Cuando, el año pasado, se publicaba en Estados Unidos “God is not nice”, de Ulrich L. Lehner, Enrique García-Máiquez lo glosaba para Nueva Revista. Escribía entonces el conocido escritor y periodista que esperaba que el libro se tradujera muy pronto.
Pues bien, ya tenemos aquí la traducción: Dios no mola, y para celebrarlo, recogemos lo que García-Máiquez, con buen tino, nos explica sobre él:
“Este libro es de teología, como recalca desde el prólogo Scott Hahn, pero es también un manual de primeros auxilios intelectuales para el mundo moderno. Arremete contra el sentimentalismo, el subjetivismo, el relativismo, la irresponsabilidad moral, el adanismo, el psicologismo, el emotivismo, el eclecticismo y el etcetericismo que nos rodea en todos los ámbitos de nuestra sociedad. Y lo hace desde su puro epicentro, que es una concepción de Dios mediatizada por todas estas veladuras de moda y que revierte (efecto y causa) sobre ellas, exacerbándolas.
Lehner no arremete por gusto ni por aguarnos la fiesta. De hecho, se le nota incómodo a veces al recordarnos que Dios es un Dios que ha de producir, ante todo, temor y temblor y que el comienzo de la sabiduría es (Prov 9, 10) el temor de Dios. Un repaso somero no sólo al Antiguo Testamento, sino al Nuevo, disipa como una niebla todos los intentos de presentarnos a un dios siempre agradable, moderado, razonable y modosito. El escritor escribe “dios” en minúsculas cuando habla del dios rebajado que producen esos intentos y que terminan dando lugar, en el mejor de los casos, a un Santa Claus vitaminado, jocoso, inofensivo, ingenuo, placentero, utilitarista, garante quizá de cierta paz social y conseguidor tal vez de ventajas materiales, siempre acomodándose al gusto de “los cristianos desiderativos” (en expresión de Dorothy L. Sayers). No sería el Padre Nuestro que está en los cielos, sino un abuelete vaporoso que despliega una “benevolencia senil”, como lo describe C. S. Lewis. En Las crónicas de Narnia, el autor inglés ya había advertido de lo mismo mediante la grandiosa figura alegórica de Aslan, del que precisa: “No es inofensivo, sino bueno”.
Lehner escribe su libro ante todo por fidelidad al Dios revelado, un Dios celoso (Ex 20, 4), que nos sorprende como un ladrón en la noche (Mt 24, 43), Señor de los Ejércitos, capaz de meter a los discípulos de cabeza en una tormenta nocturna en un lago (Mc 4, 35), que premia a los buenos y castiga a los malos, que escapa a nuestro entendimiento y a nuestra sentimentalidad y que nos ama con la pasión de un novio que espera a su novia en la noche de bodas.
Pero en segunda instancia se esfuerza en explicarnos cómo es el Dios verdadero porque sólo Él es capaz de responder a nuestras ansias más íntimas. Es el Dios de la aventura, subraya el autor con tonos chestertonianos, el que produce reverencia, admiración y piedad, como una zarza ardiendo ante la que hay que descalzarse. De hecho, estamos ante un libro profundamente empático con los ateos y con los indiferentes, pues el autor repite una y otra vez que el dios que tan a menudo nos presentan no merece la pena.
Lo va dejando claro con frases como éstas:
Jesús ha venido a ser nuestro alimento, no nuestro antidepresivo o nuestro tranquilizante.
La imaginación no consiste en mistificar la realidad, sino en la habilidad de ver sus innumerables posibilidades.
Si los sentimientos controlan nuestras vidas, fácilmente adquirimos la noción de que son el verdadero centro de nuestra conciencia.
¡La mejor defensa de la fe es vivirla con alegría!
Demasiados catequistas y teólogos han hecho que millones de católicos crean que la razón, la tradición y las Escrituras no importan tanto como “la experiencia de los fieles”.
Para el emotivista, lo verdadero y lo falso han perdido su significado y su dios puede hacerte sentir súper acogido, pero no te salvará, porque no es real.
El amor del Dios verdadero perdona el pecado, no lo subestima.
La dimensión más importante del paraíso es la amistad íntima con el Dios infinito. [Esto es, por cierto, algo que podemos disfrutar ya aquí.]
