Category Archives: Societat

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, família, Feixisme, llengua catalana, Política, Religió, Societat

Pastoral del bisbe Morgades sobre la llengua catalana a l’Església

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.

Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.

La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.

Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.

Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.

Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]

Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.

Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]

En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.

La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.

Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]

Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.

No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.

La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.

https://www.mhcat.cat/recursos_i_recerca/recursos_projectes/recursos_en_linia/memoria_documental_de_catalunya/1900_pastoral_del_bisbe_morgades_sobre_la_llengua_catalana_a_l_esglesia

Educació, Espanya vs Catalunya, llengua catalana, Política, Religió, Societat

Els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa.

Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès.

El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.

Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.

Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.

Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià.

Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.

Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?

El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.

Catedral de Tortosa. | Patrimoni Cultural Generalitat de Catalunya

Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià.

La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.

Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”.

Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe?

El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles.

El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat.

El bisbe electe de Tortosa, Sergi Gordo. | Foto: Arquebisbat de Barcelona

Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.

L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.

Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.

De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món.

Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.

Educació, Església Catòlica, interculturalitat, Política, Religió, Societat

Desenes de cristians empresonats a l’Iran: “Poden sortir de la presó si paguen les fiances o fan cursos de reeducació islàmica”

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Una església cristiana a Teheran, en una imatge d’arxiu. | Foto: Borna Ghasemi

Més de seixanta cristians de l’Iran han estat detinguts en contra de la seva voluntat aquests últims mesos. És la situació que s’ha viscut des del passat mes de juny en aquest país, i que ha situat els conversos de l’islam (i, també, armenis iranians) en la tessitura d’haver de fer front a elevades fiances per poder sortir de les presons on es troben tancats —o bé assistir a sessions teòriques de reeducació islàmica.

Quan falten poques setmanes perquè es commemori el primer aniversari de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, una dona iraniana d’origen kurd que va ser arrestada i torturada per la policia religiosa islàmica per no fer servir el seu hijab correctament, aquestes detencions han tingut lloc en ciutats com ara Teheran, Rasht i Orumiyeh i, en alguns casos, s’ha obligat els detinguts a abandonar el país.

Es tracta d’unes dades que han estat publicades per Article Eighteen, una plataforma que es dedica a documentar les repressions a les minories cristianes per part dels aiatol·làs. En aquest sentit, el seu director, Mansour Borji, ha parlat, en unes declaracions recollides per Ajuda a l’Església Necessitada, d’una “nova repressió de les llibertats civils” i ha afegit que l’enfocament repressiu imposat per les autoritats, inclosa la tornada a escena de l’anomenada “policia de la moral”, podria ser un “missatge tant nacional com internacional”.

Desenes de cristians empresonats a l’Iran: “Poden sortir de la presó si paguen les fiances o fan cursos de reeducació islàmica”

coaching, cultura, Educació, família, Reflexions, Religió, Societat, Testimonis

Dono gràcies cinc cops al dia

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Visitar l’àvia és ideologia?

Si tu em dius: “Arreglem el món!”, i fa un mes que no visites la teva àvia…, què dius que vols arreglar?

Fi de l’entrevista.

Un amic meu repeteix la falca “putavida!”, ijo li dic: “Canvia la t per una r, germà”.

Què guanyarà el seu amic si li fa cas?

Quelavidaeltractimillor.Silainsulta…

La vida el maltractarà?

Pensaments foscos condueixen a paraules ombrívoles, i a actes negatius. Tot anirà malament.

Com ho sap?

Vaig passar un període barallat amb elmón, tot era insofrible, i jo irascible. Fins que un dia … em vaig posar jo a fer el dinar.

Vol dir que no ho havia fet mai abans?

Mai. Jo era l’astre del hip-hop, el déu del rap, germà! A mi calia cuidar-me, estar per mi…

Es clar, es clar, als seus peus.

I va arribar la meva xicota de treballar, i vam dinar…i sobtadament tot va canviar, tot va fluir, tot anava bé, vam fer l’amor…

Què havia passat, allà?

M’ho vaig preguntar, sorprès: “Per què estic bé?”. I ho vaig veure: havia donat alguna cosa.

Molt poquet, de fet.

Sí, i tot va millorar! Ivaig començar a ser menys egoista. Com més amor dones, més bé estàs!

Com havia arribat a astre del hip-hop?

Als 11 anys vaig acompanyar el meu germà Sergio als seus assajos amb el seu grup de rap. Vaig saber tot d’una que allò era per a mi.

Per què ho va saber?

El volum dels bafles, la vibració dels baixos, la bateria…Impossible descriure la revelació. Jo llegia Bécquer: vaig rapejar unes rimes.

Les recorda?

“Ante aquel contraste de vida y misterios, de luz y tinieblas, yo pensé un momento: ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”.

Va pujar a l’escenari, doncs?

Amb tretze anys, i ja amb versos meus, en setmanes culturals escolars, i en una cançó tirotejava una professora …

Ai, el nen.

I els vaig dir als pares: “Jo no treballaré mai”.

No?

“Viuré sota una pomera, o de la caritat…, però no treballaré”. Es van preocupar, es clar.

El rap l’ha sustentat.

Als 18 anys em va deixar la nòvia, i el desamor em va destrossar: no la vaig cuidar,i vaig entendre que cap dona no té amo i vaig descobrir el molt que havia perdut.

Es canta el que es perd: Machado.

Es clar, em sortien cançons formidables… No he pres mai drogues, però com m’odiava! I em vaig refugiar en l’alcohol.

Inspiració … i autodestrucció?

Rap alcohòlic: el meu públic s’hi identificava molt! Un dia volia esborrar-me del món,i un altre dia menjar-me el món.

I avui, com va?

El món et menja a tu i toca gestionar aquesta derrota. Va arribar aquella depressió: havia deixat el grup, havia triat parella…

Què tenen a veure una cosa i l’altra?

Estar al grup Violadores del Verso em protegia. Una vegada sol, vaig témer no estar a l’altura, van venir fantasmes d’inseguretat…

I la parella?

En vaig triar una, la Numa: això implica no enamorar-me de cap altra, i la renúncia em va generar una íntima pena, una angoixa…

Ara està bé, Kase.O?

Estic al costat lluminós, l’alegria, l’amor, el somriure… Dono gràcies des que em llevo fins que em fico al llit, amb cinc alarmes.

Cinc alarmes?

Al mòbil em van sonant durant el dia cinc vegades i llegeixo això: “Dona gràcies”. Tinc aigua a l’aixeta, i calenta, i un préssec,i…

De tot, de tot. És veritat.

