Me cansé de pelear contra los celulares, contra WhatsApp y Facebook. Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla. Me cansé de estar hablando de asuntos que a mí me apasionan ante muchachos que no pueden despegar la vista de un teléfono que no cesa de recibir selfies
“Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla”, así son las palabras del periodista y académico uruguayo Leonardo Haberkorn, quien renunció a seguir dando clases en la universidad ORT de Montevideo en Diciembre de 2015. ¿El motivo? Estaba cansado de tener que discutir con ellos acerca del uso de teléfonos móviles en clase, de los selfies y de las actualizaciones de las redes sociales.
Haberkorn era profesor y coordinador del título de Ciencias de la Comunicación, pero en diciembre de 2015 decidió que no iba a volver a dar clases. La emotiva y sincera carta, publicada en su blog, ‘El Informante’, se convirtió en viral. Sin embargo, no solo se convirtió en un fenómeno de Internet, sino que además destapó uno de los mayores problemas a los que los profesores se deben enfrentar día a día en sus clases: los teléfonos móviles.
“Hasta hace tres o cuatro años la exhortación a dejar el teléfono de lado durante 90 minutos -aunque más no fuera para no ser maleducados- todavía tenía algún efecto. Ya no. Puede ser que sea yo, que me haya desgastado demasiado en el combate. O que esté haciendo algo mal. Pero hay algo cierto: muchos de estos chicos no tienen conciencia de lo ofensivo e hiriente que es lo que hacen.”
En su post, Haberkorn explica que se dio cuenta de que sus alumnos estaban más interesados en mirar su WhatsApp, Facebook o en hacerse selfies, que prestar atención a lo que él les decía.
Clases que sus alumnos no recuerdan, preguntas que él lanzaba en clase, apasionado, y que sus alumnos ignoraban. Haberkon recuerda cómo se sentía: “conectar a gente tan desinformada con el periodismo es complicado. Es como enseñar botánica a alguien que viene de un planeta donde no existen los vegetales”
Sin embargo, Haberkon puntualiza que no toda la culpa de esto es de los jóvenes, sino que ellos también son víctimas de toda la información que les bombardea por Internet: En La Naranja Mecánica, al protagonista le mantenían los ojos abiertos con unas pinzas, para que viera una sucesión interminable de imágenes, veloces, rápidas, violentas.”, dice, comparándolo con el inquietante éxito de Anthony Burgess. “Con la nueva generación no se necesitan las pinzas. Una sucesión interminable de imágenes de amigos sonrientes les bombardea el cerebro. El tiempo se les va en eso. Una clase se dispersaba por un video que uno le iba mostrando a otro. Pregunté de qué se trataba, con la esperanza de que sirviera como aporte o disparador de algo. Era un video en Facebook de un cachorrito de león que jugaba.”
El uso de la tecnología móvil en el aula es un tema actual de debate entre todo tipo de docentes y equipos directivos de centros educativos. A pesar de que muchos están en contra de dejar que sus alumnos utilicen estos dispositivos en clase, son muchos los centros educativos que prohíben el uso de teléfonos móviles en las clases, poco a poco se convierte en una lucha contra la realidad: la aparición de nuevos modelos en el mercado y la atracción de las generaciones jóvenes por todo aquello que es nuevo hace prácticamente imposible controlarlos todos.
Sin embargo, los hay que apuestan por permitir los teléfonos en el aula, pero para poder utilizarlos como herramientas para el aprendizaje. “Se educa en el uso no en la prohibición. Podemos decirles que no traigan el móvil, pero en la calle lo van a seguir utilizando. Prefiero enseñarles en clase antes que dar la espalda a la realidad”, aclaró Evaristo González, director del instituto Torre del Palau, en una entrevista a La Vanguardia. Desde hace cuatro años este centro cuenta con una norma para teléfonos móviles, aprobada por el claustro y el consejo escolar. Los alumnos pueden llevarlo consigo y usarlo entre clase y clase o el patio, pero en el aula debe estar en silencio y guardado en la mochila.
Habekorn, sin embargo, lo deja claro y lanza un rotundo ‘NO’ al uso de las nuevas tecnologías en clase, que hacen que se pierda la magia de la enseñanza por parte de los docentes. Él insiste en que lo intentó con las historias más fascinantes, pero no consiguió llegar a sus alumnos:
“Este año no. Caras absortas. Desinterés. Un pibe despatarrado mirando su Facebook. Todo el año estuvo igual. Llegamos a la entrevista. Leímos los fragmentos más duros e inolvidables. Silencio. Silencio. Silencio. Ellos querían que terminara la clase. Yo también.”
ENTREVISTA a Marc Coloma, CEO i cofundador d’Heura, l’empresa líder del mercat en la creació i venda de proteïna alternativa arreu de l’estat
Abans de fundar Heura, Marc Coloma era, i encara és, un activista mediambiental. L’emprenedor va veure com, a través d’un projecte empresarial, podia generar un impacte positiu per a la societat i la salut de les persones. Així, Coloma s’endis en el món de la proteïna alternativa; per acabar desenvolupant un producte que ja és conegut a tota Europa. El món de les startups, però, no sempre és fàcil; i en l’últim any i mig, l’enduriment de les polítiques financeres a Europa, unit a una significativa desacceleració del sector de tecnologia alimentària, ha obligat a replantejar-se el projecte i avançar els objectiu de rendibilitat. A més, en les últimes setmanes s’han donat les majors protestes d’agricultors al país de les últimes dècades, un fet que Coloma identifica amb l’inici d’un model de producció alimentària on tothom surti guanyant. L’empresari seu amb Món Economia per parlar d’innovació en el menjar, sostenibilitat i el futur d’una indústria que creix, però encara no és majoritària.