Sólo cuando asumimos en serio el mundo con todo su sufrimiento, nos damos cuenta de que nada más que Dios puede salvarlo.
Los mismos cristianos que se duermen durante un sermón no tienen problema en leer trescientas páginas sobre cómo la fibra y las vitaminas pueden evitarles una muerte temprana.
El filósofo Odo Marquard llamaba a la ideología de una vida terrenal perfecta el “oso de peluche mental” de los adultos infantilizados.
Si todas mis oraciones tuviesen respuesta, me convertiría —me temo— en un súper narcisista.
[Contra los relativistas] Observemos la afirmación: “Una violación es siempre inmoral”. Confío en que todos los lectores estarán de acuerdo con esa afirmación y con que su validez es independiente de cualquier cultura o contexto. Si es así, entonces usted ha aceptado la existencia de normas morales objetivas, y podría querer buscar alguna otra, además de ésta.
L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.
Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.
La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.
Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.
Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.
Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]
Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.
Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]
En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.
La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.
Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]
Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.
No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.
La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.
Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa.
Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès.
El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.
Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.
Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.
Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià.
Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.
Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?
El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.
Catedral de Tortosa. | Patrimoni Cultural Generalitat de Catalunya
Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià.
La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.
Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”.
Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe?
El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles.
El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat.
El bisbe electe de Tortosa, Sergi Gordo. | Foto: Arquebisbat de Barcelona
Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.
L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.
Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.
De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món.
Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.
Una església cristiana a Teheran, en una imatge d’arxiu. | Foto: Borna Ghasemi
Més de seixanta cristians de l’Iran han estat detinguts en contra de la seva voluntat aquests últims mesos. És la situació que s’ha viscut des del passat mes de juny en aquest país, i que ha situat els conversos de l’islam (i, també, armenis iranians) en la tessitura d’haver de fer front a elevades fiances per poder sortir de les presons on es troben tancats —o bé assistir a sessions teòriques de reeducació islàmica.
Quan falten poques setmanes perquè es commemori el primer aniversari de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, una dona iraniana d’origen kurd que va ser arrestada i torturada per la policia religiosa islàmica per no fer servir el seu hijab correctament, aquestes detencions han tingut lloc en ciutats com ara Teheran, Rasht i Orumiyeh i, en alguns casos, s’ha obligat els detinguts a abandonar el país.
Es tracta d’unes dades que han estat publicades per Article Eighteen, una plataforma que es dedica a documentar les repressions a les minories cristianes per part dels aiatol·làs. En aquest sentit, el seu director, Mansour Borji, ha parlat, en unes declaracions recollides per Ajuda a l’Església Necessitada, d’una “nova repressió de les llibertats civils” i ha afegit que l’enfocament repressiu imposat per les autoritats, inclosa la tornada a escena de l’anomenada “policia de la moral”, podria ser un “missatge tant nacional com internacional”.
Si tu em dius: “Arreglem el món!”, i fa un mes que no visites la teva àvia…, què dius que vols arreglar?
Fi de l’entrevista.
Un amic meu repeteix la falca “putavida!”, ijo li dic: “Canvia la t per una r, germà”.
Què guanyarà el seu amic si li fa cas?
Quelavidaeltractimillor.Silainsulta…
La vida el maltractarà?
Pensaments foscos condueixen a paraules ombrívoles, i a actes negatius. Tot anirà malament.
Com ho sap?
Vaig passar un període barallat amb elmón, tot era insofrible, i jo irascible. Fins que un dia … em vaig posar jo a fer el dinar.
Vol dir que no ho havia fet mai abans?
Mai. Jo era l’astre del hip-hop, el déu del rap, germà! A mi calia cuidar-me, estar per mi…
Es clar, es clar, als seus peus.
I va arribar la meva xicota de treballar, i vam dinar…i sobtadament tot va canviar, tot va fluir, tot anava bé, vam fer l’amor…
Què havia passat, allà?
M’ho vaig preguntar, sorprès: “Per què estic bé?”. I ho vaig veure: havia donat alguna cosa.
Molt poquet, de fet.
Sí, i tot va millorar! Ivaig començar a ser menys egoista. Com més amor dones, més bé estàs!
Com havia arribat a astre del hip-hop?
