L’ús excessiu dels antibiòtics ja provoca soques resistents i obliga a repensar els tractaments
Màxim històric d’infeccions de transmissió sexual (ITS) a Europa, amb una expansió més ràpida i més clara de la gonorrea i la sífilis. Fa una dècada que les notificacions creixen “significativament” arreu de la regió, segons una sèrie de quatre estudis liderats pels centres de recerca sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i ITS del campus Can Ruti i publicats a The Lancet. Un augment que es dona de manera heterogènia. Els territoris del nord (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i el Regne Unit) i l’oest (Bèlgica, Suïssa i Holanda) tenen unes taxes de diagnòstic més elevades; per sobre dels 300 casos per cada 100.000 habitants en el cas de la clamídia, per sobre dels 40 en el de la gonorrea i dels 15 en el de la sífilis. Espanya forma part del grup de països del sud i és el segon de la zona, per darrere de Malta, que registraria els valors més elevats: 38 casos per cada 100.000 habitants de clamídia; 22 de gonorrea i 10 de sífilis.
Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)
Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?
Ha patit vostè mai cap trauma?
Ara mateix no sé dir-li…
A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?
No era inevitable veure’ls morir?
Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…
No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?
Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.
La nostra psique és així de simple?
Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.
Per exemple?
Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?
Massa, sí.
Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.
Com tracta vostè aquests pacients?
Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.
I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?
En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.
Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?
Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…
Dolor amable? No és contradictori?
Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.
Estimar el dolor?
Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.
Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?
Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.
Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?
I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.
Què esperen aconseguir difonent-la?
Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.
Fan participar la familia en la teràpia?
Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.
Curen amb paraules o amb pastilles?
Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.
Reviure el trauma ajuda a superar-lo?
Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neurociència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.
En Sergio , de 27 anys, narra la seva addicció al porno, que va començar en l’adolescència
“Em dic Sergio, tinc 27 anys i soc exusuari de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com a addicte al plaer del porno”.
“Quan vaig fer 11 anys, un company a classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys. No gaire més tard, es va desencadenar una polèmica mundial amb aquell videojoc, que va ser sancionat per la falta de control als menors. En aquell joc es connectaven milions de persones a tot el món, i la polèmica va consistir en el fet que es van començar a compartir webs de pornografia. I jo vaig ser una de les víctimes. Accidentalment, vaig clicar en aquell enllaç de pornografia i se’m va obrir una pestanya al navegador web. Tenia 13 anys”.
“A través d’aquell web vaig poder veure per primera vegada a la meva vida relacions sexuals explícites. De seguida vaig advertir la meva addicció al plaer. Dia rere dia veia a la nit aquells vídeos pornogràfics, i un dia vaig voler veure porno gai, fetitxisme i més… Van augmentar les meves masturbacions diàries. Els meus estudis se’n van començar a veure ressentits. No tenia energia, estava sempre endormiscat, cansat. No sé com és possible que avui dia tingui dos graus mitjans amb tot això a sobre”.
“Amb 20 anys vaig començar a viure sol en una altra ciutat, allunyat de la meva família. Com que continuava sent addicte a la pornografia, la meva dosi diària va començar a augmentar i vaig començar a experimentar amb el sexe real. Amb el temps vaig començar a deixar de veure pornografia, perquè hi vaig perdre l’interès i, al seu lloc, em vaig convertir en un usuari del sexe induït per la pornografia”.
La plataforma Dale una Vuelta ha tractat uns 5.000 addictes i familiars en vuit anys
“Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat a fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com deixar l’addicció a la pornografia. I per què vaig començar a buscar com òdia deixar l’addicció a la pornografia i no al sexe? Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia”.
