Amb quina facilitat l’aritmètica parlamentària canvia conceptes legislatius aparentment inamovibles. L’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol va obrir-ne la porta i, des d’aleshores, altres catedràtics s’han pronunciat en la mateixa direcció. Madrid és així, pot arribar a fer meravelles amb la mateixa rapidesa que et pot enredar amb un copet a l’esquena si et despistes.
M’expliquen, sorpresos a Madrid, que a la primera presa de contacte del ministre Félix Bolaños per parlar amb Míriam Nogueras, la representant de Junts al Congrés dels Diputats, de la confecció de la Mesa del Congrés, el representant socialista va quedar desconcertat perquè aquesta no li va assegurar el vot per a un diputat/a socialista per a la presidència. I que l’oferta del grup parlamentari propi no va ser suficient. Sense res més a dir, la conversa no va donar gaire més de si i queda el dubte de quina sensació van tenir tots dos. Sobretot Bolaños, que té l’encàrrec de Pedro Sánchez de construir-li una majoria que li permeti tenir el control de la Mesa de la cambra, la qual cosa avui està molt lluny de poder-li garantir.
Que aquest exemple serveixi per rebatre aquest cert estat d’ànim que tot serà molt fàcil per a Sánchez perquè ningú no té cap altra alternativa que facilitar-li els vots. Entre Sánchez o Vox, no hi ha dilema que valgui. I, certament, no hi ha dilema, llevat que el PP aconsegueixi emmordassar Vox en una negociació que té moltes cares. També per a Junts: arribar en les millors condicions a la batalla de la investidura que avui sembla molt llunyana.
Algunes peces s’han anat movent ja a Madrid. Per exemple, la de l’amnistia. Ja no es considera impossible ni es branda la Constitució per assegurar que és inviable, cosa que sí que se sostenia en la legislatura anterior. Amb quina facilitat l’aritmètica parlamentària canvia conceptes legislatius aparentment inamovibles. L’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol va obrir-ne la porta i, des d’aleshores, altres catedràtics s’han pronunciat en la mateixa direcció. Madrid és així, pot arribar a fer meravelles amb la mateixa rapidesa que et pot enredar amb un copet a l’esquena si et despistes.
Els socialistes hauran de refer la seva estratègia a la Mesa del Congrés i escollir entre pilotar una situació intermèdia amb joc per a algun partit perifèric o arriscar-se que sigui el PP qui s’ho fiqui a la butxaca. Avui, per a aquesta votació, Feijóo té 172 diputats i Sánchez, 171. Els diputats de Puigdemont no són encara de ningú i algú pot endur-se una sorpresa si no fa bé els deures. I fins al dijous dia 17 hi ha temps de sobres, però compte amb deixar les coses per a l’últim minut, perquè les amenaces o els xantatges no crec que funcionin. I és jugar amb foc.
Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere.
Diran que és anècdota, però, jurídicament, esdevé categoria el fet que un home autodeterminat dona i reclòs, per aquesta decisió, en una presó femenina deixi embarassada una altra reclusa. Potser si, més enllà de dir que se sent això o allò, el subjecte inseminador (aquesta és l’única qüestió sobre la qual no podem tenir cap dubte) hagués hagut de transitar morfològicament cap al que deia ser, l’embaràs hauria resultat materialment impossible, però ara ja no cal ni tan sols el dictamen d’un metge especialista en la matèria perquè se’ns aparegui una realitat paradoxal: que una dona, que ho és en exclusiva pel fet de dir-ho, pugui deixar embarassada una altra dona. Per descomptat, res d’això no és identificable directament amb les relacions sexuals que es produeixen entre les preses, encara que, evidentment, no és el mateix que aquestes relacions derivin d’una mútua tendència lèsbica o d’una simple necessitat, o que siguin obligades les que no ho són per les que exerceixen un poder sobre elles. El quadre general dona llum sobre una sèrie de qüestions de les quals ara parlar-ne sembla anatema i l’enunciat o debat de les quals condueixen a la condemna social de qui les planteja. Així doncs, som-hi.
En primer lloc, la dissolució del que és femení i el seu efecte sobre la lluita feminista. Probablement, aquest és el més obvi i compartit, a esquerra i dreta, dels efectes letals de la nova i dogmàtica perspectiva sobre la identitat sexual: si un és el que se sent, per començar, entra en la contradicció d’afirmar alhora que no existeixen (o no han d’existir) patrons definits per a homes i dones (el rosa no és de noies) per després dir que, entre altres coses, un@ es pot sentir el que vulgui (i que és noia qui té tendència al rosa). El concepte dona, les seves característiques físiques més estandarditzades (menys força, més resistència, menys talla i envergadura i un atavisme de subordinació a l’home) són les raons per a l’existència de la discriminació positiva a favor seu. Sense una categoria definida de dona, no hi ha joc per discriminar en les competicions esportives, ni per a la separació a les presons o als banys, ni per a res que tingui a veure amb identificar i distingir els uns de les altres, per exemple, la violència de gènere. En fi, que és una mica absurd l’acudit que les vaques blanques són meves… i les negres, també. S’ha de decidir si existeixen dues categories diferenciades i, a partir d’allà, actuar en coherència amb la decisió. Si s’adopta la filosofia queer, que parla del sexe com un constructe cultural, quin sentit té parlar de feminismes? Qui o què és ontològicament dona com per demanar la seva defensa, promoció, o reivindicació?
En segon lloc, el cas suposadament anecdòtic planteja una aproximació a la violència entre persones des d’una perspectiva diferent de la que planteja el feminisme i que ha acabat arrelant en la legislació: si una dona s’autodetermina home i lesiona la seva dona, amb qui manté una relació que per a ell és heterosexual i per a ella potser lèsbica, li han de ser aplicats els protocols de violència de gènere? I si la resposta és no, per què es discrimina entre l’home que pega a la seva dona i la dona que se sent home i pega a la seva dona? No hem dit que la persona és el que se sent? I si és que sí, per què entendre només masclista la dona que se sent home i pega a la seva dona i no a la dona lesbiana que pega a la seva parella, també dona? La confusió evident deriva, segons el meu parer, en una veritat: més enllà de l’educació en els valors d’igualtat i respecte entre les persones, i la lluita per erradicar els atavismes masclistes que continuen reproduint-se en les relacions socials i afectives, en l’àmbit penal, i com s’ha fet sempre, ha de castigar-se l’abús de superioritat, sigui físic o mental, d’una persona sobre una altra i en el seu cas, amb els agreujants de les relacions familiars en el sentit més ampli de la paraula, sigui per abusar o agredir, sobre infantesa, vellesa o en general vulnerabilitat. Però no entendre que la dona, com a categoria, és més vulnerable a l’agressió que l’home, també entès com a categoria, i sobretot en aquest nou context en què les esmentades categories es neguen. La filosofia queer es contradiu essencialment amb la construcció penal de la violència de gènere.
