Varón, adolescente y adulto joven, perfil del paciente afectado por el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social | Hospital Quirón Salud Torrevieja
El síndrome de Hikikomori o aislamiento social es un trastorno psicológico en el que las personas afectadas tienden a recluirse en su habitación y evitar el contacto social de todo tipo sustituyendo en muchos casos, las relaciones sociales en persona por relaciones virtualesy aunque afecta tanto a hombres como a mujeres,puede manifestarse a cualquier edad, existe una tasa de incidencia mucho más marcada en el caso de los varones y en personas jóvenes, especialmente en adolescentes y jóvenes adultos, tal y como ha declarado la psicóloga Victoria Melénguez, experta en psicología juvenil del Hospital Quirón Salud Torrevieja.
Como casi todos los procesos que afectan a los seres humanos el origen suele ser multifactorial. Como explica la psicóloga de Quirónsalud Torrevieja “diversos factores de riesgo se unen para acabar provocando este complejo y moderno síndrome. Pueden influir factores del entorno social o familiar, a veces puede ser demasiada presión/exigencia y enfoque en los estudios, conflictos familiares; propios de la persona timidez; emocionales como ansiedad, depresión; haber sufrido bullying, rechazo social, o un acontecimiento traumático, etc.”.
Síntomas que presenta una persona que sufre el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social
La doctora Meléndez destaca los siguientes comportamientos característicos en las personas que sufren el síndrome de aislamiento social:
Aislamiento social que les lleva habitualmente a permanecer la mayor parte del tiempo en casa y en su habitación o incluso a encerrarse con llave dentro de ella.
Rechazo de acudir a cualquier actividad laboral, académica o social.
Baja autoestima y personalidad depresiva.
Insomnio y horarios alterados, que les hacen ser más activos durante la noche.
Abandono del cuidado personal y de hábitos saludables como hacer ejercicio o comer de forma saludable.
Utilizar medios digitales como sustituto de la vida social.
Tener dificultad para expresarse verbalmente.
Experimentar conductas violentas o desproporcionadas cuando se les cuestiona.
Terapias más adecuadas para el aislamiento social
El abordaje de tratamiento deberá ser multidisciplinar, en estos casos el tratamiento psicológico, las terapias de grupo y talleres de habilidades sociales son muy adecuados. “La base”, explica la especialista, “consistirá en volver a integrar a la persona en la vida social, laboral o académica y al mismo tiempo romper el aislamiento, para ello se requerirá en ocasiones tanto de terapia psicológica, como de apoyo familiar e incluso tratamiento farmacológico parar educir los síntomas asociados sobre todo a la ansiedad social”.
A nivel familiar y de parte del entorno más cercano es dosificar las pantallas y realizar actividades reales como ir al parque, repartir las tareas del hogar, hacer excursiones al campo, actividades extraescolares, etc.
La majoria de grans petrolieres del món han incrementat la producció des de l’Acord de París
Les xemeneies emeten fum al cel a l’entrada de l’hivern, al nord de la Xina. ZHANG PENG/ GETTY IMAGES
Només 57 empreses són responsables del 80% de les emissions de CO₂ del planeta, segons un estudi publicat aquest dijous pel think tank britànic InfluenceMap. Es tracta, esclar, de les grans empreses productores de petroli, carbó i gas del món, que aquest informe assenyala amb noms i cognoms com les principals responsables de la crisi climàtica. De fet, l’anàlisi revela també que la majoria d’elles han produït més combustibles fòssils en els set anys posteriors a l’Acord de París que en els set anys anteriors.
Des de la signatura d’aquell acord, que va comprometre els governs del món a reduir les emissions responsables de l’escalfament global, el 65% de les empreses de combustibles fòssils públiques i el 55% de les privades han incrementat la seva producció. De les 10 empreses que més han emès des de llavors, de fet, vuit són estatals i dues són privades (la nord-americana Exxon, que se situa en el lloc número 8 de la llista, i Shell, en el 10è).
Aramco i Gazprom L’empresa que més CO₂ ha emès entre el 2016 i el 2022, quan la lluita climàtica era un compromís global, ha estat la petroliera estatal saudita, Saudi Aramco. La segueixen, per ordre, l’empresa russa Gazprom, l’empresa de carbó de l’Índia Coal India, la petroliera pública de l’Iran, la també russa Rosneft i la xinesa CNPC.
Des de l’època preindustrial, però, l’empresa que més CO₂ ha emès fins ara ha estat la xinesa de carbó Coal China, responsable del 14% de les emissions anomenades històriques, segons aquest estudi. Però des de l’Acord de París, la Xina ha baixat al sisè lloc de la llista amb el seu gegant petrolier CNPC. En el rànquing de les 10 empreses que més emissions han fet històricament, també hi apareixen les grans petrolieres estatals russes, saudites, iranianes i índies, però n’hi ha més de privades, com Chevron, Exxon, BP i Shell.
Més enllà dels primers llocs de la llista, l’estudi determina que un total de 117 empreses de combustibles fòssils són les responsables del 88% de les emissions mundials de CO₂ des de la signatura de l’Acord de París el 2016, i entre elles també hi ha companyies com BP, Shell, Total Energies, Eni, RWE o l’espanyola Repsol. Totes aquestes dades s’extreuen de Carbon Majors, una base de dades històrica sobre els 122 principals productors mundials de petroli, carbó i gas des del 1854.
Llistat de principals emissors de CO₂ de Carbon Majors i InfluenceMap. INFLUENCEMAP / CARBON MAJORS
Tant la xarxa de científics de l’ONU, el prestigiós IPCC, com la mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) remarquen la urgència de reduir les emissions de CO₂ i reclamen que no s’obrin noves explotacions de combustibles fòssils, si volem evitar els pitjors impactes de la crisi climàtica. Però els gegants petroliers i gasístics del món segueixen incrementant les seves explotacions i obrint nous projectes, mentre el món s’aproxima cada cop més ràpidament al llindar dels 1,5 °C d’escalfament global que l’Acord de París demana no traspassar i que podria tenir conseqüències devastadores.
