Category Archives: cultura

La immersió lingüística, ¿èxit o fracàs? 10 preguntes amb resposta

6 Dec, 2022 passerell Leave a comment

Dues especialistes en política lingüística analitzen encerts, errors i reptes de l’escola catalana en un llibre

¿El català a l’escola està tocat de mort? ¿La immersió lingüística ha deixat de funcionar? Què passarà si una sentència estén el 25% de castellà a totes les aules? La immersió lingüística ha estat des de fa quaranta anys un pilar de l’escola catalana. És un model que ha tingut un èxit inqüestionable en l’expansió del coneixement de català, però avui dona senyals de desgast. Dues expertes en sociolingüística, la filòloga Montserrat Sendra i la doctora en ciències polítiques i socials Elvira Riera, signen un llibre aclaridor per entendre passat, present i futur del cas català: Immersió lingüística. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions). La judicialització, la diversitat de les aules i les noves pedagogies són tres reptes que, segons elles, exigeixen una reformulació urgent de les tècniques aplicades des dels anys 80. El llibre ens convida a plantejar les 10 preguntes essencials sobre la immersió lingüística.

¿El model bilingüe amb línia única és el millor?

Des de la recuperació de l’autogovern, Catalunya va descartar el model educatiu de línies separades i va adoptar tècniques d’immersió en català, seguint l’èxit de la immersió lingüística quebequesa. Es va acordar el model després d’una llarga negociació política, bàsicament entre CiU, el PSC i el PSUC, en què aquests dos últims partits defensaven el model de conjunció com un element d’igualtat social. “El sistema de línia única és al que han tendit anys després les comunitats amb llengües oficials diferents del castellà com el País Valencià, el País Basc i les Illes Balears”, explica Riera. El cas del País Basc és paradigmàtic, perquè s’oferien tres línies en funció de la llengua i els pares són els que han triat l’opció de l’euskera com a llengua vehicular: el 2019 més del 75% trien euskera i només el 20% l’escola bilingüe, així que la nova llei que s’està elaborant busca consensuar un sistema de conjunció similar al català. “Hi ha consens en no separar els alumnes per línies –assenyala Sendra–. Fins i tot els partits contraris a la immersió, fa 10 anys demanaven línies separades i, veient que no tenien el suport de la població, l’estratègia que tenen ara és demanar quotes dins la línia única”.

2. ¿La immersió lingüística provoca enfrontament?

Tot i que a la manifestació en contra de la immersió hi havia crits d'”immersió és imposició”, i malgrat que hi ha una guerra judicial oberta –famílies concretes que demanen aplicar el 25% de castellà per llei i ara també una delegació d’eurodiputats que investigarà la situació del castellà –, el cert és que el consens al voltant del model de l’escola catalana és ampli i s’ha mantingut al llarg dels anys. Segons el CEO , el 76% dels catalans estan molt o més aviat d’acord en el model d’immersió a les aules. Cal recordar que la immersió lingüística és una tècnica pedagògica que s’aplica quan la majoria d’una aula no té el català com a llengua inicial amb l’objectiu que els alumnes surtin de l’escolarització dominant les dues llengües oficials, a més d’una tercera.

3. Quan apareix el concepte del català com a “llengua vehicular”?

En la primera dècada des de l’aplicació de la immersió el 1982 es produeix una entrada gradual del català a les escoles i es deixa un cert marge perquè les escoles vagin utilitzant el castellà i el català en funció de què decideixi el consell escolar. En aquell moment calia formar el professorat per poder fer les classes en català, crear materials didàctics i canviar la metodologia d’ensenyament. Es pot dir que es van establir, en funció de més o menys assignatures en català, tres ritmes de catalanització. El 1992 el 88,8% d’escoles trien el català com a llengua vehicular. La immersió lingüística s’estén primer a l’àrea metropolitana, en escoles on el 70% d’alumnes no tenen el català com a llengua habitual. Va ser llavors quan es va legislar el principi que s’ha mantingut fins avui, que redueix la discrecionalitat dels centres: “El català s’ha de fer servir normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, assenyala Riera.

4. La nova llei que estableix el català com a vehicular i el castellà com a curricular, és una reculada?

“La llei del 2022 fa equilibris i troba una solució adequada per al moment. Però és una llei continuista. El principi bàsic és el mateix que el del 1992. La sentència del Tribunal Constitucional del 1994 que defensa el model d’immersió ja va dir que el català ha de ser el centre de gravetat. Dir centre de gravetat ja implica que no és l’única llengua de l’escola. Però posar-hi explícitament el castellà va generar un conflicte polític al voltant d’una idea que no era real, la idea que el català és l’única llengua de l’escola, cosa que no ha estat així. Semblava que es renunciés a una cosa que no era. Potser és que no érem prou conscients dels usos i de la presència del castellà a l’escola”, explica Riera. Aquesta setmana el Parlament ha posat per escrit que el castellà és “llengua d’aprenentatge” al sistema escolar, cosa que és “equivalent” a dir vehicular.

5. Per què importa que el català sigui la llengua vehicular?

És un mecanisme de compensació. Des de la implementació de la immersió, de seguida es va veure que només amb les hores de català no es garantia la competència en aquest idioma. “Als anys 80, la immersió s’aplica en uns contextos en què l’escola feia de contrapès perquè els alumnes no trobaven el català als seus barris”, explica Sendra. La situació no ha canviat perquè l’ús social del català és molt baix ; en alguns entorns, inexistent.

6. ¿La immersió lingüística ha estès el català?

El curs 1981-1982 el 40% d’estudiants d’EGB no sabien parlar català. Avui, més del 90% de la població diu que l’entén, i el 80% el sap parlar i llegir. S’ha de reconèixer l’èxit del model de l’escola catalana a l’hora d’estendre el coneixement del català. “Si ho mirem amb perspectiva, amb les dades demogràfiques –amb uns índexs d’immigració continuats propers al 20% els últims anys i amb un terç, només, de la població actual que té avis i pares nascuts a Catalunya–, el que ha fet el sistema escolar és una proesa”, afirma Riera. Una constatació dolorosa ha estat que “l’augment de la competència lingüística en català no ha aconseguit traspassar-se a l’ús actiu”, diu Sendra. Al contrari: els últims anys l’ús del català dins l’escola ha baixat, en paral·lel a l’ús social al carrer (el parlen habitualment només el 36% dels catalans), sobretot entre els joves de l’àrea metropolitana (20%) .