És evident la incapacitat de la legislació per baixar al cas particular, sobretot quan parlem de relacions humanes, però més encara quan el legislador manifesta desconeixement d’aquesta limitació estructural de la norma. L’exemple que fa saltar pels aires tota la verborrea política i el seu reflex jurídic en aquesta matèria seria el de la nostra presa inseminadora que hagués comès per la força l’acció. Com seria considerada aquesta violació? M’avergonyeix pensar que la resposta l’hauria de donar una dona, sigui Irene o Yolanda, se senti així o no, perquè jo sí que soc una dona, jo sí que formo part del col·lectiu femení i m’ofèn fins que digui prou haver d’admetre que elles (amb tots els seus invents) també formen part d’aquest club. Un club, per cert, en el qual es posi com es posi cadascú, milita la meitat de la humanitat. Ja saben, XX, XY.
España es el coladero de Europa de las falsificaciones
Las copias ilegales se expanden en el país, uno de los lugares de Europa donde más productos falsos se compran y hasta se fabrican y distribuyen
Uno de cada cinco españoles reconoce haber comprado deliberadamente productos falsificados. Hace dos años este porcentaje era de tan solo el 5%, con lo que el número de ciudadanos que adquieren falsificaciones se ha multiplicado por cuatro en poco más de tres años. En Europa esta práctica tan solo afecta al 13% de los consumidores, según los datos presentados por la agencia europea EUIPO esta misma semana. Spain is different.
No solo España es el segundo país europeo (detrás de Bulgaria) en consumo intencionado de copias ilegales, sino que en la franja de edad de entre 15 y 24 años el porcentaje se dispara, porque hasta la mitad del colectivo de jóvenes reconoce haber comprado a propósito falsificaciones.
Dos de cada cinco españoles admiten que tienen la intención de comprar bienes falsificados de forma deliberada
Esta lacra en España no es solo un problema de la demanda que hay para de este tipo de productos, sino de oferta. De acuerdo con los datos recogidos hace pocos días en la operación policial Fake Star, llevada a cabo en los últimos meses en toda Europa y coordenada en el territorio español por la Policía Nacional y la Guardia Civil, España es el segundo país europeo por valor de bienes incautados, con casi 23 millones de euros, especialmente ropa deportiva, artículos de lujo y calzado, en su mayoría procedentes de China, Hong Kong, Turquía y Vietnam.
Compradores intencionales de bienes falsificados en la UE
En porcentaje sobre el total
Junto a Hungría, España es el país europeo donde no solo se importan más bienes falsos, sino que es también lugar de ensamblaje y confección de los mismos, al contar con estructuras ocultas “en polígonos industriales, tiendas, almacenes y la complicidad de compañías de logística”, tal como reconocen fuentes policiales. Es decir, que el país cuenta con un sector de producción ilegal (con relevancia penal) in situ dentro del territorio.
Unos tristes récords que deberían encender la alarma social. ¿Faltan normas adecuadas? Mario Sol, abogado con décadas de experiencia en este sector, considera que “falta voluntad política de hacer uso de los medios policiales. Hay buenos controles en la frontera y de los centros de producción. Donde se falla es en el punto de venta, donde hay demasiada permisividad. Hay mucha demanda de productos falsos en determinadas zonas turísticas y, por el modelo económico español, esto hace que se encuentren fácilmente oferta y demanda. La consecuencia de todo ello es que, visto desde el resto de Europa, España transmite una imagen de cierta laxitud comparado con otros países”.
Valor económico de las copias ilegales incautadas en la UE 2021-2022
En millones de euros
“Nosotros creemos que no es un problema normativo, sino de educación”, opina Gerard Guiu, director de Andema, la asociación que defiende los derechos de marca de las empresas en España. Para convencer a los compradores de falsificaciones hay que hacer pedagogía. Y presentar argumentos concretos que a menudo a la hora de hacerse con una copia falsa las personas no tienen en cuenta. “No se trata solo de proteger la propiedad industrial de las empresas, sino de tutelar al consumidor. En ciertos productos, como cosmética o farmacia, se puede poner en riesgo la salud si no se compran productos originales y certificados, con trazabilidad. Lo mismo pasa con los juguetes de los niños. Los falsos están fabricados con piezas sin ningún tipo de garantía y podrían incluso llegar a ser peligrosos para los pequeños”, alerta Guiu. En este sentido, se puede poner el ejemplo (caso real) de unas alfombrillas para el coche que no eran reglamentarias y que se adquirieron en otros canales no oficiales: al engancharse con el pedal del acelerador, causaron un accidente.
Varios factores han agravado el fenómeno de las falsificaciones en los últimos años. Uno es el comercio electrónico. “Uno de los mayores problemas lo tenemos con la paquetería, especialmente con las compras que tienen lugar en internet con paquetes que llegan sin identificación del remitente”, explican desde Andema.
Otras circunstancias que han agravado esta lacra son la difusión de las redes sociales, que se han convertido en un canal de distribución (y también de promoción ) de copias ilegales (productos destinados sobre todo a los jóvenes más hedonistas y adictos al postureo). Un estudio de la EUIPO ha identificado que un 11% de las conversaciones sobre productos físicos podrían estar relacionadas con falsificaciones, y que un 35% de las conversaciones sobre contenidos digitales podrían estar vinculadas con la piratería.
El 71% de los que declaran comprar bienes falsificados lo hacen porque consideran que el precio del original es demasiado elevado
A ello se suma la creciente sofisticación tecnológica de las copias, que han alcanzado niveles cada vez más avanzados y que se asemejan al original, y la astucia de las bandas criminales, que consigue burlar la ley con mucha habilidad. Según varias fuentes del sector, una de las estrategias más comunes consiste en importar la mercancía falsa por un lado y el embalaje, con el correspondiente catálogo de etiquetas falsas, por el otro, para disimular el origen fraudulento del material y asegurarse así la posibilidad de ensamblar en un segundo momento sin despertar sospechas.
