el gran contrasentit és haver tret les obres de l’exposició pública. Ni tan sols podem parlar de restitució: a qui si les propietàries originals ja ni existeixen?”
La marxa de les obres, catorze hores després. AGÈNCIES.
TRETZE DATES CLAU
1188
El reial monestir de Santa Maria de Sixena (Vilanova de Sixena, Osca), exponent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fundat per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Monegres. Des de l’origen l’habitaven monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que n’eren les propietàries (tant de l’edifici com dels seus béns).
1923
El conjunt monàstic és declarat patrimoni nacional. Però la seva decadència, que ve de segles, continuarà imparable i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inversions per reformar-lo.
1936
A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incendiat pels revolucionaris de la zona. Les pintures murals, molt afectades pel foc, van ser arrencades per una expedició de ‘monuments men’ catalans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser traslladades al MNAC per salvaguardar-les.
1960
Les monges firmen un comodat (un préstec indefinit) de les pintures murals amb el museu català, que les ha restaurat i les tracta amb cura màxima per protegir-les.
1970
Les religioses, poques i ja grans, deixen el ruïnós monestir, abandonat per les autoritats d’Aragó, i s’instal·len a Catalunya, primer a la Bonanova de Barcelona i després en un convent de nova planta a Valldoreix.
1983-94
La Generalitat i el MNAC els compren 97 obres per 50 milions de pessetes (300.000 euros). També activen conjuntament les gestions per convertir en donació la cessió de les pintures murals, però la mort de les últimes religioses frena que es formalitzin.
1995
La Santa Seu, pressionada per l’Església espanyola, parteix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena formava part, i trenca així vuit segles d’història comuna.
2012
El Tribunal Constitucional denega el dret de retracte per adquirir les obres que havia reclamat Aragó catorze anys abans. Aragó activa immediatament un altre litigi, ara per la via civil, perquè es declarin il·legals els contractes de compravenda de les peces. En paral·lel, també judicialitza el cas de les pintures murals. Totes les sentències que es dicten a partir del 2015 seran a favor seu. Les autoritats aragoneses en demanen les execucions provisionals, i els tribunals aragonesos ho consenten.
2016
El jutjat núm. 1 d’Osca obliga a entregar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al monestir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arriben les 53 que conserva el MNAC als seus magatzems.
2017
L’11 de desembre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns.
2018
El jutjat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pintures murals, paralitza el retorn provisional del conjunt, alertat pels experts, que l’avisen del seu delicat estat de conservació. Deixa la decisió final al Tribunal Suprem.
2020
La comunitat eclesiàstica que resideix de lloguer a Sixena, de l’orde de Betlem i que no té res a veure amb les monges santjoanistes (a l’Estat, ja només resideixen en un convent, a Àlaba), deixa el monestir farta de l’enrenou mediàtic i els menyspreus del govern d’Aragó.
2022
A finals de novembre, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit els recursos de cassació que va presentar fa dos anys la part catalana contra la sentència de les pintures murals. A la comunitat veïna han anat sortint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diverses entitats religioses i civils han fet una recollida de firmes per demanar al papa que es reinstauri la vida espiritual al monestir.
Un informe de l’organització denuncia l’opacitat i la falta de responsabilitat tant d’Espanya com del Marroc sis mesos després de la tragèdia
La policia encercla un grup de persones esteses a terra a Melilla
Amnistia Internacional carrega amb contundència contra Espanya i el Marroc per la falta de transparència i d’assumpció de responsabilitats per les morts del juny a Melilla, quan unes 2.000 persones van intentar entrar a l’enclavament espanyol pel pas fronterer conegut com Barrio Chino. Hi va haver 37 morts i 77 persones continuen desaparegudes.
“Cada dia és més gran la muntanya de proves greus i múltiples violacions dels drets humans, entre les quals la mort il·legítima i els maltractaments infligits a persones refugiades i migrants”, ha denunciat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia.
Entre els actes que “poden constituir violacions del dret a no patir tortura i altres maltractaments”, l’informe que Amnistia ha publicat sis mesos després dels fets esmenta els cops a persones que ja estaven immobilitzades o que no podien respondre a causa de les lesions, la privació de l’assistència mèdica d’emergència a ferits o l’ús reiterat de gas lacrimogen contra persones que eren en un espai tancat i d’on no podien fugir.
Algunes de les persones que van saltar la tanca de Melilla el 24 de juny (Europa Press/Antonio Ruiz)
També han denunciat les anomenades devolucions “en calent” a territori marroquí.
Les autoritats marroquines i espanyoles “van mostrar un menyspreu absolut” del principi de no devolució, perquè, remarca Amnistia, van fer expulsions col·lectives i van forçar quealmenys 470 persones–segons les dades del defensor del poble–, algunes amb ferides obertes i sagnants, tornessin a mans de les forces de seguretat marroquines.
El dret internacional prohibeix als estats traslladar o tornar una persona a un lloc on pugui córrer perill real de violacions greus de drets humans, com persecució, tortura, penes cruels, inhumanes o degradants.
