Category Archives: Educació

cultura, Educació, família, Política, Societat

La “segregació” per nivells, el forat negre del pas de l’ESO al batxillerat

Leave a comment

Diversos experts apunten les mancances de l’orientació durant la secundària per escollir els estudis postobligatoris

El pas de l’educació secundària obligatòria (ESO) cap als estudis postobligatoris, tant sigui a batxillerat com a qualsevol grau mitjà de Formació Professional (FP), és un dels moments crucials de l’itinerari educatiu dels alumnes de Catalunya, ja que és la primera vegada en la seva vida estudiantil en què cal fer front al repte d’escollir com volen encaminar el seu futur. És un moment, doncs, on l’abandonament escolar prematur es dispara. De fet, segons dades del Departament d’Educació, en mans de la consellera en funcions Anna Simó, l’any 2020 el 12,5% dels estudiants matriculats a 4t d’ESO que els pertocava fer el salt educatiu no va transitar cap a la postobligatòria. Traduït en xifres, 9.905 joves ni tan sols van arribar a matricular-se a batxillerat o a cicles formatius. Diversos experts consultats per El Món asseguren que la tria dels estudis posterior a la secundària obligatòria dels estudiants està directament condicionada per “molts factors” i, sovint, relacionada amb l’experiència viscuda durant l’ESO. Un dels punts que més influeix en aquesta elecció, segons apunten, són els “estereotips” que es creen en les agrupacions per nivell, és a dir, els petits grups que es formen en alguns centres de secundària on es diversifica el currículum educatiu per adaptar-lo als ritmes i necessitats dels alumnes i, teòricament, facilitar l’aprenentatge.

Els experts consideren que el principal problema és que els grups s’adapten “a la baixa” en termes de contingut, ja que, en lloc d’”individualitzar” l’atenció de l’alumnat, es tendeix a la “simplificació i empobriment” del currículum: “Els agrupaments per nivells acaben perjudicant els alumnes que tenen més dificultats”, assevera Judith Jacovkis, professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona (UB) i membre dels grups de recerca Esbrina i GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials). Per a l’experta, aquesta segregació per nivells –fonamentats en els resultats de l’alumnat–, tot i que està feta amb bones intencions, condiciona directament les “expectatives” de futur dels estudiants: “Si sempre t’han dit que et van malament les matemàtiques, ja no voldràs seguir-ho intentant”, apunta. Una idea molt similar a la que expressa la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aina Tarabini, que considera que la tria dels estudis postobligatoris manté una relació “circular” entre “l’experiència personal” de l’alumne, tant amb els resultats com amb els mètodes d’aprenentatge, i les seves “condicions socioeconòmiques”.

Tarabini assegura que en els grups de baix nivell s’aposta molt per un treball més pràctic i amb un temari simplificat, cosa que s’acaba convertint en una etiqueta per als alumnes perquè “el coneixement teòric té més prestigi”: “Malgrat estar pensada per adaptar els aprenentatges a la diversitat, els alumnes perceben l’agrupació per nivells com un poderós mecanisme per diferenciar entre formes de coneixement teòric i pràctic, que després obrirà diferents oportunitats de transició a l’educació postobligatòria”, apunta l’experta. Creu que aquesta mena d’agrupació acaba “segregant” indirectament els alumnes: “Els grups de nivells funcionen de la mateixa manera que la segregació escolar [concepte que fa referència a la desigual distribució de l’alumnat vulnerable i el no vulnerable en els diferents centres d’una xarxa educativa], però en una escala més petita. És una forma de segregació”, etziba.

La consellera d’Educació, Anna Simó, i el conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, durant la inauguració del Saló de l’Ensenyament / EP

Encasellar els alumnes en itineraris

En aquest sentit, el professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Perales, coincidint amb les altres dues expertes, creu que aquesta mena de segregació per nivells encasella els estudiants en un perfil de batxillerat. És a dir, que els que no els agraden les matemàtiques opten directament per escollir l’itinerari humanístic: “És un peix que es mossega la cua”, adverteix. Per a Tarabini, a banda de dirigir els alumnes cap a uns itineraris en concret en funció de les seves notes, aquest model també condiciona quins alumnes aspiren a arribar al batxillerat: “He sentit moltes vegades estudiants que, com que sempre han estat classificats en grups baixos [de nivell], no es plantegen poder fer un batxillerat o cicle formatiu i acaben renunciant“, argumenta la professora de la UAB, que creu que “l’estereotip” que es genera sobre els alumnes marca la seva “identitat” estudiantil.

Per a Judith Jacovkis, aquests estereotips no només condicionen l’abandonament escolar prematur, sinó que també influeixen en com encaren l’ensenyament els joves que decideixen continuar estudiant. Segons aquesta experta, els alumnes que sempre han estat encasellats en els grups de nivell més baixos tendeixen a desestimar arribar a batxillerat i opten per fer un cicle mitjà perquè tenen la sensació que “és més senzill”. Una creença que, tal com assegura, és totalment errònia: “Aquesta manera de pensar condicionada per l’entorn dels alumnes repercuteix en les formacions professionals, ja que els mateixos professors han de fer més esforços per canviar-los la perspectiva”, assevera.

Aina Tarabini anomena aquest condicionament “efecte company”. És a dir, que les relacions socials que creen els alumnes a l’escola modelen la identitat dels joves i interfereixen directament en la concepció que es creen dels diferents tipus d’estudis. De fet, l’experta considera que les tries d’estudis postobligatoris reflecteixen “la posició social” dels alumnes: “Normalment, les persones que escullen un itinerari artístic és perquè tenen una família connectada amb el món de l’art. Altres ho descarten perquè el desconeixen, però potser sí que els interessa. Fins que no ho proves, mai saps si és realment el que t’agrada”, argumenta. Aquesta situació, doncs, ajuda a encasellar els alumnes en certs itineraris i perpetuar l’estereotipació dels estudis.

Una aula de l’ESO en una imatge d’arxiu durant la pandèmia de la Covid (ACN)

La manca d’informació i orientació dificulta la tria dels estudiants
Tots tres experts també apunten que moltes vegades “el batxillerat és la tria per defecte” dels alumnes perquè desconeixen altres alternatives d’educació postobligatòria. “Un dels grans problemes que té el sistema educatiu és que s’orienta els alumnes al final de la seva etapa a secundària”, apunta Jordi Perales, que considera “fonamental” començar a informar els estudiants sobre les opcions que poden escollir des de mitja ESO: “Moltes vegades els alumnes se’n van directament al batxillerat perquè no saben què més fer. No hauria de ser un estudi refugi”, argumenta.

