La dada d’aquesta Diada és que, tal com publicava ahir l’Agència Catalana de Notícies en un informe, el sentiment de catalanitat ha caigut en picat els últims deu anys. L’estudi, que es basa en dades del CEO, explica que el gruix de catalans que se senten únicament catalans ha passat del 29% al 18%. La franja d’edat en què la davallada s’ha notat més ha estat entre els joves de 18 i 24 anys. Fa deu anys, els joves d’aquesta franja se sentien únicament catalans en un 29,3%. Avui, només se senten exclusivament catalans en un 11,4%. Aquestes són dades rellevants, però la dada determinant és la que mostra que l’opció que més s’ha disparat és la de la compatibilitat de les dues identitats, que ha augmentat deu punts.
És impossible no parlar de política quan es parla d’identitat. De fet, aquestes dades són l’evidència que de la mateixa manera que la identitat adreça la ideologia política, la vida política té efectes sobre la identitat. En el nostre cas, passat i derrotat el procés, ara que és més evident que mai que els partits independentistes es troben en una via morta pel que fa a l’eix nacional, té efectes sobre els ciutadans d’adscripció nacional catalana. Quan la política falla, la identitat se’n ressent. Amb l’adscripció nacional desequilibrada, doncs, reflotar segons quines opcions polítiques des dels partits es fa més difícil que mai. No fer la independència l’any 2017 era perillós, precisament, per això.
Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme.
La dada que mostra que l’opció que més es dispara entre els joves és la de la compatibilitat entre identitat catalana i espanyola és determinant perquè és un concentrat numèric del moment polític. L’Espanya del retrobament és el miratge d’una conseqüència pràctica: perquè l’Espanya plurinacional existeixi, la condició de català en exclusiva ha de fer una passa enrere. És una renúncia a canvi d’un miratge i el producte són les xifres de l’informe de l’ACN. En el marc polític actual —i en el marc d’una identitat damnificada i tacada, fins i tot, de vergonya— l’adscripció nacional únicament catalana porta adherida la sensació constant de lluita. L’amenaça i la reculada lliguen catalanitat i voluntat de manera indestriable. En aquests termes, els de tenir una atmosfera política cada vegada més espanyolitzada, l’esforç de plantar-se no és mai el que surt més a compte. Amb la maquinària ideològica espanyolista treballant amb més força que mai, dels comuns a Vox, tampoc sembla mai l’opció més raonable.
Assumir la compatibilitat d’identitats com una opció en què totes dues són al mateix nivell, com si no tingués efectes pràctics, és l’enèsim tripijoc del nacionalisme espanyol pintat d’igualtat. És l’opció “pacifista” feta per esborrar el conflicte ètnic, perquè si nació majoritària i nació minoritzada semblen en consonància, l’una deixa de ser majoritària i l’altra minoritzada. Mentre la convivència sembla possible, enfrontar-se a l’espanyolització sembla innecessari. Arribats a aquest punt, les tesis de Carme Junyent sempre són les que desmunten segons quins marcs viciats amb més facilitat: “Les llengües desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització, el que segueix és la substitució”.
La substitució cultural funciona en uns termes semblants als de la substitució lingüística. Sobretot a Catalunya, en què l’ètnia la fan la llengua i la cultura, l’una treballa ensems amb l’altra. De fet, les dades de l’informe de l’ACN sobre identitat s’entenen més bé si posem les dades sobre usos lingüístics al costat: només el 12% de joves parlen únicament en català com a llengua habitual. Igual que el bilingüisme porta a l’assumpció que hi ha una llengua que no serveix, la substitució cultural porta a l’assumpció que hi ha una identitat que, tota sola, tampoc serveix. No és una situació permanent: és un procés de substitució progressiu en què, de mica en mica, sentir-se català va quedant relegat a uns cercles concrets, mentre que la identitat que et permet relacionar-te amb el món sense entrebancs ni justificacions és l’espanyola. Aquest equilibri que la vida política ha fet semblar natural és el preludi de la folklorització i l’anorreament, si no és que ja hi som. Avui, per a molts, la catalanitat és un afegitó. Aquests són els efectes d’articular políticament la identitat sense tenir-ne en compte les conseqüències. O de ser-ne conscientment el braç polític pensant que, quan les conseqüències arribin, seràs prou hàbil per espolsar-te’n la responsabilitat.
David Fernàndez, periodista de base, activista de barri i autor de ‘No robaràs’
David Fernàndez (Vila de Gràcia, 1974) treballa a Coop57, una cooperativa autogestionària que aplega 1.300 entitats de Catalunya i altres parts de l’Estat. Escriu en un mitjà cooperatiu, participa políticament en espais assemblearis i toca en un grup de música —Ovidi4— en què tots els integrants cobren el mateix. La major part de la seva despesa domèstica respon als paràmetres d’economia cooperativa, social i solidària, consumeix productes de proximitat i estalvia a les finances ètiques i solidàries de Coop57. Així, “assecant les fonts del capitalisme dominador” —en paraules de Micaela Chalmeta—, és com el periodista i exdiputat de la CUP intenta plantar cara al robatori estructural que descriu a l’assaig No robaràs, setè volum de la sèrie Déu Manaments, de l’editorial Fragmenta.
En les primeres pàgines del llibre, recorda una frase de Maria Mas per remarcar una idea central del llibre: “El problema no és robar milions sinó robar melons”.
És una sentència bastant popular, reflecteix la lucidesa d’una persona que treballa a peu de carrer, al Gòtic, i que va ser una de les primeres persones que com a membre del moviment veïnal del barri es van adonar del saqueig del Palau de la Música. Recordo que va dir aquella frase en un acte a Via Laietana, i Millet encara va trigar molt de temps a ingressar a Brians. La presó és un lloc en què és més fàcil entrar per robar tres mòbils a la Rambla que per cometre un frau de 30 milions d’euros.