Com està el sector de l’alimentació alternativa a Catalunya? I Europa? Fa tres anys s’intuïa un molt bon creixement molt elevat, continuen igual les previsions o s’han estacat?
Venim de creixements exponencials i anòmals en qualsevol categoria alimentària. De fet, l’alimentació alternativa era la categoria amb més creixement a tota Europa. Ara s’ha desaccelerat una mica aquest creixement. La Covid va accelerar molt la venda als supermercats, per la preocupació de la gent en trobar productes més saludables. Aleshores, totes les alternatives van tenir molta cobertura mediàtica com a solució, sobretot, de la crisi climàtica, un fet al que apunten tots els estudis científics com una de les palanques de més impacte. Posteriorment, hem viscut una gran pujada de costos de matèries primeres -que han impactat molt a uns preus que ja eren molt elevats-, i que hi havia moltes start-ups que estaven finançades pel mercat de capital, com nosaltres, que també ha baixat molt els nivells d’inversió… Tot això ha sigut un mix que, unit a que molts productes no complien les expectatives de sabor del consumindor, ha provocat que moltes companyies no han tingut una segona repetició. Això ha desaccelerat molt el creixement de la categoria i el nombre de jugadors que hi havia. En qualsevol cas, les expectatives de molts estudis sectorials són seguir creixent a doble dígit a escala europea.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Un dels grans problemes de la categoria és que el vostre producte és realment car, fet que, de vegades, impedeix que esdevingui massiu. Com es pot fer aquest pas per ser un producte de gran consum i reduir preus perquè tothom hi pugui tenir accés de manera regular?
Aquest és un dels grans reptes a resoldre. Al final té a veure amb la maduració de qualsevol indústria. És molt interessant que, per exemple, quan mirem com moltes indústries han anat cap a un consum més sostenible, com les renovables o l’electrificació del cotxe, hi ha tot un període de maduració de tecnologies, d’escala i de desenvolupament de companyies. Això és clau per poder aconseguir aquest objectiu de reduir preus. Quan Tesla va començar, el 2003, feia cotxes molt prèmium.
De moment, és impossible abaixar preus, tenint en compte tots els avantatges que té l’statu quo actual, pel que fa a subvencions públiques i fins i tot d’incentivar el consum -perquè hi ha productes animals que tenen un IVA més baix que nosaltres-, així com l’escala que tenim i la maduresa de les tecnologies que utilitzem. Al final, estem jugant amb marges molt més baixos que les empreses de gran consum. Aquest punt és clau, però dependrà de la maduració del sector. Això vol dir escalar, que hi hagi diversos canvis en l’àmbit d’incentius i augmentar la maduresa de les tecnologies i l’ús de tecnologies que permetin reduir els costos als beneficis que estem aportant.
Cada cop està més a prop aquesta reducció de costos?
Sí. I també depenem molt del producte. Ara ja tenim alguns productes substitutius de la vedella que ja són més barats, en l’escala euros-quilo, que el producte animal. Això permet que, per defecte, diversos establiments puguin tenir aquestes opcions per fer una salsa bolonyesa, per exemple, i que la carn picada sigui vegetal.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Com afecta la situació del camp català a Heura? Us han afectat les protestes de les últimes setmanes?
En les matèries primeres que usem no ens està afectant tant, però en la cadena de subministrament patim problemes similars. Un dels ingredients que més usem és l’oli d’oliva verge extra, i la sequera està incrementant molt els preus, ens redueix uns marges que ja de per si són estrets i ens complica l’operativa. Aleshores, i tenint en compte com és la nostra cadena de subministraments respecte dels ingredients que usem, les protestes no estan impactant, però el que s’està posant sobre la taula és la necessitat de canviar el model alimentari; com poder generar aliments on tothom surti guanyant. Tant pels productors així com pel planeta i la nostra salut. Totes aquestes proteïnes alternatives seran una gran oportunitat, quan aquest sector creixi, perquè el sector agrícola també pugui formar-ne part amb ingredients i productes d’alt valor afegit.
Ara també ho comentaves, en ser una empresa alimentària, us heu vist afectats per l’augment de preus. Com ho heu gestionat aquesta crisi? Us han augmentat els costos? A causa d’això es va produir l’ERO de l’any passat?
Ens va impactar molt la inflació. A més, es va ajuntar en un moment en el qual va desaparèixer gran part de l’interès d’inversió que hi havia al sector. En aquell moment estàvem invertint molt de cara al futur i l’impacte en els mercats financers ens va portar al fet que haguéssim de replantejar el projecte, sobretot a l’hora de decidir quant capital necessitàvem per arribar a la sostenibilitat financera i haver de redimensionar l’estructura per adaptar-la al capital que crèiem que podíem aconseguir la rendibilitat, que tenim marcada pel 2025. Abans de la crisi la teniem marcada pel 2028.
Ara que em comentes que voleu ser rendibles l’any que ve, com veus l’estat actual de l’ecosistema català. S’està optant més cap a les start-ups que es volen consolidar per sobre de les opcions de vendre-la a un tercer. S’està donant aquest canvi de tendència per a buscar generar empreses consolidades?
