"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Els particulars són propietaris del 92% de l’habitatge de tot l’estat, mentre que les empreses només del 8%
El Banc d’Espanya assegura que cal construir 600.000 habitatges fins a 2025 per a suplir el dèficit d’immobles. A aquest més de mig milió d’habitatges nous cal sumar-li els quasi 4 milions d’habitatges buits o desocupats que hi ha a l’estat segons les dades recollides en el seu ‘Informe anual de 2023’. Aquest dèficit d’habitatge s’explicaria, entre un altre motius, per la falta de sòl per a construir i es concentraria en cinc províncies del país: Madrid, Barcelona, València, Màlaga i Alacant. Altres motius que expliquen aquesta falta d’habitatges segons el Supervisor espanyol són l’increment dels costos, l’escassetat de mà d’obra qualificada, el progressiu envelliment dels treballadors i el dèficit de formació professional a més d’una manca d’inversions destinades a l’adquisició i la promoció de nou sòl urbà.
D’igual manera, el Banc d’Espanya assenyala que la caiguda de l’habitatge disponible es deu a l’auge del lloguer vacacional dels últims anys, que suposa ja prop del 10% del mercat i té una ràtio estimada en l’1,8% del total d’habitatges principals del mercat residencial, amb uns 340.000 habitatges. Pel que fa als habitatges buits o desocupades, una gran part es troben en zones amb un menor dinamisme geogràfic, mentre que una proporció important es troben en mal estat i unes 450.000 formen part de l’estoc d’habitatge nou sense vendre.
Segons dades de l’informe, els particulars suposen un 92% dels propietaris d’habitatges en el mercat del lloguer, enfront del 8% de les persones jurídiques. A més, els habitatges arrendats per particulars propietaris de més de 10 immobles suposen un màxim estimat del 7% en el conjunt del parc de lloguer. En el costat contrari, el pes del lloguer social és molt reduït a Espanya, amb una xifra estimada d’aquesta mena d’habitatge de 300.000 unitats, un 1,5% dels habitatges principals.
Cal augmentar el parc públic d’habitatge Per a intentar solucionar aquesta baixa ràtio d’habitatge públic, el Banc d’Espanya fa una sèrie de recomanacions per a augmentar-lo. Per exemple, el supervisor reclama incrementar en més d’un 150% la producció anual mitjana d’habitatges durant els pròxims 10 anys per a aconseguir entorn d’1,5 milions de nous habitatges per a lloguer social. D’igual manera també proposa fomentar la col·laboració publicoprivada per a la promoció del lloguer, a través d’aprofundir en les mesures ja aprovades de suport al sector privat, com la cessió de sòl públic, la concessió d’avals per a la promoció d’habitatge o ajudes financeres per al desenvolupament d’habitatges de lloguer assequible.
En l’àmbit fiscal, el Banc d’Espanya suggereix revisar la tributació de l’habitatge per a incrementar la tributació sobre la propietat recurrent d’immobles, com, per exemple, l’Impost sobre Béns immobles (IBI), alhora que es redueixi la resta d’impostos sobre l’adquisició o la producció d’habitatges per a evitar un excés de tributació sobre aquest actiu. No obstant això, assenyala que les propostes que suposin una reducció dels impostos vinculats a la producció i adquisició d’habitatges haurien de plantejar-se quan es redueixin els desajustaments entre oferta i demanda en el mercat residencial perquè, en cas contrari, una part significativa de la reducció d’impostos es traslladaria en forma d’un augment del preu final de l’habitatge, transferint els recursos públics als promotors i als propietaris d’habitatge en venda.
Diversos experts apunten les mancances de l’orientació durant la secundària per escollir els estudis postobligatoris
El pas de l’educació secundària obligatòria (ESO) cap als estudis postobligatoris, tant sigui a batxillerat com a qualsevol grau mitjà de Formació Professional (FP), és un dels moments crucials de l’itinerari educatiu dels alumnes de Catalunya, ja que és la primera vegada en la seva vida estudiantil en què cal fer front al repte d’escollir com volen encaminar el seu futur. És un moment, doncs, on l’abandonament escolar prematur es dispara. De fet, segons dades del Departament d’Educació, en mans de la consellera en funcions Anna Simó, l’any 2020 el 12,5% dels estudiants matriculats a 4t d’ESO que els pertocava fer el salt educatiu no va transitar cap a la postobligatòria. Traduït en xifres, 9.905 joves ni tan sols van arribar a matricular-se a batxillerat o a cicles formatius. Diversos experts consultats per El Món asseguren que la tria dels estudis posterior a la secundària obligatòria dels estudiants està directament condicionada per “molts factors” i, sovint, relacionada amb l’experiència viscuda durant l’ESO. Un dels punts que més influeix en aquesta elecció, segons apunten, són els “estereotips” que es creen en les agrupacions per nivell, és a dir, els petits grups que es formen en alguns centres de secundària on es diversifica el currículum educatiu per adaptar-lo als ritmes i necessitats dels alumnes i, teòricament, facilitar l’aprenentatge.