Va ser un xoc per a la societat constatar la corrupció d’un personatge que havia estat considerat durant tant de temps un prohom de la cultura.
En efecte, i de fet no va ser l’únic membre de l’star system del país dels anys noranta que va acabar malament: també hi va haver altres personatges com Javier de la Rosa, a qui teníem per un empresari modèlic, Josep Lluís Núñez, “l’home del Barça i de l’esport”; i, per descomptat, la confessió del president Pujol que tenia la deixa oculta a Hisenda en l’estranger. Tot això va posar de manifest que els grans robatoris es planegen des de dalt: estem acostumats a vigilar que no ens robin la cartera al metro quan en realitat el perill ve per altres vies.
“ÉS MÉS FÀCIL ENTRAR A LA PRESÓ PER ROBAR TRES MÒBILS A LA RAMBLA QUE PER COMETRE UN FRAU DE 30 MILIONS D’EUROS”
D’aquest perill ningú no avisa per megafonia, com al metro.
Estaria bé una veu que ens recordés els 6.000 milions d’euros de beneficis nets que es van embutxacar les grans companyies energètiques amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna; o els més de 50.000 milions d’euros que ens va costar el rescat de la banca privada i que mai no tornaran. També ens podrien recordar que qualsevol de nosaltres paga cinc vegades més impostos que Telefònica. En aquest sentit, els inspectors d’Hisenda, que tot i que estan molt mal vistos jo els aprecio perquè crec en la democràcia fiscal, es queixen que el 85 % de l’esforç de recerca del frau fiscal es dedica contra la classe mitjana i petits autònoms, quan el 72 % del frau es concentra en grans fortunes. És una inversió dels termes bastant insuportable.
A ‘No robaràs’ també parla del robatori de temps. Creu que la societat no és encara conscient de la gravetat d’aquest problema?
El llibre condensa molt de coneixement col·lectiu, per això està plagat de referències. En aquest sentit, també incorpora autors han abordat molt bé el tema del robatori de la capacitat de pensar que s’ha produït durant els últims anys i que fins i tot està provocant l’oblit de les facultats humanes més conegudes, que són memòria, raó i imaginació. I aquests dispositius mòbils que tots portem a la butxaca ens roben temps, capacitat d’atenció i, a més, ens fan accelerar el ritme. Ara que tot va tan de pressa, la lentitud, com diu el filòsof Santiago Alba Rico, s’ha convertit en revolucionària. Per això la capacitat d’aturar-se i de donar temps al temps té més valor que mai.
Al llibre també cita reflexions del papa Francesc, en particular a la seva denúncia d’un “sistema econòmic que mata”. Creu que calen més veus profètiques per denunciar i fer obrir els ulls davant d’un sistema que genera tanta injustícia social?
Jo crec que sí, de fet, estic molt agraït al papa Francesc, perquè durant la darrera dècada he fet servir molt Laudato Si’ i Fratelli Tutti. Em semblen dos dels textos cabdals, suggerents i amb molta projecció. El Papa adverteix d’una economia que mata no només quan no funciona sinó quan funciona, quan va a tota màquina i provoca que tanta gent quedi relegada als marges. El principal problema daquesta economia és que es tracta d’un sistema especulatiu que no està vinculat a la producció i l’intercanvi de béns i serveis, sinó que es limita a fer diners per diners. Per tant, les reflexions del Papa són imprescindibles i, a més a més, arriben en una època en què les veus crítiques estan amagades.
“SI CASALDÀLIGA ESTIGUÉS ENTRE NOSALTRES A CATALUNYA, PROBABLEMENT LI HAURIEN APLICAT LA LLEI MORDASSA I ESTARIA CADA DIA INTENTANT ATURAR DESNONAMENTS”
Vostè s’identifica amb els cristians de base, una cosa que potser no és gaire freqüent en l’àmbit de l’esquerra liberal. Per què?
Perquè en la pràctica hi ha molts punts de connexió. Salvant les distàncies, els qui militem en certa esquerra social també ho fem moguts per una fe i una esperança radical en la necessitat de canviar les coses. Jo acostumo a dir que els companys més lúcids, més sòlids i més perseverants que he conegut han sigut els cristians de base. Si mirem la història recent d’aquest país, és fàcil observar que molts dels grans referents de les causes socials provenen del cristianisme: Pere Casaldàliga, Jon Sobrino, Jaume Botey, Arcadi Oliveres, Joan Botam… la llista és enorme. Per tant, crec que cal més diàleg entre l’esquerra i el cristianisme, ja que d’aquesta manera afirmes les posicions, les poleixes i veus on has de millorar.
Creu que Casaldàliga seria igual d’estimat a Catalunya si avui visqués entre nosaltres denunciant les injustícies, com feia al Brasil?
Probablement li haurien aplicat la llei mordassa i estaria intentant aturar cada dia els desnonaments. Si al Mato Grosso va ser el bisbe dels desposseïts de la terra, aquí hauria sigut el bisbe dels desnonats. I segur que seria una veu incòmoda pel fet de denunciar el fet que som una de les societats més desiguals d’Europa. Deia que no només calia ser creient sinó ser creïble, i ell era una font de credibilitat absoluta.
Tinc 43 anys. Soc de Torelló. Visc en parella i tinc dos fills. Llicenciada en Psicologia. Soc docent universitària i de màster i exerceixo com a psicòloga en una consulta privada. Soc d’esquerres i feminista. Vinc d’una educació catòlica però actualment no crec en res. (Foto: MartÍ Gelabert)
Elena Crespi, psicòloga perinatal, ha investigat sobre la gestació subrogada
Granges de mares? Sí, tenen totes les gestants juntes en un espai.
