El 60,3% de la población actual de Cataluña es fruto directo e indirecto de la inmigración. En otras palabras, de los 6 millones de habitantes que hay actualmente en Cataluña, 3,6 millones son efecto directo o indirecto de los flujos inmigratorios de este siglo.
Esta es la principal conclusión del libro El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica, en el que la catedrática Anna Cabré ha materializado más de 33 años de estudio sobre la dinámica poblacional en Cataluña. Cabré también demuestra que incluso sin inmigración, la población catalana no habría decrecido….
Los políticos juegan a su antojo con los conceptos y las palabras, unas veces en contra del uso habitual que les damos el resto de los mortales y otras incluso en contra del mismo sentido común. Una de las palabras que se ha puesto de moda es excluyente , para acusarnos a los catalanes por nuestro deseo de dejar lo que algunos consideran el Jardín del Edén y nosotros un basurero indecente fruto de la tiranía de Franco y de la corrupción de sus cómplices.
Les recuerdo que hay 1,7 millones de andaluces emigrados a los que su tierra excluyó ; que Galicia deja fuera a millones de gallegos que tuvieron que marcharse; que el 40% de los extremeños son rechazados por la tierra donde nacieron.
Y podríamos añadir los más de 150.000 asturianos que viven fuera de Asturias, las comarcas de Aragón que han perdido hasta el 50% de su población, los millones de castellanos emigrados, los 130.000 canarios o los más de 500.000 exiliados por la Guerra Civil.
Sin embargo más del 60% de la población catalana es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo. Por tanto, juzguen ustedes mismos quienes son los excluyentes.
Alguns empresaris contracten immigrants amb sous precaris per recol·lectar feixos d’aquesta planta silvestre i vendre’ls al mercat de la flor
Llentiscle comisat pels Agents Rurals. AGENTS RURALS
Arriben al bosc en furgoneta, d’estranquis, en grups de més de 10 persones i amb una ordre clara: recol·lectar el màxim nombre de feixos de llentiscle, una planta silvestre que creix al sotabosc de Catalunya i que té un valor econòmic molt preuat. Són treballadors precaris, la majoria immigrants en situació irregular, contractats sense assegurança i mal pagats per un empresari, que no trepitja el lloc dels fets i s’emporta tots els guanys.
Aquest arbust, amb un fruit vermell que conserva l’olor durant temps i una fulla verda perenne que aguanta molt bé sense caure, és un filó d’or. Es ven al voltant dels 15 euros el pom i està molt demanat al mercat de la flor, tant a Catalunya, per fer rams decoratius o corones mortuòries, com sobretot als països del nord d’Europa, com Holanda. A més, també té sortida al sector farmacèutic, perquè se n’extreuen els principis actius per fer-ne cosmètics, productes d’ortodòncia o complements alimentaris. És l’or verd dels boscos catalans, a l’abast de tothom, i per això molts grups organitzats l’espolien de manera indiscriminada i a l’engròs, sense demanar permís als propietaris de les finques ni tampoc tenint en compte l’impacte ambiental de l’estassada. És una pràctica que fa anys que dura i no para de créixer.
Les autoritats, alerta però limitades
Els Agents Rurals, l’àrea de medi ambient de Mossos d’Esquadra i el Seprona de la Guàrdia Civil són conscients de la problemàtica. Tant els Mossos com els Agents Rurals, però, matisen que el seu àmbit d’actuació és limitat, ja que no hi ha cap ordenança concreta de la Generalitat que reguli la recol·lecció professional de llentiscle. El departament d’Acció Climàtica admet que hi està treballant.
Fonts policials expliquen que, de moment, només poden actuar quan el propietari d’una finca els avisa que un grup ha entrat a la seva propietat sense permís. Llavors, quan els enganxen, requisen els feixos espoliats i els conviden a marxar, però no els poden denunciar ni aixecar una acta, de manera que és molt difícil tenir un registre i un perfil objectiu d’aquest tipus de situacions. Només poden procedir amb contundència quan enxampen un empresari que comet un delicte flagrant d’explotació laboral, tal com va passar fa un mes a Albons (Baix Empordà): la Policia Nacional va detenir un home que contractava immigrants sense papers per recol·lectar llentiscle en jornades de 10 hores i unes remuneracions que no pujaven dels 20 euros.
Imatge de l’operatiu en què es va detenir un empresari que explotava treballadors per recollir llentiscle a Albons
Marc C. de Sobregrau, enginyer de forests i propietari d’una finca al Vallès Oriental, va patir robatori de llentiscle a les seves terres fa tres anys. Va denunciar-ho, va anar a judici i ara està pendent de la resolució. Sobregrau acusa les forces de seguretat d’inacció: “S’excusen dient que falta una regulació explícita del llentiscle, però la legislació forestal ja els dona competències suficients per actuar”, defensa. “Oi que ningú pot venir a casa meva a talar un pi? Doncs amb el llentiscle passa el mateix”, certifica. “A més –continua el propietari– quan t’hi trobes, només pots denunciar la persona que entra a la teva propietat, que no té cap culpa que un explotador l’obligui a fer aquesta feina”.
De Sobregrau es pregunta per què ningú aixeca la manta dels negocis bruts que hi ha darrere del llentiscle: “Com és que no es fan inspeccions de treball a les empreses de floristeria de la zona, que envien immigrants sense permís de treball, pagats en negre, i llavors facturen 500 euros en un dia?” “Això és blanqueig de capital”, manifesta. El propietari creu que la solució justa seria acordar amb els empresaris un import a canvi de deixar-los recollir el seu llentiscle: “Seria la manera de reconèixer que la planta és meva i de dignificar la feina de la gent que hi treballa”, conclou.
La inseguretat al camp
Rosa Calsina, coordinadora territorial d’Unió de Pagesos a la Catalunya Central i masovera d’una finca, també ha viscut aquesta situació de prop. “En una masia d’un veí de la zona, van entrar cinquanta o seixanta persones per collir brots de llentiscle, van trencar els cables del bestiar amb les furgonetes i es van enfrontar amb els propietaris quan els van intentar fer fora”, explica. Calsina, que no vol posar el focus en “la pobra gent maltractada sinó en la màfia que els mana”, sosté que aquesta situació genera molta sensació d’inseguretat al sector agrari: “És horrible. A vegades, de nit, veus llumetes de lluny o es produeixen robatoris a les masies o conreus”, manifesta. A més, “també malmeten les collites perquè es posen amb la furgoneta sobre els sembrats o deixen els boscos plens de porqueria”, afegeix. Per això, des d’Unió de Pagesos, demanen una llei específica per evitar l’extracció massiva de llentiscle i, també, una ordenança general que protegeixi la propietat del sòl agrícola. “La gent de ciutat no entén que els boscos i els camps són casa meva i que, per tant, s’han de respectar”, certifica.