En aquest sentit, tant Tarabini com Jacovkis alerten que la informació que es dona als alumnes sobre les opcions de futur estudiantil que tenen són “esbiaixades” i “tardanes” per tal d’encaminar-los cap al batxillerat. El principal motiu pel qual molts estudiants es decanten pel batxillerat sense posar sobre la taula l’opció de fer una formació professional és, segons asseguren, que “el coneixement teòric està més prestigiat que el pràctic”, cosa que empeny alguns alumnes cap a descartar estudis d’aquesta mena. Per tal de resoldre aquesta situació i “equilibrar” l’educació postobligatòria, consideren que cal “incrementar el nombre d’alumnes en places públiques de grau mitjà”, que tots els centres de secundària obligatòria, batxillerats i formacions professionals disposin d’un “pla d’orientació” que ofereixi tota la informació necessària sobre “les competències i eines” perquè els alumnes puguin prendre les decisions “més encertades”, i que els serveis municipals d’orientació es coordinin amb els centres educatius. “Cal desplegar més recursos per garantir que els joves prenguin les decisions que més els convinguin”, assegura la professora de la UAB.

Jordi Perales també creu que cal “millorar” el seguiment que fan els tutors dels estudiants, ja que d’aquesta manera es pot aconsellar adequadament a l’alumnat: “Els tutors canvien cada any [en bona part dels centres, però no en tots] d’alumnes, cosa que dificulta que s’estableixi una relació profunda amb els estudiants”, argumenta. Per tal de revertir aquesta problemàtica, l’expert considera que seria més positiu canviar les tutories “cada dos anys”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que cal pal·liar les mancances en l’orientació educativa per garantir que els alumnes disposin de totes les eines al seu abast per fer la tria més convenient pel seu futur en funció dels seus interessos, i que cal actuar sobre les “expectatives” que els docents dipositen en els estudiants per trencar amb els estereotips que condicionen les tries d’estudis postobligatoris de l’alumnat.

https://elmon.cat/societat/educacio/segregacio-nivells-forat-negre-eso-batxillerat-857512/

Educació, família, Política, Reflexions, Societat

El manifest viral de dos professors de secundària: 50 propostes per salvar l’educació a Catalunya

Leave a comment
El manifest viral de dos professors de secundària: 50 propostes per salvar l'educació a Catalunya

Dos professors de secundària presenten 50 propostes per a l’educació a Catalunya: el manifest amassa ja mil firmes

Mil firmes, i en constant augment. El clam de dos docents catalans publicat a la plataforma change.org està en ple procés de viralització aquests dies, i no deixa de créixer en suports. Sota el nom ‘Manifest per a la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya‘, la proclama pretén precisament això: donar una resposta urgent per revertir la preocupant situació que travessa l’educació al país. “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps”, diu el clam, redactat pels professors d’institut Lídia Ribas i Florenci Vallès, en la seva introducció. I ho fan presentant 50 propostes concretes destinades a millorar-la.

Les evidències del declivi
El text arrenca amb crítiques a la situació educativa actual. Així, alerta que “bona part dels adolescents que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix”. “La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç”, afegeix el manifest. I al deteriorament també hi contribueixen altres elements, com “l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat, que cada vegada són més freqüents”.

Les crítiques se centren especialment en aquesta innovació pedagògica, que recentment s’ha impulsat a les aules. Uns canvis que han implicat, entre altres coses, pressuposar que si els alumnes no aprenen “és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé”, “considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge”, “menystenir la importància de la memorització” i argumentar que el fracàs escolar es pot solucionar “fent que aconseguir títols estigui a l’abast de tothom” (cosa que anomenen vulgarment “regalar aprovats”). Per contra, els docents subratllen el mal que ha fet “menystenir els mètodes pedagògics tradicionals”.

Les 50 propostes: millorar el nivell i frenar faltes de disciplina
Acompanyen aquestes queixes un total de 50 propostes per a la Conselleria d’Educació. Entre elles, hi ha la necessitat de potenciar l’esforç dels alumnes, evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti “donar aprovats i títols a qui no els mereix”, restablir els exàmens de recuperació al juny i al setembre, fixar més avaluacions externes per conèixer el nivell dels alumnes, “no rebaixar els continguts o el grau d’exigència que corresponen a cada matèria per tal de no devaluar els títols”, no “demonitzar” la repetició de curs, posar en marxa unes proves específiques per a obtenir el nivell C1 de català i no lliurar aquest títol amb el nivell de 4t d’ESO, “potenciar i no escatimar les aules d’acollida”, i establir un marc disciplinari general per tal de dignificar la professió docent i frenar les faltes de disciplina.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/manifest-professors-secundaria-propostes-educacio-catalunya_1242954_102.html

cultura, Educació, família, psicologia, Reflexions

Tradwife

Leave a comment

Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwife, traditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política. 

Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre. 

Ser una ‘tradwife’ és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York

Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.

Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/tradwife-montserrat-dameson_1243902_102.html

economia, Educació, geopolítica, guerres, medi ambient, migrants, Societat, Tecnologia, tràfic d'armes

“El cotxe elèctric està tenyit de sang del Congo”

Leave a comment

ENTREVISTA A L’AUTOR DE ‘COBALTO ROJO’ . Siddharth Kara destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

El nou malson del Congo és de color blau. El cobalt, un metall blau utilitzat a les bateries de liti recarregables, ha canviat la vida dels nostres aparells tecnològics: gràcies a ell, els nostres mòbils, ordinadors o cotxes elèctrics es carreguen abans, funcionen durant més temps i s’escalfen menys. La contrapartida és un infern per a milers de persones al Congo. A Cobalto Rojo (Ed. Capità Swing), l’investigador Siddharth Kara (Knoxville, EUA, 1974), destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.

Horror a les mines

Si no fos per la demanda de cobalt per als nostres mòbils, no hi hauria aquesta violència”

Ha investigat abans el treball infantil i l’esclavatge, què el va portar al cobalt?

El 2016, uns col·legues africans em van avisar que alguna cosa dolenta passava amb la mineria de cobalt al Congo. En aquell moment, pensava que només era un color usat en pintures. Vaig viatjar al Congo el 2018 per fer un estudi acadèmic, però el que vaig veure en aquell primer viatge, el patiment i la degradació, va ser tan greu que vaig sentir que el món necessitava saber-ho. Per això vaig escriure aquest llibre.

Què va veure?

Vaig veure el rellotge moral de la humanitat retrocedir dos segles fins al temps en què la gent d’Àfrica era tractada com a salvatges subhumans per l’ordre econòmic global. De sobte hi havia un altre tresor desitjat per tothom al Congo i el món no mostrava cap preocupació per la dignitat o el benestar del poble congolès. I el pitjor és que tots nosaltres no podem funcionar ni 24 hores sense cobalt i tres quartes parts del subministrament mundial provenen del Congo, que s’extreu en condicions espantoses, violentes i degradants.