Per això no em permeto cap negativitat. La ment és molt poderosa: o la tens a favor teu, o ella t’anirà en contra i et fotrà.

Els meus fills em diuen que el rap a Espanya surt de vostè.

Agraeixo el respecte que se’m té encara. Fa trenta anys que hi sóc… i vull fer-ho més bé cada dia, sempre actualitzar-me, i divertir-me.

Què vol explicar-nos amb les seves cançons, Kase.O?

Que tinguis pietat de tu. “Et perds el que és bo, buscant l’error” ,dic a Tiranosaurus Rex, i afegeixo: “És per estimar, que servim”. Hem vingut a estimar. I a crear.

Molt espiritual, el veig.

Vaig sospesar ser sacerdot, de nen! Però va arribar un petó, una cigarreta… Em queda l’amor de Déu, la meva amistat amb Jesús. Saps per què va morir Bob Marley?

No.

El van matar, per profeta diví: dos discos més… i aixeca l’Àfrica! Posa’t al matí una cançó de Marley: t’alegra i t’arregla el dia! Componia inspirat per Déu.

I vostè?

Jo veig un taronger en flor o veig el mar… i els veig creats per l’amor de Déu. Tot creat per al teu gaudi. Jo veig això i m’agenollo.

Acomiadi’s ara amb un vers seu.

“Som el temps que ens queda”. Tu què en faràs?

Divertiments al Cruïlla
Em proposen d’entrevistar a Kase.O, de qui poc sabia, i resulta que els meus fills de vora els vint anys em fan saber que l’admiren des de fa anys i que tots els rapers espanyols actuals li tributen honors de pare del rap al nostre país, des de fa ja vint-i-cinc anys. Em trobo amb un artista filosòfic, que entén el seu art com una tècnica de millora col·lectiva. Des de fa anys publica el que anomena Divertimentos, cançons magnètiques i molt vivaces compostes a Saragossa. La terra de Goya, on també fa ioga (acabo de compondre ara un vers raper?): “Guardo l’equilibri sobre una cama,i no és fàcil…”. Actua aquí el 8 de juliol (Festival Cruïlla, a Barcelona), 10 de juliol (Múrcia), 14 d’octubre (Cadis), 8 d’octubre (Saragossa)..

https://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2021/06/29/pagina-48/390916537/pdf.html

biologia, Biotecnologia, cultura, Educació, intel·ligència artificial, medecina, Política, Religió, Societat, Tecnologia

“Part de l’elit global somia amb convertir-se en ‘Homo Deus’”

21 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Albert Cortina, urbanista, autor d’‘Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica’

Barceloní. Casat. Tinc dos fills que viuran de ple la revolucio de la intelligencia artificial. Llicenciat en Dret i Arquitectura. Ens hem de capacitar socialment i èticament per a la societat biotecnològica. Aposto per l’humanisme avançat. Crec que la transcendència ens configura com a éssers humans.

El transhumanisme és ciència o ciència-ficció?

És el nou paradigma tecnològic que aspira a aplicar les biotecnologies per crear un nou ésser humà posthumà.

En què es tradueix?

A superar la condició humana biològica. Els transhumanistes profetitzen que el posthumà serà per a l’humà el que l’humà ha estat per a tots els altres éssers vius de la Terra.

És pretendre molt.

Aquesta ideologia neix en l’àmbit anglosaxó, optimista i neoliberal, l’epicentre del qual és la Universitat de la Singularitat a Silicon Valley. Els seus objectius són la superlongevitat, la superintel·ligència i el superbenestar.

Jugar a ser déus?

Sí, una part de l’elit global somia amb convertir-se en Homo Deus, per això cal processar quantitats immenses de dades molt més enllà de la capacitat del cervell humà hibridant-nos amb la intel·ligència artificial.

Però què hi ha de realitat?

És un objectiu. La superlongevitat, per exemple, una de les apostes de Life Company fundada per Google (2013), planteja reptes socials immensos. Haurem de controlar que no tot acabi al servei de l’economia. Hem de prendre moltes decisions ètiques.

Quines creu que són les més essencials?

El disseny biotecnològic dels nens que han de néixer. Podrem decidir si eliminem la depressió, el dolor, potenciem la creativitat, la bellesa i fins i tot les experiències místiques.

La resposta sembla òbvia.

Soc partidari de l’humanisme avançat i m’estimo més parlar de la millora de tota la humanitat que de castes tecnològiques.

Deixarem de parir?

Ja s’han fet créixer embrions humans dins d’una placa de Petri durant dues setmanes. L’experiment es va interrompre per una determinació ètica de la comunitat científica. Un desenvolupament fetal totalment artificial canviaria la nostra condició de mamífers.

La tecnologia és imparable.

I ambivalent. A la Xina estan estudiant quins són els factors que defineixen els superdotats per, com amb les llavors transgèniques, crear ments superdotades. Es tracta d’un rendiment productivista molt lluny d’una visió integral de l’ésser humà.

Biologia sintètica?

Sí, i alguns van a la recerca de la consciència artificial. Ja hi ha robots que prenen decisions com el cotxe no tripulat, i en algun moment els robots humanoides prendran decisions ètiques de pes i el tema anirà evolucionant.

Em sona a ciència-ficció.

S’està desenvolupant la comunicació entre robots, i no podem garantir que en cert moment aquells robots autònoms i intel·ligents no canviïn el codi. Ho faran per simple eficiència? Prendran consciència que ho poden fer, perquè se sabran diferents, superiors…?

La por als robots és un clàssic.

Ho deia Stephen Hawking, i Nick Bostrom, filòsof d’ Oxford que als seus inicis va defensar el transhumanisme, però que als seus últims treballs sobre l’emergència de la superintel·ligència va repensar el tema. Tots dos han valorat els riscos existencials; i el tema també és a l’ONU.

La capacitat de crear i de transformar-nos a nosaltres mateixos és humana.

Però ens pot portar a la deshumanització. En el projecte Avatar 2045, impulsat pel magnat rus Dmitri Itsko, plantegen la consciència com a algoritmes que poden encarnar-se en suports hologràfics o de silici.

Que el cos mori però que la ment continuï vivint en un altre suport?

Sí, és com una nova visió de la reencarnació, de fet el Dalai-lama ha donat el seu suport a aquest projecte.

On s’ha de posar el límit?

No hi ha una resposta clara. La cosmovisió de les diferents societats humanes (agnòstica, cristiana, islàmica, budista…) ha d’arribar a un consens sobre els límits morals i ètics respecte a aspectes que ens interpel·laran.

Quin és el seu angle?