@Àlex – 04/04/2024 Les empreses d’extracció de combustibles fòssils, al final, subministren el combustible que li requereix la demanada global d’energia. El que cal identificar es a les empreses que, amb tecnologia alternativa disponible, segueixen demandant els combustibles fòssils. I també fora interessant conèixer les emissions del transport privat, que és responsabilitat de tots plegats
@josep sopena sisquella – 04/04/2024 A l’hora d’adquirir una bona consciència sobre les causes del canvi climàtic és molt convenient tenir en compte no només la producció d’energia també hem de pensar en el consum. És perillós no fer-ho. Aquestes empreses existeixen perquè hi ha consumidors que comprem els seus productes. El 80% de l’energia elèctrica mundial encara es genera amb combustibles fòssils (no amb plaques solars, aerogeneradors o nuclears). Els que consumim aquesta brutal quantitat d’electricitat, gas i combustibles som els ciutadans:
1) el housing (el que tenim a casa: aire condicionat, calefacció, cuina, neveres, ..) és el causant del 30% del total d’emissions.
2) Els cotxes a la UE causen el 12% del total d’emissions i als EUA el 17% del total d’emissions.
3) La producció de carn causa el 14% del total d’emissions i així podria continuar fins al 100%.
Sense consum (productors de carn, usuaris de cotxes, aires condicionats) no hi ha producció. Segons els seus autors amb aquest estudi s’ha ajudat a canviar la narrativa sobre la responsabilitat de la crisi climàtica: són els productors de combustibles fòssils i no els ciutadans que després els cremen i generen les emissions, els responsables.
“No culpis als consumidors que s’han vist obligats a dependre del petroli i el gas a causa de la captura del govern per part de les companyies de petroli i gas”.
L’Ara hauria de deixar més clar que aquest és el plantejament. És perillós de cara a conscienciar-nos no deixar clar que aquest és el debat. Però és cert que els ciutadans no tenim cap responsabilitat? Es una posició molt paternalista. A mi em sembla molt clar que els ciutadans podem incidir fent coses com:
1) votar partits que es preocupin del tema
2) consumir menys carn
3) fer un ús molt més racional dels termòstats
4) fer anar el cotxe molt menys
5) anar més en transport públic o a peu o en bicicleta …
Som tan culpables uns com els altres. Per no votar el que caldria votar o per no exigir als partits que facin el que han de fer i per consumir com consumim. Somtan culpables uns com els altres. Les energètiques no poden deixar de produir tota aquesta quantitat de combustibles fòssils perquè si ho fessin, el món s’aturaria: el housing (aire condicionat…), anar en cotxe, la producció de carn… . Hem de pressionar als polítics i fer coses nosaltres també. És que si no ho entenem bé, els uns pels altres acabarem no fen res.
@Francesc – 04/04/2024 Doncs el consum del tabac també és problema del consumidor i les tabacaleres no tenen cap responsabilitat, oi? La gent no pensa i segueix la inèrcia del sistema on vivim. Calen mesures i lleis valentes q regulin i protegeixin la salut planetària per sobre dels interessos econòmics d’uns pocs.
L’alt preu del materialisme és el resultat d’anys d’investigació del psicòleg Tim Kasser sobre com els valors materialistes i la cultura consumista afecten la nostra felicitat quotidiana i la nostra salut psicològica.
Amb un llenguatge allunyat dels academicismes i utilitzant dades empíriques fruit de diferents investigacions, l’autor demostra que les persones amb valors centrats en l’acumulació de riqueses o de possessions materials tenen major risc d’insatisfacció, infelicitat, ansietat, depressió, baixa autoestima i problemes per relacionar-se, independentment de la seva edat, ingressos o cultura.
Kasser, però, no es limita només a identificar el problema: també proposa canvis sobre les nostres vides i sobre la societat en general per allunyar-nos dels objectius materialistes i aconseguir així una millor qualitat de vida.
Aquesta edició compta, a més, amb un nou anàlisi on l’autor relaciona els efectes de les tecnologies de la comunicació actuals amb el materialisme i els nous malestars que es deriven de l’ús de les xarxes socials i Internet en general.
Desperfectes a les intal·lacions dels pous de Castelló d’Empúries. DIPUTACIÓ DE GIRONA
L’atac es produeix l’endemà de les protestes dels pagesos, que temen que els pous salinitzin els camps
Un sabotatge a tres pous de Castelló d’Empúries que havien de garantir l’aigua de boca a una desena de municipis del nord de les comarques gironines col·loca en una situació encara més alarmant una de les zones més colpejades pels efectes de la sequera. La denuncia de l’atac es produeix l’endemà de les protestes que els pagesos van fer dimarts passat a pocs metres d’on s’ha produït el sabotatge per denunciar la gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i alertar que els tres pous acabats de recuperar produirien una salinització irreparable de l’aqüífer Fluvià-Muga. El Consorci d’Aigües de la Costa Brava, que és qui gestiona aquests pous, ha presentat denúncia davant dels Mossos d’Esquadra, que ja estan investigant els fets.
El president de la Diputació de Girona, que també ho és del Consorci d’Aigües de la Costa Brava, Miquel Noguer, assegura que entén el malestar dels pagesos, però afegeix que no està gens d’acord amb l’atac que ha inutilitzat els pous. Precisa, però, que han de ser els Mossos els que investiguin els fets i n’aclareixin l’autoria.
Entre els municipis que es poden veure afectats per aquest sabotatge, especialment si la sequera persisteix en els propers mesos, hi ha Cadaqués, Llançà, Roses, Castelló d’Empúries-Empúriabrava, la Selva de Mar, el Port de la Selva i Colera. Alguns d’aquests pobles es troben actualment en el nivell 2 d’emergència per sequera.
