"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
El Col·legi Notarial de Catalunya avança les herències concedides a ONG laiques i entitats religioses el primer semestre. Són 102 milions d’euros el 2025, el doble que en tot el 2024
Solidaritat en augment. L’any 2024 es van comptabilitzar un total de 201 herències a Catalunya, en les quals els testadors van incloure com a beneficiàries a una o més entitats socials, sumant un total 56.731.903 euros, segons ha informat aquest divendres el Col·legi Notarial de Catalunya,en motiu del Dia Internacional del Llegat Solidari, que se celebra el 13 de setembre. S’informa que l’import econòmic d’aquestes herències és la xifra més alta registrada en els últims cinc anys, alhora que va augmentar un 50% respecte a 2023. A més, s’avança que durant el primer semestre de 2025 s’han registrat 104 llegats solidaris, el contingut dels quals suma un total de 102 milions d’euros, el doble que el valor total dels llegats de 2024.
En concret, les dades de l’Observatori Notarial de Catalunya mostren que l’any passat va haver-hi un total de 61.824 herències en el territori català, de les quals només un 0,3% contenien llegats solidaris, un percentatge que es manté estable en els últims anys. D’altra banda, s’informa que Catalunya va concentrar l’any passat el 16% dels llegats solidaris autoritzats a l’Estat espanyol, on es van comptabilitzar un total de 1.194. Respecte al seu import, la comunitat catalana va representar el 17,4% del total recaptat en l’àmbit estatal, amb un total de 324.502.935 euros.
Principals destinataris
Quant als destinataris, els llegats solidaris poden disposar-se a favor d’entitats benèfiques, entitats religioses, ONG o fundacions. L’any passat, el 53% van ser per a ONG laiques: 117 amb un valor de 31.148.497 euros. El 47% restant, 103, es van destinar a institucions religioses, amb un valor de 25.583.405 euros. Es precisa que un mateix testament pot contenir tots dos tipus de llegats solidaris.
També s’exposa que els llegats solidaris corresponen tant a testaments recents com a altres formalitzats fa anys, i es fan efectius després de la defunció del testador, moment en què s’activa l’herència i poden ser comptabilitzats.
José Alberto Marín, degà del Col·legi Notarial de Catalunya, ha destacat que “a pesar que les xifres de llegats solidaris es mantenen estables, el seu impacte social és rellevant i cada vegada existeix una major sensibilització gràcies a la difusió de campanyes informatives”.
Quant al perfil dels qui trien aquesta opció, Marín ha afegit que “es tracta tant de persones sense descendència directa que desitgen donar un destí social als seus béns, com de ciutadans amb família que opten per reservar una part de la seva herència a entitats que reflecteixen els seus valors”.
Marta Segrelles, autora d”Estimada mama, em fas mal’, explica la complicada relació entre mares i filles
Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets… “Gràcies, mama, ets la millor” és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.
¿Però què passa si no sents això per la teva mare? ¿Què passa si, per molt que ho desitgis, la relació amb ella mai ha estat com tu voldries? ¿Ets una mala filla, pel fet de sentir-te així? De tot això en parla la psicòloga Marta Segrelles, que acaba de publicar el llibre Estimada mama, em fas mal (Bruguera, 2024).
“Sovint partim de la base que una bona relació amb la mare es dona de forma automàtica, però al final, les relacions segures s’han de construir”, assegura Segrelles. És com el que explica la Bet [nom fictici]: “Sempre he sentit que la meva mare no m’ha donat mai afecte, com petons o abraçades. Més aviat ha estat una mare autoritària”. Això sí, també remarca com, en els moments difícils, sempre ha estat present i ha pogut comptar amb ella.
Hi ha mares que no truquen a les seves filles, que no proposen de quedar o no senten la necessitat de tenir un contacte constant. ¿És dolent, això? “Es tracta de conèixer la nostra mare i saber què és el que li podem demanar i què no”, matisa Segrelles. “Sovint, si mires les seves relacions, ja veus que potser és una persona que no té gaires amistats i no manté contacte amb els seus familiars d’origen. Potser ella ja és així”, continua.
Davant d’això, la psicòloga apunta que la nostra feina és acceptar: ¿Què tinc al davant? ¿Què és el que estic buscant? ¿Això m’ho podrà donar, la meva mare? De vegades sí que es pot fer una actualització de la relació i provar de fer juntes coses noves, però també pot passar que l’intent no arribi a bon port. “Aleshores ho haurem d’acceptar i fer aquest dol de saber que no tens la mare que t’agradaria, però això no vol dir que la teva mare sigui pitjor, sinó que hi ha algunes necessitats que no et pot cobrir”, reflexiona.
“No em para de trucar”
És clar que també es pot donar la situació inversa. Hi ha mares molt absorbents que truquen més d’un cop al dia i que necessiten un contacte constant amb les seves filles. “Fins i tot la mare que vol ser responsable i respectuosa amb tu no ho fa bé el cent per cent del temps”, admet la psicòloga. “Ara bé, si resulta que en totes les interaccions la mare es comporta d’una manera molt absorbent i et sents molt envaïda per aquesta dinàmica, aleshores cal tenir una conversa”, continua. Pot ser incòmode haver de dir-li que no vols dinar amb ella cada diumenge o que no sempre vols parlar-hi per telèfon. “Has de saber fer-li entendre que, tot i que t’agrada estar amb ella, també necessites els teus espais, i no passa res”, diu Segrelles.
Canvi de rols
La Núria [nom fictici] està molt unida a la seva mare i el seu contacte és constant. Tot i això, lamenta com, tot i ser una dona adulta amb el seu propi nadó, la mare la continua tractant com si encara fos petita. “Sembla que em vulgui fer notar que ella és la mare i jo, tot i ja ser mare, continuo sent jove i inexperta. És aquesta sensació que no acabes parlant mai d’igual a igual, de mare a mare”, lamenta.
No sempre és fàcil que una mare s’adoni que la seva filla ja és adulta. “De vegades costa veure que la filla té els seus propis desitjos, els seus interessos i la seva manera de fer. Són coses que costen de validar i respectar en relacions en què aquesta diferència i individualitat no s’acullen bé”, explica la psicòloga.
