Category Archives: Política

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Qui va assassinar Carrasco i Formiguera?

14 May, 2023 passerell Leave a comment

El general Franco va ordenar personalment la seva execució; però la sentència de mort la va escriure molta altra gent.

Burgos; 9 d’abril de 1938. Fa 85 anys. El general Franco, cap de la Junta de Defensa Nacional (el govern del bàndol rebel durant la Guerra Civil Espanyola), ordenava el compliment de la sentència de mort dictada el 28 d’agost de 1937 contra Manuel Carrasco i Formiguera; exconseller de Sanitat de la Generalitat (del primer govern Macià, 1931); i exdiputat a les Corts republicanes pel partit Unió Democràtica de Catalunya. Durant mesos, el govern rebel va rebre una multitud de peticions internacionals d’indult. I alguns destacats investigadors de la Guerra Civil Espanyola afirmen que l’execució de la sentència es va precipitar quan les mateixes cancelleries que sol·licitaven l’indult van condemnar els atacs aeris alemanys i italians contra la població civil basca i catalana. Va ser així? O hi havia més motius i de més pes?

Qui era Carrasco i Formiguera?

Carrasco havia nascut a Barcelona el 1890. Va estudiar dret i va exercir com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat. El 1920, amb trenta anys, era elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga Regionalista. I el 1922, desencantat amb el conformisme de Cambó, se n’anava per crear la formació nacionalista Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31) va dirigir L’Estevet, un setmanari proper a la seva formació política, i va ser empresonat per la publicació d’unes caricatures que representaven els militars espanyols. Passat un temps, tindria un paper destacadíssim en el Pacte de Sant Sebastià (1930), el congrés clandestí dels republicans espanyols on es va convenir que no era possible instaurar un règim republicà sense restaurar l’autogovern català liquidat el 1714.

Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font manuelcarrascoiformiguera — Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font: manuelcarrascoiformiguera

Què més era Carrasco i Formiguera?

Amb la caiguda de la dictadura —i de la monarquia que li havia donat un entusiàstic suport—; i amb la proclamació de la República (1931), salta a l’escena una generació extraordinària de polítics, com Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Lluhí, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas o Joan Comorera; per citar només alguns noms. En aquell moment, Carrasco ja era una figura molt prometedora. I així ho va veure el president Macià, que en formar un primer govern provisional i de concentració (abril, 1931) va comptar amb ell. Entre el 28 d’abril de 1931, data de formació del primer govern de Catalunya des de 1714, fins a la remodelació del 29 de desembre de 1931, Manuel Carrasco i Formiguera seria conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera en l’esclat de la Guerra Civil

Carrasco i Formiguera és un dels moltíssims exemples, probablement el més evident, que desmenteix l’eix “catòlics catalans-rebel·lió militar”. Carrasco i Formiguera era una persona de profundes conviccions catòliques. I era, també, una persona d’una ideologia profundament republicana i catalanista. Els historiadors que han investigat la figura i l’ideari de Carrasco, com Lluís Duran, posen molt èmfasi en la seva cita “Per una Catalunya políticament lliure i socialment justa” que revela un pensament “cristià, catalanista, i antimonàrquic radical”. A l’esclat de la Guerra Civil (1936); Carrasco ja no és una promesa, sinó que és un dels actius polítics més valuosos del país. Absolutament lleial a les institucions de Catalunya i al règim republicà; malgrat el curs dels esdeveniments, que el podia haver empès cap al bàndol contrari.

Carrasco i Formiguera, al centre; amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs en un congrés a Barcelona. Font Arxiu ElNacional — Carrasco i Formiguera, al centre, amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs
en un congrés a Barcelona. Font: Arxiu ElNacional

La persecució a Carrasco i Formiguera

Carrasco i la seva família van patir la persecució dels elements més radicals dels dos bàndols. A Catalunya, després de la derrota del cop d’estat militar (19 de juliol de 1936) es va produir un segon cop, protagonitzat pels anarquistes de la CNT-FAI, que es va imposar plenament (20 de juliol de 1936). El Comitè de Milícies Antifeixistes, controlat pels anarquistes, es va convertir en el govern de facto. I les sinistres Patrulles de Control, una refinada extracció dels pitjors convictes excarcerats, en les noves forces d’ordre públic. Les persones i les famílies de confessió catòlica o d’ideologia catalanista, sobretot independentista (o tot a la vegada, com Carrasco i Formiguera) van ser sotmesos a una persecució brutal. Una constant amenaça a la seva vida que els va obligar a escapar. La família Carrasco-Azemar es va exiliar a Euskadi.