Situació tràgica
El gerent del Consorci, Jordi Agustí, és molt crític amb els autors del sabotatge. “Han actuat en contra de l’interès públic. Si fins ara la situació era alarmant, ara és tràgica”, adverteix.
Ara no podem complir el que havíem previst en el pla d’emergència. Els pous eren la garantia de l’aigua que no tenim al pantà de Boadella, que està en una situació històrica, mai havia estat tan buit ” JORDI AGUSTÍ, Gerent del Consorci d’Aigües de la Costa Brava
Un dels tres pous no es podrà tornar a recuperar, però es confia poder reparar els altres dos en els propers mesos per tal que puguin contribuir a aportar aigua de boca als municipis de la zona. Tot i això, aquests dos pous no estaran a punt per a l’inici de la temporada turística. “Ara no podem complir el que havíem previst en el pla d’emergència. Els pous eren la garantia de l’aigua que no tenim al pantà de Boadella, que està en una situació històrica, mai havia estat tan buit”, alerta Agustí.
L’atac als pous posa en risc l’aigua de boca a diversos pobles del nord de les comarques gironines. GEMMA TUBERT /ACN
Els autors del sabotatge han trencat estructures dels pous i n’han cremat d’altres, fent que en alguns casos l’aigua brolli sense aturador.
El portaveu d’Unió de Pagesos a les comarques gironines, Narcís Poch, assegura que el sindicat “no té cap constància” que en el sabotatge hi estiguin implicats els participants a la mobilització del passat dimarts a la nit. Poch destaca que els Mossos d’Esquadra van ser presents a la zona dels pous mentre va durar la protesta.
El portaveu d’Unió de Pagesos insisteix en denunciar la recuperació dels tres pous, ja que, al seu parer, causaran la salinització dels aqüífers de la zona, cosa que perjudicarà gregment el sector de la pagesia mentre beneficia el del turisme.
“Fa unes dècades aquests pous van provocar una salinització brutal de l’aqüífer de la Muga i ara no entenem per què es vol repetir aquell desastre”, lamenta Poch.
L’expert en educació critica la innovació pedagògica, i diu que s’està convertint l’escola en una “guarderia divertida”
Xavier Díez (Barcelona, 1965) no està content amb la direcció que està prenent l’educació a Catalunya. Si algú en tenia cap dubte, només ha de fixar-se en el nom del seu darrer llibre, L’escola, espai en destrucció. Diplomat en magisteri, docent, afiliat del sindicat Ustec, i membre del Consell Escolar de Catalunya, Díez té una llarga experiència al sector per poder ser una veu referencial. Molt crític amb la suposada innovació pedagògica que ha abraçat efusivament el Departament d’Educació, ElNacional.cat l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre l’actual situació a Catalunya. Els pèssims resultats de les proves PISA i les diverses declaracions d’emergència educativa per tot el territori assenyalen que quelcom no va bé.
Què li està passant a l’educació a Catalunya? Li estan passant dos fenòmens que són paral·lels. El primer seria un de caràcter global, una crisi educativa que té a veure amb una crisi de civilització. Actualment, hi ha uns canvis molt substancials en les societats europees: hi ha un procés de desindustrialització, una irrupció de la intel·ligència artificial, una descomposició social després de cinc dècades de neoliberalisme que ha trinxat completament les societats i les economies d’arreu d’Europa... I en un moment en el qual s’estan enfonsant les classes mitjanes, l’escola, que és una d’aquestes institucions que tradicionalment han servit com a eina de promoció social i de meritocràcia, s’ha trobat amb un creixent descrèdit, perquè és incapaç de funcionar d’acord com s’esperava. I després, a Catalunya en particular, hi ha una crisi accentuada per un seguit de factors que fan que hàgim empitjorat encara més que a Espanya.
I quins són aquests factors? Aquí ens trobem errors polítics que s’han comès, el primer dels quals i el més fonamental és haver apostat per transformar l’escola. A Catalunya s’ha pensat que amb la innovació educativa funcionem molt millor, la idea que fent les coses d’una altra manera ens en sortirem millor. Això passa també a Espanya, amb la diferència que a Catalunya s’ha començat a permetre que les direccions intervinguin en la selecció del professorat. A diferència d’Espanya, on això no passa i per tant hi ha resistències. Com que la teva feina depèn del que digui el director, i a més els directors ja seleccionen gent molt afí a la seva filosofia, doncs aquestes idees de bomber s’acaben aplicant en tota la seva esplendor, i això explica que hi hagi algunes escoles que hagin caigut de nivell d’una manera molt ràpida i abrupta, sobretot a través de determinades pedagogies com ara el treball per projectes, o la moda d’acabar amb les taules i les cadires. Això ha fet que Catalunya, dins d’Espanya, hagi passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.
Catalunya, dins d’Espanya, ha passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.
Parlaves sobre el treball per projectes, que ara s’ha posat de moda. Com valores aquesta proposta? Hi ha una àmplia literatura científica que desaconsella profundament aplicar-lo de manera extensiva a tot el sistema educatiu perquè genera una abrupta caiguda a nivell educatiu. Quan funciona bé? En àmbits molt limitats, per exemple entre alumnes amb un elevat nivell de preparació que tenen suficients coneixements. És a dir, està indicat per a alumnes a partir dels 17 o 18 anys, i sobretot a la universitat i en els àmbits de l’enginyeria i la medicina. Clar, s’ha intentat fer d’una manera transversal a tot el sistema educatiu amb alumnes de tota mena i condició. I aleshores els pitjors resultats es donen entre l’alumnat d’entorns socioculturals molt limitats, de manera que el treball per projectes normalment té uns efectes classistes molt importants perquè fa empitjorar encara més les diferències educatives. I també perjudica l’alumnat més jove, els nens no aprenen a llegir i escriure perquè no han fet el procediment que toca.