Als 11 anys vaig acompanyar el meu germà Sergio als seus assajos amb el seu grup de rap. Vaig saber tot d’una que allò era per a mi.
Per què ho va saber?
El volum dels bafles, la vibració dels baixos, la bateria…Impossible descriure la revelació. Jo llegia Bécquer: vaig rapejar unes rimes.
Les recorda?
“Ante aquel contraste de vida y misterios, de luz y tinieblas, yo pensé un momento: ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”.
Va pujar a l’escenari, doncs?
Amb tretze anys, i ja amb versos meus, en setmanes culturals escolars, i en una cançó tirotejava una professora …
Ai, el nen.
I els vaig dir als pares: “Jo no treballaré mai”.
No?
“Viuré sota una pomera, o de la caritat…, però no treballaré”. Es van preocupar, es clar.
El rap l’ha sustentat.
Als 18 anys em va deixar la nòvia, i el desamor em va destrossar: no la vaig cuidar,i vaig entendre que cap dona no té amo i vaig descobrir el molt que havia perdut.
Es canta el que es perd: Machado.
Es clar, em sortien cançons formidables… No he pres mai drogues, però com m’odiava! I em vaig refugiar en l’alcohol.
Inspiració … i autodestrucció?
Rap alcohòlic: el meu públic s’hi identificava molt! Un dia volia esborrar-me del món,i un altre dia menjar-me el món.
I avui, com va?
El món et menja a tu i toca gestionar aquesta derrota. Va arribar aquella depressió: havia deixat el grup, havia triat parella…
Què tenen a veure una cosa i l’altra?
Estar al grup Violadores del Verso em protegia. Una vegada sol, vaig témer no estar a l’altura, van venir fantasmes d’inseguretat…
I la parella?
En vaig triar una, la Numa: això implica no enamorar-me de cap altra, i la renúncia em va generar una íntima pena, una angoixa…
Ara està bé, Kase.O?
Estic al costat lluminós, l’alegria, l’amor, el somriure… Dono gràcies des que em llevo fins que em fico al llit, amb cinc alarmes.
Cinc alarmes?
Al mòbil em van sonant durant el dia cinc vegades i llegeixo això: “Dona gràcies”. Tinc aigua a l’aixeta, i calenta, i un préssec,i…
De tot, de tot. És veritat.
Per això no em permeto cap negativitat. La ment és molt poderosa: o la tens a favor teu, o ella t’anirà en contra i et fotrà.
Els meus fills em diuen que el rap a Espanya surt de vostè.
Agraeixo el respecte que se’m té encara. Fa trenta anys que hi sóc… i vull fer-ho més bé cada dia, sempre actualitzar-me, i divertir-me.
Què vol explicar-nos amb les seves cançons, Kase.O?
Que tinguis pietat de tu. “Et perds el que és bo, buscant l’error” ,dic a Tiranosaurus Rex, i afegeixo: “És per estimar, que servim”. Hem vingut a estimar. I a crear.
Molt espiritual, el veig.
Vaig sospesar ser sacerdot, de nen! Però va arribar un petó, una cigarreta… Em queda l’amor de Déu, la meva amistat amb Jesús. Saps per què va morir Bob Marley?
No.
El van matar, per profeta diví: dos discos més… i aixeca l’Àfrica! Posa’t al matí una cançó de Marley: t’alegra i t’arregla el dia! Componia inspirat per Déu.
I vostè?
Jo veig un taronger en flor o veig el mar… i els veig creats per l’amor de Déu. Tot creat per al teu gaudi. Jo veig això i m’agenollo.
Acomiadi’s ara amb un vers seu.
“Som el temps que ens queda”. Tu què en faràs?
Divertiments al Cruïlla Em proposen d’entrevistar a Kase.O, de qui poc sabia, i resulta que els meus fills de vora els vint anys em fan saber que l’admiren des de fa anys i que tots els rapers espanyols actuals li tributen honors de pare del rap al nostre país, des de fa ja vint-i-cinc anys. Em trobo amb un artista filosòfic, que entén el seu art com una tècnica de millora col·lectiva. Des de fa anys publica el que anomena Divertimentos, cançons magnètiques i molt vivaces compostes a Saragossa. La terra de Goya, on també fa ioga (acabo de compondre ara un vers raper?): “Guardo l’equilibri sobre una cama,i no és fàcil…”. Actua aquí el 8 de juliol (Festival Cruïlla, a Barcelona), 10 de juliol (Múrcia), 14 d’octubre (Cadis), 8 d’octubre (Saragossa)..
