Segons l’últim estudi de la Fundació Ferrer i Guàrdia només un de cada 10 contribuents marca únicament la casella de l’Església en la seva declaració de la renda
La població de l’Estat és cada vegada menys creient. L’últim informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia Laïcitat en xifres 2023 revela que el nombre de persones que es declaren no creients no ha parat de créixer les últimes dècades. Concretament, fa quaranta anys el 8,5% de les persones es declarava no creient –terme que engloba ateus, agnòstics o indiferents davant la religió– i avui en dia la proporció s’ha incrementat fins al 39,4%, la xifra més alta de la història a l’Estat. Però és que des del 2019 la tendència pren més força i accelera el creixement d’aquest col·lectiu. En el cas de Catalunya la dinàmica encara s’accentua més. En les últimes dades sobre religiositat publicades pel Centre d’Estudis d’Opinió s’observa que les persones que no creuen en cap religió han passat de representar un 44,7% el 2014 a un 54,6% el 2020.
Aquestes reticències afecten també l’àmbit econòmic, un fet que s’ha notat en la baixada de contribuents que marca la casella de l’Església en la seva declaració de la renda (sigui com a única opció o conjuntament amb altres fins), que s’ha accentuat des del 2015. Avui en dia només 1 de cada 10 contribuents marca únicament la casella de l’Església.
En les generacions més joves, 6 de cada 10 persones d’entre 18 a 34 anys s’identifiquen en adscripcions de consciència no religioses. Aquesta realitat és un mirall de la situació en l’àmbit eductiu, un dels pilars on la religió ha estat tradicionalment més present. La participació de les criatures en àmbits religiosos pot analitzar-se en diferents àmbits. Primer, en l’elecció de l’escolarització dels infants en centres educatius públics o concertats i privats –on la majoria d’escoles són confessionals–. En segon terme, en l’elecció d’inscriure’s a l’assignatura de religió o la de cursar assignatures alternatives com ètica. Actualment, aquesta última opció és la decisió del voltant d’un 40% dels alumnes entre primària i batxillerat, un nombre que s’ha doblat respecte fa 20 anys. Així i tot, les dades contrasten amb l’increment del nombre de professors de l’assignatura de religió catòlica, que ha passat de 25.660 docents en el curs 2013-14 a haver-hi un total de 40.118 en el curs 2019-20.
Catalunya i País Basc, on hi ha menys creients
Segons l’estudi, Catalunya i el País Basc són els territoris on més alumnes cursen activitats alternatives. A primària i l’ESO, 6 de cada 10 alumnes catalans i bascos no fan religió, mentre que a les regions del sud i interior d’Espanya és on hi ha més presència de l’assignatura de religió a les aules –83,6% a Extremadura i un 76,7% a Andalusia.
Alumnat de primaria que va cursar activitats alternatives en el curs 2020 2021 (%) MAPA ELABORAT PER LA FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA
A Catalunya i al País Basc, així com a les Illes Balears, també s’observa una marcada tendència a l’alça en els matrimonis civils que ja representen més del 90% dels enllaços. D’altra banda, les regions del nord d’Espanya, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana es mantenen al voltant del 80%.
Catalunya perd una quarta part de la seva aigua potable per culpa de les fuites, segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Una dada especialment preocupant atesa la greu situació de sequera que viu el país. Així, segons ha avançat RAC1, l’any passat es van deixar escapar 134.300 milions de litres. És a dir, 134 hectòmetres cúbics. Una quantitat amb la qual gairebé es podria omplir el Pantà de Sau.
Sens dubte, aquestes fuites són un problema que cal resoldre urgentment. I és que, sense elles, Catalunya tindria el doble de reserves d’aigua que té ara. I, per tant, no estaríem en alerta per sequera. Però el cas català no és una excepció, ja que Espanya perd una quantitat d’aigua molt similar.
Un problema que té el seu origen en el mal estat de les canonades
Principalment, Catalunya perd tanta aigua per culpa del mal estat de les seves canonades. N’és un bon exemple el cas de Badalona, on fa dues dècades que desapareixen 180.000 litres cada dia. També ho és el cas d’Olot, que ha admès que perd el 40% de l’aigua que li arriba.
Malgrat aquests darrers casos que han transcendit a l’esfera pública, l’ACA assenyala que es tracta d’un problema generalitzat. Davant d’aquest escenari, l’ACA reclama als ajuntaments del país que arreglin com més aviat millor les canonades.
La consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, i el director de l’ACA, Samuel Reyes, en una roda de premsa després de la cimera sobre la sequera / ACN
Jordà admet que a Catalunya “tenim un problema” amb les canonades
La consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, ha admès que a Catalunya “tenim un problema” amb el mal estat de les canonades. En una entrevista a RAC1, ha afirmat que “a Catalunya tenim el problema que som deficitaris en el tema de l’aigua”.
D’altra banda, la consellera també ha parlat sobre el punt de la cimera contra la sequera que ha impossibilitat l’acord entre Govern i els partits de l’oposició, el règim sancionador. “No és normal que pivotem tot el debat de l’aigua al voltant del terreny on alguns han volgut portar-lo, el del règim sancionador, que en realitat només serveix per dissuadir”, ha declarat.
Finalment, Jordà ha lamentat que en la cimera d’aquest divendres el PSC “s’encaparrés amb el tema de la sanció als municipis”. “Per la resta, hi ha l’acord”, ha reblat. I ha criticat l’actitud dels socialistes per “jugar amb la calculadora i amb el calendari electoral”. “Hauríem d’estar molt per sobre de la calculadora. Les urgències són les que són. No sé com ens en sortirem, però ens en sortirem”, ha afirmat.