Aquest testimoni d’en Sergio, facilitat a aquest diari per Dale una Vuelta, una entitat nascuda fa vuit anys quan van detectar els problemes d’addicció a la pornografia i que ofereix ajuda “per deixar el consum perjudicial d’imatges sexuals”. En aquest temps han atès unes 5.000 persones, la majoria addictes, però també pares d’adolescents, que no saben com han d’actuar davant el consum de webs porno per part dels seus fills. O dones que descobreixen les hores que passen els seus marits o xicots veient aquests webs i que després volen dur a la pràctica algunes de les accions que veuen en aquelles pel·lícules. I les xifres no deixen d’augmentar. Segons els pocs estudis que hi ha sobre aquesta addicció, s’estima que gairebé quatre de cada deu adolescents que consumeixen porno tenen un risc “real” de convertir-se en addictes. En el cas de les noies, dues de cada deu.
Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de Dale una Vuelta, parla d’una autèntica epidèmia, amb conseqüències nefastes. Tant per a l’addicte, com per a la seva família, i també per a la societat. Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. I, sobretot, les agressions sexuals grupals, que cada vegada n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília…
Hi ha un perfil de l’addicte al porno? És molt variable, però hi ha alguns punts en comú. Els nois són més addictes i, a més, s’ha comprovat que “en necessiten cada vegada més”. Que comencen amb porno dur (ja tot és dur, explica Villena) i alhora busquen vídeos encara més durs, més violents, que ultrapassin els límits. Quins límits? “Fa uns dies he estat tractant un noi que va recórrer a nosaltres quan es va adonar que ja només volia veure porno amb nens”.
Els nois que veuen aquests webs necessiten cada vegada porno més dur i violent, fins i tot amb nens
Molts d’aquests adolescents comparteixen les inseguretats, la por, la dificultat per gestionar els sentiments i poques habilitats socials. Molts viuen en famílies desestructurades, amb poques normes, hostilitat i fins i tot violència. L’habitació i la tecnologia es converteixen en els espais on refugiar-se, explica Villena.
Les relacions personals es redueixen al màxim i el sentiment de solitud s’instal·la dins seu. L’addicció al porno afavoreix aquest sentiment. I mentre creix el consum (hores i hores, masturbació rere masturbació) es va apagant l’empatia, el fet d’entendre els altres, posar-se al seu lloc. Això explica la cosificació de les dones i créixer pensant que a elles els agrada que les humiliïn i les peguin. “La dona deixa de ser un subjecte per convertir-se en un objecte. I aquesta narrativa és molt perjudicial i nociva”, explica Villena.
El papa Francesc ha reprès aquest dimecres el cicle de catequesis dedicades al zel apostòlic. Ho ha fet, a l’Aula Pau VI, on ha reflexionat sobre l’evangelització al continent americà a partir del testimoni del sant mexicà Joan Dídac (1474-1548) a qui se li va aparèixer la Mare de Déu de Guadalupe per fer arribar el missatge a tot el poble fidel de Déu.
L’Evangeli —tal com ha advertit Francesc a l’inici de la catequesi— havia arribat al nou continent abans de l’aparició mariana a Guadalupe, però “havia estat acompanyat per interessos mundans”. “En lloc de la inculturació, s’havia pres amb massa freqüència el camí apressat d’implantar i imposar models preestablerts, faltant el respecte als pobles indígenes. La Verge de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb les peces dels indígenes, parla la seva llengua, acull i mestressa la cultura local”, ha destacat el Papa, reconeixent així la importància de la llengua materna, com a via per a transmetre l’Evangeli. En aquest punt, Francesc ha aprofitat per a agrair a les mares i a les àvies que són les primeres anunciadores de la fe als fills i els nets.
Després, el pontífex ha fet referència a la figura de sant Joan Dídac per destacar que “era una persona humil, un indi del poble” en el qual “es va posar la mirada de Déu, que estima fer meravelles a través dels petits”. Bergoglio ha posat el sant mexicà com a model de com s’han d’afrontar “incomprensions, dificultats i imprevistos” en el camí de l’evangelització.
“Heus aquí la fatiga, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriba l’inesperat, a vegades de la mateixa Església. Per a anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoniatge del bé, sinó que cal saber suportar el mal”, ha assegurat Francesc. “El cristià fa el bé, però suporta el mal. Totes dues coses van juntes; la vida és així. Fins i tot avui, en tants llocs inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures requereix perseverança i paciència, no témer el conflicte, no defallir. Estic pensant en un país on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden fer la seva religió bé i en pau”, ha remarcat Bergoglio de manera improvisada en referència a la situació que es viu actualment al Pakistan.