También el desarrollo de la economía globalizada ha impulsado el mercado de las copias. “A menudo los problemas se encuentran en las fábricas subcontratadas por las empresas titulares de los derechos, que están ubicadas en países en vías de desarrollo, o en Asia. Por ejemplo, descubrimos una planta en China que fabricaba para la marca original y al mismo tiempo producía copias falsas para mafias locales. Es también en estas plantas industriales, sujetas a controles blandos de calidad, donde se forman los criminales. Como el caso de aquellos trabajadores en Marruecos que aprendieron el negocio, se fueron a Turquía y montaron su propia actividad ilegal”, cuenta el letrado Mario Sol.
Los costes económicos anuales de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector
Los daños económicos son ingentes. Según el último informe disponible de la EUIPO (2020) sobre la situación de las violaciones de los derechos de propiedad intelectual, los costes económicos anuales estimados de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector. El mismo estudio estimaba que las industrias legítimas (legales) pierden anualmente 23.300 millones de euros en ventas directas (y 37.000 millones de euros en su conjunto) solo por tener que luchar contra la presencia en el mercado de productos pirateados. Hay datos que indican que una pyme cuyos derechos de propiedad industrial se hayan vulnerado tiene un 34% menos de probabilidades de supervivencia que las pymes que no hayan padecido una violación de sus derechos.
Estos menores ingresos se traducen, además, en una pérdida de empleo directo de 263. 196 trabajadores (que pasan a ser 373.476 para el conjunto de la UE), ya que los fabricantes y minoristas titulares de los derechos de propiedad industriales fabrican y venden menos de lo que habrían hecho de no existir la falsificación (y, por tanto, emplean a menos personas). Además, dado que los productores y vendedores de falsificaciones no pagan impuestos, cotizaciones sociales e IVA, se calcula que en la UE se dejan de recaudar cada año más de 7.000 millones de euros.
Tal vez cuesta percibir el daño que puede suponer adquirir un bien falsificado en un mercadillo, pero la percepción cambia cuando hablamos de productos más complejos. Hay ejemplos para todos los gustos; desde el Viagra comprado por internet (que no está sujeto a ningún control sanitario) a los rincones del deep web (los lugares recónditos de internet), que proporcionan enlaces a páginas donde se pueden comprar bienes falsos, lo que constituye un auténtico mercadillo virtual de lo ilegal, con el inconveniente de que estas plataformas se pueden quedar con los datos bancarios de la tarjeta. Se ha llegado a extremos, como maquinarias médicas y productos tecnológicos que han sido comprados en licitaciones públicas, poniendo en riesgo la seguridad informática de instituciones y hospitales.
Pese a todo ello, el último barómetro de percepción que elabora la EUIPO muestra que hay una minoría (pero que entre los jóvenes sube a la mitad) que considera aceptable comprar productos fake . ¿Sus motivos? El 71% lo hace porque lo considera aceptable “cuando el precio es demasiado alto” o “cuando no es disponible por vías legales (61%)” y “cuando la calidad no importa (61%)”. Peor todavía, la mitad (54%) de estos consumidores piratas defiende esta costumbre simplemente porque “todos los demás lo hacen”.
Paradójicamente, el 80% de los encuestados asegura que es consciente de que esta compra corre el riesgo de alimentar a bandas criminales y de que no hay ninguna garantía sobre la calidad del producto falso. La realidad es que hay una legión de ciudadanos que no puede resistirse al encanto de la copia ilegal. Y en España, tal como reflejan los datos, estos comportamientos se ven con total despreocupación. Y es un error.
Para no ceder ante la mercancía falsa, los consejos son sencillos. Si encuentras algo muy bonito, pero barato, lo más seguro es que sea falso; compra en webs que sean fiables, para proteger tus datos personales. En cuanto a las empresas, en la agencia europea EUIPO recomiendan que la protección mediante el registro de las marcas (y diseño industrial) pase a ser una de las prioridades, “cuando muchas pymes están más pendientes de temas fiscales u organizativos”.
Y, sobre este último punto, proporcionan una serie de datos positivos: protegerse conviene. Los sectores intensivos en derechos de propiedad industrial pagan salarios un 41% más elevados que el resto de sectores y hasta un 39% de todos los puestos de trabajo de la UE (81 millones) pueden atribuirse a estas actividades económicas.
“Tenemos un problema educativo”, sostiene Gerard Guiu, de Andema. “Hace años se creía impensable que se dejara fumar en los lugares públicos, pero se logró. Hoy se hace hincapié en la sostenibilidad y en el reciclaje. ¿Por qué no empezar a inculcar, sobre todo a los más jóvenes, la importancia de comprar productos originales?”, se pregunta.
“Dentro de unos años pasará lo mismo que pasaba con la música. Al principio, quien conseguía descargar ilegalmente canciones presumía de ello. Ahora no lo dice y en el fondo le da casi vergüenza. El objetivo es conseguir que con el producto falsificado pase lo mismo”. Del orgullo a la vergüenza.
Cuando el consumidor se siente perdonado
En 2020 se publicó un estudio pionero, Aportaciones de la psicología a la compra de productos falsificados, apoyado por el Ministerio de Industria, la Oficina Española de Patentes y Marcas, Andema y el Colegio de Psicología de Madrid. Elisabet Marina Sanz, profesora de la Universidad Europea de Madrid, fue la investigadora principal del trabajo. “Detrás de un acto de compra suele haber una presión grupal, una cierta deseabilidad social”, explica esta académica tras comentar los resultados del estudio EUIPO. “Hay que tener en cuenta los aspectos emocionales del ciudadano”, subraya. Cuando se habla de falsificaciones, no solo interviene el deseo aspiracional (mediante la compra) de pertenecer a un grupo (es el caso, por ejemplo, de un bolso de lujo), sino que el consumidor se beneficia de una cierta sensación de “inimputabilidad”.
“Si el acto de la compra no se penaliza –ni legalmente, con una multa, ni socialmente– el ciudadano que adquiere la copia falsa piensa que no está mal hacerlo. Su razonamiento es: ‘si es legal, entonces es que se permite. Y si se permite, quiere decir que es ético’”. Desde esta visión psicológica, sostiene esta investigadora, tratar de convencer al consumidor de que la defensa de la propiedad industrial representa para la sociedad un beneficio económico, incluso en términos de crecimiento del PIB, no supone un argumento convincente para quien, al hacerse con una falsificación, ya recibe un beneficio individual con el perdón (o más bien la complicidad) del conjunto de la sociedad.