En el marc de la innovació educativa, també s’ha començat a permetre passar de curs amb les matèries suspeses Això té molt a veure amb les indicacions que venen de l’OCDE i la Unió Europea, que critiquen que Espanya tingui un nombre excessiu de repetidors i demanaven modelar el sistema educatiu perquè no fos tan exigent, anar abaixant el llistó perquè passés tothom de curs. El problema d’adaptar el sistema al nivell dels alumnes és que de vegades no s’adapta al veritable nivell dels alumnes, sinó que s’adapta a la voluntat d’esforç dels alumnes. El sistema educatiu havia de ser un camp d’entrenament cap al món real per als alumnes, però eliminar les repeticions o acabar amb les qualificacions acaba fent de l’escola una veritable bombolla en què no estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats. És veritat que hi havia un nombre excessiu de repetidors i que això tampoc acabava de funcionar de cara a l’assoliment de les competències necessàries, però és que passar els alumnes de curs amb suspensos tampoc permet assolir-les.
No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats
I què en penses sobre l’entrada de les pantalles a l’aula? Quan va començar la revolució digital, hi havia un tecnooptimisme, i la majoria de nosaltres creiem que milloraria el nivell dels nostres alumnes. I de fet, fins i tot amb la universalització dels dispositius electrònics individuals per als alumnes era així en àmbits de ciència, matemàtiques o llengües estrangeres, sempre i quan el control de la qüestió digital estigui en mans del professor, perquè millorava la quantitat i qualitat d’informació que un alumne podia obtenir. Però amb l’aparició de les xarxes socials de segona generació, que es basen a crear l’addicció, aleshores la cosa comença a descarrilar força. Primer de tot perquè el docent i l’escola perden el monopoli de l’atenció, i l’alumnat es va dispersant. Es va veure, per exemple, amb l’1 per 1, amb el qual els alumnes catalans van iniciar-se en els videojocs o la pornografia, i van perdre completament l’atenció respecte del currículum únic. I, posteriorment, les xarxes han generat distorsions de caràcter psicològic, per exemple amb el ghosting i l’assetjament, qüestions que ja existien en el món real, però que en el món digital poden arribar a molta més gent.
Quan parlaves de la innovació a les aules, deies que no hi ha una evidència científica que això funcioni. Estaríem millor sense aquesta innovació? Caldria replantejar-nos un retorn als mètodes més tradicionals d’ensenyament? L’escola mal anomenada tradicional es definia per tenir el temps clarament assignat a unes determinades matèries, mentre que els docents i els alumnes sabien exactament quin era el seu paper. Però ara hem passat a una mena d’innovació per la innovació. Estem en un moment en el qual cada escola és una illa en guerra amb l’illa del costat, que fa que el Departament d’Educació hagi perdut absolutament tot el control dels centres escolars i ha perdut tota autoritat. I de fet, com que Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota. Ara mateix, el sistema educatiu és un veritable caos propiciat per prejudicis com ara que els nens han de ser feliços, quan la felicitat dels infants depèn de factors sovint incontrolables, o que s’han de deixar enrere elements pedagògics i didàctics de primer ordre com són els llibres de text. Hi ha tota una mena de deliri col·lectiu que fa que ara mateix no se sàpiga exactament què s’ha de fer a l’escola, què i com han d’aprendre els nens, o quin és el paper dels docents. Vivim en un caos absolut.
Com que la Conselleria Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota
En tot això hi juga un paper important l’autonomia de centre, aquesta idea que cada escola o institut pot actuar com vol. Què en penses tu d’aquesta estratègia? Hi ha hagut una tergiversació d’aquest principi d’autonomia. Tradicionalment, havia estat la capacitat d’un centre d’adaptar-se a un entorn concret, perquè no pot funcionar de la mateixa manera una escola rural i una escola urbana, o una escola amb molta diversitat de procedència i una de classe mitjana. El problema és que al final l’autonomia ha esdevingut una mena de carta blanca per poder experimentar amb criatures sense consentiment de les famílies ni de la societat i elaborar els seus propis plans narcisistes de com ha de funcionar l’escola per ser més xupi guai que ningú. I aquí s’ha descontrolat. L’escola homogènia tampoc funciona en absolut, perquè tothom és diferent, però sí que cal una escola coherent, amb un seguit de normes comunes.
Malgrat les crítiques,fins ara el Govern ha defensat l’autonomia de centres i la innovació. Per què no es planteja canviar de rumb? Primer de tot, perquè el Govern de la Generalitat no existeix, són uns gestors, i per tant no tenen cap mena de capacitat de lideratge. Van a l’aire que els indica l’OCDE, i han comès l’error terrible de permetre que entitats com la Fundació Bofill, que és un think tank neoliberal, s’hagin fet amb el control a la pràctica de les polítiques educatives del Departament d’Educació. I les coses comencen a empitjorar el 2016, quan apareix la proposta de l’Escola Nova 21 i es comença a reconstruir l’escola. En segon lloc, el 80% del Govern ha anat a l’escola privada, on tradicionalment els directors manen molt i trien els docents, i ho han volgut aplicar a un sistema educatiu molt diferent. Hi ha hagut molta incompetència per no escoltar els veritables experts en educació, que són els docents. En realitat, la Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu.
La Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu
Vas comentar en una entrevista que estem anant cap a un model educatiu cada cop més neoliberal, més interessat per preparar l’alumnat per al mercat de treball. Per què ho creus? Bé, és que el treball per projectes és treballar en equip, repartir-se la feina, teòricament ser autònoms… És una mena d’entrenament per treballar, encara que això impliqui el preu de no adquirir els coneixements necessaris per adquirir una certa ciutadania, com són les humanitats, la història, la lluita de classes, per tenir una capacitat d’abstracció. És intentar imitar l’estructura de l’empresa, aprendre a ser emprenedors. L’ensenyament per competències és l’ensenyament neoliberal per naturalesa perquè respon a les queixes de les grans patronals europees i fa que els alumnes tinguin capacitat d’adaptar-se a mil i unes situacions. I, en canvi, els sistemes educatius que més han entrat en el món de les competències són els que més han decaigut a les proves PISA i, per contra, els sistemes menys competencials són els que han obtingut millors resultats.