Oasis de consol i esperança
La història de sant Joan Dídac, tal com ha recordat el Papa, va començar el desembre de 1531, quan el sant mexicà tenia 55 anys. Un dia, a dalt d’un turó, se li va aparèixer la Mare de Déu i el va convidar a presentar-se davant el bisbe per a demanar-li que construís un temple en aquell lloc. A partir d’aquí, Juan Diego va haver d’anar a parlar diverses vegades amb el prelat, que inicialment no se’l creia.
“La Mare de Déu sempre és a prop per a consolar-nos i donar-nos forces per a continuar endavant”, ha afirmat el papa, fent referència al fet que va ser la mateixa Mare de Déu qui va al sant a recollir flors a la part alta del pujol i a donar-les-hi, portant-les en el seu mantell, al bisbe, com a prova de la seva aparició.
“I heus aquí: en la tela del mantell apareix la imatge de la nostra Senyora, aquella extraordinària i viva que coneixem, en els ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquell temps. Heus aquí la sorpresa de Déu: quan hi ha voluntat i obediència, Ell pot realitzar una cosa inesperada, en temps i maneres que no podem preveure”, ha subratllat el Papa.
Finalment, el pontífex s’ha referit als santuaris com a oasis de consol i misericòrdia “on tots se senten com a casa” i on “s’acull la fe de manera senzilla, autèntica i popular” amb una Mare de Déu que “escolta els nostres plors i cura les nostres penes”. “Quan hi ha dificultats en la vida, acudim a la Mare; i quan la vida és feliç, acudim a la Mare -també- per a compartir-ho”, ha conclòs el Papa.
A falta de educación para una conducta sexual responsable, el recurso a la técnica se convierte en la tabla de salvación para borrar las consecuencias de los propios actos. Esta es la razón de ser de dos instrumentos aparentemente contradictorios, pero que responden a la misma lógica: la píldora postcoital y la recuperación de la “virginidad” por la cirugía, práctica que según cuentan crece entre jóvenes musulmanas en Bélgica y Francia.
Dentro de la feria de ofertas electorales, el PSOE propone el acceso libre y gratuito a la píldora del día siguiente en hospitales y ambulatorios, píldora que ahora se vende en farmacias con receta. Y estudia incluso despacharla sin receta, como las aspirinas. Ya solo falta hacerla obligatoria los lunes por la mañana.
El argumento para justificar la medida lo hemos oído muchas veces: se trata de que esta “contracepción de emergencia” esté máximamente accesible ante cualquier “relación sexual de riesgo” y frenar así la escalada del aborto, especialmente entre las adolescentes.
Hace unos años esta justificación todavía podía parecer plausible. Pero ahora ya existe una experiencia. Desde que se introdujo la píldora del día siguiente en España el número de unidades distribuidas en hospitales y farmacias subió de 160.000 en 2001 a 506.000 en 2005. Mientras tanto, en los últimos seis años, el número de abortos creció un 45% y los practicados en menores de 19 años han seguido aumentando desde una tasa de 8,29 por mil mujeres de esa franja de edad en 2001 hasta 12,53 en 2006.
Y un dato curioso, aunque no permita establecer una relación de causa-efecto. En las dos comunidades con gobiernos socialistas -Andalucía y Cataluña- donde la píldora del día siguiente se distribuye gratis en la red sanitaria, la tasa de abortos por mil mujeres de 15 a 44 años ha seguido creciendo en ese periodo de tiempo, y en el caso de Cataluña (13,57) supera ampliamente la media nacional (10,62).
Si en cualquier otro sector de la política sanitaria sucediera algo similar, se habrían buscado ya otras soluciones de medicina preventiva. Solo en el caso de la salud sexual impera la respuesta del más de lo mismo, digan lo que digan las estadísticas.