La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu
Comprenc i comparteixo la veu dels qui consideren que som en un fangar i que hem anat més enrere que no pas endavant. La cúspide de l’octubre del 2017 ens va deixar un moviment independentista en descomposició per raons diverses i complementàries. La fragilitat d’un independentisme institucional massa pendent del retrovisor, la força repressiva d’un estat espanyol gens democràtic, la quantitat gens negligible de dirigents independentistes pendents d’obrir una negociació amb el govern espanyol en lloc de culminar la independència, l’excés de confiança del carrer en una execució institucional, el parany del 155 amb unes eleccions com a esquer per a la batalla dels partits, l’error de no situar tot el govern a l’exili actuant de govern provisional de la República, el xantatge del procés judicial contra els dirigents empresonats… Podríem estar força estona enumerant les raons de la descomposició i el retrocés que van seguir el gran moment de l’octubre del 17. Però ara cal recompondre les bases per a una nova empenta que ja pugui ser definitiva.
D’entrada, crec que és honest de constatar que l’únic camí que mena a la independència és la ruptura democràtica unilateral. Ja el 2015 –quan es va configurar Junts pel Sí i el seu full de ruta de divuit mesos per a una declaració unilateral d’independència– havíem arribat a la conclusió –prou motivada després de segles de veure les dents de l’adversari– que no hi havia una via pactada cap a la independència. No hi ha cap negociació ni cap diàleg que pugui tenir com a resultat l’autodeterminació. I això ho saben a bastament aquells qui ara –no se sap per què– defensen la contrària. La independència serà el resultat d’un procés democràtic i pacífic, però de determinació i resistència unilateral, rupturista i popular. Espanya no negociarà mai res que pugui fer perillar la gallina dels ous d’or o, dit d’una altra manera, la seva viabilitat econòmica. Aquesta constatació no és pas nova, però sembla que hi ha una part de l’independentisme que ens obliga a recordar les coses més elementals.
Hom podria contradir aquesta idea amb aquesta lletania que alguns interessats s’han escarrassat a instal·lar en l’imaginari col·lectiu del fracàs de la via unilateral. Però, és clar, les evidències posen al descobert aquestes estratègies de renúncia. I una de les proves més evidents que hi ha és que la via unilateral no pot haver fracassat en la mesura que no s’ha arribat a posar en pràctica. Tots recordem –o hauríem de recordar– que l’octubre del 17 allò que no es va decidir de fer efectiu va ser precisament la via unilateral; és a dir, l’execució i la defensa del resultat del referèndum d’independència als carrers i a les institucions. La via unilateral encara s’ha de provar, i deveu estar d’acord amb mi que, vista l’estafada descomunal de la taula del diàleg, és una via que hem d’explorar aviat. Quan algú ens demani quin és el nostre pla alternatiu al diàleg (per posar-hi un nom) amb l’estat espanyol, digueu-li que és el que no vam acabar d’executar, però que és l’únic realista i possible. Un veritable pragmatisme independentista, el seny independentista, és prendre el camí de la ruptura unilateral. Qualsevol altra opció és rauxa i somni o, directament, engany.
Un altre obstacle que ara podríem posar damunt la taula és el de la famosa unitat de l’independentisme. Si bé és cert que una veu unificada de tot l’independentisme faria les coses més fàcils, el fet cert és que no va ser la unitat allò que ens va permetre d’arribar més lluny que mai el Primer d’Octubre. M’atreveixo a dir que potser va ser precisament la manca d’unitat allò que ho va afavorir. Es va produir una situació en què les tres marques institucionals de l’independentisme (els espais de Junts, Esquerra i CUP) es vigilaven mútuament en un marc de desconfiança constant. Era aquesta desconfiança, aquest anar-se mirant de reüll per veure qui seria el primer que es faria enrere atesos els riscs que calia assumir, que tots plegats anaven avançant gràcies a la potència motora de la ciutadania organitzada al carrer. Aquesta desunió va funcionar com una mena de competició en què ningú no volia ser el primer de baixar del tren o de mirar de frenar-lo.
Molt més important que la unitat dels partits és el lideratge de les propostes o la força d’unes idees centrals i la determinació de la gent organitzada al marge dels partits.
El procés d’independència, a més de la força mobilitzadora i de la concreció democràtica (els vots a les urnes), exigeix una culminació institucional. La voluntat democràtica s’ha de convertir en realitat legal (una nova legalitat) i institucional (una administració republicana). I és aquí on vam frenar l’octubre del 17 i on jo no vaig trobar la voluntat ni la disposició de la majoria independentista –resultant de les eleccions convocades pel 155– per acabar la feina. La creació del Debat Constituent amb Lluís Llach al capdavant (nova legalitat) i la constitució del Consell de la República amb una assemblea d’electes amb el president Carles Puigdemont al timó (nova administració republicana) eren les dues vies d’accés a aquesta institucionalització del mandat del referèndum. Però no vaig trobar la complicitat que esperava de la majoria dels meus companys de viatge per assumir tots els riscs necessaris per a fer-ho.
I és aquí on actua un altre dels vectors que expliquen que avancem, que ens quedem encallats o que, lamentablement, retrocedim. Qui fa més por als polítics que prenen la responsabilitat de liderar el procés? Qui temen més: el vot de la ciutadania o la junta electoral, la fiscalia i els tribunals? Abans de l’octubre del 17, l’onada popular de mobilització obligava els partits a moure fitxa i concretar. Tenim frases que han passat a la història: “President, posi les urnes”, per exemple. La creació de Junts pel Sí (amb Convergència i Esquerra en una mateixa llista!) no s’explica sense la pressió de les entitats sobiranistes i les mobilitzacions multitudinàries. Avui l’actuació dels aparells de poder de l’estat espanyol té un efecte molt gran en els polítics independentistes. En alguns casos, un efecte paralitzador. I tots sabem que la repressió hauria de ser utilitzada políticament per donar encara més força i més relleu internacional al combat per la llibertat. La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu. Com més repressió, més avenç independentista. I és per això que cal tornar a un cicle mobilitzador de la ciutadania que posi la política institucional en la dicotomia esmentada: qui em pot fer fora del lloc que ocupo, la força de la gent o la repressió de l’estat espanyol?