“Sempre és ella qui té raó i invalida una mica la meva opinió –continua la Núria–. És frustrant perquè, tot i que intento fer-ho bé i posar-hi de la meva part per intentar raonar les coses, veig que ella ho invalida i es posa molt taxativa. La meva opinió hauria de ser vàlida, encara que ella opini una altra cosa, però sembla que mai faig les coses prou bé”.
¿Què passa quan la mare no entén els nostres límits? “De vegades, quan l’altra persona no els sap entendre o escoltar, els límits han de ser interns. Si l’altre no t’escolta, potser la feina no és teva, en què t’has d’esforçar millor i posar uns límits més ferms, sinó que t’has d’adonar que l’altra persona no ho està acollint”, diu Segrelles. És aleshores que hauràs d’assumir que les teves decisions podran afectar la teva mare, com ara no anar a dinar amb ella el diumenge, “però que no seran per fer-li mal a ella, sinó per tenir una autocura per a tu”, continua.
Espai segur
Per aconseguir crear un vincle segur és important poder parlar del que et passa i poder expressar-te de manera autèntica, sense por de les represàlies. “Quan no hi ha aquest vincle, quan tens la sensació que no pots explicar les teves inquietuds, en el fons estàs rebutjant una part de tu perquè l’altre estigui còmode”, apunta la psicòloga. És com quan, de petita, t’adones que si li expliques a la teva mare que tens por, ella s’espanta més que tu. Llavors, ja no l’hi expliques. “Es tracta de poder acollir i ajudar quan ets petita, i no jutjar quan ja ets adulta”, reflexiona Segrelles.
En el fons, no deixa de ser una construcció conjunta on, quan mare i filla ja són dues adultes, han de fer un ball compartit perquè la relació vagi bé. “Sempre hi haurà coses que a l’altre no li agradarà sentir, però que, si s’està disposat a escoltar i entendre, mirarà de fer-ho millor la pròxima vegada”, aconsella.
Tot un aprenentatge que és important fer i treballar, abans no es repeteixin patrons a la mateixa família. “Quan una filla es converteix en mare, si no ho ha treballat, pot traspassar als seus fills els mateixos patrons que tenia amb la seva mare”, assegura la psicòloga. Per això, considera molt important que sigui conscient de quines coses es repeteixen, encara que siguin de forma inconscient, o d’estar alerta en determinats aspectes que creu que podran tenir més probabilitat de passar. “És com quan saps que en els vincles tens tendència a estar molt preocupada pels altres. Cal, doncs, tenir-ho present per quan et toqui cuidar els teus fills”, posa d’exemple.
Menys exigències
“Des que soc mare, l’hi he perdonat tot, a la meva mare”, assegura la Mireia [nom fictici]. “M’he adonat del poc que havia valorat tot el que va fer per mi, i que era molt egoista per part meva exigir-li que ho fes tot perfecte”, continua. La realitat és que a les mares se les exigeix molt. “Jo no li puc demanar a algú que sigui com a mi m’agradaria”, diu Segrelles.
A partir d’aquí, la psicòloga considera que de vegades sí que és necessari fer un procés de dol, de donar un espai a les nostres necessitats, de fer teràpia per curar les ferides i poder-se enfadar, desesperar i plorar per tot allò que no s’ha tingut. “Però un cop fet això, hi ha l’opció de poder fer una petició, més que una exigència, i des d’una posició adulta, saber quines coses es poden demanar i veure com es pot fer perquè les dues estigueu còmodes juntes”, conclou.
Hilari Raguer,monje del Monasterio de Montserrat e historiador. Entrevista La Vanguardia, 11 octubre 2007
Tengo 79 años. Nací en Madrid, pero al año volvimos a Barcelona, donde me crié. Soy monje en Montserrat desde hace más de cincuenta años. Fui antifranquista, y soy demócrata y nacionalista catalán. ¿Dios? No lo tengo en el bolsillo, ando buscándolo. Las próximas beatificaciones de sacerdotes españoles son injustas e inoportunas
Monje? ¿Historiador?¿Qué fue primero?
Monje. Desde niño tuve vocación religiosa…, pero me decidí tras la huelga de tranvías de marzo de 1951.
¿Qué pasó ese día?
Me detuvieron y me encarcelaron siete meses en el castillo de Montjuïc…, y allí descubrí algo.
¿Qué?
Que era yo más libre que mis carceleros. ¡La libertad es ajena a circunstancias externas…! Allí reflexioné, oré, y supe que si podía estar allí, bien podría ser monje.
¿Y por qué eligió Montserrat?
Sabía que allí no me afearían mi catalanismo.
¿De qué se le acusaba?
De “ultraje a la nación española y al sentimiento de su unidad”.
Tremendo. ¿Qué había hecho?
La policía me paró en la calle, y yo llevaba una carta que estaba escribiendo a amigos socialistas belgas: “Vosotros que habéis sufrido la opresión española y nazi tenéis que saber lo dura que es la opresión franquista en Catalunya”, les explicaba. Y yo era alférez de milicias universitarias…
¡Para haberle fusilado, vamos!
Iban ya a formarme consejo de guerra sumarísimo cuando un tío mío sacerdote logró interceder, y se suspendió. Después de Montjuïc, cumplí dos años de arresto domiciliario.
¿Tiene usted recuerdos de la Guerra Civil?
Recuerdo los bombardeos. Y que rezábamos el rosario mientras esperábamos a Franco, temerosos de ser asesinados por las patrullas anarquistas, por ser católicos.
Y Franco llegó.
Y el alivio duró bien poco: en seguida conocí el falangismo chulesco de los franquistas. Franco desató una sangrienta represión que la Iglesia española bendijo.
Hablaban de “cruzada”, ¿no?
Fue cosa de la jerarquía eclesiástica española. ¡El Vaticano jamás concedió al franquismo carácter de cruzada! El Papa Pío XI repudió los excesos (usó esta palabra) franquistas durante la guerra, y receló de que los obispos españoles se alineasen en un bando.
¿Qué les proponía el Papa?