L’exili dels perseguits

L’exili català a Euskadi tenia dues destinacions molt diferenciades, que revelaven la veritable ideologia de cada una d’aquelles famílies. Una part molt majoritària d’aquell col·lectiu es va dirigir a Donosti, una plaça “nacional” ocupada pels rebels el 13 de setembre de 1936. I una minoritària part es va dirigir a Bilbao, seu del govern basc, que resistiria l’ocupació franquista fins al 19 de juny de 1937. Aquesta darrera va ser la destinació de Carrasco; que inicialment va marxar sol (agost, 1936) i es va situar com a assessor del lehendakari Aguirre, a la seu del govern basc, a Bilbao. Carrasco i Formiguera treballaria per la lehendakaritza fins que, el febrer de 1937, va tornar a Catalunya (immersa en un clima de guerra civil entre comunistes i anarquistes que acabaria esclatant el maig de 1937); per a rescatar i reunir la seva família.

A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques. A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font Pinteres — A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques.
A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font: Pinterest

La captura de Carrasco i Formiguera

El març de 1937, la família Carrasco-Azemar va sortir de Catalunya pels Pirineus orientals i es van endinsar en territori de la República francesa fins als Pirineus atlàntics. Allà es van embarcar en un vaixell que els havia de conduir fins a Bilbao. Però no hi van arribar mai. Perquè quan aquell vaixell navegava davant de les costes de Guipúscoa, com tantíssimes altres petites embarcacions; sorprenentment, va ser abordat per una llanxa militar de l’exèrcit rebel que tenia clar què i a qui buscava. Carrasco i Formiguera va ser identificat, detingut i conduït a Burgos, seu de la Junta de Defensa Nacional (el govern rebel) i sotmès a un consell de guerra —una pantomima jurídica— sense cap garantia processal. Acusat, paradoxalment, de “auxilio a la rebelión” va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937.

Qui va delatar la família Carrasco-Azemar?

La captura de Carrasco no hauria estat possible sense la revelació de la informació que la família havia sortit de Catalunya i es dirigia a Euskadi per França. En aquest punt és quan, amb tota probabilitat, entra en joc el SINFE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España); un “xiringuito” d’espies al servei dels rebels creat per Josep Bertran i Musitu, antic company de files de Carrasco a la Lliga i líder del violentíssim Sindicat Lliure de la patronal durant els anys de plom del pistolerisme (1919-1923). El SINFE, que reportava directament a Serrano-Súñer (responsable d’Afers Exteriors de la rebel·lió); estava dirigit des de París per Francesc Cambó, també antic company de files de Carrasco a la Lliga, i tenia unes reveladores terminacions (Barcelona, Biarritz, Donosti), que dibuixaven amb precisió la ruta de l’exili català a Euskadi.

Per què Franco va confirmar la sentència de mort a Carrasco i Formiguera?

Els professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, especialistes d’aquest període històric, expliquen que l’execució de la sentència es va precipitar quan Franco va ser durament reprovat per les cancelleries europees (les mateixes que sol·licitaven l’indult a Carrasco i Formiguera) pels bombardeigs sobre la població civil basca i catalana (Gernika, Lleida, Barcelona). Però no podem oblidar l’evolució del mapa de la guerra en aquells dies. Quan Carrasco va ser assassinat, les tropes rebels havien trencat el front d’Aragó, i eren a un pas de la Mediterrània, és a dir de fracturar la zona republicana en dos i aïllar Catalunya. Sis dies més tard, el 15 d’abril de 1938, ocupaven Vinaròs; i posaven en marxa la Ofensiva de Cataluña: Batalla de l’Ebre, ocupació del país i tancament de la frontera hispanofrancesa. La fi de la República.

Quin missatge llançava Franco amb l’assassinat de Carrasco i Formiguera?

La Ofensiva de Cataluña seria el gran cavall de batalla dels rebels. Catalunya era el territori més hostil a la rebel·lió militar; i Barcelona havia estat l’única ciutat de la República que havia derrotat per les armes els militars colpistes. Tots els historiadors d’aquesta etapa coincideixen que el bàndol rebel va fiar el destí d’aquella guerra a la Ofensiva de Cataluña. I amb l’assassinat de Carrasco, la Junta de Burgos i certs elements del poder econòmic català, llençaven un amenaçador missatge que advertia que el republicanisme independentista, per molt fonament catòlic que tingués, seria perseguit amb el mateix rigor que l’anarquisme i el comunisme. Un any abans, durant l’ocupació franquista d’Euskadi, el general Mola, amb aquest mateix propòsit, havia ordenat l’assassinat de dotzenes de capellans bascos.

Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu. Font Arxiu de l'estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d'Espanya — Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu.
Font: Arxiu de l’estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d’Espanya

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/qui-assassinar-carrasco-formiguera_1008159_102.html

Educació, Església Catòlica, medecina, pobresa, Política, Societat

Camerún: sacar adelante a las chicas

14 May, 2023 passerell Leave a comment

La Dra. Ester Tallah, de Camerún, es testigo de la grave discriminación que sufre la mujer en su país. De hecho, nos puede dejar boquiabiertos al contar historias como la de un padre que pactó con otro hombre entregarle su hija nada más nacer… a cambio de una cerveza.

La reconocida pediatra, que dirige en su país la Coalición contra la Malaria, tiene, además de una preocupación por los temas de salud, un particular desvelo por otro déficit: el de la educación de las niñas, una prioridad en un contexto en que la mujer tiene muy difícil poder dejar huella en el desarrollo de la sociedad. Por ello, por su intensa labor en este aspecto, la ONG Harambee le ha concedido su Premio a la Promoción e Igualdad de la Mujer Africana.

“El mayor obstáculo de las mujeres en África es la pobreza –explica a Aceprensa, tras un encuentro con los medios en el Centro Internacional de Prensa, en Madrid–. En un ambiente de enfermedad, de muerte, de enorme sufrimiento, la mujer es la que lleva la carga de la familia, la que tiene que alimentarla, la que tiene que hacerlo todo. Y otro problema es la tradición, pues en cuanto se casa, pasa a pertenecer al marido; se convierte en patrimonio de la familia del marido”.

Todo conspira contra ellas: desde las propias estructuras sociales hasta los modos en que se gestiona la economía del país. Pone como ejemplo los programas de ajuste estructural del FMI y el Banco Mundial, que han implicado recortes en educación. Si hay que apretarse el cinturón y dejar a alguien sin estudios, pues primero a las chicas.

“Los programas de ajuste dejaron en la calle a muchos empleados públicos; por tanto, muchas personas que pudieron haber accedido a la educación no pudieron hacerlo. Aunque la educación es gratis, hay muchos costes (en tiza, en manuales, papeles, etc.) que el gobierno no sufraga. Eso tendría que pagarlo el colegio, y cuando se pide más dinero a los padres, pues no pueden asumirlo. Pregunté [a las autoridades] por esa contradicción entre el desarrollo del país y la falta de educación para los niños, y no me dieron una respuesta satisfactoria”.

“Todo esto ha tenido un impacto muy negativo”, refiere, pues “el poco dinero que tiene la familia, no se invierte en las mujeres, sino en los hijos varones”.

Un colegio para niñas pobres

Precisamente el monto del premio y lo acopiado por la campaña de fundraising organizada por Harambee serán destinados a promover un colegio dedicado exclusivamente a niñas pobres, que contará con el apoyo de la Asociación EFEDI (École, Famille, Éducation Integrale), una iniciativa creada por ella. Para seguir adelante se necesitan manos amigas, pues se precisa formar a 6 profesores en España, crear becas de estudio para chicas, becas de comedor, de transporte, y la propia edificación del centro.

“Ya hemos empezado con un preescolar, en unas instalaciones provisionales –explica a los periodistas–. Estamos buscando fondos para construir un colegio. No queremos una choza. Queremos un colegio digno y bien construido, del que las alumnas se sientan orgullosas. Aunque sean pobres, también ellas tienen derecho a estudiar en un colegio con buenas instalaciones”.

¿Alguna ayuda del gobierno en este sentido?, inquiero. “Tenemos el apoyo del Ministerio de Educación, pero no financieramente. Normalmente, el gobierno colabora con las iniciativas educacionales privadas, pero en los años recientes no lo ha hecho, por las dificultades económicas”.

Según cifras del Instituto Nacional de Estadística de Camerún, citadas por la Dra. Tallah, solo el 58% de las niñas de ese país se inscriben en la escuela primaria, y apenas el 37% termina la formación básica. En 2015, de los 1,7 millones de menores de edad que no estaban integrados en el sistema escolar, 1,3 millones eran niñas.

Muertes por malaria: una gota cada dos minutos

“De diez niños que mueren en Camerún, cuatro son casos de malaria –apuntó la Dra. Tallah en conversación con los periodistas en Madrid–. El informe mundial sobre malaria, de 2015, señala que las muertes se han reducido a la mitad. Antes se decía que un niño moría por esa causa cada 30 segundos, luego, que 45, 60, y ahora, cada dos minutos. Ha mejorado, pero sigue siendo mucho”.

“Creo –añade– que el del ébola fue un asunto muy sensacionalista. Se le dio mucho espacio en los medios, y por ello tuvo más atención, con la consecuencia de que se recabaran más fondos para combatir la enfermedad. No entro a juzgarlo, porque no es mi campo de actuación, pero insisto que la malaria es mucho más mortal que el ébola, el zika, la tuberculosis y el VIH juntos”. Lo que pasa es que como la mayoría de las muertes son de niños, pueden llamar menos la atención. Pero los niños son el futuro del país”.