Els experts consideren que el principal problema és que els grups s’adapten “a la baixa” en termes de contingut, ja que, en lloc d’”individualitzar” l’atenció de l’alumnat, es tendeix a la “simplificació i empobriment” del currículum: “Els agrupaments per nivells acaben perjudicant els alumnes que tenen més dificultats”, assevera Judith Jacovkis, professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona (UB) i membre dels grups de recerca Esbrina i GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials). Per a l’experta, aquesta segregació per nivells –fonamentats en els resultats de l’alumnat–, tot i que està feta amb bones intencions, condiciona directament les “expectatives” de futur dels estudiants: “Si sempre t’han dit que et van malament les matemàtiques, ja no voldràs seguir-ho intentant”, apunta. Una idea molt similar a la que expressa la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aina Tarabini, que considera que la tria dels estudis postobligatoris manté una relació “circular” entre “l’experiència personal” de l’alumne, tant amb els resultats com amb els mètodes d’aprenentatge, i les seves “condicions socioeconòmiques”.
Tarabini assegura que en els grups de baix nivell s’aposta molt per un treball més pràctic i amb un temari simplificat, cosa que s’acaba convertint en una etiqueta per als alumnes perquè “el coneixement teòric té més prestigi”: “Malgrat estar pensada per adaptar els aprenentatges a la diversitat, els alumnes perceben l’agrupació per nivells com un poderós mecanisme per diferenciar entre formes de coneixement teòric i pràctic, que després obrirà diferents oportunitats de transició a l’educació postobligatòria”, apunta l’experta. Creu que aquesta mena d’agrupació acaba “segregant” indirectament els alumnes: “Els grups de nivells funcionen de la mateixa manera que la segregació escolar [concepte que fa referència a la desigual distribució de l’alumnat vulnerable i el no vulnerable en els diferents centres d’una xarxa educativa], però en una escala més petita. És una forma de segregació”, etziba.
La consellera d’Educació, Anna Simó, i el conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, durant la inauguració del Saló de l’Ensenyament / EP
Encasellar els alumnes en itineraris
En aquest sentit, el professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Perales, coincidint amb les altres dues expertes, creu que aquesta mena de segregació per nivells encasella els estudiants en un perfil de batxillerat. És a dir, que els que no els agraden les matemàtiques opten directament per escollir l’itinerari humanístic: “És un peix que es mossega la cua”, adverteix. Per a Tarabini, a banda de dirigir els alumnes cap a uns itineraris en concret en funció de les seves notes, aquest model també condiciona quins alumnes aspiren a arribar al batxillerat: “He sentit moltes vegades estudiants que, com que sempre han estat classificats en grups baixos [de nivell], no es plantegen poder fer un batxillerat o cicle formatiu i acaben renunciant“, argumenta la professora de la UAB, que creu que “l’estereotip” que es genera sobre els alumnes marca la seva “identitat” estudiantil.
Per a Judith Jacovkis, aquests estereotips no només condicionen l’abandonament escolar prematur, sinó que també influeixen en com encaren l’ensenyament els joves que decideixen continuar estudiant. Segons aquesta experta, els alumnes que sempre han estat encasellats en els grups de nivell més baixos tendeixen a desestimar arribar a batxillerat i opten per fer un cicle mitjà perquè tenen la sensació que “és més senzill”. Una creença que, tal com assegura, és totalment errònia: “Aquesta manera de pensar condicionada per l’entorn dels alumnes repercuteix en les formacions professionals, ja que els mateixos professors han de fer més esforços per canviar-los la perspectiva”, assevera.
Aina Tarabini anomena aquest condicionament “efecte company”. És a dir, que les relacions socials que creen els alumnes a l’escola modelen la identitat dels joves i interfereixen directament en la concepció que es creen dels diferents tipus d’estudis. De fet, l’experta considera que les tries d’estudis postobligatoris reflecteixen “la posició social” dels alumnes: “Normalment, les persones que escullen un itinerari artístic és perquè tenen una família connectada amb el món de l’art. Altres ho descarten perquè el desconeixen, però potser sí que els interessa. Fins que no ho proves, mai saps si és realment el que t’agrada”, argumenta. Aquesta situació, doncs, ajuda a encasellar els alumnes en certs itineraris i perpetuar l’estereotipació dels estudis.
Una aula de l’ESO en una imatge d’arxiu durant la pandèmia de la Covid (ACN)
La manca d’informació i orientació dificulta la tria dels estudiants Tots tres experts també apunten que moltes vegades “el batxillerat és la tria per defecte” dels alumnes perquè desconeixen altres alternatives d’educació postobligatòria. “Un dels grans problemes que té el sistema educatiu és que s’orienta els alumnes al final de la seva etapa a secundària”, apunta Jordi Perales, que considera “fonamental” començar a informar els estudiants sobre les opcions que poden escollir des de mitja ESO: “Moltes vegades els alumnes se’n van directament al batxillerat perquè no saben què més fer. No hauria de ser un estudi refugi”, argumenta.