Precisament parlant de les PISA, són els països asiàtics els que van obtenir els millors resultats. Què estan fent bé i què en podem aprendre? El que estan fent bé en aquests països asiàtics no té res a veure amb l’educació, perquè bàsicament estan replicant els sistemes educatius europeus dels anys seixanta i setanta, és a dir, meritocràtics, exigents, i amb molts alumnes que se suïciden per la pressió. Per tant, és un model que en principi no seria molt desitjable. Però hi ha una qüestió que és que les classes mitjanes a Europa són cada vegada més estretes, en bona part degut a les revolucions tecnològiques i a la desindustrialització. I, en canvi, els països asiàtics passa exactament el contrari perquè hi ha una mentalitat basada en la disciplina, el respecte i l’esforç, i a més són societats completament industrialitzades en les quals hi ha oportunitats per formar part de les classes mitjanes. I allà l’escola està funcionant com un trampolí cap a l’èxit i, per tant, l’esforç val la pena. En canvi, aquí els alumnes s’han esforçat, han tret bons resultats, han anat a la universitat, han fet un màster i, en el millor dels casos, poden optar a feines de merda de mil euros. Vulguis o no, això genera una desmoralització col·lectiva. Quin sentit té estudiar, esforçar-se i comportar-se com cal?
El psicòleg i investigador Daniel Kahneman mor a 90 anys
Daniel Kahneman, psicòleg i premi Nobel d’economia, ha mort a 90 anys. La seva recerca en la psicologia de la presa de decisions, com recorda el Financial Times, va demostrar que les persones tendim a decidir segons el nostre instint i no pas per racionalitat econòmica, com s’havia cregut fins aleshores. L’Acadèmia Sueca de les Ciències va concedir-li la distinció per “integrar raonaments de la recerca psicològica en les ciències econòmiques, especialment sobre el raonament i la presa de decisions davant la incertitud”.
El treball de Kahneman, desenvolupat sovint amb la col·laboració d’Amos Tversky, va quedar reflectit en el seu llibre Pensar ràpid, pensar a poc a poc, on classificava el pensament en dos sistemes, un de més instantani i emocional i un altre que tendeix a la lògica. Va justificar la classificació a través d’experiments que mesuraven des de la dilatació de les pupil·les fins a les reaccions emocionals.
Kahneman no creia, amb tot, que el seu treball demostrés la irracionalitat humana i preferia dir que els seus descobriments només refutaven que tenim una concepció “poc realista de la realitat”. Tampoc va descriure’s mai a si mateix com un economista, tot i que els seus descobriments van impactar sobretot en el camp de l’economia del comportament.
Kahneman va néixer a Tel-Aviv el 1934, però es va criar a França. Va tornar al mandat britànic de Palestina quan el seu pare, el cap de recerca d’una empresa química, va morir el 1944. Més tard, va estudiar a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, i va acabar obrint un laboratori a Jerusalem als anys 60. Allà va conèixer Tversky, amb qui va col·laborar fins a la seva mort el 1996. Kahneman va dir que la mort de Tversky va deixar “un forat que mai no es podrà omplir”.
Inspiració d’un altre Nobel Kahneman va tornar als Estats Units el 1978 i des de llavors va treballar com a professor en unes quantes universitats. El seu últim càrrec va ser el de professor de psicologia i afers públics a l’Escola d’Afers Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton.
Un dels economistes més influït per l’obra de Kahneman és Richard Thaler, que també va guanyar el Nobel d’economia el 2017. Kahneman el va descriure com “la segona amistat professional més important” de la seva vida. Thaler, que va començar a treballar amb Kahneman des dels anys 70, ha lamentat aquest dijous la seva mort a X: “Vaig tenir la sort de tenir el Danny com a millor amic i col·laborador durant dècades… Ara he de simular la seva part de les [nostres] converses, cosa que és impossible”.
México, un país donde se cree en Dios, el cielo, el infierno, los espíritus sobrenaturales, y la mayoría se declaran cristianos/católicos
El más reciente estudio de Ipsos “Religión 2023: Creencias alrededor del mundo”, realizado en 27 países, demostró amplias variaciones entre países y generaciones en cuanto a la práctica religiosa, las creencias, el papel de la religión en la actualidad y la medida en que define la identidad personal y la moralidad.
México se sigue mostrando como un país mayormente religioso donde una mayoría cree que el cielo, el infierno y los espíritus existen. Un 85% de los encuestados cree en Dios o en una fuerza superior, 71% se consideran cristianos/católicos y solamente un 17% no religioso.
En los 27 países encuestados, la proporción de entrevistados que dicen tener una religión oscila entre casi el 100% en India y Tailandia y menos de la mitad en Japón, Corea del Sur, Suecia, los Países Bajos y Gran Bretaña.
Creencia en Dios o en un poder superior En promedio, el 40% global dice que cree en Dios “como se describe en las sagradas escrituras”, el 20% cree en “un espíritu superior pero no como se describe en las sagradas escrituras”, otro 21% no cree ni en Dios ni en ningún espíritu superior, y el 19% no está seguro o no lo dirá. En nuestro país, una gran mayoría, 85%, se considera creyente (en Dios u otra fuerza superior).
Creencias relacionadas y de otro tipo La creencia en el cielo promedia el 52% y la creencia en espíritus sobrenaturales (por ejemplo, ángeles, demonios, hadas y fantasmas) promedia el 49%. Los porcentajes en México son altos, 71% de los encuestados creen en el cielo, 65% en espíritus sobrenaturales y 56% creen en el infierno y en el diablo.
Los porcentajes de creyentes en cada uno: cielo, espíritus, infierno y diablo, son más bajos en Bélgica (menos del 20%) y son más altos en Turquía, Brasil y Sudáfrica (arriba del 70%).