Per què? És una manera que les empreses de gestació subrogada economitzin despeses, s’assegurin que les dones compleixin el contracte i les normes, que s’alimentin adequadament i que no tinguin relacions sexuals.
Estan en bones condicions? Hi ha empreses que sí i d’altres que no. Als llocs en què costa trobar informació estan en condicions infrahumanes.
On són aquestes granges? Ucraïna és un dels països més utilitzats actualment i que econòmicament no és dels més cars.
Quant pot costar fabricar així un nadó? A Ucraïna, entre 50.000 i 80.000 euros. Als Estats Units per les vies legals pagues entre 150.000 i 180.000 euros i generalment les dones poden estar a casa seva.
Quin percentatge s’emporta la gestant? Entre 40.000 i 50.000 euros.
Part natural? Normalment per cesària programada.
Quins altres països es dediquen a aquest negoci? Aquells dels quals costa trobar informació: Xipre i les Filipines, i allà els drets humans no estan controlats.
És un negoci que creix? Sí, és un negoci a l’alça que el 2022 va generar uns 12 milions d’euros, el 2023, 15,76 milions, i per al 2031 s’espera un volum de negoci de 76.000 milions.
Quines són les conseqüències per als nens? És curiós, perquè es parla molt de l’explotació del cos femení, de fins a quin límit els diners poden comprar alguna cosa, però no es pensa en els nadons.
Doncs endavant. Està clar que un procés físic com una gestació, un part i una criança recent té un impacte molt potent en el nadó.
Quina mena d’impacte? És a través de l’olor de la mare que el porta al ventre, del seu batec, la seva veu, la seva temperatura, que el nadó quan neix aconsegueix la calma, sentir seguretat.
Estirat sobre la mare. En la majoria de processos de subrogada hi ha una separació immediata del nadó i de la seva mare gestant, d’un món càlid al desconegut, i això de cop i volta.
S’ha estudiat? Segons Michel Odent, un gran obstetre, causa el que es denomina ferida primal, la vulneració de l’aferrament. Són nadons gestats en un cos que no hi connecta, perquè no els desitja, parits conforme al calendari més convenient per ser recollits pels pares.
Aquest és el contracte. Els nadons són separats del cos que els ha gestat i entregats a uns braços estranys. I per a la majoria res de pit, res de cos matern.
Com capten les gestants? No crec que els expliquin tot el procés, i no sé si una persona que està en una situació vulnerable és conscient de fins a quin punt ven els seus drets firmant un document. També ens hauríem de plantejar fins a quin punt és ètic o no. Per mi la clau és quan ajuntem els tres elements.
Vostè dirà. Un: fins on es pot arribar amb diners?
Dos. Sempre acaben sent les dones en situació de pobresa les explotades en aquest sentit, perquè si tens diners per viure la teva vida no t’ho planteges.
Tres. Les conseqüències en els nadons.
N’hi ha més? Un oxímoron, una gran contradicció: jo et protegiré, et cuidaré i et donaré una llar, però jo he estat qui t’he causat la ferida primal. Ara està començant un moviment de fills de la subrogada –els que ho saben– que s’estan aixecant en contra d’aquesta pràctica. No en contra dels seus pares.
Com es creen aquests nadons? S’intenta que l’òvul o l’espermatozoide sigui d’un dels progenitors. A Espanya no és legal, però els nadons entren al país a través de la filiació: si l’esperma és del pare, és el seu fill i després la dona l’adopta.
La gestant és només el recipient. Sí, és un negoci i a qui més es protegeix en els contractes és a l’empresa, i la seva publicitat és increïble, quan entres als webs de gestació subrogada t’ofereixen: el paquet prèmium o el paquet low cost .
Hi ha gestació subrogada altruista? Per llei existeix al Brasil, el Canadà i Anglaterra, i, evidentment, les dones que es postulen per ser mares gestants són molt poques.
Normal. Els processos d’acollida i d’adopció haurien de ser més transparents i fàcils perquè hi ha un munt de nens i nenes que ja són al món i necessiten una llar.
Nadó a la carta
Psicòloga especialitzada en teràpia de parella i en altres models de relació no convencional, Crespi ha decidit investigar la gestació subrogada o ventre de lloguer, una pràctica en expansió, i ha plasmat les seves conclusions en un assaig: El negoci dels nadons. La gestació subrogada ( Raig Verd), deixant la seva posició clarament en contra d’aquest negoci: “Quan parlem de gestació subrogada, no estem parlant d’un producte o d’un servei, sinó d’explotació de dones amb capacitat gestant que habitualment no tenen alternatives i necessiten els diners per sobreviure o per viure”. Explica al llibre que ja existeix l’opció de crear un nadó a la carta: “La pràctica de la gestació subrogada permet escollir a la carta donants d’òvuls, esperma, embrions i gestants, des d’una visió altament eugenèsica”.
Sant Joan De VilatorradaJordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) apareix somrient al locutori. Durant la conversa parla de la no-violència i recorda la cita de Ciceró com un mantra: “Si jo no tinc por, tu no tens poder”. El president d’Òmnium es considera “una baula d’un procés col·lectiu d’emancipació nacional” que demana temps, i vincula la transformació personal amb la social. Cuixart explica que la presó és “una sèrie de portes que s’obren i tanquen davant teu sense que hi pintis res”, i per això està concentrat en el domini d’ell mateix i l’absència de rancúnia, inspirat per Gandhi.