Sobre la posibilidad de una vacuna contra la enfermedad, la Dra. Tallah informaba en días pasados a El Mundo que la conocida farmacéutica Glaxo ya ha desarrollado una: “Tiene una que protege al 50% de la población y que aún no ha salido; creo que lo hará este año. Que proteja solo al 50% de la población no es óptimo , pero es mejor que nada. La vacuna será especialmente necesaria cuando logremos erradicar la malaria, porque la gente ya no estará protegida naturalmente contra ella. También es muy importante que todos los países en los que la malaria es endémica se muevan al mismo paso. Si no es así, los que se queden atrás reinfectarán a los otros. Recuerde que en los años 50 la malaria era bastante común en Europa, y ahora está erradicada. Se puede acabar con ella”.

https://www.aceprensa.com/sociedad/africa/camerun-sacar-adelante-las-chicas/

https://opusdei.org/es-es/article/la-escuela-tiama-un-futuro-para-las-ninas-de-camerun/

Educació, guerres, Història, Natura, News, Política, Societat

Un informe del ICIP y Novact documenta 235 experiencias de resistencia noviolenta en Ucrania

9 May, 2023 passerell Leave a comment

Desde el inicio de la invasión rusa en Ucrania, la sociedad civil ucraniana se ha organizado de forma espontánea y valiente para contrarrestar la ocupación militar mediante cientos de acciones no violentas, que incluyen actos de desobediencia civil, bloqueo de carreteras, tareas de evacuación de civiles o campañas comunicativas. El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra, elaborado por el profesor Felip Daza en el marco de un proyecto conjunto del ICIP y Novact, examina la resistencia civil noviolenta ucraniana entre febrero y junio de 2022 con el objetivo de identificar las dinámicas organizativas y las características de las diferentes acciones, su evolución y los impactos y soportes que han logrado.

El documento analiza un total de 235 acciones de resistencia civil no violenta, plasmadas en un mapa interactivo, e incluye un decálogo de recomendaciones dirigidas a gobiernos y sociedad civil ucraniana e internacional para reforzar la no violencia como vía de transformación de los conflictos.

El trabajo constata que algunas acciones de resistencia contribuyeron a frenar la invasión en el norte del país y obstaculizaron el proceso de institucionalización de la ocupación militar en sus primeras etapas. Asimismo, la noviolencia ha creado condiciones y estrategias para mantener la cohesión social y la resiliencia comunitaria ante el miedo y la incertidumbre provocadas por la invasión. También ha reforzado la gobernanza local, gracias al empoderamiento de los actores sociales y a una mejor coordinación con las autoridades locales.

La sociedad civil organizada también ha permitido construir un amplio sistema para el desarrollo de labores de evacuación, transporte y reubicación de personas afectadas por la violencia. Asimismo, la labor de monitoreo de crímenes de guerra desarrollada por las organizaciones de defensa de los derechos humanos ha evitado la indefensión jurídica de la población y ha empoderado a las comunidades a denunciar abusos.

Según el autor del informe Felip Daza “la respuesta civil noviolenta del pueblo ucraniano es una experiencia única que puede servir de inspiración para otros conflictos armados, pero sobre todo es la semilla para reconstruir el país y tejer alianzas regionales para detener la barbarie de la guerra”.

Metodología y tipología de acciones

La investigación se basa en un trabajo de campo sobre el terreno, efectuado entre los días 2 y 18 de abril de 2022, por parte del autor Felip Daza y la fotógrafa y operadora de cámara Lorena Sopena. Durante la estancia se recogieron datos y testigos a partir de entrevistas con 55 actores políticos y sociales del país, entre ellos representantes de instituciones públicas, ONG, activistas, académicos e instituciones religiosas.

La recogida de información ha permitido elaborar un mapa interactivo con 235 acciones noviolentas verificadas y sistematizadas, desde el 24 de febrero hasta el 30 de junio de 2022. Las acciones registradas se dividen en tres tipologías: acciones de protesta y disuasión (148), acciones de intervención noviolenta (51) y acciones de no cooperación (36). Las acciones más numerosas fueron las de protesta, entre las que se incluyen las manifestaciones y concentraciones públicas, registradas sobre todo en el sur del país, en las zonas bajo ocupación rusa, y durante las primeras semanas de la invasión.

A partir de abril, las manifestaciones se redujeron de forma drástica fruto de la represión, con detenciones arbitrarias y secuestros de activistas. Por el contrario, la resistencia adoptó una estrategia basada en acciones clandestinas, de desobediencia y no cooperación. Destacan, por ejemplo, iniciativas como las de colgar lazos de colores en los municipios, campañas de comunicación vía redes sociales, las cartas de dimisión firmadas por las direcciones de escuelas de Melitopol o la negativa de algunos docentes de dar clases con programas rusos.