Montserrat Sendra i Elvira Riera, autores d”Immersió lingüística. Una immersió ràpida’ TIBIDABO ED.

7. Per què hi ha menys català a les aules?

“A partir del 2000 l’escola té encara més reptes”, assenyala Riera. En primer lloc, l’arribada d’immigrants de tots els orígens i edats fa que l’atenció i els esforços es posin a solucionar “temes bàsics”. Les aules d’acollida del 2004 van ser una bona solució per atendre els nouvinguts, però haurien calgut més estratègies i recursos. En segon lloc, hi ha una pèrdua de consciència lingüística dels mestres. “Havíem assumit que la normalització del català en la vida quotidiana havia progressat i que també havia passat a l’escola, i això ha fet que la consciència lingüística del professorat hagi anat baixant. Idees que als 80 tenien clares, com el paper del mestre com a referent lingüístic, s’han anat esborrant al llarg dels anys”, explica Sendra. El 70% dels mestres fan servir el català sovint o sempre. Fora de l’aula, baixa al 52%. El mestre sovint s’adapta a la llengua del nouvingut amb bona fe, però obvia que matenir el català és l’única manera d’aconseguir que l’aprengui. En tercer lloc, s’accentua la judicialització contra l’escola i es comença a parlar de percentatges de català i castellà.

8. ¿La immersió ha estat un èxit inqüestionable?

“Tenim una imatge idíl·lica que la vehicularitat del català es va estendre a tot arreu, i no va ser així”, diu Riera. Per exemple, no va arribar a tots els instituts. Deu anys després de la llei de normalització, el 1992-1993 no hi ha ni la meitat d’instituts que utilitzin el català, el 30% utilitzen el castellà i una quarta part són bilingües. Per tant, hi ha instituts on el català mai ha fet forat. Les autores assenyalen que durant anys no s’ha posat el focus en els problemes de la llengua a l’escola perquè el sistema educatiu tenia altres fronts oberts. “Hi ha hagut certa por a parlar d’un possible fracàs o d’aspectes a millorar, perquè enmig dels múltiples processos judicials els esforços se centraven en la defensa del model. Potser per això, socialment estàvem convençuts que el model estava funcionant segurament per sobre del que era raonable”, diu Riera. “I com que és un tema que pot dur a conflicte, una estratègia per evitar-lo ha estat deixar-ho en segon terme –apunta Sendra–. La immersió no ha fracassat, si mires l’evolució, però s’ha d’adaptar als canvis per no quedar desfasada”.

9. ¿Les noves pedagogies són una amenaça pel català?

Les metodologies pedagògiques horitzontals provoquen canvis: el mestre ja no monopolitza el discurs i guanya pes la llengua que els alumnes fan servir entre ells, l’oralitat. Avui un 10% d’alumnat és nascut a l’estranger i el 95% són nascuts en un territori on es parla castellà. Per tant, aquesta és la llengua amb més ascendent . Només el 32% dels alumnes fan servir el català sovint o sempre entre ells a l’escola. “El professor ha de crear les dinàmiques perquè a l’aula es parli català. Col·loquialitzar la llengua és molt important perquè quan els joves surtin la facin servir amb normalitat. En els graus d’educació s’ha de posar èmfasi en la formació lingüística dels mestres, perquè tinguin present el seu paper lingüístic dins l’aula. I en els programes d’innovació –que no tenen una metodologia comuna consolidada i cada escola crea la seva– s’han d’establir ajudes lingüístiques als alumnes”, detalla Sendra. “Li demanem molt a l’escola, i no sé si podem demanar-li tant, està sobrepassada, calen recursos i el convenciment de la comunitat educativa”, admet Riera. “Però l’escola pot fer més? Sí”, afegeix Sendra.

10. ¿Encara surt a compte aprendre català a l’escola?

“Tenim estudis que indiquen que continua fent una funció de cohesió social i sobretot d’igualtat d’oportunitats”, explica Sendra. El català és una llengua de prestigi, de negoci, que és a les institucions i que els clients valoren. Facilita l’ascensió social. “Ens basem en el principi que les llengües sumen: com que segur que saps el castellà, si a més saps el català això t’obre més portes”, afegeix Elvira Riera. El que s’ha diluït és la idea –prioritària als anys 80– que “recuperar les llibertats era també recuperar la llengua catalana”. En un món globalitzat, els nous alumnes arriben sense aquest context i, en canvi, amb l’obsessió d’aprendre anglès. “Hi ha una idea molt estesa: creiem que les llengües més útils són les que parla més gent i és evident que l’anglès és útil per les expectatives de comunicació que tenim, però en el fons vivim en un lloc determinat i ens relacionem amb la gent del nostre entorn físic i, per tant, les llengües que parlen les persones que tenim a prop són les llengües que ens seran més útils”.

https://www.ara.cat/llengua/escola-catala-10-mites-immersio-linguistica_130_4522754.html

cultura, Espanya vs Catalunya, llengua catalana

El català al cinema cau un 20% en 4 anys

6 Dec, 2022 passerell Leave a comment

Entre el 2018 i el 2021 el nombre de pel·lícules en català ha disminuït amb força

Si has notat que les opcions de veure pel·lícules en català s’han reduït els últims anys, no vas errat. Entre el 2018 i el 2021, el nombre de pel·lícules estrenades en català es va reduir gairebé un 20%, passant de 869 a 700 en només quatre anys segons l’anàlisi feta per ElNacional.cat de la base de dades de cinema en català del Departament de Cultura. L’impacte de la pandèmia, les inversions insuficients i la irrupció de noves plataformes han deixat al català en una situació més feble del que s’havia aconseguit després d’anys d’esforços per augmentar la presència de la llengua en el panorama audiovisual. Des del 2012, les produccions en català, els doblatges i les subtitulacions en aquesta llengua havien crescut d’una manera excepcional fins a arribar als màxims del 2018 —136 pel·lícules doblades, 668 subtitulades i 65 originals en català. A partir d’aleshores, però, l’oferta audiovisual en català no ha fet més que disminuir fins a arribar a les baixes xifres de l’any passat, que no es veien des del 2015.