La història de patiment del Congo és extensa…

Però mai en la història de l’esclavitud hi va haver tanta degradació humana per als que són a baix, ni es van generar tants guanys per als que són al cim. El Congo del rei Leopold va ser un horror, però aquell saqueig és un gra de sorra en comparació dels diners que guanyen les empreses i la quantitat de vides que es veuen afectades. Algú al Nord Global funciona sense cobalt? Imagina’n l’escala.

Nens treballant en algunes tasques d'extracció del cobalt
Dos nens congolesos treballen en tasques d’extracció del cobalt i s’exposen a elements tòxics i contaminants  Siddharth Kara

Les empreses tecnològiques diuen tenir tolerància zero amb l’abús a la cadena de subministrament. És cert?

No, és màrqueting, relacions públiques. La veritat és al terreny. I Cobalto Rojo és el primer llibre a treure aquesta veritat al món.

La Xina domina la regió de Katanga, bressol del cobalt.

Fa 15 anys, molt abans que Occident parés atenció, Pequín va veure que el futur eren les bateries recarregables. Per això van bloquejar els recursos per fer aquestes bateries: el liti, el níquel, el manganès i en particular el cobalt. Controla més del 70% de la producció minera al Congo, produeixen el 80% del subministrament mundial de cobalt refinat i el 50% de les bateries recarregables del món. La Xina és la força dominant del cobalt i fa els ulls grossos en el cost humà i ambiental de la seva extracció.

El cobalt és clau per al cotxe elèctric, estendard de la revolució verda.

El cobalt del Congo està tacat per abusos de drets humans i ambientals. Una de les revolucions verdes més importants a Occident, com el cotxe elèctric, se sosté sobre un patiment espantós. La revolució verda del cotxe elèctric està tenyida de vermell de sang del Congo. La transició de combustibles fòssils a energies sostenibles es construeix sobre una hipocresia. Estem tractant de salvar el nostre medi ambient i deixar un planeta més verd als nostres fills a canvi de destruir el dels nens al cor d’Àfrica.

L'investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo
L’investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo Miquel Mattei

Quin és el preu?

S’han tallat milions d’arbres per fer espai a les mines. L’aire, la terra o l’aigua congoleses han estat contaminades amb les emissions tòxiques de les instal·lacions de processament. I la gent pateix lesions, exposició tòxica i mort. Recordo uns pares que havien perdut un fill en una ensulsiada d’un túnel. Els lectors haurien de prendre’s un moment i imaginar-ho: quan connectin el teu telèfon, imaginin que a l’altra banda d’aquest cable, hi ha una mare que es colpeja el pit trencada de dolor perquè el seu fill va ser enterrat viu excavant cobalt per guanyar un o dos dòlars al dia. Aquest és el preu que paguen per donar suport a les nostres vides recarregables.

Quina responsabilitat tenim els consumidors?

Si no fos per l’enorme demanda de cobalt, generada perquè el consumidor compra telèfons intel·ligents de 1.000 euros i vehicles elèctrics de 100.000 euros, no hi hauria tota aquesta cascada brutal de violència.

Què poden fer els que estiguin llegint aquesta entrevista?

La primera, difondre consciència. El canvi social només passa quan el món coneix un horror. Potser aviat neixin els líders que corregeixin aquesta injustícia.

I la segona?

Tots hem de pensar sobre els nostres hàbits de consum. Hem d’actualitzar els nostres telèfons cada any només perquè la càmera té més megapíxels? Cada vegada que renoves el teu telèfon contribueixes a la demanda que aixafa la gent al Congo.

Les empreses tecnològiques argumenten que és impossible controlar el caos del Congo.

És una excusa obscena. Ningú els ha posat una pistola al cap perquè usin cobalt del Congo. Són decisions que prenen per augmentar la vida útil de les bateries dels dispositius i vendre més i més car. Han d’acceptar la responsabilitat de les seves cadenes de subministrament o no fer servir cobalt del Congo.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20240331/9529528/coche-electrico-esta-tenido-sangre-congo.html

biologia, Educació, psicologia, Sanitat, sexe & gènere, Societat, Transexualitat

EL CEREBRO TIENE SEXO

Leave a comment

La neurología y la sicología ha ido poniendo fin al debate sobre si realmente los hombres son de Marte y las mujeres de Venus, o más bien las diferencias son tan mínimas que hay que apostar por la igualdad entre los géneros sin variedades específicas; esto es, por el sexo opcional. También se está esclareciendo otro debate, menos enconado que el anterior, sobre las causas de las diferencias. Algunos afirmaban que hombres y mujeres han desarrollado distintas personalidades en la evolución de la humanidad simplemente porque han debido enfrentarse a distintos problemas de adaptación: ellos a buscar alimento y ellas a cuidar de la prole, por lo que un cambio de roles anularía las diferencias.

En menos de dos años se han dado importantes pasos hacia una más profunda comprensión de qué es genético y qué es cultural en la elaboración del cerebro de cada persona a lo largo de la vida. La balanza se ha inclinado hacia una firme interacción entre naturaleza y crianza. El funcionamiento del cerebro hace posible que lo biológico se convierta en autobiográfico, sobre una base genética heredada. Y el sexo es un componente esencial de la base genética.

Hombres y mujeres tienen distintas estrategias cerebrales que permiten dos modos diferentes de percibir la realidad, de razonar y de procesar las emociones.

Distintas conexiones
En el más amplio estudio sobre el tema, publicado en la prestigiosa revista Proceedings of The National Academy of Sciences (1), el equipo dirigido por Ragini Verma de la Universidad de Pennsylvania muestra que el cableado entre las neuronas tiene un trazado diverso según los sexos: los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios. Sorprendentemente, además, en el cerebelo el trazado de los cables se establece en sentido contrario: más conexiones entre ambos lados en los hombres y más en las mujeres dentro de ambos lados.

Este equipo de científicos ha analizado, por una técnica de resonancia magnética que visualiza las direcciones de los cables, el trazado en el cerebro de 949 personas de ambos sexos y de edades entre los 8 y los 22 años. Con ello, han observado cómo se establece el cableado antes y durante la adolescencia, etapa en la que madura el cerebro y se trazan los cables.

El cerebro humano es la estructura más compleja y más ordenada de la naturaleza. No está nunca ni encendido ni apagado por completo, sino que en cada vivencia, situación, recuerdo, se sincroniza la activación con el silenciamiento de regiones concretas.

A diferencia de cualquier otro órgano, no funciona como un todo, ni está nunca terminado. Sobre la base del patrimonio genético que cada uno hereda, y sobre el propio sexo, la crianza y las experiencias propias van dejando huella y haciendo que cambie continuamente, afianzando unas conexiones y debilitando otras.