Las acciones de intervención noviolenta se popularizaron al inicio de la invasión, con el bloqueo de tanques rusos por parte de la ciudadanía ucraniana y la construcción de barricadas. Estas acciones tuvieron un impacto directo, al hacer retroceder los objetivos militares de Rusia. El informe también constata que la resistencia civil no violenta contribuyó a frenar la invasión en el norte del país.

Recomendaciones

El informe incluye un decálogo de recomendaciones para gobiernos, organismos y sociedad civil de Ucrania y a nivel internacional, entre las que, apoyar material y financiero a las acciones de resistencia, crear programas de protección para activistas y de investigación de los crímenes de guerra, o incidir en el diseño de una seguridad que ponga en el centro a las personas y las comunidades.

El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra (colección Informes ICIP) es fruto de un proyecto conjunto con Novact y con la colaboración de la Friedrich-Schiller-University Jena y la ONG alemana Corridors. El trabajo está disponible en formato electrónico en catalán, castellano, inglés y ucraniano.

Como parte del mismo proyecto, se ha publicado una serie de videos sobre algunas de las experiencias de resistencia noviolenta, disponibles en la web del ICIP y en el canal ICIPTube.

Un informe del ICIP y Novact documenta 235 experiencias de resistencia noviolenta en Ucrania

Educació, Espanya vs Catalunya, Política, Societat

LA SEGREGACIÓ INVISIBLE DE LES UNIVERSITATS PÚBLIQUES

9 May, 2023 passerell Leave a comment

Hi ha cinc vegades més universitaris de Sarrià que de Nou Barris, i els estudiants provinents d’escoles privades es concentren en les carreres amb notes de tall més altes

Qui va a la universitat pública? D’on surten els alumnes que arriben a les carreres més buscades? Quines són les diferències entre municipis rics i pobres? CRÍTIC ha accedit a informació inèdita sobre l’origen acadèmic dels estudiants de cada universitat. I els resultats són molt lluny d’una distribució igualitària. Els graus més sol·licitats tenen més alumnes que venen de l’ensenyament privat. Els vuit centres de secundària més exitosos de Barcelona a l’hora de portar alumnes a la universitat pública són privats. I Sant Cugat del Vallès té més del doble de matriculats que Santa Coloma de Gramenet, tot i tenir menys habitants.

CRÍTIC ha tingut accés a la composició concreta de cada grau i de cada universitat mitjançant una petició de dret d’accés a la informació pública, que va ser parcialment denegada amb l’oposició del Consell Interuniversitari de Catalunya. Finalment, la Comissió de Garanties d’Accés a la Informació Pública (GAIP), després d’un informe favorable de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, va determinar que aquest mitjà havia de tenir accés al global de la informació. A l’hora de treballar-la, hem comptat amb la col·laboració de l’analista de dades Roger Sanjaume per extreure conclusions i realtizar les visualitzacions que acompanyen aquest article.

Sarrià – Sant Gervasi multiplica per cinc Nou Barris

El districte més benestant de Barcelona, Sarrià – Sant Gervasi, té 151.157 habitants, prop de 23.000 menys que Nou Barris, el districte més pobre. Per contra, d’acord amb les dades del curs 2019/2020, els alumnes provinents de Sarrià – Sant Gervasi que accedeixen a la universitat pública multipliquen per cinc els de Nou barris: 1.408 versus 272. De fet, tan sols dues escoles de titularitat privada de Sant Gervasi (la Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia i la Institució Cultural del CIC) ja aporten més estudiants a la universitat que tot el districte de Nou Barris.

Cal tenir en compte que les dades disponibles no indiquen directament el lloc on va créixer cada alumne, sinó on era el seu institut de secundària. Al primer districte, hi ha 33 centres on es pot estudiar batxillerat i 11 on es fa formació professional, i a Nou Barris en són només 19 i 12, respectivament. Els centres de secundària d’un districte poden estar acollint alumnes que visquin en altres zones de Barcelona o en municipis propers.

365 de Sant Cugat, 144 de Santa Coloma
Sant Cugat del Vallès i Santa Coloma de Gramenet comparteixen una mida semblant i la proximitat amb Barcelona. Segons el darrer cens, la ciutat vallesana tenia 92.977 habitants, cosa que suposa unes tres quartes parts de la població de Santa Coloma de Gramenet, amb 120.442 veïns. Tanmateix, la comparació per renda mitjana és molt desigual. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Sant Cugat és la ciutat més rica de Catalunya, i Santa Coloma, la tercera més pobra. 365 alumnes dels centres de secundària de la primera van accedir a la universitat pública en el curs 2019/2020. En canvi, des de Santa Coloma, en van ser només 144.