En un terreny, l’energètic, on les grans empreses i patronals tenen molts altaveus i tot i així les renovables troben una forta oposició al territori, les veus dels acadèmics tenen gran importància per agafar perspectiva. Potser per això, l’economista especializada en energia Mar Reguant (Súria, 1984), ha rebut el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove. Doctora en economia pel Massachussets Institute of Technology (MIT) i llicenciada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la investigadora de l’ICREA, del CSIC, va participar en el grup de treball sobre reptes econòmics del canvi climàtic que va encarregar el president de França, Emmanuel Macron, que va demanar canviar la part que deia que l’energia nuclear no tenia futur per un “potser”, tal com explica l’acadèmica en entrevista al plató d’ON ECONOMIA. Defensa les renovables, però fiscalitza les empreses.
Catalunya té un baixíssim percentatge de l’electricitat coberta per renovables (15%), en contrast amb Espanya que avança molt bé i arriba al 57,6% . Ha d’afectar l’economia? Sí, renunciar a les renovables és una mala decisió climàtica, perquè és contrària a les recomanacions que tenim per descarbonitzar l’energia, però també econòmica. Estàs renunciant a una energia que avui dia és, en particular a la península Ibèrica, molt barata i molt bona. Afecta la indústria? Sens dubte, hi ha indústries que reclamen permisos per poder tenir la garantia d’energia barata i, si no ho aconsegueixen aquí, aniran a una altra part. Si no volem les plaques aquí ni les línies que portin energia de l’Aragó, renunciem a energia més neta i més barata.
És interessant que mencioni l’Aragó amb la línia de Molt Alta Tensió que ha de venir de l’Aragó. Realment és tan mala notícia? És més car perquè aquestes línies d’alta tensió valen diners, i té impacte ambiental també. L’Aragó no crec que ens deixi d’enviar energia, com podria passar amb el Putin i el gas, o sigui que no es tracta d’un tema de seguretat com pot ser a Alemanya amb el gas natural, però és més car portar-la i evacuar aquesta energia és més difícil. A Catalunya, ni tan sols la xarxa no està pensada per posar-hi renovables. Hi ha tants límits per fer parcs, que allà on es pot tampoc no pots evacuar aquella energia. Llavors, és una pena que gastem els diners de la inversió en connectar-ho a fora, en comptes de millorar la xarxa elèctrica i instal·lar-ne aquí. Ara mateix és un guirigall i no fem res.
I de qui n’és la culpa? És difícil atribuir responsabilitats, perquè són compartides. Catalunya és un territori més dens que altres llocs d’Espanya i l’oposició social és molt elevada. Però l’endarreriment administratiu és pitjor que a altres comunitats, amb una burocràcia i uns permisos especialment lents. Les empreses no volen venir perquè si aconsegueixen el permís per connectar-se potser al final no els aproven el pla urbanístic municipal o fins i tot si els hi aproven, la gent es queixa. Troben tans obstacles que marxen a un altre lloc.
Les empreses no volen fer renovables a Catalunya perquè hi ha més obstacles
Juguem amb desavantatge en la reindustrialització? Sí, ara veiem com tecnològiques i centres de dades se’n van a altres llocs, tot i que centres de dades importants se n’ha aprovat algun a Catalunya. Sembla que els cotxes elèctrics com Chery i semiconductors com Lotte sí que venen a Catalunya, però es donen casos d’empreses que volien venir i no ho fan perquè no els aproven la instal·lació de plaques fotovoltaiques.
Quin paper ha de tenir l’eòlica marina a Catalunya? Jo crec que és més important que enlloc, perquè ens calen més renovables i tenim menys espai terrestre, però l’oposició torna a aparéixer. Jo el futur el veig negre perquè no es vol fer. L’eòlica marina és molt limitada perquè només hi ha vent bo a l’Empordà i malgrat això no es vol aprofitar. La mateixa planta eòlica pot servir de connexió amb França, que pels Pirineus és difícil de creuar. Les nuclears fan el 40% de l’electricitat que consumim i quan les tanquin, que els queda poc, si no has volgut fer eòlica marina, no has volgut fer plaques i no has volgut fer parcs eòlics, no sé com ho faran sumar.
Quin és el seu posicionament envers les nuclears? A aquestes centrals ja els toca tancar-les. Em sembla bé que les acabin d’esprémer, però no els hi queda gaire per donar. Fins i tot ignorant el tema que és tenir una bomba de rellotgeria al costat de casa, no surten els números perquè les renovables son més barates. Aixó ho vam dir a l’informe que vam fer per al Macron i no li va agradar gens, ens va fer canviar l’informe per dir que potser pintava malament, però que potser la nuclear tenia futur.
El president Macron ens va fer canviar un informe per dir que potser la nuclear tenia futur
Un dels sectors més importants per electrificar és l’automobilístic. Per què va tan tard Europa? La indústria automobilística és un dels grans sectors puntals a Europa que encara tenien molt de pes, però han fet molt poc els deures. No s’ha apostat pel vehicle elèctric i quan s’ha apostat pel vehicle elèctric s’ha apostat per un vehicle de gama alta que la gent no pot pagar. Llavors és natural que la gent vulgui cotxes barats i també barats de conduir, que no siguin tan grans ni luxosos. La indústria automobilística, per protegir-se, ha anat endarrerint l’electrificació apostant per la gamma alta elèctrica. I ha quedat obsoleta.
Europa va aprovar fa unes setmanes de posar aranzels a la importació de cotxes elèctric xinesos per protegir-ne els seus. Servirà? Estic una mica escèptica de si faran gaire feina els aranzels. Ja va passar una mica amb les plaques solars: si hi ha algú que fa cotxes molt barats que a sobre són molt més nets, la gent els voldrà comprar i hi haurà aquest ball d’aviam si els deixaran entrar o quan en fan un de barato a Europa. Cotxes en seguirem tenint, però el model de com més gran millor no funciona, perquè la gent no ho pot pagar.
