All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

Vivim en una societat polaritzada

Vivim en una societat polaritzada, però què vol dir això?
La investigadora Míriam Juan Torres n’explica les conseqüències a ‘El Cafè de l’Observatori Social’

Una societat polaritzada és aquella que pateix un moviment considerable de ciutadans cap a posicionaments polítics extremistes. Així, en una societat polaritzada, l’opinió pública es divideix en grups de pensament totalment oposats. Consegüentment, en una societat polaritzada, existeix una probabilitat d’entesa entre contraris molt escassa. Sens dubte, és una situació indesitjable, ja que deteriora la qualitat de la democràcia i provoca desafecció política entre la ciutadania. Tot plegat, pot perjudicar el progrés del país i la convivència.

Dit això, podem concloure que una societat polaritzada és aquella en què assumptes fonamentals han adoptat postures radicals que dificulten la concòrdia i els acords de progrés. En aquest sentit, escau esmentar que la polarització social pot desembocar en l’ús de la violència per imposar unes determinades idees.

Foto: Pexels

Desgraciadament, vivim en una societat cada vegada més polaritzada que no accepta termes mitjans. Aquesta polarització cada cop és més gran per culpa de, entre altres, la barreja de les emocions amb la política. Una combinació perillosa que ha provocat que molts ciutadans hagin perdut l’interès per la política. I és que vivim en una marea socioemocional constant esperonada per les dinàmiques de comunicació actuals. Malgrat que tots som responsables de la responsabilitat social, és cabdal el paper dels líders polítics i socials.

Vivim una època que no admet termes mitjans
Certament, som éssers racionals, però les nostres creences i el nostre sentit de la identitat acostumen a sobrepassar la raó. Quin significat donem a les diferències entre persones i grups? Si la nostra naturalesa és grupal, i vivim un moment històric que subratlla les diferències… Quina és la manera de no fragmentar la societat i tenir un projecte comú? Doncs bé, Míriam Juan Torres, investigadora a l’Othering & Belonging Institute d’UC Berkeley i assessora sènior a More in Common, intenta respondre aquestes i d’altres incògnites en el nou espai d’anàlisi i reflexió de Fundació “la Caixa” anomenat “El Cafè de l’Observatori Social”.

Així doncs, la investigadora Míriam Juan Torres parla sobre la polarització social que vivim i explica com funcionen els mecanismes de polarització.

El Cafè de l’Observatori Social
El Cafè de l’Observatori Social és un espai d’entrevistes amb experts que pretenen divulgar coneixement rigorós en un format de fàcil consum i accessible a públic no expert. Les entrevistes es fan de la mà del Dr. Swen Seebach, vicerector d’Ordenació Acadèmica i Qualitat a la Universitat Abat Oliba, professor de sociologia i teoria de comunicació i expert en l’estudi sociològic d’emocions, del futur i de bioemergències.

Cafe Observatori Social / Fundació la Caixa
Foto: Fundació “la Caixa”
L’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”
Aquest espai d’entrevistes forma part de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, una eina d’estudi de l’actualitat i dels reptes de la societat. L’Observatori crea i difon coneixement de base científica sobre temes socials a través de convocatòries competitives i estudis propis en col·laboració amb les diferents àrees de la Fundació ”la Caixa”. Entre altres accions, també organitza activitats de pensament i debat a CaixaForum Macaya i la resta dels centres CaixaForum.

Reflexiona amb el “Cafè de l’Observatori Social” de Fundació “la Caixa”, aprendràs molt!

https://www.elnacional.cat/ca/societat/vivim-societat-polaritzada-pero-que-vol-dir-aixo-investigadora-explica-consequencies_963102_102.html

España tiene el mayor agujero de gente joven de Europa

A la espera de que las políticas demográficas funcionen, el pronóstico para la región es que la tendencia de envejecimiento se agrave

Unos vecinos pasean por una de las calles del centro de Zamora,
una de las provincias más envejecidas de Europa

“No hay ningún tipo de industria, nuestros hijos no se pueden quedar aquí a trabajar. La gente mayor se muere y la juventud no se puede quedar porqué no hay pie de vida” vociferaba una vecina del pueblo zamorano de Otero de Bodas a una decena de micrófonos que se arremolinaban a su alrededor. Era junio de 2022 y los periodistas acudían atraídos por las llamas del incendio de Sierra Culebra, que a esas alturas ya habían devorado algunas casas del pueblo.

Los vecinos aprovecharon el foco mediático para gritar a los cuatro vientos la falta de oportunidades para la juventud. Otero de Bodas tiene 150 habitantes y ninguno es menor de 20 años. Lo que ocurre en este pueblo es extrapolable al resto de la provincia: Zamora es el territorio con menos jóvenes de Europa. Le sigue Lugo, el Alto Támega —en Portugal— y Ourense. En conjunto estas cuatro provincias colindantes conforman un agujero juvenil de más de 30.000 kilómetros cuadrados, el más grande de toda Europa: tan sólo entre el 13 y el 13,5% de la población tiene menos de 20 años, según Eurostat.

Sin jóvenes y muchos ancianos, estos territorios comparten una realidad parecida: entorno rural, un PIB per cápita que se encuentra en la mitad baja de sus respectivos países y una crisis de población. “Somos la España vaciada, quemada y olvidada de todo” esgrimía la misma vecina.

La España vaciada a favor de Madrid que funciona como aspiradora de talento juvenil. “La situación ha llegado hasta el punto que ya hay más zamoranos viviendo en Madrid que en la ciudad de Zamora”, argumenta Paco Requejo, presidente de la Diputación de Zamora. 