… … …

Privades a Barcelona, públiques a la resta de Catalunya: el perfil de les escoles líders

Quines són les escoles que més alumnes envien a la universitat pública? Segons les dades obtingudes per CRÍTIC, entre els 20 centres amb més futurs universitaris n’hi ha 12 de privats i 8 de públics. El contrast entre la capital i altres parts del territori és notori: a Barcelona els vuit centres que aporten més estudiants a la universitat pública són privats. En canvi, a Tarragona, a Lleida, a Reus, a Girona i a Igualada aquests instituts líders són públics. Val a dir que aquestes xifres estan influenciades per la mida de cada escola, de manera que no es poden considerar un indicador exacte de l’èxit acadèmic particular de cada centre.

… … …

https://www.elcritic.cat/dades/la-segregacio-invisible-de-les-universitats-112209

Política, Espanya vs Catalunya, pederàstia, Església Catòlica, Feixisme

NO VA D’HUMOR: VA DE CATALANOFÒBIA

1 May, 2023 passerell Leave a comment

SALVADOR CARDÚS I ROS
El 23 de febrer del 1988, al programa de Televisió Espanyola Viaje con nosotros que conduïa Javier Gurrutxaga, els Joglars d’Albert Boadella hi van fer un gag –amb molta fel– en què es parodiava el Barça, Jordi Pujol i la Moreneta. Es pot veure a YouTube. El programa de Gurrutxaga era fet amb una llibertat d’expressió profundament irreverent que ara seria difícil de repetir. Això sí: el programa només es va emetre entre gener i maig d’aquell any…

Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixecar molta polseguera a Catalunya. A més de les protestes esperables dels sectors més conservadors, del PP de Fernández Díaz a l’arquebisbat de Barcelona –llavors encara regit pel cardenal Narcís Jubany–, les queixes també van arribar de part d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan n’era secretari general Joan Hortalà. I aquest clima d’indignació va propiciar que hom es demanés si els catalans no teníem sentit de l’humor.

De llavors ençà, el context social i polític, la reputació pública de l’Església catòlica, el panorama dels canals i els estils televisius i, particularment, les expressions de l’humor, han canviat molt. Però allò que no ha canviat és la utilització de l’humor per posar-lo al servei dels combats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està passant de fa un parell de setmanes, ho ha tornat a posar en evidència. I entre el del Viaje con nosotros i aquest darrer, en tota la resta d’ocasions, s’ha repetit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.

Per tant, una cosa són els termes en què es presenta la polèmica pública i una altra cosa allò que realment pretén aconseguir. Vull dir que malgrat que el debat sol anar sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sensibilitat de determinats col·lectius, que són qüestions certament rellevants, la fabricació de la polèmica té uns altres objectius. Així, mentre es torna a parlar de si els catalans o els andalusos tenen sentit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sensibilitat religiosa –hi cauen de quatre potes des dels bisbes catalans fins al CAC–, la voluntat dels qui inflamen la indignació és estrictament d’ordre polític.

I és que cal entendre la dimensió política de l’humor. Un paper especialment rellevant quan la política està en hores baixes i té poca credibilitat. I és que ha arribat un punt en què l’humor polític és gairebé tota la informació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el principal constructor de les imatges i els perfils polítics que coneixen la majoria de catalans, i que obviant la seva dimensió còmica, es prenen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa parodiar.

A més, les crítiques que reben els programes d’humor –persecucions judicials incloses– també són polítiques. Ho prova el seu oportunisme en períodes electorals, ho prova que les indignacions només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indignació és terriblement insolidària– i ho prova l’ocultació que –de bona o mala fe– es fa del context general. Per exemple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afirmar que “només” els andalusos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols propis, quan els catalans devem ser dels pobles més autoparodiats, incloent-hi, naturalment, la Moreneta i la nostra televisió pública.

En aquest sentit, entrar a discutir quins són els límits de la llibertat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmascara el propòsit real de la indignació. Si es volgués parlar dels límits de la llibertat d’expressió, el més interessant seria observar de què no es pot fer broma en l’actualitat, quins són avui dia els col·lectius intocables i fins i tot quines són les fronteres entre l’humor i allò que es qualifica de delicte d’odi.

