Josep Pich, historiador.
Publicat el 07 de juny de 2025
La catalanofòbia és una constant de la història d’Espanya. De Josep Benet a Francesc Ferrer i Gironès, de Josep Fontana a Antoni Simon, hi ha estudis rigorosos que la documenten de manera sistemàtica. No és cosa d’ahir. Des de la vehemència en els atacs a la llengua —el darrer, en l’oposició a l’oficialitat a Europa o les bravates d’Isabel Díaz Ayuso a la conferència de presidents— a les obres de Sixena, passant per la repressió contra el sobiranisme, sembla un senyal d’identitat de l’Espanya més rància.
Josep Pich Mitjana (Manresa, 1967) és historiador i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Doctor amb una tesi sobre Valentí Almirall, deixeble de Josep Termes, és un especialista en federalisme. Acaba de publicar Catalanofòbia. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions), un treball acadèmic on furga en les causes del fenomen. Hi conversem al campus de la Pompeu.
De la catalanofòbia se n’ha escrit molt. Què és el que aporta el seu llibre?
L’únic llibre comparable al que acaba de sortir és el que va publicar per Ferrer i Gironès, Catalanofòbia. Amb una diferència cronològica perquè ell comença el 1714 i acaba als inicis del segle XXI. Jo començo el segle XVII i acabo el 2024. La major part dels llibres d’aquesta temàtica se centren en el segle XX, que és quan hi ha més informació.
Per què el XVII?
Doncs perquè fins aleshores, d’alguna manera, existeixen les Espanyes. Funcionava el sistema polisinodial, que vol dir el govern dels territoris per consells, el Consell de Castella, el de la Corona d’Aragó, el de les Índies… Em semblava important començar el segle XVII perquè hi ha la Guerra dels Segadors. L’imperi espanyol rep dos cops molt forts amb la revolta de Portugal, que s’independitza, i Catalunya. Els catalans s’adonen que no tenen prou força per vèncer i busquen l’aliança de França, que demana l’annexió, mantenint les seves llibertats. Voltaire parlarà de Catalunya dins França com un protectorat més que d’una regió.
Això acaba amb el Tractat dels Pirineus.
Sí, el 1659, que implica la divisió de Catalunya. Durant la guerra de Successió, que no és per la independència de Catalunya, sinó perquè els catalans tinguin més pes dins de l’imperi espanyol. Els catalans estan aliats amb anglesos, holandesos i portuguesos. De fet, participen en la conquesta de Gibraltar. Encara avui hi ha una badia dels Catalans. Pel nacionalisme espanyol, Gibraltar és espanyol, tot i que tots sabem que si els gibraltarenys triessin no ho voldrien ser. Hem sentit mai que el Rosselló i Perpinyà és Espanya?
“La Guerra de Successió no és per la indepèndència, sinó perquè els catalans tinguin més pes en l’imperi espanyol, de fet, participen en la conquesta de Gibraltar”
En fi, a mi em semblava rellevant començar pel segle XVII. Com ho és l’informe que el comte-duc d’Olivares escriu a Felip IV, on utilitza una metàfora que m’agrada: els regnes de vostra majestat vostre regne és una gran capa feta de materials luxosos diferents entre ells, però el seu objectiu de cada bocí no és engrandir la capa sinó que sigui del seu propi material. És el xoc entre dos models d’Espanya, que duran a les rebel·lions de 1640. La Guerra dels Segadors acabarà amb la pèrdua del 10% del territori, que passa a França, mentre que la resta de Catalunya torna a Espanya, que accepta mantenir les institucions catalanes, que arribaran amb sotracs fins al 1714.
La seva tesi és que l’origen de la catalanofòbia són els dos models antagònics d’Estat-Nació.
Exacte. Espanya en singular o Espanyes en plural. Ho han dit acadèmics com Josep Fontana i Antoni Simó, que el problema de tot plegat és que els catalans som l’enemic intern d’Espanya. El fruit d’això és la catalanofòbia. Unes tesis sobre l’enemic interior que Carl Schmitt va teoritzar durant l’Alemanya nazi.