Imatge del llentiscle DACC
Per donar a conèixer aquesta problemàtica, el 2021 va néixer el Grup de Treball del Llentiscle, dins de l’associació de la Flora Catalana, que té suport de la Xarxa de Parcs Naturals de Catalunya. Més enllà del problema social de la recol·lecta clandestina, Francesc Caralt, responsable del grup, també posa l’accent en l’amenaça mediambiental de l’espoli: “En aquestes estassades massives es tallen les flors i això evita que la planta es reprodueixi, així que, tot i que de moment és un arbust abundant, a la llarga pot ser un perill per a la seva supervivència”. Des del grup de treball no defensen que es prohibeixi l’extracció amb fins econòmics, sinó que se’n faci un ús sostenible: “S’hauria de fer poda selectiva, deixant branques perquè puguin fer floració i no repetir un mateix bosc fins al cap de tres anys”, afirma.
COMENTARIS
@Lluis Puig 20/03/2023 vulnerables, en el món, son amplia majoria… i aixó no deuria de justificar que ens carreguem la natura impunement …
ele bar@ele bar 19/03/2023 Mentre hi hagi persones amb economies vulnerables hi haurà negocis indecents que faran malbé el que sigui, per molt que ens ho estimem.
A @adolfcandela 19/03/23 Un dels problemes és que molt gent no coneix la flora i plantes silvestres del nostre país. De ben segur que la majoria no sap distingir qué és un llentiscle. Per tant tampoc saben -de bona voluntat- veure quin és el vegetal que s’utilitza per a les corones i rams. Cal més cultura vegetal dels nostres boscos.
A@Albert Coll Bayé 19/03/2023 Crec que l’article és una exageració. Visc en una zona on es cull llentiscle i veig a les colles d’immigrants que ho fan amb molta cura.
A @Algú com tu 19/03/2023 Pinyes, castanyes, garrofes, llentiscle…
D @David 19/03/23 tenim el poder de deixar de comprar corones de flors amb llentiscle o de no comprar flors a les floristeries que no puguin certificar-ne l’origen. És un primer pas, segur que entre tots podem trobar més maneres d’aturar aquests robatoris descontrolats.
Pedro Gonzàlez @Pedro Gonzàlez 19/03/2023 Dons la solució es ben senzilla. Si com apunten mes abaix (Salvador Tarradas) es pot treure un benefici econòmic: Que es conreï de forma professional en grans extensions tant per farmacèutiques i floristeria, i que es protegeixi la planta. Ara mateix anar multant a les floristeries que en tinguin a la venda i fer seguiment d´on han tret la planta.
A @August2 19/03/2023 Un tema que tractat des-de el punt de vista del medi ambient , segur seria perseguit amb força .. però la Generalitat es molt lenta ( ineficaç ) també en aquest camp …
S @salvador tarradas 19/03/23 La gran explotació del llentiscle es va produïr al segle XIX. Gairebé tots els arbres-llentiscle van desaparèixer degut al seu gran poder calorífic. En queden ben pocs de catalogats o amagats. Les resines de les baies es van fer servir com a combustible per a les làmpades d’oli, que feien una flama molt intensa. Els empastos odontològics es feien amb resines de llentiscle, així com el màstic per segellar els vidres a les finestres. A la cosmètica, es fabricaven laques i perfums amb les resines i essències de llentiscle. Per acabar-ho de rematar, ara se l’enduen per fer rams i corones funeràries.
L @Lluis Puig 19/03/2023 Es un problema ecològic molt mes gros del que es apunta, el llentiscle es dels pocs aliments que tenen molts ocells de casa nostra, en molts mesos de penuria alimentària per a ells. Els ocells son molt necesaris per controlar de una forma molt mes acurada que amb pestivides, les plagues del camp i del bosc, fan una gran tasca continua i intensa, a part de donar-nos les emocions dels seus cants …Per favor, que algú posi fré i conciència dels mals irreparables …
P @Pere18/03/2023 Això és la mata que es posava abans a les nanses per agafar sèpies no? @Pau Macià i Masó 18/03/2023 Doncs se´ls retorna cap a casa seva i que no tornin.
Girona és el servei territorial que ha fet més matrícules (1.068), seguit de Tarragona (864) i Barcelona (788)
Alumnes en una escola de les comarques gironines que ha rebut nens ucraïnesos arran de la invasió de Rússia Data de publicació: dissabte 11 de febrer del 2023, 06:00 Localització: Barcelona / Girona Autor: Maria Belmez / Xavier Pi
Els centres escolars catalans han acollit 4.930 alumnes provinents d’Ucraïna en un any. A pocs dies del primer aniversari de l’esclat de la guerra, s’han matriculat 2.240 alumnes a primària, 1.449 a secundària, 1.080 a infantil, 77 a FP, 56 a batxillerat, 19 a educació especial, vuit a arts plàstiques i disseny i un en un Itinerari Formatiu Específic (IFE) (amb xifres del gener). Per serveis territorials, els de Girona han acollit 1.068 alumnes, els de Tarragona 864 i el Consorci d’Educació de Barcelona 788. La secretària de Transformació Educativa del Departament, Núria Mora, ha destacat a l’ACN l’esforç de la comunitat per aconseguir una bona acollida dels escolars però també de les seves famílies.
Per darrera de Girona, Tarragona i el Consorci de Barcelona, hi ha el Maresme-Vallès Oriental, amb 627 alumnes; Lleida (370), Vallès Occidental (350), Barcelona Comarques (295), Comarques Centrals (224), Baix Llobregat (221) i Terres de l’Ebre (123).
Una aula d’una escola rural / EP
Mora ha destacat el “gran esforç d’integració” que ha fet la comunitat educativa en poc temps i ha insistit que aquesta integració ha anat més enllà del caràcter que es podria considerar estrictament escolar. Ha apuntat que hi ha hagut centres on potser hi han arribat un o dos alumnes però que n’hi ha d’altres on la xifra ha estat molt més important.
Més de 380 docents i més ajuts per menjador i transport escolar Per tal de poder atendre aquests nous alumnes, Educació ha atorgat 382,33 dotacions de docents més, que equival a un pressupost de 1.702.815,46 euros. A més, s’han habilitat set integradors socials (17.846,98 euros).