Per tot plegat, Amnistia considera que hi ha un “encobriment i racisme” per part d’Espanya i el Marroc, i exigeix als governs que “garanteixin la veritat i la justícia” per impedir que es repeteixin fets com aquells.
Atacs de les dues policies a la frontera
El document considera que els fets eren “previsibles” i les morts, “evitables”.
En els mesos i dies previs –afirma– els refugiats i migrants que hi havia al voltant de Melilla van ser objectiu “d’un increment dels atacs de les forces de seguretat marroquines”. A molts “els van cremar i destruir totes les pertinences” i això els va empènyer a caminar fins a la frontera.
En acostar-s’hi, la policia els va llançar pedres i va disparar gas lacrimogen. Molts van rebre cops mentre eren a terra, semiinconscients o respirant amb dificultat. Familiars de víctimes van presenciar com van morir per les pallisses.
“Les forces de seguretat marroquines i espanyoles ens tiraven de tot, bombes de gas, pedres, bales i pilotes de goma… No podíem veure res i era difícil respirar”, ha afirmat Zacharias, de 22 anys.
Amnistia diu que els serveis sanitaris del Marroc van trigar a intervenir (Europa Pres/AMDH Nador)
Acorralats i sense atenció mèdica per les ferides
Unes 400 persones van quedar acorralades en una petita zona entre tanques.
“Semblava que la policia marroquina ens deixava espai per arribar-hi, llavors ens arraconava… Ens van començar a disparar amb gas”, ha afegit Omer, un sudanès de 21 anys. La policia espanyola ens ruixava els ulls mentre la marroquina ens tirava pedres al cap”, afegeix Salih, del mateix país i de 27 anys.
Altres vulneracions que recull Amnistia és que els serveis sanitaris del Marroc no van començar a actuar fins dues hores i mitja després que acabés l’actuació de la policia. Les primeres ambulàncies es van dedicar a agafar els cossos dels morts i no a ajudar els ferits.
També s’indica que la policia espanyola no va permetre a la Creu Roja accedir a l’àrea.
La gent ferida va estar estesa, entre tanques, i a la part marroquina, fins a 8 hores a ple sol. Cap oficial espanyol va proveir assistència o va fer cap acció per arribar al lloc dels fets. Amnistia denuncia que això vulnera els articles 195 i 196 del Codi Penal espanyol.
Manifestació a Madrid el 26 de juny contra la violència policial a la tanca de Melilla (Europa Press/Fernando Sánchez)
A més, unes 500 persones van ser desplaçades –ferides i sense assistència mèdica– en bus, alguns durant 12 hores, centenars de quilòmetres a l’interior del Marroc o a la frontera amb Algèria. A molts dels retornats al Marroc els van empresonar i sotmetre a més abusos i violència.
Per elaborar l’informe, Amnistia ha recollit testimonis presencials, material gràfic i imatges de satèl·lit. Amb la informació obtinguda ha creat un model en 3D que recull els fets.
La “deplorable omissió” de responsabilitats dels dos governs
L’organització per als drets humans retreu a Espanya i al Marroc que no hagin fet públics “els resultats preliminars de cap investigació sobre el nombre de persones que van perdre la vida i les causes de la seva mort”, i que tampoc hagin investigat “l’ús de la força per part del personal de fronteres”:
“Cap dels dos governs ha fet públic tot el material gravat per cap de les moltes càmeres de vigilància al llarg de la frontera, i les autoritats espanyoles s’han negat a obrir una indagació independent”.
El Marroc ha obstaculitzat la cerca de morts i desapareguts per part de famílies i ONG. No s’ha donat cap informació a les famílies de les víctimes i s’han violat tots els estàndards internacionals.
I el Ministeri de l’Interior espanyol ha difós imatges dels fets, però amb buits clau.
El ministre Fernando Grande-Marlaska manté que no hi va haver morts en territori espanyol, malgrat que diverses investigacions periodístiques ho contradiuen.
El exministro de Exteriores Miguel Ángel Moratinos justifica sus palabras de defensa de Teodoro Obiang, el jefe de Estado que más tiempo lleva gobernando en todo el mundo, y subraya que el país tiene “una situación de paz” en comparación con otros
El presidente de Guinea Ecuatorial, Teodoro Obiang Nguema. Juan Carlos Torrejón / EFE
Sacó la pistola y golpeó con ella la mesa. “Cuando estas cosas empiecen a hablar, tú serás el próximo muerto en Guinea Ecuatorial y no te vamos a dejar refugiarte en la embajada de España porque la vamos a rodear”. Así relata el periodista Donato Ndongo a elDiario.es su reunión en septiembre de 1994 en el despacho del entonces secretario de Estado para la Seguridad, Manuel Nguema Mba, tío del dictador Teodoro Obiang. Ndongo era delegado de la agencia EFE en el país y al Gobierno no le gustaban sus informaciones. “Yo no dije nada. Solo pensaba ‘Dios mío, como la pistola se dispare, voy a morir aquí como un idiota’. Sabía que él no iba a disparar”.