Albert Cortina, urbanista, autor d’‘Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica’
Barceloní. Casat. Tinc dos fills que viuran de ple la revolucio de la intelligencia artificial. Llicenciat en Dret i Arquitectura. Ens hem de capacitar socialment i èticament per a la societat biotecnològica. Aposto per l’humanisme avançat. Crec que la transcendència ens configura com a éssers humans.
El transhumanisme és ciència o ciència-ficció?
És el nou paradigma tecnològic que aspira a aplicar les biotecnologies per crear un nou ésser humà posthumà.
En què es tradueix?
A superar la condició humana biològica. Els transhumanistes profetitzen que el posthumà serà per a l’humà el que l’humà ha estat per a tots els altres éssers vius de la Terra.
És pretendre molt.
Aquesta ideologia neix en l’àmbit anglosaxó, optimista i neoliberal, l’epicentre del qual és la Universitat de la Singularitat a Silicon Valley. Els seus objectius són la superlongevitat, la superintel·ligència i el superbenestar.
Jugar a ser déus?
Sí, una part de l’elit global somia amb convertir-se en Homo Deus, per això cal processar quantitats immenses de dades molt més enllà de la capacitat del cervell humà hibridant-nos amb la intel·ligència artificial.
Però què hi ha de realitat?
És un objectiu. La superlongevitat, per exemple, una de les apostes de Life Company fundada per Google (2013), planteja reptes socials immensos. Haurem de controlar que no tot acabi al servei de l’economia. Hem de prendre moltes decisions ètiques.
Quines creu que són les més essencials?
El disseny biotecnològic dels nens que han de néixer. Podrem decidir si eliminem la depressió, el dolor, potenciem la creativitat, la bellesa i fins i tot les experiències místiques.
La resposta sembla òbvia.
Soc partidari de l’humanisme avançat i m’estimo més parlar de la millora de tota la humanitat que de castes tecnològiques.
Deixarem de parir?
Ja s’han fet créixer embrions humans dins d’una placa de Petri durant dues setmanes. L’experiment es va interrompre per una determinació ètica de la comunitat científica. Un desenvolupament fetal totalment artificial canviaria la nostra condició de mamífers.
La tecnologia és imparable.
I ambivalent. A la Xina estan estudiant quins són els factors que defineixen els superdotats per, com amb les llavors transgèniques, crear ments superdotades. Es tracta d’un rendiment productivista molt lluny d’una visió integral de l’ésser humà.
Biologia sintètica?
Sí, i alguns van a la recerca de la consciència artificial. Ja hi ha robots que prenen decisions com el cotxe no tripulat, i en algun moment els robots humanoides prendran decisions ètiques de pes i el tema anirà evolucionant.
Em sona a ciència-ficció.
S’està desenvolupant la comunicació entre robots, i no podem garantir que en cert moment aquells robots autònoms i intel·ligents no canviïn el codi. Ho faran per simple eficiència? Prendran consciència que ho poden fer, perquè se sabran diferents, superiors…?
La por als robots és un clàssic.
Ho deia Stephen Hawking, i Nick Bostrom, filòsof d’ Oxford que als seus inicis va defensar el transhumanisme, però que als seus últims treballs sobre l’emergència de la superintel·ligència va repensar el tema. Tots dos han valorat els riscos existencials; i el tema també és a l’ONU.
La capacitat de crear i de transformar-nos a nosaltres mateixos és humana.
Però ens pot portar a la deshumanització. En el projecte Avatar 2045, impulsat pel magnat rus Dmitri Itsko, plantegen la consciència com a algoritmes que poden encarnar-se en suports hologràfics o de silici.
Que el cos mori però que la ment continuï vivint en un altre suport?
Sí, és com una nova visió de la reencarnació, de fet el Dalai-lama ha donat el seu suport a aquest projecte.
On s’ha de posar el límit?