El desarrollo de las redes sociales ha complicado todavía más la ecuación, porque los influencers pueden sugerir que para conseguir un buen outfit, ocultado bajo el filtro de la pantalla, tampoco hace falta conseguir ropa cara (y original) de marcas prestigiosas. Basta con conseguir copias bien hechas para aparentar y así nutrir el narcisismo creciente que triunfa en las redes.
De hecho, los estudios demuestran que tampoco hay un vínculo directo entre poder adquisitivo y compra de falsificaciones. A veces se gasta en una copia ilegal para ahorrar, pero muchas veces se hace… simplemente porque se puede hacer. “Si hasta en un mercadillo en la calle de una zona turística es posible encontrar mercancía falsa, cualquiera puede sentirse de alguna manera legitimado a llevar a cabo el acto de compra, sin culpabilidad alguna”, pone como ejemplo Elisabet Marina Sanz.
Si en el estudio de la EUIPO la gran mayoría (80%) reconoce los perjuicios que causa a la economía hacerse con falsificaciones, la realidad es que muchos caen en la tentación de la piratería. Lo que se dice y lo que se hace no siempre coincide. Somos seres humanos.
Lloret, Jaén, Benidorm, Murcia…
Operacion Fake Stars
En la Operación Fake Stars, llevada a cabo en el 2021 con fuerzas del orden de varios países europeos, se realizaron más de 3.900 inspecciones y se confiscaron prendas de vestir, calzado y accesorios falsificados relacionados con 258 marcas por un valor estimado de 87 millones de euros. Este amplio dispositivo llevado a cabo en toda Europa condujo a la detención de 378 personas y contó con la cooperación de 17 países. En lo que se refiere a España, los resultados se hicieron públicos este mes de junio. En este marco, hubo varias operaciones locales con distintos nombres –Bambos, Mare, Vega, Rosemary y Rebastion– que afectaron a varias ciudades de la Península. Vamos por orden. En Bambos se desmanteló una organización criminal, formada por personas de Bélgica, España y Paraguay. Se custodiaban prendas en un almacén en Archena, en la provincia de Murcia. Encontraron 10.000 zapatos y vestidos falsos y unos 16.000 logos de marcas empresariales listos para ser aplicados en el packaging o en los productos. Desde este lugar vendían directamente a distribuidores. También comercializaban copias falsas mediante redes sociales como Instagram y Facebook. Se detectaron hasta 34 violaciones de derechos de marca. En el caso de Mare, tras la denuncia de varias empresas la operación afectó a una veintena de puntos comerciales en la zona turística de Lloret de Mar, que comercializaban ropa deportiva y bolsos parecidos por fuera a los originales y que también almacenaban en los mismos locales, para llevar a cabo unas ventas just in time. Se detuvo a 16 personas. La mayoría de los clientes eran turistas que ignoraban el origen y la naturaleza de las prendas. En Vega se descubrió que dos compañías ubicadas en la localidad de Albatera (Alicante) proveían de falsificaciones a la región alrededor de Benidorm. En este caso también se incautó una impresora digital de tinta, que servía para la aplicación de copias de marcas. En total se confiscaron casi 18.000 prendas. En Rosemary todo empezó cuando una empresa denunció que un perfil en Instagram con 200.000 seguidores vendía (con una licencia ilegal) copias falsas de sus bienes. La organización criminal escondía los productos en Murcia y Barcelona, donde también producían material Se encontró dinero y material informático y serigráfico. En la operación Rebastion, la investigación fue llevada a cabo por la policía de Jaén. Descubrieron una infraestructura que funcionaba desde hacía años. Los criminales se desplazaban en coches de lujo y así fue como llamaron la atención de los investigadores.
La UE exigeix a Meta mesures urgents perquè Instagram deixi d’afavorir xarxes pedòfiles. Tot plegat succeeix davant la imminent aplicació de la llei de serveis digitals de la Unió Europea.
Una preocupant investigació sobre Instagram i com el seu algoritme facilita l’establiment de xarxes de pedòfils, ha dut la Unió Europa a donar un cop sobre la taula i exigir més control a Meta, empresa de Mark Zuckerberg que compta amb Facebook, Whatsapp i Instagram a la seva cartera. Concretament, la Comissió Europea ha demanat “actuar immediatament” per protegir els menors a Instagram. “El codi voluntari de Meta per a la protecció infantil sembla no funcionar. Ara, Zuckerberg s’ha d’explicar i actuar immediatament”, ha sentenciat a través de les seves xarxes socials el comissari europeu de Mercat Interior, Thierry Breton.
Breton es reunirà amb el propietari de Meta el pròxim 23 de juny a la seu central de la companyia davant la imminent aplicació de la llei de serveis digitals de la Unió Europea, la qual ha preocupat altres xarxes socials reticents als controls estatals, és a dir, el Twitter d’Elon Musk. Aquesta normativa obligarà les grans plataformes digitals a eliminar ràpidament el contingut il·legal i a ser transparents sobre el disseny dels seus algorismes, que determinen el que els usuaris veuen a internet i les xarxes socials.
“Després del 25 d’agost, sota la llei de serveis digitals, Meta haurà de demostrar que pren mesures o enfrontar-se a fortes sancions”, ha recordat el comissari, La normativa permet a la Comissió Europea imposar multes de fins al 6% de la facturació mundial a les grans tecnològiques que incompleixin els requisits.
L’algoritme que afavoreix els pedòfils The Wall Street Journal (WSJ) i investigadors de la Universitat de Stanford i la Universitat de Massachusetts Amherst han tret a la llum que Instagram no només és un espai habitat freqüentment per comptes dedicats a la pedofília i compra de contingut sexual de menors, sinó que el mateix algoritme de l’aplicació ho promou.
Els sistemes de recomanació d’aquesta xarxa social tenen l’objectiu de vincular aquells que comparteixen interessos de nínxol i mitjançant aquest algorisme els pedòfils troben fàcilment els venedors de contingut sexual de menors. Els investigadors van descobrir que Instagram —que té més de 1.300 milions d’usuaris— permetia a les persones buscar etiquetes explícites i de vegades fins i tot emoticones que els connectaven a comptes que feien servir els termes per anunciar la venda de material sexual infantil i “reunions” amb els menors.