Cal tenir en compte la dimensió espiritual de la persona, perquè fins ara la visió científica ha estat molt racional i emotiva.

Emotiva?

Creen robots que imiten els afectes, però està clar que l’ànsia de transcendència no podran imitar-la. Haurem de posar damunt la taula quina és la nostra visió espiritual i no només material de l’ésser humà. Quan hibridem éssers humans i màquines haurem d’establir què és un ésser humà i què no ho és.

No sé si ho sabrem; Sòcrates continua sent més savi que nosaltres.

Ben cert, les humanitats no estan a l’altura de les preguntes, però ens les haurem de plantejar, perquè si no ho resoldran el poder econòmic, militar i polítiques no democràtiques.

Té raó.

Els transhumanistes consideren que l’eficiència ha de ser el nostre nord, però els humans no som més humans per ser més eficients. Cal connectar el cervell amb el cor, és a dir, amb la interioritat.

Ens enamorarem d’un robot?

Abyss Creations, de l’empresari Matt McMullen, ven ninots tremendament realistes de dones i homes amb total disposició a satisfer sexualment qualsevol humà. La robotització de la intimitat ja ha començat.

Optimisme
Pioner en la llei del paisatge a Catalunya, la seva visió optimista és que l’ésser humà canviant-se a si mateix podrà fer un gir a la degradació ambiental. Cortina, que defensa el desenvolupament integral de la persona, va encunyar el terme humanisme avançat quan en un seminari va ensopegar amb la visió transhumanista, que considera que l’ésser humà transcendirà tots els problemes creant una raça biotecnològica posthumana; dues cosmovisions oposades. Conjuntament amb el científic Miquel-Àngel Serra, ha obert un debat social i acadèmic per pensar sobre aquesta qüestió. Ha publicat quatre llibres sobre el tema; l’últim és Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica (Teconté, 2017).

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20180430/443142063705/part-de-lelit-global-somia-amb-convertir-se-en-homo-deus.html

Espanya vs Catalunya, Política, Societat

La topada de Bolaños amb Junts i la nova aritmètica parlamentària

12 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Amb quina facilitat l’aritmètica parlamentària canvia conceptes legislatius aparentment inamovibles. L’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol va obrir-ne la porta i, des d’aleshores, altres catedràtics s’han pronunciat en la mateixa direcció. Madrid és així, pot arribar a fer meravelles amb la mateixa rapidesa que et pot enredar amb un copet a l’esquena si et despistes.

M’expliquen, sorpresos a Madrid, que a la primera presa de contacte del ministre Félix Bolaños per parlar amb Míriam Nogueras, la representant de Junts al Congrés dels Diputats, de la confecció de la Mesa del Congrés, el representant socialista va quedar desconcertat perquè aquesta no li va assegurar el vot per a un diputat/a socialista per a la presidència. I que l’oferta del grup parlamentari propi no va ser suficient. Sense res més a dir, la conversa no va donar gaire més de si i queda el dubte de quina sensació van tenir tots dos. Sobretot Bolaños, que té l’encàrrec de Pedro Sánchez de construir-li una majoria que li permeti tenir el control de la Mesa de la cambra, la qual cosa avui està molt lluny de poder-li garantir.

Que aquest exemple serveixi per rebatre aquest cert estat d’ànim que tot serà molt fàcil per a Sánchez perquè ningú no té cap altra alternativa que facilitar-li els vots. Entre Sánchez o Vox, no hi ha dilema que valgui. I, certament, no hi ha dilema, llevat que el PP aconsegueixi emmordassar Vox en una negociació que té moltes cares. També per a Junts: arribar en les millors condicions a la batalla de la investidura que avui sembla molt llunyana.

Algunes peces s’han anat movent ja a Madrid. Per exemple, la de l’amnistia. Ja no es considera impossible ni es branda la Constitució per assegurar que és inviable, cosa que sí que se sostenia en la legislatura anterior. Amb quina facilitat l’aritmètica parlamentària canvia conceptes legislatius aparentment inamovibles. L’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol va obrir-ne la porta i, des d’aleshores, altres catedràtics s’han pronunciat en la mateixa direcció. Madrid és així, pot arribar a fer meravelles amb la mateixa rapidesa que et pot enredar amb un copet a l’esquena si et despistes.

Els socialistes hauran de refer la seva estratègia a la Mesa del Congrés i escollir entre pilotar una situació intermèdia amb joc per a algun partit perifèric o arriscar-se que sigui el PP qui s’ho fiqui a la butxaca. Avui, per a aquesta votació, Feijóo té 172 diputats i Sánchez, 171. Els diputats de Puigdemont no són encara de ningú i algú pot endur-se una sorpresa si no fa bé els deures. I fins al dijous dia 17 hi ha temps de sobres, però compte amb deixar les coses per a l’últim minut, perquè les amenaces o els xantatges no crec que funcionin. I és jugar amb foc.

https://www.elnacional.cat/ca/editorial/topada-bolanos-junts-jose-antich_1076370_102.html

Educació, psicologia, sexe & gènere, Societat

Història d’una presa inseminadora

11 Aug, 2023 passerell Leave a comment

Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere.

Diran que és anècdota, però, jurídicament, esdevé categoria el fet que un home autodeterminat dona i reclòs, per aquesta decisió, en una presó femenina deixi embarassada una altra reclusa. Potser si, més enllà de dir que se sent això o allò, el subjecte inseminador (aquesta és l’única qüestió sobre la qual no podem tenir cap dubte) hagués hagut de transitar morfològicament cap al que deia ser, l’embaràs hauria resultat materialment impossible, però ara ja no cal ni tan sols el dictamen d’un metge especialista en la matèria perquè se’ns aparegui una realitat paradoxal: que una dona, que ho és en exclusiva pel fet de dir-ho, pugui deixar embarassada una altra dona. Per descomptat, res d’això no és identificable directament amb les relacions sexuals que es produeixen entre les preses, encara que, evidentment, no és el mateix que aquestes relacions derivin d’una mútua tendència lèsbica o d’una simple necessitat, o que siguin obligades les que no ho són per les que exerceixen un poder sobre elles. El quadre general dona llum sobre una sèrie de qüestions de les quals ara parlar-ne sembla anatema i l’enunciat o debat de les quals condueixen a la condemna social de qui les planteja. Així doncs, som-hi.