Los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios

La arquitectura funcional del cerebro de mujer y del cerebro de varón
Hace un mes se publicaba que los genes se expresan en todo el cerebro de forma diferente en hombres y mujeres (2), lo que era esperable puesto que cada neurona tienen una u otra de la dotación cromosómica que determina el sexo, XX en la mujer y XY en el varón. Esa diferencia origina, por ejemplo, que en la superficie de las neuronas de unas áreas aparecen receptores de hormonas femeninas o masculinas; de esta forma, por el impulso de las hormonas sexuales, unas áreas tendrán un tamaño diferente en el cerebro femenino y en el masculino.

https://www.psyciencia.com/la-diferencia-de-los-cerebros-segun-el-sexo-reside-en-el-cableado-neuronal/

Así, la región del lóbulo temporal que procesa el lenguaje es mayor en las mujeres y se localiza en ambos hemisferios, lo que les facilita expresar verbalmente sus emociones. En los hombres, en cambio, la corteza parietal que interviene en la percepción del espacio es de mayor tamaño que en las mujeres, lo que les permite ser más rápidos al procesar y calcular “en frío”.

Por la acción genética y hormonal, trazado el mapa de las regiones cerebrales, se definen los circuitos neuronales innatos específicos de cada sexo.

Con la pubertad comienza una onda de maduración del cerebro de la nuca a la frente, que se prolonga hasta el final de la adolescencia. Lo hace al ritmo de las hormonas de forma lineal en los chicos y cíclica en las chicas.

El trabajo que comentamos muestra por primera vez las fibras de un cerebro con patrón masculino (en azul), a lo largo de los dos hemisferios, y femenino (en tostado) entre los dos hemisferios, al acabar la adolescencia. Para cada persona ese patrón general según el sexo y según sus predisposiciones heredadas, se matiza e incluso modifica con las vivencias, experiencias, relaciones con los demás, etc.

Los cerebros masculinos tienen más conexiones dentro de cada hemisferio (líneas azules). Los cerebros femeninos tienen más conexiones entre los dos hemisferios (líneas tostadas).

Estereotipos y realidades
Las mujeres realizan mejor por término medio unas tareas y los hombres otras. La base neural es obvia. Pero todas las capacidades son riqueza humana y el equilibrio es tarea de cada uno.

Algunos estereotipos son engañosos y se convierten en prejuicios. Así, se ha considerado, a veces, que las mujeres son menos racionales o menos inteligentes que los hombres y que ellos carecen de sensibilidad. Pero las inteligencias son múltiples y cada uno tiene el combinado de ellas que le toca en herencia, y desarrolla mejor o peor unas u otras.

Aparte de las diferencias de acceso a la cultura de tiempos pasados, los hombres sí están mejor capacitados para un conocimiento discursivo y analítico y dar soluciones lineales y directas a los problemas, precisamente por la gran conexión en el hemisferio izquierdo entre las áreas de la percepción localizadas más en la nuca y las áreas de cognición y ejecutivas, que coordinan acciones, en el lóbulo frontal. Mientras que en las mujeres, por la mayor conexión entre el hemisferio izquierdo y el derecho, que procesa el conocimiento emocional, intuitivo y global, la unión entre lo cognitivo y lo emocional es más intensa.

Dos tipos de estrategias cerebrales
Son dos tipos de estrategias cerebrales que permiten dos modos humanos diferentes de ser, de percibir la realidad, de relacionarse con los demás, de razonar y de procesar las emociones y también de ser afectados. Estrategias que tienen sentido en la diferente relación de la maternidad y la paternidad con la vida naciente.

Las mujeres, por la estrategia de fuera hacia dentro, tienen de forma natural gran habilidad para las tareas cognitivas que requieran un entorno emocional o afectivo, donde la lógica se aúna con la intuición. Por lo mismo, presentan una mayor vulnerabilidad emocional.

La estrategia típicamente masculina tiene el punto de mira de dentro hacia fuera. La región denominada amígdala cerebral en el hemisferio derecho conecta con intensidad con las estructuras de ese lado. De ahí que procese toda información que suscite emociones fuertes con gran descarga de adrenalina. Esto, entre otros efectos, ayuda a vencer el miedo, facilita las tareas defensivas o protectoras de la paternidad, pero también puede desembocar en una mayor agresividad,.

La medicina moderna no puede permitirse el lujo de ignorar estas diferencias en las raíces de los trastornos neurológicos. Tampoco la sociedad debería hacerlo para poder distinguir entre los roles naturales y los estereotipos.

https://www.elindependiente.com/futuro/2024/02/19/fin-a-la-eterna-discusion-la-ia-demuestra-que-el-cerebro-de-los-hombres-y-las-mujeres-no-es-igual/

De las neuronas a las redes

Las neuronas son células muy diferenciadas que tras la vida embrionaria no vuelven a dividirse más, aunque pueden experimentar cambios de volumen y de complejidad estructural.

Recientemente los científicos han comenzado a trazar el mapa de los genes que se expresan en las diferentes áreas y subáreas del cerebro y que se corresponden con las funciones que desde hace tiempo se asignan a esas zonas.

Cada neurona ocupa un sitio fijo; están donde están en cada uno de los dos hemisferios y en una u otra de las tres capas cerebrales. Y, cada neurona es como es por los genes que expresa dependiendo del lugar que ocupa.

Los circuitos cerebrales por los que fluye la información se establecen cuando neuronas cercanas o distantes entre sí interaccionan en un momento dado. Los circuitos conectan unos con otros en los llamados nodos. Éstos a su vez se concentran en puntos nodales que integran información y facilitan el tráfico en las redes que conectan diferentes regiones. Así se procesan recuerdos, emociones, empatías o deseos, que aúnan actividades de diversos circuitos con tareas concretas.

A lo largo del año 2013 han ido apareciendo los mapas de los nodos y sus puntos de concentración en el cerebro de la vida fetal y adulta.

Estos puntos de concentración de nodos se construyen paso a paso y de forma ordenada con el tiempo. A su vez, la vida de cada uno genera cambios persistentes en los patrones de las conexiones neuronales de su cerebro. Una conducta competitiva, la influencia del medio, la educación, o una emoción pueden reorganizar los circuitos. Esta plasticidad cerebral hace que no haya dos individuos que posean la misma configuración exacta de conexiones.

Con la maduración del cerebro, los axones de las neuronas se protegen de una vaina de mielina que permite una gran velocidad de la transmisión de la información. Estos, a su vez, se reúnen en paralelo formando fibras y estas en fascículos.

Dos grandes fascículos longitudinales conectan la nuca con la frente en ambos hemisferios y uno trasversal conecta los dos.

Las fibras nerviosas no están aisladas, ni enmarañadas como un ovillo, sino que se organizan como una rejilla tridimensional de cables eléctricos.

Natalia López Moratalla es
Catedrática de Bioquimica de la Universidad de Navarra

__________________________

Notas

(1) Ingalhalikar M, Smith A, Parker D, Satterthwaite TD, Elliott MA, Ruparel K, Hakonarson H, Gurb RE, Gurb RC, Verma R. Sex differences in the structural connectome of the human brain. Proc. Nat. Acad.Sci. www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.1316909110.