Anticatalanisme i catalanofòbia són el mateix?
No, l’anticatalanisme es refereix al rebuig al moviment catalanista, el naixement del qual podem situar a finals del XIX. Jo el situaria cap al 1880, quan es fa el Primer Congrés Catalanista. Per altres pot ser el 1892, amb les Bases de Manresa. Però la catalanofòbia afecta tots els catalans i és molt anterior a l’aparició del catalanisme. Pensem en el que deia Quevedo dels catalans: “Es el catalán el ladrón de tres manos”, que és del segle XVII.
La dialèctica amic/enemic està en la base de la raó d’estat espanyola?
No ho dic jo, ho diuen els professors Simó i Fontana. Si m’ho pregunta a mi, jo penso que sí. Sense aquesta visió amic/enemic, com es pot explicar el que està passant amb les obres de Sixena? Si parlem objectivament, era una església cremada, unes pintures que s’haguessin perdut, un historiador les recupera, les salva i arriben a l’actualitat en perfecte estat. Però és que al Prado també n’hi ha i ningú s’ha mobilitzat per recuperar-les. En canvi, les que hi ha aquí s’han d’arrencar encara que es facin malbé.
La idea d’Espanya es basa encara a veure Catalunya com un enemic interior?
Li respondré amb algunes preguntes. Com és que encara no s’ha culminat el corredor mediterrani? Com és que un article de la Constitució, el 145, prohibeix la federació entre comunitats autònomes? I, en canvi, una disposició transitòria obre la porta a una hipotètica fusió entre bascos i navarresos en una única comunitat. O que es preferís que Endesa fos abans alemanya que catalana.
Diu que la catalanofòbia és el gran fenomen de masses de l’espanyolisme. Potser l’únic.
Això apareix en el llibre en boca d’un estudiós andalusista que es diu Javier Pulido. De fet, és l’únic text escrit fora de Catalunya que he trobat que parli de catalanofòbia.
Esmenta molt el 1898, l’any de la pèrdua de Cuba i Filipines, com una inflexió de la catalanofòbia.
Sí, és el que també defensen Ucelay Da Cal i Xavier Casals, que expliquen que el nacionalisme espanyol d’extrema dreta sorgeix aleshores. Ara acceptem tranquil·lament que Cuba era una colònia. però si ens posem al segle XX, les tres principals ciutats espanyoles eren Madrid, Barcelona i l’Havana. Les úniques amb més de mig milió d’habitants. La historiografia cubana ho veu diferent, però tinc arguments per defensar que sense l’entrada dels Estats Units a la guerra, Cuba no s’hagués independitzat en aquell moment. Perquè no estaven guanyant la guerra.
De fet, Cuba s’independitzarà no d’Espanya sinó dels Estats Units el 1902. Quan se signa la pau entre els Estats Units i Espanya a París, s’indemnitza Espanya, a qui li compren la sobirania de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Quatre anys després, Cuba s’independitza gràcies a l’Esmena Platt, que atorga als nord-americans poder absolut sobre l’illa. Realment, Cuba assoleix la independència real amb Fidel Castro. Puerto Rico encara és un estat lliure associat. I Guam és una cosa estranyíssima: territori nord-americà que no forma part de la unió federal.
“La pèrdua de Cuba és l’origen d’un nacionalisme espanyol d’extrema dreta i no estan disposats que allò torni a passar”
I la catalanofòbia es radicalitza aleshores?
Tornant a Ucelay i a Casals, ells han investigat el primer feixisme espanyol, que neix a Barcelona, entorn del Casino Militar a la plaça de Catalunya. Són un grup de militars que han estat a Cuba i Filipines. Aquest “partit militar” té la sensació que el que han vist a Cuba ho estan tornant a veure a Barcelona. No estan disposats que això torni a passar. Aquest és l’origen d’un nacionalisme espanyol molt violent d’extrema dreta.