Reparación de emergencia
En riesgo se sienten también las jóvenes musulmanas europeas que han tenido relaciones sexuales, y que, ante una próxima boda, necesitan aparecer como vírgenes, so pena de ser rechazadas y empañar el honor familiar. Para cubrir esta “reparación de emergencia”, hay ginecólogos que reconstruyen el himen satisfactoriamente.
Incluso en Bélgica es posible que corra a cargo de la Seguridad Social, si el médico disfraza la himenoplastia como una reconstrucción vaginal por complicaciones postparto. Según datos obtenidos por el diario Le Soir, este tipo de reconstrucciones fueron 2.760 en 2004, casi el doble que en 2000. Pero es difícil tener unos datos precisos por la naturaleza semiclandestina de esta práctica.
Los cirujanos que la practican la ven como una suerte de trabajo social, gracias al cual se salva del “deshonor” a jóvenes angustiadas. Algo parecido a lo que invocaban los primeros médicos militantes del aborto, que querían salvar a las mujeres de una maternidad indeseada.
Lo llamativo es que, en esta época de prótesis y generalizada cirugía reparadora, la himenoplastia despierte irritación. El Consejo Nacional de Ginecólogos de Francia recomendó a sus miembros en 2006 que rechazaran de plano las himenoplastias, que no tienen justificación médica alguna, y que animaran a esas mujeres a oponerse a “esas tradiciones machistas”. Como puede verse, hay objetores de conciencia en cualquier campo.
Pero, si de tradiciones machistas se trata, ¿no hay machismo también en muchos casos de abortos de adolescentes cuando el chico se desentiende o el padre o la madre no ofrecen a su hija más ayuda que llevarla a la clínica abortista?
En cualquier caso, las píldoras y cirugías postcoitales responden al mismo patrón de evitar las consecuencias de una conducta sexual. En un caso se trata de preservar la infecundidad; en otro, de reconstruir una virginidad fisiológica. En ambos, la técnica corre al reparo de lo que no ha sabido evitar la educación del carácter y la voluntad. Solo cabe esperar que algún día se invente la píldora de la responsabilidad.
La setmana passada, El Punt Avui va publicar l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya”. És un article tendenciós, imprecís i, com a finestra a la realitat eclesial de Catalunya, és un article injust. Es basa només en un parell de fonts anònimes i està farcit de mitges veritats —com ara que Hakuna està fundat per un capellà de l’Opus Dei: no és així i Rourera no ho explica perquè no vol— que l’únic que busquen és reforçar un marc trampós: que l’Església catalana està preocupada per l’èxit de Hakuna, que hi ha una “manera catalana” de la fe que no té res a veure amb moviments com aquest i que, en conseqüència, ser català ha d’anar lligat a altres espiritualitats. No m’entretindré en explicar cada moviment o comunitat que exemplifiquen un tarannà eclesial. L’article projecta un esquema rígid que fossilitza els actors catòlics en un d’aquests caràcters i la realitat eclesial, sobretot la catalana, queda molt lluny d’aquest desert. Jo duc la creu de Taizé tatuada al canell perquè m’hi he passat set estius; a la Garriga hi ha un mossèn progressista; vaig anar a una escola del bisbat de Terrassa; a Barcelona alterno misses als caputxins de Pompeia, als jesuïtes de Casp i a Montalegre, regida per l’Opus Dei. He anat a les adoracions al Santíssim amb pregàries cantades de Hakuna i m’he format espiritualment allà on he trobat una església, que és sempre la casa de Jesús. Dic tot això perquè, per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal.