En primer lloc, la dissolució del que és femení i el seu efecte sobre la lluita feminista. Probablement, aquest és el més obvi i compartit, a esquerra i dreta, dels efectes letals de la nova i dogmàtica perspectiva sobre la identitat sexual: si un és el que se sent, per començar, entra en la contradicció d’afirmar alhora que no existeixen (o no han d’existir) patrons definits per a homes i dones (el rosa no és de noies) per després dir que, entre altres coses, un@ es pot sentir el que vulgui (i que és noia qui té tendència al rosa). El concepte dona, les seves característiques físiques més estandarditzades (menys força, més resistència, menys talla i envergadura i un atavisme de subordinació a l’home) són les raons per a l’existència de la discriminació positiva a favor seu. Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere. En fi, que és una mica absurd l’acudit que les vaques blanques són meves… i les negres, també. S’ha de decidir si existeixen dues categories diferenciades i, a partir d’allà, actuar en coherència amb la decisió. Si s’adopta la filosofia queer, que parla del sexe com un constructe cultural, quin sentit té parlar de feminismes? Qui o què és ontològicament dona com per demanar la seva defensa, promoció, o reivindicació?

En segon lloc, el cas suposadament anecdòtic planteja una aproximació a la violència entre persones des d’una perspectiva diferent de la que planteja el feminisme i que ha acabat arrelant en la legislació: si una dona s’autodetermina home i lesiona la seva dona, amb qui manté una relació que per a ell és heterosexual i per a ella potser lèsbica, li han de ser aplicats els protocols de violència de gènere? I si la resposta és no, per què es discrimina entre l’home que pega a la seva dona i la dona que se sent home i pega a la seva dona? No hem dit que la persona és el que se sent? I si és que sí, per què entendre només masclista la dona que se sent home i pega a la seva dona i no a la dona lesbiana que pega a la seva parella, també dona? La confusió evident deriva, segons el meu parer, en una veritat: més enllà de l’educació en els valors d’igualtat i respecte entre les persones, i la lluita per erradicar els atavismes masclistes que continuen reproduint-se en les relacions socials i afectives, en l’àmbit penal, i com s’ha fet sempre, ha de castigar-se l’abús de superioritat, sigui físic o mental, d’una persona sobre una altra i en el seu cas, amb els agreujants de les relacions familiars en el sentit més ampli de la paraula, sigui per abusar o agredir, sobre infantesa, vellesa o en general vulnerabilitat. Però no entendre que la dona, com a categoria, és més vulnerable a l’agressió que l’home, també entès com a categoria, i sobretot en aquest nou context en què les esmentades categories es neguen. La filosofia queer es contradiu essencialment amb la construcció penal de la violència de gènere.

És evident la incapacitat de la legislació per baixar al cas particular, sobretot quan parlem de relacions humanes, però més encara quan el legislador manifesta desconeixement d’aquesta limitació estructural de la norma. L’exemple que fa saltar pels aires tota la verborrea política i el seu reflex jurídic en aquesta matèria seria el de la nostra presa inseminadora que hagués comès per la força l’acció. Com seria considerada aquesta violació? M’avergonyeix pensar que la resposta l’hauria de donar una dona, sigui Irene o Yolanda, se senti així o no, perquè jo sí que soc una dona, jo sí que formo part del col·lectiu femení i m’ofèn fins que digui prou haver d’admetre que elles (amb tots els seus invents) també formen part d’aquest club. Un club, per cert, en el qual es posi com es posi cadascú, milita la meitat de la humanitat. Ja saben, XX, XY.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/historia-presa-inseminadora-montserrat-nebrera_1075737_102.html

Educació, Espanya vs Catalunya, guerres, interculturalitat, migrants, pobresa, Política, Societat

España país de falsificaciones

29 Jul, 2023 passerell Leave a comment

España es el coladero de Europa de las falsificaciones

Las copias ilegales se expanden en el país, uno de los lugares de Europa donde más productos falsos se compran y hasta se fabrican y distribuyen

Uno de cada cinco españoles reconoce haber comprado deliberadamente productos falsificados. Hace dos años este porcentaje era de tan solo el 5%, con lo que el número de ciudadanos que adquieren falsificaciones se ha multiplicado por cuatro en poco más de tres años. En Europa esta práctica tan solo afecta al 13% de los consumidores, según los datos presentados por la agencia europea EUIPO esta misma semana. Spain is different.

No solo España es el segundo país europeo (detrás de Bulgaria) en consumo intencionado de copias ilegales, sino que en la franja de edad de entre 15 y 24 años el porcentaje se dispara, porque hasta la mitad del colectivo de jóvenes reconoce haber comprado a propósito falsificaciones.

Dos de cada cinco españoles admiten que tienen la intención de comprar bienes falsificados de forma deliberada

Esta lacra en España no es solo un problema de la demanda que hay para de este tipo de productos, sino de oferta. De acuerdo con los datos recogidos hace pocos días en la operación policial Fake Star, llevada a cabo en los últimos meses en toda Europa y coordenada en el territorio español por la Policía Nacional y la Guardia Civil, España es el segundo país europeo por valor de bienes incautados, con casi 23 millones de euros, especialmente ropa deportiva, artículos de lujo y calzado, en su mayoría procedentes de China, Hong Kong, Turquía y Vietnam.

Compradores intencionales de bienes falsificados en la UE

En porcentaje sobre el total

Junto a Hungría, España es el país europeo donde no solo se importan más bienes falsos, sino que es también lugar de ensamblaje y confección de los mismos, al contar con estructuras ocultas “en polígonos industriales, tiendas, almacenes y la complicidad de compañías de logística”, tal como reconocen fuentes policiales. Es decir, que el país cuenta con un sector de producción ilegal (con relevancia penal) in situ dentro del territorio.

Unos tristes récords que deberían encender la alarma social. ¿Faltan normas adecuadas? Mario Sol, abogado con décadas de experiencia en este sector, considera que “falta voluntad política de hacer uso de los medios policiales. Hay buenos controles en la frontera y de los centros de producción. Donde se falla es en el punto de venta, donde hay demasiada permisividad. Hay mucha demanda de productos falsos en determinadas zonas turísticas y, por el modelo económico español, esto hace que se encuentren fácilmente oferta y demanda. La consecuencia de todo ello es que, visto desde el resto de Europa, España transmite una imagen de cierta laxitud comparado con otros países”.