En aquest sentit, la pregunta va més cap a les motivacions de l’emprenedor i de la visió a llarg termini amb els projectes i aquí et pots trobar de tot. Però el que sí que sento que el fet rellevant és que abans hi havia molta més possibilitat de tirar quasi qualsevol cosa endavant, ara, en canvi, hi ha molta més exigència respecte de la robustesa del que estàs fent. Crec que el principal canvi és la major demanda d’aquesta robustesa i molta més aversió al risc. Abans, potser, amb idees o poca atracció podies aconseguir molts més recursos que ara. Això requereix que la gent hagi d’aconseguir fer molt més amb menys. Nosaltres hem viscut tots els moments. Vam començar amb pocs, vam tenir recursos i ara hem vist com augmentaven les exigències.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Acabeu de tancar una ronda de 40 milions, com ho heu gestionat tenint en compte que el moment no és del tot propici per aconseguir finançament? A què destinareu el finançament que ha de servir per ser rendibles en un any?
Tenint en compte que hem aconseguit capital, l’exigència de l’inversor és molt més alta i el compromís per la visió de l’inversor també és més alt. Aleshores, al final hi havia molta menys gent interessada en el risc d’accelerar un futur que ha d’arribar. Tenir uns fonaments molt sòlids en l’àmbit de tecnologia, producte, equip, mètriques, etc, ens ha permès poder tancar amb bones condicions aquesta Series B que principalment es destinarà per poder seguir impulsant l’expansió internacional on estem centrats molt en el sud d’Europa, en països com França i Itàlia, encara que també tenim presència a Alemanya, Àustria, Suïssa i Regne Unit.
Tenim la visió de ser un dels acceleradors d’aquesta categoria a Europa i, aleshores, aquesta inversió ens permet seguir fent el que ja hem fet a l’estat a tot el sud d’Europa. Per altra banda, també ens permetrà seguir apostant molt en ciència i tecnologia per seguir resolent els següents reptes de la categoria com democratitzar encara més el consum.
Si el negoci només fos Espanya, seríeu rendibles?
Sí. A finals de l’any passat vam aconseguir que la unitat de negoci espanyola ja pugui ser rendible. Ara bé, cal tenir en compte que descomptem l’estructura de costos de la seu que és on tenim tot l’R+D.
Una part important del vostre negoci es basa en l’R+D, quin tant per cent de la facturació o del finançament dediqueu a la innovació? Esteu centrats a crear nous productes o en millorar els que ja teniu al mercat?
No comuniquem la dada d’inversió exacte, però és molt rellevant, estem per sobre del doble dígit. A més, un 25% del talent humà d’Heura es dedica a l’R+D, aleshores, som molt intensius en aquesta inversió. Dins de la innovació tenim dues parts, una destinada a millorar tot el que ja tenim per anar treien diferents versions. Per exemple, la nostra hamburguesa és la més venuda de tot el mercat, però ja anem per la tercera versió. Cada 18 mesos seguit millorant tenint en compte el feedback del consumidor. A més és un factor molt interessant perquè és molt difícil millorar un animal, però poder millorar un producte que parteix de components naturals és molt més senzill. Aleshores, seguir millorant els productes amb sensorialitat i amb cost és un dels punts clau i seguir generant moments nous de consum amb tecnologia totalment diferenciada, com per exemple al que tenim amb el pernil 100% vegetal en rodanxes fines. L’altre part va dedicada a productes nous i aquest any tornarem a fer algun nou llançament.
Sempre que llegeixo notes de premsa vostres sempre se’t qualifica d’activista, és Heura la teva manera d’exercir aquest activisme o és només el mitjà pel qual canalitzar-lo? En cas de ser el mitjà, com vas arribar a parir la idea?
Al final, el meu activisme em porta a Heura i, la final, comuniquem molt que som un propòsit convertit en empresa. El que volem és generar un impacte i, a través del mercat i la tecnologia, creiem que podem aconseguir una escala molt i molt gran i poder ser un referent per a la indústria alimentària i que pugui formar un sistema alimentari millor.
En la nostra missió parlem molt de “contribuir a” perquè aquest canvi ha de venir per part de molts actors i nosaltres som un actor més, molt petit encara, però que intenta entendre que hem d’integrar en la cadena de valor el planeta, la societat amb la nostra salut i els animals en tot el que fem. El que veiem en Heura és un vehicle d’impacte a través de la tecnologia i les dinàmiques de mercat.
El CEO i cofundador d’Heura, Marc Coloma / Mireia Comas
Com vau tenir la idea de fundar Heura?
Per complementar el que deia, el que pensem sovint és que per complementar els negocis del segle XXI han d’aconseguir que la democratització del consum sigui positiva o sigui menys negativa de forma deliberada. Això és el que vam pensar com a base del negoci i sobre això vam actuar. A més, encara que la companyia creixi, les nostres emissions mitjanes de CO₂ per producte van decreixent tot i que partim de diferències amb la indústria animal de més del 80%, depenent del producte la diferència arriba a més del 90%. Tot el que fem és com reduir tot l’impacte negatiu que generem les companyies visualitzant un impacte net positiu. Això és el que intentem promoure, que les companyies formin part de la solució als problemes, integrant no només l’empoderament del consumidor sinó fer-ho resolent problemes. Aquest és el gran punt, i per això també som una empresa BCorp.