Donato Ndongo acudió ese mismo día al ministro de Exteriores, Miguel Oyono –hoy embajador de Guinea Ecuatorial en Francia– y este le dio a leer un documento. “Era una nota verbal que habían enviado a la embajada de España y en la que pedían al Gobierno español que mandase a un periodista español y blanco”, recuerda. En la embajada española le confirmaron la recepción de la nota y desde allí mismo llamó a sus superiores de la agencia. “No queremos verte muerto”, cuenta que le dijo el entonces director, Alfonso Palomares. En una decisión consensuada con sus jefes, Ndongo salió del país. Desde entonces no ha vuelto a vivir en Guinea Ecuatorial y reside como exiliado en España.
El escritor y periodista es hoy uno de los intelectuales más conocidos de Guinea Ecuatorial y uno de los grandes críticos del régimen de Obiang, que la semana pasada fue reelegido presidente por sexta vez consecutiva con el 97% de los votos. Las elecciones más difíciles a las que se ha enfrentado Obiang en toda su vida fueron las de 2016, cuando obtuvo un 93,5% de los votos. Las demás oscilan entre el 95% y el 99%.
Imagen de archivo de Teodoro Obiang tras el golpe de Estado a Macías en 1979 EFE
En un país con una de las cifras de esperanza de vida más bajas del mundo (59 años, según cifras de 2020 del Banco Mundial), a sus 80 años Obiang lleva 43 en el poder –es el jefe de Estado que más tiempo lleva gobernando en todo el mundo (sin contar monarquías)– y tras estas elecciones podría llegar a los 50. Teodoro Obiang se hizo con el control del país en 1979 tras dar un golpe de Estado contra su tío, Francisco Macías, que fue capturado en la selva y ejecutado. Desde entonces, por orden del presidente, el 3 de agosto es festivo nacional para celebrar el “día del golpe de la libertad”.
Además de las presidenciales, el pasado 20 de noviembre se celebraron elecciones legislativas y municipales y el partido del presidente ha ganado absolutamente todos los diputados, senadores y concejales del país. Según el recuento oficial, Andrés Esono, secretario general de Convergencia para la Democracia Social (CPDS), el único partido realmente opositor que se presentó a las elecciones del mes pasado, obtuvo en la carrera presidencial 9.684 votos frente a los 405.910 de Obiang. De los 7.381 votos depositados en embajadas en el extranjero, Esono solo habría recibido 16. “Es ridículo. He mantenido charlas por internet con guineanos en el extranjero en las que llegábamos a congregar a cerca de 2.000 jóvenes y todos con las mismas inquietudes”, dice el opositor socialista a elDiario.es.
Sabía que iba a perder, “pero no se trata de tener opciones”, dice Esono. “Gracias a nuestra participación dejamos al régimen en evidencia, que tiene que mostrar su verdadera cara de dictador. En segundo lugar, las elecciones nos permiten dirigirnos a la población porque los medios están al servicio exclusivo del partido en el Gobierno”.
La polémica con Moratinos
El alto representante para la Alianza de Civilizaciones de la ONU, Miguel Ángel Moratinos, diplomático y exministro de Exteriores español, celebró los resultados. “El pueblo de Guinea Ecuatorial está satisfecho y contento. El continente africano y toda la comunidad internacional están satisfechos de que estas elecciones se hayan podido celebrar de manera libre, democrática y favorable para los deseos de toda la ciudadanía ecuatoguineana”. Sin embargo, en un comunicado crítico, la UE ha lamentado “que el ambiente en el que se desarrollaron no fuera propicio para unas elecciones democráticas, plurales y participativas”.
“Hace muchos años que sabemos y decimos que en España hay gente muy poderosa que está sosteniendo la tiranía de Guinea Ecuatorial. No nos creían, pero ellos mismos dejan las evidencias”, dice Donato Ndongo. “Esa contradicción nos afecta porque si yo estoy exiliado en España, no es por mi voluntad”. Por su parte, el líder opositor Andrés Esono asegura que las declaraciones del exministro no le han sorprendido: “Es amigo personal del dictador Obiang. Más que una persona imparcial y neutral, es parte del régimen y me duele mucho al ser un socialista como yo. Incluso sus declaraciones van más allá de las declaraciones que haría un miembro del Gobierno”.
Explicando sus declaraciones a elDiario.es, Moratinos dice que “con criterios europeos, algunos pueden estar en desacuerdo [con los estándares democráticos]”. “Pero no quiero entrar en polémica. Mi voluntad con Guinea es que avancen en el camino del diálogo, paz y convivencia. Los organismos que estaban ahí observando les dieron una aprobación y hay que atender también a lo que dicen los africanos”. La misión de observación de la Unión Africana ha señalado que los comicios se celebraron “de acuerdo con los estándares internacionales”.