Valor económico de las copias ilegales incautadas en la UE 2021-2022

En millones de euros

“Nosotros creemos que no es un problema normativo, sino de educación”, opina Gerard Guiu, director de Andema, la asociación que defiende los derechos de marca de las empresas en España. Para convencer a los compradores de falsificaciones hay que hacer pedagogía. Y presentar argumentos concretos que a menudo a la hora de hacerse con una copia falsa las personas no tienen en cuenta. “No se trata solo de proteger la propiedad industrial de las empresas, sino de tutelar al consumidor. En ciertos productos, como cosmética o farmacia, se puede poner en riesgo la salud si no se compran productos originales y certificados, con trazabilidad. Lo mismo pasa con los juguetes de los niños. Los falsos están fabricados con piezas sin ningún tipo de garantía y podrían incluso llegar a ser peligrosos para los pequeños”, alerta Guiu. En este sentido, se puede poner el ejemplo (caso real) de unas alfombrillas para el coche que no eran reglamentarias y que se adquirieron en otros canales no oficiales: al engancharse con el pedal del acelerador, causaron un accidente.

Varios factores han agravado el fenómeno de las falsificaciones en los últimos años. Uno es el comercio electrónico. “Uno de los mayores problemas lo tenemos con la paquetería, especialmente con las compras que tienen lugar en internet con paquetes que llegan sin identificación del remitente”, explican desde Andema.

https://datawrapper.dwcdn.net/S9k99/

Otras circunstancias que han agravado esta lacra son la difusión de las redes sociales, que se han convertido en un canal de distribución (y también de promoción ) de copias ilegales (productos destinados sobre todo a los jóvenes más hedonistas y adictos al postureo). Un estudio de la EUIPO ha identificado que un 11% de las conversaciones sobre productos físicos podrían estar relacionadas con falsificaciones, y que un 35% de las conversaciones sobre contenidos digitales podrían estar vinculadas con la piratería.

El 71% de los que declaran comprar bienes falsificados lo hacen porque consideran que el precio del original es demasiado elevado

A ello se suma la creciente sofisticación tecnológica de las copias, que han alcanzado niveles cada vez más avanzados y que se asemejan al original, y la astucia de las bandas criminales, que consigue burlar la ley con mucha habilidad. Según varias fuentes del sector, una de las estrategias más comunes consiste en importar la mercancía falsa por un lado y el embalaje, con el correspondiente catálogo de etiquetas falsas, por el otro, para disimular el origen fraudulento del material y asegurarse así la posibilidad de ensamblar en un segundo momento sin despertar sospechas.

También el desarrollo de la economía globalizada ha impulsado el mercado de las copias. “A menudo los problemas se encuentran en las fábricas subcontratadas por las empresas titulares de los derechos, que están ubicadas en países en vías de desarrollo, o en Asia. Por ejemplo, descubrimos una planta en China que fabricaba para la marca original y al mismo tiempo producía copias falsas para mafias locales. Es también en estas plantas industriales, sujetas a controles blandos de calidad, donde se forman los criminales. Como el caso de aquellos trabajadores en Marruecos que aprendieron el negocio, se fueron a Turquía y montaron su propia actividad ilegal”, cuenta el letrado Mario Sol.

Los costes económicos anuales de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector

Los daños económicos son ingentes. Según el último informe disponible de la EUIPO (2020) sobre la situación de las violaciones de los derechos de propiedad intelectual, los costes económicos anuales estimados de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector. El mismo estudio estimaba que las industrias legítimas (legales) pierden anualmente 23.300 millones de euros en ventas directas (y 37.000 millones de euros en su conjunto) solo por tener que luchar contra la presencia en el mercado de productos pirateados. Hay datos que indican que una pyme cuyos derechos de propiedad industrial se hayan vulnerado tiene un 34% menos de probabilidades de supervivencia que las pymes que no hayan padecido una violación de sus derechos.

Estos menores ingresos se traducen, además, en una pérdida de empleo directo de 263. 196 trabajadores (que pasan a ser 373.476 para el conjunto de la UE), ya que los fabricantes y minoristas titulares de los derechos de propiedad industriales fabrican y venden menos de lo que habrían hecho de no existir la falsificación (y, por tanto, emplean a menos personas). Además, dado que los productores y vendedores de falsificaciones no pagan impuestos, cotizaciones sociales e IVA, se calcula que en la UE se dejan de recaudar cada año más de 7.000 millones de euros.

Tal vez cuesta percibir el daño que puede suponer adquirir un bien falsificado en un mercadillo, pero la percepción cambia cuando hablamos de productos más complejos. Hay ejemplos para todos los gustos; desde el Viagra comprado por internet (que no está sujeto a ningún control sanitario) a los rincones del deep web (los lugares recónditos de internet), que proporcionan enlaces a páginas donde se pueden comprar bienes falsos, lo que constituye un auténtico mercadillo virtual de lo ilegal, con el inconveniente de que estas plataformas se pueden quedar con los datos bancarios de la tarjeta. Se ha llegado a extremos, como maquinarias médicas y productos tecnológicos que han sido comprados en licitaciones públicas, poniendo en riesgo la seguridad informática de instituciones y hospitales.

Pese a todo ello, el último barómetro de percepción que elabora la EUIPO muestra que hay una minoría (pero que entre los jóvenes sube a la mitad) que considera aceptable comprar productos fake . ¿Sus motivos? El 71% lo hace porque lo considera aceptable “cuando el precio es demasiado alto” o “cuando no es disponible por vías legales (61%)” y “cuando la calidad no importa (61%)”. Peor todavía, la mitad (54%) de estos consumidores piratas defiende esta costumbre simplemente porque “todos los demás lo hacen”.

Paradójicamente, el 80% de los encuestados asegura que es consciente de que esta compra corre el riesgo de alimentar a bandas criminales y de que no hay ninguna garantía sobre la calidad del producto falso. La realidad es que hay una legión de ciudadanos que no puede resistirse al encanto de la copia ilegal. Y en España, tal como reflejan los datos, estos comportamientos se ven con total despreocupación. Y es un error.

Para no ceder ante la mercancía falsa, los consejos son sencillos. Si encuentras algo muy bonito, pero barato, lo más seguro es que sea falso; compra en webs que sean fiables, para proteger tus datos personales. En cuanto a las empresas, en la agencia europea EUIPO recomiendan que la protección mediante el registro de las marcas (y diseño industrial) pase a ser una de las prioridades, “cuando muchas pymes están más pendientes de temas fiscales u organizativos”.

Y, sobre este último punto, proporcionan una serie de datos positivos: protegerse conviene. Los sectores intensivos en derechos de propiedad industrial pagan salarios un 41% más elevados que el resto de sectores y hasta un 39% de todos los puestos de trabajo de la UE (81 millones) pueden atribuirse a estas actividades económicas.

“Tenemos un problema educativo”, sostiene Gerard Guiu, de Andema. “Hace años se creía impensable que se dejara fumar en los lugares públicos, pero se logró. Hoy se hace hincapié en la sostenibilidad y en el reciclaje. ¿Por qué no empezar a inculcar, sobre todo a los más jóvenes, la importancia de comprar productos originales?”, se pregunta.