Hay más zamoranos viviendo en Madrid que en la ciudad de Zamora

Tanto en Madrid como en Barcelona, París, Berlín o Viena, que cuentan con un tejido empresarial que ofrece puestos de trabajo, la proporción de menores de 20 años oscila entre el 17 y el 21%. Todas ellas se sitúan alrededor de la media de la UE que es del 20%.

Frente a la despoblación y el envejecimiento cada provincia inventa su propia receta para retener a los jóvenes y atraer de vuelta a los que se marcharon. Desde la Diputación de Zamora han apostado por convertir su mayor debilidad, el envejecimiento de la población, en uno de sus mayores activos para crear puestos de trabajo. 

“Nuestra estrategia se llama Silver Economy y pretende crear nuevos puestos de trabajo promocionando las nuevas tecnologías para un mejor cuidado de nuestros mayores: atraer empresas de I+D+I para crear puestos de trabajo calificados y retener el talento joven” detalla Requejo.

A este plan se suman otras políticas como incrementar las partidas de ayuda a la natalidad, la emprendeduría o promocionar la casa de Zamora en Madrid para vender los productos de la región. Aún es temprano para evaluar el efecto de este tipo de políticas demográficas, que no empiezan a tener un retorno hasta medio y largo plazo.

Los pronósticos para estas regiones auguran que el agujero todavía se hará más amplio
Desde la diputación de Ourense, que se encuentra en una situación similar, también han apostado por facilitar ayudas a la natalidad, promover la digitalización de la provincia y facilitar el autoempleo. En Lugo insisten que a pesar de mantener una red de colaboración con los ayuntamientos para garantizar el acceso a los servicios esenciales, una gran parte de la responsabilidad recae en los presupuestos de la comunidad.

“Si la administración autonómica no garantiza la presencia de médicos, escuelas y cobertura a internet, las personas más jóvenes abandonan estas zonas”, detallan.

Además, si las políticas contra la despoblación no revierten la dinámica, estas provincias también seguirán vaciándose. Los mismos datos de Eurostat que vaticinan que la población se desplomará más de un 25% para esa fecha.

Desde los pueblos señalan las instituciones. En Otero de Bodas, los vecinos alarmados por las llamas gritaban a los políticos: “me da igual el color y la bandera, son todos iguales. Que se unan todos para cuidar esto.”. La respuesta la tendrán que dictaminarán las urnas en los comicios municipales y autonómicos. Próxima cita: mayo de 2023.

Las recetas

La lucha contra el envejecimiento

Zamora enfrenta el reto más arduo para los próximos años: evitar que los jóvenes se vayan y atraer de vuelta a los viven fuera. La diputación tiene la mayoría de sus esperanzas depositadas en el plan ‘Silver Economy’ para ser pioneros en la implementación de tecnología para el cuidado de los mayores. 

La idea es atraer empresas que puedan facilitar soluciones tecnológicas para mejorar la vida de los mayores tanto a nivel cultural, de turismo, deportivo y de asistencia en casa. Y que a su vez estos nuevos negocios que van a responder una necesidad del territorio, creen puestos de trabajo de calidad para los jóvenes que quieran quedarse o volver a formar una familia en su provincia.

https://www.lavanguardia.com/vida/20230130/8717471/espana-mayor-agujero-gente-joven-europa.html

Ja hi ha gairebé 200 espècies invasores a Catalunya

“La culpa és nostra no seva”. Catalunya té 1.678 espècies exòtiques detectades i un 12% ja estan molt esteses i es consideren invasores inerradicables.

Exemplars de coipú, una de les espècies invasores que més ha crescut a Catalunya en l’última dècada JM ROCEK

Es creu que va ser d’una granja de França, dedicada a la cria per fer abrics, que el coipú va escapar-se i va començar a proliferar i expandir-se fins a arribar, fa escassament deu anys, a Catalunya.

En un temps rècord, aquest rosegador, originari de Sud-amèrica i amic dels hàbitats humits, ha escalat com una de les espècies invasores que està causant més estralls al país.

Tot i que el fred del port de la Bonaigua va ajudar a retardar-ne l’arribada, finalment va trobar la manera de travessar Catalunya per la zona de l’Empordà i s’ha convertit en un malson per als pagesos de les comarques de Girona.

De fet, la Generalitat presentarà demà un pla per combatre la plaga d’aquesta rata herbívora que malmet els cultius i espais naturals a la zona.

Ailant (Ailanthus altissima), espècie invasora procedent de la Xina.

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

Com combatre l’avorriment i deixar de mirar el mòbil

Consells per superar la falta d’inspiració i decidir millor com invertir el temps

Un home a casa seva mirant per la finestra en una imatge de recurs. GETTY

Cada cap de setmana arriba un moment en què algun dels meus fills, que tenen entre 8 i 11 anys, s’arrossega cap a mi i em diu que s’està avorrint. Esclar que el primer que faig és enumerar tot el que podrien fer llavors. Hi ha moltes coses, els dic, com llegir un llibre, començar algun projecte artístic o tocar un instrument. Encara no he acabat que ja m’han fulminat amb la mirada, perquè se senten exactament igual que com si acabés de demanar-los que fessin 150 flexions. Però això no només els passa als nens. Durant el confinament, que de vegades va semblar que no s’acabaria mai, molts adults també van notar que s’avorrien més del que era habitual. I si volem ampliar encara més la mostra, hi ha estudis recents que afirmen que darrerament els adolescents també han sentit que s’avorrien més que mai.