Per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal
En Marc Arza, amb qui no sempre comparteixo opinions però a qui respecto, escrivia a Nació Digital que “hi ha joves que trien tornar a les formes de fe dels seus avis” per explicar moviments com Hakuna. Aquesta benintencionada afirmació també queda lluny de la realitat. Hakuna i els moviments de joves que s’hi assimilen no busquen tornar a la fe dels nostres avis. Precisament, la fe dels nostres avis és moltes vegades aquest progressisme d’autoconsum que va buscar allunyar-se de la llosa del franquisme per conservar el seu espai a Catalunya. Em sembla que no m’equivoco si dic que, avui, bona part d’aquest mateix progressisme té les esglésies buides perquè, per allunyar-se del franquisme, va diluir tant el missatge que ofereix més ombres i dubtes que llums i raons. Aquesta és la fe dels meus avis i per això no m’interpel·la. Jo no he conegut la dictadura, i un tarannà a qui li tremola la mà quan m’ha d’oferir un pilar és un tarannà que, en un món en què ja sembla que tot és relatiu, no em tempta. És un caràcter tan obsessionat amb “actualitzar el missatge” —un missatge que sempre és nou i no ho necessita— que no ha sabut actualitzar-se en les maneres. Em sento més lliure que els meus avis i els meus pares perquè tinc l’oportunitat de viure la fe sense tants condicionants, conscient —i agraïda— que si avui soc catòlica és perquè moltíssimes generacions se les han empescat per mantenir viu el foc que m’ha estat llegat. Com jo, hi ha altres joves a Catalunya que ens vam confirmar en grups de vint, trenta i quaranta i que avui som els únics menors de seixanta anys a les nostres parròquies progressistes.
Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua
Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”. L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica. Fa mig any, en aquest mateix digital, vaig escriure “Crist, Catalunya?” en què ja alertava d’aquesta situació, perdoneu-me l’autoreferència. Al cap de molta gent que no té vincle amb l’Església, un catòlic és un cayetano amb la bandereta espanyola al canell. Que avui hi hagi articles en què mossens anònims alerten dels perills de Hakuna i en diguin pestes és una mostra més d’aquesta autocrítica capada. És una drecera per assenyalar les tares de l’altre sense haver de guarir-se les pròpies. A El Punt Avui, un d’ells es queixa que els joves que preparen aquestes adoracions a la parròquia, després, els diumenges, “no venen a missa”. Que això sigui una crítica i no una clau per pensar com és que aquests joves només s’acosten a la parròquia quan s’hi fan coses autogestionades que no depenen del mossèn, és d’on plora la criatura. Primer de tot perquè dir-se progressista i assenyalar algú perquè no ha anat a missa o no ha vingut a missa a la teva parròquia no és l’argument progressista que es pensen. Després, perquè si la parròquia s’omple de joves a l’adoració i no a la missa potser el problema el tens tu i la manera com fas la missa. Per últim, si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen una hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que ara mateix no se’ls ofereix res millor en la seva llengua.
Aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies perquè el missatge arribi sense haver de passar per l’espanyolitat
Sovint es parla d’una “manera de fer catalana” dins l’Església com si l’adscripció nacional catalana fos sinònim de progressisme i l’espanyola de conservadorisme. A qui hi ha darrere l’article d’El Punt Avui potser l’interessa aquesta distinció perquè permet que tot sigui blanc o negre i simplifica les coses a l’hora de fer segons quines acusacions. Aquest és un marc que va molt bé per tenir raó quan fas un article per cagar-te en els “ultracatòlics” —que moltes vegades només són catòlics— però és un tret al peu si de veritat vols parlar de la realitat eclesial. Hi ha catalans conservadors i hi ha espanyols progressistes. També hi ha tot el que queda entremig perquè, gràcies a Déu, l’Església és universal i l’adscripció nacional no implica tenir un tarannà o un altre. Si això fos així, l’Església estaria atacant la seva pròpia universalitat amb nucli a Roma. Aquestes construccions i aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi tensionetes i guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies que podríem invertir en pensar nous camins perquè el nostre missatge, que és la millor història d’amor de la Història, arribi a tanta gent com sigui possible sense haver de passar per l’espanyolitat.
Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ‘¿se puede ser católica e independentista?’