Aquesta frase connecta amb una part important de l’ecologisme i, més petita, dels economistes, que defensen que cal decréixer. Hi està d’acord? Crec que s’ha crescut molt, però és difícil dir que alguns sectors de la població estan millor que abans. De fet, als Estats Units la desigualtat és enorme i aquí els índexs de pobresa, d’obesitat infantil, de malestar, la qualitat de la sanitat no estan bé. No podem dir ben contents que les coses milloren i encara menys que milloren per tothom. Creixem, però no d’una manera inclusiva. Hi ha qui li diu decréixer, jo li dic créixer millor, i hi ha marge per fer-ho i replantejar-nos objectius.
La transició energètica que vivim reactivarà l’economia i ens farà viure millor? Jo crec que sí, que és una oportunitat. Europa sempre ha estat pobra en recursos energètics i com que som pobres en recursos energètics, estem fent els deures una mica abans que la resta. Els Estats Units està al capdavant del combustible fòssil i han sigut els grans guanyadors d’aquesta revolució tecnològica. Al Regne Unit hi havia el carbó i allà estava la revolució industrial. Dins d’Europa, tenim un recurs privilegiat a l’estat espanyol, que és el sol, que sumat a l’ecosistema universitari de recerca ens farà millorar tecnològicament i tenir una energia més barata.
Quant hauria de pagar el ciutadà per la llum amb les renovables guanyant pes? Algun dia es pagaran zero euros? S’ha d’estudiar qui es queda els beneficis de l’energia barata. Durant la crisi d’Ucraïna hi va haver algú que va fer molts diners, perquè teníem energia renovable molt barata i el preu de l’energia era caríssim, però no van ser els consumidors. També veiem que qui pot posar plaques fotovoltaiques o una bomba de calor per estar millor a l’estiu i a l’hivern són les rendes altes. Cal que aquests avenços es traslladin a rendes més baixes que tenen habitatges més precaris, amb contractes amb les elèctriques que de vegades no són justos. Les comunitats energètiques són una via. Però el preu hauria de baixar per tothom, no a zero, perquè s’ha de pagar la placa.
Potser els fons europeus haurien d’haver anat més cap a les famílies vulnerables perquè puguin instal·lar plaques, i rehabilitacions energètiques, més que cap a les empreses? Els estudis mostren que és molt difícil focalitzar els fons econòmics als consumidors més vulnerables i als Estats Units també passa. És molt difícil que estiguis per accedir a aquests fons o per posar-te a una comunitat energètica quan estàs pendent de com pagues la llum i aconsegueixes els 20 euros d’aquell mes. Hi ha ajuntaments que tenen iniciatives de treballar amb comunitats de veïns bloc a bloc, però és lent. Les famílies vulnerables també tenen molta més mobilitat, estàs de lloguer en un pis i quan l’arregles a l’any següent et mudes perquè et pugen el preu.
Deixant de banda les inversions, si només comptem amb les renovables, podem dir que aviat s’hauria d’acabar la pobresa energètica? És difícil de dir, perquè el consum energètic a Espanya pujarà molt i la pobresa energètica fins ara la mesuràvem amb passar fred a l’hivern. Però la pobresa energètica ja és també no tenir aire condicionat a l’estiu i la mesurarem amb la gent passant molta calor. L’electricitat serà més barata, però no es pot dir que s’acabarà la pobresa energètica.
I quan s’hagin amortitzat les inversions els preus no poden caure encara més? Sempre hi ha inversions a fer, les xarxes, reciclar les plaques. Ara, s’ha d’anar amb compte perquè és un model de negoci que canvia molt ràpid. I empreses que han crescut molt, com pot ser Holaluz, de cop han crescut massa i és com un Dragon Khan, és normal en indústries noves.
Les grans energètiques sabran com sortir guanyant de la transició? Tenen una posició còmoda perquè ho coneixen tot des de dins. Són els que saben millor com saltar per exemple obstacles. De vegades posem obstacels per anar contra l’oligopoli, però com més poses, més oligopoli, perquè són els únics que saben com saltar-ho. Però estan enfadats amb el món, perquè el seu model de negoci era cremar petroli, gas i cremar carbó i veuen que s’acaba. Intenten replantejar el negoci i mantenir el gas tant com puguin, tot i que ja contribueix molt poc a la producció elèctrica.
La transició energètica i l’agenda 2030 són dos grans enemics dels extremistes. Per què? Qualsevol canvi fort a la societat, que al principi sempre s’adopta des de les classes altes i després va baixant, són material incendiari per als discursos populistes que distorsionen. La transició energètica beneficiarà tothom, les renovables van fer que els impactes socials de la crisi d’Ucraïna fossin més baixos. Alguns beneficis ja els hem tingut.
Però els petits paguen més car, en el cas de les petites empreses i agricultors, l’adaptació a aquests canvis, pels costos, per la burocràcia. Sí, estic d’acord. Ara hi haurà un tema important amb la maquinària agrícola perquè es vol descarbonitzar, el mateix. Suposo que anirem cap a cooperatives que encara comparteixin més el material.Però sempre quedaran petits agricultors, que el que té més sentit és fer pels petits, fer algunes excepcions, i allargar la vida dels tractors. Però la maquinària elèctrica ja és més barata, tot i que cal una inversió inicial.
Les regulacions que s’apliquen als europeus, a més, no s’apliquen fora i això també atia els discursos crítics. Sí, és un tema que preocupa tant en la regulació ambiental com de canvi climàtic, que quan poses regulacions fortes, poden marxar les indústries fora. Es va parlar molt amb el mercat de carboni, que es va aplicar aquí el 2005. Ara s’estan posant unes taxes a la frontera per intentar nivellar alguns d’aquests impostos, però sempre hi ha fugues, i encara que diguis que la regulació és la mateixa hi ha una diferència.