“Podemos entrar en una discusión y todos podemos tener algo de razón, pero Guinea, en comparación con otros países de la zona, tiene una situación de paz. Hay una evolución positiva”, dice el exministro. “Me preocupa que en España la gente no se preocupe por Guinea, sino solo por criticar unas elecciones o un personaje. ¿Acaso alguien sabe que Guinea Ecuatorial va a presidir la OPEP y va a jugar un papel clave en el contexto energético? Yo he dado la cara y hemos logrado mejoras en algunos campos. No podemos caer en paternalismos”.
Teodoro Obiang condecora al entonces ministro de Exteriores español, Miguel Ángel Moratinos, en 2009 Kote Rodrigo / EFE
Ante las acusaciones de Andrés Esono sugiriendo que Moratinos tiene negocios en Guinea, el alto representante de la ONU responde: “Cuando dejé la función pública ayudé a una empresa española, pero esa etapa ya está cerrada y la honestidad me ha acompañado en toda mi carrera”.
El periodista Donato Ndongo cuenta que tras su salida de Guinea Ecuatorial en los 90 pasó unos meses en Libreville (Gabón), desde donde siguió informando del régimen de Obiang y la represión política. “Ese trabajo molestaba a Moratinos, que me llamó varias veces para presionarme y me decía literalmente que bajase el diapasón, es decir, no quería que pusiera al régimen en apuros. Eso me llevó a pensar y a saber que Moratinos ya trabajaba a favor de Obiang cuando era director general de Asuntos de África”, dice. “Nunca lo había dicho, pero ya estoy cansado”, añade irritado. Moratinos recuerda ese episodio y dice: “Estábamos haciendo todos los esfuerzos por conciliar y este hombre hacía su trabajo. Mi política ha sido siempre la misma: diálogo y acompañamiento hacia una democratización”.
En 2014, Moratinos publicó un artículo en El Mundo en el que afirmaba que existía cierta “esquizofrenia” en la visión hacia Guinea Ecuatorial. “Mi sugerencia es que muchos españoles y analistas políticos visiten este país libremente, conozcan los avances sociales y los cambios económicos”, escribía
“El doble rasero” de España Esa democratización con Obiang o cualquier miembro de su familia “es imposible”, dice Ndongo. “Desde 1980 escribí muchos artículos diciendo que Obiang no es la persona adecuada para llevar un régimen de libertades a Guinea Ecuatorial en contra de toda la opinión de políticos y gobernantes españoles que le apoyaban, le arroparon y le pusieron ahí. Han pasado 40 años y sigo diciendo lo mismo. La evidencia me avala”, añade Ndongo, que es autor del libro Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial.
“Nosotros sabíamos perfectamente quién era Obiang. Era la mano derecha de Macías, el jefe de todas las cárceles. Las atrocidades en la dictadura de Macías las cometía gente concreta y uno de los dirigentes de todo aquello era Obiang. Lo sabíamos, lo dijimos y nadie nos hizo caso”, dice.
Sobre el papel de España, Andrés Esono señala: “La experiencia me ha hecho ver que las potencias no juegan un papel decisivo para cambiar regímenes y gobiernos dictatoriales, pero sí pueden influir para mantenerlos, que es lo que pasa en Guinea”. “Ya sabemos que España no va a jugar el papel que se creía que iba a jugar y nos hemos olvidado de eso. Solo nosotros podemos cambiar las cosas con nuestro esfuerzo y movilización”.
“España ha borrado a Guinea Ecuatorial de la conciencia de los españoles. Doy conferencias por toda España y mucha gente todavía se sorprende de que hablo bien español. Eso no lo hemos provocado los guineanos, sino España. A estas alturas yo no tengo por qué estar explicando la historia colonial de España”, dice Ndongo.
“Siempre ha habido un doble rasero con Guinea”, denuncia el periodista citando la solidaridad mostrada cuando ocurrieron los golpes de Estado en Chile, Argentina o Nicaragua. “Esa solidaridad y ese amor nunca lo hemos sentido nosotros y por eso nos quejamos de racismo”. “Todo lo que ha rodeado a Guinea Ecuatorial desde la colonización hasta ahora han sido mentiras. Os han mentido a vosotros los españoles y nos han mentido a nosotros los guineanos”.
En materia de libertad de prensa, Guinea Ecuatorial está en el puesto 141 de 180 países en la lista de Reporteros Sin Fronteras. En la práctica solo hay dos medios, la cadena pública de radiotelevisión, RTVGE, y la cadena privada Asonga, propiedad de ‘Teodorín’, vicepresidente e hijo del presidente. “Ambas desempeñan el mismo papel de propaganda a favor del régimen”, dice la ONG. “No existe ningún medio independiente y las autoridades pueden destituir a los periodistas que no respeten la censura impuesta. En Guinea Ecuatorial, los periodistas son amenazados e intimidados a diario y son objeto de detenciones arbitrarias”, añade.