A Flourish chart

El president Pere Aragonès admetia aquesta setmana que en els darrers anys “no s’ha prestat prou atenció a la llengua” i presentava un paquet d’un centenar de mesures per fomentar el català en diversos àmbits, entre els quals l’audiovisual. El govern de la Generalitat pretén actualitzar la llei de la comunicació audiovisual de Catalunya de l’any 2005 per tal de legislar sobre els nous reptes de la llengua, l’audiovisual i les amenaces que suposen els nous consums. “Assegurem trobar contingut en català a la televisió, els cinemes i les plataformes, una mesura imprescindible”, va remarcar Aragonès.

Fomentar la presència del català en tots els àmbits de les nostres vides, sobretot entre els més joves, és una prioritat de les polítiques lingüístiques de l’actual govern. Per ara, però, tot i els èxits aclaparadors i la visibilitat internacional que han aconseguit algunes pel·lícules com Alcarràs, les produccions originalment en català representen una petita part de la cartellera. L’any passat es van estrenar 35 pel·lícules produïdes en català—el 5% del total disponible en aquesta llengua—, gairebé la meitat de produccions estrenades quatre anys enrere, el 2018, l’any en què es van estrenar més pel·lícules de versió original catalana —65.

A Flourish chart

La nova llei establirà unes quotes mínimes de llengua catalana i aranès i des del departament de Cultura impulsaran ajuts a sèries i pel·lícules en català. La previsió de la conselleria que encapçala Natàlia Garriga és que es produeixin pròximament cinc pel·lícules i cinc sèries de gran format en català amb ajudes del departament.

Amb les noves mesures, el departament de Cultura pretén destinar part dels esforços a conquerir els nous espais de consum audiovisual, com xarxes socials i plataformes d’streaming, on la presència del català queda encara més difuminada entre les grans llengües majoritàries del món. Tal com remarca l’informe Joves i ús del català: una radiografia del sector audiovisual de Mèdia.cat, “els continguts que consumeixen les noves generacions residents a regions amb llengües minoritàries no són necessàriament creats per emissors del mateix àmbit geogràfic o lingüístic, la qual cosa facilita que milers de llengües minoritàries d’arreu del món s’esvaeixin en l’entorn digital, on uns quants idiomes majoritaris s’han erigit en llengües vehiculars aparentment naturals”.

Els joves d’entre 13 i 24 anys han substituït el consum de televisió —73 minuts diaris contra 221 minuts de la població general— per les petites pantalles, on hi ha més llibertat d’elecció, però les opcions en català són més difícils de trobar. Ara bé, val a dir que en els últims anys trobar sèries subtitulades en català ja no és tan estrany. A partir del 2014, la subtitulació en la nostra llengua s’ha convertit cada cop més freqüent i ha fet disparar el nombre de sèries amb opcions disponibles en català.

El boom de les sèries

Els subtítols en català es disparen a partir del 2014, però les produccions originals i doblades encara són minoria

El doblatge de sèries, per la contra, continua sent una opció més minoritària, i les produccions pròpiament en català tampoc no s’han fet encara un lloc com sí que ha aconseguit amb més bona nota el cinema. Mentre que l’any passats van estrenar 35 pel·lícules i documentals amb versió original en català, només hi va haver quatre estrenes de sèries segons la base de dades del Departament de Cultura.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/catala-cinema-cau-20-per-cent-4-anys_927183_102.html

cultura, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política

LA VOLUNTAT DE SER

22 Nov, 2022 passerell Leave a comment

Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.

Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.

Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.

Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.

Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes.

Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.

Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/voluntat-ser-enric-vila_921201_102.html

cultura, Educació, família, psicologia, Reflexions, Societat

Avui vivim un individualisme de masses

21 Nov, 2022 passerell Leave a comment

José R. Ubieto, 14-11-2022

Vivim al nostre món, alhora global –i sembla que il·limitat– i alhora local i reduït. Un món on l’individualisme està de moda, però no el que és tradicional, que es caracteritzava per encarnar els valors del deure, la fermesa o l’autenticitat, sempre a distància del seguidisme de la massa. Avui vivim en un individualisme de masses, cosa que no deixa de ser una paradoxa: cadascú se sent especial, diferent, excepcional –tot ell o tot ella–, i, tot i això, tots consumim el mateix, als mateixos llocs i alhora.

Si abans ens definíem a partir del que fèiem (forner, cirurgiana, periodista) o dels ideals que ens servien de brúixola (catòlic, d’esquerres, ecologista), avui som el que sentim (de gènere fluid, víctimes, depressius, indignats…). El nostre jo ha pres les regnes de les nostres vides i es prolonga, ara, en el metavers i els seus avatars, on podrem tunejar-lo fins a fer-lo irreconeixible. Aspirem a redecorar el nostre món per escapar-nos –encara que sigui unes quantes hores– d’aquella altra escena virtual, però també somiem augmentar la nostra realitat i les nostres capacitats amb nous gadgets, xips corporals, assistents d’intel·ligència artificial, robots… Qui no té ja un rellotge que l’informa cada minut de les constants vitals i les performances diàries (passos, velocitat), cosa que alimenta la fantasia de l’autocontrol i el domini del cos?

Fins aquí les bones notícies. Descobrim ara el vel del costat salvatge del nostre món: més adolescents tancats a casa després de la pandèmia i refugiats en les pantalles, autolesions i temptatives de suïcidi en augment, consum de psicofàrmacs (a Espanya, més de 2,5 milions de persones en consumeixen cada dia, som líders a Europa), patologies de la feina (burn-out), precarietat social (desnonaments, pobresa), bretxa de gènere… I, cada vegada més, bombolles d’odi digitals que serveixen de refugi a molts subjectes que se senten commocionats pels canvis accelerats i orfes de referències estables.