Vinculat a la idea, jo venia de l’activisme social de conscienciació, vaig començar en l’estudiantil i després mediambiental i de drets animals. Aleshores, veia que molta gent estava d’acord amb la idea que la ramaderia és un dels reptes globals que tenim com a humanitat, però a la gent li agraden molt els hàbits que tenim i la cultura i la forma de comportar-nos marca molt en l’impacte que generem. M’adonava que, en aquest cas, i m’interessava molt l’altruisme eficaç i veure en les estadístiques que molta gent estava d’acord, però que no es comportava de la mateixa manera. Aquí veiem que faltaven productes que ajudessin a alinear millor les idees que tenim com a societat amb els comportaments. Aquest va ser el detonant de buscar generar més impacte sobre el que m’importava i, per tant, com entendre que, per aconseguir-ho, era important generar tecnologia.
Si no recordo malament produïu a través de tercers, el pròxim pas és construir una planta pròpia o encara queda molt lluny?
A Heura tot és possible. El que sí que veiem és que la indústria alimentària -i tornant quasi al repte de la pagesia- ja hi ha molta capacitat instal·lada, ja hi ha moltíssimes fàbriques. Hi ha una capacitat productiva, sobretot a l’estat espanyol, impressionant. Hi ha un gran nombre d’empreses alimentària i moltes d’elles, fins i tot, no tenen equips d’innovació i no estan formant part de l’impuls dels aliments del futur. Al final, com volem produir molts productes i poder-los fer a escala el que veiem és que el model és generar aliances amb aquells productors que ja existeixen i que ja tenen línies productes. Actualment, tenim més de cinc fabricants produint tots els nostres productes, la majoria a l’estat i Catalunya i això ens permet una escalabilitat més alta i una velocitat també més elevada. Aleshores, de moment, el que imaginem és reproduir aquest model a altres parts d’Europa, però no tenim plans d’integrar producció. Sí que volem obrir plantes pilot per poder accelerar la innovació i fer testatge.
Estudiants d’ESO es rebel·len contra el català: no volen parlar-lo ni amb la professora de català
Una professora de català de secundària de Girona té cinc classes de 3r d’ESO enfadades. El motiu? Doncs perquè obliga els alumnes a adreçar-se-li en català a classe de llengua catalana. Així ho ha lamentat la mateixa professora a través de Facebook. I l’organització Mantinc el català se n’ha fet ressò a través de Twitter.
Organitzem un seminari per comparar les democràcies lingüístiques amb el model lingüístic jeràrquic de l’Estat espanyol
Plataforma per la Llengua organitza una jornada, el dissabte 28 d’octubre, per contraposar els models de reconeixement de llengües igualitaris, com ara el de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model espanyol, desigual i jeràrquic
El seminari vol evidenciar que la jerarquia en el reconeixement de llengües de l’Estat espanyol no és un model natural ni l’únic possible, i comptarà amb la participació dels professors Joan Vergés (UdG), Vicenta Tasa (UV), Eva Pons (UB) i Elin Haf Gruffydd Jones (Universitat de Gal·les Trinity Saint David)
Les inscripcions al seminari ja es poden fer a través del portal Semicercles, el nou paraigua impulsat per l’entitat per incloure els seminaris sobre qüestions lingüístiques que organitza, després de l’èxit del d’ara fa un any, que tractava sobre el supremacisme lingüístic castellà
Plataforma per la Llengua organitza, el dissabte 28 d’octubre, un seminari per abordar els diferents models de reconeixement de les llengües i per contraposar els que són igualitaris, com els de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model de l’Estat espanyol, que és desigual i jeràrquic. La jornada es farà a la Casa Convalescència de Barcelona a partir de les 9 h i fins a les 14 h, i s’organitza en el marc d’un nou paraigua, Semicercles, amb el qual l’entitat vol impulsar seminaris periòdics que contribueixin a dotar els catalanoparlants de nous discursos lingüístics a partir de la col·laboració entre l’àmbit acadèmic i la societat civil. La jornada comptarà amb les ponències dels professors Joan Vergés (UdG), Vicenta Tasa (UV), Eva Pons (UB) i Elin Haf Gruffydd Jones (Universitat de Gal·les Trinity Saint David), que també presideix l’European Language Equality Network (ELEN). Tothom que ho vulgui ja s’hi pot inscriure, a través del portal www.semicercles.cat.
Semicercles i el seminari d’enguany donaran continuïtat al seminari del 2022, que l’entitat va dedicar al supremacisme lingüístic castellà, un ideari propi del nacionalisme espanyol hegemònic, que és darrere del reconeixement antiigualitari de les llengües en la Constitució i les lleis de l’Estat espanyol. En l’edició d’enguany, titulada Les democràcies lingüístiques i el cas espanyol, es parteix de la base que l’Estat espanyol s’ha caracteritzat pel reconeixement exclusiu o privilegiat del castellà i el no reconeixement, o un reconeixement inferior, dels altres idiomes propis del territori estatal. Tot i que aquesta jerarquia, legitimada per la ideologia del poder, ha estat normalitzada per molts catalanoparlants, Plataforma per la Llengua vol evidenciar que no és pas natural ni espontània. En altres estats, anomenats «democràcies lingüístiques» per l’entitat, el reconeixement de les llengües patrimonials és igualitari i tots els grups lingüístics tenen els mateixos drets davant la llei. El contrast entre totes dues realitats ha de servir per impulsar una nova comprensió dels drets lingüístics i per fer visibles les possibilitats existents que els legisladors tenen a l’abast en la gestió de la diversitat.