D’altra banda, s’han donat ajuts de menjador i de transport escolar per aquest alumnat. Segons xifres de la conselleria, s’han atorgat 3.917 beques menjador, que equivalen a 708.988 euros; i 751 places de transport escolar (148.528 euros).
Per últim, també s’ha proporcionat a aquests infants i adolescents els sistemes de connectivitat i ordinadors portàtils que tenien els seus companys d’aula. Són uns 416 (11.502 euros).
A més, Mora ha afegit que s’han posat aules d’acollida en aquells centres que no en tenien o s’han reforçat en aquells on ha estat necessari.
El cas de les comarques de Tarragona i Girona Si s’analitzen les xifres s’observa que les comarques de Girona i les de Tarragona destaquen pel nombre d’alumnes acollits. Mora ho atribueix al fet que en aquests territoris és on Creu Roja va habilitar hotels d’acollida. En el cas de Girona però s’han donat les dues circumstàncies d’arribada: la dels hotels i el fet que ja hi havia una comunitat ucraïnesa important que ha fet una crida i una acollida a familiars i compatriotes. Un dels exemples d’aquesta situació és Lloret de Mar.
Mobilitat pel territori Un any després de l’esclat de la guerra, la secretària de Transformació Educativa explica que el degoteig d’arribada de nous alumnes és molt baix, potser quatre alumnes a la setmana. En canvi sí s’observa molta mobilitat, ja que les famílies van trobant oportunitats de feina i vida i es van instal·lant i “situant” arreu del país. Això genera canvis en la matrícula.
D’altra banda, Educació ha detectat també que famílies que potser no van matricular els seus fills en un primer moment i van intentar seguir l’itinerari formatiu a distància, finalment han optat per matricular-los, a mesura que la situació al seu país d’origen es va anar complicant.
Quan està a punt de complir-se un any de l’esclat de la guerra, Mora destaca la bona acollida aconseguida per part de tota la comunitat educativa i afirma que aquests alumnes formen ja part del sistema educatiu català.
A la espera de que las políticas demográficas funcionen, el pronóstico para la región es que la tendencia de envejecimiento se agrave
Unos vecinos pasean por una de las calles del centro de Zamora, una de las provincias más envejecidas de Europa
“No hay ningún tipo de industria, nuestros hijos no se pueden quedar aquí a trabajar. La gente mayor se muere y la juventud no se puede quedar porqué no hay pie de vida” vociferaba una vecina del pueblo zamorano de Otero de Bodas a una decena de micrófonos que se arremolinaban a su alrededor. Era junio de 2022 y los periodistas acudían atraídos por las llamas del incendio de Sierra Culebra, que a esas alturas ya habían devorado algunas casas del pueblo.
Los vecinos aprovecharon el foco mediático para gritar a los cuatro vientos la falta de oportunidades para la juventud. Otero de Bodas tiene 150 habitantes y ninguno es menor de 20 años. Lo que ocurre en este pueblo es extrapolable al resto de la provincia: Zamora es el territorio con menos jóvenes de Europa. Le sigue Lugo, el Alto Támega —en Portugal— y Ourense. En conjunto estas cuatro provincias colindantes conforman un agujero juvenil de más de 30.000 kilómetros cuadrados, el más grande de toda Europa: tan sólo entre el 13 y el 13,5% de la población tiene menos de 20 años, según Eurostat.
Sin jóvenes y muchos ancianos, estos territorios comparten una realidad parecida: entorno rural, un PIB per cápita que se encuentra en la mitad baja de sus respectivos países y una crisis de población. “Somos la España vaciada, quemada y olvidada de todo” esgrimía la misma vecina.
La España vaciada a favor de Madrid que funciona como aspiradora de talento juvenil. “La situación ha llegado hasta el punto que ya hay más zamoranos viviendo en Madrid que en la ciudad de Zamora”, argumenta Paco Requejo, presidente de la Diputación de Zamora.
Hay más zamoranos viviendo en Madrid que en la ciudad de Zamora
Tanto en Madrid como en Barcelona, París, Berlín o Viena, que cuentan con un tejido empresarial que ofrece puestos de trabajo, la proporción de menores de 20 años oscila entre el 17 y el 21%. Todas ellas se sitúan alrededor de la media de la UE que es del 20%.
Frente a la despoblación y el envejecimiento cada provincia inventa su propia receta para retener a los jóvenes y atraer de vuelta a los que se marcharon. Desde la Diputación de Zamora han apostado por convertir su mayor debilidad, el envejecimiento de la población, en uno de sus mayores activos para crear puestos de trabajo.
“Nuestra estrategia se llama Silver Economy y pretende crear nuevos puestos de trabajo promocionando las nuevas tecnologías para un mejor cuidado de nuestros mayores: atraer empresas de I+D+I para crear puestos de trabajo calificados y retener el talento joven” detalla Requejo.
A este plan se suman otras políticas como incrementar las partidas de ayuda a la natalidad, la emprendeduría o promocionar la casa de Zamora en Madrid para vender los productos de la región. Aún es temprano para evaluar el efecto de este tipo de políticas demográficas, que no empiezan a tener un retorno hasta medio y largo plazo.
Los pronósticos para estas regiones auguran que el agujero todavía se hará más amplio Desde la diputación de Ourense, que se encuentra en una situación similar, también han apostado por facilitar ayudas a la natalidad, promover la digitalización de la provincia y facilitar el autoempleo. En Lugo insisten que a pesar de mantener una red de colaboración con los ayuntamientos para garantizar el acceso a los servicios esenciales, una gran parte de la responsabilidad recae en los presupuestos de la comunidad.
“Si la administración autonómica no garantiza la presencia de médicos, escuelas y cobertura a internet, las personas más jóvenes abandonan estas zonas”, detallan.
Además, si las políticas contra la despoblación no revierten la dinámica, estas provincias también seguirán vaciándose. Los mismos datos de Eurostat que vaticinan que la población se desplomará más de un 25% para esa fecha.
Desde los pueblos señalan las instituciones. En Otero de Bodas, los vecinos alarmados por las llamas gritaban a los políticos: “me da igual el color y la bandera, son todos iguales. Que se unan todos para cuidar esto.”. La respuesta la tendrán que dictaminarán las urnas en los comicios municipales y autonómicos. Próxima cita: mayo de 2023.
Las recetas
La lucha contra el envejecimiento
Zamora enfrenta el reto más arduo para los próximos años: evitar que los jóvenes se vayan y atraer de vuelta a los viven fuera. La diputación tiene la mayoría de sus esperanzas depositadas en el plan ‘Silver Economy’ para ser pioneros en la implementación de tecnología para el cuidado de los mayores.