I em sembla que, entre els independentistes, devem estar d’acord que un dels principals problemes avui és la manca de credibilitat. Cal renovació de cares i nous lideratges. No perquè siguin nous, sinó perquè han de guanyar-se la credibilitat i, per tant, actuar amb coherència i en conseqüència a les propostes que facin.
Amb tot, com a conclusió, penso que cal que els ciutadans tinguem l’oportunitat de confiar en una política institucional que faci seves aquestes idees:
Primer. La unilateralitat és l’únic camí realista.
Segon. La via de la ruptura democràtica no ha fracassat perquè no es va portar a la pràctica.
Tercer. És més important el lideratge de les idees i la mobilització que no la unitat, que n’és una conseqüència.
Quart. La repressió cal utilitzar-la en favor de la independència, no pas per frenar-la.
Cinquè. Cal una plasmació institucional, electoral i política que canalitzi aquestes idees.
Sisè. Per damunt de tot, cal que aquesta estratègia sigui encapçalada per persones creïbles.
Setè. La reunió d’aquest independentisme rupturista s’ha de fer entorn d’un programa i no d’uns noms concrets. Cal que aquest espai tingui la generositat d’abraçar tothom qui es comprometi en aquest programa.
Vuitè. L’objectiu ha de ser recuperar el lideratge de tot l’independentisme. Si hi ha un independentisme que s’acomoda en l’autonomia, cal denunciar-ho. Però la solució és recuperar la idea amb què es va arribar més lluny que mai i acabar la feina.
Els “unilateraristes” –que el 2015 van sumar uns dos milions de vots, refermats el Primer d’Octubre– han de ser capaços d’encapçalar el relat, l’esperança i la confrontació. I han de combatre el nou autonomisme camuflat d’independentisme (autoanomenat pragmàtic) que ens porta al no-res, és a dir, a la gestoria autonòmica de sempre. Cal retornar al camí que mai no havíem d’haver abandonat. I cal ser conseqüents, al carrer, a les urnes i a les institucions.
Quim Torra i Pla 131è president de la Generalitat de Catalunya
Una mirada a los países más católicos del mundo según el porcentaje de la población que lo es.
(ZENIT Noticias / Los Ángeles, 20.02.2023).- Se sabe que por números absolutos Brasil, México, Filipinas y Estados Unidos son los países con las poblaciones católicas más numerosas. Pero, ¿qué sucede cuando se observa el porcentaje de la población católica de cada país?
Los países quedan con este rankeo:
1) Ciudad del Vaticano con 100% de la población católica
2) Timor del Este con 96,9% de población católica
3) Andorra con 94,6% de la población católica
4) San Marino con 90,5%
5) Paraguay con 89%
6) Polonia con 85,5%
7) Mónaco con 80%
8) Italia con 83%
9) Filipinas con 81,4%
10) México con 80%
Lo anterior evidencia que hay países que aunque numéricamente su población sea menor, porcentualmente es mayor en número de católicos.
Alguns empresaris contracten immigrants amb sous precaris per recol·lectar feixos d’aquesta planta silvestre i vendre’ls al mercat de la flor
Llentiscle comisat pels Agents Rurals. AGENTS RURALS
Arriben al bosc en furgoneta, d’estranquis, en grups de més de 10 persones i amb una ordre clara: recol·lectar el màxim nombre de feixos de llentiscle, una planta silvestre que creix al sotabosc de Catalunya i que té un valor econòmic molt preuat. Són treballadors precaris, la majoria immigrants en situació irregular, contractats sense assegurança i mal pagats per un empresari, que no trepitja el lloc dels fets i s’emporta tots els guanys.
Aquest arbust, amb un fruit vermell que conserva l’olor durant temps i una fulla verda perenne que aguanta molt bé sense caure, és un filó d’or. Es ven al voltant dels 15 euros el pom i està molt demanat al mercat de la flor, tant a Catalunya, per fer rams decoratius o corones mortuòries, com sobretot als països del nord d’Europa, com Holanda. A més, també té sortida al sector farmacèutic, perquè se n’extreuen els principis actius per fer-ne cosmètics, productes d’ortodòncia o complements alimentaris. És l’or verd dels boscos catalans, a l’abast de tothom, i per això molts grups organitzats l’espolien de manera indiscriminada i a l’engròs, sense demanar permís als propietaris de les finques ni tampoc tenint en compte l’impacte ambiental de l’estassada. És una pràctica que fa anys que dura i no para de créixer.
Les autoritats, alerta però limitades
Els Agents Rurals, l’àrea de medi ambient de Mossos d’Esquadra i el Seprona de la Guàrdia Civil són conscients de la problemàtica. Tant els Mossos com els Agents Rurals, però, matisen que el seu àmbit d’actuació és limitat, ja que no hi ha cap ordenança concreta de la Generalitat que reguli la recol·lecció professional de llentiscle. El departament d’Acció Climàtica admet que hi està treballant.
Fonts policials expliquen que, de moment, només poden actuar quan el propietari d’una finca els avisa que un grup ha entrat a la seva propietat sense permís. Llavors, quan els enganxen, requisen els feixos espoliats i els conviden a marxar, però no els poden denunciar ni aixecar una acta, de manera que és molt difícil tenir un registre i un perfil objectiu d’aquest tipus de situacions. Només poden procedir amb contundència quan enxampen un empresari que comet un delicte flagrant d’explotació laboral, tal com va passar fa un mes a Albons (Baix Empordà): la Policia Nacional va detenir un home que contractava immigrants sense papers per recol·lectar llentiscle en jornades de 10 hores i unes remuneracions que no pujaven dels 20 euros.