Amb una durada aproximada de mitja hora, com totes les ponències, la primera intervenció anirà a càrrec del professor titular de Filosofia Moral i Política de la Universitat de Girona Joan Vergés. Vergés analitzarà l’estat del debat sobre el reconeixement de les llengües en un pla filosòfic i abordarà conceptes com els de personalitat i territorialitat, la noció de lingua franca, la dignitat dels parlants, el multiculturalisme, la construcció de la identitat i el nacionalisme.
A continuació, serà el torn de la professora de Dret Constitucional i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, Vicenta Tasa, que parlarà dels models d’estat igualitaris partint de l’anàlisi de la realitat suïssa i confrontant els models d’igualtat i seguretat lingüística amb els models, com l’espanyol, que s’estructuren sobre la jerarquia i la supremacia lingüística. Mentre que als països amb seguretat lingüística es reconeix el plurilingüisme en les institucions federals i l’oficialitat exclusiva de cada llengua al seu territori, en els sistemes amb jerarquia lingüística es privilegia una llengua determinada i només es té per important la supervivència i el prestigi internacional d’aquesta llengua.
Després d’un torn de preguntes, es farà un recés d’uns quaranta minuts, en què Plataforma per la Llengua convidarà ponents i assistents a un refrigeri, amb la voluntat de facilitar un espai de debat distès per poder compartir coneixements i punts de vista, gràcies al qual els acadèmics i activistes puguin conèixer-se. La segona meitat del matí arrencarà amb la ponència d’Eva Pons, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. Pons abordarà el model de reconeixement de les llengües a la Constitució espanyola del 1978 i en destacarà el caràcter jeràrquic i desigual. La professora, també exdirectora de la Revista de Llengua i Dret, es fixarà igualment en l’evolució de la jurisprudència constitucional en matèria de drets lingüístics i el tomb restrictiu que va prendre després de la sentència del 2010 sobre l’Estatut de Catalunya.
Finalment, la jornada es tancarà amb una ponència d’Elin Haf Gruffydd Jones, professora de Diversitat Lingüística i Indústries Culturals a la Universitat de Gal·les Trinity Saint David, que donarà una visió de la situació de les minories lingüístiques a Europa i del seu estatus i reconeixement legal. En aquesta ponència es parlarà de la coexistència de les llengües minoritàries o minoritzades amb les llengües estatals, i dels reptes que tenen per perviure.
Un nou seminari per repetir l’èxit de la primera edició
El seminari sobre el supremacisme lingüístic castellà, organitzat el primer d’octubre del 2022, va ser un èxit d’assistència i va ser molt valorat pels assistents i els socis de l’entitat. La jornada d’ara fa un any, titulada La substitució lingüística: l’obsessió del supremacisme castellà, va omplir la Casa Convalescència amb dos-cents assistents que van poder sentir les ponències dels acadèmics Christiane Stallaert, Juan Carlos Moreno Cabrera, Francesc Bernat i Ferran Suay. L’edició de l’any passat va servir per analitzar les idees que basteixen el discurs lingüístic del nacionalisme espanyol, que presenta el castellà com una llengua comuna de tota la població i que, des de les institucions estatals, mira de fer-ho realitat a través de lleis que imposen el castellà i limiten els drets dels parlants d’altres llengües pròpies de l’Estat. Les conferències de les ponències del seminari del 2022 es poden trobar en vídeo al canal de YouTube de l’entitat.
L’èxit d’assistència i l’impacte que el seminari va tenir sobre el discurs públic en matèria de llengua ha motivat la decisió de Plataforma per la Llengua de crear Semicercles i organitzar seminaris de manera regular. Els primers passos per canviar les realitats injustes són entendre que ho són, qüestionar-ne les bases ideològiques i proposar-hi alternatives. Semicercles vol ajuntar acadèmics i activistes en aquesta missió de sensibilització social i transformació del debat públic.
Un estudi internacional d’Idibaps alerta que el consum de cànnabis pot fer augmentar en joves el risc de psicosi
BARCELONAFa més d’una dècada que la medicina proposa l’ús de fàrmacs i substàncies fetes a partir de cànnabis –l’anomenat cànnabis terapèutic o medicinal– per a alguns pacients d’epilèpsia, dolor crònic i malaltia inflamatòria intestinal. Ara bé, la marihuana no és beneficiosa per a tothom ni es pot indicar de forma homogènia. Investigadors de l’Hospital Clínic i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps) han demostrat que els cannabinoides tetrahidrocannabidiol (THC) i el cannabidiol (CDB), els principis actius d’aquesta planta més utilitzats en medicina, poden causar efectes perjudicials en la salut d’adolescents, persones amb trastorns de la salut mental, embarassades i conductors.
L’estudi, fet en diferents centres de recerca del món i publicat al British Medical Journal, constata que l’ús d’aquestes substàncies com a teràpia pot augmentar el risc de psicosi en joves, adolescents i persones amb antecedents de patologia mental fins i tot en un únic consum; durant la gestació pot influir a la baixa en el pes dels nadons i provoca un risc més alt de patir accidents de trànsit. “Totes aquestes persones no haurien de consumir cànnabis de cap manera o s’hauria d’intentar no consumir-lo tret dels casos concrets en què s’hagi demostrat un benefici clínic”, explica el cap del servei de psiquiatria del Clínic i del grup dedicat als trastorns bipolars i depressius de l’Idibaps, Eduard Vieta.