Paz y reconciliación. Pero la Iglesia española optó por la beligerancia. ¡Los capellanes de las cárceles franquistas fueron terribles!: insultaban a los presos, les decían que eran indignos de la clemencia de Franco… Se vengaban de las checas, de las matanzas de curas…
Pero el mandamiento cristiano es perdonar. El episcopado español debería hacer algo que todavía no ha hecho: ¡pedir perdón por su complicidad y su silencio con la represión franquista !
¿Lo hará algún día?
Sería un milagro.
¿Por qué dice eso?
¡Porque el episcopado español mantiene la ideología franquista!
Contundente afirmación.
El episcopado español aún identifica amor a la patria con amor a una ideología determinada. Si hoy critica la asignatura de educación para la ciudadanía ¡es porque preferiría una educación para la ciudadanía franquista!
No tiene pelos en la lengua.
Soy historiador.
¿Aprueba usted la ley de memoria histórica?
Sí. Y considero que debería honrar también la memoria democrática, es decir, la memoria de todos los opositores de la dictadura, entre los que hubo movimientos católicos, escuelas religiosas catalanas…
Y se deberían condenar también los asesinatos de curas, ¿no?
Sí, pero… sabiendo que aquellos crímenes no los ordenó la autoridad máxima, mientras que los crímenes de la represión franquista sí eran órdenes de Franco, la autoridad máxima.
El Papa beatifica a casi 500 de aquellos mártires el día 28…
Estoy en contra. Es un acto injusto y equivocado: injustificable desde la óptica teológica e inoportuno desde la sociopolítica.
Arguméntelo.
Mártir es alguien asesinado a causa de su fe cristiana. Y no fue el caso de aquellos religiosos.
¿No?
No: el clero venía asociándose a la derecha tan estrechamente, que Iglesia y derecha eran ya términos sinónimos para la gente. ¡A aquellos religiosos los mataban por pugna política, no por su fe cristiana! No son mártires, pues.
Ay, si leen esto en la Cope…
Pues esto ya lo dijo hace años monseñor Díez Merchán…, y eso que sus padres habían sido asesinados por los rojos.
¿Por qué dice que son inoportunas estas beatificaciones?
Porque encima el episcopado español sugiere que son víctimas de la República, al incluir a asesinados en 1934. ¡Trampa!: la República reprimió a los sublevados que ese año mataron a religiosos.
¿Por qué la Iglesia alienta esas beatificaciones?
No lo hizo Pío XI, al que Franco se lo pidió. El anticomunismo de Juan Pablo II abrió procesos.
¿Qué le parecen las emisiones de la Cope?
Lo que se dice desde la Cope ya es grave, pero que el episcopado español no lo impida ¡es gravísimo!
Son mucho más violentas las palabras de Jiménez Losantos que la quema de unas fotos del Rey…
Que es un acto poco edificante.
Forma parte de la libertad de expresión.
¡Ojalá toda la violencia se limitase a actos así! Mire, reprimirlos no producirá otro efecto que multiplicarlos.
DESDE LOS ARCHIVOS VATICANOS
Habla con precisión, claridad y serenidad pasmosas, sin encenderse. Con nombres y fechas. Con una ponencia sobre El Vaticano y la Guerra Civil, Hilari Raguer ha inaugurado el curso del Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Es uno de nuestros mejores conocedores de los archivos vaticanos, a los que acude a medida que se abren áreas de consulta, y así ha documentado las tensiones entre el Vaticano y Franco. En su próxima visita confía en encontrar datos sobre el paradero del obispo Irurita: “No fue asesinado en 1936, porque en enero de 1939 me consta que estaba vivo”.
Es muy interesante la historia de Bucéfalo, aquel caballo que solo Alejandro Magno era capaz de montar. Todos los que lo intentaban eran incapaces de mantenerse a su grupa más allá de unos pocos segundos. El animal caracoleaba, se encabritaba, y enseguida daba en el suelo con todos sus jinetes. Alejandro supo observarlo con atención y enseguida descubrió el secreto de aquel indómito corcel. Entonces se acercó, agarró las riendas y lo puso frente al sol. Lo acarició, soltó su manto, y de un salto montó sobre él y lo espoleó con energía. Controló los corcoveos, sin dejarle apartarse de la dirección del sol, hasta que el animal se calmó y siguió su marcha a paso lento y tranquilo. Sonaron los aplausos, y dicen los historiadores que al verlo Filipo, su padre, vaticinó que el reino de Macedonia que él poseía se quedaría pequeño para la gloria a la que estaba llamado su hijo.
¿Cuál era aquel secreto que sólo Alejandro supo descubrir? Se dio cuenta de que aquel animal se asustaba de su propia sombra. Bastaba con no dejarle verla, con enfilar sus ojos hacia el sol para que aquel atormentado caballo se olvidase de sus miedos.
El mundo está lleno de personas a las que pasa quizá algo parecido. Personas en apariencia normales y desenvueltas, pero que esconden en su interior toda una serie de miedos y complejos que les encadenan a fracasos y malas experiencias que han sufrido. Muchas de sus energías están paralizadas por esa valoración negativa que tienen de sí mismas. Son rehenes de su propio pasado, hombres o mujeres cuyos temores les impiden enfilar decididamente el futuro, les frenan para llegar a ser lo que están llamados a ser.
Nunca me ha gustado la ingenuidad y la vehemencia con que algunos hablan de la autoestima. Pero sí estoy de acuerdo en que se trata de un problema creciente en nuestros días. Educarse a uno mismo es algo parecido a educar a otro. Para educar a otro hay que exigirle (si no, saldrá un mimado insufrible), pero también hay que tratarle con afecto, hay que verle con buenos ojos. De la misma manera, para educarse a uno mismo también hay que exigirse, pero a la vez hay que tratarse a uno mismo con afecto, y verse con buenos ojos. Sin embargo, hay demasiada gente que se maltrata a sí misma, que se recrimina áspera y reiteradamente sus propios errores, que se juzga a sí misma con demasiada dureza y se considera incapaz de superar sus errores y defectos.