En aquest sentit, tant Tarabini com Jacovkis alerten que la informació que es dona als alumnes sobre les opcions de futur estudiantil que tenen són “esbiaixades” i “tardanes” per tal d’encaminar-los cap al batxillerat. El principal motiu pel qual molts estudiants es decanten pel batxillerat sense posar sobre la taula l’opció de fer una formació professional és, segons asseguren, que “el coneixement teòric està més prestigiat que el pràctic”, cosa que empeny alguns alumnes cap a descartar estudis d’aquesta mena. Per tal de resoldre aquesta situació i “equilibrar” l’educació postobligatòria, consideren que cal “incrementar el nombre d’alumnes en places públiques de grau mitjà”, que tots els centres de secundària obligatòria, batxillerats i formacions professionals disposin d’un “pla d’orientació” que ofereixi tota la informació necessària sobre “les competències i eines” perquè els alumnes puguin prendre les decisions “més encertades”, i que els serveis municipals d’orientació es coordinin amb els centres educatius. “Cal desplegar més recursos per garantir que els joves prenguin les decisions que més els convinguin”, assegura la professora de la UAB.
Jordi Perales també creu que cal “millorar” el seguiment que fan els tutors dels estudiants, ja que d’aquesta manera es pot aconsellar adequadament a l’alumnat: “Els tutors canvien cada any [en bona part dels centres, però no en tots] d’alumnes, cosa que dificulta que s’estableixi una relació profunda amb els estudiants”, argumenta. Per tal de revertir aquesta problemàtica, l’expert considera que seria més positiu canviar les tutories “cada dos anys”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que cal pal·liar les mancances en l’orientació educativa per garantir que els alumnes disposin de totes les eines al seu abast per fer la tria més convenient pel seu futur en funció dels seus interessos, i que cal actuar sobre les “expectatives” que els docents dipositen en els estudiants per trencar amb els estereotips que condicionen les tries d’estudis postobligatoris de l’alumnat.
Fundada en 2017 por Matthieu Guesné, Lhyfe es un grupo europeo dedicado a la transición energética, productor y proveedor de hidrógeno verde y renovable.
Sus centros de producción tienen como objetivo proporcionar acceso a hidrógeno verde y renovable en cantidades industriales y entrar en un modelo energético virtuoso que permita la descarbonización de secciones enteras de la industria y la movilidad.
La primera planta industrial de producción de hidrógeno verde del mundo
En 2021, Lhyfe inauguró la primera planta industrial de producción de hidrógeno verde del mundo conectada directamente a un parque eólico.
En 2022, Lhyfe inauguró la primera plataforma piloto del mundo para la producción de hidrógeno verde en el mar. Lhyfe está desplegando numerosas instalaciones en tierra y mar en toda Europa y se está consolidando como un actor clave.
Un equipo comprometido
Siendo pionero del hidrógeno, Lhyfe está presente en 11 países europeos y emplea hoy a más de 150 personas plenamente comprometidas con la construcción de un nuevo modelo energético.
Dos professors de secundària presenten 50 propostes per a l’educació a Catalunya: el manifest amassa ja mil firmes
Mil firmes, i en constant augment. El clam de dos docents catalans publicat a la plataforma change.org està en ple procés de viralització aquests dies, i no deixa de créixer en suports. Sota el nom ‘Manifest per a la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya‘, la proclama pretén precisament això: donar una resposta urgent per revertir la preocupant situació que travessa l’educació al país. “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps”, diu el clam, redactat pels professors d’institut Lídia Ribas i Florenci Vallès, en la seva introducció. I ho fan presentant 50 propostes concretes destinades a millorar-la.
Les evidències del declivi El text arrenca amb crítiques a la situació educativa actual. Així, alerta que “bona part dels adolescents que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix”. “La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç”, afegeix el manifest. I al deteriorament també hi contribueixen altres elements, com “l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat, que cada vegada són més freqüents”.
Les crítiques se centren especialment en aquesta innovació pedagògica, que recentment s’ha impulsat a les aules. Uns canvis que han implicat, entre altres coses, pressuposar que si els alumnes no aprenen “és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé”, “considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge”, “menystenir la importància de la memorització” i argumentar que el fracàs escolar es pot solucionar “fent que aconseguir títols estigui a l’abast de tothom” (cosa que anomenen vulgarment “regalar aprovats”). Per contra, els docents subratllen el mal que ha fet “menystenir els mètodes pedagògics tradicionals”.
Les 50 propostes: millorar el nivell i frenar faltes de disciplina Acompanyen aquestes queixes un total de 50 propostes per a la Conselleria d’Educació. Entre elles, hi ha la necessitat de potenciar l’esforç dels alumnes, evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti “donar aprovats i títols a qui no els mereix”, restablir els exàmens de recuperació al juny i al setembre, fixar més avaluacions externes per conèixer el nivell dels alumnes, “no rebaixar els continguts o el grau d’exigència que corresponen a cada matèria per tal de no devaluar els títols”, no “demonitzar” la repetició de curs, posar en marxa unes proves específiques per a obtenir el nivell C1 de català i no lliurar aquest títol amb el nivell de 4t d’ESO, “potenciar i no escatimar les aules d’acollida”, i establir un marc disciplinari general per tal de dignificar la professió docent i frenar les faltes de disciplina.
Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwife, traditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política.
Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre.
Ser una ‘tradwife’ és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York
Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.
Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.
El 54% de les persones enquestades van creure que GPT-4 era un ésser humà mitjançant el test de Turing
Les IA superen el test de Turing. Recentment, la versió GPT-4 de ChatGPT, ja ha superat el conegut com a test de Turing. És a dir, podia interpretar-se que era un humà en relacionar-s’hi. Per aconseguir aquesta fita, hi van participar 500 persones de les quals el 54% va creure que GPT-4 era humà en interactuar durant 5 minuts amb quatre agents: un humà i tres IA. Les informacions afirmaven que no es creia que ChatGPT pogués superar-ho afegint els riscos que comportava que les IA poguessin suplantar els humans no només en activitats laborals sinó també en interaccions humanes tant en aspectes positius i negatius com estafes o suplantació de personalitat, alguns fins i tot es preguntaven quant faltava perquè les IA adquirissin consciència pròpia.
En què consisteix el test de Turing?
D’aquesta manera, el fet significa que estem interactuant amb la intel·ligència artificial (IA) en línia no només més que mai, sinó més del que ens adonem, de manera que els investigadors van demanar a la gent que converses amb quatre agents, inclòs un humà i tres tipus diferents de models d’IA, per veure si podien dir-ho. La “prova de Turing”, proposada per primera vegada com “el joc d’imitació” pel científic informàtic Alan Turing l’any 1950, jutja si la capacitat d’una màquina per mostrar intel·ligència no es pot distingir d’una persona. Perquè una màquina superi la prova de Turing, ha de ser capaç de parlar amb algú i enganyar-lo perquè pensi que és humà. Els científics van decidir replicar aquesta prova demanant a 500 persones que parlessin amb quatre enquestats, inclòs un humà i el programa d’IA dels anys 60 ELIZA, així com GPT-3.5 i GPT-4, l’IA que impulsa ChatGPT. Les converses van durar cinc minuts, després dels quals els participants havien de dir si creien que parlaven amb un humà o amb una IA. En l’estudi, els científics van trobar que els participants consideraven que GPT-4 era humà el 54% del temps.
Diferències amb els humans
Però això ens porta a preguntar: superar el test de Turing significa que també ChatGPT supera o arriba a la intel·ligència humana? Segons l’enginyer i científic, Antoni Garrell, conclou que aquests dos aspectes no són el mateix: “Quan vaig llegir la notícia, vaig recordar que fa 10 anys, sense que se li prestés gaire atenció, un bot conversacional anomenat Eugene Goostman que simulava ser un nen de 13 anys, havia superat el Test de Turing en convèncer el 33% dels participants que era humà. Des de llavors, molts han estat els avenços de les IA per l’augment de la capacitat de procés dels ordinadors i els milers de milions invertits en desenvolupar les IA. Per això, la notícia no em va causar sorpresa ni em preocupo en excés, atenent que el test no avalua allò que entenem per intel·ligència humana, se centra en procés i memòria i en això les màquines ens guanyen, però la intel·ligència humana és molt més ja que incorpora també la capacitat empàtica, creativa o emocional”.
Per tot plegat, Garrell conclou que “les IA superen els humans en tasques que requereixen processament lògic, anàlisi de dades i presa de decisions objectives en base a informacions, en realitzar, gran velocitat, càlculs complexos i emmagatzemar i recuperar informacions. Però la intel·ligència humana és més que un procés racional i lògic. La nostra ment ens fa possible ser creatius sense basar-nos en patrons preexistents, per això podem generar idees originals, innovar i crear. Som intuïtius gràcies a experiències prèvies i emocions, comprenem i responem a les emocions i necessitats dels altres creant connexions socials significatives, a més ens adaptem a situacions noves i desconegudes ràpidament i tenim consciència i ètica que ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos i els nostres actes actuant èticament . Tot això molt lluny de les capacitats actuals de les IA”.
Delegados católicos, ortodoxos y protestantes en mayo en Tesalónica con la declaración Europa Sé Tu Misma
En marzo de 2024 se reunieron líderes católicos, protestantes y ortodoxos de toda Europa al acercarse las elecciones del Europarlamento y prepararon un manifiesto o mensaje, especialmente dirigido a los políticos europeos.
El título del documento esEuropa, sé tú misma: usa las palabras de San Juan Pablo II en Santiago de Compostela del 9 de noviembre de 1982.
El documento de marzo no tuvo mucha difusión en español. Ahora, ante las elecciones europeas, algunos lo citan, señalando que el documento critica que se instrumentalice la religión, mezclándola con argumentos étnicos, para hacer política. No concreta mucho a qué se refiere. “Los conceptos de patria y religión se utilizan como armas”, lamentan los obispos.
Leído desde algunos países, puede significar que lamentan que se critique al Islam para conseguir votos. Leído desde otros, puede denunciar el uso de la Iglesia Ortodoxa rusa contra otras iglesias (ortodoxas, grecocatólicas, etc…) por razones políticas, dirigidas desde Moscú o Kiev en contexto de guerra.
Además, lamentan que “la desinformación difundida en las redes sociales digitales” dificulta el diálogo” y “socava la recepción moderada de la opinión de los expertos”.