En aquest sentit, Vieta ha suggerit que no n’hi ha prou amb les campanyes per advertir dels riscos del consum i que les autoritats haurien de prohibir-lo als menors de 25 anys, als quals també caldria vetar-los l’entrada als clubs cannàbics, perquè és al voltant dels 25 i els 30 anys quan el cervell acaba de desenvolupar-se i madurar.
Els investigadors han revisat sistemàticament la literatura científica entorn de la marihuana medicinal, incloent-hi un centenar d’estudis observacionals i assajos clínics. Les conclusions assenyalen que el cànnabis pot millorar l’evolució clínica d’algunes patologies, com l’epilèpsia infantil resistent als tractaments convencionals, el dolor crònic, l’epasticitat (músculs tensos i rígids) i la malaltia inflamatòria intestinal, malgrat que tingui efectes secundaris en el sistema nerviós central. “Hi ha evidència moderada de la millora d’afeccions com l’esclerosi múltiple, però també d’altres efectes secundaris com els gastrointestinals”, afirma Joaquim Raduà, cap del grup Imatge dels trastorns relacionats amb l’estat d’ànim i l’ansietat (IMARD) de l’Idibaps i investigador del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (Cibersam).
L’ús del cànnabis medicinal és controvertit perquè hi ha prop de 24 milions de persones al món amb un trastorn associat al seu consum. Tot i que hi ha més de 100 cannabinoides, el THC –el component psicoactiu de la planta de cànnabis més important– i el CBD —el cànnabis o cànem—, són els que tenen més rellevància clínica. A Espanya, un 3,7% de la població consumeix cànnabis diàriament o gairebé diàriament, de manera que aquestes persones tenen un patró de consum d’elevat risc per a la salut, segons les dades facilitades avui per l’Hospital Clínic. Un 15 % de la població espanyola d’entre 15 i 64 anys i un 11% dels adolescents (14-18 anys) pensa que consumir cànnabis no té conseqüències sobre la salut, segons les enquestes sobre ús de drogues en ensenyaments secundaris de l’any 2022 del ministeri de Sanitat.
L’ús excessiu dels antibiòtics ja provoca soques resistents i obliga a repensar els tractaments
Màxim històric d’infeccions de transmissió sexual (ITS) a Europa, amb una expansió més ràpida i més clara de la gonorrea i la sífilis. Fa una dècada que les notificacions creixen “significativament” arreu de la regió, segons una sèrie de quatre estudis liderats pels centres de recerca sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i ITS del campus Can Ruti i publicats a The Lancet. Un augment que es dona de manera heterogènia. Els territoris del nord (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i el Regne Unit) i l’oest (Bèlgica, Suïssa i Holanda) tenen unes taxes de diagnòstic més elevades; per sobre dels 300 casos per cada 100.000 habitants en el cas de la clamídia, per sobre dels 40 en el de la gonorrea i dels 15 en el de la sífilis. Espanya forma part del grup de països del sud i és el segon de la zona, per darrere de Malta, que registraria els valors més elevats: 38 casos per cada 100.000 habitants de clamídia; 22 de gonorrea i 10 de sífilis.
Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)
Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?
Ha patit vostè mai cap trauma?
Ara mateix no sé dir-li…
A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?
No era inevitable veure’ls morir?
Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…
No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?
Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.
La nostra psique és així de simple?
Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.
Per exemple?
Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?
Massa, sí.
Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.
Com tracta vostè aquests pacients?
Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.
I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?
En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.
Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?
Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…
Dolor amable? No és contradictori?
Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.
Estimar el dolor?
Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.
Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?
Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.
Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?
I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.
Què esperen aconseguir difonent-la?
Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.
Fan participar la familia en la teràpia?
Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.
Curen amb paraules o amb pastilles?
Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.
Reviure el trauma ajuda a superar-lo?
Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neurociència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.
En Sergio , de 27 anys, narra la seva addicció al porno, que va començar en l’adolescència
“Em dic Sergio, tinc 27 anys i soc exusuari de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com a addicte al plaer del porno”.
“Quan vaig fer 11 anys, un company a classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys. No gaire més tard, es va desencadenar una polèmica mundial amb aquell videojoc, que va ser sancionat per la falta de control als menors. En aquell joc es connectaven milions de persones a tot el món, i la polèmica va consistir en el fet que es van començar a compartir webs de pornografia. I jo vaig ser una de les víctimes. Accidentalment, vaig clicar en aquell enllaç de pornografia i se’m va obrir una pestanya al navegador web. Tenia 13 anys”.
“A través d’aquell web vaig poder veure per primera vegada a la meva vida relacions sexuals explícites. De seguida vaig advertir la meva addicció al plaer. Dia rere dia veia a la nit aquells vídeos pornogràfics, i un dia vaig voler veure porno gai, fetitxisme i més… Van augmentar les meves masturbacions diàries. Els meus estudis se’n van començar a veure ressentits. No tenia energia, estava sempre endormiscat, cansat. No sé com és possible que avui dia tingui dos graus mitjans amb tot això a sobre”.
“Amb 20 anys vaig començar a viure sol en una altra ciutat, allunyat de la meva família. Com que continuava sent addicte a la pornografia, la meva dosi diària va començar a augmentar i vaig començar a experimentar amb el sexe real. Amb el temps vaig començar a deixar de veure pornografia, perquè hi vaig perdre l’interès i, al seu lloc, em vaig convertir en un usuari del sexe induït per la pornografia”.