No ens hem d’espantar, però sí pensar alternatives que conjuguin el nostre món particular amb els altres que habiten el seu. Les promeses miraculoses de la felicitat enllaunada i el coaching emocional –com a pedaços d’aquest jo en conflictes, angoixat i confús– serveixen per al que serveixen. Són efímeres i instantànies, i els seus efectes es dilueixen amb la mateixa velocitat amb què arriben.

Hi ha una altra fórmula més realista i interessant sobre la qual han debatut aquests dies a Barcelona 500 psicoanalistes (ELP): les invencions singulars que cadascú troba –amb ajuda d’altres– i que li permeten fer el seu món més suportable.

https://www.lavanguardia.com/vida/20221114/8604029/hoy-vivimos-individualismo-masas.html

cultura, Educació, Feixisme, guerres, Política, Societat

“Hubo una España que se perdió para siempre con la guerra”

26 Oct, 2022 passerell Leave a comment

Quique Palomo, ilustrador de las obras biográficas del hispanista Ian Gibson

Tengo 55 años. Soy ilustrador. Estoy casado y tengo una hija, Renata (22). ¿Política? De izquierdas: ¡me gustaría ser más rojo que Ian Gibson! ¿Creencias? No. Convierto en novelas gráficas obras de Gibson, ahora una sobre Machado, Lorca, Miguel Hernández y Juan Ramón Jiménez. (Foto: Mané Espinosa)

‘Cuatro poetas en guerra’

Pocas personas he conocido más apasionadas que el hispanista Ian Gibson. Me presenta al ilustrador Quique Palomo, que ha convertido en novelas gráficas su Ligero de equipaje (sobre Machado) y su Vida y muerte de Federico García Lorca . Ahora presentan Cuatro poetas en guerra (Planeta Cómic), emocionante semblanza de cuatro de las mejores voces poéticas de España en el cruento trance de nuestra guerra civil. “Dale protagonismo a Quique”, me ruega Gibson al comienzo de la entrevista a dos manos. Y lo hago, si bien Ian Gibson (I.G.) interpola sus certeros apuntes sobre lo que más le apasiona: la poesía y España. Cuatro poetas en guerra , de Palomo y Gibson, es un regalo para la vista y un tesoro de memoria, sensibilidad e historia, un dechado de arte, conocimiento y cultura.

Veo en estas viñetas a Lorca, a Machado…

Ilustro las biografías que escribió de ellos Ian Gibson.

…a Miguel Hernández y a Juan Ramón Jiménez.

Cuatro poetas en guerra vistos por Ian.

I.G.: ¡Qué talentosos dibujos, Quique! Nacer con un talento es lo más grande.

¿Cuál es su talento, Ian?

Hurgar. Rastrear mis propias obsesiones me llevó a biografiar a otros: ¡todo biógrafo es autobiógrafo!

¿Qué obsesiones?

I.G.: La muerte, Dios… Mi familia era metodista: mirar una copa de alcohol era pecar.

¿Se tomó la revancha?

I.G.: Pequé. Y muy a gusto. España me ayudó a disfrutar del alcohol, la belleza…

¿Y usted, Quique?

Me cautivaron las obras de Gibson, y hoy las adapto al lenguaje del cómic.

¿Qué tienen en común esos poetas?

Que encarnan la España que se perdió para siempre con la guerra…

I.G.: Por la sublevación de los militares traidores.

¿Qué poeta los conmueve más?

Lloré leyendo la vida de Hernández, qué pena…

I.G.: Pudo pedir indulto, como otros comunistas, y rehusó, y fue de cárcel en cárcel.

Hasta enfermar y morir. Triste.

Me ha gustado dibujar la viñeta de esta foto de Lorca y otros puño en alto, junto a esta frase del periodista Pablo Suero: “Nadie en 1936 podía imaginar el torrente de sangre que se avecinaba”.

¿Y Juan Ramón Jiménez?

Simpatizaba con la República y se exilió.

I.G.: Me encanta su conferencia sobre el “trabajo gustoso”.

¿Qué es eso?

I.G.: El ser humano necesita trabajar. pero en lo que le guste. Juan Ramón no dejaba un poema en paz, los reescribía sin cesar.

¿Qué es la poesía?

Lo inefable que percibimos mediante la emoción.

I.G.: Lo que da sentido más puro a las palabras de la tribu, decía Mallarmé.

Díganme unos versos de su gusto.

I.G.: “El viento se levanta, hay que procurar vivir” (Paul Valéry).

Agustín García Calvo: “A medida que nos vamos elevando, nos vamos pareciendo más. Y si estamos dormidos, aún nos parecemos más. Y, sin embargo, es cuando somos tan felices”.

Dibuja usted a Antonio Machado en una playa…

En Cotlliure vio el mar, paseó por la playa.

Ligero de equipaje.

I.G.: Como los hijos de la mar. Impresiona que escribiese de joven ese autorretrato tan premonitorio…

¿Se conocían entre sí Lorca, Machado, Jiménez y Hernández?

Sí, y se admiraban. “No sabes cómo me ha conmovido Bodas de sangre ”, confesó Machado a Lorca. “Un monumento de ceniza y simpatía”, describía Lorca a Machado.

¿Y qué nos aporta leerlos hoy?

Propuestas de convivencia, valores atemporales. Cada lector que los lea encontrará en cada uno de ellos algo valioso.

Los valores de Miguel Hernández son…

El compromiso firme, tenaz.

¿Y Federico García Lorca?

I.G.: A mí me duele cada día. España tiene tanto que ofrecer al mundo…, pero desenterrad primero a todos vuestros abuelos.

Otros se esfumaron en el exilio…

El caso de Machado: me impresiona su humildad y estoicismo, su principio de que “nadie es más que nadie”.

I.G.: Y de Miguel Hernández, su fuerza, valentía y entereza, contra todo. Ni su padre quiso visitarle en la cárcel.

¿Por qué no?

I.G.: Opinaba que “él se lo ha buscado”.

Díganme algo más de Lorca.