L’avorriment no és bo, però pot ser una font d’informació útil. “Apareix quan fem coses que no ens semblen ni interessants, ni satisfactòries, i ens porta a pensar que realment ens agradaria estar fent una altra cosa”, explica Andreas Elpidorou, filòsof de la Universitat de Louisville que estudia les emocions. Els estudis actuals revelen que l’avorriment pot aparèixer per moltes raons i que saber-ne l’origen pot ajudar-nos a prendre millors decisions sobre com invertim el temps o, com a mínim, replantegem les nostres activitats per fer-les més gratificants.

Per entendre l’avorriment, primer cal comprendre’n la causa. Erin Westgate, científica de la Universitat de Florida, ha passat anys investigant els detonants que ens porten a l’avorriment, i ha deduït que apareix en diverses situacions. Una d’elles és sentir-nos avorrits quan ens trobem fent una acció en la qual no som capaços de centrar l’atenció perquè és massa fàcil o massa difícil. “És necessari que hi hagi un equilibri entre les exigències cognitives i els recursos perquè ens interessi”, assegura Westgate. En altres paraules: les exigències de l’activitat que estem fent han de coincidir amb el que el nostre cervell pugui aportar.

També és habitual notar avorriment quan el que estem fent ens sembla difícil i aclaparador; per exemple, quan hem de redactar un informe de feina i no sabem per on començar. De la mateixa manera “ens passa quan estem veient una pel·lícula que té una trama molt complicada i ens perdem”, explica Karen Gasper, psicòloga de la Universitat Estatal de Pennsilvània que estudia la manera com els sentiments influeixen en la vida de les persones.

Modifica la tasca

Si el que ens fa avorrir és que ens trobem davant d’una tasca massa fàcil o difícil, cal fer alguna cosa per resoldre el problema. El com dependrà de la situació i de la flexibilitat a la nostra disposició, però la millor solució quan estàs avorrit és deixar de fer el que feies per passar a una altra cosa. Però això no sempre és possible, perquè quan som a l’escola o a la feina sovint demanen que fem tasques avorrides cada dia. Un estudi clàssic va trobar que la gent que assistia a classes avorrides de manera obligatòria sentia que el temps avançava més lentament que els que havien triat escoltar-les.

Si l’activitat que estàs fent et sembla massa senzilla, sempre que tinguis l’opció, pots “provar de fer alguna una cosa nova i estimulant”, recomana Gasper. Un exemple: potser estem començant a avorrir-nos amb els nostres passejos diaris, llavors és el moment de considerar fer senderisme o escalar muntanyes. Si no hi ha altra opció i has de continuar fent la mateixa activitat, pensa en diverses maneres d’afegir-li complexitat.

Westgate recomana que si et sents avorrit perquè el que estàs fent és massa difícil, és bo dividir la tasca en parts més petites amb la finalitat que el total se senti més manejable. En el cas de l’informe, plantejar-nos l’objectiu de redactar només una part del text abans d’anar a dinar.

Observa el panorama complet

Quan una tasca no et sembla interessant perquè no creus que valgui la pena, és útil pensar en el benefici que ens portarà, és a dir, de quina manera ens ajudarà a aconseguir propòsits més importants. Per exemple, si a la nostra filla no li agraden les matemàtiques, convidem-la que pensi de quina manera les matemàtiques podrien ser profitoses per al seu futur. Els estudis revelen que aquest tipus de plantejament ajuda que els estudiants es mantinguin compromesos i els vagi millor a l’escola.

Dit tot això, si el que estem fent ens avorreix constantment, seria bo reflexionar si hi ha alguna manera d’eludir aquestes feines, tal vegada delegant-les o canviant de professió, afirma Westgate. L’avorriment freqüent també pot ser un signe de depressió, va afegir; així que si t’adones que gairebé no gaudeixes de les teves activitats (sobretot si abans t’agradaven), millor parla amb el teu metge.

Deixa de navegar

És rellevant determinar el paper que tenen els smartphones i les xarxes socials en el nostre avorriment. ¿Naveguem tant per Instagram perquè estem avorrits? ¿La gratificació instantània que obtenim al consultar-lo ens pot fer sentir més avorrits quan intentem fer activitats quotidianes? Ningú ho sap amb certesa, però alguns estudis revelen que, tot i que recorrem al telèfon per pal·liar l’avorriment, la tecnologia també pot fer que ens sentim més avorrits. Westgate afirma que el preocupa que la tecnologia provoqui que no responguem d’una manera constructiva davant l’avorriment: “El fet que, en comptes d’afrontar-la, constantment mitiguem la sensació d’avorriment amb el telèfon impedeix que desxifrem un missatge molt útil”. A més, si cada vegada que estem avorrits consultem el telèfon, estem evitant trobar alguna cosa més satisfactòria.

Elpidorou explica que pot ser útil tenir una llista mental amb les activitats que gairebé sempre ens semblen satisfactòries a les quals podem acudir quan no se’ns ocorre què volem fer, com llegir, tocar algun instrument, dibuixar, cosir o qualsevol altre passatemps. “Tria alguna cosa que sol agradar-te –alguna cosa que puguis fer i que generalment desitges fer– i compromet-te a fer-ho uns minuts. Amb sort, t’atraparà i l’avorriment passarà”, conclou Gasper.