La plataforma Dale una Vuelta ha tractat uns 5.000 addictes i familiars en vuit anys
“Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat a fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com deixar l’addicció a la pornografia. I per què vaig començar a buscar com òdia deixar l’addicció a la pornografia i no al sexe? Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia”.
Aquest testimoni d’en Sergio, facilitat a aquest diari per Dale una Vuelta, una entitat nascuda fa vuit anys quan van detectar els problemes d’addicció a la pornografia i que ofereix ajuda “per deixar el consum perjudicial d’imatges sexuals”. En aquest temps han atès unes 5.000 persones, la majoria addictes, però també pares d’adolescents, que no saben com han d’actuar davant el consum de webs porno per part dels seus fills. O dones que descobreixen les hores que passen els seus marits o xicots veient aquests webs i que després volen dur a la pràctica algunes de les accions que veuen en aquelles pel·lícules. I les xifres no deixen d’augmentar. Segons els pocs estudis que hi ha sobre aquesta addicció, s’estima que gairebé quatre de cada deu adolescents que consumeixen porno tenen un risc “real” de convertir-se en addictes. En el cas de les noies, dues de cada deu.
Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de Dale una Vuelta, parla d’una autèntica epidèmia, amb conseqüències nefastes. Tant per a l’addicte, com per a la seva família, i també per a la societat. Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. I, sobretot, les agressions sexuals grupals, que cada vegada n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília…
Hi ha un perfil de l’addicte al porno? És molt variable, però hi ha alguns punts en comú. Els nois són més addictes i, a més, s’ha comprovat que “en necessiten cada vegada més”. Que comencen amb porno dur (ja tot és dur, explica Villena) i alhora busquen vídeos encara més durs, més violents, que ultrapassin els límits. Quins límits? “Fa uns dies he estat tractant un noi que va recórrer a nosaltres quan es va adonar que ja només volia veure porno amb nens”.
Els nois que veuen aquests webs necessiten cada vegada porno més dur i violent, fins i tot amb nens
Molts d’aquests adolescents comparteixen les inseguretats, la por, la dificultat per gestionar els sentiments i poques habilitats socials. Molts viuen en famílies desestructurades, amb poques normes, hostilitat i fins i tot violència. L’habitació i la tecnologia es converteixen en els espais on refugiar-se, explica Villena.
Les relacions personals es redueixen al màxim i el sentiment de solitud s’instal·la dins seu. L’addicció al porno afavoreix aquest sentiment. I mentre creix el consum (hores i hores, masturbació rere masturbació) es va apagant l’empatia, el fet d’entendre els altres, posar-se al seu lloc. Això explica la cosificació de les dones i créixer pensant que a elles els agrada que les humiliïn i les peguin. “La dona deixa de ser un subjecte per convertir-se en un objecte. I aquesta narrativa és molt perjudicial i nociva”, explica Villena.
El papa Francesc ha reprès aquest dimecres el cicle de catequesis dedicades al zel apostòlic. Ho ha fet, a l’Aula Pau VI, on ha reflexionat sobre l’evangelització al continent americà a partir del testimoni del sant mexicà Joan Dídac (1474-1548) a qui se li va aparèixer la Mare de Déu de Guadalupe per fer arribar el missatge a tot el poble fidel de Déu.
L’Evangeli —tal com ha advertit Francesc a l’inici de la catequesi— havia arribat al nou continent abans de l’aparició mariana a Guadalupe, però “havia estat acompanyat per interessos mundans”. “En lloc de la inculturació, s’havia pres amb massa freqüència el camí apressat d’implantar i imposar models preestablerts, faltant el respecte als pobles indígenes. La Verge de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb les peces dels indígenes, parla la seva llengua, acull i mestressa la cultura local”, ha destacat el Papa, reconeixent així la importància de la llengua materna, com a via per a transmetre l’Evangeli. En aquest punt, Francesc ha aprofitat per a agrair a les mares i a les àvies que són les primeres anunciadores de la fe als fills i els nets.
Després, el pontífex ha fet referència a la figura de sant Joan Dídac per destacar que “era una persona humil, un indi del poble” en el qual “es va posar la mirada de Déu, que estima fer meravelles a través dels petits”. Bergoglio ha posat el sant mexicà com a model de com s’han d’afrontar “incomprensions, dificultats i imprevistos” en el camí de l’evangelització.
“Heus aquí la fatiga, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriba l’inesperat, a vegades de la mateixa Església. Per a anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoniatge del bé, sinó que cal saber suportar el mal”, ha assegurat Francesc. “El cristià fa el bé, però suporta el mal. Totes dues coses van juntes; la vida és així. Fins i tot avui, en tants llocs inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures requereix perseverança i paciència, no témer el conflicte, no defallir. Estic pensant en un país on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden fer la seva religió bé i en pau”, ha remarcat Bergoglio de manera improvisada en referència a la situació que es viu actualment al Pakistan.
Oasis de consol i esperança
La història de sant Joan Dídac, tal com ha recordat el Papa, va començar el desembre de 1531, quan el sant mexicà tenia 55 anys. Un dia, a dalt d’un turó, se li va aparèixer la Mare de Déu i el va convidar a presentar-se davant el bisbe per a demanar-li que construís un temple en aquell lloc. A partir d’aquí, Juan Diego va haver d’anar a parlar diverses vegades amb el prelat, que inicialment no se’l creia.