(2) Trabzuni D, Ramasamy A, Imran S, Walker R, Smith C, Weale ME, Hardy J, Ryten M, & North American Brain Expression Consortium. “Widespread sex differences in gene expression and splicing in the adult human brain”. Nature Communications | 4:2771 | DOI: 10.1038/ncomms3771.

https://www.aceprensa.com/ciencia/el-cerebro-tiene-sexo

https://www.farodevigo.es/salud/2018/02/26/natalia-lopez-nuevas-tecnicas-confirman-16072472.html

¿Tiene sexo el cerebro?
droga, Educació, família, Política, psicologia, Reflexions, Societat

Hikikomori: el síndrome de aislamiento social juvenil

Leave a comment
Varón, adolescente y adulto joven, perfil del paciente afectado por el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social | Hospital Quirón Salud Torrevieja

El síndrome de Hikikomori o aislamiento social es un trastorno psicológico en el que las personas afectadas tienden a recluirse en su habitación y evitar el contacto social de todo tipo sustituyendo en muchos casos, las relaciones sociales en persona por relaciones virtualesy aunque afecta tanto a hombres como a mujeres,puede manifestarse a cualquier edad, existe una tasa de incidencia mucho más marcada en el caso de los varones y en personas jóvenes, especialmente en adolescentes y jóvenes adultos, tal y como ha declarado la psicóloga Victoria Melénguez, experta en psicología juvenil del Hospital Quirón Salud Torrevieja.

Como casi todos los procesos que afectan a los seres humanos el origen suele ser multifactorial. Como explica la psicóloga de Quirónsalud Torrevieja “diversos factores de riesgo se unen para acabar provocando este complejo y moderno síndrome. Pueden influir factores del entorno social o familiar, a veces puede ser demasiada presión/exigencia y enfoque en los estudios, conflictos familiares; propios de la persona timidez; emocionales como ansiedad, depresión; haber sufrido bullying, rechazo social, o un acontecimiento traumático, etc.”.

Síntomas que presenta una persona que sufre el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social

La doctora Meléndez destaca los siguientes comportamientos característicos en las personas que sufren el síndrome de aislamiento social:

  • Aislamiento social que les lleva habitualmente a permanecer la mayor parte del tiempo en casa y en su habitación o incluso a encerrarse con llave dentro de ella.
  • Rechazo de acudir a cualquier actividad laboral, académica o social.
  • Baja autoestima y personalidad depresiva.
  • Insomnio y horarios alterados, que les hacen ser más activos durante la noche.
  • Abandono del cuidado personal y de hábitos saludables como hacer ejercicio o comer de forma saludable.
  • Utilizar medios digitales como sustituto de la vida social.
  • Tener dificultad para expresarse verbalmente.
  • Experimentar conductas violentas o desproporcionadas cuando se les cuestiona.

Terapias más adecuadas para el aislamiento social

El abordaje de tratamiento deberá ser multidisciplinar, en estos casos el tratamiento psicológico, las terapias de grupo y talleres de habilidades sociales son muy adecuados. “La base”, explica la especialista, “consistirá en volver a integrar a la persona en la vida social, laboral o académica y al mismo tiempo romper el aislamiento, para ello se requerirá en ocasiones tanto de terapia psicológica, como de apoyo familiar e incluso tratamiento farmacológico parar educir los síntomas asociados sobre todo a la ansiedad social”.

A nivel familiar y de parte del entorno más cercano es dosificar las pantallas y realizar actividades reales como ir al parque, repartir las tareas del hogar, hacer excursiones al campo, actividades extraescolares, etc.

https://www.ondacero.es/emisoras/comunidad-valenciana/vega-baja/noticias/varon-adolescente-adulto-joven-perfil-paciente-afectado-sindrome-hikikomori-aislamiento-social_2022081862fe13988d51040001dcf548.html

https://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0211-57352018000100115

https://psicologiaymente.com/clinica/hikikomori-sindrome-oriental-habitacion

https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-47212332

Biotecnologia, canvi climàtic, ecologisme, Educació, geopolítica, medi ambient, Natura, Política, Societat

Només 57 empreses emeten el 80% del CO₂ global

Leave a comment

La majoria de grans petrolieres del món han incrementat la producció des de l’Acord de París

Les xemeneies emeten fum al cel a l’entrada de l’hivern, al nord de la Xina. ZHANG PENG/ GETTY IMAGES

Només 57 empreses són responsables del 80% de les emissions de CO₂ del planeta, segons un estudi publicat aquest dijous pel think tank britànic InfluenceMap. Es tracta, esclar, de les grans empreses productores de petroli, carbó i gas del món, que aquest informe assenyala amb noms i cognoms com les principals responsables de la crisi climàtica. De fet, l’anàlisi revela també que la majoria d’elles han produït més combustibles fòssils en els set anys posteriors a l’Acord de París que en els set anys anteriors.

Des de la signatura d’aquell acord, que va comprometre els governs del món a reduir les emissions responsables de l’escalfament global, el 65% de les empreses de combustibles fòssils públiques i el 55% de les privades han incrementat la seva producció. De les 10 empreses que més han emès des de llavors, de fet, vuit són estatals i dues són privades (la nord-americana Exxon, que se situa en el lloc número 8 de la llista, i Shell, en el 10è).

Aramco i Gazprom
L’empresa que més CO₂ ha emès entre el 2016 i el 2022, quan la lluita climàtica era un compromís global, ha estat la petroliera estatal saudita, Saudi Aramco. La segueixen, per ordre, l’empresa russa Gazprom, l’empresa de carbó de l’Índia Coal India, la petroliera pública de l’Iran, la també russa Rosneft i la xinesa CNPC.

Des de l’època preindustrial, però, l’empresa que més CO₂ ha emès fins ara ha estat la xinesa de carbó Coal China, responsable del 14% de les emissions anomenades històriques, segons aquest estudi. Però des de l’Acord de París, la Xina ha baixat al sisè lloc de la llista amb el seu gegant petrolier CNPC. En el rànquing de les 10 empreses que més emissions han fet històricament, també hi apareixen les grans petrolieres estatals russes, saudites, iranianes i índies, però n’hi ha més de privades, com Chevron, Exxon, BP i Shell.

Més enllà dels primers llocs de la llista, l’estudi determina que un total de 117 empreses de combustibles fòssils són les responsables del 88% de les emissions mundials de CO₂ des de la signatura de l’Acord de París el 2016, i entre elles també hi ha companyies com BP, Shell, Total Energies, Eni, RWE o l’espanyola Repsol. Totes aquestes dades s’extreuen de Carbon Majors, una base de dades històrica sobre els 122 principals productors mundials de petroli, carbó i gas des del 1854.