Los pocos medios de comunicación que se han hecho eco en español de este documento (no hay traducción oficial al español) no suelen recoger otros puntos fuertes que reclaman los obispos en él. Los firmantes denuncian que en la UE se acalla el mensaje cristiano y que muchos europeos cristianos se sienten marginados por ello. Repasamos algunas de sus quejas:
1) Denuncian “la exclusión de cualquier referencia apropiada a los valores cristianos en importantes textos de la UE. Es manifiesto que se desatiende la importancia de la tradición cristiana”;
2) Denuncian que muchos ciudadanos que tienen “valores cristianos, ahora se sienten marginados, porque no tienen la oportunidad de expresar sus posiciones”;
3) Piden “promover los valores cristianos en los programas y campañas políticas preelectorales”;
4) Piden “reconocer los valores cristianos como fundamento principal del proyecto europeo“,
5) Piden que la UE tenga un diálogo regular con las iglesias (como pedía el Tratado de Lisboa, 3.17),
6) Piden “reconocer los valores cristianos como fundamento principal del proyecto europeo”.
La declaración conjunta se emitió el 20 de marzo y la firmaron 4 grandes entidades:
– la COMECE, con sede en Bruselas, que representa a los obispos católicos de la Unión Europea;
– la Conferencia de las Iglesias Europeas (CEC), entidad ecuménica con 114 iglesias ortodoxas, anglicanas y protestantes de toda Europa, con sede en Bruselas;
– la Asamblea Interparlamentaria sobre la Ortodoxia (IAO), asociación de políticos parlamentarios de 25 países de tradición ortodoxa, con sede en Atenas.
– Juntos por Europa (together4europe.org), red ecuménica donde están federadas 300 asociaciones civiles de valores cristianos con perspectiva europea, con sede en Roma. Muchos son movimientos eclesiales católicos, o alianzas de comunidades cristianas.
En mayo, en Tesalónica, Grecia, se celebró un nuevo encuentro ecuménico de varias de estas asociaciones para reforzar el mensaje (ver fotos aquí).
Delegados de Juntos por Europa (together4europe.org) en su reunión de marzo de 2024, representan 300 movimientos y comunidades cristianas.
Publicamos a continuación el documento entero en español (traducción de ReL, a partir de las versiones inglesa y francesa).
Después de años de progresiva aceptación de la ideología de género, hasta llegar a un punto en que numerosas mujeres se sienten incómodas y discriminadas, el Reino Unido ha empezado no sólo a poner el freno sino incluso a dar marcha atrás. El último ejemplo es que la sanidad pública británica va a reformar su constitución para afirmar que “el sexo es una cuestión biológica”.
Entre los cambios que se están considerando figura prohibir que las mujeres transgénero y las personas no binarias sean pacientes en salas de hospital sólo femeninas, y el reconocimiento del derecho de las mujeres a solicitar médicos de su mismo sexo para cuestiones ginecológicas.
Sex matters, inspirado en el #BlackLivesMatter y en el nombre de una oenegé de derechos humanos dedicada a clarificar la ley en cuestiones de sexo, política y lenguaje, es el nuevo eslogan en lo relativo a la identidad de género, según ha proclamado la ministra de Sanidad del gobierno conservador, Victoria Atkins.
Tras alcanzar su cenit, tanto Inglaterra como Escocia han emprendido un retroceso en lo relativo a la facilidad para que los niños y adolescentes cambien de sexo, en la utilización de pronombres y adjetivos diferentes (o no existentes) para referirse o dirigirse a las personas no binarias, y en los objetivos medioambientales de reducción de la huella de carbono. Lo primero, por la oposición de un amplio sector de la ciudadanía que piensa que se ha perdido el sentido común y distorsionado el lenguaje, y el absurdo de que muchos políticos no se atrevan a responder a la pregunta de qué es una mujer, y si puede tener un pene. Lo segundo, por el coste.
Una ley trans bastante parecida a la española ha sido un motivo importante en la caída del primer ministro escocés Humza Yousaf, y en el descenso de la popularidad del SNP (Partido Nacional de Escocia, independentista), al no haber entendido la enorme oposición que la facilidad para que los niños y adolescentes cambien de sexo generaba en la opinión pública, y no sólo entre los votantes conservadores. La escritora J.K Rowling, autora de la serie de Harry Potter, lleva años siendo víctima de una campaña de acoso en las redes por parte del colectivo más radical en la defensa de la ideología de género, y denuncia la radicalización de los círculos intelectuales y académicos.
El llamado “informe Cass” ha significado un punto de inflexión al sugerir que a los niños y adolescentes británicos se les estaban prescribiendo bloqueadores de pubertad con demasiada facilidad, y recomendar que sólo se haga en el transcurso de ensayos clínicos convenientemente supervisados. Su autora critica que procesos de cambio de sexo comiencen sin un análisis de posibles problemas neurológicos subyacentes como el autismo, o de depresiones.
ENTREVISTA A L’AUTOR DE ‘COBALTO ROJO’ . Siddharth Kara destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.