Es verdad que los que no recuerdan sus fracasos del pasado están abocados a repetirlos. Pero hay que saber hacerlo con equilibrio y sensatez. Porque el fracaso puede tener un valor fructífero, igual que puede haber éxitos estériles. Un fracaso fructífero es el que conduce a nuevas percepciones e ideas que aumentan la experiencia y el saber. Es muy famosa aquella anécdota de Thomas Watson, el legendario fundador de IBM, que llamó a su despacho a un ejecutivo de la empresa que acababa de perder diez millones de dólares en una arriesgada operación. El joven estaba muy asustado y pensaba que iba a ser despedido de modo fulminante. Sin embargo, Watson le dijo: “Acabamos de gastar diez millones de dólares en su formación, espero que sepa usted aprovecharlos”.
No se puede vivir obsesionado por las sombras y asustándose de ellas. Fracasos tenemos todos, todos los días. Lo malo es cuando uno considera que el potro de su vida es imposible de dominar, cuando arroja la toalla en vez de fijarse en cuáles son las verdaderas causas de sus cansancios e inhibiciones. Si examinamos las cosas con cuidado, quizá concluyamos que, como Alejandro, hemos de tomar las riendas con decisión y mantener la mirada de cara hacia el ideal que alumbra nuestra vida.
En la mayoría de organismos el sexo está determinado por el código genético, aunque se conocen casos en los que depende de factores ambientales externos, como es la temperatura en el caso de algunos reptiles. Hoy vamos a ir más allá, vamos a conocer dos casos en los que el sexo está determinado por la presencia o ausencia de una sustancia química. Ambos casos ocurren en gusanos marinos en los que además, los machos actúan como parásitos de las hembras.
Bonellia viridis
Bonellia viridis es un poliqueto marino perteneciente a la clase Echiura conocido por su peculiar aspecto y su inmenso dimorfismo sexual.
La hembra es de color verde y vive en fondos rocosos poco profundos en dónde puede esconderse en grietas, agujeros y madrigueras de otros animales. El cuerpo se divide en dos partes: El tronco, muy contráctil y con forma de pera, que puede alcanzar los 15 cm; y la trompa o probóscide, que utiliza para alimentarse y es hasta diez veces la longitud del propio cuerpo. Es un animal generalmente nocturno.
Hembra de Bonellia viridis. Foto: Sylvain Le Bris
La probóscide extensible es, en muchas ocasiones, la parte del animal que nos permite localizarlo. Foto: Bernat Espigulé
El macho es 200.000 veces más pequeño, con un tamaño de apenas 1-3mm. Tiene un cuerpo plano y sin color, y ha perdido todas las estructuras a excepción de los órganos reproductores. Se observan con muy poca frecuencia porque viven en el interior del cuerpo de las hembras y se alimentan de ellas a modo de parásitos.
Dimorfismo sexual de Bonellia viridis. Autor: Vanessa González Ortiz
Las larvas de Bonellia viridis nacen asexuadas y viven libremente durante unas tres semanas. Según el lugar en el que la larva se asienta, se define su sexo.
Si no encuentran otro miembro de su especie, la larva se posa en el suelo para convertirse en una hembra. Una vez adulta, produce una hormona en la probóscide llamada bonelina, un químico altamente tóxico para muchos organismos, pero que también actúa en la reproducción de la especie ya que sirve para atraer a otras larvas.
Cuando una larva detecta esta sustancia, sufre diversos procesos fisiológicos por los que desarrolla gónadas masculinas funcionales, por lo que pasa a ser considerado un individuo macho. Tras esto, es absorbido por la probóscide y se asienta en el saco genital de la hembra, dónde pasará el resto de su vida con la única función de producir esperma para ella cuando así lo necesite. Dentro de una hembra puede haber hasta 85 machos.
No se conoce muy bien cómo tiene lugar este proceso y qué genes activa la bonelina para permitir que una larva sexuada pase a diferenciarse como macho.
Osedax sp.
Un caso muy similar ocurre en los gusanos del género Osedax, llamados comúnmente gusanos devoradores de huesos. Este género comprende 26 especies que viven a profundidades de hasta 4000 metros y se alimentan de los restos óseos de una amplia gama de animales. Una de las principales curiosidades de estos animales es que carecen de aparato digestivo y dependen de unas bacterias simbiontes para digerir los lípidos del interior de los huesos para poder absorberlos.
Al igual que en B. viridis, las larvas de Osedax son asexuadas y en lugar de nadar libremente, flotan en la columna de agua conservando su energía hasta encontrar un cadáver de ballena. Si encuentran un hueso sobre el que anclarse, las larvas se convierten en hembras y, si por el contrario, las larvas aterrizan sobre una hembra, se diferenciarán como machos y se desarrollan en el interior de los tubos gelatinosos que rodean el tronco de la hembra.
En el interior de una hembra se pueden albergar cientos de machos.
Osedax roseus hembras. Foto: Yoshihiro Fujiwara
Dimorfismo sexual de Osedax roseus. Fuente: reed.edu
Se desconoce por el momento cómo los machos encuentran a las hembras, no se sabe si interviene una sustancia con el mismo papel que la bonelina, y los desencadenantes moleculares para el desarrollo de los caracteres sexuales masculinos.
Encara hi ha dubtes sobre si la representació a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París feia referència al Sant Sopar o a Le Festin des dieux. El fet és que, d’entrada, per a molts cristians va ser interpretat des de la referència de l’Evangeli, i l’organització dels JJOO s’ha vist obligada a demanar disculpes. Sempre que l’opinió pública —catalana o internacional— s’embardissa a la discussió entre llibertat d’expressió i ofensa religiosa —i ara penso en el cas de la Mare de Déu del Rocío, també—, em fa la sensació que n’hi ha uns quants que quedem al mig del sandvitx.
Som catòlics, però el crit al cel caricaturesc de determinats sectors ens fa sospitar que els escarafalls no ens fan cap favor. Pensem que sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat possible, però estem una mica cansats que allò que ens fa de centre i estructura les nostres vides sempre sigui la broma fàcil. Hi diríem alguna cosa, potser, perquè pensem que tot plegat fa una mica de llàstima i no inspira cap idea de grandesa, però no acabem d’entendre ben bé a qui afavoriria la nostra crítica, ni si, com a cristians, això és el que ens toca fer. És a dir, fins a quin punt pujar al carro de les mans al cap ens fa servei en tots els sentits. Personalment, no vull córrer el risc de criticar que es fa comèdia de la meva fe de manera reiterada i acabar convertint-me en un còmic amb vocabulari bel·licista. Amb tot, tampoc vull pensar que em faig un escut de covardia. O que, alçant la veu per això i no per tota la resta —essent “resta” qualsevol camp en què els cristians hi tinguem alguna cosa a dir—, encarno la pitjor de les hipocresies.