No hi ha una resposta clara. La cosmovisió de les diferents societats humanes (agnòstica, cristiana, islàmica, budista…) ha d’arribar a un consens sobre els límits morals i ètics respecte a aspectes que ens interpel·laran.
Quin és el seu angle?
Cal tenir en compte la dimensió espiritual de la persona, perquè fins ara la visió científica ha estat molt racional i emotiva.
Emotiva?
Creen robots que imiten els afectes, però està clar que l’ànsia de transcendència no podran imitar-la. Haurem de posar damunt la taula quina és la nostra visió espiritual i no només material de l’ésser humà. Quan hibridem éssers humans i màquines haurem d’establir què és un ésser humà i què no ho és.
No sé si ho sabrem; Sòcrates continua sent més savi que nosaltres.
Ben cert, les humanitats no estan a l’altura de les preguntes, però ens les haurem de plantejar, perquè si no ho resoldran el poder econòmic, militar i polítiques no democràtiques.
Té raó.
Els transhumanistes consideren que l’eficiència ha de ser el nostre nord, però els humans no som més humans per ser més eficients. Cal connectar el cervell amb el cor, és a dir, amb la interioritat.
Ens enamorarem d’un robot?
Abyss Creations, de l’empresari Matt McMullen, ven ninots tremendament realistes de dones i homes amb total disposició a satisfer sexualment qualsevol humà. La robotització de la intimitat ja ha començat.
Optimisme Pioner en la llei del paisatge a Catalunya, la seva visió optimista és que l’ésser humà canviant-se a si mateix podrà fer un gir a la degradació ambiental. Cortina, que defensa el desenvolupament integral de la persona, va encunyar el terme humanisme avançat quan en un seminari va ensopegar amb la visió transhumanista, que considera que l’ésser humà transcendirà tots els problemes creant una raça biotecnològica posthumana; dues cosmovisions oposades. Conjuntament amb el científic Miquel-Àngel Serra, ha obert un debat social i acadèmic per pensar sobre aquesta qüestió. Ha publicat quatre llibres sobre el tema; l’últim és Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica (Teconté, 2017).
(ZENIT Noticias / Makurdi, 11.04.2023).- Más de 35 personas murieron el Viernes Santo en el Cinturón Medio de Nigeria cuando unos hombres armados abrieron fuego en un campamento de desplazados internos.
En un mensaje enviado a la organización caritativa católica Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN), el Padre Remigius Ihyula, de la diócesis de Makurdi, dijo: «Los [pastores] fulani llegaron a un campo de desplazados internos para matar a estas almas inocentes».
Informes procedentes de la región, en el estado de Benue, afirmaban que los presuntos pastores «invadieron» el recinto de una escuela primaria, donde acampaban los desplazados internos, y empezaron a disparar indiscriminadamente, dejando a cerca de 40 personas gravemente heridas. Según los informes locales, la gran mayoría de los muertos eran mujeres.
El Padre Ihyula dijo: «El [lugar] es bien conocido y se utiliza como refugio para personas de asentamientos vecinos como Udei, que, de vez en cuando, acuden a la escuela para dormir [o] quedarse debido al miedo y la inseguridad en sus pueblos. Junto a la escuela está la casa de Zaki Bernard Shawa, que también perdió a dos hijos en el ataque, mientras que frente a la escuela está la autopista Makurdi-Lafia con un puesto de control policial».
El Sr. Shawa, jefe de distrito de Nyiev, la zona donde tuvo lugar el ataque, fue citado en informes locales diciendo: «A algunos [de los que murieron] les dispararon justo en sus habitaciones, mientras dormían, y a otros, entre ellos dos de mis hijos, los sorprendieron corriendo y los mataron».
Según el Padre Ihyula, los atacantes destruyeron propiedades, incluidos vehículos.
Sólo en la diócesis de Makurdi hay dos millones de desplazados internos, la mayoría cristianos, repartidos en siete campamentos.
El Padre Ihyula dijo a AIN que la mayoría de los desplazados internos solían ser autosuficientes, pero ahora dependen totalmente de las limosnas. Los campos carecen de equipamiento básico, como camas, y la gran mayoría de los desplazados tienen que dormir en el suelo.