El nou malson del Congo és de color blau. El cobalt, un metall blau utilitzat a les bateries de liti recarregables, ha canviat la vida dels nostres aparells tecnològics: gràcies a ell, els nostres mòbils, ordinadors o cotxes elèctrics es carreguen abans, funcionen durant més temps i s’escalfen menys. La contrapartida és un infern per a milers de persones al Congo. A Cobalto Rojo (Ed. Capità Swing), l’investigador Siddharth Kara (Knoxville, EUA, 1974), destapa l’horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses.
Horror a les mines
Si no fos per la demanda de cobalt per als nostres mòbils, no hi hauria aquesta violència”
Ha investigat abans el treball infantil i l’esclavatge, què el va portar al cobalt?
El 2016, uns col·legues africans em van avisar que alguna cosa dolenta passava amb la mineria de cobalt al Congo. En aquell moment, pensava que només era un color usat en pintures. Vaig viatjar al Congo el 2018 per fer un estudi acadèmic, però el que vaig veure en aquell primer viatge, el patiment i la degradació, va ser tan greu que vaig sentir que el món necessitava saber-ho. Per això vaig escriure aquest llibre.
Què va veure?
Vaig veure el rellotge moral de la humanitat retrocedir dos segles fins al temps en què la gent d’Àfrica era tractada com a salvatges subhumans per l’ordre econòmic global. De sobte hi havia un altre tresor desitjat per tothom al Congo i el món no mostrava cap preocupació per la dignitat o el benestar del poble congolès. I el pitjor és que tots nosaltres no podem funcionar ni 24 hores sense cobalt i tres quartes parts del subministrament mundial provenen del Congo, que s’extreu en condicions espantoses, violentes i degradants.
La història de patiment del Congo és extensa…
Però mai en la història de l’esclavitud hi va haver tanta degradació humana per als que són a baix, ni es van generar tants guanys per als que són al cim. El Congo del rei Leopold va ser un horror, però aquell saqueig és un gra de sorra en comparació dels diners que guanyen les empreses i la quantitat de vides que es veuen afectades. Algú al Nord Global funciona sense cobalt? Imagina’n l’escala.
Dos nens congolesos treballen en tasques d’extracció del cobalt i s’exposen a elements tòxics i contaminants Siddharth Kara
Les empreses tecnològiques diuen tenir tolerància zero amb l’abús a la cadena de subministrament. És cert?
No, és màrqueting, relacions públiques. La veritat és al terreny. I Cobalto Rojo és el primer llibre a treure aquesta veritat al món.
La Xina domina la regió de Katanga, bressol del cobalt.
Fa 15 anys, molt abans que Occident parés atenció, Pequín va veure que el futur eren les bateries recarregables. Per això van bloquejar els recursos per fer aquestes bateries: el liti, el níquel, el manganès i en particular el cobalt. Controla més del 70% de la producció minera al Congo, produeixen el 80% del subministrament mundial de cobalt refinat i el 50% de les bateries recarregables del món. La Xina és la força dominant del cobalt i fa els ulls grossos en el cost humà i ambiental de la seva extracció.
El cobalt és clau per al cotxe elèctric, estendard de la revolució verda.
El cobalt del Congo està tacat per abusos de drets humans i ambientals. Una de les revolucions verdes més importants a Occident, com el cotxe elèctric, se sosté sobre un patiment espantós. La revolució verda del cotxe elèctric està tenyida de vermell de sang del Congo. La transició de combustibles fòssils a energies sostenibles es construeix sobre una hipocresia. Estem tractant de salvar el nostre medi ambient i deixar un planeta més verd als nostres fills a canvi de destruir el dels nens al cor d’Àfrica.
L’investigador Siddharth Kara, autor de Cobalto Rojo Miquel Mattei
Quin és el preu?
S’han tallat milions d’arbres per fer espai a les mines. L’aire, la terra o l’aigua congoleses han estat contaminades amb les emissions tòxiques de les instal·lacions de processament. I la gent pateix lesions, exposició tòxica i mort. Recordo uns pares que havien perdut un fill en una ensulsiada d’un túnel. Els lectors haurien de prendre’s un moment i imaginar-ho: quan connectin el teu telèfon, imaginin que a l’altra banda d’aquest cable, hi ha una mare que es colpeja el pit trencada de dolor perquè el seu fill va ser enterrat viu excavant cobalt per guanyar un o dos dòlars al dia. Aquest és el preu que paguen per donar suport a les nostres vides recarregables.
Quina responsabilitat tenim els consumidors?
Si no fos per l’enorme demanda de cobalt, generada perquè el consumidor compra telèfons intel·ligents de 1.000 euros i vehicles elèctrics de 100.000 euros, no hi hauria tota aquesta cascada brutal de violència.
Què poden fer els que estiguin llegint aquesta entrevista?
La primera, difondre consciència. El canvi social només passa quan el món coneix un horror. Potser aviat neixin els líders que corregeixin aquesta injustícia.
I la segona?
Tots hem de pensar sobre els nostres hàbits de consum. Hem d’actualitzar els nostres telèfons cada any només perquè la càmera té més megapíxels? Cada vegada que renoves el teu telèfon contribueixes a la demanda que aixafa la gent al Congo.