“Dentro de unos años pasará lo mismo que pasaba con la música. Al principio, quien conseguía descargar ilegalmente canciones presumía de ello. Ahora no lo dice y en el fondo le da casi vergüenza. El objetivo es conseguir que con el producto falsificado pase lo mismo”. Del orgullo a la vergüenza.

Cuando el consumidor se siente perdonado

En 2020 se publicó un estudio pionero, Aportaciones de la psicología a la compra de productos falsificados, apoyado por el Ministerio de Industria, la Oficina Española de Patentes y Marcas, Andema y el Colegio de Psicología de Madrid. Elisabet Marina Sanz, profesora de la Universidad Europea de Madrid, fue la investigadora principal del trabajo. “Detrás de un acto de compra suele haber una presión grupal, una cierta deseabilidad social”, explica esta académica tras comentar los resultados del estudio EUIPO. “Hay que tener en cuenta los aspectos emocionales del ciudadano”, subraya. Cuando se habla de falsificaciones, no solo interviene el deseo aspiracional (mediante la compra) de pertenecer a un grupo (es el caso, por ejemplo, de un bolso de lujo), sino que el consumidor se beneficia de una cierta sensación de “inimputabilidad”.

“Si el acto de la compra no se penaliza –ni legalmente, con una multa, ni socialmente– el ciudadano que adquiere la copia falsa piensa que no está mal hacerlo. Su razonamiento es: ‘si es legal, entonces es que se permite. Y si se permite, quiere decir que es ético’”. Desde esta visión psicológica, sostiene esta investigadora, tratar de convencer al consumidor de que la defensa de la propiedad industrial representa para la sociedad un beneficio económico, incluso en términos de crecimiento del PIB, no supone un argumento convincente para quien, al hacerse con una falsificación, ya recibe un beneficio individual con el perdón (o más bien la complicidad) del conjunto de la sociedad.

El desarrollo de las redes sociales ha complicado todavía más la ecuación, porque los influencers pueden sugerir que para conseguir un buen outfit, ocultado bajo el filtro de la pantalla, tampoco hace falta conseguir ropa cara (y original) de marcas prestigiosas. Basta con conseguir copias bien hechas para aparentar y así nutrir el narcisismo creciente que triunfa en las redes.

De hecho, los estudios demuestran que tampoco hay un vínculo directo entre poder adquisitivo y compra de falsificaciones. A veces se gasta en una copia ilegal para ahorrar, pero muchas veces se hace… simplemente porque se puede hacer. “Si hasta en un mercadillo en la calle de una zona turística es posible encontrar mercancía falsa, cualquiera puede sentirse de alguna manera legitimado a llevar a cabo el acto de compra, sin culpabilidad alguna”, pone como ejemplo Elisabet Marina Sanz.

Si en el estudio de la EUIPO la gran mayoría (80%) reconoce los perjuicios que causa a la economía hacerse con falsificaciones, la realidad es que muchos caen en la tentación de la piratería. Lo que se dice y lo que se hace no siempre coincide. Somos seres humanos.

Lloret, Jaén, Benidorm, Murcia…

Operacion Fake Stars

En la Operación Fake Stars, llevada a cabo en el 2021 con fuerzas del orden de varios países europeos, se realizaron más de 3.900 inspecciones y se confiscaron prendas de vestir, calzado y accesorios falsificados relacionados con 258 marcas por un valor estimado de 87 millones de euros. Este amplio dispositivo llevado a cabo en toda Europa condujo a la detención de 378 personas y contó con la cooperación de 17 países. En lo que se refiere a España, los resultados se hicieron públicos este mes de junio. En este marco, hubo varias operaciones locales con distintos nombres –Bambos, Mare, Vega, Rosemary y Rebastion– que afectaron a varias ciudades de la Península. Vamos por orden.
En Bambos se desmanteló una organización criminal, formada por personas de Bélgica, España y Paraguay. Se custodiaban prendas en un almacén en Archena, en la provincia de Murcia. Encontraron 10.000 zapatos y vestidos falsos y unos 16.000 logos de marcas empresariales listos para ser aplicados en el packaging o en los productos. Desde este lugar vendían directamente a distribuidores. También comercializaban copias falsas mediante redes sociales como Instagram y Facebook. Se detectaron hasta 34 violaciones de derechos de marca.
En el caso de Mare, tras la denuncia de varias empresas la operación afectó a una veintena de puntos comerciales en la zona turística de Lloret de Mar, que comercializaban ropa deportiva y bolsos parecidos por fuera a los originales y que también almacenaban en los mismos locales, para llevar a cabo unas ventas just in time. Se detuvo a 16 personas. La mayoría de los clientes eran turistas que ignoraban el origen y la naturaleza de las prendas.
En Vega se descubrió que dos compañías ubicadas en la localidad de Albatera (Alicante) proveían de falsificaciones a la región alrededor de Benidorm. En este caso también se incautó una impresora digital de tinta, que servía para la aplicación de copias de marcas. En total se confiscaron casi 18.000 prendas.
En Rosemary todo empezó cuando una empresa denunció que un perfil en Instagram con 200.000 seguidores vendía (con una licencia ilegal) copias falsas de sus bienes. La organización criminal escondía los productos en Murcia y Barcelona, donde también producían material Se encontró dinero y material informático y serigráfico.
En la operación Rebastion, la investigación fue llevada a cabo por la policía de Jaén. Descubrieron una infraestructura que funcionaba desde hacía años. Los criminales se desplazaban en coches de lujo y así fue como llamaron la atención de los investigadores.

https://www.lavanguardia.com/economia/20230727/9137105/inversor-privado-concentra-21-inversion-sector-inmobiliario-espanol-primer-semestre.html

España, segundo país de la UE que más falsificaciones compra, solo por detrás de Bulgaria

https://www.lavanguardia.com/vida/20230612/9034260/espana-segundo-pais-ue-mas-falsificaciones-compra-detras-bulgaria.html

Detenidas 39 personas por importar y distribuir productos falsificados para el top manta

https://www.lavanguardia.com/vida/20230726/9134593/detenidas-39-personas-importar-distribuir-productos-falsificados-top-manta.html

cultura, Espanya vs Catalunya, Esport, Feixisme, guerres, Política, Societat

Josep Sunyol, el president del Barça assassinat pels franquistes

17 Jul, 2023 passerell Leave a comment

Recordem aquest home clau del barcelonisme, de la premsa catalanista i del nacionalisme progressista durant els anys vint i trenta del segle passat i reconstruïm la seva tràgica mort a la serra de Guadarrama

Nascut el 21 de juliol del 1898, Josep Sunyol era l’hereu d’una de les fortunes més importants de Barcelona. El seu pare, Josep, i el seu oncle, Ildefons, eren els propietaris de la Compañía de Indústrias Agrícolas, una empresa que va tenir la visió d’extreure el sucre de la remolatxa quan, tancat el mercat de Cuba, d’altres tractaven debades de plantar canya de sucre a la Península. Així, si a l’anarcosindicalista Salvador Seguí se l’anomenava ‘el Noi del Sucre’ pel costum de menjar-se els terrossos dels cafès, a Sunyol se l’anomenava ‘l’Altre Noi del Sucre’ a causa del negoci familiar.