“La Mare de Déu sempre és a prop per a consolar-nos i donar-nos forces per a continuar endavant”, ha afirmat el papa, fent referència al fet que va ser la mateixa Mare de Déu qui va al sant a recollir flors a la part alta del pujol i a donar-les-hi, portant-les en el seu mantell, al bisbe, com a prova de la seva aparició.
“I heus aquí: en la tela del mantell apareix la imatge de la nostra Senyora, aquella extraordinària i viva que coneixem, en els ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquell temps. Heus aquí la sorpresa de Déu: quan hi ha voluntat i obediència, Ell pot realitzar una cosa inesperada, en temps i maneres que no podem preveure”, ha subratllat el Papa.
Finalment, el pontífex s’ha referit als santuaris com a oasis de consol i misericòrdia “on tots se senten com a casa” i on “s’acull la fe de manera senzilla, autèntica i popular” amb una Mare de Déu que “escolta els nostres plors i cura les nostres penes”. “Quan hi ha dificultats en la vida, acudim a la Mare; i quan la vida és feliç, acudim a la Mare -també- per a compartir-ho”, ha conclòs el Papa.
A falta de educación para una conducta sexual responsable, el recurso a la técnica se convierte en la tabla de salvación para borrar las consecuencias de los propios actos. Esta es la razón de ser de dos instrumentos aparentemente contradictorios, pero que responden a la misma lógica: la píldora postcoital y la recuperación de la “virginidad” por la cirugía, práctica que según cuentan crece entre jóvenes musulmanas en Bélgica y Francia.
Dentro de la feria de ofertas electorales, el PSOE propone el acceso libre y gratuito a la píldora del día siguiente en hospitales y ambulatorios, píldora que ahora se vende en farmacias con receta. Y estudia incluso despacharla sin receta, como las aspirinas. Ya solo falta hacerla obligatoria los lunes por la mañana.
El argumento para justificar la medida lo hemos oído muchas veces: se trata de que esta “contracepción de emergencia” esté máximamente accesible ante cualquier “relación sexual de riesgo” y frenar así la escalada del aborto, especialmente entre las adolescentes.
Hace unos años esta justificación todavía podía parecer plausible. Pero ahora ya existe una experiencia. Desde que se introdujo la píldora del día siguiente en España el número de unidades distribuidas en hospitales y farmacias subió de 160.000 en 2001 a 506.000 en 2005. Mientras tanto, en los últimos seis años, el número de abortos creció un 45% y los practicados en menores de 19 años han seguido aumentando desde una tasa de 8,29 por mil mujeres de esa franja de edad en 2001 hasta 12,53 en 2006.
Y un dato curioso, aunque no permita establecer una relación de causa-efecto. En las dos comunidades con gobiernos socialistas -Andalucía y Cataluña- donde la píldora del día siguiente se distribuye gratis en la red sanitaria, la tasa de abortos por mil mujeres de 15 a 44 años ha seguido creciendo en ese periodo de tiempo, y en el caso de Cataluña (13,57) supera ampliamente la media nacional (10,62).
Si en cualquier otro sector de la política sanitaria sucediera algo similar, se habrían buscado ya otras soluciones de medicina preventiva. Solo en el caso de la salud sexual impera la respuesta del más de lo mismo, digan lo que digan las estadísticas.
Reparación de emergencia
En riesgo se sienten también las jóvenes musulmanas europeas que han tenido relaciones sexuales, y que, ante una próxima boda, necesitan aparecer como vírgenes, so pena de ser rechazadas y empañar el honor familiar. Para cubrir esta “reparación de emergencia”, hay ginecólogos que reconstruyen el himen satisfactoriamente.
Incluso en Bélgica es posible que corra a cargo de la Seguridad Social, si el médico disfraza la himenoplastia como una reconstrucción vaginal por complicaciones postparto. Según datos obtenidos por el diario Le Soir, este tipo de reconstrucciones fueron 2.760 en 2004, casi el doble que en 2000. Pero es difícil tener unos datos precisos por la naturaleza semiclandestina de esta práctica.
Los cirujanos que la practican la ven como una suerte de trabajo social, gracias al cual se salva del “deshonor” a jóvenes angustiadas. Algo parecido a lo que invocaban los primeros médicos militantes del aborto, que querían salvar a las mujeres de una maternidad indeseada.
Lo llamativo es que, en esta época de prótesis y generalizada cirugía reparadora, la himenoplastia despierte irritación. El Consejo Nacional de Ginecólogos de Francia recomendó a sus miembros en 2006 que rechazaran de plano las himenoplastias, que no tienen justificación médica alguna, y que animaran a esas mujeres a oponerse a “esas tradiciones machistas”. Como puede verse, hay objetores de conciencia en cualquier campo.
Pero, si de tradiciones machistas se trata, ¿no hay machismo también en muchos casos de abortos de adolescentes cuando el chico se desentiende o el padre o la madre no ofrecen a su hija más ayuda que llevarla a la clínica abortista?
En cualquier caso, las píldoras y cirugías postcoitales responden al mismo patrón de evitar las consecuencias de una conducta sexual. En un caso se trata de preservar la infecundidad; en otro, de reconstruir una virginidad fisiológica. En ambos, la técnica corre al reparo de lo que no ha sabido evitar la educación del carácter y la voluntad. Solo cabe esperar que algún día se invente la píldora de la responsabilidad.
gutta cavat lapidem 