Copyright The New York Times

COMENTARIS

@M. AngelsSEGUEIX 06/01/2023 L’avorriment es un problema de societats riques que tenim de tot.On hi ha misèria i mancances de tota mena no hi ha espai per l avorriment. 

https://www.ara.cat/estils/estils-vida/combatre-l-avorriment-deixar-mirar-mobil_1_4590400.html

Les conseqüències del opder de les xarxes socials

Una adolescent xatejant a les xarxes socials. STOCKROCKET / GETTY

Les xarxes socials són avui omnipresents en les nostres vides. Passem molt de temps pendents de Twitter, Facebook, TikTok, Instagram i WhatsApp. Marquen la nostra quotidianitat: a través seu ens relacionem amb els altres, ens informem i ens creem una personalitat digital.

A hores d’ara, sense les xarxes socials ens trobaríem mancats, ens faltaria alguna cosa. Tot i que ens preocupa el fet que la nostra intimitat i els nostres gustos estiguin exposats i monitoritzats des de fora per unes plataformes tecnològiques privades, això no evita que hi seguim enganxats i que, a la pràctica, els cedim sense gaires prevencions les nostres dades.

Això els confereix una gran capacitat de penetració i influència per condicionar comportaments, tant en el terreny del consum com en el de les ideologies. A més, esclar, d’una immensa oportunitat de negoci, que bascula entre la publicitat i el model de subscripció.

Les xifres que mouen són de milers de milions, tot i que els balanços inclouen pèrdues. El model de negoci encara no està clar, com s’ha fet evident amb tot el que està generant l’operació de compra de Twitter per part d’Elon Musk.

https://www.ara.cat/editorial/consequencies-xarxes-socials_129_4611656.html

Una droga 50 vegades més potent que l’heroïna colpeja més que mai els Estats Units

El fentanil, que només necessita dos mil·ligrams per ser letal, s’ha convertit en la principal preocupació de la DEA

Una estreta carretera antiga entre fileres de cases a l’històric barri de Baltimore del nord de Hampden. ANDREW F.KAZMIERSKI

Un opioide cinquanta vegades més potent que l’heroïna acaba amb les vides de prop de cent mil estatunidencs cada any. Mata més gent que els accidents de trànsit, els suïcidis o les armes de foc. Es tracta del fentanil, un narcòtic que tan sols necessita dos mil·ligrams per ser letal i que s’ha convertit en la principal preocupació de l’Administració per al Control de Drogues (DEA, en anglès). Està present en dues de cada tres morts per sobredosi al país, una ràtio que augmenta en ciutats com Nova York, on ja n’és la causant en vuit de cada deu.

A més, és un narcòtic altament addictiu. Diversos informes, com un del novembre passat difós pel departament de Salut Pública de Los Angeles, confirmen que la drogoaddicció impacta especialment als barris més pobres i concretament entre la població negra (són el 8% dels habitants del comtat, però representen el 17% de les morts per sobredosi). La droga també és habitual entre la població sense sostre de diverses ciutats del país, especialment a Califòrnia. A San Diego, municipi fronterer amb Mèxic, s’ha reportat una “epidèmia de fentanil”, que ha deixat almenys 203 persones sense sostre mortes per sobredosi el 2022.

L’agència antidrogues va confiscar el 2022 un total de 379 milions de dosis d’aquest opioide, “suficient per matar tots els habitants dels EUA”, segons alerta Anne Milgram, cap de la DEA, en un informe publicat al desembre. És més del doble del que es va decomissar el 2021, fet que mostra la creixent penetració al país nord-americà dels càrtels de Sinaloa i Jalisco, que segons Milgram són “els principals responsables del fentanil que està matant avui els estatunidencs”.

El president dels EUA, Joe Biden, ha viatjat aquesta setmana a Mèxic per reunir-se amb el seu president, Andrés Manuel López Obrador, amb qui busca vies de cooperació “per portar davant la justícia els narcotraficants i desmantellar les xarxes criminals”. La setmana passada, el país nord-americà va detenir el líder del càrtel de Sinaloa, Ovidio Guzmán, fill del Chapo Guzmán i considerat un dels responsables de l’entrada de fentanil als EUA.

Una epidèmia indetectable

“És molt difícil aturar-ne la importació als EUA perquè és una droga molt potent: només se’n necessita una petita quantitat, així que s’envia en embolcalls molt petits”, explica a l’ARA Joshua M. Sharfstein, vicedegà de Salut Pública a la Universitat Johns Hopkins. Els càrtels mexicans han perfeccionat la tècnica per produir fentanil i introduir-lo al país. Segons detalla la DEA, utilitzen químics provinents de la Xina, que processen en “laboratoris clandestins”. En moltes ocasions, mesclen el narcòtic amb altres opioides com l’heroïna, o l’amaguen en pastilles d’aparença legal per facilitar-ne l’entrada, sempre a través de la frontera sud.

Sovint es fa passar per analgèsics com el Percocet, ansiolítics com el Xanax, o medicaments contra el dèficit d’atenció com l’Adderall. Aquí recau gran part del seu perill, atès que són pastilles habituals entre els joves, que en moltes ocasions n’acaben abusant i desenvolupen addiccions. És la forma en què comença aquesta epidèmia indetectable. Entre l’1 de gener i el 22 de desembre de l’any passat, la DEA va confiscar un total de 50,6 milions de pastilles que contenien fentanil. D’aquestes, sis de cada deu píndoles contenien una dosi “potencialment letal” de fentanil.

A més, cada vegada són més comuns els casos de consum accidental. “Com que el fentanil és tan barat i àmpliament disponible, s’acostuma a mesclar amb altres drogues, i sovint qui en consumeix no és conscient que n’està prenent”, alerta Sharfstein. Així va passar en un recent cas a Denver, Colorado, en què cinc persones van morir després d’haver esnifat cocaïna mesclada amb l’opioide. No és pas per casualitat que la DEA ha detectat un increment en la circulació de drogues mesclades amb fentanil pels carrers nord-americans. Surt a compte als narcotraficants perquè és molt més barat que l’heroïna, la cocaïna o la metamfetamina, i en multiplica els efectes.