La idea es atraer empresas que puedan facilitar soluciones tecnológicas para mejorar la vida de los mayores tanto a nivel cultural, de turismo, deportivo y de asistencia en casa. Y que a su vez estos nuevos negocios que van a responder una necesidad del territorio, creen puestos de trabajo de calidad para los jóvenes que quieran quedarse o volver a formar una familia en su provincia.
La portavoz de Adelante Andalucía alude a pasajes bíblicos para reprochar a la formación de ultraderecha una moción sobre vivienda que excluye a extranjeros
Teresa Rodríguez habla desde la tribuna del Parlamento andaluz. Joaquín Corchero (EP)
La portavoz de Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, ha esgrimido versículos de la Biblia en el Parlamento andaluz para reprocharle a Vox sus políticas xenófobas al hilo de una moción que la formación de ultraderecha ha presentado sobre política general en materia de vivienda en la que pone el requisito de “prioridad nacional” para los aspirantes. Rodríguez, además de incidir en que medidas de este tipo coinciden con las que defienden partidos como Fuerza Nueva, le ha reprochado a Vox que hay que verlo poniéndose en el papel de los miles de andaluces que han emigrado al extranjero y que pueden verse muy perjudicados si, en sus países de adopción, una formación de ultraderecha plantea iniciativas similares.
Al hilo de que el parlamentario de Vox Alejandro Hernández ha señalado que “la caridad empieza por uno mismo”, Teresa Rodríguez ha aprovechado para hablar de cristianismo, “una cultura que yo he compartido y una formación que he compartido seguramente con muchos de ustedes”. En este sentido, le ha recordado a la formación de ultraderecha que su candidata en las pasadas elecciones autonómicas, Macarena Olona, “estuvo toda la campaña diciendo que había que regar Andalucía de cruces y recuperar la cultura cristiana como base de nuestra civilización”, además de señalar que “trajeron a la señora Meloni [primera ministra italiana], que habló de la universalidad de la cruz”.
“No les voy a citar aquí ni el Manifiesto Comunista ni la Declaración Universal de Derechos Humanos, ni siquiera la Constitución ni el Estatuto de Autonomía de Andalucía, les voy a citar la Biblia, y miren ustedes, señores de Vox, la Biblia maldice a los xenófobos”. A continuación, ha citado versículos como “maldito el que viole el derecho del extranjero, del huérfano y de la viuda” (Deuteronomio 17:19) o “al forastero que reside junto a nosotros lo miraréis como a uno de vuestro pueblo y le amarás como a ti mismo” (Levítico 19:34). También ha recordado que “conoceréis la suerte del emigrante porque emigrantes fuisteis vosotros en Egipto” (Éxodo 23:9).
También ha recordado palabras de Jesucristo en el Nuevo Testamento, como “tuve hambre y me disteis de comer, tuve sed y me disteis de beber, fui forastero y me acogisteis”, o cuando resalta que al ayudar a personas, entre ellas migrantes, “lo hicisteis también a mí mismo, eso dice Jesucristo”. También ha mencionado Hebreos 13:1 (“no se olviden de practicar la hospitalidad porque gracias a ello algunos sin saberlo hospedaron a ángeles”), “así que señores de Vox, no les pido que sean humanitarios, les pido que sean ustedes cristianos”, afirmación que ha remachado con un “feliz Navidad”.
Un informe de l’organització denuncia l’opacitat i la falta de responsabilitat tant d’Espanya com del Marroc sis mesos després de la tragèdia
La policia encercla un grup de persones esteses a terra a Melilla
Amnistia Internacional carrega amb contundència contra Espanya i el Marroc per la falta de transparència i d’assumpció de responsabilitats per les morts del juny a Melilla, quan unes 2.000 persones van intentar entrar a l’enclavament espanyol pel pas fronterer conegut com Barrio Chino. Hi va haver 37 morts i 77 persones continuen desaparegudes.
“Cada dia és més gran la muntanya de proves greus i múltiples violacions dels drets humans, entre les quals la mort il·legítima i els maltractaments infligits a persones refugiades i migrants”, ha denunciat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia.
Entre els actes que “poden constituir violacions del dret a no patir tortura i altres maltractaments”, l’informe que Amnistia ha publicat sis mesos després dels fets esmenta els cops a persones que ja estaven immobilitzades o que no podien respondre a causa de les lesions, la privació de l’assistència mèdica d’emergència a ferits o l’ús reiterat de gas lacrimogen contra persones que eren en un espai tancat i d’on no podien fugir.
Algunes de les persones que van saltar la tanca de Melilla el 24 de juny (Europa Press/Antonio Ruiz)
També han denunciat les anomenades devolucions “en calent” a territori marroquí.
Les autoritats marroquines i espanyoles “van mostrar un menyspreu absolut” del principi de no devolució, perquè, remarca Amnistia, van fer expulsions col·lectives i van forçar quealmenys 470 persones–segons les dades del defensor del poble–, algunes amb ferides obertes i sagnants, tornessin a mans de les forces de seguretat marroquines.
El dret internacional prohibeix als estats traslladar o tornar una persona a un lloc on pugui córrer perill real de violacions greus de drets humans, com persecució, tortura, penes cruels, inhumanes o degradants.
Per tot plegat, Amnistia considera que hi ha un “encobriment i racisme” per part d’Espanya i el Marroc, i exigeix als governs que “garanteixin la veritat i la justícia” per impedir que es repeteixin fets com aquells.
Atacs de les dues policies a la frontera
El document considera que els fets eren “previsibles” i les morts, “evitables”.
En els mesos i dies previs –afirma– els refugiats i migrants que hi havia al voltant de Melilla van ser objectiu “d’un increment dels atacs de les forces de seguretat marroquines”. A molts “els van cremar i destruir totes les pertinences” i això els va empènyer a caminar fins a la frontera.
En acostar-s’hi, la policia els va llançar pedres i va disparar gas lacrimogen. Molts van rebre cops mentre eren a terra, semiinconscients o respirant amb dificultat. Familiars de víctimes van presenciar com van morir per les pallisses.
“Les forces de seguretat marroquines i espanyoles ens tiraven de tot, bombes de gas, pedres, bales i pilotes de goma… No podíem veure res i era difícil respirar”, ha afirmat Zacharias, de 22 anys.
Amnistia diu que els serveis sanitaris del Marroc van trigar a intervenir (Europa Pres/AMDH Nador)
Acorralats i sense atenció mèdica per les ferides
Unes 400 persones van quedar acorralades en una petita zona entre tanques.