Les empreses tecnològiques argumenten que és impossible controlar el caos del Congo.
És una excusa obscena. Ningú els ha posat una pistola al cap perquè usin cobalt del Congo. Són decisions que prenen per augmentar la vida útil de les bateries dels dispositius i vendre més i més car. Han d’acceptar la responsabilitat de les seves cadenes de subministrament o no fer servir cobalt del Congo.
La neurología y la sicología ha ido poniendo fin al debate sobre si realmente los hombres son de Marte y las mujeres de Venus, o más bien las diferencias son tan mínimas que hay que apostar por la igualdad entre los géneros sin variedades específicas; esto es, por el sexo opcional. También se está esclareciendo otro debate, menos enconado que el anterior, sobre las causas de las diferencias. Algunos afirmaban que hombres y mujeres han desarrollado distintas personalidades en la evolución de la humanidad simplemente porque han debido enfrentarse a distintos problemas de adaptación: ellos a buscar alimento y ellas a cuidar de la prole, por lo que un cambio de roles anularía las diferencias.
En menos de dos años se han dado importantes pasos hacia una más profunda comprensión de qué es genético y qué es cultural en la elaboración del cerebro de cada persona a lo largo de la vida. La balanza se ha inclinado hacia una firme interacción entre naturaleza y crianza. El funcionamiento del cerebro hace posible que lo biológico se convierta en autobiográfico, sobre una base genética heredada. Y el sexo es un componente esencial de la base genética.
Hombres y mujeres tienen distintas estrategias cerebrales que permiten dos modos diferentes de percibir la realidad, de razonar y de procesar las emociones.
Distintas conexiones En el más amplio estudio sobre el tema, publicado en la prestigiosa revista Proceedings of The National Academy of Sciences (1), el equipo dirigido por Ragini Verma de la Universidad de Pennsylvania muestra que el cableado entre las neuronas tiene un trazado diverso según los sexos: los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios. Sorprendentemente, además, en el cerebelo el trazado de los cables se establece en sentido contrario: más conexiones entre ambos lados en los hombres y más en las mujeres dentro de ambos lados.
Este equipo de científicos ha analizado, por una técnica de resonancia magnética que visualiza las direcciones de los cables, el trazado en el cerebro de 949 personas de ambos sexos y de edades entre los 8 y los 22 años. Con ello, han observado cómo se establece el cableado antes y durante la adolescencia, etapa en la que madura el cerebro y se trazan los cables.
El cerebro humano es la estructura más compleja y más ordenada de la naturaleza. No está nunca ni encendido ni apagado por completo, sino que en cada vivencia, situación, recuerdo, se sincroniza la activación con el silenciamiento de regiones concretas.
A diferencia de cualquier otro órgano, no funciona como un todo, ni está nunca terminado. Sobre la base del patrimonio genético que cada uno hereda, y sobre el propio sexo, la crianza y las experiencias propias van dejando huella y haciendo que cambie continuamente, afianzando unas conexiones y debilitando otras.
Los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios
La arquitectura funcional del cerebro de mujer y del cerebro de varón Hace un mes se publicaba que los genes se expresan en todo el cerebro de forma diferente en hombres y mujeres (2), lo que era esperable puesto que cada neurona tienen una u otra de la dotación cromosómica que determina el sexo, XX en la mujer y XY en el varón. Esa diferencia origina, por ejemplo, que en la superficie de las neuronas de unas áreas aparecen receptores de hormonas femeninas o masculinas; de esta forma, por el impulso de las hormonas sexuales, unas áreas tendrán un tamaño diferente en el cerebro femenino y en el masculino.
Así, la región del lóbulo temporal que procesa el lenguaje es mayor en las mujeres y se localiza en ambos hemisferios, lo que les facilita expresar verbalmente sus emociones. En los hombres, en cambio, la corteza parietal que interviene en la percepción del espacio es de mayor tamaño que en las mujeres, lo que les permite ser más rápidos al procesar y calcular “en frío”.
Por la acción genética y hormonal, trazado el mapa de las regiones cerebrales, se definen los circuitos neuronales innatos específicos de cada sexo.
Con la pubertad comienza una onda de maduración del cerebro de la nuca a la frente, que se prolonga hasta el final de la adolescencia. Lo hace al ritmo de las hormonas de forma lineal en los chicos y cíclica en las chicas.
El trabajo que comentamos muestra por primera vez las fibras de un cerebro con patrón masculino (en azul), a lo largo de los dos hemisferios, y femenino (en tostado) entre los dos hemisferios, al acabar la adolescencia. Para cada persona ese patrón general según el sexo y según sus predisposiciones heredadas, se matiza e incluso modifica con las vivencias, experiencias, relaciones con los demás, etc.
Los cerebros masculinos tienen más conexiones dentro de cada hemisferio (líneas azules). Los cerebros femeninos tienen más conexiones entre los dos hemisferios (líneas tostadas).
Estereotipos y realidades Las mujeres realizan mejor por término medio unas tareas y los hombres otras. La base neural es obvia. Pero todas las capacidades son riqueza humana y el equilibrio es tarea de cada uno.