Contradiccions lògiques i tensions morals a banda, arran de la paròdia de la cerimònia d’obertura de París, els cristians —els catòlics, en el cas de qui us escriu— vam poder comprovar com, des de dins de les nostres files —unes files extenses i plurals, val a dir—, tot plegat es rebia de seguida amb la paraula satanisme a la boca. Semblava que rere tota la pompa —més o menys justament— indignada, no hi havia ni una engruna d’esperança, ni una engruna de fe, ni una engruna d’afany transformador des d’una situació que, una vegada més, ens pintava com els passerells del món. Em va semblar que tots aquells atacs de dignitat no eren més que l’expressió d’una incapacitat per capgirar el menyspreu terrenal, quan, en realitat, aquest hauria de ser el nostre mòbil de cor, bo i sabent de cap que mai no ho aconseguirem del tot.
Que una part del món rebutgi els seguidors de Crist és com ha de ser, perquè és una expressió de la llibertat que Déu ens dona, i està escrit: “i tothom us avorrirà per causa del meu nom”. L’episodi de la paròdia a la cerimònia d’obertura dels JJOO, però, i la resposta que va rebre des de diversos sectors, era un escenari perfecte per entendre com es fa servir el cristianisme —sobretot el catòlic— de punta de llança d’una batalla cultural que no acaba de ser ben bé la nostra. O que no acaba de ser ben bé l’única. Costa pensar que tot plegat no és producte de la polarització de la societat nord-americana i de l’exportació de lluites —sobretot, contra tot el que és considerat “woke”— que ha comportat. En aquesta batalla cultural que sembla que fa de sotabosc de tot, hi ha a qui es mira el catolicisme amb ulls amables en la mesura en què pot associar-lo a un puntal ideològic i polític concret. De tot això aquí n’assaborim les escorrialles, però dins de l’Església catòlica nord-americana està esdevenint un conflicte que posa en perill el caràcter universal i la convivència dels diferents caràcters catòlics. De fet, l’advocat catòlic Tim R. Busch explicava a la revista jesuïta America que es dedica a fer sopars amb gent amb qui, per caràcter religiós, potser no hi tindria res en comú, però ho fa amb la intenció de recosir desavinences i revalorar la idea que l’Església és una casa amb moltes estances.
La “batalla cultural” és una lluita política a la qual em sembla que gran part dels catòlics s’està deixant arrossegar, perquè els fa sentir que poden formar part de les discussions del món sense ser rebutjats. Prendre aquestes discussions tal com venen, però, tensa la institució de què formem part i, per tant, perjudica el conjunt del catolicisme. Esdevenint interessadament una eina més de la polarització política, no serem més que un think tank al servei del que és mundà. De fet, fins i tot les posicions que en aquesta onada polaritzadora serien contràries al catolicisme caricaturitzat, això és, al que fa servei a l’onada reaccionària, se n’aprofitaran. A tall d’exemple, fa uns dies, l’exdiputat de la CUP Pau Juvillà citava un tuit sobre l’informe d’abusos dels jesuïtes amb un: “mengen pernil?”. Ingènuament, sembla que una cosa no tingui a veure amb l’altra, però assumint que els catòlics som tots al costat reaccionari del tros d’història que ens ha tocat viure i que, en conseqüència —fent un triple—, tenim una posició concretíssima sobre la immigració musulmana, fa sentit.
En l’escarafall al voltant de l’ofensa hi ha una posició còmoda amb aquest utilitarisme ideològic groller, i aquí és on rauen les sospites i les contradiccions que experimentem els qui ens trobem al mig del sandvitx. Deia fra Reginald Garrigou-Lagrange, dominic: “L’Església és intolerant en els principis perquè creu, però és tolerant a la pràctica perquè estima. Els enemics de l’Església són tolerants en els principis perquè no creuen, però són intolerants a la pràctica perquè no estimen”. Em va fer pensar que, sense fe, no hi ha amor que ens faci tolerants a la pràctica ni intolerància en els principis que faci sentit. Essent una eina ideològica al servei de les batalles del món, esdevenint una posició política més i atenent només una part de la moral que se’ns assumeix, ens buidem a nosaltres mateixos de la missió sobrenatural a què estem cridats com a part de l’Església, això és, com a fills de Déu conscients. Si el nostre vincle amb l’opinió pública és només el de reaccionar desmesuradament davant de l’ofensa, ens tenen exactament on ens volen. Segles de pensament cristià, de conversions, de miracles i de vides entregades a l’única cosa que és gran de veritat, reduïts a una victòria moral a Twitter. Una catalana manera de fer.
Mentre divendres al vespre volaven acusacions d’un costat i de l’altre, declaracions de polítics d’arreu del món i comentaris abrandats, una influenciadora catòlica espanyola a qui segueixo, la Carlota Valenzuela (@finisterreajerusalen a Instagram), va llençar una pregunta pública des de les seves instastories que em va ajudar a prendre distància de la situació i a reendreçar pensaments, a tornar al centre. La noia de Granada mirava a càmera i preguntava als seus seguidors: “Què creieu que hauria pensat Jesús, veient la paròdia del Sant Sopar?”, “com s’hauria sentit?”. Em va semblar que aquest era el tall, la diferència entre pujar a cavall de l’escaramussa política i reconduir una situació incòmoda cap a l’espiritualitat de nou per fer-la una cosa pregable, per fer-nos un bé. Per posar-nos a les mans de Déu i no a les mans del món, en definitiva: aquesta és una aposta valenta i incorruptible per sortir d’una espiral d’ira pública que és immobilitzant, improductiva i que als catòlics se’ns pot acabar girant en contra.
Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps.
Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps. Partim de la informació que proporciona el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, realitzat l’any 2023 pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.