“Semblava que la policia marroquina ens deixava espai per arribar-hi, llavors ens arraconava… Ens van començar a disparar amb gas”, ha afegit Omer, un sudanès de 21 anys. La policia espanyola ens ruixava els ulls mentre la marroquina ens tirava pedres al cap”, afegeix Salih, del mateix país i de 27 anys.
Altres vulneracions que recull Amnistia és que els serveis sanitaris del Marroc no van començar a actuar fins dues hores i mitja després que acabés l’actuació de la policia. Les primeres ambulàncies es van dedicar a agafar els cossos dels morts i no a ajudar els ferits.
També s’indica que la policia espanyola no va permetre a la Creu Roja accedir a l’àrea.
La gent ferida va estar estesa, entre tanques, i a la part marroquina, fins a 8 hores a ple sol. Cap oficial espanyol va proveir assistència o va fer cap acció per arribar al lloc dels fets. Amnistia denuncia que això vulnera els articles 195 i 196 del Codi Penal espanyol.
Manifestació a Madrid el 26 de juny contra la violència policial a la tanca de Melilla (Europa Press/Fernando Sánchez)
A més, unes 500 persones van ser desplaçades –ferides i sense assistència mèdica– en bus, alguns durant 12 hores, centenars de quilòmetres a l’interior del Marroc o a la frontera amb Algèria. A molts dels retornats al Marroc els van empresonar i sotmetre a més abusos i violència.
Per elaborar l’informe, Amnistia ha recollit testimonis presencials, material gràfic i imatges de satèl·lit. Amb la informació obtinguda ha creat un model en 3D que recull els fets.
La “deplorable omissió” de responsabilitats dels dos governs
L’organització per als drets humans retreu a Espanya i al Marroc que no hagin fet públics “els resultats preliminars de cap investigació sobre el nombre de persones que van perdre la vida i les causes de la seva mort”, i que tampoc hagin investigat “l’ús de la força per part del personal de fronteres”:
“Cap dels dos governs ha fet públic tot el material gravat per cap de les moltes càmeres de vigilància al llarg de la frontera, i les autoritats espanyoles s’han negat a obrir una indagació independent”.
El Marroc ha obstaculitzat la cerca de morts i desapareguts per part de famílies i ONG. No s’ha donat cap informació a les famílies de les víctimes i s’han violat tots els estàndards internacionals.
I el Ministeri de l’Interior espanyol ha difós imatges dels fets, però amb buits clau.
El ministre Fernando Grande-Marlaska manté que no hi va haver morts en territori espanyol, malgrat que diverses investigacions periodístiques ho contradiuen.
Una extensa investigació de l’agència de notícies Associated Press destapa els esforços de Moscou per “adoptar” nens i nenes orfes de la guerra i criar-los com a russos
La guerra a Ucraïna ha deixat milers de nens i nenes orfes. Durant vuit mesos, el conflicte bèl·lic ha colpejat ciutats com Mariúpol, que han quedat totalment devastades per les bombes.
Milers d’infants han acabat en orfenats del Donbass, territori controlat en gran part pels prorussos. Un reportatge de l’agència Associated Press ha destapat l’engranatge de les autoritats russes per “adoptar” aquests menors ucraïnesos procedents de la guerra.
Segons la investigació, Moscou ha tirat pel dret amb els nens ucraïnesos i ha iniciat una operació de deportació de menors cap a Rússia o cap a territoris controlats per Rússia.
La major part dels edificis de Mariúpol han quedat greument afectats (Alexander Ermochenko/Reuters)
A través de la investigació, basada en desenes d’entrevistes amb pares i mares, infants i funcionaris, tant a Ucraïna com a Rússia, AP assegura que l’engranatge rus inclou un registre de famílies russes “adequades”, a qui fins i tot es compensa econòmicament.
També es fa referència a ofertes com colònies d’estiu per a orfes ucraïnesos, classes d'”educació patriòtica” o facilitar el contacte de les noves famílies amb els nens i nenes del Donbass.
AP destapa també que els funcionaris russos menteixen als menors dient-los, per exemple, que han acabat allà perquè “no eren desitjats pels seus pares”.
Segons s’apunta en el reportatge, el fet de criar els infants de la guerra en un altre país pot ser un indici de genocidi, ja que s’entén com un intent d’esborrar “la identitat de la nació enemiga”.
Al setembre, Nacions Unides va donar credibilitat a les denúncies de nens i nenes “deportats” a Rússia.
“Fills de l’estat”
Mentre els experts en crims de guerra insisteixen que fins i tot en el supòsit que els pares hagin mort en el conflicte, els fills haurien de ser acollits o adoptats al mateix país –en aquest cas Ucraïna, i no pas Rússia— Moscou justifica la seva actuació pels que anomena “fills de l’Estat“.
I és que per Rússia, aquests nens no tenen pares ni tutors per cuidar-los i, en tot cas, si els tinguessin, seria impossible contactar amb ells a causa de la situació de guerra que hi ha.
A partir d’aquest argument, el Kremlin ha fet canviar fins i tot la llei que prohibia, fins ara, l’adopció de menors estrangers. El maig passat, Putin va firmar un decret que facilitava l’adopció i va donarla ciutadania als nens ucraïnesos “sense pares”, cosa que fa més difícil que Ucraïna i els seus familiars vius els puguin recuperar.
Putin ha firmat un decret que facilita l’adopció de menors ucraïnesos a Rússia (Sputnik/Vyacheslav Prokofyev via Reuters)
Segons fonts ucraïneses citades per l’agència de notícies, les tropes russes s’haurien endut ja milers de nens per la força. Algunes xifres parlen de fins a 8.000. La part russa no dona xifres, però reconeix la contínua arribada d’orfes ucraïnesos en avions militars russos.
I malgrat els esforços de Rússia per vendre les adopcions com a actes de generositat que “donen sostre i recursos mèdics a menors indefensos”, Ucraïna insisteix que aquests nens “no són orfes ni tenen cap malaltia greu”. I si estan en una institució d’acollida és “perquè les seves famílies es troben en circumstàncies difícils”.
“Els hem transformat en l’amor a Rússia”
Tot i el relat rus, alguns dels menors són conscients de què està passant. La defensora dels drets dels menors a Rússia, Maria Lvova-Belova, ven el missatge de la propaganda, però reconeix que hi ha hagut menors a qui al principi els ha costat.
En concret, relata el cas d’una trentena de nens portats a Rússia des d’un dels refugis de Mariúpol. Quan van arribar van cantar l’himne d’Ucraïna i van cridar “glòria a Ucraïna”.