Aquest missatge també ha d’arribar a lagent que avui no forma part de l’Església perquè es pensa que no hi té lloc, o potser no s’ha fet les preguntes adequades, o ens veu des de fora, o llegeix articles com els d’El Punt Avui i conclou que tot això no li surt a compte, o veu imatges de la Jornada Mundial de la Joventut i es pensa que són uns bojos. Hakuna segur que té defectes però ha trobat una manera nova de viure la fe. Qui hi vegi una amenaça és que no ha trobat la pròpia fórmula per cultivar el seu espai. Els hi passa als progressistes —i també als tradicionalistes, quan veuen imatges de joves gaudint als concerts de la JMJ—. Si els preocupa Hakuna, que li facin la competència. En català, si pot ser, i de tantes maneres com vulguin. Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ¿se puede ser católica e independentista?, no us penseu. L’altre dia érem amb un grup d’amics i parlàvem d’això mateix. Un d’ells, exseminarista, va dir: “Jo no sé per què s’ha de ser d’una cosa o d’una altra, de Hakuna o del que sigui. Jo soc de Jesús i vaig fent”. Vaig fer un glop al meu gintònic i vaig pensar: Amén.
Cuando, el año pasado, se publicaba en Estados Unidos “God is not nice”, de Ulrich L. Lehner, Enrique García-Máiquez lo glosaba para Nueva Revista. Escribía entonces el conocido escritor y periodista que esperaba que el libro se tradujera muy pronto.
Pues bien, ya tenemos aquí la traducción: Dios no mola, y para celebrarlo, recogemos lo que García-Máiquez, con buen tino, nos explica sobre él:
“Este libro es de teología, como recalca desde el prólogo Scott Hahn, pero es también un manual de primeros auxilios intelectuales para el mundo moderno. Arremete contra el sentimentalismo, el subjetivismo, el relativismo, la irresponsabilidad moral, el adanismo, el psicologismo, el emotivismo, el eclecticismo y el etcetericismo que nos rodea en todos los ámbitos de nuestra sociedad. Y lo hace desde su puro epicentro, que es una concepción de Dios mediatizada por todas estas veladuras de moda y que revierte (efecto y causa) sobre ellas, exacerbándolas.
Lehner no arremete por gusto ni por aguarnos la fiesta. De hecho, se le nota incómodo a veces al recordarnos que Dios es un Dios que ha de producir, ante todo, temor y temblor y que el comienzo de la sabiduría es (Prov 9, 10) el temor de Dios. Un repaso somero no sólo al Antiguo Testamento, sino al Nuevo, disipa como una niebla todos los intentos de presentarnos a un dios siempre agradable, moderado, razonable y modosito. El escritor escribe “dios” en minúsculas cuando habla del dios rebajado que producen esos intentos y que terminan dando lugar, en el mejor de los casos, a un Santa Claus vitaminado, jocoso, inofensivo, ingenuo, placentero, utilitarista, garante quizá de cierta paz social y conseguidor tal vez de ventajas materiales, siempre acomodándose al gusto de “los cristianos desiderativos” (en expresión de Dorothy L. Sayers). No sería el Padre Nuestro que está en los cielos, sino un abuelete vaporoso que despliega una “benevolencia senil”, como lo describe C. S. Lewis. En Las crónicas de Narnia, el autor inglés ya había advertido de lo mismo mediante la grandiosa figura alegórica de Aslan, del que precisa: “No es inofensivo, sino bueno”.
Lehner escribe su libro ante todo por fidelidad al Dios revelado, un Dios celoso (Ex 20, 4), que nos sorprende como un ladrón en la noche (Mt 24, 43), Señor de los Ejércitos, capaz de meter a los discípulos de cabeza en una tormenta nocturna en un lago (Mc 4, 35), que premia a los buenos y castiga a los malos, que escapa a nuestro entendimiento y a nuestra sentimentalidad y que nos ama con la pasión de un novio que espera a su novia en la noche de bodas.
Pero en segunda instancia se esfuerza en explicarnos cómo es el Dios verdadero porque sólo Él es capaz de responder a nuestras ansias más íntimas. Es el Dios de la aventura, subraya el autor con tonos chestertonianos, el que produce reverencia, admiración y piedad, como una zarza ardiendo ante la que hay que descalzarse. De hecho, estamos ante un libro profundamente empático con los ateos y con los indiferentes, pues el autor repite una y otra vez que el dios que tan a menudo nos presentan no merece la pena.