Sin embargo, Ndongo sostiene que “la gente conoce perfectamente la situación e incluso está perdiendo el miedo”. “Por eso Obiang está recrudeciendo la represión, porque ya no puede controlar las cosas. Lo que pasa es que tiene todas las armas y le apoya España, al menos pasivamente”. En 2008, el relator especial de la ONU sobre la tortura, Manfred Nowak, concluyó una visita al país y denunció que “la tortura es practicada sistemáticamente en las comisarías”. Nowak confirmó algunas de esas tácticas de tortura: golpes en las plantas de los pies y los glúteos con porras, barras de madera y cables forrados de goma; descargas eléctricas con cargadores o baterías de vehículos; suspensión con las manos y pies atados
Poco antes de las elecciones, las autoridades rodearon y asediaron durante varios días la sede del Partido Ciudadanos por la Innovación (CI), que consiguió un escaño en los comicios de 2016, pero que poco después fue ilegalizado. Finalmente, las fuerzas de seguridad asaltaron el edificio y detuvieron al líder del partido, Gabriel Nsé Obiang –antiguo alto cargo del gobierno de Obiang y formado con Felipe VI en la Academia Militar de Zaragoza– y a decenas de militantes. En la operación murieron cinco personas, cuatro civiles y un policía, según TVGE. Un comunicado del partido denunció que las autoridades desnudaron públicamente a su líder ante su militancia y el mundo entero. Vídeos que han circulado por redes sociales parecen mostrar a Gabriel Nsé detenido semidesnudo.
Corrupción descarada Guinea Ecuatorial es también el país con mayor renta per cápita de todo el continente, solo por detrás de Seychelles y Mauricio. Sin embargo, la tasa de pobreza en 2020 era del 67% de la población. “El país ha sufrido un saqueo brutal por parte de ministros y fundamentalmente de la familia del presidente”, denuncia Andrés Esono. “Es un saqueo sin precedentes en la historia contemporánea porque nadie controla al señor Obiang. El Estado es él”.
Mientras buena parte de su población vive sumida en la pobreza, el vicepresidente del país e hijo del presidente, Teodorin Obiang, hace ostentación en redes sociales de su vida de lujo. En uno de sus vídeos de TikTok aparece conduciendo un exclusivo Ferrari modelo LaFerrari amarillo. Solo se fabricaron 499 ejemplares, tiene 936 caballos y es el primer modelo híbrido de la marca. Tiene un precio estimado de entre 2,3 y 2,5 millones de euros.
En otro vídeo aparece conduciendo un deportivo Koenigsegg One:1, uno de los seis que existen en todo el mundo y que está valorado entre 1,6 y 2 millones de euros. El nombre del modelo deriva de su relación entre peso y potencia, ya que tiene un caballo por cada kilo de peso, con un total de 1.360 caballos. Aparentemente los dos coches fueron incautados por las autoridades suizas junto a otros 23 vehículos en una investigación por blanqueo de capitales contra Teodorín. Sin embargo, ambos reaparecieron en sus redes sociales. Suiza hizo una subasta con los coches (en total recaudaron 27 millones de dólares) para destinar el dinero a la población ecuatoguineana. Según una investigación del periódico suizo Le Temps, Teodorín recuperó alguno de los vehículos enviando a un emisario que aquel día compró más de la mitad de los coches.
Imagen de la casa de subastas Bonhams, la cual gestionó la venta de los vehículos incautados a ‘Teodorín’ Obiang. Bonhams
“Teodorín es el más conocido porque es el más bruto y menos escrupuloso en ese sentido, pero en su familia todos hacen lo mismo. Están dilapidando los recursos del país. Una sola familia acapara toda la riqueza y eso explica la pobreza extrema”, dice Ndongo.
En otra investigación, el vicepresidente del país fue condenado en Francia por blanquear decenas de millones de euros producto del cobro de comisiones ilegales. Como resultado, las autoridades embargaron propiedades del presidente en el país por valor de 150 millones de euros, según la organización Transparencia Internacional, que formó parte del proceso. En otro caso abierto contra el vicepresidente guineano en EEUU, Teodorín aceptó entregar “más de 30 millones de dólares de activos adquiridos con fondos procedentes de la corrupción”.
“A través de una implacable malversación y extorsión, el vicepresidente Nguema Obiang saqueó descaradamente a su Gobierno y estafó a las empresas de su país para mantener su fastuoso estilo de vida, mientras muchos de sus conciudadanos vivían en la extrema pobreza”, dijo entonces la fiscal general adjunta Leslie R. Caldwell. Entre los bienes estaban una mansión en Malibú (California), un Ferrari y varios objetos de una colección de Michael Jackson.
Els cinquanta principals noms de l’esclavisme català
Sàpiens publica un dossier dedicat al comerç d’esclaus, una activitat en què els catalans també hi van participar. Catalunya no va ser cap potència negrera, però la implicació dels catalans en l’inhumà comerç transoceànic no va ser menor. És més, parlant en termes històrics, Catalunya ha estat un territori molt vinculat amb l’esclavitud.