Quin paper han de jugar els gasos renovables i l’hidrogen verd en la descarbonització? Crec que es pensava que jugarien un paper més important, per exemple per a camions, però s’està veient que serà majoritàriament elèctric. Serà molt important, especialment per grans combustions industrials i per a la indústria. Pel que fa al biogàs, aquí tenim molta merda, de porc i de vaca. I és bo aprofitar-ho, perquè aquests fems si no els cremes són pitjors pel canvi climàtic.
Hi ha un debat dins el sector sobre si els gasos renovables serviran també per escalfar les llars. Això ho estan intentant colar, però els números no surten per enlloc perquè no té cap mena de sentit ambiental ni econòmic tenint les renovables i les aerotèrmies o bombes de calor. Veuen un altre model que s’esgota i si diuen que faran biogàs potser ho poden allargar una mica més. La xarxa de gas de ciutat ja no té sentit, però hi ha certs problemes, com es veu a Califòrnia, on molts edificis estan electrificats però tenen la cuina de gas. La gent està deixant el gas i els que es queden enrere paguen cada cop factures més altes. Li diuen espiral de la mort, perquè les llars que no poden sortir del gas cada cop han de pagar més per un capital no amortitzat, que si es reparteix entre més gent surt a un preu més raonable.
I creus que pot passar aquí? Caldria un desplegament públic directament casa a casa perquè no passi una cosa així, potser a l’Estat també li val la pena invertir en tenir gent anant porta per porta a fer subvencions per tal de transformar energèticament les cases, però no es fa, o no es fa suficient. S’està fent una transició energètica basada en els projectes i no en els ciutadans.
Amb l’hidrogen verd està havent-hi milers de milions d’euros en inversions i molts dubtes sobre si tindrà tanta utilitat o si l’hidroducte es farà servir finalment per gas natural. Com ho veu? És important invertir-hi, però estic bastant en desacord amb la magnitud del pastís. Jo li donaria una mica de pastís a l’hidrogen verd perquè té sentit investigar-ho. Només amb la substitució de l’hidrogen gris (a la indústria, a l’amoníac, als fertilitzants), ja descarbonitzem una mica. Però ja sabem que l’hidrogen verd són moltes conversions energètiques i que els números no donen per a moltíssimes aplicacions.
Per què genera tant d’interès? Com a indústria és la més complementària al combustible fòssil, pel tipus d’inversions i el tipus de tecnologia. Llavors, dins de la indústria fòssil es veu com una cosa molt més amable, on tu ja tens molta més experiència. I és una mica llop vestit d’ovelleta, que colen inversions en hidrogen verd per fer-hi passar gas natural de tota la vida. Per això hi ha lobbing per fer-ho més gran del que és.
Hi ha alguns, com ArcelorMittal, que ja ho estan fent: van prometre una nova planta amb hidrogen i la faran amb gas amb els fons europeus. A mi em preocupava el Barmed perquè ho veig com una inversió en gas natural. I per mi és una de les línies vermelles que li vam dir al Macron: zero diners públics en noves grans infraestructures de combustible fòssil. I aquí s’ho estan saltant. Diuen que és per hidrogen verd i no el tenim. Si acaben aquella obra i no hi ha hidrogen verd, clar que hi faran passar gas.
I si això passa, si el gas passa per allà, serà un escàndol o gairebé no ens en adonarem? Aquesta és la pena, que no, que te la colen i ja està, és una mica depriment amb la recerca. És una mica desesperant.
Fa uns anys, amb l’estimat i recordat J.M. Céspedes, varem fer un article del que en recupero una part que crec aporta elements en l’actual discusió sobre sobirania, déficit fiscal i comunitats o nacions “solidàries” a la força. Una part del nostre article consistia en el joc de descobrir errors (o potser seria millor dir segones lectures sobre unes primeres que semblaven transparents), i us en resumeixo uns quants tot seguit:
Primer error sobre fonts de finançament: Qui genera els fluxos? L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) no es paga de forma progressiva, sinò que grava en major mesura les rendes del treball de la població assalariada. Per la seva banda els impostos indirectes, en especial l’IVA, representen una part molt important dels ingressos de l’Estat i s’originen també en major mesura a partir del consum de les persones treballadores i les capes mitjanes. Un exemple ben eloqüent n’és l’exempció de pagar-lo d’una Sra. Koplowitz quan va vendre en el seu moment a l’altra Sra. Koplowitz el 26% de Fomento de Construcciones i Contratas per valor de 136.000 milions lliures d’impostos. I a més, hi ha el frau fiscal descobert que permetia que les grans firmes alimentessin comptes a Suissa… i el no descobert, del que segueixen beneficiant-se les grans fortunes i les grans empreses. I els impostos que hi haurien de ser i no hi són, com per exemple la no aplicació de la taxa TOBIN que hauria de gravar els moviments de capitals.
Segon error sobre repartiment de la renda: Quan es demana amb tota justícia –i no sols des del sobiranisme– que es quedin a Catalunya més diners dels que entre tots i totes produïm, hauríem de preguntar-nos quines polítiques finançaran en primer llocc i amb més gran mesura. I no ens hem de conformar amb la resposta de que més diners ens beneficien per igual, perquè no hi ha massa propietaris d’establiments subvencionats, ni accionistes o directius de les grans empreses fiscalment tan ben tractades, ni gestors i propietaris del sector financer.