Sobre la llengua de celebració dels actes religiosos, l’enquesta mostra que els catòlics assisteixen, preferentment, als actes de culte en català i castellà (41%), seguit dels que es fan només en català (36%) i dels que es fan només en castellà (19%). Els evangèlics o protestants majoritàriament celebren en castellà (54%), seguit dels que ho fan en les dues llengües (25%) i dels que es fan només en català (14%).
L’enquesta inclou també la pregunta sobre la llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos. A les esglésies la majoria dels catòlics es comuniquen entre ells en castellà (41%), seguit dels que ho fan en català (28%) i dels que utilitzen les dues llengües (27%). En el cas dels evangèlics, la diferència es encara més marcada: en castellà (59%), en les dues llengües (28%), i dels que es fan només en català (7%).
Només un apunt sobre la llengua que utilitzen els musulmans a Catalunya. Com a llengua de celebració del culte islàmic: només en català (0%), només castellà (2%) i castellà i català (2%). I com a llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos musulmans: només en català (0%), només castellà (17%) i castellà i català (2%).
El Baròmetre ofereix també dades sobre les creences religioses dels catalans pel lloc de naixement. En resposta a la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses?”, les persones nascudes fora de l’Estat espanyol són les que afirmen tenir més creences religioses (71%), segueixen les persones oriündes d’altres comunitats autònomes (59%) i, finalment, molt per sota, les nascudes a Catalunya (35%).
Per sexes, trobem també dades molt interessants. Les dones de més de 64 anys és el grup que declara que Déu és més important a les seves vides. A l’altre extrem, se situen les dones menors de 24 anys. En el cas dels homes, els majors de 64 anys, però també els menors de 25 anys, són els perfils en què Déu és més important a les seves vides. Els homes de la franja d’edat de 16 a 24 anys són els que en una major proporció acudeixen als centres de culte (27%) amb una freqüència setmanal o superior. Mentre que només ho fan un 17% de les dones en aquesta mateixa franja d’edat més jove.
Completem el mapa de situació amb les dades de naixements de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2023, que mostra que la fecunditat de les dones estrangeres va ser més alta que la de les dones amb nacionalitat espanyola residents a Catalunya, essent el nombre de fills per dona d’1,32 i d’1,06, respectivament.
D’aquestes dades es pot concloure el següent:
Actualment la pràctica catòlica a Catalunya presenta un bilingüisme relativament equilibrat pel que fa a la llengua de les celebracions, però predomina el castellà com a llengua de relació entre els fidels. En el cas dels protestants, el predomini del castellà és aclaparador.
Els catalans nascuts a Catalunya (categoria que inclou la immensa majoria de catalanoparlants) són menys practicants de la seva fe que els nascuts a la resta d’Espanya i molt menys que els nascuts a l’estranger. I tenen una natalitat a la baixa, que avui està a la meitat de la taxa de reposició i sense que de moment hi hagi raons objectives per a un canvi de tendència.
Tot sembla indicar que l’actual bilingüisme imperfecte, amb les actuals tendències demogràfiques i de natalitat, es seguirà desequilibrant encara més a favor del castellà. Aquesta situació, lògicament, té moltes causes compartides amb el fenomen general del bilingüisme a Catalunya i d’altres més específicament espirituals o religioses. En tractem algunes d’aquestes tot seguit.
D’entrada, és difícil que una llengua minoritària es conservi si la natalitat dels qui la tenen com a pròpia és d’un fill per dona, per sota de la dels castellanoparlants, que és també baixa. Crec que tampoc hi ha ajudat el posicionament ideològic dels poders públics catalans i el capgirament dels valors que ha experimentat en general la societat catalana, sobretot en el que portem de l’actual segle, període en el que ha tingut lloc la gran onada immigratòria de persones procedents d’altres cultures.
A la Catalunya del tercer quart del segle XX que va rebre la gran onada immigratòria procedent sobretot del sud d’Espanya, molts dels nouvinguts volien progressar com els catalans d’origen; i en aquell temps de gran creixement econòmic, podien fer-ho. Això clarament facilitava la seva integració, també en l’aprenentatge i ús de la llengua catalana, malgrat que aquesta no s’ensenyava a les escoles ni era llengua oficial. A la Catalunya el segle XXI els nouvinguts que volen aspirar a progressar social i econòmicament ho tenen més difícil, i sovint s’han de conformar amb treballs de baixa retribució o a dependre dels subsidis.
Els immigrants que han arribat aquest segle s’han trobat també una Catalunya que dona l’esquena, o directament renega de la seva tradició. Un país amb uns nous costums socials, una escola, una cultura i uns mitjans de comunicació que transmeten uns valors, una visió de la família, de la sexualitat i de la vida oposades radicalment a la pròpia dels nouvinguts, tant si són cristians com musulmans. Per això, crec que es pot dir que els nous “valors” que avui predominen a la societat catalana fan menys atractiu el “ser català” a molts dels nouvinguts. El català ara és oficial i s’ensenya a les escoles. I potser una majoria dels nouvinguts els saben o el sabran parlar més o menys bé. Però una cosa és saber parlar una llengua i l’altra cosa és identificar-se amb els que la parlen fins el punt d’adoptar-la com a pròpia per voler ser com ells.
Pel que fa als factors pròpiament religiosos, és obvi que el catolicisme en llengua castellana avui té més vitalitat i és més creatiu que el que s’expressa en català. Part de la jerarquia eclesiàstica a Catalunya, clarament la de Girona, ha tardat dècades a adonar-se’n que una part important de la renovació de l’església passa pels moviments laicals, i durant molt de temps no ha recolzat aquests moviments. Hi va haver excepcions, com la de Mossèn Gabriel Solà, que a la dècada dels 80 ja va intuir que calia promoure aquestes noves realitats eclesials, i es va esforçar perquè el Moviment de Schoenstatt arrelés a Girona. Quatre dècades després aquest Moviment és ben viu a Girona, i avui té la seu a la parròquia de Sant Salvador d’Horta.
Si l’actitud de Mn. Gabriel hagués estat la norma i no l’excepció, i els nous moviments laicals s’haguessin fet grans a les nostres pròpies diòcesis, potser avui els joves no s’haurien d’adherir a moviments que provenen de fora i que s’expressen majoritàriament en castellà, com és el cas de Hakuna. Montserrat Dameson resumia molt bé la situació referint-se a aquest moviment a l’article “Qui són els joves ultracatòlics”: “Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua” (…) “Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”.(…) L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica”.