Un estudi revela que produeixen dues proteïnes que reparen l’ADN quan hi ha mutacions
El principal factor de risc per desenvolupar un càncer és l’edat: com més viu una persona, més probabilitats hi ha que en tingui un. La raó és bàsicament estadística. Una cèl·lula es torna maligna després d’acumular diverses mutacions (canvis inesperats en llocs clau del seu ADN), que apareixen aleatòriament, i el pas del temps incrementa les possibilitats que passin aquestes combinacions letals de mutacions.
La muerte del filósofo Gustavo Bueno, de 91 años, cuarenta y ocho horas después de la de su mujer Carmen Sánchez, de 95, nos deja pensativos. La vida, como tantas veces, parece conducirse de una manera delicada y misteriosa. “Amor constante más allá de la muerte”, dijo Quevedo, y amor constante parece el de esta pareja y algunas otras que, tal y como nos recuerda en un artículo Belén Sarriá, deciden desaparecer al mismo tiempo después de una larga y bien temperada vida en común. Los compara a los agapornis: “Un ave –nos dice Sarriá–, que no sólo vive en pareja, sino que muere en pareja”.
Del agaporni nos cuenta Wikipedia que es un pequeño loro africano y que el tiempo que viven en pareja, entre diez y quince años, se les ve acicalarse las plumas uno al otro y hacerse arrumacos, lo que les ha valido ese nombre griego (de agapé, amor, y orni, pájaro) y el calificativo de “inseparables”, como también se les conoce. La Wikipedia, sin embargo, no dice nada de que mueran juntos. Tanto da para lo que tratamos ahora: muchas parejas humanas sí lo hacen. Los científicos tienden a atribuir esa falta de ánimo para seguir viviendo, tras la muerte de uno de los dos, al vacío y la soledad que dejan en el otro, y hablan de “relaciones de dependencia” más que de amor, esas dos llamas trenzadas en un único fuego que se extingue sin remedio en cuanto se desgaja una.
Es posible que quien se quede solo después de tantos años de vida en común no encuentre nada que le retenga en este mundo, pero seguro que a muchos de ellos no les consume la pena de la soledad tanto como el ansia y la esperanza de volver a reunirse con el ser querido, y pronto, en el otro. “Porque yo, desde luego, creo en otra vida, en un más allá, pero no tengo ninguna imagen de ella y quisiera apartar de tus ojos todas las estampas de ese más allá –incluso las más grandes, como la de Dante–, porque todas esas estampas, a los recelosos, a los difíciles, los retrasa, los ahuyenta”, le decía Ramón Gaya a su amigo Antonio Sánchez Barbudo en una carta de 1953, el año en que Gustavo Bueno y Carmen Sánchez empezaron una historia de amor constante más allá de la vida y de la muerte. Pues podría decirse del amor, y con más razón, lo que de la materia saben hasta los más difíciles: no se crea ni se destruye, sólo se transforma.
Recordem aquest home clau del barcelonisme, de la premsa catalanista i del nacionalisme progressista durant els anys vint i trenta del segle passat i reconstruïm la seva tràgica mort a la serra de Guadarrama
Nascut el 21 de juliol del 1898, Josep Sunyol era l’hereu d’una de les fortunes més importants de Barcelona. El seu pare, Josep, i el seu oncle, Ildefons, eren els propietaris de la Compañía de Indústrias Agrícolas, una empresa que va tenir la visió d’extreure el sucre de la remolatxa quan, tancat el mercat de Cuba, d’altres tractaven debades de plantar canya de sucre a la Península. Així, si a l’anarcosindicalista Salvador Seguí se l’anomenava ‘el Noi del Sucre’ pel costum de menjar-se els terrossos dels cafès, a Sunyol se l’anomenava ‘l’Altre Noi del Sucre’a causa del negoci familiar.
Sunyol va estudiar a les Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni, un dels primers edificis que havia estat cremat durant la Setmana Tràgica. El batxillerat el va fer a l’Institut Barcelona i els estudis de Dret, a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar com a advocat el novembre del 1920. Va entrar tot seguit a treballar en el negoci familiar i es va casar amb Glòria Soler, filla d’una altra família barcelonina acomodada, amb qui només tindria un fill que es diria Josep, com el seu pare i com ell.
Es va fer soci del Barça l’any 1925, arran de la clausura del Camp de les Corts per la xiulada a l’himne espanyol
La Guàrdia Civil davant del Camp de les Corts el 14 de juny del 1925, el dia de la xiulada
Sunyol es va fer soci del FC Barcelona l’any 1925 arran de la clausura del Camp de les Corts durant sis mesos decretada pel capità general de Catalunya, Milans del Bosch. D’aquest episodi -clau per entendre per què el Barça és “més que un club”-, la censura va impedir que en parlessin els diaris de l’època. Si en coneixem els detalls és, en bona part, pel relat que anys més tard en va fer ‘La Rambla’. Era el 14 de juny del 1925. Al Camp de les Corts jugaven el Barcelona i el Júpiter. Hi havia 14.000 espectadors. A la llotja presidia Joan Gamper, que tenia com a convidats els exministres Francesc Cambó i Joan Ventosa. També hi era convidada la banda de música d’una esquadra anglesa que havia recalat a Barcelona i que, abans de començar el partit, en homenatge als locals, va interpretar el que suposava que era l’himne del país: la Marcha Real. En escoltar l’himne espanyol, el públic va fer una gran xiulada —una reacció que comportaria el tancament del camp i l’exili del mateix Gamper. Arran d’aquest episodi, Sunyol i molts altres s’alinearen amb el barcelonisme. Sunyol es va fer soci del club i, el juny del 1928, es va incorporar a la junta directiva liderada per Arcadi Balaguer.
Va abandonar Acció Catalana per intergrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià
Sunyol a la llotja del FC Barcelona amb Lluís Companys SÀPIENS
En els mesos previs a l’arribada de la República, Sunyol va tenir una activitat frenètica: escrivia articles i pronunciava conferències a favor del règim que esperaven. En un acte a Manresa va dir: “Si com a homes hem de ser republicans, com a catalans ho hem de ser deu vegades”. En un article de l’1 de setembre del 1930 va escriure una de les seves frases més celebrades: “Cambó ha dit: ‘República? Monarquia? Catalunya!’ Si l’important és Catalunya, doncs Catalunya! I per tant, República!”. La revista satírica ‘El Be Negre’ ho replicaria dient: “Catalunya? República? Sucre! I per tant Josep Sunyol!”. Va ser aleshores quan ‘l’Altre Noi del Sucre’ va deixar el seu partit fins aleshores, Acció Catalana, i va integrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià.