Algunos estereotipos son engañosos y se convierten en prejuicios. Así, se ha considerado, a veces, que las mujeres son menos racionales o menos inteligentes que los hombres y que ellos carecen de sensibilidad. Pero las inteligencias son múltiples y cada uno tiene el combinado de ellas que le toca en herencia, y desarrolla mejor o peor unas u otras.
Aparte de las diferencias de acceso a la cultura de tiempos pasados, los hombres sí están mejor capacitados para un conocimiento discursivo y analítico y dar soluciones lineales y directas a los problemas, precisamente por la gran conexión en el hemisferio izquierdo entre las áreas de la percepción localizadas más en la nuca y las áreas de cognición y ejecutivas, que coordinan acciones, en el lóbulo frontal. Mientras que en las mujeres, por la mayor conexión entre el hemisferio izquierdo y el derecho, que procesa el conocimiento emocional, intuitivo y global, la unión entre lo cognitivo y lo emocional es más intensa.
Dos tipos de estrategias cerebrales Son dos tipos de estrategias cerebrales que permiten dos modos humanos diferentes de ser, de percibir la realidad, de relacionarse con los demás, de razonar y de procesar las emociones y también de ser afectados. Estrategias que tienen sentido en la diferente relación de la maternidad y la paternidad con la vida naciente.
Las mujeres, por la estrategia de fuera hacia dentro, tienen de forma natural gran habilidad para las tareas cognitivas que requieran un entorno emocional o afectivo, donde la lógica se aúna con la intuición. Por lo mismo, presentan una mayor vulnerabilidad emocional.
La estrategia típicamente masculina tiene el punto de mira de dentro hacia fuera. La región denominada amígdala cerebral en el hemisferio derecho conecta con intensidad con las estructuras de ese lado. De ahí que procese toda información que suscite emociones fuertes con gran descarga de adrenalina. Esto, entre otros efectos, ayuda a vencer el miedo, facilita las tareas defensivas o protectoras de la paternidad, pero también puede desembocar en una mayor agresividad,.
La medicina moderna no puede permitirse el lujo de ignorar estas diferencias en las raíces de los trastornos neurológicos. Tampoco la sociedad debería hacerlo para poder distinguir entre los roles naturales y los estereotipos.
Las neuronas son células muy diferenciadas que tras la vida embrionaria no vuelven a dividirse más, aunque pueden experimentar cambios de volumen y de complejidad estructural.
Recientemente los científicos han comenzado a trazar el mapa de los genes que se expresan en las diferentes áreas y subáreas del cerebro y que se corresponden con las funciones que desde hace tiempo se asignan a esas zonas.
Cada neurona ocupa un sitio fijo; están donde están en cada uno de los dos hemisferios y en una u otra de las tres capas cerebrales. Y, cada neurona es como es por los genes que expresa dependiendo del lugar que ocupa.
Los circuitos cerebrales por los que fluye la información se establecen cuando neuronas cercanas o distantes entre sí interaccionan en un momento dado. Los circuitos conectan unos con otros en los llamados nodos. Éstos a su vez se concentran en puntos nodales que integran información y facilitan el tráfico en las redes que conectan diferentes regiones. Así se procesan recuerdos, emociones, empatías o deseos, que aúnan actividades de diversos circuitos con tareas concretas.
A lo largo del año 2013 han ido apareciendo los mapas de los nodos y sus puntos de concentración en el cerebro de la vida fetal y adulta.
Estos puntos de concentración de nodos se construyen paso a paso y de forma ordenada con el tiempo. A su vez, la vida de cada uno genera cambios persistentes en los patrones de las conexiones neuronales de su cerebro. Una conducta competitiva, la influencia del medio, la educación, o una emoción pueden reorganizar los circuitos. Esta plasticidad cerebral hace que no haya dos individuos que posean la misma configuración exacta de conexiones.
Con la maduración del cerebro, los axones de las neuronas se protegen de una vaina de mielina que permite una gran velocidad de la transmisión de la información. Estos, a su vez, se reúnen en paralelo formando fibras y estas en fascículos.
Dos grandes fascículos longitudinales conectan la nuca con la frente en ambos hemisferios y uno trasversal conecta los dos.
Las fibras nerviosas no están aisladas, ni enmarañadas como un ovillo, sino que se organizan como una rejilla tridimensional de cables eléctricos.
Natalia López Moratalla es Catedrática de Bioquimica de la Universidad de Navarra
__________________________
Notas
(1) Ingalhalikar M, Smith A, Parker D, Satterthwaite TD, Elliott MA, Ruparel K, Hakonarson H, Gurb RE, Gurb RC, Verma R. Sex differences in the structural connectome of the human brain. Proc. Nat. Acad.Sci. www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.1316909110.
(2) Trabzuni D, Ramasamy A, Imran S, Walker R, Smith C, Weale ME, Hardy J, Ryten M, & North American Brain Expression Consortium. “Widespread sex differences in gene expression and splicing in the adult human brain”. Nature Communications | 4:2771 | DOI: 10.1038/ncomms3771.
gutta cavat lapidem 