Lvova-Belova, però, explica que la visió crítica d’aquests nens ara s’ha transformat en “amor per Rússia”. Ella mateixa té un adolescent ucraïnès “adoptat” a casa.
El nom d’aquesta funcionària apareix a la llista de sancions de països occidentals, com els Estats Units, per facilitar la “deportació de criatures”.
Precedents a Crimea
La situació ja es va donar el 2014 a Crimea, quan Rússia es va annexionar la península. Defensors dels drets humans van batallar llavors per retornar als seus pares una vuitantena de nens. Així i tot, asseguren les mateixes fonts, una trentena de menors no van tornar mai i segurament van ser adoptats pels russos en el marc d’un programa conegut com a Train of Hope. Ara, alguns d’aquests nens, fins i tot podrien ser soldats russos.
Segons la investigació, aquest cop gairebé un centenar de nens han estat retornats a Ucraïna des del març, després que s’obrissin negociacions en aquest àmbit. Tot i això, els funcionaris ucraïnesos asseguren haver localitzat la identitat de milers de nens més a Rússia.
Però segons explica una responsable d’una organització ucraïnesa pels drets humans, no es pot demanar a Rússia que retorni els nens perquè “no sabem qui ha de tornar”.
Els Estats Units, per boca del portaveu del Departament d’Estat, Ned Price, ja ha qualificat els clars indicis destapats d'”història absolutament horrorosa, però malauradament gens sorprenent”.
Jordi Galves. Barcelona. Dissabte, 22 d’octubre de 2022
Alguns ciutadans discrepem. I és que estem conformes amb l’expulsió de l’activista Mohamed Said Badaoui d’Europa. Allò que no ha volgut veure la majoria progressista —amb molt mala consciència— del Parlament de Catalunya ho ha llucat de seguida la policia espanyola. S’entén molt bé que això hagi anat així. Primerament perquè ara, a Madrid, no volen espantar-nos com el 17 d’agost de 2017.
La bòfia, naturalment, és un niu d’ultradretans armats, mancats de qualsevol mena de consciència, ho sabem, però almenys són uns uniformats que no somnien truites amb els islamistes. Els coneixen bé, són molts anys d’africanisme espanyol, de colonialisme professional, d’innombrables carnatges i espolis, perquè ara hagin d’aturar-se per una declaració llagrimosa i carrinclona del PSC, Esquerra, Junts, CUP i els comuns demanant la completa llibertat de Badaoui.
Quan es miren ells amb ells tots els ultradretans es reconeixen, és molt difícil d’equivocar-se quan tots van coixos del mateix peu. Amb la saba del feixisme es nodreix per igual el militarisme europeu i l’islamisme militant. Giorgia Meloni i Ali Khamenei són el mateix en contextos nacionals enormement diferents. De manera que, avui, no trobem enlloc una religió mahometana moderada, ni culta ni comparable a les formes teologals humanistes d’un Jacques Maritain o d’un Hans Küng.
En els nostres dies les diverses societats islàmiques del planeta sencer viuen segrestades per un mateix legitimisme purista, per un puritanisme radical que malda, debades, contra el corrent secularitzador que afecta tothom i totes les religions i creences. L’islam, una religió que vol dir submissió a Déu, viu pitjor que cap altra aquest inevitable procés de secularització.
Badaoui tenia precisament aquesta sagrada missió a Catalunya. Més enllà de les màscares, hi ha líders de la immigració islàmica que només treballen per això, perquè la societat musulmana immigrant no quedi diluïda, seduïda, integrada dins de la societat catalana.
Perquè els creients musulmans del nord d’Àfrica, sovint poc islamitzats de portes endins i de manera crònica, no deixin mai de ser captius, deutors i subordinats de les classes dirigents tradicionals del Marroc i el Magrib. Els he vist com actuen i són el més semblant a la màfia italiana a la Nova York dels temps d’Al Capone.
Aquella família ha deixat d’anar a la mesquita, caldrà recordar-los que hi han d’assistir sempre. Aquell noi ha començat a festejar amb una noia no musulmana i no ens convé que surti del clos de la immigració on manen els que sempre han manat. Aquella altra, la filla petita d’un bon musulmà, lamentablement ja estudia a la universitat i té idees pròpies, ha deixat de dur el vel.
Caldrà ajudar el pobre pare perquè recuperi el domini damunt la seva filla. Alguns joves musulmans ja fan com els europeus, tenen amics i amigues dels dos sexes, fins i tot es fan amb negres, amb l’excusa que també són musulmans. No, no, els negres a una banda i els magribins a l’altra. D’imam negre per a tots els musulmans no en veureu cap.
Cal continuar furgant a la ferida de la mala consciència dels europeus. Dir-los o insinuar-los a cada moment que són racistes si no s’avenen a deixar-nos que governem la nostra gent. Com menys integrats estiguin els nostres magribins, més febles seran, més necessitaran dels líders, dels activistes islàmics. Pel camí de la religió es justifica tot. Perquè tot és religió.
Naturalment, avui en dia, que la nostra gent pugui menjar porc o saltar-se el dejuni no és important en si. L’important és que a través del menjar halal, a través del ramadà, a través de la mesquita, podrem governar diverses famílies. Com més desconnectats els individus d’origen islàmic de la societat catalana, més necessitaran la família islàmica.
Per això ens va ajudar molt quan el president Aragonès va dir públicament que els islàmics no s’han d’integrar a la societat catalana perquè ja són catalans tal com són ara. Ho ha entès molt bé. A aquests polítics independentistes els interessa promoure i protegir la comunitat islàmica. Perquè en unes eleccions municipals, on tenim dret de vot, podem fer votar massivament diverses famílies a favor d’un candidat o d’un altre. El grup, sempre per damunt de l’individu.
Mohamed Said Badaoui vesteix i es presenta en públic com un salafista, com un radical del morro fort. Per això duu la barba així, perquè retallar-la, cuidar-la, per exemple, és cosa d’efeminats, tal com determina la santa tradició. Anar descurat és anar com determina el Profeta.
Qualsevol musulmà reconeix pel seu aspecte qui és del morro fort, els autèntics, els que mantenen viva la flama de l’islam. No cal que diguin res, tothom entén els codis de vestimenta, els dobles sentits, la presència de la marca, el que anomenen la figa, damunt del front, els jocs de paraules en àrab.