Dies frenètics a la Barcelona republicana En certs ambients, s’especulava que Sunyol podia ser candidat a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Sunyol ho va desmentir a ‘La Rambla’. Era del parer, però, que els esportistes havien de formar part de les llistes per defensar els “ideals de l’esport”. Segons Sunyol, Barcelona necessitava “instal·lacions esportives a Montjuïc, creació de gimnasos i piscines municipals, perquè els ciutadans mancats de recursos també poguessin gaudir de la cultura física igual que els que tenen accés a clubs aristocràtics”.
Com a diputat al Parlament espanyol, va ser un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República No es va presentar a les municipals, però sí a les eleccions a diputat al Parlament espanyol amb un excel·lent resultat. Ja elegit, va convertir-se en un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República. Va tenir un paper crucial després dels fets del Sis d’Octubre del 1934. Mentre que el Govern de la Generalitat i molts líders d’ERC van ser empresonats després que Lluís Companys declarés l’Estat Català, ell es va salvar d’anar a la presó perquè no es trobava al país. Tan bon punt va arribar, però, es va posar a organitzar una campanya per alliberar les autoritats empresonades pel govern de Madrid.
El 1935 es va convertir en president del Barça
Josep Sunyol presidint un acte esportiu ANC / FONS CASAS I GALOBARDES
El 1935 va ser elegit president del FC Barcelona. Aquest club vivia, a mitjan anys trenta, una greu crisi econòmica i social que, per a molts socis, només ell podia superar. La seva elecció no va estar absenta de polèmica. ‘La Veu de Catalunya’, el diari de la Lliga, l’acusava de voler polititzar el club. El cert és, però, que amb Sunyol el Barcelona va fer uns quants fitxatges importants i es va redreçar la gestió econòmica i esportiva. Amb només un any a la presidència, no va tenir temps de deixar massa empremta. Però sí que va propiciar la celebració dels triomfs culés a Canaletes. I és que la redacció de ‘La Rambla’ tenia la seu en el número 13 del passeig barceloní (avui hi ha el bar Núria). I com que l’any 1936 no hi havia la immediatesa dels mitjans de comunicació actuals, al balcó del diari penjaven una pissarra amb els resultats dels partits quan el Barça jugava fora de casa. Per això les concentracions blaugranes tenen lloc en aquest racó de la ciutat.
L’agost del 1936 va voler veure el front de guerra amb els seus propis ulls a la serra de Guadarrama, on va ser afusellat
Pàgina de l’acta de la Junta Directiva del Barça del novembre del 1937, on es nomena Francesc Casals president accidental del Club davant l’‘absència’ de Sunyol F.C. BARCELONA
Només va poder presidir l’entitat blaugrana durant un any perquè el 6 d’agost del 1936 -menys de tres setmanes després de l’esclat de la Guerra Civil- Sunyol va voler anar a veure el front de guerra amb els seus propis ulls. El dia abans havia llegit en els diaris unes cròniques massa optimistes sobre la posició de les tropes republicanes a Guadarrama. Les cròniques informaven, entre d’altres, que la Casilla de la Muerte estava en poder dels republicans. A la primeria d’agost del 1936, la serra de Guadarrama, un lloc d’importants enfrontaments armats ben a prop de Madrid, s’havia convertit en una visita obligada per a molts dirigents republicans. Hi viatjava en un Ford negre amb una bandereta catalana en companyia del periodista Pere Ventura, un tinent de milicians i el xofer. Al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid-la Corunya (per on van enfilar la serra), on hi havia una “Casilla de Peón Caminero”, anomenada ja abans de la guerra “Casilla de la Muerte” per ser un punt negre de la carretera, la presència d’una trentena d’uniformats va fer que s’aturessin.
La detenció “Viva la República!” va cridar Sunyol. L’alferes el va respondre amb una salutació similar i els va invitar a entrar a la Casilla. Sunyol els va fer una descripció de la manera com lluitaven les forces catalanes al front d’Aragó i la confiança que tenien d’aconseguir els objectius immediats d’Osca i Saragossa. També els va manifestar que els portava l’adhesió més sincera de Catalunya i volgué encoratjar-los a prosseguir amb fermesa la lluita. Els va notificar el fracàs del cop a Catalunya i els féu saber que estava convençut que la victòria republicana era qüestió de dies… Moments després, i segons les informacions que va publicar el diari ‘El Adelantado de Segovia’, els fets es van precipitar i “los cuatro visitantes fueron encañonados. Se les hizo levantar las manos, siendo cacheados. Les fueron recogidas tres pistolas, dinero en billetes y monedas de plata y documentación abundante”.
L’execució Els quatre visitants es van adonar massa tard que, malgrat portar els mateixos uniformes que els soldats republicans, els homes que els havien aturat a la Casilla de la Muerte no eren precisament partidaris fidels a la República. Segons el diari ‘ABC’, una vegada dins la Casilla, i després que aquells uniformats els escorcollessin i els sostraguessin els diners i la documentació, es va formar un piquet de 15 soldats per executar-los. Fou aleshores quan Sunyol va etzibar el seu carnet de diputat i va voler fer valdre l’autoritat que això comportava, mentre Pere Ventura intentava defensar-se dient que ell només era periodista. L’oficial feixista va replicar a Ventura que allà el que els calia eren homes amb un fusell i no pas amb una ploma. Abans que sonés la descàrrega, els quatre es van abraçar i Sunyol i Ventura encara van tenir temps de cridar: “Visca la República! Visca Catalunya lliure!”.
Després d’hores d’incertesa i de dos dies de recerca, el 9 d’agost el diari ‘La Rambla’ va publicar la notícia de la seva mort.
L’expedient del tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona Que Sunyol fos assassinat en els primers dies de la guerra no va evitar que el 26 de setembre del 1939 el tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona li obrís un expedient, alimentat per múltiples informes policials. L’expedient no es tancaria fins a l’11 de juliol del 1944 davant l’òbvia incompareixença de Sunyol. Per als instructors de l’expedient estava demostrat que Josep Sunyol era “un comunista, separatista, responsable del marcado rumbo antiespañol del F. C. Barcelona”.