El màrqueting de les drogues de colors

Les bandes de narcotraficants, amb origen als càrtels de Sinaloa i Jalisco, però amb ramificacions de costa a costa dels EUA, estan expandint el seu producte per mitjà de renovades tècniques de màrqueting. La DEA ha informat de l’auge d’una variant batejada com a “fentanil d’arc de Sant Martí”. És la mateixa droga, però presentada en formes i colors “més inofensius”. Segons l’agència antidrogues, els càrtels utilitzen l'”aparença de caramel” per a vendre “a nens i joves fentanil altament addictiu i potencialment mortal”.

Les drogues són el principal assassí d’estatunidencs entre els 18 i els 45 anys, segons les dades del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties, que calcula que el 2021 van morir 107.000 persones per sobredosi, i en el 66% de les morts hi va estar involucrat el fentanil.

L’opioide no només és la principal preocupació de la DEA, sinó que també és una arma política capitalitzada pel partit republicà. Durant la campanya electoral per a les eleccions de mig mandat van convertir-lo en un problema de “fronteres obertes”. Però les dades del Departament de Seguretat Nacional confirmen que no són els migrants els encarregats d’introduir la droga al país, sinó els narcotraficants, a través dels punts legals d’entrada.

https://www.ara.cat/internacional/estats-units/droga-50-vegades-mes-potent-l-heroina-colpeja-mes-mai-estats-units_1_4586321.html

Falten paletes: treballar a la construcció no atrau els joves

El cap de suro d’en Felip Gonzàlez, va dir que Espanyap seria un país de paletes i de cambrers.

Doncs, apart del nyap de la Reforma Educativa, que ha convertit els instituts en aparcaments de nens i guarderies d’adolescents, ni aquest senyor ni els seus succesors tampoc han sabut dissenyar ni fer que el país tingui una Formació Professional de qualitat.

El Gremi de Constructors d’Obres alerta del problema greu que afronta i vol incentivar els joves a treballar en el sector.

Les empreses constructores alerten que els falten paletes d’ofici

Cada cop costa més trobar mà d’obra qualificada al sector de la construcció. Les noves generacions no volen treballar de paleta i la mitjana d’edat dels professionals que s’hi dediquen ja supera els 50 anys.

Les empreses constructores afirmen que el sector afronta un problema greu i alerten que els falten més de mig milió de treballadors. I des del Gremi de Constructors del Baix Camp asseguren que, quan hi ha pics de feina, els falta gent d’ofici.

El Florin, un jove de 20 anys que ha optat fer de paleta perquè el seu pare li ha ensenyat la professió, és una excepció.

Precisament, el Gremi de Constructors d’Obres ha llançat una campanya de comunicació per impulsar la construcció entre joves i per això aquest dimecres i dijous estan presents al Saló de l’Ocupació que se celebra al recinte de Montjuïc, a Barcelona.

https://www.ccma.cat/324/falten-paletes-treballar-a-la-construccio-no-atrau-els-joves/noticia/3195065/

Suècia troba el dipòsit de terres rares més gran d’Europa, clau per a l’autonomia energètica

Redacció / Agències 12/01/2023 

Les terres rares són metalls indispensables per fabricar bateries de cotxes elèctrics i híbrids, telèfons mòbils o turbines d’aerogeneradors

La seu de la companyia minera sueca LKAB a Kiruna (EFE / Jonas Ekstromer)

Suècia ha trobat el jaciment de terres rares més important d’Europa al nord del país. La companyia minera estatal LKAB ha anunciat la troballa de més d’un milió de tones d’òxid d’aquests metalls a Kiruna, una ciutat minera a l’extrem nord del país escandinau.

Tot i que el descobriment representa menys de l’1% de les reserves mundials de terres rares, concentrades a la Xina i els Estats Units, aquest petit percentatge és una notícia molt esperançadora per a la Unió Europea.

El descobriment suposa un primer pas cap a un augment de l’autonomia energètica de la UE i, segons l’executiu suec, pot tenir un paper clau en la transició verda al continent. Amb el dipòsit descobert a Kiruna, la Unió redueix la dependència de la Xina, que n’és el principal subministrador mundial.

LKAB creu que un milió de tones del dipòsit són òxids, entre els quals hi ha praseodimi o neodimi, que serveixen per produir imants permanents que després s’incorporen als vehicles elèctrics.

La troballa ha arribat en un moment en què Suècia acaba d’estrenar la presidència rotatòria de la Unió. Aquest dijous ha presumit del descobriment davant d’una delegació de la Comissió Europea, encapçalada per la presidenta, Ursula von der Leyen.

La importància de les terres rares

Les terres rares són disset elements que es troben a l’escorça terrestre, entre els quals hi ha l’itri, l’escandi, el neodimi i el samari. S’anomenen terres rares perquè són difícils de trobar i perquè la seva extracció és complicada.

El seu camp d’aplicació és molt ampli: són indispensables per fabricar les bateries de cotxes elèctrics i híbrids, els telèfons mòbils o les turbines d’aerogeneradors, però també additius, màquines de raigs X portàtils o làsers, i fins i tot identificar falsificacions de bitllets d’euro.