Imatge de l’operatiu en què es va detenir un empresari que explotava treballadors per recollir llentiscle a Albons
Marc C. de Sobregrau, enginyer de forests i propietari d’una finca al Vallès Oriental, va patir robatori de llentiscle a les seves terres fa tres anys. Va denunciar-ho, va anar a judici i ara està pendent de la resolució. Sobregrau acusa les forces de seguretat d’inacció: “S’excusen dient que falta una regulació explícita del llentiscle, però la legislació forestal ja els dona competències suficients per actuar”, defensa. “Oi que ningú pot venir a casa meva a talar un pi? Doncs amb el llentiscle passa el mateix”, certifica. “A més –continua el propietari– quan t’hi trobes, només pots denunciar la persona que entra a la teva propietat, que no té cap culpa que un explotador l’obligui a fer aquesta feina”.
De Sobregrau es pregunta per què ningú aixeca la manta dels negocis bruts que hi ha darrere del llentiscle: “Com és que no es fan inspeccions de treball a les empreses de floristeria de la zona, que envien immigrants sense permís de treball, pagats en negre, i llavors facturen 500 euros en un dia?” “Això és blanqueig de capital”, manifesta. El propietari creu que la solució justa seria acordar amb els empresaris un import a canvi de deixar-los recollir el seu llentiscle: “Seria la manera de reconèixer que la planta és meva i de dignificar la feina de la gent que hi treballa”, conclou.
La inseguretat al camp
Rosa Calsina, coordinadora territorial d’Unió de Pagesos a la Catalunya Central i masovera d’una finca, també ha viscut aquesta situació de prop. “En una masia d’un veí de la zona, van entrar cinquanta o seixanta persones per collir brots de llentiscle, van trencar els cables del bestiar amb les furgonetes i es van enfrontar amb els propietaris quan els van intentar fer fora”, explica. Calsina, que no vol posar el focus en “la pobra gent maltractada sinó en la màfia que els mana”, sosté que aquesta situació genera molta sensació d’inseguretat al sector agrari: “És horrible. A vegades, de nit, veus llumetes de lluny o es produeixen robatoris a les masies o conreus”, manifesta. A més, “també malmeten les collites perquè es posen amb la furgoneta sobre els sembrats o deixen els boscos plens de porqueria”, afegeix. Per això, des d’Unió de Pagesos, demanen una llei específica per evitar l’extracció massiva de llentiscle i, també, una ordenança general que protegeixi la propietat del sòl agrícola. “La gent de ciutat no entén que els boscos i els camps són casa meva i que, per tant, s’han de respectar”, certifica.
Imatge del llentiscle DACC
Per donar a conèixer aquesta problemàtica, el 2021 va néixer el Grup de Treball del Llentiscle, dins de l’associació de la Flora Catalana, que té suport de la Xarxa de Parcs Naturals de Catalunya. Més enllà del problema social de la recol·lecta clandestina, Francesc Caralt, responsable del grup, també posa l’accent en l’amenaça mediambiental de l’espoli: “En aquestes estassades massives es tallen les flors i això evita que la planta es reprodueixi, així que, tot i que de moment és un arbust abundant, a la llarga pot ser un perill per a la seva supervivència”. Des del grup de treball no defensen que es prohibeixi l’extracció amb fins econòmics, sinó que se’n faci un ús sostenible: “S’hauria de fer poda selectiva, deixant branques perquè puguin fer floració i no repetir un mateix bosc fins al cap de tres anys”, afirma.
COMENTARIS
@Lluis Puig 20/03/2023 vulnerables, en el món, son amplia majoria… i aixó no deuria de justificar que ens carreguem la natura impunement …
ele bar@ele bar 19/03/2023 Mentre hi hagi persones amb economies vulnerables hi haurà negocis indecents que faran malbé el que sigui, per molt que ens ho estimem.
A @adolfcandela 19/03/23 Un dels problemes és que molt gent no coneix la flora i plantes silvestres del nostre país. De ben segur que la majoria no sap distingir qué és un llentiscle. Per tant tampoc saben -de bona voluntat- veure quin és el vegetal que s’utilitza per a les corones i rams. Cal més cultura vegetal dels nostres boscos.
A@Albert Coll Bayé 19/03/2023 Crec que l’article és una exageració. Visc en una zona on es cull llentiscle i veig a les colles d’immigrants que ho fan amb molta cura.
A @Algú com tu 19/03/2023 Pinyes, castanyes, garrofes, llentiscle…
D @David 19/03/23 tenim el poder de deixar de comprar corones de flors amb llentiscle o de no comprar flors a les floristeries que no puguin certificar-ne l’origen. És un primer pas, segur que entre tots podem trobar més maneres d’aturar aquests robatoris descontrolats.
Pedro Gonzàlez @Pedro Gonzàlez 19/03/2023 Dons la solució es ben senzilla. Si com apunten mes abaix (Salvador Tarradas) es pot treure un benefici econòmic: Que es conreï de forma professional en grans extensions tant per farmacèutiques i floristeria, i que es protegeixi la planta. Ara mateix anar multant a les floristeries que en tinguin a la venda i fer seguiment d´on han tret la planta.
A @August2 19/03/2023 Un tema que tractat des-de el punt de vista del medi ambient , segur seria perseguit amb força .. però la Generalitat es molt lenta ( ineficaç ) també en aquest camp …
S @salvador tarradas 19/03/23 La gran explotació del llentiscle es va produïr al segle XIX. Gairebé tots els arbres-llentiscle van desaparèixer degut al seu gran poder calorífic. En queden ben pocs de catalogats o amagats. Les resines de les baies es van fer servir com a combustible per a les làmpades d’oli, que feien una flama molt intensa. Els empastos odontològics es feien amb resines de llentiscle, així com el màstic per segellar els vidres a les finestres. A la cosmètica, es fabricaven laques i perfums amb les resines i essències de llentiscle. Per acabar-ho de rematar, ara se l’enduen per fer rams i corones funeràries.