Cuanto más jóvenes son las personas, más probable es que crean en el cielo, el infierno, el diablo y los espíritus sobrenaturales, particularmente en países donde la creencia entre todos los adultos es baja. En muchos de estos países, especialmente en los de Europa del Norte y Europa, la prevalencia de estas creencias es mayor entre los Gen Z que entre los Boomers.
Práctica religiosa Como era de esperar, por ejemplo, un lugar de culto y oración en casa son más comunes en países donde la mayoría cree en Dios o en un espíritu superior.
En promedio, la proporción de aquellos que rezan fuera de un lugar de culto al menos una vez al mes es más alta que la proporción de aquellos que asisten a un lugar de culto al menos una vez al mes. En nuestro país, por lo menos una vez al mes el 38% van a la iglesia, templo o mezquitas.
En los países donde la práctica religiosa es alta, los adultos mayores tienden a participar en ella más que los adultos jóvenes, mientras que en los países donde la práctica religiosa es baja, los jóvenes tienden a tener una mayor participación.
Tolerancia religiosa La proporción de adultos encuestados que dicen sentirse cómodos con personas de diferentes creencias religiosas promedia el 76% en 26 países. Las personas que se sienten cómodas con quienes tienen puntos de vista religiosos diferentes oscilan de aproximadamente nueve de cada 10 en Sudáfrica, Singapur, Australia, Canadá, Gran Bretaña y los Estados Unidos, a solo la mitad en Corea del Sur. Comparando los resultados de este año con los de una encuesta de Ipsos Global Advisor realizada en 2017 muestra que la tolerancia religiosa ha aumentado significativamente en Suecia, Brasil, Bélgica, México y Polonia, mientras que ha disminuido en Corea del Sur y Alemania.
El 73% de los mexicanos encuestados dijeron sentirse cómodos con el hecho de convivir con personas de religiones diferentes a la suya. Esto representa un 7% más respecto a la encuesta del año anterior. En promedio, casi la mitad (47%) dice que la religión hace más daño que bien en el mundo. Después de la India, este punto de vista es más común en Europa occidental y en Japón; es menos común en América Latina, Sudáfrica, Turquía y el sudeste asiático. El país que “cree que la religión hace más daño que bien” es Suecia con 70%, seguido de la Gran Bretaña. En México solo el 37% lo cree así.
Religión y moralidad En promedio global, el 54% está de acuerdo en que las prácticas religiosas son un factor importante en la vida moral de los ciudadanos, el 37% está de acuerdo en que las personas con fe religiosa son mejores ciudadanos, y el 20% dice que pierden el respeto por las personas cuando descubren que no son religiosas.
Para los mexicanos encuestados, las personas con una fe religiosa son mejores ciudadanos según el 40%.
Papel de Dios o un poder superior Alrededor de tres de cada cuatro personas que creen en Dios o en un poder o espíritu superior dicen que les ayuda a superar las crisis, da sentido a su vida y los hace más felices que el promedio. Cuanto mayor sea la proporción de creyentes en un país, más probable es que los creyentes sientan que se benefician de su fe.
El 77% de los mexicanos dicen que creer en Dios o en fuerzas superiores les permite superar las crisis, un 74% respondió que le da sentido a su vida y el 69%, que los llena de felicidad. Estos son los resultados de una encuesta en 26 países realizada por Ipsos en su plataforma en:
Més de 1.050 milions de tones d’aliments es van desaprofitar el 2022 al món, el 60% procedent de les llars
Més de 1.050 milions de tones d’aliments es van desaprofitar el 2022 al món, el 60% procedent de les llars, segons un informe del Programa de l’ONU per al Medi Ambient (PNUMA), que assenyala que va passar en un any en què un terç de la humanitat s’enfrontava a la inseguretat alimentària.
“El malbaratament d’aliments és una tragèdia mundial. Milions de persones passaran fam a causa del malbaratament d’aliments a tot el món”, ha assenyalat aquest dimecres a la presentació de l’informe la directora executiva del PNUMA, Inger Andersen, i recull Efe. L’informe sobre l’Índex de Malbaratament d’Aliments 2024, realitzat conjuntament amb l’organització associada WRAP, es titula “Pensa, menja, estalvia. Seguiment dels avenços per reduir a la meitat el malbaratament mundial d’aliments”.
Objectiu: reduir el malbaratament a la meitat L’estudi presenta una estimació mundial sobre el malbaratament d’aliments i també suggereix unes millors pràctiques per reduir a la meitat el malbaratament per al 2030 d’acord amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per les Nacions Unides.
Segons el PNUMA, el 2022 es van generar 1.050 milions de tones de residus alimentaris (incloses les parts no comestibles), fet que suposa 132 kg per càpita i gairebé una cinquena part de tots els aliments disponibles per als consumidors. Del total d’aliments desaprofitats, el 60% (631 milions de tones) prové de les llars de tot el món, un 28% dels serveis d’alimentació i un 12% del comerç minorista.
79 kg desaprofitats per persona Cada persona va desaprofitar 79 quilograms de menjar a l’any, i a les llars es va desaprofitar cada dia l’equivalent a mil milions de menjars, o dit d’una altra manera, 1,3 menjars diaris per a les persones afectades per la fam al món. Alhora, la deixalla d’aliments, assenyala l’informe, genera entre un 8% i un 10% de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle (GEI, en anglès), cosa que suposa gairebé cinc vegades més que les emissions totals del sector de l’aviació.
El malbaratament de menjar continua perjudicant l’economia mundial i alimentant el canvi climàtic, la pèrdua de naturalesa i la contaminació, malgrat que el PNUMA ha recordat que no és només un problema dels països rics. Així, de mitjana, els països de diferents nivells d’ingressos desaprofiten una quantitat similar d’aliments per persona.