Es tracta de metalls que poden ajudar a la transició energètica, però paradoxalment l’extracció comporta un gran impacte ambiental. Actualment la Unió Europea depèn de les importacions d’aquests elements, que es troben principalment a la Xina.

Al setembre, en el discurs sobre l’estat de la Unió, la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, va assenyalar l’accés a aquestes matèries primeres com un element “decisiu per a l’èxit de la nostra transformació cap a una economia sostenible i digital”:

“El liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas. Només la nostra demanda de terres rares es multiplicarà per cinc d’aquí al 2030. (…)

L’únic problema és que actualment un únic país controla gairebé tot el mercat. Hem d’evitar caure altra vegada en una situació de dependència, com en el cas del petroli i el gas. (…)

Tanmateix, assegurar els subministraments només és el primer pas. El processament d’aquests metalls és igual d’essencial. Actualment la Xina controla la indústria transformadora mundial. Gairebé el 90% de les terres rares i el 60% del liti es processen a la Xina”.

En aquest sentit, la ministra d’Energia sueca, Ebba Busch, ha afirmat que el dipòsit trobat aquest dijous ajudarà a l’autosuficiència de la Unió.

L’extracció no serà immediata

El procés per extreure aquests materials és a llarg termini. Primer cal sol·licitar una autorització per tenir una concessió d’explotació, després de la qual es podrà investigar en profunditat les condicions.

El conseller delegat de LKAB, Jan Moström, pronostica que caldrà esperar “un o dos anys” per saber quan es podran començar a explotar les reserves. Amb el ritme actual, aquest procés requeriria “deu o quinze anys”, però confia que es pugui accelerar.

La companyia minera ha començat a preparar les galeries per accedir al dipòsit, situat a uns 700 metres de la mina de ferro de Kiruna, per poder-ho investigar amb detall.

Segons els càlculs de LKAB, amb aquest dipòsit n’hi haurà prou per satisfer gran part de la demanda d’imants permanents de la Unió.

https://www.ccma.cat/324/suecia-troba-el-diposit-de-terres-rares-mes-gran-deuropa-clau-per-a-lautonomia-energetica/noticia/3206242/

Por qué los hombres se suicidan más que las mujeres y qué tiene que ver con el machismo

En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, aunque los expertos alertan de que ellas lo intentan más; son muchos los factores que entran en juego, pero los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras

Cuando el psicólogo Iñaki Lajud lanzó la pregunta en el grupo de hombres que dinamizaba, prácticamente todos levantaron la mano: “¿Quién ha pensado alguna vez en quitarse de en medio?”. El resultado sorprendió a los hombres, pero no al psicólogo. “Suele repetirse en los grupos en los que reflexionamos sobre cómo ha influido el machismo en nuestra forma de vida”, explica el profesional de la asociación Masculinidades Beta.

Los datos avalan esa mayoría de manos levantadas. En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, una tendencia generalizada en los países ricos, y que confirman los últimos datos del Instituto Nacional de Estadística (INE). Varios estudios muestran, no obstante, que las mujeres registran más intentos de suicido. Aunque en un fenómeno como este son muchos los factores que entran en juego, los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras.

Los suicidios son tres veces más frecuentes entre los hombres

Evolución de la tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España por géneros

En 2021, 4.003 personas murieron por suicidio: 2.982 hombres y 1.021 mujeres. Los datos indican que hay 12,8 suicidios por cada 100.000 hombres y 4,2 por cada 100.000 mujeres. Desde 2019, los suicidios han aumentado, tanto en hombres como en mujeres, aunque la proporción y la diferencia entre sexos sigue siendo parecida. Aunque la extrema derecha ha utilizado estos datos como arma arrojadiza contra el feminismo, lo cierto es que el análisis de expertos concluye justo lo contrario: son precisamente los mandatos patriarcales los que influyen negativamente en la salud de los hombres (y también de las mujeres) y los que se suman como factor de riesgo del suicidio masculino.

La psicóloga experta en trastorno mental grave y especialista en suicidio Paula G. Valverde Fonseca subraya que el del suicidio es un fenómeno multifactorial en el que influyen muchas variables, desde factores genéticos a sociales y económicos: la existencia de traumas, discriminaciones, antecedentes familiares, trastornos mentales, dolor crónico, consumo de sustancias, situación financiera, abusos, existencia o no de red de apoyo…

Los datos e investigaciones, agrega la experta, apuntan en una doble dirección: “Los hombres fallecen más por suicidio, pero las mujeres lo intentan mucho más. Así que los hombres cometen intentos letales con más frecuencia que las mujeres”. Ese hecho, que las mujeres registran más intentos de suicidio, lo constatan diferentes estudios internacionales.

¿Cómo es posible, entonces, que los hombres mueran más por suicidio? Una explicación tiene que ver con los métodos: los hombres eligen formas más letales. “Son más eficaces a la hora de tomar la decisión. Existe una cuestión de género tanto en la eficacia como en los métodos elegidos: son métodos más letales, además, el haber meditado el plan hace más difícil el rescate. A veces, o el método falla o la persona es rescatada a tiempo y digamos que los hombres tienen eso más en cuenta, que no falle el método y que no les rescaten a tiempo”, apunta Valverde Fonseca. La autora del libro Prevenir el suicidio: una guía para ayudarte a ayudar (Almuzara) prefiere no especificar las diferentes metodologías utilizadas pero asegura que las formas elegidas por los hombres suelen implicar niveles más elevados de violencia.