I.G.: Nació con todos los dones, el de la música, el del dibujo, el de la poesía, el del teatro, el de la palabra, el de la simpatía…

Y tuvo que vivir con la amenaza del rechazo social.

I.G.: Esto lo escribe en Doña Rosita la soltera , en boca de un personaje, pero le define a él mismo: “Era capaz de toda la alegría del mundo, pero su sima profunda no era la de la alegría”.

“Mis dramones”, decía Federico.

Hay un dibujo suyo de un marinero que llora y caen unas hojas otoñales…

I.G.: Federico era lunar en lo esencial, según precisaba Vicente Aleixandre, y solar en lo demás. La luna es la muerte en la obra de Federico, una de sus obsesiones.

Coincide usted en esa obsesión.

La luna, bailarina mortal, se lleva al niño de la mano… Tenía yo 18 años cuando cayó en mis manos Romance de la luna, luna : fue leerlo y experimenté una conmoción tan honda, un impacto tan tremendo… que desde ese día cambió toda mi vida.

coaching, cultura, Educació, família, filosofia, psicologia, Reflexions, Societat

“El amor es artesanía psicológica”

14 Oct, 2022 passerell Leave a comment

Enrique Rojas, director del Instituto Español de Investigaciones Psiquiátricas de Madrid

Tengo 71 años. Nací en Granada y vivo en Madrid desde hace 40 años. Casado, 5 hijos y 6 nietos, una ha muerto. Soy catedrático de Psiquiatría. Tenemos un Gobierno muy débil al que le hace falta auto-crítica. Soy como el personaje de Valle-Inclán, el marqués de Bradomín: feo, católico y sentimental

Cuándo supo que era un hombre maduro?

Cuando supe quién era, lo que quería, y fui consciente de mis aptitudes y limitaciones.

¿Sus momentos de aprendizaje?

Están relacionados con el sufrimiento. Mi único hijo varón, Enrique, se cayó a la piscina de casa a los dos años y se ahogó. En situaciones como estas te queda muy clara la fragilidad de la vida.

La gran lección.

Ayuda a superar esa fragilidad tener un proyecto de vida coherente y realista y acertar en la relación afectiva. Decía Don Quijote que el que acierta en el casar ya no le queda en qué acertar. Yo me casé con 34 años, esperé hasta encontrar a Isabel. Casarme con ella es lo mejor que he hecho en mi vida.

Woody Allen dice que es cosa de suerte.

Está equivocado, acertar en la elección afectiva significa haber tenido previamente un modelo de identidad que te empuja. Luego hay que saber mantener la estabilidad en la pareja.

¿Qué hay que saber?

El amor es artesanía psicológica, cuidar los detalles es inteligencia emocional. No hay amor sin renuncia.

¿Cómo se superan los malos momentos?

Teniendo mala memoria. Hay que romper la lista de agravios y no convertir un problema en un drama. ¿Sabe cuál es mi lema de vida?

¿Cuál?

Nihil difficile volenti (nada es difícil si hay voluntad). Mi espada es la voluntad, y mi escudo, la fortaleza. La voluntad es la joya de la corona de la conducta. Una persona con voluntad llega más lejos en la vida que una persona inteligente.

https://es.dreamstime.com/foto-de-encantadora-feliz-emoci%C3%B3n-buen-humor-madura-mujer-sostener-dinero-loter%C3%ADa-ganar-aislado-en-color-gris-image222433876

Hay que echarle ganas.

La voluntad tiene dos rodrigones, el orden y la constancia. El orden es el mejor amigo de la inteligencia, y la constancia es la perseverancia en lo pequeño.

¿Qué ha aprendido de sus pacientes?

Si una persona es capaz de poner los medios para combatir sus errores, sus fallos de conducta, consigue salir adelante. Me adhiero al lema de Churchill: “Never give up” (nunca te rindas), que por cierto Tony Blair le copió en su campaña.

Una persona con depresión se ha rendido.

Invito a mis pacientes a que luchen en lo pequeño. Si te reconcilias con tu pasado y luchas en las cosas pequeñas de la vida ordinaria que son medibles, sales adelante.

¿Qué más?

Yo hago una terapia integral. Mezclo la farmacoterapia, la psicoterapia, la laborterapia (mejorar la relación con el trabajo), la socioterapia (un círculo de amistades sano) y la biblioterapia (la lectura de libros que te ayudan a conocerte mejor o te descubren mundos). El psiquiatra se ha convertido en médico de cabecera.

https://estudiantes.ucontinental.edu.pe/noticias/reconoce-las-caracteristicas-de-una-persona-emocionalmente-madura/

¿Somos una sociedad emocionalmente madura?

En Occidente, en los últimos años, el hombre se ha vuelto inmaduro en los sentimientos, y la mujer ha madurado muchísimo. Se trata del síndrome de Simon (soltero, inmaduro, materialista, obsesionado con el trabajo y narcisista). El resultado es el pánico al compromiso. Solo quien es libre es capaz de comprometerse.

¿A la mujer no le pasa?

Actualmente, el hombre fingiendo amor lo que busca es sexo; y la mujer fingiendo sexo lo que busca es amor.

La pornografía es una epidemia.

Sí, su difusión es frenética, y eso convierte a la mujer en objeto de placer. Más del 80% de los jóvenes del mundo civilizado ven pornografía casi a diario.

Empieza a edades muy tempranas.

Según ABC News de EE.UU. (2019), la pornografía arranca entre los seis y siete años y los marca de por vida. Se convierte en un recuerdo imborrable. Más del 50% de las rupturas de pareja en EE.UU. se deben a que los hombres consumen pornografía y les piden a sus mujeres lo que ven, un sexo violento y fuerte.

¿Qué propone?

Educar la inteligencia, los sentimientos y la voluntad. Hoy la educación sexual de los niños está en manos de la pornografía. Luego continúa con los adolescentes a los que engancha y más tarde con jóvenes que quedan atrapados durante años en esas redes. La pornografía es una mentira sobre el sexo. Y eso aleja de la felicidad.

¿Qué es para usted la felicidad?