És un error relacionar el concepte de solidaritat amb els fluxos financers cap a altres Comunitats Autònomes perquè implica que per més desigualtats, injustícies, bosses de pobresa que hi hagi dins el propi territori, per més explotació, treball negre i marginació que hi podem trobar, si hi ha dèficit en el saldo financer cap a la resta de l’Estat ja som una nació solidaria. Que fàcil semblen d’acontentar i tranquil•litzar algunes consciències! No hem convertit la solidaritat en un dret de ciutadania superant el primitiu estadi de la caritat, no hem assumit com a col•lectiu l’exercici social responsable de millorar les rendes més baixes, crear ocupació estable i de qualitat, assegurar els millors serveis per a tothom, estendre els drets econòmics socials i polítics a la població immigrada, acabar amb la marginació, assegurar a la joventut un habitatge digne, un treball estable, una vida on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i aportar a la societat no només el seu treball sinó també la seva il•lusió, els seus somnis, la seva alegria de viure i la seva capacitat de rebel•lar-se.
Tercer error sobre “solidaritat”: Quan es parla de que “Catalunya és solidària” perquè dona més diners dels que reb, caldria que analitzéssim també la qualitat del que es financia amb aquesta solidaritat. Madrid és ara una gran metrópoli amb magnífiques infraestructures, però s’ha fomentat la cultura de la subvenció en zones deprimides i continua vigent en mols casos l’Espanya del segle XIX. Els fons “solidaris” varen finançar la neteja del recinte de Doñana i evitar reclamacions a la multinacional sueca responsable dels vessaments tòxics. Semblen adormir consciències del camperolat andalús i estremeny, i així s’evita que es reivindiqui cap Reforma Agrària. Contribueixen a mantenir una Espanya de diverses velocitats i la mentida de que es fa política regional quan les actuacions sobre el territori beneficien a uns quants incrementant-se el percentatge de població per sota de la renda mitjana. A més, s’està atiant un populisme de desagradables conseqüències perquè es dirigeix als instints més irracionals, a la confrontació per qüestions de veïnatge, a la burla de la diferència, en un cantonalisme cada vegada més allunyat fins i tot dels mínims culturals exigibles i més propers a les llavors de la intolerància.
Quart error on hi entren les privatitzacions: Com es pot parlar amb tanta suficiència de solidaritat o insolidaritat entre els habitants de les diferents Comunitats Autònomes quan el que han fet els dos darrers governs –tant el del PSOE com el del PP, i especialment aquest amb la creació del “capitalisme de companys de pupitre”— ha estat convertir la propietat estatal, és a dir, de tots— en empreses rendibles propietat d’uns quants. Aquest és també un atemptat real a la sobirania dels pobles, perquè encara que segons els llibres d’economia privatitzar no és robar, hi varen haver privatitzacions que mereixien haver acabat al Jutjat de Guàrdia. Els llibres ens diuen que les privatitzacions són beneficioses si aconsegueixen augmentar el benestar de la població, per exemple fent baixar preus, creant ocupació, augmentant la transparència del mercat… Que els expliquin, per exemple, als treballadors i usuaris de Telefònica els avantatges de la privatització! Peró no acaba aquí el sarcasme, perquè mentre es diu que les privatitzacions són bones perquè acaben amb els monopolis públics es creen i fomenten els quasi-monopolis privats com els de la banca o els del sector de grans superfícies amb la formació del supergrup francès propietari, entre altres, de Pryca, Continente i Carrefour (per no parlar del darrer escàndol de l’OPA sobre Endesa).
Cinqué en els que els municipis segueixen essent convidats de pedra: Els “fons de la solidaritat” s’administren per dalt, es controlen o descontrolen per dalt, i són els de dalt els que a sobre s’entretenen amb les fórmules de càlcul i s’esbatussen pel resultat de les equacions. Els diferents municipis –tant els de Catalunya com els de la resta de l’estat, i sempre que no hagin caigut en la gran temptació especuladora— segueixen fent de comparses, fent realitat ajudes i serveis pels que no reben finançament ja que la seva participació en els ingressos estatals, que en temps de Franco era d’un 10% s’ha estirat uns punts amb la democràcia però queden encara molt lluny dels percentatges que es consideren de suficiència i que van del 25% al 33% dels ingressos totals. Es perverteix un principi que permetria que les polítiques es fessin a partir de l’inventari de les mancances socials, amb el seguiment i el control de la ciutadania, impedint l’efectiva descentralització i el necessari acostament dels centres de poder a la immensa majoria de la població. Aquesta és la traducció a la pràctica democràtica d’un municipalisme i un federalisme radicalment democràtic que podria arrelar-se en les idees –també republicanes– de Pi y Margall.
Sisè error de les “fugues” de fluxes: Es una qüestió d’importància cabdal que de fet té a veure amb el fluxe de diners que, amb origen a Catalunya va cap a Brussel•les, amb saldo negatiu. I això ja és més difícil d’explicar pels europeistes convençuts… . Disposem de menys renda després de que es liquidin els comptes amb Brussel•les, tot i que es proclama que, junt amb Renania del Nord Westfalia, Baden-Württenberg i la regió milanesa som un dels motors europeus… Per això també, com Hamburg i la regió del Ròdan-Alps som contribuïdors nets, amb el greuge de que a la Unió Europea no hi ha altres mecanismes de redistribució que sí es poden generar a partir d’un mateix sistema fiscal, ja que cada país de la Unió Europea segueix encara –a excepció de la imposició de l’IVA– amb el seu propi sistema fiscal i el Pressupost Europeu prou feina té per fer front les desiguals i regressives polítiques agrícoles.