Llistat de principals emissors de CO₂ de Carbon Majors i InfluenceMap. 
INFLUENCEMAP / CARBON MAJORS

Tant la xarxa de científics de l’ONU, el prestigiós IPCC, com la mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) remarquen la urgència de reduir les emissions de CO₂ i reclamen que no s’obrin noves explotacions de combustibles fòssils, si volem evitar els pitjors impactes de la crisi climàtica. Però els gegants petroliers i gasístics del món segueixen incrementant les seves explotacions i obrint nous projectes, mentre el món s’aproxima cada cop més ràpidament al llindar dels 1,5 °C d’escalfament global que l’Acord de París demana no traspassar i que podria tenir conseqüències devastadores.

@Àlex – 04/04/2024
Les empreses d’extracció de combustibles fòssils, al final, subministren el combustible que li requereix la demanada global d’energia. El que cal identificar es a les empreses que, amb tecnologia alternativa disponible, segueixen demandant els combustibles fòssils. I també fora interessant conèixer les emissions del transport privat, que és responsabilitat de tots plegats

@josep sopena sisquella – 04/04/2024
A l’hora d’adquirir una bona consciència sobre les causes del canvi climàtic és molt convenient tenir en compte no només la producció d’energia també hem de pensar en el consum. És perillós no fer-ho. Aquestes empreses existeixen perquè hi ha consumidors que comprem els seus productes. El 80% de l’energia elèctrica mundial encara es genera amb combustibles fòssils (no amb plaques solars, aerogeneradors o nuclears). Els que consumim aquesta brutal quantitat d’electricitat, gas i combustibles som els ciutadans:

  • 1) el housing (el que tenim a casa: aire condicionat, calefacció, cuina, neveres, ..) és el causant del 30% del total d’emissions.
  • 2) Els cotxes a la UE causen el 12% del total d’emissions i als EUA el 17% del total d’emissions.
  • 3) La producció de carn causa el 14% del total d’emissions i així podria continuar fins al 100%.

Sense consum (productors de carn, usuaris de cotxes, aires condicionats) no hi ha producció. Segons els seus autors amb aquest estudi s’ha ajudat a canviar la narrativa sobre la responsabilitat de la crisi climàtica: són els productors de combustibles fòssils i no els ciutadans que després els cremen i generen les emissions, els responsables.

“No culpis als consumidors que s’han vist obligats a dependre del petroli i el gas a causa de la captura del govern per part de les companyies de petroli i gas”.

L’Ara hauria de deixar més clar que aquest és el plantejament. És perillós de cara a conscienciar-nos no deixar clar que aquest és el debat. Però és cert que els ciutadans no tenim cap responsabilitat? Es una posició molt paternalista. A mi em sembla molt clar que els ciutadans podem incidir fent coses com:

  • 1) votar partits que es preocupin del tema
  • 2) consumir menys carn
  • 3) fer un ús molt més racional dels termòstats
  • 4) fer anar el cotxe molt menys
  • 5) anar més en transport públic o a peu o en bicicleta …

Som tan culpables uns com els altres. Per no votar el que caldria votar o per no exigir als partits que facin el que han de fer i per consumir com consumim. Somtan culpables uns com els altres. Les energètiques no poden deixar de produir tota aquesta quantitat de combustibles fòssils perquè si ho fessin, el món s’aturaria: el housing (aire condicionat…), anar en cotxe, la producció de carn… . Hem de pressionar als polítics i fer coses nosaltres també. És que si no ho entenem bé, els uns pels altres acabarem no fen res.

@Francesc – 04/04/2024
Doncs el consum del tabac també és problema del consumidor i les tabacaleres no tenen cap responsabilitat, oi? La gent no pensa i segueix la inèrcia del sistema on vivim. Calen mesures i lleis valentes q regulin i protegeixin la salut planetària per sobre dels interessos econòmics d’uns pocs.

https://www.ara.cat/medi-i-crisi-climatica/transicio-energetica/nomes-57-empreses-emeten-80-co2-global_1_4987548.html

Banca ètica, cultura, economia, Educació, pobresa, Política, Reflexions, Societat

L’alt preu del materialisme

Leave a comment

L’alt preu del materialisme és el resultat d’anys d’investigació del psicòleg Tim Kasser sobre com els valors materialistes i la cultura consumista afecten la nostra felicitat quotidiana i la nostra salut psicològica.

Amb un llenguatge allunyat dels academicismes i utilitzant dades empíriques fruit de diferents investigacions, l’autor demostra que les persones amb valors centrats en l’acumulació de riqueses o de possessions materials tenen major risc d’insatisfacció, infelicitat, ansietat, depressió, baixa autoestima i problemes per relacionar-se, independentment de la seva edat, ingressos o cultura.

Kasser, però, no es limita només a identificar el problema: també proposa canvis sobre les nostres vides i sobre la societat en general per allunyar-nos dels objectius materialistes i aconseguir així una millor qualitat de vida.

Aquesta edició compta, a més, amb un nou anàlisi on l’autor relaciona els efectes de les tecnologies de la comunicació actuals amb el materialisme i els nous malestars que es deriven de l’ús de les xarxes socials i Internet en general.

L’alt preu del materialisme
economia, Educació, Espanya vs Catalunya, Natura, pobresa, Política, Societat

Un sabotatge a tres pous posa en risc l’aigua de boca en pobles de l’Empordà a l’estiu

Leave a comment
Desperfectes a les intal·lacions dels pous de Castelló d’Empúries. 
DIPUTACIÓ DE GIRONA

L’atac es produeix l’endemà de les protestes dels pagesos, que temen que els pous salinitzin els camps

Un sabotatge a tres pous de Castelló d’Empúries que havien de garantir l’aigua de boca a una desena de municipis del nord de les comarques gironines col·loca en una situació encara més alarmant una de les zones més colpejades pels efectes de la sequera. La denuncia de l’atac es produeix l’endemà de les protestes que els pagesos van fer dimarts passat a pocs metres d’on s’ha produït el sabotatge per denunciar la gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i alertar que els tres pous acabats de recuperar produirien una salinització irreparable de l’aqüífer Fluvià-Muga. El Consorci d’Aigües de la Costa Brava, que és qui gestiona aquests pous, ha presentat denúncia davant dels Mossos d’Esquadra, que ja estan investigant els fets.

El president de la Diputació de Girona, que també ho és del Consorci d’Aigües de la Costa Brava, Miquel Noguer, assegura que entén el malestar dels pagesos, però afegeix que no està gens d’acord amb l’atac que ha inutilitzat els pous. Precisa, però, que han de ser els Mossos els que investiguin els fets i n’aclareixin l’autoria.

Entre els municipis que es poden veure afectats per aquest sabotatge, especialment si la sequera persisteix en els propers mesos, hi ha Cadaqués, Llançà, Roses, Castelló d’Empúries-Empúriabrava, la Selva de Mar, el Port de la Selva i Colera. Alguns d’aquests pobles es troben actualment en el nivell 2 d’emergència per sequera.