La catalanofòbia ha evolucionat o es manifesta d’igual manera?
Home, sí. Un dels moments àlgids de la catalanofòbia és el franquisme. No cal recordar el cas de Luis de Galinsoga i el seu crit “todos los catalanes son una mierda” quan un dia entra en una església i veu que es fa missa en català. És l’any 1959. Això ha evolucionat, però no ha desaparegut. Recordem l’anterior cap d’estat quan va dir que l’espanyol no havia estat mai una llengua d’imposició. O quan Felipe González, quan s’estava negociant el concert solidari, va dir que no s’havia de cedir a “l’extorsió de minories en extinció”. A quina minoria en extinció es refereix?
Al final del llibre, assenyala que Catalunya no ha sabut apamar sempre la complexitat de les relacions internacionals. Que històricament Europa no ens ha mirat gaire.
Home, qui ens va ajudar quan vam perdre el Rosselló i la segona capital en importància? Ens van incentivar a entrar en la guerra de Successió el 1706 i el 1713 els aliats ens van bandejar. Jo defenso i ho mantinc que, davant dels que creien que el llenguatge crea la realitat, els fets han demostrat ser més tossuts. Si el llenguatge creés la realitat, seríem independents. El relat ajuda a mobilitzar i potser a obtenir bons resultats electorals, però no canvia la realitat.
Malgrat tot, vostè deixa la porta oberta a una possible Espanya autènticament federal…
No ho sé. A mi m’han demanat l’opinió dues vegades. Una va ser el 2010, quan Miquel Caminal em va demanar de fer un article conjunt. Estàvem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional. Ell havia estat un dels redactors de l’Estatut del 2006. Vam fer un article que es titulava “Federalisme i catalanisme”, on dèiem que Espanya no era una federació, però que ho podia ser, que el que deia Ortega sobre la conllevancia -que volia dir de no matar-nos entre nosaltres- no era un model. Calia buscar una via de solució i nosaltres proposàvem un federalisme de veritat. Acabàvem dient que si l’entesa no era factible, una sortida era la independència, pactada. Això ho defensava el 2010 i ho continuo defensant.
I amb posterioritat al 2010, algú li va demanar un criteri?
Jordi Sánchez va dir que el procés s’havia acabat el 2022. Bé, durant aquests dotze anys ningú em va demanar res. Però he escrit aquest llibre perquè si la història serveix d’alguna cosa és per no cometre els mateixos errors. Crec que ha quedat demostrat que la comunitat internacional no mourà un dit per nosaltres, que la Unió Europea no té gens d’interès en què Catalunya sigui independent.
“La Constitució permet que comunitats riques com el País Basc i Navarra tinguin concert, i no hi ha bascofòbia”
Intentàvem construir estructures d’Estat. Però Espanya és un Estat. Té un exèrcit, una diplomàcia i uns aliats. Ells no han de construir res. La Constitució espanyola té coses curioses. Permet que el País Basc i Navarra tinguin concert econòmic. Un concert que beneficia molt dues de les comunitats més riques. Aquí ni solidaritat ni punyetes. No aporten un euro a la solidaritat i no hi ha bascofòbia. Si els bascos fossin independents, perdrien diners.
És pessimista sobre el nou finançament?
A mi em va sobtar molt el que va dir Emiliano García Page [president del PSOE de Castella-la Manxa] quan es va conèixer l’acord sobre el finançament, quan va dir que la riquesa dels catalans és de tots. Reflecteix molt bé la catalanofòbia. No és que hàgim de ser solidaris i ajudar, és que els nostres guanys no són nostres. És la idea que Catalunya és egoista i això genera catalanofòbia
Pep Martí i Vallverdú. Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d’Església. Abans, havia treballat a l’Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d’Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d’Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d’entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
gutta cavat lapidem 