Tener un proyecto de vida coherente y realista con cuatro grandes notas en su interior: amor, trabajo, cultura y amistad.

En los tiempos en que vivimos es difícil.

Vivimos un momento en el que la permisividad y el relativismo arrollan. Para ser feliz lo deseado y lo conseguido tienen que estar en buena relación.

Hoy no se puede planificar un futuro.

Ese es el reto. Sabemos que una persona sin trabajo es una persona herida. Urge una conciencia social mayor. Mientras tanto hay que tener un programa de vida, tener ilusiones a pesar de los pesares. Orden en la cabeza, saber lo que uno quiere, relativizar y escoger siempre la interpretación positiva de la realidad.

Una conquista.

El otro día atendí a un chico en un campo de fútbol, jugando de portero se lesionó. “Te has partido el brazo”, le dije. “Estoy muy contento porque ha sido la mejor parada de mi vida”.

Artesano de la conducta

Hijo de psiquiatra, dice que una de las cosas más difíciles ha sido ser catedrático: “Tuve mucha oposición de los que entonces mandaban en la psiquiatría”. Pero la voluntad dio sus frutos: por su investigación sobre la depresión el Ministerio de Sanidad lo nombró Médico Humanista del Año, y pertenece al Club de Roma. Preside la Fundación Rojas-Estapé, creada para la salud mental de personas con pocos recursos. “Soy un psiquiatra a pie de obra, un artesano de la conducta que tiene por vocación ayudar al ser humano a superar sus heridas y empezar de nuevo”. Ha vendido más de un millón de ejemplares de sus libros por el mundo. Dice que Todo lo que tienes que saber sobre la vida (Espasa) es un mensaje en una botella para náufragos que reza: “¡Tierra a la vista!”.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200822/482929812581/el-amor-es-artesania-psicologica.html

cultura, Espanya vs Catalunya, Història, Societat

10 mentides sobre Catalunya

30 Sep, 2022 passerell Leave a comment

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions

**Carlemany en una trobada a prop de Roma** Wikimedia Commons

Catalunya mai no ha estat una nació
Catalunya mai ha estat sobirana perquè pertanyia a la Corona d’Aragó
Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola
Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi
Catalunya és bilingüe des del segle XV
Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714
El castellà mai no ha estat una llengua d’imposició
El catalanisme és un invent de la burgesia
La Guerra Civil només va ser un enfrontament entre dretes i esquerres
Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya

https://www.sapiens.cat/temes/catalunya/10-mentides-sobre-catalunya_200403_102.html

biologia, creació evolució, cultura, Història, medecina, Societat

Les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú va passar el temps necessari per tenir cura d’una altra persona

8 Sep, 2022 passerell Leave a comment

La primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys!

Arqueòlegs australians i indonesis han descobert que la primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys! Restes òssies trobades a la cova Liang Tebo de Borneo (sud-est d’Àsia) apunten al fet que pot ser la primera evidència coneguda d’un acte mèdic complex a l’Edat de Pedra i que va ser realitzat per algú expert a la seva època, segons recull l’article publicat a la revista Nature aquest dimecres. Era tan sols un nen quan van haver-li d’amputar la cama esquerra, una operació quirúrgica que va superar. Així, va arribar a la joventut. Si bé la troballa té a veure amb la història de la medicina, és bonic recordar allò que va dir l’antropòloga nord-americana del segle XX Margaret Mead sobre que l’inici de la civilització el troben en “un fèmur trencat i sanat”: les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú es va prendre el temps necessari per cuidar d’una altra persona ferida i apreciada. Es va quedar amb aquesta persona fins que estava sanada, ja que per ella mateixa no podria haver sobreviscut.

És l’evidència més antiga d’una cirurgia d’amputació. Fins ara, la prova més antiga d’un procediment d’aquesta mena es remuntava a 7.000 anys: eren les restes d’un agricultor de l’Edat de Pedra a l’actual França, al qual li mancava l’avantbraç esquerre. Amb tot, la teoria predominant és que l’evolució de la medicina va sorgir amb l’inici de les societats agricultores sedentàries. D’això fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica. Però els habitants de Liang Tebo eren caçadors-recol·lectors molt anteriors. Un dels directors de la recerca, Timoty Maloney (Universitat de Griffith, Austràlia), explica que “el descobriment d’una amputació de fa 31.000 anys a Borneo té importants implicacions per a la nostra comprensió de la història de la medicina“.

Primera amputacio quirurgica historia / Nature — Primera amputació quirúrgica de la història / Nature

L’estudi l’ha realitzat també la Universitat de Sidney i el Centre Indonesi d’Arqueologia, Llengua i Història. Parteix del descobriment l’any 2000 d’un esquelet al qual li mancava el peu esquerre, part de la tíbia i el peroné. Tenia uns 19 o 20 anys en el moment de la mort. Les anàlisis van confirmar creixements ossis relacionats amb la cicatrització. A més, la petita mida de la tíbia i el peroné en comparació amb la cama sana suggereix que es tracta d’una ferida de la infància. “Va sobreviure amb la mobilitat alterada i va viure entre sis i nou anys més, en una de les comunitats d’artistes més antigues conegudes en els muntanyosos boscos tropicals de Borneo”, on s’han trobat pintures rupestres de 40.000 anys d’antiguitat.

Les marques que presenten els ossos “no són compatibles” amb una amputació no quirúrgica. Altres marques, com les d’un trauma, “no causen un tall oblic net”. Alhora, les d’un accident o d’un atac animal solen presentar “fractures triturades i esclafades”. És per això que Maloney veu que “una de les grans implicacions” és que la comunitat tenia “coneixements mèdics avançats per amputar una cama a un nen i que sobrevisqués” en un lloc i un temps molt difícil, però on la indústria lítica amb instruments afilats ja existia.

En aquesta línia, l’expert destaca que el nen era un “component valuós de la seva comunitat” i no hauria pogut tirar endavant sense la seva ajuda després de l’amputació. Va necessitar cures com la neteja i desinfecció de la ferida perquè sanés fins a formar un monyó i viure posteriorment amb la mobilitat reduïda. És sorprenent com els ossos no presentaven evidències de signes d’una infecció prou severa per haver deixat marques permanents en ells, cosa prou comuna en una ferida sense un tractament antimicrobià.