L @Lluis Puig 19/03/2023 Es un problema ecològic molt mes gros del que es apunta, el llentiscle es dels pocs aliments que tenen molts ocells de casa nostra, en molts mesos de penuria alimentària per a ells. Els ocells son molt necesaris per controlar de una forma molt mes acurada que amb pestivides, les plagues del camp i del bosc, fan una gran tasca continua i intensa, a part de donar-nos les emocions dels seus cants …Per favor, que algú posi fré i conciència dels mals irreparables …
P @Pere18/03/2023 Això és la mata que es posava abans a les nanses per agafar sèpies no? @Pau Macià i Masó 18/03/2023 Doncs se´ls retorna cap a casa seva i que no tornin.
La Weiße Rose, la Rosa Blanca, fue un grupo de universitarios que en la Alemania nazi abogaba por la resistencia no-violenta contra el régimen liderado por Adolf Hitler. Fundado en 1942, desapareció un año después cuando todos sus miembros fueron arrestados y ejecutados.
Los hermanos Scholl se refieren a los hermanos Hans y Sophie Scholl pertenecían a la Rosa Blanca, un movimiento de resistencia no violento en la Alemania nazi. Hoy en día, hay muchas calles y escuelas en Alemania que llevan el nombre de los hermanos Scholl. También hay un premio literario en su honor, el Geschwister-Scholl-Preis. Foto: CordonPress
En el apogeo del III Reich, nadie estaba a salvo de ser delatado, de los juicios arbitrarios o de ser ejecutado. Teniendo en cuenta esas peligrosas circunstancias, puede surgir la pregunta ¿no había nadie que hiciera algo al respecto? La respuesta es un rotundo sí. En aquella época surgieron algunos movimientos de resistencia formados por socialdemócratas o comunistas, había otros de carácter religioso, tanto católicos como protestantes, y otros estuvieron compuestos por intelectuales alemanes, como es el caso de un grupo de alumnos de la Universidad de Múnich conocidos como “La Rosa Blanca”.
HONRADEZ Y VERGÜENZA Con el lema “la pluma contra la espada”, La Rosa Blanca era un grupo reducido de alumnos de la Universidad de Múnich, liderados por los hermanos Sophie y Hans Scholl. Junto a ellos había otros estudiantes como Christoph Probst, Willi Graf y Alexander Schmorell. El profesor Kurt Huber se uniría al grupo más tarde por recomendación de Sophie Scholl. La temible Gestapo, la eficaz policía política del Tercer Reich, sabía de las actividades de este grupo, pero era incapaz de frenar su expansión o de descubrir la identidad de sus miembros.
Inspirados por los sermones del obispo de Münster, el cual también era un firme opositor del nazismo, Hans y sus compañeros empezaron a distribuir panfletos escritos a máquina denunciando al régimen. Con frases tan incendiarias como “cualquier alemán honesto se avergüenza de su gobierno actual” o “un gobierno que comete los crímenes más horribles, crímenes que sobrepasan ilimitadamente cualquier medida humana”, los miembros de La Rosa Blanca afirmaron que cualquiera que no actuara era cómplice de esos crímenes y suplicaron a toda la población que se organizase en una gran “resistencia pasiva”.
LA GRAN ALEMANIA La Rosa Blanca también denunció en un segundo panfleto las atrocidades cometidas contra la población judía: “Aquí vemos el más espantoso crimen en contra de la dignidad humana, un crimen que no tiene paralelo en toda la historia puesto que los judíos también son seres humanos”. Tampoco se mordían la lengua a la hora de criticar al Fiuhrer: “Todas las palabras que salen de la boca de Hitler son mentiras”. Llenos de referencias a Goethe, Aristóteles, Schiller, el libro del Eclesiastés o a Lao-Tse, los panfletos concluían con frases como éstas: “No guardaremos silencio” o “Somos su conciencia. La Rosa Blanca no los dejará en paz”.
A finales de junio y mediados de julio de 1942, estos panfletos aparecieron en buzones de correos y se difundieron entre los estudiantes afines al movimiento. El propio Hans, como miles de jóvenes de su edad, había formado parte de las Juventudes Hitlerianas y había creído en la gran Alemania que propugnaba Hitler. Pero a pesar de su patriotismo, todos creían que el gobierno nacionalsocialista ocultaba un lado oscuro y que su aclamado líder no era la persona que muchos creían. Durante la contienda, Hans, Schmorell, Graf y Probst fueron enviados al frente oriental donde pudieron comprobar en persona el descalabro militar tras la derrota alemana en Stalingrado donde 300.000 soldados fueron abandonados a su suerte por su propio líder.
EL FIN DE LA ASOCIACIÓN
Al regresar del frente, el grupo emitió dos panfletos más, en los que advertían de que tras el fracaso en Stalingrado la derrota final era inevitable. En dichos panfletos se formulaba una pregunta: “¿Tendremos que ser por siempre una nación odiada y rechazada por toda la humanidad?”. No conformándose sólo con los panfletos, Hans, Schmorell y Graf salían por las noches y hacían pintadas en la avenida principal de Múnich en las que podía leerse: “Abajo Hitler” y “Libertad”.
El 18 de febrero de 1943, Hans y Sophie, decididos a distribuir panfletos en la universidad, dejaron varios paquetes en los pasillos. Cuando estaban a punto de irse, Sophie vio que había unas copias en su maleta. Se dirigió a lo alto de una de las escaleras que daban a un patio y los lanzó, sin darse cuenta de que Jakob Schmid, el encargado de mantenimiento y un ferviente simpatizante del partido nazi, la estaba mirando. Rápidamente, Schmid cerró las puertas de la facultad y comunicó a las autoridades el incidente. Los hermanos fueron arrestados y trasladados al palacio de Wittelsbach, el cuartel general de la Gestapo, donde poco después también llegó arrestado Christoph Probst. Fueron interrogados durante varios días, pero se negaron a implicar al resto de integrantes del grupo. “Desde las llamas de Beresina y Stalingrado los muertos nos convocan”, ése fue el último panfleto lanzado por La Rosa Blanca.