Més de 12.000 contribuents va declarar rendiments superiors als 601.000 euros
Més de 12.000 contribuents espanyols (un total de 12.178) va declarar rendiments de feina en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) superiors als 601.000 euros anuals l’any 2021, el que suposa un increment proper al 10% respecte a l’exercici anterior –any de l’esclat de la pandèmia–, segons l’última estadística de declarants de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) corresponent a l’exercici 2021 publicada aquest dilluns per l’Agència Tributària.
Malgrat suposar una xifra molt baixa respecte al total de declarants d’aquest impost al país (un grup molt reduït que copa el 0,06% de tots els declarants), entre l’inici de la crisi econòmica l’any 2007 i el passat 2021, els contribuents que han declarat rendes superiors als 600.000 euros han augmentat un 15% en comparació amb els 10.580 declarants que tenien aquestes rendes fa més d’una dècada.
Rendiments per trams
En canvi, la major part dels contribuents (4,5 milions, el 20,5% del total) va declarar uns rendiments d’entre 12.000 euros i 21.000 euros i uns altres 4,4 milions, rendiments d’entre 30.000 euros i 60.000 euros (20,04% del total).
A més, 3,7 milions de contribuents (el 16,96%) va declarar rendiments entre 21.000 euros i 30.000 euros, mentre que uns altres 3,3 milions (el 14,84%) van declarar entre 1.500 eros i 6.000 euros anuals en rendes de feina. Uns altres 2,2 milions de treballadors (el 10,02%), van declarar entre 6.000 euros i 12.000 euros.
Del seu costat, 1,4 milions de liquidacions d’IRPF (el 6,46% del total) es van situar en el tram més baix, entre 0 euros i 1.500 euros per a tot l’any, mentre que un total d’1,4 milions de declaracions, el 6,45% del total, va registrar un resultat de la declaració negatiu o zero, on s’inclouen els perceptors de l’Ingrés Mínim Vital (IMV).
Contribuents amb rendes més altes
En la part més alta de la taula, els contribuents que van declarar entre 60.000 i 150.000 euros van ser un total de 906.910 persones (el 4,11% del total), i els que van tenir rendiments entre els 150.000 euros i els 600.000 van ser 123.314 (el 0,56% del total).
D’aquesta forma, i sumant també als que declaren més de 600.000 euros, el conjunt de contribuents amb rendes més altes als 60.000 euros va superar el 2021 el milió, després d’incrementar-se un 14% més respecte a l’any 2020. D’acord amb l’estadística dels declarants d’IRPF de l’any 2021, es van presentar un total de 22.048.548 liquidacions, la qual cosa suposa un 1,9% més, en un any marcat per la recuperació econòmica després de l’impacte de la pandèmia.
Les retribucions dineràries de rendiments del treball inclouen el percebut en concepte de salari, pensió o prestació de desocupació, però no altres ingressos com els procedents d’activitats econòmiques, rendiments del capital o guanys patrimonials.
La secuencia genética de una adolescente que vivió hace más de 50.000 años en Siberia muestra que nació de una neandertal y un denisovano
Hace más de 50.000 años, una mujer neandertal y un hombre denisovano practicaron sexo y unos meses después ella dio a luz a una niña. Muchos siglos más tarde, en una cueva siberiana junto a las montañas de Altái, se encontraron los huesos que dejó aquella mujer híbrida, que tendría unos 13 años cuando murió. Desde hace casi una década se sabe que neandertales, denisovanos y humanos modernos tuvieron descendencia en algunas circunstancias, pero nunca se había encontrado a un hijo de una pareja mixta.
Hoy, la revista Nature publica el genoma del primero de estos humanos. Un equipo liderado por Viviane Slon y Svante Pääbo, del Instituto Max Planck de Antropología Evolutiva de Leipzig (Alemania), analizó el ADN extraído de un fragmento de hueso de la joven y concluyó que la madre era neandertal y el padre denisovano. La primera vincula a la adolescente con el linaje de una especie muy conocida, a la que se atribuyen las primeras expresiones artísticas conocidas y que dejaron sus huesos y herramientas por toda Europa. Su padre la convierte en la descendiente de un grupo mucho más misterioso, conocido sólo a partir de los análisis genéticos de pequeños fragmentos de hueso encontrados únicamente en la cueva rusa de Denisova.
Los genomas de las dos especies, secuenciados también por Pääbo y sus colaboradores, indican que se separaron hace más de 390.000 años. Sin embargo, siguieron procreando de forma puntual en los territorios donde ambas especies compartían frontera. “Aunque todavía no conocemos la anatomía de los denisovanos [solo se han encontrado fragmentos de huesos y dientes], yo creo que, aunque no serían iguales, anatómicamente no serían muy diferentes”, explica Juan Luis Arsuaga, codirector de Atapuerca. “Los denisovanos serían algo así como la versión asiática de los neandertales”, añade.
Desde que los análisis genéticos permitieron reconstruir la vida sexual de los humanos ancestrales, se ha comprobado que existieron relaciones ocasionales entre las especies que compartieron el mundo hace decenas de miles de años. El genoma de Denisova 11 o Denny, como se ha bautizado a la joven, muestra que la relación de sus progenitores no era el primer cruce entre especies de su familia. El padre también tenía neandertales entre sus antepasados.
Las relaciones no solo sucedieron entre estas dos especies tan cercanas. Los humanos modernos copularon con neandertales en repetidas ocasiones desde hace al menos 100.000 años y hoy, todos los habitantes del planeta, salvo los subsaharianos, tenemos en nuestro genoma ADN de aquella especie extinguida. Lo mismo sucede con los denisovanos. Aunque hace tiempo que se extinguieron, dejaron parte de sus genes entre asiáticos y oceánicos, y tienen también en su genoma rastros de fornicación con una especie arcaica de humanos que se separó de la línea evolutiva humana hace más de un millón de años.
Arsuaga trata de imaginar las circunstancias en las que se podían producir aquellas relaciones entre especies y recuerda lo que hacen otros mamíferos. “Que lobos y chacales o dos especies de osos intercambien genes es relativamente frecuente en las fronteras de los territorios que ocupan”, apunta. Pero estos animales no suelen fusionar sus grupos. “Yo no creo que un grupo de neandertales y uno de denisovanos se uniese para formar un solo grupo y ahí se diesen estos cruces”, explica el paleoantropólogo. Más bien se trataría de individuos aislados, excluidos del grupo y que no tienen acceso a hembras de su especie. “Un lobo marginal en California o uno joven pueden reproducirse con una hembra de coyote que encuentren disponible”, afirma.