Així doncs, els investigadors consideren que en la cura del nen probablement es van fer servir recursos botànics disponibles amb propietats medicinals per prevenir la infecció, anestèsics i calmants. Tot plegat fa pensar que els coneixements sobre anatomia, fisiologia i procediments quirúrgics demostrats per la comunitat es desenvolupessin durant un llarg període de temps mitjançant el mètode d’assaig i error. Uns coneixements que es van passar de generació a generació per transmissió oral, a més.

Cultura mèdica a la prehistòria

Les restes del jove amputat van ser trobats en bon estat de conservació, amb un 75% dels ossos presents a l’enterrament (entre ells, totes les dents). I és que les dents van servir per datar la seva mort fa 31.000 anys en un procediment que “va resultar ser tot un desafiament”, ha relatat Renaud Joannes-Boyau (Universitat Southern Cross, Austràlia), que s’ha encarregat de la tasca mitjançant el mesurament de la radiació rebuda per l’esmalt dental des de l’enterrament.

Finalment, Maloney indica que encara cal saber si la troballa de Liang Tebo és només la primera prova que la complexitat de les cultures mèdiques de caçadors-recol·lectors estava molt més estesa en aquest període de la prehistòria humana. L’altra possibilitat és que les comunitats que habitaven Borneo fa 31.000 anys havien adquirit un grau inusualment avançat en aquesta àrea.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/amputacio-quirurgica-historia-31000-anys_880401_102.html

biologia, creació evolució, cultura, Història, medecina, Societat

Hallada la prueba más antigua de amputación quirúrgica de una extremidad a un ser humano

8 Sep, 2022 passerell Leave a comment

Se trata de la pierna izquierda de un individuo joven de hace 31.000 años. La intervención es 24.000 años anterior a la más antigua hasta la fecha: la extirpación del brazo de un agricultor, hace 7.000 años

Impresión artística del individuo al que se le amputó la parte inferior de la pierna izquierda cuando era niño y sobrevivió hasta la edad adulta en una comunidad de hace 31.000 años en Borneo Crédito: José García (Garciartist) y Universidad de Griffith

Un esqueleto humano hallado en Borneo, fechado hace unos 31.000 años, muestra que el pie izquierdo había sido amputado quirúrgicamente y que el paciente se recuperó, informa un artículo de Nature publicado este miércoles. Los hallazgos, anunciados en una prepublicación científica el pasado mes de abril, sugieren que los procedimientos quirúrgicos avanzados se producían en el Asia tropical miles de años antes de lo registrado anteriormente.

Las amputaciones requieren un amplio conocimiento de la anatomía humana y la higiene quirúrgica, así como una considerable habilidad técnica. Antes de los avances clínicos modernos, como los antisépticos, la mayoría de las personas sometidas a una operación de amputación morían por la pérdida de sangre y el shock o la infección posterior.

Hasta ahora, la operación compleja más antigua que se conoce se le practicó a un agricultor neolítico de Francia hace unos 7.000 años, al que se le extirpó quirúrgicamente el antebrazo izquierdo y se le curó parcialmente.

En una nota de prensa, Tim Maloney y sus colegas informan del descubrimiento de los restos óseos de un individuo joven de Borneo al que se le amputó quirúrgicamente el tercio inferior de la pierna izquierda, probablemente de niño, hace al menos 31.000 años.

Descubrieron que el individuo sobrevivió a la intervención y vivió entre seis y nueve años más, antes de ser enterrado en la cueva de piedra caliza de Liang Tebo, situada en Kalimantan Oriental.

Conocimiento de músculos y vasos sanguíneos
Los autores sugieren que el individuo o los individuos que amputaron la parte inferior de la pierna izquierda debían poseer un conocimiento detallado de la estructura de la extremidad, los músculos y los vasos sanguíneos para evitar una pérdida de sangre e infección fatales.

Sugieren que es improbable que la amputación se debiera al ataque de un animal o a otro accidente, ya que éstos suelen causar fracturas por aplastamiento. Tampoco es probable que la amputación se llevara a cabo como castigo, ya que el individuo parece haber recibido un tratamiento cuidadoso después de la cirugía y durante el entierro.

Los hallazgos apuntan a que algunos de los primeros grupos humanos modernos que buscaban comida en Asia desarrollaron conocimientos y habilidades médicas avanzadas en un entorno de selva tropical del Pleistoceno tardío.

Los autores sugieren que las rápidas tasas de infección de heridas en los trópicos podrían haber estimulado el desarrollo de nuevos productos farmacéuticos, como los antisépticos, que aprovechaban las propiedades medicinales de la rica biodiversidad vegetal de Borneo.

A) Piernas izquierda y derecha con cintura pélvica que muestran la ausencia completa de la parte inferior de la pierna izquierda. B) Tibia y peroné izquierdos que muestran la superficie de atrofia y necrosis. C) Radiografía de la tibia y el peroné izquierdos Tim Maloney / Adhi Agus Oktaviana / Pindi Setiawan (CC BY 4.0)

https://www.eldiario.es/sociedad/hallada-prueba-antigua-amputacion-quirurgica-extremidad-humano_1_9293495.html

cultura, Església Catòlica, Història, Religió

Progressisme i cristianofòbia

8 May, 2022 passerell Leave a comment

Pilar Rahola. Barcelona. Diumenge, 17 d’abril de 2022

Avui, Diumenge de Resurrecció, culmina la Setmana santa, la festa més solemne de la fe cristiana, on es commemora el Tríduum Pasqual, és a dir, la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Alhora, estem en plena Pesaj, la Pasqua jueva, mare de la cristiana, i recordatori emotiu de l’èxode del poble jueu d’Egipte. En ambdós casos, la idea central és el sacrifici, com a pas previ a l’alliberament —tant des de la perspectiva física, com l’espiritual—, i la fe en Déu és el motor d’impuls. Per això mateix, totes dues religions tenen cura de la neteja interior —el dejuni—, i exterior, amb el judaisme especialment dedicat a netejar a fons les cases. És un ritual d’higiene que allunya el creient de les coses fútils i l’apropa a la transcendència espiritual.