Avui l’actitud de bisbes i mossens respecte als moviments és més favorable. Però si l’església a Catalunya vol que els joves preguin i celebrin en català, haurà de completar el seu aggiornamento en aquests aspectes i posar-se les piles.
Examinades algunes de les causes, queda només fer algunes consideracions sobre com es pot afrontar aquesta qüestió en el futur.
Certament és un bé de primer ordre per a la nostra cultura que “l’església que peregrina a Catalunya” continuï celebrant i expressant-se en català. Aquesta és també una riquesa de tota l’església, i en particular de “la que peregrina a la resta d’Espanya”, la qual hauria de ser sensible a aquest patrimoni i mirar de protegir-lo i promoure’l en tots els territoris de parla catalana.
La fe i la seva expressió és un aspecte molt íntim de la persona. A mi personalment em costa més resar en castellà. Entenc que als castellanoparlants els passi el mateix, i que el que resulta espontani a tothom és pregar i celebrar en la seva llengua materna. Però també és veritat que la societat que acull pot veure com un gest de agraïment, una virtut cristiana, que qui vingui a viure a Catalunya faci l’esforç de aprendre el català i celebrar la seva fe també en aquesta llengua.
Crec que estaria abocat al fracàs l’intent, que no s’ha produït, d’imposar un monolingüisme eclesial català. No només no serviria per fomentar l’ús del català entre els fidels, sinó que fàcilment provocaria que una part dels fidels llatinoamericans abandonessin l’església catòlica i passessin a les esglésies protestants, majoritàriament castellanoparlants.
A l’Església hi ha un bé de naturalesa superior que és la comunió dels fidels, el qual no pot quedar supeditat al bé de la defensa i conservació de la llengua catalana a la vida de la nostra església. En aquest sentit, i donades les circumstàncies exposades anteriorment, avui el bilingüisme a Catalunya pot ser el mitjà adequat per mantenir i créixer en la comunió a les comunitats parroquials, de vida consagrada i dels moviments.
No veig que en les actuals circumstàncies els catalanoparlants puguem aspirar a una situació millor que la d’un bilingüisme equilibrat. Cal saber diferenciar entre els nostres desitjos i la realitat desfavorable per a la llengua catalana a l’Església que nosaltres mateixos hem contribuït a crear. Si la gran majoria de catalanoparlants porten dècades no practicant la fe cristiana, i no s’han preocupat de transmetre-la al seus fills, que ni són batejats, ni fan la primera comunió, ni es confirmen, ni es casen per l’església, ni celebren l’eucaristia…, amb quina raó poden després lamentar-se que el poble de Déu a Catalunya s’expressi cada vegada més en castellà?
COMENTARI: Després de la lectura de l’article i veient com l’autor cedeix al bilinguisme, que tots sabem que acabarà essent monolinguisme, hauria sigut millor titular l’article “Una fe, una llengua”. És evident que l’esglesia a Catalunya cada cop s’està castellanitzant més. Però deixar que ens vagin trepitjant i arraconant la nostra llengua en els actes litúrgics, és més culpa dels mossèns, rectors, bisbes, … que cedeixen davant la pressió dels castellans. Aquesta postura va en conra de la Doctrina Social de l’Església. Sempre és la persona que ve de fora la que s’ha d’integrar a la llengua i cultura del lloc on arriba. Per què no a Catalunya? Cedir davant dels castellans, amb els arguments que sigui, és alinear-se amb els nacionalcatolicisme, amb el franquisme, amb tots els menystenen la llengua i cultura catalanes i que tant de mal han fet a l’Església, tant l’espanyola com la catalana.
¿Qué son los árboles? Tendremos que contestar a esta pregunta aparentemente simple interesándonos directamente por ellos, pero también por las formas de vida con las que interactúan. No siempre han sido grandes y gruesos o han tenido un tamaño monumental. Tendremos que remontarnos en el tiempo.” Los árboles también tienen una historia, que cuentan a todos aquellos capaces de atender a las pequeñas señales inscritas en su corteza, a la forma de una de sus ramas o a la amistad que guardan con sus vecinos. Laurent Tillon nos introduce en esta historia apasionante a través de Quercus, un gran roble albar de doscientos cuarenta años, en una aventura repleta de giros impredecibles, batallas silenciosas, alianzas inesperadas, saqueadores y parásitos, tormentas y traiciones.
“És evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana”
Durant la Primera Guerra Mundial Espanya va ser neutral. Una part de la població era aliadòfila i l’altra, germanòfila. Les discussions i enfrontaments eren tan aspres que molta gent portava un botó al trau de la jaqueta amb el lema “no em parli vostè de la guerra”. L’actual entre Israel i els àrabs desperta passions encara més enceses i provoca conflictes també més enverinats.
Els àrabs que es diuen palestins plantegen el conflicte com un alliberament nacional argumentant que la terra és seva per dret de conquesta des del segle VII. Pretenen aplicar la màxima llatina del prius in tempore, potior in jure (el primer que arriba té millor dret). Però això mateix poden dir els israelians, que van arribar-hi molt abans.
L’esquerra woke occidental diu que Israel està fent un genocidi a la zona. Però, per més que ho repeteixin amb esperit goebbelsià, l’acusació és falsa. Genocidis van ser els dels armenis a les mans dels turcs (un milió de morts), els hutus a Rwanda (un milió), Pol Pot a Cambodja (gairebé dos milions). Els morts en l’anomenada Palestina de cap manera arriben a aquestes xifres; ni tan sols a les dels bombardejos de Coventry o Dresden a la Segona Guerra Mundial i encara menys als produïts per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. I ningú no parla ací de genocidi.
A més a més, parlar de “genocidi” quan la població àrab de “Palestina” s’ha duplicat els últims anys és simplement ridícul. Però del que es tracta és de justificar la permanent agressió dels àrabs a Israel que no és, de moment, tampoc un genocidi, però ho seria si aquesta agressió triomfés (que no ho farà) perquè el seu fi últim confés és destruir l’Estat d’Israel i llençar els nou milions de jueus al mar. I això sí que seria un genocidi, pitjor que el que va perpetrar Hitler.