¡QUE VIVA LA LIBERTAD!
El juicio contra los miembros de La Rosa Blanca fue, evidentemente, una pantomima. El encargado de dirigir el proceso fue Roland Freisler, un abogado, militar, político y presidente del Tribunal Popular o Corte del Pueblo, que llegó desde Berlín expresamente para ello y actuó más como fiscal que como juez. A lo largo del juicio, Freisler no dejó de gritar, de golpear la mesa y de tachar de traidores a los jóvenes acusados. Después de tres horas de juicio, el juez dictó sentencia: culpables de alta traición. Para aquel delito sólo había una pena: la muerte. Freisler estableció que fuera por decapitación, y tan sólo unas poca horas después de haberse dictado la sentencia, la tarde del 22 de febrero de 1943, se llevaron a cabo las ejecuciones.
Los padres de Sophie y Hans les visitaron antes de su ejecución y su madre les dijo: “Estoy orgullosa de vosotros”. Por su parte, el padre tuvo una acalorada intervención durante el juicio ante el temible juez Roland Freisler: “Si nadie defiende a mis hijos lo voy a hacer yo. Hoy somos nosotros, pero mañana será su turno, nosotros estamos en la verdad, pero usted no”. Sophie fue la primera en subir al cadalso donde esperaba la guillotina. Tras ella, le llegó el turno a Cristoph Probst. Hans Scholl, al grito de “que viva la libertad”, fue el último. Tras las ejecuciones, la Gestapo prosiguió con sus investigaciones y los demás miembros de La Rosa Blanca acabaron detenidos. Entre abril de 1943 y octubre de 1944 se celebraron los juicios que se saldaron con cuatro nuevas condenas a muerte y numerosas penas de prisión por colaboración.
Con la muerte de sus fundadores, La Rosa Blanca desapareció, pero sus palabras, la única arma que aquellos jóvenes idealistas emplearon contra el régimen nazi, no cayeron en el olvido. Una copia de su último panfleto cayó en manos del abogado alemán, contrario al nazismo, Helmuth James Graf von Moltke, quien, con la ayuda de colaboradores en los países nórdicos, hizo llegar el último panfleto a Londres. Los aliados lanzaron miles de estos documentos sobre Alemania desde sus aviones. Bajo el titulo El manifiesto de los estudiantes de Múnich, en ellos se podía leer: “Nuestro pueblo se alza contra la esclavización de Europa a manos del nacionalsocialismo en una nueva irrupción de libertad y honor”. Pero aquellos panfletos no provocaron ninguna oposición activa contra el régimen nazi entre la población alemana.
Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) es un pensador, en el mejor sentido de la palabra: inquieto, honesto, claro. Filósofo y pedagogo de formación, ha impartido clases en todas las etapas educativas, desde primaria a la universidad. Como ensayista, varias de sus obras tratan sobre educación, aunque también ha escrito sobre familia, filosofía o sociología.
Por sus conocimientos antropológicos, por su sentido común, y por su resistencia a los clichés, Luri se ha convertido en una de las voces más respetadas en el debate educativo. Tenemos la oportunidad de entrevistarle sobre el llamado “enfoque competencial” del currículum, una expresión que se ha puesto de moda cuando se habla de para qué sirve la escuela, y de la que hace bandera la última ley española de educación (“ley Celaá”).
— Una de las propuestas más repetidas por la llamada “pedagogía progresista” es esta apuesta por una educación más competencial (saber hacer), que se supone contraria a otra memorística o centrada en los conocimientos. ¿Cuál es tu opinión al respecto?
— Sinceramente, creo que depende mucho de lo que se entienda por competencias. En la nueva ley de educación, que en general es bastante vaga, se dice que las competencias son la unión de conocimientos, destrezas y aptitudes; es decir, conocimientos más hábitos. Yo, ante eso digo: perfecto, no tengo nada que objetar. Adelante con las competencias. Pero habrá que ver, por un lado, si esta es la última palabra del Ministerio al respecto.
La enseñanza no debe reducirse al saber cómo hacer algo: antes de eso tendremos que decidir qué queremos saber
Por otro lado, puede ocurrir, como indicas, que la enseñanza se reduzca al saber puramente instrumental, al saber cómo hacer algo, cuando antes de eso tendremos que decidir qué queremos saber. De hecho, la ambición teórica es precisamente lo que caracteriza al hombre libre. Etimológicamente, la palabra skholè significa ese deseo de saber por saber que caracteriza al hombre libre, y que cualquier sistema educativo debe cultivar.
En cualquier caso, creo que el propio Ministerio está bastante confuso respecto a lo que quiere. Además, las comunidades autónomas decidirán la mitad de los contenidos, así que habrá que esperar a sus decretos para ver en qué queda esto de las competencias.
Problemas de lectoescritura
— Entre las competencias más citadas suelen estar algunas llamadas “transversales”, como el espíritu crítico, la creatividad, aprender a aprender o la capacidad para el trabajo colaborativo, auténticas piedras de toque de la “nueva escuela”. ¿Cómo descender estos términos a la práctica docente? ¿A cuál habría que dar prioridad?