D’altra banda, només quatre països del Grup dels Vint (G20, bloc d’economies riques i en desenvolupament), Austràlia, el Japó, el Regne Unit i els EUA, a més de la Unió Europea (UE), compten amb estimacions adequades sobre el malbaratament d’aliments per fer un seguiment dels progressos fins al 2030. Per això, la directora general de WRAP, Harriet Lamb, ha demanat “una major acció coordinada a tots els continents i cadenes de subministrament”. “Això és fonamental per garantir que els aliments alimentin les persones, no els abocadors”, ha afegit Lamb.
Estudien per primer cop si la combinació de compostos tòxics per al sistema endocrí s’associa al tumor
L’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell) i l’Institut Català d’Oncologia (ICO) han constatat que l’exposició a determinats contaminants ambientals, que podem trobar en pesticides, cosmètics i productes de cura personal, però també que continuen presents en l’aire malgrat la seva prohibició, augmenten el risc de patir càncer d’endometri. Aquest tumor apareix a la cara interna de l’úter, i cada any se’n diagnostiquen més de 5.000 casos nous a Espanya. En col·laboració amb centres de recerca de Granada, els investigadors han descobert que una exposició moderada a aquests compostos nocius, que actuen com a disruptors endocrins perquè desestabilitzen el sistema hormonal, incrementa en un 45% la probabilitat de desenvolupar la patologia.
Segons els resultats de la investigació, publicada aquest dimecres a la revista Environmental Health Perspectives, la majoria dels contaminants analitzats estan prohibits –alguns fins i tot fa més de 30 anys que no es troben al mercat–, però n’hi ha que continuen presents a l’ambient perquè són de tipus persistent. L’estudi també posa el focus en la barreja química entre diferents compostos nocius i alerta que genera un efecte combinat que impacta negativament en les dones i incrementa el risc de desenvolupar càncer d’endometri.
La investigadora de l’Idibell i de l’ICO, Laura Costas, explica a l’ARA que aquests contaminants alteren el sistema endocrí, que és el responsable d’alliberar les hormones al cos humà. Són uns compostos nocius que interfereixen en la funció de les hormones o la imiten quan la dona hi entra en contacte en dosis mitjanes. El cos utilitza les hormones perquè les cèl·lules i els òrgans es comuniquin entre ells i quan un disruptor endocrí, que també és una substància química, actua com si fos una hormona natural sense ser-ho confon el sistema i en bloqueja les funcions normals.
“Aquesta relació segurament està vinculada amb la mateixa naturalesa del tumor, ja que és un càncer dependent d’hormones”, afegeix. De fet, aquesta investigació és la primera que posa el focus en la combinació de contaminants. “Quan els mirem un a un no trobem la relació amb el càncer d’endometri i ara, en canvi, sí que hem identificat aquesta relació”, detalla Costas.
Estudiar l’efecte en el pronòstic Per fer aquest estudi –en què també han participat l’Hospital de Bellvitge i el Consorci de Recerca Biomèdica a la Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (Ciberesp)–, els investigadors han avaluat la càrrega hormonal total a la sang de més de 300 dones amb càncer d’endometri i sense. Com que aquests contaminants alteren el sistema hormonal, els autors expliquen que actuen com a xenoestrògens, és a dir, compostos sintètics que fabriquem influïts per aquests compostos externs i que s’oposen a la funció hormonal del cos, cosa que afavoreix l’aparició del tumor.
Amb aquests resultats els autors ara volen saber si la presència d’aquests elements nocius implicaria una pitjor evolució del càncer en les dones que ja han emmalaltit, és a dir, si a l’estar en contacte amb aquests químics el pronòstic de les pacients empitjoraria.
De disruptors n’hi ha de diversos tipus, segons l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) –que no ha participat en l’estudi–. Els de llegat tòxic, com el DDT, que encara que va ser prohibit als anys setanta persisteix i s’acumula en el greix dels animals, des d’on passa a la cadena alimentària humana. I els plaguicides actuals, com els insecticides organofosforats, molt usats.
Les substàncies PFAS, també conegudes com a químics eterns per la seva llarga durada en el medi ambient (fins a milers d’anys), que són grans repel·lents de l’aigua i l’oli i resisteixen temperatures extremes. És el motiu pel qual es troben en materials per envasar menjar, en paelles i olles antiadherents i en productes de neteja.
En aquest sentit, també mencionen els bisfenols, com el famós bisfenol A (BPA), utilitzat àmpliament en el revestiment de llaunes metàl·liques de menjar i begudes, ampolles i tàpers de plàstic; els parabens, que es troben en infinitat de productes cosmètics d’ús diari, i el triclosan, utilitzat en productes d’higiene, com ara pastes de dents, gels hidroalcohòlics o desodorants. En l’àmbit de la cosmètica, destaquen les benzofenones, usades com a filtre de raigs UV en la majoria de les cremes solars i maquillatges, i els ftalats, utilitzats en cosmètica, perfums, pintures i en la fabricació d’envasos de plàstic.
Regulació L’impacte econòmic de l’exposició a aquestes substàncies a la Unió Europea supera els 160.000 milions d’euros anuals. Així es desprèn d’un estudi que ha analitzat el cost econòmic i sanitari que es pot atribuir a aquests disruptors endocrins. Tot i l’elevada despesa que suposen no hi ha un consens mundial sobre la seva regulació, ja que és difícil establir un llindar segur d’exposició donades les seves propietats particulars de toxicitat i la seva diversitat entre diferents productes químics. Pel que fa a Europa, la seva regulació s’ha debatut en els darrers anys i, de fet, la Comissió Europea els ha reconegut com a substàncies potencialment perilloses per a la salut. També ha demanat elaborar un estudi exhaustiu per tal de millorar les regulacions en els pròxims anys tot i la pressió de la indústria, així com minimitzar l’exposició humana i ambiental.