Tot i que en el cas del gag de Gurrutxaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia semblar que el debat era sobre l’ofensa de sentiments religiosos, en realitat es tractava de seguir inflant la catalanofòbia que tan útil és en períodes electorals. Així de simple.

https://www.lrp.cat/opinio/article/2280846-no-va-d-humor-va-de-catalanofobia.html

cultura, Educació, Política

Espanya és el segon país de la UE amb més universitaris a l’atur

29 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Un 8,6% dels joves universitaris espanyols estan a l’atur, el doble que la mitjana europea i només per davant de Grècia

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més percentatge de graduats universitaris en situació d’atur. En concret, el 8,6% estan a l’atur, una mica més del doble de la mitjana comunitària (4,2%), i només darrere de Grècia (10,6%). Aquestes són les dades que es desprenen de la consultora catalana JOBarcelona.

La generació Z

Més enllà de les dades d’ocupació, també es palpa la incertesa latent entre aquest col·lectiu. Així doncs, el 54% dels joves espanyols afronten un descontentament generalitzat amb el seu lloc de treball i estarien disposats a dimitir avui mateix, segons revelen les dades del Baròmetre de la Salut Mental d’Alan. Una tendència que concorda amb les conclusions i estudis de la generació Z. En aquest sentit, el mercat laboral és cada cop més competitiu i exigent i dificulta l’accés a la feina dels joves espanyols després dels estudis superiors o universitaris.

Fira del talent

Aquestes dades són la prèvia de la inauguració aquest proper dijous de l’esdeveniment de JOBarcelona al Palau Blaugrana, a través d’una fira que vol impulsar l’accés al mercat laboral per part dels estudiants o graduats recents. L’organització espera rebre una participació de més de 8.000 candidats participants on trobaran més de 2.000 ofertes de feina de més de 120 empreses i institucions capdavanteres a nivell nacional i internacional. Entre els conferenciants destaca Víctor Küppers , Pili Malagarriga, Juanita Acevedo, Celia Hil, Carlota Casado, Carlos Bella, Laura Llauder i Eva Sabater, entre molts d’altres.

L’accés a la feina, segons els estudis

Per nivells d’estudis, el primer trimestre del 2022 l’ocupació dels joves de 16-24 anys augmenta a tots els nivells d’estudis. L’augment ha estat més acusat en els nivells mitjà i alt, per als que augmenta en el darrer any un 33,5% i un 23,2%, respectivament, i menor al nivell d’estudis baix, amb un 19,4% d’augment. Cal destacar, no obstant, que entre els de 25 a 29 anys han estat els que tenen estudis baixos els que han experimentat l’augment més gran de l’ocupació registrat aquest trimestre, comparant amb el mateix trimestre de l’any passat, del 14,9 % davant el 4,7% els d’estudis alts i el 9,9% els d’estudis mitjans. El col·lectiu de joves amb nivell d’estudis mitjà-alt és el que ve presentant una evolució més favorable en relació amb el nivell d’ocupació, davant del comportament observat en el nivell baix, que és el que ha concentrat la pèrdua d’ocupació durant la pandèmia, per ser el que més creix aquest trimestre.

Però les dades es compliquen amb menys estudis. El primer trimestre del 2022 els joves fins a 29 anys al mercat de treball amb nivell educatiu baix, que suposen el 18% del total dels joves actius, continuen estant infrarepresentats a l’ocupació i al contrari sobrerepresentats a l’atur: constitueixen una mica menys de la quarta part dels ocupats d’aquesta edat (23,5%) i, tanmateix, representen més de la tercera part dels aturats joves (40,4%). Aquests joves amb baix nivell educatiu presenten unes taxes de feina més baixes: per als de fins a 24 anys la taxa d’ocupació se situa en el 15,8%, davant del 22,8% al nivell mitjà, mentre que en els joves de fins a 29 anys se situen el 26,3% i el 33,2%, respectivament.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/management/espanya-segon-pais-ue-universitaris-atur_1013895_102.html

biologia, ecologisme, Educació, medi ambient, Política, Reflexions, Societat

ILLES DE PLÀSTIC

23 Apr, 2023 passerell Leave a comment

¿QUÉ SON LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Una isla de plástico consiste en una agrupación de residuos no biodegradables, en su mayoría plásticos que flotan y que se acumulan y forman extensas balsas flotantes de basura en la mayoría de océanos.

Está claro que esto es un problema global muy serio, puesto que nos incumbe a todos los países del planeta. Una botella de plástico que cae al mar, puede acabar en la otra parte del mundo a lo largo de los años.

¿CONSECUENCIAS DE LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Estas islas de plástico son el peor enemigo de la vida en el planeta. Estos plásticos y microplásticos son ingeridos por los animales más pequeños que se alimentan cerca de la superficie, los cuales después son engullidos por sus depredadores de mayor tamaño (ciclo de la cadena alimenticia, el grande se come al pequeño), que también acaban afectados.