Un dia Badaoui va dir-li a una periodista que el volia saludar que no, que no podia tocar-la. Que ho lamentava però que no podia donar-li la mà. Perquè la dona és impura. Ara, Badaoui serà deportat al Marroc, si no hi ha canvis d’última hora, juntament amb un company. És probable que pugui tornar. O que d’altres continuïn avui mateix la seva feina abominable.
La periodista de izquierdas ha sido calificada de reaccionaria por un discurso que dio el pasado sábado en La Moncloa
El 22 de agosto de 2019, en la revista Vice, en la que trabajaba antes de irse a la calle tras sufrir el tercer ERE de su vida profesional, Ana Iris Simón Cuesta (Campo de Criptana, Ciudad Real, 29 años) escribió un artículo titulado “Crecí en una familia de feriantes en la España de los ochenta” que fue extraordinariamente leído. Lo leyeron también las periodistas Jimena Marcos y María Jesús Espinosa de los Monteros, que escribieron, deslumbradas, a la editora Eva Serrano, de Círculo de Tiza.
“Deberías leer a esta chica”, fue el mensaje que recibió Serrano junto al enlace. Serrano telefoneó a Ana Iris Simón y quedó con ella. “Me pareció una niña duende, muy morena, muy femenina, que hablaba de cosas que parecían mágicas”, dice la editora al teléfono. Acordaron una suerte de continuación de aquel artículo viral en Vice, y Serrano comenzó a recibir, a ritmo lento, textos de la escritora sobre la feria y la vida en la feria. Hasta que cesó abruptamente y estuvo varios meses sin enviar nada.
La razón era que se había muerto su tío Hilario y después, de pena, su abuela Mari Cruz, y aquello fue el detonante para que las dos, editora y autora, retomasen el libro volcándolo directamente en su familia a partir de una lección del fallecido Hilario: seguimos vivos y cerca en las historias que nos contamos. Aquello se llamó Feria y no es la biografía de los Simones y los Bisuteros, como son conocidas las dos ramas familiares de la autora, sino que estos, y La Mancha, se utilizan para vertebrar un ensayo recibido primero con euforia, como los éxitos discretos, y después con violenta división de opiniones, como los éxitos masivos. Esta semana, en la plataforma Amazon, Ana Iris Simón ha sido la autora más vendida de España, por encima de la superventas María Dueñas, que acaba de publicar Sira, la continuación de El tiempo entre costuras.
¿Por qué? El 20 de mayo Ana Iris Simón recibió una llamada de La Moncloa. ¿Le apetecería participar en un acto con el presidente del Gobierno sobre retos demográficos y la iniciativa España 2050? Dijo que sí. “¿Pero a ti por qué te llaman?”, le preguntó su madre, la Ana Mari. Ana Iris Simón se puso a escribir un discurso que es, básicamente, un resumen del primer capítulo de Feria (Círculo de Tiza, 2020), el libro que la ha puesto en boca de todo el mundo, y cuando terminó recordó que no tenía impresora.
En casa de un amigo, aprovechó para preguntar qué le parecía lo que había escrito. “¿Me paso?”. No, le respondió. El sábado 22 se presentó en el acto embarazada de ocho meses largos y dijo: “Está muy bien ayudar a empresas ecológicas y ponerle wifi al campo. Pero no habrá agenda 2030 ni plan 2050 si en 2021 no hay techo para las placas solares porque no tenemos casas, ni niños que se conecten al wifi porque no tenemos hijos”. También: “Se me ponen los pelos de punta cada vez que se habla de necesitar inmigrantes que nos paguen las pensiones, como si fueran divisas. Emigrar fue un trauma para mi abuelo en los setenta y para mis amigos en 2008, y mientras les pedimos a los inmigrantes que paguen nuestras pensiones, no les estamos permitiendo pagar las de sus padres ni las de sus abuelos en sus países de origen, y eso me suena a robarle la mano de obra a los que hace siglos les robamos el oro”.
“¿Autoficción neofascista o reivindicación de lo comunitario?”, tituló un artículo eldiario.es. “¿Falangista o de izquierdas sin tonterías?”, planteó El Español. Ana Iris Simón genera, sobre todo, preguntas. En su libro, de 220 páginas, sus detractores señalan varios pasajes en los que supuestamente la autora enseñaría la patita, como uno en el que, de adolescente, una amiga suya punk escucha a Estirpe Imperial, grupo neonazi, y a Simón le gusta una canción, Primavera, porque le parece “muy bonito eso de que un ángel fuera cabalgando con brío y valor, y de que le cantaran a una patria que echaban de menos desde la lejana y gélida Rusia”; otro cuando le escribe a su futuro hijo que casi nadie entendió El Quijote salvo Ramiro Ledesma Ramos, “el joven Ramiro, que por gracia de Ortega se enamoró de su fulgor y su brío y quiso requijotar España. Pero esto no te lo diré, lo de Ledesma Ramos, no porque seas pequeño ni porque vaya a ser que te líes, porque serás un chico listo, sino porque te dejaré descubrirlo”.
Más allá de eso, el verdadero debate de Feria es el espíritu que impregna todo el libro y el que puso su autora sobre la mesa en La Moncloa. ¿Vivimos peor que nuestros padres? Ana Iris Simón cree que sí. Voces a derecha e izquierda creen unas que no y otras que sí. “Lo que ha pasado con Feria”, dice a EL PAÍS, “es lo mismo que ha pasado con Díaz Ayuso, que está en mis antípodas ideológicas: que decimos lo que se oye en el bar”. Simón se considera de izquierdas (“mi posición es la de Podemos de 2015: el pueblo contra la casta”) pero cree que el eje izquierda/derecha lleva a la inmovilidad “y a un bipartidismo de bloques con el que el 15-M quería romper”.
Cuando salió de La Moncloa hacia Aranjuez, donde vive, su nombre ya estaba en todos los titulares. “Esperamos que no te hayas arrepentido de haber venido por la que se ha liado”, le dijeron dos representantes del Gobierno. Dijo que no. ¿Y de algunos pasajes de Feria se arrepiente?, le pregunta este periódico. “No”, responde. “Mucha gente que ha leído Feria y ahora lee algunas interpretaciones debe de sentirse gilipollas. ¿Leí un libro falangista, neofascista?”. Su padre, comunista como su abuelo y su bisabuelo, le escribió un wasap en 2019 acerca de la conveniencia de la palabra “patria”: había dado con una carta del bisabuelo represaliado escribiéndole a su hijo sentir estar exiliado de su patria. “El relato lo hacemos nosotros o lo hacen otros. Imaginario, yo no sé, llámame escéptico. Y también eso lo dudo. El imaginario lo creáis los que sabéis escribir. A los demás se nos olvida”.