El antropólogo mexicano Benno de Keijzer, especialista en salud y género, insiste en que las mujeres utilizan medios “no necesariamente letales”. Si bien cualquier suicidio puede ser considerado como una llamada de socorro, De Keijzer cree que esta diferencia puede indicar que en muchas mujeres el intento es más “una petición desesperada de ayuda”, mientras que los hombres “ni siquiera piden ayuda” y ejecutan con más violencia una decisión aun más meditada.

Las tasas de suicidio son más elevadas en los países bálticos

Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes, entre hombres y mujeres, en cada país. Datos de 2017. No hay datos para los países en gris

La tormenta perfecta
El psicólogo de Masculinidades Beta Iñaki Lajud considera que, en el caso de los hombres, hay una mezcla de factores, algunos muy relacionados con la masculinidad tradicional, que terminan formando una “tormenta perfecta”. “Muchos hombres tienen intenciones suicidas en algún momento de sus vidas, durante periodos malos, pero luego no siempre llevan a cabo ese pensamiento, ni siquiera hay un intento. Pero ahí subyace una muy mala gestión emocional. Los hombres identificamos muy mal las emociones, no las detectamos, no las sabemos manejar… eso hace que haya estados que no identifiquemos como un problema”, asegura.

“Además –prosigue Lajud– tenemos la idea de que podemos solos. Para los hombres, pedir ayuda es un símbolo de debilidad, mostrar cómo nos sentimos es ponernos en un lugar de vulnerabilidad. Y para la masculinidad tradicional, la vulnerabilidad es debilidad”, apunta.

Según el estudio del Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud de la FAD ‘La caja de la masculinidad’, “el tipo de posicionamiento frente a la masculinidad tiene un claro impacto sobre la salud mental”. El informe recoge que el 51,2% de las mujeres de entre 15 y 29 años afirma haber experimentado ideas suicidas alguna vez o con frecuencia, frente al 34,3% de los hombres de la misma edad.

También son más mujeres que hombres las que afirman haber sufrido algún tipo de problema psicológico o psiquiátrico en el último año. Sin embargo, el estudio muestra cómo, entre los hombres, el malestar psicológico y las ideas suicidas se incrementan en aquellos que se sitúan dentro de “la caja de la masculinidad”, esto es, dentro de los valores tradicionales que se le asocian. El porcentaje es mucho menor en aquellos que se sitúan más lejos de ese estereotipo.

Paula G. Valverde Fonseca constata que “la cuestión cultural” marca importantes diferencias: “Las mujeres estamos más acostumbradas a apoyarnos y comunicarnos para buscar soluciones mientras que parece que los hombres tienen que ser autosuficientes, desatendiendo incluso el sufrimiento psicológico. Para nosotras es más habitual buscar una solución en comunidad, en nuestra red de apoyo, o buscarla fuera, en psicología, psiquiatría, terapia ocupacional… Esta búsqueda de apoyo no se da tanto en los hombres, en buena parte por miedo a lo que van a pensar los demás”. Curiosamente, apunta la experta, las mujeres llegan en menor medida a los recursos de salud mental, como centros de día o de rehabilitación. Es decir, las mujeres buscan más ayuda, formal o informal, pero son derivadas en menor medida a determinados dispositivos.

“Por un lado, en los hombres influye la presión de que tienes que volver a ser productivo, recuperarte, seguir. Y, sin embargo, parece que las mujeres, socializadas para ser cuidadoras, no necesitan esa ayuda mientras sigan ‘sirviendo’ para cuidar a sus familias y mantener el hogar. Todo eso es un factor para la cronificación del sufrimiento de las mujeres, porque no están viendo sus necesidades atendidas, y un factor de riesgo para los hombres porque la urgencia para que vuelvan a ser productivos puede llegar a desatender la situación de vulnerabilidad en la que están”, explica la psicóloga. Esos estereotipos, apunta, influyen en quienes experimentan una situación de sufrimiento pero también en los profesionales que deciden a quién derivar a un recurso.

Los hombres se suicidan más en todo el mundo

Tasas de mortalidad por suicidio, por cada 100.000 habitantes, ajustados por grupos de edad. Se agrupan los países según su renta. Datos de 2017 o el último año anterior disponible

Más allá de quién llega a esos centros, la psicóloga pone en cuarentena el enfoque que muchas veces tienen los tratamientos y las intervenciones con personas que sufren. “A menudo se trabaja desde la funcionalidad, desde la recuperación de las funciones que te van a hacer útil para la sociedad, desde la vuelta al trabajo, pero no tanto desde la atención a las necesidades emocionales. La urgencia puede evitar que se trabajen herramientas de comprensión y comunicación, de acercamiento y proceso de las emociones, algo que seguramente muchos hombres necesiten. Es atender a la punta del iceberg”. Y atender solo la punta del iceberg puede empeorar o cronificar determinados estados mentales.

Amigos, pero no para hablar de sí mismos
La brecha de género en el suicidio se agranda con la edad. A partir de los 70 años, el impacto crece muy significativamente entre los hombres, y no así entre las mujeres. Entre los 80 y los 89 años, la tasa de suicidios es del 34,3 por cada 100.000 en los hombres y del 7,1 en las mujeres. Este aumento tan significativo de la diferencia podría estar relacionado con la red social con la que cada persona cuenta.