La animosidad entre pastores nómadas y agricultores viene de lejos, pero el conflicto se ha agravado debido a las armas automáticas procedentes de Libia que inundan el mercado negro.
La situación se ha agravado por las diferencias religiosas, ya que la mayoría de los fulani son pastores y la mayoría de los agricultores de la región son cristianos.
Existe el temor de que la violencia fulani esté siendo avivada por quienes quieren eliminar a los cristianos de la región.
Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.
Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.
Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.
La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.
Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.
Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.
És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.
Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.
El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.
Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.
Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.
Em molesta que els catòlics tinguem fama d’estar enfadats i em molesta que segons quins catòlics estiguin sempre disposats a posar d’excusa l’ambient hostil per estar-ho. Fa pocs dies que s’ha estrenat a Disney+ Amén. Francisco responde,una conversa del papa Francesc amb una desena de joves molt diversos. N’he llegit diverses crítiques provinents de catòlics i totes tenien una cosa en comú: els ha semblat que el càsting dels joves pregunten al Sant Pare no estava prou ben triat, com volent dir “nosaltres no hi som” o “no hi sortim prou”. Només hi ha una noia catòlica practicant com ho entenem aquí i sembla que, injustament, se li hagi encarregat la missió de representar tots els joves que combreguen amb el missatge de l’Església del món. O del món hispanoparlant, és clar, perquè d’una cosa dirigida per Jordi Évole sempre se n’ha de sospitar alguna voluntat política inconscient.
El Papa se la juga perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal. Vol ser al món i això hauria de generar tota la confiança possible
La cosa, però, és que als catòlics acostumats al ball de bastons dialèctic, qualsevol esdeveniment que ens situï al centre d’atenció ens posa en alerta. Veure el Sant Pare al bell mig d’un públic com aquest em sembla que ens fa sentir dues coses ben naturals. La primera, desitjar un documental diferent, un de més feelgood en què joves que cada dia viuen la seva fe amb naturalitat en entorns en què són una anomalia poden tenir contacte amb el més alt representant de la institució que els fa de paraigua. La segona, si la conversa no ha de ser aquesta, desitjar com a mínim un equilibri de forces entre el públic pregunta perquè el repartiment sigui més just o que s’assembli a la nostra idea del que és just. És un error pensar que el Sant Pare es prestaria públicament a fer res que ens deixés malament. Agafar-s’ho per aquest costat, pel costat que punxa i des del què podem justificar el nostre nyínyínyí, parteix d’una desconfiança amb Francesc. Una desconfiança injustificada, penso. És el Sant Pare i se la juga en un documental poc convencional per a Disney+ perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal, un públic a qui el missatge de l’Església o bé no arriba perquè no en formen part o bé arriba embrutit per prejudicis i filtres tendenciosos. És un Papa que vol ser al món, i això hauria de generar tota la confiança possible.
La noia expressa que no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor, a la tristesa i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim
A la conversa hi surten tots els grans temes que orbiten l’Església i la societat: colonialisme, avortament, sexe, abusos a l’Església, violència psicològica, distanciament entre la institució i la societat, feminisme, el col·lectiu LGTBI+, pornografia, migracions i racisme. El Sant Pare té un discurs sòlid que sap transmetre sense renunciar a l’empatia. “Sent-te lliure per expressar-te”, “plora si ho necessites” o “pren-te el teu temps” són falques que repeteix per poder dialogar amb un grup de joves que no amaguen les seves ferides, algunes provocades per homes i dones de la mateixa Església. La xerrada avança amb un Francesc que no renuncia al to de diàleg, més que de monòleg i de discurs oficial mastegat, fins que finalment comparteix la seva experiència la noia de Madrid, catòlica practicant provinent d’un entorn molt religiós. A mi, com a catòlica, sentir-la parlar em va corregir la visió de la conversa. És el punt d’inflexió que capgira el tauler perquè expressa que veu el mal i el patiment del món i no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor que palpa, a la tristesa que molts carreguen i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim.