El Papa Francisco recibe a un niño durante su audiencia general de los miércoles en el Aula Pablo VI en la Ciudad del Vaticano.- EFE
El mundo al revés: cuentas de twitter del mundo de la izquierda haciéndose eco, e incluso aplaudiendo, según qué declaraciones del Papa Francisco, y tanto la derecha ultra como la ultraderecha españolas criticándolo o ninguneándolo, cuando no insultándolo sin recato alguno. No entiendo nada, pero lo que menos alcanzo a comprender es el silencio de los obispos españoles.
El sábado 16 de octubre, durante su intervención vía zoom en el IV Encuentro Mundial de Movimientos Populares, el Papa defendió “un salario universal” y abogó por “la reducción de la jornada laboral” como medidas para un mayor acceso de todos al trabajo. Con esta propuesta, Bergoglio vino a redondear el mensaje que días antes había dirigido a la FAO durante la celebración del Foro Mundial de la Alimentación, y en el que textualmente afirmó: “Para la humanidad el hambre no es sólo una tragedia sino una vergüenza. Ante esta realidad, no podemos permanecer insensibles o quedar paralizados. Todos somos responsables”.
¿Cómo queremos que diciendo estas cosas la ultramontana derecha española no ande cabreada con el Sumo Pontífice? Andan descolocados, los “pobres”, porque además del himno o la bandera, sin duda están convencidos de que el catolicismo es también patrimonio exclusivamente suyo. Les está complicando mucho el discurso tanto a ellos como a cuantos poderosos abusan de su posición:
“Pido a los medios de comunicación que terminen con la lógica de la post-verdad, la desinformación, la difamación, la calumnia y esa fascinación enfermiza por el escándalo y lo sucio”, escribió Francisco en su cuenta de twitter –@Pontifex- el mismo día 16 de octubre echando más leña al fuego. Este Papa “es una catástrofe para la iglesia, un populista, se apresuró a proclamar Marhuenda en la tele esa misma noche. Y añadió: “Como católico, lo resistiré hasta que dios lo lleve a su sino y llegue un Papa que tenga la cabeza mejor ordenada”.
Quizás convenga recordar a estos “sepulcros blanqueados” que lo que está haciendo Francisco, en realidad no es ninguna novedad: proviene de la Doctrina Social de la Iglesia (DSI), allá por 1891, cuando los Papas empezaron a publicar encíclicas sociales. En todas ellas, desde la Rerum novarum de León XIII hasta la Laborem excersens de Juan Pablo II, se encuentran presentes ideas como que “el trabajo está por encima de la producción” o que “toda propiedad tiene una hipoteca social”. Y en todas aparecen principios básicos como la dignidad del ser humano, el bien común o la solidaridad.
Lo que ha hecho Francisco es proporcionarle mayor altavoz a esta doctrina, reivindicarla, ponerla en valor, pero todo estaba ya dicho por algún Papa anterior. En la carta que envió a México para ser leída el 26 de septiembre durante los actos del Bicentenario de la Independencia no se decía nada que no se hubiera dicho ya: “Tanto mis antecesores como yo mismo, recordaba, hemos pedido perdón por los pecados personales y sociales, por todas las acciones u omisiones que no contribuyeron a la evangelización”.
En su cuenta políglota de twitter, el sábado pasado Francisco debió pensar que era un buen día para difundir su mensaje “urbi et orbi”: además de leerle la cartilla a los medios de comunicación como ya hemos visto, decidió no dejar a nadie con poder sin su correspondiente admonición:
“Pido a los gobiernos y a todos los políticos que trabajen por el bien común; a los fabricantes y traficantes de armas que cesen totalmente su actividad, a los grandes laboratorios que liberen las patentes, a las grandes corporaciones alimentarias, que dejen de imponer estructuras monopólicas de producción y distribución. A los grupos financieros y organismos internacionales de crédito, pido que permitan a los países pobres garantizar las necesidades básicas….” Y así sucesivamente hasta completar una docena de tuits donde no dejó títere con cabeza.
Ni siquiera aquí había nada nuevo, porque estas admoniciones se pueden encontrar en la encíclica “Fratelli tutti” publicada hace ahora un año, también en la exhortación apostólica “Evangelii gaudium”, de noviembre de 2013, o en la encíclica “Laudato si” de 2015, dedicada a la ecología. Tanto en estos como en otros muchos escritos Francisco había denunciado ya la existencia de ideologías que defienden la autonomía absoluta de los mercados y la especulación financiera.
Lo único novedoso es que el Vaticano decida trasladar todo esto a las redes sociales aumentando así tanto su repercusión como el escozor producido a la mayoría de los hooligans de la ultraderecha española. Que los medios españoles, teniendo en cuenta en manos de quiénes están, insulten o permanezcan callados puede entenderse, pero los jerarcas de la Iglesia católica… ¿qué hacen ellos puestos de perfil? ¿qué hacen viendo pasar los días sin decir esta boca es mía?
Consulto la cuentas de twitter de Juan José Omella, arzobispo de Barcelona y presidente de la Conferencia Episcopal: ni un solo retuit a las peticiones de su jefe directo; tampoco en la cuenta de Carlos Osoro, arzobispo de Madrid. Y eso que ambos son, al menos sobre el papel, las personas de confianza colocadas por Bergoglio al frente de la Conferencia Episcopal Española. Ninguna referencia tampoco en la cuenta institucional, ni en la de Luis Argüello, secretario general, aunque este sí salió a la palestra para reclamar que se leyera la carta completa del Papa a los mexicanos antes de criticarla. Por lo demás, nada de contestar a las arremetidas ultras. Solo silencio. ¿Alguien me lo puede explicar?
Al final vamos a tener que resignarnos y verle la parte positiva. Por lo menos no están echando leña al fuego ni apoyando públicamente los desafueros de Marhuenda, Ayuso, Espinosa de los Monteros, Aznar y compañía. Algo es algo. Porque algunos obispos me conozco yo que estarían encantados, si tuvieran poder en estos momentos, de irrumpir en escena y soltar cuatro frescas en esa línea.
No estaría mal que la plana mayor de los obispos españoles, en teoría todos ellos de la confianza de Francisco, salieran ya de sus madrigueras y se pronunciaran claramente contra esta especie de cruzada de las ultraderechas contra un Papa al que ahora solo parece defender la izquierda. Que tampoco es eso, ni tanto ni tan calvo. Cuanto antes acabemos con esta esquizofrenia mejor, ¿no les parece?
gutta cavat lapidem 