— Cuando uno oye estos términos, tiende a pensar que faltan ideas claras. En ese sentido, la Ley General de Educación de Villar, de 1970, no sé si era mejor o peor que la LOMLOE, pero tenía ideas claras. Todas esas expresiones que mencionas están vacías, son puros brindis al sol, si no somos capaces, por ejemplo, de enseñar a leer. Y resulta que en nuestro sistema educativo actual uno de cada cuatro estudiantes termina la secundaria siendo incapaz de entender un texto mínimamente complejo. Entonces, ¿de qué sirve hablar de “aprender a aprender”? Las escuelas tienen el deber, diría que ontológico, de llenar de contenido real esas expresiones.
Por ejemplo, se habla mucho de pensamiento crítico, pero para eso primero es necesario el pensamiento riguroso, tal y como lo entendía Kant. Tenemos que saber –y enseñar– cómo se crea el pensamiento riguroso. No basta con decir a los alumnos, como hacemos con frecuencia los profesores, que justifiquen o razonen sus respuestas. Hay que darles herramientas para hacerlo. Se trata de un problema pedagógico, que no soluciona ninguna ley por sí misma. El alumno que razona bien, ¿qué estructuras utiliza?; ¿cuáles no conoce el que no razona bien? Hay que llegar a ese punto de concreción, apoyándonos en el proyecto educativo del centro y la autonomía curricular que la ley nos brinda. Si no, nos quedamos en frases grandilocuentes pero vacías.
La “revolución” de la gramática
— Pero hacer esto que propones lleva mucho tiempo. Te lo digo por mi experiencia de profesor, y profesor de Lengua. Es mucho más cómodo apelar a la creatividad del estudiante o a las bondades del trabajo colaborativo…
— Tienes razón. Lleva trabajo, pero hay que hacerlo. Igual que cuando surgió el virus: producir una vacuna necesitaba mucho tiempo y esfuerzo, pero había que hacerlo. Los problemas de lectoescritura suponen una urgencia pedagógica. Muchas veces, cuando nos encontramos con ellos, nos apresuramos a señalar que se trata de un trastorno del aprendizaje. Y puede serlo en ocasiones. Pero en Corea, que tan buenos resultados obtiene en las pruebas internacionales, tienden a pensar que se trata de un problema pedagógico no resuelto.
Tenemos que ver cómo hacemos de la gramática un instrumento curricular de todas las materias. Porque expresarse bien no es solo un problema del profesor de Lengua. Ahora que tan en boga está la “interdisciplinariedad” –otro de los términos preferidos de la pedagogía moderna–, aquí tenemos un ámbito que realmente requiere de un enfoque interdisciplinar. Hay que trabajar la comprensión –oral y escrita– y la expresión –oral y escrita– en todas las asignaturas.
La instrucción directa, es decir, dirigida por el profesor, da muy buenos resultados cuando se hace bien
Pero, insisto, con herramientas concretas. No vale con decirle al estudiante que tiene un 3,5 en expresión; igual que si voy al médico no me sirve que me diagnostique un 3,5 en salud. ¿Qué análisis hacemos del error del alumno y cómo transformamos la lógica de su error en conocimiento? A veces les pedimos a los estudiantes respuestas desarrolladas, pero ¿les enseñamos primero a construir frases, y a utilizar las conjunciones adecuadas para expandirlas y formar un discurso? Es muy interesante, por ejemplo, lo que están haciendo en algunas escuelas de Nueva York, como la New Dorp High School: han desarrollado un programa riguroso, profesional, para enseñar la escritura analítica. Se llama The Writing Revolution, y ha dado muy buenos resultados, visibles en todas las asignaturas.
— Yo diría que algunos profesores son los primeros que deberían trabajar la expresión. Pero, por otro lado, parece que la clase magistral es algo pasado de moda, y que los alumnos deben llevar el peso de su propio aprendizaje, con el docente solo como “asistente”…
— La investigación demuestra que la instrucción directa, es decir, dirigida por el profesor, da muy buenos resultados cuando se hace bien. Pero hay que hacerla bien. Todos hemos sufrido al típico profesor plúmbeo, que dictaba la lección sin interés alguno, y que solo provocaba sueño y desdén en los estudiantes. Y también hemos disfrutado de ese otro profesor que era capaz de ir dando forma a una idea delante de ti, poco a poco, partiendo de unas premisas, desarrollándolas y llegando a unas conclusiones coherentes. Esa experiencia es maravillosa, y totalmente necesaria para cualquier alumno. Ahora bien, esto es un problema pedagógico, no legal o administrativo. Debemos exigir buenas leyes de educación, y buenos desarrollos normativos por parte de las comunidades, pero primero debemos conocer qué problemas pedagógicos tenemos enfrente. Debemos ser exigentes con los profesores.
Currículum menos extenso, pero más desarrollado
— Como contrapartida al enfoque competencial, cada vez se habla más de la necesidad de reducir los contenidos del currículum. Se dice, incluso, que en algunos países con buenos sistemas educativos, como Corea, ya se ha hecho, y sin rebajar la exigencia.
— Respecto a esto se han dicho muchas medias verdades. Es cierto que en Singapur o Corea se ha reducido el currículum, pero también lo es que partían de un nivel de exigencia muy superior al nuestro. Incluso después de la reducción siguen estando claramente por encima. En Corea había una auténtica patología nacional con el currículum. Muchos alumnos, cuando terminaban sus clases, acudían a academias privadas para seguir estudiando. Y eso es una locura.
Quien ataca el papel de la memoria en la educación frecuentemente parte de una imagen simplista de la memoria, como si fuera un archivo estático
Reducir el currículum tiene un sentido didáctico, que es poder desarrollar paso a paso, y sin perder a ningún estudiante, los conceptos necesarios para llegar a otro concepto más global. Por ejemplo, para explicar la raíz cuadrada, primero tendré que asegurarme de que los estudiantes entienden lo que es el número cuadrado. Y lo mismo para la expresión: antes de escribir un texto de dos folios, el profesor debe enseñar a construir frases simples, y a unirlas correctamente. Así pues, lo que se pierde en extensión, se gana en profundidad, y te aseguras de que los estudiantes no se pierdan por el camino, porque hay más “peldaños” en el aprendizaje, y de menor tamaño. Ahora bien, no tendría sentido rebajar el currículum para dedicar más tiempo a tareas de “cortar y pegar”, o hacer murales, ya me entiendes. No hay que reducir el tiempo dedicado a la instrucción directa o explícita, que ha demostrado ser muy beneficiosa.