“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”
Una economia que mata. Això és el capitalisme segons Imanol Zubero, professor de sociologia a la Universitat del País Basc, que ha estat l’encarregat d’inaugurar el curs del centre d’estudis de Cristianisme i Justícia. En la seva conferència ha parlat del capitalisme com una “necronomia”: una economia contra la vida.
La conferència inaugural de Cristianisme i Justícia, que ha tingut lloc aquest divendres a l’església de Casp, ha reivindicat la conversa actual del món que es desenvolupa entre benefici i interessos. “Això és un món atroç”, ha dit Imanol Zubero.
Zubero ha centrat el seu discurs a definir el capitalisme com “un sistema de vida” i no pas una “economia”. Per a ell es tracta d’una “revolució antropològica” que, entre d’altres, arracona “els treballs més necessaris”. Ha parlat de feines que estan “a tocar de la vida” i “feines allunyades de la vida”. “Tenim una societat mal plantejada perquè valora coses que no tenen tant de valor i menysprea aquelles feines més importants com la dels escombriaires, els cuidadors, els treballadors socials”, ha dit. Zubero ha subratllat que el capitalisme “té coses estranyes” com el fet que els treballs més remunerats sovint no generen benestar, sinó malestar.
En aquest sentit, el capitalisme és una manera bàsica de cosificació. “Les realitats materials ja no tenen valor d’ús sinó de canvi”, ha dit el conferenciant. “Quan la lògica de mercat entra per la porta, la moral surt per la finestra”, ha sentenciat.
EL PAPA, EL 2013, JA REMARCAVA QUE ECONOMITZAR SIGNIFICA “CUIDAR LA CASA COMUNA”
Imanol Zubero també ha destacat l’error de representar el capitalisme com una escala. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis”, ha explicat Zubero. Però ell creu que es tracta d’una piràmide: “Els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota”. Per això, el sociòleg ha defensat que el capitalisme “només pot funcionar com una economia de la mort”. “El capitalisme és un sistema que extreu més vida, naturalesa i riquesa de la que dona”, ha refermat.
El sociòleg també ha parlat de la importància de les dones en l’economia. De fet, el professor assegura que el problema és “tenir una economia que ha tingut pare, Adam Smith, però no mare”. Actualment, però hi ha dones que treballen sobre aquests temes per lluitar contra el pensament del seu dia de Smith. L’ecofeminisme és un focus d’això, però tenim un problema per conversar amb aquests discursos: “Som molt patriarcals”.
En la mateixa línia del canvi de paradigma, el professor té clar que això exigeix estar preparats per molts “des”: Descolonitzar-nos, descapitalitzar-nos, desradicalitzar-nos, entre d’altres. Zubero també ha demanat “sortir de la rotonda infinita sobre els canvis individuals o col·lectius”. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ha recalcat. El socioleg ha subratllat que on realment la societat es pot autodeterminar és “amb les decisions personals”. “Com deixaran les empreses ‘de’ si tu no deixes ‘de’ amb les empreses?”, s’ha preguntat.
Imanol Zubero també ha donat algunes claus per intentar lluitar contra el capitalisme. Ha parlat de revisar els privilegis i qüestionar “la bona sort bruta” d’haver nascut on hem nascut. “Hem de desconnectar el pilot automàtic de les nostres decisions diàries per no reproduir les estructures de denominació”, ha dit. També s’ha referit a la importància d’actuar col·lectivament; reforçar les estructures públiques; i influir col·lectivament amb perspectiva de canvi estructural. “Crec sincerament que hem de ser obertament anticolonials i antipatriarcals perquè el capitalisme mata i no és acceptable”, ha dit. “Hem de posar la vida al centre”, ha conclòs.
“QUAN LA LÒGICA DE MERCAT ENTRA PER LA PORTA, LA MORAL SURT PER LA FINESTRA”
Després de Zubero, ha estat el torn de persones properes a l’equip de Cristianisme i Justícia. Inma Naranjo, economista i administradora provincial de l’orde de la Companyia de Maria, ha remarcat la importància de la doctrina social de l’Església per donar eines per ser crítics davant les situacions actuals. Naranjo ha recordat que el Papa ja va utilitzar el terme de “l’economia que mata” el 2013 amb Evangeliuii Gaudium. Una exhortació en la qual especificava que economitzar significa “cuidar la casa comuna”. Per fer-ho, “hem de tenir els ulls entrenats i aprendre a mirar amb els ulls d’aquells qui estan exclosos”.
Per la seva banda, Miriam Feu, responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, ha recordat que “l’economia que mata afecta amb més força les persones en situacions vulnerables”. Finalment, el professor de sociologia d’ESADE David Murillo ha parlat dels valors del capitalisme: l’individualisme, la quantificació o la maximització. “Cal comprometre’s amb el canvi i qüestionar-nos els àmbits de la vida”, ha recalcat.
Un 3 en 1 en l’acte del centre d’estudis El director de Cristianisme i Justícia, José Ignacio García, ha iniciat l’acte recordant les tres celebracions que han tingut lloc al centre d’estudis: la lliçó inaugural del curs; l’inici de les quartes Jornades de Justícia; i la primera sessió del curs dels dijous: ‘Alternatives a una economia que mata’.
Sobre l’inici de curs, García ha explicat que enguany el centre d’estudis s’ha centrat a millorar i augmentar l’oferta de l’aula virtual. Ha destacat la resposta positiva de l’àrea d’espiritualitat i la continuació dels quaderns de Cristianisme i Justícia.
En el seu discurs inicial, García també ha agraït la tasca dels voluntaris del centre d’estudis i ha recordat la proposta d’oració i dejuni del papa Francesc per tenir presents les guerres del món.
La inauguració de Cristianisme i Justícia ha comptat amb la presència del provincial dels Jesuïtes a Espanya, Enric Puiggròs; el delegat del provincial a Catalunya, Pau Vidal; el director d’Afers Religiosos, Carles Armengol; i el vicepresident de la Taula del tercer Sector de Catalunya, Jesús Delgado.
gutta cavat lapidem 