La del Papa és una posició d’acció i de disponibilitat per als altres sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor
Capgira el marcador —en el meu cas—, perquè com a catòlica em vaig deixar de buscar entre el públic i vaig entendre que el Papa no s’havia prestat a la conversa perquè la representació dels joves i les seves inquietuds li fossin més o menys favorables. En aquella escena, el representant dels catòlics és ell. Els catòlics no som al públic —o no hi som del tot— i aquesta és la gràcia, que no hi hem de ser perquè la fe ens convida a participar en la societat i no a ser simples espectadors. Hem de seure a la butaca del papa Francesc de les nostres vides i explicar-nos al món com ho fa ell. És una posició d’acció i de disponibilitat pels altres, sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor. És el que fem quan detectem que un amic ens necessita, quan algú ha estat ferit i necessita un lloc segur per explicar-ho o que algú busca Déu, però no sap per on tirar. Pensar que el documental no fa servei als catòlics perquè no som prous entre el públic o perquè els joves que hi són no pregunten que com a catòlics preguntaríem és, un altre cop, estar disponible per a poca cosa més que per a estar irritat. Mirar-se’l així d’entrada i anar-se deixant guanyar pel paper que fa el Sant Pare, que sempre ens representa, obre pas a un servei personal més gran que el de sentir que es remuga amb motiu. Les necessitats del món, igual que les preguntes que els joves fan al Papa, no les triarem nosaltres. El mal del món no s’escull a la carta i, malgrat això, ser catòlics ens demana passar a l’acció per ser exemple viu d’una vida millor, una vida amb Déu. Com el papa Francesc.
Álex Navajas, entrevistador de CreoTV, señala la paradoja: vivimos en la época en que más libros, vídeos y cursos hablan sobre educar a los niños, y a la vez, es la época en la que los padres y educadores se sienten más perdidos.
Le responde Gregorio Luri, maestro, doctor en Filosofía, influyente en el debate educativo por su claridad, firmeza y la treintena de libros sobre educación que ha escrito, siempre con éxito de ventas.
Crisis social y crisis educativa
“La educación es el escaparate más claro de una sociedad, amplifica aquello que en la sociedad se da en sordina”, comenta Luri.
Lamenta que hoy mucha gente no busca ni piensa sobre “lo bueno” y se interesa sólo por “lo nuevo”.
Muchos buscan “innovaciones disruptivas”, algo que, dice, “puede funcionar bien con máquinas, con cámaras fotográficas, pero en el ser humano eso lleva implícito que ya no nos importa lo que hicieron nuestros abuelos, nuestros antepasados… Eso es como suponer que por escribir después de Proust -por decir un gran escritor- eres mejor escritor que Proust. ¿De verdad somos mejores escritores que Lope o mejores filósofos que Platón?”
En la educación, y en la sociedad, el amor tiene un papel clave. “El amor no es ciego, es una de las fuerzas más clarividentes. ¡Hay cosas que sólo las ves si estás enamorado!”, señala. Y para el cristiano es más importante, afirma, recordando las palabras de 1 Juan 4,16: “Hemos conocido el amor que Dios nos tiene“.
El cristianismo, serie frente a las trivialidades
“Hoy, la única impugnación seria a las trivialidades del presente está en manos del cristianismo. Otra cosa es que quiera asumirlo”, proclama el veterano educador, que dice que su “mayor título” es ser maestro de escuela.
Álex Navajas destaca una frase que encuentra en el libro: “Hace tiempo que la madre ha salido de casa pero el padre aún no ha entrado”.
“Es la primera generación de niños con rodillas impolutas: se han quedado sin espacio para hacer trastadas”, constata Luri.
Otra novedad en nuestra época -él mismo señala que es cruda pero debe decirse- es que “un niño es ese ser cuyos padres no han querido abortar”.
Nacido en familia campesina, huérfano de padre desde los 15 años, Luri jugó mucho en la calle y el campo, en la rivera del Ebro, con la naturaleza y otros niños. Hoy mira a sus nietos y se plantea: “un niño que no ha corrido el riesgo de romperse algo, ¿ha tenido infancia?”
Admite que en el mundo hay riesgos, pero ¿es absurdo que un niño perdido pida ayuda a desconocidos? “La inmensa mayoría de los desconocidos en realidad ayudarán al niño”, afirma, contra los miedos excesivos.
“El lugar más seguro para un barco es el puerto, pero no está creado para eso, sino para salir al mar y enfrentar sus inclemencias… y nuestros hijos también”, añade.