La memoria, aliada del conocimiento
— El filósofo francés Francois-Xavier Bellamy señalaba en su libro Los desheredados que la escuela había renunciado a su labor de inculturación por el miedo a las connotaciones negativas de la palabra cultura (elitismo, tradición), creando generaciones de “huérfanos culturales”. Tú publicaste hace dos años una defensa de la “imaginación conservadora”. ¿Debe ser la escuela un lugar esencialmente conservador? ¿Qué papel hay que conceder a la memoria? Sé que es una pregunta más antropológica, pero…
— Las preguntas antropológicas son las verdaderas preguntas pedagógicas, o al menos las más interesantes. Por desgracia, en los debates educativos nos centramos demasiado en el cómo y nos olvidamos del para qué. Dejamos de lado la antropología, que debería ser la base de cualquier proyecto educativo, y nos quedamos con la psicología y el bienestar emocional de los alumnos. Hay como un intento por reducir la complejidad del ser humano.
Yendo a tu pregunta, uno de los fines de la educación es elevar la cultura común de la población, porque esta es el lenguaje que nos permite comunicarnos con precisión. El ser humano no es un ser aislado, forma parte de una comunidad, y la cultura nos permite saber de dónde venimos y reconocernos en un “texto” común. Por eso, saber quién es Cervantes no sobra; haber leído algo de Lope tampoco sobra. Y además es que la reducción de los conocimientos lleva implícita una reducción del lenguaje. Nuestro lenguaje es nuestra cultura en acto, y si mutilamos nuestra cultura hacemos daño también al lenguaje.
Por otro lado, quien ataca el papel de la memoria en la educación frecuentemente parte de una imagen simplista y anticientífica de lo que es la memoria, como si fuera un archivo, algo estático y con tendencia a llenarse de inutilidades. Pero no. La memoria es más bien como una ameba: según va fagocitando nuevos alimentos, va creciendo y cambiando su propia estructura. Eso de lamentarse por todo lo que he olvidado, como si no hubiera valido la pena aprenderlo, es falso: no sabes a qué conocimientos dio lugar aquello que aprendiste en su momento, aunque lo hayas olvidado después. No he conocido a nadie que quiera tener menos memoria de la que tiene.
Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.
Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.
Substàncies i rutines Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.
Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa? Tòxics químics, biològics i radioactius.
Radioactius a casa? El gas radó és cancerigen.
No m’espanti. Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.
Com es pot detectar i eliminar? Ventilibétota la casa diàriament.
Amb això n’hi ha prou? L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.
Esperem que les vagin instal·lant. També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.
I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me? Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.
Denunciï un tòxic poc advertit. No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.
Per què? Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.
El vidre és més sa? Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.
Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles? No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.
Quina és la llista negra? Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.
I si hi ha molta porqueria? El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.
Altres substàncies que cal evitar? Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.
No és millor advertir l’autoritat? El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.
Al dormitori, ataca algun tòxic? El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…
Mira molt prim, vostè. Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.
Mòbil idescans són incompatibles? Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.
Dono fe que ajuda a relaxar-se. I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.
Tota mena de roba? D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.
Busquem moda non tox. Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.
Transparencia Internacional ha publicado su Índice de Percepción de la Corrupción 2022. El Índice clasifica a 180 países según sus niveles percibidos de corrupción en el sector público. Los resultados se dan en una escala de 0 (muy corrupto) a 100 (muy limpio).
Dado que la corrupción implica actividades ilegales y deliberadamente ocultas, es muy difícil medirla basándose en estadísticas sólidas. Por lo tanto, las percepciones son una medida más fiable de la corrupción.
El índice abarca las siguientes manifestaciones de corrupción en el sector público:
Soborno
Desvío de fondos públicos
Funcionarios que utilizan su cargo público en beneficio propio
Capacidad de los gobiernos para contener la corrupción en el sector público
Excesiva burocracia en el sector público, que puede aumentar las oportunidades de corrupción
Nombramientos nepotistas en la función pública
Leyes que garanticen que los funcionarios públicos deben revelar sus finanzas y posibles conflictos de intereses
Protección jurídica para quienes denuncien casos de soborno y corrupción.
Acceso a la información sobre asuntos públicos y actividades gubernamentales
Europa alberga algunos de los países menos corruptos del mundo. Ocho de cada 10 países del top 10 mundial son europeos. Dinamarca y Finlandia ocupan incluso el primer y segundo puesto mundial. Estos países cuentan con instituciones sólidas, prácticas de gobierno transparentes y medidas anticorrupción eficaces. Por el contrario, países como Rusia, Ucrania y Turquía ocupan los puestos más bajos del índice debido a sus altos niveles de corrupción.
Llicenciada en belles arts, creadora del moviment educatiu Aprendemos Todos i mare del Diego, la Paula i la Belén, de 28, 25 i 21 anys. Publica un manual ple d’idees estimulants, ‘Mamá, me he parado por dentro. Cómo cuidar el motor interior de tu hijo’ (editorial Desclée De Brouwer), http://www.aprendemostodos.com i http://www.marinaescalona.
Els meus tres fills són dislèxics i tenien aquestes etiquetes que espanten tant, com és hiperactivitat i dèficit d’atenció. Em vaig passar la seva infància trucant a la porta de tota mena de terapeutes buscant una solució per als seus problemes, fins que em vaig adonar que ells no tenien cap problema, sinó que era el sistema educatiu el que no estava pensat per atendre la seva manera d’aprendre.
gutta cavat lapidem 