Situació tràgica

El gerent del Consorci, Jordi Agustí, és molt crític amb els autors del sabotatge. “Han actuat en contra de l’interès públic. Si fins ara la situació era alarmant, ara és tràgica”, adverteix.

Ara no podem complir el que havíem previst en el pla d’emergència. Els pous eren la garantia de l’aigua que no tenim al pantà de Boadella, que està en una situació històrica, mai havia estat tan buit ”
JORDI AGUSTÍ, Gerent del Consorci d’Aigües de la Costa Brava

Un dels tres pous no es podrà tornar a recuperar, però es confia poder reparar els altres dos en els propers mesos per tal que puguin contribuir a aportar aigua de boca als municipis de la zona. Tot i això, aquests dos pous no estaran a punt per a l’inici de la temporada turística. “Ara no podem complir el que havíem previst en el pla d’emergència. Els pous eren la garantia de l’aigua que no tenim al pantà de Boadella, que està en una situació històrica, mai havia estat tan buit”, alerta Agustí.

L’atac als pous posa en risc l’aigua de boca a diversos pobles del nord de les comarques gironines. GEMMA TUBERT /ACN

Els autors del sabotatge han trencat estructures dels pous i n’han cremat d’altres, fent que en alguns casos l’aigua brolli sense aturador.

El portaveu d’Unió de Pagesos a les comarques gironines, Narcís Poch, assegura que el sindicat “no té cap constància” que en el sabotatge hi estiguin implicats els participants a la mobilització del passat dimarts a la nit. Poch destaca que els Mossos d’Esquadra van ser presents a la zona dels pous mentre va durar la protesta.

El portaveu d’Unió de Pagesos insisteix en denunciar la recuperació dels tres pous, ja que, al seu parer, causaran la salinització dels aqüífers de la zona, cosa que perjudicarà gregment el sector de la pagesia mentre beneficia el del turisme.

“Fa unes dècades aquests pous van provocar una salinització brutal de l’aqüífer de la Muga i ara no entenem per què es vol repetir aquell desastre”, lamenta Poch.

https://www.ara.cat/girona/sabotatge-tres-pous-posa-risc-l-aigua-boca-pobles-l-emporda-l-estiu_1_4986955.html

cultura, Educació, família, interculturalitat, Política, Societat

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats

Leave a comment

L’expert en educació critica la innovació pedagògica, i diu que s’està convertint l’escola en una “guarderia divertida”

Xavier Díez: "No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats"

Xavier Díez (Barcelona, 1965) no està content amb la direcció que està prenent l’educació a Catalunya. Si algú en tenia cap dubte, només ha de fixar-se en el nom del seu darrer llibre, L’escola, espai en destrucció. Diplomat en magisteri, docent, afiliat del sindicat Ustec, i membre del Consell Escolar de Catalunya, Díez té una llarga experiència al sector per poder ser una veu referencial. Molt crític amb la suposada innovació pedagògica que ha abraçat efusivament el Departament d’Educació, ElNacional.cat l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre l’actual situació a Catalunya. Els pèssims resultats de les proves PISA i les diverses declaracions d’emergència educativa per tot el territori assenyalen que quelcom no va bé.

Què li està passant a l’educació a Catalunya?
Li estan passant dos fenòmens que són paral·lels. El primer seria un de caràcter global, una crisi educativa que té a veure amb una crisi de civilització. Actualment, hi ha uns canvis molt substancials en les societats europees: hi ha un procés de desindustrialització, una irrupció de la intel·ligència artificial, una descomposició social després de cinc dècades de neoliberalisme que ha trinxat completament les societats i les economies d’arreu d’Europa... I en un moment en el qual s’estan enfonsant les classes mitjanes, l’escola, que és una d’aquestes institucions que tradicionalment han servit com a eina de promoció social i de meritocràcia, s’ha trobat amb un creixent descrèdit, perquè és incapaç de funcionar d’acord com s’esperava. I després, a Catalunya en particular, hi ha una crisi accentuada per un seguit de factors que fan que hàgim empitjorat encara més que a Espanya.

I quins són aquests factors?
Aquí ens trobem errors polítics que s’han comès, el primer dels quals i el més fonamental és haver apostat per transformar l’escola. A Catalunya s’ha pensat que amb la innovació educativa funcionem molt millor, la idea que fent les coses d’una altra manera ens en sortirem millor. Això passa també a Espanya, amb la diferència que a Catalunya s’ha començat a permetre que les direccions intervinguin en la selecció del professorat. A diferència d’Espanya, on això no passa i per tant hi ha resistències. Com que la teva feina depèn del que digui el director, i a més els directors ja seleccionen gent molt afí a la seva filosofia, doncs aquestes idees de bomber s’acaben aplicant en tota la seva esplendor, i això explica que hi hagi algunes escoles que hagin caigut de nivell d’una manera molt ràpida i abrupta, sobretot a través de determinades pedagogies com ara el treball per projectes, o la moda d’acabar amb les taules i les cadires. Això ha fet que Catalunya, dins d’Espanya, hagi passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Catalunya, dins d’Espanya, ha passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Parlaves sobre el treball per projectes, que ara s’ha posat de moda. Com valores aquesta proposta?
Hi ha una àmplia literatura científica que desaconsella profundament aplicar-lo de manera extensiva a tot el sistema educatiu perquè genera una abrupta caiguda a nivell educatiu. Quan funciona bé? En àmbits molt limitats, per exemple entre alumnes amb un elevat nivell de preparació que tenen suficients coneixements. És a dir, està indicat per a alumnes a partir dels 17 o 18 anys, i sobretot a la universitat i en els àmbits de l’enginyeria i la medicina. Clar, s’ha intentat fer d’una manera transversal a tot el sistema educatiu amb alumnes de tota mena i condició. I aleshores els pitjors resultats es donen entre l’alumnat d’entorns socioculturals molt limitats, de manera que el treball per projectes normalment té uns efectes classistes molt importants perquè fa empitjorar encara més les diferències educatives. I també perjudica l’alumnat més jove, els nens no aprenen a llegir i escriure perquè no han fet el procediment que toca.

En el marc de la innovació educativa, també s’ha començat a permetre passar de curs amb les matèries suspeses
Això té molt a veure amb les indicacions que venen de l’OCDE i la Unió Europea, que critiquen que Espanya tingui un nombre excessiu de repetidors i demanaven modelar el sistema educatiu perquè no fos tan exigent, anar abaixant el llistó perquè passés tothom de curs. El problema d’adaptar el sistema al nivell dels alumnes és que de vegades no s’adapta al veritable nivell dels alumnes, sinó que s’adapta a la voluntat d’esforç dels alumnes. El sistema educatiu havia de ser un camp d’entrenament cap al món real per als alumnes, però eliminar les repeticions o acabar amb les qualificacions acaba fent de l’escola una veritable bombolla en què no estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats. És veritat que hi havia un nombre excessiu de repetidors i que això tampoc acabava de funcionar de cara a l’assoliment de les competències necessàries, però és que passar els alumnes de curs amb suspensos tampoc permet assolir-les.