I aquests sis errors poden ser els primers, però de fet no són els últims… Com es veuen des de l’independentisme, el sobiranisme? A mi m’interessa saber-ho. Si interessa a algú més, podem seguir…
Un singular estudio climático calcula el impacto de la muerte masiva de indígenas y el abandono forzado de tierras de cultivo
La ocupación del continente americano posterior a la llegada de Cristobal Colón siguen siendo motivo de estudios científicos
La colonización europea provocó la muerte de aproximadamente el 90% de la población indígena
Las epidemias y las acciones violentas desencadenadas después de la llegada de los europeos provocaron la muerte, en sólo 100 años, de aproximadamente el 90% de la población nativa, es decir, unos 55,8 millones de personas.
Les sis entitats cotitzades milloren en un 13% els resultats del 2023
Els sis bancs cotitzats, que a més són els més grans del país –Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja– van obtenir un benefici conjunt proper als 14.000 milions d’euros en la primera meitat de l’any, segons les estimacions que manegen els analistes. El que suposa elevar en un 13% el guanyat l’any passat en el mateix període, de gener a juny.
El resultat ascendiria exactament a 14.044 milions i marcaria un nou rècord per al sector, malgrat haver pagat a començaments de l’exercici gairebé 1.500 milions d’euros, per l’impost a la banca del govern espanyol. Només per aquest impost, CaixaBank va restar 493 milions en el primer trimestre, seguit del Santander, que ha pagat 335 milions; el BBVA, uns altres 285 milions; el Sabadell, també 195 milions; Bankinter, 95 milions i Unicaja, 78,6 milions.
Malgrat això, les sis grans entitats van guanyar 6.677 milions en els tres primers mesos de l’any, un 17% més, a què caldria sumar ara els 7.367 milions que el consens dels analistes consultat per EFE calcula que van obtenir en el segon trimestre de 2024 i que oficialment s’aniran publicant en els propers dies.
D’aquesta forma, en la primera meitat de l’any els beneficis conjunts de la gran banca superarien folgadament els 14.000 milions d’euros, dels que més de 10.000 milions l’aportarien sol el Santander i el BBVA, els dos grans bancs espanyols amb més presència internacional. Fins al moment, l’única xifra certa és la de Bankinter, que dijous passat 18 de juliol va anunciar que en la primera meitat de l’any va guanyar 473,5 milions, un 13,3% més que en el mateix període de 2023.
El dimarts 23 de juliol, el Sabadell publicarà els seus comptes i els analistes creuen que en el segon trimestre va guanyar més de 400 milions que, unit als 308 milions del primer trimestre, eleven a 712,6 milions el benefici en la primera meitat de 2024, un 26,4% més. L’entitat catalana estarà aquell dia en el focus dels inversors perquè les dades podrien reforçar la tesi de la seva cúpula que el banc compta amb un gran potencial en solitari, davant l’interès del BBVA d’aconseguir l’entitat mitjançant una opa hostil i integrar-la al seu grup.
L’endemà, el dimecres 24 de juliol, si les previsions dels experts es confirmen, el Banc Santander anunciarà un resultat de 5.919 milions d’euros entre gener i juny d’aquest any, un 13% més, gràcies que només en el segon trimestre el benefici superaria els 3.000 milions. En l’última setmana de juliol, abans que comenci agost, presentaran les seves dades les altres tres grans entitats: Unicaja, que ho faran el dimarts 30, i CaixaBank i el BBVA, que coincidiran el dimecres 31.
En el cas de Unicaja, sempre segons la mitjana dels analistes consultats, l’entitat malaguenya anunciarà un benefici molt pròxim als 300 milions en els sis primers mesos de l’any, la qual cosa suposa més que duplicar els resultats del mateix període de 2023, gràcies que només entre abril i juny hauria guanyat 187 milions.
Per la seva part, el dimecres 31 de juliol CaixaBank podria comunicar un resultat de 2.547 milions en la primera meitat de l’any, un 19,2% més que en el mateix període de 2023, ajudat pel fet que en el segon trimestre hauria guanyat 1.542 milions.
El BBVA, que a començaments de maig va llançar una opa sobre el Sabadell, tancaria la ronda de presentació de resultats semestrals, amb un benefici estimat de 4.094 milions, un 5,6% més que un any abans, després d’obtenir 1.894 milions en el segon trimestre.
Elogiada por su supuesta defensa de los pobres, las verdaderas motivaciones de Teresa de Calcuta salieron a la luz durante una conversación con el escritor y periodista Christopher Hitchens. “No estoy trabajando para aliviar la pobreza… pic.twitter.com/Z6fqFFKIRv
Fa pudor. Potser la frase que més vergonya fa, la va dir en Leopoldo Calvo-Sotelo, president del govern el 1982: “Hay que fomentar la migración de gentes de habla castellana a Cataluña, por el sentimiento de españolidad que comporta.”
Ara reflexionem-hi. Com és possible que un president espanyol, en plena (?) democràcia declari que parlar castellà comporti un sentiment d’espanyolitat superior que no pas el parlar en català? Doncs és així: si parles català, no pots ser bon espanyol. Ras i curt.
Vegem el que la Constitució Espanyola diu en el seu preàmbul:
“La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de: – Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just. – Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular. – Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. – Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna. – Establir una societat democràtica avançada, i – Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.”
I l’Article 3 diu:
“El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.“
Els dos destacats en negreta són falsos. Per tant, la Costitució és una mentida.
Quan defensen la unitat d’Espanya, de quin tipus d’unitat estan parlant? Perquè si no hi ha respecte per la diversitat, si l’espanyolitat és monolítica, la unitat desapareix perquè queda substituida per la uniformitat.
De qnè serveix que la Constitució digui que s’ha de respectar el català?
Aquest fet és una demostració clara que la Constitucio espanyola és paper mullat.
Investiguen els insults que va rebre la infermera crítica amb el català com a possible delicte d’odi
gutta cavat lapidem 