La posible relación entre aquel denisovano marginado y una neandertal que venía del oeste quedó reflejada en la niña de Denisova, algo que, pese a que se supiese que ambas especies habían tenido crías, resulta sorprendente. “Nunca pensé que tendríamos tanta suerte como para encontrar a un descendiente directo de los dos grupos”, asegura Slon. Pääbo también considera improbable el hallazgo y piensa que, aunque “quizá no tuvieron muchas oportunidades para encontrarse, cuando lo hicieron, debieron haber copulado frecuentemente, mucho más de lo que se pensaba”.
Carles Lalueza, investigador del Instituto de Biología Evolutiva de Barcelona, también ve “realmente sorprendente” que se haya encontrado un híbrido de primera generación. “Esto podría sugerir que los cruzamientos eran frecuentes, pero no lo sabemos, en parte porque todos los denisovanos proceden de la misma cueva”, plantea. Aunque puntualiza que “lo que sería realmente revolucionario es encontrar otro denisovano en otro sitio, porque quizá estemos estudiando una población marginal”.
Las incógnitas en torno a aquella etapa de la humanidad, cuando los humanos aún no habían impuesto su ley y al menos tres especies tremendamente inteligentes compartían planeta y flujos, son abundantes. No obstante, trabajos como el que se publica hoy son una muestra de que la ciencia puede abrir ventanas inesperadas al pasado. En 2006, el investigador de la Universidad de Chicago Bruce Lahn propuso que neandertales y humanos habían intercambiado genes hace unos 40.000 años. Según contó entonces a EL PAÍS, las revistas Science y Nature rechazaron publicar el trabajo porque consideraban que ese cruce era imposible. En solo una década, aquella visión sobre el sexo en el Pleistoceno y sus consecuencias ha quedado patas arriba.
‘Bèsties’ és una obra que mostra sense embuts els límits de la sexualització infantil
És normal voler posar-se un parell de tetes amb vuit anys? És legítim que, si la menor ho anhela amb totes les seves forces, aquest somni de moltes nits d’estiu es converteixi en realitat? Quan podem considerar que els petits són prou grans per poder decidir sobre el seu cos? I si creiem que és a partir de l’adolescència, per què els pares pregunten als nens si poden ensabonar-los les parts íntimes? Els interrogants no deixen d’amuntegar-se mirant Bèsties, espectacle amb autoria de la britànica Monica Nolan i protagonitzat per una sublim Marta Marco que es va estrenar ahir al vespre a La Muriel, per primera vegada col·laboradora del Festival Grec —i disponible fins al 13 de juliol—.
La seva particular campanya de publicitat va ser promocionar un fictici concurs de bellesa per a nenes al barri de Gràcia amb imatges de criatures creades amb intel·ligència artificial. Poden imaginar-se les reaccions dels pares abans d’obrir el QR informatiu, amb els grups de Whatsapp comprensiblement revolucionats i consternats, i sense cap ganes de suportar les conseqüències d’un debat poc agradable. Dirigit per Pau Roca, el projecte posa en escac la hipersexualització i la pornificació de les nostres criatures en un món hiperconnectat i sobre digitalitzat, però també és una crida a la recerca pausada i justa dels culpables que permeabilitzen els tremends efectes que la pressió estètica té en la nostra cultura del ser.
Bèsties no parteix d’un cas real, però sense cap dubte podria ser-ho. El relat embriaga, però, lamentablement, no sorprèn: de veure-ho als noticiaris ens ho creuríem a ulls clucs. La consistència de la història és tan creïble que s’encalla al coll i fa bola, causa reflexió i pànic i fins i tot vergonya. El seu plantejament, per moments de rabent cruesa, visibilitza la xacra social d’haver d’estar sempre normativament guapes i sexis perquè les dones rebin atenció pública, i qüestiona també quin paper tenen els pits al món, com ja va començar a inocular mesos enrere el famós Ay mamá de Rigoberta Bandini. És revelador adonar-se de com una part del cos lligat a la maternitat s’ha pervertit per les indústries fins a convertir-se en el símbol suprem de la sexualitat femenina. I angoixant reconèixer que la majoria de nosaltres el reproduïm per inèrcia, sense parpellejar.
L’objecte de debat de la peça és un cas portat a l’extrem. El pes rau en la voluntat de la Lila, una nena de 8 anys que, ja amb 3 i de manera totalment prematura, s’encapritxa amb tenir pit. El personatge de Marco és la terapeuta que porta el cas i l’analitza en un monòleg meravellós de gairebé hora i mitja mentre interactua amb un públic capbaix que, amb la mirada perduda, va desgranant els seus propis prejudicis. Els de culpar la tutora sense tenir en compte els marges. Els de responsabilitzar a la cria de ser madura per a unes coses i no tant per a d’altres. Com si tenir un parell de tetes grans ja et blindés de suportar les vileses d’un món cruel.
La proposta escènica fa de contrapès a l’espectacularització i al sensacionalisme dels poders mediàtics que busquen el titular morbós. Indaga en els motius probables pels quals la petita viu amorrada a aquest particular desig emmarcant la seva limitada experiència en un parèntesi concret, com la relació amb la figura paterna o els passatemps que l’han distret en la seva curta existència, alhora que busca ampliar les mires per fugir de la fermesa del relat únic. Marco i Roca ens posen davant el mirall. Ho diu també la psicòloga protagonista quan apel·la a la pregunta filosòfica més antiga de tots els temps —qui soc?— i adverteix dels risc que tenen les xarxes socials en la construcció del nostre jo, posant en perill el coneixement propi. D’aquesta manera, sota la imperant dictadura del like i el culte al cos, construïm la nostra identitat de portes enfora. Nens i adults. I així ens va.
Particularment interessant és la figura de la mare, la Carol, i els seus motius per donar suport a l’ocurrència de la seva filla. També aquí l’obra, amb l’ajuda inexorable de l’especialista, ofereix un joc de nines russes en el qual res no és tan senzill com sembla. L’empatia i la comprensió són claus per abordar tot el que ha de dir Bèsties, fins i tot en allò que considerem una aberració o un error taxatiu. Sens dubte és una obra que convida a pensar i que evidencia que si tiren més dues tetes que dues carretes és per alguna cosa. I aquesta cosa és el primer que cal assenyalar.
gutta cavat lapidem 