Sunyol va estudiar a les Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni, un dels primers edificis que havia estat cremat durant la Setmana Tràgica. El batxillerat el va fer a l’Institut Barcelona i els estudis de Dret, a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar com a advocat el novembre del 1920. Va entrar tot seguit a treballar en el negoci familiar i es va casar amb Glòria Soler, filla d’una altra família barcelonina acomodada, amb qui només tindria un fill que es diria Josep, com el seu pare i com ell.

Es va fer soci del Barça l’any 1925, arran de la clausura del Camp de les Corts per la xiulada a l’himne espanyol

**La Guàrdia Civil davant del Camp de les Corts el 14 de juny del 1925, el dia de la xiulada**

Sunyol es va fer soci del FC Barcelona l’any 1925 arran de la clausura del Camp de les Corts durant sis mesos decretada pel capità general de Catalunya, Milans del Bosch. D’aquest episodi -clau per entendre per què el Barça és “més que un club”-, la censura va impedir que en parlessin els diaris de l’època. Si en coneixem els detalls és, en bona part, pel relat que anys més tard en va fer ‘La Rambla’. Era el 14 de juny del 1925. Al Camp de les Corts jugaven el Barcelona i el Júpiter. Hi havia 14.000 espectadors. A la llotja presidia Joan Gamper, que tenia com a convidats els exministres Francesc Cambó i Joan Ventosa. També hi era convidada la banda de música d’una esquadra anglesa que havia recalat a Barcelona i que, abans de començar el partit, en homenatge als locals, va interpretar el que suposava que era l’himne del país: la Marcha Real. En escoltar l’himne espanyol, el públic va fer una gran xiulada —una reacció que comportaria el tancament del camp i l’exili del mateix Gamper. Arran d’aquest episodi, Sunyol i molts altres s’alinearen amb el barcelonisme. Sunyol es va fer soci del club i, el juny del 1928, es va incorporar a la junta directiva liderada per Arcadi Balaguer.

Va abandonar Acció Catalana per intergrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià

**Sunyol a la llotja del FC Barcelona amb Lluís Companys** SÀPIENS

En els mesos previs a l’arribada de la República, Sunyol va tenir una activitat frenètica: escrivia articles i pronunciava conferències a favor del règim que esperaven. En un acte a Manresa va dir: “Si com a homes hem de ser republicans, com a catalans ho hem de ser deu vegades”. En un article de l’1 de setembre del 1930 va escriure una de les seves frases més celebrades: “Cambó ha dit: ‘República? Monarquia? Catalunya!’ Si l’important és Catalunya, doncs Catalunya! I per tant, República!”. La revista satírica ‘El Be Negre’ ho replicaria dient: “Catalunya? República? Sucre! I per tant Josep Sunyol!”. Va ser aleshores quan ‘l’Altre Noi del Sucre’ va deixar el seu partit fins aleshores, Acció Catalana, i va integrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià.

Dies frenètics a la Barcelona republicana
En certs ambients, s’especulava que Sunyol podia ser candidat a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Sunyol ho va desmentir a ‘La Rambla’. Era del parer, però, que els esportistes havien de formar part de les llistes per defensar els “ideals de l’esport”. Segons Sunyol, Barcelona necessitava “instal·lacions esportives a Montjuïc, creació de gimnasos i piscines municipals, perquè els ciutadans mancats de recursos també poguessin gaudir de la cultura física igual que els que tenen accés a clubs aristocràtics”.

Com a diputat al Parlament espanyol, va ser un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República
No es va presentar a les municipals, però sí a les eleccions a diputat al Parlament espanyol amb un excel·lent resultat. Ja elegit, va convertir-se en un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República. Va tenir un paper crucial després dels fets del Sis d’Octubre del 1934. Mentre que el Govern de la Generalitat i molts líders d’ERC van ser empresonats després que Lluís Companys declarés l’Estat Català, ell es va salvar d’anar a la presó perquè no es trobava al país. Tan bon punt va arribar, però, es va posar a organitzar una campanya per alliberar les autoritats empresonades pel govern de Madrid.

El 1935 es va convertir en president del Barça

**Josep Sunyol presidint un acte esportiu** ANC / FONS CASAS I GALOBARDES

El 1935 va ser elegit president del FC Barcelona. Aquest club vivia, a mitjan anys trenta, una greu crisi econòmica i social que, per a molts socis, només ell podia superar. La seva elecció no va estar absenta de polèmica. ‘La Veu de Catalunya’, el diari de la Lliga, l’acusava de voler polititzar el club. El cert és, però, que amb Sunyol el Barcelona va fer uns quants fitxatges importants i es va redreçar la gestió econòmica i esportiva. Amb només un any a la presidència, no va tenir temps de deixar massa empremta. Però sí que va propiciar la celebració dels triomfs culés a Canaletes. I és que la redacció de ‘La Rambla’ tenia la seu en el número 13 del passeig barceloní (avui hi ha el bar Núria). I com que l’any 1936 no hi havia la immediatesa dels mitjans de comunicació actuals, al balcó del diari penjaven una pissarra amb els resultats dels partits quan el Barça jugava fora de casa. Per això les concentracions blaugranes tenen lloc en aquest racó de la ciutat.