L’esquerra woke manipula l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació a extrems ridículs i sense cap decòrum professional. Un articulista parla del parlament “sionista”, de manera que demostra que no coneix el Parlament d’Israel ni sap què és el sionisme. L’esquerra woke (i part de la democràtica) donen suport a l’islam fins a l’extrem que és capaç de multar arbitràriament un càrrec públic democràticament elegit per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, cosa que diuen els mateixos islamistes.
Els esquerrans de Podem, exigeixen al president Sánchez que trenqui relacions comercials i diplomàtiques amb Israel i que se li imposi un embargament d’armes. És d’una immoralitat i fanatisme colossals. El que es pretén és que Israel no es pugui defensar davant els atacs terroristes de bandes de delinqüents amb armament sofisticat o els bombardejos dels països islamofeixistes, com l’Iran o el Iemen als que ningú no demana que es desarmin. El que es pretén és destruir Israel, perquè és evident que els musulmans continuaran atacant-lo amb totes les armes, que són moltes.
L’esquerra woke cerca excuses per no encarar la realitat: que és ella qui ha portat l’islam i el protegeix amb una política immigratòria no només errònia, sinó molt injusta per a les poblacions autòctones que han de contemplar com la invasió islàmica gradual d’Europa està destruint l’estat del benestar a favor d’una gent que no s’ho mereix.
En un pla més general, el del “xoc de les civilitzacions”, de Huntington, és evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana. De fet, ja ha començat a fer-ho als Estats escandinaus i altres centreeuropeus que estan corregint les seves errònies polítiques immigratòries. I que és un intent d’invasió és evident. El tercer intent d’invasió, després del fracàs de les dues primeres, la que va arribar fins a Poitiers a França (732) i la que va arribar fins a Viena (1529). Aquesta és la tercera. Els musulmans sempre han volgut sotmetre Europa, i imposar-li la seva llei. Per a aquest tercer intent compten amb una cinquena columna, en la forma de l’esquerra woke i la menys woke. El suport de suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero a una cultura misògina els partidaris de la qual les obligarien a cobrir-se completament, les farien callar i els apallissarien després de violar-les només es pot explicar per un antisemitisme tradicional i visceral de l’esquerra.
Según una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa, las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.
Eso es lo que ha hecho Robert Waldinger, psiquiatra y director del Estudio del Desarrollo Adulto de Harvard, una investigación iniciada en 1938 y que aún sigue activa. Este estudio ha acompañado a más de 2.000 personas, primero a hombres jóvenes —algunos estudiantes de Harvard, otros provenientes de barrios vulnerables de Boston—, y ahora también a sus hijas e hijos. El objetivo no ha sido detectar enfermedades o desgracias, sino comprender qué ingredientes ayudan a tener una vida plena y saludable.
Y la conclusión es tan simple como poderosa: las relaciones humanas cálidas y estables son el mejor predictor de felicidad y salud a largo plazo.
Este hallazgo, respaldado por décadas de datos y por otros muchos estudios similares, puede sorprendernos en un mundo obsesionado con el éxito, el rendimiento, los logros o la acumulación de bienes. Pero según Waldinger, lo que más valoran las personas cuando llegan a la vejez no son sus títulos ni sus posesiones, sino la calidad de los vínculos que han construido: haber sido un buen amigo, una madre presente, una pareja confiable, un mentor generoso.
Las relaciones como medicina invisible
Una de las ideas más potentes que transmite la charla es que las relaciones no solo alimentan nuestra alma, sino también nuestro cuerpo. Las personas que viven conectadas emocionalmente con otras —aunque sea con una o dos personas significativas— presentan menor riesgo de enfermedades como diabetes, depresión o problemas cardíacos, y se recuperan más rápido cuando enferman. Su salud mental y física se ve protegida por una red invisible: la de los lazos humanos.
¿Y cómo ocurre esto? Waldinger explica que las buenas relaciones actúan como reguladores del estrés. Cuando atravesamos un mal día, una situación difícil o un miedo, contar con alguien que escuche y nos comprenda calma literalmente nuestro sistema nervioso. Baja la respuesta de lucha o huida, se reducen los niveles de cortisol y adrenalina, y el cuerpo recupera su equilibrio. En cambio, las personas que viven aisladas mantienen un estado crónico de alerta que desgasta su bienestar y debilita el organismo.
No importa cuántas personas, sino cómo son los vínculos
Muchas veces pensamos que para ser felices necesitamos una gran red social, pero no es así. No se trata de tener decenas de amigos, sino de contar con al menos una persona en quien confiar plenamente, alguien a quien llamar si estuviéramos enfermos o asustados a medianoche. Lo esencial no es la cantidad, sino la calidad del lazo.
Además, Waldinger recuerda que las relaciones no se cuidan solas. Igual que cuidamos nuestro cuerpo con ejercicio y alimentación, también debemos ejercitar nuestra “condición social”. Esto implica poner atención, dedicar tiempo, renovar vínculos y no dar por sentadas nuestras amistades o relaciones familiares.
Pequeños gestos, como invitar a alguien a caminar, retomar una amistad antigua o hablar con el vecino del ascensor, pueden tener un efecto multiplicador. Incluso las interacciones casuales, como conversar con el barista que te sirve el café o con un desconocido en el metro, mejoran el ánimo y fortalecen el sentido de pertenencia.
Una elección cotidiana que transforma la vida
Lo más esperanzador es que nunca es demasiado tarde para construir relaciones significativas. Waldinger cuenta casos de personas que vivieron solas o insatisfechas durante años, y que en la vejez encontraron nuevas comunidades, vínculos y motivos para sonreír. La felicidad, dice, no es un destino reservado a unos pocos afortunados: es el resultado de elecciones pequeñas, conscientes y constantes.
Cada día podemos elegir enviar un mensaje, hacer una llamada, mirar con atención a alguien, iniciar una conversación sincera. Cada día podemos volver a empezar. Porque al final, lo que da sentido a nuestra existencia no es lo que logramos, sino a quién amamos y quién nos ama.
gutta cavat lapidem 