Además, en muchos de los equipos de pesca o redes fantasma abandonados, quedan atrapadas ballenas, tortugas, focas y todo tipo de animales. Se calcula que cada año los plásticos perjudican a 100.000 animales marinos.

A esto se le añade que estos fragmentos plásticos desprenden substancias tóxicas que afectan al agua y a los seres vivos que la habitan, y en consecuencia se introducen en la cadena trófica y pueden acabar en la dieta.

Análisis recientes demuestran que hay zonas donde se encuentra más concentración de plásticos que de plancton, ya que la gran concentración de plásticos imposibilitan la vida del fitoplancton (plancton fotosintético).

Desgraciadamente las cantidades de desechos vertidos al océano aumentan excepcionalmente cada año y se expanden a una velocidad vertiginosa. Si no ponemos fin al uso del plástico monouso para 2050 existirá más plástico que peces en el mar. De hecho el 90% de aves y especies marinas ya ha consumido plástico.

Otro problema que se ha descubierto recientemente es que, estos plásticos ya se encuentran en nuestro organismo. Se ha descubierto que el agua embotellada, la sal, el pescado, etc. contienen partículas de microplásticos que ni las propias plantas depuradoras pueden filtrar.

¿SOLUCIÓN A LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Muchos países han empezado a tomar políticas más restrictivas en relación con la producción de plásticos de un solo uso, como es el caso de Canadá o Kenia. Además, se han llevado a cabo muchas iniciativas como es la «Enviromental Cleanup Coalition» (Coalición para la limpieza del medio ambiente) o el laboratorio Gyre Island, las cuales han sido creadas por la empresa IMB, y consiste en la búsqueda y recogida de basura mediante drones.

Nosotros en Gravity Wave nos dedicamos precisamente a la limpieza del fondo de mares y océanos mediante un sistema de pesca sostenible. Nosotros operamos en el mar Mediterráneo que es el mar más contaminado de todo el mundo. Si quieres ver como pescamos estos plásticos, descubre nuestros certificados de la web, ya que tú también puedes ayudar a limpiar los mares.

El año 2017, la ONU Medio Ambiente lanzó su campaña Mares Limpios para inspirar a los gobiernos, las empresas y las personas a tomar medidas contra la contaminación plástica. ¿Te unes a la ola?

https://www.eltiempo.es/noticias/las-corrientes-marinas-y-su-estrecha-relacion-con-las-islas-de-basura

Islas de plástico. Un problema global

Política, Societat, Educació, llengua catalana, Espanya vs Catalunya, migrants, Feixisme, pobresa

Más del 60% de la población de Cataluña es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo

15 Apr, 2023 passerell Leave a comment

El 60,3% de la población actual de Cataluña es fruto directo e indirecto de la inmigración. En otras palabras, de los 6 millones de habitantes que hay actualmente en Cataluña, 3,6 millones son efecto directo o indirecto de los flujos inmigratorios de este siglo.

Esta es la principal conclusión del libro El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica, en el que la catedrática Anna Cabré ha materializado más de 33 años de estudio sobre la dinámica poblacional en Cataluña. Cabré también demuestra que incluso sin inmigración, la población catalana no habría decrecido….

https://elpais.com/diario/1999/10/02/catalunya/938826452_850215.html

¿Quién es excluyente?

Los políticos juegan a su antojo con los conceptos y las palabras, unas veces en contra del uso habitual que les damos el resto de los mortales y otras incluso en contra del mismo sentido común. Una de las palabras que se ha puesto de moda es excluyente , para acusarnos a los catalanes por nuestro deseo de dejar lo que algunos consideran el Jardín del Edén y nosotros un basurero indecente fruto de la tiranía de Franco y de la corrupción de sus cómplices.

Les recuerdo que hay 1,7 millones de andaluces emigrados a los que su tierra excluyó ; que Galicia deja fuera a millones de gallegos que tuvieron que marcharse; que el 40% de los extremeños son rechazados por la tierra donde nacieron.

Y podríamos añadir los más de 150.000 asturianos que viven fuera de Asturias, las comarcas de Aragón que han perdido hasta el 50% de su población, los millones de castellanos emigrados, los 130.000 canarios o los más de 500.000 exiliados por la Guerra Civil.

Sin embargo más del 60% de la población catalana es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo. Por tanto, juzguen ustedes mismos quienes son los excluyentes.

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20191206/472077936446/quien-es-excluyente.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Jo, terrorista

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

No sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos.

El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.

Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.

Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.

Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.

Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.

Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.

Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.

https://www.vilaweb.cat/noticies/jo-terrorista/

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Religió

Carrasco i Formiguera i el president Companys

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.

Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.

Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.

La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.

Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.

Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.

És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.

Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.

El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.

Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.

Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/carrasco-formiguera-president-companys-sergi-sol_1004598_102.html