Las diferencias por género en los suicidios se acentúan con la edad

Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España, por géneros y grupos de edad, en 2020:

El antropólogo Benno de Keijzer habla de “la caída del sistema” que tiene lugar para muchos hombres en la tercera edad. “El hombre jubilado se queda sin su lugar-identidad, muy centrada en lo laboral, y se queda sin proyecto porque no lo ha construido o preparado. Muchos regresan a casa a tiempo completo sin involucrarse en lo doméstico o en la crianza, como sí lo hacen las mujeres, jubiladas o no. También las mujeres logran construir más vínculos emocionales significativos y diversos que los hombres”, explica a elDiario.es. Los datos de suicidio , dice, muestran el impacto que llegan a tener “los mandatos de la masculinidad tradicional” para muchos hombres: “Ese tener que ser los fuertes, no poder pedir ayuda, no reconocer la vulnerabilidad, tener un concepto equivocado de autosuficiencia”.

El factor social es también una de las claves que menciona el psicólogo Iñaki Lajud: “Un gran mandato de la masculinidad es no hablar de nuestras emociones, es ser frío, la independencia. Eso nos da estatus”. Un hombre puede tener muchas amistades, pero ¿qué tipo de amistades? Contar con una red robusta tiene más que ver con la calidad que con la cantidad de relaciones.

“Puedes quedar para ver el fútbol o jugar al pádel y te vas luego a casa y no has hablado de ti o no sabes bien cómo está tu colega. Nosotros nos vinculamos más a través de las acciones y las mujeres a través de las palabras y de crear intimidad. Una mujer queda con sus amigas y hablan o incluso quedan para hablar, nosotros siempre tenemos una actividad por medio y en los silencios los temas que se suelen tratar son la política, los deportes, la tecnología, la música… pero no hablamos de nosotros mismos, de nuestros miedos, preocupación sentimientos”, afirma el psicólogo. Las conversaciones masculinas giran en torno al afuera y el interior se vuelve así un terreno menos explorado y, desde luego, mucho más difícil de compartir con los otros.

Cuando existe un sufrimiento o alguna patología, “el mandato de no pedir ayuda hace que vayamos cayendo en una espiral cada vez más compleja y sin salida, que incluye no buscar atención psicológica”, añade Benno de Keijzer. Iñaki Lajud subraya la importancia de la red social, “de tener a diferentes personas de diferentes ámbitos y momentos de la vida que nos puedan proporcionar cariño, escucha, alternativas.”. “Con compartir el dolor y pedir ayuda y dejar que nos ayuden se solucionarían muchas cosas”, agrega el psicólogo, que habla de la importancia de contar con una red que permita contrastar los malos pensamientos que pueden llegar a tenerse.

Paula G. Valverde Fonseca habla de otra de las diferencias de género que existen y que tiene que ver con las metodologías del suicidio: “Las mujeres pueden ser hasta cuidadosas, piensan en quién las va a descubrir, que no quieren molestar a nadie.. hasta en ese momento están cuidando. Los hombres sienten que tienen que hacerlo y lo hacen sin importar tanto esas circunstancias y eso tiene mucho que ver con la socialización de género”.

En cualquier caso, la experta recuerda que apenas se registran como suicidios una pequeña parte de los que en realidad lo son. Algunos accidentes o abandono de tratamientos también podrían responder a esa lógica, pero no se reconocen como tales en la estadística. Y eso, aventura, podría cambiar algunas de las cifras que conocemos.

https://www.eldiario.es/sociedad/hombres-suicidan-mujeres-ver-machismo_129_9806017.html

Eliminar els subsidis que danyen la natura, un repte difícil per a la COP15

A la cimera de la biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir el medi i frenar la crisi climàtica

Una vista aèria mostra un arbre mort en un bosc de l’Amazònia
(REUTERS/Amanda Perobelli)

Cada any es financen activitats que són perjudicials per a la natura amb subvencions que arriben a 1,8 bilions de dòlars amb diners públics a tot el món, xifra que suposa el 2% del PIB mundial.

Dels 1,8 bilions de dòlars gastats cada any, la majoria financen l’extracció de combustibles fòssils; en concret, se’ls dona quatre cops més diners que els destinats a combatre la crisi climàtica, però també es paga per sistemes agrícoles destructius de la biodiversitat, la desforestació, la pesca insostenible que contribueix a l’esgotament de les espècies, la construcció o el transport.

El 90% dels ajuts a l’agricultura fan empitjorar l’escalfament global i augmenten les desigualtats excloent els petits agricultors, que sí que fan agricultura sostenible.

També es donen subsidis per a la desforestació de l’Amazones, per exemple, per produir farratge per a animals de granja.

Resistència a eliminar aquestes subvencions

A la COP15 de biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir la natura i frenar la crisi climàtica.

En declaracions a TV3, la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, apunta que hi ha molta resistència a canviar el sistema econòmic.

“Aquests subsidis existeixen perquè ens hem muntat una estructura econòmica els darrers 100 anys que ho permet i per això hi ha moltes resistències a eliminar-los, perquè ens fiquem al cor del nostre sistema econòmic.”


L’any 2010 es van fixar els objectius per a la biodiversitat per al 2020, els coneguts com a objectius d’Aichi, i ja es va incloure aquesta qüestió. Lucía Ruiz, coordinadora de biodiversitat de WWF, explica que es persegueix des de fa anys, però que no s’acaba d’aconseguir.

“Els objectius d’Aichi es van comprometre a atendre i eliminar per complet per al 2020 els subsidis nocius per a la biodiversitat. I aquests objectius no s’han aconseguit.”

El document final estableix el propòsit d’eliminar gradualment les subvencions nocives per a la biodiversitat fins a arribar, el 2030, a una reducció de 500.000 milions de dòlars a l’any.

https://www.ccma.cat/324/eliminar-els-subsidis-que-danyen-la-natura-un-repte-dificil-per-a-la-cop15/noticia/3202574/