Lo va dejando claro con frases como éstas:
Jesús ha venido a ser nuestro alimento, no nuestro antidepresivo o nuestro tranquilizante.
La imaginación no consiste en mistificar la realidad, sino en la habilidad de ver sus innumerables posibilidades.
Si los sentimientos controlan nuestras vidas, fácilmente adquirimos la noción de que son el verdadero centro de nuestra conciencia.
¡La mejor defensa de la fe es vivirla con alegría!
Demasiados catequistas y teólogos han hecho que millones de católicos crean que la razón, la tradición y las Escrituras no importan tanto como “la experiencia de los fieles”.
Para el emotivista, lo verdadero y lo falso han perdido su significado y su dios puede hacerte sentir súper acogido, pero no te salvará, porque no es real.
El amor del Dios verdadero perdona el pecado, no lo subestima.
La dimensión más importante del paraíso es la amistad íntima con el Dios infinito. [Esto es, por cierto, algo que podemos disfrutar ya aquí.]
Sólo cuando asumimos en serio el mundo con todo su sufrimiento, nos damos cuenta de que nada más que Dios puede salvarlo.
Los mismos cristianos que se duermen durante un sermón no tienen problema en leer trescientas páginas sobre cómo la fibra y las vitaminas pueden evitarles una muerte temprana.
El filósofo Odo Marquard llamaba a la ideología de una vida terrenal perfecta el “oso de peluche mental” de los adultos infantilizados.
Si todas mis oraciones tuviesen respuesta, me convertiría —me temo— en un súper narcisista.
[Contra los relativistas] Observemos la afirmación: “Una violación es siempre inmoral”. Confío en que todos los lectores estarán de acuerdo con esa afirmación y con que su validez es independiente de cualquier cultura o contexto. Si es así, entonces usted ha aceptado la existencia de normas morales objetivas, y podría querer buscar alguna otra, además de ésta.
L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.
Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.
La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.
Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.
Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.
Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]
Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.
Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]
En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.
La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.
Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]
Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.
No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.
La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.
Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa.
Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès.
El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.
Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.
Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.
Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià.
Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.
Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?
El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.
Catedral de Tortosa. | Patrimoni Cultural Generalitat de Catalunya
Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià.
La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.
Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”.
Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe?
El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles.
El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat.
El bisbe electe de Tortosa, Sergi Gordo. | Foto: Arquebisbat de Barcelona
Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.
L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.
Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.
De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món.
Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.
Una església cristiana a Teheran, en una imatge d’arxiu. | Foto: Borna Ghasemi
Més de seixanta cristians de l’Iran han estat detinguts en contra de la seva voluntat aquests últims mesos. És la situació que s’ha viscut des del passat mes de juny en aquest país, i que ha situat els conversos de l’islam (i, també, armenis iranians) en la tessitura d’haver de fer front a elevades fiances per poder sortir de les presons on es troben tancats —o bé assistir a sessions teòriques de reeducació islàmica.
Quan falten poques setmanes perquè es commemori el primer aniversari de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, una dona iraniana d’origen kurd que va ser arrestada i torturada per la policia religiosa islàmica per no fer servir el seu hijab correctament, aquestes detencions han tingut lloc en ciutats com ara Teheran, Rasht i Orumiyeh i, en alguns casos, s’ha obligat els detinguts a abandonar el país.
Es tracta d’unes dades que han estat publicades per Article Eighteen, una plataforma que es dedica a documentar les repressions a les minories cristianes per part dels aiatol·làs. En aquest sentit, el seu director, Mansour Borji, ha parlat, en unes declaracions recollides per Ajuda a l’Església Necessitada, d’una “nova repressió de les llibertats civils” i ha afegit que l’enfocament repressiu imposat per les autoritats, inclosa la tornada a escena de l’anomenada “policia de la moral”, podria ser un “missatge tant nacional com internacional”.
gutta cavat lapidem 