A la revista trobareu els reportatges del dossier i, al web, els cinquanta principals noms de l’esclavisme català. Els hem classificat en tres categories:
capitans de vaixells negrers,
propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus-
i propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes.
Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.
Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.
Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.
Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.
Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.
Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.
Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes.
Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.
Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.
La Diputació de Barcelona porta les energies renovables als municipis i consciencia la ciutadania sobre el canvi climàtic
El nostre planeta té uns recursos naturals finits i, en un context d’emergència climàtica, hem d’apostar de manera ferma per la sostenibilitat, la minimització de residus, el desenvolupament de les energies renovables, l’autoconsum i la gestió sostenible de l’aigua. En els últims anys, la situació s’ha agreujat a causa d’un model basat en el consum de combustibles fòssils que ha derivat en una crisi energètica sense precedents. La conseqüència directa ha estat l’encariment del preu de l’energia, que ha afectat de ple l’economia dels ajuntaments i de la ciutadania. Ara mateix, hi ha un únic camí possible: la necessitat de reduir el nostre consum energètic.
La Diputació de Barcelona i els municipis de la província treballem per l’emergència climàtica i articulem diverses estratègies d’adaptació i de transició energètica.
Impulsem polítiques de transició energètica
Amb l’objectiu de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i disminuir el consum d’energia, treballem amb els ajuntaments per fer sostenibles i eficients energèticament els edificis municipals. Actuem en centres educatius, en escoles d’adults i d’educació especial, en conservatoris d’art i música, en casals de joves i centres cívics, en punts d’informació juvenil i en instal·lacions esportives municipals. També desenvolupem polítiques de mobilitat sostenible, incentivem l’ús del transport públic i comptem amb automòbils elèctrics o híbrids i amb bicicletes a les flotes municipals.
Foment de la mobilitat sostenible amb bicicletes a les flotes municipals / Diputació de Barcelona
Pas ferm cap a les renovables
Un cop aconseguit que els equipaments redueixin el seu consum energètic, el següent pas consisteix en subministrar-los energia a través de renovables. I ho fem donant suport als municipis per instal·lar plaques fotovoltaiques i plantes de biomassa, i també millorant l’enllumenat públic. Són actuacions amb un elevat impacte climàtic i es prioritzen aquelles que contribueixen a una reducció major de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta política té una concreció tangible en el projecte «Renovables 2030», que fins al moment ha invertit 70 milions d’euros en els municipis de la província, amb més de 120 projectes de gran rellevància.
Energia renovable al centre d’informació de la Pleta, al Parc del Garraf / Diputació de Barcelona
Adaptats a les noves circumstàncies
Per altra banda, desenvolupem polítiques per adaptar-nos a la nova situació climàtica. Es creen refugis climàtics —espais per fer front a les onades de calor—; s’aposta per la renaturalització de les ciutats, amb més verd i ombra als carrers; s’actualitzen els protocols d’actuació davant l’augment d’episodis climàtics cada cop més intensos i es reforcen les tasques de prevenció d’incendis.
Prendre consciència dels nostres actes
Una de les dades més rellevants és que, si apliquem bones pràctiques, podem estalviar fins a un 15% d’energia en la gestió dels edificis. És per això que la Diputació de Barcelona ofereix suport econòmic i tècnic als ajuntaments de la província que es comprometin a estalviar energia en els seus equipaments i a involucrar-hi els treballadors i la ciutadania. L’objectiu és millorar l’eficiència energètica dels equipaments i destinar l’estalvi aconseguit a les llars amb pobresa energètica.
Enllumenat públic cada vegada més sostenible / Diputació de Barcelona
Bona part d’aquesta gestió es pot dur a terme gràcies a les campanyes d’educació i conscienciació ambiental que compten amb el suport de la Diputació de Barcelona.
La Corporació també ha posat en marxa el Pla Clima, un projecte intern que ens permet aplicar les mateixes mesures d’eficiència energètica en els nostres edificis i en la flota de vehicles, a les vies locals i a la xarxa d’espais naturals, i que pretén assolir la neutralitat climàtica el 2030, vint anys abans de les fites marcades per la Unió Europea.
La Diputació de Barcelona treballa per assolir els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS, que van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’Agenda global per a 2030.
Una filial de la firma, cotizada en Bolsa y controlada por varias familias de la nobleza vasca y andaluza, se enfrenta este miércoles al primer juicio de esta trama de corrupción, centrado en la trama camerunesa
Cuenta atrás para el primer juicio por el caso Defex, la empresa semipública española de armamento que ordenó liquidar el anterior gobierno tras aflorar una serie de gravísimos escándalos de corrupción en Angola, Camerún, Arabia Saudí o Brasil. El primer juicio, centrado en la pata camerunesa, va a sentar en el banquillo a una filial de Elecnor, una de las mayores compañías de ingeniería de España, perteneciente a varias familias de la aristocracia española.