Òbviament, el significat de la Pasqua és molt complex, i doctors té l’església —o la sinagoga— per esbrinar-los, no endebades, es tracta d’un moment culminant de la fe. Però més enllà de la mirada espiritual, té sentit una festa religiosa en una societat aconfessional —per dir-ho en els acomplexats termes constitucionals—, o laica? És un fet que la Setmana Santa s’ha vulgaritzat i que moltes de les expressions religioses estan més vinculades a l’economia i al turisme, que no a la reverència a Déu, a banda de ser un respir festiu. Però la qüestió no és com ha mutat i quin benefici en treiem tots aquells que, emparats en el calendari, la celebrem sense ser-ne creients, sinó, si hi té cabuda en una societat multicultural sorgida de l’esperit de la Il·lustració: la separació entre les lleis i els déus. I la pregunta no és innocent, perquè en general es formula des de posicions d’esquerres i en termes de consigna política, amb una barreja d’anticlericalisme ranci, i un considerable empatx de correcció política.

Quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

Un anticlericalisme, cal afegir, que no s’escandalitza amb totes les religions, sinó especialment amb la cristiana, derivant sovint en una patètica cristianofòbia. Els exemples són múltiples i arriben al ridícul, com les polèmiques Colaueres sobre el Pessebre de Sant Jaume, o la beneita servitud que tenen alguns líders davant de l’islamisme. Fa anys ho vaig resumir en una frase que és plenament vigent: “n´hi ha que tenen urticària quan veuen un capellà, i un orgasme quan veuen un imam”. Són els mateixos que mostren la seva profunda indignació amb les maldats històriques de l’Església, i s’apressen a recordar la Santa Inquisició, Pius XII i el bajo palio, mentre degluteixen sense problemes el jihadisme, l’opressió de la xària, l’adoctrinament misogin i homòfob, etcètera. És a dir, si es fa una maldat en nom del Déu cristià, és opressió secular, però si es fa en nom d’Alà, aleshores es projecta una mirada paternalista i comprensiva, que resulta esfereïdora. Amb una proporció inversa igualment esperpèntica: quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

Aquesta hiperideologització malaltissa de determinat progressisme respecte a la fe catòlica, acaba derivant en una posició enormement reaccionària. D’entrada, perquè és reaccionari menystenir el nostre llegat catòlic, que ens ha definit com a identitat durant més de mil anys. Més enllà de la creença o la no creença, pertanyem a la tradició judeocristiana, i aquesta cultura ancestral ens ha atorgat coneixement, valors, tradicions i ens ha marcat col.lectivament. Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

A banda d’aquest fet identitari, també em sembla reaccionari el menyspreu cap a la fe, des de la “superioritat” de la raó, i ho afirmo des de posicions racionalistes. Però fins i tot els que som incapaços d’entendre les subtileses de la creença en Déu, hem de reconèixer un fet incontrastable: la raó no ha resolt els abismes de l’ésser humà, ni les seves misèries, només ha intentat explicar-los, cal dir, sense massa èxit. Des d’aquesta cura d’humilitat, seria molt més progressista un diàleg fluid entre creients i no creients, és a dir, entre raó i fe, que no pas una confrontació estèril. Al capdavall, aquells que han fet un viatge interior, i honest, de transcendència espiritual, són gent d’una gran riquesa valòrica i intel.lectual. Per dir-ho amb precisió, podem no creure en Déu i reconèixer, alhora, que els que creuen en Déu ens enriqueixen com a societat. En el fons és el concepte de la reflexió col·lectiva, incorporant els elements que la fe, com a gran creador de consciència, atorga al pensament.

Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

Finalment, l’empatx políticament correcte també ha comportat un rebuig a la intensa xarxa de valors socials que ha representat la fe cristiana durant segles, fins al punt de segellar el concepte “solidaritat” com a progressista i el de “caritat” cristiana com a reaccionari. Però hi pot haver solidaritat més extraordinària, per exemple, que la dels membres de l’Ordre de la Mercè, els mercedaris, que s’oferien al segle XIII per intercanviar-se pels presoners cristians capturats pels musulmans, i que, al llarg de la seva existència, varen alliberar més de 60.000 persones? O, hi ha més entrega i empatia que la dels missioners que dediquen la seva vida a les persones més vulnerables, en els pitjors llocs del planeta? És evident que en nom de Déu es poden fer barbaritats, però no es pot menysprear l’extraordinària llum que també pot atorgar la seva creença. La solidaritat amb el proïsme pot venir de les conviccions i les idees, o de la intensitat de la fe, però al final rau en el mateix lloc: millorar la societat. No és més ètica una que l’altra, ni menys valuosa.

Aquest és el greu error que comet una part significativa del progressisme: menysprear la religió com a font de progrés. I, sumat a aquest menyspreu, la barreja perniciosa entre prejudicis anticlericals i dogmes ideològics, en un totum revolutum que resulta delirant. Déu no és un concepte contrari a la raó, sino un element més en el complex univers del pensament. I en nom de Déu, es poden concebre idees i valors lluminosos. És possible que els racionalistes, els ateus, els agnòstics ens sentim incòmodes amb aquesta seguretat que la fe atorga als creients, però negar la importància de viatjar junts en el camí del coneixement, és errar el tret. En tot cas, el que no és acceptable és la persistent ximpleria d’alguns dirigents polítics i civils que, sotmesos a una autèntica borratxera de consignes prefabricades, gosen negar els valors religiosos, menysprear els creients i esborrar, d’una plomada, segles de cultura compartida. No sé si Déu existeix. Però existeix la idea de Déu, i és una idea valuosa. I negar-la, menysprear-la i embrutir-la no és l’èxit de la raó sobre la fe, sinó el patètic resultat de confondre el pensament amb la consigna.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/pilar-rahola-progressisme-cristianofobia_742920_102.html