Padres dañados por la hiperresponsabilidad
Piensa que “los padres sienten una hiperresponsabilidad que nos les deja desarrollar una paternidad tranquila”.
Y, con todo, la familia es una institución fuerte, que ha resistido todo tipo de embates durante la historia.
“La familia normalica es aquella capaz de gestionar sus neurosis cotidianas sin demasiadas estridencias“, señala. “El otro tipo de familia es la que cree que se solucionan los problemas a gritos”.
“Los manuales de psiquiatría americanos han quitado el narcisismo como patología porque cuando algo se hace tan mayoritario ya no lo puedes considerar patología”, comenta Luri.
“Con frecuencia los padres modernos usan a sus hijos para mostrar a los demás su ‘genialidad reproductora'”, advierte. “El adulto es el que debería aportar el sentido común… y eso cansa“.
“Los niños necesitan normas claras aunque solo sea para que sepan a qué atenerse. Las familias tristes son aquellas que tienen esos hijos rebeldes sin causa que están de mal humor permanentemente sin nada contra lo que rebelarse“, dice de las familias sin normas.
“La felicidad del ser humano, siempre precaria, porque no podemos controlar el futuro, ha de gestionar esa fragilidad, requiere codos y te la tienes que ganar”, detalla.
Lo humano, insiste, es poder pararse a reflexionar en vez de seguir ciegamente un impulso o deseo.
Escribir con lenguaje claro y ayudar a entender
Luri explica que empezó escribiendo libros “con muchas notas a pie de página”. Después, hacia los 55 años, cambió el enfoque.
Un problema de salud física le llevó a una profunda depresión. Le llamó el editor y periodista Josep Maria Espinàs, fallecido en febrero de 2023. “Quiero que me hagas un libro, lo tienes en la cabeza y no lo sabes, quedamos a comer y te cuento tu libro”, le dijo con desparpajo. Espinás también le planteó: “¿Por qué citas a gente? Si tienes algo que decir, dilo, que la gente lea lo que dices tú”. Así surgió el libro La escuela contra el mundo, de gran éxito y superó la depresión.
Navajas le cita una frase de su libro: “Descubro que pienso escribiendo y escribo pensando”. “Eso es de San Agustín”, señala Luri. “No hay un pensamiento crítico serio sin un desarrollo de la lecto-escritura, sobre todo de la escritura”.
Occidente es el diálogo crítico con sus grandes libros
“Occidente es el diálogo con sus grandes libros. Occidente es la única cultura que ha sometido a crítica a todos sus grandes libros, incluso la Biblia, hemos sometido todo a la crítica. ¡Eso es propio del cristianismo! El Logos es Dios, y el cristianismo ha creado así la teología”.
En una entrevista en la contra de La Vanguardiadijo ser “un pagano que creía en Jesús“: se refería a que era un cristiano enamorado de Platón, Sócrates y los grandes nombres greco-romanos que admira y revisita siempre. “A la hora de la verdad, lo que dice San Juan en su prólogo, es que la prueba de que estás en el Logos es que amas a tu hermano”. También Platón decía que el filólogo (el que ama al Logos) ha de ser filántropo (amar al hombre), cita.
Su experiencia y convicción es que igual que muchos vivieron un Viernes Santo, antes de llegar a una Resurrección, muchas personas han de vivir la experiencia del nihilismo antes de poder ser cristianos.
También dice que ayuda mucho conocer buenos cristianos. Él se admira, por ejemplo, de los monjes de Hornachuelos con los que ha pasado unos días. “¡Eso es contracultura, eso sí es la alternativa más radical al capitalismo!”
“Decidí compensar mi mediocridad como cristiano colaborando con cualquier grupo de cristianos que me llame. Y no me preocupa su etiqueta, eso es un asunto de ellos con el Jefe”, explica Luri. También le admira la “minuciosidad” y “el sentido de la liturgia como una disciplina del alma” en el ritual cristiano.
El diálogo finaliza con ganas de seguir hablando, y con Álex Navajas, el entrevistador, recomendando los libros de espiritualidad del dominico Chus Villarroel, fallecido hace unos meses.
Vea aquí la entrevista a Gregorio Luri sobre educación, nuestra sociedad y la aportación del cristianismo:
gutta cavat lapidem 