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats

I què en penses sobre l’entrada de les pantalles a l’aula?
Quan va començar la revolució digital, hi havia un tecnooptimisme, i la majoria de nosaltres creiem que milloraria el nivell dels nostres alumnes. I de fet, fins i tot amb la universalització dels dispositius electrònics individuals per als alumnes era així en àmbits de ciència, matemàtiques o llengües estrangeres, sempre i quan el control de la qüestió digital estigui en mans del professor, perquè millorava la quantitat i qualitat d’informació que un alumne podia obtenir. Però amb l’aparició de les xarxes socials de segona generació, que es basen a crear l’addicció, aleshores la cosa comença a descarrilar força. Primer de tot perquè el docent i l’escola perden el monopoli de l’atenció, i l’alumnat es va dispersant. Es va veure, per exemple, amb l’1 per 1, amb el qual els alumnes catalans van iniciar-se en els videojocs o la pornografia, i van perdre completament l’atenció respecte del currículum únic. I, posteriorment, les xarxes han generat distorsions de caràcter psicològic, per exemple amb el ghosting i l’assetjament, qüestions que ja existien en el món real, però que en el món digital poden arribar a molta més gent.

Quan parlaves de la innovació a les aules, deies que no hi ha una evidència científica que això funcioni. Estaríem millor sense aquesta innovació? Caldria replantejar-nos un retorn als mètodes més tradicionals d’ensenyament?
L’escola mal anomenada tradicional es definia per tenir el temps clarament assignat a unes determinades matèries, mentre que els docents i els alumnes sabien exactament quin era el seu paper. Però ara hem passat a una mena d’innovació per la innovació. Estem en un moment en el qual cada escola és una illa en guerra amb l’illa del costat, que fa que el Departament d’Educació hagi perdut absolutament tot el control dels centres escolars i ha perdut tota autoritat. I de fet, com que Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota. Ara mateix, el sistema educatiu és un veritable caos propiciat per prejudicis com ara que els nens han de ser feliços, quan la felicitat dels infants depèn de factors sovint incontrolables, o que s’han de deixar enrere elements pedagògics i didàctics de primer ordre com són els llibres de text. Hi ha tota una mena de deliri col·lectiu que fa que ara mateix no se sàpiga exactament què s’ha de fer a l’escola, què i com han d’aprendre els nens, o quin és el paper dels docents. Vivim en un caos absolut.

Com que la Conselleria Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota

En tot això hi juga un paper important l’autonomia de centre, aquesta idea que cada escola o institut pot actuar com vol. Què en penses tu d’aquesta estratègia?
Hi ha hagut una tergiversació d’aquest principi d’autonomia. Tradicionalment, havia estat la capacitat d’un centre d’adaptar-se a un entorn concret, perquè no pot funcionar de la mateixa manera una escola rural i una escola urbana, o una escola amb molta diversitat de procedència i una de classe mitjana. El problema és que al final l’autonomia ha esdevingut una mena de carta blanca per poder experimentar amb criatures sense consentiment de les famílies ni de la societat i elaborar els seus propis plans narcisistes de com ha de funcionar l’escola per ser més xupi guai que ningú. I aquí s’ha descontrolat. L’escola homogènia tampoc funciona en absolut, perquè tothom és diferent, però sí que cal una escola coherent, amb un seguit de normes comunes.

Malgrat les crítiques, fins ara el Govern ha defensat l’autonomia de centres i la innovació. Per què no es planteja canviar de rumb?
Primer de tot, perquè el Govern de la Generalitat no existeix, són uns gestors, i per tant no tenen cap mena de capacitat de lideratge. Van a l’aire que els indica l’OCDE, i han comès l’error terrible de permetre que entitats com la Fundació Bofill, que és un think tank neoliberal, s’hagin fet amb el control a la pràctica de les polítiques educatives del Departament d’Educació. I les coses comencen a empitjorar el 2016, quan apareix la proposta de l’Escola Nova 21 i es comença a reconstruir l’escola. En segon lloc, el 80% del Govern ha anat a l’escola privada, on tradicionalment els directors manen molt i trien els docents, i ho han volgut aplicar a un sistema educatiu molt diferent. Hi ha hagut molta incompetència per no escoltar els veritables experts en educació, que són els docents. En realitat, la Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu.

La Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu

Vas comentar en una entrevista que estem anant cap a un model educatiu cada cop més neoliberal, més interessat per preparar l’alumnat per al mercat de treball. Per què ho creus?
Bé, és que el treball per projectes és treballar en equip, repartir-se la feina, teòricament ser autònoms… És una mena d’entrenament per treballar, encara que això impliqui el preu de no adquirir els coneixements necessaris per adquirir una certa ciutadania, com són les humanitats, la història, la lluita de classes, per tenir una capacitat d’abstracció. És intentar imitar l’estructura de l’empresa, aprendre a ser emprenedors. L’ensenyament per competències és l’ensenyament neoliberal per naturalesa perquè respon a les queixes de les grans patronals europees i fa que els alumnes tinguin capacitat d’adaptar-se a mil i unes situacions. I, en canvi, els sistemes educatius que més han entrat en el món de les competències són els que més han decaigut a les proves PISA i, per contra, els sistemes menys competencials són els que han obtingut millors resultats.

Precisament parlant de les PISA, són els països asiàtics els que van obtenir els millors resultats. Què estan fent bé i què en podem aprendre?
El que estan fent bé en aquests països asiàtics no té res a veure amb l’educació, perquè bàsicament estan replicant els sistemes educatius europeus dels anys seixanta i setanta, és a dir, meritocràtics, exigents, i amb molts alumnes que se suïciden per la pressió. Per tant, és un model que en principi no seria molt desitjable. Però hi ha una qüestió que és que les classes mitjanes a Europa són cada vegada més estretes, en bona part degut a les revolucions tecnològiques i a la desindustrialització. I, en canvi, els països asiàtics passa exactament el contrari perquè hi ha una mentalitat basada en la disciplina, el respecte i l’esforç, i a més són societats completament industrialitzades en les quals hi ha oportunitats per formar part de les classes mitjanes. I allà l’escola està funcionant com un trampolí cap a l’èxit i, per tant, l’esforç val la pena. En canvi, aquí els alumnes s’han esforçat, han tret bons resultats, han anat a la universitat, han fet un màster i, en el millor dels casos, poden optar a feines de merda de mil euros. Vulguis o no, això genera una desmoralització col·lectiva. Quin sentit té estudiar, esforçar-se i comportar-se com cal?

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xavier-diez-alumnes-mon-real-inadaptats_1187556_102.html