L’agost del 1936 va voler veure el front de guerra amb els seus propis ulls a la serra de Guadarrama, on va ser afusellat

Pàgina de l'acta de la Junta Directiva del Barça del novembre del 1937, on es nomena Francesc Casals president accidental del Club davant l’‘absència’ de Sunyol — **Pàgina de l’acta de la Junta Directiva del Barça del novembre del 1937, on es nomena Francesc Casals president accidental del Club davant l’‘absència’ de Sunyol** F.C. BARCELONA

Només va poder presidir l’entitat blaugrana durant un any perquè el 6 d’agost del 1936 -menys de tres setmanes després de l’esclat de la Guerra Civil- Sunyol va voler anar a veure el front de guerra amb els seus propis ulls. El dia abans havia llegit en els diaris unes cròniques massa optimistes sobre la posició de les tropes republicanes a Guadarrama. Les cròniques informaven, entre d’altres, que la Casilla de la Muerte estava en poder dels republicans. A la primeria d’agost del 1936, la serra de Guadarrama, un lloc d’importants enfrontaments armats ben a prop de Madrid, s’havia convertit en una visita obligada per a molts dirigents republicans. Hi viatjava en un Ford negre amb una bandereta catalana en companyia del periodista Pere Ventura, un tinent de milicians i el xofer. Al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid-la Corunya (per on van enfilar la serra), on hi havia una “Casilla de Peón Caminero”, anomenada ja abans de la guerra “Casilla de la Muerte” per ser un punt negre de la carretera, la presència d’una trentena d’uniformats va fer que s’aturessin.

La detenció
“Viva la República!” va cridar Sunyol. L’alferes el va respondre amb una salutació similar i els va invitar a entrar a la Casilla. Sunyol els va fer una descripció de la manera com lluitaven les forces catalanes al front d’Aragó i la confiança que tenien d’aconseguir els objectius immediats d’Osca i Saragossa. També els va manifestar que els portava l’adhesió més sincera de Catalunya i volgué encoratjar-los a prosseguir amb fermesa la lluita. Els va notificar el fracàs del cop a Catalunya i els féu saber que estava convençut que la victòria republicana era qüestió de dies… Moments després, i segons les informacions que va publicar el diari ‘El Adelantado de Segovia’, els fets es van precipitar i “los cuatro visitantes fueron encañonados. Se les hizo levantar las manos, siendo cacheados. Les fueron recogidas tres pistolas, dinero en billetes y monedas de plata y documentación abundante”.

L’execució
Els quatre visitants es van adonar massa tard que, malgrat portar els mateixos uniformes que els soldats republicans, els homes que els havien aturat a la Casilla de la Muerte no eren precisament partidaris fidels a la República. Segons el diari ‘ABC’, una vegada dins la Casilla, i després que aquells uniformats els escorcollessin i els sostraguessin els diners i la documentació, es va formar un piquet de 15 soldats per executar-los. Fou aleshores quan Sunyol va etzibar el seu carnet de diputat i va voler fer valdre l’autoritat que això comportava, mentre Pere Ventura intentava defensar-se dient que ell només era periodista. L’oficial feixista va replicar a Ventura que allà el que els calia eren homes amb un fusell i no pas amb una ploma. Abans que sonés la descàrrega, els quatre es van abraçar i Sunyol i Ventura encara van tenir temps de cridar: “Visca la República! Visca Catalunya lliure!”.

Després d’hores d’incertesa i de dos dies de recerca, el 9 d’agost el diari ‘La Rambla’ va publicar la notícia de la seva mort.

L’expedient del tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona
Que Sunyol fos assassinat en els primers dies de la guerra no va evitar que el 26 de setembre del 1939 el tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona li obrís un expedient, alimentat per múltiples informes policials. L’expedient no es tancaria fins a l’11 de juliol del 1944 davant l’òbvia incompareixença de Sunyol. Per als instructors de l’expedient estava demostrat que Josep Sunyol era “un comunista, separatista, responsable del marcado rumbo antiespañol del F. C. Barcelona”.

https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/guerra-civil-i-franquisme/buscant-sunyol-l-altre-president-afusellat_10340_102.html

economia, Educació, Espanya vs Catalunya, pobresa, Societat

Creix un 10% el nombre de superrics a Espanya

7 Jul, 2023 passerell Leave a comment

Més de 12.000 contribuents va declarar rendiments superiors als 601.000 euros

Més de 12.000 contribuents espanyols (un total de 12.178) va declarar rendiments de feina en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) superiors als 601.000 euros anuals l’any 2021, el que suposa un increment proper al 10% respecte a l’exercici anterior –any de l’esclat de la pandèmia–, segons l’última estadística de declarants de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) corresponent a l’exercici 2021 publicada aquest dilluns per l’Agència Tributària.

Malgrat suposar una xifra molt baixa respecte al total de declarants d’aquest impost al país (un grup molt reduït que copa el 0,06% de tots els declarants), entre l’inici de la crisi econòmica l’any 2007 i el passat 2021, els contribuents que han declarat rendes superiors als 600.000 euros han augmentat un 15% en comparació amb els 10.580 declarants que tenien aquestes rendes fa més d’una dècada.

Rendiments per trams

En canvi, la major part dels contribuents (4,5 milions, el 20,5% del total) va declarar uns rendiments d’entre 12.000 euros i 21.000 euros i uns altres 4,4 milions, rendiments d’entre 30.000 euros i 60.000 euros (20,04% del total).

A més, 3,7 milions de contribuents (el 16,96%) va declarar rendiments entre 21.000 euros i 30.000 euros, mentre que uns altres 3,3 milions (el 14,84%) van declarar entre 1.500 eros i 6.000 euros anuals en rendes de feina. Uns altres 2,2 milions de treballadors (el 10,02%), van declarar entre 6.000 euros i 12.000 euros.

Del seu costat, 1,4 milions de liquidacions d’IRPF (el 6,46% del total) es van situar en el tram més baix, entre 0 euros i 1.500 euros per a tot l’any, mentre que un total d’1,4 milions de declaracions, el 6,45% del total, va registrar un resultat de la declaració negatiu o zero, on s’inclouen els perceptors de l’Ingrés Mínim Vital (IMV).

Contribuents amb rendes més altes

En la part més alta de la taula, els contribuents que van declarar entre 60.000 i 150.000 euros van ser un total de 906.910 persones (el 4,11% del total), i els que van tenir rendiments entre els 150.000 euros i els 600.000 van ser 123.314 (el 0,56% del total).

D’aquesta forma, i sumant també als que declaren més de 600.000 euros, el conjunt de contribuents amb rendes més altes als 60.000 euros va superar el 2021 el milió, després d’incrementar-se un 14% més respecte a l’any 2020. D’acord amb l’estadística dels declarants d’IRPF de l’any 2021, es van presentar un total de 22.048.548 liquidacions, la qual cosa suposa un 1,9% més, en un any marcat per la recuperació econòmica després de l’impacte de la pandèmia.

Les retribucions dineràries de rendiments del treball inclouen el percebut en concepte de salari, pensió o prestació de desocupació, però no altres ingressos com els procedents d’activitats econòmiques, rendiments del capital o guanys patrimonials.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/economia/creix-10-nombre-rics-espanya_1055298_102.html