Deimos Space, 100% propiedad de Elecnor, va a ser juzgada por su responsabilidad penal como persona jurídica en presuntos delitos de corrupción en las transacciones comerciales internacionales y blanqueo de capitales.
La Audiencia Nacional ha fijado para este miércoles la primera vista de esta trama, definida como “escatológica” por una persona que participó en las fases iniciales de la investigación. “Absolutamente insoportable”, como la describió hace años el juez José de la Mata, ante la falta total de controles en una sociedad mayoritariamente pública y dedicada a una actividad, las exportaciones de armas, protegida por la Ley de Secretos Oficiales.
En este procedimiento se juzgan cerca de 15 millones en mordidas y comisiones ilegales para obtener contratos públicos firmados por Defex en Camerún entre 2005 y 2013. En esta pieza no está el considerado cabecilla, José Ignacio Encinas Charro, presidente de Defex durante más de dos décadas. El principal acusado es su ex director Comercial Manuel Iglesias-Sarriá. Para este directivo la Fiscalía pide 23 años de prisión y una multa de 86 millones, más otros 12 millones en concepto de indemnización a la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) como responsable civil directo.
A Iglesias-Sarriá se suman los empresarios Francisco Luque Ramírez, ex director comercial de Deimos Space SLU, filial de Elecnor; y Oscar López Salvadó, presidente de la compañía de astilleros Grupo Aresa Internacional. Para ellos, el Ministerio Público reclama 18 años de prisión y 50 millones de multa.
Defex y esas dos empresas privadas subcontratadas para sus negocios en Camerún están acusadas como personas jurídicas. A la compañía semipública, la Fiscalía le reclama más de 100 millones en multas y decomisos. Va a sentarse en el banquillo y a poder ejercer, a la vez, la acusación particular.
En el caso de Elecnor ha depositado fianzas para afrontar su posible responsabilidad que suman 14,325 millones, ofreciendo las acciones de su filial Deimos como garantía. La cifra, reconoce en sus cuentas la filial de la compañía, está por debajo de las pretensiones de la Fiscalía.
Libre absolución
En las cuentas remitidas a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), Elecnor señala que “está ejercitando sus derechos en el procedimiento, recurriendo la fianza dictada y solicitando su libre absolución, como también lo está haciendo, con su propia defensa letrada, el antiguo empleado del Grupo”.
Según Elecnor, no hay “elementos probatorios de convicción que hagan presumir con el suficiente grado de certeza, más allá de toda duda razonable, la eventual condena de la sociedad Deimos Space, S.L. ni de su antiguo empleado”. Sus gestores, “de conformidad con los términos del escrito de defensa presentado, consideran que el resultado probable de la celebración del juicio oral será absolutorio, lo que, consecuentemente, no comportará exigibilidad de responsabilidad penal ni civil”.
Y no creen que “este hecho vaya a tener ningún impacto sobre el valor recuperable de los activos netos que aporta el Grupo Deimos”, que cifra en unos 12 millones.
Deimos Space se constituyó en 2001 y facturó el año pasado 23,8 millones. Se dedica al suministro de tecnología para la industria aeroespacial y ha participado en proyectos tan señeros como el sistema de posicionamiento Galileo. Sus cuentas de 2021, accesibles a través de Insight View, están formuladas bajo el principio de empresa en funcionamiento. En ellas, su auditor, KPMG, introduce un párrafo de énfasis destacando que no ha dotado “provisión alguna” por este proceso judicial.
El juez señaló como responsables penales a esta empresa a Defex y a Aresa “por su absoluto descontrol en materia de organización y control societario, económico financiero y jurídico, y la inexistencia de los más elementales mecanismos de prevención del delito, cuya aplicación habría impedido estos criminales comportamientos”.
Según De la Mata, hay evidencias múltiples de que “actuaban inspiradas en una filosofía corporativa de absoluto desprecio del Derecho y a las más elementales normas legales y éticas, e impulsadas por una política de beneficio a cualquier precio”. En el caso de Deimos y Aresa, “actuaban siguiendo los valores -o la falta de estos- de sus propietarios”.
La acusación de la Fiscalía destacó el papel “decisivo” en la trama del contralmirante camerunés Pierre Njine Djonkam, “destinatario de regalos, viajes, estancias hoteleras y gastos de cirugía estética” para su mujer en una operación definida en un mail como “recauchutado” por Iglesias-Sarriá, primo del cantante Julio Iglesias (su padre era hermano del doctor Julio Iglesias Puga, alias Papuchi).
La filial de Elecnor participó en un contrato valorado en 99,3 millones que consistió en un servicio de vigilancia costera aprobado en un acuerdo marco entre Iglesias-Sarriá y el ministro Delegado de la Presidencia y responsable de la defensa de Camerún, Alain Mebe Ngo’o, con la intermediación de ese contraalmirante. Solo en un tramo del proyecto, Iglesias-Sarriá habría acordado con Bourcier más de 5 millones en comisiones.
Elecnor es un gigante con más de 20.000 empleados y amplia presencia internacional. Cotiza en bolsa (su capitalización se acerca a los 900 millones) y está controlada, a través de la holding Cantiles XXI (dueña del 52,76% de Elecnor), por familias de abolengo de la burguesía y la nobleza española habituales de los ranking de mayores fortunas del país, como los Ybarra Careaga, los Mora-Figueroa, los González de Aguilar, los Domecq, los Morenés o los Real de Asúa Arteche.
Juan Carlos I en Zarzuela con la cúpula de Elecnor, con motivo del 50 aniversario de la compañía. Agencia EFE
La compañía, que no comenta este asunto, presume en su web de convertirse en enero de 2018 “en la primera empresa española de su sector” en obtener la certificación UNE-ISO 37001 de “Sistemas de gestión antisoborno”, el “primer y más exigente estándar internacional certificable para articular sistemas de gestión en compliance y lucha contra la corrupción”.
El modus operandi en esta parte de la trama Defex era similar a las investigaciones abiertas en otros países, caracterizado por el pago de mordidas y comisiones y regalos a intermediarios y funcionarios públicos. En Camerún, el enlace era el agente comercial de Defex Philippe Bourcier, francés prófugo de la justicia, que abonaba las mordidas a través de siete empresas fantasma con cuentas en Suiza, Reino Unido y la república africana y consiguió contratos por importe de más de 100 millones para vender repuestos de vehículos, sistemas de vigilancia, material antidisturbios y armamento de patrulleras.
Segunda pieza
Esta es la segunda pieza separada de investigación sobre los contratos de Defex que De La Mata propuso enviar a juicio, tras el pase a procedimiento abreviado de la relativa a una operación de venta irregular de armas de 152 millones en Angola. En 2019, el juez envió a juicio a 24 personas, entre ellos, Encinas Charro, Iglesias-Sarriá y el coronel retirado Ángel María Larumbe, también ex directivo de Defex, o Beatriz García Paesa, abogada radicada en Luxemburgo sobrina de Francisco Paesa, el famoso espía que fingió su muerte en 1998.
La investigación comenzó en 2008, cuando Luxemburgo se extrañó por una transferencia de 41 millones en una cuenta cuyos titulares eran Defex y otra de las compañías de la trama. Las primeras pesquisas datan de 2012, cuando la Fiscalía recibió una alerta de posible blanqueo por operaciones de Luxemburgo. Ocho años después de que el caso explotase a la luz pública en 2014, un fleco pendientes de aclarar es quién es el misterioso “Kin” [o “King”, según los investigadores] que aparecía en correos electrónicos de la trama y al que se transfirieron 3 millones por el contrato en Angola. Encinas Charro se negó a precisarlo al ser interrogado por los investigadores ante el juez Pablo Ruz. “Eso son palabras mayores”, argumentó.
También está pendiente de juicio la rama saudí. Allí el contacto local era el príncipe Jalid Bin Saad Al Saud, pariente del sultán Bin Abdul Aziz Al Saud, ministro cuando ocurrieron los hechos de Defensa y Aviación e Inspector General de Arabia Saudí cuando se firmaron los contratos investigados. Por parte española, tuvo un papel protagonista Álvaro Cervera, hijo de un contraalmirante de la Armada ya fallecido, que ejerció desde 1991 como agente comercial en Arabia Saudí y fue amigo de juventud de Juan Carlos I, según reveló El Mundo en 2020.
En el accionariado de Defex, creada hace ahora medio siglo como un bróker para vender armas al extranjero, el Estado convivía con empresas nacionales de armamento como Expal, su mayor accionista privado, tradicionalmente copada por ex altos cargos del Ejército o los servicios de Inteligencia, y otras como el grupo vasco SAPA (actual accionista de Indra) o Instalaza, de la que fue directivo el exministro de Defensa Pedro Morenés.
Por el consejo de Defex desfilaron, entre otros, el actual presidente de honor de Maxam, José Fernando Sánchez-Junco, también muy cercano a Juan Carlos I (su hermano Javier, ex fiscal, le ha defendido en sus causas penales), o los almirantes retirados Francisco Torrente y Javier Pery.
El sucesor de Encinas Charro en la presidencia de Defex fue Javier Aguilar Viyuela, acusado en la pieza saudí. Cuñado de la expresidenta madrileña Cristina Cifuentes, que siempre negó relación con la familia de su esposo, estuvo al frente de la empresa entre 2012 y 2015. Su hermana fue también directiva de la empresa semipública.
Asimismo, fue consejera de Defex la ex ministra de Defensa y secretaria general del PP, Dolores de Cospedal, entre julio de 2002 y febrero de 2003, cuando era subsecretaria con José María Aznar. La putrefacción de Defex permitió tirar del hilo que destapó otro escándalo de corrupción en otra empresa pública en Angola, Mercasa. En él está acusado su sobrino político José Herrero de Egaña y López del Hierro.
gutta cavat lapidem 